miércoles, 22 de febrero de 2017

PRIMER COMUNICAT DEL COLECTIU FULLANA


Autor: Colectiu Fullana

El Colectiu Lluís Fullana, davant de les constants i actuals agressions que ve patint la llengua valenciana contra la seua identitat, denominació i existència, vol fer públiques, des de l’àmbit universitari i acadèmic, i en total independència política, les següents puntualisacions, més encara quan algunes d’estes agressions s’han gestat i se gesten en alguns departaments de les nostres universitats:

Entenem que ignorar la llengua valenciana, com últimament ve fent-se, atenta contra el marc jurídic establit i determinat per l’Estatut d’Autonomia, que reconeix que: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”, i també contra la Constitució Espanyola, quan afirma que: “La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Creguem que negar l’existència del valencià com una llengua més de l’Estat i com una llengua d’Europa, es deu a interessos estrictaments polítics conjunturals. És evident, ademés, que no s’ha consultat en esta qüestió a tots els especialistes ni a totes les parts, per lo que la decisió no pot ser “científica” com diuen. Una volta més, estem davant d’una qüestió purament política ademés de partidista.

Per una atra banda, hem de recordar que en la romanística internacional no ha hagut mai la presa d’un acort definitiu sobre l’identitat del valencià i l’opinió general és que el valencià o qualsevol atra llengua, serà llengua independent o no segons la voluntat dels seus parlants, i podem posar com a eixemple el gallec i el portugués, que sent d’un tronc comú hui són considerats dos idiomes.

També hem de recordar que les nostres universitats no poden ser monolítiques, precisament perque el pensament únic s’opon frontalment al cientifisme i a l’esperit universitari. El fet de que alguns propugnen l’unitat de les llengües valenciana i catalana no respon a un sentit o convicció general, sino molt particular als departaments de Filologia Catalana d’algunes Facultats. Pel contrari, som molts els professors que creguem en l’existència d’una llengua valenciana i d’una cultura valenciana pròpia i diferent, que reconeixem la seua pertanyença a un diasistema llingüístic occitanorromànic superior (com el castellà pertany al diasistema iberorromànic junt al portugués), pero en el dret històric de denominar-se “llengua valenciana” i de tindre una normativa pròpia.

Tambè hem de dir molt clarament que no podem reconéixer com a autoritat “científica” en esta questió a la nova Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), per diversos motius:

Els seus membres són elegits pels partits polítics, tenint-se més en conte la filiació política d’aquells que la seua formació acadèmica.

Molts d’ells no són especialistes en filologia, no s’han dedicat mai a l’estudi del valencià, ni han escrit mai en esta llengua.
L’AVL pren les seues decisions baix pressió del govern i dels partits que nomenen acadèmics, per lo que no té la necessària independència que requerix una institució acadèmica i científica. En este sentit, es sorprenent que els acadèmics estiguen remunerats (i prou ben remunerats) cosa que no ocorre en cap d’institució anàloga, fet que no contribuïx tampoc a eixa independència.

Denunciem el doble llenguage d’aquells que diuen defendre la llengua valenciana i, al mateix temps, mantenen i recolzen a l’AVL quan esta qüestiona de forma permanent el mateix nom de la llengua (i, subsidiariament, la seua existència): Des de la pròpia llei de creació de l’AVL (que no diu el nom de la llengua); des de que ha oficialisat la normativa ortogràfica i gramatical catalana de l’Institut d’Estudis Catalans per a l’us del valencià, dissimulada en l’aprovació d’una llista de paraules que amaga l’us d’unes atres, moltíssimes, alienes al valencià; des del seu silenci còmpliç i sospitós precisament quan es nega l’existència de la llengua valenciana; des del seu debat intern qüestionant ara, precisament ara, el nom de la llengua valenciana i considerant l’insultant de “català/valencià”; des de la seua ineficàcia (per falta de voluntat) per a tallar la constant manipulació de la realitat llingüística valenciana que es fa en moltes escoles i centres d’ensenyança.

La pretensió de tallar el denominat conflicte lligüístic a partir de la creació d’esta AVL pot ser que fora lloable, pero la realitat nos ha demostrat que, una volta més, d’esta iniciativa política no s’ha derivat cap de ventaja per al valencià, per a la nostra cultura i la nostra història. Mai es pot recolzar una institució d’esta naturalea que no escomence per una afirmació inequívoca de la mateixa existència de la llengua que diu conrear i defendre.

En la ciutat de Valéncia, 2 de decembre de 2004.
lspacing=0 cellpadding=0 style='margin-left:24.0pt;border-collapse:collapse;mso-table-layout-alt:fixed; mso-padding-alt:0cm 24.0pt 0cm 24.0pt'>




PRESENCIA DE LA CULTURA VALENCIANA EN INTERNET

 

Josep Guillen i Milla

Zaplana, en una hemorragia de “valencianisme” ha firmat un conveni en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per a que la presencia de la cultura valenciana en la dita biblioteca virtual siga un fet, introduint els incunables mes rellevants d’autors valencians editats en atres impremtes d’Europa, repartits en tres coleccions: incunables, el llibre de l’epoca foral i grans poligrafs valencians.

L’idea es molt interessant puix, si se porta a cap l’acort, se donarà a coneixer en la ret part de la bibliografia de la Biblioteca Valenciana (Sant Miquel desls Reis), per a que tots els investigaors del mon  tinguen a la seua disposicio l’historia del Regne de Valencia que representen estos fondos.

Si, efectivament, se publiquen en la ret els incunables, els de l’epoca foral i els dels poligrafs valencians, esperem que siguem els que diuen la veritat de l’historia del nostre Regne pero, desgraciadament, coneguem com se les gasten els responsables de la Conselleria de Cultura, de la que depen la Direccio General d’Archius i Biblioteques, en quina sala d’investigacio “Nicolau Primitiu” -que yo visite en certa freqüencia-, lo primer que bota a l’ull son totes les enciclopedies i volums catalanisats, publicacions de “Tres i quatre” i atres perles catalanistes per l’estil.

Estarem vigilants.



20 de maig del 2.002
 



PREJUÏNS DELS CATALANS CAP A VALENCIA


Ferrer

Lo bo de ficar el correu-e a disposicio dels llectors es que m’escriuen i opinen sobre els meus articuls. Un dels llectors, un chic molt educat de Girona, em mostra que els catalans tenen prejuïns cap a Valencia. I si destaque estos prejuïns es mes que res perque pense que son estrapolables a molts catalans, no sols a aquell chic.

¿PER QUÉ MOS ODIEN?
Hi ha molts catalans que no entenen el sentiment d’odi que hi ha en Valencia cap a Catalunya. Diuen que no mos han fet res per a que els odiem.
A mi em recorda molt ad eixa actitut de molts estadounidencs que en tota perplexitat es pregunten a si mateixos per qué hi ha tant d’antiamericanisme en el mon. “¿Per qué mos odien en Iraq? ¡Pero si hem anat a lliberar-los! ¿I com mos ho paguen? Intentant assessinar-mos, ¡no entenc per qué eixe odi!”. No parlem d’odi irracional sino de que tant Estats Units com Catalunya son pobles imperialistes que volen quedar-se en lo que no es seu. Per aço Catalunya es odiada pels pobles veïns i Estats Units per tot lo mon.

ENVEJA DE CATALUNYA
Atres diuen que en Valencia hi ha tant d’anticatalanisme perque els valencians tenim enveja de Catalunya. Yo pense que el valencià es un poble que no destaca per ser envejos pero ficats a ser-ho dic yo que sería mes llogic tindre zels d’Estats Units, Alemanya, Italia o Japo abans que de Catalunya. ¿O es que Catalunya es ara un païs tan important a nivell mundial com per a que tots li tingam enveja? Els catalans no tenen la renda per capita de Luxemburc, ni la democracia directa de Suïssa, ni el petroleu de Veneçuela, ni el tamany de Canada, ni la tecnologia punta de Japo... En tots els respectes... No es pot tindre enveja d’un païs que no destaca en res.

VALENCIA, POBLE FACHA.
Als valencians se mos considera un poble facha, carca, pepero, de l’Opus, folkloric, envejos, acomplexat, oixos, espanyolero, botifler i un llarc etcetera. Lo que em pregunte es... Si tant d’oix fem ¿per qué insistixen, erre que erre, en federar-se en mosatros? No ho entenc. Perque si a mi no em cau be el meu veï no li proponc que se’n vinga a viure al meu pis. Lo ben cert es que darrere de la suposta "germanor" de valencians i catalans sols hi ha una intencio d’expansionisme colonialista, un proyecte -el de la Gran Catalunya- que recorda massa al de la Gran Servia de Slobodan Milosevic o a la Gran Alemanya d’Adolf Hitler. I com diu el lema: ¡nazis no!

Per lo tant, amics catalans, ni odis oligofrenics ni rancies envejes ni ultradretes neofraquistes. Tot aixo es el fruit dels prejuïns. Els valencians lo unic que volem es viure tranquilament, sense ingerencies de fora, sense Eurorregions, ni Comunitats Nacionals Catalanes, ni Països Catalans. Nomes volem que mos dixeu viure en pau.



PRAT DE LA RIBA: NARCISISMO Y VICTIMISMO

 

Por Pío Moa

Pío Moa publicará próximamente un nuevo libro, titulado Los nacionalismos catalán y vasco en la historia de España, como adelanto editorial del cual, Libertad Digital ofrece esta semana la duodécima entrega. El libro aparecerá en Ediciones Encuentro, el mismo sello que publicó su trilogía sobre la segunda república y los orígenes de la guerra civil española.

El tono del nacionalismo se manifestaba en editoriales como éste, de La veu de Catalunya del 24 enero de 1898, titulado “¡Pobre Cataluña!”, en que, sacando partido de unas graves inundaciones en Rosellón, Cataluña y Valencia, “como si el cielo quisiera hacer a las tierras de lengua catalana objeto de un castigo terriblemente significativo”, se preguntaba dramáticamente: “¿Qué pecados han cometido los pobres catalanes?”. Pobres no sólo por víctimas de incontables males históricos y ahora de las lluvias, sino porque la prosperidad regional tenía mucho de engañosa: “desde fuera, Cataluña es rica. En Cataluña se trabaja; y de Cataluña van a Madrid riadas de dineros. Pero a quien ve Cataluña por dentro, se le rompe el corazón: los restos que dejan aquí las riadas de dineros que van a Madrid los llenan de lágrimas. ¡Cuántos cientos de propietarios lloran mirando las tierras que no pueden cultivar porque han de enviar a Madrid los escasos medios que podían destinarles! (…) La industria, única cosa por ahora atendida por el gobierno, paga culpas de éste, debiendo arrinconar en los almacenes piezas que antes iban a los mercados de las colonias hoy en rebeldía, y en parte medio estropeadas (…) Mirar al porvenir daría escalofríos si no tuviésemos confianza en que (…) se aclarará el buen sentido y reaccionarán las energías prácticas de la raza”. Cataluña era rica no con España y gracias a ella, sino a pesar de ella.

Pero los catalanes, lamentablemente, no acababan de ver esa obviedad, debido a “las desgracias morales que anulan a nuestro temperamento y nos rebajan ante quien nos observa”. Ahí radicaba el significativo castigo de Dios por los “pecados” de Cataluña, de los cuales “he aquí uno, de los más gruesos: haberse dejado esclavizar la voluntad y desposeer de la administración de los medios de buscar el bien y rehuir el mal”. Si tan insufrible esclavitud fuese abolida, y los catalanes cobraran plena conciencia de su superioridad, como exigían los nacionalistas, males como el de las riadas serían prevenidos o superados fácilmente.

La explicación racial dio mucho juego por aquellos años. Percatados de la superioridad catalana, revelada con claridad en su pujanza económica —a la que los nacionalistas no habían contribuido nada—, debían encontrarle una base material, física, en la raza, según la moda extendida entonces por casi toda Europa.

Desgraciadamente, los catalanes corrientes no difieren en su aspecto físico de los demás españoles, pero ello no fue óbice para persistentes intentos de diferenciación. Así, el doctor Robert, un médico y político que hacia finales del siglo se pasó al nacionalismo, centró sus esfuerzos diferenciadores en la medición de cráneos, encontrando ahí la prueba tangible de la peculiaridad catalana con respecto a “Castilla”. A los sarcasmos que sus hallazgos provocaban en Madrid y en la misma Barcelona, respondía el entusiasta Rovira i Virgili: “El doctor Robert, en su conferencia, se limitó a hacer un estudio rigurosamente científico” Y concluía, muy razonable: “Si en el noreste de la península predomina un tipo craneano diferenciado, los catalanes no vamos a deformarnos el cráneo en aras de la unidad española”. Habría sido el colmo de la complacencia con el centralismo, desde luego. O bien contraatacaba “No se nos tolera a nosotros hablar de raza catalana (nadie se lo impedía) y se celebra mientras tanto (…) esa reciente, artificial y envarada Fiesta de la raza”, en referencia al 12 de octubre, aniversario del descubrimiento de América, conmemoración de la que deseaban desvincular, con gesto despectivo, a los catalanes.

Un personaje típico de la época fue el escritor Pompeu Gener, para quien la raza catalana, “fuerte e inteligente”, había tenido escaso contacto con los musulmanes, siéndole por eso ajena la pereza propia de otras razas peninsulares. Por entonces se divulgaban en los círculos intelectuales españoles las ideas nietzscheanas, que combinaban bastante bien con las racistas. Según Gener, los catalanes superaban al resto de los españoles, pero se sentían inferiores a los europeos del norte, a causa de los siglos de dominación castellana, y también de la actividad comercial, señal de inferioridad heredada de los fenicios y otros semitas, y “así esa función que constituye el fondo del pueblo judaico pasó a constituir el suyo (el catalán). El escaso fondo de semitismo que hubiera en el pueblo catalán triunfó del Ario y se sobrepuso”.

Bajo las exaltaciones, arrebatos e imprecaciones del nacionalismo catalán asoma a menudo una actitud forzada. Exhortaciones como ésta, muy posterior, pueden dar una idea: “Catalán, por mucho que te cueste, algún día tendrás que ser insensible, duro y vengativo. Si no sientes la venganza —la venganza depurada del odio, que restablezca el equilibrio roto—, si no sientes la misión de castigar, estás perdido para siempre. No lo olvides —confían en tu falta de memoria—. No te enternezcas —confían en tu sentimentalismo fácil—. No te apiades —confían en tu compasión ellos, los verdugos.” O bien: “No hay progreso en el derecho si no hay violencia. El derecho de las minorías podrá progresar mientras haya violencia (…) La apelación al sentimiento es inútil: hay que apelar al interés”. Apelaciones que toman un cariz cómico al provenir de un intelectual burgués y en general poco extremista, Joan Estelrich (1)*. Sin embargo sería un error creer que sólo las convicciones sinceras mueven a las personas. A veces lo hacen más todavía las insinceras, por la compulsión de mantener la postura.

Las ideas de Prat dieron al nacionalismo catalán una proyección distinta del vasco, pese a sus similitudes de base. El plan de Arana consistía en el aislamiento para salvaguardar la preciada raza vasca de toda contaminación; el de Prat, en asegurar la soberanía catalana en interacción, o más bien dirección sobre el resto de España, e incluso con proyección ejemplarizante hacia el resto del mundo. En lo sucesivo, el nacionalismo catalán padecería la atracción contradictoria de tres focos de interés: un particularismo catalán, en el fondo separatista; la influencia sobre el conjunto de España; y el expansionismo hacia los que llamaba “países catalanes” (denominación que éstos, es decir, Valencia y Baleares no aceptaban), no estando claro si Cataluña debía limitarse a la región de ese nombre, o debería abarcar a todo el levante peninsular.

En las versiones nacionalistas, la historia de Vasconia y la de Cataluña quedaban en poca cosa, como una especie de oscura e indiferenciada “intrahistoria”, por usar la expresión de Unamuno, una vez marginadas de la historia general de la nación cuya influencia y legado se manifestaba en su expansión cultural por otras veinte naciones, y en su presencia en gran parte del mundo. Al condenar esta realidad, los nacionalistas despojaban a vascos y catalanes de su parte, a cambio de confusas idealizaciones de pasados remotos o de promesas de portentos futuros.

Otra incoherencia chocante de aquellos nacionalismos consistía en que, al exaltar sin límites las virtudes de sus paisanos, llamándoles a rebelarse contra la supuesta sumisión a una “raza” tan netamente inferior como la castellana o la española, los pintaban como efectivamente inferiores, por haber aceptado tan prolongada “esclavitud”. Más deprimente resultaba que, pese a todas las encendidas prédicas y denuncias, los vascos y catalanes persistieran en no percatarse de tan insoportable opresión ni de su propia y completa superioridad sobre los demás españoles, fuera de las rencillas y rivalidades regionales de siempre (2)*.
Irónicamente, las versiones nacionalistas implicaban la descalificación de los vascos y catalanes reales e históricos como traidores o serviles durante generaciones y siglos enteros, como lo bastante estúpidos para no entender la radical oposición de sus esencias e intereses con los intereses y esencias españoles. En verdad, cabría dudar de la posibilidad de regeneración de unas gentes tan largamente complacidas en su propia servidumbre. En todo caso, sacarlos de tales abismos de abyección exigiría auténticos mesías, hombres de una altura ética e intelectual muy fuera de lo común, y una persona escéptica podía albergar alguna duda sobre si Arana, Prat u otros líderes nacionalistas cumplían realmente tal exigencia.

Salta a la vista que, en el fondo, ni Prat ni Arana se apoyaban realmente en una tradición ni en una historia catalana o vasca, tan deleznables desde su propio punto de vista. Su base auténtica consistía en la promesa de un resplandeciente futuro, en que los vascos y catalanes, redimidos por las ideas nacionalistas, y libres de los causantes de sus males, desplegarían unas cualidades fantásticas, (aun si difíciles de creer, vistos los largos precedentes históricos). De ahí, también, que la crítica a sus interpretaciones históricas apenas les haya hecho nunca mella, para desesperación de quienes han tomado tales interpretaciones por bases de su doctrina, creyendo poder tirar ésta abajo al mostrar sus puntos débiles. La clave radicaba, insistamos, en su proyecto de futuro.

Tales ideas proyectaban sobre el pasado y el presente una mentalidad victimista, arma de doble filo, pues si por una parte fomentaba el rencor hacia los culpables designados de las desdichas reales o imaginarias, por otra generaba amargura y desencanto. Cambó lo observó pronto. Aquellas prédicas eran “una pura exaltación lírica de las virtudes del pueblo catalán y de las glorias de su historia y un desprecio constante del Estado español y de las glorias y virtudes de Castilla. Me di cuenta de que esa propaganda destinada a convencer a los catalanes de sus propios méritos los tenía que llevar, por el contrario, a la convicción de que un hado inexorable los perseguía, y que todas sus empresas, hasta las más justas y mejor preparadas y conducidas, estaban condenadas al fracaso”.
 


(1)* Véanse estas expresiones de Josep Pla, él mismo muy pratista, refiriéndose al nacionalismo de izquierda: “En este país hay una manera cómoda de llevar una vida suave, tranquila y regalada: consiste en afiliarse al extremismo (…) En todo el mundo, las posiciones extremas de la política se mantienen por la gente más abnegada, más idealista, más romántica. En nuestra casa, el cercado extremista está poblado de escépticos, individualistas, pedantes y despistados”. En otra ocasión escribió: “A muchos catalanes les interesa Cataluña, pero no creen en ella. Les pasa exactamente lo contrario que con la religión y la otra vida: creen en ello, pero no les interesa”. O bien: “El catalán, genéricamente hablando, tiende al estado agradabilísimo de ser víctima”. Sustituyendo “catalán” o “catalanes” por “nacionalistas”, las frases cobran, quizá, más sentido. (Luis Bonada, Diccionari d´idees planianes, en La Vanguardia, 7-3-1997)


(2)* Pero existía una tradición en Vascongadas, una corriente con pretensiones de superioridad. De origen eclesiástico, como expone M. Azurmendi en Y se limpie aquella tierra.

PRAT DE LA RIBA: EL IMPERIALISMO CATALÁN

Por Pío Moa

 A pesar de sus hervorosos sentimientos nacionalistas, y de creer que su época era la de los nacionalismos, Prat entendía también su tiempo como el de la marcha hacia un Estado-Humanidad. La contradicción, para él, se resuelve mediante el principio de la federación, "fórmula de armonía entre las nacionalidades y el mundialismo", tendencias que así "se completan, se ayudan mutuamente" en "una fórmula suprema de armonía", en "estados de estados, estados compuestos o federaciones de estados nacionales".

Más aún, nacionalismo no se opone a imperialismo. Al contrario, éste corona a aquel, "es un aspecto del nacionalismo, un momento que sigue al de plenitud de la vida interior", una vez la nación ha desarrollado una "Cultura nacional intensa, interés general de la civilización, fuerza suficiente para sostener una y otra".

Distingue al respecto tres clases de dominación imperialista: "Dominar por la sola fuerza material, por la violencia, por la ambición de gobernar pueblos y tierras, es el imperialismo salvaje de Oriente (recuérdese su visión de Madrid "en medio de desiertos y estepas como las de Asia").

"Dominar por la sola fuerza de la civilización, de la cultura, es el imperialismo sano y fecundo, pero incompleto, de Grecia".

"Dominar por la fuerza de la cultura servida y sostenida por la fuerza material, es el imperialismo moderno, el imperialismo integral de las grandes razas fuertes de hoy".

Llegar al imperialismo impondría una primera etapa, la de "ser uno mismo" y "no recibir la ley de fuera", antes de pasar a "ampliar la vida nacional a fórmula y camino de una empresa de civilización, de un interés de humanidad". Sin embargo esa plenitud, expresada en frases tan vagas, no sería común: "No todos los pueblos pueden llegar al bello momento de la eclosión imperialista". Aunque tendieran a ello, pocas lograrían hacerse "naciones-imperio". "La gradación de naciones hacia el imperialismo triunfal es tan rica y compleja como la gradación de talentos hacia el genio. Nacionalismo es vida nacional inflamada por un ideal (.) y eso es ya una conciencia de imperio".

Más o menos eso estaba ocurriendo ya en Cataluña, y ese afán de imperio explicará el inesperado paso de Prat a favor de una "España grande". Si los espíritus nacionales de Cataluña, Castilla, Vasconia, etc., eran tan profundamente distintos y aun opuestos, si la historia común podía reducirse a un proceso de opresión y esclavización de los catalanes, la conclusión lógica habría sido exigir la plena independencia y ruptura con el estado y la nación esclavizadores, como exigía Arana. Pero Prat afirma, inconsecuentemente: "El nacionalismo catalán, que nunca fue separatista, que siempre ha sentido intensamente la unión hermanadora de las nacionalidades ibéricas en la organización federativa, es la aspiración elevada de un pueblo que (.) marcha con paso seguro por el camino de los grandes ideales progresivos de la humanidad".

En suma, Prat aspiraba a un Imperio ibérico dirigido por Cataluña: "Si el nacionalismo integral de Cataluña avanza en esta empresa y consigue despertar con su impulso y su ejemplo las fuerzas dormidas de todos los pueblos españoles; si puede inspirar a estos pueblos fe en sí mismos y en su porvenir, los levantará de la actual decadencia, y el nacionalismo catalán habrá cumplido su primera acción imperialista. Entonces será la hora de trabajar por reunir a todos los pueblos ibéricos, de Lisboa al Ródano, en un solo Estado, en un solo Imperio; y si las nacionalidades españolas renacientes saben hacer triunfar ese ideal, saben imponerlo como la Prusia de Bismarck impuso el ideal del imperialismo germánico, podrá la nueva Iberia elevarse al grado supremo del imperialismo: podrá intervenir activamente en el gobierno del mundo con las otras potencias mundiales, podrá otra vez expandirse sobre las tierras bárbaras y servir a los altos intereses de la humanidad guiando a la civilización a los pueblos atrasados e incultos". En fin, "Las potencias cultas tienen el deber de expandirse sobre las poblaciones atrasadas", y "La guerra que somete a los pueblos bárbaros a los civilizados, es una obra de paz y de civilización".

Tal propuesta suena entre ingenua y provocadora, y sólo podía generar graves tensiones, incluso guerras, en Europa. La alusión a Bismarck no tranquilizaría a nadie, y Portugal y Francia, en particular, rechazarían sin duda el ideal de Prat. Pero éste, con respecto a Portugal, muestra un optimismo extravagante: bastaría que los portugueses percibieran el modo ejemplar como se realizaba la federación imperial española para que se unieran a ella con entusiasmo. Del problema con Francia no habla.

Para entender lo anterior debe recordarse el antes aludido influjo del "salvaje individualismo" emersoniano, inspirador de Prat: "Allá donde estás, está el eje de la tierra (.) eres el centro de todas las cosas (.) Sé tú mismo y por ti mismo, y serán tributarios de tu yo los que no son ellos ni por ellos". Ese "eje" y ese "yo" eran Cataluña, o más bien el nacionalismo catalán. Con esa visión, no parecía inalcanzable un objetivo tan descomunal y ya por entonces anacrónico.

Es más, Prat creía percibir que, pese a no haber alcanzado aún la plena soberanía, primera etapa de su plan, "ya el nacionalismo catalán ha empezado la segunda función de todos los nacionalismos, la función de la influencia exterior, la función imperialista". A su juicio, "el arte, la literatura, las concepciones jurídicas, el ideal político y económico de Cataluña, han iniciado la obra exterior, la penetración pacífica de España". Por ejemplo, "El criterio económico de los catalanes en las cuestiones arancelarias hace años que ha triunfado. El arte catalán comienza, con la literatura, a irradiar por toda España*. Nuestro pensamiento político ha emprendido su lucha con las concepciones dominantes, y los primeros combates hacen augurar bien próxima la victoria". Todo ello tenía algo de cierto, pero venía de antes, como efecto natural del empuje catalán y de su inclusión en España, y sin necesidad de nacionalismo.

La llave que abriría la puerta al imperio sería el federalismo, sistema favorecido también por republicanos y anarquistas. Por no haber seguido el principio federal, la historia española habría sido hasta entonces un completo desastre, como insistirá en marzo de 1916, en el "Manifiesto de los parlamentarios regionalistas (seguía con esa denominación engañosa) al país", titulado Por Cataluña y la España grande: "El problema fundamental de España es el problema de su constitución. Cuando los Reyes Católicos juntaron en sus manos todos los reinos peninsulares, no supieron dar al nuevo imperio una constitución que garantizase aquel "tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando". Y así, "falta de estructura y coordinación, y por tanto de cohesión espiritual, la historia de este imperio, que habría podido eclipsar al de Roma, es la historia de una decadencia, con un séquito insuperable de inepcias diplomáticas, derrotas gloriosas, vergüenzas administrativas y desmembraciones inacabables: todo el proceso de liquidación de un grandioso patrimonio acumulado por un casamiento y el azar afortunado del descubrimiento de América".

Visión histórica un tanto sorprendente. El descubrimiento de América, en la medida en que pueda reducirse a un "azar afortunado", habría quedado tan sólo como un aislado hecho glorioso si no hubiera dado lugar al inicio de un imperio, y no a su "liquidación", como sugiere con extraña cronología. Tampoco calificaría nadie de "grandioso" el patrimonio "acumulado" por el casamiento de Fernando e Isabel, pues era bastante precario todavía, en particular el procedente de Cataluña, región empobrecida y despoblada por entonces. Sólo contaba con medio millón de habitantes, en comparación con los seis millones del reino castellano. La Castilla que "impone" su hegemonía tiene algo así como el 70% de la población y el 80% del territorio, lo cual indica una desigualdad inevitable, que los nacionalistas gustaban cargar como un pecado de opresión o arrogancia castellana. Fue el reino de Castilla, incluso en su región propiamente castellana, el principal creador del "inmenso patrimonio", y también el que salvaría a Cataluña, como parte de España, del acoso turco, amparado desde la vecina Francia aliada de Constantinopla. Difícilmente podía haber sido de otro modo. Y también fue Castilla la que más duramente sufrió los costes del imperio y su pérdida, ésta posterior en siglos a los Reyes Católicos, como nadie podía ignorar.

En todo caso Prat opinaba que "fundar la Constitución de España en el respeto a la igualdad de derechos de todos los pueblos que la integran es dar el primer paso hacia la España grande (.) Este imperio peninsular de Iberia que ha de ser el núcleo primero de la España grande.". Mas un imperio era sólo la etapa superior de la nación, y si no existía nación española, como aseveraba el pensador nacionalista, la "Espanya gran" no pasaba de ser una entelequia, y lo mismo, o peor aún, una "Iberia" imperial.

Fuera como fuere, a la objeción de que el federalismo disgregaría al país u obstruiría la acción común, Prat oponía el ejemplo de uno de los bandos contendientes en la guerra que asolaba entonces a Europa: "Nadie puede dejar de ver en la acción de los imperios centrales el ejemplo de unidad, de coordinación, de aprovechamiento de todas las energías más formidable y maravilloso que la historia haya registrado hasta ahora. El máximo de cohesión coincide con el máximo de federalismo. Entre Alemania y Austria-Hungría suman más parlamentos, más asambleas legislativas que todos los demás Estados juntos de Europa"; "Esta guerra es el triunfo del valor unitario, cohesivo, del nacionalismo y la autonomía". No fue buen profeta.

Además, el ejemplo no podía extenderlo al caso catalán. De creerle, la ruina de los paisos catalans, rubricada en el Compromiso de Caspe, provendría justamente de una especie de federalismo, causa y efecto de un "individualismo que imposibilitó a los países de lengua catalana el constituirse en unidad política nacional y los hizo caer en gran parte bajo el dominio de otro pueblo".

Tampoco podía recurrir a un ejemplo español reciente, la I República de 1873, pues el federalismo entonces aplicado había tenido efectos algo alucinatorios, llevando a España cerca de desaparecer como nación o como cualquier otra cosa.

Y si los paisanos de Prat eran, según éste había decidido, "catalanes y sólo catalanes", ¿a qué venía esa "unión hermanadora" con los demás pueblos de España y no con los de Francia, por ejemplo, máxime cuando en el pasado habría recibido Cataluña tan mal trato de los primeros? Además, ¿qué autoridad moral podían esgrimir los catalanes "sólo catalanes" para dirigir o aconsejar a los tan ajenos y aun opuestos castellanos? La pretensión implicaba una vuelta a aquella "bifurcación monstruosa de la conciencia", herencia difícilmente evitable de la historia real, y quizá no tan monstruosa.

Todo ello entrañaba una vacilación interna muy acentuada: ¿debería concentrarse el esfuerzo en los asuntos catalanes, o en influir al resto de España? En teoría cada cosa debería llegar a su tiempo, en etapas sucesivas, pero en la práctica era imposible. Ni siquiera los nacionalistas podían hacer como si España no existiera, y cada paso que dieran tendría que contar obligatoriamente con Madrid. De ahí que Prat y los suyos dedicaran bastantes energías a convencer a las autoridades y políticos de Madrid de la conveniencia de sus proyectos para toda España, y debe reconocerse que tuvieron en ello un éxito apreciable. Sus propuestas no dejaron de ser vistas con interés en la capital, pese a que pocos llegaran a creer seriamente en ellas.

El ambiente madrileño, al revés que el del nacionalismo en Barcelona, era poco exaltado, sin afanes heroicos, y predominaba en él un espíritu pragmático incluso a ras de suelo, pese a lo cual, o acaso en parte por ello, la Restauración había acabado con varios decenios de inestabilidad, pronunciamientos y estancamiento económico. Prat insinuaba grandezas tentadoras, pero sus incoherencias saltaban demasiado a la vista. La experiencia republicana había dejado una fundada desconfianza en el federalismo, y el plan de liquidar a España como nación para reafirmarla como estado imperialista, no convencía a muchos. Por otra parte, Cataluña había sido una región española, así lo seguía considerando también la mayoría de los catalanes, y la postura de Prat dejaba abierta la puerta al separatismo. El conjunto suscitaba perplejidad y recelo.

Pero a pesar del escepticismo hacia sus ideas, y del socavamiento de la legalidad y la unidad española que implicaban, los políticos hispanos manifestaron estima por Prat, el cual, aparte de sus propuestas algo chirriantes, había revelado un notable ingenio práctico y organizador dentro de Cataluña, en materia administrativa y cultural. Y así, en 1908, el rey Alfonso XIII, a propuesta del jefe de gobierno, Antonio Maura le concedió la Gran Cruz de Isabel la Católica, premio bastante irónico. Después de todo, en España entera se miraba a Barcelona como un modelo y avanzada de lo que debería ser el desarrollo español, liberado de las plagas del siglo XIX: guerras civiles, pronunciamientos e inestabilidad política. Y al margen de sus contradicciones e incoherencias, Prat y Cambó parecían reflejar el espíritu expansivo de la ciudad modelo.

Después del 98, el nacionalismo catalán cosechó importantes triunfos. En 1907, Prat llegó a presidente de la Diputación Provincial de Barcelona, siendo reelegido casi con regularidad hasta 1917. Promovió instituciones económicas y culturales, especialmente el Instituto de Estudios Catalanes. Su carrera culminó en la creación de la Mancomunidad catalana, en 1914, con la que quería reorganizar el Principado. Fue elegido presidente de ella, repitiendo en 1917, aunque ya no pudo hacer mucho, pues pronto enfermaría. Sintiéndose muy mal, volvió a su casa paterna, en Castellterçol, donde falleció en agosto, a los 47 años.


--------------------------------------------------------------------------------

* Barcelona influía en toda España en el terreno artístico y literario, basta notar la popularidad de algunas obras de Guimerá, por ejemplo. Pero no dejaba de tener más fuerza la cultura de Madrid, que por entonces vivía una época muy interesante. Y no todos los catalanistas eran tan optimistas al respecto como Prat. Véase la queja de Maragall: "¡Yo, que quería ser poeta como Byron o Heine y tirarme a mujeres casadas que me amasen, y tener cara ombrageuse y frente rêveur y correr mundo y no vivir más que para la belleza y el Arte! ¡Ah! Barcelona, Barcelona, ciudad burguesa, húmeda, aplanadora; ¡ah! burguesía, ¡ah! muletons i flassaders, género tuyo de poca consistencia; ¡ah! medianía en riqueza, en posición, en todo!, ¡ah! símbolo de toda medianía, tú, Barcelona, ¡¡¡bien me has jodido!!!".

Por Pío Moa

 A pesar de sus hervorosos sentimientos nacionalistas, y de creer que su época era la de los nacionalismos, Prat entendía también su tiempo como el de la marcha hacia un Estado-Humanidad. La contradicción, para él, se resuelve mediante el principio de la federación, "fórmula de armonía entre las nacionalidades y el mundialismo", tendencias que así "se completan, se ayudan mutuamente" en "una fórmula suprema de armonía", en "estados de estados, estados compuestos o federaciones de estados nacionales".

Más aún, nacionalismo no se opone a imperialismo. Al contrario, éste corona a aquel, "es un aspecto del nacionalismo, un momento que sigue al de plenitud de la vida interior", una vez la nación ha desarrollado una "Cultura nacional intensa, interés general de la civilización, fuerza suficiente para sostener una y otra".

Distingue al respecto tres clases de dominación imperialista: "Dominar por la sola fuerza material, por la violencia, por la ambición de gobernar pueblos y tierras, es el imperialismo salvaje de Oriente (recuérdese su visión de Madrid "en medio de desiertos y estepas como las de Asia").

"Dominar por la sola fuerza de la civilización, de la cultura, es el imperialismo sano y fecundo, pero incompleto, de Grecia".

"Dominar por la fuerza de la cultura servida y sostenida por la fuerza material, es el imperialismo moderno, el imperialismo integral de las grandes razas fuertes de hoy".

Llegar al imperialismo impondría una primera etapa, la de "ser uno mismo" y "no recibir la ley de fuera", antes de pasar a "ampliar la vida nacional a fórmula y camino de una empresa de civilización, de un interés de humanidad". Sin embargo esa plenitud, expresada en frases tan vagas, no sería común: "No todos los pueblos pueden llegar al bello momento de la eclosión imperialista". Aunque tendieran a ello, pocas lograrían hacerse "naciones-imperio". "La gradación de naciones hacia el imperialismo triunfal es tan rica y compleja como la gradación de talentos hacia el genio. Nacionalismo es vida nacional inflamada por un ideal (.) y eso es ya una conciencia de imperio".

Más o menos eso estaba ocurriendo ya en Cataluña, y ese afán de imperio explicará el inesperado paso de Prat a favor de una "España grande". Si los espíritus nacionales de Cataluña, Castilla, Vasconia, etc., eran tan profundamente distintos y aun opuestos, si la historia común podía reducirse a un proceso de opresión y esclavización de los catalanes, la conclusión lógica habría sido exigir la plena independencia y ruptura con el estado y la nación esclavizadores, como exigía Arana. Pero Prat afirma, inconsecuentemente: "El nacionalismo catalán, que nunca fue separatista, que siempre ha sentido intensamente la unión hermanadora de las nacionalidades ibéricas en la organización federativa, es la aspiración elevada de un pueblo que (.) marcha con paso seguro por el camino de los grandes ideales progresivos de la humanidad".

En suma, Prat aspiraba a un Imperio ibérico dirigido por Cataluña: "Si el nacionalismo integral de Cataluña avanza en esta empresa y consigue despertar con su impulso y su ejemplo las fuerzas dormidas de todos los pueblos españoles; si puede inspirar a estos pueblos fe en sí mismos y en su porvenir, los levantará de la actual decadencia, y el nacionalismo catalán habrá cumplido su primera acción imperialista. Entonces será la hora de trabajar por reunir a todos los pueblos ibéricos, de Lisboa al Ródano, en un solo Estado, en un solo Imperio; y si las nacionalidades españolas renacientes saben hacer triunfar ese ideal, saben imponerlo como la Prusia de Bismarck impuso el ideal del imperialismo germánico, podrá la nueva Iberia elevarse al grado supremo del imperialismo: podrá intervenir activamente en el gobierno del mundo con las otras potencias mundiales, podrá otra vez expandirse sobre las tierras bárbaras y servir a los altos intereses de la humanidad guiando a la civilización a los pueblos atrasados e incultos". En fin, "Las potencias cultas tienen el deber de expandirse sobre las poblaciones atrasadas", y "La guerra que somete a los pueblos bárbaros a los civilizados, es una obra de paz y de civilización".

Tal propuesta suena entre ingenua y provocadora, y sólo podía generar graves tensiones, incluso guerras, en Europa. La alusión a Bismarck no tranquilizaría a nadie, y Portugal y Francia, en particular, rechazarían sin duda el ideal de Prat. Pero éste, con respecto a Portugal, muestra un optimismo extravagante: bastaría que los portugueses percibieran el modo ejemplar como se realizaba la federación imperial española para que se unieran a ella con entusiasmo. Del problema con Francia no habla.

Para entender lo anterior debe recordarse el antes aludido influjo del "salvaje individualismo" emersoniano, inspirador de Prat: "Allá donde estás, está el eje de la tierra (.) eres el centro de todas las cosas (.) Sé tú mismo y por ti mismo, y serán tributarios de tu yo los que no son ellos ni por ellos". Ese "eje" y ese "yo" eran Cataluña, o más bien el nacionalismo catalán. Con esa visión, no parecía inalcanzable un objetivo tan descomunal y ya por entonces anacrónico.

Es más, Prat creía percibir que, pese a no haber alcanzado aún la plena soberanía, primera etapa de su plan, "ya el nacionalismo catalán ha empezado la segunda función de todos los nacionalismos, la función de la influencia exterior, la función imperialista". A su juicio, "el arte, la literatura, las concepciones jurídicas, el ideal político y económico de Cataluña, han iniciado la obra exterior, la penetración pacífica de España". Por ejemplo, "El criterio económico de los catalanes en las cuestiones arancelarias hace años que ha triunfado. El arte catalán comienza, con la literatura, a irradiar por toda España*. Nuestro pensamiento político ha emprendido su lucha con las concepciones dominantes, y los primeros combates hacen augurar bien próxima la victoria". Todo ello tenía algo de cierto, pero venía de antes, como efecto natural del empuje catalán y de su inclusión en España, y sin necesidad de nacionalismo.

La llave que abriría la puerta al imperio sería el federalismo, sistema favorecido también por republicanos y anarquistas. Por no haber seguido el principio federal, la historia española habría sido hasta entonces un completo desastre, como insistirá en marzo de 1916, en el "Manifiesto de los parlamentarios regionalistas (seguía con esa denominación engañosa) al país", titulado Por Cataluña y la España grande: "El problema fundamental de España es el problema de su constitución. Cuando los Reyes Católicos juntaron en sus manos todos los reinos peninsulares, no supieron dar al nuevo imperio una constitución que garantizase aquel "tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando". Y así, "falta de estructura y coordinación, y por tanto de cohesión espiritual, la historia de este imperio, que habría podido eclipsar al de Roma, es la historia de una decadencia, con un séquito insuperable de inepcias diplomáticas, derrotas gloriosas, vergüenzas administrativas y desmembraciones inacabables: todo el proceso de liquidación de un grandioso patrimonio acumulado por un casamiento y el azar afortunado del descubrimiento de América".

Visión histórica un tanto sorprendente. El descubrimiento de América, en la medida en que pueda reducirse a un "azar afortunado", habría quedado tan sólo como un aislado hecho glorioso si no hubiera dado lugar al inicio de un imperio, y no a su "liquidación", como sugiere con extraña cronología. Tampoco calificaría nadie de "grandioso" el patrimonio "acumulado" por el casamiento de Fernando e Isabel, pues era bastante precario todavía, en particular el procedente de Cataluña, región empobrecida y despoblada por entonces. Sólo contaba con medio millón de habitantes, en comparación con los seis millones del reino castellano. La Castilla que "impone" su hegemonía tiene algo así como el 70% de la población y el 80% del territorio, lo cual indica una desigualdad inevitable, que los nacionalistas gustaban cargar como un pecado de opresión o arrogancia castellana. Fue el reino de Castilla, incluso en su región propiamente castellana, el principal creador del "inmenso patrimonio", y también el que salvaría a Cataluña, como parte de España, del acoso turco, amparado desde la vecina Francia aliada de Constantinopla. Difícilmente podía haber sido de otro modo. Y también fue Castilla la que más duramente sufrió los costes del imperio y su pérdida, ésta posterior en siglos a los Reyes Católicos, como nadie podía ignorar.

En todo caso Prat opinaba que "fundar la Constitución de España en el respeto a la igualdad de derechos de todos los pueblos que la integran es dar el primer paso hacia la España grande (.) Este imperio peninsular de Iberia que ha de ser el núcleo primero de la España grande.". Mas un imperio era sólo la etapa superior de la nación, y si no existía nación española, como aseveraba el pensador nacionalista, la "Espanya gran" no pasaba de ser una entelequia, y lo mismo, o peor aún, una "Iberia" imperial.

Fuera como fuere, a la objeción de que el federalismo disgregaría al país u obstruiría la acción común, Prat oponía el ejemplo de uno de los bandos contendientes en la guerra que asolaba entonces a Europa: "Nadie puede dejar de ver en la acción de los imperios centrales el ejemplo de unidad, de coordinación, de aprovechamiento de todas las energías más formidable y maravilloso que la historia haya registrado hasta ahora. El máximo de cohesión coincide con el máximo de federalismo. Entre Alemania y Austria-Hungría suman más parlamentos, más asambleas legislativas que todos los demás Estados juntos de Europa"; "Esta guerra es el triunfo del valor unitario, cohesivo, del nacionalismo y la autonomía". No fue buen profeta.

Además, el ejemplo no podía extenderlo al caso catalán. De creerle, la ruina de los paisos catalans, rubricada en el Compromiso de Caspe, provendría justamente de una especie de federalismo, causa y efecto de un "individualismo que imposibilitó a los países de lengua catalana el constituirse en unidad política nacional y los hizo caer en gran parte bajo el dominio de otro pueblo".

Tampoco podía recurrir a un ejemplo español reciente, la I República de 1873, pues el federalismo entonces aplicado había tenido efectos algo alucinatorios, llevando a España cerca de desaparecer como nación o como cualquier otra cosa.

Y si los paisanos de Prat eran, según éste había decidido, "catalanes y sólo catalanes", ¿a qué venía esa "unión hermanadora" con los demás pueblos de España y no con los de Francia, por ejemplo, máxime cuando en el pasado habría recibido Cataluña tan mal trato de los primeros? Además, ¿qué autoridad moral podían esgrimir los catalanes "sólo catalanes" para dirigir o aconsejar a los tan ajenos y aun opuestos castellanos? La pretensión implicaba una vuelta a aquella "bifurcación monstruosa de la conciencia", herencia difícilmente evitable de la historia real, y quizá no tan monstruosa.

Todo ello entrañaba una vacilación interna muy acentuada: ¿debería concentrarse el esfuerzo en los asuntos catalanes, o en influir al resto de España? En teoría cada cosa debería llegar a su tiempo, en etapas sucesivas, pero en la práctica era imposible. Ni siquiera los nacionalistas podían hacer como si España no existiera, y cada paso que dieran tendría que contar obligatoriamente con Madrid. De ahí que Prat y los suyos dedicaran bastantes energías a convencer a las autoridades y políticos de Madrid de la conveniencia de sus proyectos para toda España, y debe reconocerse que tuvieron en ello un éxito apreciable. Sus propuestas no dejaron de ser vistas con interés en la capital, pese a que pocos llegaran a creer seriamente en ellas.

El ambiente madrileño, al revés que el del nacionalismo en Barcelona, era poco exaltado, sin afanes heroicos, y predominaba en él un espíritu pragmático incluso a ras de suelo, pese a lo cual, o acaso en parte por ello, la Restauración había acabado con varios decenios de inestabilidad, pronunciamientos y estancamiento económico. Prat insinuaba grandezas tentadoras, pero sus incoherencias saltaban demasiado a la vista. La experiencia republicana había dejado una fundada desconfianza en el federalismo, y el plan de liquidar a España como nación para reafirmarla como estado imperialista, no convencía a muchos. Por otra parte, Cataluña había sido una región española, así lo seguía considerando también la mayoría de los catalanes, y la postura de Prat dejaba abierta la puerta al separatismo. El conjunto suscitaba perplejidad y recelo.

Pero a pesar del escepticismo hacia sus ideas, y del socavamiento de la legalidad y la unidad española que implicaban, los políticos hispanos manifestaron estima por Prat, el cual, aparte de sus propuestas algo chirriantes, había revelado un notable ingenio práctico y organizador dentro de Cataluña, en materia administrativa y cultural. Y así, en 1908, el rey Alfonso XIII, a propuesta del jefe de gobierno, Antonio Maura le concedió la Gran Cruz de Isabel la Católica, premio bastante irónico. Después de todo, en España entera se miraba a Barcelona como un modelo y avanzada de lo que debería ser el desarrollo español, liberado de las plagas del siglo XIX: guerras civiles, pronunciamientos e inestabilidad política. Y al margen de sus contradicciones e incoherencias, Prat y Cambó parecían reflejar el espíritu expansivo de la ciudad modelo.

Después del 98, el nacionalismo catalán cosechó importantes triunfos. En 1907, Prat llegó a presidente de la Diputación Provincial de Barcelona, siendo reelegido casi con regularidad hasta 1917. Promovió instituciones económicas y culturales, especialmente el Instituto de Estudios Catalanes. Su carrera culminó en la creación de la Mancomunidad catalana, en 1914, con la que quería reorganizar el Principado. Fue elegido presidente de ella, repitiendo en 1917, aunque ya no pudo hacer mucho, pues pronto enfermaría. Sintiéndose muy mal, volvió a su casa paterna, en Castellterçol, donde falleció en agosto, a los 47 años.


--------------------------------------------------------------------------------

* Barcelona influía en toda España en el terreno artístico y literario, basta notar la popularidad de algunas obras de Guimerá, por ejemplo. Pero no dejaba de tener más fuerza la cultura de Madrid, que por entonces vivía una época muy interesante. Y no todos los catalanistas eran tan optimistas al respecto como Prat. Véase la queja de Maragall: "¡Yo, que quería ser poeta como Byron o Heine y tirarme a mujeres casadas que me amasen, y tener cara ombrageuse y frente rêveur y correr mundo y no vivir más que para la belleza y el Arte! ¡Ah! Barcelona, Barcelona, ciudad burguesa, húmeda, aplanadora; ¡ah! burguesía, ¡ah! muletons i flassaders, género tuyo de poca consistencia; ¡ah! medianía en riqueza, en posición, en todo!, ¡ah! símbolo de toda medianía, tú, Barcelona, ¡¡¡bien me has jodido!!!".

PORQUÉ NO SE DEBE DE ACENTUAR LAS NORMAS DE EL PUIG


   Joan Benet
  
   El pasado día 14 de septiembre de 2.003 mantuve una entrevista con el secretario de la Real Academia de Cultura Valenciana, (R.A.C.V.), un chico muy joven al que no conocía y que me pareció muy interesante en cuanto a su trabajo, y muy informado al respecto.
   Me dijo muchas cosas en respuesta a mis preguntas, algunas de esas respuestas me las calificó de secretas, por lo menos durante un tiempo, lo cual yo voy a respetar totalmente, por lo menos por ese tiempo que me dijo, después de eso, y después de volver ha hablar con él, ya veremos que hacemos.
   Todo parecía ir como una balsa de aceite, hasta que llegué a preguntarle por la nueva acentuación gráfica que la R.A.C.V. ha adoptado para las Normas de El Puig; en ese momento se puso muy nervioso y su voz se alteró.
   El señor Voro López me dio cuatro razones principales para haber acentuado las Normas de El Puig, que paso a comentar sin ningún orden, ni de importancia de de cualquier otro.
   Primero. Señor Voro.: Todas las lenguas romances se acentúan.
   Esta página.: No. Eso no es cierto, el italiano no se acentúa, bien, se acentúa con los acentos diacríticos, los mismos que recogía las Normas de El Puig, y no han vuelto a acentuarlo, porque una vez hecho eso, se ve muy claro que no hacen falta los acentos gráficos.
   Segundo. Señor Voro.: Los chicos se lían teniendo que acentuar el castellano y no acentuar el valenciano.
   Esta página.: Esto no creo que sea así, pues desde hace mucho tiempo los chicos valencianos han tenido que estudiar inglés junto al castellano, Y el castellano se acentúa y e ingles no. De todas formas hay otro ejemplo para ilustrar lo que estoy diciendo. Ese ejemplo se encuentra en Italia, pues en ese aís hay sitios donde se enseña castellano como segundo idioma, y allí tienen lo mismo que aquí. Tienen el italiano como lengua oficial, no acentuada, y el español como segundo idioma, acentuado, y las dos lenguas son romances, ¿allí los chicos no se lían en el estudio?. A parte de países como los Estados Unidos o el Reino Unido, dónde se habla inglés, y en algunos lugares se enseña español como segunda lengua, la primera sin acentuar y la segunda con acentos.
   Tercero. Señor Voro.: Es bueno para diferenciar las vocales abiertas y cerradas.
   Esta página.: Según las Normas de El Puig, las vocales cerradas y abiertas tienen sus propias normas por las cuales es muy fácil poder distinguir de que vocales estamos hablando. Por ejemplo. Dentro del capítulo llamado, "Reglas de e abierta", la primera regla es, Textual, "Cuando a la e tónica le siga una i en la silaba siguiente: geni, premi, misteri, epidemic, endemic.". Si conoces esta regla sabes que esas, "e", son abiertas, ya no te hace falta para nada la acentuación gráfica, y si no conoces la regla te da lo mismo que sea abierta o cerrada por que no la vas a acentuar. Otra cosa es lo que pasa en muchas lenguas, como por ejemplo el castellano, que mucha gente lo acentúa, pero no por que sepa las reglas, sino por que se ha aprendido de memoria las palabras que van acentuadas, con lo cual no vale para nada la acentuación gráfica.
   Cuarto.: Señor Voro.: Cuando redactaron las normas de El Puig no se aclararon en la forma de deberían de acentuar, y como no llegaron a una solución, decidieron optar per una solución loca, no acentuar las Normas de El Puig.
   Esta página.: En primer lugar se me hace muy difícil de asimilar, pues no creo que hace unos años un buen número de académicos no se aclarasen de cómo acentuar las Normas de El Puig, y que ahora un poco antes del 1 de julio de 2003 atro grupo de académicos no tuvieran ninguna dificultad en acentuar las Normas de El Puig. Además dichas Normas en el capítulo destinado a la acentuación, en primer lugar dicen como son y para que sirven los acentos, y después en el punto llamada, "Normas de acentuación", dice, Textual, " En términos generales se ha eliminado la acentuación gráfica pensando en la poca utilidad que en realidad tenía y en la carga de complicaciones que suponía a la hora de aprender a escribir y en el momento de la escritura. Así se ha hecho también en otras lenguas modernas como el italiano, el inglés...", y después hace referencia a los acentos diacríticos, que no los eliminaron y sirven para diferenciar palabras homógrafas.
   Para haber sido una proposición loca está muy bien desarrollada, explicada, definida y pensada.

   En fin por todo lo explicado hasta ahora, ésta página piensa que la acentuación gráfica de las Normas de El Puig, no es más que una maniobra política, elaborada por la A.V.L, para darle a la R.A.C.V. un poco de su poder, un poco de ese poder que la creación de la A.V.L por ley le quitó a la R.A.C.V.
   Además, después de la nueva acentuación gráfica, la R.A.C.V. recibió una cantidad muy importante en dineros en concepto de subvención.
   Además tenemos otra cosa, y es que hay palabras como Valencia, que si la encontramos escrita según las Normes de El Puig, que son hasta ahora las únicas normas que han sido oficializadas en Valencia, la encontraremos sin acentos. Si la encontramos escrita según las normas que impone la A.V.L. (que por cierto parece una sucursal del I.E.C), estas normas catalanas dicen que se escribe con acento abierto, València. Pero si encontramos la palabra Valencia escrita según las nuevas normas de acentuación de la R.A.C.V. la encontraremos con el acento cerrado, Valéncia.
   Palabra Valencia escrita según;
   Las Normas de El Puig.: Valencia
   Las catalanas normas de la A.V.L.: València
   La nueva acentuación gráfica de la R.A.C.V.: Valéncia
   Esto no tiene sentido, y es una tontería sin límites, que la misma palabra Valencia, que da, el Nombre a nuestra Comunidad, que da el Nombre a nuestro Antiguo Reino, se pueda encontrar escrita de tres formas diferentes.

   Esta página piensa que éste no es lo momento para acentuar las Normas de El Puig, y que sólo están sirviendo para distanciar y separar más a los valencianos, mientras que los que no quiere el valenciano como a lengua están haciendo camino a nuestras espaldas, imponiendo más todo lo catalán.

   Sería muy bueno, que la R.A.C.V. reconsiderase de nuevo los acentos, y tuviera a bien quitar los acentos de las Normas de' l Puig.

POMPEU FABRA I LA LLEPRA CATALANA


AUTOR: DIEGO IGUAL

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 Diuen que dos son les dates que els valencians sempre hem de tindre presents en la nostra memoria: el 9 d’octubre de 1238, dia de l’entrada d’En Jaume I en el nostre Cap i Casal, i el 25 d’abril de 1707 data de la trista batalla d’Almansa degut a la qual els valencians vam pedre els furs que fins eixos moments posseiem com a poble diferenciat del restant dels pobles peninsulars. Pero crec que a mes d’estes dos dates tan importants s’hauria d’afegir una atra: el 20 de febrer de 1868, data del naiximent de Pompeu Fabra, u dels exterminadors i personage que mes atentaria contra la llengua i cultura propies de nosatros els valencians.

 Enguany [1998] totes les institucions publiques catalanes commemoren el 130 aniversari del naiximent i el 50 de la mort d’este personage. Els catalans el consideren com a una de les figures mes importants d’este sigle degut a la seua aportacio a la cultura catalana, la fixacio del catala modern i la normalisacio d’este. Pompeu va ser ingenier per formacio, professor de quimica i matematiques, gramatic i lexicograf per vocacio, poliglota i traductor. De la seua cronologia m’agradaria destacar les següents dates:


 1868 El 20 de febrer naix en la vila de Gracia, hui barri de Barcelona.
 1885 A l’edat de desset anys escriu una gramatica elemental.
 1891 Acaba la carrera d’ingenier industrial. Publíca la seua primera obra “Ensayo de gramática del catalán moderno”
 1898 Publica la “Contribució a la gramàtica de la llengua catalana”.
 1902 Es casa en Barcelona en Dolors Mestre en la que tindra tres filles. El mateix any i fins 1912 Es trasllada a Bilbao despres de guanyar en una oposicio la catedra de quimica de l’escola d’ingeniers d’aquella ciutat
 1904 Publicacio del “Tractat d’ortografia catalana” i del “Sil·labari Català”.
 1905 Participa en el Primer Congres Internacio- nal de la Llengua Catalana, a on presenta la necessitat de crear una ortografia adequada a una llengua nacio- nal i moderna.
 1909 Es nomenat president del Centre Catala, entitat catalanista que propugnava l’unio de tots els catalans.
 1911 Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, li demana que retorne a Catalunya per a incorporar-se a la seccio filolofica de l’Institut d’Estudis Catalans.
 1912 Publica la “Gramática de la lengua catalana”.
 1913 Publicacio de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, en gran part obra de Pompeu Fabra.
 1917 Publicacio del “Diccionari Ortografic”.
 1918 Publicacio de la “Gramatica Catalana”, adoptada com a gramatica oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, reeditada l’any 1968 i ampliada per R. Aramon en el titul “Introduccio a la gramatica catalana”.
 1925 Publicacio de la “Ortografia Catalana”.
1930 Publicacio de “Compendio de gramatica catalana”. 
 1932 Es nomenat directament, sense passar per oposicions, catedratic de catala de la Universitat de Barcelona. Tambe publíca la seua obra “Diccionari General de la llengua catalana”.
 1939 El 24 de giner marcha cap a l’exili i residix succesivament en l’illa del Riberal (Rossello), Paris, Montpeller, Perpinya i Prada de Conflent.
 1948 Mor el dia de nadal en Prada de Conflent.

 POMPEU FABRA I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

 Pompeu va ser l’home que va dur l’obra “normalisadora” del catala. Ell, a l’igual que els seus companyers de L’Avenç (revista catalanista en la que destacà), dia que era mes convenient i patriotic no menysprear l’idioma parlat, i no es devia consentir que es substituiren les seues formes per atres arcaismes, impronunciables alguns, i no s’acceptaria tots els mots i expressions que oferixen els dialectes. En definitiva, es tindria que treballar per a enriquir el vocabulari i sintaxis i donar-li una ortografia propia. Pero clar, com molt be demostra Fabra en L’Ensaig (publicat en 1891), el sistema gramatical que en ell s’ha d’adoptar es en una normativa que prenga com a model la parla de Barcelona i no la dels indrets mes rurals de Catalunya, ya que segons ell era el mes viu que llavors es parlava. Tambe Fabra recalcava que la llengua a normalisar hauria de tindre un sistema fonetic, morfologic i ortografic lo mes perfecte possible per a facilitar el seu coneiximent i la seua adopcio.
 En el I Congres Internacional de la Llengua Catalana de 1906, es plantejà la necessitat de crear una normativa que fora assumida per tots. Pero aço era dificil de resoldre. Els catalans tenien molts problemes a l’hora d’escriure la seua llengua, era molt freqüent vore confusions a l’utilisar les grafies ig, tj, ix, tx; no tenien uniformitat en l’us de la b i la v, ni en la r final. Personages com mossen Alcover, proponien l’us de la cs o cz en lloc de la equis (sintacsis, eczemple). Problemes en quant a les haig etimologiques, posicio en la que Fabra, partidari de suprimir-les, va tindre que capitular a canvi de suprimir les intervocaliques (rao i no raho). Escrivien ivern i hivern, endolsir i endolcir, etc. Tampoc tenien uniformitat en la morfologia, va ser molt conflictiu les terminacions en as (las, casas, festas, etc.). Conjugaven els verps de moltes maneres: parlessin, parlessen, dormi, dorma, serveixi, etc.
Els escritors catalans en un principi representaven el so LL en el mateix signe que en castella, dos l, i pronunciaven en doble l una porcio de paraules com collegi, carretella... les quals han d’escriure’s col·legi, carretel·la, ya que la l ageminada havia de servir per a representar eixe so catala distint de la ll.
 Pero estos problemes en quant a l’escritura del catala i la seua normativa no es van resoldre fins que Prat de La Riba, president catala, artifex de la nacionalitat catalana, de la Catalunya gran, pancatalaniste per excelencia, creà la seccio filologica de l’Institut dels Estudis Catalans.
 L’any 1907, Prat de la Riba fundà l’Institut d’Estudis Catalans que tenia com a fi principal la superior investigacio cientifica de tots els elements de la cultura catalana. En un principi, a causa de que els primers membres van ser historiadors, les primeres aportacions de l’Institut s’ocuparen de l’historia de l’art i de la cultura. El 14 de febrer de 1911 l’Institut s’amplià i s’estructurà en tres seccions: la historico-arqueologica, la de ciencies i la filologica. Esta ultima, que havia de fer una funcio pareguda a la que fan les academies de les llengües d’atres cultures, es plantejà donar solucio al problema de la normativisacio ortografica, gramatical i lexica. Va ser en est any quan Pompeu entrà a formar part d’esta seccio i ya en 1913 es promulgaren les normes ortografiques introduides per Fabra (normes que com qualsevol atres, son inventades com a sistemes ortografics que son, ya que estos son convencionals i per tant inventats) en les que s’introduiren numerosos canvis en respecte a l’escritura del moment, com per eixemple les normes suprimiren les h medials i finals, es va substituir la y per la i, s’impedi l’us de les grafies tg i tj a final de paraula...Tambe s’incorporaren al catala comu les formes reforçades del pronom (el, els, em ...) i la preposicio amb, les l ageminades i es reemplaçaven totes les s del sufix –isar per les tz (especialitzar i no especialisar) ya que corresponia mes a la llengua parlada dels catalans.
 La publicacio de les normes va motivar una serie de polemiques que crearen els adversaris de Pompeu, els antinormistes, els quals anaren abandonant les sues posicions i, a l’igual que el conjunt de la societat catalana, assumiren l’ortografia de les institucions degut a dos raons fonamentals: en primer lloc, per la sobirania politica que representava la Mancomunitat de Catalunya que institucionalisà la seua aplicacio, era el govern de Catalunya qui aprovava, dictava i fea complir aquelles normes; i en segon lloc perque les normes obedien a una demanda social, la reforma llingüistica del qual formava part de l’imaginari de les noves generacions que somiaven en una Catalunya moderna i progressista, en una especie de nou imperi constituit per les Illes Balears i la nostra Valencia. Catalunya ho havia trobat, en personages com Prat de la Riba i Fabra, pancatalanistes de pro.


 POMPEU I ELS VALENCIANS

 L’excusa de l’unitat de la llengua va ser el movil que va impulsar a Fabra a interessar-se per lo que estava ocorreguent en la nostra nacio en lo que repectava a la llengua. Com tots sabem, Fabra, dins de lo que creia una unio utopica del Països Catalans, nos considerava catalans i a la nostra llengua dialecte del catala.
 Alla per l’any 1920 Fabra fea referencia a unes paraules dirigides a un escritor valencia en el que li aconsellava que els valencians depurarem el nostre idioma, que tractarem de descastellanisar-lo, que nos olvidarem practicament dels parlars valencians actuals i que nos recolzarem en el valencia del sigle XV i aixina produiriem un valencià que no seria mes que la modalitat valenciana de la llengua catalana.
 Crec que estes paraules son prou fortes per a unes persones com nosatros els valencians “no venuts” que des de sigles hem sentit una gran estima per la nostra propia llengua. Fabra, mentres que en Catalunya lluita fervorosament contra els arcaismes i recolza la llengua actual, sobre tot el parlar de Barcelona, als valencians nos diu que rebugem els nostres parlars actuals i que nos atraquem a una llengua migeval que per als valencians nomes forma part de la nostra historia passada.
 Es molt curios que Manuel Castellet, president de l’Institut d’Estudis Catalans en l’actualitat s’estranye de que despres de mes de xixanta anys de l’introduccio de les Normes de l’Institut hi haja molts valencians que no creguen en l’unitat de la llengua catalana. Senyors, sigam serios, si segons els catalanistes i els panques el valencià es un dialecte , varietat o lo que es vullga dir de la llengua catalana, lo que no es pot es potenciar la llengua parlada dels catalans, com Fabra dia quan havia que acostar-se a la llengua parlada a fi de tindre base solida i viva, i soterrar la que parlem els valencians que està igual de viva i solida, ¿es que acas penseu que sou perfectes?, perdoneu pero crec que la perfeccio no existix, i manco despres d’estudiar-vos i vore tots els enormes problemes que vareu tindre per a unificar nomes la vostra llengua, consens que nomes conseguíreu degut al fet de l’afany de poder i expansionisme que vos caracterisa, eixe fet de somiar en un Imperi que mai heu tingut i que sempre l’heu envejat a Castella.
 Nosatros els valencians no tenim necessitat de pertanyer al vostre Imperi, ni a cap atre, i si algun dia a l’estat espanyol li demanarem l’autodeterminacio ho fariem per a les terres compreses entre els rius Senia i Segura i prou.

 Per ultim dir-los als que tenen la necessitat de creure en l’unitat de la llengua catalana, que com diu l’institut si els valencians hem de parlar el valencià del sigle XV, dir-los que perque no tornem els pobles hispans al sigle VII i aixina fent una mescla entre els diferents parlars romanç creariem, a l’igual que els catalans han fet entre el valencià, el mallorqui i el catala, una llengua hibrida a la que podriem denominar-la perfectament espanyol. Pero clar, esta idea als “cientifics” catalanistes no els pareixeria be, cosa a entendre, pero no es donen conte que es lo que ells estan fent hui en aixo de l’unitat de la llengua catalana.





 
  


POBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA


Per: Josep Boronat Gisbert

El Regne de Valencia es com una taronja: a tots apetix chuplar-li el suc. Es facil. O es fa un forat en la taronja i es presiona, o es talla en dos mitats i s’exprimix.
El poble valencià es productor, creaor, de riquea, d’art, de divises, de les que se n’aprofiten atres regions d’Espanya, a traves dels imposts, dels “royaltis”, el proteccionisme i atres mecanismes pels que l’Estat recollix de Valencia i aboca majoritariament en atres regions. I tambe se n’aprofiten llevant-li a l’artiste o a les obres d’art la denominacio de “valencià” o “valencianes”, diluint-ho tot en el generic “espanyol” o “espanyoles” (o, mes greu encara, presentant-los com a “catala” o “catalanes”, falsament), contrariament a l’us permanent i insistent d’atres regions.

El poble valencia, actiu per a produir i crear, es, al mateix temps, passiu i apatic per a destacar lo seu, defendre lo seu, propagar lo seu, apreciar lo seu. I deixa que el despullen sense reaccio massiva; deixa que li furten lo que ha produit; que li lleven lo seu; que l’insulten; que el desprecien; que l’invadixquen –imposant-se sobre ell- els que venen de fora a viure d’estes terres i de les industries creaes pels valencians. Destacant sobre tot aço que no es veuen, ni es donen, sintomes de sensiblitat en els estaments dirigents de l’inteligencia, de la cultura, de la politica...

Pijor encara: precisament estos estaments ne son els que mes proporcio aporten de despreocupacio pels interessos colectius, de deixadea de drets que haurien de defendre, de despreci o de minusvaloracio de lo propi i apreci de lo que mos es estrany... arribant a traïcionar al seu poble, al poble pla que, en mig de dificultats, de greus dificultats, ha resistit, està resistint, i... no sabem quant de temps podra resistir.

Una de les creacions del poble valencià es la Llengua Valenciana. Dic “creacio”, no adopcio, ni recepcio, ni assimilacio. Es un valor, una riquea, un be propi, un fruit del nostre camp. Pero el seu suc està sent succionat, transvassat, desnaturalisat, etiquetat fraudulentament i –no pot haver major sarcasme- venut baix atre nom al mateix poble valencià.

LA LLENGUA VALENCIANA, EN SITUACIO CRITICA

La llengua valenciana està en situacio de crisis; millor dit, està en situacio critica.

Una persona estaria en perill, i molt greu, si certs estaments poderosos, per motius inconfessables, entre atres els d’indole financiera, utilisant tecniques d’intervencions neurologiques, psicoquimiques, etc., intentaren produir l’amnesia total en una determinà persona, inoculant-li despres psicologicament una atra personalitat, un atre “yo”, segons el desig i la voluntat dels qui manegen uns fils que fan ballar a molts.

I si es tractara de fer-ho en tots els habitants d’una derterminà regio de la terra, en una part de l’humanitat, la monstruisitat seria incalificable.

Esta monstruositat no es una ficcio cientifica. Es una realitat palpable, identicament igual, llevat de les tecniques que, en este cas, no son les propies de la clinica neurologica;  son mes sutils i insidioses. Els activistes de l’operacio a la que em referixc, els que per mimestime els secunden, des dels llocs de comunicacio social i d’educacio on han anat colocant-se i colocant-los, intenten l’amnesia silenciant sistematicament tot lo que puga fer memoria de l’autoctonia i diferenciacio actual i historica del poble valencià; repetint, per atra part, machaconament les falsetats constitutives de la nova personalitat que intenten donar al poble valencià.

L’atac al valencià, als valencians, a la Llengua Valenciana, ha segut, i es, doble, en dos fronts. U d’ells, derivat dels centarlisme; i l’atre, del pancatalanisme.

Degut al centralisme castellà, s’han silenciat persistentment moltes coses que haurien d’estar vives en la memoria del poble valencià, conduit per tal fet a l’ansia colectiva.

El pancatalanisme, aprofitant este buit generalisat dels recorts i memories propies, ha introduit en publicacions, llibres de text, obres que es presenten com a d’investigacio, enciclopedies, etc., i en els mijos de comunicacio social i d'educacio, autentiques falsetats que, per repetides, arriben a ser cregudes per alguns, sobre tot pels que ya havien segut desarraïlats pel centralisme.

Del virus castellaniste s’ha preservat el poble pla valencià, contra vent i remoli, a pesar de decrets i d’escoles, mantenint viva la llengua valenciana.

Del virus catalaniste serà mes dificil lliurar-se. La maniobra catalanista es mes perillosa. Ho es perque la llengua catalana es, millor que germana –com diuem-  filla rebordonida de la llengua valenciana classica lliterariament. Perque la llengua valenciana ha segut, des de fa molts sigles, l’unica llengua lliteraria classica de la costa oriental peninsular, i model classic de l’actual fabrista. Pero, sobre tot, es mes perillosa per la virulencia, planificacio, ajudes i facilitats economiques per a tots els que, traïcionant als seus, treballen conscientment en canviar-li la personalitat al poble valencià, fraudulentament

ESTUDI GLOBAL DELS VIRUS IDEOLOGICS CATALANISAORS

Per tant, ara, conve coneixer i fer un estudi global de les bacteries o els virus catalanisaors que s’han inoculat i s’estan inoculant als valencians en l’intencio de que la crisis acabe produint la mort de la llengua valenciana.

Els mecanismes que s’han sincronisat en esta estrategia d’invasio, en este pla que els lladres establixen  per a “donar el colp”, son politics, economics, ideologics; ademes d’ocupacio de catedres, d’intimidacions o ridiculisacions, d’ajudes en la vida, d’enlluernaments editorials, etc., etc.

Deixant a banda tots estos, i els politics i economics, podrien centrar nostra atencio en els ideologics: idees, arguments, slogans, afirmacions, que es repetixen i repetixen constantment, que necessiten una atencio critica, una llectura critica.

Les meues paraules volen ser una iniciacio. O millor una incitacio, a ulteriors investigacions personals que desvelen lo fraudulent de la teoria i accio catalanisaora absorbent de la llengua valenciana.

Per ad aixo, anire fent unes reflexions critiques, una lectura entre linees, analisant i constrastant, del capital basic del mestre dels catalanisaors valencians, Manuel Sanchis Guarner, titular “Del nom i l’unitat de l’idioma” en la seua obra “La llengua dels valencians”. Reflexions que he anat publicant, juntament a atres del tema que mos ocupa, i que ara presente aci.

Nota: Vore l’apartat 6.4 Das Katalanische.

“El valencià es una varietat regional de la llengua que a mes de la major part del nostre Regne de Valencia, es parla al Principat de Catalunya, a...”.

“La denominacio cientifica amb que es coneguda internacionalment es la de “llengua catalana”.
                                                                       (S.G. “La llengua...”, pag. 21)

MOTIUS DE NOMENAR “CATALA” A LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA.

“...mai no ha estat unitaria la comunitat historico-cultural que formen els Països Catalans ni en l’orde intel.lectual ni en el politic, car la Corona d’Arago fon una Confederacio d’Estats lliures, amb monarques normalment itinerants, es a dir sense capital federal fixa. I si entenem per capital literaria el lloc on l’idioma es servit amb mes llustre i vigor, cal proclamar que si be des de la Renaixença es Barcelona el cap i casal espiritual i material de la nostra comunitat cultural, fou la ciutat de Valencia la veritable capital de les lletres catalanes en el segle XV, es a dir, en el seu periode auri, i fou ensems aleshores la capital financiera de la Corona d’Arago”.  (S.G., p. 62).


He llegit estes paraules de Sanchis Guarner.

No te mes remei que afirmar que eixa llengua que engloba en les “lletres catalanes”, pero que sap que va naixer en terres valencianes del parlar romanic pre-jaumi i que es va formar i desenrolar en Valencia, va tindre el seu periodo aureu, el seu Sigle d’Or, en Valencia, i no en els condats catalans, degut al mes alt nivell de cultura que tenien els valencians. I notem que reconeix que els valencians no han estat mai units al Pais Catala ni en l’orde intelectual ni en el politic.

I em pregunte: ¿per que s’han inventat ara que eixa llengua es nomene “catala”, i que els valencians parlem “catala”?

La resposta la tenim en un llibre d’investigacio d’un catala,  Ramon Miquel i Planas, en el prolec del “Cançoner satirich valencià dels segles XV i XVI” citat textaulment en castellà per V. Simo Santonja, que diu:
Visto el caso desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto mas extremen los valencianos las pretensiones de autonomia de su variedad idiomatica, frente al catalàn, mayor necesidad hay por nuestra parte de reividnicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la faja levantina de la Peninsula con las Islas Baleares. Nuestro interés crece sobre todo respecto a Valencia al considerar la preponderancia que alcanzó la escuela poetica valenciana en el siglo XV. Privar a Cataluña y a su literatura de la aportacion que representa la produccion de las letras valencianas de aquella epoca y hasta bien entrado el siglo XVI, seria dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía: mas aun,  seria arrancar de la literatura catalana la poesia casi por completo, porque en ningu n momento, antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull, a los Fenollar y a otros cien mas”.

Està clar, El motiu es que interessa molt als catalans, ara prepotens, perque no tenen lliteratura de valor d’abans de l’actual sigle. I per aixo, volen furtar lo que mai ha segut catala, nomenant catala a la llengua valenciana.

¡Quines coses passen en este mon!.

SUPOSTES “RAONS” PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”

“Les raons que fonamenten l’acceptacio que ha tingut el nom de catala per a la nostra llengua, son de diversos tipus: historiques... geografiques... i literaries...” (S.G., p. 21).

HISTORIQUES NO: EL VALENCIÀ NO IMPORTAT DEL NORT

“... historiques –la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a Valencia” (S.G., p. 21).

Esta afirmacio, tan absoluta i sense matisacions, tan dogmatica, tan totalitaria, i tan enganyosa i falsa, seguix la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà, que han tergiversat els fets historics.

Em pareixen interessants unes quantes precisions:

L’arabiste valencià Julià Ribera, en 1928, va denunciar l’aberracio en que havien caigut els filolecs al denominar com ma mossarap als idiomes romanics parlats en l’Espanya musulmana.

Com a conseqüencia d’esta aberracio, els filolecs introduixen l’equivalencia entre religio i llengua. Segons ells, els de religio musulmana parlaven arap, i els cristians (mossaraps) parlaven l’idioma romanic o romanç.

Error historic, denunciat nbo solament pels arabistes. Els historiaors actuals afirmen que, , com en sintesis ho expressa Aguado Bleye, “en les relacions oficial s’ecigia l’us de l’arap;  pero a pesar del zel dels araps per la purea i elegancia del llenguage, l¡usual en l’Espanya musulmana s’aparta molt de l’ara escrit. Els mossaraps usaren el llati en els seus llibres i escrits; pero en l’us diaria parlaven una llengua romanç, que no s’escrivia, pero que era d’us general en els sigles IX i X, al menys; i no entre mossaraps i judeus a soles, sino entre musulmans de totes les classes socials, en la mateixa capital del califat espanyol”.

Els arabistes anomenen mossaraps als practicants religiosos cristians unicament, que es lo correcte. Saben que hi ha una designacio per als idiomes romanics, derivats del llati, que parlaven tambe els musulmans peninsulars: aljamia. I juntament estudien i coneixen l’Espanya musulmana, l’Espanya desapareguda., l’Espanya vençuda...

Els filolecs, en canvi, s’han parat a mirar tan sols a l’Espanya vencedora en la Reconquista, que naix en el nort. I arriben a creure’s que, conforme va dominant a l’enemics, va imposant lo seu idioma.

Esta tesis dels venceors ha fet que s’imaginen que el castellà va naixer en terres de Santander-Burgos, i que es va escampar, al ritme de la Reconquista, cap al sur. Es la tesis del castellà-nacionalisme de Menendez Pidal.

Tal tesis, trasvassà a la part oriental o occidental de la peninsula, fa que es pense en un gallec-portugues que tambe avançà cap al sur, o en un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

En essencia, esta teoria adulaora de l’orde oficial establit pels venceors, tipicament retrograda, retardataria, es una teoria que tergiversa l’Historia, utilisant els mateixos topics del castellá-nacionalisme. Es la del triunf del bons, caracterisats per la fe cristiana i el parlar castellà, gallec o catala, “supostament” originat en el nort, sobre els roïns, els qui parlaven arap –supost tambe fals- i practicaven l’Islam.

Es una teoria retrograda. I ademes, falsa: la suma d’aragonesos i catalans que van intervindre en la conquista i repoblacio del Regne de Valencia, no va aumentar la poblacio autoctona coetanea ni en un cinc per cent. I no es diga que eixa minoria va enlluernar a la majoria pel seu nivell cultural superior. Tot lo contrari. Es ben sabut que lo que caracterisava al mon cristia d’aquell temps era la seua incultura, en oposicio a l’esplendor cultural dels musulmans, que parlaven l’aljamia o llengua romanç derivà del llati. L’incultura no podia culturisar a la cultura.

Per aixo, “Els literats valencians... adoptaren la llengua propia –la vulgar valenciana. L’algemia o parleria dels de Paterna (que tenia per cert senyors aragonesos de la familia Luna des de la Reconquista), Torrent, Soterna-, tant per a escriure en prosa com en vers, iniciant aixi el sigle d’or de la lliteratura valenciana.

                        La llengua valenciana no la van importar del nort.
No fon duta des de Catalunya.





GEOGRAFIQUES, TAMPOC: ARGUMENTS CATALANISTES, FRUITS DE MENTALITATS  NEONAZICAPITALISTES.

“... geografiques –el Principat de Catalunya es el mes extens, mes poblat i mes fort economicament de tots els països que la parlen- (S.G., p. 21).

Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te, “el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li el de catala.

Mirem detingudament cadascuna d’este “raons geografiques”.
Mes extens.  Conforme, pero no tant: mo massa mes: la diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen 31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.

M’extranya molt que tot aço de mes o menys kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es parla nort-americà, no angles,  perque Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.

Mes poblat.  Tambe en aço, no molt mes: 28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567 habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;  pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones. Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.

Encara que la diferencia en habitants fora molt mes gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal nomes ne te 8.740.000.

Mes fort economicament  Pero, llevat de Barcelona, la produccio de les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485 millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes, Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.

Tambe est argument es inconsistent. No es veu que tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la diferencia de riquea fora mes gran..

No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de 1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i historica.

No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo nom a la llengua valenciana.

LLITERARIES, MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.

“...  literaries –la Renaixença de la llengua tingue orige a Catalunya on han triomfat plenament-
(S.G., p.21)

Per a aduir “raons” lliteraries, no menciona res de l’activitat dels escritors valencians des del sigle d’Or. Omisio fraudulenta, si es vol fer una comparacio equanime.

Ajustant, no obstant, el comentari ad eixa rao concreta, es poden fer les següents observacions:

Dir que la Renaixença va tindre orige en Catalunya es dir que va començar alli; i que, una volta refermà alli, atres terres supostament arressagaes –les terres valencianes-, van ser arrossegaes, van seguir i imitar a Catalunya.

Tal cosa no es pot afirmar honradament de cap manera.

Per a poder dir que la Renaixença tingue orige en Catalunya, es presenten dogmaticamente unes formes lliteraries que pretenen basar-se en l’influencia d’un poema; i s’extrema que Aribau, catala, va produir d’un colp l’iniciacio de la Renaixença catalana l’any 1833, datacio de la seua “Oda a la Patria” (“en llemosi al Senyor pregava cada dia a cantics llemosins somiava cada nit), sent aixi que Aribau no va fer res mes en catala, no va seguir en esta llinea, sino que es dedicà a l’erudicio lliteraria en castellà.

Afirmant que Aribau fon el primer renaixentiste, volen llevar l’atencio de totes les manifestacions valencianes anteriors.

En tota esta qüestio s’observen una serie d’especulacions convencionals que, a l’hora d’establir certes conclusions, solament establixen equivocs, desfiguracions i situacions molestes.

Anem a vore que hi ha d’eixa prioritat en el temps.

Si es qüestio de lirica, Lluis Tramoyeres puntualisa que Collado Galiana i Carles Ros, autors del sigle XVIII, publicaren poesies en valencià; i afirma que en el cultiu individual, va ser Valencia la primera que va treballar en llengua autoctona.

El citat Carles Ros i Herrera fon l’iniciaor de la paremiologia valenciana sistematica al publicar en 1733, cent anys abans que Aribau, un Tractat de adages y refranys valencians. 
Tambe Tramoyeres sustenta la teoria de que el Diario de Valencia (1790-1835) es iniciaor d’una renaixença per la publicacio de Troves de M. Fenollar en Biblioteca Valenciana Popular, quadern XI.

De totes formes, en l’any 1841, independentment i no molt despres d’Aribau, el valencià Tomas Villarroya va publicar, en la revista El Liceo de Valencia, el primer dels seus quatre poemes (“en l’olvidada llengua de mos yayos – mes dolça que la mel...”), el mateix any en que el catala Rubio i Ors publicà en Barcelona Lo gayter del Llobregat.

En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc en 1859, en Valencia , organisat pel semanari El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer dels seus Jocs Florals.

Pero no solamente deuen de ser considerats renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet, es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo verdader catala.

Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si, pero la valenciana naixcuda primer.

I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units, mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana: la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.

LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS ENGANYOSOS

“De fet, però, la Renaixença fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló, gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.
(S.G., p.176)

En atre capitu de La llengua del valencians,  observen que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en Valencia fon moguda per qui siga, pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.

Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va organisr El Liceo en el paraninf de l’Universitat.

Estic informat de que, qui va encendre el foc que aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut en Xativa l’any 1813.

Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de “enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença, com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe, juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El Cisne en 1840.

El grup de jovens univesitaris que es va contagiar de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez (1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps (1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné (1838-1895).

Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-,  publicant-lo l’any 1857 en el periodic El Conciliador, abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia, presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la llengua de Cervantes.

¿Com va poder donar eixos consells que, segons Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”?  ¿No estarem davant d’un cas de poders magics d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?

Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente, començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que mes tart es relacionaria en ells.

La Renaixença en Valencia no va començar a remolc del mallorqui Marià Aguiló.

LLITERARIES...REGALANT LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS

Descubert l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis Guarner, el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre Llorente o Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant l’intencionalitat subjacent, en “La Renaixença al Pais Valencià”.

Presenta junts a Llorente i Querol, com si tingueren una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del   sigle XIX valencià;  amics intims fins a la mort, i mai la rivalitat no interbolí les seus relacions literàries i personals.

Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la valoracio dels dos, escriu de Llorente: es complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís; manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita;  autor de poemes pairals, plens de la llum i sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.

En canvi, de Querol, diu que és més vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més ambició estètica, amb pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament les raons dels renaixentistes...

Ho veem: apreciacions encomiastiques per a Querol, i deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.

¿Per que sera? La clau d’esta distincio la trobem en la següent afirmacio de Sanchis Guarner: Querol ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà criteri cientific, la llengua dels valencians.  Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.

De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix un llibret chicotet que du tres poemes circumstancials, als que va posar per nom Rimas catalanas;  una poesia dedicà a la filla de Llorent, Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89; i un poema titulat Patria, Fides, Amor,  llegit com a manteneor en els Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.

Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas  li causà tan bona impresio a Sanchis Guarner, que es donà pressa per afegir “amb sa criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau el seu criteri fora cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on diu Querol  que la llengua dels valencians siga la catalana.

Sanchis Guarner com a bon catalanisaor, calla, silencia tot lo que conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important: Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia. Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era valencià sancer.

No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistix a alguna reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia per Valencia o per Catalunya; haver segut Manteneor en 1872 en Barcelona i haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement pel seu carrec important en la Sociedad de Ferrocarriles del Norte.

Si Querol te algun merit com a poeta romantic, sera en llengua castellana. En llemosi, com diu Llombart que escrivia Querol –molt extranyat del titul que havia posat a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural, ni va ser en Valencia ni president ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat un poema seu, pero... estava escrit en castellà.


Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es queda esbardolit pensant:  ¿d’on s’haura tert Sanchis Guarner que Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions, ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa de l’atre mon. No te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta; i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.

Pero..., ya ho hem vist: va escriure “catalanes” i, clar, aixo mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius encomiastics inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de valors a favor de lo catala.

Remarquem que la tercera de les raons catalanistes –que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a canviar-li el nom a la Llengua Valenciana.

¿EL NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI  IDIOMA?

“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos països, si bé... s’ha disputat...”
                                               (S.G., p. 21).              
“El nom de català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia no cap”.
(S.G., p. 21-22).
                                  
MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA

A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del nom catala en Valencia, no cap.  Ni un cas. Als intents d’introduir este nom, els valencians sempre s’han resistit.

Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua. 

Els valencians no admitim el nom de catala aplicat a la nostra llengua.

Es que els valencians hem tingut sempre consciencia de que la llengua que hem parlat i parlem, mai ha segut importà: es autoctona.

Vejam que diu el mateix Sanchis Guarner, contradient-se ell mateix, en unes pagines anteriors: “El País Valencià, el poble valencià, te una personalitat ben definida pels quatres factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autocton”.  “Som valencians i el nostre idioma es el valencià”.

I afegix una frase que ben be podia haver-se-la aplicat i que hui poden aplicar-se els catalanisaors valencians: “Qui renuncia a la  seua llengua (¡i al seu nom!, apostille yo)... es com el qui renega de la seua mare. Un insatisfet, un desgraciat, que mai no podrà aspirar a ser altra cosa que un metec (=extranger o foraster). Mereix l’aspre dicteri amb què l’increpà un altre dels nostres poetes, Marti Dominguez:

                                   “ai del poble que talla els seus boscs mil.lenaris
                                   i abandona els solcs patris de les pròpies collites!...
                                   Més que per la naixença s’és bord si es balafia
                                   l’heretat patrimoni.”

Els valencians actuals, com tots els nostres antecessors, si no volem que mos siguen aplicats estos aspres dicteris, hem d’afirmar i defendre que la nostra llengua, naixcuda en terres valencianes del parlar romanic anterior a l’ocupacio cristiana, i que en Valencia tingue lo seu Sigle d’Or –que no en els condats catalans-, es la Llengua Valenciana.

Encara mes. Notem que el nom de catala havia de ser introduit (“Mallorca presenta alguns eixemples medievals de la introduccio del nom de catala per a la llengua, però Valencia no cap”), està clar que no estava dins. Dins nomes hi havia un nom: Llengua Valenciana.

Ella es part essencial de l’heretat patrimoni.

Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets, aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es bort. Ho digue Marti Dominguez.

EL NOM DE CATALA, MAI GENERALISAT PER A LA NOSTRA LLENGUA.

“El mot “catala”... es una paraula relativament moderna i la seua etimologia es encara molt discutida. El mot no apareix documentat fins a la primera del segle XII, i com es logic hague de tardar uns segles a imposar-se: es notori que no havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII...!
(S-G-. P. 22).

Per a introduir el nom de catala, s’escriuen coses molts paradoxals, com estes de Sanchis Guarner.

Afirma que catala es paraula moderna i d’etimologia discutida; que no apareix documentat  abans del sigle XII; pero no dona referencia de cap de document que ho confirme i puga vore’s si fa referencia a la llengua; tan sols cita un llibre del catala Joan Coromines, de 1954.

Pero esta afirmacio la trobem invalidà pel mateix Sanchis Guarner, en la pagina 29: “En un document del rei Pere el Cerimonios en 1362 s’ordena que el llibre frances de cavalleria Lançalot fos “reduït” en llengua catalana”: es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”.

Observem que l’any 1362 no perteneix a les “primeries” del segle XII”, sino al sigle XIV ben complit. ¿En que quedem?

Afegix de seguida que “com es lògic hague de tardar uns segles a imposar-se” el nom de catala. No s’explica que puga dir-se aço quan el mateix Sanchis Guarner afirma que en el sigle XV tots els gramatics, traductors i autors, valencians i no valencians donen clara i explicitament el nom de llengua valenciana a la de la seua epoca. Per tant, era esta denominacio, llengua valenciana, la que s’havia imposat,  sense necessitat de tardar sigles, com era – segons ell- llogic. Mes dic: encara no s’ha imposat. Volen imposar-la, que no es lo mateix.

Diu que “es notori que no s’havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII”. D’acort, i mes: es mes notori el fet de que no es va generalisar tampoc en els segles següents. Si no, be haguera repicat les campanes.

Pero volent que parega, presenta –i es veu que no ne troba mes- tan sols dos escrits: u, el de Pere el Cerimonios de 1362, ades referit, i l’atre, les “Cobles de la divisio del Regne de Malloques, del mallorqui Anselm Turmeda, fray apostata, de 1398, “cobles grosseres en pla catala”.

Es tambe molt curios que li endossa a Sant Vicent Ferrer l’haver nomenat incidentalment catala a la nostra llengua. La frase atribuida, de la que no dona referencia documental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes de confiança, es: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castella e altre catala...”

Ben clar està que Sant Vicent Ferrer predicava sempre els seus sermons en llengua valenciana, com ho confirma Sanchis Guarner.: "Razzano, que escrigue la primera biografia de San Vicent l'any 1455, es a dir nomes vint-i-cinc despres de la mort del sant i quan vivia molta gent que havia escoltat els seus sermons, afirma taxativament que Sant Vicent “sua valentina ac materna lingua fuerit semper locututs”... Pero encara es probable que quan San Vicent  predicava fora del domini llingüistic català (¿) barrejàs el seu valencià amb molt provençalismes (i tambe, segons els casos, amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes), sembla provat que els espectaculars sermons vicentins tenien el valencià com a llengua bàsica”

Per tant, segons els pais on predicava, s’adaptava a les circumstancies en les paraules que usava. No hi ha de que extranyar-se, ni te transcendencia, el que en una ocasio diguera castellà i catala a uns serrans que vivien entre Castella i Catalunya.

Es induptable que, apart d’estes “faves contaes”, no s’ha generalisat mai el nom de catala per a la llengua, ni en l’epoca del seu desenrollament, ni en el sigle d’or, ni despres, I si, sempre, el de llengua valenciana.

EL NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.

“La denominacio de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc”
(S.G., p. 28)

Quan els catalanisaors volen introduir la denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.

Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI, quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li donen el nom de llengua valenciana.

En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio, quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.

Encontrà el nom “catalanesc” , pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege cataPOBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA

Per: Josep Boronat Gisbert

El Regne de Valencia es com una taronja: a tots apetix chuplar-li el suc. Es facil. O es fa un forat en la taronja i es presiona, o es talla en dos mitats i s’exprimix.
El poble valencià es productor, creaor, de riquea, d’art, de divises, de les que se n’aprofiten atres regions d’Espanya, a traves dels imposts, dels “royaltis”, el proteccionisme i atres mecanismes pels que l’Estat recollix de Valencia i aboca majoritariament en atres regions. I tambe se n’aprofiten llevant-li a l’artiste o a les obres d’art la denominacio de “valencià” o “valencianes”, diluint-ho tot en el generic “espanyol” o “espanyoles” (o, mes greu encara, presentant-los com a “catala” o “catalanes”, falsament), contrariament a l’us permanent i insistent d’atres regions.

El poble valencia, actiu per a produir i crear, es, al mateix temps, passiu i apatic per a destacar lo seu, defendre lo seu, propagar lo seu, apreciar lo seu. I deixa que el despullen sense reaccio massiva; deixa que li furten lo que ha produit; que li lleven lo seu; que l’insulten; que el desprecien; que l’invadixquen –imposant-se sobre ell- els que venen de fora a viure d’estes terres i de les industries creaes pels valencians. Destacant sobre tot aço que no es veuen, ni es donen, sintomes de sensiblitat en els estaments dirigents de l’inteligencia, de la cultura, de la politica...

Pijor encara: precisament estos estaments ne son els que mes proporcio aporten de despreocupacio pels interessos colectius, de deixadea de drets que haurien de defendre, de despreci o de minusvaloracio de lo propi i apreci de lo que mos es estrany... arribant a traïcionar al seu poble, al poble pla que, en mig de dificultats, de greus dificultats, ha resistit, està resistint, i... no sabem quant de temps podra resistir.

Una de les creacions del poble valencià es la Llengua Valenciana. Dic “creacio”, no adopcio, ni recepcio, ni assimilacio. Es un valor, una riquea, un be propi, un fruit del nostre camp. Pero el seu suc està sent succionat, transvassat, desnaturalisat, etiquetat fraudulentament i –no pot haver major sarcasme- venut baix atre nom al mateix poble valencià.

LA LLENGUA VALENCIANA, EN SITUACIO CRITICA

La llengua valenciana està en situacio de crisis; millor dit, està en situacio critica.

Una persona estaria en perill, i molt greu, si certs estaments poderosos, per motius inconfessables, entre atres els d’indole financiera, utilisant tecniques d’intervencions neurologiques, psicoquimiques, etc., intentaren produir l’amnesia total en una determinà persona, inoculant-li despres psicologicament una atra personalitat, un atre “yo”, segons el desig i la voluntat dels qui manegen uns fils que fan ballar a molts.

I si es tractara de fer-ho en tots els habitants d’una derterminà regio de la terra, en una part de l’humanitat, la monstruisitat seria incalificable.

Esta monstruositat no es una ficcio cientifica. Es una realitat palpable, identicament igual, llevat de les tecniques que, en este cas, no son les propies de la clinica neurologica;  son mes sutils i insidioses. Els activistes de l’operacio a la que em referixc, els que per mimestime els secunden, des dels llocs de comunicacio social i d’educacio on han anat colocant-se i colocant-los, intenten l’amnesia silenciant sistematicament tot lo que puga fer memoria de l’autoctonia i diferenciacio actual i historica del poble valencià; repetint, per atra part, machaconament les falsetats constitutives de la nova personalitat que intenten donar al poble valencià.

L’atac al valencià, als valencians, a la Llengua Valenciana, ha segut, i es, doble, en dos fronts. U d’ells, derivat dels centarlisme; i l’atre, del pancatalanisme.

Degut al centralisme castellà, s’han silenciat persistentment moltes coses que haurien d’estar vives en la memoria del poble valencià, conduit per tal fet a l’ansia colectiva.

El pancatalanisme, aprofitant este buit generalisat dels recorts i memories propies, ha introduit en publicacions, llibres de text, obres que es presenten com a d’investigacio, enciclopedies, etc., i en els mijos de comunicacio social i d'educacio, autentiques falsetats que, per repetides, arriben a ser cregudes per alguns, sobre tot pels que ya havien segut desarraïlats pel centralisme.

Del virus castellaniste s’ha preservat el poble pla valencià, contra vent i remoli, a pesar de decrets i d’escoles, mantenint viva la llengua valenciana.

Del virus catalaniste serà mes dificil lliurar-se. La maniobra catalanista es mes perillosa. Ho es perque la llengua catalana es, millor que germana –com diuem-  filla rebordonida de la llengua valenciana classica lliterariament. Perque la llengua valenciana ha segut, des de fa molts sigles, l’unica llengua lliteraria classica de la costa oriental peninsular, i model classic de l’actual fabrista. Pero, sobre tot, es mes perillosa per la virulencia, planificacio, ajudes i facilitats economiques per a tots els que, traïcionant als seus, treballen conscientment en canviar-li la personalitat al poble valencià, fraudulentament

ESTUDI GLOBAL DELS VIRUS IDEOLOGICS CATALANISAORS

Per tant, ara, conve coneixer i fer un estudi global de les bacteries o els virus catalanisaors que s’han inoculat i s’estan inoculant als valencians en l’intencio de que la crisis acabe produint la mort de la llengua valenciana.

Els mecanismes que s’han sincronisat en esta estrategia d’invasio, en este pla que els lladres establixen  per a “donar el colp”, son politics, economics, ideologics; ademes d’ocupacio de catedres, d’intimidacions o ridiculisacions, d’ajudes en la vida, d’enlluernaments editorials, etc., etc.

Deixant a banda tots estos, i els politics i economics, podrien centrar nostra atencio en els ideologics: idees, arguments, slogans, afirmacions, que es repetixen i repetixen constantment, que necessiten una atencio critica, una llectura critica.

Les meues paraules volen ser una iniciacio. O millor una incitacio, a ulteriors investigacions personals que desvelen lo fraudulent de la teoria i accio catalanisaora absorbent de la llengua valenciana.

Per ad aixo, anire fent unes reflexions critiques, una lectura entre linees, analisant i constrastant, del capital basic del mestre dels catalanisaors valencians, Manuel Sanchis Guarner, titular “Del nom i l’unitat de l’idioma” en la seua obra “La llengua dels valencians”. Reflexions que he anat publicant, juntament a atres del tema que mos ocupa, i que ara presente aci.

Nota: Vore l’apartat 6.4 Das Katalanische.

“El valencià es una varietat regional de la llengua que a mes de la major part del nostre Regne de Valencia, es parla al Principat de Catalunya, a...”.

“La denominacio cientifica amb que es coneguda internacionalment es la de “llengua catalana”.
                                                                       (S.G. “La llengua...”, pag. 21)

MOTIUS DE NOMENAR “CATALA” A LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA.

“...mai no ha estat unitaria la comunitat historico-cultural que formen els Països Catalans ni en l’orde intel.lectual ni en el politic, car la Corona d’Arago fon una Confederacio d’Estats lliures, amb monarques normalment itinerants, es a dir sense capital federal fixa. I si entenem per capital literaria el lloc on l’idioma es servit amb mes llustre i vigor, cal proclamar que si be des de la Renaixença es Barcelona el cap i casal espiritual i material de la nostra comunitat cultural, fou la ciutat de Valencia la veritable capital de les lletres catalanes en el segle XV, es a dir, en el seu periode auri, i fou ensems aleshores la capital financiera de la Corona d’Arago”.  (S.G., p. 62).


He llegit estes paraules de Sanchis Guarner.

No te mes remei que afirmar que eixa llengua que engloba en les “lletres catalanes”, pero que sap que va naixer en terres valencianes del parlar romanic pre-jaumi i que es va formar i desenrolar en Valencia, va tindre el seu periodo aureu, el seu Sigle d’Or, en Valencia, i no en els condats catalans, degut al mes alt nivell de cultura que tenien els valencians. I notem que reconeix que els valencians no han estat mai units al Pais Catala ni en l’orde intelectual ni en el politic.

I em pregunte: ¿per que s’han inventat ara que eixa llengua es nomene “catala”, i que els valencians parlem “catala”?

La resposta la tenim en un llibre d’investigacio d’un catala,  Ramon Miquel i Planas, en el prolec del “Cançoner satirich valencià dels segles XV i XVI” citat textaulment en castellà per V. Simo Santonja, que diu:
Visto el caso desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto mas extremen los valencianos las pretensiones de autonomia de su variedad idiomatica, frente al catalàn, mayor necesidad hay por nuestra parte de reividnicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la faja levantina de la Peninsula con las Islas Baleares. Nuestro interés crece sobre todo respecto a Valencia al considerar la preponderancia que alcanzó la escuela poetica valenciana en el siglo XV. Privar a Cataluña y a su literatura de la aportacion que representa la produccion de las letras valencianas de aquella epoca y hasta bien entrado el siglo XVI, seria dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía: mas aun,  seria arrancar de la literatura catalana la poesia casi por completo, porque en ningu n momento, antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull, a los Fenollar y a otros cien mas”.

Està clar, El motiu es que interessa molt als catalans, ara prepotens, perque no tenen lliteratura de valor d’abans de l’actual sigle. I per aixo, volen furtar lo que mai ha segut catala, nomenant catala a la llengua valenciana.

¡Quines coses passen en este mon!.

SUPOSTES “RAONS” PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”

“Les raons que fonamenten l’acceptacio que ha tingut el nom de catala per a la nostra llengua, son de diversos tipus: historiques... geografiques... i literaries...” (S.G., p. 21).

HISTORIQUES NO: EL VALENCIÀ NO IMPORTAT DEL NORT

“... historiques –la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a Valencia” (S.G., p. 21).

Esta afirmacio, tan absoluta i sense matisacions, tan dogmatica, tan totalitaria, i tan enganyosa i falsa, seguix la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà, que han tergiversat els fets historics.

Em pareixen interessants unes quantes precisions:

L’arabiste valencià Julià Ribera, en 1928, va denunciar l’aberracio en que havien caigut els filolecs al denominar com ma mossarap als idiomes romanics parlats en l’Espanya musulmana.

Com a conseqüencia d’esta aberracio, els filolecs introduixen l’equivalencia entre religio i llengua. Segons ells, els de religio musulmana parlaven arap, i els cristians (mossaraps) parlaven l’idioma romanic o romanç.

Error historic, denunciat nbo solament pels arabistes. Els historiaors actuals afirmen que, , com en sintesis ho expressa Aguado Bleye, “en les relacions oficial s’ecigia l’us de l’arap;  pero a pesar del zel dels araps per la purea i elegancia del llenguage, l¡usual en l’Espanya musulmana s’aparta molt de l’ara escrit. Els mossaraps usaren el llati en els seus llibres i escrits; pero en l’us diaria parlaven una llengua romanç, que no s’escrivia, pero que era d’us general en els sigles IX i X, al menys; i no entre mossaraps i judeus a soles, sino entre musulmans de totes les classes socials, en la mateixa capital del califat espanyol”.

Els arabistes anomenen mossaraps als practicants religiosos cristians unicament, que es lo correcte. Saben que hi ha una designacio per als idiomes romanics, derivats del llati, que parlaven tambe els musulmans peninsulars: aljamia. I juntament estudien i coneixen l’Espanya musulmana, l’Espanya desapareguda., l’Espanya vençuda...

Els filolecs, en canvi, s’han parat a mirar tan sols a l’Espanya vencedora en la Reconquista, que naix en el nort. I arriben a creure’s que, conforme va dominant a l’enemics, va imposant lo seu idioma.

Esta tesis dels venceors ha fet que s’imaginen que el castellà va naixer en terres de Santander-Burgos, i que es va escampar, al ritme de la Reconquista, cap al sur. Es la tesis del castellà-nacionalisme de Menendez Pidal.

Tal tesis, trasvassà a la part oriental o occidental de la peninsula, fa que es pense en un gallec-portugues que tambe avançà cap al sur, o en un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

En essencia, esta teoria adulaora de l’orde oficial establit pels venceors, tipicament retrograda, retardataria, es una teoria que tergiversa l’Historia, utilisant els mateixos topics del castellá-nacionalisme. Es la del triunf del bons, caracterisats per la fe cristiana i el parlar castellà, gallec o catala, “supostament” originat en el nort, sobre els roïns, els qui parlaven arap –supost tambe fals- i practicaven l’Islam.

Es una teoria retrograda. I ademes, falsa: la suma d’aragonesos i catalans que van intervindre en la conquista i repoblacio del Regne de Valencia, no va aumentar la poblacio autoctona coetanea ni en un cinc per cent. I no es diga que eixa minoria va enlluernar a la majoria pel seu nivell cultural superior. Tot lo contrari. Es ben sabut que lo que caracterisava al mon cristia d’aquell temps era la seua incultura, en oposicio a l’esplendor cultural dels musulmans, que parlaven l’aljamia o llengua romanç derivà del llati. L’incultura no podia culturisar a la cultura.

Per aixo, “Els literats valencians... adoptaren la llengua propia –la vulgar valenciana. L’algemia o parleria dels de Paterna (que tenia per cert senyors aragonesos de la familia Luna des de la Reconquista), Torrent, Soterna-, tant per a escriure en prosa com en vers, iniciant aixi el sigle d’or de la lliteratura valenciana.

                        La llengua valenciana no la van importar del nort.
No fon duta des de Catalunya.





GEOGRAFIQUES, TAMPOC: ARGUMENTS CATALANISTES, FRUITS DE MENTALITATS  NEONAZICAPITALISTES.

“... geografiques –el Principat de Catalunya es el mes extens, mes poblat i mes fort economicament de tots els països que la parlen- (S.G., p. 21).

Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te, “el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li el de catala.

Mirem detingudament cadascuna d’este “raons geografiques”.
Mes extens.  Conforme, pero no tant: mo massa mes: la diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen 31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.

M’extranya molt que tot aço de mes o menys kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es parla nort-americà, no angles,  perque Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.

Mes poblat.  Tambe en aço, no molt mes: 28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567 habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;  pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones. Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.

Encara que la diferencia en habitants fora molt mes gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal nomes ne te 8.740.000.

Mes fort economicament  Pero, llevat de Barcelona, la produccio de les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485 millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes, Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.

Tambe est argument es inconsistent. No es veu que tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la diferencia de riquea fora mes gran..

No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de 1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i historica.

No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo nom a la llengua valenciana.

LLITERARIES, MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.

“...  literaries –la Renaixença de la llengua tingue orige a Catalunya on han triomfat plenament-
(S.G., p.21)

Per a aduir “raons” lliteraries, no menciona res de l’activitat dels escritors valencians des del sigle d’Or. Omisio fraudulenta, si es vol fer una comparacio equanime.

Ajustant, no obstant, el comentari ad eixa rao concreta, es poden fer les següents observacions:

Dir que la Renaixença va tindre orige en Catalunya es dir que va començar alli; i que, una volta refermà alli, atres terres supostament arressagaes –les terres valencianes-, van ser arrossegaes, van seguir i imitar a Catalunya.

Tal cosa no es pot afirmar honradament de cap manera.

Per a poder dir que la Renaixença tingue orige en Catalunya, es presenten dogmaticamente unes formes lliteraries que pretenen basar-se en l’influencia d’un poema; i s’extrema que Aribau, catala, va produir d’un colp l’iniciacio de la Renaixença catalana l’any 1833, datacio de la seua “Oda a la Patria” (“en llemosi al Senyor pregava cada dia a cantics llemosins somiava cada nit), sent aixi que Aribau no va fer res mes en catala, no va seguir en esta llinea, sino que es dedicà a l’erudicio lliteraria en castellà.

Afirmant que Aribau fon el primer renaixentiste, volen llevar l’atencio de totes les manifestacions valencianes anteriors.

En tota esta qüestio s’observen una serie d’especulacions convencionals que, a l’hora d’establir certes conclusions, solament establixen equivocs, desfiguracions i situacions molestes.

Anem a vore que hi ha d’eixa prioritat en el temps.

Si es qüestio de lirica, Lluis Tramoyeres puntualisa que Collado Galiana i Carles Ros, autors del sigle XVIII, publicaren poesies en valencià; i afirma que en el cultiu individual, va ser Valencia la primera que va treballar en llengua autoctona.

El citat Carles Ros i Herrera fon l’iniciaor de la paremiologia valenciana sistematica al publicar en 1733, cent anys abans que Aribau, un Tractat de adages y refranys valencians. 
Tambe Tramoyeres sustenta la teoria de que el Diario de Valencia (1790-1835) es iniciaor d’una renaixença per la publicacio de Troves de M. Fenollar en Biblioteca Valenciana Popular, quadern XI.

De totes formes, en l’any 1841, independentment i no molt despres d’Aribau, el valencià Tomas Villarroya va publicar, en la revista El Liceo de Valencia, el primer dels seus quatre poemes (“en l’olvidada llengua de mos yayos – mes dolça que la mel...”), el mateix any en que el catala Rubio i Ors publicà en Barcelona Lo gayter del Llobregat.

En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc en 1859, en Valencia , organisat pel semanari El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer dels seus Jocs Florals.

Pero no solamente deuen de ser considerats renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet, es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo verdader catala.

Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si, pero la valenciana naixcuda primer.

I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units, mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana: la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.

LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS ENGANYOSOS

“De fet, però, la Renaixença fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló, gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.
(S.G., p.176)

En atre capitu de La llengua del valencians,  observen que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en Valencia fon moguda per qui siga, pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.

Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va organisr El Liceo en el paraninf de l’Universitat.

Estic informat de que, qui va encendre el foc que aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut en Xativa l’any 1813.

Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de “enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença, com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe, juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El Cisne en 1840.

El grup de jovens univesitaris que es va contagiar de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez (1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps (1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné (1838-1895).

Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-,  publicant-lo l’any 1857 en el periodic El Conciliador, abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia, presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la llengua de Cervantes.

¿Com va poder donar eixos consells que, segons Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”?  ¿No estarem davant d’un cas de poders magics d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?

Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente, començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que mes tart es relacionaria en ells.

La Renaixença en Valencia no va començar a remolc del mallorqui Marià Aguiló.

LLITERARIES...REGALANT LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS

Descubert l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis Guarner, el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre Llorente o Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant l’intencionalitat subjacent, en “La Renaixença al Pais Valencià”.

Presenta junts a Llorente i Querol, com si tingueren una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del   sigle XIX valencià;  amics intims fins a la mort, i mai la rivalitat no interbolí les seus relacions literàries i personals.

Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la valoracio dels dos, escriu de Llorente: es complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís; manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita;  autor de poemes pairals, plens de la llum i sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.

En canvi, de Querol, diu que és més vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més ambició estètica, amb pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament les raons dels renaixentistes...

Ho veem: apreciacions encomiastiques per a Querol, i deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.

¿Per que sera? La clau d’esta distincio la trobem en la següent afirmacio de Sanchis Guarner: Querol ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà criteri cientific, la llengua dels valencians.  Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.

De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix un llibret chicotet que du tres poemes circumstancials, als que va posar per nom Rimas catalanas;  una poesia dedicà a la filla de Llorent, Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89; i un poema titulat Patria, Fides, Amor,  llegit com a manteneor en els Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.

Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas  li causà tan bona impresio a Sanchis Guarner, que es donà pressa per afegir “amb sa criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau el seu criteri fora cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on diu Querol  que la llengua dels valencians siga la catalana.

Sanchis Guarner com a bon catalanisaor, calla, silencia tot lo que conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important: Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia. Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era valencià sancer.

No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistix a alguna reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia per Valencia o per Catalunya; haver segut Manteneor en 1872 en Barcelona i haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement pel seu carrec important en la Sociedad de Ferrocarriles del Norte.

Si Querol te algun merit com a poeta romantic, sera en llengua castellana. En llemosi, com diu Llombart que escrivia Querol –molt extranyat del titul que havia posat a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural, ni va ser en Valencia ni president ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat un poema seu, pero... estava escrit en castellà.


Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es queda esbardolit pensant:  ¿d’on s’haura tert Sanchis Guarner que Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions, ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa de l’atre mon. No te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta; i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.

Pero..., ya ho hem vist: va escriure “catalanes” i, clar, aixo mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius encomiastics inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de valors a favor de lo catala.

Remarquem que la tercera de les raons catalanistes –que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a canviar-li el nom a la Llengua Valenciana.

¿EL NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI  IDIOMA?

“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos països, si bé... s’ha disputat...”
                                               (S.G., p. 21).              
“El nom de català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia no cap”.
(S.G., p. 21-22).
                                  
MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA

A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del nom catala en Valencia, no cap.  Ni un cas. Als intents d’introduir este nom, els valencians sempre s’han resistit.

Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua. 

Els valencians no admitim el nom de catala aplicat a la nostra llengua.

Es que els valencians hem tingut sempre consciencia de que la llengua que hem parlat i parlem, mai ha segut importà: es autoctona.

Vejam que diu el mateix Sanchis Guarner, contradient-se ell mateix, en unes pagines anteriors: “El País Valencià, el poble valencià, te una personalitat ben definida pels quatres factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autocton”.  “Som valencians i el nostre idioma es el valencià”.

I afegix una frase que ben be podia haver-se-la aplicat i que hui poden aplicar-se els catalanisaors valencians: “Qui renuncia a la  seua llengua (¡i al seu nom!, apostille yo)... es com el qui renega de la seua mare. Un insatisfet, un desgraciat, que mai no podrà aspirar a ser altra cosa que un metec (=extranger o foraster). Mereix l’aspre dicteri amb què l’increpà un altre dels nostres poetes, Marti Dominguez:

                                   “ai del poble que talla els seus boscs mil.lenaris
                                   i abandona els solcs patris de les pròpies collites!...
                                   Més que per la naixença s’és bord si es balafia
                                   l’heretat patrimoni.”

Els valencians actuals, com tots els nostres antecessors, si no volem que mos siguen aplicats estos aspres dicteris, hem d’afirmar i defendre que la nostra llengua, naixcuda en terres valencianes del parlar romanic anterior a l’ocupacio cristiana, i que en Valencia tingue lo seu Sigle d’Or –que no en els condats catalans-, es la Llengua Valenciana.

Encara mes. Notem que el nom de catala havia de ser introduit (“Mallorca presenta alguns eixemples medievals de la introduccio del nom de catala per a la llengua, però Valencia no cap”), està clar que no estava dins. Dins nomes hi havia un nom: Llengua Valenciana.

Ella es part essencial de l’heretat patrimoni.

Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets, aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es bort. Ho digue Marti Dominguez.

EL NOM DE CATALA, MAI GENERALISAT PER A LA NOSTRA LLENGUA.

“El mot “catala”... es una paraula relativament moderna i la seua etimologia es encara molt discutida. El mot no apareix documentat fins a la primera del segle XII, i com es logic hague de tardar uns segles a imposar-se: es notori que no havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII...!
(S-G-. P. 22).

Per a introduir el nom de catala, s’escriuen coses molts paradoxals, com estes de Sanchis Guarner.

Afirma que catala es paraula moderna i d’etimologia discutida; que no apareix documentat  abans del sigle XII; pero no dona referencia de cap de document que ho confirme i puga vore’s si fa referencia a la llengua; tan sols cita un llibre del catala Joan Coromines, de 1954.

Pero esta afirmacio la trobem invalidà pel mateix Sanchis Guarner, en la pagina 29: “En un document del rei Pere el Cerimonios en 1362 s’ordena que el llibre frances de cavalleria Lançalot fos “reduït” en llengua catalana”: es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”.

Observem que l’any 1362 no perteneix a les “primeries” del segle XII”, sino al sigle XIV ben complit. ¿En que quedem?

Afegix de seguida que “com es lògic hague de tardar uns segles a imposar-se” el nom de catala. No s’explica que puga dir-se aço quan el mateix Sanchis Guarner afirma que en el sigle XV tots els gramatics, traductors i autors, valencians i no valencians donen clara i explicitament el nom de llengua valenciana a la de la seua epoca. Per tant, era esta denominacio, llengua valenciana, la que s’havia imposat,  sense necessitat de tardar sigles, com era – segons ell- llogic. Mes dic: encara no s’ha imposat. Volen imposar-la, que no es lo mateix.

Diu que “es notori que no s’havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII”. D’acort, i mes: es mes notori el fet de que no es va generalisar tampoc en els segles següents. Si no, be haguera repicat les campanes.

Pero volent que parega, presenta –i es veu que no ne troba mes- tan sols dos escrits: u, el de Pere el Cerimonios de 1362, ades referit, i l’atre, les “Cobles de la divisio del Regne de Malloques, del mallorqui Anselm Turmeda, fray apostata, de 1398, “cobles grosseres en pla catala”.

Es tambe molt curios que li endossa a Sant Vicent Ferrer l’haver nomenat incidentalment catala a la nostra llengua. La frase atribuida, de la que no dona referencia documental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes de confiança, es: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castella e altre catala...”

Ben clar està que Sant Vicent Ferrer predicava sempre els seus sermons en llengua valenciana, com ho confirma Sanchis Guarner.: "Razzano, que escrigue la primera biografia de San Vicent l'any 1455, es a dir nomes vint-i-cinc despres de la mort del sant i quan vivia molta gent que havia escoltat els seus sermons, afirma taxativament que Sant Vicent “sua valentina ac materna lingua fuerit semper locututs”... Pero encara es probable que quan San Vicent  predicava fora del domini llingüistic català (¿) barrejàs el seu valencià amb molt provençalismes (i tambe, segons els casos, amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes), sembla provat que els espectaculars sermons vicentins tenien el valencià com a llengua bàsica”

Per tant, segons els pais on predicava, s’adaptava a les circumstancies en les paraules que usava. No hi ha de que extranyar-se, ni te transcendencia, el que en una ocasio diguera castellà i catala a uns serrans que vivien entre Castella i Catalunya.

Es induptable que, apart d’estes “faves contaes”, no s’ha generalisat mai el nom de catala per a la llengua, ni en l’epoca del seu desenrollament, ni en el sigle d’or, ni despres, I si, sempre, el de llengua valenciana.

EL NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.

“La denominacio de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc”
(S.G., p. 28)

Quan els catalanisaors volen introduir la denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.

Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI, quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li donen el nom de llengua valenciana.

En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio, quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.

Encontrà el nom “catalanesc” , pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege catala Thederic; i en la “Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites per catalans.

Les “Regles de trobar”  son regles de la “langue d’oc”, que es la que servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no lliteraria encara, parlà pels catalans.

Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio semejant,  no hi ha res que ho confirme. Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”, segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de Catalunya, catala defensor a ultrança de la  personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974, va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.

Muntaner, en els seus deliris, somnis fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava “catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua “Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix amplament”.

Consideraes estes precisions, no es pot deduir d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.

Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.
 la Thederic; i en la “Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites per catalans.

Les “Regles de trobar”  son regles de la “langue d’oc”, que es la que servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no lliteraria encara, parlà pels catalans.

Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio semejant,  no hi ha res que ho confirme. Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”, segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de Catalunya, catala defensor a ultrança de la  personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974, va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.

Muntaner, en els seus deliris, somnis fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava “catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua “Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix amplament”.

Consideraes estes precisions, no es pot deduir d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.

Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.