miércoles, 17 de febrero de 2010

LA CATALANISACIO DE VALENCIA

Autor: J. Romero

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

¿Per que Valencia està patint un proces de catalanisacio?
Perque hi ha un proyecte politic de crear uns “països catalans” i independisarse d´Espanya. Estos antihistorics “països catalans” estarien composts per Catalunya, Balears i Valencia.

Com la llengua es l´element mes definidor d´una cultura, els catalanistes necessiten fer creure que les llengües que es parlen en estes tres autonomies son la mateixa llengua (catalana, clar) i, per tant, si es la mateixa llengua es que es la mateixa cultura (catalana) i, per tant, la mateixa nacio: la nacio catalana independent d´Espanya (la “Catalunya Gran” que dia Prat de la Riba, els “països catalans” que diu Carod-Rovira, o “l´Eurorregio” que diu Maragall)

D´ahi que es vullga destruir l´Idioma Valencià –negantli inclus la seua propia existencia- en benefici del catala, d´ahi que es vullga acabar en l´identitat historica valenciana en benefici d´una ficticia catalanitat dels valencians, d´ahi que a nostre historic Reine de Valencia se li cambie el nom pel de “pais valencià”, d´ahi que es vullga acabar en els simbols patriotics valencians com es el cas de la Real Senyera del Reine de Valencia (en blau i coronà desde el sigle XIV) en benefici d´una bandera quatribarrà que unifique la simbologia dels aberrants “països catalans”.

¿Quin es el principal instrument de catalanisacio?
El sistema educatiu. En els anys 60’ i 70’ entraren professors catalans en l´Universitat de Valencia la qual catalanisaria molt pronte els seus departaments. L´Universitat de Valencia es convertiria poc a poc en el Cavall de Troya del catalanisme. Els futurs professors de coleges i instituts serien somesos a una catalanisacio de la mateixa manera que estos deurien catalanisar les ments inocents dels chiquets, es dir, els valencians del dia de dema que, de continuar este proces de catalanisacio, hauran perdut l´anima valenciana, el sentiment de valencianitat en benefici d´una consciencia de catalanitat basà en mentires historiques.

Estes noves generacions de valencians catalanisats son els que, frut del llavat de cervell, reclamen i reclamaran la seua catalanitat destruint aixina tot el patrimoni historic-cultural valencià que ham heretat dels nostres antepassats si la societat valenciana actual no pren consciencia de la nostra responsabilitat coma valencians.

Els catalanistes catalans han invertit molts anys en este proyecte i sobre tot molts dinés financiant en terres valencianes a partits politics, editorials, mijos de comunicacio, entitats “culturals”, voluntats personals, etc. Tot val en este deliri imperialiste catala, pero la colaboracio dels catalanistes valencians es crucial en la catalanisacio de Valencia. De fet, estos son els peons que estan en llocs claus. I els que han renegat de la Patria Valenciana com els Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor, Eliseu Climent, Raimon (est ultim diu ser “catala de Xativa”) son idolatrats i llegits o escoltats obligatoriament en moltes escoles valencianes.

Els estudiants de hui en dia no sabran, per eixemple, que el romanç valencià ya es parlava en terres valencianes molt abans de la reconquista cristiana de Jaume I (tal com s´ha demostrat cientificament); que esta llengua no la portaren les tropes jaumines, sino que es autoctona de Valencia; que la repoblacio de les terres valencianes va ser un rotunt fracas (com va reconeixer el propi Jaume I); que la Llengua Valenciana va ser la primera llengua lliteraria d´Europa (junt a l´italià) de les derivaes del llati; que en els sigles XIV-XV va tindre lloc el Sigle d´Or de la Llengua Valenciana en lliterats tan ilustres com Ausias March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Roiç de Corella, Jaume Roig, Antoni Canals, etc. tots ells valencians que dixaven constancia en les seues obres que escrivien en nostra dolça i benvolguda Llengua Valenciana; que la primera Biblia impresa en una llengua romanç va ser Llengua Valenciana escrita per Bonifaci Ferrer (germa de Sant Vicent); que el primer diccionari llati-llengua romanç va ser en Llengua Valenciana escrit per un atre valencià, Joan Esteve; que les senyes reals de Jaume I no eren quatre pals, sino dos; que la Real Senyera del Reine de Valencia en blau i coronà va ser otorgà pel rei Pere II el Ceremonios en el sigle XIV, el mateix rei que va crear la milicia del Centenar de la Ploma pera custodiar una Real Senyera en uns privilegis i tractaments reals que poques banderes han tingut historicament...

Els chiquets no coneguent l´autentica Historia de Valencia mai aplegaran a enamorarse d´ella, ni de l´insigne Llengua Valenciana, ni de les nostres costums i tradicions valencianes... Aixo si, en els coleges i instituts els professors catalanistes i els llibres de texts, ademes d´estar escrits en pur catala, els atibacaran de mentires historiques, del “pais valencià” dels “països catalans” (ben marcaets en els mapes), de banderes quatribarraes, de la geografia catalana, d´escritors catalans en catala, del rock catala, etc.

¿Que fan al respecte els governants politics valencians siguent competencia d´ells est assunt?
Per desgracia, els partits d´esquerres es decantaren en els anys 60’ i 70’ pel catalanisme. De fet, quan els socialistes de Joan Lerma entraren en la Generalitat rebujaren els llibres de texts en Llengua Valenciana que havia aprovat la UCD i impongueren el “valencià normalitzat”, que es un eufemisme pera no dirli directament catala.

A pesar de les constants i multitudinaries manifestacions de la societat valenciana en defensa de l´Identitat i Llengua Valenciana, els socialistes continuaren en el proces de catalanisacio en l´ensenyança, pero tambe en els mijos de comunicacio i en el mon de la cultura.

L´arribà al poder del PP en 1995 tampoc ha supost la detencio del proces de catalanisacio, per molt que, per motius electorals, faça el paperot coma que defen la Llengua Valenciana i que es mes valencianiste que ningu. Per desgracia, els fets son ben distints. La Conselleria d´Educacio i Cultura seguix reblida de catalanistes en els llocs claus colocats pels socialistes i als quals no ha volgut “desplaçar” tal com ha fet en atres conselleries; els llibres de text seguixen en els mateixos continguts catalanisants i escrits en catala; les editorials catalanistes seguixen forrantse en les descomunals compres de llibres per part de la Generalitat Valenciana; les entitats “culturals” catalanistes seguixen recibint suculentes subvencions per part de la Conselleria de Cultura; molts ajuntaments governats pel PP tenen penjà la quatribarrà en el balco, ademes de tindre places i carrers del “pais valencià”... en fi, hi ha pera contar i no acabar. Pero lo mes flagrant de tot es que el PP ha oficialisat el “valencià normalitzat” (catala) que el PSOE no es va atrevir a oficialisar per llei. Efectivament, en 1998 el PP va crear l´Academia Valenciana de la Llengua (que no “de la Llengua Valenciana”) la llei de la qual oficialisa el “valencià normalitzat” i impon l´unitat de les llengües, ademes d´estar composta per academics catalanistes que neguen la propia existencia de la Llengua Valenciana pero que cobren anualment vora 10 millons de les antigues pessetes dels dinés publics valencians per humillar els sentiments mes arrailats dels valencians i cometre est atropellament a la ciencia i a l´identitat i personalitat valenciana. El nacionalisme catala necessitava, ademes de l´Universitat de Valencia, un atre Cavall de Troya en Valencia, per tant, si Aznar volia contar en CiU pera governar Espanya el PP tenia que satisfer els desijos catalans creant una nova institucio que afiançara i rematara el proces de catalanisacio de Valencia.

¿De quina manera es pot invertir esta dramatica situacio?

Siguent decisiva la presencia en les institucions d´un partit genuinament valencià, sense complexos ni servilismes politics com atres partits que estan a lo que els manen o els dixen fer desde Madrit o Barcelona; un partit que tinga les arrails exclusivament en la terra valenciana pera que defenga a capa i espasa, sense contemplacions, els interessos de mosatros, dels valencians.

Ademes, lo principal pera que no es perga l'idioma Valencià es parlar sempre als fills, nets, nebots i chiquets en general en la genuina Llengua Valenciana que mos varen ensenyar els nostres pares. La transmissio de la Llengua Valenciana d'una generacio a atra es el pilar basic pera evitar la desaparicio de l'idioma Valencià i frenar els atacs dels catalanistes.

PP. ¿VALENCIANISTE? NO, NO, I MIL VEGAES NO.


Comunicado GAV (9 d´Octubre de 2006)

¿Es valencianiste el ¡¡senyor!! Gonzalez Pons fent el dictamen del 9 de Febrer de l’ AVL (Academia Valenciana de la Llengua ¿quina llengua? la valenciana no) on es proclama fins a 4 voltes l´unitat del català i el valencià. AVL, una academia extremadament catalanista creada i feta estatutaria pel PP?


¿Es valencianista l´Universitat de Valencia, on hui per hui es un niu de catalanistes demagogocs on es llava el cervell en mentires pancatalanistes al futur de nostre poble, una universitat financiada pel PP?

¿Es valencianiste el ¡¡senyor!! Fernando Giner, president de la Diputacio de Valencia fent les afirmacions que fa contra el catalanisme regnant en nostra terra, pero despres en les mateixes declaracions li fa la pilota a l’AVL a pesar de ser esta academia el Cavall de Troya de la llengua valenciana?.¿Es valencianiste fent exposicions i homenages per mig de la mateixa Diputacio al molt catalaniste i renegat Joan Fuster, u dels majors traïdors de nostra terra valenciana?.

¿Fon valencianiste el PP quan va “defendre” nostra llengua valenciana en el TSJ contra la homologacio dels tituls de català i valencià dient que “el valencià era un dialecte del català”?. ¿Aixo es ser valencianiste? Per favor, que Deu nos pille confessats.

¿Alguna volta han pensat perqué no ix res referent al GAV en els mijos de comunicacio?. No es perque no fem coses, sino perque el PP no vol que la gent s´entere de lo que estem denunciant nosatros, simplement perque diem la veritat i la diem als quatre vents .

Si despres de tot lo dit, (i aixo que aço es soles una chicoteta part de les moltes traïcions que no hem pogut comentar aci per qüestio d´espai) si encara es pensa algu que el PP es valencianiste, simplement dir que, o no vol vore la realitat o no l’interessa vore-la. Ajuda’ns a fer saber aço a tots els que pugues i per aixo et demanem un chicotet favor, fes-ho arribar per lo manco a deu persones del teu voltant. “Desperta Ferro, Desperta Poble Valencià”

LA LENGUA VALENCIANA YA FORMADA

Por: Manuel Mourelle de Lema

No abundan los datos fiables acerca de la vida de los aborígenes valencianos en vísperas de la conquista mora. Se cree que esta carencia de noticias durante los dos primeros siglos del Islam pudiera deberse al aislamiento y a la independencia de que, al parecer, gozó la zona. Se han dado casos curiosos en nuestros días, al igual que ocurrió en el siglo XVII con las apócrifas Trobes del inventado Jaume Febrer, de proponer toda una serie de piezas numismáticas falsas para salvar el bache histórico.

Propiamente de la mozarabía valenciana no hay datos objetivos hasta la presencia del Cid a finales del XI, coetánea esta estancia con la de los almorávides. Incluso la vida política de Valencia, en este periodo, apenas es conocida nada mas que por la actuación de sus gobernadores en relación con el poder central y las campañas que emprendieron contra los cristianos. Pero aun de esto no se hicieron eco las crónicas latinas de la época. Cabria pensar en un caso raro de desaparición de tales datos, que si debieron existir, pues hubo una Crónica Bizatino-arábiga del 741, cuyo autor se cree haber sido un levantino recientemente convertido al Islam; está demostrado, además, un importante culto cristiano en las sedes de Valencia, Játiva y Elche.

Periodo de gran interés en la vida mozárabe valenciana lo constituyó el almorávide. Hay autores que sostienen que esta invasión comportó, en el siglo XI, una represión indiscriminada que borró totalmente la lengua romance en Valencia y fomentó el culto del árabe, produciéndose así un vacío en esta habla por espacio de, al menos, una centuria, hasta la fecha en que llegaron las huestes de Jaime I, las cuales iban a implantar, sin mas, un nuevo romance sin solución de continuidad con el anterior, de cuya existencia aun llegan a dudar. Piensa así Alvaro Galmes, entre otros.

Nuestra opinión es que la lengua románica de Valencia se hablaba antes de la invasión almorávide (piénsese en las jarchas) y continuo durante ella y la almohade, así como después de la Reconquista cristiana, desembocando en el habla medieval (la de los siglos XIII y XIV). Además, sobre ella fue muy escasa la incidencia de las hablas de los reconquistadores, ya que el aumento de la población del reino no llegó a un cinco por ciento con la inmigración foránea. Los catalanes no trajeron una lengua, puesto que no la tenían propia; el primer autor que ellos consideran suyo es el valenciano Arnau de Vilanova. Los catalanes hablaban el occitano y un romance occidental próximo a la lengua valenciana y al aragonés.

El latín fue hasta el siglo XII casi el único instrumento de la comunicación escrita. Continuó siendo incluso hasta el XIII y durante este mismo la lengua de la cancillería, de la liturgia, de la erudición y de la expresión literaria, pues solo en él era dado fijar por escrito las vivencias y sentimientos de cada cual. Pero se daba, al mismo tiempo, el alza del romance. Tradicionalmente piensan los autores que estos se dio primero en el dominio galorrománico. En efecto, para las lenguas románicas no hispánicas se consideraban que habían textos procedentes del siglo IX, aunque el numero de manuscritos conservados no aumente hasta el XIII. De épocas anteriores, siempre según estos autores, no se posee ningún manuscrito principalmente destinado a la fijación del romance. Incluso los Juramentos de Estrasburgo, del año 843, aparecen en medio del texto latino de Neithard. Y algo parecido ocurriría con los textos conservados para el romance galo e italiano.

Entre los primeros textos hispánicos citan los autores el Auto de los Reyes Magos, registrado en el espacio libre de un manuscrito latino de principios del siglo XIII, que contiene textos exegéticos. Mas el Cantar del Mio Cid está localizado en 1140. Pero ahora, con el descubrimiento de las jarchas, se sabe que el romance español es anterior a las demás lenguas románicas y aun europeas en general.

Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova y Raimundo Lulio, que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo. Pero aun hay algo mas significativo. En el territorio de la Corona de Aragón, antes de la reconquista valenciana, los primeros textos de las historiografía vernácula conservada no pueden datarse con certeza hasta el XIV, pues es a principios de este siglo cuando se sitúa la actividad del considerado primer historiador de la Corona, a quien se debe la versión latina del Libre dels Feyts o Crónica Latina Iacobi regis Aragonum, llevada a feliz término por disposición de Jaime II alrededor de 1313. Sería el texto latino mas antiguo que el catalán, según Nicolau d’Olwer; para otros, el latino procedería de uno catalán muy próximo en el tiempo. De cualquier modo, ambos pertenecerían al siglo XIV. Por otra parte, la Crónica de Bernat Desclot es contemporánea o aun posterior, puesto que fue iniciada en 1283, aunque alguien la considere anterior al Libre dels Feyts; la Crónica de Ramón Muntaner y la de Pere el Cerimonios son posteriores a aquellas otras.

Respecto de las primeras manifestaciones literarias anteriores a Llull y Vilanova, Comas fijas como provenzalista toda la poesía, que alcanzó su apogeo entre los siglos XI y XIII. Por lo que se refiere a la prosa, el que ha sido primer texto literario catalán pertenece a finales del XII: Las Homilias d’Organyà. Sería ya en el siglo XIII cuando se escribieron las restantes muestras del catalán, tales como Libre de la saviesa, Libre de paraules e dits de savis e filosofs (de Jafuda Bonsenyor) y, después, las versiones de Usatges, del Consolat de Mar y alguna otra. Pero sobre esta producción vernácula hubo de influir la lengua d Valencia a través de los catalanes llegados a estas tierras durante la Reconquista y posteriormente.

Subráyese que las primeras ediciones de obras antiguas en prosa catalana se hicieron en el siglo XIX, e incluso entonces mas por motivos históricos que literarios, y al español o en forma bilingüe. Me refiero a las versiones de las crónicas de Jaime I, Pedro IV el Ceremonioso y Muntaner, realizadas por Antonio de Bofarull.

MES CITES DOCUMENTALS (II)

Cita 0011
Entre una lengua y otra (balear-catalana) hay unas diferencias tan sustanciales que las mismas palabras tienen diferente significado. GAT, en mallorquín es "borracho" y en catalán "gato". MOX, en mallorquín es "gato" y en catalán "borracho". MISSATGE, en mallorquín es "mozo de labranza" y en catalán "mensaje". POLL, en mallorquín es "pollo" y en catalán "piojo". PALLISSA, en mallorquín es "paliza" y en catalán "pajar". VELL, en mallorquín es "vellón" (toda la lana que al esquilar la res sale junta) y en catalán significa viejo. Etc...

Cita 0012
En el CONGRESO DE LENGUAS ROMÁNICAS celebrado en Palma de Mallorca en el año 1980, "XVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas", al que acudieron 800 especialistas en filología románica, representando a 33 países, setecientos sesenta de los asistentes se pronunciaron en favor de la denominación mallorquín-balear para la lengua en uso en Baleares.

Cita 0013
Asimismo, los modos de hablar usados en España son españoles, y no de otra manera pueden considerarse las modalidades galaica, portuguesa, asturiana, leonesa, catalana, valenciana, murciana, baleárico y castellana;... (Enciclopedia Universal Ilustrada - Editorial Espasa - Barcelona - Tomo 21- Pág. 413 - Artículo España)

Cita 0014
Manuel Sanchis Guarner, en "La llengua dels valencians", Valencia 1933, diu "LA LLENGUA DELS VALENCIANS ES EL VALENCIÀ...Som valencians, i el nostre idioma es el valencià...Qui renuncia a sa llengua renuncia a sa patria i el qui renega de la seua patria es com el qui renega de la seua mare..."

Cita 0015
Gran Enciclopedia Rialp - Madrid 1971 - Tomo III - Pág. 636. En el apartado de Baleares, epígrafe XI. Lengua: Mallorquín. Tomo XIV - Pág. 835. En el apartado de Mallorquín dice que el balear es una de las lenguas más arcaizantes de toda la romanía.

Cita 0016
No hi ha dubte que la Conquista de Valencia fou una iniciativa aragonesa. (Joan Fuster, De su más importante Obra "Nosaltres El Valencians", página 41, (Conquista de Valenica), (17 Edición)

Cita 0017
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII. (Pare Lluïs Fullana i Mira. 1916 )
Cita 0018
Se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I.” (Antonio Ubieto. 1977)

Cita 0019
Las cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego y latino. (Carlos Ros Hebrera. 1703-1773)

Cita 0020
Hay unanimidad en los autores valencianos de los siglos XIV, XV y XVI en llamar valenciana a su lengua. (Simó Santonja. 1975)

CATALANISMO EN ARAGON


FACAO DENUNCIA QUE LOS “CATALANOHABLANTES” QUE AYER RECLAMARON EN MADRID EL CATALÁN PARA ARAGÓN SON EN REALIDAD INDEPENDENTISTAS PRO-PAÍSES CATALANES

FACAO: “LOS GRUPOS QUE AYER SE PRESENTARON EN MADRID COMO ARAGONESES SON LOS MISMOS QUE SE AUTODEFINEN COMO CATALANES E INDEPENDENTISTAS EN CATALUÑA”.

“ALGUNOS HAN MANIFESTADO QUE EL HECHO MÁS DRAMÁTICO DE LOS ÚLTIMOS AÑOS HA SIDO EL PASO DE LAS PARROQUIAS DE LA DIÓCESIS DE LÉRIDA A LA DE BARBASTRO SIN QUE LA GENERALITAT DE CATALUÑA ABRIERA LA BOCA”.

“HAY QUINES INCLUSO SE QUEJAN DE QUE LOS CATALANES QUE VAN A LA Y DEJAN ALLÍ INGRESOS NO SE PUEDEN DIRIGIR EN CATALÁN A LAS ADMINISTRACIONES”.


La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental denuncia en un comunicado, que hará extensible próximamente a todas las fuerzas políticas de Aragón, que los grupos que en Aragón están pidiendo la cooficialidad y reconocimiento del catalán y, que ayer lo exigieron en Madrid, son en realidad asociaciones radicales que trabajan en favor de la independencia de los Países Catalanes y que están integradas en muchos casos personas que ni han nacido ni viven en Aragón.

FACAO manifiesta que los tres representantes de la “Instució Cultural de la Franja de Ponent” que ayer estuvieron en Madrid son destacados activistas en favor de la independencia de Cataluña.

El presidente de la agrupación, Jaume Borbón, posó en fotografía bajo una bandera independentista catalana en Barcelona el pasado 11 de septiembre (Diada de Cataluña) mientras su entidad realizaba una ofrenda floral a la estatua de Rafael Casanovas, máximo mito del nacionalismo catalán.

El secretario de la asociación y, natural de Badalona, Guillem Chacón, y también bajo una bandera independentista catalana manifestaba en el año 2000, como representante de la “Franja”, que “la artificial raya que se sorteó, aquí o allá, que nos arrancó de nuestros hermanos y nos intentó aplastar no será nada con el abrazo obstinado de nuestra tierra, Cataluña”.

Finalmente, la tercera representante que ayer estuvo en Madrid, Aurora Fontoba, firmó en Barcelona el pasado 5 de febrero de 2005 un manifiesto contrario a la Constitución Europea porque no reconocía los Países Catalanes.

El colofón lo pusó también ayer Joaquim Montclús, presidente de la asociación “Amics de la Franja de Ponent”, entidad que comparte web, actuaciones y exigencia de la cooficialidad del catalán con la ya citada ACFP. Montclús, colaborador del diario AVUI de Barcelona, publicaba ayer un artículo en el que afirmaba que “La Franja de Poniente son unas tierras catalanas que a lo largo de la historia han sido incorporadas a la administración aragonesa tanto desde el punto de vista político como eclesiástico. De todos modos quedó una gente catalana con una cultura y una lengua también catalanas”. Montclús llega a decir que “uno de los hechos más dramáticos que sucedieron fue el paso de las parroquias de la diócesis de Lérida a la de Barbastro, sin que prácticamente el gobierno de la Generalitat abriera la boca”.

El pasado 3 de mayo, y también en el diario AVUI de Barcelona, Montclús escribió que al llegar a la “Franja de Poniente” y “entrar en alguna de sus iglesias, la lengua que se impone en todos los actos litúrgicos es la castellana y también en todas sus publicaciones”. En el mismo artículo llegó a decir lo siguiente: “Otros catalanes que un cierto día visitaron estas tierras, se sintieron bien, y, entonces, decidieron comprarse una casa como segunda residencia. Todas estas personas que tienen una casa en la Franja pagan una parte de sus impuestos en Aragón y en sus estancias aportan una importante fuente de riqueza. (...) Toda esta gente, a pesar de la riqueza que aportan y a pesar de que en estas tierras se habla la misma lengua que en la Cataluña estricta ven cómo no se les reconocen sus derechos más elementales lingüísticos y que además se les trata como a forasteros. Si han de dirigirse a cualquier administración en la forma escrita lo tienen que hacer en castellano (...)”

Expuesta toda esta información, desde FACAO solicitamos a todas las fuerzas políticas de Aragón y, en especial a los políticos que están redactando nuestro Estatuto de Autonomía, que no se dejen influenciar por estos individuos y no permitan que en nuestro Estatuto “nos cuelen el gol” del idioma catalán. También exigimos a las Cortes de Aragón que escuche al más del 90% de la población de la zona oriental que según el “Estudio Sociolingüístico de la Franja Oriental de Aragón”, publicado por la Universidad de Zaragoza en 1995, no reconocía la lengua catalana como su lengua.

Asimismo rogamos a toda la sociedad aragonesa que esté alerta ante los ataques hacia la integridad territorial de Aragón y que no olvide que la zona oriental es también parte de esta comunidad.

Finalmente huelga decir que desde FACAO seguiremos defendiendo nuestros derechos lingüísticos y demostrando que la lengua que hablamos en la zona oriental de Aragón es una modalidad de aragonés y no de catalán, como recientemente ha demostrado el investigador J. Naval releyendo “El fuero de Jaca” del siglo XI donde aparecen numerosos documentos escritos en nuestra modalidad.

FACAO
www.facao.com

VALENCIANISME PATRIOTIC


DE LA MEUA CATACUMBA (II)

Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

¡Qui nos havia de dir que la nostra llengua valenciana, baix el nom de llengua catalana, seria la negacio de la nacionalitat de la Patria Valenciana, quan sempre ha segut una reafermacio!

El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme. Per aixo els valencianistes sempre hem usat preferentment la designacio Patria Valenciana, per sobre les de Nacio Valenciana, Nacionalitat Valenciana i Estat Valencià. Perque el patriotisme es una entitat d’orde natural; s’es valencià com s’es fill del pare i de la mare. Per aixo per a dir valencià es diu fill de Valencia; pero no fill de la Nacio, ni Nacionalitat, ni Estat de Valencia. Com es diu a Valencia Mare Patria i no Mare Nacio, ni Mare Nacionalitat, ni Pare Estat.

No es deu dir pels malintencionats o ignorants, ni creure per ningu, que es fa politica quan es defen la valencianitat sense adherencies canceroses. Perque la valencianitat no es una idea politica sino un sentiment patriotic, com ho pot ser l’andalusitat, la galleguitat, l’aragonesitat... i es diu la hispanitat. Lo que si que es fer politica es lo que fan els que ataquen a algun d’estos sentiments patriotics.

Pense en horror si -¿per l’accio de patricis de ponent o tramuntana?- arribara un dia en que, per algun patriota supervivent, es podrà fer un requiem per la Patria Valenciana.

¡Pobre del patriota valencià que es amant de la veritat!

Es curios lo que, per lo manco a molts, sol molestar l’Historia. Perque poques coses hi ha mes mal tractaes, manco respectaes i mes falsejaes.

Es una pervensio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.

Hi ha qui en lloc de parlar deuria d’anar a pasturar. Segur que el lector ya ha pensat noms.

Tots els que ara som valencianistes, aixi com els anteriors a nosatros, nos ferem valencianistes sense “alfabetisacio”. Ningu de nosatros no havia anat a cursets de llengua valenciana. Pero teniem els llibres de totes classes i materies (principalment de poesia) que s’havien publicat “sense haver segur alfabetisat els autors”. Com tambe “sense haver segut alfabetisats” els posteriors (entre ells nosatros) nos feren valencianistes per “culturisacio” de la llengua valenciana que representaven els llibres que nos trobavem publicats. I per culturisacio i no per alfabetisacio es el valencianisme existent en l’actualitat.

Com sense alfabetisacio tinguerem el sigle d’or de la nostra llengua valenciana que supongue un altissim grau de “culturisacio”. Perque no s’oblide que es la cultura i no l’alfabetisacio qui dona categoria a una llengua. Sense “alfabetisacio” fon la nostra portentosa cultura que centra el sigle XV.

No deu oblidar-se que “evolucio” pot ser –i ho es molt correntment- nomes que un eufemisme, un “camouflage” de traïcio.

CALIFA. (De l’arap Jalifa, sucesor).




CALIFA. (De l’arap Jalifa, sucesor).
Tituls dels princips sarraïns successors de Mahoma, que eixerciran la suprema potestat civil, militar y religiosa en Arabia, Espanya y Nort d’Africa.

Segons escriu Aben.Jaldun, en els Prolegomens (mokaddemat) a s’ a historia, es el califa “el lloctinent del llegislaor inspirat (Profeta) encarregat de mantindre la religio y de servirse d’ella pera gobernar el mon”. Lo nom de califa (vicari, Lloctinent o sucesor del Profeta de Deu) fon usat per primera vega per Abu-Beck al ser elegit, mort Mahoma, pels companyers d’este, pera dirigir l’islamisme. Al califa se l’exigien les cinc condicions següents: sabiduría, probitat, aptitut, tindre en perfecte estat els sentits y membres que influixen en l’activitat de l’esperit i del cos, y perteneixer per naiximent o clientela a la tribu de Koreix, a la que va perteneixer Mahoma. Est ultima condicio es determinà en la celebre reunio del vestibul (Sequifa) o portic dels Benu-Saad, vencent els criteris dels Mecanies sobre els del Medinenses. Dins de la dita tribu, la familia de Mahoma pergue el califat al ser elegit Moawia, qui el vinculà a sa familia hasda que fon desposeit pels descendents de Abbas, tio de Mahoma, en canvi un descendent de Moawia, Abderraman, llançà les bases del califat d’occident. A la seua vega la secta dels Xiies o Aliei, consideren vinculat el poder espiritual y temporal en la descendencia d’Ali y Fatima, mirant com a usurpaors als tres primers califes, Abu-Berk, Omar y Otmon. La mateixa tribu de Koreix pergue el califat quan els ultims califes procedents d’ella se’l deixaren arrebatar pels estrangers; pero encara els araps neguen el titul de califa als emperraros turcs y els Xerifes marroquíes es creuen en millor dret ad ell per ser descendents de Mahoma. Per rao de sa sabiduría el califa te el titul d’Iman, puix si be est es comu a tots els grans doctors y entre els Suméis s’aplica per ells al Kadi, ad ell el correspon principalment, ya que com escriu Aben-Salmun, deu de ser Muchtehidm aço es, interprete suprem de la llai. Te tambe (este com a propi y privatiu) el d’Emir-El-Mumenin (jefe dels creyents), en el que fon saludat Omar y que accetaren ses successors. Els princips almoravits preniren el d’Emir-El-Mussemin (FEDE dels musulmans) y ademes molts califes adoptaren atre, o el prenien d’un antecesor seu, tal com El-Motassim Billah (sostingut per Deu), adoptat pel octau califa abasida, y El-Motadid Billah (el que demana l’assiencia de Deu) que usà el setze califa de la mateixa dinastía.

En un principi el carrec de califa es transmitia per eleccio feta pel califa regnant, que designava al seu sucesor, el qui era acceptat y acatat pels principals dignataris, els que, al pujar al tro, el juraven obediencia y fidelitat. En temps de Moawia, qui va designar com a sucesor a son fill Yezid, la successio es feu clarament hereditaria, pero mai v’arraigar el pret de la primogenitura, en la preferencia per rao d’edat, si be sempre foren excluides les femelles.

Ademes dels califes d’Orient, es conegueren els d’Africa (que al mateix temps son califes fatimites d’Egipte) y Espanya (Al-Andalus, o califat d’Occident).

Califes d’Occident o Cordova:

Abderraman III 912
Alhaken II 961
Hixem II 976
Mohamed II 1008
Suleiman 1009
Mohamed II (segon vega) 1009
Hixem II (segon vegà) 1010-1016
Suleiman (segon vegà) 1012-1016
Ali-Ben-Hammud 1016
Abderraman IV 1017
Alkasin-Ben-Hammud 1020
Yahya-Ben-Ali 1021
Alkasim (segon vega) 1022
Abderraman V 1023
Mohamed III 1024
Yahya (segon vega) 1025
Interregno 1026
Hixem III 1027-1031

Abad d’Abderraman III hi agüeren els emirs independents, que escomencen en Abderraman I (756-788); pero estos respectaren en el califa de Bagdat la representacio, tan sivol nominat de la Comunitat Islamica, siguent Abderraman III el primer emir independent que adoptà els usos dels calides d’Orient y el titul d’Emir-El-Mumenin.

CALENDARI ARAP


CALENDARI ARAP:

D’ell existisen dos epoques: 1ª l’anteislamica. Hasda el 412 de nostra era en l’Arabia usaven un any de dotze mesos, i eren estos:

1º Mutamer
2º Nadjir
3º Jawan
4º Sawan
5º Hinum
6º Ronnà
7º Asam
8º Adel
9º Nàtik
10º Waghel
11º Hewah
12º Barak

En la dita data estos noms foren reemplaçats, durant lo regnat de Kelab, rebesyayo de Mahoma, per estos atres, que son els subsistents en l’actual calendari arap:

1º Moharrem, mes sagrat 30 dies)
2º Safar, mer de la partida per a la guerra 29 dies)
3º Rabí I, primavera d’estiu 30 dies)
4º Rabi II, primavera d’estiu 29 dies)
5º Djumada I, sequera 30 dies)
6º Djumada II, sequera 29 dies) 354
7º Radjeb, abstinencia 30 dies) dies
8º Chaaban, germinacio 29 dies)
9º Ramadhan, gran calor 30 dies)
10º Chaval, emparellament dels animals 29 dies)
11º Dhulcàda, descans 30 dies)
12º Dhulhidjah, pelegrinacio 29 dies)

L’any anteislamic era llunar, i al notar al principi del sigle V l’atrás de la data de la celebracio de la pelegrinacio a la Meca, que ya per llavors es fea, i que deuria de fer-se en la primavera d’hivern, s’afegi a l’any un atre mes, el tretze. Per ad allo es va instituir el Nasi, ministre cridat tambe Calamma, que deuria cuidar de l’intercalacio i la proclamacio de l’any embolismic (Dimasah).

L’intercalacio fon prenida del judeus residents en Jathrib (Medina) i se la practicava en rao de set mesos en deneu anys, o, segons atres, de nou mesos cada ventiquatre anys; pero lo mes provable es que era d’un mes cada tres anys.

En l’any embolismic no es va conseguir, no obstant, la conciliacio perfecta en la marcha de les estacions, puix tres anys solars consten de 1095 dies i 17 hores aproximadament i tres anys araps (37 mesos) donen 1092 dies i 15 hores. Per aço, despres d’una serie de tres anys, l’escomençament de cada nova serie alcançava sobre l’any solar 3 dies i 2 hores aproximadament, i la pelegrinacio a la Meca en el transcurs dels 220 anys, hasda l’any 10 de l’hegira (632 de la nostra era) passá successivament d’octubre (del 412) hasda abril.

2ª epoca: Mahoma, que en el dit mes d’abril realiçà son segon viage a la Meca, tres mesos abans de la seua mort, prohibi l’intercalacio. Aixi es tornà a l’any llunar. Composant-se dotze llunacions de 354 dies, 8 hores i 48 minuts, i els dotze mesos soles de 354 dies. Per a compensar la diferencia es va dispondre que en cada periodo de trenta anys, hi hagueren onze superabundants, o siga de 355 dies: ho son el 2º, 5º, 7º, 10º, 13º, 16º, 18º,21º, 24º, 26º i 29º. Pero per no concordar, en est apanyo, l’any llunar en el tropic, el calendari mahometá es troba en perpetuo desacort en el nostre. He aci el calendari musulma en lo seu aspecte religios:

12 Rabi I. 1ª nit de veneracio per l’institucio dels grans misteris i veritats del mahometanisme: el naiximent del Profeta.

1er. Divendres Radjeb. 2ª nit de veneracio: concepcio del profeta.

27 Radjeb. 3ª nit de veneracio: asuncio del Profeta.
15 Chaaban. 4ª nit de veneracio, celebrá en mostres de temor i espant, perque es creu que en ella els angels a dreta i esquerra de l’home, escribint ses accions bones i roïnes, canvien els llibres.

Ramadhan. Tot consagrat al dejuni riguros en tota persona major d’edat.

27 Ramadhan. 5ª nit de veneracio: la dels misteris inefables. Les oracions fetes en la dita nit servixen lo mateix que les fetes durant mil llunes consecutives.

10 Chavàl. 6ª nit de veneracio: vespra del primer Beyran.

2-4 Chavàl. Festa del primer Beyran.

10 Dhulhdijah. Pelegrinacio a la Meca.

11-14 Dhulhidjah. Festa del segon Beyran.

Ademes te el calendari musulma quatres mesos sagrats. Per fi, en tables especials, sobre pergami o vitela, s’ndiquen cinc hores canoniques de l’oracio mahometana, les que se fixen per mig de tables astronomiques.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrid, 1991 – Tom. XXXVII pag. 768

BEDUÏNS


De l’arap Bedaua (habitant del desert). Poble nomada dels deserts d’Arabia, Siria i Africa septentrional. Sa verdadera patria, i encara en l’actualitat son principal residencia, es Neyed, en Arabia, des d’a on s’han extes en totes direccions. En les fronteres de Siria dominen el cami que han de recorrer les caravanes que d’Alepo i Damasco es dirigixen a Bagdat i Basora.

Els de Siria i Mesopotania que habiten els confins del desert, convertits en sedentaris, se degue a l’agricultura, pero morant encara en tendes i barraques, tornant en facilitat a la vida nomada en quant el pillage de ses veïns els fa impossible aquella vida. El govern turc ha procurat que definitivament siguen sedentaris, creant par ad aixo en Constantinopla una escola per a fills de beduïns, als quals costeja el viage i la manutencio.

Lo seu estat es patriarcal; la tribu consta de distintes families o clans, quins jefes son lliures i a soles en certs casos obedeixen al de la tribu, quina dignitat es hereditaria en la familia governant. La poligamia es rara i la dona es la que cuida de tots els quefers.

Els beduïns ocupen en Palestina els territoris que en atres temps pertanyiren als edomites, midianites i atres pobles veïns dels antics israelites. En el nort d’Africa formen quasi exclusivament la poblacio de Bengasi i Tripoli i constituixen una bona paart de la de Tunes, Argelia i el Marroc; en el desert egipci vaguen tribus araps nomades, classificaes com a beduïns o bedania, les principals de les quals son: en el Sian els Taurah; els Maazeh, en la part nort del desert arabic hasda la latitut 27º15’; els Abaddeh, al sur de la llinea Kena-Kossier; els Bixaria, en lo desert d’Assuan, i els Hadendoda en la direccio de Suakin; poblen tambe, ya conservant sa individualitat etnica o confundits baix lo nom general de moros, en els berebers, la part occidental del Sahara, situá entre el Marroc i el Senegal.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom VII – pag. 1437

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (VIII)

LA BATALLA DE VALENCIA (V)

El blaverismo también ha tenido su expresión violenta materializada en el Grup d'Accio Valencianista (GAV), una organización autodenominada como valencianistas, en cuya revista interna "Som" reconocen ser los autores de la quema de la señera preautonómica en el 9 de octubre de 1977 en el Ayuntamiento de Valencia. Además, por ese mismo número, publicado en el año 2002, fueron denunciados por el
BNV de hacer apología al terrorismo ya que, según los nacionalistas, manifiestan en ella su aprobación con los atentados con bomba contra Joan Fuster y Manuel Sanchis Guarner.

Recientemente, desde el año 2005, el blaverismo ha sido acusado por diferentes fuerzas políticas progresistas y nacionalistas valencianas de atentar contra las sedes del
BNV en Valencia y localidades de los alrededores.

No es precisamente el Bloc nacionalista de izquierdas el que puede acusar al Grup d’Accio Valencianista de terrorismo, cuando este Bloc estaba conexionado con el Psan, partido del que ya he hablado en otras ocasiones, y muy relacionados con el grupo catalanista Terra Lliure, autor de innumerables atentados contra la convivencia de los valencianos.

Ya hemos dejado constancia más arriba de las situaciones que se produjeron callejeramente, para advertir a los parlamentarios que estaban gestando el estatuto de autonomía, de cuales serían las consecuencias para ellos caso de que consensuaran la introducción en el estatuto del catalán en lugar de nuestra Lengua o Idioma Valenciano. Y ello parecer ser que logró cambiar la actitud de todos ellos, no creo que por coherencia con nuestra historia sino, más bien, por temor a que las manifestaciones callejeras pasarán a mayores y pudiera peligrar su integridad física.

El año 1979 iba a ser determinante para concluir este espinoso asunto, pues, en el mes de agosto, en pleno periodo de vacaciones, se trata en el Consejo de Ministros la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza y se recurre al rey, que ya está desplazado a Palma de Mallorca, para que estampe su firma –por otra parte no tan extraño- en tan denigrante real decreto, denigrante por que en él se nos cataloga como País Valenciano. Una vez más la falta de respeto hacia los valencianos por parte, tanto del gobierno como de la monarquía, se hace patente y pasaría a ser la característica corriente que continuaría denigrando y denostando a nuestro pueblo en los años posteriores a la preautonomía valenciana. Transcribimos seguidamente el citado real-decreto para constancia.

Anexo V. Real Decreto 2003/1979, de 3 de agosto, por el que se regula la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza del País Valenciano
Por el decreto transcrito vemos como el gobierno de aquellos años, de la UCD, se manifestaba mediante el real decreto sobre la incorporación de la lengua valenciana al sistema de enseñanza, pero traicioneramente asigna para nuestro Reino de Valencia el estrafalario nombre de País Valenciano, tantas veces repetido por los estamentos políticos y tantas veces rechazado por los valencianos. Pero ahí no queda todo. Al tratarse de un Real Decreto se hace precisa la firma del Rey Juan Carlos I y éste no tiene ningún empacho en estamparla en el real decreto donde tan miserablemente se nos utiliza a los valencianos.

No obstante ello, hay que mencionar que el repetido real decreto siempre habla de la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza, pero también deja en el aire cual será su definitiva denominación, hasta que se apruebe el correspondiente estatuto de autonomía de la Comunidad Valenciana.

Pero ello no es óbice para que podamos pensar que ya las instituciones, tanto gubernamentales como monárquicas, estaban decididas a transgredir una vez más nuestra historia y nuestro histórico nombre de Reino de Valencia, a pesar de que las manifestaciones de los valencianos venían reclamando la citada denominación y, por supuesto, en contra de los “parlamentaris del plenari” de la preautonomía, que estaban pasteleando con nuestras más ascentrales señas de identidad.

Prueba de ello es la posterior promulgación de la Ley de Uso y Enseñanza del Valenciano, del año 1983, una vez ya aprobado el estatuto de autonomía. En esta ley se habla única y exclusivamente del idioma valenciano o de la lengua valenciana o, simplemente, del valenciano. Se preocupan muy mucho de que en esta ley no aparezca la denominación ni siquiera la alusión al catalán. El caballo de Troya está servido. Una cosa es la letra del ley y otra cosa muy distinta es el espíritu de la misma y, lo que es peor, la aplicación de los reglamentos e instrucciones que posteriormente se promueven para su desarrollo.

Y otra cosa bastante distinta de todo ello es la actuación de los partidos políticos en la aplicación de esta ley, tanto en los centros escolares, institutos de enseñanza media, universidades y todas aquellas instituciones dependientes de la administración. Lo que se aplica es el catalán puro y duro, traicionando tanto la historia de nuestro Reino de Valencia, como el sentimiento de muchos valencianos que se quedan atónitos cuando ven que a sus hijos se les está lavando el cerebro en lo referente a la enseñanza del “valenciano” y a la normalización en el uso del mismo.

Y aquí los maestros o profesores tienen un papel determinante para que la “normalitzación” se lleve a cabo a costa de lo que sea. Tanto maestros de naturaleza valenciana e incluso valenciano-parlantes, como la actuación de otros maestros foráneos (en muchos casos éstos son los peores), hace que la aplicación de las instrucciones gubernativas por medio de los inspectores de educación, sea llevada a cabo hasta sus últimas consecuencias.

Hay muy pocos estudiantes que se rebelan contra la imposición de una lengua que no es la suya, y de las connotaciones políticas que lleva consigo este lavado de cerebro. Pero a esta oposición de los estudiantes no se suman la inmensa mayoría de sus padres para respaldar su actuación en las aulas y ello hace que, por parte de la Consellería de Cultura, se promueva y publique el que no existe rechazo alguno en la aplicación de la ley, reglamentos y actuación de los colegios y, por tanto, la paz escolar está garantizada.
Las mentiras del gobierno son impresentablemente manifiestas, pero la falta de controversia y quejas sociales hace que los políticos continúen con la inmersión lingüística.

En los tiempos de la aplicación de la mencionada ley de uso y enseñanza de valenciano, si hubiera habido una oposición frontal de los padres contra esta “normalitzación”, los políticos hubieran dado marcha atrás a la catalanización de lasaulas, pero sólo hubo una oposición raquítica de algunos padres que respaldaron a sus hijos, lo que les produjo no pocos problemas con los responsables de los colegios, tanto públicos como privados religiosos subvencionados, donde fueron tachados de culpables del ataque a la paz social y a la libertad de cátedra de los profesores.

Ver Anexo VI. Ley 4/1983, de 23 de noviembre, de Uso y Enseñanza del Valenciano