Mostrando entradas con la etiqueta valencia mozarabe. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta valencia mozarabe. Mostrar todas las entradas

martes, 27 de mayo de 2014

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (i III)

Autor: Agusti Galbis.

En este articul, seguirém en els importants documents per al mossarabisme valencià de l´epoca d´Alî ibn Muyâhid de Denia, -donacio i dotalici- que introduirem l´articul anterior.

La donacio propiament dita, comença: “Ego Ali dux urbis denie, et insularum balearum”, parlant de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe denia...”, es dir, de totes les iglesies i bisbat del seu regne que es troben en les Balears i en Denia, aixina com de “...omnes clerici, presbiteri, et diachoni, in locis prefatis commorantes...” es dir, tots els clercs, presbiters i diacons que habiten en els llocs citats, declarant que passaran a dependre de la diocesis de Barcelona: “sub diocesi predicte urbis barchinon”. La consagracio dels Sants Olis, tambe queda baix la jurisdiccio del bisbe de Barcelona: “neque crismatis sacri confectionem neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi”. En la part del document en arap, Ali, autorisa el document, en la condicio de que Gislabert [Yilabart], bisbe de Barcelona, accedixca a que el nom del rei de Denia, siga pronunciat en els sermons dels oradors cristians.

El text del dotalici, en relacio al de la donacio, es diferencia, als efectes que nos interessen, en que el primer afig al “episcopatum civitatis Denie” el episcopatum civitatis Oriole i que, a mes de parlar d´iglesies, presbiters i diacons, cita ordens clericals i bisbes “...eorum ecclesias omnes, et quantum pertinet ad clericatus ordines, ut omnes episcopi, presbyteri et diachoni...”

Vegem, com la teoria dels “neomozárabes”, no te gens ni miqueta de trellat, a no ser que es pensen que Alî ibn Muyâhid, a partir de les iglesies que hi havien, els montà als turistes cristians una “Terra Mitica” del cristianisme, en bisbats, ordens religioses, clercs, presbiters, diacons, iglesies... ¿Turisme religios cap a la Denia del sigle XI?

Petrus de Marca (1594-1662) en el seu llibre “Marca hispanica sive limes hispanicus...” 1687 nos diu que “Hali Ducis Deniae et insularum Balearium” posà el “episcopatum Deniae”, baix la jurisdiccio del bisbat de Barcelona “sub iure et diocesi Episcopi Barcinonensis”, a eixemple de lo que havia fet son pare ad exemplum patris sui Mugehid, i diu que fon llegida en la consagracio de la catedral de Barcelona en 1058: “In eodem conventu lectum est decretum...”

Juan Francisco Mesa, comenta que Lafuente tenia per sospitos el document perque “Alí habla en todo él como un buen cristiano, a lo que diu que “En el fondo quizá lo fuera algo, pero este historiador debió advertir que es obra de un notario cristiano y que el rey no hace más que firmar la concesión”. Proseguix Mesa comentant respecte dels documents que “…el contenido expresado por ambos, la donación de las iglesias de Mallorca y Denia, es recogido en 27 de mayo de 1169 por Alejandro III: “In iure praefatae ecclesiae confirmamus intramaris spatium insulas duas, Maioricam et Minoricam, sicut antiquis temporibus eandem ecclesiam constattenuisse”

Com a extraordinari, es pot calificar el document de la carta en llati que envia Alî ibn Muyâhid a la comtessa Almodis l´any 1060, en la qual es declara el seu amic fidel “...suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid...”. Per esta carta sabem de l´existencia de mes correspondencia: Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)...”. Lleopolt Peñaroja, afirma que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Tornem a recordar, que l´any 1020, es trobava en Barcelona Guillelmi de Denia, notarii. Sense dubte seria interessant la comparacio d´este document en els diplomes que consten en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, de Menendez Pidal, qui parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es evident que no es llicit negar la possibilitat d´una tradicio d´escritura autoctona sobre la base de que eixos documents siguen unics. De fer-ho, podriem preguntar-nos sobre la veracitat de que en Valencia s´escriguera en arap previamente a la reconquista, sabent que Pierre Guichard afirma que “El único documento original árabe anterior a la conquista conservado en la región de Valencia es, precisamente una sentencia del cadí de Morvedre…” (p. 247 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”).

I un protegit de la cort de Denia, fon el que li dien, segons Ibn Baskuwal, “Ali b. Ismail”, conegut com Ibn Sida que vol dir “el fill de l´ama” (1007-1066). Ibn Sida, en el prolec del “Kitab al-Muhassas”, deixà escrit, segons traduccio de J. Ribera: “¿Y cómo no he de cometerlos yo [los errores] en tiempos tan alejados [de cuando el árabe se hablaba con pureza] y teniendo que vivir con personas que hablan romance?”. La paraula arap “agam” es la que Ribera traduix com “personas que hablan romance”. Els acatalanats han volgut negar la correccio de la traduccio. Lleopolt Peñaroja, demostra que la traduccio es la correcta en les p.134 i 135 de “El mozárabe de Valencia”. Es veu facilment quan es comprova que un Glossari de cap al 1100 diu: “Los agam llaman al “bahr”, mar”, o que la “qannella”, “es nombre agamí, que significa caña pequeña”.

Encara que siga eixir-nos-en del objecte de l´articul, sent que quan parlarem del cristianisme valencià des del Sit a Jaume I no es feu referencia a cites referents a Denia, considere oportu fer-les ara.

Chabás y F. J. Simonet, donaren noticia de l´establiment d´un bisbe de Denia en Toledo cap al 1137. Llegim en la p. 822 de la “Historia de los mozárabes” de Simonet; “En el códice Becerro 1º de la Santa Iglesia de Toledo, al folio 63 vuelto...donde se lee: “Inter illam hereditatem que fuit Episcopi Denie.

Al-Zuhrī escriu, cap al 1147, la seua obra  “Kitāb al-Dja ´Rāfiyya” que “En Denia hay un gran castillo llamado “Qasr al-Hubur”, que no tiene parangón”. Dolores Bramón, en “El levante peninsular andalusí…”, diu que “el hecho de que “hubur”, signifique, además de “bellezas”, “obispos” o “rabinos”, permite imaginar, con toda clase de reservas, alguna hipotética referencia a la antigua población mozárabe o judia dianense”

En document datat el 21 de juliol  de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador d´Onya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X) Llegim: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga” ¡Un monasteri en Denia en l´any 1184! ¿I per qué no? ¿No hem vist que hi n´hi havia un en Valencia en 40 monges en la primera mitat del sigle? Recordem que Alfons VIII fon qui l´any 1179, segons Burns, “Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a l´esglesia de Sant Vicent de València i a . I considere interessant coneixer que el monasteri de Sant Salvador d´Onya, fon fundat l´any 1011 per Sancho García. En l´apendix XXII de “España Sagrada” tom.XLIX, trobem document segons el qual Raymundus, Dei gratia, Comes Barchinonensis, et Princeps Aragonensis”, subscriu que “…concedo Domino Deo et B. Mariae, et Monasterio Oniensi, tam praesentibus quam futuris, pro me, et successorum meorum, Monasterium Sancti Benedicti de Calatayub, quod est situm in illo barrio de Muzarabis ad illam portam de Caesaraugusta…”

En les actes del “XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982) Antonio Losa, en la seua comunicacio “Moçarabes em território português nos séculos X e XI”, fent referencia als documents de la “Crónica de Cister” de Bernardo de Brito en relacio al monasteri de Lorvão, posa de manifest “…as boas relaçoes existentes entre os monges daquele convento e os muçulmanos que ocupavam, em tempos remotos, a região de Coimbra” ¿Per qué havia de ser distint -en linees generals- en territori valencià?

Tornant al periodo de la Valencia d´abans de la conquista del Sit, ya es mencionà que en el cap. 896 de la “Crónica General”, referent a l´any 1090, i per tant abans de la conquista, relacionat en les paries o pagaments que tributaven al Sit es diu: “De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çaet almatran alla por su arauigo” ¡I “matran” vol dir cap d´una provincia eclesiastica!

Els acatalanats, volen negar el cristianisme valencià prejaumi, perque mantenen que nomes els cristians parlarien en romanç, lo qual es fals. Per aixo, tenen molta pressa en fer-los desapareixer de l´historia lo mes pronte possible, sense vergonya a unflar-nos a mentires. Hem vist la continuïtat del cristianisme valencià des de l´inici de l´invassio musulmana fins als cristians que trobà Jaume I. I este no es mes que un aspecte dels molts que demostren la continuïtat del poble valencià pre i postjaumi. Pero no nos deixem enganyar. De tots els aspectes, el mes important, es la llengua, la nostra Llengua Valenciana. Si deixem que nos furten la llengua, estem deixant que nos ho furten tot.
i$ n r ( `Ԣ sus hijos, y no entre los gallegos”



Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Continuarém per l´epoca dels regnes de taifes.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (II)

Autor: Agusti Galbis.

A principis del s. XI, la descomposicio del califat donà pas als regnes de taifes. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, sabem que “En el año 400 (1009-10) se rebeló Muyahid al-Amiri... Se rebeló en las ciudades de Tortosa, Valencia, Denia y Tudmir y en todas las regiones orientales...Su madre fue una umn walad  (esclava d´orige cristià) llamada Zabya... Dominó asimismo las islas orientales, Mallorca, Menorca e Ibiza, y atacó Cerdeña por varias veces hasta conquistarla... Murió en Denia el sábado, a tres noches por pasar de du l-qa´da del año 436 (15 de juliol de 1045). Es interessant coneixer que la segon conquista de Mallorca pels valencians fon en 1014-1015.

La “Chronique de Ademar” (Edició de J Chavanon, París, 1897, pp. 178-179), referent a l´any 1020, nos informa que “Qua de causa timore examinati, vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermesende petunt, et anuum tributum persolvere spondet, es dir, que Muyahid, seguint la politica de practicament tots els nous regnes de taifes que estaven enfrontats entre ells, havia aplegat a un acort en governants de territoris cristians. I ho feu en Ermessenda, viuda de Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I, que encara era menor d´edat. Recordem, que el 6 d´abril d´eixe mateix any, trobem en Barcelona a “Guillelmi de Denia, notarii. (Vore “Fantasmes, “mossaraps”, i antroponimia valenciana (III)”)

El llibre “Una descripción anónima de al-Andalus”, proseguix contant-nos que “A su muerte (a la mort de Muyahid en 1045), le sucedió en sus dominios su hijo Iqbal al-Dawla Abu l-Hasan Ali b. Muyahid, que perteneció en el poder hasta que le llegó desde Zaragoza al-Muqtadir b. Hud, que lo cercó en Denia hasta arrebatársela”. Aço ultim passà en l´any 1076. Del fill de Muyahid, 'Ali b. Muyahid, Ron Barkai escriu en la p 196 de “El enemigo en el espejo” que “...estaba embebido de la cultura cristiano-italiana luego de haber vivido prisionero con su madre cristiana durante 17 años.” En la seua cort vixque Ibn Garsiya. Ron Barkai diu en la p. 190 del llibre citat que: “En la carta polémica de Ibn Garsiya encontramos justamente autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos fan saber que l´any 1076: “Cuando Ibn Hud hubo ocupado Denia, cambió de carácter, le sobrecogió el temor y abandonó la guerra con los cristianos. Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI. Y a todo esto, Alfonso VI no hacía más de lo que hemos mencionado: aceptaba el dinero, pero no permitía a nadie que interviniera en la conquista del país.”

L´epoca de les taifes, escomençà en Valencia quan dos germans, Mubarak y Muzaffar, prenen el poder. Richard A. Fletcher, en “The Quest for El Cid”, diu que Mubarak y Muzaffar no eren els seus noms originals i que “They had been captured as children in a Christian country -possibly”, es dir que probablement procedien d´un pais cristia. Des del 1021 fins al 1061, els succei en el poder ´Abd al- Áziz. Son pare era Abderramán Sanchol, fill d´Almansor (938-1002) i una cristiana. Menéndez Pelayo en “Antología de poetas líricos castellanos” diu que es tracta d´una  “princesa del Norte”, el pare de qui “pudo ser sin inconveniente alguno Don Sancho II Abarca, rey de Navarra”. Segons las “Memorias deAbd Allah”, “...tuvo la audacia de invadir las tierras de Almería y aceptó las ofertas de servicio de los Ifrany (comtes de la marca hispanica). En el 1045, es refugià en Valencia Ibn Gabirol (Shelomoh ben Yehudah en ebreu; Ayyub Sulaiman b. Yahyà en arap i conegut com Avicebron), autor del “Yanbu` al-hayat” o “Fons Vitae”. Dietrich Lorenz, en “Fondamenti dell ́ontologia tomista” diu que: “…l'autore del Fons Vitae fu ritenuto dagli scolastici un musulmano o un arabo cristiano, es dir que Avicebron, era tingut per un cristià. El fill d´Abd al-Áziz, Nizam al-Dawla, heretà el poder, fins a que en 1065, Yahya al-Mamun, el seu sogre, rei de Toledo conquista Valencia, desheretant al seu net. Al-Mamun nomenà de governador de Valencia a Abu Bakr Ibn Abd al-Aziz, qui a la seua mort en 1076 es declara independent posant-se baix la proteccio d´Alfons VI, a canvi d´un tribut anual. El mateix Alfons VI, ajudà a Yahya al-Qadir a pendre Valencia a canvi de Toledo, proclamant-se rei l´any 1085. Alfons VI eixercix un protectorat de fet i envia de governador a Alvar Fáñez de Minaya. La mort proalmoravit d´al-Qadir a mans d´Ibn-Djahhâf, l´any 1092, provocà l´actuacio del Sit Campeador.

Vegem que nos trobem en un context de lluita per el poder, de reis musulmans d´ascendencia cristiana i d´estretes relacions entre territoris, siguen cristians o musulmans. Entre uns i atres, nomes canvia la religio oficial del poder. El poble es el mateix. L´orige etnic autocton del poble es defes inclus per musulmans. En Valencia es refugien musulmans tinguts per cristians. I es en este context, en el qual es presenten documents de suma importancia que constaten la vitalitat del cristianisme valencià d´eixa epoca. Es tracta de la donacio de les iglesies de Mallorca i Denia feta per  Alî ibn Muyâhid, a favor de la catedral de Barcelona.

Hi ha dos documents, el de donacio propiament dita, en llati, que conte una confirmacio en arap, i el del dotalici de la catedral de Barcelona, tambe en llati, en el qual s´integra el primer, en alguna variacio. Qui ha tractat del tema ultimament ha segut Juan Francisco Mesa Sanz (Area de Filologia Latina de l´Universidat d´Alacant) en el seu treball “Para la edición crítica de la carta de Alî ibn Muyâhid a la sede episcopal de Barcelona (1057)”. Francisco Mesa manté que la carta original seria copiada per Arlovinus en 1058, coincidint en la data de consagracio de la catedral de Barcelona, passant a formar part del Cartulari de la Catedral pel seu privilegi dotalici. El text, seria copiat per Bagés en 1230 i traslladat com a prova per al pleit que tingue lloc en motiu de la ordinatio ecclesiae valentinae, en 1239.

Com el document es de gran importancia i es una prova mes, que constata la continuïtat d´un poble valencià cristià, els catalanistes no saben com anar a per ell. Aixina, M Barceló, va escriure en la Revista del Instituto de Estudios Alicantinos nº 39, 1983, pp 7-29, sobre La questió dels documents d´un suposat acord entre Ali b. Mujahid de Daniya i el bisbe Guislabert de Barcelona. Vegem que es parla de “suposat acord”. Carmen Barceló, en El fantasma del mossàsab, pareix que nomes considera que la part en arap es: una pura falsificació eclesiàstica interessada. Com van donant-se conte de l´autenticitat dels documents, Mª Jesús Rubiera, en La Taifa de Denia”, ya no diu que siguen falsos, sino que afirma que pot ser que la solicitut del rei de Denia de sacerdots i olis sants al bisbe de Barcelona, fora per a la comunitat de “neomozárabes”. ¡Seran ridiculs! Continuarém en un nou articul.


ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (I)

Autor: Agusti Galbis.

Epalza i Llobregat, en “¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?” (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13) inventaren que l´absencia de bisbes, produi  “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante” que “pudieron haberse completado hacia el año 800” concloent que “Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Encara que posteriorment es varen desdir del destrellat que varen escriure, una volta escrit, encara roda per ahi, sent gastat pels acatalanats com a base del dogma. Posarem de manifest la mentira.

Segons Simonet, el “codice ovetense del Escorial escrito en 780”, conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”. “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben ilici; setabi; dianio; ualentia. (p. 808 de Mozárabes de España) En el “códice mozárabe del siglo IX de la Biblioteca Nacional, es citen: Setabis.- Ilici.- Valencia (p. 809 de Mozárabes de España). En la p.202 de “Los manuscritos árabes en España y Marruecos”, de M.J Viguera i C.Castillo, consta que Biginsiyus < Vicentius, presbiter, escrigue l´any 1049, el “Qanun al Muqaddas”, dirigit al bisbe “Abd al-Malik”. Es tracta d´una redaccio en arap de la “Hispana systematica”. Simonet reproduix, una part en les pp. 809, 810 i 811 de “Historia de los mozárabes”. Es citen  Xativa, Denia i Valencia” com a seus episcopals.

Pero vejam cites entre el 750 i el 1048, i tambe algunes de mes avant.

L´abat Samson, que havia escrit contra aquells que atribuien a Deu forma humana (heregia dels antropomorfites), fon escombregat i desterrat pel bisbe de Malaga. Distints bisbes de l´epoca el restituiren l´any 862, en document conegut com  “Samsonis apologeticus”. El text es troba en la p. 91 del T. VII de “España Sagrada”. Llegim: “Joannes vero Batistanus Episcopus, Genesius quoque Urcitanus nihilo minus Episcopus; sed et Theudegutus Pontifex illicitanus…”. Es dir, en l´any 862, havent passat 150 anys de la conquista mussulmana, en Elig, existia un bisbe a qui li dien “Theudegutus”.

Per la ponencia de José Eduardo López, que es troba en “Actas do XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982), “La cultura del mundo árabe en textos latinos hispanos del siglo  VII”, sabem que “El progreso del árabe en el siglo IX es un hecho innegable e incluso podemos hablar de bilingüismo entre los mozárabes, hasta el punto de llegar a ser leídos los textos sagrados en árabe, como parece deducirse del hecho de que en 886 un obispo de Valencia mande traducir los Salmos a dicha lengua”. Independentment de la reveladora existencia d´un bisbe valencià practicament a principis del s X, es difícil compartir l´opinio de que, de la traduccio dels Salms a l´arap es desprenga un bilingüisme generalisat. Tant en el s. XVI com en el XVII, l´immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Alfonso Vila Moreno en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escribía el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, afegint que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Comprovem com a pesar de que en el XVI hi havien llibres eclesials en la llengua del poder, el castellà, en el s. XIX, el bilingüisme era com a minim dubtos. No fa massa temps, no era gens difícil trobar a gent major a qui li costava expressar-se correctament en castellà. Es la diferencia entre la llengua del poder i la llengua del poble. Hui volen que la llengua del poder siga el català. No conseguiran impondre-la.

Per Ibn Idhari, parlant de l´any 910 sabem que “…salió Muhhamad ben Abdí-l-malic At-Tagüil contra Bar-Balierax, y se apoderó de Hisn-Origüela, y cautivó de cristianos trescientos cautivos, y dio muerte a muchos de ellos, y destruyó el castillo y lo quemó…” (p 273 T 1º “Historias de al-Andalus” de Fernandez Gonzalez). I si capturà 300 cristians, matant a molts d´ells es evident que seria perque existien. Pot ser que formaren part dels que posteriorment, fent referencia al 916-917, Ibn Hayyan nomena en la seua “Crónica del califa Abdarrahman III…” com a “…disidentes de las coras de Tudmir y Valencia”, informant-nos tambe, en motiu de la “Campaña de Pamplona”, de que Abdarrahman III “…tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí”

Son interessants, per al objecte de l´articul, le cites historiques als hipotetics trasllats de les reliquies de Sant Vicent martir. Aimonius, que escriu entre el anys 870-88, nos dona dos versions. Una d´elles en la “Historia translationis Sancti Vincentii”, segons la qual, el cos de Sant Vicent, que es trobava en Valencia “Valentiam superius nominatam civitatem”, fon dut a Saragossa i d´ahi a Castres, en França, cap a l´any 855. “Quod sanctum corpus ad Castrum perveniens”. L´atra en “Ex translatione ss Georgii Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, en la que conta que el cos hauria segut traslladat a Benevento en Italia: “Vincentii matyris supra dicta una urbe Valentia Beneventum esse transmissum”. Una tercera versio les situa en l´Algarb portugues, en lo que en acabant es conegue com a Cap de Sant Vicent. La trobem en Muhammad Ibn Musà al-Razi, (889-955), que diu: “…en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona, el cuerpo de aquel ome con que los christianos fugeron de Valencia.

I este guirigall de suposts trasllats, no es mes que una mostra de lo estimades i desijades que eren les reliquies dels sants en eixa epoca. Ya en el s. VI, en document de “Childebertus, rex Francorum” consta la construccio en França d´un temple per a certes reliquies de Sant Vicent “in honore sancti Vincentii martiris, cuius reliquias de Spania apportavimus (p.514 del llibre “Bibliothèque de l'École des chartes”). Tambe es troba documentada la seua existencia en Italia. En en “Liber Pontificalis Ecclesiae Ravennatis” (Agnellus 1878), consta que, l´any 550, “Maximianus episcopus Ravennae” havia adquirit reliquies de Sant Vicent.

No obstant lo dit, per la carta de l´any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent de Valencia, sabem que una part important de les reliquies degueren quedar-se en Valencia sent que Hermman parla d´orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” .

De l´any 961 es un calendari bilingüe, dedicat a Al Hakam II, en el qual consten els dies de celebracio de festes cristianes. El trobem reproduit en la p. 405 de Histoire des sciences mathématiques en Italie.... Referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejes in quinque”. Andrés Piles Ibars, en la p 57 de “Valencia árabe”, diu que “Dicho calendario bilingüe prueba lo vivo que estaba el culto de San Vicente entre los muzárabes españoles de aquel tiempo, y parece insinuar que la gran fiesta (22 de enero) era en Valencia.”.

No està de sobra recordar que Al Hakam II, que governà fins a l´any 976, fon fill d´Abderramán III, primer califa de Cordova. Son significatives les paraules del seu preceptor al Zubaydî: “Tota la terra en la seua diversitat es una i tots els homens son germans i veïns” (p. 8 de“O Meu coração é árabe: a poesia luso-árabe” de Adalberto Alves -1987). Rebe embaixades cristianes, des d´una evident posicio de força. Aixina, en els “Anales palatinos del Califa de Córdoba al-Hakam II” traduit per Emilio García Gómez, llegim: “A fines de sa´ban de este año (fines de junio de 971), acampó el sahib al-surta (oficial al front de l´eixercit) caíd de Tortosa y de la cora de Valencia, Hisam ibn Muhammad ibn Utman, en el campamento de Fahs al-suradiq, procedente de su demarcación. Le acompañaba el conde Bon Filio ibn Sindarit, hombre de confianza de Borrell hijo de Sunyer y adelantado suyo sobre sus castillos y principales ciudades, el cual traía una carta de su señor para el califa al-Hakam, en la que le daba noticias suyas y le hacía conocer sus sentimientos de perfecta obediencia y vasallaje…”. Vegem al cap de l´eixercit de la cora de Valencia, visitant al califa, junt a un representant d´un comte de Barcelona, el qual li manifesta obediencia i vassallage. Es interessant coneixer lo que diu Ibn Hawkal en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay), referit als comtes de la Marca Hispanica, quan parla de l´any 948: “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que vivien en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”


Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Continuarém per l´epoca dels regnes de taifes.

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (i V)

Autor: Agusti Galbis.

Guinot, en la p. 119 de “Els fundadors del Regne de Valencia”, pareix que es burla quan es pregunta: “…per què haurien de canviar els suposats batejats els seus noms islàmics per uns idèntics als catalans, en la gran majoria dels casos, si ja n´haguessen tingut un de romanç valencià anterior a la conquista? O es que segons això, en tenien dos de noms?”. I com a qui es burla, el dimoni li furga, el Sr. Guinot hauria de saber que, per eixemple, Anselm de Turmeda, que es va convertir a l´islam, es nomenava  Abdallah al Taryuman ¿Tindria dos noms? Les croniques araps, li diuen a Alfons el Batallador, Ibn Radimir (fill de Ramir) ¿Tindria dos noms? L´any 1149, el rei Llop, firma un tractat de pau en la republica de Pisa. Llegim: “Ego namque rex Valencie Boadelle Machomet Abensat anc suprascriptam pacem manum suprascripto legato Pisanorum nomine Uberto...”. Del mateix rei, tenim document que diu “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop...” ¿Tindria dos noms? ¿O tres? ¿No sap Guinot, que en dos sistemes llingüistics distints poden coexistir dos noms, sobre tot en una situacio de bilingüisme?

Per una atra banda, es pregunta Guinot sobre el per qué es prenien noms “...idèntics als catalans, en la gran majoria de casos...”. I es que Guinot partix del prejuï de que tot lo que olga a valencià es català. Vejam com s´enganya: José Luis Castán Esteban, doctor en Geografía i Historia, en un treball de l´any 2002 titulat “La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana”, en acabant de dir, respecte del repartiment, que “...los problemas paleográficos han hecho relativizar algunas de sus conclusiones, pero en ningún modo negar datos como que un 60% de las casas de la ciudad de Valencia se concedieron a los concejos aragoneses.”, fa una relacio de “el nombre y apellido del ganadero que declara su rebaño ante las autoridades valencianas” circumscrivint-se a “...únicamente aquellos en los que tenemos la absoluta seguridad de que tienen un origen aragonés”. Afig: “En una simple lectura de la lista que publicamos como anexo I llama la atención la existencia de antropónimos tan frecuentes en Valencia como Aparici, Asensi, Climent, Dalmau, Dols, Doménech, Guinot, Miralles, Monfort, Romeu, Sanchis, Simó o Vives”. ¡Che tu! ¿Guinot aragones? ¡Quin disgust! ¿Sera que Arago tambe fon repoblat per catalans que no sabien parlar català? I es que resulta evident, que no tots eixos llinages son exclusivament aragonesos, com tampoc no ho son, catalans. Hem vist a un Sang (pare de Sanchis), i a un Vives, valencians, abans de la reconquista. ¡Aixo es a lo que du l´existencia de diverses llengues en contacte!

Es despren, que ni la teoria aragonesista ni la catalanista expliquen la realitat valenciana. Hem vist com els valencians que es convertiren a l´islam, en general, acolliren antroponimia musulmana, pero tambe hem comprovat que existiren uns atres, que mantingueren en distints nivells, antroponimia derivada dels iberorromans. Hem vist els noms de valencians que vixqueren “sots senyoria de moros” en distintes epoques, tant cristians, com convertits a l´islam. Les fonts, poden donar-nos els noms en llati (Arnaldus, Petrus, Santius, Ordonus, Guillelmi, Bartholomeus, Lupus...). A voltes, els noms en llati o romanç es troben transcrits del arap (Alfuns, Miqayl, Bitru, Yuwan, Gunsalbu, Baskwal, Thona, Sabatayr...). Tambe els trobem en romanç mes o manco evolucionat (Bono, Sang, Per, Miro, Lop, Garcia, Sanç, Vidal, Lobell, Fortuni, Forner, Borrel, Costa, Ferri, Marí, Loçà, Sarrio, Çaval...). Alguns noms s´estabilisarien en formes arcaiques i uns atres es modificaren paralelament a l´evolucio del romanç valencià.

Una volta tingue lloc la definitiva conquista cristiana de Jaume I, els valencians no cristians que es convertiren i que tenien noms en romanç, simplement els conservaren. Els qui els havien perduts, podrien haver pres els noms dels conquistadors, tant aragonesos com catalans, com d´atres llocs, de la mateixa manera que passà en l´invasio musulmana. No hem d´oblidar que les donacions senyorials, incloïen el poble que ocupava el territori: “...cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis...”. Segur que una part dels valencians islamisats per als qui la religio era lo primer, se n´anirien. Pero tambe es segur, que la major part dels qui se n´anaren eren aquells que no tenien arraïls en la terra, encara que d´estos tambe n´hi hague dels qui es quedaren.

Per a acabar, he agarrat una llista de llinages de valencians publicada en el DOCV, i en algun llinage mes que m´ha vingut al cap, he comprobat la “Distribución territorial de apellidos” en data de 1 de giner de 2006, en l´aplicacio informatica que facilita l´Institut Nacional d´Estadistica. Crec que inicialment, poden ser destacables aquells llinages que percentualment es troben en territori valencia, en mes d´un 50%, respecte de tota Espanya. Son: Albalat; Albero; Amoros; Ballester; Barberà; Barrachina; Benlliure; Bernácer; Camarasa; Castelló; Cerdà; Cabanes; Comes; Chapí; Esteve; Fortea; Galiana; Garrigós; Gascó; Guinot; Iborra; Lloret; Minguet; Mira; Reig; Sales; Segarra; Selma; Sorribes...

Es troben en territori valencià entre un 60 i un 70% de les persones en els següents llinages: Alabau; Alandi; Albert; Almenar; Belda; Besalduch; Bort; Branchadell; Civera; Corbí; Cuartiella; Chiva; Feltrer; Fenollar; Giner; Gisbert; Gomar; Guillot; Llorca; Lloris; Monferrer; Nogueroles; Palací; Palop; Planelles; Poquet; Ribes; Richart; Sospedra; Taurá; Terol; Tolsá; Torregrosa; Verdú...

D´un 70 a un 80% de les persones en els seguents llinages, son valencians: Agulló; Albelda; Albiach; Albentosa; Alberola; Aldeguer; Armengot; Bayarri; Belenguer; Bellver           ; Belliure; Bernabeu; Borderia; Brotons; Campello; Sivera; Clausell; Climent; Cucarella; Cholvi; Deltell; Esbri; Femenia; Fitor; Galbis; Gomis; Guarner; Guaita; Llansola; Lloscos; Llopis; Llobat; Mascaros; Peñarroja; Monlleó; Oltra; Ortells; Palanca; Payá; Persiva; Peset; Pitarch; Porcar; Renau; Ribelles; Rumbau; Savall; Senabre; Silla; Suay; Tarin; Tro; Troncho; o Vernia...

La probabilitat de ser valencians portant els seguents llinages s´incrementa al 80-90%: Aleixandre; Alepuz; Aparisi; Asensi; Asins; Arlandis; Baixauli; Baldoví; Benlloch; Bisquert; Bodí; Bolinches; Cabedo; Calabuig; Cantavella; Carsi; Che; Chirivella; Daudi; Delhom; Enguix; Escoí; Escrig; Escrivà; Espert; Esplugues; Estellés; Falomir; Fayos; Frasquet; Furió; Llácer; Llidó; Llobell; Mascarell; Meneu; Micó; Molla; Morant; Moratal; Magraner; Miso; Moncho; Monsoriu; Moscardó; Nácher; Oroval; Orts; Parrés; Pelechá; Penades; Quilis; Quirant; Rogles; Santonja; Sanchis; Senent; Sifre; Talens; Tatay; Trilles; Verchili....

Com a maxim poden no ser valencians un 10% dels qui porten els llinages següents: Alagarda; Arnandis; Avargues; Barreres; Bauset; Bixquert; Bronchu; Cabrelles; Carregui; Chulvi; Faubel; Ferrandis; Goterris; Hernandis; Llavata; Madramany; Momparler; Montalvà; Mocholí; Montull; Nouselles; Puchades; Tellols; Tronchoni; Verduch; Vercher...

Llinages exclusius valencians son: Alacot; Beferull; Carrals; Cones; Costerà; Chaquet; Felanich; Fenellos; Flors; Forriols; Guixart; Lacreu; Llançol; Mencheta; Montull; Niclos; Rameta; Radiu; Rotglà; Usoles; Vedri...

Respecte de “Balanzà”, es curios lo que es llig en “Estadística y antroponimia” de Rafael Mir de la Cruz: “Mozárabe, y aunque hay una reivindicación euskérica -existe el apellido Balanzátegui- hay que admitir la hipótesis de Dauzat de que en el mediodía francés Balançà señalaba origen valenciano. El diminutivo Balanzó confirma la suposición.”

D´esta serie d´articuls, podem traure com a conclusio, que tambe en l´antroponimia existix una linea de continuïtat entre el poble valencia que existia previament a la vinguda del rei en Jaume i el poble valencià posterior a la conquista. A mes, hem constatat l´existencia d´una antroponimia valenciana propia, que evolucionà en terres valencianes, junt al romanç valencià orige de la llengua valenciana, lo qual conduix a l´existencia de llinages propis valencians. Crec tambe, que encara falta molt per estudiar sobre este tema, i estic segur de que els catalanistes no ho faran.

Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a  un poble”. I per a evitar-ho, hem de combatre les mentires que escampen els acatalanats fantasmes (que no fantasmes acatalanats, perque son ben reals), que nomes busquen la submissio del poble valencià a un atre poble estrany i foraster.



miércoles, 12 de febrero de 2014

LA LENGUA DE LOS MOZÁRABES VALENCIANOS


Per Juan Ferrando Badía (q.e.p.d.)

Frente a la pretensión de los pancatalanistas de que los valencianos hablamos nuestro idioma gracias a las enseñanzas de las huestes catalanas se nos presenta, de inmediato, un interrogante: ¿Cómo pueblos conquistados por catalanes, como por ejemplo Vall de Almonacid y Castellnovo, hablan castellano?, ¿y cómo pueblos conquistados por aragoneses, como por ejemplo, Burriana, Almácera, Foyos, hablan la lengua valenciana?, y ¿Cómo pueblos que continuaron siendo gobernados por leyes musulmanas y por árabes, establecido ya el reino cristiano de don Jaime, - y que no tuvieron influencias ni aragonesas ni catalanas – hablan la lengua valenciana?. Ahí está el caso de Serra, Vall d’Uxó, Ahín y Eslida.
Ciertamente el idioma valenciano actual no es el romance que hablaban los mozárabes valencianos sino su desarrollo y perfeccionamiento. Y ciertamente el romance que hablaba Jaime I no sólo no supuso barrera alguna para el entendimiento y convivencia con las poblaciones conquistadas sino todo lo contrario, pues como podemos constatar en la propia Crónica del rey don Jaime denominada también Llibre dels feyts, el citado don Jaime mantuvo conversaciones directas con mozárabes valencianos sin intérpretes de ninguna clase. Y así el rey don Jaime - como relata en su Crónica – mantuvo conversaciones directamente con el pueblo y los notables de Peñíscola no sólo eran conocedores del árabe sino que también sabían hablar una lengua análoga al romance de don Jaime, es decir, la lengua de los mozárabes que era bastante parecida a la de los aragoneses.
Si las jarchas mozárabes son un monumento vivo y permanente del habla de los mozárabes valencianos – bajo el dominio árabe – como han subrayado autores de gran prestigio como Dámaso Alonso y Menéndez Pidal que reconocen que son un precedente de nuestra literatura muy anterior al Poema de Mio Cid, sin embargo creemos, que aparte del testimonio científico de Simonet, es la Crónica de don Jaime I el punto de partida en el que hemos de asentarnos para demostrar que la mozarabía valenciana existía con un “romance” peculiar y precisamente por ello facilitó la conquista de los reinos taifas valencianos por don Jaime. La algemia o aljemia era la lengua propia de los mozárabes valencianos.
Y como conclusión de lo que estamos afirmando nos podemos preguntar con el miembro de la Real Academia Española Torcuato Luca de Tena (fallecido en 1999): ¿Qué idioma se hablaba en la costa celtíbera del Levante español durante los casi siete siglos de dominación romana?: el bajo latín, ¿qué lengua se habló durante los casi tres siglos de dominación visigoda?, lo mismo: el latín corrompido que “empezó a decaer y a adulterarse desde la llegada de los bárbaros del norte como sucedió en todo el país”, según palabras de don Roque Barcia. ¿Qué lengua se hablaba entre los cristianos durante los cinco siglos de ocupación islámica del reino de Valencia?, ¿tal vez el árabe? “Hasta los niños de las escuelas – dice Luca de Tena – saben que no es así. Se siguió hablando lo de siempre: un idioma romance, hijo del latín, con notables influencias de otros dialectos latinos como el castellano y de otras lenguas más cultas como el propio árabe”. Y continúa diciendo Luca de Tena: “Pero lo que más interesa señalar aquí es que el rey cristiano se asienta en un territorio en el que se hablaba una lengua romance propia que, al igual que el catalán y el mallorquín, había ido evolucionando y forjándose en sus largos períodos de aislamiento, con independencia de las otras. Estas lenguas latinas de la España oriental eran ya entonces muy diferentes entre sí; más probablemente de lo que lo son ahora, pues la literatura valenciana de finales del Medievo y comienzos de la Edad Moderna (Ausias March, “El Consulat del Mar”, “Tirant lo Blanch”, etcétera) no pudo menos de influir en el catalán, del mismo modo que la poesía y literatura catalana del siglo XIX no han podido menos de influir en el valenciano; a lo que hay que sumar, además, la influencia común del castellano sobre ambas, colaborando todo ello a acortar unas distancias fonéticas y de sintaxis y vocabulario que eran entonces difícilmente salvables”.
Y Simonet dice expresamente: “Nuestros mozárabes, dando gallardas muestras de su capacidad, su ingenio y aplicación y acomodándose a las difíciles circunstancias de su largo cautiverio, cultivaron ambas lenguas y literaturas sobresaliendo así en árabe como en la hispana-latina, pero sin olvidar por eso la suya propia. De lo cual dan fe las notas y escolios arábigos que se encuentran en muchos códices latinos de procedencia mozárabe, probando que hasta los cristianos arabizados entendían y manejaban los textos escritos en lengua latina”.
Juan Ferrando Badía. Catedrático Emérito de Derecho Constitucional y Ciencia Política. Universidad “Rey Juan Carlos” (Madrid). Doctor Honoris Causa.

* Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, el 5.4.2003.

lunes, 27 de enero de 2014

FANTASMES "MOSSARAPS" I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV) Autor: Agusti Galbis

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV)



Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover, “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”. Diu: “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió”



I fora la “fusio” de la que parla Alcover de gran o de chicoteta entitat, l´unica veritat es que molt pronte, els valencians deixaren per escrit la conciencia de parlar i escriure una llengua propia, la llengua Valenciana que nos ha donat als valencians un sigle d´or que els catalans voldrien per ad ells. Eixe i no un atre es el motiu que mou a catalans i catalanistes a voler fer-se els amos de lo que no es d´ells. Als pobres, nomes els queda l´ilusio de creure que la Llengua Valenciana va naixer d´ells, constatada la realitat de que ni un català fon protagoniste d´eixe sigle d´or. Pero com no es de veres, no podem consentir que triumfe la mentira.



Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable. En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”



Anem a vore mes antroponimia romanica valenciana, referenciada a l´edicio del Repartiment de Cabanes-Ferrer (1979-80): Mahomat Passarello (I, 1321); Aben Vivent (I, 77, 236, 884, 1115, 1228); Ambonel (I, 12, 14); Almantel (I, 521); Mantel (III, 733) Mahomat Anferro (III, 1562); Mahomat Abinhorta (I, 1288); Iucef Abingalol (II, 835); Çaat Sancta Marini (I, 798); Abenseraila de Murvedre; (I, 537); Abensalmo (I, 503, 862, 968); Amet Barbatorta (III, 1750, 1753, 1767)...”



Mes curiosos, perque poden correspondre´s a llinages valencians actuals, podrien ser: Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abenfortun (III, 2023), Mahomat Fertun (IIII 2028).- FORTUNY; Mahomat Alforner, (III, 1161).- FORNER; Mahomat Granel (III, 1029).- GRANELL; Ali Borrel (I, 441).- BORRELL; Avencosta (I, 160).- COSTA; Mahomat Almailol (I, 313).- MALLOL; lucef Alcoyl (I, 1150).- COLL; Mahomat Sancte Marini (I, 241).- SANMARINO; Alponti (I, 1333).- ALPONT O ALAPONT; Mahomat Abinferri (I, 1361), Avinferriz (I, 1140)- FERRI, FERRIS, FERRIOLS, FERRUS; Mahomat Almari (I, 487) MARÍ; Amaç Loça (I, 581) LLOSÀ; Abnamoya (II, 862) MOYA; Abdalla Xampetri, A. Xempeteri (Rep. III, 1271, 1438).- ¿SAMPERE O SEMPERE?; Tamaret (I, 470, 1007).- TAMARIT; Mahomat, Allobregati.-LLOBREGAT; Aly Sarrio.- SARRIÓ; Avinçaval .- SAVALL...



Recordem, que en el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els musulmans que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. Els qui no tenien arraïls en la terra o no estaven disposts a integrar-se en la nova civilisacio cristiana, se n´anaren. Segurament, els que hem conegut formaven part d´estos ultims. Pero la major part dels descendents dels iberorromans valencians, cristians o islamisats, es quedaren en sa casa. No deu ser coincidencia que, segons l´aplicacio que facilita la “Distribución territorial de apellidos” en data d´u de giner del 2006 de l´Institut Nacional d´Estadistica, resulta que el 100% dels “Sanmarino”, mes del 85% dels “Alapont”, prop del 80% dels “Ferri” o “Sarrio”, mes d´un 75% dels “Granell” o “Savall” o “Forner”, de tota Espanya, es troben en territori valencià.



La convivencia de l´hebreu junt al romanç, podriem trobar-la en l´assentament nº 2.982 del Llibre del Repartiment: “in hereditate que fuit de Tobet...”, que podria vindre del hebreu “Tob” que vol dir “bo” mes el sufix romanç –et < -ITTU a semblança de BONET, descendent de BONU>bon + -et < -ITTU (Jucef Bonet, es registra en 1290).



Considere important coneixer que hi ha llinages valencians inclus d´orige prerromà. En “Toponímia, Geografia i Cartografia” de Vicenç M. Rosselló, Emili Casanova, i atres, en l´apartat “Toponims prerromans” parlen de “Ivars” diguent: “…que, per altra banda, ha penetrat com a llinatge”. Mes del 90 per cent dels “Ivars” de tota Espanya son valencians. Tambe prerromà es considera “Goterris” exclusiu de Castelló i Valencia, junt a “Donderis”, tambe practicament exclusiu. Propis de territori valencià son “Llisterris”, “Monerris”... Es mante un orige iberic per al sufix “eris” o “erris”. Tambe iberic podria ser “Tormo” i “Tormos”, mes del 75% dels quals es troben en territori valencià. I el que hui existixquen eixos llinages prerromans, predominantment valencians, nos mostra l´important llinea de continuïtat de poble.



Tornant a l´epoca del rei en Jaume, ya varem comentar lo misterios que resulta el que els acatalanats mai parlen dels noms de persones en toponims valencians. Recordem una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” o Adam de Paterna (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” o Pere Vidal d´Alzira (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” o Felip de Denia (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” o Marti Gil de Sogorp (p.356). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” o Garcia Pere de Castalla (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” o Pere Sabata d´Alzira (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” o Berenguer Vives de Morella (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 trobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…



En tota seguritat, molts d´ells havien vixcut “sots senyoria de moros” i s´havien integrat a la nova civilisacio cristiana. Passat poc de temps, els seus descendents serien els protagonistes del primer sigle d´or d´una llengua peninsular, del sigle d´or d´una llengua a la que donaren nom: Llengua Valenciana, molt a pesar dels acatalanats, als qui els haguera agradat que l´historia haguera segut d´una atra manera. De la manera que que ells inventen i intenten clavar-nos en calçador. Pero aixina fon, i no poden evitar-ho.

martes, 12 de noviembre de 2013

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (III)


 Autor: Agusti Galbis

Com els catalanistes pensen que els “mossaraps” valencians no son mes que fantasmes, en consequencia no els busquen, i per tant, no els troben. Com imagine que, a banda de repetir sense parar els destrellats que inventen per separat, deuen investigar, encara que siga poc, segurament, si ne veuen algun, ixen fugint, com si no l´hagueren vist, per por a que s´assole el dogma.

I una mostra de que no es tan dificil trobar-los, es que nomes en una miqueta d´aficio, crec haver-ne trobat algun, llevat de que puga haver algun error.

En les pp. 356-357 de la tesis sobre “Ermesèn vida y obra de la condesa”, consta document de 6 d´abril de 1020, segons el qual, “Ermesèn y su hijo Berenguer (Ramón I); condes de Barcelona, vendieron a los habitantes de “Corrone subteriore” (Corró de Baix) el derecho de poder construir un riego hasta “Corrone superiore” (Corró de Dalt)”. Llegim: “Sig+num Guillelmi de Denia, notarii” ¡Un notari de Denia a qui li dien Guillem i es trobava en Barcelona en l´any 1020!

Gual Camarena, en “Precedentes de la reconquista valenciana” nos informa de que “En 1124 figura un Amalbinus de Morella como testigo de un documento” (Public. LACARRA: Documentos Valle del Ebro, p. 502, doc. núm. 35.), afegint que “Como dato curioso apuntamos que en un documento perdido del «Libro de los Botones» del Pilar de 7 de noviembre de 1132. figura un don García Garcez de Buñol (Public. por Pascual GALINDO: Reconstitución del Cartoral del Pilar. en «Universidad», XI. 1934, 591. doc. núm. XI. Vid. ibid. doc. núm. LXXXXI p. 605).

En el “Cartulaire général de l'Ordre du Temple 1119? - 1150”, l´autor, H. Champion, diu correspondre a Valencia [in Hispania], una cita de 1138 que parla de Guillelmus, prepositus valentinus. De 1148, es un atra, “Copie du XII S.: Madrid, Archivo National, Cartulaire B. 663, page 84, n° 200”, que reproduixc, per fer referencia a Arbert de Valencia, sent una cita distinta de les que aporta Penyarroja : “...Facta carta de iste atorgamento de la donna cum sues filios, in Saragoza, que non erat illa in Oscha, quando suprascripsionis fuit scriptam ; et sunt testes et visores et auditores: don Balchet, et Arbert de Valencia et Mennie Gallece et lohannes scriptor qui istos duos regulo scripsit”. Encara trobarem una de 1150, mercredi 21 juin, que parla de c. solidos probate Valentine monete…in presencia et testimonio…Gigonis de Valencia i per a acabar, corresponent a 1150, lundi 23 octobre, trobem a Bartholomeus de Valencza.

El 16 d´agost de 1162, Alfons II d'Aragó confirma als habitants de Saragossa tots els furs, usages i donacions concedides per Alfons I, Ramir II i Ramon Berenguer IV. (Archiu Municipal de Zaragoza. Privilegis reals, nº R-6). Llegim: “Et sunt testes… Guillem Arnal de Pere Martin, et don Iohan de Castro, et don Pedro Capalbo, et Garcia Sanç de porta de Valencia, et don Galin Sanç de Cotanda, et Pere Cornelg… »

De 1143 es la carta de poblacio de Salillas de Jalón. Llegim: “Ego, Raimundus, scriptor, sub iussione don Ramon de Larbasa et Garcia de Valencia hanc cartam scripsi et cum mea manu (signo) feci… Facta carta era M.ª Cª. LXXXª.Iª, regnante comes de Barcilona in Aragone, episcopus Dodus in Oscha, episcopus Bernardus in Cesaraugusta, rex Garcias in Pampilona, imperator Adefonsus in Castella.” En 1183, Garcia de Valencia ven a l´Orde de Sant Joan de Jesusalem el castell i vila de Salillas de Jalón: “Et ego, Garsias de Valentia, dono vobis don Garsia de Liesa, comendator domus Cesarauguste…Facta carta mense septembris, era Mª.CCª.XVIIIª. Berengarius scripsit.” En la p. 118 del “Cartulario del Temple de Huesca”, referent a juliol de 1189, i en motiu d´una donació d´un lloc per a traslladar una iglesia, trobem a “don Betran de Labarsa, filius de Garcia de Valencia

De l´any 1222 es la referencia que nos dona Carmen Batlle (Universitat de Barcelona), en el seu treball sobre “Las relaciones comerciales de Barcelona con la España musulmana a fines del siglo XII e inicio del XIII” d´un tal Arnau que “…se comprometió a realizar una operación de préstamo en nombre de Pere Grony y a favor de Vidal d'Espanya, cuyo nombre indica un origen bastante concreto para este judío.” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1 -6-2834)

Maravall en el seu llibre “El concepto de España en la edad media” explica que “desde el XI en Cataluña y Aragón, se empleaba la palabra Hispania (en forma latina, castellana u otra) en ambos sentidos, para indicar la Península entera, o para indicar al-Andalus”. Ramón Berenguer I era conegut com “Hispaniae subjugator”. Els “Annali Genovesi di Caffaro” parlen del rey valencià ibn Mardanish, del rei Llop com a “…Lupus rex Ispanie de pace et concordia Ianuensius…”. No hi ha dubte de que “Vidal d'Espanya”, es Vidal de Valencia.

De encara mes prop de la conquista, de 1236 i del treball citat de Carmen Batlle, trobem que “Otros judíos presentes en Barcelona llevan este nombre, como Lobell d'Espanya en 1236…” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1-6-3862.)

Comprovem com “Vidal” i “Llobell”, es troben en Barcelona fent negocis, previament a la conquista del rei en Jaume. Carmen Batlle, els identifica com a judeus. I es que els catalanistes no nos expliquen la rao per la qual diuen que els cristians valencians es varen “arabitzar” i no en quedava un, encara que, per lo que es veu, els judeus resistiren la pretesa “arabitzacio”. ¡S´agarra primer a un mentiros que a un coixo!

Encara nos queda un material molt important per a escodrinyar en relacio a l´antroponimia valenciana. Es tracta del Llibre del Repartiment. Vorem com llinages valencians actuals es presenten en els noms dels qui poblaven Valencia previament a la vinguda de Jaume I.


jueves, 24 de octubre de 2013

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (II)


 Autor: Agusti Galbis

L´antroponimia es l´estudi de l´orige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes l´idea de l´inexistencia d´una antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d´una atra gran mentira.

Farem una miqueta d´historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l´islam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de l´Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l´orige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren d´acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si d´eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s´ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l´immensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents d´iberorromans valencians.

No cal dir, que una de les primeres coses que es canvia per les “modes” d´un poder dominant son els noms. En els ultims anys, hem vist proliferar els Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, lo qual no vol dir que els chiquets o chiquetes castigats en eixos noms, hagen deixat de parlar la llengua dels seus pares. ¿No es solen dir en castellà com a minim un 80% dels noms de persones que parlem en valencià? ¿No eren els noms oficials –fins a fa poc- exclusivament en castellà? Vegem per tant, que el nom d´una persona, oficial o familiar, en absolut determina la seua llengua materna. I aço tambe passava en l´epoca historica de la que parlem. El valencià Ibn Baskwal, diu d´un biografiat que “...sabía recitar versos y se sospecha que los entendía”, es dir que no acabava de tindre clar, que un personage musulmà, entenguera el Coran encara que el recitara, perque sense dubte parlava en romanç.

L´existencia i evolucio del romanç valencià, es pot constatar en alguns noms de musulmans. Muhammad ibn Abd Allah ibn Saad ibn Mardanis fon rei de Valencia. La relacio de “Mardanis” en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a “Rei Llop”, no “Lobo”. Els “Anales Toledanos”, fent referencia a l´any 1167 diuen: “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” I de l´any 1172 diuen: “Murió el rey don Lop. Era MCCX” I de Llop, el fill de Llop es Llopis. En la Denia del s. XI, trobem a un “Ibn Gharsiya”. Ya hem parlat del biograf valencià Ibn Baskwal (lligga´s Pasqual). Per l´articul citat sobre “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”, sabem que l´acabament en –al, dels llinages musulmans, “…era abundante en Valencia y en Cataluña…”. Afig l´autor que “Se trata de un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo y adoptado por los musulmanes españoles.” Escomencem a vore als “fantasmes” fent de les seues. Coneguem que “Otro apellido es Muyual que llevan varios juristas valencianos…Según Simonet, el nombre es seguramente un diminutivo de mauch, en el sentido de mochuelo, ave” (¿antecedent de Mocholí?, el 90% dels quals es troben en territori valencià), aixina com que “Pertenece al mismo grupo el apellido Magral, de un literato alicantino…Se trata de un diminutivo de origen latino macer (flaco, enjuto) del que procede el castellano magro”. Respecte dels “Barunyal o Burunyal”, nos fa saber que   “Francisco Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de Barunculos o Baroncelus (parvus baro), del bajo latín. Se adoptaron otras formas del mismo origen utilizadas en Italia, Francia y sobre todo en Cataluña y Levante: Berenguello, Berenguillo, Beringuel y Berenguer”. ¿Casualment?, mes d´un  70% dels Belenguer, es troben actualment en territori valencià. I Prop d´un 40% dels Berenguer es troben en la provincia d´Alacant.

I es podrien trobar mes fonts per a l´estudi de l´antroponimia valenciana en epoca de dominacio musulmana. Per eixemple, varem vore que Ibn al-Abbar, en el Takmila, cita Al-Sabatayr o Sabater. Tambe cita valencians en noms com com AlMoreno, o Ibn Vera. Simonet, en “Glosario de voces ibéricas y latinas”, nos posa de manifest a valencians que es diuen, Ibn Basso, Ibn Monteyel ó Montiel, Comparath, o Chorriól, parlant-nos de “...una literata valenciana del siglo XII, Thona ben Abdalazíz” el nom de la qual identifica en “...el nombre propio femenino Thona ó Tona, que actualmente usan Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”

Per l´estudi “Cocentaina en el período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de l´existencia d´una estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.

I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).

Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat: Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al Dani, de Denia (1285).

Que emigren a l´Arago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de Valentia (1173).

Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco d´un sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de “fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i escomencen a dir favades una darrere l´atra. En concret, Enric Guinot, en la p 114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels “mossaraps” citats per Penyaroja, “…una bona part d´ells no tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no valencians, es diu “Emigración mozárabe a la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que llig?

Continua Guinot: “Per tant, els que realment podem considerar d´origen valencià són només nou casos, tots ells del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus, Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”

Estudiem la rotunda afirmacio de l´inclit professor universitari. Vejam: Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser l´orige dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus” son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova? ¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona d´Arago? Ya hem vist en la Denia del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un “Santius Lupiz”. Respecte d´Ordonus, Ordunya es un llinage valencià que ha donat l´altet d´Ordunya en Ontinyent, inclus en toponimia.

Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a fiar-se de lo que “deduix” est home!


En el següent articul, proseguirém coneguent “fantasmes”, perque tots de colp pot ser massa per a la carabassa.

jueves, 12 de septiembre de 2013

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (I)

Autor: Agusti Galbis

Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, l´absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis d´Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”. Bulliet, es l´autor d´una “teoria de la conversio” que critiquen Epalza i Llobregat. Glick consulta personalment a Bulliet, qui li diu que l´argument de l´absencia de bisbes li pareix “de hecho, muy débil”, afegint que “…resulta estrafalario deducir de esto que todo el mundo se convertiría en masa al islam.”

I lo que realment resulta estrafalari, es perdre el temps discutint sobre hipotesis que conduixen a resultats contraris a la realitat. Perque, si no hi havien cristians en Valencia a partir de l´any 800, ¿Com poden existir les referencies historiques als cristians valencians que varem posar de manifest en els articuls “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I” i “Els cristians valencians que trobà Jaume I”? ¿Seran referencies historiques a fantasmes? Recordarém nomes un fet, la carta de l´any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent, en el qual es llig que havien segut expulsats de la ciutat de Valencia, en acabar l´atac d´Alfons el Batallador, acusats de colaboracionisme: “…pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se...”. A la pregunta sobre quants monges estaven en Sant Vicent, “Et quot -inquam- monachi sunt in vestro coenobio?”, contesta que 40, “Possit -inquiunt- ese XL” ¿Qué farien 40 fantasmes en Valencia en la primera mitat del s. XII, quan faltaven sobre uns 100 anys per a la reconquista de Jaume I, si no existien des de l´any 800? ¿A qui atendrien? ¿A mes fantasmes? El relat continua informant-nos de que els monges del monasteri de Sant Vicent li expliquen a Hermann el cami per a vindre a Valencia, perque no obstant lo que li havien contat, volia orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare”. Pareix evident, que si li hagueren parlat de la seua destruccio, no haguera preguntat com vindre. Aixo i un fum de proves mes, demostra la continuïtat del monasteri, sent segurament substituits els monges expulsats per uns atres no acusats de traïcio.

En un proxim articul tractarém dels cristians valencians des de l´invasio musumana fins al Sit. Vorem com parlar de l´inexistencia de bisbes valencians posteriors a l´any 800 es simplement fals. Com tambe vorem que es fals el parlar de la debil cristianisacio de Valencia. La finalitat de totes estes “parides” es clara i esta motivada per l´enronia dels catalanistes en llevar-se de damunt tota referencia que demostre la continuïtat de poble i cultura dels valencians.

Aixo es lo que els fa contradir-se de forma vergonyosa, de tanta pressa que tenen en desfer-se dels “mossarabs”, enrossinant-se en matar-los i rematar-los. Si Epalza i Llobregat se´ls havien volgut carregar en l´any 800, Enric Guinot, posteriorment a reconeixer que “les cròniques cristianes i musulmanes que relaten la història de la ciutat de València dels segles XI i XII, donen indicis de la presència de mossàrabs” (p. 72 de “Els fundadors…”), els extermina quan diu que  “això només fins a començament del segle XII, concretament fins a 1102, quan va ser abandonada i cremada la ciutat pels castellans del Cid Campeador…”. Quan Guinot analisa el document de 1143 del monge Hermann que hem comentat, quan en teoria, segons ell, ya no existien, els torna a matar, en escriure en la p.73: “La conclusió lògica d´aquest document és que el vell cenobi mossàrab de Sant Vicent va desaparèixer a causa dels atacs d´aquest rei aragonès, l´any 1125 o el 1129”. I es que els catalanistes deuen pensar-se que els atacs cristians eren pijor que una bomba atómica que nomes matava o fea fugir als cristians de ¡tot! el territori valencià. ¿No hauran llegit massa tebeos? ¿Sera que no s´han enterat de lo que li ha passat a Bush en Afganistan? ¿Sera que no saben lo difícil que es traure a un poble de sa casa, independentment de la religio que professen els seus membres?

Com la teoría de l´inexistencia de mossaraps en territori valencià des de l´any 800, era i es insostenible, pareix ser, que Mª Jesús Rubiera, junt a Míkel de Epalza i E. Llobregat, han passat per una “…reconsideración de la existencia de comunidades cristianas en el territorio islámico levantino…”, segons nos conta Eva Lapiedra Gutiérrez en “Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” publicat, en  “Sharq Al-Andalus” (1993-1994). No obstant, a pesar de que els autors de la destrellatada hipotesis s´han desdit, els acatalanats continuen traguent-la a relluir. Per aixo Guinot, en la p. 68 del mateix llibre, diu d´ella “una opinió radical però no per això menys probable” ¿Pero no havia comprovat ell mateix que era falsa?

Una volta constatada l´existencia de comunitats “mossaraps” en territori valencià, el dilema dels catalanistes era: ¿Qué nos inventarém per a que eixos “mossaraps” no puguen ser una linea de continuïtat del poble valencià, totalment prohibida pel dogma? Eva Lapiedra, nos posa en coneiximent del nou desficaci: “…los cristianos que aparecen en las fuentes no eran necesariamente descendientes de los cristianos preislámicos del Sarq al-Andalus, es decir no eran propiamente mozárabes sino “neo-mozárabes”: cristianos que vivían en un estado islámico, al que habían acudido por diferentes razones: saqáliba militares de la tropa que guardaban su religión, de origen catalán, vasco o de las costas mediterránea de Italia y Francia; víctimas de las razzias musulmanas y de la piratería; esclavas cristianas que podían conservar su religión aun casadas con personajes importantes…; comerciantes europeos, catalanes, pisanos, genoveses, etc”. Total, que ara resulta que els “mossaraps” de Valencia eren, entre atres ¡catalans! ¿Qué t´ha paregut, canut? Per als catalanistes, els governants musulmans de Valencia eren tan roïnassos, que no deixaven als cristians valencians que ho foren, pero els organisaven misses als “catalans” que vullgueren vindre, segurament subvencionant-los la construccio del monasteri de Sant Vicent en 40 monges. Si no fora de “chiste”, es realment per a plorar. ¡I tot aixo quan “Catalunya” i “catalans” eren conceptes historics practicament indocumentats!

Carmen Barceló, pronuncià una conferencia en el “Simposi Internacional sobre Jaume I i el seu temps” que titulà “El fantasma del mossàsab”. Germà Colón, en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Nº. 80”, publicà “Encara el fantasma mossàrab”. La tesis es que com no existien “mossaraps”, perque eren fantasmes, la llengua que podien haver parlat era un atre fantasma. Es dir, la tesis catalanista manté que com no existien cristians valencians, no existia el romanç valencià. Vegem com el catalanisme, en l´estrategia d´enredrar-ho tot, barreja religio en llengua, obviant que un dels significats de “mossarap” es “llengua romanç parlada tant per cristians com per musulmans, entenent per estos ultims, aquells descendents d´iberorromans que s´havien  convertit a la religio islamica”. Si fora de veres, -que no ho es- que a l´arribada de Jaume I no hi havien cristians valencians, en ningun cas aixo haguera implicat que no es parlara el romanç valencià.

I en els proxims articuls, anem a coneixer un bon ramell de noms de cristians i no cristians valencians, des del s. XI, fins a dos anys abans de la conquista de la ciutat de Valencia per Jaume I. La gran majoria d´ells seran sintomatics del romanç valencià que parlaven que es l´orige de l´antroponimia valenciana.


Si ad algun catalaniste se li pasa pel cap llegir-lo, vullc eximir-me de la responsabilitat de que els agarre algún atac al cor, si no poden soportar tant de fantasma solt.

domingo, 7 de julio de 2013

EL “MOSSARAP” I LES CARACTERISTIQUES DEL ROMANÇ VALENCIÀ PRELLITERARI (i III)


Autor: Agusti Galbis

Per a acabar en l´analisis, per damunt damunt de les caracteristiques del “mossarap” valencià parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians i islamisats), en relacio a les mentires que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), seguirém en la que fa 8.

8.- “El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi 'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'”.

Comencem malament, perque aixo de “a vegades”, es evident que no dona una caracteristica que puga propugnar-se com a “llei”, ya que tambe es podria dir lo contrari “a vegades no queia”. Voldria dir que quan “no queia”, l´evolucio del romanç valencià era identica a la del romanç català. Els “Catarroja”, Ribarroja”, “Massarojos”, “Carraixet”, “Moixent”... del Repartiment, mostren “quan no queia”.

9.- “La c davant e i i llatina tenia una articulació palatal africada sorda: Xèrcol (Llíria) 'cércol', Xella 'cella', Carxe (Iecla) 'càrcer', Fotx (Tivissa) 'Fou'”.

El filolec Amado Alonso expon: “...la idea que hasta ahora hemos tenido sobre la pronunciación mozárabe de la c como ch era una opinión, pero no un conocimiento... , hemos de admitir que los casos de ch por c en la toponimia son arabismos fonéticos... luego adoptada por los españoles...”

Nomes en un eixemple n´hi hauria prou per a demostrar la falsetat de la generalisacio: De 1098 es el document pel qual “Rodrigo Díaz Campeador dota con varias heredades la iglesia catedral de Valencia” (Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de 1098 y 1101. Menéndez Pidal) i llegim: “…villam que dicitur Pigacen, cum villis el terris et vineis…”. Segons la “norma” els descendents dels iberorromans valencians haurien d´haver dit i diriem ara “Picachent”

I en el “Llibre del Repartiment” trobem per eixemple: “Parcen” (Parcent) de “Parcenius”; “Carcer”, del llat “Carcere”; “Prunesia” del llat “Prunacea”; “Cignen” (Cinyent) prob. del llati “Cinius + enu”; “Somacarcer” (Sumacarcer), Merniça (Bernissa)...I valencians que es dien Aviniunis i Avinhiuniç,  del llat “juniciu”, Maçalterraç, Abulpaniç, Alucernat...

Els toponims “Vilamarchant” de “villa + Marcenus”, “Perpuchent” de “Perpucianus”, “Marchalenes”, de “Marcilius”, en els furs com Vilamerxant, Marchilien i “Perpunxent”, junt a uns atres com pot ser “Luxen” (Lluchent), tenen la seua causa en arabismes fonetics, estabilisats per la classe dirigent que parlava en arap i adoptat pels valencians que varem tindre que conviure en ells durant molt de temps.

En aço, es demostra el destrellat en que cauen molts “sabudots” quan nomes miren els arabismes fonetics per a calificar una paraula com formada en epoca previa a la reconquista.

10.- “Es mantenien ambdós elements en els aplecs mb i nd llatins: Llombo (Planes) 'llom', Colombar 'colomar', colombaire 'colomer', Pregonda (Mercadal) 'pregona', Redonda (Catí) 'rodona'. Conservaven la n final romànica: [fullíyin] 'follí', [capon] 'capó', [bíben] 'vímet'”.

Analisant primer la tendencia a la reduccio mb>m i nd>n, i referit als eixemples que nos donen, començarém diguent, que en llengua valenciana el català “colomar”, es diu “colomer”, i per tant un “colomer”, no es un “colombaire”, els qui solen portar coloms, pero dificilment un colomer sancer. Comentar tambe, que Peñarroja ya dia en 1990: “dudo de colombaire como mozarabismo”, dubte que corroborà l´any 2003 Emili Casanova, diguent que “difícilment pot ser d’origen mossàrab a pesar de les aparences”. Es deduiria que l´analisis de Sanchis Guarner seria com voler analisar un porc en una cuixa de pollastre.

No obstant, es cert, que el manteniment de la mb i nd llatines ha donat a la llengua valenciana un fum de paraules (fondo, gamba, mondar, orandella, tanda, torondo...), moltes de les quals son valencianismes lexics en català. Pero no es deveres que les reduccions que analisem s´hagen produit en català de manera uniforme. ¿No diguem catalans i valencians “tombar” del llati “tombare”? I derivat de “mundanu”, ¿No diguem “mundà”? Inclus els valencians tenim paraules reduides que els catalans no tenen. Del llati “candela”, ¿com diuen catalans i castellans? ¡candela! I els valencians diguem “canela” o “caneleta”. Ho reconeix el DCVB, que diu: “CANDELA (i sa var. canela, avui valenciana...)”. Si llegim a Ausias March, vorem: “Si com lo foch, quant es en la canela... d’us de raho, ab encesa canela

I lo que es completament fals, es mantindre que en romanç valencià del sigle XIII, no existira eixa tendencia a la reduccio mb>m i nd>n. Anem a vore-ho.

En el primer manuscrit del “Llibre del Repartiment” trobem un barri de Valencia que es diu “Matalcama” derivat del llati “camba”, i un “rahal” dit “Lomeri” de “Lumbu + ariu”. I noms de valencians, com per eixemple: “Amet Abin-gamero”, de “gambariu”, “Mahomat Al-foner” de “fundariu”, Abin-colom de “columbu”...i molts mes. Comprovem com la tendendia a la reduccio sí existia abans de la reconquista.

Alguns catalanistes diran que segur que fon l´escrivà el qui va fer la reduccio. I no pot ser per una atra rao, mes que perque creuen en el milacre de que eixos escrivans sabien en quins pobles anava a mantindre´s “mb” “nb” passats huit sigles -com Llombay o Onda-, i les mantenien, llevant-les en les demes. ¡Santa paciencia!

Respecte a la conservacio de la n final romanica, començarem per reproduir un trocet de  “Moments clau de la història de la llengua catalana” d´Antoni M. Badia i Margarit,  qui parlant de Ramon Llull diu: “La –N final acostuma a desaparèixer, però es manté, per proclisi, en alguns monosílabs, com bé, bo, i d´altres. Una vegada més ens sorprèn la manca d´unitat de la llengua lul·liana, que empra “bo” i “bon” sense obeir a cap criteri determinat...” I mes. Coromines parlant de Girona: “sembla haver existit a l´Edat Mitjana una zona de conservació de la –n”. I Gimeno Beti, parlant del “Liber iudiciorum”: “revela dades sorprenents com ara formes com padre i madre “pare i mare”, mots no documentats mai fins ara en català...Hi ha exemples de manteniment de la –n final...”

I vist aço, deu tindre´s clar, que hauriem de parlar de “tendencies” i no de “lleis”, en un moment historic de llengues no estabilisades.

Trobem un eixemple interessant en la carta pobla de Vallibona, concedida l´any 1233, per l´aragones Blasco de Alagón. En ella es parla de “Vallem de teixo”, es dir la vall del teixó del llati “taxone”. “Teixó”, es paraula valenciana, que els catalans normalment diuen “Toixó” i pronuncien “Tuixó”.

I si anem al “Llibre del Repartiment”, nos trobem en l´alqueria “Aculló” del llati “aculeone”. I trobem que “Uxó”, apareix moltes mes voltes que “Uxon”, I consta Benicató de “Beni + llat. Catone”, “Orí” del llati “aurinus”, “Catí” de “Catinu”, i en fi, “Xaló”, “Castelló”, “Vinromá”... I tambe trobem que hi ha valencians que es diuen:”Amoló” del llati “Mole + onem”, “Crespí” de “Crispinus”, Mahomat Al-marí, Amaç Loça (lligga´s Llosà, com Val Lobrega es Vall Llóbrega en Girona) etc, etc.

Es demostra que la tendencia a la eliminació de la –n final romanica existia entre els valencians previament a la vinguda de Jaume I.

11.-“No palatalitzaven la nn geminada: Penàguila 'penya àguila', Cabanes 'cabanyes', Canet 'canyet'”

Lo de “Cabanes”, en relació a “Cabanyes”, realment no ho entenc. El DCVB, documenta “cabana” en el català oriental i el balear. Precisament la primera documentacio de “cabanya” es troba en el “Vita Christi” de Sor Isabel de Villena i es, per tant, valencià.

Tant el català com el valencià diguem “canem”, del llati “cannabu” i tant en català com en valencià antic es dia “enganar” i no “enganyar”, del llati “ingannare”.

Galmés de Fuente, senyala respecte del mossarap de Murcia: “...del mismo modo que -ll- palataliza en [l], los grupos -nn- y -ny- dan sin duda un resultado palatal en el mozárabe de Murcia, como parecen probar las grafías nn y ny del Repartimiento”.

Nomes un eixemple: D´abans de la reconquista trobem “Pinnam Gulosam” (Penyagolosa), l´any 1213. I es suficient per a demostrar que la caracteristica que Sanchis Guarner atribuix al mossarap, no son mes que distintes solucions, moltes voltes, arcaismes del romanç valencià. Aixina, el català no te el valencià “canyamó” (documentat en el Tirant lo Blanch), i a la “canyamissa” diu “canemuixa” i en canvi, en valencià tenim “canuts” de canya inexistents en català. I els valencians tenim “canella” i els catalans “canyella”, del llati “cannĕlla”.


En esta serie d´articuls hem vist com els valencians no necessitem per a res dels catalans, per a explicar les caracteristiques i orige de la llengua valenciana. Com catalans i catalanistes sí necessiten de la llengua valenciana per a dotar al català d´una lliteratura de la que carixen, s´han llançat com a llops a tergiversar-ho buscant una inexistent dependencia, que satisfaga les seues ansies expansionistes i imperialistes. Encara que els articuls puguen haver segut “durs”, considere important poder retrucar en arguments, quan catalans i valencians submisos catalanistes, ixquen en l´obsoleta cançoneta del “mossarab” valencià.