FERRER
Un accident de transit ha segat la vida de
Joan Costa. Filosof, teolec, sacerdot, docent, escritor, articuliste... El
jesuita fon un d’eixos religiosos que, a diferencia de la jerarquia catolica
valenciana, s’han compromes per la llengua. Fon president de la Seccio de
Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) –hi
havia atres que ho mereixien mes- i encara que tingue llums i ombres fon un
home que servi al païs.
La seua obra es una de les mes interessants
dels ultims temps. Destaca sas recopilacions d’articuls de prensa com
“¡Desperta ferro!” i “¡El ferro que desperta!”, les quals deurien ser
d’obligada llectura en les aules, aixina com tambe sas edicions i traduccions
de classics com Jaume Roig, Isabel de Villena, Arnau de Vilanova o Sant Pere
Pasqual, lo qual denota que Joan Costa fon un humaniste, un home de lletres, un
enamorat del Segle d’Or.
La seua llavor es vegue tacada al final de sa
vida, al ser un dels promotors de l’introduccio dels accents en les Normes d’El
Puig, una jugarreta que no poca gent li ha perdonat. Yo crec que s’equivocà
pero de bona fe. Pense que ficà els accents per a vore si a canvi l’ “Academia
de Zaplana” “valencianisava” el seu catala. Pero no es pot fer tractes en el
dimoni, puix al final sempre t’enganya. I aixo es algo que deuria saber un
religios com ell.
No vaig a ser
yo qui disculpe a Costa pels seus erros ni molt menys. Joan Costa es el
responsable ultim de l’actual descredit de la RACV i de que el valencianisme es
trobe fragmentat arran de la decissio de Costa de cedir als interessos espuris
d’Angel Calpe i L’Oronella. Pero sería injust tindre en conter unicamente sa
etapa mes fosca ya que si fem una valoracio global d’ell admetrém que Joan era
un dels nostres. Descanse en pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario