miércoles, 18 de enero de 2012

ARROGANTE, DERECHA ACOMPLEJADA



Autor: José Manuel Bou/

La situación política española es lamentable para todo quien no se regocije en los dictados de la progresía y lo políticamente correcto. Un PSOE agresivo, anticlerical, enemigo de la unidad de España, se alterna en el poder con un PP sin ideología, un partido-gestión, vacio de principios o valores. Como terceros en discordia, una pléyade de partidos entre el separatismo y la extrema izquierda, imponiendo en épocas de mayorías simples sus políticas insolidarias y propias de animales de rapiña al conjunto de los ciudadanos. El resultado: las tasas de desempleo más grandes de Europa, una banda terrorista en activo y con representación en las instituciones, y un enfrentamiento social con muestras de manipulación de la historia, intolerancia religiosa y fomento del secesionismo de algunas de nuestras regiones, y, junto a todo ello, la clase política menos preparada, mejor retribuida, más extensa y más inmoral de occidente. La explicación del porque de este estado político tan lamentable hay que buscarla en la historia o, mejor dicho, en la manipulación de la historia.
A principios de los 80 España era el país más de izquierdas de Europa. La nación que tradicionalmente se había definido por su catolicismo y su tradicionalismo, daba una amplísima mayoría absoluta a un partido socialista presidido por Felipe González, que hacía bandera de los ideales opuestos y presumía que, después de gobernar ellos, a España no la conocería ni la madre que la parió. Después de la crisis del 93, que ahora, sumidos en la actual ya hemos olvidado, pero que en su momento causo un empobrecimiento para muchos españoles semejante al que se vive hoy día, el Partido Popular llegó al poder. Pero cuando el voto dejo de estar condicionado por las circunstancias económicas, para “ideologizarse” de nuevo, tras el atentado del 11M, el PSOE de Zapatero, ultra-capitalista en lo económico, como revelan sus rescates a la banca, congelación de pensiones, bajadas de sueldos a los funcionarios, y otras decisiones; pero ultraizquierdista en lo moral, como ponen de manifiesto su manipulación de la “memoria histórica”, negociación sin límites con los terroristas, compadreos con el separatismo, y demás; llegó al poder dispuesto a arruinarnos de nuevo como así ha sido, sin perjuicio de la responsabilidad compartida con el PP en determinados aspectos de la crisis, como el despilfarro en Ayuntamientos y CCAA gobernadas por el PP o la burbuja inmobiliaria que se inició en la era Aznar.
En todo occidente existe una ley no escrita según la cual, gobierne quien gobierne, siempre se produce un predominio en la práctica, de la derecha a nivel económico y de la izquierda a nivel cultural. Quizá en España esta ley se cumple con más exactitud y fuerza que en otros lugares. Debe notarse que cuando hablo de derecha, en este sentido, me refiero a la interpretación de la dualidad izquierdas-derechas que hace el marxismo, según la cual la derecha se identifica con el capital, con los intereses de los más favorecidos. Así, gobierne quien gobierne, las políticas públicas siempre benefician a la gran empresa y a la banca, en lo económico, a la vez que en lo moral, siempre predominan las ideas más progresistas, las que minan los cimientos sobre los que se asienta la civilización, las que más infravaloran los conceptos de patria, familia, comunidad, vida, fe… las que imponen un nihilismo vacio que huye hacia delante, carente de valores. Los partidos de derecha, con la excusa de defender los valores tradicionales (en España, ni eso, la excusa es la mera gestión) defienden los intereses de los privilegiados. Los partidos de izquierdas, con la excusa de defender al obrero y al desfavorecido, machacan dichos valores con ataques a la iglesia, a la unidad nacional o a todo aquello que los represente. Al final nadie defiende ni los valores tradicionales ni los intereses de los desfavorecidos, todo es mera retórica al servicio del verdadero poder: el del dinero, que no conoce Dios, patria ni solidaridad ninguna.
Que España, a la muerte de Franco, viviera una reforma aperturista parecía lo más lógico y podía encajar con los deseos de la mayoría de la población, que si bien había vivido el franquismo con normalidad, entendía que España debía asimilarse a los países de su entorno. Pero esa transición a la democracia se podía hacer de muchas maneras, y no todas resultarían satisfactorias a la izquierda emergente, que, en última instancia, veía la reforma política, no como un fin en sí misma, sino como una forma de llegar al poder. Para que el nuevo sistema fuera creíble, en España debía gobernar la izquierda. Solo entonces la transición estaría completa, se habría creado una “nomenclatura” de nuevos dirigentes en la que estuvieran incluidos, tanto quienes ejercían el poder durante el franquismo, como quienes aguardaban su turno en la menguada y extremista oposición al régimen, aun a costa de esquilmar a los españoles a impuestos para pagar tanto sueldo. Nadie podría dudar entonces de la legitimidad democrática del sistema, ni negar a la clase económica dirigente española las oportunidades de enriquecimiento que la apertura comercial que supondría les daba. La historia de la transición que no se cuenta, fue la de cómo incorporar a la izquierda opositora al régimen al poder político, sin desalojar de él a la clase dirigente durante el franquismo, multiplicando los cargos públicos. Para eso, además de para satisfacer al separatismo, se diseño la estructura del estado autonómico, con la gran cantidad de órganos duplicados, administraciones inservibles, etc. Por eso tenemos un parquet de coches oficiales mayor que el de Estados Unidos, unas televisiones públicas con 10 veces más personal que las privadas, y un largo etcétera de abusos y enchufismos. Pero no solo había que incorporar a la izquierda al poder: esta debía gobernar, para que nadie dudara que el nuevo sistema no era una prolongación maquillada del franquismo. Mi tesis es que se produjo una traición, una dimisión, un suicidio de la derecha española que le entregó el poder y el predominio ideológico deliberadamente a la izquierda para satisfacer los dictados de la plutocracia, de los poderes económicos, del poder financiero que así lo quería.
Para llevar a cabo esta estrategia, completamente autodestructiva, había que entregar a la izquierda las instituciones creadoras de opinión, la educación, los medios de comunicación, había que aceptar las tesis de la izquierda en la interpretación de la historia, había que difamar el franquismo y presentar la futura democracia como una utopía. La derecha española tenía que retirarse como fuerza cultural e ideológica dejando a la izquierda el terreno vacío para que lo ocupara.
A partir de ahí, en el debate político cotidiano, la derecha adolece de cierta falta de legitimidad de origen (se ha llegado a comparar en este sentido, con cierto humor, con el vino de tetrabrik), por fundarse esta en un franquismo demonizado, mientras que la izquierda, entendiendo sus virtudes probadas por proceder de la lucha antifranquista (de la que también procede ETA, por ejemplo) muestra cierta arrogancia y, en última instancia, saca como argumentos los muertos de la guerra civil (el abuelo de Zapatero, por ejemplo) en la suposición, históricamente falsa, de que solo hubo muertos de un lado. Una derecha avergonzada de su pasado franquista, aunque actualmente la representen personas que no habían nacido durante el franquismo, toma la manta del centrismo con la que tapar sus pecados, mientras una izquierda crecida, carente de autocrítica, en la certeza absoluta de tener razón siempre, por definición, como dogma de fe, desarrolla la intolerancia y la arbitrariedad como formas habituales de gobernar. El resultado: un debate político torcido a la izquierda, no entendida como obrerismo, pues esto es a lo primero a lo que los líderes de la izquierda renuncian, manteniéndolo ya solo como mera retórica, sino como escusa moral (o inmoral) para manipular la sociedad al servicio de la ingeniería social progre, en que se ataca sin piedad a la unidad de España, a la Iglesia Católica y a los valores tradicionales, para dejar un vacio nihilista de ciudadanos adoctrinados, dispuestos a votar a la izquierda por muy mal que gobierne.
Gran parte de nuestros problemas políticos presentes vienen de la asunción por la derecha “moderada” de las tesis históricas de la izquierda y de la demonización del franquismo y de la derecha intelectual española presente, como continuadora del mismo, justificando en el “mal recuerdo del franquismo” todos los abusos actuales de la izquierda. Pero debe notarse que este “mal recuerdo” no está basado en el franquismo real, sino en la manipulación postfranquista. La actual democracia extrae su legitimidad jurídica del franquismo, porque se llegó a ella desde reformas legales y no desde una ruptura. Sin embargo su legitimidad moral parece provenir, a los ojos de la izquierda, de la Segunda República, régimen que se idealiza, prescindiendo de la historia y de sentido crítico alguno. Y esto, lejos de ser un problema meramente histórico, está detrás de los problemas que sufrimos ahora mismo. El anti franquismo todo lo justifica, el sistema autonómico ruinoso porque “es de fascistas defender la unidad de España”, la presencia de Bildu en las elecciones, porque “es de franquistas ilegalizar partidos”, hasta el retraso de 25 años en políticas hídricas, porque la imagen de Franco inaugurando pantanos en el nodo, hace que acometer obras hidráulicas sea “de fachas” a los ojos de la progresía. Por supuesto cualquiera puede tener el juicio histórico que desee sobre el franquismo, también desde el sentido crítico, y es perfectamente legítimo, pero imponer ese juicio por ley y utilizarlo para desprestigiar a los actuales representantes de las fuerzas políticas más conservadoras es un sofisma. Que ese argumento sea asumido por esos mismos representantes, que renuncien a toda lucha ideológica, para presentarse como partidos-gestión, sin ideas, con la economía como único tema de debate, es simplemente humillante.
Para salir de la crisis material y, sobre todo, moral, en la que estamos inmersos, no basta con una victoria electoral del PP. Sin duda desalojar a esta izquierda arrogante, que tanto daño ha hecho a España, será el primer paso; pero si todo se queda en eso, si un PP desideologizado y vacio se turna en el poder con un PSOE revanchista y agresivo, el resultado final no será otro sino la decadencia. Encontrar una derecha sin complejos, que defienda sus tesis con moderación, pero también con firmeza, desde el diálogo, pero también desde la coherencia, manteniendo siempre la fe en sus convicciones, es imprescindible para esa regeneración que España necesita. Y esa derecha, hoy por hoy, no es el PP. La movilización de la sociedad civil más conservadora, de la que ya vemos algunas muestras en las asociaciones de víctimas del terrorismo o en determinados grupos de comunicación (el “tdt party” como han dicho algunos), que sea capaz de presionar al PP para que no pierda sus valores y, en su caso, patrocinar la creación de un nuevo partido que los asuma, es necesaria. Si esa movilización se queda en aupar a este PP deficitario al poder y considera con eso concluida su tarea, habrá hecho un flaco favor al futuro de España. El verdadero trabajo de los españoles de bien, no maleados por la manipulación izquierdista, empieza después de las elecciones. Solo un cambio en el status quo político, y no solo un cambio del partido en el poder, nos traerá la ansiada regeneración.

APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (III)




Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

IMPOSICIO DE LA “LLENGUA MODERNA” EN CATALUNYA

Es important coneixer la manera en que es va impondre la “llengua moderna”, donat el rebuig d’alguns, prou, homens de les lletres catalanes, ademes del mallorqui Alcover. La poderosa Mancomunitat posà tot lo seu potencial economic en l’expansio i promocio de tot tipo de publicacions, en la sola condicio de que estigueren escrites en la normativa fabrista. En el “Institut d’Estudis Catalans” trobaren empleo infinitat d’escritors i artistes. Les publicacions, revistes, seminaris, quins editors i directors estaven vinculats al nacionalisme, obedien el “dictat” filologic. La Mancomunitat creà infinitat d’institucions, el “Institut d’Educacio General”, “quins proposits eren tan amples que abarcaven des l’ensenyança del “folclor“ en l’inclusa, hasda la formacio atletica, sense oblidar l’educacio moral, del sentiment, de la voluntat, de la paraula, del sentit civic, vida de relacio, etc.”. “Totalitarisme pur”, comenta Garcia Venero (II, pag. 164). Per a totes estes institucions diverses, que abarcaven des de l’ensenyança de la cuina i llabors caseres, hasda l’escola de funcionaris, eren precises obres de text, que encargaria a editors privats, pero que totes elles responderien a les normes de Pompeu Fabra. El testimoni d’un catala vinculat a tots estos events del nacionalisme de principi de sigle, en lo seu llibre “Cuaranta anys d’abvocat” i tret a colacio per Garcia Venero (II, 163) es definitiu: “Dec de fer nota que en aquella epoca els correctors de proves, per consentiment general, eren una especie d’agents de l’autoritat, encarregats de l’eixecucio de les normes ortografiques i gramaticals del nostre idioma en formacio...” (sic). Hem volgut citaar estos fets,  per la similitut existent entre estos i l’actual situacio qur s’està donant en Valencia, en relacio a l’imposicio de la normativa fabrista.


LES ATRIBUCIONS TERRITORIALS DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Josep Guia recorda en lo seu llibre “Digueu-li Catalunya”, pag 14, que esta institucio en una empresa significativa “per l’alliberament nacional”,  per lo tant lo seu ambit d’actuacio no s’ha llimitat a les fronteres naturals (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) sino que ses poderorsos tentaculs s’extenen per tots aquells espais que segons ells es parla la “llengua catalana”. El filolec mallorqui, mos conta que, ni Prat de la Riba ni Pompeu Fabra, acceptaren un proyecte complementari de les normes, que tractava de donar solucio als problemes ortografics de Valencia i les Balears i que no s’havia tingut en conter per a res. L’oposicio d’estos naixia del temor a que un “tortosi o lleidata o un valencià”, poguera elaborar atres normes distintes de les de l’Institut; mos imaginen la socarroneria del cureta de Manacor en lo seu comentari al respecte. “Les catalanisres s’hi son acostats massa poc devers València” i no coneixem l’anima valenciana mes que per la “corbella” i per damunt”. Yo se ho vaig avisar als de l’Institut pero no vullgueren escoltar-me, creguent-se ells que els de Valencia hi havien de rebre a “genellons” lo que els digueren des de Barcelona...” (F. Carreras Candi. “Geografia General del Reino de Valencia”).  Tot aço ocorria en el primer terc d’este sigle. En la actualitat i recientment segons declaracions del president de l’entitat, arreplegaes en “El Periodico” del 9.1.86, al jujar l’actitut del Ministeri d’Educacio cap al “Institut” per la concesio de la sunvencio al “...comprendre que la nostra llabor investigaora sobrepassa l’ambit merament local...” “...Casasus recordà que la llabor de l’Institut s’exten a la comunitat autotoma catalana, valenciana, balear i part d’Arago...”. Segons el periodiste que fa l’informacio, “...els estatuts de l’Institut, este, te jurisdiccio sobre totes les terres de llengua catalana...” (“El Periodico”, 8.1.86). Quede clar, puix, qui es l’ambit territorial d’actuacio, que s’han apropiat.

EXTRATEGIES DE PENETRACIO 1932 I SES ANTECEDENTS

Esta es una data clau per a comprendre tot el proces seguit, pel catalanisme, en sa penetracio en Valencia. Per estes llatituts els nacionalisme sempre ha trobat a grups i persones receptives a ses postulats. No anem a analisar les raons en profunditat, a soles constatarem els fets. Victor Balaguer trobà a Vicent Boix, un erudit valencià coetaneo d’ell. Jacint Labaila tambe es deixà seduir i li fon publicat un llibre de poesies en Barcelonam “Flors del Turia”. Este poeta asistia a les classes nocturnes del LiceuValencià, en el qui donava classes gratuites Boix, es est un detall a considerar. La polemica es suscità pel prolec d’este llibre, que corregue a carrec de Victor Balaguer. Entre atres coses dia: “Lo valencià no es mes que una branca del catala: una branca del gran tronc de la llengua d’oc...” Corria l’any 1868, en Barcelona i en motiu dels Jocs Florals, hi hague una concentracio de poetes. De Valencia assistiren Teodor Llorente, Ferrer i Bigne, Querol, etc., aixi com de Mallorca i Provença. “L’asombro de la delegacio valenciana fon trobar-se a Jacint Labaila sentat entre els personages del consistori dels Jocs Florals. I Labaila fon l’insolit manteneor d’aquellla ocasio.” En la polemica tercià el periodic de Madrid “El Figaro”, que prengue partit en contra de Victor Balaguer i l’autor del desaguisat. Labaila, el poeta valencià que “vengue s’anima per la publicacio d’un llibre i per un pergami d’una academia”. Ya en aquelles feches la polemica es plantejava sobre bases llingüistiques que ocultaven el transfondo poilitic que tancaven (sic) (J.L. León Roca. “Raco de l’Olla”. “Levante”, 1982. Valencia). Creem necessari aportar estes cites que d’alguna manera ajudaran a una major comprensio del problema que tractem d’explicar. Clarificaor es el testimoni d’un dels valencianistes que va viure els avatars del nacionamlisme valencià d’escomençament de sigle i inclus posteriors, Miquel Adlert Noguerol (juriste). Vinculat al catalanisme, de bona fe, repudià d’este en la decada dels 70-80, fent publica declaracio i denunciant les intencions del pancatalanisme. Aixi explica sa proclivitat: “...el valencianisme naixque sentint el catalanisme com sa germa major que, ademes, ha triumfat en la vida i ha alcançat la prosperitat. Esto fea que els valencianistes mos mirarem en els catalanistes com en un espill que mos havia de donar la visio de lo que hi havia de ser la nostra image...” “...aço mos dugue un ansia d’emulacio, a una autentica limitacio del catalanisme; llançant-mos a la proteccio de ses poderosos braços, sense intents identificaors sino fraternisants...” “...el nacionalisme catala ha arrastrat en ansia unificaora als valencians caigusts en el pancatalanisme...” (M. Adlert Noguerol. “Generalitat. No.” “Levante. 1982. Valencia).

miércoles, 11 de enero de 2012

APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (II)




Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

LA LLENGUA CATALANA COM A RAO SUPREMA

Des dels romantics del sigle passat en ses fantasies oniriques creaors del catalanisme lliterari i precursors del politic, hasda aplegar als nostres dies en ses epigons, tots, absolutament tots, han considerat a la llengua catalana com a factor determinant de sa personalitat colectiva. Infinitat de cites avalen nostra afrimacio. Victor Alba, en son llibre “Catalunya de tamany natural” aixi es manifesta: “Per al catala, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”. En este mateix sentit s’expresa l’editor catala J.M. Castellet, en l’acte de presentacio del llibre del senaor socialiste, Francesc Ferrer, “La persecucio politica de la llengua catalana” (El Pais, 6.12.85), “...per ser la llengua el nucleo principal de la nostra personalitat...”. Matisant encara mes estos conceptes el periodiste que fa la resenya, fica en boca de l’autor les paraules següents: “...l’element mes important de Catalunya es sa llengua i si es pert esta, desapareix la nacio...”. De tot allo es despren que, per al nacionalisme catala, la llengua ha passat de ser un mig de comunicacio, de transmisio del pensament, a ser el pensament en si, en l’ideal, en la sustancia, al remat en el dogma que sustenta sa personalitat.

LA LLENGUA COM ARMA POLITICA

El periodiste Torres Murillo, a l’estudiar la situacio de les llengües minoritaries d’Europa (Las Provincias”, 27.3.82), fa les següents reflexions: “On existix apaisanament nacionaliste, la llengua, arma de poder politic...” i seguix afirmant: “...la llengua es convertix en algo mes  que un vehicul de comunicacio o d’autodefinicio, es convertix en un mur de separacio...” “...s’aplega a considerar la llengua materna la llengua del poder i s’impon als somessos...”  Encara que parla en termens generals, si podem aplicar tot aço al conflicte valencià-catala, per donar-se esta circunstamcia impositiva d’una llengua, per part del nacionalisme catala, sobre Valencia, entenent-lo des de la perspectiva de poble somes llingüistica, cultural i politicament, que es lo que es preten.

UN SOFISMA: “L’UNITAT DE LA LLENGUA”

Per a poder justificar, lo injustificable, en este proces de subordinacio idiomatica, hi hague que llançar un sofisma: "l’unitat llingüistica” del valencià i el catala (tambe del mallorqui), com un primer pas del proces que es du a terme. A continuacio donar nom ad eixa entelequia: “lengua catalana”, establint la següent premisa: Llengua es igual a Cultura i basant-se en aço es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla catala es catala i els valencians parlen catala, la conslusio serà que, els valencians son catalans i catalana puix serà sa cultura.

RAONS DE L’EXPOLI

Lliteraries

U dels erudits catalans que han estudiat als classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha segut Ramon Miquel i Planas.  Concluyent i definitiu es el prolec del “Cansoner satiric Valencià dels sigles XV i XVI”, diu aixi: “Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions  d’autonomia de sa varietat idiomatica, front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula en les Illes Balears...” “privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca...” “...seria deixar la nostra historia lliteraria truncà en el centre del seu creiximent i ufania; mes encara”; seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en cap d’atre moment, abans de la “Renaixença”, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent mes.” No ne fan falta comentaris al text per a clarificar les possibles, si les haguera, sobre les raons expostes per a justificar la subordinacio a Catalunya de la lliteratura dels classics valencians. Si a cas recordar a Torcuato Luca de Tena: “Pero, ¿es parla en Valencia el catala o es parla en Catalunya el valencià?. Perque les primeres manifestacions escrites culturals son valencianes, no catalanes...” (Hoja del Lunes”, de Valencia, 20.2.1978).    

Culturals

Si en principi s’establi el sofisma de la “unitat de la llengua”, a continuacio es passà a difondre que llengua es lo mateix que cultura. Esta definicio es del tot tendenciosa, ademes d’impropia, per quant que el concepte cultura es molt mes ample que el de llengua. Aço, que al nostre juï es algo tan fonamental, ha segut asumit per persones en general afectaes pel sindrom del catalanisme, de manera que ho han convertit en un dogma. D’ahí que el senyor Jordi Pujol, en el Congres, defengue la federacio en atres regions basant-se en una identitat llingüistica i cultural que “es la base de tota nostra politica, identitat, que en este cas, porta el nom conegut...” “.. en lo historic , cultural i llingüistic de Països Catalans...” (Las Provincias”, 6.8.1978).

En totes estes premises no mos deu d’extranyar, puix forma part de l’estrategia del nacionalisme, el promocionar i reforçar tots eixos plantejaments difundint, be en publicacio de tot tipo, o en manifestacions culturals, que la cultura catalana abarca tots l’ambits dels “Països Catalans”, tenint-la per consegüent com a tal. L’eixemple de la “Paella Valenciana” plat tipic de la gastronomia valenciana, que fon presentat en la “Semana Cultural Catalana en Berlin” (1978), com a catalana. En el llibre de “Historia de la musica catalana”, de M. Valls i Gorina, en la pagina 32 afirma que el “Misteri d’Elig es provablement el mes celebre de tots els apareguts en terres catalanes”. Que en el llibre firmat per Alejandro Cirici i Ramon Manet, “Ceramica Catalana”, es troba la ceramica de Manises, de Paterna, d’Alcora, el Museu Gonzalez Marti, etc. etc. En atre llibre, tambe firmat per Alejandro Cirici i Jordi Gumi “El Art Gotic Catala”, des de la Porta de Sant Miquel, de Morella, hasda la Colegiata de Gandia passant pel castell de Penyiscola, el Micalet, les Torres dels Serrans i de Quart, etc. etc. Tot es catala. Pero no para ahí la cosa, en el llibre de Josep Mainar i F. Catala Roca, “El Moble catala”, com de costum es troben una serie de mostres de mobles que perteneixen a Valencia i les Illes Balears ("La“ Provincias”, 25,26 i 27 de mayo de 1978). I per a remat d’esta breu exposicio, aportem la cita de la pagina 295, de la Enciclopedia Catalana, a on pot vore’s el mapa del mar mediterrani, que per obra i gracia del llavors conseller de Cultura de la Generalitat Catalana, Max Canher, passa a cridar-se “Mar Catalana” (“Las Provincias”, 15.7.1980).

Politiques

“Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa nacionalitat”  “I hui en Catalunya, ya no se diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca”.  “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional-, total, formant a soles un cos en Valencia i les Balears”. He aci uns retalls del pensament de Rovira Virgili (1882-1947), del seu llibre “El Nacionalismo Catalan”. Bussejant en l’historia troben antecedents, entre atres, en Valentin Admirall, a qui se l’atribuix la paternitat del catalanisme politic. En maig de 1868, este personage va propondre que, en el “pacte de Tolosa” concepcio esta d’una Espanya federal, abarcara a Catalunya, Baleares, Aragon i Valencia. Per a Admirall la llengua era considerà com a una rao cientifica. “Historia del nacionalismo catalan”, M. Garcia Venero). Anys abans, Victor Balaguer, “...aplegà a formular un conat que –en variants estadistiques- reproduirien partits posteriors: l’imperiaslisme catala, penetrant en la llengua en l’antiga Corona d’Arago...” “volia formar un bloc politic Catalunya-Arago-Valencia-Mallorca, per a intervindre en la politica general de la nacio en nom d’un particularisme supraregional...” (M. Garcia Venero. “Historia del Nacionalismo Catalan” V. II pag. 272).

BOGARD Y BOGART



Autor: Ricardo García Moya



La viuda Conejos, en 1750, imprimía un sermón de fray Ignacio Bogart que sorprendía por su agresividad. Predicado en Alzira el día del Corpus, el probable antepasado de Hum­phrey Bogart hablaba del campo de batalla, el fusil, “la vayoneta” (sic), bombas, te­rremotos, etc. Predicador del convento de Santa Bárbara de Alzira, Bogart se mostraba orgulloso de “nuestro Reyno de Valencia”; aunque sólo es­cribiera en castellano y latín No obstante, sabemos que el valenciano era la lengua co­mún entre los religiosos, estu­vieran en Alzira o muy aleja­dos del Reino.
Prueba de lo anterior es el testimonio de fray Joseph Marqués, misionero en el desierto de Sonora y territorio apache hacia 1770. El manus­crito de su compañero fray Garrigós (que dimos a conocer en un diario que ahora es vasco), cuenta anécdotas como la del fusilero valenciano que se jactaba de matar indios, hasta que “entrando a bata­llar con los apaches, salió con una pierna quebrada de un balazo, y hoy anda con una pierna de palo” (Bib. Nac. Ms. 5695). De más valor son las frases que, en idioma valen­ciano, pronunciaba el misio­nero: “¡Chic, porta sucre es­ponchat” (f.78); “Chusep, pre­no com vullgues, que ya no puch mes” (ib.) “Es molt gua­pa esta fadrina, yo la vullc molt” (f.58). En ambiente cas­trense, el franciscano lanzaba expresiones duras: “¡Cabró, busca qui et crega” (f.58). Es­tas frases en valenciano del XVIII son intercaladas en el texto castellano y, en contra de lo que la inmersión dice, usar la palatal africada sorda en voces como “Chusep” no era castellanismo, sino un dis­tanciamiento respecto al cas­tellano “Joseph”.
Igual que el valenciano heri­do por los apaches, quizá al­gún miembro de los Bogart anduviera ya por el Nuevo Continente hacia 1750. La co­nexión entre los Bogart de Manhattan y los del Reino es la incógnita que permite espe­cular tomando como base la rareza del apellido. Las raíces maltesas que se le atribuyen quizá fueran fruto de los ex­pedicionarios valencianos que defendieron la disputada ínsu­la de los turcos, e incluso la gobernaron. A fines del XVII, el Gran Maestre de Malta era el valenciano Perellós, el mis­mo que comenzó la construc­ción del gran templo a la Vir­gen de los Desamparados jun­to a la fortaleza de La Valeta, centro estratégico del Medi­terráneo.
Respecto al idioma de los al­cireños coetáneos de Bogart lo observamos en textos como las “Dezimes en valenciá”, cuyo autor pudiera ser el li­cenciado Pedro Martí, conoce­dor del griego y capaz de com­poner ingeniosos anagramas y acrósticos latinos. (Martí, P: Oración que el clero de Alcira consagró a S.Cathalina. 1736) Los versos siguen el modelo octosilábico de la espinela, y su contenido está dedicado a Vicent Agrait, vicario de S. Catalina de Alcira, El poeta, con la naturalidad de saberse en posesión de una lengua sin­gular, recuerda que escribe “en valenciá”. En el análisis del texto observamos que la tilde grave no era diacrítica de vocal abierta, sino que era la única forma utilizada, incluso en el texto castellano del bi­lingüe opúsculo: “podrèmos esperar” (p.42). Observamos la preposición valenciana “en” (no la inexistente amb) y la voz culta “peregrina” (del la­tín “peregrinus”), alusiva a la visita de los alcireños a la Pa­rroquial de Alcira, “en devoció peregrina”. La inmersión sue­le traducirlo por el arcaísmo “pelegrina”, voz que pervive en su forma masculina como linaje o apellido.
El gerundio “elevant” y el pronombre enclítico “la” es­tán unidos morfológicamente, “elevantla hasta el zenit”; y encontramos la preposición “hasta”, usual en el idioma valenciano del XVII, que sus­tituyó a “fins” para evitar an­fibología con el adjetivo homó­grafo. El fonema geminado [.] de la lengua catalana no exis­te en el idioma valenciano; de ahí que los alcireños escribie­ran “digué glories excelents” en 1736, con la líquida lateral alveolar sonora “l”; no “ex­cel.lents”, con geminada. En la frase: “y ell sempre quedá agrait”, además de la copulati­va y griega observamos la uti­lización de quedar, verbo que algún inmersionista sustituye errónea y sistemáticamente por “restar”.
En la frase “vent obsequiar a sa insigne Titular” emplean el gerundio vent, con la re­ducción vocálica del verbo va­lenciano vore (no el “veient” de “veure”). La permanencia de derivados cultos del latín “titulus” explica la acepta­ción de voces como “titul”, y el rechazo de arcaísmos vul­gares como “titol”. Los lecto­res del opúsculo de 1736, al leer “sa insigne Titular”, ar­monizaban fonéticamente ad­jetivo, verbo y sustantivo; de ahí que “titul” se integrara plenamente en el léxico valenciano del XVIII. (“com te­nen tituls y honors”, Bib.Nic. Primitiu, Ms. 419, h.1790) Una lengua no es superior por poseer más grupos conso­nánticos que sus vecinas, aunque el IEC opine lo contrario. En el verso “eterniza este es­crit”, además del demostra­tivo “este” (no “aquest”), ve­mos la forma valenciana del verbo “eternizar”, sin el dígrafo tz del catalán “eternit­zar”. Con letra pequeña, la falsa Gramática valenciana editada por la Generalidad (Bromera 1996) reconoce que: “en los verbos con el su­fijo -itzar- , la grafía tz se pro­nuncia habitualmente como alveolar fricativa sonora z”. (p.34). Lo que ocultan es que en valenciano, además de pro­nunciarlo, se escribe; como vemos en la poesía alcireña de 1736.
Aparte del eslabón perdido entre los Bogart valencianos y los de Manhattan, hay otra duda: ¿Por qué Bogart caste­llanizó en Bogard su apellido? El fraile era una persona sen­sible que pintaba óleos, teori­zaba sobre el arte y amaba el colorido del pintor de batallas March (Bogard: El retrato de Jesu Christo. 1745, p.10). Qui­zá ese prurito esteticista mo­tivó el cambio de la t a la d, siguiendo el paradigma de Madrit en valenciano y Ma­drid en castellano: (“Madrit”, Orta:             Fiestas por la reliquia de S.Vicent,1600, p.42; “desde Silla a Madrit” Vercher: En la velá d’un albat,1865,p.8). Uno de sus admiradores, que los tenía, ideó un anagrama donde las letras de Bogard se trocaban en “D garbo” (El re­trato,p.24); artificio también usado por fray Miguel Enri­que en versos sobre el arte del franciscano: “Es en el arte de Apeles / tan airoso y remirado, / que siempre que Bogard pin­ta / saca pintura d garbo” (ib.p.24). Falta aclarar si la grafía Bogard fue un recorda­torio de un Bogarde o Bogar­dus foráneo o, lo más proba­ble, una simple castellaniza­ción de este fraile que sólo usó en valenciano la palabra “Is­cariot” (Ib,14); y conste que no aludía a ningún político ac­tual.

Diario de Valencia 3 de junio de 2001

300 ANYS DE SUPLANTACIONS LLINGÜISTIQUES




Autor: Joan Ignaci Culla

 Commemorem, que no celebrem, el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. Molt s’ha parlat d’ella i de les seues conseqüencies. El Decret de Nova Planta (29 de juny de 1707), en el que s’abolien el Furs del Regne de Valencia, marcaria el futur de com s’havia de regir notra terra per part del coleric Felip V, tant en l’apartat politic, com en l’administratiu, aixina com el que seria a partir d’eixe moment el model llingüistic dels nous conqueridors.

 Conscients de la repercusio que tindria el dit Decret que, “por justo derecho de conquista” sustituia el valencià i implatava de forma oficial la llengua dels vencedors, el castellà, els Jurats de Valencia li remitiren un Memorial a Felip V el 17 d’agost de 1707, en el que “s’atrevixen” a advertir-li que: …observando en los autos, registros y fórmulas y todo lo que se actuare, la práctica del idioma de Castilla, se perdería con el tiempo la noticia de la lengua valenciana.

 El despota Felip V, llunt de respectar a un poble que a lo llarc del temps s’havia caracterisat per ser lleal en aquells sobirans que juraven les lleis supremes del poble valencià, els Furs, com a condicio indispensable per al seu reconeiximent –mai al contrari-, els va derogar. El monarca posava en marcha tota la seua maquinaria dictatorial, per tal de crear un Estat absolutiste i centraliste que regiria des d’eixe moment, fins als nostres dies.

 Una de les primeres accions d’este nou regim autocrata que s’implantava per la força en el nostre Regne, va consistir (aixo ha perdurat en el temps), en tindre controlat tots els estaments, entre ells el de la justicia. Prova d’aixo era nomenar relators de castellà, per als pleits que, llogicament, es desenrollaven en la llengua que parlava el poble, el valencià. Axina consta en el Llibre del “Real Acuerdo”, de data 3 d’octubre de 1707: …en atención a que los pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertarse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala…

 L’iglesia tambe es posava al servici de l’oligarquia imperant (com hui els acolits de Saó i atres panflets per a l’adoctrinament, en este cas, del catalanisme) en contra dels seus fidels païsans. El cas mes flagrant el va propiciar l’Arquebisbe Mayoral (¡i te un carrer en Valencia!) qui va recorrer durant mes de 20 anys totes les parroquies de la seua docesis per a implantar el Item prohibitiu, en el que deixava clar l’imposicio del castellà, en contra del valencià: El idioma castellano es el que en este tiempo se ussa regularmente en todos los Tribunales....Por tanto, Mandamos: Que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en Valenciano.

 Pero com passa en tots els regims dictatorials, sempre hi ha qui vol anar mes llunt que el propi dictador, este era el cas dels bisbe d’Oriola, Gómez de Terón, qui no a soles postergava el valencià, sino que amenaçava en sancions ad aquells que no se adaptaren al nou idioma de l’imperi, com queda de manifest en la seua visita a la C. de S. Nicolau d’Alacant el 23 de març de 1740: ...que de ahora en adelante se extiendan los motes en Idioma Castellano....con apercibimiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que le hubiere escrito, en una libra de esta moneda.

 Pero per si acas algu es despitava, se “l’indicava” com i de quina manera tenia que fer-ho. Es el cas del Item (paregut al de Mayoral), que es troba, en l’any 1750, en el Quinque Libri, nº 9 de Torrent, ff. 118 vº i 119: … mandamos, que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel.

 Tot, absolutament tot l’oficial, tenia que adaptarse al castellà, i en tot cas, alguns tenien que explicar per que ho feen en valencià, es el cas de Joseph Debon: Dedicatoria en Sermón de la Cofradía, Valencia, 31 de juliol de 1755: Al Exc. D. Cristóbal Crespi… por estatuto inviolable de la cofradía se predicó en nuestra materna valenciana, y se imprime de la suerte que se dixo, a honor del santo que no usó otra, y para conservación de la misma lengua.

 El poder de la força establia la seua llengua oficial, el castellà, pero el poble, a diferencia d’ara que, exactament igual que fa 300 anys, tambe es obligat, “per dret de conquesta” a sustituir la seua, el valencià, per un atra, el catala, no es va quedar agenollat.

 Va surgir en este temps, com hem dit en atres ocasions, una figura que iniciaria la renaixença valenciana, Carles Ros. Este intelectual lluitaria incansablement a traves de les seues publicacions per la dignitat de la llengua valenciana, i per a que el poble no perguera la que era la seua llengua propia, indistintament de qui ostentara el poder i dels fins que perseguira. Gracies a estes i atres iniciatives, ha segut posible que la llengua valenciana haja arribat fins als nostres dies.

 Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l’absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l’Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d’una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d’una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l’aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d’Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d’identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d’autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d’un politic s’omplira la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca pedre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?.
de- 3 r s �� � en en suposicions interessades. De Burns llegim: “Pot ser… haguessen tingut una rèplica o un original, avui perduts, en àrab”. El fet que els conquistadors dispongueren els tràmits de les rendicions en arap, podia no ser mes que una mostra de cortesia al l'idioma oficial dels vençuts. Carmen Barceló, en "Minorías islámicas...", troba 271 texts des de 1049 fins al XVII. 3 del sigle XI; 7 del XIII; 43 del XIV; 95 del XV; 105 del XVI; 17 del XVII i un sense datar. Edita 207, i comença el seu estudi en un de l´any 1366. ¡Una mija de 45 per sigle! ¡I la majoria  no passen de 4 ralles!

Com hem comentat en articuls precedents, entre els “germans en l´islam”, existien  alguns elements de les classes dominants, inclus comunitats sanceres, no autoctones, producte d´assentaments d´onades immigratories, que no coneixien el romanç valencià i que s´expresaven unicament en arap. La major part d´ells, serien els moros de raça, que no s´integraren en la nova civilisacio dominant producte de la reconquista de Jaume I. Pot ser que ad ells, sí els influira “La muralla de la llengua”, que no existí per als descendents dels hispanorromans valencians, que, cristians o musulmans, continuaven parlant el seu secular romanç valencià. La generalisacio que els interessa als catalanistes, es definix en a soles una paraula: mentira.

LA GUERRA DE LAS GERMANIAS (XXV)



Document num. 24

Font: Archiu del Regne de Valencia – Real 168 – f. 71-2

Valladolid, 17 de diciembre de 1.522 – Delegacio del rei en el governaor davant dos pleits surgits en Oriola entre els acreedors censalistes i les viudes dels agermanats.

“Don Carlos. Al noble, magnifich y amat conseller nostre portanveus del nostre general governaor en lo dit Regne de Valenfcia d’alla Xixona, Don Pero Maça de Carroç o a son loctinent o subrogat en lo dit offici: Salut y dileccio.

“En las reduccions per los justicia, jurats de la nostra Ciutat de Oriola fetes als amats nostres micer Ferrando Lozies, doctos en cascum dret y Lope Fernande de mesa embaxadors a nostra maiestat embiats per la dita ciutat, es un capitulo en numero vintidos del tenor seguent:

“Item us a maiestat informara com los cavallers y atres eclesiastics, monasteris y molt atres tenen censals sobre los bens de los agermanats, los quals volen fer execucio no trobant bens nobles per esser estat saqueiats, venint a les possessions les dones e viudes de aquells se opossen suplicaran a sa majestat mane al governador en los cars que les dones dels dita sagermanats repitient ses dots e atres crehedors y socredits datis convocant lo fisc y lo interes de la regia cort faça prompta iusticia e per les dites coses lo advocat fiscal no puxa demanar salarï puix de salarï desavia estar y no enterve a voluntat dels crehedors e per ço los dits justicies jurats desijant que entre los dits crehedors censalistes y atres y les dites dones per sus dots e atres credits sia  senada justicia e igualtat recorrent a nostra Majestat son stats per part dels ditas justicies y jurats per lo que toca a ses officis e per lo interes de les dites parts humilment suplicats fos merced nostra per lo deute de la iusticia voler sobre les dites coses debitament y com se pertany provehir de tal manera que sia aquella sia entre les dites parts egualment administrada e nos la dita suplicatio como insta benignament entesa  volem sobre les dites degudament y com se pertany provehir per tant a tenor de les presents,  de nostra certa sciencia y expressament per la real autocritat nostra per primera y segonaiussions vos diem, cometen y manam vostre offici en quant menester sia excitants que apellat lo nostre procuraor fiscal e scitades de ufides devant nos les dites parts en tots sus drets e rahons que diran volrran dir e allegar de e ab consell de vostre ordinariu assesor essent fent primer y  fulsit lo proces o processos com se pertanyen, pueyan y declaren en dites causes e merits de aquells y cada una dellas  pertermunas de iusticia degudament e com se pertany procedint en les dites causes e cada una de aquellas com lo negoci recuer y de vos de confiam breument, simplement, sumario e de pla, sens strepit, forma y figura de jui la sola veritat de fet y calitat del negoci ateses malictes defugis cavillacions y atres frivoles excepcions cessant repellides y no admeses lo fur y privilegis de aquells regne e atres coses que se hagen de servar y guardar sempre, servats de tal manera, que per defet de iusticia, los dits suplicants no tingan causa de recorrer a nos atra vegada a insta querela, e nos seria molesta per les quals coses fer echigir de cumplir ab los incidents y emergents de aquelles y a elles anexes y comexes. En qual menetser sia, vos donam y conferim nostres veus, les forzes, ple y bastant poder ab les presents volem empero que los advocats y procurador fiscal nostre que, les dites causes intervendran, no hagan salari algu de son patrocini e instancia, que per nostre interes faran com a sus officis ses guarda en sembalants exercici sens salari algu e per qual pretenen los dits sindichs que per sus privilegis no poden per nos ni per nostre virrey fer comissions etiam en cas de regalia y cass de lesa majestat.

“Y nos volenti madurament provehir, havem comes lo examen de dita pretensio al nostre governador general en aquex regne. Per ço,  volem que dure esta comissio, tant que per dits governador nostre comisari en dit articul, y dia declarat; y atrament, per nos e per nostre loctinent gereal sera destinat comisari o comisaris en dites causes, perque en tal cas volem no usen de la present comissio per no dividir la concurrencia de ditas causas. Data en la villa de Valladolit a XVII del mes de dehembre any de la Nativitat de Nostre Senyor MDXXII.

LA FALSA MURALLA DE LA LLENGUA (i III)




 Autor: Agusti Galbis

De l´epoca de Jaume I, coneguem en la p. 178 de  "Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón", de José Martínez Ortiz, l´existencia d´una: "Orden real prohibiendo a los cristianos su conversión al islamismo y para que se persiga a los que esconden o defiendan a los convertidos". No es dificil raonar, que per a poder convertir, hi ha que convençer, i per a convençer es necessari la comunicacio. ¿Podrien ser els "conversors", mossaraps de llengua, que s´hagueren convertit al islamisme previament i que conegueren tant els principis del cristianisme com els islamics? Observem llegislacio, que demostra la permeabilitat de la pretesa muralla.

L´any 1283, el rei Pere, fa una crida a les aljames del Regne de Valencia, per a que li ajuden en la guerra contra els francesos. (Bofarrull, Documentos inéditos, VI p.196) “En Pere per la gracia de Deu rey Darago et de Sicilia als feels seus alemins et veyles et a tots altres sarrayns de les aljames del regne de Valencia salut et gracia. Femvos saber, que nos, segons que creem, que vosaltres ajats entes avem en aquestes parts del regne Darago, et de Catalunya, guerra ab los francesos, en la qual nos es mester lo serveix de vosaltres et dels altres feels nostres…” ¿No existia “muralla de la llengua” per a combatre contra els francesos” ¿Per que els ho diu en valencià?

Del text que consta en la p.225 del llibre “Actas de los Capítulos Provinciales de la Provincia de Aragón (1301-1370)” de Robles Sierra, i referent a 1307, deduim que, en l´escola de llengues dels dominicans de Xativa, l´ensenyança del arap, l´eixercien “sarraïns” i judeus: “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum, ut simul cum dicto frate Petro legat ibi.”. No es dificil deduir, que el mestre “sarrai”, havia de saber romanç per a poder ensenyar. La “muralla”, seria de fum per ad ell. 

Eximenis, en "Lo regiment de la cosa publica", parla dels collerats, definint-los com “Valencians sots mesclats ab diversos infels... fa mester que los cullerats hi sien perseguits fins a la mort ...” Com vegem, tampoc existia muralla alguna, per a eixercir de roders, perque, valencians, es mesclaven “ab diversos infels”. Al respecte, es interessant reproduir lo que dia Coromines en “Caplletra” en el seu articul “Un bri de mossarabisme valencià”: “De les Muntanyes del Coll de Rates és d’on Mateu i Llopis ens donà la rica nòmina dels moriscos dels anys de 1400, publicada en la Miscel·lània Fabra, en la qual encara prop d’un 20% són noms romànics pre-jaumins, i la resta constitueix una font preciosa de l’àrab vulgar valencià, de fonètica més romànica que semítica. El mateix nom de Rates és relíquia mossàrab…”

L´any 1400, es la fecha en la que es pensa que va naixer Jaume Roig, qui en “Lo spill” manifesta la llengua en la que escriu: “sera ’n romanç / noves rimades / comediades / amphorismals / ffaçessials / no prim scandides / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent / Soterna…” Es dir, Jaume Roig, nos diu que escriu en el “romanç” de “l´algemia”, “dels de Paterna…” Esta coneguda cita, ha dut de cap als catalanistes, que inclus s´han enredrat en trobar distins significats a “aljamia” i “algemia”. Denominacio enfrontada a la d´algarabia o llengua arap, anem a vore el significat segons “El Corán romanceado: La traducción contenida en el manuscrito T 235”, de Consuelo López Morillas, traduccio, segons l´autora de mijans del s XV. En el foli 151v,  es traduix “aŷamiyyun” (aljamia), per “rromançe”. L´autora nos informa de que la traduccio correcta haguera segut “una lengua no árabe”, pero que en l´ambient cultural peninsular, el “romanç” es la llengua no arap per antonomasia. Trobem per tant que Jaume Roig identifica el romanç dels cristians “sera ’n romanç”, en el romanç dels no cristians “de l’algemia”, que parlen “els de Paterna / Torrent / Soterna”. Per si cap algun dubte, del llibre “Viajes de extranjeros por España y Portugal en los siglos XV, XVI y XVII”, coneguem que en 1484, Nicolas de Popielovo, viaja per Valencia i escriu: "Por todo Aragón viven sarracenos, que nosotros los alemanes llamamos ratas. Los conquistadores cristianos de aquellos países les concedieron la libertad para establecerse, vivir y mantenerse en separadas casas, aldeas y ciudades…A una milla de Valencia poseen cuatro ciudades que se llaman Miisslatha, Manisis, Gesart y Paterna, donde viven...". Es dir, en Paterna, vivien “germans en l´islam”, que parlaven la llengua de Jaume Roig i de tots els valencians. ¿Per a on esta la muralla de la llengua?

Del llibre de Hinojosa “Documentación medieval alicantina en el archivo del Reino de Valencia” p. 122, traguem que: “1476, marzo, 3, Valencia. Guiaje a favor de Alí Benaley, de la Vall de Garig, que va a Almería a aprender árabe. I encara mes: “1476, marzo, 4, Valencia. Salvoconducto a favor de Yahie Benaley, de la Vall de Garig, que va a Almería a aprender árabe y acompañar a Alí Benaley.”. Es dir, que per a Yahie i Alí Benaley, la muralla existia, pero en sentit contrari del que nos han volgut fer creure: ¡No sabien parlar arap! Pero lo mes gros es que, ¿A on se´n van per a dependre´l ¡a Almeria! Per lo vist, no devia ser facil dependre´l per la contornada, quan conseguixen “salvoconducto” i “guiaje” per a anar-se´n a Almeria.

Als catalanistes, deu ser-los molt misterios el perque els conquistats, en moltes ocassions, rebien al rei Jaume tan contents ¿No presentirien la famosa muralla?: “…e exiren nos rebre al peu del puig be cc. sarrayns ab gran alegria”, “…e exiren a nos tots los sarrayns e les sarraynes ab gran alegria “e ells agueren ne gran alegria: e dixeren a nostre missatge a la orella” “e ells foren molt alegres e exiren a nos iiij e dixeren que eren molt pagats de la nostra venguda” ¿No es paren a pensar perque ad alguns els agradava l´arribada del rei Jaume i a uns atres no gens?

Hem de saber, que la documentacio existent en arap, es mes be escasa i que els catalanistes han fet una montanya de no res. Treballen en suposicions interessades. De Burns llegim: “Pot ser… haguessen tingut una rèplica o un original, avui perduts, en àrab”. El fet que els conquistadors dispongueren els tràmits de les rendicions en arap, podia no ser mes que una mostra de cortesia al l'idioma oficial dels vençuts. Carmen Barceló, en "Minorías islámicas...", troba 271 texts des de 1049 fins al XVII. 3 del sigle XI; 7 del XIII; 43 del XIV; 95 del XV; 105 del XVI; 17 del XVII i un sense datar. Edita 207, i comença el seu estudi en un de l´any 1366. ¡Una mija de 45 per sigle! ¡I la majoria  no passen de 4 ralles!

Com hem comentat en articuls precedents, entre els “germans en l´islam”, existien  alguns elements de les classes dominants, inclus comunitats sanceres, no autoctones, producte d´assentaments d´onades immigratories, que no coneixien el romanç valencià i que s´expresaven unicament en arap. La major part d´ells, serien els moros de raça, que no s´integraren en la nova civilisacio dominant producte de la reconquista de Jaume I. Pot ser que ad ells, sí els influira “La muralla de la llengua”, que no existí per als descendents dels hispanorromans valencians, que, cristians o musulmans, continuaven parlant el seu secular romanç valencià. La generalisacio que els interessa als catalanistes, es definix en a soles una paraula: mentira.

PAIS CATALA


Extraído de Internet

Els "Països Catalans" són simplement una alucinació de persones que no tenen clar a on es troba el llímit entre la realitat i la fantasia. De fet, yo encara no he vist cap llibre que siga bo i en un mínim de rigor històric, ya siga de text o de llectura, que s'atrevixca a dir tal cosa o a dibuixar l'image de l'esquerre.
Es més, Catalunya a pesar de tot pertany a un ent territorial molt major, nomenat Espanya i el govern espanyol en la seua pàgina del Ministeri de Sanitat i Consum en la pàgina dedicada a les prestacions sanitàries, (per citar alguna image oficial) té dibuixat i be definit com estan estructurades les comunitats autònomes d'Espanya.
De totes maneres, com es veu en l'image, i com es troba expressat en la Uep Oficial de la Generalitat de Catalunya, cite textualment, "Mapa territorial de l'idioma català. Es parla en una extensa àrea (68.000 km2) de l'est de l'estat espanyol (Catalunya, Illes Balears, Valéncia, la Franja de Ponent i alguns municipis murcians fronterers en Valéncia), Andorra, el sur de França (Departament dels Pirineus orientals) i a la ciutat sarda de l'Alguer." ¿¡!?
Un paràgraf més avall, en la mateixa Uep Oficial de la Generalitat de Catalunya, podem llegir,"
Marc llegal sobre la llengua catalana.
El marc llegal relatiu a l'àmbit llingüístic figura, per lo que respecta a l'estat espanyol, en la Constitució de 1978 (bàsicament en l'artícul 3), en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó, i es desenrolla en les lleis de normalisació llingüística de Catalunya (1983) i les Illes Balears (1986), i en la d'us d'ensenyança del valencià (1983). D'acort en esta llegislació el català és la llengua pròpia de Catalunya, Illes Balears i País Valencià, a banda de ser llengua oficial com també lo és el castellà. En Andorra, el català és l'única llengua oficial segons l'artícul 2 de la Constitució del Principat d'Andorra de 1993. Ni Catalunya Nort ni l'Alguer disponen de llegislació pròpia en lo referent a la llengua.
Pero tot lo dit en eixe paràgraf no és cert. (I si tot no és cert és que alguna cosa és mentira).
Vorem, primer erro, l'artícul 3 de la Constitucio Espanyola de 1978 diu,
Artícul 3
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.
2. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts.
3. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
Lo que diu el punt 1, està clar, aixina com lo està el punt 3. Cenyint-me al punt 2, que la comunitat autònoma a on hi haja una segon llengua seran les dos oficials en la seua comunitat autònoma, no implica que siga un Marc Llegal per a implantar el català en Valéncia, puix també podria implantar-se el gallec, euskara, etc, o en Catalunya el valencià, el gallec...
Segon erro, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat de Valéncia NO diu absolutament gens sobre el català, és més en el seu artícul 7 en el seu punt 1 diu textualment
Artícul 7
1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i usar-los.
Tercer possible erro, l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, en respecte a la llengua diu en el seu artícul 7 textualment,
Artícul 7
Les llengües i modalitats llingüístiques pròpies d'Aragó gojaran de protecció. És garantisarà la seua ensenyança i el dret dels parlants en la manera que establixca una llei de Corts d'Aragó per a les zones d'utilisació predominant d'elles.
En cap moment nomena al català per a res, i realment desconec si el català està reconegut en Aragó com a una modalitat llingüística pròpia.
Estos tres erros són massa grans per a que la Generalitat de Catalunya els done ampar. A mi particularment em dona molt que pensar.
Després tenim que en el mateix mapa hi ha dos vertents molt diferents, la primera és la llingüística, en la que a poc que nos descuidem, i per ad açò falta ben poc, nos van a guanyar la partida, puix l'Estatut d'Autonomia Balear si que diu en ell que la llengua oficial és el català, i la segon vertent la geogràfica puix a la vista de tot lo món la Comunitat Valenciana, (que no el País Valencià), Les illes Balears i tots els territoris que la Generalitat de Catalunya assumix com els seus Països Catalans, estan desaparegent de l'àmbit mundial com a llocs en identitat propia, passant a ser a soles poc més que uns poblets de Catalunya.
Est és el verdader mapa polític d'Espanya, el qual està extret de la pàgina oficial del Ministeri de Sanitat i Consum. Pulsa sobre l'image per anar a la pàgina.

Una reflexió raonable i serena seria que en primer lloc la Generalitat de Catalunya no deuria de fomentar este desvario llingüístic, i geogràfic, puix la seua actitut a soles ajuda a generar llegions de persones mal informades que defenen i lluiten per uns erros polítics.
Una segon reflexió seria que les províncies i països afectats, ya que a més d'Espanya se troben afectats, Itàlia, França i Andorra, no deurien de permetre tal abús llingüístic i territorial, segons els casos, i deurien d'erradicar-lo d'arraïl per a posar a cadascú en el seu lloc, puix açò no fa res més que fomentar el ya sumament exacerbat nacionalisme català i confondre a tot lo món, i al dir tot lo món em referixc lliteralment a tot lo món, puix Internet és una font inagotable de megalomanies catalanes a l'alcanç de qualsevol persona en qualsevol part del món, i lo que un llig i veu en qualsevol pàgina d'Internet sense saber la realitat soci-política del país en qüestió, és lo que li val per als seus menesters.

"NORMALIZACION" DEL BARCELONI Y GESTACION DEL CATALAN. HECHOS Y FECHAS: SIGLOS XIX Y XX




Por: María Teresa Puerto

(Extraído del libro de Mª Teresa Puerto Ferré "Lengua Valenciana, una lengua suplantada")

A diferencia de la LENGUA VALENCIANA, que existió como lengua "normalizada" desde su Siglo de oro XV, con gramáticas y diccionarios propios, el catalán era una "melé" de dialectos aun no normalizados a principios del siglo XIX. Con la llegada de los ingeniosos historicismos románticos llega el auge de los nacionalismos nostálgicos apadrinados por las burguesías emergentes, el catalán comienza su andadura:

1833

Los catalanes hacen nacer su Renaixença con la poesía "A la Patria" de Buenaventura Aribau. Se trata de un poema convencional escrito en Madrid en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa, con motivo de su fiesta onomástica. En esa poesía, el tal Aribau no habla aún de "lengua catalana". Sólo nombra, nada menos, que cinco veces la "llengua llemosina" como su lengua materna.

1848
El archivero del Archivo de la Corona de Aragón (Barcelona) Próspero de Bofarull, hace una traducción falseada del "Libre de Repartiment del Regne de Valencia" para inventarse los nombres de las familias catalanas que, según él, vinieron a "traernos el catalán" y a quedarse en Valencia. Pero fue una edición tendenciosa y totalmente manipulada entrando casi en los límites de la falsificación, pues leyó única y exclusivamente los "asientos" de la ocupación de tierras que le interesaron, dejando los que le parecieron difíciles o iban contra sus intereses patrioteros. En esencia, la edición de Bofarull estaba absolutamente manipulada ya que no tuvo en cuenta la totalidad del texto, ni la técnica notarial del siglo XIII, ni mucho menos la actual.

Los escribas del Rey Jaime I de Aragón el día 7 de Julio de 1237 comenzaron a anotar en el Libro Primero del Repartiment el nombre la persona que asistía al asedio de la ciudad de Valencia y el número de las casas y yugadas de tierras que también se ofrecían. Y así ocurrió hasta después de la ocupación. Los ofrecimientos se hacían para ocupar el reino Musulmán con cristianos, lo cual presuponía la permanencia definitiva del receptor en tierras valencianas. Una vez conquistada la ciudad, comenzaron a hacerse realidad las donaciones, extendiendo los documentos correspondientes, de los que se conservan muchos. Y, tan pronto como este titulo de propiedad se extendía, los escribas del Rey cancelaban el ofrecimiento con unas señales.

Por eso la edición de Bofarull (que utilizan los catalanes para justificar "su" ocupación del Reino) fue incorrecta: Porque sólo contiene los nombres de los que recibieron la promesa, pero no se quedaron en Valencia, pues se volvieron a sus tierras. Él cogió solamente los nombres de los que no repoblaron el Reino de Valencia. Y no siempre se siguió tal técnica editorial, pues algunos personajes que se leen correctamente y no son catalanes fueron, posiblemente de forma deliberada, omitidos de la edición.

Una de las preocupaciones del Rey Jaime I fue que no se acumulasen los bienes son catalanes fueron, posiblemente de forma deliberada, omitidos de la edición.

Una de las preocupaciones del Rey Jaime I fue que no se acumulasen los bienes inmuebles y rústicos en manos de la nobleza y clerecía. Por eso, a partir de el siglo XIV, ya se conocen cifras más precisas sobre los inmigrantes que ocuparon Valencia pues se conservan los "Libres de Avehinaments" (Archivo Municipal del Ayuntamiento de Valencia) donde se registraron los documentos de avecinamiento de cuantos quisieron adquirir la vecindad valenciana.

Realizado el estudio contrastivo de los apellidos que constaban en el "Libre del Repartiment" y de los que luego aparecen en los "Libres de Avehinaments" (y que son la única prueba documental real de quienes se quedaron en Valencia), los porcentajes de inmigración documentada se repartió así:

Siglo XIV, gente procedente de: Valencianos autóctonos 36% Catalanes 1´2 % Castellanos 30% Extranjeros 1´2 % Turolenses 28% Resto Península 2´4% Zaragozanos 1´2 % En el siglo XV el porcentaje de catalanes es del 4´23 En el siglo XVI el porcentaje de catalanes es del 2´5.

1850
El literato catalán M. Milá i Fontanals utiliza aún en sus escritos el término "Llemosí" para referirse a su lengua.

1859

El 1 de Mayo se celebran en Barcelona los primeros Juegos Florales bajo los auspicios del archivero manipulador P. Bofarull, responsable, a partir de entonces de la desaparición de una gran cantidad de documentos valencianos en el ACA (Archivo de la Corona de Aragón, sito en Barcelona). Documentos que eran "Incómodos" a sus falsas tesis sobre la "ocupación" lingüística del Reino de Valencia.

1860
Surgen protestas contra la ortografía "revisada" del manipulador Bofarull y se nombra secretario de los Juegos Florales de Barcelona a Adolfo Blanch (con h). En esa convocatoria cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros.

1861
El 19 de febrero se intenta una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. Esto no pasaba con la lengua valenciana, ya normalizada desde su Siglo de Oro. La reunión para "normalitzar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.

1862
El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro de Bofarull. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero para evitar una especie de guerra civil interna se evitó tomar una decisión.

1874
El padre de la Romanística Europea, Frederic Díez, publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín:

- dos al este: el italiano y el rumano - dos al suroeste: el español y el portugués - dos al

noroeste: el provenzal y el Francés (en esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán, que es asignado al "dominio provenzal" y no es considerada lengua romance independiente, "además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal. E Vidos "Manual de Lingüística Románica". Universidad de Nimega. 1963).

1890
El alemán W. Meyer-Lübke, discípulo de Frederic Diez, publica su obra:" Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene la clasificación anterior de su maestro y en la que dice (pág. 14): "En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parlen), que no es más que un dialecto provenzal...."

1891
En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura ".....(¿¿??)

1906
El cura payés mallorquín mosén Alcover, para inflamar a la burguesía catalana (que ya trataba de montarse su nacionalismo "a la carta"), organiza el Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Schadel para hacer viable una primera gramática catalana (la Lengua valenciana ya la tenía cuatro siglos antes desde 1489 con su "Liben Elegantiarum" , escrito por el notario Joan Esteve en 1472 y editado en Venecia en 1489 en latín y valenciano, como consta en el incunable: "latina et valentiana lengua").

Mosén Alcover expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad.

Como era natural, el proyecto entusiasmó a la burguesía nacionalista y se formó una comisión organizadora que invitó a lingüistas extranjeros y castellanos, que eran los únicos expertos en la romanística moderna. Se inscribieron tres mil congresistas, entre ellos: Menéndez y Pelayo, E. Vergel, F. Mistral, A. Gómez Restrero, A. Farinelli, A. Körosi, J. Fastenrath, y otros.

El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.

1907
La Mancomunitat Catalana crea l´Institut d´Éstudis Cataláns, entidad privada, al servicio de la burguesía nacionalista y responsable de gestar el gran montaje lingüístico-cultural que se preparaba ...

1912
La Mancomunitat Catalana le paga al ingeniero industrial Pompeu i Fabra, para que publique su primera "Gramática Catalana". Don Miguel de Unamuno, Catedrático y lingüista de la Universidad de Salamanca, en su obra "La Dignidad Humana" define a Pompeu i Fabra como "un mediocre aficionado que, por su falta de rigor, saturó de galicismos el catalán"...... Los trabajos de Fabra eran los de un técnico industrial, aficionado, carente de rigor lingüístico. Fabra utiliza el dialecto barceloní como base ligüística para crear la "lengua catalana standard".

La Lengua Valenciana, con su "Liber Elegantiarum" de 1489 ya tenía, cuatro siglos antes de que el catalán existiese como lengua normalizada, su primer "Dictionari Valenciá", el mes antic llexic duna llengua romanç"....

1925
La burguesía nacionalista "contrata" al romanista alemán Meyer-Lübke para que le organice una nueva clasificación de las lenguas románicas en la que por primera vez aparece generalizado el nombre de "lengua catalana" pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático "catalá-valenciá-balear". Clasificación totalmente despreciada y rechazada por filólogos, romanistas e historiadores nacionales e internacionales como Pierre Fouché, Kaufman, J. Adwiger, J. Entwistle, J.Saröchandy, B. Weiss, Menéndez y Pelayo, Menéndez Pidal, Fullana, Ourella de Lerma, Luca de Tena, Ubieto, Gabanes,...."que demostraron el error de método de sus tesis (las de Meyer-Lübke) al determinar la posición del catalán sin tener en cuenta ni los dialectos españoles - como por ejemplo los de Aragón y de León y los dialectos mozárabes..." (pág 293. "Manual de Lingüística Románica " B.E. Vidos. Univ. de Nimega. 1963)

La denominación de tinte imperialista de "lengua catalana" absorbiendo a las otras dos, valenciano y mallorquín, estaba diseñada y servida.

1927
El ilustre escritor valenciano Nicolau Primitiu en su obra "Una llengua sense nom" propone la denominación sintética "Ba-ca-vés" como armonizadora de las tres variantes: Balear-Catalá-Valenciá. Los catalanes la rechazaron. Fue imposible el acuerdo.

1931
Con la República el movimiento nacionalista, apadrinado por los burgueses Maciá y Companys adquiere gran virulencia por su objetivo separatista (l´Estat Catalá). Lo componen burgueses y clases medias altas. Los obreros no comulgaban con ellos y se refugiaron tras las banderas confederales de CNT-FAI. Posteriormente se incorporarán al nacionalismo organizando El PSUC, formado por hijos de inmigrantes de la clase obrera establecida en Cataluña y sometidos obedientemente a los dictados de la burguesía nacionalista encabezada por Jordi Pujol, Trias, Roca, Heribert, etc ... A esta clase obrera ignorante, no autóctona, y plegada a los dictados de la burguesía nacionalista se la define como los "tontos útiles", en cuanto que son un buen instrumento de difusión de las políticas economicistas y financieras de la burguesía editora catalana, y fácilmente manipulables.

1932
El 21 de Diciembre se reunen en Castellón de la Plana un grupo de entidades y publicaciones valencianistas que firmaron un "acord transaccional" para elaborar unas normas ortográficas unificadoras que fueron simplemente una adaptación de las de la entidad privada, "Intitut d´Estudis Catalans", y cuyo objetivo era la anulación de la lengua valenciana por asimilación al catalán. El Padre Fullana, único filólogo del grupo, ante esta maniobra, se separó del grupo, manteniendo "els seus punts de vista cientifics" publicando poco después (1933) su "ortografia valenciana", fiel a la tradición filológica valenciana.

1935
El diario "La Publicitat", órgano de la intelectualidad catalana donde publicaban sus escritos Rovira, Carles Soldevilla, Martí de Riquer, Josep Pla, etc.. ofrece una batalla dialéctica entre el gran historiador catalán Jaume Vicens i Vives y uno de los grandes "inventores" del movimento nacionalista burgués catalán, Antoni Rovira i Virgili, desmontándole sus argumentos nacionalistas de ciencia-ficción y replicándole: "En més de tres mil documents inedits que portem recollits, No hem trobat ni un sol que ens parlés d´una emoció col.lectiva catalanesca, i que ens revelés un estat de consciència nacional: Ho sentim com a catalans"

1941
El falangista Dionisio Ridruejo -jefe de la propaganda franquista en Barcelona- comenzó a organizar "amb l´ajuda d´alguns artistes i intel.lectuals catalans, una cultura de signe feixista vehiculada en catalá" (Espalder A.: Historia. Barcelona 1993, pág.261). El proyecto de la "unitat de la llengua" iba incluido en el lote.

1946
Josep Romeu funda la Societat Catalana d´Estudis Historics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la "reinterpretación" histórica de la historia.

A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalizat" al Reino de Valencia, 1951 Se produce la infiltración oficial del catalán en Enero con el primer número de la llamada "Revista Valenciana de Filología", evitada por la Diputación franquista y en la que publicaban sus soflamas colonialistas los "gurús" de la burguesía feixista catalana: Martí de Riquer, Badía i Margarit, Turell, Casacuberta, etc...

1954
La citada revista feixista publica los trabajos del falangista Joan Fuster y de Joan Amadés, expoliador del falangista cultural del Reino de Valencia en su "Costumari Catalá". El movimiento feixista catalán, ideado por el falangista de la burguesía catalana Dionisio Ridruejo, introdujo en esta revista las ilícitas denominacines que hoy utiliza la izquierda en Valencia (los llamados "tontos útiles" por la burguesía ultra catalana): denominaciones desviadas de la legalidad vigente como "Principat, Pais, nostra llengua, Levante,....."

Cabeza de puente del Institut d´Estudis Catalans era el joven falangista Joan Fuster, amigo de lucir las camisas azules y bélicos correaje de los apóstoles del "Cara al Sol". Disciplinado y servicial, Fuster acataba militarmente las consignas feixistas y ortográficas desde Barcelona. Y, agradecido, el Institut d´Estudis Catalans y la burguesía nacionalista mimaba a Joan Fuster con premios y prebendas.

A las órdenes del feixista Max Cahner (personaje educado en la Alemania post-hitleriana), y primer Conseller de Jordi Pujol, Fuster escribió el libro de ciencia-ficción "Nosaltres els Valencians", catecismo de diseño, para contentar los dictados anexionistas de la burguesía feixista catalana.

10.6.79
Jordi Pujol, ya instalado en la Generalitat Catalana, pronuncia en un Pleno parlamentario aquello tan profético...: "Hay que cambiar no ya cuarenta años, sino quinientos años de la Historia de España"..... A partir de ese momento comenzó el exterminio, por asimilación, de la Lengua y de la Cultura Valencianas. Los llamados "tontos útiles" por la burguesía editorialista catalana, empezaron a colaborar eficazmente al servicio de sus dictados finacieros.