|
E
|
l catalanisme valencià, quan s’acosta a l’estudi i determinacio de la
nostra identitat valenciana i, sobre tot, de la nostra llengua, te, a l’igual
que l’islamisme, una Hegira, un punt de partida, mes alla del qual tot apareix
indefinit i boiros, mancat de pes i de substancia propia; mes ença, en
canvi, tot s’explica i configura baix
una denominacio precisa: la de la nostra catalanitat.
Lo que importa a este catalanisme rampant, agressiu i fortament politisat
es deixar ben clar sobre repetides afirmacions categoriques que el Regne de
Valencia o Païs Valencià, o Comunitat Valenciana, del Senia al Segura, es una
rama naixcuda del tronc catala a ran de la conquista. Per consegüent, la clau
de ser valencians seria nostra radical i originaria catalanitat.
Sobre este pentagrama de fondo s’ha desenrollat la partitura de casi tots
els estudis historics i, sobre tot, llingüistics per part del sector dominant
en l’Universitat, que continua pesant en l’ambit de la cultura i dels mijos de
comunicacio.
Seria, pense yo, un erro posar-se a discutir les conclusions factiques
que arriben al carrer, quan lo que s’ha de negar obertament es tot el sistema,
i els presuposts sobre els que s’assenta este sistema.
La dialectica hegeliana com explicacio del proces i avanç del pensament
huma arracona el metodo escolastic, on la conclusio obtinguda per una
aparentment impecable deduccio llogica estava ya emboscà en les premises. Els
punts mes discutibles no solen estar en el proces deductiu, estan mes be en els
mateixos presuposts, i es ahí a on finalment s’aplega quan s’abandona l’esgrima
conceptual i es va al fondo de les qüestions i de la realitat.
Aixina, front a la tesis catalanista que presupon una entitat catalana
perfectament definida en sa historia,
cultura i llengua, i que retroproyecta el concepte novell i actual de Catalunya
a fa casi huitcents anys, o mes encara, s’ha de contrapondre l’antitesis d’una
entitat valenciana igualment ben definida, que contempla a certes terres i
poblacions com Catalunya des de sa propia identitat, i aplica a elles els
mateixos conceptes que per elles li son aplicats.
D’esta confrontacio de tesis i antitesis potser ixca una nova sintesis
molt mes objectiva, que veja la realitat en ses simples i exactes proporcions.
S’acaba ya el temps de contemplar el tema valencià des d’una sola perspectiva
sempre aliena i forastera. Ya està arribant el dia en que, des de Vcalencia,
mos posen a estudiar seriament quant Cataluna començà a ser propiament
Catalunya i el catala pot dir-se propiament catala, aixina con les influencies
indubtables de la llengua i cultura valencianes sobre Catalunya. O part d’ella,
tant abans com despres de la conquista.
Este es el gir copernica que estava per fer-se i que, llogicament,
trobarà la mateixa oposicio dogmatista i aarrogant dels qui antigament defenien
que era el sol el que girava entorn de la terra, i no al reves. Potser es voran
d’una atra manera, per eixemple, les relacions de la poderosa taifa de Denia i
Mallorca en el comtat de Barcelona en el sigle XI i, lo que es mes important
encara, l’integracio quatrisecular de mes de mija Catalunya actual,
concretament les dos ciutats-estats i circunscripcions territorials
corresponents a Lleida i Tortosa en l’ambit politic, cultural i llingüistic del
Xarq-al-Andalus, al que igualment pertanyien les terres i ciutats valencianes.
I, de la clarificacio progressiva de quin era i podia ser el romanç familiar
sobrevivent en el Xarq-al-Andalus,
qüestionar si el hui nomenat per les bones catala occidental no podia dir-se en
tanta o mes rao aragones oriental, o valencià, o simplement romanç comu en tota
eixa part oriental i nordesca de l’Espanya musulmana, que mantenia tota classe
d’intercanvis politics, economics i socials, i que participava d’una cultura
comu, arabiga en les terres oficials, i romanç en amples sectors de la vida
corrent.
Les harges o estrofes descobertes per Stern i atres filolecs en 1948,
cinc de les quals son d’autors musulmans de Bocairent, Denia i Morvedre, i no
precisament analfabets, son prova irrefutable de la pervivencia i us del romanç
en estes ciutats durant els sigles XI i XII, practicament hasda la reconquista.
Davant la pretesa influencia del catala sobre la llengua valenciana i la
configuracio del poble valencià, cap preguntar-se de quina Catalunya i de quin
catala s’està parlant.
No es coneix cap de document important en catala anterior a la conquista
de Valencia, ni cap obra lliteraria, ni cap llengua unica i feta ya catala. Les
famoses “Homilies d’Organya”, de finals del sigle XII, o mes be de començaments
del XIII, no son mes que uns quatre apunts marginals carents de valor
intrinsec, escrits en un llenguage que igual podia ser aragones que una
modalitat occitana d’un comtat, el d’Urgell, el qual dificilment podia
considerar-se catala quan encara el nom de Catalunya no era corrent o estava
circumscrita a la part oriental i al seu comtat mes important, el de Barcelona.
Una nacio que està encara constituint-se, en moltes variants d’un romanç
a mig fer, fortament meditisats en els estaments mes cults pel provençal i
l’occita, que constituix una part nomes dels conquistaors i dels emigrants que
venen a Valencia per a quedar-se aci, ¿pot configurar la personalitat i la
llengua d’un atre poble com el dels valencians musulmans, que acabava de tindre
els dos sigles mes esplendorosos de la seua cultura i que va romandre
majoritariament en la seua terra? I, si la mitat d’eixa part dels inmigrants
son de terres de Lleida i de Tortosa, poblacions que noranta anys abans de la
conquista de Valencia formaven encara part del Xarq-al-Andalus juntament en els
valencians; i si afegim als aragonesos, als navarresos, als occitans i als
molts atres no catalans, ¿qué queda de l’influencia catalana propiament dita en
la configuracio de la personalitat i de la llengua valenciana?.
Encara mes, si a la vella Catalunya l’estudiem entre l’influencia franca
primer, com a Marca Hispanica, l’occitana-provençal despres, que s’allarga
hasda el sigle XV, la valenciana del nostre sigle d’or i del XVI, i finalment la
castellana de l’Espanya borbonica, potser
que a penes li quede substrat propi on assentar l’afirmacio de la seua
singularitat, i menys encara com a centre d’irradiacio d’una cultura i d’una
llengua dita catalana. Potser inclus que hajam d’aplegar a la conclusio de que
el concepte actual de Catalunya i llengua catalana naixen a lo llarc del sigle
XIX i adquirixen consistencia a començaments del XX i que, abans de la nomenà
Renaixença (millor dit seria Naixença), el paper de Catalunya no passa de ser
ben modest en l’historia cultural i llingüistica de l’antiga Corona d’Arago.
I es que el catala no te practicament historia lliteraria en Catalunya
hasda l’edat contemporanea. Hasda el sigle XVI viu borrosament entre
l’influencia trobadoresca del provençal i la potent lliteratura autoctona
valenciana. A partir del sigle XVI, participa
de la comuna decadencia que afecta per igual a les llengües occitanes i
a la valenciana, accentuà per la pressio del centralisme borbonic.
La tragedia del nacionalisme catala,
que es fonamenta principalment en la llengua es que esta, durant sigles
i sigles, no ha aportat a penes res a les llengües germanes de l’entorn, de les
quals ara preten ser font i sequia mare. La gran juà de Fabra i de l’Institut
d’Estudis Catalans va ser proclamar l’unitat d’estes llengües, entre les que
destaca la valenciana, baix la denominacio comu de catala, i reconstruir casi
peça a peça, paraula a paraula, una nova llengua “lliteraria” i estandart sobre
la base del dialecte barceloni i del catala oriental, l’unic que pot dir-se
propiament catala.
D’esta manera implantà per una banda com a llengua normativa un dialecte
concret, el seu, adobat en milers de paraules avans mai escoltaes, i per un
atra s’apropien, posant a nom seu, el fabulos patrimoni lliterari de la llengua
valenciana, que volen fer desapareixer com a entitat singular, historica i
diferencià. La tesis de l’unitat de la llengua, baix una sola denominacio
catalana, no respon solament a una politica d’anexio i d’unificacio: es una
pura necessitat. Sense ella, el catala no te practicament consistencia
historica com a llengua lliteraria.
Que hi ha hagut i continua havent
una mitifcacio interessà entorn del catala, i que eixa mitificacio ha
estat durant els ultims xixanta o setanta anys pesant sobre totes les
aproximacions al tema de l’identitat valenciana, d’aixo no hi ha cap de dubte.
Que des de la decada dels xixanta esta concepcio mitica i unilateral ha invadit
les nostres facultats universitaries i ha impregnat amples sectors d’un determinat
nacionalisme valencià, sobre tot en nivells academics, docents i politics,
tampoc oferix cap dubte.
Solament en els ultims vints anys, salvats alguns notables precursors, ha
anat creixent i alvançant un atre pensament que, entre conflictes i fortes
polemiques, s’obri cami cada volta en mes força front a un estament hasda ara
dominat i encara aferrat a una ortodoxia dogmatica que ya fa olor de ranci.
La doctrina hasda ara oficial fa front a la nova corrent i continua avant
per la força de sa propia inercia i de molts compromisos creats. Pero està ya
mes a la defensiva, i no mostra tant l’arrogancia intelectual en la que abans
mirava al “blaverisme emocional” del nou valencianisme, que està menjant-li els
peus i diu coses que la gent escolta, perque s’entenen molt be. Quant tot
pareixia ya perdut, assistim al naiximent d’una nova revolucio copernicana.
Joan Costa i
Catala
El ferro que
desperta
Valencia 1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario