Per: Josep Boronat
Gisbert
El
Regne de Valencia es com una taronja: a tots apetix chuplar-li el suc. Es
facil. O es fa un forat en la taronja i es presiona, o es talla en dos mitats i
s’exprimix.
El poble valencià es productor, creaor, de riquea,
d’art, de divises, de les que se n’aprofiten atres regions d’Espanya, a traves
dels imposts, dels “royaltis”, el proteccionisme i atres mecanismes pels que
l’Estat recollix de Valencia i aboca majoritariament en atres regions. I tambe
se n’aprofiten llevant-li a l’artiste o a les obres d’art la denominacio de
“valencià” o “valencianes”, diluint-ho tot en el generic “espanyol” o
“espanyoles” (o, mes greu encara, presentant-los com a “catala” o “catalanes”,
falsament), contrariament a l’us permanent i insistent d’atres regions.
El poble valencia, actiu per a produir i crear, es,
al mateix temps, passiu i apatic per a destacar lo seu, defendre lo seu,
propagar lo seu, apreciar lo seu. I deixa que el despullen sense reaccio
massiva; deixa que li furten lo que ha produit; que li lleven lo seu; que
l’insulten; que el desprecien; que l’invadixquen –imposant-se sobre ell- els
que venen de fora a viure d’estes terres i de les industries creaes pels
valencians. Destacant sobre tot aço que no es veuen, ni es donen, sintomes de
sensiblitat en els estaments dirigents de l’inteligencia, de la cultura, de la
politica...
Pijor encara: precisament estos estaments ne son els
que mes proporcio aporten de despreocupacio pels interessos colectius, de
deixadea de drets que haurien de defendre, de despreci o de minusvaloracio de
lo propi i apreci de lo que mos es estrany... arribant a traïcionar al seu
poble, al poble pla que, en mig de dificultats, de greus dificultats, ha resistit,
està resistint, i... no sabem quant de temps podra resistir.
Una de les creacions del poble valencià es la
Llengua Valenciana. Dic “creacio”, no adopcio, ni recepcio, ni assimilacio. Es
un valor, una riquea, un be propi, un fruit del nostre camp. Pero el seu suc
està sent succionat, transvassat, desnaturalisat, etiquetat fraudulentament i
–no pot haver major sarcasme- venut baix atre nom al mateix poble valencià.
LA LLENGUA VALENCIANA, EN SITUACIO CRITICA
La llengua valenciana està en situacio de crisis;
millor dit, està en situacio critica.
Una persona estaria en perill, i molt greu, si certs
estaments poderosos, per motius inconfessables, entre atres els d’indole
financiera, utilisant tecniques d’intervencions neurologiques, psicoquimiques,
etc., intentaren produir l’amnesia total en una determinà persona, inoculant-li
despres psicologicament una atra personalitat, un atre “yo”, segons el desig i
la voluntat dels qui manegen uns fils que fan ballar a molts.
I si es tractara de fer-ho en tots els habitants
d’una derterminà regio de la terra, en una part de l’humanitat, la
monstruisitat seria incalificable.
Esta monstruositat no es una ficcio cientifica. Es
una realitat palpable, identicament igual, llevat de les tecniques que, en este
cas, no son les propies de la clinica neurologica; son mes sutils i insidioses. Els activistes
de l’operacio a la que em referixc, els que per mimestime els secunden, des
dels llocs de comunicacio social i d’educacio on han anat colocant-se i
colocant-los, intenten l’amnesia silenciant sistematicament tot lo que puga fer
memoria de l’autoctonia i diferenciacio actual i historica del poble valencià;
repetint, per atra part, machaconament les falsetats constitutives de la nova
personalitat que intenten donar al poble valencià.
L’atac al valencià, als valencians, a la Llengua
Valenciana, ha segut, i es, doble, en dos fronts. U d’ells, derivat dels
centarlisme; i l’atre, del pancatalanisme.
Degut al centralisme castellà, s’han silenciat
persistentment moltes coses que haurien d’estar vives en la memoria del poble
valencià, conduit per tal fet a l’ansia colectiva.
El pancatalanisme, aprofitant este buit generalisat
dels recorts i memories propies, ha introduit en publicacions, llibres de text,
obres que es presenten com a d’investigacio, enciclopedies, etc., i en els
mijos de comunicacio social i d'educacio, autentiques falsetats que, per
repetides, arriben a ser cregudes per alguns, sobre tot pels que ya havien
segut desarraïlats pel centralisme.
Del virus castellaniste s’ha preservat el poble pla
valencià, contra vent i remoli, a pesar de decrets i d’escoles, mantenint viva
la llengua valenciana.
Del virus catalaniste serà mes dificil lliurar-se.
La maniobra catalanista es mes perillosa. Ho es perque la llengua catalana es,
millor que germana –com diuem- filla
rebordonida de la llengua valenciana classica lliterariament. Perque la llengua
valenciana ha segut, des de fa molts sigles, l’unica llengua lliteraria
classica de la costa oriental peninsular, i model classic de l’actual fabrista.
Pero, sobre tot, es mes perillosa per la virulencia, planificacio, ajudes i
facilitats economiques per a tots els que, traïcionant als seus, treballen
conscientment en canviar-li la personalitat al poble valencià, fraudulentament
ESTUDI GLOBAL DELS VIRUS IDEOLOGICS CATALANISAORS
Per
tant, ara, conve coneixer i fer un estudi global de les bacteries o els virus
catalanisaors que s’han inoculat i s’estan inoculant als valencians en
l’intencio de que la crisis acabe produint la mort de la llengua valenciana.
Els mecanismes que s’han sincronisat en esta
estrategia d’invasio, en este pla que els lladres establixen per a “donar el colp”, son politics,
economics, ideologics; ademes d’ocupacio de catedres, d’intimidacions o ridiculisacions,
d’ajudes en la vida, d’enlluernaments editorials, etc., etc.
Deixant a banda tots estos, i els politics i
economics, podrien centrar nostra atencio en els ideologics: idees, arguments,
slogans, afirmacions, que es repetixen i repetixen constantment, que necessiten
una atencio critica, una llectura critica.
Les meues paraules volen ser una iniciacio. O millor
una incitacio, a ulteriors investigacions personals que desvelen lo fraudulent
de la teoria i accio catalanisaora absorbent de la llengua valenciana.
Per ad aixo, anire fent unes reflexions critiques,
una lectura entre linees, analisant i constrastant, del capital basic del
mestre dels catalanisaors valencians, Manuel Sanchis Guarner, titular “Del nom
i l’unitat de l’idioma” en la seua obra “La llengua dels valencians”.
Reflexions que he anat publicant, juntament a atres del tema que mos ocupa, i
que ara presente aci.
Nota: Vore l’apartat 6.4 Das Katalanische.
“El valencià es una varietat
regional de la llengua que a mes de la major part del nostre Regne de Valencia,
es parla al Principat de Catalunya, a...”.
“La denominacio cientifica
amb que es coneguda internacionalment es la de “llengua catalana”.
(S.G.
“La llengua...”, pag. 21)
MOTIUS
DE NOMENAR “CATALA” A LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA.
“...mai no ha estat unitaria la comunitat historico-cultural que formen
els Països Catalans ni en l’orde intel.lectual ni en el politic, car la Corona
d’Arago fon una Confederacio d’Estats lliures, amb monarques normalment
itinerants, es a dir sense capital federal fixa. I si entenem per capital
literaria el lloc on l’idioma es servit amb mes llustre i vigor, cal proclamar
que si be des de la Renaixença es Barcelona el cap i casal espiritual i
material de la nostra comunitat cultural, fou la ciutat de Valencia la
veritable capital de les lletres catalanes en el segle XV, es a dir, en el seu
periode auri, i fou ensems aleshores la capital financiera de la Corona
d’Arago”. (S.G., p. 62).
He
llegit estes paraules de Sanchis Guarner.
No te mes remei que afirmar que eixa llengua que
engloba en les “lletres catalanes”, pero que sap que va naixer en terres
valencianes del parlar romanic pre-jaumi i que es va formar i desenrolar en
Valencia, va tindre el seu periodo aureu, el seu Sigle d’Or, en Valencia, i no
en els condats catalans, degut al mes alt nivell de cultura que tenien els
valencians. I notem que reconeix que els valencians no han estat mai units al
Pais Catala ni en l’orde intelectual ni en el politic.
I em pregunte: ¿per que s’han inventat ara que eixa
llengua es nomene “catala”, i que els valencians parlem “catala”?
La resposta la tenim en un llibre d’investigacio
d’un catala, Ramon Miquel i Planas, en
el prolec del “Cançoner satirich valencià dels segles XV i XVI” citat
textaulment en castellà per V. Simo Santonja, que diu:
Visto el caso
desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto mas extremen los valencianos las
pretensiones de autonomia de su variedad idiomatica, frente al catalàn, mayor
necesidad hay por nuestra parte de reividnicar la unidad lingüística de las
gentes que pueblan la faja levantina de la Peninsula con las Islas Baleares.
Nuestro interés crece sobre todo respecto a Valencia al considerar la
preponderancia que alcanzó la escuela poetica valenciana en el siglo XV. Privar
a Cataluña y a su literatura de la aportacion que representa la produccion de
las letras valencianas de aquella epoca y hasta bien entrado el siglo XVI,
seria dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento
y ufanía: mas aun, seria arrancar de la
literatura catalana la poesia casi por completo, porque en ningu n momento,
antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos
muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a
los Gaçull, a los Fenollar y a otros cien mas”.
Està clar, El motiu es que interessa molt als
catalans, ara prepotens, perque no tenen lliteratura de valor d’abans de
l’actual sigle. I per aixo, volen furtar lo que mai ha segut catala, nomenant
catala a la llengua valenciana.
¡Quines
coses passen en este mon!.
SUPOSTES
“RAONS” PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”
Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te,
“el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes
coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li
el de catala.
Mirem detingudament cadascuna d’este “raons
geografiques”.
Mes extens. Conforme, pero no tant: mo massa mes: la
diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen
31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la
superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de
regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia
te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.
M’extranya molt que tot aço de mes o menys
kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a
una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es
parla nort-americà, no angles, perque
Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.
Mes
poblat. Tambe en aço, no molt mes:
28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567
habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres
parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;
pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones.
Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en
Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar
castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.
Encara que la diferencia en habitants fora molt mes
gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom
d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla
brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal
nomes ne te 8.740.000.
Mes fort
economicament Pero, llevat de Barcelona, la produccio de
les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485
millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes,
Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio
valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio
catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de
Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.
Tambe est argument es inconsistent. No es veu que
tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la
diferencia de riquea fora mes gran..
No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una
inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat
neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes
riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva
propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio
dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de
1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que
Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i
historica.
No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo
nom a la llengua valenciana.
LLITERARIES,
MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.
En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc
en 1859, en Valencia , organisat pel semanari
El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer
dels seus Jocs Florals.
Pero no solamente deuen de ser considerats
renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet,
es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat
periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior
a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys
despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament
en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en
vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo
verdader catala.
Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio
d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença
valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si,
pero la valenciana naixcuda primer.
I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que
els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i
comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres
en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units,
mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana:
la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a
permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.
LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS
ENGANYOSOS
“De fet, però, la Renaixença
fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui
hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló,
gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves
universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.
(S.G., p.176)
En atre capitu de La llengua del valencians, observen
que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en
Valencia fon moguda per qui siga,
pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i
contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.
Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format
i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus
contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes
tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va
organisr El Liceo en el paraninf de
l’Universitat.
Estic informat de que, qui va encendre el foc que
aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la
nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut
en Xativa l’any 1813.
Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor
del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de
“enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la
personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de
tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença,
com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe,
juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El
Cisne en 1840.
El grup de jovens univesitaris que es va contagiar
de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni
destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez
(1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps
(1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné
(1838-1895).
Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt
extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i
Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai
podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor
Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-, publicant-lo
l’any 1857 en el periodic El Conciliador,
abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia,
presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la
llengua de Cervantes.
¿Com va poder donar eixos consells que, segons
Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”? ¿No estarem davant d’un cas de poders magics
d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a
Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no
ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?
Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent
Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente,
començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que
mes tart es relacionaria en ells.
La Renaixença en Valencia no va començar a remolc
del mallorqui Marià Aguiló.
LLITERARIES...REGALANT
LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS
Descubert l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis
Guarner, el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre
Llorente o Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant
l’intencionalitat subjacent, en “La
Renaixença al Pais Valencià”.
Presenta junts a Llorente i Querol, com si tingueren
una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del
sigle XIX valencià; amics intims fins a la mort, i mai la
rivalitat no interbolí les seus relacions literàries i personals.
Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la
valoracio dels dos, escriu de Llorente: es
complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions
placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense
passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís;
manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita; autor de poemes pairals, plens de la llum i
sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero
que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un
sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.
En
canvi, de Querol, diu que és més
vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més
ambició estètica, amb pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és
càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament
les raons dels renaixentistes...
Ho veem: apreciacions encomiastiques
per a Querol, i deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix
la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.
¿Per que sera? La clau d’esta distincio la trobem en
la següent afirmacio de Sanchis Guarner: Querol
ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà
criteri cientific, la llengua dels valencians.
Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.
De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix
un llibret chicotet que du tres poemes circumstancials, als que va posar per
nom Rimas catalanas; una poesia dedicà a la filla de Llorent,
Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89;
i un poema titulat Patria, Fides,
Amor, llegit com a manteneor en els
Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.
Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas li causà tan bona impresio a Sanchis Guarner,
que es donà pressa per afegir “amb sa
criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau el
seu criteri fora cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on
diu Querol que la llengua dels
valencians siga la catalana.
Sanchis Guarner com a bon catalanisaor, calla,
silencia tot lo que conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important:
Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus
pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia.
Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de
pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era valencià sancer.
No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua
activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistix a alguna
reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia
per Valencia o per Catalunya; haver segut Manteneor en 1872 en Barcelona i
haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement
pel seu carrec important en la Sociedad
de Ferrocarriles del Norte.
Si Querol te algun merit com a poeta romantic, sera
en llengua castellana. En llemosi,
com diu Llombart que escrivia Querol –molt extranyat del titul que havia posat
a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural,
ni va ser en Valencia ni president ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat
un poema seu, pero... estava escrit en castellà.
Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es
queda esbardolit pensant: ¿d’on s’haura
tert Sanchis Guarner que Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio
estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia
continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions,
ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa
de l’atre mon. No te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta;
i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.
Pero...,
ya ho hem vist: va escriure “catalanes”
i, clar, aixo mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius
encomiastics inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de
valors a favor de lo catala.
Remarquem
que la tercera de les raons catalanistes
–que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a
canviar-li el nom a la Llengua Valenciana.
¿EL
NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI IDIOMA?
“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos
països, si bé... s’ha disputat...”
(S.G.,
p. 21).
“El nom de
català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i
els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els
valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples
medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia
no cap”.
(S.G., p.
21-22).
MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA
A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va
puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del
nom catala en Valencia, no cap. Ni un cas. Als intents d’introduir este nom,
els valencians sempre s’han resistit.
Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per
a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han
fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la
seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua.
Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o
s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets,
aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es
bort. Ho digue Marti Dominguez.
EL NOM DE CATALA, MAI GENERALISAT PER A LA NOSTRA
LLENGUA.
Es
tambe molt curios que li endossa a Sant Vicent Ferrer l’haver nomenat
incidentalment catala a la nostra llengua. La frase atribuida, de la que no
dona referencia documental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes de
confiança, es: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de
Catalunya e per ço prenets un vocable castella e altre catala...”
Ben
clar està que Sant Vicent Ferrer predicava sempre els seus sermons en llengua
valenciana, com ho confirma Sanchis Guarner.: "Razzano, que escrigue la
primera biografia de San Vicent l'any 1455, es a dir nomes vint-i-cinc despres
de la mort del sant i quan vivia molta gent que havia escoltat els seus
sermons, afirma taxativament que Sant Vicent “sua valentina ac materna lingua
fuerit semper locututs”... Pero encara es probable que quan San Vicent predicava fora del domini llingüistic català
(¿) barrejàs el seu valencià amb molt provençalismes (i tambe, segons els
casos, amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes), sembla provat
que els espectaculars sermons vicentins tenien el valencià com a llengua
bàsica”
Per tant, segons els pais on predicava, s’adaptava a
les circumstancies en les paraules que usava. No hi ha de que extranyar-se, ni
te transcendencia, el que en una ocasio
diguera castellà i catala a uns
serrans que vivien entre Castella i
Catalunya.
Es induptable que, apart d’estes “faves contaes”, no
s’ha generalisat mai el nom de catala per a la llengua, ni en l’epoca del seu
desenrollament, ni en el sigle d’or, ni despres, I si, sempre, el de llengua valenciana.
EL
NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.
“La denominacio de llemosí
no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i
vulgar, aviat rebé la de catalanesc”
(S.G., p. 28)
Quan els catalanisaors volen introduir la
denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem
si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.
Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI,
quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat
a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors,
traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li
donen el nom de llengua valenciana.
En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en
els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio,
quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom
acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.
Encontrà el nom “catalanesc”
, pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de
Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals
del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege cataPOBLE VALENCIÀ, ACTIU I
APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA
Per: Josep Boronat
Gisbert
El
Regne de Valencia es com una taronja: a tots apetix chuplar-li el suc. Es
facil. O es fa un forat en la taronja i es presiona, o es talla en dos mitats i
s’exprimix.
El poble valencià es productor, creaor, de riquea,
d’art, de divises, de les que se n’aprofiten atres regions d’Espanya, a traves
dels imposts, dels “royaltis”, el proteccionisme i atres mecanismes pels que
l’Estat recollix de Valencia i aboca majoritariament en atres regions. I tambe
se n’aprofiten llevant-li a l’artiste o a les obres d’art la denominacio de
“valencià” o “valencianes”, diluint-ho tot en el generic “espanyol” o
“espanyoles” (o, mes greu encara, presentant-los com a “catala” o “catalanes”,
falsament), contrariament a l’us permanent i insistent d’atres regions.
El poble valencia, actiu per a produir i crear, es,
al mateix temps, passiu i apatic per a destacar lo seu, defendre lo seu,
propagar lo seu, apreciar lo seu. I deixa que el despullen sense reaccio
massiva; deixa que li furten lo que ha produit; que li lleven lo seu; que
l’insulten; que el desprecien; que l’invadixquen –imposant-se sobre ell- els
que venen de fora a viure d’estes terres i de les industries creaes pels
valencians. Destacant sobre tot aço que no es veuen, ni es donen, sintomes de
sensiblitat en els estaments dirigents de l’inteligencia, de la cultura, de la
politica...
Pijor encara: precisament estos estaments ne son els
que mes proporcio aporten de despreocupacio pels interessos colectius, de
deixadea de drets que haurien de defendre, de despreci o de minusvaloracio de
lo propi i apreci de lo que mos es estrany... arribant a traïcionar al seu
poble, al poble pla que, en mig de dificultats, de greus dificultats, ha resistit,
està resistint, i... no sabem quant de temps podra resistir.
Una de les creacions del poble valencià es la
Llengua Valenciana. Dic “creacio”, no adopcio, ni recepcio, ni assimilacio. Es
un valor, una riquea, un be propi, un fruit del nostre camp. Pero el seu suc
està sent succionat, transvassat, desnaturalisat, etiquetat fraudulentament i
–no pot haver major sarcasme- venut baix atre nom al mateix poble valencià.
LA LLENGUA VALENCIANA, EN SITUACIO CRITICA
La llengua valenciana està en situacio de crisis;
millor dit, està en situacio critica.
Una persona estaria en perill, i molt greu, si certs
estaments poderosos, per motius inconfessables, entre atres els d’indole
financiera, utilisant tecniques d’intervencions neurologiques, psicoquimiques,
etc., intentaren produir l’amnesia total en una determinà persona, inoculant-li
despres psicologicament una atra personalitat, un atre “yo”, segons el desig i
la voluntat dels qui manegen uns fils que fan ballar a molts.
I si es tractara de fer-ho en tots els habitants
d’una derterminà regio de la terra, en una part de l’humanitat, la
monstruisitat seria incalificable.
Esta monstruositat no es una ficcio cientifica. Es
una realitat palpable, identicament igual, llevat de les tecniques que, en este
cas, no son les propies de la clinica neurologica; son mes sutils i insidioses. Els activistes
de l’operacio a la que em referixc, els que per mimestime els secunden, des
dels llocs de comunicacio social i d’educacio on han anat colocant-se i
colocant-los, intenten l’amnesia silenciant sistematicament tot lo que puga fer
memoria de l’autoctonia i diferenciacio actual i historica del poble valencià;
repetint, per atra part, machaconament les falsetats constitutives de la nova
personalitat que intenten donar al poble valencià.
L’atac al valencià, als valencians, a la Llengua
Valenciana, ha segut, i es, doble, en dos fronts. U d’ells, derivat dels
centarlisme; i l’atre, del pancatalanisme.
Degut al centralisme castellà, s’han silenciat
persistentment moltes coses que haurien d’estar vives en la memoria del poble
valencià, conduit per tal fet a l’ansia colectiva.
El pancatalanisme, aprofitant este buit generalisat
dels recorts i memories propies, ha introduit en publicacions, llibres de text,
obres que es presenten com a d’investigacio, enciclopedies, etc., i en els
mijos de comunicacio social i d'educacio, autentiques falsetats que, per
repetides, arriben a ser cregudes per alguns, sobre tot pels que ya havien
segut desarraïlats pel centralisme.
Del virus castellaniste s’ha preservat el poble pla
valencià, contra vent i remoli, a pesar de decrets i d’escoles, mantenint viva
la llengua valenciana.
Del virus catalaniste serà mes dificil lliurar-se.
La maniobra catalanista es mes perillosa. Ho es perque la llengua catalana es,
millor que germana –com diuem- filla
rebordonida de la llengua valenciana classica lliterariament. Perque la llengua
valenciana ha segut, des de fa molts sigles, l’unica llengua lliteraria
classica de la costa oriental peninsular, i model classic de l’actual fabrista.
Pero, sobre tot, es mes perillosa per la virulencia, planificacio, ajudes i
facilitats economiques per a tots els que, traïcionant als seus, treballen
conscientment en canviar-li la personalitat al poble valencià, fraudulentament
ESTUDI GLOBAL DELS VIRUS IDEOLOGICS CATALANISAORS
Per
tant, ara, conve coneixer i fer un estudi global de les bacteries o els virus
catalanisaors que s’han inoculat i s’estan inoculant als valencians en
l’intencio de que la crisis acabe produint la mort de la llengua valenciana.
Els mecanismes que s’han sincronisat en esta
estrategia d’invasio, en este pla que els lladres establixen per a “donar el colp”, son politics,
economics, ideologics; ademes d’ocupacio de catedres, d’intimidacions o ridiculisacions,
d’ajudes en la vida, d’enlluernaments editorials, etc., etc.
Deixant a banda tots estos, i els politics i
economics, podrien centrar nostra atencio en els ideologics: idees, arguments,
slogans, afirmacions, que es repetixen i repetixen constantment, que necessiten
una atencio critica, una llectura critica.
Les meues paraules volen ser una iniciacio. O millor
una incitacio, a ulteriors investigacions personals que desvelen lo fraudulent
de la teoria i accio catalanisaora absorbent de la llengua valenciana.
Per ad aixo, anire fent unes reflexions critiques,
una lectura entre linees, analisant i constrastant, del capital basic del
mestre dels catalanisaors valencians, Manuel Sanchis Guarner, titular “Del nom
i l’unitat de l’idioma” en la seua obra “La llengua dels valencians”.
Reflexions que he anat publicant, juntament a atres del tema que mos ocupa, i
que ara presente aci.
Nota: Vore l’apartat 6.4 Das Katalanische.
“El valencià es una varietat
regional de la llengua que a mes de la major part del nostre Regne de Valencia,
es parla al Principat de Catalunya, a...”.
“La denominacio cientifica
amb que es coneguda internacionalment es la de “llengua catalana”.
(S.G.
“La llengua...”, pag. 21)
MOTIUS
DE NOMENAR “CATALA” A LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA.
“...mai no ha estat unitaria la comunitat historico-cultural que formen
els Països Catalans ni en l’orde intel.lectual ni en el politic, car la Corona
d’Arago fon una Confederacio d’Estats lliures, amb monarques normalment
itinerants, es a dir sense capital federal fixa. I si entenem per capital
literaria el lloc on l’idioma es servit amb mes llustre i vigor, cal proclamar
que si be des de la Renaixença es Barcelona el cap i casal espiritual i
material de la nostra comunitat cultural, fou la ciutat de Valencia la
veritable capital de les lletres catalanes en el segle XV, es a dir, en el seu
periode auri, i fou ensems aleshores la capital financiera de la Corona
d’Arago”. (S.G., p. 62).
He
llegit estes paraules de Sanchis Guarner.
No te mes remei que afirmar que eixa llengua que
engloba en les “lletres catalanes”, pero que sap que va naixer en terres
valencianes del parlar romanic pre-jaumi i que es va formar i desenrolar en
Valencia, va tindre el seu periodo aureu, el seu Sigle d’Or, en Valencia, i no
en els condats catalans, degut al mes alt nivell de cultura que tenien els
valencians. I notem que reconeix que els valencians no han estat mai units al
Pais Catala ni en l’orde intelectual ni en el politic.
I em pregunte: ¿per que s’han inventat ara que eixa
llengua es nomene “catala”, i que els valencians parlem “catala”?
La resposta la tenim en un llibre d’investigacio
d’un catala, Ramon Miquel i Planas, en
el prolec del “Cançoner satirich valencià dels segles XV i XVI” citat
textaulment en castellà per V. Simo Santonja, que diu:
Visto el caso
desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto mas extremen los valencianos las
pretensiones de autonomia de su variedad idiomatica, frente al catalàn, mayor
necesidad hay por nuestra parte de reividnicar la unidad lingüística de las
gentes que pueblan la faja levantina de la Peninsula con las Islas Baleares.
Nuestro interés crece sobre todo respecto a Valencia al considerar la
preponderancia que alcanzó la escuela poetica valenciana en el siglo XV. Privar
a Cataluña y a su literatura de la aportacion que representa la produccion de
las letras valencianas de aquella epoca y hasta bien entrado el siglo XVI,
seria dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento
y ufanía: mas aun, seria arrancar de la
literatura catalana la poesia casi por completo, porque en ningu n momento,
antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos
muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a
los Gaçull, a los Fenollar y a otros cien mas”.
Està clar, El motiu es que interessa molt als
catalans, ara prepotens, perque no tenen lliteratura de valor d’abans de
l’actual sigle. I per aixo, volen furtar lo que mai ha segut catala, nomenant
catala a la llengua valenciana.
¡Quines
coses passen en este mon!.
SUPOSTES
“RAONS” PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”
Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te,
“el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes
coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li
el de catala.
Mirem detingudament cadascuna d’este “raons
geografiques”.
Mes extens. Conforme, pero no tant: mo massa mes: la
diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen
31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la
superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de
regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia
te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.
M’extranya molt que tot aço de mes o menys
kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a
una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es
parla nort-americà, no angles, perque
Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.
Mes
poblat. Tambe en aço, no molt mes:
28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567
habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres
parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;
pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones.
Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en
Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar
castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.
Encara que la diferencia en habitants fora molt mes
gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom
d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla
brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal
nomes ne te 8.740.000.
Mes fort
economicament Pero, llevat de Barcelona, la produccio de
les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485
millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes,
Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio
valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio
catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de
Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.
Tambe est argument es inconsistent. No es veu que
tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la
diferencia de riquea fora mes gran..
No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una
inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat
neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes
riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva
propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio
dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de
1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que
Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i
historica.
No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo
nom a la llengua valenciana.
LLITERARIES,
MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.
En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc
en 1859, en Valencia , organisat pel semanari
El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer
dels seus Jocs Florals.
Pero no solamente deuen de ser considerats
renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet,
es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat
periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior
a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys
despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament
en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en
vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo
verdader catala.
Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio
d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença
valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si,
pero la valenciana naixcuda primer.
I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que
els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i
comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres
en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units,
mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana:
la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a
permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.
LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS
ENGANYOSOS
“De fet, però, la Renaixença
fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui
hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló,
gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves
universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.
(S.G., p.176)
En atre capitu de La llengua del valencians, observen
que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en
Valencia fon moguda per qui siga,
pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i
contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.
Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format
i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus
contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes
tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va
organisr El Liceo en el paraninf de
l’Universitat.
Estic informat de que, qui va encendre el foc que
aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la
nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut
en Xativa l’any 1813.
Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor
del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de
“enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la
personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de
tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença,
com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe,
juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El
Cisne en 1840.
El grup de jovens univesitaris que es va contagiar
de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni
destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez
(1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps
(1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné
(1838-1895).
Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt
extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i
Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai
podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor
Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-, publicant-lo
l’any 1857 en el periodic El Conciliador,
abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia,
presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la
llengua de Cervantes.
¿Com va poder donar eixos consells que, segons
Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”? ¿No estarem davant d’un cas de poders magics
d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a
Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no
ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?
Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent
Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente,
començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que
mes tart es relacionaria en ells.
La Renaixença en Valencia no va començar a remolc
del mallorqui Marià Aguiló.
LLITERARIES...REGALANT
LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS
Descubert l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis
Guarner, el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre
Llorente o Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant
l’intencionalitat subjacent, en “La
Renaixença al Pais Valencià”.
Presenta junts a Llorente i Querol, com si tingueren
una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del
sigle XIX valencià; amics intims fins a la mort, i mai la
rivalitat no interbolí les seus relacions literàries i personals.
Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la
valoracio dels dos, escriu de Llorente: es
complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions
placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense
passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís;
manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita; autor de poemes pairals, plens de la llum i
sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero
que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un
sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.
En
canvi, de Querol, diu que és més
vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més
ambició estètica, amb pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és
càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament
les raons dels renaixentistes...
Ho veem: apreciacions encomiastiques
per a Querol, i deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix
la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.
¿Per que sera? La clau d’esta distincio la trobem en
la següent afirmacio de Sanchis Guarner: Querol
ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà
criteri cientific, la llengua dels valencians.
Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.
De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix
un llibret chicotet que du tres poemes circumstancials, als que va posar per
nom Rimas catalanas; una poesia dedicà a la filla de Llorent,
Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89;
i un poema titulat Patria, Fides,
Amor, llegit com a manteneor en els
Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.
Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas li causà tan bona impresio a Sanchis Guarner,
que es donà pressa per afegir “amb sa
criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau el
seu criteri fora cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on
diu Querol que la llengua dels
valencians siga la catalana.
Sanchis Guarner com a bon catalanisaor, calla,
silencia tot lo que conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important:
Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus
pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia.
Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de
pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era valencià sancer.
No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua
activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistix a alguna
reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia
per Valencia o per Catalunya; haver segut Manteneor en 1872 en Barcelona i
haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement
pel seu carrec important en la Sociedad
de Ferrocarriles del Norte.
Si Querol te algun merit com a poeta romantic, sera
en llengua castellana. En llemosi,
com diu Llombart que escrivia Querol –molt extranyat del titul que havia posat
a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural,
ni va ser en Valencia ni president ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat
un poema seu, pero... estava escrit en castellà.
Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es
queda esbardolit pensant: ¿d’on s’haura
tert Sanchis Guarner que Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio
estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia
continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions,
ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa
de l’atre mon. No te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta;
i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.
Pero...,
ya ho hem vist: va escriure “catalanes”
i, clar, aixo mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius
encomiastics inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de
valors a favor de lo catala.
Remarquem
que la tercera de les raons catalanistes
–que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a
canviar-li el nom a la Llengua Valenciana.
¿EL
NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI IDIOMA?
“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos
països, si bé... s’ha disputat...”
(S.G.,
p. 21).
“El nom de
català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i
els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els
valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples
medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia
no cap”.
(S.G., p.
21-22).
MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA
A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va
puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del
nom catala en Valencia, no cap. Ni un cas. Als intents d’introduir este nom,
els valencians sempre s’han resistit.
Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per
a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han
fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la
seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua.
Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o
s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets,
aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es
bort. Ho digue Marti Dominguez.
EL NOM DE CATALA, MAI GENERALISAT PER A LA NOSTRA
LLENGUA.
Es
tambe molt curios que li endossa a Sant Vicent Ferrer l’haver nomenat
incidentalment catala a la nostra llengua. La frase atribuida, de la que no
dona referencia documental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes de
confiança, es: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de
Catalunya e per ço prenets un vocable castella e altre catala...”
Ben
clar està que Sant Vicent Ferrer predicava sempre els seus sermons en llengua
valenciana, com ho confirma Sanchis Guarner.: "Razzano, que escrigue la
primera biografia de San Vicent l'any 1455, es a dir nomes vint-i-cinc despres
de la mort del sant i quan vivia molta gent que havia escoltat els seus
sermons, afirma taxativament que Sant Vicent “sua valentina ac materna lingua
fuerit semper locututs”... Pero encara es probable que quan San Vicent predicava fora del domini llingüistic català
(¿) barrejàs el seu valencià amb molt provençalismes (i tambe, segons els
casos, amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes), sembla provat
que els espectaculars sermons vicentins tenien el valencià com a llengua
bàsica”
Per tant, segons els pais on predicava, s’adaptava a
les circumstancies en les paraules que usava. No hi ha de que extranyar-se, ni
te transcendencia, el que en una ocasio
diguera castellà i catala a uns
serrans que vivien entre Castella i
Catalunya.
Es induptable que, apart d’estes “faves contaes”, no
s’ha generalisat mai el nom de catala per a la llengua, ni en l’epoca del seu
desenrollament, ni en el sigle d’or, ni despres, I si, sempre, el de llengua valenciana.
EL
NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.
“La denominacio de llemosí
no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i
vulgar, aviat rebé la de catalanesc”
(S.G., p. 28)
Quan els catalanisaors volen introduir la
denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem
si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.
Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI,
quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat
a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors,
traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li
donen el nom de llengua valenciana.
En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en
els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio,
quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom
acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.
Encontrà el nom “catalanesc”
, pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de
Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals
del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege catala Thederic; i en la
“Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i
referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites
per catalans.
Les “Regles de trobar” son regles de la “langue d’oc”, que es la que
servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels
trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa
llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no
lliteraria encara, parlà pels catalans.
Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar
de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio
semejant, no hi ha res que ho confirme.
Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels
catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”,
segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta
partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan
entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i
l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de
Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de
Catalunya, catala defensor a ultrança de la
personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974,
va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi
Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels
somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny
dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.
Muntaner, en els seus deliris, somnis
fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava
“catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua
“Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto
que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar
tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els
succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la
relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix
amplament”.
Consideraes estes precisions, no es pot deduir
d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio
de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar
en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.
Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en
el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.
la Thederic; i en la
“Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i
referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites
per catalans.
Les “Regles de trobar” son regles de la “langue d’oc”, que es la que
servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels
trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa
llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no
lliteraria encara, parlà pels catalans.
Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar
de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio
semejant, no hi ha res que ho confirme.
Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels
catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”,
segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta
partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan
entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i
l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de
Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de
Catalunya, catala defensor a ultrança de la
personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974,
va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi
Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels
somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny
dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.
Muntaner, en els seus deliris, somnis
fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava
“catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua
“Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto
que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar
tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els
succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la
relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix
amplament”.
Consideraes estes precisions, no es pot deduir
d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio
de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar
en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.
Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en
el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.