AUTOR: R.A.C.V. (REAL ACADEMIA DE
CULTURA VALENCIANA)
La RACV, vist i estudiat el dictamen de l’AVL sobre la llengua
valenciana, mostra el seu desacort pels següents motius:
1.- El dictamen fonamenta la seua existència en una premissa falsa,
quan afirma que ni l’Estatut d’Autonomia ni la Llei d’Us i Ensenyança del
Valencià definiren l’identitat o entitat del valencià. Contràriament a lo que
diu el dictamen, el fet que l’Estatut parle de idioma valencià i la Llei d’Us
de llengua valenciana sí equival a dir que el valencià és una llengua i que
esta llengua no és la mateixa que la catalana, perque els conceptes de llengua
o idioma definixen l’entitat i l’identitat del valencià i exclouen els
conceptes de variant o dialecte; aixina ho entenem des de la RACV i aixina ho
ha entés tot el poble valencià.
De la mateixa manera quedà
definida l’entitat filològica del castellà en la Constitució Espanyola
simplement dient que “el castellà és la
llengua espanyola oficial de l’Estat”.
2.- El dictamen fomenta la divisió entre els valencians quan
descriu una societat valenciana dividida en dos “sectors”: el que considera que
valencià i català són la mateixa llengua i el que considera que són llengües
diferents. Esta divisió és irreal ya que l’existència d’un sector absolutament
minoritari –paradoxalment majoritari en l’AVL- que considera que valencià i
català són la mateixa llengua, no supon una divisió de la societat valenciana,
que des de sempre i majoritàriament ha tingut i té consciència de parlar una
llengua pròpia diferent de la catalana.
3.- Es falseja la realitat històrica quan es torna a repetir que
les Bases -que no normes- de 1932 foren un acort històric que supongué
l’unificació de l’ortografia valenciana, perque en 1932 no hi hagué cap de
debat ni estudi, simplement la firma de persones i entitats que, segons les
pròpies bases, “mantenen els seus punts
de vista científics”, tan és aixina que l´únic filòlec que les signà, Lluís
Fullana, reedità en 1933 la seua Ortografia Valenciana i les principals
entitats que les signaren, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana,
hui RACV, deixaren d’utilisar-les, ya que dites Bases són un simple resum, ple
d’incorreccions, de l’ortografia que l’Institut d’Estudis Catalans elaborà per
al català i que catalanisen i dialectalisen al valencià.
4.- El dictamen torna a falsejar la realitat o a ignorar una part
d’ella quan repetix que ha hagut una normalisació consolidada a partir de les
normes de Castelló o del 32. Ya hem explicat en moltes ocasions que aquelles
Bases foren arraconades en poc de temps i el sector partidari de l’anexió al
català utilisà directament l’ortografia catalana, bona prova és el dígraf
català –tz- de la terminació –itzar-, que no apareix en les Bases i que ve
utilisant-se en conte de la forma valenciana –isar- que és la que s’utilisa en
les Bases.
Pero els redactors del dictamen
no ignoren que la normalisació durant els últims 25 anys també s’ha fet gràcies
a una atra ortografia que mai nomenen, l’Ortografia Valenciana de la RACV. En
esta ortografia han escrit multitut d’escritors les seues obres i fon
oficialisada i publicada per la Secretaria General Tècnica de la Conselleria
d’Educació de la Generalitat Valenciana i en ella es publicà, en el Diari
Oficial de la Generalitat Valenciana, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat
Valenciana, també es redactaren en ella els primers llibres de text per a
l’ensenyança del valencià, fins que el primer Govern socialiste impongué, sense
debat ni consens i sense oficialisar-la mai, l’ortografia catalana afirmant que
es tractava de les Bases de 1932.
5.- El dictamen intenta fer una comparació entre el cas del
valencià i català i el portugués de Portugal i de Brasil, l’anglés d’Anglaterra
i dels Estats Units d’Amèrica, l’espanyol d’Espanya i d’hispanoamèrica. En esta
comparança subjau l’idea de que, a l’igual que en els atres casos, el valencià
ha segut dut per colonisadors catalans, teoria històrica i llingüística ya
rebatuda i sense fonaments; pero ademés compara casos incomparables, ya que la
consciència llingüística dels valencians sempre ha segut la de parlar una
llengua pròpia i diferent en un nom propi de “llengua valenciana”, no aixina en
Brasil, EEUU o hispanoamèrica a on tampoc trobem l’existència de diccionaris i
gramàtiques pròpies com succeïx en el cas valencià des del s. XV, començant pel
primer diccionari romànic, el Liber Elegantiarum del valencià Joan Esteve de
1472 en “latina et valentina lingua”, seguint per la clara consciència diferencial
emanada de tots els escritors clàssics i postclàssics valencians (no referida
en cap de dialecte o madalitat coneguts) respecte de sa pròpia llengua
valenciana i confirmada sociollingüísticament per la consciència general d’una
llengua pròpia i substantiva, la valenciana, que arreplega en el s. XX el Atlas
Lingüístico de la Península Ibérica.
6.- A on el dictamen és incorrecte, des d’un punt de vista realment
filològic, és precisament en allò que els seus redactors tenen més interés en
dictaminar quan afirmen reiteradament que “la
llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la
filologia és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i
de les Illes Balears i el Principat d’Andorra... la franja oriental aragonesa,
la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals”
i que “els diferents parlars d’estos
territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix ‘sistema lingüístic’ ”.
Des del punt de vista de la filologia el dictamen és incorrecte ya que, a
l’igual que feren els catalans Pompeu Fabra –que no era filòlec- i Joan
Coromines, mutila el sistema llingüístic de manera acientífica i interessada,
de tal manera que cap de filòlec de prestigi pot acceptar este plantejament que
deixa fòra a totes les terres d’Oc, que li donen el nom d’occitanorromànic al
nostre sistema. Curiosament el dictamen parla d’un sistema pero no diu quin és
per a no fer evident l’error.
El dictamen confon coses que en
filologia estan ben definides com és el concepte de llengua, parlar i sistema o
diasistema. Tots els territoris mencionats més tota Occitània formen part d’un
sistema llingüístic, el sistema occitanorromànic i dins d’ell unes variants
s’alçaren a la categoria de llengua en un prestigi lliterari, en primer lloc
l’occità en la lliteratura trobadoresca, en segon lloc el valencià en el Sigle
d´Or del s. XV i en tercer lloc els catalans en la Renaixença, els atres
parlars, sense tradició lliterària queden com a variants i algun, com el
mallorquí, ha assumit la seua anexió al català, segons l’Estatut d’Autonomia
balear.
Ya hem repetit en vàries ocasions
que no cal anar molt llunt per a trobar casos pareguts, com ara el
gallecportugués que la RAE definix com “grup
de llengües romàniques utilisades en els dominis llingüístics de Galícia i
Portugal”. Ningú nega que gallec i portugués formen un sistema llingüístic
pero tampoc que siguen considerats dos llengües. El nostre cas no té perqué ser
diferent.
7.- El dictamen insinua que la romanística i la filologia afirmen
que la llengua dels valencians és la mateixa que la de catalans, balears,
andorrans... Ara i ací hem de dir que la romanística internacional no és una
institució que s’haja pronunciat en esta qüestió mai, la romanística i la
filologia la formen els experts i les seues opinions no són dogmes de fe, tenen
el valor que la comunitat científica els dona en cada moment. Estos experts,
que mai negarien –com fa l’AVL- l’existència del diasistema occitanorromànic,
incloent Occitània, responen que dins del diasistema el valencià serà lo que
els valencians vullguen que siga; de fet, els últims estudis no es dediquen a
pregonar l’unitat de valencià i català, sino a descriure la situació d’estes
dos llengües i els instents d’anexió del català, com ha fet recentment la
filòloga alemana Antje Voss en el seu llibre Das Valencianische zwischen
Autonomie und Assimilation (El valencià entre l’autonomia i l’assimilació),
editat per European University Studies en Frankfurt en 2002.
8.- Finalment el dictamen propon “utilisar un model de llengua convergent”, en un clar intent
d’aplegar a l’unificació o anexió en el català, prova evident de que l’unitat
entre valencià i català que tant es progona és més un desideràtum que una
realitat llingüística.
Vàries qüestions podem objectar
ad este punt: en primer lloc que la convergència no és un criteri llingüístic,
és un criteri que respon a una voluntat política o sociollingüística; aplegat
este punt podem recordar des de la sociollingüística Joshua Fishman afirma que:
“quan les llengües pareixen completament
semblants entre elles fonètica, lèxica i gramaticalment, pot resultar de gran
interés establir la seua autonomia mútua, o a lo manco de la més dèbil respecte
a la més forta” (Sociología del lenguaje. Ed, Cátedra. Madrid 1979. pàg.
51), el dictamen propon tot lo contrari i de tots és ben sabut que es ve fent
en els últims anys un acostament forçat del valencià al català.
Per una atra banda, el criteri de
“convergència” va directament contra la lletra i l’esperit de la Llei de Creació
de l’AVL quan dispon que l’Acadèmia: “es
basarà en la tradició lexicogràfica i literària i la realitat lingüística
genuïna valenciana”. El concepte “genuí” significa propi o característic i
és totalment incompatible en el concepte “convergent”. Fer una normativa baix
un criteri de “convergència” o “divergència” és fer-la des d’un punt de vista
extra-llingüístic, no científic i inacceptable, més encara si esta normativa
està guiada per uns interessos particulars i polítics que no responen a la
tradició històrica ni a la voluntat majoritària dels valencians, arreplegada en
l’Estatut d’Autonomia, que com hem dit en un principi definix l’identitat i
entitat del valencià com a idioma i no com a variant o dialecte.
9.- Considerem que si la creació de l’AVL fon un intent per a
aplegar a un consens que acabara en el conflicte llingüístic valencià, degut a
la seua composició, en una presència absolutament majoritària de partidaris de
l’anexionisme llingüístic i contraris a l’existència d’una llengua valenciana en
ortografia i gramàtica pròpies, ha servit per a fomentar la discòrdia i la
confusió entre els valencians, reviscolant la guerra llingüística, hui més
present que mai en la vida pública.
Per tant es demana en respectuosa
energia la derogació de la Llei de Creació de l’AVL i la seua dissolució.
Palau de la RACV. Valéncia 14 de
febrer de 2005
No hay comentarios:
Publicar un comentario