viernes, 30 de diciembre de 2016

OBJECTIUS DEL VALENCIANISME POLITIC





E
l valencianisme politic que replega tot lo que de positiu pot tancar el nacionalisme cultural, al que em vaig referir la conferemcia pronuncià en Lo Rat Penat, el 17 de novembre de 1983, se basa en l’existencia del fet diferencial valencià per rao de factors economics, historics i culturals i, fonamentalment, per l’existencia d’un sentiment colectiu vixcut en comu -que hem de propiciar, fomentar i consolidar- i en el desig de proyectar nostre fet diferencial, nostra propia personalitat cap al futur, potenciant-lo al maxim. El valencianisme politic es mes que el nacionalisme cultural perque est ultim no ne te per que propiciar institucions politiques propies...seria mes be algo prop al regionalisme sentimental... Debem propugnar un valencianisme politic, que per no ser nacionaliste no reivindica l’existencia d’un estat propi, pero si deu plantejar-se unes metes molt clares, a saber:

1 – Deu intentar inspirar a totes les forces socials i politiques del nostre historic Regne de Valencia, i

2 – Deu intentar insertar-se en l’estructura del poder central per a, des d’alli, presionar a favor dels nostres interessos. En una paraula, hem de valencianisar a totes nostres associacions culturals i politiques existents en nostra Comunitat Autonoma de Valencia, i hem d’intentar fer acte de presencia efectiu en la politica nacional. Se mos impon la valencianisacio o en cas contrari, estem condenats al fracas.

El valencianisme politic propugna que, dins de la pluralitat espanyola, es reconega l’existencia de la personalitat valenciana en ses aspectes economics, espirituals i politics. Afirma que en el conjunt hispa, Valencia ne te una personalitat definida per l’historia, per l’economia, per l’esperit i per la llengua, en una paraula, per sa cultura en el mes especific sentit que han acunyat els antropolecs socials. El valencianisme politic afirma que la realisacio de l’Estat no pot prescindir d’esta varietat valenciana que reivindica el dret a la plena autonomia no a soles teorica sino real, sense atres llimitacions que les que exigixen l’interes nacional i s’imponguen els propis valencians.

El poble valencià deu d’eixir del seu dolç somi i posat en peu deu de parlar de tu a tu al Govern de la nacio per a que este pose fi a tot tipo d’expolis de la nostra cultura i discriminacions que en el nivel economic està sofrint nostre poble. Es hora ya de que el poble valencià es presente com un colectiu unit i compacte, fort i de peu i en lo seu tradicional orgull de ser valencià diga ¡prou a Madrit! I que reclame al Govern d’Espanya, el mateix tracte, al menys, que li està donant a atres quadrants de la geografia espanyola que havent aportat menys al cabdal hispa que Valencia, no obstant, per motius inconfesables uns, i atres per rao de no provocar majors ires als separatistes vascos, etc., sufrisen un tracte millor que este poble valencià. Nostre poble sap cantar himnes de pau i cantis d’amor pero tambe sap posar-se en peu i gritar en veu elevà que no aguanta mes humillacions ni expolis. El poble valencià deu de deixar en la cuneta les coses que el desunix i acordar-se que tots som germans perque ya ha aplegat l’hora d’unir-mos per a lliurar-mos de tot tipo d’explotacio i conseguir la llibertat perduda i enyorà.

Este “valencianisar Espanya” significa eixercir tal presio en el marc de les decisions del Govern per a tot el païs que nostres interessos queden sempre defesos. No podem acceptar que en les decisions del Govern de Madrit, nostra regio quede disminuida i eliminà.

Joan Ferrando i Badia – 13 de decembre de 1984
Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                         Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                            Doctor Honoris Causa


NOUS DOCUMENTS SENSE CONTEMPLAR ENCARA


 Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.



Els llibres de l’Historia d’Espanya mos han donat a entendre, a traves dels sigles, que en Valencia, en el moment de ser reconquistats per les hosts cristianes, integraes per aragonesos, castellans, navarresos, i gents de l’antiga Marca Hispanica o siga dels contats de Barcelona, etc., lo que hui conexiem com a Catalunya, no quedava a soles ni u a soles dels cristians, o poc mes. Es u dels tants cliches que se mos transmitisen sense saber d’a on  arranca el primer esllabo de la caena.

Por aixo, i com aportacio final, durè al coneiximent del lector un ultim acopi de dats que avalen l’existencia segura i diafana d’una llengua valenciana parlà en estes terres en els dies en que travessaven el “telo d’acer” del domini mulim els eixercits de Jaume I el Conquistaor.

A.    ¿Existia una verdadera activitat religiosa per part dels cristians valencians, si els hi havia?.

La resposta ad esta qüestio, la mes fonamental per a apoyar l’afirmacio de que es parlava romanç en Valencia en l’epoca de la conquista cristiana, mos la donen estes senyes historiques:

Entre els codics de la Catedral de Valencia es troben les “Constituciones Synodales Ecclesiae Valentinae”, donaes algunes en anys molt coincidents en la conquista cristiana. Foren otorgaes per Andreu d’Albalat, Jazpert de Botonach i atres prelats valencians. Conte el lligam a que fem referencia treinta i huit constitucions del bisbe Andreu d’Albalat (1248), quatre de Jazpert de Botonach (1276) i les restants perteneixen a l’iglesia tarraconense, de la que llavors era sufraganea la de Valencia.

¿Qué aporten al preguntat formulat abans? Algo prou revelaor: pels mateix anys en que es duia a cap la reconquista de les terres mores de Valencia existien en elles res mes que cent deneu parroquies que formaven la diocesis de Valencia. En efecte, en el full 1 de codic s’oferix la relacio d’estes parroquies. ¿Qué no hi havien cristians en Valencia quan aplegà Jaume I? ¿Es possible que, als deu anys exactes de la conquista de la Ciutat de Valencia, els conquistaors hagen creat ya tal numero de nucleus cristians? ¡Ni els hi haguera segut donat als missioners del Nou Mon, ni a la evagelisaora activitat de Sant Frances Xavier, alcançar tal comes!.

Seria antinatural pensar que un grapat de guerrers pogueren dur a terme un efecte de tal magnitut evagelisaora en terres de moros, en unes terres de les que, segons diu la mala historia, hi havien segut erradicats, sense deixar rastro, tots els mossaraps, en les que no hi havia res mes de lo que hi havia: moros i mes moror. ¡Quasi provoca el riure” ¡Pero “aixi” es fa l’historia!.

Senya important que dona resposta igualment a l’interrogacio abans formulà es el fet de que apleguen a formar-se personalitats tan destacaes en la Valencia de l’epoca como “Sant Pere Pasqual o Arnau de Vilanova”, lo que demostra, contrariament a lo que afirmen molts autors, que les mossaravies valencianes no hi havien segut “virtualment exterminaes” –com diu, per eixemple, Alvaro Galmes-.

Onze anys abans de la conquista, aço es, en 1227, hi havia naixcut en la ciutat de Valencia Sant Pere Pasqual de pares mossaraps,  fet que demostra la vitalitat del cristianisme en estes terres. Estos nucleus cristians deurian de ser molt actius a la vista de lo que s’ha dit en el punt precedent: hi havien bisbes i, per consegüent,  vida religiosa colectiva. Una senya a favor d’est asert: en la Catedral de Valencia en un full en pergami que servix de guarda a la “Tabula Speculi Historialis (un index alfabet de l’Historial de Vicent de Belvaco –o Beauvis-) manat fer per Joan Hautfuney, presbiter,  encara que este codic fon regalat ad esta Catedral per Pere Gustart, sochant de la mateixa, en l’any 1388, la lletra es del sigle XIV o, inclus, anterior, per quant, en el full del pergami del principi es troba la següent nota, d’atra ma: “Aquest llibre es apellat taula sobre les quatre pars del vincent, ço es del Speculum istoriale. Lo qual era de Mossen Pere Gustart de la seu de Valencia y lo qual lo dit mossen en pere dustart dona a la seu de Valencia presents testics mossen pere de Monfort canonge de la dita seu y en Ramon piquer sub sagrista de la dita seu fou lo XV de agost any MCCCLXXX y huit”. Codics com este abunden en l’Archiu Catedralici de Valencia , tal es el cas de “In epistolas S. Pauli”, de Pere de Tarantasia, en lletra del sigle XIV tambe, pero en quin full 196 es llig: “Iste tharantasia fuit de ordine predicatorum et sub pontifice innocentius V. 1276”. Es podrien afegir atres eixemples.

Tot aço mos demostra l’activitat religiosa i encara teologica de la seu i de la Catedral de Valencia en l’epoca a que mos referim. No estava morta la vida cristiana en estes terres oficialment de moros.

Per lo que respecta a “Arnau (o Arnaldo) de Vilanova”, l’atre eixemple aduit a favor de la mossaravia valenciana en els dies de l’aplegà de les tropes cristianes es pot dir que naixque en les properies de la Ciutat de Valencia pels dies de la conquista, es dir, cap a 1238. Estricte contemporaneo de R. Llull, pese a que nos conste que hi haguera hagut contacte entre abdos. Dominava el llati, el grec, l’arap i l’hebreu, que li possibilitaren sa dedicacio per un temps a la traduccio d’obres cientifiques. Mege per l’Universitat de Montpeller, eixerci sa professio en Valencia i fon mege de Pere I de Valencia, el Gran. Ensenyà en Montpeller, a on fon mege i amic de Jaume II de Valencia, el Just. A escomençaments del sigle XIV estava en Roma com a mege de Bonifaci VIII.


NOU VALENCIANISME



Valencianisme: Cresol d’historia i garantia de futur

Autor: Juan García Sentandreu
Revista SOM – Juliol 2003


Quant el valencianisme politic s’ha desmoronat fruit de les seues contadiccions i debilitats ideologiques i el valencianisme cultural agonisa per les miseries personals dels seus liders, ha arribat l’hora d’oferir a la societat valenciana una nova proposta jove, sincera, en credibilitat, moderna i que no tinga complexos en la defensa del seu cos ideologic.

En esta societat de l’image i de la enquesta a on s’ha estereotipat el politic ideal que diu lo mateix que els demes, estiga a on estiga,  per tal de no caure en l’etiquetage i estigmatisacio,  plantejar una oferta radical i moderna sense complexos, parlant alt i clar al poble, es i serà un treball dur i a on els mijos de comunicacio tindran un paper definitiu en l’exit de la nova estrategia.

Pero  el poder mediatic aplegarà un moment en que no podra amagar una nova força emergent naixcuda de les extranyes del moviment valencianiste popular que oferta directament al poble una opcio genuïnament regionalista arraïlada en la mes recent historia i en l’intimitat mes sincera del poble valencià.

Quan el Partit Popular començà a fer aigua despres de 8 anys d’hegemonia,  i en portes d’un canvi de liderage que li afectarà no sols a la seua credibilitat sino, inclus,  a la seua estabilitat interna, la dispersio d’un vot aglomerat baix les uniques sigles del PP començarà a reubicarse ideologicament, priorisant posicions de creencies a les purament oportunistes o d’utilitat del vot.

En dit replantejament del vot ideologic, NOU VALENCIANISME ha d’oferir a la societat valenciana, la que sent per les seues venes un valencianisme regionaliste historic, una nova opcio ilusionant, coherent i en credibilitat.

Fugint de posicions demagogiques que plantejen entelequies nacionalistes sense contingut historic modern i, ademes,  sense resposata social, NOU VALENCIANISME plantejarà al poble valencià una proposta radicalment valencianista sense complexos, parlant-li clar a tot lo mon i denunciant les miseries de cadascu.

Quan el 13 de  juny de 1997 cridarem al poble valencià per a que defenguera les normes valencianes  front a la catalanisacio proyectada en les nostres terres, la gran majoria de la societat valenciana es movilisà eixint al carrer a defendre lo seu, lo nostre.

Ad eixe poble l’hem d’arribar de nou,  com siga, per a que es done conte de lo que està passant. De com el Partit Popular ha dilapidat totes les sinergies de la dita massiva expressio subvertint el resultat d’eixe gran plebiscit i, traïcionant-lo creà l’Academia Valenciana de la Llengua que es l’expressio máxima de les aspiracions catalanistes del Partit Popular.

Pero el Partit Popular no sols ha enganyat al poble en la qüestio valencianista sino que ha defraudat massivament el l’incumpliment de les promeses politiques que han sucumbit a criteris d’oportunitat, d’enquesta i de prudencia.

La prudencia del PP ha fet que mig programa electoral despres de 7 anys de govern estiga totalment imcomplit i algu  haura d’eixir al carrer a denunciar esta situacio de colapse ideologic i politic que afavorixca la reubicacio del vot aglomerat en eixa massa multicolor que hui es el PP.

Es l’hora de parlar clar a la gent. Sense por a l’etiquetage i sense complexos. Nosatres hem d’anar a la nostra. Tenim suficient cos ideologic i politic com per a fer una gran opcio política que aplegue a una part de la societat (valenciana) de la que depenga la governabilitat.


L’integritat i la valentia son necessaries en esta nova tasca del valencianisme. Els que encara es mouen per les idees i mensajes estereotipats no nos aprofiten.  Els que tinguen clar que la consciencia es el millor instrument i millor guia de la política trobaran un lloc en NOU VALENCIANISME. Front a nosatres. TOTS ELS DEMES. 

NOU D’ OCTUBRE: “QUE VULLGUEN, QUE NO, VALENCIA ES NACIO!”



Autor: Ferrer.
11-10-2004.

Este 9 d’ Octubre no ha segut un dia qualsevol. Acostumat a que el dia nacional de tots els valencians siga una cita depriment, m’ he sorpres gratament al vore que al fi comencem a substituir el folklore per la reivindicacio. Tradicionalment, el 9 d’ Octubre es patetic. Es tristissim vore que les festes patronals d’ inclus la mes menuda vila del païs son celebracions majors que les que es fan en el dia de la patria. Sincerament no m’ interessa gens la provesso civica ni les mascletades (no parlem ya de l’ himne espanyol) puix si no venen acompanyats d’ un esperit reivindicatiu sols es queden en folklore i un patriotisme de pandereta que de res val. La meua idea de fer valencianisme no es resum en “Falles, traques i bunyols!” precissament. Per a mi fer valencianisme es atra cosa.

Per a mi valencianisme es lo que s’ ha fet enguany. Valencianisme es que els nacionalistes valencians s’ hagen fet notar mes que mai, tots ells en sas Senyeres i cantant un atronador “Que vullguen, que no, Valencia es nacio!” que s’ ha filtrat a traves del Canal Nueve. Valencianisme es la manifestacio dels foralistes valencians i Coalicio Valenciana (CV), aperitiu de la gran manifestacio valencianista que tindra lloc en Madrit este dia 15. Valencianisme es vore que mes gent que mai ha tildat de traidors, catalanufos i venuts a la classe politica valenciana, que tracta a Valencia com a una bagassa que es ven al millor postor. Valencianisme es els chiulits a l’ himne espanyol; un himne que està de sobra el dia 9 si tenim en conte que l’ himne valencià no sona el dia 12.

I sobretot valencianisme es l’ eixemple de Rosa Monedero, una patriota valenciana que s’ ha clavat en mig de la manifestacio pancatalanufa i per desplegar la Real Senyera i cridar: “Esta es nostra Senyera i esta es nostra terra, mai nos fareu catalans!” ha segut apalisada per trenta catalanufos. Trenta homens contra una dona sola. Que valents! Rosa es l’ heroina de la jornada i ha demostrat tindre mes collons que tots els homens valencians. Yo tan sols espere que este cas de violencia junt a les filmacions de manifestants catalanufos fent apologia del terrorisme front a les cameres del Canal Nueve, servixca per a prohibir estes manifestacions que sols venen a provocar. Tan sols un desig: que l’ any vivent foralistes i nacionalistes vagen tots junts, colze a colze, ma a ma.

NORMES DE ELPUIG: 25 ANYS



MANUEL LATORRE - President del Grup d’Accio Valencianista

El proxim 7 d’abril es cumplixen els 25 anys de la firma de la normativa que la totalitat d’entitas culturals valencianistes existents en l’any 1981 varen donar-mos per a la Llengua Valenciana. Els representants del valencianisme d’aquell moment vullgueren fer-ho en un lloc carregat de simbolisme i per aixo triaren el Real Monasteri de Nostra Senyora Santa Maria de El Puig. Tal volta sense ser encara conscients de que 25 anys despres encara se les coneixeria com a “Normes de El Puig”.

El moment historic en que se varen firmar era tan greu, o inclus mes, per a la Llengua Valenciana com puga ser-ho l’actual. La principal diferencia era que en plenes negociacions previes a l’Estatut d’Autonomia, no nomes era la llengua la questionada, sino que les forces d’esquerra de la transicio mos volien furtar la totalitat dels nostres simbols d’identitat: Pretenien, els Albiñana, Perez Casado, Ciscar i companyia sustituir la Senyera per la quatribarrada, l’Himne Regional per la Muixaranga i l’historica denominacio de Regne de Valencia per la despersonalisadora de Païs Valencià.

Despres d’unes accidentades negociacions en la UCD de llavors i de multiples reunions en el despaig d’Emilio Atard ( Pascual Martin Villalba i Manolo Zarzo, President i Secretari General del GAV respectivament, jugaren un paper destacat en aquelles trascendentals reunions) varen enviar a Madrit un Estatut molt digne: Real Senyera, Idioma Valencià i Regne de Valencia. Al final la desllealtat dels Abril Martorell, Muñoz Peirats, Pi Arboleda i companyia mos deixà la taca de “Comunitat Valenciana” com a mal menor.

L’etapa de la UCD al front del Consell va supondre un chicotet ale d’aire fresc per a les Normes de El Puig. Amparo Cabanes des de la Conselleria de Cultura va homologar els tituls de mestre del Grup d’Accio Valencianista (al front de la seccio de Pedagogia del GAV estaven Emili Miedes i Chimo Toran) i de Lo Rat Penat ( presidit per Xavier Casp). Els llibres homologats per al proxim curs en educacio primaria serien els del GAV: Nelo i Carmeta, Desperta, Avans, Pobles i Gents.... Com la RACV no arribava mai a traure el seu diccionari, el GAV va fer un nou esforç i publicà un mes que digne vocabulari.

Tots aquells llibres, tots els mestres titulats despertaren, junt als nostres somis, a la trista realitat quan en l’any 1982 el PSOE trague majoria absoluta i el maquiavelic Cipriano Ciscar catalanisà tot el sistema educatiu en un sospir. Encara que el catalanisme no tenia unes normes com a tal (les que ells anomenen com a “Normes del 32” no son mes que unes bases ortografiques) s’inventaren del dia a la nit un “valencia normalitsat” al servici de l’Institut d’Estudis Catalans. Les Normes de El Puig passaren a ser les de “l’Academia” i a patir un peregrinage per l’illegalitat mes absoluta.

Poc va millorar la situacio en els dotze anys de govern socialiste. Mes be varen representar una constant persecucio per als usuaris de les normes. Cap mestre que no tinguera el titul del ICE (antecessor de l’actual Junta Qualificadora) podia aspirar a traure plaça, per no parlar del famos “Decret d’Homologacio” que capacitava als mestres de Catalunya per a donar classes en tot el Regne de Valencia. El cos d’Inspectors creat per Ciscar (i al front del qual estava el pare de Gloria Marcos) conseguì ficar la por dins de pares, alumnes i professors al mes puR estil estaliniste.

El canvi de govern i l’arribada de PP-UV pareixia anava a capgirar 180º la situacio pero pronte l’incomprensible “pacte del pollastre” dona al valencianisme¡¿ Agricultura!? en lloc de Cultura i tot no va fer atra cosa que empijorar mes encara. La baixa catadura moral dels Consellers de Cultura del PP (Villalonga, Camps, Gonzalez Pons, Font de Mora...) va fer que la catalanisacio en les escoles continuara exactament igual, els mateixos llibres editats per Eliseu Climent, els mateixos responsables al front de la Conselleria ( Huguet, La Creu, Monlleo, Marcos...) i els mateixos mestres catalanisats i acovardats a un 50%. I passà lo que ningu podiem imaginar-mos, allo que ni el propi Ciscar se va atrevir a fer : El PP pactà en el PSOE la creacio de l’ Academia Valenciana de la LLengua i sentencià a mort les Normes de El Puig.

Per supost que mosatros mos revelem contra eixa sentencia que va contra la rao i l’historia. Ara que l’horiso politic cobra noves esperances en la fulgurant aparicio en escena de Coalicio Valenciana, es el moment de tornar a reivindicar unes Normes a les que des de fa 25 anys mos hem mantingut fidels en totes les nostres publicacions i escrits. Unes Normes que tambe han patit el seu propi calvari intern: Se firmaren en accents respectan l’ortografia del Pare Fullana per a que any i mig despres llevar-los. I ara quan aço s’havia convertit en una senya d’identitat que mos diferenciava del IEC, arribà la RACV i en una mes que extranya decisio reaccentua les Normes acostant-les a les de la AVLL i expulsà de la Seccio de LLengua a tots els filolecs mes preparats i mes valencianistes.

Debem aprofitar esta data historica per tal de superar diferencies e imitant als representants de les entitats valencianistes que varen firmar-les fa 25 anys i tornar a espentar tots a una en la bona direccio. No podem arribar al 2007 en una normativa dividida i estancada. Si realment creem, i yo ho crec, que es possible tornar a tindre la clau de la governabilitat i realment creem, i yo ho crec, que CV exigiria , esta volta si, la Conselleria de Cultura i la inmediata derogacio de la AVLL. Es el moment de trobar, o de crear, un ent fort que vele per les Normes de El Puig i les prepare per a ser el referent normatiu oficial a partir del 2007.

Fiquem ya en marcha el III Congres de la LLengua Valenciana, obliguem a tots, incluida la RACV i Lo Rat Penat, a acceptar les conclusions del mateix.
Per la meua part des d’este llinies faig public el del GAV. Tornem a la primera llinia en questions normatives als filolecs Chimo Lanuza, Peñarroja, Gimeno, Fontelles i Giner per a que , junt ad algu atre, dirigixquen en ma ferma i sense servilismes la nau de la Llengua Valenciana. Segur que a partir d’eixe moment l’horiso se mos antoixa un poquet mes optimiste.



NORMATIVISAR



Autor: Joan Ignaci Culla


Alguns pensen que el pessimiste es un optimiste ben informat, i no crec que els falte rao, especialment si nos referim a la qüestio valenciana.

Els valencians no tenim ningun motiu per a ser optimistes, sobretot despres de coneixer el Dictamen de l’AVL del 9 de febrer de 2005 [* que proclama la falsetat de que l'idioma Valencià es idioma Catala pero en un atre nom]. Una volta mes (i ara en ranc oficial), se va a normativisar la llengua valenciana, encara que la majoria de membres d’esta Academia reneguen d’ella. I no podem ser optimistes, perque el Partit Popular, en el soport del poble valencià, podria haver resolt el conflicte llingüistic, otorgant-li, en eixe moment, tota la potestad normativa l’unica Academia que creu en la nostra llengua i la defenia, a traves de la seua ortografia (Normes del Puig, del any 92), la Real Academia de Cultura Valenciana.

A ningu se li escapa que l’historia es repetix. No es nou l’intent de catalanisacio del poble valencià; lo verdaderament novedos es que, esta volta, provinga d’un partit de dreta que s’autodefinix com a valencianiste i popular . Estes maniobres, no obstant, me preocupen molt mes que les anteriorment protagonisades pel PSPV. No volguera que l’orige politic (supostament valencianiste i popular) de l’AVL confonga al poble valencià. Es l’historia de sempre. I si no, hi ha prou en recordar algunes reflexions del pare Fullana, realisades a mitan del sigle XX, sobre l’intent de catalanisacio a través de noves normatives i empelts. Les seues idees en l’actualitat resulten sorprenentment idonees.

L’eminent filolec contestava a l’ allumenat Ortin rebatent “els errors, plagis, arcaismes i catalanismes” de la seua Gramatica Valenciana, com esplendidament recull B. Agullo, O. F. M. En el capitul X escriu lliteralment:

“No basta la lectura de nuestros escritores antiguos, por clásicos que éstos sean, para que uno pueda considerarse en condiciones de fijar la ortografía actual; es una equivocación manifiesta tratar de imitar a los catalanes, nuestros hermanos, adoptando, a priori, las grafías usadas por ellos; y es una aberración incalificable adoptar la ortografía a la fonética dialectal de la misma lengua, aunque esta fonética sea usada generalmente en la capital de este antiguo reino (...).

Como esos principios y esas leyes de evolución fonética no han actuado de la misma manera en Valencia que en Cataluña, han dado por resultado la diferencia fonética que se observa en cada una de estas dos regiones. De ahí la imposibilidad de unificar las dos ortografías: valenciana y catalana. Tratar, pues, de acomodar nuestra ortografía a la catalana, además de ser una cosa antipatriótica, es empresa irracional y antilógica (...)’’.

En el capitul XII, referint-se als catalanistes i catalanismes, recull una cosa que hui (mes que mai) seguix tenint especial vigencia:

“Que residan en Cataluña valencianos catalanizados, se comprende, hasta se puede dispensar; pero que los haya en la misma ciudad de Valencia, a la par que extraño, es también incomprensible; y si estos son catalanizados y catalanizantes, al mismo tiempo, es cosa que, ni se puede ni se debe tolerar.

No dejamos de comprender, empero, que muchos de los valencianos catalanizados, los son de buena fe; y es una lástima que, siendo, por otro lado, valencianos de verdad, hayan sido arrastrados por esas corrientes extrañas de catalanismo, en lo que afecta a la lengua valenciana...”.

Hui, despres de repassar estes notes, me reafirme en el meu pessimisme, aixina com en la meua admiracio pel preclar pare Fullana. Les paraules amunt mencionades, mes que obra d’un filolec, pareixen el resultat dels ensomis premonitoris de Nostradamus. El destinatari de les mateixes ben be podria ser l’actual president de la Generalitat Valenciana. Lo unic que nos queda saber es si esta volta l’historia es repetirà o quedarém per sempre instalats en la mentira i la negacio de lo nostre. Si es aixina, el nostre president poc ha depres de l’historia i les seues manipulacions. Per ad este viage no necesitaba estes alforges sino, simplement, valentia i dignitat. Valentia per a no sometre’s al chantage dels catalanistes i dignitat per a defendre lo propi sense complexos.



[* nota afegida per l'administraor de la web "Idioma Valencià"]

NORMATIVA UTILISÀ




 La "normativisacio" (escrita) d'una llengua es la codificacio de dita llengua i la seua representacio grafica a traves de la escritura.
 Basicament, se considera que una normativisacio correspon a una determinà llengua quan representa lo més felment possible els habits llingüistics generalisats o "normals" (norma) dels seus parlants.
 Quan una normativisacio presenta evidents divergencies en els usos llingüistics dels seus parlants aixo significa que la normativa no està ben feta, o, en tot cas, que eixa normativa perteneix a una atra llengua diferent (algo que en definitiva dona els mateixos (pesims) resultats que l'utilisar una normativa mal feta).

 L'Academia Valenciana de la Llengua (A.V.L.) no oficialisa pera l'idioma Valencià una normativisacio genuinament valenciana, sino que aplica un calc de la normativisacio pera la llengua Catalana que l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) oficialisa en Catalunya per al Català.
 La A.V.L. vol "vendre" a la societat valenciana esta normativisacio catalana del I.E.C. presentantla coma "cientifica" o com Valencià "cult o ben parlat", encara que tot aixo son nomes que mentires en tal d'enganyar als valencians i ferlos creure que Valencià i Català son el mateix idioma (quan aixo es totalment fals), i aixina donar arguments als nacionalistes catalans que diuen que els valencians son de "nacio catalana" (perque segons ells parlen "Català") i formen part de uns ficticis i inventats "Països catalans" (hui en dia "Eurorregio") de capitalitat en Barcelona.

 Les "Normes d'El Puig" es una normativisacio pera l'idioma Valencià diferent a la normativisacio catalanista que oficialisa actualment la catalanisaora Academia Valenciana de la Llengua (A.V.L.). Estes "Normes d'El Puig" son una normativisacio que se va fer en clau estrictament valenciana i que contà en l'ample consens de totes les associacions i institucions valencianistes que lluitaven (i lluiten) en contra del catalanisme que vol absorbir cultural, politica i economicament als valencians. Les "Normes d'El Puig" representen en molta més fidelitat les particularitats i singularitats propies de la genuina Llengua Valenciana que la actual normativisacio catalanista de la A.V.L.

 Com totes les coses, les "Normes d'El Puig" son millorables, i es per aixo que esta web ha adoptat certes propostes de la Societat de Filologia Valenciana (S.F.V.) que actualisen i fan encara més proxima i funcional la normativisacio coneguda com les "Normes d'El Puig".
 Algunes d'estes actualisacions son les següents:

1) Supressio de les -d intervocaliques mudes.

 En les terminacions –ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, -adet, -adeta, -adets, -adetes.
 Eixemples:
 Vesprà, albaes, llauraor, treballaora, ballaors, treballaores, melaet, picaeta, melaets, picaetes.
(No: Vesprada, albades, llaurador, treballadora, balladors, treballadores, meladet, picadeta, meladets, picadetes).

2) Supressio dels guionets.

 Els pronoms que van darrere del verp (enclitics) s´aglutinen a ell.
 Eixemples:
 Mireules, convertirmos, píntala.
 Excepcio: les formes verbals acabàes en consonant "LL", "N" seguida de pronom (enclitic) que comence per consonant "L", "N" que puga portar a confusio en la llectura no s´aglutinen ni s´unixen per cap de guionet, i es mantenen independents: bull la, cull les, pren ne, etc.

 El pronom "HO" quan va darrere de verp (enclitic) s´aglutina a ell i pendrà la forma "O", sense haig: diso, feso, mirao, penjao.

3) Aglutinacio de certes formes.

 Desde, pera, coma (No: des de, per a, com a).

4) Estandarisacio de certes formes generalisaes.

 Mos, mosatros, vosatros, recibir, reine, dupte, dissapte.

5) Supressio de consonants interiors desaparegudes de manera generalisà en la parla oral.

 Eixemples:
 Abre, dinés, dimats, pedre (No: arbre, diners, dimarts, perdre).

 Ademes s'han adoptat algunes paraules patrimonials:

 Castellanismes en orige pero arraïlats en el Valenciá desde fa més de dos sigles: entonces, hasta, menos, pues/pos, despues, agüelo.

 2005 © Idioma Valencià




 


NORMES D´EL PUIG REVISAES PER LA SOCIETAT DE FILOLOGIA VALENCIANA



Juan Romero

La Societat de Filologia Valenciana ha aprovat una actualisacio de la normativa valencianista de referencia (Normes d´El Puig), argumentant que “fa ya alguns anys que es ve demanant, desde diferents sensibilitats valencianes, la necessitat d´estudiar primer i incorporar en acabant algunes millores tecniques que, per una banda, acosten l´actual norma escrita a la llengua valenciana viva, i per l´atra, simplifiquen alguns dels esculls ortografics mes complexos pera l´usuari.
”La bona marcha dels treballs mampresos en son moment per la Societat de Filologia Valenciana; les diverses propostes publicaes tant en la revista Cresol com en la Revista de Filologia Valenciana; aixina com el convenciment generalisat entre els mes preclars dels creaors valencians en llengua propia de l´oportunitat, tant temporal com de fondo, de dites millores normatives; la celebracio, de la ma de l´Institut d´Estudis Valencians, del II CONGRÉS DE LA LLENGUA VALENCIANA, coma resposta a l´incorporacio de l´accentuacio catalana, pera les Normes d´El Puig, per part de la Real Academia de Cultura Valenciana, -despres d´una concatenacio d´actes jesuitics i de fosques maniobres politiques-; mos ha portat naturalment al punt aon la Societat de Filologia Valenciana es veu en l´obligacio i en la voluntat d´assumir, en goig, pero conscients de la gravetat del moment historic pel que travessa el nostre idioma, la responsabilitat, present i futura, que socialment li pertoca coma ent normatiu pera la Llengua Valenciana.
”Si la faena es ingent, si no ho son manco l´esforç huma i els recursos economics que demana, si el repte es gran; no es menor la necessitat que, coma poble, tenim de superaro”.
Entre les novetats morfologiques i lexiques que podrem llegir d´ara en avant en totes les publicacions de l´editorial valencianista “Accio Bibliografica Valenciana”, i particularment en l´important i reconeguda publicacio de prestigi internacional llegida en mes de 70 universitats i institucions academiques de tres continents, “Revista de Filologia Valenciana”, estan les següents:
— Supressio de les –d- intervocaliques mudes en les terminacions –ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores. Per tant, les formes vesprada, albades, llaurador, treballadora, balladors i cantadores passen a escriures respectivament vesprà, albaes, llauraor, treballaora, ballaors i cantaores.
 — Supressio dels guionets de forma que els pronoms que van darrere del verp (enclitics) s´aglutinen ad ell. Per eixemple: mireules, convertirmos, menjatel. Excepcio: les formes verbals acabaes en consonant (LL, N) seguida de pronom (enclitic) que comence per consonant que puga portar a confusio en la llectura (L, N) no s´aglutina ni s´unix per cap de guionet, es manté independent: bull la, cull les, pren ne, etc. El pronom HO quan va darrere de verp (enclitic) s´aglutina ad ell i pendrà la forma O o U (EU), -sense haig-, segons quina siga la seua pronuncia: diso, feso, mirau, prenteu.
— Aglutinacio de les formes des de, per a, com a, a on, de forma que passen a escriures desde, pera, coma, aon.
— Aceptacio de les formes generalisaes mos, mosatros, hasda, recebir. Ademes, de les formes verbals ha, ham, hau. Per eixemple: yo ha conegut, tu has conegut, ell ha conegut, mosatros ham conegut, vosatros hau conegut, ells han conegut. (L´obra de referencia sobre els verps es “La conjugacio verbal valenciana”, escrita per Miquel Castallano i edità per la Societat de Filologia Valenciana).

En la web de la Societat de Filologia Valenciana http://es.geocities.com/societat_de_filologia_valenciana es pot descarregar l´archiu PDF que conte les normes ortografiques revisaes i tambe es poden llegir colaboracions lliteraries en la normativa ya actualisà. Sense dupte, la Societat de Filologia Valenciana seguira treballant en esta llinea d´actualisar i d´acostar la normativa al parlar popular valencià. D´ara en avant els usuaris (actuals i futurs) de la Llengua Valenciana tenen a la seua disposicio una normativa molt mes proxima ad ells, molt mes senzilla, i molt mes fidedigna a la realitat de la Llengua Valenciana. 

“NORMALIZAN” A LA VIRGEN DE LA SAPIENCIA



Por Ricardo García Moya

   Qué sorpresa. Un folleto  sobre la  Universidad de  Valencia mostraba otra  vez la Virgen de la  Sapiencia, la venerable Patrona que Lapiedra suprimió del escudo. En  el  nuevo,  la  imagen aparecía sedente y con el Niño, similar al modelo iconográfico de 1733; aunque faltaban detalles, como el Libro de la Sabiduría y la frase alegórica "Sedes Sapientiae".
  ¿Se habrían atrevido en la Universidad a desafiar a los mandarines que alteran simbologías? Ni de broma. La composición se trataba, simplemente, de otro atentado cultural a la tradición mariana del Reino de Valencia, al habérsele añadido cuatro barras a la figura; de este modo, la joya iconológica  conocida como Virgen de la Sapiencia la "normalizan" en la Virgen de Cuatro Barras (sin  corona, por supuesto). Esta manipulación, es obvio, hunde raíces en el colectivo que quiere integrar  la  Iglesia  valenciana en la catalana.
   Hay guiños estilísticos que cantan la intencionalidad del ideólogo; así, la Virgen de Cuatro Barras recuerda excesivamente al modelo montserratino; huyendo del de la Virgen de la Sapiencia valenciana, que enlazaba antigüedad clásica y renacimiento en una aventura iconológica que apasionaría a Panofsky.
   La  figura prohibida por Lapiedra y sus iconoclastas era la cristianización de Minerva,  pagana  divinidad personificadora del "alma superior", esto es, razón y sabiduría... pero que no exhibía cuatro barras, ¡vaya fallo! y sus alegorías estaban en valenciano o latín.
   EI lamentable escudo representa a una nueva Facultad de la Iglesia, adscrita a la Universìdad Politécnica de Valencia. Por respeto a la institución (y a mis admirados clérigos Guinot, Alminyana, Castell y, especialmente, a mi amigo Fernando arcipreste de Muchamel) no calificaré el entuerto,  pero  ya  es  hora de  que  las  autoridades eclesiásticas  recuerden  a sus  miembros  (los  que brindaron con cava cuando Lapiedra eliminó la Virgen de la Sapiencia) que hay objetivos más  evangélicos que catalanizar el Reino de Valencia.
   Fomentan  el  gamberrismo cultural al sonreír cuando los ultra catalanistas ensucian el cementerio de Burjassot, o roban la Real Señera en la torreta del Campello. Hav mucho místico sardanero en la inmersión. Quizá, la razón de encontrar tanto eclesiástico encargando escudos de cuatro barras, o ensalzando al Institut d'Estudis Catalans, pueda estar en el ocio que padecen. En la época foral no se dio un sólo caso de cura que cayera en la degradación  catalanera,  e incluso componían "versos en lengua valenciana: A la Mare de Deu de la Sapiencia, protectora de aquella Universitat"  (Bib.  Nacional de Madrid. Ms. 3.746, f. 602).
   Cierto es que en la época foral tenían eficaces remedios contra la molicie. Por ejemplo, el desfaenat que encargó el diseño de la Virgen de Cuatro Barras, cuando sufriera tentaciones de volver a pecar contra el Reino de Valencia (en horas nocturnas, después de cebarse en Ca'n Bermell con pelas del pueblo) debiera imitar al franciscano Andrés Margil, el cual, "en las horas más quietas de la noche, abría la sepultura, y poniendo la cabeza dentro de ella, apacentaba el olfato con la hediondez que de los cadáveres salía".
   EI asceta Margil -en su convento de la Corona, cercano al Turia- tenía cementerio a pie de celda, algo que no disponen los redactores de Saò y los ideólogos de la Virgen de Cuatro Barras;  pero -cuando el turbador Belcebú  Pujol  les tiente con  la inmersión- podrían arrearse en los lomos unos "dos mil  açotes  de sangre", como hacía en 1690 la carmelita Mariana Díaz -valenciana de  Oriola- con latiguillos acabados en "rosetas de agudas puntas" confeccionados por ella misma. ( Panegírico. Orihuela, 1705, p. 59).
   Ahora en serio. La supresión de la Virgen de la Sapiencia fue una operación planificada. Valga de ejemplo la actitud de ciertos inmersionistas como Evangelina Rodríguez, la cual, en su libro sobre la Academia de los Nocturnos se le ve el plumero en las eruditas anotaciones sobre el poema dedicado a la "Nuestra Señora de la Sapiencia". Divaga sobre Platón, San Isidoro, el caballo Pegaso y el sursumcorda, pero oculta lo fundamental: que era la Patrona de la Universidad de Valencia (Rodríguez, E.: Actas de la Academia de los Nocturnos, 1988). La panfletaria obra se editó en 1988, en plena cruzada contra la citada Virgen, sufragando gastos la Diputación de Valencia; o sea, el contribuyente.
   No quiero ser alarmista, pero lo de la Virgen  de Cuatro Barras puede ser el inicio de los disparates que preparan los dirigentes bloqueros de la Universidad de Valencia para celebrar el 500 aniversario de la transformación en Estudio General.
   Son pocos, pero controlan todo: enseñanza, Iglesia, secciones culturales de las cajas de ahorro, etcétera.

Las Provincias 16 de Junio de 1996


NORMALIZACION DEL BARCELONI Y GESTACION DEL CATALAN.


 HECHOS Y FECHAS: SIGLOS XIX Y XX

Autor: Maria Teresa Puerto Ferre

A diferencia de la LENGUA VALENCIANA, que existió como lengua "normalizada" desde su Siglo de oro XV, con gramáticas y diccionarios propios, el catalán era una "melé" de dialectos aun no normalizados a principios del siglo XIX. Con la llegada de los ingeniosos historicismos románticos llega el auge de los nacionalismos nostálgicos apadrinados por las burguesías emergentes, el catalán comienza su andadura:
1833
Los catalanes hacen nacer su Renaixença con la poesía "A la Patria" de Buenaventura Aribau. Se trata de un poema convencional escrito en Madrid en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa, con motivo de su fiesta onomástica. En esa poesía, el tal Aribau no habla aún de "lengua catalana". Sólo nombra, nada menos, que cinco veces la "llengua llemosina" como su lengua materna.
1848
El archivero del Archivo de la Corona de Aragón (Barcelona) Próspero de Bofarull, hace una traducción falseada del "Libre de Repartiment del Regne de Valencia" para inventarse los nombres de las familias catalanas que, según él, vinieron a "traernos el catalán" y a quedarse en Valencia. Pero fue una edición tendenciosa y totalmente manipulada entrando casi en los límites de la falsificación, pues leyó única y exclusivamente los "asientos" de la ocupación de tierras que le interesaron, dejando los que le parecieron difíciles o iban contra sus intereses patrioteros. En esencia, la edición de Bofarull estaba absolutamente manipulada ya que no tuvo en cuenta la totalidad del texto, ni la técnica notarial del siglo XIII, ni mucho menos la actual.
Los escribas del Rey Jaime I de Aragón el día 7 de Julio de 1237 comenzaron a anotar en el Libro Primero del Repartiment el nombre la persona que asistía al asedio de la ciudad de Valencia y el número de las casas y yugadas de tierras que también se ofrecían. Y así ocurrió hasta después de la ocupación. Los ofrecimientos se hacían para ocupar el reino Musulmán con cristianos, lo cual presuponía la permanencia definitiva del receptor en tierras valencianas. Una vez conquistada la ciudad, comenzaron a hacerse realidad las donaciones, extendiendo los documentos correspondientes, de los que se conservan muchos. Y, tan pronto como este titulo de propiedad se extendía, los escribas del Rey cancelaban el ofrecimiento con unas señales.
Por eso la edición de Bofarull (que utilizan los catalanes para justificar "su" ocupación del Reino) fue incorrecta: Porque sólo contiene los nombres de los que recibieron la promesa, pero no se quedaron en Valencia, pues se volvieron a sus tierras. Él cogió solamente los nombres de los que no repoblaron el Reino de Valencia. Y no siempre se siguió tal técnica editorial, pues algunos personajes que se leen correctamente y no son catalanes fueron, posiblemente de forma deliberada, omitidos de la edición.
Una de las preocupaciones del Rey Jaime I fue que no se acumulasen los bienes inmuebles y rústicos en manos de la nobleza y clerecía. Por eso, a partir de el siglo XIV, ya se conocen cifras más precisas sobre los inmigrantes que ocuparon Valencia pues se conservan los "Libres de Avehinaments" (Archivo Municipal del Ayuntamiento de Valencia) donde se registraron los documentos de avecinamiento de cuantos quisieron adquirir la vecindad valenciana.
Realizado el estudio contrastivo de los apellidos que constaban en el "Libre del Repartiment" y de los que luego aparecen en los "Libres de Avehinaments" (y que son la única prueba documental real de quienes se quedaron en Valencia), los porcentajes de inmigración documentada se repartió así:
Siglo XIV, gente procedente de: Valencianos autóctonos 36% Catalanes 1´2 % Castellanos 30% Extranjeros 1´2 % Turolenses 28% Resto Península 2´4% Zaragozanos 1´2 % En el siglo XV el porcentaje de catalanes es del 4´23 En el siglo XVI el porcentaje de catalanes es del 2´5.
1850
El literato catalán M. Milá i Fontanals utiliza aún en sus escritos el término "Llemosí" para referirse a su lengua.
1859
El 1 de Mayo se celebran en Barcelona los primeros Juegos Florales bajo los auspicios del archivero manipulador P. Bofarull, responsable, a partir de entonces de la desaparición de una gran cantidad de documentos valencianos en el ACA (Archivo de la Corona de Aragón, sito en Barcelona). Documentos que eran "Incómodos" a sus falsas tesis sobre la "ocupación" lingüística del Reino de Valencia.
1860
Surgen protestas contra la ortografía "revisada" del manipulador Bofarull y se nombra secretario de los Juegos Florales de Barcelona a Adolfo Blanch (con h). En esa convocatoria cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros.
1861
El 19 de febrero se intenta una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. Esto no pasaba con la lengua valenciana, ya normalizada desde su Siglo de Oro. La reunión para "normalitzar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.
1862
El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro de Bofarull. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero para evitar una especie de guerra civil interna se evitó tomar una decisión.
1874
El padre de la Romanística Europea, Frederic Díez, publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín:
- dos al este: el italiano y el rumano - dos al suroeste: el español y el portugués - dos al noroeste: el provenzal y el Francés (en esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán, que es asignado al "dominio provenzal" y no es considerada lengua romance independiente, "además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal. E Vidos "Manual de Lingüística Románica". Universidad de Nimega. 1963).
1890
El alemán W. Meyer-Lübke, discípulo de Frederic Diez, publica su obra:" Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene la clasificación anterior de su maestro y en la que dice (pág. 14): "En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parlen), que no es más que un dialecto provenzal...."
1891
En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura ".....(¿¿??)
1906
El cura payés mallorquín mosén Alcover, para inflamar a la burguesía catalana (que ya trataba de montarse su nacionalismo "a la carta"), organiza el Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Schadel para hacer viable una primera gramática catalana (la Lengua valenciana ya la tenía cuatro siglos antes desde 1489 con su "Liben Elegantiarum" , escrito por el notario Joan Esteve en 1472 y editado en Venecia en 1489 en latín y valenciano, como consta en el incunable: "latina et valentiana lengua").
Mosén Alcover expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad.
Como era natural, el proyecto entusiasmó a la burguesía nacionalista y se formó una comisión organizadora que invitó a lingüistas extranjeros y castellanos, que eran los únicos expertos en la romanística moderna. Se inscribieron tres mil congresistas, entre ellos: Menéndez y Pelayo, E. Vergel, F. Mistral, A. Gómez Restrero, A. Farinelli, A. Körosi, J. Fastenrath, y otros.
El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.
1907
La Mancomunitat Catalana crea l´Institut d´Éstudis Cataláns, entidad privada, al servicio de la burguesía nacionalista y responsable de gestar el gran montaje lingüístico-cultural que se preparaba ...
1912
La Mancomunitat Catalana le paga al ingeniero industrial Pompeu i Fabra, para que publique su primera "Gramática Catalana". Don Miguel de Unamuno, Catedrático y lingüista de la Universidad de Salamanca, en su obra "La Dignidad Humana" define a Pompeu i Fabra como "un mediocre aficionado que, por su falta de rigor, saturó de galicismos el catalán"...... Los trabajos de Fabra eran los de un técnico industrial, aficionado, carente de rigor lingüístico. Fabra utiliza el dialecto barceloní como base ligüística para crear la "lengua catalana standard".
La Lengua Valenciana, con su "Liber Elegantiarum" de 1489 ya tenía, cuatro siglos antes de que el catalán existiese como lengua normalizada, su primer "Dictionari Valenciá", el mes antic llexic duna llengua romanç"....
1925
La burguesía nacionalista "contrata" al romanista alemán Meyer-Lübke para que le organice una nueva clasificación de las lenguas románicas en la que por primera vez aparece generalizado el nombre de "lengua catalana" pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático "catalá-valenciá-balear". Clasificación totalmente despreciada y rechazada por filólogos, romanistas e historiadores nacionales e internacionales como Pierre Fouché, Kaufman, J. Adwiger, J. Entwistle, J.Saröchandy, B. Weiss, Menéndez y Pelayo, Menéndez Pidal, Fullana, Ourella de Lerma, Luca de Tena, Ubieto, Gabanes,...."que demostraron el error de método de sus tesis (las de Meyer-Lübke) al determinar la posición del catalán sin tener en cuenta ni los dialectos españoles - como por ejemplo los de Aragón y de León y los dialectos mozárabes..." (pág 293. "Manual de Lingüística Románica " B.E. Vidos. Univ. de Nimega. 1963)
La denominación de tinte imperialista de "lengua catalana" absorbiendo a las otras dos, valenciano y mallorquín, estaba diseñada y servida.
1927
El ilustre escritor valenciano Nicolau Primitiu en su obra "Una llengua sense nom" propone la denominación sintética "Ba-ca-vés" como armonizadora de las tres variantes: Balear-Catalá-Valenciá. Los catalanes la rechazaron. Fue imposible el acuerdo.
1931
Con la República el movimiento nacionalista, apadrinado por los burgueses Maciá y Companys adquiere gran virulencia por su objetivo separatista (l´Estat Catalá). Lo componen burgueses y clases medias altas. Los obreros no comulgaban con ellos y se refugiaron tras las banderas confederales de CNT-FAI. Posteriormente se incorporarán al nacionalismo organizando El PSUC, formado por hijos de inmigrantes de la clase obrera establecida en Cataluña y sometidos obedientemente a los dictados de la burguesía nacionalista encabezada por Jordi Pujol, Trias, Roca, Heribert, etc ... A esta clase obrera ignorante, no autóctona, y plegada a los dictados de la burguesía nacionalista se la define como los "tontos útiles", en cuanto que son un buen instrumento de difusión de las políticas economicistas y financieras de la burguesía editora catalana, y fácilmente manipulables.
1932
El 21 de Diciembre se reunen en Castellón de la Plana un grupo de entidades y publicaciones valencianistas que firmaron un "acord transaccional" para elaborar unas normas ortográficas unificadoras que fueron simplemente una adaptación de las de la entidad privada, "Intitut d´Estudis Catalans", y cuyo objetivo era la anulación de la lengua valenciana por asimilación al catalán. El Padre Fullana, único filólogo del grupo, ante esta maniobra, se separó del grupo, manteniendo "els seus punts de vista cientifics" publicando poco después (1933) su "ortografia valenciana", fiel a la tradición filológica valenciana.
1935
El diario "La Publicitat", órgano de la intelectualidad catalana donde publicaban sus escritos Rovira, Carles Soldevilla, Martí de Riquer, Josep Pla, etc.. ofrece una batalla dialéctica entre el gran historiador catalán Jaume Vicens i Vives y uno de los grandes "inventores" del movimento nacionalista burgués catalán, Antoni Rovira i Virgili, desmontándole sus argumentos nacionalistas de ciencia-ficción y replicándole: "En més de tres mil documents inedits que portem recollits, No hem trobat ni un sol que ens parlés d´una emoció col.lectiva catalanesca, i que ens revelés un estat de consciència nacional: Ho sentim com a catalans"
1941
El falangista Dionisio Ridruejo -jefe de la propaganda franquista en Barcelona- comenzó a organizar "amb l´ajuda d´alguns artistes i intel.lectuals catalans, una cultura de signe feixista vehiculada en catalá" (Espalder A.: Historia. Barcelona 1993, pág.261). El proyecto de la "unitat de la llengua" iba incluido en el lote.
1946
Josep Romeu funda la Societat Catalana d´Estudis Historics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la "reinterpretación" histórica de la historia.
A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalizat" al Reino de Valencia, 1951 Se produce la infiltración oficial del catalán en Enero con el primer número de la llamada "Revista Valenciana de Filología", evitada por la Diputación franquista y en la que publicaban sus soflamas colonialistas los "gurús" de la burguesía feixista catalana: Martí de Riquer, Badía i Margarit, Turell, Casacuberta, etc...
1954
La citada revista feixista publica los trabajos del falangista Joan Fuster y de Joan Amadés, expoliador del falangista cultural del Reino de Valencia en su "Costumari Catalá". El movimiento feixista catalán, ideado por el falangista de la burguesía catalana Dionisio Ridruejo, introdujo en esta revista las ilícitas denominacines que hoy utiliza la izquierda en Valencia (los llamados "tontos útiles" por la burguesía ultra catalana): denominaciones desviadas de la legalidad vigente como "Principat, Pais, nostra llengua, Levante,....."
Cabeza de puente del Institut d´Estudis Catalans era el joven falangista Joan Fuster, amigo de lucir las camisas azules y bélicos correaje de los apóstoles del "Cara al Sol". Disciplinado y servicial, Fuster acataba militarmente las consignas feixistas y ortográficas desde Barcelona. Y, agradecido, el Institut d´Estudis Catalans y la burguesía nacionalista mimaba a Joan Fuster con premios y prebendas.
A las órdenes del feixista Max Cahner (personaje educado en la Alemania post-hitleriana), y primer Conseller de Jordi Pujol, Fuster escribió el libro de ciencia-ficción "Nosaltres els Valencians", catecismo de diseño, para contentar los dictados anexionistas de la burguesía feixista catalana.
10.6.79
Jordi Pujol, ya instalado en la Generalitat Catalana, pronuncia en un Pleno parlamentario aquello tan profético...: "Hay que cambiar no ya cuarenta años, sino quinientos años de la Historia de España"..... A partir de ese momento comenzó el exterminio, por asimilación, de la Lengua y de la Cultura Valencianas. Los llamados "tontos útiles" por la burguesía editorialista catalana, empezaron a colaborar eficazmente al servicio de sus dictados finacieros.

(Extraído del libro de Mª Teresa Puerto Ferré "Lengua Valenciana, una lengua suplantada")