REVISIO AL CONFLICTE VALENCIÀ

 

Per: Xavier Mari

Valencia 1983

PROLEC

“L’hora trista de les nacions es aquella en que es lluita en l’impossible, en el fat enemic, en l’hostilitat declarà de les grans corrents universals, que chafen i dobleguen als pobles, com els rius fora de mare, a les canyes i als joncars de les margenaes” (Prat de la Riba).

Valencia, la nostra Nacio, el nostre Poble, seguix inmersa en eixa “hora trista” de la lluita, ya constant, per la propia recuperacio. Pero ademes de totes eixes adversitats, de la “lluita en l’impossible”, el nostre Poble patix un conflicte intern. La nostra societat valenciana es debatix en un enfrontament que la dividix i impedix, per debilitar-la en la lluita, la seua recuperacio normal.

La nostra historia com a poble, pareix el riu aveat a eixir-se’n de mare. L’enfrontament, pareix una ineludible i tragica constant de la societat valenciana. I, llamentablement, encara no hem pogut al llarc dels temps, encaminar per un llit segur el riu de la nostra historia.

No crec, com n’hi ha qui diu, que l’historia es com una roda dentà que periodicament es succeixen determinats fets com les dents de la roda. Pero, tambe es cert que hi ha aconteiximents que fan evocar atres del passat, d’ahí que el passat dega servir-mos de lliço que mos faça corregir els seus errors.  No obstant, la lliço del passat no pot ser qui mos oriente cap al futur, i sobre tot, no pot eixe passat el  tot d’un poble.

Els valencians, com he dit, tenim un passat ple d’enfrontaments, pero eixe passat no res mos ha alliçonat per a evitar-mos el que hui protagonisem.

Enfrontament, que es un “Conflicte Nacional”, puix que es nostra identitat com a poble, la nostra idntitat nacional, la que es debatix, la que alimenta la flama de la nostra propia divisio.

Es pel fet de ser un “conflicte nacional”, lo que m’ha traslladat al llibre de Tulio Halperin Donghi, “Un conflicte nacional: moriscs i cristians vells en Valencia”, a on mos diu: “Parlar aci de copnflicte nacional significa a hores d’ara res mes que: recordar que en Valencia fins el 1609 un terç de la poblacio l’integrava un grup huma que tenia un nom precis: la nacio dels cristians nous de moros del Regne de Valencia. Cristians des de que, en 1519-21 els rebels agermanats els feren escollir entre la conversio i la mort, des de que, en 1521, l’emperaor els colocà en major eficacia davant un dilema apenes manco brutal... Ilusio d’un moment: lo que sorgi de les convulsions de 1519-26 fon una nacio igualment   dividida, igualment quebrà, pero ara els que deixaven de ser moros es troben en perpetua falta, son incapaços de satisfer tot lo que s’exigix d’ells. Incapaços per no voler, perque responen en gelà hostilitat a un zel cristia per atra banda de llei prou defectuosa. Pero tambe perque no poden, perque eixes exigencies son intrinsecament contradictories”. L’assimilacio pretesa, no fon possible. I, la “solucio” al conflicte es de sobra sabut: “l’expulsio dels moriscs”.

Solucio la del conflicte en els moriscs, que m’arisona al trobar tant de paralelisme entre aquell, i el que patim en l’actualitat.  Puix que, els dos bandos existents en l’actualitat,  les dos maneres d’interpretar la condicio nacional valenciana,  actuen a l’estil dels “cristians vells”, volent impondre a l’atre la seua “fe”, el seu particular “valencianisme” que resulta “per atra banda la llei prou defectuosa”.

Ademes, en eixe paralelisme, trobem, tambe hui, al possible “emperaor” que se mos representa com si de “virrei” es tractara, encarnat en les denominaes ¿Corts Valencianes” autonomes? I, les compare a les “Corts”, i no a soles als politics que detenten, hui el poder eixecutiu, perque per a Valencia, les opcions alli presents, al cap i a la fi son lo mateix, les rodes d’un carro tirat per “l’animal” del centralisme. I, no podem oblidar-mos de que l’actual “emperaor”, pot colocar-mos en el present “Conflicte”, “en major eficacia davant un dilema apenes menys brutal”. (Cosa que ya està fent, en la qüestio idiomatica, i l’ensenyança en les escoles).

El “valencianisme”, la “fe”, tant dels “pancatalanistes” com la dels “panespanyolistes”, i la seua exigencia, es com la dels “cristians-vells”, intrinsecament contradictoria, per aixo en cap de moment no pot assimilar els uns als atres, i qualseevol “decret” que obligue  la “conversio” d’uns respecte dels atres, mai no podra, com tampoc no ho pogue en el passat, l’unificacio nacional.

Cal per tant, i en aixo estem un grapat de valencians, que la solucio al “Conflicte Nacional” actual, no vinga marcà per l’expulsio, l’exili, d’uns per l’exigencia i l’intolerancia dels atres.

El passat, la nostra historia, com ades he dit, no mos alliçona. I aixina tenim com quan encara  no havien passat cent anys, de nou cobrix el nostre horiso valencià una nova borrasca d’enfrontament.

Ara, l’enfrontament, va ser per una qüestio que podrien dir d’estat (¿a que em sonarà a mi aixo de les qüestions d’Estat?). Valia que els valencians prengueren partit be per l’Austria, be pel Borbo. I ho feren i s’enfrontarem. Pero, aci les condicions metereologiques mos deparen u d’eixos fenomens denominats de la “gota gelà”, produint-se com a conseqüencia, “l’eixida de mare del riu que mos ha doblegat com a poble”, desnaturalisant-mos per l’enfangament i clavillant-mos com ho fa el fanc quan es seca.

Eixa desnaturalisacio i eixe clavillament mos ha condicionat de manera decisiva debilitant la nostra personalitat colectiva “nacional”.

No foren favorables, per a la nostra “debilità” personalitat de poble, les condicions meteorologiques que es donaren posteriorment. Per aixo, per eixa “debil” personalitat i per la conflictivitat historica, ha fet que hui, siga la nostra propia historia, la seua interpretacio, la que mos dividix i la que mos enfronta.

Quan una societat es troba enfrontà, dividida, resulta dificil comprometre’s sense participar en l’enfrontament. Per aixo, si ya de per si mateix resulta dificil “ser valencià” compromes en el seu Poble, mes dificil resulta ser-ho i intentar superar l’enfrontament, la divisio que a poc a poc mos destruix. I resulta mes dificil perque tots partim d’un primer compromis des d’una de les parts en litigi, i, deslligar-se d’eixe primer compromis sectari no es una qüestio facil, puix que a voltes, inclus s’ha de renunciar a “veritats“ defeses anteriorment en passio, i que son “superaes” des dels nous plantejaments.

Eixa ha de ser, i ho es, la nostra lluita pel Nostre Poble. Una lluita encaminà a conseguir que el futur colectiu com a Poble no siga una qüestio, un constant problema historic.

Cal, per tant, que trenquem eixa constant de l’enfrontament llevant-mos el fanc que mos doblega per a fer possible que en la “primavera del Poble Valencià” florixquen, per la voluntat colectiva, les nostres llibertats nacionals.

Soc dels qui no ho saben tot, i per aixo a tots escolte, obert, permeable i tolerant, intentant traure de tots els mensages conseqüencies positives per al meu Poble. No soc, no obstant, un estudios de l’historia, perque no crec en l’historia estudià. Pero m’agrà i tinc necessitat de coneixer l’historia que el meu Poble ha protagonisat. Aixina puc saber que es allo que m’han negat dependre quan m’han ensenyat “l’historia oficial” i tambe perque no vullc que ningu me l’interprete, contant-me la “seua historia” baix cap de pretencio partidaria, puix que el passat, mai no mos pot condicionar la nostra voluntat de futur.

Soc, aixo si, un pensaor de l’historia,  i eixe pensament em du indefectiblement a la reflexio sobre el meu Poble, en el qual crec mes per allo que podem aplegar a ser que per allo que hem segut. ¿De que mos pot servir un passat glorios sino tenim un futur propi? Eixa es la meua reflexio, i fruit d’ella el present treball.

Un any ha passat des de que m’atrevi a posar en orde les meues reflexions. Un any travessat pels confrontaments electorals que han capgirat l’espectre politic  de l’Estat i han donat a Valencia un parlament que diuen “autonomo”. El comentaris que eixos fets, com atres tambe aconteixcuts,  aixina com la sempre incorfomitat en lo escrit per no haver sabut expressar millor allo que es vol dir, hagueren segut motius suficients per a modificar alguns dels plantejaments aci exposats. No obstant, m’he contingut i a soles he volgut afegir un chicotets comentaris que en res desvirtuen el text original, puix com diu la canço...”ara vos voldria dir que aci res no ha canviat”, en allo que afecta al “Conflicte Valencià” i als seus platejaments de futur, lo qual ya pot ser motiu de mes dures critiques.

Ya hem vist com l’actual conflicte es un “Conflicte Nacional” , que se li pot trobar un paralelisme en el protagonisat quan l’expulsio dels moriscs, i, si en aquell “conflicte” la qüestio religiosa tenia un gran protagonisme, en el present, si be no es un conflicte de base religios, si que pareix ben be un ritual d’alguna “secta” religiosa; el qual s’ancora en els seus origens impedint l’evolucio dels plantejaments que oferixen per a mantindre viva la flama de la discusio, de l’enfrontament que es, per tant, mes “visceral” que “racional”.

Es tambe eixa “sacralisacio” de l’enfrontament actual u dels majors impediments per a deixar postures i entrar en la revisio formal i profunda del “Conflicte Valencià”.

El temps que duem ya en el present “conflicte”, aixima com l’inmovilisme dels arguments que defenen les diverses postures demostra ben clarament l’esterilitat del propi “conflicte”, que mos du indefectiblement a la destruccio com a Poble.

No resulta facil, com he dit ades, abandonar els compromissos en les “sectes” que mantenen l’enfrontament, pero es fa necessari trobar plantejaments des de noves perspectives que l’eviten, no per la seua ignorancia, sino per la seua superacio.

Per a mi ha passat un any des de que escrigui el present treball; un any que va “des de la soletat del treball d’un estiu, al treball, la reflexio colectiva del següent”, que es el present.

Mosatros, en eixa “reflexio colectiva”, busquem eixa superacio que elimine sense exilis ni expulsions el “Conflicte Nacional” que hui patix el nostre Poble. Cal, per tant, que tots aquells que sentim a Valencia sincerament no demorem en participar en la lluita colectiva. Per aixo, lo mateix que el trobaor cubà Silvio Rodriguez i son Unicorni Blau, per la meua banda tambe “demane informacio” per a que entre tots preparem el proyecte d’una Valencia futura i possible.

No mos vejan en l’obligacio de dir als que mos seguixen, com mos diria Antonio Machado, per al nostre cas:

                                   “Ya hi ha un valencià que vol

                                   viure i a viure comença,

                                   entre una Valencia que mor

                                   i atra que amenaça

                                   Valencianet que vens

                                   al mon, Deu te guarde.

                                   Una de les dos Valencies

                                   El cor ha de gelar-te”.

                                   Estiu 1983.