sábado, 21 de agosto de 2010

MOSSARAPS: (Mozarabes) (I)


Nom derivat del terme arap “Must’arib” (arabisat) en el que es va denominar en l’Al-Andalus a la poblacio cristiana que conservà sa religio.

Els mossaraps segons el dret islamic (Islamisme), quedaven subjectes a l’estatut de protegits (dimmíes) pel que, mediant el pago de determinats tributs estipulats per les autoritats musulmanes, podien conservar sa fe i ses institucions, encara que les manifetacions publiques del cult quedaven prohibides.

Se sap molt poc respecte al numero de mossaraps del Regne de Valencia, que fon aumentant per un grup de cordobesos quant el califat de Cordova passá a mans berebers cap a l’any 1016. Atra onejá de mossaraps de Toledo aplegá a Valencia acompanyant al destronat taifa (taifes) toledá, Al Qadir, quant ocupá lo tro de la taifa valenciana en 1085.

Durant el regnat d’Ali Ibn Muyhid en la taifa de Denia i Balears, totes les iglesies del regne quedaren baix la jurisdiccio del bisbe de Tortosa, qui, segons el tracte, es faria carrec del nomenament dels eclesiastics. En general, es conservá l’antiga organisacio eclesiastica visigoda en llaugeres modificacions.

En lo sigle XII s’escomençá la dispersio de la mossarabia del Regne de Valencia, degut a l’intransigencia dels nous governaors nortafricans, almoravits i almohades, i pareix ser que un grup prou numeros s’alistá a les topes d’Alfons I d’Arago El Batallaor, quant es retirá de s’incursio en la Sarquia i repoblaren les terres recien conquistaes dels Valls de l’Ebre i el Jalo. En tot, alguna comunitat mossarap subsisti hasda l’entrá de Jaume I El Conquistador, puix que, en 1232, consta la donacio de l’iglesia de Sant Vicent de la Roqueta, a extramurs de la Ciutat de Valencia, a un monasteri aragones.

Aiximateix, una transaccio de 1240 parla de la “carria illa quan mercatores christiani uti tempore sarracenoreum sollebant” (provablement a l’atra vora de la porta de la Boatella), encara que, potser, es tractara de negociants cristians aplegats expressament a la Valencia musulmana per a comerciar.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valencia – Valencia 1972 – Tom VII – pag. 239-240

INEXISTENTE UNIDAD DE VALENCIA Y CATALUÑA


Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

La Corona de Aragón no ha sido una unidad política, lo que ahora entendemos por un Estado. Ni tampoco una Confederación, tanto si la adjetivan Aragonesa como se le añaden -todavía mas capciosamente- Catalano-Aragonesa.

El Reino de Valencia, reino constituyente de la Corona, tuvo siempre sus fueros, privilegios, leyes, prácticas, costumbres, exenciones, libertades, instituciones, cortes, lengua, moneda, fronteras, aduanas y organización militar, es decir sus peculiaridades y la propia personalidad política.

Los que, como feudatarios, podían sentirse o ser considerados vinculados de una manera especial al Reino de Aragón, como a tal reino, eran los territorios del nordeste peninsular. Estos territorios, los situados al norte del rio Llobregat, los propiamente catalanes, eran franceses desde el siglo VIII, organizados por los franceses en condados, como defensa estratégica de su imperio frente al mundo musulmán. La dependencia a los reyes francos es manifiesta incluso coincide en fechas la documentación por los años de reinado de los monarcas francos, subsistiendo de derecho esta situación todo el tiempo antes del tratado de Corbeil en 1258.

Pero, de hecho, estos condes procedieron, no solamente en actuaciones de una cierta independencia, sino rompiendo la fidelidad y traicionando a sus señores naturales, como se decía en aquellos tiempos. Esto puede verse, por ejemplo, en las embajadas del Conde Borrell de Barcelona (947-991) a Alhaquem II, sobre todo las de 971 y 974, que representa sin duda un auténtico vasallaje prestado por el conde catalán a la Córdoba musulmana.

Mas adelante, al tiempo de la creación de la Corona de Aragón, los dichos condados ya habían cambiado en las relaciones de vasallaje, siendo ahora de los reyes aragoneses: el conde de Urgel, Ermengol VI (1102-1154) lo era como teniente de las poblaciones aragonesas de Bolea, Plasencia del Monte y Zaragoza; el conde del Alto Pallars, Artal III (Artal de Alagón) (1124-1167?), por las tenencias aragonesas de Alagón, Gallur y Pedrola; el conde del Bajo Pallars, Arnal Mir (1124-1174), teniente de las poblaciones aragonesas Buil, Cabañas, Castro, Fantova, después Fraga, Lascuarre, Lozares y Ricla. Los condados de Gerona, Ausona, Besalú y Cerdaña se habían unificado en el de Barcelona, y por el matrimonio de Ramón Berenguer IV (1131-1162) pasaron a ser condados de la Corona de Aragón, mientras seguían independientes el conde de Ampurias, Ponce Hugo I (1087-1160), y el conde de Rosellón, Gaufredo III (1113-1163).

Estas vinculaciones de tipo feudal estaban siempre imbuidas del contenido jerárquico de los títulos nobiliarios, que excluía la relación de igualdad entre reinos y condados. Por tanto, podía decirse que el Reino de Aragón se extendía desde Navarra al Ampurdán, teniendo en el diversos condados relativamente independientes, como era propio de las costumbres medievales, unos aragoneses y otros catalanes. De estos últimos, el de Barcelona tenía una cierta preeminencia, a mas de que era el rey de Aragón quien lo había heredado.
Observando atentamente la actuación de estos condados, puede afirmarse de una manera general que el espíritu de la Reconsquista es extraño a Cataluña. La primera expedición contra Tortosa (1093) fue una empresa conjunta de genoveses y aragoneses; por eso en este mismo año el rey aragonés Sancho Ramírez hace disposición de las iglesias y capellanías de Salou, y hace donación a los genoveses de la tercera parte de Tortosa y de sus términos. La ocupación de Tarragona (hacia el 1095), de Tortosa (1148) y de Lérida (1149), deja estas tierras vinculadas directamente a Aragón, no a los condados catalanes.

Después vino la conquista del Reino musulmán de Valencia por el rey aragonés Jaime I (1213-1276). En este caso, contrariamente a lo que se hizo en las ocupaciones anteriores que se anexionaban a Aragón, Jaime I crea una nueva entidad política, el Reino cristiano de Valencia, estableciendo un nuevo sistema, una nueva concepción de lo que ahora diríamos Estado, mas ciudadano que feudal.
Los condados catalanes, durante el tiempo de existencia de la Corona de Aragón, no solamente no formaron ninguna unidad política con el Reino de Valencia, sino que -lo que es mas significativo aun- ni tan solo tenían frontera común. No colindaban. La mayor parte de las tierras situadas entre el Ebro y el río Cenia, ahora catalanas, a finales del siglo XII y casi todo el siglo XIII, eran tierras aragonesas. Y por tanto, Valencia y Cataluña no tuvieron límites comunes en tiempos de la conquista y creación del Reino cristiano de Valencia.

Y mucho menos una unidad de la que pueda derivarse lo que, engañando, están intentando imbuirnos los catalanizadores, como, por ejemplo, una idéntica bandera.

viernes, 20 de agosto de 2010

COMPORTAMENTS MAFIOSOS


La nota remesa per la comissio permanent del colectiu de Filologia del Bloc, al diari Las Provincias, i publicà en ell el dia 26 de juliol de 1991 en la pagina setze, no te desperdici, i es una mostra antologica de l’estil que caracterisa ad este clan, tancat i fanatic, que no dubta tirar ma de recursos mafiosos, com la coaccio i l’amenaça, per tal d’obtindre els seus partidistes objectius.

A colzaes i espentes ocuparen fa uns anys com a penenes les places de docents. A colzaes i espentes han fet lloc per als seus i han bandejat als qui no son de la mateixa corda. A colzaes i espentes han impost en l’Universitat una llengua i cultura forasteres que, per molt que s’esforcen, no arrelen en la terra ni en la gent valencianes; reconegut per ell, pel seu rector Lapiedra, en un discurs davant dels catalans.

S’han fet imprescindibles com a correctors i comissaris llingüistics en les institucions oficials, no per sa capacitat ni per sa ciencia, sino per la dogmatica fidelitat a unes normes que venen senyalaes des del nort inmediat. No han segut mai verdaders intelectuals, cercaors de la veritat objectiva, analisaors imparcials de la realitat, pensaors originals. Han segut activistes, gent de cloca, gregaris mes que agregats, seguiors de consignes, partidistes que, mes que coneixer als seus per les idees, els coneixen per l’olor. Han seqüestrat la ciencia i d’ella nomes gasten que el nom. Tenen ara el seu pesebre i no estan disposts a que ningu els lleve.

Ara un dels seus, nomenat a dit, com pertocava, per l’anterior autoritat municipal. Deixa el carrec, diu ell, perque no compartix les directrius del nou regior municipal de Cultura. No es aixo precisament lo que diu el regior. Hi ha deutes, hi ha diners malbarats, repartits entre amics per servicis que no corresponen als generosos sous assignats, gastats en restaurants i desficasis. Siga lo que vullga, el nomenat a dit te el dret a presentar, si vol, la dimissio; i el regior, que ho es per majoria democratica, te dret tambe, tot el dret, a acceptar-la, i a cessar-lo si vol.

Per lo vist resulta que els principis democratics no valen igualment per a tots. Com en atres vegaes, el Bloc, invocant en l’agrupacio majoritaria de l’Universitat –majoria relativa entre un 25% nomes de votants- s’erigix, volen representar a tots, en l’unic trujama de la democracia i de la cultura, trau la ciencia de la gabia i la passeja com a una mona pels carres en defensa del carrec, en defensa tancà d’un dels seus. I, com no te arguments, recorre a l’amenaça: a tant s’atrevit, perduda la vergonya. Ya no son gent de ciencia, son la dula, el ramat, com a mules folgaes dispostes al parell de coces colectiu, alçant com a peno, a falta de raons,. La rao de la força, de l’intimidacio.

Mos fa falta un valent que s’arromangue els braços, agarre la granera i traga a graneares de l’Universitat, i de tots els caus a on s’enroca, a tot eixe conjunt de gent que mes pareix gentola. I l’unica granera que es llegitima –no por haver-ne una atra en democracia- es una votacio majoritaria dels qui estan mes farts que avergonyits de ser representats per individuos en uns comportaments pareguts, si no iguals, als de la mafia.

Joan Costa i Catala

El ferro que desperta

Valencia 1998

EL CABALLO DE TROYA DE LA AVL.


VALENCIA HUI
Miércoles 4 de abril de 2007

El último comunicado de la Academia Valenciana de la Lengua (AVL) en el que la institución lingüística se muestra partidaria, dirigiéndose al Consell de la Generalidad Valenciana, de que se permita y potencie las emisiones televisivas producidas en "las variedades del mismo sistema lingüístico" (idioma catalán) es otra de las pruebas evidentes e irrefutables de que el ente normativo que el PSOE y el PP han incluido en el Estatuto de Autonomía no es otra cosa que el caballo de Troya para intentar la total catalanización del pueblo valenciano.
El caballo de Troya, mencionado en la 'Odisea' de Homero, fue la manera que tuvieron los griegos de hacerse con la heroica y valiente ciudad de Troya, a la que asediaron durante diez años, pero no pudieron conquistar por sus altas murallas.
Fue Ulises quien ideó construir un caballo de madera en cuyo interior esconder los soldados atacantes. Se hizo creer a los troyanos que el caballo era de la diosa Atenea, su enemiga, quienes complacidos, lo aceptaron para ofrecerlo en sacrificio a sus dioses, ignorando que dentro estaban los más selectos soldados griegos que habían participado infructuosamente en el asalto. Dentro del recinto amurallado, los soldados salieron del interior del gigantesco caballo y abrieron de par en par las puertas de la ciudad, para que los invasores entraran y se apoderaran de ella.
El símil explica determinadas acciones de la AVL respecto al idioma histórico de los valencianos, que no pretende otra cosa que suplantar la Lengua valenciana por la catalana a la eufemísticamente llamada 'llengua estandard' de puertas afuera en las Universidades públicas y privadas, y lengua catalana dentro.
No han podido con sus fuertes campañas a través de colegios, institutos, universidades y organismos oficiales, Canal 9 y TV3, acabar con la fe y el sentimiento que tiene el pueblo, el cual se siente clamorosamente valenciano y ha resistido a los persistentes embates del catalanismo, que cuenta con del apoyo del caballo de Troya de la Academia Valenciana de la Lengua.

RONDALLES DEL PARE GUINOT (VII)


EL DE DINS I EL DE FORA.

Viajaven junts un senyoret i un llaurador. Van aplegar a un poble i demanaren alojament en l'hostal, unic punt a on admetien forasters per a dormir. L'amo del hostal els va dir que no disponia mes que d'una habitacio d'un sol llit, i éste no molt ample. Com no hi havia atra cosa, els forasters se van conformar, en tal de no quedar-se a la lluna de Valencia.
Quan se va fer hora d'anar a dormir, varen encontrar el llit arrimat a la paret. Era mes comodo dormir a la part de dins que a la de fora, pero no va haver discussio, perque el llaurador, per cortesia, li va oferir al senyoret dormir a la part de dins.
Com estaven molt cansats, van dormir tota la nit d'un tiró, i eren prop de les onze del mati i encara no s'havien alçat del llit.
El hostaler estava que bufava, perque no podia dispondre de l'habitacio per a un client que esperava, per lo que va agarrar una granera i va escomençar a pegar-li granerades al llaurador, que estava a la part de fora i el tenia mes a ma.
Pero, el client que esperava, va enviar avis de que no aniria, que ya l'avisaria quan tinguera que anar. Per atra part el senyoret i el llaurador no van acabar la faena en tot el dia, i tenien que quedar-se en aquell poble una atra nit mes, i van tindre que tornar al hostal a quedar-se allí en la mateixa habitacio.
Ans de gitar-se, el llaurador li va propasar al senyoret que aquella nit podien canviar, i el senyoret dormir fora, i ell, el llaurador, dins. Al senyoret allo li va pareixer raonable, i aixna ho varen fer.
A la sandema els hostes se van adormir atra volta i l’hostaler va pujar en la granera a despertar-los, pero dient: ahir li vaig pegar al de fora, hui descarregare en el de dins.
I li va donar la palisa atra volta al pobre llaurador.

Artana Estiu 1994
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.

¿CARLOS O CARLES?



Por Ricardo García Moya
Las Provincias. 15 de noviembre de 1998


Vaya por delante el recordar que nuestra onomástica se nutrió principalmente de nombres hebreos, latinos y germánicos,aunque la lengua valenciana creó interesantes variables entre hipocorísticos y propios: Batiste, Chimo, Sento, Pepiqueta, Amparigües, Nelo, Micalet, Gori, Boro, Gostino, Quelo, Tofol, etc. Respecto al nórdico Carlos se advierte su transformación en Carles a mediados del XIX, especialmente entre los escritores que seguían el supuesto “modelo de prestigio” de la renaixença barcelonesa. Era algo similar a la actual preferencia por las Arantxas o Mireias, debido a que la progresía valenciana de hipermercado o Premio Planeta bajo el brazo prefiere sustantivos vascos y provenzales. Así y todo, la variable se reduce a vocalizar con más o menos abertura para obtener Carlos, Carles o -para los inmersores más aplicados- Carlas. Otro problema seria si nombre o apellido acarreara sambenitos como el del tenor Miguel Burro Fleta.
Carlos no tuvo éxito. Las “Trovas de mossén Febrer”, aunque apócrifas, reflejaban la onomástica del Reino antes de 1707, y de los 554 caballeros que cita, ni uno se llamaba Caries o Carlos.
El modelo antroponímico medieval podía haber sido Carlomagno, popularizado en cantares de gesta con las variables Carle, Charles, Karlos, Caroli, Karoll, Carlo, Karolus, etc., pero no gustó a nuestros antepasados. En el medievo peninsular, sólo la monarquía navarra usó el nórdico nombre y, dado su galicismo cultural, lo hicieron preferentemente con las grafías Carles y Charles. Incluso en 1613, el libro de Armería del Reino de Navarra mostraba la de “Charles, señor de Orcoyen” (f. 10, v); aunque en la “Crónica navarra” de 1186 leemos: “Murió Carle Magne”.
El duque de Gandía Carlos de Viana -castellano de Peñafiel que no visitó sus dominios valencianos- aparece en los dietarios del XV como príncipe Charles de Navarra. Con otra grafía, el emperador Charles Quint -como escribían sus paisanos de Gante—también figura en las crónicas de la Germanía: “Carlos era embarcat en la Corunya” (Ms. del notari Miquel, 1519); y en el dietari de Porcar se cita a un tal Charles (Ms. any 1599, f. 37). No existía uniformidad antroponímica, de ahí que en el Toledo medieval vivieran un Johannes o un Climent; pero es un hecho que el nombre de Carlos prácticamente no existió entre los valencianos de los siglos XIII al XVI; salvo en hijos de comerciantes venidos de otros reinos. De Francia procedía el apellido Carles, ostentado, por ejemplo, por el literato Lanceloto Carles, muerto en París en 1568.
El santoral carecía de un Carlos que pudiera competir con el evangelista Johan, el apóstol Pedro o el gran Sant Vicent; y así fue hasta que en 1610 se canonizó al que fuera arzobispo de Milán Carlo Borromeo. Y en esta ciudad, Milán, arraigó la devoción que influiría en la soldadesca valenciana allí acantonada; sólo en capitanes, alcanzaba la cifra de cuarenta y cuatro hacia 1630 (Gavalda, F.: Memoria, 1651). Igual que se filtró el hipocorístico Pepe (Pep, Pepet) del italiano Giuseppe, los valencianos bautizaron a sus hijos con el nombre de Carlos por devoción al santo “Carlo”, y antes de finalizar el XVII ya se hacían juegos literarios con el sustantivo: “Carlos en anagrama valenciano es Sol Car, caro y amado sol” (Costa, R.: Oración, 1695, p. 33).
La prueba más evidente de la integración del nombre en el idioma valenciano es el uso del mismo por Carlos Ros y su círculo de poetas, escritores, historiadores y lingüistas. El ilicitano Esclapés (no Escaples, como figura en la extraña “Gran Enciclopedia Valenciana”) le dirige en 1734 una carta que comienza así: “Ab gran plaer he vist, amich Carlos”. El mismo año, la poetisa Narcisa Torres le dedicaba este elogio: “Ser lloats y aplaudits mereixen, Carlos, tos desvels”. Dos años después, en 1736, la misma autora escribía: “Mereixes, ó Carlos, de justicia ser de tota Valencia ben lloat”.
Recalcitrantes, la “Gran Enciclopedia Valenciana” y la catalana insisten en llamar Carles a quien firmaba Carlos en lengua valenciana: “De Valencia, carinyós fill, Carlos Ros, notari”. En el “Tratat”, es él quien habla: “Los defectes perdona a Carlos Ros, que ho suplica a les plantes humilliat” (p. 118). No perciben el matiz vocálico; así, en un articulo del “seriós biblióleg Bas” alude a la Rondalla editada por “Carles Ros” en 1668.
Pues en el ejemplar aludido, con letras enormes, puede leerse “treta a llum per Carlos Ros, notari”. El mismo Lluis Galiana, autor de la Rondalla, escribe una carta “a Carlos Ros, que pot servir a un mateix temps de dedicatoria y prolech” (p. 5).

Casualmente desciende de una familia de Carlos valencianos, y todavía recuerdo la estampa de San Carlo Borromeo que pertenecía al bisabuelo Carlos de Llombay. La popularidad del arzobispo de Milán se extendió por todo el Reino, de ahí que entre los “Tipos de espardenya y sabata” descritos por Marti Gadea -conocidos suyos de la montaña de Alcoy- cite “a Carlos de Quatretondeta, molt serio”, y “els dos Carlos, germans”.
Estos vivían hacia 1860, manteniendo el nombre valenciano cuando en Valencia ya se filtraba el Carles, siguiendo el “modelo de prestigio” barcelonés.
Resumiendo: los Carlos del Reino proceden del Carlo nacido en el castillo italiano de Arona; no del Charles Magne que reposa en Aquisgrán y, por supuesto, de ningún Carles de Badalona o Manresa.
Por cierto, antes que la Generalitat catalanizara topónimos, existía la “cova de Carlos” en Barig, y el “Racó de Carlos” cerca de Balones.

BENVOLGUTS QUI SIGA.


Autor: Chimo Lanuza - Decembre 2002

Fins el moment en que vaig anunciar que s'esperava una sorpresa des de la di-Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V., m'he mantengut al marge de comentaris i retalls. Pero ya tinc ganes de dir alguna coseta.

Abans que res, disculpeu la llargaria del text, pero l'assunt ho requerix.

- Per als que diuen que faciliten l'escritura i aprenentage de la llengua i bla bla bla...: ¡Que fotut ho tindrien en totes les llengües fins el segle XVIII, segle en que es van introduir en l'ortografia!

- Quan deprenim una llengua tambe deprenim en ella la seua prosodia, la qual cosa vol dir que no necessitem estrictament cap de signe per a senyalar la silaba tonica i tot aixo que adorna les paraules (no nos enganyem: l'accent es un ornament... que queda sugerguai... i nos faria manco "diferents").

- No obstant, sempre hi ha metodos per a deprendre a reconeixer la tonicitat de les paraules.

- Les regles ortografiques no s'elaboren pensant en les persones que no saben parlar una llengua; precisament al contrari: pensant en els usuaris de tal llengua als quals se'ls proporciona un instrument SENZILL per a transcriure-la graficament. I, sense dubte, l'accent grafic no facilita l'escritura, mes be la dificulta. Aixo no se me pot negar pel simple fet de que son mes regles que s'han de deprendre i despres aplicar correctament (¡i recordar les excepcions i les excepcions a les excepcions, no ho oblidem!).
- Sempre havia considerat que havia segut una decisio valenta, vanguardista i capdavantera entre les llengües romaniques lo d'eliminar els accents. Tan emblematica resultava la no accentuacio com la reincorporacio de la ch i de la y, de manera que perdre qualsevol d'estes singularitats li lleva identitat a la nostra ortografia.

- L'accent grafic a soles servix per a cometre faltes d'ortografia. Es aixina de clar, no nos enganyem. I, posats a cometre faltes d'ortografia -segons l'oficialitat-, preferixc cometre-les per absencia d'accents (cosa que em diferencía) que per presencia d'ells (que nos obligarà a deprendre mes normes... cap a la globalisacio). D'una atra banda, en esta vida m'ha tocat ser professor de valencià (d'angles, de frances) i de castella. Tots sabeu que el castella nos l'infiltren des de totes bandes, vullc dir que es una llengua en molts grans i importants reforços -no cal nomenar-los-... ¿I sabeu quina es la falta ortografica que mes es comet?... ¡Premi: l'accent! Pero ¿a cas creeu que cometen faltes perque no es coneixen les normes?...¡No!: les faltes d'accentuacio -llevat de les impertinents excepcions- es cometen perque el subconscient de l'usuari considera innecessari eixe signe. Puix tots els chiquets parlen i lligen be. ¿I en el carrer? Podem vore -en castella- "chocolateria", "laser" o "(fax) publico"... I ningu dubta a on recau la tonicitat vocalica. ¿Per que sera...? ¡Per motius varis, entre els quals està la pressuncio de coneiximent de la llengua i la funcio referencial que predomina en eixos mensages que provoca una contextualisacio deïctica de les dites paraules!

- ¿Clamor popular per la reintroduccio dels accents? ¡Vinga ya! A un atre mercat en eixe raïm. Simplement es ridicul. Tots sabem que el clamor popular precisament està a favor de la seua eliminacio. Tots sabem tambe qui son les persones que estan tan interessades per la seua reintroduccio. No vaig a entrar en conjectures sobre el motiu d'este canvi ortografic -uns atres ya ho han fet-, pero lo que està ben clar es que si que hi ha un clamor popular -¡i, en alguns casos, historic!- per l'eliminacio de les terminacions -ada, per l'eliminacio de les h, per l'eliminacio d'arcaismes grafics (o zombis ortografics)... que arrosseguem pacientment. I unes atres coses mes per a facilitar -no dificultar- l'adequacio escrita de la llengua parlada. I es molt sospitos -digau-li estrany, si voleu- que, davant totes estes necessitats, es plantege, precisament... ¡la reincorporacio de l'accentuacio grafica! I, venint d'a on ve la proposta, puix clar, comprenc... comprenc que aixina serem "manco" diferents als ulls de... ¿Deu? Yo em pregunte: ¿vindran noves sorpreses mes avant?

Yo no tinc cap de complex i per aixo no em resulta molest ser diferent ni pertanyer a una minoria. No es que em vullga convertir en un model a seguir, pero lo que primer hem d'acceptar es la nostra diferencia. Assumir-la i potenciar-la, defendre-la en coherencia (no anar i vindre, com els marors de la mar: aixo denota la falta de fe en lo teu i tots sabem que tenim molts marors en el valencianisme). Es mes, si hi ha coses que nos puguen ajudar a diferenciar-nos mes encara, s'ha d'accentuar (eixes diferencies, vullc dir). Es un criteri ABSOLUTAMENT LLEGITIM. Tot lo demes, son complexos d'inferioritat.
El problema es que hi ha gent que no aplega a entendre que Valencia i el valencià estan per damunt de nosatres... i no li estem fent cap de favor dubtant de la seua singularitat i posant-li vestits que no accentuen -¡caram, en la parauleta!- l'identitat danyada. Sabeu que la nacio, els simbols d'dentitat, inclus l'historia, la cultura i la llengua..., si no existixen i es vol construir una consciencia de poble, simplement s'inventen (i, si no, que li ho pregunten als bascs o als catalans, per ser els dos casos mes coneguts per a nosatres).

Disculpeu-me novament per l'extensio del mensage, pero es que em repategen els complexos -siguen de la naturalea que siguen-.

martes, 17 de agosto de 2010

9 D'OCTUBRE


Autor: José Esteve Rico Sogorb.

lunes, octubre 09, 2006
El 9 d' octubre -Sant Donís, mocaorà- i la motivació històrica de la celebració; es viu intensament én el cap i casal. És, festa oficial i institucional autonòmica, i també festivitat local én la ciutat de Valéncia. Històricament es commemora l'entrada triomfant de Jaume I én la capital del Turia -encara que la rendició de la ciutat va ser el 28 de setembre- la seua convocatòria de sessió plenària de la 'Costum' entre vencedors -cristians- i vençuts -moros- i l' inici de la creació de l'antic regne cristià de Valéncia én lleis -Furs- moneda i institucions pròpies. Conseqüència i desenroll d' allò és hui l'actual Comunitat Valenciana.
No és lo mateix én el sur de la Comunitat. Ací, el 9 d' octubre és una festa recent i jove que positivament va calant a pòc a pòc. Una festivitat pròpia de la restaurada democràcia i de la recuperada autonomía. De fet, documentalment, és a dir, històricament, el 9 d'octubre de 1238 no ens relaciona ni afecta perque én aquell moment les terres del sur pertanyíen al regne taifa moro de Múrcia i per tant a Castèlla. Jaume I tardà 27 anys én arribar al sur i conquerir tot el territori. L'eixemple és clar: el rei d' Aragò entrà én la vila ilicitana el 20 de novembre de 1265.Clar que tampòc ésta data és festejada i coneguda genèricament pels ilicitans que majorment la relacionen én les morts de Primo de Rivera i de Franco én llòc de reconèixer-la com la data de la venguda de Jaume I.
El 9 d' octubre és el Día Autonómic de l' identitat o fet diferèncial valencià com a poble. Com totes les autonomíes, cal tindre una data d' inici de la construcció com a nacionalitat i el 9 d' octubre és el día indicat. I la veritat és que ací én el sur, des de que les Corts Valencians la recuperàren i l' instauràren com a celebració, s' ha alvançat prou. Recorde que recent estrenada l' autonomía, encertadament, els alacantins de la ciutat i molts habitants de la província conegueren in situ al màxim símbol representatíu de tots els valencians: la Real Senyera que ixqué per a tan especial ocasió del seu llòc habitual -l' ajuntament de Valéncia ciutat-. I els actes corresponents es feren én el castell de Santa Bàrbera. Esta iniciativa, que no ha tornat a fer-se, es positiva per a evitar el centralisme, vertebrar territorialment i agermanar al centre i al sur de la Comunitat Valenciana. Sería necessari recuperar la movilitat itinerant de la Real Senyera. Ajudaría a crear sentiment valencià én zones on es troba minvat o bé on quasi no hi ha.
A pesar de tot, cal potenciar el 9 d'octubre ací én el sur. Estimant-lo i creant sentiment cívic. Fent que siga aceptat i celebrat majoritariament mijant encertades activitats com: el trasllat itinerant o visita de la Real Senyera per tot el territori autonòmic i una programació declaradament autòctona. No sigam insolidaris ni anti res de res. Apostém pel 9 d'octubre. Per respecte a la capital autonòmica de la nostra nacionalitat històrica valenciana, per amor a la nostra terra que transcòrre des del Cènia al Segura, per l' integritat territorial i pel nostre fet diferencial com a poble.Josep Esteve Rico Sogorbmembre de l'associació d'escritors en llengua valenciana (AELLVA).

CASTIGAN EN EL COLEGIO A LOS NIÑOS POR HABLAR LA LENGUA DE SUS PADRES


Autor: Joan Benet.



Lo que voy a contar aquí, ha ocurrido en la escuela de mis hijas. Primero quiero decir que hace un tiempo hablé con la maestra de ¿valenciano? que tienen mis hijas en la escuela, y ella me dijo muy claramente que lo que le están obligando a impartir como valenciano no es tal porque ella siempre ha hablado en su casa valenciano y esto no es lo que ella tiene que enseñar a los chicos en su clase, pero ella tiene que trabajar y ganar dineros, (su explicación). Ahora viene el caso, hace unos días castigaron a mis hijas y a unas cuantas más, que saben hablar valenciano y quieren hablar valenciano; su lengua materna, la lengua de sus padres de sus abuelos, el valenciano. La maestra hizo un dictado en el cual incluyó palabras como, "aquest", "amb", "formalitzar", "novel.la" y otras palabras del vocabulario catalán. Mi hija, y sus compañeras en lugar de poner lo que la maestra le estaba dictando, pusieron, "este", "en", "formalisar", "novela", i todas las palabras valencianas tal y como se hablan y escriben en la calle. La maestra les dijo que estaban mal escritas y les hizo copiar cien veces cada una de las palabras. O sea que han castigado a esos chicos por hablar el valenciano del pueblo, y no estoy diciendo ni estoy entrando en si la A.V.L. ha dicho o si no ha dicho, o si es la ley de... o si no es la ley, o si por el articulo 5... todo eso no me importa nada, la A.V.L. nunca ha representado los intereses de los valencianos, y así el pueblo se lo ha demostrado siempre, realmente no me importa lo que pueda decir la A.V.L., "el idioma lo hace el pueblo, i no los políticos" y el pueblo no queremos el catalán que nos están imponiendo. Cuando los ¿académicos? de la A.V.L. lean esto, que le informen al I.E.C. y a los partidos políticos para que tomen cartas en el asunto. Pero realmente lo que puedan decir unas personas carcomidas hasta lo más profundo de su corazón por el gusano del poder, la ambición, los dineros, el pancatalanismo... es algo que no puede importarme nada. Solamente comienzo a tener miedo por mi vida, pero alguien tiene que decirlo y hacerlo. Le he remitido un escrito a la A.V.L. en el cual le comunico lo que ha pasado, y de esa entidad espero una respuesta, o mejor dicho, una entrevista. Pasado un tiempo prudencial, como no voy a recibir nada, pero nada de nada, elevaré una queja en el Consejo Escolar, del cual formo parte, y desde ahí a donde haga falta. También quiero decir que la vía del diálogo, la vía de la legalidad está filtrada por la política y ésta por el pancatalanismo, así que sólo nos queda poder hacernos oír en la calle. Si la respuesta de la A.V.L. no me agrada, cosa que va ha ser así, intentaré por todos los medios que estén en mi mano, que los valencianos, todos los valencianos que pueda, se revelen contra la opresión pancatalnista de la A.V.L. hasta llegar a una manifestación que si llega a hacerse, será para derrocar a todo el pancatalanismo. El valenciano NO tiene que morir hundido bajo el yugo catalanista y pancatalanista. ¡VIVA EL VALENCIANO! 18-12-2003

ACADEMIA VALENCIANA DE LA LENGUA = BODRIO CREADO POR EL PP.

Sobre la imagen pulsar "abrir vínculo" botón derecho del ratón.