martes, 27 de mayo de 2014

JOANOT MARTORELL I EL PRINCIP DE VIANA


13.01.11

JOAN IGNACI CULLA | PRESIDENT DE RENAIXENÇA VALENCIANISTA

Final del formulario
La millor novela de cavalleria del mon, la valenciana Tirant lo Blanch, que forma part del nostre Sigle d'Or, no podria passar desapercebuda per a aquells que carixen de lliteratura de prestigi i pretenen tindre-la com siga. Es per aixo que alguns no a soles canvien el titul de l'obra, sino que tambe volen reinterpretar la llengua en la que l'autor afirmava que la havia escrit, la valenciana, substituin-la, burdament, per la catalana. Ara, en un intent, mes si cap, de catalanisar l'obra, ya no es conformen en dir que es catalana la novela, s'atrevisen, sense cap rubor ni prova documental, a afirmar que Joanot Martorell va escriure el Tirant en Barcelona, ya que formava part d'una suposta cort lliteraria del princip de Viana en eixa ciutat.
Dins de la Biblioteca virtual Miguel de Cervantes te el seu apartat la Biblioteca Lluis Vives, quina seu està en Alacant. Baix el titul 'Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc' (no respecten ni l'original) està la uep que dirigix Llúcia Martín Pascual. Esta membre del departament de Filologia Catalana de l'Universitat d'Alacant va obtindre per a la elaboracio d'este treball una subvencio (BFF200211132E) del Ministeri de Ciencia i Tecnologia de 16.560 €. Es una pena que una Biblioteca de recursos multimedia de l'obra Tirant lo Blanch es vega embrutada per les interpretacions partidistes i acientifiques d'esta «investigadora responsable», como s'autodenomina la senyoreta Martin.
En l'apartat de «Redaccio del Tirant lo Blanc» diu entre atres coses: «El lloc de redacció de la novel•la ha estat establert (lo dona per fet) a Barcelona per la documentació que relaciona Martorell amb la cort literària del príncep de Viana a Barcelona…».
Si no fora per la mala intencio que se li suposa als que oboquen folcloricament estes barbaritats, no tindriem perque preocupar-mos, ya que, indistintament de que el Tirant es redactara en Barcelona, en Valencia o en la Conchinchina, no tindria major importancia. Lo realment important es la categoria de novela i que ademes, la mateixa, com afirma el propi Martorell, estiguera escrita en la llengua mes culta del moment: en llengua valenciana. Pero ya que les seues intencions son fraudulentes anem a vore com les argumentacions d'esta 'responsable', ademes de falses son impossibles.
Donant per bons el documents que Jaume Torró, professor de l'Universitat de Girona, ha tret de l'Archiu de la Corona d'Arago, en Carlos de Viana es relaciona, efectivament, en un Martorell com a 'trinxant' (embaixador) seu. Pero aixo no implica res, i molt manco que Joanot formara part d'una cort lliteraria seua en Barcelona. D'entrada Torró ha publicat les anotacions de l'Archiu de la Corona d'Arago i no en els originals. No ho dic perque este siga el cas, pero tenim l'experiencia de la probada manipulacío de documents, com el cas del archiver i «investigador» català Bofarull, per cert tambe relacionat en el cas del nostre escritor, ¿casualitat?
De qualsevol manera es molt suposar que el Martorell embaixador siga el nostre, puix en el mateix nom i llinages coincidixen distins personages en la cort de Napols i en atres puestos.
Pero lo mes important es que el pelegrinage del princip de Viana demostra l'imposibilitat de que Joanot escriguera el Tirant en Barcelona en una suposta cort lliteraria 'catalana'. Quan el nostre novelista inicia la redaccio del Tirant (com consta en la novela, escomença el dia 2 de giner de 1460), Carlos estava en Mallorca (20 d'agost de 1459 al 22 de març de 1460), a on li havia enviat son pare, Joan d'Arago, des de Mesina. La primera volta que va chafar Barcelona el princip de Viana es el 31 de març de 1460. I des del 2 de decembre de 1460 d'asta finals de febrer de 1461 es troba empresonat en el castell de Morella per problemes en son pare. No torna a Barcelona d'asta el 12 de març i mor el 23 de setembre de 1461.
Es dir que, ni quadren les dates en Barcelona quan escomença la redaccio del Tirant i, ni el mateix Carlos de Viana va estar el temps suficient per a crear una cort lliteraria en Barcelona. ¿Com anava a formar part de la mateixa Joanot Martorell, si ademes se'l relaciona a d'este en distintes missions? Per atra part, per a formar una cort i ademes lliteraria o de qualsevol atre tipo d'arts, es necessita diners, cosa que careixia el princip, com queda constancia en l'inventari que va fer Paul Raymond, i que va publicar Juan Iturralde i Suit en el 'Catálogo de la Biblioteca del príncipe Viana'.
El quadro de José Moreno Carbonero 'El príncipe de Viana', plasma a un home excentric, a soles, refugiat en el seus llibres plens de pols (per cert, quasi exclusivament d'autors llatins i francesos), apartat de la societat, en ropajes modests, i en el seu fidel gos com unica companyia. Es dir, res que vore al que se vol retratar ara.

A Carlos de Viana se li recorda per el seu talent, per els seus escrits, pero sobre tot per les seues desgracies -la major, ser fill de l'usurpador i perjur Joan II-, pero no per formar una cort llteraria, i molt manco en Barcelona, del la qual formara part el nostre insigne novelista valencià Joanot Martorell.

JOANOT MARTORELL, CAVALLER I ESCRITOR VALENCIÁ



Joan Ignaci Culla

Est any conmemorem el 600 aniversari del naiximent de l'escritor valencià Joanot Martorell, autor que va convertir la seua novela Tirant lo Blanch en l'obra mes universal de la edat mija i, possiblement, en una de les mes importants de tots els temps.
Gracies a les investigacions, en un principi, de Jesús Villalmanzo i Jaume Chiner, ampliades despres per el primer, hui podem precisar, practicament, sense possibilitat d'erro, que Joanot Martorell no naix en Gandia, com tradicionalment es creïa, i figura en quasi totes les biografies, sino en Valencia, com se demostra en el document d'aveïnament del seu pare i yayo del 13 de febrer de 1400. I tampoc naix en 1414 o 1413, com s'afirmava d'asta fa poquet, sino en 1410.
No es pot interpretar el Tirant sense coneixer l'apassionant vida de Joanot, ya que la seua vida es l'autentica novela que inspira l'obra: batalles, viages, festes, etc.
Joanot Martorell naix dins d'una familia de la chicoteta noblea valenciana. Els Martorell varen estar vinculats a la casa Ducal de Gandia, lo que els va proporcionar una ascensio social important. El pare de nostre novelista, Fransesc, va eixercir de Cuiner Major, Cambrer Real, Uixer d'Armes en temps de Martin I, i de Conseller Reial i promotor de negocis en la Cort d'Alfons V, el Magnanim.
La mort de Martin I, marcaria el decliu economic dels Martorell. Encara que continuaren al servici de Ferran I i Alfons V, els treballs no representaven el beneficis obtinguts anteriorment. Aixo va supondre no poder atendre les deutes contragudes en els temps d'abonança.
La mort del seu pare, en 1435, el va convertir, per damunt del seu germa primogenit Galceràn, hereu universal de tots el bens de la familia, incluit el senyoriu de la Vall de Xaló. De la seua yaya Beatriu tambe va heretar Murta i Benibrafim.
Les fortes deutes de totes estes propietats, el mantindre a tota la familia com cap de la mateixa i dotar de bones dots a les seues germanes si volia casar-les en llinages reputats, el va portar a la ruïna.
L'episodi mes conegut de Joanot Martorell es correspondencia a traves de les diverses cartes de batalla que li va dirigir en 1437 al seu cosi segon Joan de Mompalau en motiu de renunciar a casar-se éste en la seua germana Damiata, despres de les promeses efectuades i d'haver tingut contacte carnal. Esta práctica se la denominava matrimoni secret o bodes sordes.
Este litigi entre Joanot i Mompalu, va durar huit mesos. El fet de que fora a ultrança, es dir, a mort, el va portar a traslladar-se a Londres (en el Regne de Valencia el Braç Militar havia prohibit els duels en 1437, just en ple desafiu, aixina com en tota la Corona d'Arago; en Castella tambe estaven prohibits), a on va conseguir que el rei d'Anglaterra Enric VI de Lancaster accepta-ra ser juge imparcial del combat. En la majoria de les ocasions el duels no arribaven a celebrar-se, com li va passar sempre a Joanot, i es solucionaven en pactes, o en la mort de l'oponent, cas del Comendador de Montalbán, Gonçalbo d'Ixer.
Un atre episodi conegut, i que reafirma el mal moment economic dels Martorell, es quan Joanot emparenta en Ausias March. El poeta no es casa en la seua germana Isabel, i aixo que feen vida matrimonial, d'asta que personalment Joanot, com cap de familia, li garantisa la dot. Tant li va costar a Ausias March passar per la vicaria que, el germa major de Joanot, Galcerán, per estar ausent el nostre novelista en Anglaterra solucionant l'atre problema de la seua germana Damiata, despres d'advertir-li en repetides ocasions que formalisa-se el matrimoni, li reptà a Ausias a traves d'un Cartell de Deseiximent el 15 de giner de 1438. Les amenaces de Galcerán no varen immutar a Ausias puix este va fer cas omis de les mateixes.
Pero no sempre va ser Joanot Martorell el que remetia Cartes de Batalla, tambe las va rebre ell. Es el cas de Juame Ripoll en 1442, qui desafia al nostre escritor, simplement per donar-se fama: «.com yo havia oït dir que vós haveu gran desig d'avear-vos a fer armes.», repte que no accepta. Tampoc va acceptar la qui li remetré Felip Boïl, un famos expert en armes i en duels.
Joanot va estar en la Cort d'Alfons V en Napols des de 1450 a 1458, com demostra Villalmanzo, en la que va ocupar el carrec de Cambrer real (encargat de missions diplomatiques de gran responsabilitat) a partir de 1452. Alli fon on, en tota seguritat, començaren les seues inquietuts lliteraries. Alli disponia de la millor biblioteca que existia per a poder documentar-se. I alli tenia l'ocasio de participar en les festes cortesanes i lliteraries, que li servirien d'arguments per a la redaccio de la seua obra i ser testic del gran perill turc despres d'haver caigut Constantinopla (fet que trasllada a la novela). I, tambe, de com el seu paisà, el Papa valencià Calixt III, declara la guerra contra els turcs com una creuada. De regres a Valencia s'instala en la casa de la seua germana Damiata, ya que ell no disposava de casa en Valencia ni de mes bens que vendre. Valencia vivia el seu maxim esplendor economic, comercial i per descomtat, cultural. Valencia era la joya de la Corona. Des de finals del sigle XIV Valencia estava conformant lo que es denominaria el Sigle d'Or de les llestres valencianes, del que Joanot forma part destacada.
Mor a finals de març o principis d'abril de 1465, com precisa Villamanzo gracies al testament de Galba; arruïnat, sense fer testament, fadri i sense descendencia.

Mor sense vore a la llum la seua obra, sense saber que seria una de les mes importants del mon

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

Autor: Agusti Galbis.

En el present articul vorem, quan, com i per quin motiu, es produi la fusio del poble iber-valencià en els romans, donant com a resultat el poble iberorromà, del qual substancialment descendim els actuals valencians. Tambe indagarém sobre els pobles valencians anteriors als ibers, fins a que s´acaba l´historia i escomença la prehistoria.

Sobre l´any 210 a.C, Publius Cornelius Scipio “l´africà”, fon enviat a Hispania per a preparar la defensa i atac contra els cartaginesos, en qui estaven aliats els ibers. L´obra de l´historiador grec Polybius (ca. 203-120 a.C), nos conta els fets que succeiren en eixos moments historics, tan importants per al poble valencià.

L´obra de Polibi escrita en grec i traduida al llati en “Polybii megalopolitani Historiarum quidquid superest” nos parla de personages indigenes relacionats en este moment historic. Llegim: “De Edecone (sive Edescone) Indibili, et Mandonio, Hispaniae regulis”. Als valencians nos interessa saber qui era i que feu “Edecone”

Juan José Seguí Marco, en la p. 19 de “La romanización en tierras valencianas”, traduix directamente del grec, al castellà, un fragment (Polibio X, 34,2-3) que referint-se a Scipio diu: “En esto encontró un colaborador espontáneo en Edecón, rey de los edetanos…”.

Per Polybius sabem que Edecó es va reunir en Scipio: “…ibi cum Scipione inito colloquio…”; que fon el primer rei hispanic que ho feu: “…quod ex Hispaniae regulis omnium primus ad eum accessisset…”; que li oferi amistat i aliança a canvi de servicis presents i futurs: “…si ab eo in amicitiam societatem que reciperetur, magno se illi & in praesens & in posterum…”, sent el primer servici, que quan l´acort fora conegut, tots els pobles fins a l´Ebre, es posarien del seu costat: “Hujus rei fama mox late didita, omnes cis Iberum populi, qui Romanorum antea amici non erant, uno quasi impetus a Poenis ad eos defecerunt”.

Es diu que els ibers s´organisaven en un conjunt de ciutats o pobles independents, que es confederaven en circumstancies extraordinaries, sent sense dubte l´invasio romana una d´elles. Strabo digue d´ells que “Si hagueren juntat les seues armes, no haurien segut vençuts ni pels romans” En eixa tesitura, trobem a un lider dels Ibers de nom Edeco (o Edecó), e qual, per distintes raons, pren contacte en els romans i pacta en ells. I observem que Edecó parla en nom dels pobles ibers fins a l´Ebre, que vol dir que representa com a minim a ilercavons i edetans. Hem vist que Polibi parla d´ell com a rei “rey de los edetanos”. Si identifiquem als edetans en els ibers, com Strabo podia haver fet un sigle mes tart, estariem davant del primer rei d´un poble, que mes tart seria conegut com a poble valencià, ¡1.500 anys abans de Jaume I! En tot cas, Ignacio Grau Mira, en “Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”, afirma que l´alcanç del pacte “…señala una verdadera ascendencia del señor de Edeta sobre los pueblos de la zona…”

Tambe Titus Livius (59 a.C.-17 d.C.), en  “Ab urbe condita”- Liber XXVII, referint-se als succeits d´Escipio en Hispania, parla de que Edesco ad eum clarus inter duces Hispanos venit”


Esta actitut pactista, sense dubte, contribui a una convivencia que facilità una rapida i facil romanisacio dels pobles indigenes que ocupaven l´actual territori valencià, sent que els romans concedien el dret de ciutadania romana com a pago a la fidelitat. A mitan del s. I d.C. Vespasià concedi el dret llati a totes les ciutats d´Hispania. Posteriorment, a principis del s. III, Caracalla donà la ciutadania romana a tots els habitants de l´imperi, produint-se l´assimilacio completa. Es sap, que la societat ibera era monogama i exogama, produint-se multitut de matrimonis mixts que en un principi tenien com a finalitat l´establiment de relacions diplomatiques.

Conseqüentment en lo dit, la cultura ibera es transformà en cultura iberorromana. En el treball de Ferran Arasa “Les comarques septentrionals del litoral valencià entre els segles IV i VI”, consten els assentaments coneguts d´eixa epoca en la zona. L´immensa majoria son calificats com “assentament iberorromà” o “oppidum iberorromà”. Entre els primers tenim: El Puig de la Nau (Benicarlo); El Poaig (Peniscola); El Mas d´Arago (Cervera), El Corral Blanc (Alcala de Chivert), El Brosseral (Cabanes); Santa (L´Alcora), etc. Entre els “oppidum” es troben: La Tossa Alta (Benicarlo); La Curolla (Cervera); El Caramulló dels Moros (Albocasser), Els Tossalets (Coves de Vinromà); El Tossal de la Balaguera (Pobla Tornesa); El Tossal de l´Assut (Borriol); Montnegre (Borriol); Sant Josep (La Vall d´Uxo) etc.

Abans de retrocedir en el temps, alluntant-nos en l´orige del poble valencià, es interessant coneixer un atre element que unia als pobles ibers valencians: la llengua. José Uroz Sáez, en p19 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Sabemos que los edetanos escribían en una lengua no indoeuropea que se ha venido en llamar ibérica o ibérica del levante, lengua empleada igualmente por ilercavones y contestanos”. La seua influencia fon importantissima, havent-se trobat inclus llengua celta, escrita en caracters iberics. Mª Paz García-Bellido, en “Sobre la moneda de los iberos”, escriu que “Es posible incluso, como quiere de Hoz (1990), que la lengua ibérica fuera ya entonces una lengua franca desde Contestania al Languedoc...”. Hecateus, fa aplegar els “Ibers mesclats”, fins al riu Rodano: “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. ¿Podria haver influit eixa llengua franca, en la similitut de les llengues surgides en tota eixa zona com a conseqüencia del periodo de romanisacio? Segurament, no es debades lo que escriu Uroz Sáez, en el llibre comentat, parlant del poble celta dels “Ocaldes”: “Seria asimismo olcalde la meseta valenciana de Utiel y Requena, hasta Buñol, en donde se halla el límite entre el castellano y el valenciano

Tirant arrere en l´orige del poble valencià, les fonts gregues mes antigues, nos parlen dels noms que tenien els antecessors de contestans, edetans i ilercavons. Les fonts parlen dels “gimnetes”, en el territori que en acabant seria de contestans, poble, que segons Ignacio Grau Mira del area d´arqueologia de l´Universitat d´Alacant, “...ocuparía una zona que iría desde el Segura hasta el río Júcar”. (“Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”). En sol edetà, es parla dels “sicans” al sur, junt a Xuquer, i dels “esdetes” al nort. I els “ilaragautes”, serien els antecessors dels ilercavons.

I mes arrere d´aci, ya no existix constancia historica que nos parle dels habitants del territori valencià. Pero la cultura material de la prehistoria, continua donant-nos indicis de l´existencia d´una cultura en certs elements uniformes, que anuncien un futur poble. José Uroz Sáez, en p25 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Así, durante el Calcolítico, el que será después Reino de Valencia se distingue por la presencia excluyente de las cuevas de enterramiento múltiple en toda la zona...” Diferenciant dos grups de poblacio al nort i sur del Xuquer, no obstant manifesta que “ambos grupos coinciden en los utensilios básicos”. Tambe els especialistes han parlat d´una cultura del Bronze valencià, per la particularitat i exclusivitat de formes. De tot lo dit, i de mes que es podria dir, es despren que els origens de l´actual poble valencià, s´afonen en els principis de l´historia i inclus en la prehistoria.

En estos articuls, hem comprovat com l´historia escrita nos parla de la continuïtat etnica i indigena dels habitants del nostre territori, de la que resultà el poble valencià iberorromà, que va viure baix la dominacio musulmana, i en el que es trobà Jaume I quan reoficialisà la religio catolica en territori valencià.

Historicament, els distints pobles, les distintes etnies, caracterisades per genetiques particulars, han tingut mes importancia de la que hui es dona. (sobre la genetica dels valencians, vore el articuls “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”). Per eixemple, Ron Barkai, en la p.95 de“El enemigo en el espejo”, afirma que “...las Taifas que fueron establecidas sobre las ruinas del califato Omeya en al-Andalus, existieron generalmente sobre una base eminentemente étnica

Els elements de semblança entre els membres d´una comunitat, poden i deuen ser frut d´una construccio activa per a fomentar l´auto-identificacio com a poble diferenciat. Els valencians hem tingut historicament, conciencia d´identitat propia, perque compartim un mateix territori des de temps ancestrals, posseim ascendents i historia comuns, som una comunitat de costums, cultura i llengua, i tenim un nom que expressa l´identitat del grup. I tot aixo, que es envejat per molts, ¿deixarém que nos ho malbaraten?, ¿deixarém que nos furten la propia identitat?, ¿deixarém que manipulen i falsegen la nostra historia?, ¿deixarém que nos arrapen costums, llengua i cultura?, ¿deixarém que nos canvien inclus el nom de poble valencià? No podem ni devem consentir-ho.


ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (I)


 Autor: Agusti Galbis

En els articuls sobre “La cohesio territorial valenciana abans de les taifes”, verem com els primers cronistes de l´epoca de dominacio musulmana parlaven d´una entitat, la “cora de Valencia”, delimitada territorialment per un ambit que no diferia substancialment del que hui ocupa el poble valencià. El nom d´una ciutat -Valentia-, havia passat a identificar a tot un territori. Vorem com la rao d´eixa unio, independentment del nom, no fon ni casual ni arbitraria, i denota la preexistencia d´un poble diferenciat, unit per forts lligams comuns, tant d´historia anterior compartida com d´orige.

En el present articul, posarém de manifest eixos lligams anteriors a l´epoca de dominacio musulmana. Indagarém sobre la base indigena i etnica del poble valencià que es l´orige d´una cultura propia, diferenciada i sensiblemente homogenea des del principi de l´historia. Entendrem les paraules d´Eduard Mira, comissari de l´Any de Jaume I quan declarà que “…los valencianos tenemos orígenes remotos…”

Per a trobar alguna divisio historica, previa a la dominacio musulmana que partixca d´un contingut etnic, hem d´acudir al concepte de la “regio” romana. En la p. 118 de “Morfologı́a histórica del territorio de Tarraco, siglos III-I A. C” d´Isaías Arrayás Morales, llegim que “…el término regio se refiere a territorios caracterizados por un concepto étnico o por alguna razón geográfica y carece totalmente de un significado administrativo en Hispania”. Francisco Beltrán Loris, en “Locorum nuda nomina. La estructura de la descripción pliniana de Hispania”, escriu que “en los periplos litorales Plinio tiende a introducir las referencias étnicas de manera territorializada mediante el término regio. Les “regio” citades en la documentacio de l´epoca, obviades per les distintes i succesives divisions administratives de l´Hispania romana, nos donen a coneixer els noms dels territoris ocupats pels pobles ibers indigenes que es trobaven en l´actual territori valencià. Son de sur a nort: Contestania, Edetania, i Ilergaonia.

Gaius Plinius Secundus o Plini el vell, (23-79 d.d.C) estigue l´any 73 com a procurador de l´Hispania Citerior (l´Hispania proxima front a la Ulterior o lluntana), en la que es trovaba el territori valencià. Del llibre XXXVII de la seua “Historia Natural”, podem extraure les “regio” que existien en territori valencià, fent-nos una idea dels seus llimits.

Començant del sur cap al nort, nos parla de “Contestania” que començaria en el camp de Cartagena: “…dein Contestania, Carthago nova colonia…”, cita el “flumen Tader” o riu Segura, i nos diu que la “regio” Contestania acaba en el Xuquer “Sucro fluvius et quondam oppidum, Contestaniae finis”. A partir del Xuquer, comença “Edetania”, que fita per l´interior en Celtiberia “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”, finalisant pel nort en el“…flumen Uduba”, identificat en el riu Millars. Del riu Millars al nort, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum”, es trobaria la “regio” dels “ilercavons” o “ilergaons”, que acabaria en l´Ebre, sent que en acabant del “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans.

Estos tres pobles ibers -contestans, edetans i ilercavons-, tenien molts elements en comu que expliquen les raons de la seua futura integracio en un unic poble, conegut des de la baixa edat mija com a poble valencià.

Strabo (51- (21- 25) a.d.C.), mes d´un sigle abans que Plini, en el llibre III, cap IV de la “Strabōnos Geōgraphika” nomes cita a un poble dels tres, als “Edetans”, que pel sur fitaven en els “Bastetans” de Cartagena “ad Carthaginem Novam... eam oram coli a Batestanis” i pel nort aplegaven fins al riu Ebre “...ad Iberum fluvium ...eam autem coli ab Edetanis…”. Continua Stabo diguent-nos que a partir de l´Ebre i fins als Pirineus Ab Ibero usque ad Pyrenen... ” habiten uns pocs dels edetans “ eaque habitari a paucis Edetanorum. L´explicacio de que Strabo no cite a Contestans i Ilercavons podria trobar-se en que els Edetans, podien ser el poble mes conegut dels Ibers, havent identificat Edetans en Ibers.

Perque hem de coneixer que al nort del Ebre, en l´actual Catalunya, ya no es pot parlar de pobles Ibers, sino d´infuencia ibera. Hem vist que Strabo, que fa una identificacio entre edetans i ibers, diu que a partir de l´Ebre habiten “uns pocs dels edetans”. Hecataeus, en el s. V a.d.C, califica de “missegetes” o mesclats als pobles que habitaven l´actual Catalunya. Pedro Bosch Gimpera, en la p 148 de “El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España”, escriu que: “Las fuentes más antiguas (El Periplo griego del siglo VI, Hecateo) llama iberos sólo a los de la costa valenciana a partir del Vinalopó, que debieron formar un grupo muy compacto…” Mª Paz García-Bellido del “Centro de Estudios Históricos. CSIC”, escriu en “Sobre la moneda de los iberos” que “Un estudio de las cecas propiamente ibéricas lleva a deslindar a los pueblos del norte del Ebro, posiblemente no iberos, de edetanos y contestanos...”. En el llibre, “La regio Edetania en la época ibérica”, d´Uroz Sáez, consta un mapeta titulat “Distribución de la moneda de Arse” L´autor senyala que “Suficientemente elocuente es el mapa de distribución de la moneda de Arse, la ceca edetana, y una de las más importantes de la península. Evidencia la orientación de los intercambios preferentemente a las regiones contestana e ilercavona...” I es que resulta realment impressionant, vore que si en el mapa es dibuixa el perimetro que tanca una certa intensitat de punts a on s´han trobat monedes d´Arse, ¡Ix el contorn de l´actual territori valencià!

Passem a vore en qui fitaven els antics valencians pel sur i per l´interior. Pel sur, els “Bastetans”, relacionats en els antics tartesis, eren diferenciats dels ibers per les fonts antigues, i encara que molt influits per la cultura ibera, no eren ibers. I per l´interior, l´influencia dels ibers sobre els celtes havia donat lloc als pobles celtibers. Recordem que Plini els cita, fitant en els edetans “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”. Per a que es veja la pervivencia de les divisions dels pobles prerromans, recordarém que Ibn al-Atir nos conta que l´any 781/782 hi hague una guerra entre els “berebers de Valenciai “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV), sent “Santaver” una arabisacio de l´antiga “Caeltiberiae”, que incloïa part de les provincies actuals de Terol i Conca, fitant per l´oest en Valencia.

La pervivencia de les “regio” es prolongà considerablement en el temps. Les divisions valencianes, perduraren inclus en epoca foral. La que dividia Contestania i Edetania coincidi exactament en la que separava les Governacions deçà o dellà lo riu Xúquer. La divisio entre Edetania i Ilercavonia, encara que un poc mes al sur, tingue el seu reflex en la separacio de la Governacio de dellà lo riu d'Uxó. En l´actual Catalunya, la multitut de pobles prerromans que existiren, condicionats segurament per l´orografia, com Airenosins, Andosins, Iacetans, Ilergetes, Ceretans, Castelans, Bergistans, Indegetes, Lacetans, Laietans, Ausetans..., foren sense dubte l´orige dels multiples i diversos comtats que s´organisaren baix l´imperi dels francs.

La conclusio de lo vist, no pot ser mes clara. El poble valencià actual coincidix mes que sensiblement, i practicament en exclusiva, en el poble Iber prerromà. Anteriorment a que el nom de la fundacio romana de “Valentia” agrupara a tot el poble valencià, Edeta, l´antiga Lliria, cap d´Edetania i segurament Concentaina, relacionada en la “Contestania” ibera, segons Menéndez Pidal, agruparen al seu entorn distintes parts d´eixe poble que acabaria sent-ne un.


Aquells que no volen vore que tant la configuracio de l´actual territori valencià, com el seu poble tenen un orige prerromà, que es pert en els inicis de l´historia; aquells que atribuixen a Jaume I un poder indiscrecional per a fer i desfer territoris i pobles, es evident, que desconeixen tant el poder de l´historia com el poder d´un poble historic. Els ensenyarém que pel territori valencià han passat distintes cultures i religions, pero el poble, continua. ¿S´hauran pensat quatre gats acatalanats, que van a ser ells els qui acaben en el poble valencià?

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (i III)

Autor: Agusti Galbis.

En este articul, seguirém en els importants documents per al mossarabisme valencià de l´epoca d´Alî ibn Muyâhid de Denia, -donacio i dotalici- que introduirem l´articul anterior.

La donacio propiament dita, comença: “Ego Ali dux urbis denie, et insularum balearum”, parlant de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe denia...”, es dir, de totes les iglesies i bisbat del seu regne que es troben en les Balears i en Denia, aixina com de “...omnes clerici, presbiteri, et diachoni, in locis prefatis commorantes...” es dir, tots els clercs, presbiters i diacons que habiten en els llocs citats, declarant que passaran a dependre de la diocesis de Barcelona: “sub diocesi predicte urbis barchinon”. La consagracio dels Sants Olis, tambe queda baix la jurisdiccio del bisbe de Barcelona: “neque crismatis sacri confectionem neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi”. En la part del document en arap, Ali, autorisa el document, en la condicio de que Gislabert [Yilabart], bisbe de Barcelona, accedixca a que el nom del rei de Denia, siga pronunciat en els sermons dels oradors cristians.

El text del dotalici, en relacio al de la donacio, es diferencia, als efectes que nos interessen, en que el primer afig al “episcopatum civitatis Denie” el episcopatum civitatis Oriole i que, a mes de parlar d´iglesies, presbiters i diacons, cita ordens clericals i bisbes “...eorum ecclesias omnes, et quantum pertinet ad clericatus ordines, ut omnes episcopi, presbyteri et diachoni...”

Vegem, com la teoria dels “neomozárabes”, no te gens ni miqueta de trellat, a no ser que es pensen que Alî ibn Muyâhid, a partir de les iglesies que hi havien, els montà als turistes cristians una “Terra Mitica” del cristianisme, en bisbats, ordens religioses, clercs, presbiters, diacons, iglesies... ¿Turisme religios cap a la Denia del sigle XI?

Petrus de Marca (1594-1662) en el seu llibre “Marca hispanica sive limes hispanicus...” 1687 nos diu que “Hali Ducis Deniae et insularum Balearium” posà el “episcopatum Deniae”, baix la jurisdiccio del bisbat de Barcelona “sub iure et diocesi Episcopi Barcinonensis”, a eixemple de lo que havia fet son pare ad exemplum patris sui Mugehid, i diu que fon llegida en la consagracio de la catedral de Barcelona en 1058: “In eodem conventu lectum est decretum...”

Juan Francisco Mesa, comenta que Lafuente tenia per sospitos el document perque “Alí habla en todo él como un buen cristiano, a lo que diu que “En el fondo quizá lo fuera algo, pero este historiador debió advertir que es obra de un notario cristiano y que el rey no hace más que firmar la concesión”. Proseguix Mesa comentant respecte dels documents que “…el contenido expresado por ambos, la donación de las iglesias de Mallorca y Denia, es recogido en 27 de mayo de 1169 por Alejandro III: “In iure praefatae ecclesiae confirmamus intramaris spatium insulas duas, Maioricam et Minoricam, sicut antiquis temporibus eandem ecclesiam constattenuisse”

Com a extraordinari, es pot calificar el document de la carta en llati que envia Alî ibn Muyâhid a la comtessa Almodis l´any 1060, en la qual es declara el seu amic fidel “...suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid...”. Per esta carta sabem de l´existencia de mes correspondencia: Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)...”. Lleopolt Peñaroja, afirma que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Tornem a recordar, que l´any 1020, es trobava en Barcelona Guillelmi de Denia, notarii. Sense dubte seria interessant la comparacio d´este document en els diplomes que consten en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, de Menendez Pidal, qui parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es evident que no es llicit negar la possibilitat d´una tradicio d´escritura autoctona sobre la base de que eixos documents siguen unics. De fer-ho, podriem preguntar-nos sobre la veracitat de que en Valencia s´escriguera en arap previamente a la reconquista, sabent que Pierre Guichard afirma que “El único documento original árabe anterior a la conquista conservado en la región de Valencia es, precisamente una sentencia del cadí de Morvedre…” (p. 247 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”).

I un protegit de la cort de Denia, fon el que li dien, segons Ibn Baskuwal, “Ali b. Ismail”, conegut com Ibn Sida que vol dir “el fill de l´ama” (1007-1066). Ibn Sida, en el prolec del “Kitab al-Muhassas”, deixà escrit, segons traduccio de J. Ribera: “¿Y cómo no he de cometerlos yo [los errores] en tiempos tan alejados [de cuando el árabe se hablaba con pureza] y teniendo que vivir con personas que hablan romance?”. La paraula arap “agam” es la que Ribera traduix com “personas que hablan romance”. Els acatalanats han volgut negar la correccio de la traduccio. Lleopolt Peñaroja, demostra que la traduccio es la correcta en les p.134 i 135 de “El mozárabe de Valencia”. Es veu facilment quan es comprova que un Glossari de cap al 1100 diu: “Los agam llaman al “bahr”, mar”, o que la “qannella”, “es nombre agamí, que significa caña pequeña”.

Encara que siga eixir-nos-en del objecte de l´articul, sent que quan parlarem del cristianisme valencià des del Sit a Jaume I no es feu referencia a cites referents a Denia, considere oportu fer-les ara.

Chabás y F. J. Simonet, donaren noticia de l´establiment d´un bisbe de Denia en Toledo cap al 1137. Llegim en la p. 822 de la “Historia de los mozárabes” de Simonet; “En el códice Becerro 1º de la Santa Iglesia de Toledo, al folio 63 vuelto...donde se lee: “Inter illam hereditatem que fuit Episcopi Denie.

Al-Zuhrī escriu, cap al 1147, la seua obra  “Kitāb al-Dja ´Rāfiyya” que “En Denia hay un gran castillo llamado “Qasr al-Hubur”, que no tiene parangón”. Dolores Bramón, en “El levante peninsular andalusí…”, diu que “el hecho de que “hubur”, signifique, además de “bellezas”, “obispos” o “rabinos”, permite imaginar, con toda clase de reservas, alguna hipotética referencia a la antigua población mozárabe o judia dianense”

En document datat el 21 de juliol  de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador d´Onya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X) Llegim: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga” ¡Un monasteri en Denia en l´any 1184! ¿I per qué no? ¿No hem vist que hi n´hi havia un en Valencia en 40 monges en la primera mitat del sigle? Recordem que Alfons VIII fon qui l´any 1179, segons Burns, “Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a l´esglesia de Sant Vicent de València i a . I considere interessant coneixer que el monasteri de Sant Salvador d´Onya, fon fundat l´any 1011 per Sancho García. En l´apendix XXII de “España Sagrada” tom.XLIX, trobem document segons el qual Raymundus, Dei gratia, Comes Barchinonensis, et Princeps Aragonensis”, subscriu que “…concedo Domino Deo et B. Mariae, et Monasterio Oniensi, tam praesentibus quam futuris, pro me, et successorum meorum, Monasterium Sancti Benedicti de Calatayub, quod est situm in illo barrio de Muzarabis ad illam portam de Caesaraugusta…”

En les actes del “XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982) Antonio Losa, en la seua comunicacio “Moçarabes em território português nos séculos X e XI”, fent referencia als documents de la “Crónica de Cister” de Bernardo de Brito en relacio al monasteri de Lorvão, posa de manifest “…as boas relaçoes existentes entre os monges daquele convento e os muçulmanos que ocupavam, em tempos remotos, a região de Coimbra” ¿Per qué havia de ser distint -en linees generals- en territori valencià?

Tornant al periodo de la Valencia d´abans de la conquista del Sit, ya es mencionà que en el cap. 896 de la “Crónica General”, referent a l´any 1090, i per tant abans de la conquista, relacionat en les paries o pagaments que tributaven al Sit es diu: “De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çaet almatran alla por su arauigo” ¡I “matran” vol dir cap d´una provincia eclesiastica!

Els acatalanats, volen negar el cristianisme valencià prejaumi, perque mantenen que nomes els cristians parlarien en romanç, lo qual es fals. Per aixo, tenen molta pressa en fer-los desapareixer de l´historia lo mes pronte possible, sense vergonya a unflar-nos a mentires. Hem vist la continuïtat del cristianisme valencià des de l´inici de l´invassio musulmana fins als cristians que trobà Jaume I. I este no es mes que un aspecte dels molts que demostren la continuïtat del poble valencià pre i postjaumi. Pero no nos deixem enganyar. De tots els aspectes, el mes important, es la llengua, la nostra Llengua Valenciana. Si deixem que nos furten la llengua, estem deixant que nos ho furten tot.
i$ n r ( `Ԣ sus hijos, y no entre los gallegos”



Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Continuarém per l´epoca dels regnes de taifes.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (II)

Autor: Agusti Galbis.

A principis del s. XI, la descomposicio del califat donà pas als regnes de taifes. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, sabem que “En el año 400 (1009-10) se rebeló Muyahid al-Amiri... Se rebeló en las ciudades de Tortosa, Valencia, Denia y Tudmir y en todas las regiones orientales...Su madre fue una umn walad  (esclava d´orige cristià) llamada Zabya... Dominó asimismo las islas orientales, Mallorca, Menorca e Ibiza, y atacó Cerdeña por varias veces hasta conquistarla... Murió en Denia el sábado, a tres noches por pasar de du l-qa´da del año 436 (15 de juliol de 1045). Es interessant coneixer que la segon conquista de Mallorca pels valencians fon en 1014-1015.

La “Chronique de Ademar” (Edició de J Chavanon, París, 1897, pp. 178-179), referent a l´any 1020, nos informa que “Qua de causa timore examinati, vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermesende petunt, et anuum tributum persolvere spondet, es dir, que Muyahid, seguint la politica de practicament tots els nous regnes de taifes que estaven enfrontats entre ells, havia aplegat a un acort en governants de territoris cristians. I ho feu en Ermessenda, viuda de Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I, que encara era menor d´edat. Recordem, que el 6 d´abril d´eixe mateix any, trobem en Barcelona a “Guillelmi de Denia, notarii. (Vore “Fantasmes, “mossaraps”, i antroponimia valenciana (III)”)

El llibre “Una descripción anónima de al-Andalus”, proseguix contant-nos que “A su muerte (a la mort de Muyahid en 1045), le sucedió en sus dominios su hijo Iqbal al-Dawla Abu l-Hasan Ali b. Muyahid, que perteneció en el poder hasta que le llegó desde Zaragoza al-Muqtadir b. Hud, que lo cercó en Denia hasta arrebatársela”. Aço ultim passà en l´any 1076. Del fill de Muyahid, 'Ali b. Muyahid, Ron Barkai escriu en la p 196 de “El enemigo en el espejo” que “...estaba embebido de la cultura cristiano-italiana luego de haber vivido prisionero con su madre cristiana durante 17 años.” En la seua cort vixque Ibn Garsiya. Ron Barkai diu en la p. 190 del llibre citat que: “En la carta polémica de Ibn Garsiya encontramos justamente autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos fan saber que l´any 1076: “Cuando Ibn Hud hubo ocupado Denia, cambió de carácter, le sobrecogió el temor y abandonó la guerra con los cristianos. Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI. Y a todo esto, Alfonso VI no hacía más de lo que hemos mencionado: aceptaba el dinero, pero no permitía a nadie que interviniera en la conquista del país.”

L´epoca de les taifes, escomençà en Valencia quan dos germans, Mubarak y Muzaffar, prenen el poder. Richard A. Fletcher, en “The Quest for El Cid”, diu que Mubarak y Muzaffar no eren els seus noms originals i que “They had been captured as children in a Christian country -possibly”, es dir que probablement procedien d´un pais cristia. Des del 1021 fins al 1061, els succei en el poder ´Abd al- Áziz. Son pare era Abderramán Sanchol, fill d´Almansor (938-1002) i una cristiana. Menéndez Pelayo en “Antología de poetas líricos castellanos” diu que es tracta d´una  “princesa del Norte”, el pare de qui “pudo ser sin inconveniente alguno Don Sancho II Abarca, rey de Navarra”. Segons las “Memorias deAbd Allah”, “...tuvo la audacia de invadir las tierras de Almería y aceptó las ofertas de servicio de los Ifrany (comtes de la marca hispanica). En el 1045, es refugià en Valencia Ibn Gabirol (Shelomoh ben Yehudah en ebreu; Ayyub Sulaiman b. Yahyà en arap i conegut com Avicebron), autor del “Yanbu` al-hayat” o “Fons Vitae”. Dietrich Lorenz, en “Fondamenti dell ́ontologia tomista” diu que: “…l'autore del Fons Vitae fu ritenuto dagli scolastici un musulmano o un arabo cristiano, es dir que Avicebron, era tingut per un cristià. El fill d´Abd al-Áziz, Nizam al-Dawla, heretà el poder, fins a que en 1065, Yahya al-Mamun, el seu sogre, rei de Toledo conquista Valencia, desheretant al seu net. Al-Mamun nomenà de governador de Valencia a Abu Bakr Ibn Abd al-Aziz, qui a la seua mort en 1076 es declara independent posant-se baix la proteccio d´Alfons VI, a canvi d´un tribut anual. El mateix Alfons VI, ajudà a Yahya al-Qadir a pendre Valencia a canvi de Toledo, proclamant-se rei l´any 1085. Alfons VI eixercix un protectorat de fet i envia de governador a Alvar Fáñez de Minaya. La mort proalmoravit d´al-Qadir a mans d´Ibn-Djahhâf, l´any 1092, provocà l´actuacio del Sit Campeador.

Vegem que nos trobem en un context de lluita per el poder, de reis musulmans d´ascendencia cristiana i d´estretes relacions entre territoris, siguen cristians o musulmans. Entre uns i atres, nomes canvia la religio oficial del poder. El poble es el mateix. L´orige etnic autocton del poble es defes inclus per musulmans. En Valencia es refugien musulmans tinguts per cristians. I es en este context, en el qual es presenten documents de suma importancia que constaten la vitalitat del cristianisme valencià d´eixa epoca. Es tracta de la donacio de les iglesies de Mallorca i Denia feta per  Alî ibn Muyâhid, a favor de la catedral de Barcelona.

Hi ha dos documents, el de donacio propiament dita, en llati, que conte una confirmacio en arap, i el del dotalici de la catedral de Barcelona, tambe en llati, en el qual s´integra el primer, en alguna variacio. Qui ha tractat del tema ultimament ha segut Juan Francisco Mesa Sanz (Area de Filologia Latina de l´Universidat d´Alacant) en el seu treball “Para la edición crítica de la carta de Alî ibn Muyâhid a la sede episcopal de Barcelona (1057)”. Francisco Mesa manté que la carta original seria copiada per Arlovinus en 1058, coincidint en la data de consagracio de la catedral de Barcelona, passant a formar part del Cartulari de la Catedral pel seu privilegi dotalici. El text, seria copiat per Bagés en 1230 i traslladat com a prova per al pleit que tingue lloc en motiu de la ordinatio ecclesiae valentinae, en 1239.

Com el document es de gran importancia i es una prova mes, que constata la continuïtat d´un poble valencià cristià, els catalanistes no saben com anar a per ell. Aixina, M Barceló, va escriure en la Revista del Instituto de Estudios Alicantinos nº 39, 1983, pp 7-29, sobre La questió dels documents d´un suposat acord entre Ali b. Mujahid de Daniya i el bisbe Guislabert de Barcelona. Vegem que es parla de “suposat acord”. Carmen Barceló, en El fantasma del mossàsab, pareix que nomes considera que la part en arap es: una pura falsificació eclesiàstica interessada. Com van donant-se conte de l´autenticitat dels documents, Mª Jesús Rubiera, en La Taifa de Denia”, ya no diu que siguen falsos, sino que afirma que pot ser que la solicitut del rei de Denia de sacerdots i olis sants al bisbe de Barcelona, fora per a la comunitat de “neomozárabes”. ¡Seran ridiculs! Continuarém en un nou articul.


ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (I)

Autor: Agusti Galbis.

Epalza i Llobregat, en “¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?” (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13) inventaren que l´absencia de bisbes, produi  “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante” que “pudieron haberse completado hacia el año 800” concloent que “Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Encara que posteriorment es varen desdir del destrellat que varen escriure, una volta escrit, encara roda per ahi, sent gastat pels acatalanats com a base del dogma. Posarem de manifest la mentira.

Segons Simonet, el “codice ovetense del Escorial escrito en 780”, conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”. “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben ilici; setabi; dianio; ualentia. (p. 808 de Mozárabes de España) En el “códice mozárabe del siglo IX de la Biblioteca Nacional, es citen: Setabis.- Ilici.- Valencia (p. 809 de Mozárabes de España). En la p.202 de “Los manuscritos árabes en España y Marruecos”, de M.J Viguera i C.Castillo, consta que Biginsiyus < Vicentius, presbiter, escrigue l´any 1049, el “Qanun al Muqaddas”, dirigit al bisbe “Abd al-Malik”. Es tracta d´una redaccio en arap de la “Hispana systematica”. Simonet reproduix, una part en les pp. 809, 810 i 811 de “Historia de los mozárabes”. Es citen  Xativa, Denia i Valencia” com a seus episcopals.

Pero vejam cites entre el 750 i el 1048, i tambe algunes de mes avant.

L´abat Samson, que havia escrit contra aquells que atribuien a Deu forma humana (heregia dels antropomorfites), fon escombregat i desterrat pel bisbe de Malaga. Distints bisbes de l´epoca el restituiren l´any 862, en document conegut com  “Samsonis apologeticus”. El text es troba en la p. 91 del T. VII de “España Sagrada”. Llegim: “Joannes vero Batistanus Episcopus, Genesius quoque Urcitanus nihilo minus Episcopus; sed et Theudegutus Pontifex illicitanus…”. Es dir, en l´any 862, havent passat 150 anys de la conquista mussulmana, en Elig, existia un bisbe a qui li dien “Theudegutus”.

Per la ponencia de José Eduardo López, que es troba en “Actas do XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982), “La cultura del mundo árabe en textos latinos hispanos del siglo  VII”, sabem que “El progreso del árabe en el siglo IX es un hecho innegable e incluso podemos hablar de bilingüismo entre los mozárabes, hasta el punto de llegar a ser leídos los textos sagrados en árabe, como parece deducirse del hecho de que en 886 un obispo de Valencia mande traducir los Salmos a dicha lengua”. Independentment de la reveladora existencia d´un bisbe valencià practicament a principis del s X, es difícil compartir l´opinio de que, de la traduccio dels Salms a l´arap es desprenga un bilingüisme generalisat. Tant en el s. XVI com en el XVII, l´immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Alfonso Vila Moreno en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escribía el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, afegint que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Comprovem com a pesar de que en el XVI hi havien llibres eclesials en la llengua del poder, el castellà, en el s. XIX, el bilingüisme era com a minim dubtos. No fa massa temps, no era gens difícil trobar a gent major a qui li costava expressar-se correctament en castellà. Es la diferencia entre la llengua del poder i la llengua del poble. Hui volen que la llengua del poder siga el català. No conseguiran impondre-la.

Per Ibn Idhari, parlant de l´any 910 sabem que “…salió Muhhamad ben Abdí-l-malic At-Tagüil contra Bar-Balierax, y se apoderó de Hisn-Origüela, y cautivó de cristianos trescientos cautivos, y dio muerte a muchos de ellos, y destruyó el castillo y lo quemó…” (p 273 T 1º “Historias de al-Andalus” de Fernandez Gonzalez). I si capturà 300 cristians, matant a molts d´ells es evident que seria perque existien. Pot ser que formaren part dels que posteriorment, fent referencia al 916-917, Ibn Hayyan nomena en la seua “Crónica del califa Abdarrahman III…” com a “…disidentes de las coras de Tudmir y Valencia”, informant-nos tambe, en motiu de la “Campaña de Pamplona”, de que Abdarrahman III “…tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí”

Son interessants, per al objecte de l´articul, le cites historiques als hipotetics trasllats de les reliquies de Sant Vicent martir. Aimonius, que escriu entre el anys 870-88, nos dona dos versions. Una d´elles en la “Historia translationis Sancti Vincentii”, segons la qual, el cos de Sant Vicent, que es trobava en Valencia “Valentiam superius nominatam civitatem”, fon dut a Saragossa i d´ahi a Castres, en França, cap a l´any 855. “Quod sanctum corpus ad Castrum perveniens”. L´atra en “Ex translatione ss Georgii Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, en la que conta que el cos hauria segut traslladat a Benevento en Italia: “Vincentii matyris supra dicta una urbe Valentia Beneventum esse transmissum”. Una tercera versio les situa en l´Algarb portugues, en lo que en acabant es conegue com a Cap de Sant Vicent. La trobem en Muhammad Ibn Musà al-Razi, (889-955), que diu: “…en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona, el cuerpo de aquel ome con que los christianos fugeron de Valencia.

I este guirigall de suposts trasllats, no es mes que una mostra de lo estimades i desijades que eren les reliquies dels sants en eixa epoca. Ya en el s. VI, en document de “Childebertus, rex Francorum” consta la construccio en França d´un temple per a certes reliquies de Sant Vicent “in honore sancti Vincentii martiris, cuius reliquias de Spania apportavimus (p.514 del llibre “Bibliothèque de l'École des chartes”). Tambe es troba documentada la seua existencia en Italia. En en “Liber Pontificalis Ecclesiae Ravennatis” (Agnellus 1878), consta que, l´any 550, “Maximianus episcopus Ravennae” havia adquirit reliquies de Sant Vicent.

No obstant lo dit, per la carta de l´any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent de Valencia, sabem que una part important de les reliquies degueren quedar-se en Valencia sent que Hermman parla d´orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” .

De l´any 961 es un calendari bilingüe, dedicat a Al Hakam II, en el qual consten els dies de celebracio de festes cristianes. El trobem reproduit en la p. 405 de Histoire des sciences mathématiques en Italie.... Referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejes in quinque”. Andrés Piles Ibars, en la p 57 de “Valencia árabe”, diu que “Dicho calendario bilingüe prueba lo vivo que estaba el culto de San Vicente entre los muzárabes españoles de aquel tiempo, y parece insinuar que la gran fiesta (22 de enero) era en Valencia.”.

No està de sobra recordar que Al Hakam II, que governà fins a l´any 976, fon fill d´Abderramán III, primer califa de Cordova. Son significatives les paraules del seu preceptor al Zubaydî: “Tota la terra en la seua diversitat es una i tots els homens son germans i veïns” (p. 8 de“O Meu coração é árabe: a poesia luso-árabe” de Adalberto Alves -1987). Rebe embaixades cristianes, des d´una evident posicio de força. Aixina, en els “Anales palatinos del Califa de Córdoba al-Hakam II” traduit per Emilio García Gómez, llegim: “A fines de sa´ban de este año (fines de junio de 971), acampó el sahib al-surta (oficial al front de l´eixercit) caíd de Tortosa y de la cora de Valencia, Hisam ibn Muhammad ibn Utman, en el campamento de Fahs al-suradiq, procedente de su demarcación. Le acompañaba el conde Bon Filio ibn Sindarit, hombre de confianza de Borrell hijo de Sunyer y adelantado suyo sobre sus castillos y principales ciudades, el cual traía una carta de su señor para el califa al-Hakam, en la que le daba noticias suyas y le hacía conocer sus sentimientos de perfecta obediencia y vasallaje…”. Vegem al cap de l´eixercit de la cora de Valencia, visitant al califa, junt a un representant d´un comte de Barcelona, el qual li manifesta obediencia i vassallage. Es interessant coneixer lo que diu Ibn Hawkal en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay), referit als comtes de la Marca Hispanica, quan parla de l´any 948: “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que vivien en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”


Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Continuarém per l´epoca dels regnes de taifes.

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (i V)

Autor: Agusti Galbis.

Guinot, en la p. 119 de “Els fundadors del Regne de Valencia”, pareix que es burla quan es pregunta: “…per què haurien de canviar els suposats batejats els seus noms islàmics per uns idèntics als catalans, en la gran majoria dels casos, si ja n´haguessen tingut un de romanç valencià anterior a la conquista? O es que segons això, en tenien dos de noms?”. I com a qui es burla, el dimoni li furga, el Sr. Guinot hauria de saber que, per eixemple, Anselm de Turmeda, que es va convertir a l´islam, es nomenava  Abdallah al Taryuman ¿Tindria dos noms? Les croniques araps, li diuen a Alfons el Batallador, Ibn Radimir (fill de Ramir) ¿Tindria dos noms? L´any 1149, el rei Llop, firma un tractat de pau en la republica de Pisa. Llegim: “Ego namque rex Valencie Boadelle Machomet Abensat anc suprascriptam pacem manum suprascripto legato Pisanorum nomine Uberto...”. Del mateix rei, tenim document que diu “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop...” ¿Tindria dos noms? ¿O tres? ¿No sap Guinot, que en dos sistemes llingüistics distints poden coexistir dos noms, sobre tot en una situacio de bilingüisme?

Per una atra banda, es pregunta Guinot sobre el per qué es prenien noms “...idèntics als catalans, en la gran majoria de casos...”. I es que Guinot partix del prejuï de que tot lo que olga a valencià es català. Vejam com s´enganya: José Luis Castán Esteban, doctor en Geografía i Historia, en un treball de l´any 2002 titulat “La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana”, en acabant de dir, respecte del repartiment, que “...los problemas paleográficos han hecho relativizar algunas de sus conclusiones, pero en ningún modo negar datos como que un 60% de las casas de la ciudad de Valencia se concedieron a los concejos aragoneses.”, fa una relacio de “el nombre y apellido del ganadero que declara su rebaño ante las autoridades valencianas” circumscrivint-se a “...únicamente aquellos en los que tenemos la absoluta seguridad de que tienen un origen aragonés”. Afig: “En una simple lectura de la lista que publicamos como anexo I llama la atención la existencia de antropónimos tan frecuentes en Valencia como Aparici, Asensi, Climent, Dalmau, Dols, Doménech, Guinot, Miralles, Monfort, Romeu, Sanchis, Simó o Vives”. ¡Che tu! ¿Guinot aragones? ¡Quin disgust! ¿Sera que Arago tambe fon repoblat per catalans que no sabien parlar català? I es que resulta evident, que no tots eixos llinages son exclusivament aragonesos, com tampoc no ho son, catalans. Hem vist a un Sang (pare de Sanchis), i a un Vives, valencians, abans de la reconquista. ¡Aixo es a lo que du l´existencia de diverses llengues en contacte!

Es despren, que ni la teoria aragonesista ni la catalanista expliquen la realitat valenciana. Hem vist com els valencians que es convertiren a l´islam, en general, acolliren antroponimia musulmana, pero tambe hem comprovat que existiren uns atres, que mantingueren en distints nivells, antroponimia derivada dels iberorromans. Hem vist els noms de valencians que vixqueren “sots senyoria de moros” en distintes epoques, tant cristians, com convertits a l´islam. Les fonts, poden donar-nos els noms en llati (Arnaldus, Petrus, Santius, Ordonus, Guillelmi, Bartholomeus, Lupus...). A voltes, els noms en llati o romanç es troben transcrits del arap (Alfuns, Miqayl, Bitru, Yuwan, Gunsalbu, Baskwal, Thona, Sabatayr...). Tambe els trobem en romanç mes o manco evolucionat (Bono, Sang, Per, Miro, Lop, Garcia, Sanç, Vidal, Lobell, Fortuni, Forner, Borrel, Costa, Ferri, Marí, Loçà, Sarrio, Çaval...). Alguns noms s´estabilisarien en formes arcaiques i uns atres es modificaren paralelament a l´evolucio del romanç valencià.

Una volta tingue lloc la definitiva conquista cristiana de Jaume I, els valencians no cristians que es convertiren i que tenien noms en romanç, simplement els conservaren. Els qui els havien perduts, podrien haver pres els noms dels conquistadors, tant aragonesos com catalans, com d´atres llocs, de la mateixa manera que passà en l´invasio musulmana. No hem d´oblidar que les donacions senyorials, incloïen el poble que ocupava el territori: “...cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis...”. Segur que una part dels valencians islamisats per als qui la religio era lo primer, se n´anirien. Pero tambe es segur, que la major part dels qui se n´anaren eren aquells que no tenien arraïls en la terra, encara que d´estos tambe n´hi hague dels qui es quedaren.

Per a acabar, he agarrat una llista de llinages de valencians publicada en el DOCV, i en algun llinage mes que m´ha vingut al cap, he comprobat la “Distribución territorial de apellidos” en data de 1 de giner de 2006, en l´aplicacio informatica que facilita l´Institut Nacional d´Estadistica. Crec que inicialment, poden ser destacables aquells llinages que percentualment es troben en territori valencia, en mes d´un 50%, respecte de tota Espanya. Son: Albalat; Albero; Amoros; Ballester; Barberà; Barrachina; Benlliure; Bernácer; Camarasa; Castelló; Cerdà; Cabanes; Comes; Chapí; Esteve; Fortea; Galiana; Garrigós; Gascó; Guinot; Iborra; Lloret; Minguet; Mira; Reig; Sales; Segarra; Selma; Sorribes...

Es troben en territori valencià entre un 60 i un 70% de les persones en els següents llinages: Alabau; Alandi; Albert; Almenar; Belda; Besalduch; Bort; Branchadell; Civera; Corbí; Cuartiella; Chiva; Feltrer; Fenollar; Giner; Gisbert; Gomar; Guillot; Llorca; Lloris; Monferrer; Nogueroles; Palací; Palop; Planelles; Poquet; Ribes; Richart; Sospedra; Taurá; Terol; Tolsá; Torregrosa; Verdú...

D´un 70 a un 80% de les persones en els seguents llinages, son valencians: Agulló; Albelda; Albiach; Albentosa; Alberola; Aldeguer; Armengot; Bayarri; Belenguer; Bellver           ; Belliure; Bernabeu; Borderia; Brotons; Campello; Sivera; Clausell; Climent; Cucarella; Cholvi; Deltell; Esbri; Femenia; Fitor; Galbis; Gomis; Guarner; Guaita; Llansola; Lloscos; Llopis; Llobat; Mascaros; Peñarroja; Monlleó; Oltra; Ortells; Palanca; Payá; Persiva; Peset; Pitarch; Porcar; Renau; Ribelles; Rumbau; Savall; Senabre; Silla; Suay; Tarin; Tro; Troncho; o Vernia...

La probabilitat de ser valencians portant els seguents llinages s´incrementa al 80-90%: Aleixandre; Alepuz; Aparisi; Asensi; Asins; Arlandis; Baixauli; Baldoví; Benlloch; Bisquert; Bodí; Bolinches; Cabedo; Calabuig; Cantavella; Carsi; Che; Chirivella; Daudi; Delhom; Enguix; Escoí; Escrig; Escrivà; Espert; Esplugues; Estellés; Falomir; Fayos; Frasquet; Furió; Llácer; Llidó; Llobell; Mascarell; Meneu; Micó; Molla; Morant; Moratal; Magraner; Miso; Moncho; Monsoriu; Moscardó; Nácher; Oroval; Orts; Parrés; Pelechá; Penades; Quilis; Quirant; Rogles; Santonja; Sanchis; Senent; Sifre; Talens; Tatay; Trilles; Verchili....

Com a maxim poden no ser valencians un 10% dels qui porten els llinages següents: Alagarda; Arnandis; Avargues; Barreres; Bauset; Bixquert; Bronchu; Cabrelles; Carregui; Chulvi; Faubel; Ferrandis; Goterris; Hernandis; Llavata; Madramany; Momparler; Montalvà; Mocholí; Montull; Nouselles; Puchades; Tellols; Tronchoni; Verduch; Vercher...

Llinages exclusius valencians son: Alacot; Beferull; Carrals; Cones; Costerà; Chaquet; Felanich; Fenellos; Flors; Forriols; Guixart; Lacreu; Llançol; Mencheta; Montull; Niclos; Rameta; Radiu; Rotglà; Usoles; Vedri...

Respecte de “Balanzà”, es curios lo que es llig en “Estadística y antroponimia” de Rafael Mir de la Cruz: “Mozárabe, y aunque hay una reivindicación euskérica -existe el apellido Balanzátegui- hay que admitir la hipótesis de Dauzat de que en el mediodía francés Balançà señalaba origen valenciano. El diminutivo Balanzó confirma la suposición.”

D´esta serie d´articuls, podem traure com a conclusio, que tambe en l´antroponimia existix una linea de continuïtat entre el poble valencia que existia previament a la vinguda del rei en Jaume i el poble valencià posterior a la conquista. A mes, hem constatat l´existencia d´una antroponimia valenciana propia, que evolucionà en terres valencianes, junt al romanç valencià orige de la llengua valenciana, lo qual conduix a l´existencia de llinages propis valencians. Crec tambe, que encara falta molt per estudiar sobre este tema, i estic segur de que els catalanistes no ho faran.

Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a  un poble”. I per a evitar-ho, hem de combatre les mentires que escampen els acatalanats fantasmes (que no fantasmes acatalanats, perque son ben reals), que nomes busquen la submissio del poble valencià a un atre poble estrany i foraster.



EL DICCIONARIO CRÍTICO CASTELLANO E HISPÁNICO DE COROMINAS ES TENDENCIOSO Y FALSEA LA HISTORIA DE VALENCIA Y SU LENGUA


Ricardo García Moya
Las Provincias 18 de mayo de 1992

Todos sabemos que el ser huma­no, no importa su formación cultu­ral, puede caer en execrables abis­mos morales, como el filólogo ruso que asesinó a más de cincuenta personas. Evidentemente, es un caso pato­lógico similar al del marqués de Sade, que seducía a sus sirvientas con el venenoso extracto de cantá­ridas. No obstante, hay otras mal­dades –las lingüísticas- que son más difíciles de descubrir, al ser ca­mufladas bajo el disfraz de prestigio del autor. El propio Sartre, teórico defensor de las libertades, no tuvo inconve­niente en escribir para los alemanes del III Reich una obra de teatro, “Bariona”, que denigraba al pueblo judio y fomentaba el antisemitismo.
Además de literarios inmorales, también hay libros asesinos, como el códice impregnado de arsénico que recoge Umberto Ecco en “El nombre de la rosa”, quizás, inspi­rándose en lo sucedido a Alfonso el Magnánimo de Valencia, cuando “su mayor enemigo le envió un li­bro de Tito Livio. y disuadiéndole los de palacio y los médicos que le manejase, por la sospecha de que en él venia el veneno” (Mendo, A.: El príncipe perfecto, Madrid 1656, p. 82). Actualmente, a los valencia­nos nos están destruyendo con li­bros emponzoñados, aunque el ve­neno empleado no sea ningún compuesto químico.
Un filólogo puede poseer todos los conocimientos de su ciencia y, sin embargo, hacer uso tendencioso de la misma. Veamos el caso de Joan Corominas y su Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico (DCECH), obra de obli­gada consulta para cualquier profe­sional de la filología. Nadie puede discutir a Coromi­nas su saber lingüístico; sin embar­go, aunque se escandalice la “bea­tería intelectual”, la finalidad del ci­tado DCECH fue encumbrar el ca­talán sobre el castellano y, de paso, fagotizar el idioma valenciano. Corominas comenzó en 1927 un diccionario etimológico catalán, pero observó que muchas palabras eran comunes con el castellano y que gran parte del léxico actual se documentaba por primera vez en el Reino de Valencia. En 1939, sin aclarar la causa, se decidió a escribir el diccionario eti­mológico castellano. ¿Por qué un nacionalista como Corominas –discípulo de Pompeu Fabra, miem­bro del “Institut de Estudis Catalans” y defensor de los Países Catalanes- se olvidó de su proyecto y decidió “dar prioridad” al idioma enemigo? En 1939, no podía arriesgarse a publicar una obra defensora del im­perialismo catalán; el franquismo estaba en su apogeo y no lo hubie­ra tolerado. Por tanto, aprovechan­do el material léxico recogido, fue gestando su DCECH en el que in­troduciría sus anhelos inconfesa­bles. Los cinco tomos de la obra contienen una sutil exaltación del catalán, pero –y ahí está lo censu­rable- devorando el léxico valen­ciano de los siglos XIV y XV.
La politización del DCECH se evidencia en su obsesión por ofre­cer al lector un concepto del terri­torio valenciano como colonia del “Principado”. Para Corominas, “Valencia es tierra catalana” (T. 5.°, p. 261), y, con el salvoconduc­to que le ofrece este concepto, se considera autorizado para saquear léxicamente al Reino de Valencia, que él llama “Pais Valenciano”, aunque a continuación escriba en­fáticamente “Principado de Catalu­ña” cuando se refiere a su tierra. ¡Vaya científico imparcial¡ Corominas, en su avaricia léxica, recalca plomizamente el catalanismo de los vocablos valencianos; aunque respeta la independencia entre galle­go y portugués y la singularidad del aragonés, asturiano y leonés. Corominas hurta –metafórica­mente hablando- los vocablos de origen árabe y mozárabe que pasaron a través del valenciano a otros idio­mas peninsulares. Así, el vocablo Al­bufera que deriva “del árabe buharra, diminutivo de mar, es catalán”. Corominas, al estudiar la etimo­logía de las lenguas peninsulares, observó que el valenciano aportaba una gran proporción de voces al catalán y castellano; de ahí su sis­temático expolio a los clásicos como Jaume Roig. También ignora la opinión de los gramáticos que respetaban el idioma valenciano, como Covarrubias (Tesoro de la Lengua, año 1611), que reconocía el origen valenciano de palabras castellanas (p.e., “chuleta” que de­rivaba del valenciano “chulleta”). Corominas descubrió que una gran proporción del léxico actual –en gráfica y acepción- no era usa­do en 1238, fecha de la conquista de Valencia, cuando existía un koiné lingüística romance. El léxico valenciano –que eliminó vocablos romances, arcaístimos latinos y provenzalismos- se formó lenta­mente en paridad con otros penin­sulares y, por supuesto, no fue Ca­taluña el lugar privilegiado para que surgiera una lengua culta –como insiste Corominas-, sino el Reino de Valencia en su Siglo de Oro; anticipándose también a Cas­tilla, pues incluso en el siglo XV, el gramático Nebrija se avergonzaba de la rudeza de su lengua. El filólogo catalán no perdona ni a la típica exclamación ¡che! (con­siderada todavía valenciana en la última edición del María Moliner). Corominas sabe que no tenemos defensa, pues la Universidad está en manos del taciturno Lapiedra y la Generalidad hace lo que puede para incrementar el catalanismo.
Están jugando con nosotros como hacían con los soldados heri­dos de Felipe IV en el siglo XVII: “algunos bárbaros (catalanes) no querían acabar de matarlos, porque tuviese todavía en qué cebarse el furor de los que llegaban después” (Melo, M.: Guerra de Cataluña, año 1641, p. 274).


EL DIÁLOGO DE LOS SOLDADOS DE ESPAÑA



Por Ricardo García Moya
Las Provincias 8 de Marzo de 1994

¿Qué está gestándose tras el desasosiego institucional que estamos viviendo, con regiones ávidas de engullir a sus vecinas, con la aparición de castas (autonomías de primera, segunda y tercera categoría), y el chalaneo descarado de un gobierno tímido, que rehuye Ilamarse de España y utiliza eufemismos como "gobierno del estado o central"?
Todo indica, y quisiera equivocarme, que las regiones de España están reviviendo situaciones similares a las que precedieron a enfrentamientos civiles. Vean qué ambiente reflejaba un texto redactado en vísperas de la guerra de 1705: "Iban de camino por Cataluña, unos soldados espanyoles (sic), cada cual de su nación: Julián Pérez, castellano hijo de Madrid; Antonio Munyos, andaluz; Diego Carranza, aragonés; Francisco Vives, valenciano; y Juan Roca, catalán". (Luz de la verdad en favor de Catalunya; Bib. Universidad de Barcelona. Ms. Y 36, año 1701 ).
La conversación de los soldados -personificaciones de las autonomías históricas- es controlada por el catalán Roca con argumentos que Ilenan páginas enteras, mientras que los restantes interlocutores apenas ocupan líneas con preguntas ingenuas. La teoría del soldado Roca -salvo matices anacrónicos- es homologada a la esgrimida actualmente: "Catalunya por Espanya, que aunque su Majestad no sacara cosa de ella, y gastara en conservarla, le es de provecho porque es muro de Espanya" (f.49).
Como si en aquellas fechas la belicosa Francia no acosara a la península por el Bidasoa, Navarra y Aragón, que también eran "muro de España". Y en las costas de Galicia, Andalucía y Valencia no se repelieran continuos ataques de flotas francesas e inglesas (Alicante había sido bombardeado en 1691 , poco antes de ser redactado el manuscrito) . Para Roca, los valencianos somos "como cuervos", por negarnos a seguir a Cataluña; y Fernando el Católico el más mal rey de cuantos hemos tenido, pues debiéndosenos el ser Cabeza, nos ha hecho pies" (f.42). ¡Siempre tan egocéntricos!
Por si fuera poco, Roca acusa a los valencianos de traidores por su rebelión de la Germanía, cuando es sabido que la región que más veces se ha entregado a otras potencias ha sido la catalana. Con decir que proclamaron conde de Barcelona al infante de Portugal, al rey de Francia, al archiduque de Austria y -en el colmo del disparate- en 1712 "ofrecieron los Cathalanes al Turco el dominio del Principado" (Bacallar  V. Comentarios. Génova 1725, p.93). EI sultán de Turquía, con buen criterio, no les aceptó como súbditos.
Pero lo inquietante del manuscrito es la teoría política de Roca (no el actual, sino el del siglo XVII), pues presume de que Cataluña "siempre obtiene premio de estos movimientos" (f.45). Es decir, él considera positivo para Cataluña todo lo que sea conflictivo al resto de España, pues la experiencia le dice que los catalanes siempre han obtenido "premios" en estas situaciones; por ejemplo, después de la "guerra dels Segadors", el monarca confirma "sexto jurado a Barcelona. Eso es premio? Digasme, lo tiene Zaragoza? no. Y Valencia? tampoco" (fol. 45).
Y surge el inevitable mosqueo. La mayoría de los políticos catalanes actuales han estudiado en la Universidad Central de Barcelona, lugar donde se conserva el manuscrito Ms Y36 que recomienda sembrar cizaña en la nación ¿No será éste la base del ideario de CiU? Ahora, para no perder el hábito, han creado otro conflicto: la unión de comunidades autónomas. Con la estrategia habitual, la idea ha sido lanzada a los medios de comunicación para analizar cómo reacciona el español medio; el paso siguiente, tras marear la perdiz, será etiquetar de retrógradas a las formaciones políticas que se opongan.
De momento es notoria la aparición de subliminales mensajes sobre beneficios de la fusión con Cataluña, que en un futuro incluiría la zona transpirenaica (Rosellón, Perpiñán y Cerdaña). Pero conociendo antecedentes del asunto no parece muy atractivo el centralismo barcelonés; y a los documentos me remito.
El paradigma perfecto lo ofrece en 1627 el "Embaxador de Perpiñan", cuando suplica a Felipe IV que ordene "dividir y separar los condados de Rossellón y Cerdaña del principado de Cataluña, porque no tienen nada común unos y otros". (Baldo, Luys: Aclamación pía y justa. Barcelona, 1627). Según el embajador, el "Principado de Cataluña o Condado de Barcelona, que es lo mismo" (f. 15), parasitaba inmisericorde a los "dichos condados, Ilevándose a Barcelona los dineros que allí se consumen, sin volver a los Condados una blanca de ellos". Por tanto, "dicha unión ha sido perjudicial, dañosa y muy desigual para el Rosellón y Cerdaña".
Como era de esperar, los catalanes no deseaban perder, la fuente de ingresos y -burlando el deseo de libertad de los demandantes- se apresuraron a escribir a las autoridades de Madrid para boicotear "la pretensión que tienen los condados de Rosellón y Cerdaña de desunirse y separarse del principado de Cataluña" (Bib. de Cataluña. Ms. 1008, año 1627) .
En fin, tal como van las cosas, podríamos aplicar unas frases del manuscrito de 1701 dirigidas al soldado Roca, personificación del nacionalismo catalán: "Como se conoce, amigos, que éste todo lo que dice va con malicia, pues nunca levanta la mano de la queja en sus historias y paridades" (f. 34). La historia, una vez más, se repite; y nosotros, los valencianos, somos la moneda de cambio.