LA BURDA MENTIRA DEL PANCATALANISMO FUSTERIANO

AUTOR: VALENCIÀ D'ELIG

(Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)

 El problema y la inconsistencia de las premisas que manejó Joan Fuster para desarrollar su nacionalismo (pancatalanista) estriba en que muchas son puramente emocionales, subjetivas y pseudocientíficas.

 Sin embargo, el éxito de la difusión de su pensamiento radica en que son postulados fácilmente digeribles y aceptados por nacionalistas pancatalanes de pensamiento romántico e idealista que precisan de un cuerpo ideológico o ideario que sustente sus ambiciones. A este tipo de personas no les importa tanto la veracidad argumental, como que las ideas (ciertas o no), puedan dar un respaldo "científico" a sus falaces ideales.

 Fuster parte de unas premisas o axiomas del todo incorrectos, ya que están basados en datos o apreciaciones incompletas, sesgadas, parciales o mal enfocadas y planteadas. Por decirlo de otra forma: "son verdades a medias", (incluso menos que "a medias"), o lo que es lo mismo, son mentiras a las que se las ha pretendido esconder bajo una apariencia de verdad.

 Fuster manifiesta la exacerbada convicción emocional y subjetiva de que, tanto él, como el resto de valencianos descienden (exclusivamente) de catalanes que llegaron a las tierras valencianas en tiempo de "Reconquista". Esto es una falacia, ya que està perfectamente demostrado que los repobladores catalanes fueron tan solo una parte de todo el contingente humano que se instaló en el medieval Reino de Valencia (y que según la localidad oscilarían entre un 10% y un 30% aproximadamente).

 Así pues, basándose en una falsedad histórica, Joan Fuster argumenta erróneamente que, puesto que (todos) los habitantes del "País Valenciano" son descendientes de catalanes, éstos, por tanto, son catalanes y el "País Valenciano" es una "nación catalana".

 Esta es su "verdad absoluta", base artificiosa y falaz de la que nace toda su obra y pilar erigido sobre la mentira, que sustenta todo el movimiento pancatalanista que intenta integrar al "Pais Valenciano" dentro de unos falsos e inventados "Països catalans" (hoy día "Eurorregión").

 Es evidente que el axioma fusteriano suena "redondo" e impecable de cara a potenciar y engrosar el nacionalismo pancatalanista; movimiento idealizado por algunos como paradigma libertario y de lucha contra el que consideran, opresor estado español heredero del franquismo.

 Sin embargo, no es de recibo, ni justificable, intentar liberarse del yugo de una dictadura o de una cultura colonialista travistiendo la identidad del Pueblo y Nación Valenciana por otra forastera (o lo que es lo mismo, dejándose colonizar y desnaturalizar por parte de la cultura catalana). No es justificable ni aún contemplando el supuesto de que Fuster lo hubiera hecho desde la perspectiva de unir fuerzas con Cataluña, pues para ir en unión o ser aliado de alguien no es preciso en ningún caso dejarse arrebatar la personalidad y el ser.

 Queda más que patente, a la vista de los argumentos manejados por Fuster, que éste construyó la base fundamental de su ideario a través del sentimentalismo y la emotividad personal (marcado por ese "esencialismo catalán" que él mismo se autoadjudicaba), más que basándose en evidencias incuestionables y objetivas.

 Joan Fuster se equivocó, a consciencia o no, basando su doctrina en unos principios históricos equivocados y falaces. Lo cual no significa que sus ideas no resultaran y resulten tremendamente aprovechables para ese movimiento pancatalanista que ambiciona anexionar las tierras, gentes y recursos valencianos al proyecto imperial de la "Gran catalunya", mal llamada también "Països catalans" (hoy día "Eurorregión").

 Por fortuna, el pueblo Valenciano dejando fluir libremente su más íntima "esencia Valenciana" no acepta, en su más amplia mayoría, todas estas tesis servilistas hacia Cataluña que el señor Fuster nos legó y se mantiene firme en defender su personalidad e identidad estrictamente Valencianas.

 2004 © Valencià d'Elig

LA BODA DEL MONGÓ

Por Ricardo García Moya

Las Provincia 17 de Enero de 1999

Meticulosos, sin dejar resquicio, todo lo aderezan al gusto del Institut d'Estudis Catalans. Hasta el enigmático Mongó, por ejemplo, lo han trasformado en "Montgó", burlando la tradición idiomática en lengua valenciana. En 1797, el riguroso Cavanilles anotaba que "en Denia empiezan las raíces del Mongó" (Observ., p. 213), reproduciendo el topónimo en el idioma valenciano de Denia, idéntico al que en 1873 se oía en el teatro de la citada ciudad al representarse "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.

EI argumento de la obra trata sobre el deseo de casarse del Mongó, hecho que atrae a una serie de damas tan heterogéneas como "la Cova de I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra y la Cova Tallá". Cada pretendiente expone encantos y virtudes, que son replicados con agrios comentarios del vetusto Mongó: "La Palma puncha, la Cova de I'Aigua està fosca, la Pansa está sema...". Este léxico que alegró a los dianenses la noche del 2 de enero de 1873 está prohibido en los centros de ESO y BUP; ahora nadie puede escribir que la "Cova Tallá está Ilunt" (p. 6), "s'advertix a la orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilá" (p. 8). Quizá algún alumno de la academia de catalán Canal 9 se asuste del idioma valenciano normal; limpio de arcaísmos, eles geminadas y caprichos del IEC, como Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destil-lada, etc.

EI Tercio de Cataluña que controla la sociedad valenciana excluye a la categoría de ciudadano de primera (con derecho a ser funcionario, por ejemplo) a los que no traguen el sandwich consonántico ntg, es decir: un estudiante de Denia tendrá que escribir "Montgó", adulterando el vocablo, si quiere pasar curso. Pero hay argumentos que conviene recordar, como el del topónimo aragonés Monzó o Monzón, voz derivada del latín "Mons" y un segundo elemento "cao", de origen prerromano. A partir de estos étimos fueron apareciendo variables como Monsó, Monçonís, Monço. Lo curioso es que el dianense Roque Chabás -que no cita el ejemplo de Monzón- recoge que los árabes valencianos Ilamaban a la montaña de Denia "Caon", imperfecta homonimia del mencionado "cao". Y por supuesto que el erudito Chabás escribía Mongó, no Montgó.

Los ladrillos inmersores (el Alcover, las Grandes Enciclopedias valenciana y catalana, etcétera), aunque alardean de imparcialidad científica, son campo minado para cazar al ingenuo estudiante. La documentación sobre el Mongó está censurada, y ciertos entrecomillados que fingen reproducir el habla de una determinada zona son fraudulentos. Por ejemplo, en el Alcover leemos: "No et fies de Denia, ni de terra que es rega amb senia", incrustando la falsa preposición amb como si fuera voz del Reino.

Respecto a la boda, hay que sumar otros personajes tan simbólicos como "els pilons del Mongó y el Saladar". Los primeros se presentan con el prohibido pronombre valenciano: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decide quién será la afortunada esposa es el mítico "fray Pere Esteve", que anuncia a los dianenses: "He vengut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no se pot unir mes que a la Cova de I'Aigua" (p.13). EI franciscano fray Pedro Esteve, nacido en Denia en 1582, siempre usaba el idioma del Reino. En la biografía publicada en 1677 leemos: "En su lengua valenciana, en que siempre predicaba" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religioso alude al Mongó como un lugar sagrado: "Ermites en Mongoy se troben, y se diu missa" (p.128). Fray Esteve suponía que el segundo término del topónimo derivaba de goy, voz hebrea que designaba a los no israelitas. No es descabellado, hasta el XV los hebreos formaron parte de la sociedad valenciana. Mons goy equivaldría, según fray Pere, a "Monte de la gentilidad".

Es gozoso leer poesías de fray Pedro, las originales, sin manipulación catalanera. Escribe sobre la "fortalea de la carrasca y la flaquea de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Trata sobre les montanyes (no muntanyes); es- cribe mentres (no mentre), pedra y arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un charco" (no a un xipoll); lanza metáforas sobre "les foches de la Albufera y els machos del Almodí". Usaba adverbios con ortografía correcta "estiga ya fet" (no ja); y Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Aunque parezca absurdo, este idioma valenciano usado por un dianense nacido en 1582 -y por los valencianos normales en 1999- está prohibido por nuestras autoridades Acabo de visitar las restauradas ruinas de Lucentum -dependientes de la Diputación de Juli de Espanya- y en el horario observo que usan el barbarismo "tarda" Añadan ustedes el comentario.

LA BATALLA DE VALENCIA (III)

I

 aci estic de nou continuant en la meua batalla . No tenim mes cordons que proseguir en la brega per a que la majoria del poble valenciá s’adone o vulga adonar-se de la greu situacio en que es trobem, ara mes que mai, quant els “magnifics” i novellets academics de la AVLl estan escomençant la seua tasca de defenestracio politica de la LLENGUA VALENCIANA. Dic politica perque la llengua que sempre hem parlat i escrit  els que se sentim plenament valencians i valencianistes, eixa no s’agenollará mai a les exigencies d’una cuadrilla de amaestrats (lligga’s comprats per les judaiques trenta -mes de nou millons de pesetas a l’any- monedes famoses) per les conveniencies politiques d’eixe foraneo al que ya se coneix com a Zaplanator l’Enchisaor.

Hui tenim que comentar una manifestacio mes de les maniobres  del murciá en contra de la llibertat del nostre poble, dins del proyecte d’anulacio de nostres   senyes d’identitat.

Em referixc a la seua politica de minins per al present curs escolar, en el que, a  piuleta i tronaor, anuncia que en els llibres d’ensenyança del valenciá solamente s’incluiran autors valencians. ¿I aixo no te mes poca vergonya per a dir-ho com si fora un triumf que ha obtingut damunt dels que volem catalanisar la llengua valenciana?. Ma que te cordons la cosa..... Una vegá mes l’Enchisaor enchisa als valencians tibios, als valencians que s’omplin la boca diguent -com a excusa per a amagar el seu agenollament- que Zaplanator está canviant, que está, poc a poc, tornant a la LLENGUA VALENCIANA  sa dignitat i independencia de qualsevol atra. Els tibios admitisen per comoditat la situacio dels seus fills en les escoles. Tots sabem lo que en les escoles estan imbuint als chiquets. En eixa classe se dona lo que se dona: llengua i historia catalana, tot menys llengua i historia valenciana....... Manipulacio, manipulacio, manipulacio....... El coleges publics, perque ne son publics, i els privats, perque les subvencions son diners i ya sabem que els diners fan “maravelles. Al remat, despersonalisacio de la nostra identitat com a poble.

Des d’aci torne a repetir una vegá mes: N’hi ha que ficar en el cap dels pares que s’han agenollat davant la politica llingüistica de Zaplanator, que tenen l’obligacio com a valencians de no permetre que els seus fills assistixquen a la classe del mal cridat “valenciá”;  deuen assumir que es un orgull per als chiquets i per als pares que s’obtinga un suspens en eixa materia.” .

L’Enchisaor mos pot contar  tota classe de “milongues pamperes”, tota classe de conquistes davant la pressio catalaniste. Mentira, tot mentira. L’unica solucio que te per a demostrar que en sa politica pepera no vol traicionar al poble valenciá, es llevant d’una vegá per totes, el catalá de les escoles, de l’administracio, de la televisio “valenciana”. En fi reconduir la situacio cap a la realitat de lo que sempre ha segut la personalitat valenciana en totes ses bondats i miseries. En tot lo que hem segut i som. En tot lo que com a poble mai es deu profanar. Lo demes son enchisos per al poble adormilat.

Els valencianistes seguirem en la nostra brega. Tenim que ser, com hasda ara,  el cigro en la sabata de l’Enchisaor. Tenim que despertar la consciencia dels enchisats. Brega dificil pero crec que no impossible.

Continuarem......         Pep Guillen

Cap i Casal del Regne, setembre del 2001

                                                        

LA BATALLA DE VALENCIA (II)

S

i en el numero anterior del SOM vaig dir -com a remat del meu articul “La Batalla de Valencia (I)”- “continuarem”, aci estic de nou per a continuar denunciant el montage politic i universitari destinat a la defenestracio de les senyes d’identitat del Poble Valenciá.

Si repasem l’articul ades nomenat recordarem la trayectoria catalanista iniciá pel PSOE durant el temps que tingue majoría absoluta en el govern de la Comunitat Valenciana –per imperatiu llegal-. Ad este partit el succei atre, el PP de no menys sentit de la claudicacio a les directrius de l’eix Madrit/Barcelona, personalisaes en la figura del “pimentoner” Zaplana, digne de figurar en el Guinnes, pel seu “record” de traidor al nostre poble, quina part molt important es va deixar adormilar, narcotisant-ho en les seues promeses de defensa de les nostres senyes d’dentitat i, sobretot, de la LLENGUA VALENCIANA, conseguit en allo una majoria absoluta que el facultá per a fer la seua voluntat en perjui d’un poble que, torne a dir, no es mereix el politics que mos han tocat en sort des de l’inici de l’actual democracia, promeses electorals que, com digue Tierno, “no es precis cumplir-les” o algo paregut.

¿Que mos ha portat esta majoría politica absoluta? A banda d’atres signes suntuaris que van creixent, especialment, per la Ciutat de Valencia, i que hi ha que recordar que tindren que pagar entre tots el valencians, soportant un endeudament del que tardaren prou d’anys eixir d’ell, mos ha portat la  mes repugnant actuacio del PP en contra de la nostra benvolguda LLENGUA VALENCIANA, materialisá en la llei de creacio de la Academia Valenciana de la Llengua (encara que el seu rimbombant titul no nomena per a res a la LLENGUA VALENCIANA), institucio  de la que qualsevol valencianiste te que desconfiar de bestreta per la naturalea politica de sa constitucio i nomenament de ¿academics?, quina composicio será a voluntat dels  2/3 de la majoria de les Corts Valencianes, majoria que tenim que recordar, una vegá mes, que es PP/PSOE.

No obstant aço, no entenc com bona part del poble valenciá s’identificá en el programa electoral del PP  i en les urnes el va encomanar le gestio  politica de la nostra Comunitat, quant la seua trayetoria en la llegislacio anterior, ya derrotava  pel  seguiment de les viciaes consignes catalanistes, encara que estava coalligat en un partit que es dia valencianiste que, per atra banda, contribui a que se li donaren facultats al Consell Valenciá de Cultura per a l’elaboracio del dictamen sobre la LLENGUA VALENCIANA, “bluff” politic,  enganyifa,  embroll, embolic, ficcio, falsetat i quantes denominacions vulgam donar-li a una actuacio totalment rebujable e indigna de ser aplicá a un poble  en el que els politics s’han extrallimitat en les seues atribucions,  per a les que,  com  digue  D. Vicent Giner Boira “mai se’ls votá per a facultar-los a canviar la nostra personalitat, la nostra cultura, la nostra raça o la nostra LLENGUA VALENCIANA”.

Per atra banda, en els ultims temps i concretament des de la mes important manifestacio en defensa de la LLENGUA VALENCIANA  que  s’ha realisat en la nostra terra, concretament la del 13 de juny de 1.997,  a raïl de la qui el PP v’accelerar els tramits per a consumar la seua traicio llingüistica al Poble Valenciá, estem veen com persones i entitats que de sempre s’han declarat com a valencianistes, aproven l’accio del “pimentoner” i escomencen la carrera per a l’obtencio  de subvencions i ajudes per a publicacio de llibres, autorisant que s’editen per l’administracio els seus treballs en perfecte català. Entre els denominats filolecs i “tecnocrates” com diu Miquel Carbonell,  apareix el “sa” interes per a que el “pimentoner” els cride per a formar part del dit Bodrio-Academia, amelats pels emoluments -que segons es diu aplegará als 7,0 millons de pesetes a l’any, a banda d’atres sucosos afegitons dels que tindrem noticies-, diners que molts d’ells ni en somnis vorien com a conseqüencia de s’activitat creativa fora de la AVLl. Els dines manen i en aço el “pimentoner” s’assegura un planter de porritos de fira com a escut de la seua abdicacio als manats del veïns del nort. 

Pense que en esta batalla tenim que continuar els que verdaderament se sentim valencians i valencianistes, no desmayant en la nostra brega en contra d’un poder politic i mediatic que no mes vol fer sucumbir i  sometre al nostre poble als interessos catalanistes. La situacio de nostres senyes d’identitat es cada vegá  me perillosa pel catalanisme imperant en la classe politica valenciana. Si els valencians que hasda ara estan adormilats i encandilats per les maneres politiques utilisaes pel partit en el govern comuniari desperten conseguirem una fort cohesio social i serem capaços de desmontar les tesis pancatalanistes arropaes pels politics que este poble no es mereix baix ningun concepte.

Continuarem.......

                                                         Josep Guillen i  Milla

                                                         Cap i Casal del Regne – Març del 2.001          

LA BATALLA DE VALENCIA (I)

 

V

alencia, i tots sabem que quant se referim a Valencia, estem parlant de tot lo Regne, esta sumida des de fa mes de vinticinc anys en lo que en termes valencianistes i no valencianistes es coneix com “La Batalla de Valencia”.

En els ultims temps del fraquisme ya es va començar la lluita oberta en contra del valencianisme per les hordes catalanistes, introduides en decades anteriors en la nostra Universitat i que hasda el dit moment estaven amagaes, como au de rapinya esperant la seua oportunitat per a eixir a la llum del dia.

No obstant,  esta brega dels poders  factics en l’ocultisme d’una Universitat que en cinc sigles d’existencia, mai hi havia donat motius de queixa per la seua trayectoria cientifica i humanistica, es va politisar auspiciá, ya en la democracia i en la cara descoberta, pel partit socialiste, que va ser l’instrument utilisat per Catalunya per a portar a cap –o siga per a fer el treball pudent-  la mes dantesca de les confabulacions en contra de una Comunitat -per imperatiu llegal-, somesa a unes “regles del joc” politiques a on l’obediencia al poder catalá va ser la bandera que enharbolaren els que, diguent-se d’esquerres, sols volien contribuir a la implantacio dels estrafalaris països catalans, incomprensiblement dins d’una politica de dretes representá per les forces politiques catalanes a l’estil de la mes pura i dura dreta “nazional”.

La maquina del professorat universatari es va cuidar molt d’anar replegant i adormilant les conciencies de l’incipient moviment estudiantil, a on l’snobisme a l’us era ser i sentir-se d’esquerres, en contraposicio a una politica dictarorial que anava  debilitant-se al mateix temps que lo seu principal representant anava apagant-se.

El proyecte de catalanisacio de la nostra terra es un proyecte fraguat des de fa de mes cent anys. Es un proyecte que com tots sabem es totalment economic. Es un proyecte de rapinya  per part d’una regio que ni te ni pot tindre mai l’historia del nostre poble, la riquea de la nostra cultura i l’esperit de be que s’amaga dins de l’anima dels valencians.

Tota esta riquea cultural i humana -deixe de costat per hui tot lo demes que mos enriquis economicament- sempre ha despertat la mes insaciable fam als nostres veïns del nort, que com a aus de rapinya, volen engolir per les seues goles forraes d’enveja i de avaricia incontinguda.

Par ad este proyecte va contribuir la “generositat” socialista i hui en dia contem com a ensenyants dels nostres chiquets i jovens aquells estudiantets despersonalisats, quina blanea i mollor de cervell va ser un camp abonat per als que baix la bandera d’esquerres estaven implantant el catalanisme rampant.

Tretze anys de socialisme-catalaniste vullgueren convertir –i en  part ho conseguiren- a tota una generacio d’estudiants en la complicitat de tots el centros d’ensenyança  -subvencionats o publics-, facultats, adminstracio, mijos de comunicacio, etc.  que han fet del catalá la seua ensenya idiomatica. Primer pas per a l’anexio del nostre Regne de Valencia als estrafalaris països, escomençant per l’unitat de la llengua valenciana i catalana:. Si parlem catalá, som catalans.

L’actitut politica del socialisme –en les seues corrupcions- va desenganyar a bona part de l’electorat, castigant-ho en la derrota politica per un partit que, en principi, hi hague qui volia vore, en la seua majoria politica, resolt el problema del catalanisme en Valencia. Atre engany politic. Sis anys de PP. no mes que han valgut per a consolidar el catalá en els centres escolars a tots nivells i per ha mantindre en l’admistracio lo que escomençaren els seus antecessors en el govern.

Si els socialistes adoptaren les normes de l’Institut d’Estudis Catalans per a cumplir en la Lley d’Us i Ensenyança del Valenciá, estaturiament ordenat, estatut que se passaren per l’arc de triumf. Els Peperos digueren que ells defenerien a ultrança el valencianisme si guanyaven les eleccions. Una vegá guanyaes estan fent tot lo contrari. Ells nos son menys que els seus predecessors. Ells -el PP- tambe seguixen les normes catalanes encara que com a  llops en pell de corder que son. Han segut capaços de llegalisar un bodrio com la AVLl per a normativisar la Llengua Valenciana, per a oficialisar les normes catalanes i per a donar-li l’estocá de mort a una llengua que tingue  un Sigle d’Or com ninguna atra del mon ha tingut, burlant-se d’un poble que no es mereix ¿o si? Als politics que te, siguen de la corda que siguen. 

Mosatros, des del GAV continaurem mantenint viva “La Batalla de Valencia”. Continuarem en la brega per a la defensa de totes les senyes d’identidad del nostre poble, encara que en mijos economics molt deficients i, per la naturalea de la nostra lluita, sense cap d’ajuda ni per part de l’administracio ni per part de la burguesia valenciana, que es troba molt be arropá baix el mant  que els proporciona els politics de tanda, sabedors  de que  ajudant-la no tindran mai cap de problema ni rebuj per part d’este poder economic.         

Continuarem.....

                                                                      

                                                                       Josep Guillen i Milla

                                   Valencia, Cap i Casal, octubre del 2.000

LA BATALLA DE LA LLENGUA CONTINUA

Joan Costa s.j.

L'actitut prepotent de Maragall amenaçant en dur als tribunals al president Rodríguez Zapatero per haver enviat a l'Unió Europea una traducciá valenciana de la Consti­tució Espanyola, en companyia de les respectives traduccions gallega, vasca i catalana, ha constituit noti­cia de primera plana en tots els prin­cipals rotatius espanyols. motiu de comentari i debat en els mijos radio­fónics i televisius. Encara que el pre­sident catalá hája fet marcha arrere, ha quedat patent a tots els espan­yols l'anómala ingeréncia del govern d'una atra autonomia en la Comu­nitat Valenciana, al mateix temps que ha tret a la llum de tota Es­panya l'esperpéntica situaciá llin­güística creada en el Regne de Va­lencia per esta continuada intromis­sió, favorida també des de dins per gent que es diu i es considera valen­ciana,

Des del punt de vista constitucio­nal la cosa no té volta de fulla. Tenim els valencians reconeguda en el nos­tre Estatut, aprovat en referéndum, una Ilengua cooficial junt a la caste­llana, que és la llengua valenciana, protegida per la Constitució Es­panyola en son art. 3, apartat 2: “Les atres llengües espanyoles seran també oficials en les respecti­ves Comunitats Autónomes d'acort en sos estatuts". El president R. Zapatero no ha fet més que complir un imperatiu Ilegal quan ha enviat a Bruseles la traducció que oficial­ment li ha trames el Govern de la Generalitat Valenciana. ¿Quí és 1Maragall i quí son tots els dem:és po­lítics catalans per a protestar d’una actuació llegal i obligada?

En la transició a la democracia intentaren ya ficar en e1 nostre Estatut la llengua catalana, a banda d'uns atres símbols histórics com la Senyera, l'Himne... Lo únic que pu­gueren canviar fon el nom secular de Regne de Valéncia, i conseguiren, no el que ells volien de `país valen­ciá', facilment assimilable als enso­miats `paisos catalans', sino un nom de compromís, sense cap arrel histó­rica ni tradició: el novell i dessubs­tanciat de "Comunitat Valenciana". Abocant diners a cabaços, mam­prengueren la més llenta, persistent i solapada tasca d'introduir el catalá dins del valencíá per a substituir-lo i poder dir que és una mateixa llen­gua. Aprofitant el desconeiximent teóric que sobre sa própia llengma tenia el poble valenciá, falsejaren 1'história dient que la llengua prove­nia de la que parlaven els catalans conquistadors, que és una simple variant o dialecte del catalá i que, com a tal dialecte, es baixa i vulgar, front a }a correcta i lliterária catala­na, en realitat la fabricada per l'Institut d'Estudis Catalans, treta del dialecte barceloní després de saquejar els clássics valencians i no poc el francés. A esta miserable lla­bor contribuí l'universitat i l'esque­rra política, sobre tot el govern socialiste de la má de Cipriá Ciscar, que ompli les escoles d’esta nova doctrina i de llibres catalans.

Intentaren en el Congres que s'a­provara una proposició no de lley en la que s'excloguera el valenciá d'en­tre les llengües d'Espanya. Aixó pro­vocá en Valéncia la major manifesta­ció que mai s'havia vist des de la transició, contra tal proposta. A pesar de tan clamorosa expressió del sentir popular, no es modificá en res la política llingüística que el PP havia heretat del PSPV

Ara pareix que els polítics cata­lans estan tan autoconvençuts de que el valenciá els pertany de dret diví per raó de l'inventada i enso­miada unitat de la llengua catalana des de Perpinyá a Torrevella, que no reparen en atropellar les normes mes elementals de respecte a la llei i a les llegítimes atribucións d'una autonomia que no és la seua. Cegos en voler demostrar al món que va­Ienciá i catalá san lo mateix, han pres el text va1enciá i l'han presen­tat com a catalá sense cap modifica­ció. No he pogut llegir el text remés per la Generalitat Valenciana, pero, si Maragall l'ha assumit com a cata­la, vol dir que des de ací Valéncia l'AVL ha maquillat la traducció de 1978 i ha fet que fora més catalá que valenciá, lo qual no deixa de ser pre­ocupant.

Tota la política dels catalans i dels seus acólits ací en Valéncia pareix justificar-se en el principi, ni histórica ni científicament mai pro­vat, de l'unitat de llengua. Si aixó quedara en uns raonaments teórics o académics, seria tolerable. La lli­bertat d'expressió, com de cátedra, está garantida per la Constitució, és un dret fonamental. Pero és que ací, començant per l'universitat, no es conformen en opinar; imponen, sense admetre debat, la llengua catalana i perseguixen a mort tota divergencia, en un total menyspreu del mateix dret que ells invoquen per a anar contra el propi Estatut, oblidant que l'Universitat. és per esséncia un lloc d'opinió i debat, no de pensament únic. Quan diuen que tot-es les uni^-versitats valencianes i las del `mon rnondial' opinen que la llengua es unica no solament estan mentint, -perque les universitats no opinen, son persones concretas les que opinen-, sino que desacrediten a l'universitat en eixe rnonolitisme caracteristic de tot régim totalitari.

La llengua valenciana ha existit i ha desenrollat la seua fonética, el seu léxic i la seua sintaxis al marge dle la catalana, i ho ha fet brillant­ment, produint obres d'una gran, categoria lliteraria, donant als valencians la consciencia i l'orgull de tindre una llengua propia, reco­neguda durant segles com a valen­ciana; sense necessitar mai per a re­s la veina del nort. Ara que l'han farcida de catalanismes, en la complicitat d’intelectuals i polítics, lí n:eguen l'existencia. Es com si els espanyols invocárem de pronte l'u­nitat ibérica i de l'antiga Hispánia per a dir als portuguesos que son espanyols i, si es neguen a acceptar-­ho, son uns secessionistes Hitler i Goebels no ho hagueren fét millor.

L'unitat de la llengua, proclama­da unilateralrnent, ho justifica tot. Es inútil que, de moment, el PP defenga el nom de la 1lengua, una llengua buidada del seu contingut identitari, una llengua que, a nivell oficial i d'ensenyança, és ya més ca­talana que valenciana. L'AVL, que no fa mai referéncia explícita a la Llengua Valenciana, ha intentat ya més d'una volta rematar la faena, proponent un canvi de nom. Ho tor­nará a intentar, i no m'estranyaria gens que prepare una declaració institucional en la que d'una mane­ra o atra s'afirme i es reconega l'u­nitat llingüística. A partir d'ahí el camí queda obert per a consagrar i llegitimar el catalá, un poc tenyit de valenciá, que hui oficialment s'usa i s'ensenya, pero que el poble no parla. Que caiga el mateix nom és solament una qüestió de temps. En l'Universitat es diu obertament “Secció de Filologia Catalana”, i allí no s'ensenya valenciá, sino pur catalá.

9 de novembre del 2004

LA BARREJA DE LLENGÜES PENINSULARS PRIMITIVES FAN DIFERENTS ELS ROMANÇS

Baltasar Bueno Tárrega (Breu Historia de la Llengua Valenciana – Las Provincias – Giner de 1.999)

(traduccio per Josep Guillén y Milla)

Menéndez  Pidal afirma que en les llegües romaniques quedaren prestams llingüistics importants de la llengua que parlaven  les tribus iberiques, dels poblaors anteriors a l’aplegà d’estos.

La romanisacio no borrà la cultura y la llengua iberiques. Abdos es barrejaren y nutriren. Aço es important  deixar constancia y tindrelo en conte, puix la llengua y cultura del poble valencià no naixque, com s’afirma pels catalanistes, en 1238, en la Reconquista del Regne Moro de Valencia pel rey Jaume I d’Arago.

Esta realitat contradiu  l’aberracio que afirmen, sense cap base cientifica clar, els catalanistes de que, si renunciarem al nostre llinaje catala els valencians quedariem reduits a una mera expresio geografica.

La romanisacio aportà atre fet important a la cultura dels pobles indigenes:  les escoles de gramatica llatina, en les que, de forma metodica y sistematica, s’ensenyà la llengua llatina. Aixo contribuigue a que el llati acabara sent llengua hegemonica y a que desapareguera l’iberica poc a poc.

Pera Simó Santonja el Regne de Valencia viu en una zona mija de llatinisacio, “entre la primerenca del sector meriodional y la mes tardana del Nort y de l’Oest. Este fet, afegit al substrat y resistencia oposta, en major o manco força y temps, pels respectius idiomes peninsulars primitius, fa que les llengües romançs en Espanya siguen diferents”.

Hasda el sigle V, persistiria esta situacio, despres caigue el Sacro Imperi Romà i invadirien la peninsula els pobles germanics, els barbaros del nort, destacant d’entre ells el poble got, que alterarien y aportarien a la llengua dels habitants dels territoris valencians nous prestams llingüistics, modismes y una cultura prou diferent, al proces de formacio y constitucio de l’actual  parla dels valencians, la dolça Llengua Valenciana, singular en sa grafia y en sa fonetica, suau y musical, mediterranea.

L'AVL, MORTALLA A LA DIGNITAT

Autor: Joan Ignacio Culla

M'agradaria començar l'articul entonant el "mea culpa", el "perdo m'havia equivocat", pero no va a poder ser. Per desgracia, uns pocs teniem rao quan ya en el mes de juliol de 1998, al aprovar-se el "Dictamen sobre la llengua del Consell Valencià de Cultura", senyalavem que s'havia obert la porta al pancatalanisme radical: "El nostre Estatut d'autonomia denomina 'valencià' a la llengua pròpia dels valencians, i per tant este terme ha de ser utilitzat en el marc institucional, sense que tinga carácter excloent", dia textualment el document.
 Est informe, i en especial la seua ultima part, va supondre de fet la mort assistida d'un malalt greu, pero no terminal. Abans de firmar la defuncio de la llengua valenciana, l'amortallaren entre tots utilisant la marfega, i el requiem dels Segadors de fondo. El cor, com no podia ser d'atra manera, estava compost per els academics de l'AVL, tots ells entusiastes seguidors del ritme marcat per la batuta de Zaplana, lletra de Villalonga i Pujol fent de mestre de cerimonia.
 
 Zaplana des de la presidencia i Camps des de la Conselleria de Cultura, en lloc de promoure la recuperacio de la dignitat del valencià, s'afanaren en conseguir la pau social i, de pas, pactar en CIU el seu soport als presuposts generals. Han passat sis anys i el PP continua en la seua tasca de desprestigi del valencià, exactament igual que el PSOE. L'unica diferencia es el cinisme que demostra el PP, que ara es permitix criticar a Carod-Rovira, cuan este personage no es mes que un aire fetit que s'ha colat per la porta que ells obriren en el 98. Si parlaren els que ara callen, els que no poden, o els que no estan i foren testics excepcionals d'aquells acontenyiments, es coneixeria l'engany dels populars valencians que, despres de prometre que la composicio dels academics seria de majoria valencianista, nos deixaren en mans d'un grup d'entregats a les hordes del nort.
 
 Hui, eixa colla de seguidors de Carod-Maragall-Zapatero, Eliseus i Guies, que es l'AVL, baix la sempre atenta presidencia d'Assuncio Figueres, no nomes ha certificat l'unitat de les llengues valenciana i catalana, sino que s'ha girat contra els que la van crear (PP). I ara els trobem espentant la porta, intentant que per ella no s'escapen mes vots valencianistes (no oblidem que les enquestes del CIS senyalen que mes del 60% dels valencians no reconeixen la unitat de les llengues valenciana i catalana)
 Pero ya es tart. Els membres de l'AVL, des de la comoditat del seu pesebre, ademes de voler fer valdre la seua condicio catalanista (per atra part, mai negada), es senten capacitats hasda per a anar en contra del articul 7 del nostre Estatut d'Autonomia, canviant la denominacio de valencià per la de valencià/catala, catala/valencià.
 Camps tracta ara de paralisar eixe dictamen a tota costa, no perque estiga en desacort (si no ho hauria fet abans, ha tingut mes d'un any per a fer-ho), sino simplement perque l'assunt se li ha anat de les mans. No esperava la reaccio del poble, que l'ha obligat a posicionar-se clarament en un sentit o atre.
¡Que llunt està este PP d'aquell que votava a favor de les normes de la RACV en l'Ajuntament de Valencia, o denunciava publicament el catalanisme subjacent a les normes del 32! ¿Hi haura que llevar-li la pols a eixos documents? Com dia Tierno Galvan, l'ideologia nomes conta per a guanyar eleccions. I seguint esta maxima, el PP llimita la seua vocacio valencianista a les tribunes dels camps de futbol (si hi ha algun trofeu per mig, millor), o al balco de l'ajuntament en falles. Nomes aixina s'explica que utilisen el nom d'un personage insigne com Broseta per a fer un manifest ple de catalanismes per a intentar netejar la seua image.
 
 Camps te en les seues mans una oportunitat unica (realment l'unica oportunitat que nos queda) de ser lleal als valencians i deixar-se de guerres internes en el sector zaplaniste. Ara te l'ocasio de derogar eixe monstruo amorf que es la AVL. Si es capaç de trobar eixe espai en l'historia, tindra de la seua part a la gran majoria dels valencians... encara que tal volta preferixca ser recordat com el President de la Generalitat 

L'ENGANY D L'IDIOMA CATALA EN LES ESCOLES

 1)  ¿ Quin idioma estan fent estudiar a mons fills en l'escola: VALENCIÀ o CATALÀ ?

 CATALÀ.

 En les escoles, instituts i universitats estan ensenyant un "Català avalencianat" que no se correspon en la genuina Llengua Valenciana que parlem majoritariament els valencians.

2) ¿ Per qué es tan diferent eixe "Valencià" que estudien mons fills en l'escola, al Valencià que de tota la vida he sentit parlar als meus pares, familiars i coneguts ?

 ES TAN DIFERENT PERQUE EN L'ESCOLA NO ENSENYEN EL CORRECTE IDIOMA VALENCIÀ, SINO IDIOMA CATALÀ "MAQUILLAT" DE VALENCIÀ.

3) Alguns mestres me diuen que lo que s'ensenya en l'escola es Valencià "cult o ben parlat" i que lo que parlem els pares als chiquets es un Valencià "mal parlat". ¿ Es aixo cert ?

 AIXO ES FALS. ELS MESTRES QUE DIUEN AIXO SON CATALANISTES I EL SEU OBJECTIU ES FER CREURE QUE L'IDIOMA VALENCIÀ I EL CATALÀ SON EL MATEIX IDIOMA.

 SE DEDIQUEN A ESCAMPAR LA MENTIRA DE QUE LO QUE PARLEM ELS VALENCIANS ES UN "VALENCIÀ MAL PARLAT", PERA QUE ALS PARES ELS DONE VERGONYA PARLAR EN EL GENUI I CORRECTE IDIOMA VALENCIÀ I ACCEPTEN SENSE QUEIXARSE QUE A SONS FILLS ELS ESTIGUEN ENSENYANT EN LES ESCOLES IDIOMA CATALÀ, ETIQUETAT FALSAMENT COM A "VALENCIÀ BEN PARLAT O CULT".

4) ¿ Per qué a mons fills els fan estudiar en el colege llengua Catalana i no la genuina Llengua Valenciana que parlem majoritariament els valencians ?

 FONAMENTALMENT, AIXO ES CONSEQÜENCIA DEL CHANTAGE PERMANENT QUE ELS POLITICS CATALANS LI ESTAN FENT AL GOVERN D'ESPANYA PER TAL D'OBTINDRE ELS MAJORS BENEFICIS PERA CATALUNYA I EL SEU PROYECTE NACIONALISTE SEPARATISTE, ENCARA QUE SIGA A COSTA DE PERJUDICAR ELS INTERESSOS DE LA COMUNITAT VALENCIANA.

 Desde fa ya moltissims anys, els politics i institucions catalanes s'han dedicat a clavarse en els assunts propis i particulars dels valencians, i per mig del chantage politic al govern d'Espanya han conseguit que en el sistema educatiu valencià s'ensenye Català en conte de la verdadera Llengua Valenciana.

5) ¿ Per qué els politics catalans volen que els chiquets valencians estudien llengua Catalana en les escoles ?

 PERQUE VOLEN TRANSFORMAR EL SENTIMENT DE VALENCIANÍA QUE DE MANERA NATURAL TENEN TOTS EIXOS CHIQUETS, PER UN SENTIMENT PRO-CATALANISTE QUE AFAVORIXCA EN UN FUTUR LES AMBICIONS COLONIALISTES DEL NACIONALISME INDEPENDENTISTE CATALÀ SOBRE LA COMUNITAT AUTONOMA VALENCIANA.

 Als chiquets valencians, desde ben menuts, se'ls està adoctrinant baix les consignes del nacionalisme català, ya que en les escoles, ademes de llengua Catalana, tambe se lis ensenya una historia omplida de mentires i manipulà en favor de lo català i en perjui de lo valencià.

6) ¿ Per qué els politics valencians no han fet res pera evitar que els chiquets valencians estudien llengua Catalana en les escoles ?

 PERQUE DESDE FA ANYS TENIM UNS POLITICS VALENCIANS QUE, PER MOTIUS DIVERSOS, ESTAN DOBLEGATS ALS INTERESSOS DELS CATALANISTES.

 El PSPV (PSOE) sempre ha segut pro-catalaniste i participa de l'idea de que l'idioma Valencià es simplement idioma Català al que se li dona el nom de "Valencià" en la Comunitat Valenciana. Per tant, el PSPV no té ningun interes en defendre la genuina i verdadera Llengua Valenciana, sino que, ans al contrari, li pareix mes convenient substituir l'idioma Valencià per la forastera llengua Catalana. (Atres partits catalanistes com EU, Bloc o ERPV tambe participen de les mateixes idees).

 El PPCV (PP) esta fent una politica d'hipocresia perque nomes defen el nom del idioma: "Valencià", sense importarli que en les escoles s'estiga ensenyant idioma Català etiquetat coma "Valencià". Al PP la simple defensa del nom li proporciona molts bons resultats electorals, per lo que l'importa ben poc si més tart en les escoles s'ensenya llengua Catalana en conte de Valenciana.

7) ¿ Qué puc fer pera cambiar esta situacio de precarietat en la que està la genuina i verdadera Llengua Valenciana ?

 DOS COSES BASIQUES I FONAMENTALS:

 LA PRIMERA ES PARLAR SEMPRE ALS FILLS, NETS, NEBOTS I CHIQUETS EN GENERAL, EN LA PROPIA I GENUINA LLENGUA VALENCIANA QUE MOS HAN ENSENYAT ELS NOSTRES PARES, YA QUE AIXO ES LO UNIC QUE POT IMPEDIR QUE NO DESAPAREGA L'IDIOMA VALENCIÀ I QUE NO SIGA SUBSTITUIT PER LA FORASTERA LLENGUA CATALANA QUE OBLIGUEN A ESTUDIAR ALS CHIQUETS EN LES ESCOLES I CENTRES EDUCATIUS.

 L'ATRA COSA ES, VOTAR A AQUELL PARTIT QUE DEFENGA HONESTAMENT LA SINGULARITAT I L'INDEPENDENCIA DE LA LLENGUA VALENCIANA I QUE ESTIGA DISPOST A FER QUE EN LES ESCOLES S'ENSENYE EL VERDADER VALENCIÀ, PARLAT MAJORITARIAMENT PELS VALENCIANS.

 

--------------------------------------------------------------------------------

 Frases d'eixemple a on se pot comprovar la diferencia real entre l'idioma Valencià que majoritariament parlem els valencians i la llengua Catalana que ensenyen als chiquets en les escoles i centres educatius valencians:

 Valencià: "Lo que el yayo diga sobre este assunt no cregues que serà lo millor pera mosatros".

 Catala:     "El que l'avi digui sobre aquest assumpte no creguis que estarà pas el millor per a nosaltres".

 Valencià: "L'atra vesprà menjarem en Muchamel una fideuà i molt de pa en chocolate".

 Catala:     "L'altra vesprada menjarem a Mutxamel una fideuada i gaire pa amb xocolata". 

L'ACIENTIFISME DE POMPEU FABRA

Autor: Francisco B. Cremades Marco

1 - Opinio de Mossen Alcover.

 Impressiona la preparacio cientifica -poc autodidacta- del docte mallorquí Antoni Alcover: Acabant-se el sigle XIX mampren l'estudi dels parlars populars balears: 24 volums pedestal grandios i solit d'ulteriors estudis cientifies. Replega en 33 calaixos unes 900.000 cedúles lexicografiques. Planeja la confeccio d'un Diccionario dialectologic, historic, i que continga sincronia del llenguaje ensems ab diacromia en horizontalitat d'espai i verticalitat de temps.

 Als 40 anys enceta sa formacio metelogicament cientifica. Passa una etapa d'estudi en obres de: Milà i Fontanals, Frederich Díez, Meyer Lübke i atres. Entra en contacte ab B. Sehädel, de Halle, qui li ensenya fonetica i diactologia. En l'estiu de 1906, els dos fan un periple pels Pirineus Catalans; el mestre investiga la fonetica i el discipul, lexic i flexió verbal.

 En 1907 viaja quatre mesos a França, Alemanya, Austria, Suissa, Italia, practicant idiomes i coneixent personalment als mestres europeus de la romanistica escoltant les seues lliçons. L'any en que se fundà la SECCIÓ FILOLOGICA en l'Institut d'Estudis Catalans, de la que es elegit sense discursió primer president. Renunciant i tornant-sen a sa illa, pels constants enfrontaments contra l'autoritarisme despotic de Fabra.

 El propi mossen Alcover explica la seua posicio davant Fabra: "D. Enric Prat de la Riba me digué que presentàs jo un projecte i En Fabra en presentaría un altre; discutiriem i acordariem lo procedent. Faig jo el meu projecte, i l'entrec an En Fabra, que, sense mirar-lo-se ni obrir plec, el posà dins la botxaca, i no n'he sabudes pus noves ni me'n ha parlat mai". Aixina practicava o fea sentir Fabra "el pes de la seva autoritat oral" del qual nos parlava el Dr. Badia.

 "...i no vaig poder conseguir que dins d'elles (les normes i sistema ortografic, qüestionats pels anys 1913, en el que Alcover, president primer de la SECCIO FILOLOGICA, dimiti per desacort) se tocassen els problemes d'ortografia del català balear, ni de l'occidental ni del valencià, dient els altres que allà's tractava just del català literari, entenent ells per tal el català barceloní, contra la qual sempre he protestat i protestaré tota la vida. ¿quin dret ni categoría literaria té el barceloní demunt el català balear, occidental i valencià? ABSOLUTAMENT CAP. Donar an el Barceloní tal dret i tal categoría ¿no es tal volta crear un centralisme llingüistic, tan pervers com el polític i administratiu dels de Madrit, contra el qual han clamat i clamen sempre els catalanistes, carregadissims de raó?"

 Pronte comprovarem quanta rao tenia mossen Alcover, i no per motius politics, en sa discrepancia de l'acientific sistema fabriste.

 2 - Testimoni del doctor Lluis Rubio.

 No cal retrotraure-nos als inicis del fabrisme per a trobar durissimes impugnacions d'un expert actual al sistema llingüistic de Fabra. Ne tenim unes publicades en el diari alacanti INFORMACION en ocasio d'haver escrit el llibre REFLEXIONES SOBRE LA LENGUA CATALANA. Son autor, sent deca de la Facultat de Filosofia i Lletres de Murcia i Catedratic de Filologia Romanica, feu unes declaracions baix el subtitul LA LLENGUA CATALANA EN CRISIS. S'ha de tindre en conte que el Dr. Rubio es compatriota de l'autor de la normativa en qüestio. Les seues apreciacions desfavorables no poden ser mes explosives. Dirigint-se al periodiste que l'interrogava, manifestà sense rodejos resumint la mes candent i transcendental del seu llibre:

 "Vengo recogiendo datos sobre el tema desde hace nueve años... Para mí esa reforma (de Fabra) tiene cuatro defectos fundamentales que provocan lo que yo llamo CONTRADICCIONES INTERNAS".
 Les resumim:
 
 a.- "En primer lugar, la reforma se hizo por y para Cataluña".

 b.- "En segundo lugar, se hizo partiendo fundamentalmente de Barcelona, y del habla de Barcelona". (Afirmacio que molts fabristes purs ho confirmen).

 c.- "En tercer lugar, creo que hubiese sido conveniente que, en vez de hacer la reforma un solo hombre, hubiese partido ésta de un grupo". En aço els incondicionals estan tots d'acort, es obra d'un sol home; fet res cientific, sempre anormal, i més dins la modernitat cientifica.

 Fins ara, els criteris de Rubio i Alcover sobre la normativa de Fabra coincidixen substancialment. Pero afig encara el catedratic de Filologia Romanica una quarta contradiccio interna que a nostre parer té un poder destructiu tcrrorific que es de triple ramificacio i que en part conecta perfectament ab el criteri fonamental filologic del P. Fullana:

 d.- "En cuarto lugar, Fabra veía en todas partes castellanismos y emprendió una obra de transformación de la lengua que ha hecho que muchos catalanes no entiendan el catalán normalizado, con lo que se ha creado una distancia entre éste y el popular, la mayor existente en las lenguas románicas".

 A mes, per tant, d'acusar a Fabra de vore en obsesiva freqüencia visions fantasmagoriques de castellanismes - a voltes calificats per ell de barbarismes -, d'haver construit una normativa contraria a la rao de ser del llenguage huma, dificultant l'inteligencia dels continguts comunicables, i finalment - i no es menys greu - de provocar la major distanciacio d'allo que es la font natural i espontanea de tot llenguage llegitim, el parlar del poble pla.

 3 - El Pare Lluis Fullana, el mes radical oponent a la "normalitzacio".

 Encara mes a fons s'oposava a Fabra el primer filolec de la llengua valenciana, Pare Fullana, Academic de número de "la Española".

 El passage encomiastic més contrastant pot ser siga el següent, avalat per les propies paraules del gran valencianiste llingüistic alacanti de Benimarfull, despres de recriminar a Fabra que "suponer en pleno siglo XX -com ell supon- que se puede detener la dinámica de la lengua y retrotraerla varios siglos atrás, es a mi entender, partir de una base irreal y atentar contra la propia esencia de la lengua". I seguix:

 "Fullana, cuyas intuiciones lingüísticas no han sido todavía suficientemente valoradas. procede de una manera más lógica y consecuente y apegada a la realidad cotidiana. Así, escribía en Proemio de su Ortografia Valenciana estas aleccionadoras palabras, que indirectamente suponen una aguda réplica o Fabra; "La tradicio fonamentada en l'autoritat dels nostres classics es atra base, que'ns pot servir de norma en l'Ortografia valenciana, sempre que les paraules no hagen degut evolucionar, des d'el temps en que'ls autors escrivien, fins al dia de hui. Perque tractantse de paraules subjectes al procés evolutiu, hi ha que donar a eixes paraules la forma corresponent a l'actual evolucio de les mateixes. Voler conservar el llenguage ab les mateixes formes que tenien les paraules en els sigles XIV i XV es considerar com a mòrta esta llengua; lo qual es un error deplorable. Tota llengua viva deu necessariament descriure dos linies paraleles durant el transcurs de la seua existencia. Una linia d'evolució i progrés de l'Ortografía. Lo corregut simultani de l'Ortogratia nos dona, com a conseqüencia llògica, l'evolucio i progrés de la morfologia, o siga la transformacio progressiva del llenguage".".

  Acabem resumint el proces que necessariament va tindre que seguir Fabra, i era per ad ell indispensable per a la manipulacio que pretenia.

 1.- Sostindre com a base essencial irrenunciable el dogma o postulat: Les tres modalitats o varietats idiomatiques constituixen la mateixa llengua catalana (i no cal aduir rao ninguna).

 2.- Els valencians - rao 'habil' - poden anomenar llengua valenciana la que els catalans anomenem llengua catalana; veredader postulat filosofica i semanticament nominaliste pur -simple qüestio de nom-.

 3.- Per a eixir-se'n del llaberint embrollat i realment sense eixida de les tres varietats com a d'una sola llengua, per alguns aspectes discordants irreductibles que contenen, hi ha que crear una nova llengua de laboratori, "començant de nou o de zero".

 4.- Llengua ésta ideada per Fabra que tant s'aparta, o conve que s'aparte, de la literaria classica valenciana i de sigles posteriors com de la viva actual a la que s'aproxima la lleidetana i la tortosina.

 5.- Considerar el major numero possible de castellanismes indesijables, molts que no son en absolut castellanismes, i atres que, encara que siguen, el poble valencià els ha fet substancia de sa llengua, com ocorre en totes les parts del mon.

 6.- La nova creatura llingüistica deu de ser obra d'un sol gramatic: el "gran filolec jo Pompeu Fabra".

 7.- Es indispensable la colaboracio d'un grup d'escritors fidels que posen en practica la normativa d'eixe "unic gramatic", i escomence la maquina propagandistica.

 8.- Els valencians poden ajudar a l'unifìcacio, mes no creant un Centre filologic que done ombra a l'Institut d'Estudis Catalans, desprestigiar els que hi haja i "facilitar-les" l'edicio dels seus llibres escrits en estes nonnes; -o siga NORMALITZATS.

 9.- Hi ha que marginar de l'empresa unificadora a tot investigador pur.

 10.- Als ya d'antic abundants galicismes del catala - observats i anunciats pel gran sabi valencià Gregori Mayans i Ciscar - hi ha que acreixer son numero lo mes possible per mig de nous galicismes.

 11.- Al mateix temps hi ha que multiplicar la major cantitat possible de lexic nou i de neologismes de laboratori. (L'idea de llengua de laboratori, de nou lexic i d'amontonament de galicismes nos la dona el Dr. Lluis Rubio, en son citat llibre).

 12.- Conservar tots els arcaismes possibles que concorden ab els que mostra el llenguage barceloní i el catala més oriental, que en terres valencianes, lleidetanes i tortosines estan desusats.

 Tal es, al nostre parer, el proces o la contextura de laboratori fabricada pel creador de la moderna i artificial llengua catalana fabrista, el quimic catala Pompeu Fabra.