jueves, 25 de marzo de 2010

JORDI PUJOL CONFESO QUE HABIA PACTADO LA AVL CON ZAPLANA


Autor: Baltasar Bueno Tárrega

El secretario general de Convergència Democràtica de Cataluña, Pere Esteve, llevó los hilos de los primeros contactos con la Generalidad Valenciana, la Federació d´Escola Valenciana y la Universidad de Valencia, a los pocos días de la gran manifestación Valencianista del 13-J en 1997.
Preocupados los catalanistas por la fuerte contestación del pueblo valenciano a los intentos de creación de la Academia Valenciana de la Lengua y a las últimas maniobras tendentes a la catalanización de la Lengua Valenciana, optaron por moverse entre pasillos y a espaldas del sentir del pueblo para avanzar en el logro de sus propósitos.
En noviembre, Joaquín Triadú, secretario general de Presidencia de la Generalidad de Cataluña, junto con Xavier Trias, comenzaron a mantener reunions con José Joaquín Ripoll, entonces peón de brega de Zaplana y conseller portavoz del Consell valenciano.
Joaquín Calomarde fue designado por el PP mozo de estoques de toda la operación. Zaplana en estos preliminares prometió a Jordi Pujol que por parte de las Cortes Valencianas sería reconocida la unidad de la lengua y crearía la AVL a la manera del Institut d´Estudis Catalans, “que no se definiría en contra de Cataluña, ni del Institut d´Estudis Catalans”.
El dato consta en una entrevista concedida a Levante (30 noviembre 2004), Jordi Pujol, sobre las reuniones que mantuvo en 1996 en Reus con Zaplana, comentó: “Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió. Habló con una pila de gente. Se necesitó mucho tiempo, pero la Academia se ha hecho y ha recompuesto la unidad de la lengua. Zaplana cumplió, aunque con retraso -no puedo criticarlo, porque evidentemente tenía problemas- cuando dijo que la unidad de la lengua se reconocería y se crearía una institución que le iba a dar garantías y que no se definiría en contra de Cataluña, ni del Institut d´Estudis Catalans. Eso se ha hecho. Ahora se debería profundizar y fortalecer, eso sí”.
Pujol era partidario de que todos se sometieran a las normas de la AVL, porque no era cosa de “cuatro excéntricos; está avalada por el Consell y la Universitat. Y la AVL dice eso y se acabó”.
Estas abiertas, claras, francas y descaradas, sin tapujos, declaraciones de Pujol fueron desmentidas por el actual presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (9 diciembre 2004) y aseguró que “la AVL no nació por un pacto entre Pujol y Zaplana”.
Tuvo la mala suerte Camps de que su antecesor en la Conselleria de Cultura, Fernando Villalonga, saliera al paso de las declaraciones y confirmó en todos sus extremos lo desvelado por Pujol.
Lo dijo Villalonga a Las Provincias (9 diciembre 2004), cuando dicho periódico ya no tenía de directora a María Consuelo Reyna, a la que tiraron sus primos y un hermano, principalmente, por sus firmes posturas valencianistas.
Villalonga, textualmente dijo a dicho rotativo entre otras cosas:“Hubo un documento que yo redacté y que sirvió para una reunión entre ambos (Zaplana y Pujol) en Reus. Era una declaración de la posición del Gobierno valenciano respecto a la política lingüística”. (El valenciano) Fuera de nuestras fronteras se llama catalán, así que la doble denominación me parece correcta.”
Al preguntársele si le gustaba la denominación valenciano-catalán, Villalonga respondió: “Me gusta esa doble denominación, e insisto en que no soy de izquierdas, ni republicano, ni catalán. Pero no se puede defender, como he hecho, la unidad del castellano, y no hacerlo con el catalán”.

VALENCIANISME PATRIOTIC


Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
Murta num.48 de maig 1.982

El patriotisme ha de ser una cosa dinamica; el patriotisme no accepta la posicio diletantte que presencia com els atres actuen mentres ella es llimita a assegurar una i mil vegaes son valencianisme, pero sense que esta idea tinga una plasmacio practica en ningun aspecte de la vida seua. No pot el patriotisme llimitar-se a la posicio estatica, perque els que tal fan, o no son patriotes o be confonen el valencianisme en una de ses actuacions, principalment la politica. Perque no s’ha d’oblidar que el valencianisme no es unicament una politica –com no es unicament una lliteratura, un art, una cultura, un folklore....- sino un patriotisme que inclou totes les manifestacions de la vida; com un brillant no es unicament una faceta, sino el brillant sancer. Està clar que hi ha una politica valencianista i tota una serie d’activitats humanes valencianistes; pero, com he dit, no son sino facetes del valencianisme, que es un patriotisme o, millordit, que deu ser un patriotisme.

En el patriotisme no caben les comoditats; i la majoria de les posicions estatiques ho son per comoditat (i no oblidem que la por es la quinta essencia de la comoditat). I el patriotisme es incomodo i, per tant, refrectaria a tota posicio d’inhibicio voluntaria –hi ha passivitats obligaes per diverses causes, i, com a obligaes, llegitimes- que, per covarda i egoista, no te ninguna justificacio.

Pert aixo es precis que el patriota, el que es diu que es valencianiste, fa un reconte de s’actuacio valencianista; i si troba un actiu i un saldo favorables, pot considerar-se satisfet; mes satisfet, clar, quan major siga el saldo favorable de l’actuacio seua.

O siga, que pot sentir-se orgullós de les incomoditats que el patriotisme lo haura reportat. I si son sacrificis, millor encara, perque per aixo molt es preguntem, extranyats davant l’actitut de molt que es diuen ser valencianistes: pero la idea ¿es sacrifici o benefici?

Per aixo, el que no vaja al valencianisme comvençut de que adopta una postura d’incomoditat –i inclus de sacrifici- no deixarà passar molt de temps sense que haja fugit d’ell. Perque haura fugit del valencianisme, encara que ell continue dient-s’ho per a aprofitar-se’n en benefici personal.

En la politica es troba, si –si be no sempre-, la postura comoda; i en la pòlitica valencianista la trobaren alguns valencianistes. Encara que, posteriorment es pogue comprovar que no els quadrava el nom de valencianismes, i que nomes perseguien la comoditat. Com una atres han buscat tambe la comoditat en atres facetes del valencianisme: la lliteratura –sobre tot, el teatre-, l’art..., pero tambe se’ls ha vist pronte que no eren valencianistes i solament buscaven el profit personal, la comoditat...

S’han de refusar estos valencianistes parcials que, per parcials, no son patriotes, i per buscaors del profit propi manco encara. I s’han de refusar tambe els atres sedients patriotes que no fan res. I refusem-los mes encara –per mentirosos- quan volen justificar la inactivitat. Perque els patriotes unicament per motius patriotics poden deixar d’actuar, publicament nomes. ¿Qué dirien d’este patriotisme passiu els polacs, irlandesos, finesos..., patriotes que en tantes ocasions han admirat en tot el mon, d’estos que es diuen patriotes valencians i no actuen ni en la major intimitat?

Naturalment que la major dificultat que existix per a una actuacio patriotica es que el que ha de fer-la no tinga nocio exacta de lo que es el patriotisme. Perque esta nocio -¡oh, paradoxa!- es la mes desconeguda pels valencianistes; plen d’errors referents a la idea basica del patriotisme; son concepte, el contingut seu. Està clar que una dissertacio sobre este tema fonamental, completa i acabà, exigix un llibre; pero be estara senyalar alguns dels aspectes que mes induïen a error en els valencianistes.

En primer lloc s’ha de tindre present que el valencianisme es una idea viva; no es el retroces a unes coses passaes tal com erem, sino actualisant-les en allo que hui en dia no te vitalitat. Est error està tan arraïlat que hi ha valencianistes que, quan ensomien en el dia del triumfo -¡ai!, ¿quan serà?-, veuen als jurats, als justicies, al mustaçaf..., i la reimplantacio dels Furs tal com en l’apoca medieval.

I no es que siga aixo el valencianisme; no anem a substituir l’avio per la carreta. No podem retendre que torne la institucio dels jurats tal com era en aquella epoca, encara que es ocnservarien les gramalles com a vestit de cerimonia. No es poden restablir els Furs com a llegislacio valenciana conservant-los integrament, inclus en les disposicions sobre la servitut, sino que hauria d’adaptar-se la seua anima a com serien ara de no haver-se tallat la seua vigencia i, per consegüent, el seu desenroll. El valencianisme no es tornar la vida a uns sigles arrere, com candidament creuen molts. El valencianisme aspira a deixar la vida valenciana en l’epoca actual, pero en el carácter, en l’esperit que hauria tingut ara si no haguera segut canviat el rumbo de la vida valenciana. No es tracta de tornar arrere, sino de posar-nos en el lloc a on haurien arribat ara de seguir, no el cami castellà que se mos feu seguir en 1707, sino el cami valencià que no haurien abandonat.

Pero tambe està l’error contrari: el d’aquells que volen una vida totalment lliure per a Valencia, prescindint de tot el passat, que ho creuen tot resolt; o inventar-ho tot.

No. El valencianisme deu estructurar la vida valenciana d’acort en l’actualitat, pero arraïllant-se en el preterit; que siga una continuacio; sense solucio de continuïtat, de continuïtat espiritual.

Un atre error, molt extes, es el valencianisme parcial del tipisme molt reduit, el qual ha produit eixa mena de valencianistes als que Gaetà Huguet Breva qualificà de valencianisme de botifarreta en oli; el que creuen que tot el valencianisme es reduïx –inclus geograficament- a plorar quan veuen el Micalet, o emocionar-se davant la paella, o arrobar-se a l’oir albaes o vore uns saragüells.

Aixo es, no s’ha d’ìnsistir molt, com a valencianisme, ridicul per no agrarar sino una part, menudissima en tots els sentits, de la totalitat del valencianisme; i no es, precisament esta folclorica, de les parts mes importants del valencianisme. En realitat estos tenen molt poc de valencianistes: la botifarreta en oli, que diguè Huguet.

Un atre error, molt important este, es el del valencianisme partidiste com podriem dir. Aquells que, per eixemple, no tenen ninguna paraula de refus i condencacio per a aquells estats, fora del nostre, que sojugen a atres païssos; i esta benevolencia es per conseqüencia de les simpaties que senten per estos estats, derivaes de les simpaties per les coincidencies de les tendencies politiques. Aço es un predomini, per sobre el valencianisme, d’unes atres idees politiques; o siga la idea politica predominant en ells no es la valencianista, com deu de ser el patriota valencià.

Tambe hi ha valencianistes a moment. Per a estos el valencianisme es com el paraigües, que nomes s’agarra quan plou; i son valencianistes segons en qui estan, o segons on estan, o determinats dies. Esta clar que el valencianisme no informa la vida d’estos. En realitat es que tampoc no son valencianistes.

Ya he parlat mes arrere de l’error –que no sol ser error. Sino mes: conducta conseqüent i egoista- del valencianisme parcial. Contra tots els errors es deu reaccionar, i cada valencianiste, al fer el balanç que he dit adès. Deu examinar si ha incorregut en algun d’ells.

El valencianisme es una idea patriotica i, per tant, deu de ser la mes important per als valencians. Per consegüent facil es comprendre quina ha se ser la conducta del patriota. Ninguna idea ha de sobre posar-se al valencianisme. A traves de la idea valencianista es deuen enfocar totes les activitats, tots els juins, totes les opinions, tota la vida publica (politica, social, professional...) i tota la vida privada (la llar, les amistats, les aficions...). En una paraula: fer “a la valenciana manera” tot allo que els castellans fan a la castellana.

Pero, ademes dels errors del carácter doctrinal de que he parlat, hi ha atres faltes en que incorren molts valencianistes. Hi ha els extremadissisament optimistes que, en la seua euforia, creuen que no hi ha dificultats per al triumfo que creuen quasi tocar-lo en les mans.

I, per contra, hi ha molt de cami a recorrer, i molt de treballs a realisar.

I, al reves dels anteriors, hi ha els que es desencoragen, per qualsevol cosa; per eixemple, perque som pocs. Aixó es una debilitat de fe patriotica, pessimisme. Es precis que recorden estos que totes les idees han començat per molts pocs: els primers discipuls de Jesus eren ben pocs. Estos valencianistes desencorajats deuen tindre present aquella frase atribuïda als patriotes checs Junggmann, Palacky i Safarik, que, en ocasio en que es trobaven reunits digue u d’ells que si en aquell moment s’assolara el trespol, dsesapareixeria la nacio checa.

Tambe hi ha els desencorajats per haver de treballar en silenci. Pero han de comprendre que es silenci exterior, es un silenci de no parlar, no de ser mut; en un cantic sense veu que es com es diuen les coses a l’anima, al cor i a Deu.

I aci estan ara les maximes possibilitats nostres d’actuacio: en un treballar Valencia adins. Clar que, per als vanitosos, aço es poc afalagaor; pero esta es una tasca de sembra per a collir algun dia. Hi ha llavors que es sembren, i es cull als pocs mesos; pero si la llavor es d’un arbre, la collita tarda anys a vindre. Seguint el simil al patriotisme li va millor comparar-lo en un arbre que no a una hortalisa o a una llegum.

Fem tasca de preparacio. Preparem a les minories que han de ser directores i orientaores el dia de demà; preparem una cultura i un programa d’actuacions, aquelles coses que es poden fer ara i no conve improvisar-les quan el moment arriba. Tot aço es possible en l’actualitat. Si no es ara el moment del proselitisme, es el del treball cap a dins; si no el de la propaganada, si el de la preparacio; si no el de la collita, si el de la sembra.

Finalment, als que es desencoragen per la tardança, els he de dir que la seua impaciencia està justificà perque medixen segons el modul de la vida d’ells i no segons el modul de la vida de la Patria, que ya te uns quants sigles i encara ne tindrà els que Deu vullga donar-li.

MAS SOBRE LA MARCA HISPANICA (VII)


LOS CONDADOS DE LA "MARCA HISPÁNICA" DEL REINO FRANCO.

Autor: Jaume de la Serra
Los territorios de lo que hoy día se conoce como Cataluña (Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona) no formaron una entidad político-administrativa hasta hace relativamente poco tiempo. Por poner un ejemplo, la unidad catalana es posterior a la del Reino de Valencia, que ya era una unidad política autónoma y soberana antes de que se creara Cataluña como ente político unido.
Usualmente, los catalanes se remiten al siglo IX y a los "condados catalanes" para reivindicar su existencia histórica como país. Esto es algo del todo incierto, ya que en principio y en aquel tiempo no eran ni una unidad política independiente, ni recibían el nombre de "catalanes", sino que cada condado tenía su propio nombre (Condado de Barcelona, de Urgell, etc...) y eran simples divisiones territoriales o "provincias" pertenecientes al "Reino Franco" y gobernadas por un "conde" instituido por el rey de los francos (los "francos" eran un pueblo germánico, lo mismo que los visigodos, suevos, alanos, etc...). Estos condados o provincias eran los territorios que el rey franco Carlomagno, había conquistado con sus tropas cristianas a los moros que en aquel momento ocupaban "Hispania". (Esta frontera sur del territorio franco, colindante a las tierras musulmanas, era conocida como la "Marca Hispánica").
Tanto condes, como condados estaban bajo el mando y jurisdicción del rey franco, siendo los condes unos meros administradores colocados "a dedo" por el monarca, sin derecho a entregar el condado en herencia a sus descendientes.
Con el paso del tiempo y aprovechando momentos difíciles del Reino Franco, los condes o administradores de estos condados, comenzaron a dar rienda suelta a sus ambiciones personales, colocándose en rebeldía ante el monarca y desobedeciendo la ley regia que los legitimaba como condes. A partir de ese momento y en contra de lo establecido hasta entonces, los condes, sin que legalmente nada los amparara, se tomaron la licencia de convertir el condado en hereditario y poder así entregarlo a su clan familiar.
Legalmente todos estos condados continuaban perteneciendo al Reino Franco, aunque a causa de su debilitamiento, éste nunca pudo acometer una acción bélica para restaurar el orden roto por sus subordinados.
Un dato que demuestra que no se los consideraba territorios independientes del Reino Franco fué el hecho de que nunca obtuvieron la conformidad "Papal" para acceder al rango de "reino". Ni tan siquiera uno de ellos por separado, y aún mucho menos, en un conjunto falto de unidad donde cada cual trataba de imponer sus ambiciones al resto. Solo poco a poco, a través de los enlaces matrimoniales entre la progenie de los diferentes "condes" hubo un acercamiento de "condados", al aglutinarse bajo una amalgama de intereses hereditarios algunos de ellos.
Para aquel entonces, el Condado de Castilla y el Condado de Aragón, formados fuera de los territorios francos, ya habían obtenido la conformidad y beneplácito "Papal" para convertirse en "Reinos", a la vez que "reyes" sus respectivos titulares. (La religión cristiana no solo era herramienta para elevar las almas a los cielos, era el instrumento político por excelencia. En occidente era el "Papa" el que legitimaba o no, a reyes y reinos con su bendición "divina". Bendición que nunca dió a los "condados" de la "Marca Hispánica").

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (XI)


LA BATALLA DE VALENCIA (VIII)


¿Cómo se financia el catalanismo en el Reino de Valencia?.

Las financiaciones que han contribuido a la expansión del catalanismo en el Reino de Valencia vienen de diferentes aportaciones, tanto oficiales como particulares o de ONGS, cuya actividad real consiste en conseguir fondos autonómicos y nacionales para destinarlos a estas actividades, aunque en sus estatutos no consten esos fines, sino lo que generalmente se conoce como “tapadera” que refieren a distintas iniciativas sin ánimo de lucro.

En primer lugar es la Generalidad de Cataluña la que aporta más fondos a este tipo de catalanización en el Reino de Valencia, a través de distintas sociedades catalanas y valencianas. En el ámbito catalán destaca el Omnium Cultural, además de multitud de asociaciones destinadas a la consecución de “la unidad de la llengua” –valenciana y catalana-. La principal recogedora de dinero para actividades catalanistas en Valencia es Accio Cultural del País Valencià, dirigida por el valenciano Eliseu Climent, con importantes aportaciones destinadas a sus actividades editoriales y, recientemente, a la compra del edificio de la calle de San Fernando, lo que se conoce como el edificio El Siglo, por más de 600 millones de las antiguas pesetas, para ubicar el centro “Octubre” caverna del catalanismo en mismo centro de la ciudad de Valencia.

Seguidamente aparece la Generalidad Valenciana, que aporta dinero por medio de la publicidad institucional de la Comunidad en las distintas revistas, periódicos y publicaciones catalanistas en Valencia, a través de la Consellería de Cultura, que desde el inicio de la autonomía ha estado en manos de funcionarios catalanistas. Hoy el gobierno valenciano está en manos del PP y continúa con las mismas prácticas de subvenciones a este tipo de asociaciones.

Paralelamente estan los ayuntamientos de las provincias de Valencia, Alicante y Castellón, tanto las que están en manos socialistas, como de los populares, como de gentes del Bloc, generalmente a través de las concejalías de cultura, fonfos con destino a las publicaciones locales y, sobre todo, a la subvención de las fiestas patronales,

Al ser las instituciones gubernamentales las que disponen del dinero público para aplicarlo en la forma en que más interesa para sus fines políticos, son éstos los que contribuyen en mayor medida a la financiación del catalanismo en el Reino de Valencia.

La Conselleria de Cultura aporta grandes cantidades de dinero para subvencionar las actividades destinadas a fomentar y aleccionar a los alumnos en el catalanismo, prostituyendo la lengua valenciana y tergiversando la historia de nuestra tierra a favor de las tesis catalanistas. Pero estas actividades merecen comentarios aparte.

¿Cuáles fueron las actuaciones del profesorado pancatalanista en las universidades valencianas durante la preautonomía?.

Ramón García Hernández en su libro Aproximación al conflicto socio-cultura-lingüístico y político entre Cataluña y Valencia – Valencia 1990 (en lo sucesivo Aproximación...) con relación a la actuación de la Universidad valenciana nos dice: “Ni es tampoco casualidad que este miembro de (¿) nuestra Universidad Joseph Guía (recordarán a este individuo como cabeza visible del terrorista Partit Socialiste d’Alliberament Nacional (PSAN) del que ya hemos hecho mención antes) nuestra “alma mater”, sea precisamente quien abogue para convertir a la Comunidad Valenciana en un apéndice de Cataluña. Repetimos, no es casualidad. Siendo esta institución un centro neurálgico e importante de la cultura, donde se forman, humana y culturalmente, nuestros jóvenes universitarios, que al remate serán en el futuro los dirigentes de la sociedad, lógico pues, que el “punto de mira” del nacionalismo catalán se centrara y apuntara como objetivo primordial, la catalanización de esta institución, llevó a término en madrugadoras fechas; en la década de los años cincuenta (del siglo pasado) por profesores catalanes destinados aquí (Reglá, Tarradell, Giralt, etc (yo añado también a Ernest Lluch) ayudados por algún nativo (Sanchis Guarner, Joan Fuster, etc.). La labor impartida arraigó pronto en aquellos jóvenes, hoy dirigentes de partidos político, cuyos efectos están siendo acusados por la sociedad valenciana, llenándola de confusionismo”.

miércoles, 24 de marzo de 2010

EL POR QUÉ DEL “NO”


Per Joan Ignaci Culla
President de Renaixença Valencianista
Publicat en Las Provincias (28/02/05)

La llamada Constitución Europea, no es más que un simple Tratado entre países. De hecho, bastaba votarlo en el Parlamento y nos habríamos ahorrado el gasto. Zapatero no pretende que nos pronunciemos sobre Europa, sino sobre él mismo. Y roza casi la ilegalidad al decantarse tan a las claras a favor del “Sí”. Como presidente de los españoles debería apoyar el voto sin más.

Caso español:
¿Por qué Zapatero se empeña en defender esta Constitución y abandona la defensa de nuestros intereses representada mejor el Tratado de Niza?
¿Por qué no dice que si vence el “NO” se seguirá aplicando el Tratado de Niza?
¿Por qué no se nos dice que, en la práctica, Francia y Alemania tendrán un poder de decisión casi absoluto (con la ayuda de un par de países pequeños)?
¿Qué se esconde detrás de estas votaciones que, hasta el PP, claro defensor de Niza hasta su salida del gobierno, cuando argumentaba que teníamos mayor capacidad de negociación y decisión, hoy se apoye a uno de los mayores enemigos que ha tenido España (padre del Tratado), como es Giscard d’Estaing?
El Tratado de Niza, actualmente en vigor, elevó el porcentaje de votos en manos de los países grandes y sobre todo el de España, que pasó del 6% al 7’5% de los votos.
En Niza la mayoría cualificada se consigue con votos. Los cuatro grandes (Alemania, Francia, Italia y Reino Unido) poseen 29 votos y España 27. Esto hace que los votos españoles tengan casi el mismo valor que el de las 4 grandes naciones antes mencionadas.
Si España mantiene los 27 votos; Italia, Francia y Reino Unido, tendrían 41; y Alemania 54, sin contar que todos los países pequeños ganan poder con respecto a España. Es decir, que perdemos todo lo ganado en Niza (incluido parlamentarios), además de dejar de percibir fondos de la UE.
Así, la nueva Constitución Europea, establece un sistema de doble mayoría: mayoría de población, más mayoría de Estados. Esto significa que España es el que más pierde de los 15 Estados que había antes de la última incorporación.
Esta es la realidad sin falsas demagogias, como la que nos quiere vender el Secretario de Estado para la Unión Europea, Alberto Navarro, cuando afirma que: “No concibo un escenario en el cual los españoles den la espalda a Europa”. ¿ Y quién da la espalda a España?
Puedo entender las risas que les produce nuestro cambio de posición a los presidentes de Alemania y Francia; lo que no comprendo es la risa de Zapatero, ni la complicidad de Rajoy. Es más, me parece cuanto menos paradójico que nos exhorten a votar casi ciegamente la Constitución Europea, y se olviden de aplicar y defender la Constitución Española.

Caso valenciano:
Si lo hechos anteriormente expuestos son suficientes para votar en contra, los valencianos, además, tenemos más motivos para ese “NO”.La aprobación de la nueva Constitución, si es que finalmente se produce, sellará el cadáver de la identidad valenciana. Desde Madrid no han sabido ni querido respetar la legalidad constitucional, cediendo al chantaje de Carod-Rovira, quien amenazó con tumbar los Presupuestos Generales del Estado si no se unificaba valenciano y catalán, en el memorando de Moratinos, sin importarles el vulnerar el ordenamiento jurídico español.
Si el Consejo de la Unión Europea aprueba el memorando, el valenciano pasará a estar definido como el mismo idioma que el catalán. Además (que esto no se dice), serán ellos, es decir los catalanes, los que reciban y administren todos los fondos para promocionar y expansionar el “catalán”. No teníamos suficiente con las subvenciones directas de la Generalitat Catalana al pancantalanismo en Valencia, ahora contará con fondos europeos. Y el resultado (por unificación normativa vinculante), del reglamento lingüístico será que, para todos los países que forman la UE, incluida España, “la lengua valenciana como tal no existirá, confundida con la catalana”. Y si, como dice el Secretario de Estado para la Unión Europea, “la aprobación de la nueva Constitución, facilitará que Bruselas de el visto bueno al memorando sobre la diversidad lingüística y se apruebe antes de junio”, aún tenemos más motivos para rechazarla.
Por otra parte, el Presidente de la Generalitat Catalana ahora sí que refrenda con entusiasmo la nueva Constitución (amenazó con votar en contra), tras conseguir imponer su criterio de unidad lingüística a El Consensuado, contra todos (el pueblo valenciano) y todo (el Estatuto de Autonomía y la Constitución) razón más que suficiente para que nos opongamos a su aprobación.
En definitiva, no se puede aceptar una Constitución Europea auspiciada por los que se burlan de la española, que además ampara el chantaje de un partido minoritario que negocia con ETA para que no atenten en su territorio (aquí no valía lo de Països Catalans) e interfiera en los asuntos propios de los valencianos. Por desgracia, el “NO” es una de nuestras últimas oportunidades de hacer oír nuestra voz, tanto en España, como en Europa.

CATALANISAR, ERROR OFENSIU


Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

“Els escriptors vulgaristes valencians arribaren a tenir un gramatic, Josep Nebot i Perez publicà en 1894 uns “Apuntes para una Gramática Valenciana popular”, on pretenia de consumar l’escissio dels anticultistes...” (p.47).

“Uns anys mes tard, ja començat el segle XX, els susdit teoritzador del vulgarisme gramatical Nebot i Pérez, deixa els escrupols anteriors i inicia la publicacio d’una gramática literària valenciana, de què aparegué el 1910 el “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” (pp. 47-48).

“Com a mostra de la insolvéncia pedagogica d’aquest tractadet ortografic...” (p. 51).

“Insolvència pedagogica” es la calificacio de Sanchis Guarner referint-se al “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” de Josep Nebot i Perez, publicat l’any 1910.

Sanchis Guarner li dedica set pagines perque “declara ben explicitament el seu intent secessioniste” (p. 48), secessioniste dels qui –com Nebot denuncia- adopten no ya l’ortografia sino tambe l’analogia i sintaxis catalana, jurant i perjurant que escriuen en valencià pur i castiç (p. 48); perque “diu que els valencians ens distinguim dels catalans en...” (pp. 48 i 49); perque “Nebot tampoc no tenia un coneiximent precis sobre la pronunciacio de ...” (p. 50); perque “preten diferenciar el valencià del catalá...” (p. 50); perque “la seua pretensio de distingir-nos als valencians dels catalans...” ()p. 52); perque “trobava prous raons per a gosar afirmar que “tan grave herejía es catalanizar el valenciano como castellanizarlo...” (p. 53).

Sanchis Guarner escriu moltes pagines tractan de neutralisar a Nebot, enjudiciant-lo i rebaixant-lo pels continguts fonetics o fonemics que esposa. I ho fa criticant un llibre de l’any 1910, com si la fonologia i la fonetica hagueren tingut en aquells anys la mateixa difusio i desenrollament que en l’actualitat.

En estrany que un home – Sanchis Guarner- que, per la seua professio i els seus estudis, hauria d’estar familiarisat en la distincio entre lo “sincronic” i lo “diacronic”, es dir, entre l’estat d’una cosa en un moment donat i la descripcio de la mateixa a traves de la seua evolucio historica, a pesar de tot, s’ensanya en el contingut dels intents fonetics i fonologics de Nebot.

Salvant les diferencias es com si algu escriguera desdenyant a John Dalton, l’autor de la Teoria Atomica, idea fonamental en la Quimica, perque les quatre afirmacions que va fer exposant-la, en 1803, sobre les propietats dels atoms, ha hagut necessitat de retocar-les i canviar-les a la llum dels descobriments moderns.

Lo important es l’idea globalisaora. La de Nebot està ben clara. Per a expresar-la haura tingut mes o menys pols i bona ma. Pero que Sanchis Guarner gaste tantes pagines en desvirtuar-lo, vol dir que la qüestio fomanental afirmà per Nebot, la de que els valencians no som catalans, es la que irrita i el mou a rebaixar-lo.

Cap l’any 1910, els coneiximents llingüistics presenten, en porques pinzellaes, el panorama següent:

En Espanya, Ramon Menéndez Pidal obte la catedra de filologia romanica en 1899. El seu primer estudi – sobre el poema del Mio Cid- es va publicar en 1908-1911. D’ell va dir Morel-Fatio que “si este llibre es llig, i si es compren, pot suscitar en Espanya un verdader renaiximent dels estudis filologics i hgistorics”: constatacio del modo de vore des de fora d’Espanya l’estat llamentable dels estudis llingüistics en la nostra nacio. I notem que Pompeu Fabra piblica la seua Gramatica Catalana l’any 1912, gramatica que podria ser criticà molt be segons criteris actuals. I abans de Fabra, en Catalunya, sols hi ha la de E. Vallés, que no mereix mencio.

El notable llingüiste suis Ferdinand de Saussure ha segut el pilar fonamental de la llingüistica estructural. Fon professor en Ginebra des de 1891, i les seues conferencies es van publicar despres de la seua mort, en 1916, plenes d’oscuritats, contradiccions i defectes d’argumentacio que s’han aclarit en 1959 al publicar els manuscrits.
En quant a la fonologia, Nebot no podia tindre els coneiximents actuals. En 1939, prou anys despres de 1910, es va publicar “Grundzüge der Phonologie” de Nikolaj S. Trubetzkoy, primer intent coherent d’elaborar una definicio de fonema, d’establir un sistema de fnoplogia i de classificar les oposicions llingüistiques que permitixen a la parla servir de llenguage. I encara, en eixos anys, no tots acceptaven les idees d’este rus, fundaor de l’Escola Fonologica denominà de Praga, junt a R. Jakobson i S. Karcevskij, els tres rusos exiliats de la seua terra per la revolucuo marxista.

I si es referim a la fonetica, no es pot parlar d’avanç palpable a no ser des de 1930, o mes avant. Nadal no tenia els mijos d’ara. El metodo plantografic de Meyes es de 1911. Les radiografies de posicions articulatories son posteriors. No podia usar pelicula cinerradiografica, ni filmar a traves dels laringoscopi. Ya era molt si coneixia el quimograf, cilindre rotatori de paper fumejat dels frances Rousselot (1897) per a registrar els moviments de l’orguens de la parla, que ara està superat pels raigs catodics. No podia analisar l’estructura acustica dels sons usant analisaors o espectometros de sons.

Per lo que yo puc entendre, no es correcte, no es de bona llei, utilisar eventuals inexactituts que presentada – segons ell- l’obra de Nebot en l’any 1910, per a fer un simulacre de refutacio de lo que Nebot mantenia en 1910, i que tambe deu de mantindre’s ara: que catalanisar el valencià es tan greu heregia com castellanisar-lo.

Catalanisar el valencià es un error ofensiu, una ofensa danyosa.

LA LLENGUA VALENCIANA: PERSPECTIVA HISTORICA

Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.

INTRODUCCIO

Els origens de la llengua valenciana, menys que els de les seues manifestacions lliteraries, estan envoltats en similars problemes que els que atanyen no a soles a les restants llengües peninsulars, sino a les romaniques en general. No existix comparacio entre les troballes de tota indole en els dominis prehistoric, arquologic i antropologic que han aplegat hasda mosatros i els, molt escasos, que tenim els lligüistics. L’absencia de texts conservats de caracter romanic – no aixi per a l’iberic- es total. Si, pese ad aço, alguna miraculosa reliquia del romanç a aplegat al mon de l’investigacio, no podem fer-mos moltes ilusions respecte d’alguna possible exhumacio de nous datos, encara que, com ha ocorrit en els raros casos, la sort sempre pot deparar alguna alegria o un inesperat sobresalt, com no ha deixat de succeir al que suscriu. Compensa esta indigencia el pensar que en els sigles obscurs de la nostra historia llingüistica es donà en contrapes de notra rica, riquissima afegiria yo, lliteratura.

AULLA A LA PREHISTORIA LLINGUISTICA DE VALENCIA

Sobre l’etnia indigena de Valencia es foren sedimentant influixos culturals i encara que racials provenients de l’exterior: uns procedents de la conca mediterranea i atres de lo que hui cridem Europa. Ells anaven a donar paulatinament orige a mutacions culturals que motivaran, a partir del sigle V abans de Crist, lo que seria la cultura iberica. Hi hagueren assentaments iberics en llocs a on no hi havia existit indicis d’ocupacio anterior, junt a atres en que lo iberic pogue descansar sobre atre anterior del Bronze o, inclus, sobre una ocupacio foranea (fenicia, helenica, punica o encara etrusca). La presencia de gents estranyes en estes terres no anava a comportar que els modos de vida indigena es transformaran des del moment de s’aplegà. Lo mateix caldria dir respecte dels pobles invasors de procedencia europea, encara que lo seu influx fora mes reduit. Tan a soles despres, com va senyalar Domingo Fletcher, d’un contacte llarc i intens en totes estes gents estranyes van a surgir noves maneres de vida que donaran orige a lo que la ciencia actual crida “cultura iberica”, que ya he mencionat.

Problema arduo el de determinar l’aportacio lexica de l’iberic al romanç posterior, degut, essencialment, a l’impossibilitat de traduccio de texts en alfabet oriental o llevanti. Des de luego no son iberics covables que apareixen en manuals historics a l’us i si atres que no estan citats en tals llibres, encara que sempre en les reserves pertinents en l’investigacio.

Una invasio mes, i important per a la creacio del romanç valencià, la constituix la romana. En terres valencianes el domini de Roma fon molt enjorn, aixi com a rapit i intens. Aci no s’oferi gran resistencia, salvo en les ciutats de l’interior, i aixo no va supondre una ulterior penetracio intensa d’elements romanisaors procedents de la metropoli. Aixo fiu que en Valencia la romanisacio comportara tipos antics en el lexic, uniformitat dels mateixos i una menor conexio en l’evolucio llingüistica de la metropoli i atres provincies de l’Imperi, d’acort en el criteri latiniste de que hi ha que distinguir entre romanisacio mes o manco temprana, que puga determinar l’existencia o no de tipos antics en el lexic; mes o manco rapida, de lo que dependix, en cert modo, l’uniformitat o varietat de tipos lexicos; mes o manco persistents, lo que condiciona la major o menor conexio en l’evolucio llingüistica de la metropoli o d’atres provincies; mes a manco cultes, lo que produia, respectivament, una menor o major permeabilitat a la penetracio d’innovacions lexiques, especialment de procedencia vulgar (Mariner).

La produccio lliteraria, durant el domini visigot (que afectà en poca mida a Valencia), es redui a dos focs d’activitat, en anterioritat al moviment isidorià: a l’escola monastica valenciana i al regne suevo del Noroest. En l’escola monastica de Valencia es formaren el celebre Just d’Urgell i ses germans, quatre dels quals aplegarien a ser escritors i alcançar l’orde episcopal. Del bisbe Just, primer comentariste del Cantar dels Cantars biblic i que passà a l’historia especialment per la qüestio adopcioniste, han aplegat hasda mosatros algunes obres, cartes, un sermo sobre Sant Vicent i una “In Canticum Cantocirum explicatio mystica”- a Justinià de Valencia, germa de l’anterior, se l’ha atribuit algun escrit lliterari; i autor d’una “Epistola de districtione monachorum”, escrita a mediados del sigle IX, fon Eutropi, bisbe de Valencia,. Del mateix centre monastic pareixen procedir Severe de Malaga, polemiste, i el bisbe Licinià de Cartagena, del que es conserven tres cartes.

A l’ambit valencià perteneixen algunes de les escases mostres de versificacio en el sigle VI, en forma d’epitafis.

Fenomen cultural que caracterisa i plena el sigle VII en el renaiximent isidorià, que servi de pont entre l’Antiguetat i l’Edat Mija. Este periodo incidi en el despuntar del protorromanç, encara que quan d’aço no existixen fonts directes o contemporanees, sino posteriors i indirectes, que estarien representaes per testimonis mossaraps, perpetuaors d’un estat de llengua, quasi fosilisat, anterior ad ells. Protorromanç que seria practicament el mateix en tot lo que hui es Espanya.

Heretera i conservaora, puix, dels modos de dir de l’epoca gotica fon la parla dels hispano-cristians que permaneixien en l’Espanya musulmana. A traves d’ella es pot observar que la llengua coloquial llatina de l’epoca isidoriana estava alcançant una fase evolutiva propia. Composicions poetiques en protorromanç deurien de correr de boca en boca en tems de Sant Isidor (560-636) en forma de cants populars. Ya a escomençaments del sigle VII el filosof espiritualiste Licinià de Cartagena se indignava contra les liviandats de tals cantics quan escrivia: “Mes li valguera a l’home cultivar lo seu hort, mamprendre algun viage, i a la doma filar la tela i no ballar, no... clamorejar en cantics provocatius a la lascivia”.

No cap dubte que tals cantics populars deurien d’emplear com a mig d’expressio l’incipient romanç, siguent iligoc pensar que “remers” incults cantaren les tonaes en la bella llengua de Virgili. Era el llenguage rustic del que parlava Sant Brauli de Saragosssa, discipul de Sant Isidor, quan va retratar ad este, al morir.

L’invasio musulmana de l’any 711 trencà l’estructura politica de l’Espanya visigotica, pero no canvia inmediatament l’orde cultural. A soles el pas dels temps fon modificant les condicions i, per ende, els resultats de la vida lliteraria. Es creu que la llatinitat hispana fon notoriament conservaora en lo que es referix a la llengua.
Durant el primer sigle de la dominacio musulmana –el VIII- tingue lloc una enorma emigracio de hispans a l’atra banda dels Pirineus, en busca d’una major seguritat. Esta fugida seria major en les terres hui conegudes com a Catalunya, a on, poc despres, te lloc la contraofensiva franca, en l’intent de salvar esta zona de la dominacio muslim. La despoblacio d’estes terres a causa de l’expulsio dels mahometans, en temps de Pipino el Breve, plantejà la qüestio de la colonisacio, quina solucio es produi gradualment mediant el successiu establiment de cristians hispans, aquells que hi havien escapat de l’arremetida arap. Pero, hasda l’epoca de Borrell II, en els ultims anys del sigle X, coincidint en l’inici de la dinastia dels Capetos, no s’anava a donar definitivament l’emancipacio, de la hui Catalunya, de la sobirania franca.

Els dats anteriors mos donen a pensar en lo dificil que resulta sostindre l’existencia d’un romanç que poguera denominar-se catala; abans, al contrari, calia pensar en un romanç influenciat essencialment per les parles de mes alla dels Pirineus, les conegudes con occitanes o provençals. A lo que hauria d’afegir, subrallant-lo, que, segons totes les teories a l’us, lo nom territorial de Catalunya i l’apelatiu catala no existien hasda el sigle XII. Tampoc pogue existir, evidentment, una designacio especifica per a una llengua que, com a tal, no existia encara.

Mes un atre era el discorrer de la llengua del Regne de Valencia. Aci es parlava aquella quarta llengua de les terres dels moros: el romanç (les atres eren l’arap classic, l’arap vulgar i el llati). Este romanç era empleat com a llengua familiar no a soles pels cristians que vivien baix el domini moro, sino pels espanyols musulmans i encara pels nobles que es preciaven de perteneixer a la raça arap. Es mes: hi ha constancia d’haver-se parlat en el mateix palau califal de Cordova i en les corts de moros de Valencia.

A partir de mediats del sigle IX revivix la tradicio cultural visigoda, com a reaccio dels mossaraps contra la repressio musulmana, en tant que els hispans lliures anaven caiguent progressivament en l’orbita dels influxos ultrapirenaics derivats del Renaiximent carolingi, transmitits pels conductes de les reformes monastiques.

Per atra banda, quan pareixia que l’hebreu anava a quedar definitivament mort (puix, tras la cautivitat en Babilonia, a soles s’estudiava com a llengua sagrà pels masoretes i els escribes), aci, en Sefarad, tingue lloc lo seu renaiximent. En la cort de Banu Razin, senyors de Castello i nort de Valencia, es trobaven dignataris judeus com Abu Bark ibn Sadray, mentres que en la de Denia hi havien meges i astronomos tambe hebreus. De l’acceptacio que tingueren estos colectius judeu-espanyols en les corts dels reguls de Taifes mos dona idea l’abdundacia d’escrits lliteraris conservats en fomar de “loas, panegirics, elegias, satires, etc.”, pero especialment sa rica produccio de poesies, en les que es descriu, en tecnica molt cuidà, l’amor, l’amistat, la bellea del camp, els jardins, l’embeles de la primavera d’estiu, els plaers dels convits i el vi.

En lo sigle IX anava a produir-se un important fenomen d’antropologia cultural: l’osmosis de les etnies de l’Al-Andalus (hispans i musulmans). Aço anava a tindre com a resultat un mosaic abigarrat que constituiria la cultura andalusi, de caracteristiques singulars dins del mon islamic. A finals del sigle un poeta (per a uns de nom incert i per a atres cridat Mocaddam ben Muafa), natural de Cabra (Cordova), inventa la “moixaja”, que seria receptacul d’unes cançonetes “a l’estil dels cristians”, es dir, en balbucient romanç.
Si el X fon un “sigle de ferro” tant en l’historia europea com en l’hispanica, es dir, centuria obscura i de transit, no ocorri aixi en el XI, puesto que durant eixa centuria la cultura islamica del Sur peninsular era molt superior a la del Nort. En el mapa de l’Espanya d’este sigle, en els anys anteriors a l’aplegà dels almohades, Valencia participava d’aquella cultura, per quan estava integrà en l’Emirat Omeya de Cordova.

Tras la mort de Al Manzur (Almanzor) en 1002 i la caiguda del califat omeya en 1031, succei una epoca de chicotets estats o regnes de taifes. Per estes corts s’exten, de nou, l’influencia de Bagdat. Llavors, per tots els puestos, es cultiva la poesia no llatina, especialment en Valencia i Andalucia.

En Valencia, en el periodo almoravit, floreixqueren dos grans poetes: Ibn Jafacha d’Alzira i lo seu nebot Ibn al-Zaqqas. Jafacha, mort en 1136, alluntat de la cort califal i refugiat en ses llars valencians, destacà especialment en poesia floral o jardinera, lo que li va valdre l’apodo de “el jardiner”. En ell culmina la poesia d’este carácter i el proces de “humanisacio” dels jardins. Est es un fragment d’una de ses composicions:

“Rafagues de perfum travessen el jardi obert a la rosà,
quins costats son el circ a on corre el vent...
Yo enamore este jardi a on la margarita es el somriure,
la mort, els bucles, y la violeta, el llunar”.

Jafacha fon, per a Emili Garcia Gomez, algo similar a lo que fon Gongora en les lletres espanyoles de l’Edat Moderna.

En el periodo dels almohades (1146-1269) les lletres floreixqueren tambe. En Valencia descolla llavors la poesia descriptiva, tan caracteristica de ses poetes i que persistix brillantment en Al Rusafi de Valencia (mort en 1177), qui canta a sa terra en melancolia.

En Valencia, ademes, cap a la mitat del sigle XII, va a tindre gran auge l’historia: d’esta epoca es l’historiaor Ibn al-Abbar de Valencia, mort en 1260, autor de la coleccio biografica “La tunica recamà” (Al-Hula al-siyara), centrà en els grans personages que sobreixqueren en poesia.

Tot lo dit hasda aci dona idea de l’importancia que en Valencia tenia la cultura en tots els camps. Es de presupondre que tambe en cuidat de lo seu romanç, perque, evidentment, no s’apagà la cultura precedent, l’hispano-llatina-goda.

RACV I LO RAT PENAT A EXAMEN (DE CONSCIENCIA)

Autor: J. Romero
3 de juny del 2005

En efecte, ya fa temps que estes dos historiques institucions es mereixen que els valencianistes les sometem a un examen sobre la seua consciencia valencianista dels ultims anys.

En els moments d´escriure est articul, està a punt de tancarse la reforma de l´Estatut que, previsiblement incloura a l´Academia Valenciana de la Llengua (AVLl) coma organisme normatiu del valencià, en un blindage antivalencianiste aprovat pel PP pera que d´ara en avant consevol modificacio de la seua llei facen falta 2/3 de les Corts Valencianes en conter de la majoria simple actual. Lo qual supon que sempre seran necessaris els vots socialistes pera modificar esta nefasta academia i, per tant, el valencianisme politic (Coalicio Valenciana) quan siga la clau en 2007 tindra que optar per atres vies no tan immediates i mes costoses pera tirar a terra ad este monstruo catalaniste, llevar el catala de les institucions i dels coleges i oficialisar d´una vegà per totes la Llengua Valenciana.

Ya s´ha explicat moltes voltes que l´AVLl s´ha concebut per acabar en la Llengua Valenciana lentament i rematar la catalanisacio de Valencia; un cavall de Troya del catalanisme exigit per Pujol a Aznar en 1996 si este volia governar Espanya en l´ajuda de CiU; un organisme creat per Zaplana seguint les directrius de Pujol, pero camuflat en tota una farsa de dictamens del Consell Valencià de Cultura, consultes a entitats i demes parafernalies.

Durant la llarga gestacio i naiximent d´este monstruo catalaniste, les entitats d´anima purament valencianista (com el GAV) el combatiren braument en tots els fronts escoltant a la seua consciencia valencianista. Pero... ¿Que feren Lo Rat Penat i la RACV pera combatre´l? No res. No a soles no el van combatre, sino que, passiva o activament, colaboraren irresponsablement a que vegera la llum. Lo Rat Penat ni es va immutar, ni es va molestar en plantarli cara. La RACV va entrar en el joc verinos de Zaplana prestant a quatre dels seus academics per tal de llegitimar una nova academia i presentarla davant la societat valenciana com el frut d´un gran consens entre les dos parts enfrontaes del conflicte llingüistic, coneguent com coneixia la RACV la llei de creacio de l´AVLl que diu el valencià forma part del catala i que la seua normativa seria el “normalitzat” actual (catala), i damunt en una majoria asfixiant d´academics catalanistes.

El PP necessitava l´imprescindible colaboracio de la RACV, i esta va complir. Atra cosa haguera segut si la RACV no haguera colaborat en esta entelequia mortal pera la Llengua Valenciana i haguera tingut una actitut decididament combativa contra la nova academia normativa. O siga, els valencianistes partintmos el pit pera que la RACV siga l´entitat normativa del valencià, i la RACV colaborant en l´AVLl ¿Aixo en quin cap cap? Indignant a mes no poder.

Este es sense dupte el fet mes greu, pero la llista de desproposits (que van en la mateixa direccio) no s´acaba aci. Lo Rat Penat presidit per Enric Esteve (desde fa anys lligat al pesebre del PP, en importants carrecs dins l´Administracio) aplica un “eixemplar” castic als bons valencianistes que s´atreviren a impugnar el resultat d´unes mes que duptoses eleccions en les quals va ser reelegit coma president. La RACV, seguint les directrius dels creuaponts de l´Oronella (cal recordar aquell celebre editorial del Lletraferit de l´any 2002 animantmos a creuar el pont cap a l´AVLl), es va matar a bacs per introduir una accentuacio a la catalana que, sense dupte, aproxima la normativa d´El Puig a l´AVLl, es dir, al catala. En 2003 es va celebrar un importantissim i interessantissim II Congres de la Llengua Valenciana aon participaren els mes destacats estudiosos i experts en Llengua Valenciana, pero despreciat per la direccio de la RACV que no es va dignar a colaborar coma institucio (si els seus millors academics), com tampoc es digna en adherirse publicament a les manifestacions multitudinaries en defensa de la Llengua Valenciana (no siga cosa que el PP li retire el menjar, es dir, les subvencions).

Entre les conclusions del Congres s´advertia de la necessitat d´abordar una actualisacio de les normes d´El Puig en el sentit que recomana la Sociollingüistica de maximisar les diferencies i minimisar els pareguts respecte a la llengua absorbent, i per tant es presentaren propostes molt interessants que, ademes de complir esta recomanacio de supervivencia front a l´imminent desaparicio del valencià per l´absorcio del catala, acosten la normativa al parlar valencià, al valencià modern, i simplifiquen considerablement la complicà ortografia actual de les normes d´El Puig. Aço que es tan important, tan necessari, tan imprescindible pera millorar l´us de l´autentica Llengua Valenciana i protegirla front al catala absorbent, va ser despoticament rebujat per la RACV, mes interessà segons pareix a anar acostantse a l´AVLl (catala) que a la llengua del Poble Valencià, en anar agregant colaboraors en la seua Seccio de Llengua provinents de l´Oronella com els Angel Calpe, Quelo Romero i demes creuaponts en conter de grans coneixedors de la Llengua Valenciana com Ricardo Garcia Moya.

¿Que està passant en la direccio de la RACV que preten donarli la presidencia de la Seccio de Llengua a un nefast personage com Voro Lopez en conter de a un grandissim i reconegut valencianiste inquebrantable, a tota una gran autoritat sobre la Llengua Valenciana com es Leopoldo Penyarroja?, ¿Que està passant?

Lo que està passant en la RACV, i en Lo Rat Penat, es que està perdentse la consciencia valencianista, son dos institucions que, en conter de ser motors que mos ajuden a estirar del carro valencianiste, son pesats llastres que els valencianistes portem a arrastrons. Hui, per desgracia, estes institucions estan perdudes en una atra dimensio, extraviaes del cosmos genuinament valencianiste. I unes institucions aixina, sense dupte, no estan en condicions de ser referents del valencianisme, ni de res.

TACTIQUES TOTALITARIES AL SERVICI DEL CATALANISME

Autor: J. Romero
23 de febrer del 2005

Si acodim a l´Historia podem vore quina era la seqüencia de les tactiques descalificaores de la propaganda leninista: primer s´intentava ignorar a l´oponent; quan aixo no es conseguia, es buscava ridiculisarlo; i, si tambe fracasava, s´optava per la descalificacio moral. Estes tactiques tan propies dels regims totalitaris de pensament unic, per desgracia, estan sent aplicaes rigorosament contra Coalicio Valenciana (CV). Sense anar mes llunt, el passat fi de semana, arrail de la Concentracio convocà per CV en defensa de la Llengua Valenciana i contra el catalanisme de l´Academia Valenciana de la Llengua (AVLl), mos ha donat eixemples d´estes tactiques en els tres estadis citats. Es dir, la maquinaria totalitaria a tota marcha, pos segons els partits catalanistes (PP, PSPV, EU, Bloc, ERC, etc.) i els mijos de comunicacio que controlen (o els son afins), n´hi ha que esclafar la valenta i brava defensa de la Personalitat, Identitat i Llengua Valenciana que està fent Coalicio Valenciana lliderà pel Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu.
El primer estadi de les tactiques totalitaries, es dir, l´ocultament de la veu dissident al pensament unic (o siga, el catalanisme oficial), el vam poder vore en la censura mampresa en els informatius de Canal 9. Els mils i mils de valencians que mos concentrarem pera reivindicar pacifica i democraticament l´identitat idiomatica de la Llengua Valenciana i la dissolucio de la catalanista AVLl, no existim pera la Radio Televisio Valenciana, violant, per atra part, el dret d´informacio dels ciutadans valencians que paguen en els seus imposts la televisio publica. Per desgracia, esta censura al mes pur estil sovietic no es nova en la RTVV, pos igual va passar el 15 d´octubre quan va censurar als mils de valencians que mos manifestarem en Madrit, i practicament lo mateixet en la macromanifestacio del 27 de novembre passat, aon mes de mig millo de valencians inundarem els carrers de Valencia defenent a l´Idioma Valencià de les intencions destructives del pancatalanisme. Aixo si, tots els dies tenim, descaradament, al president Camps (i adlaters) ocupant casi tot el Noticies 9 pera impondremos la propaganda oficial del PP, quedant en evidencia una RTVV controlà ferreament pel PP, pero que a l´hora de pagarla la paguem tots els valencians.
El segon estadi, es dir, la ridiculisacio de l´oponent, podem vorel en l´ignominios tracte que el diari ABC va donar a la Concentracio de CV. Al sendema de l´ofensiu i falaç dictamen catalaniste de l´AVLl, es dir, el dijous 10 de febrer, Juan Garcia Sentandreu explicava en Canal 13 TV que “per al proxim dissapte dia 19, a les 12 del migdia, ham demanat autorisacio pera realisar una concentracio davant les portes de la Generalitat, en la plaça de Manises, i, encara que no siga un acte tan majoritari i multitudinari com el del 27 de novembre, es un acte inmediat realisat coma resposta rapida, inmediata, a lo que ha segut esta barbaritat, esta enormitat del dictamen”. Ara llegim l´ABC servil al PP. Titular: “Coalición Valenciana apenas logra reunir a 3.000 personas contra la Academia i el Consell”; titular tendencios a mes no poder, pos dona la sifra proporcionà per la policia com si esta no obeira ordens politiques de reduir hasda el ridicul el numero de manifestants (com sempre fa en les manifestacions valencianistes), i per atra part, en el “apenas logra reunir” vol vendre la burra de que ha segut un rotunt fracas de convocatoria.
El tenor de la noticia s´encabota en ridiculisar la convocatoria de CV i escomença diguent: “Si la intención de Coalición Valenciana (CV) era reeditar la manifestación multitudinaria del 27 de noviembre pasado -...- se puede colegir que la convocatoria de ayer en la Plaza de la Virgen no cumplió, ni de lejos, los objetivos previstos”. O siga, que es el diari ABC, fent un alardo d´indecencia periodistica i servilisme politic, qui fixa els objectius prevists per Coalicio Valenciana, no el propi partit. El llector d´est articul ya haura pogut llegir mes amunt quin era l´objectiu de CV en les declaracions del seu President en Canal 13, pero per si acas no queda prou clar ¿ad algu en un minim de trellat se li pot ocorrer clavar a mig millo de persones en la Plaça de Manises? L´objectiu era fer una resposta inmediata al dictamen pancatalaniste de l´AVLl, organisà en apenes cinc dies davant les portes de la Generalitat. Obviament, el llimit de gent prevista estava marcat pel propi espai de la Plaça de Manises.
Vist el gran malestar creat entre la societat valenciana arrail de l´humillant dictamen, CV va decidir uns dies abans buscar un espai mes gran perque ya preveia que no cabriem tots en el lloc inicial, aixina que es va decidir fer la Concentracio en la Plaça de la Verge que es tres o quatre voltes mes gran. ¡I l´omplirem de gom a gom!, ¡¿aixo es un rotunt fracas de convocatoria com falaçment volen fer creure als seus llectors?!, ¡¿ahi erem nomes 3.000 persones?! si, pot ser... en cada raco de la plaça. Un servidor els demanaria als de l´ABC un poquet de sinderesis, objectivitat i independencia periodistica, pero crec que es massa demanar. Els ingressos per publicitat institucional estan en joc si no obeixen els dictats totalitaris del PP, i aixo pesa massa com pera rebujaro i ser honrats. Aixina que, tot val per tal de ridiculisar la resposta a la quidrà de CV i als manifestants, els quals som tractats de “hinchada” com si forem fanatics hinches d´un equip de futbol, i de “acólitos” com si forem els escolanets del retor.
El tercer estadi de les tactiques totalitaries, es dir, la descalificacio moral de l´oponent al pensament unic l´ham pogut presenciar en un atre diari controlat pel PP, en Las Provinvias. Efectivament, el dumenge 20 de febrer escomençava la noticia diguent: “La concentración organizada por Coalición Valenciana y secundada por España 2000 para reclamar...” N´hi ha que vore quina obsessio tenen en intentar vincular forçadament a CV en España 2000 per tal de vincular a CV en l´extrema dreta. Es dir, la descalificacio moral que es mereixen els racistes, els xenofops, els neonazis, etc. I esta tactica totalitaria per tal d´estigmatisar a CV en una ideologia en la que no te absolutament res que vore no nomes l´utilisa el PP contra CV (perque veu perillar la seua despotica majoria absoluta en les proximes eleccions arrail de l´ascens imparable de CV que denuncia les seues traicions i enganys al Poble Valencià), sino tambe pels catalanistes mes declarats. (A l´us brut i barat d´esta repugnant tactica s´ha apuntat tambe el Chiquillo del sol que mes calfa, hui senaor del PP, ahir president d´UV, i dema de lo que mes convinga... pera la seua bujaca).
En el Levante del 22 de febrer diu obertament “el PP tacha de «extrema derecha»” a Coalicio Valenciana. Injuries i calumnies, tot val per tal de tacar l´image intachable i honrosa del partit que hui representa a l´autentic Valencianisme politic. Eixa es la por que tenen, que democraticament CV tinga representacio parlamentaria en 2007 i s´acabe el chollo del PP, fent lo que els passa pels naços pero ocultant i manipulant els fets de cara als valencians a través dels mijos de comunicacio que controlen. Convide a qui realment no siga un borrego que es creu lo que desde el PP es vol fer creure, a que entre en www.coaliciovalenciana.com i que lligga el discurs fundacional, a que veja les cares dels militants i simpatisants de CV en totes les manifestacions, actes i conferencies que fa. A vore si algu troba el minim indici de proclames racistes, simbols i mensages neonazis, banderes espanyoles en l´aguila, caps rapats, etc., etc.
Qui visite la web de CV (o www.elpalleter.com ) o acodixca als actes de CV, si du preconcebuda la falsa image d´extrema dreta que desde el catalanisme s´intenta vendre desesperadament per tal de descalificar a CV, s´emportarà una gran sorpresa; es donarà conter que els militants i simpatisants de CV som tots persones normals i corrents, procedents de tots els racons de Valencia, desde pobles chicotets hasda grans ciutats; som persones molt dignes, honraes i valentes que lluitem pels interessos valencians i la veritat de les coses; som persones de diversa extraccio social i professional (ames de casa, autonoms, llauraors, obrers, llicenciats universitaris, professors, empresaris, etc.); som homens i dones en principis i valors que amem a Valencia per damunt de tot, que estem disposts a treballar de valent pera defendrela dels atacs absorcionistes i despersonalisaors del catalanisme procedent de Catalunya i dels seus colaboracionistes instalats desgraciadament en les institucions valencianes; homens i dones d´honor que de forma noble i sense descans treballem dia a dia, poble a poble, pera que la nostra mare, Valencia, estiga aon te que estar, en lo mes alt, i ajudar a que els nostres germans, valencians, tinguen una millor i mes eficaç defensa dels seus interessos (socials, economics, llaborals, infraestructures, etc.), tal com pot fer un partit que naix i te les arrails en la terra valenciana, no com atres organisacions politiques que estan a lo que els manen o els deixen fer desde Madrit o Barcelona, sent com sempre ham segut els valencians desde la transicio, la moneda de cambi pera que estos partits carents de valenciania puguen tirar avant els seus propis interessos de partit i no els de l´historic Reine de Valencia.
Per acabar, voldria dirlos a tots aquells que empleen les tactiques totalitaries contra Coalicio Valenciana i contra el nostre admirat i valent President, Juan Garcia Sentandreu, que s´enganyen de cap a peus si es creuen que aixina van a desanimar als militants i simpatisants de CV. Estes actituts totalitaries contra la llibertat, la democracia, el repecte i la tolerancia son sintomatiques de que anem per molt bon cami, de que estem fent les coses be, de que veuen perillar l´arquitectura pancatalanista que desde fa decades s´està construint per acabar en la nostra idiosincracia coma Poble, de que el PP veja perillar la seua despotica majoria absoluta i per tant inevitablement tinga que pactar en mosatros i detindre el proces de catalanisacio i iniciar un proces de re-valencianisacio de les institucions, especialment el sistema educatiu, ademes d´acceptar atres interessantissims proyectes socials i economics pensats per i per als valencians.

LOS MOZÁRABES VALENCIANOS (I)

Iglesias mozarabes.
Roque Chabás
Madrid 12 de Diciembre de 1890.

De día en día aumenta la curiosidad por la averiguación de la importancia y modo de ser de aquellos cristianos, que entre los moros quedaron después de la conquista de Tarik y Muza. Venía diciéndose por los historiadores, como verdad inconclusa, que los árabes avasallaron toda España en poquísimo tiempo y que obligaron á todos sus habitantes á elegir entre abjurar de su religión y aceptar el Corán, ó emigrar á Asturias.

Según estos escritores, los pocos cristianos, merecedores de este nombre, que voluntariamente prefirieron abandonar sus hogares, aclamaron por rey á Pelayo y empezaron á resistir al audaz moro en Covadonga. Apenas nos indican, en adelante, la existencia de cristianos en Córdoba y en Toledo.

Por fortuna va abriéndose paso la verdad y poniéndose las cosas en su lugar, con sus justas proporciones. Sería absurdo creer que los millones de habitantes que existían en la Península al tiempo de la invasión, mudaron en pocos años la religión que, durante siglos, habían profesado sus padres. Planta tan arraigada no es fácil arrancarla de cuajo y de un solo tirón. Cuanta mayor es la diferencia que media entre la doctrina de Cristo y la de Mahoma, tanto más difícil se hace admitir como un hecho histórico este resultado, aun suponiendo todas las violencias imaginables. Resulta, pues, que el sistema de conquista de la raza invasora ha sido desconocido de los historiadores á que nos referimos anteriormente.

Está puesto ya en claro por diligentes investigadores, que los árabes, siguiendo en esto las prescripciones del Corán, adoptaron una política más humana que la atribuida hasta ahora á sus conquistadores. Cuando los cristianos se les entregaban sin lucha, les dejaban sus posesiones pagando una moderada contribución. En caso contrario, la ley del vencedor declaraba exonerados á los vencidos, y gracias si, como parceros ó arrendatarios, continuaban cultivando sus tierras y heredades, pagando gravísima contribución. De todo tributo se libraba el que hacía declaración de seguir la ley del Corán; pero desgraciado de él si volvía atrás, pues era castigada con la muerte su apostasía.

Los efectos resultantes de esta conducta eran para el pueblo cristiano la servidumbre y el martirio. La omnipotencia del vencedor era la opresión para el vencido, que tenía que acudir al mismo en defensa de las capitulaciones. Gracias á que los extranjeros eran pocos y los naturales numerosos, y que, por consiguiente, éstos se imponían por el número, consiguiendo con ello hacer respetar, aunque no siempre, la fe jurada. La ambición de los emires, deseosos de conquistas allende el Pirineo, y forzados además á gastar muchas de sus fuerzas en consolidar su dominación en la Península, fué la causa de que, por espacio de largos años, usaran de una política de tolerancia, de que se valieron asimismo en Oriente y en África. Como consecuencia, el culto cristiano, por regla general, fué respetado.

Cuando los árabes conquistaron la capital del reino visigótico, Toledo, concedieron al pueblo vencido seis iglesias para el servicio de los cristianos; en Córdoba hicieron lo mismo, aunque no falta quien crea que era allí mayor el número de iglesias de que disfrutaban los mozárabes
1; en Zaragoza se les dejó un templo con un barrio junto al muro; en Mérida la iglesia de Santa Eulalia, y á este tenor en Málaga y en otras ciudades. La jerarquía eclesiástica se conservó largo tiempo en los metropolitanos de Toledo, Sevilla y Mérida y en los obispos de Córdoba, Málaga, Ástigis, Acci, Eliberis y otros; en las historias anteriores al siglo XI, cítanse con frecuencia florentísimos monasterios en tierra musulmana, particularmente en las sierras de Córdoba2. Todo esto manifiesta que no se arrancó tan de cuajo como se suponía el árbol de la fe cristiana.

En el tratado del 713 otorgado por Abdelacis en Orihuela
3, vemos que se deja á Teodomiro toda su autoridad y que quedan las cosas en el mismo ser y estado que antes de la conquista, con solo el reconocimiento del que podríamos llamar feudo y la contribución correspondiente. Y haremos notar de paso, que las traducciones que traen Conde, Lafuente y otros, discrepan notablemente de la que hemos dado en el lugar citado, y creemos fiel y exacta. «Durante cuarenta y dos años, dice el Sr. Fernández Guerra, ni siquiera se aflojó el menor de los benéficos lazos en esta capitulación de Teodomiro, según afirma Isidoro Pacence (754); antes bien, por benignidad de los califas, vióse templada la dureza del pactado tributo... Y ¿qué sucedió luego?... Solo podemos asegurar que á principios del siglo IX, había dejado de existir el reino católico é independiente de Teodomiro, sin duda por la apostasía de muchas familias ambiciosas de cargos públicos... Hacia el año 814 aparecen allí Cadies»


Hasta los tiempos cuando menos de Hixem, segundo califa cordobés, disfrutaron los cristianos españoles de alguna independencia religiosa y hasta civil. Eran gobernados por el conde de su nación, descendiente de la antigua nobleza, y cristianos eran el censor ó juez, el arrendador de los tributos y el tesorero. En las ceremonias externas del culto se toleraban las campanas y hasta la cruz levantada en los entierros. El rigor de la represión se guardaba para castigar con azotes al público blasfemo de Mahoma. Cuando, después, el califato fué consolidándose y la apostasía cundiendo, las medidas de opresión se multiplicaron para forzar á los cristianos á aceptar el Corán. Se empezó por prohibir el uso de la lengua latina y se mandó asistir á las escuelas arábigas á los niños de los cristianos. Protegieron los califas las discordias religiosas entre éstos y fomentaron los cismas; pero pasaron siglos, y la semilla cristiana aún retoñaba.