Autor: Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)
En son prou els valencians condicionats per
l’enamorament exagerat cap a tot allo que ve de fora, infravalorant lo propi.
Ben mirat es una llastima, pero a lo millor un dia veuen la llum i descobrixen que
han estat perdent-se –per desconeiximent– l’esplendor dels segles XIV i XV, i,
en general, tota l’historia nostra que els hauria de dur a valorar, en la seua
justa mida, lo gran que arribà a ser el Regne de Valencia.
La societat valenciana fon capaç de
crear en Xativa –segle XI– la primera fabrica de paper europea, que exportava a
la propia Europa i a Orient, detall molt significatiu si tenim en conte que el
paper s’inventà en China; el primer Consolat de Mar de la Corona d’Arago, en
1283; el primer hospital siquiatric del mon –“Spital d’ignoscents, folls e
orats”– fundat per Gilabert Jofré en 1410; la primera imprenta de la peninsula
iberica i, com a conseqüencia, el primer llibre impres: Les trobes en
lahors de la Verge Maria (1474)… nomes aço nos pot donar una idea de
la grandea i prosperitat de la Valencia d’aquells temps.
Pero no acaba aci la cosa, perque en el
camp de les lletres, els segles XIV i XV –el nostre Quattrocento–
presenten una produccio lliteraria de primer orde, com la primera traduccio de
la Biblia a una llengua romanica –traduida a la llengua valenciana per Bonifaci
Ferrer–; les traduccions d’obres classiques llatines al valencià, fetes per
Antoni Canals; l’excelsa poesia d’Ausias March; la novela cavalleresca Tirant
lo Blanch de Joanot Martorell; la refinada prosa de Roiç de Corella;
la singular poesia de Jaume Roig en la seua gran obra Spill o Libre de
les dones; la prosa –que tan familiar nos resulta– d’Isabel de Villena en
la Vita Christi… i no acabariem.
He fet referencia ad algunes de les
consecucions dels nostres antepassats i a les obres lliteraries creades, que
determinen el nivell que tenía la societat valenciana, per a vore si desperten
l’interes d’aquells valencians als que he fet mencio al principi. Tenim una
historia lo suficientment ‘atractiva’ com per a no haver d’anar a buscar
l’inspiracio a cap atre lloc, pero no tinc clar que els nostres conciutadans
obriguen els ulls per a valorar el nostre glorios passat.
Fa temps que abandonaren el sentiment de
valencianitat i, com a conseqüencia, l’orgull de sentir-se valencians,
instalats en l’autoodi i creent-se en possessio de la veritat, nomes fan que
perdre’s en terra de ningu. Pero aixo si, fent-los el joc ad aquells que volen
traure redit de la perdua d’identitat i de la divisio del poble valencià.
A voltes me faç creus en vore la
facilitat que tenen per a deixar de costat lo genuï i multisecular, abraçant lo
que no es d’aci, que, damunt, te un valor clarament inferior a lo propi, a lo
autocton. Com diu Toni Fontelles en el seu llibre El genuïnisme i
l’autoodi: “La baixa autoestima i el complex d’inferioritat son les bases
actitudinals (coneiximent, valoracio i conducta) del castellanisme-espanyolisme
i del catalanisme-pancatalanisme que hi ha en la societat valenciana actual” (p.
446). La realitat es que en un cas i en un atre coincidixen en considerar a
l’idioma valencià insuficient en molts aspectes i d’esta manera justifiquen la
seua defeccio, els uns abraçant exclusivament el castella i els atres el
catala.
En el cas dels valencians enlluernats
per l’omnimoda catalanitat, resulta esperpentic, sent benevolent, comprovar en
quína facilitat s’han engolit l’esc, creent-se que parlen mal i anant-se’n
corrent a deprendre aquelles paraules o expressions que els han fet creure que
son les bones i que nomes fent us d’elles podran redimir el seu crim de lesa
cultura.
Per posar nomes uns eixemples, he de dir
que s’han escampat, entre els snobs que ‘parlen be’, les
formes de present de subjuntiu “sapiga” i “sapigues” (“que jo sàpiga encara no
han arribat”, “vull que sàpigues que açò no està clar”), quan en valencià
general les formes usades habitualment son “sapia” i “sapies”, formes verbals
que, per si fora poc, son tambe absolutament classiques: “¿E penses tu que yo
no sapia…?” (Tirant lo Blanch, cap. CCCLIII), “sapia lo fill meu” (Vita
Christi, cap. CCXVIII), “vull que sapies” (ibid. cap. CXVI)… i
aixina, ad infinitum. ¡Mira que canviar les formes genuïnes per
“sapiga” i “sapigues”!, ¡seran coents! Pero clar, cóm van a desobedir a sa magestat
l’Institut d’Estudis Catalans, que es qui les prescriu.
De totes les maneres, he de dir que, a
pesar dels trentasset anys de llavat de cervell en l’escola i l’universitat,
han segut pocs els termens importats que han ‘quallat’ entre la nova coentor.
Per a fer-nos una idea, aci tenim una mostra paradigmatica d’aquells que han
tingut un relatiu ‘exit’: “cap de setmana” (val. “fi de semana”), “esport” (
val. “deport”), “façana” (val. “frontera”), “gener” (val. “giner”), “vacances”
(val. “vacacions”)… Totes les formes valencianes –entre parentesis– estan
degudament documentades, la majoria d’elles des de temps immemorials, i han
segut tractades en uns atres articuls o treballs filologics.
Acabare en una qüestio que nos afecta
als valencians tant en l’aspecte cultural com en el politic: el territori
–historicament inexistent– al que des de Barcelona se li ha donat, a lo llarc
dels ultims centcinquanta anys, el nom de “Terres de llengua catalana”,
“Greater Catalonia”, “Gran Catalunya” o “Països Catalans”. De sobra es sabut
que per ad ells eixe territori es el compost, fonamentalment, per Catalunya,
Valencia i Balears, ‘passant’ absolutament de la realitat historica i
demostrant fins a on arriba el seu declarat imperialisme.
Com els pancatalanistes valencians tambe
‘ensomien’ en eixa entelequia, tant des d’un punt de vista cultural com
politic, i el terme torna a estar d’actualitat –ERC en el Congres dels
Diputats, fa molt poc–, pot resultar interessant coneixer un escrit que ve a
ser una constestacio indirecta a Joan Fuster per un articul seu en Serra
d’Or (11-11-1960), en el que reivindicava apassionadament els Països
Catalans que ell mateix començava a posar de moda.
L’escrit era de la redaccio de la
revista catalana Horitzons –revista marxista editada en Mexic
per exiliats catalans–, en la que escrivien, sobre tot, militants comunistes,
la plana major del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). En el numero
3 –segon trimestre de 1961–, en la pagina 59, llegim:
“La idea de Països Catalans és una
reminiscència de la ideologia imperialista de la gran burgesia catalana, és una
idea reaccionària, que no podem acollir a HORITZONS perquè no
serviria sinó a crear confusió en el terreny de la lluita política per a la democratització
d’Espanya i per a crear conflictes que no ajudarien a la fraternal
col·laboració d’intel·lectuals catalans, balears i valencians en les qüestions
de llengua i cultura i de l’estudi de la història”.
No es pot deixar mes clar en tan poques
llinies –i te un valor afegit: estar escrit per catalans ideologicament
d’esquerres–, pero als colaboracionistes valencians els te igual, seguiran
fent-los el joc als imperialistes en lloc de posar tot l’esforç en recuperar la
consciencia colectiva del nostre poble. I s’enten, perque aço ultim els ho
borraren fa anys del programa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario