CARDONAVIVES ASSOCIACIO CULTURAL
L'informe que a continuació s'expon, com molt be se deduix del
titul, es, sense cap de dubte, l'opinió d'esta Associació i, com a tal
manifestació patriòtica, va ser presentat i llegit en el plenari del Consell
Valencià de Cultura, pel Secretari Joaquim Planelles, acompanyat d'una numerosa
representació de membres d'esta entitat. La Cardona i Vives, atenent a la
invitació del mentat Consell, va colaborar, inconscientment, en una farsa, en
el teatre perguenyat per a traure avant un pacte polític entre el President
valencià d'aquells anys i el president català. De l'informe que se demanava al
CVC, naixquè una Llei bochornosa i lamentable i de la llei, una Acadèmia que ni
tan sols se nomenava de la Llengua Valenciana.
Com siga que la postura ideològica de la'Associacio Cardona i Vives, respecte
de la Llengua Valenciana, seguix i seguirà sent la mateixa i, lamentant aquella
colaboració fraudulenta a la que nos obligaren les circumstancies, hui portem
ad esta pàgina, aquell treball, perque considerem que la seua validea seguix
sent vigorosa.
EL PRIMER CONGRES DE CULTURA CATALANA
Es necessari iniciar este informe sobre la Llengua
Valenciana, tractant de situar als nostres interlocutors, en el lloc i en el
temps des d'on arranca el conflicte, o siga, a principis de sigle XX, any 1906,
Barcelona, primer Congres de Cultura Catalana.
El Congres volien que fora "una repicada forta de campanes" i per ad
aixo, tenien que convidar "ad eixa mija dotzena de filolecs" dels que
Catalunya careixia, perque en eixos moments no es que no tingueren filolecs, es
que carien de tot, inclus d'una llengua que d'haver existit, s'havia perdut en
el temps i en l'espai i, "de no haver segut per l'Iglesia que mantinguè
l'idioma català en les catequesis i demes manifestacions del cult popular, es
segur que s'haguera perdut", com diu M.Capdeferro, en Otra Historia de
Cataluña.
L'home encarregat de dur a cap este important event va ser mossen Alcover, el
canonge mallorqui a qui mes tart li agrairen tota la seua llavor filologica
furtant-li la calaixera, on guardava milers de paraules arreplegades per a dur
a cap la seua gran obra diccionarial, i enviant-lo a les illes balears, des
d'on venia.
Els resultats del congres se tingueren per molt afalagadors; aixi que,
arrancant d'esta fita important començà seriament l'idea dun catalanisme
integrador.
L'idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romanica dels
arraedors, en catalanes, d'este modo l'unitat buscada per a la composicio de la
Gran Catalunya, fon la consigna i la meta. El pensament de tots els principals
components del moviment com ara Rovira i Virgili, Almirall, Victor Alba i,
especialment, el president de la Diputacio de Barcelona Prat de la Riba, no era
atre que l'expansio.
I Prat, en una visio de futur interesada, pero extraordinaria, funda l'Institut
d'Estudis Catalans, organisme que des de llavors, maneja i mangoneja en tots
els assunts de la llengua catalana.
L'euforia del catalanisme ana pujant sa temperatura inicial, hasta l'extrem que
ya en 1911, s'abocaven frases que van descubrint-nos la patetica apetencia
expansionista, basada sobre una unitat llingüistica interesada, partidista i
invasora, en la que sempre son els catalans els que mes manen. Prat escriu en
el seu llibre Graeter Catalonia: "la personalitat catalana ya no acaba en
les fronteres de la nostra provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les
palmeres de Murcia i, travesant la mar, florix en els cels de
Mallorca"..."Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no es sol el
principat, ni Mallorca, ni el Roselló, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i
el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns, tots som
catalans".
Despres d'esta entelequia ya sol faltava que els romanistes alemans, al tractar
de traçar el mapa de la romania, se despacharen dient que "de manera
provisional, des dels Pirineus cap al sur, ho denominarem llengua
catalana". I eixa manera provisional dels romanistes europeus, se la
prengueren ells tant al peu de la lletra que tractaren d'afiançar, encara mes,
l'utopia de l'unitat de la llengua. Aixina, que, tot lo que parlavem tant
valencians com Mallorquins, per ad ells i la ciencia, no era atre que catala.
Venia a ser com un dogma de fe, com un linchament cientific als dos reines.
Per a mantindre aquella tentacio totalitaria i unificadora, no tingueren atre
remei mes que inventar-se falses histories, com ha seguit sent costum
continuada. Aixi, puix, els illuminats catalans se tragueren de la chistera,
que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en
1955, Germa Colon, manifestà publicament que "ese romance no pudo ser
suplantado por una colonización tan poco intensa...i resulta, pués, casi inverosimil
aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el
hecho de la Reconquista", tocaren a arrebat.
Des de llavors, se'ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades, hasta
arribar a cometre la gosadia d'afirmar que la Llengua Valenciana, no havia
existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atre que la llengua catalana a
la que el poble, ignorant, li diem valencià; quan es ben sabut que l'autoestima
del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.
Lo dels catalans i dels catalanistes de l'interior, hasta hui, no ha segut atre
que pura usurpacio. I esta es una de les premises que el CVC deuria de tindre
en conter per a valorar totes les actituts contraries al parlar dels valencians
d'eixes associacions procatalanes, partidaris de la normativa de l'Institut
d'Estudis Catalans, de la que mossen Alcover, qui se va morir sense
acceptar-la, dia: "certs revetlers, que sostenen la desbaratada i
sublevadora tesi de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei la
cifra del bon català... i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a
repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no tè
per on agafar".
LES NORMES D'ORTOGRAFIA VALENCIANA DE 1932.
Certa discrepancia en l'utilisacio de l'ortografia, duya al
mon lliterari valencià a incorrer en divergencies. La gran majoria d'escritors
estaven d'acort en que hi havia que trobar solucions al problema i unificar
l'escritura per a que la lliteratura valenciana adquirira el prestigi que
mereixia.
Llavors, se va creure que "un acort transaccional" entre tots
serviria per a millorar la situacio. Pero el resultat de l'acort va ser molt
diferent de l'imaginat.
Aixi que lo que s'inicià de bona fe, va acabar politisat, mangonejat i
malinterpretat i, per supost, totalment desfavorable per a la Llengua
Valenciana. ¿Perqué? Molt senzill, perque Catalunya va avistar la porta oberta
per on colar-se i per la que podia impondre, en el Reine de Valencia, les mes
greus intencions absorcionistes. Pompeu Fabra, com alvançadilla del
catalanisme, va procurar sembrar el caldo de cultiu necessari per a que els
seus adictes, especialment els castelloneros, quedaren convençuts de que lo
millor no era calfar-se el cap discurrint una normativa per a la Llengua
Valenciana,sino que era mes util, ya que els catalans ya la tenian en
circulacio, adoptar aquella.
Els firmants de les Normes d'Ortografia Valenciana, que mes tart se dirien del
32 o de Castelló, presos d'una especie de sindrom d'Estocolm, preferiren
acollir-se a lo de Fabra, que treballar i pautar una normativa propia mes
adequada a la sintaxis i a la fonetica valenciana. Hui nos estem donant conter
de l'erro que cometeren, perque primera, s'han oblidat de les Normes del 32 que
no les seguix ningu, i segon s'ha adoptat, definitivament, la sintaxis catalana
hasta l'extrem de deixar perdre la propia en benefici d'unes aberracions
incomprensibles.
En la presentacio de "l'acort transaccional" que no pacte, se
recullen una serie de paraules que en l'actualitat estan proscrites pels
usuaris de la Llengua Catalana. Pero, ademes, se diuen algunes coses que s'han
incumplit sense cap escrupul. "...va sense dir que hi ha cap vençut puix
les autoritats filologiques que sotafirmen, mantenen els seus punts de vista
cientifics, penyora viva de nous progresos". "Al temps, a aquelles
autoritats i a les novelles generacions d'estudiosos pertany la cura i missio,
prou feixuda i prou llarga d'anar rectificant i millorant un sistema -a base
tambe, naturalment, d'amples acords-, que deixant a un costat atres raons no
pot ser madurat com caldria...".
Analisen esta frase, els encarregats de llegir este informe i recapitulen sobre
ella. Traguent-li l'intencionalitat que comporta i diguen sino hi havien
discrepancies a l'hora de firmar estes bases.
En primer lloc se diu que "no hi ha cap vençut" lo que ve a
significar que les discrepancies eren fondes. S'atribuixen, ells mateixa la
nominacio d'autoritats filologiques...que mantenen punts de vista cientifics,
quan d'autoritat no ne tenien cap perque ningu els havia revestit d'eixa
distincio per a negociar en nom de ningu i, per supost en nom del poble
valencià; de cientifcs, menys encara perque de tots els firmants, no mes hi
havia un filolec de prestigi que era el pare Fullana, els demes, si exceptuem a
Revest que era filosof, eren tots o erudits, o socis de la Castellonenca o
arquitectes, pintors, o muscis que no sabien res de filologia, gent "sense
esment" com anys mes tart diria Germá Colon.
Seguixen dient les bases que "a la novella generacions d'estudiosos
pertany la cura i missio (sense dupte) molt feixuda i prou llarga d'anar
rectificant i millorant un sistema que...no pot ser tan madurat com
caldria". La confessio resulta cautivadora, perque els mateixos firmants
estan reconeixent que aquelles normes no son mes que paper banyat, un document
d'arranc i, ademes, poc madurat, pero se confiava en les generacions futures
per a que arreglaren l'empastre.
Puix, be, ni les generacions futures han arreglat res, ni allo poc madurat s'ha
revisat a base d'amples acorts. ¿Perqué?: senzillament perque eixes normes no
les seguix ningu i perque els encabotats en fer desapareixer la Llengua
Valenciana, s'han preocupat ben seriament d'omitir tota referencia i han traçat
el cami seguint les pautes, tan sintactiques, com morfologiques o ortografiques
que se dicten des de l'Institut d'Estudis Catalans, que no deixa de ser, per a
tots els valencians, un agravi. La sola intervencio d'eixa entitat en els
assunts de la nostra comunitat, delit arreplegat en la Constitucio espanyola,
deuria de ser prou per a que als defensors del catala els caiguera la cara de
vergonya. I, des d'esta Associacio, exixim que se tinga en conter eixa actitut
antivalenciana, especialment presa per les Universitats.
L'INVASIO DE L'UNIVESITAT LLITERARIA DE VALENCIA.
Tingue que transcorrer tota la lamentable creuada del 36,
per a que se donara un atre fet que encara afonara mes a la Llengua Valenciana
i obrira una nova brecha en el valencianisme. Estem parlant de l'invasio
premeditada i alevosa de l'Universitat, per catedratics venguts de Catalunya,
delliberadament. No venien mes que a fer proselitisme a propagar els anhels del
catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt, que passat el temps confessarien
que arqueologia n'havien ensenyat poca, "pero hem fet pais". Ad estos
els seguirien mes tart els natius, com ara Blasco, Cucó, Sanchis, Guía, Sanchez
Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals iniciadors de la total
catalanisacio de l'Universitat.
Mentres tant nos seguiem preguntant els valencians, qué s'ha fet de la primera
catedra de Llengua Valenciana, regentada pel pare Fullana qui, ademes, va ser
Academic de la Real Academia Espanyola en representacio, precisament de la
Llengua Valenciana.
En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasio destructora, i
desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes veus
afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que "l'enemic el tenim
dins de casa i tan dins que els majors enemics dels valencians son... els
propis valencians.
Mes tart, esta mateixa Universitat dirigida pel rector Lapiedra, hui membre del
Consell de Cultura, tingue la gosadia de fer desapareixer l'image de la mare de
Deu de la Sapiencia de l'escut centenari d'eixa institucio, per a humiliar a
tant d'antic alumne que vea en la Mare de Deu un simbol universitari
insustituible.
Els pleits en contra del poble representat per Alternativa Universitaria, han
segut renombrats. Al final han pogut conseguir de la justicia i de la politica,
que dins dels murs, dins del campus on se reclouen alumnes i profesorat, se
puga denominar a la llengua dells, que no dels valencians, llengua catalana,
per a major oprobi d'un poble que no se mereix que els seus fills tinguen que
educar-se baix de la direccio d'un professorat que renuncia a les seues arrels
i al propi estigma que la terra dona.
Son els que tot ho avalen en la "ciencia" i, en canvi, se callen que
la normativa que ells estan utilisant no va necessitar de cap cientific per a
pautar-la. L'inventor no fon atre que Pompeu Fabra, un quimic aficionat a la
filologia. Son evidents els desgavells que en la norma brollen. Tan es aixina
que els propis catalans, i algun catalaniste en moments de sinceritat, com ara
Pitarch membre de l'IEC o, natiuis com Pericai, Toutain o Ivan Tubau, ho
reconeixen palmariament.
Es este, el clasic cas en el que nomes veuen la palla en l'ull dels atres i no
se veuen la viga en el dells; quan acodixen a la "ciencia" per a
denostar a la LlenguaValenciana, no se donen conter de que eixa ciencia com
escusa, no passaria un riguros examen mes que en un suspens grandissim.
En estos mimbres: ¿pensa el CVC, que estes institucions poderoses, totalment
politisades, poden marcar la pauta del idioma valencià?
SOBRE LA NORMATIVA DE LA LLENGUA, DE LA REAL ACADEMIA DE CULTURA
VALENCIANA.
No podem seguir en este informe, sense deixar constancia de
la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana, perque es el fanal que
nos ilumina, la guia que marca el cami de tants i tants valencians.
Se tracta, com molt be pot comprovar qualsevol estudios, de un pautat adaptat
cientificament al parlar del poble, a la realitat quotidiana dels usuaris
valencians, com no podia ser d'atra manera tractant-se del proyecte fet
realitat, d'una Associacio incrustada en el cor i en l'estima del poble.
Fent un poquet d'historia hem de dir que la confeccio i estudi de l'ortografia
de la RACV, que durant mes de cinc anys dugueren a cap un equip de filolecs,
pintorescament, llicenciats en filologia catalana, per l'Universitat Lliteraria
de Valencia, se va presentar en el Monasteri de Santa Maria del Puig, en el mes
de Març de 1981 i, el notari de Massamagrell dona fe del plec de firmes de mes
de mil intelectuals i Associacions valencianes, com aixi tambe, de cent deu mil
firmes mes, cotejades pel mateix notari, i depositades en el banc de Santander,
recolzant ad esta obra valiosa i extraordinariament minuciosa, per mig de la
que la RACV, dotà a la llengua dels valencians d'un isntrument valiossissim,
perfectament adaptat a la sintaxis, la fonetica i la morfologia del nostre
parlar que, ademes, l'avalà per mig d'una DOCUMENTACIO FORMAL, mes tardanament
publicada, en la que se fa clavapeu del minucios estudi que se tingue que dur a
cap, per a completar esta magnifica obra.
Josep Boronat, membre del Consell Valencià de Cultura, i u dels firmants i
intervinents en l'acte del Puig, recorda en el seu llibre POMELL DE
VALENCIANITAT, l'efemeride, dient:
"Tot aço s'ha fet seguint les mes modernes corrents llingüisti ques: els
llingüistes actuals de prestigi -de prestigi- s'interessen molt mes per
l'estudi sincronic (es dir, per cóm es la llengua hui, com es parla actualment)
que per les etapes que haja tingut en el passat (per l'estudi diacronic, que
s'ha de fer, pero que no es determinatiu).
En canvi, els llingüistes catalanisadors, en contra de tota evidencia
cientifica, no solament fan despreci del parlar actual valencià, sino que
intenten canviar-lo, modificar-lo, per a que vaja convertint-se en catala. Si
ho conseguiren, en les escoles, dins d'uns quants anys hauria mort el valencià,
i les noves generacions s'expressarien en catala. No son, per tant,
llingüistes: son salvages que volen assessinar la llengua valenciana".
(Pomell de Valencianitat. Pagina 143. Josep Boronat).
Han transcorregut setze anys i les paraules de Boronat, en un percentage
elevadissim, s'han tornat profecia casi a punt de cumplir-se. Es palpable, que
quant s'anunciava des del monasteri de Santa Maria del Puig, esta a punt de
prendre cos, de tornar-se, efectivament, en una realitat palpable, perque la
catalanisacio de la llengua ha segut consentida i auspiciada pels governs de
torn, i perque el catalanisme, sempre ben dotat economicament, ha tengut ocasio
d'infiltrar-se en totes les arees d'influencia de la nostra Comunitat.
Resulta verament incomprensible, que dins del nostre Reine, hagen naixcut
individuos, sempre mes disposts a decantar-se per propostes extranyes, que per
eixir en apoyo i defensa de lo propi.
Dels bons valencians amparats en la serietat i la ciencia de la RACV depen la
subsistencia d'una llengua a punt de suicidi per falta de l'amor que hi ha que
tindre a les coses propies i, especialment a la cultura.
L'ACTUACIO CATALANISADORA DELS SOCIALISTES.
El 19 de Septembre de 1982, la Consellera de Cultura i
Educacio, Ampar Cabanes, autorisà l'ortografia general de la Llengua
Valenciana, per a aplicar-la al mon de l'ensenyança. Se tractava de la
normativa "cientifica", pensada i ajustada per al poble valencià,
feta pels filolecs valencians de la Real Academia de Cultura Valenciana (Centre
de Cultura Valenciana, fundat per la Diputacio de Valencia en 1915, seguint les
mateixes pautes que l'homonima de Barcelona respecte a l'Institut d'Estudis
Catalans)
Imprevisiblement, el govern d'UCD en el poder, perdia les eleccions
estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme. Vintinou
dies despres de l'entrada en vigor de la normativa aprobada per la Conselleria
d'un govern legalment constituit, el nou Conseller de Educacio, soterrava
aquell fet que haguera pogut ser el de la normalisacio pacificadora de la Llengua
Valenciana.
En una majoria absoluta apabullant, el nou mandatari de l'Educacio, tan
sutilment com nos va ensenyar a fer les coses durant tot el seu mandat, sense
armar ni pols ni remoli, va conseguir que els mestres se doblegaren a les seues
pretensions. Baix l'amenaça velada de quedar-se sense plaça, els va donar tres
anys per a reciclar-se a la normativa catalana.
Se va fer desapareixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per Cabanes que,
en alguns llocs ya estava distribuida i, en un acte d'imposicio mes propi de
les maneres hitlerianes, s'inicià l'invasio de l'administracio, radio,
televisio, coleges, instituts, Universitats, etc, ordenant l'estudi de la
llengua en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans.
Esta actuacio totalitaria, sesgada i maliciosa, sense cap tipo de consense en
les Corts Valencianes, hasta l'extrem de que no va necessitar cap decret o llei
per a fer efectiva l'implantacio, que encara hui se seguix aplicant sense que
s'arreplegue ni en la Llei d'Us del Valencia, ha conduit a crear una sarcia de
filaments moguts des de la Conselleria d'Educacio, que a hores d'ara es
imposible de desactivar. Ni tan sols el PP, partit governant en l'actualitat,
ha pogut lliurar-se de tota la gent procliu a la causa catalanista, que el PSOE
va instalar dins de totes les instancies de decisio. En la actualitat conviuen,
lamentablement, i manegen els fils de l'educacio els mateixos comissaris. Les
ilusions que el poble se fea durant la campanya electoral que dugue al PP al
poder, de que anaven a resoldre el problema de la llengua, de res nos han
servit, perque el problema, seguix, no igual, sino pijor que com estava fa uns
anys.
S'esta comprovant un fenomen que, precisament, es el que l'invasor catalanisme
buscava i la ma ejecutora del Conseller socialiste va ficar en practica: hui,
quan els chicons finalisen els estudis ho fan totalment convençuts de que lo
que els han ensenyat en les escoles es la Llengua Valencia i, inclus, se'ls ha
menjat el cervell de tan gran manera que, no es que no sapien qui es Fullana,
sino que tenen per catalans a Ausias March, a Joanot Martorell o al Tirant lo
Blanch.
Per aixo creem, des d'esta Associacio Cultural, que l'encarrec del president
Zaplana al CVC, no es mes que una fogida cap a vant. Una fogida cap a vant poc
meditada, perque una vegada en l'informe del Consell en les seus mans, qui
tindra que resoldre el conflicte sera el propi president i, llavors, s'haura de
definir adoptant una postura politica sobre una questio que no es pot resoldre
mes que per referendum i ya.
Ara, les forces secessionistes del catalanisme, s'estan aprofitant de la
coyuntura actual i del tracte preferent per part dels politics. Per aixo ya se
van sentint veus que demanen que la normativa aplicable a la llengua valenciana
siga la que s'esta ensenyant en les escoles perque - diuen- es la legal i
acceptada, quan de tot el mon es sabut, com ya hem dit, que l'aplicacio d'estes
normes fon el producte d'una decisio totalitaria d'un conseller d'ingrata
memoria, que ha contribuit, poderosament, a soterrar les ilusions d'aquells que
verem en el PP, un raig d'esperança per mig del que recuperar la Llengua
Valenciana, hasta hui denostada insidiosament i abolida casi totalment pel
socialisme i la continuitat en l'accio del Partit Popular.
LA SITUACIO ACTUAL.
De tot lo escrit hasta ara se despren, que l'actual situacio
no pot ser mes descoradora. L'encarrec del president Zaplana, al CVC, en conte
d'apaciguar l'ambient, esta propiciant uns moviments subversius, envolvents i
quasi terroristes, que hasta hui no se recordaven. Directors d'Instituts
rebugen a l'IVAJ precisament per sa politica llingüistica en defensa de la
Llengua Valenciana, que no es la catalana. Manifestacions descarades en pro del
catala com a llengua propia dels valencians. Protestes en les inauguracions de
les noves seus de l'IVAJ, units a blasfemies, insults i escopinyades, llançades
per uns alumnes entre quinze i setze anys, als que els han menjat la totina i
que envien, en hores lectives, com a alvançadilla de la discodia, mentres els
responsables no donen la cara. Son alguns eixemples de com se troba el problema
de la llengua.
Per atra banda, des de les Universitats, s'esta intentan intoxicar l'ambient
per mig de manifestacions mes propies de gent sense cultura i dient que
l'homologacio "cientifica" la donen les Normes ortografiques de
Castelló del 32 i, consequentment, la gramatica de Carles Salvador, dos
derivacions d'aquell desgavell, ya comentat en la plana 3 d'este informe. Al
mateix temps que recaben per a l'Institut d'Estudis Catalans la potestat de
dictaminar sobre la llengua catalana, referint-se al valencià o, en tot cas,
que eixa responsabilitat recaiga en eixe fantasmagoric Institut de Filologia de
la propia universitat, creat en temps recient pel Conseller Ciscar, per a
obviar la força cultural i cientifica de la Real Academia de Cultura
Valenciana.
Tambe, des d'instancies de poder de l'ensenyança, i com no, des de
l'Universitat -com diu mossen Costa, llicenciat en filologia per l'Universitat
de Barcelona i decantat per l'idioma valencià autentic-, seguixen les normes de
l'IEC, organisme que ha arreplegat per a la seua norma escrita "els pijors
idiotismes i manierismes de l'artificial llenguage academic catala", i a
tota costa, volen introduir eixe fem en la Llengua Valenciana.
En resumits conters, el panorama actual de la Llengua Valenciana, considerem
que no pot se mes desalentador, hasta tal punt que no nos podem permitir
l'optimisme.
RESUM.
Per a finaliçar, resumim en set punts, les conclusions
d'este informe que l'Associacio Cardona i Vives de Castello, presenta a la
consideracio del Consell Valencià de Cultura:
1).- Que el problema llingüistic que se dona en la nostra Comunitat Valenciana
i que s'arrastra des de temps immemorial, no l'hem creat els valencians.
2).- Que no nos pareixen acceptables postures anti cultura valenciana, com les
demostrades per l'Universitat, les escoles o els instituts, des d'on se preten
per la força, impondre a la joventut, una normativa "acientifica",totalment
alluntada de la veritat.
3).- Nosatres creem que el parlar del poble ni se pacta ni se negocia. Seria
una humillacio raonar d'igual a igual en els que intenten decapitar la Llengua
dels valencians, arrailada en el cor del poble, dins d'una cultura de sigles.
4).- Obviant tot lo expost, considerem que no se deu de parlar en aquells per
als que, el concepte cientific consistix en dogmatisar sense aportar cap de
prova que avale eixa ciencia a la que tan continuadament acodixen.
5).- Considerem, tambe, que no es cap encert que el President Zaplana li
encarregue al CVC l'informe sobre la Llengua Valenciana, mentres en les
escoles, televisio, Universitat, Administracio o, inclus, en els examens de la
junta calificadora, se seguixca mantenint la normativa catalana. Pensem que
l'encarrec de la primera autoritat, no deixa de ser una trampa saducea, per mig
de la que, inqüestionablement, s'esta prenent partit per una normativa
determinada, en despreci de la valenciana.
6).- Igualment considerem que no es possible cap componenda encaminada a la pau
llingüistica, en tant en quant, des dels estaments que s'auto consideren
"cientifics" no accepten, diafanament, que la Llengua Valenciana, es
la propia de la nostra Comunitat, unica, independent, autonoma i estatutaria.
7).- L'Assocciacio Cardona i Vives, per fi, vol deixar constancia de que
considera com a maxima autoritat llingüistica per a decidir sobre la Llengua
Valenciana, a la Real Academia de Cultura Valenciana
A grans pinzellades, i sense voler fer farragos este informe
aportant abundant bibliografia, o cites de personages i eixemples ortografics o
sintactics, creem que s'ha donat una clarissima exposicio del problema que
sufrix la Llengua Valenciana des de principi de sigle - en el sigle passat, des
de Catalunya s'assumia que el catala era un dialecte del Provençal, i no se
plantejava cap problema- i que no ha fet mes que anar aumentant, del mateix
modo a com ho fa una bola de neu que a mida que s'arrastra per la falda de la
montanya cara a vall, s'engordix. En l'actualitat, i lamentablement per al
poble valencià, el tamany d'eixa pilota que, insistentment, ha anat fent-se
gran impulsada pel catalanisme, que en constancia, ha desvirtuat totes les
propostes culturals del nostre poble, se troba en un moment culminant i
perillos que podria conduir-nos, atra vegada, molt a pesar dels valencians, a
tindre que prendre mides indesijades, per a defendre la nostra identitat.
Aixi, puix, i en cumpliment de la crida del Consell Valencià de Cultura, i per
a colaborar en l'informe que el President Zaplana ha demanat, estes son les
conclusions que aporta la nostra entitat.
En Castelló de la Plana, a vintisset de febrer de mil noucents noranta huit.
El President: Gonzalo Romero
cites
Las
cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de
monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego y
latino
Carlos Ros Hebrera
