sábado, 20 de marzo de 2010

LA CONQUISTA DE VALENCIA (I)



Autor: Ramón Menéndez Pidal
Historia de España (1212-1350) Tomo XIII – Capítulo III
Madrid 1996

Sumario: Las primeras acciones guerreras – Los reinos de “taifas” valencianos – La intervención de Jaime I en los problemas valencianos – La conquista del Reino de Valencia – La rendición de Valencia – La creación del “Reino de Valencia” – El final de la reconquista valenciana – Notas.

La frontera de lo que después sería el “Reino cristiano de Valencia” se estableció, en líneas generales, en la segunda mitad del siglo XIII. Pero no porque los musulmanes la fijasen, sino porque los cristianos alcanzaron hasta esos lugares en sus empresas reconquistadoras y repobladoras.

Un texto geográfico posterior –que podría datarse hacia 1200- señala que dependían de Valencia las regiones de Bairén, Cullera, Murviedro (Sagunto), Almenar, Alcira, el fuerte de Játiva, Castellón (de la Plana), Abisa (cerca de Peñíscola), Peñíscola., Olocau (del Rey), Morella, Cervera (del Maestre), “Hawlaka”, la barriada de Burriana, que era un territorio con numerosas aldeas, “Kort”, Requena y Buñol.

Seguían vigentes los pactos de Cazola, que atribuía la conquista de estas tierras a la Corona de Aragón.

Las líneas de acceso desde la Corona de Aragón a las tierras meridionales de Valencia estaban en manos de los hospitalarios y templarios (Tortosa y Amposta), de los calatravos (Alcañiz), de algunos nobles aragoneses y del Rey (comunidad de Teruel). De ahí que la postura de las Ordenes Militares fuese fundamental para el futuro conquistador. Todos cobraban ciertas cantidades sobre las mercancías que comerciaban entre los musulmanes valencianos y los cristianos del norte. De ahí que las Ordenes militares se inhibiesen de los problemas de conquista, ya que si se adelantaban las fronteras dejarían de percibir tales impuestos. De ahí, por tanto, que la reconquista de Valencia se hiciese a partir de Teruel, que formaba una “comunidad” de hombres libres, solo dependientes del monarca.

Las primeras acciones guerreras.

El día 27 de abril de 1224 el obispo Poncio de Tortosa solicitó a Jaime I de Aragón que le confirmase los antiguos términos de su obispado, tal como lo habían hecho sus abuelos los reyes Alfonso II y la reina Sancha el día de la consagración de la catedral.

Esta confirmación iba a contraponer los intereses del obispado de Tortosa con los de los hospitalarios y templarios. El rey Alfonso II de Aragón había confirmado a la diócesis de Tortosa (diciembre de 1178) todo cuanto se contenía en unos amplios límites, que alcanzaban por el sur aproximadamente hasta donde hoy están los de las provincias de Castellón y Valencia. Pero esta concesión de diciembre de 1178 y su subsiguiente confirmación de 1224 estaba en oposición con las que en marzo de 1175 y 1176 había hecho el mismo Alfonso II a los templarios de la quinta sobre las rentas de Tortosa y la donación de tierras y “estanys” en Amposta, y con la donación del castillo de Ulldecona, que en marzo de 1178 había suscrita el citado Alfonso II.

El día 22 de abril de 1225 se celebraban Cortes en Tortosa, cuando Jaime I “había tomado la cruz para expugnar a las bárbaras naciones y había convocado a Esparago, arzobispo de Tarragona, y a los obispos nobles de la Marca Hispánica, para que, juntos en Tortosa, le aconsejasen y ayudasen a promover el negocio de la Cruz”.

A estas Cortes asistieron hasta cincuenta y cuatro personas, bien conocidas por los historiadores, y una serie de innominados. Entre los clérigos estaba fray Bernardo de Campanas, comendador de Ribera. En tales Cortes se establecieron unas paces y treguas que obligarían después de haber transcurrido quince días.

Un recuento de los votantes en las Cortes de Tortosa es aleccionador. En teoría, todos los votantes se comprometían a asistir a la “cruzada” contra Peñíscola. Pero en la realidad sólo se ha podido documentar la asistencia del 31 por 100, lo que indica el escaso interés que existía en esos tiempos en la Marca Hispánica (después Cataluña) por las empresas valencianas. Y era lógico, ya que las tierras sitas al sur del Ebro, desde Amposta hasta Ulldecona, no eran catalanas, sino integradas en el reino de Aragón, desde toda la mitad del siglo0 XII. De ahí también que la nobleza y pueblo aragoneses considerasen la empresa de Peñíscola como propia, y que se utilizase a Teruel como base de operaciones.

A los pocos días de haberse producido la predicación de la “cruzada” en Tortosa (abril de 1225), el amenazado gobernador almohade de Valencia, Abú Seyt, buscó la colaboración de Fernando III de Castilla, reconociéndole vasallaje en el castillo de Moya (Cuenca), ya el siguiente mes de mayo.

A la convocatoria contra Peñíscola acudieron los nobles aragoneses principalmente (obispo de Zaragoza, Ato de Foces, Blasco de Alagón y otros muchos mas), que tenían obligación de prestar servicios al rey durante tres meses. El asedio está documentado entre el 13 de agosto y el mes de octubre de 1225, justo los tres meses aludidos. Pero Jaime I de Aragón fracasó totalmente en Peñíscola, y regresó a sus tierras de procedencia.

Es posible que al siguiente año, 1226, convocase una nueva expedición contra el “Reino de Valencia”. Pero las noticias proceden de la misma “Crónica” escrita por el rey y a sui vez prosifican una canción de gesta que narraba la muerte del noble Pedro de Ahones. Las contradicciones históricas que contiene esta narración obligan a poner en tela de juicio todo lo dicho sobre la misma, hasta que la documentación la confirme o niegue. Es evidente que tal “Crónica” miente al señalar que el rey Abú SEIT ofreció la quinta parte de las rentas de Valencia y Murcia ya que en esos años no poseía ésta última ciudad.

Los sucesivos fracasos de 1225 y 1226 podrían explicar que el siguiente 14 de julio de 1226 extendiese el rey Jaime I un documento de donación a favor del noble Blasco de Alagón, dándole cuantos castillos, villas y tierras pudiese conquistar en tierras de moros; donación que años mas tarde plantearía algunos problemas al mismo otorgante.

EL COMPROMIS DE CASP (I)



1.410: MOR SENSE SUCCESSOR EL REI EN MARTI I L’HUMA.

Autor: Desconegut


El 29 de març de 1.410 en lo monasteri de Valdoncellas va faltar el rei En Marti I de Valencia i I d’Arago l’Huma, deixant la corona sense successor per la llinea de varo i quedant extinguida sa dinastia que regnà en Navarra i Arago i que fundara cap a l’any 809 Inyigo Arista. Es va plantejar a sa mort un gran problema quel rei en vida va tractar de resoldre per tots els mijos encara que sen s’aplegar a conseguir-ho.

Com a conseqüencia d’esta mort i en cumpliment de l’ordenat pel difunt rei, li tindria que succeir aquell que segons dret i tradicio de la real primogenitura li perteneixera. Mentres es resolvia esta qüestio es va decidir que en els regnes i possessions del rei s’instaurara una forma de govern a imitacio de la republica, formant ses parlaments els orguens que hi havien de governar fins el nomenament del nou rei.

En cumpliment d’esta orde, els governaors o virreis d’Arago, Gil Ruis de Lihory i el del Regne de Valencia, Arnaldo Guillem de Bellera, convocaren a ses corresponents parlaments que triaren als següents nobles per a ocupar-se del govern en lo interregne. En Arago: son governaor; l’arquebisbe de Saragossa, el jurat major de Saragossa i nou personalitats de reconeguda solvencia; en lo Regne de Valencia es triaren la mitat dels representants del bando dels Vilaraguts, encapçalats per Pere Vilaragut i l’atra dels Centelles, encapçalats per Bernat de Centelles.

En vespres de la mort del rei els unics candidats que contaven en la cort eren Jaume d’Urgell i Lluïs d’Anjou, net de l’intrigant Violant de Bar, muller de En Joan I, germa del rei En Marti. Llavors, quant el rei volia tindre una reunio ab representants de tots ses regnes per a tractar del problema successori, les rivalitats entre les families valencianes retrasaven la reunio i quant el rei va faltar tots escomençaren a pendre partit per u u atre candidat. Lo trist de l’assunt es quel rei va faltar quant anava a llegitimar a son net bastart Frederic, per aixo es va traslladar de son residencia en Ballesguart al monasteri de Valdoncellas, on va morir en la matinà del dia 29 de març.

L’ultim monarca d’esta dinastia era prou callat i molt amic del retir pero no per a esquivar ses obligacions com a monarca, puix que ya havent vist sa discreccio i dots de governant, sino mes per devocio i pietat. Resava cada dia l’ofici que resen els clercs, escoltava tres misses, ornamentava capelles i iglesies, enraonava llargues conversacions en els monjos.

Tots els historiaors l’han lloat. Va ser u dels monarques mes justs i benignes i en sort en les relacions exteriors i el mes apreciat i respectat per ses subdits. Era bondados i pacific, inteligent pero poc actiu, recte pero a sovint irresolut, torturat per la debilitat fisica i per les desavencienes familiars. Segons Zurita, En Marti era molt just puix que des del començament de son regnat ordenà el seu consell en persones prudents, de gran experiencia i ben entenudes. L’esmentat historiaor acaba l’elogi del rei Marti l’Huma en este paraules: “Privadament era un home honest, erudit, lletrat, estudios, lliberal, inclinat sempre a la clemencia”.

Tal va ser l’ultim monarca de la dinastia introduida en el Regne de Valencia pel monarca Jaume I el Conquistador, dinastia que hi havia ocupat el tro d’Arago per espai de 248 anys i el de Valencia per 172 anys.

25 ANYS 25 ACCIONS


El famos articul del que tant parla Levante i el BLOC


Si alguna cosa ha caracterisat estos 25 anys de lluita valencianista ha segut, sense dubtes, les Accions que, com a resposta a l'agressio catalanista, el Poble Valencià ha realisat practicament sense interrupcions.

Accions sempre incruentes, aço cal destacar-ho, i en molta mes imaginacio i ganes que mijos materials.
El G.A.V. ha participat en un gran numero d'eixes accions, en atres ha segut mer espectador. Pero en totes ha segut el Poble Valencià qui ha parlat. Ara vos oferim el nostre particular "Ranking". Som conscients de que cadascu hauria fet la seua propia seleccio, pero estes han segut les 25 triades per nosatres:

1- 09/10/79 Es crema la quatribarrada del balco de l'Ajuntament de la ciutat de Valencia

2- 13/07/98 Llançament d'ous i tomatas contra els membres del Consell Valencià de Cultura, pel seu dictamen de creacio de la A.V.LL.

3- 09/10/80 El Poble Valencià impedix, per mig d'una sentada, que el trasllat de la Real Senyera transcorrega per un itinerari indigne. En el transcurs d'estos incidents, el llavors Alcalde Perez Casado va ser agredit.

4- Juliol de 2001 Xavier Casp es veu obligat a abandonar la seu de la R.A.C.V. dins d'un furgo policial i es escoltat fins al seu domicili, quan jovens valencianistes el recriminaven per la seua traïcio a l'entrar en la A.V.LL. sent encara Deca de la R.A.C.V.

5- Un artefacte casolà esclata en la finestra de la casa de Sanchis Guarner en la Plaça de Canovas de la Ciutat de Valencia

6- Un grup d'homens i dones valencianes impedix que David Rosental done una conferencia sobre la catalanitat del Tirant Lo Blanch en el salo dorat de la Llonja de Valencia. En l'acte es detectà una repentina "plaga" de ratolins

7- Any 83 Un grapat de jovens no deixà que Mas Caner (Conseller de Cultura de la Generalitat Catalana) done una conferencia en l'Aula Magna de l'Universitat Lliteraria de Valencia. Paralelament es detectà una repentina pluja d'ous casualment dirigida al conferenciant.


8- Dos membres de les joventuts del G.A.V. cremen la marfega de la frontera de la facultat de filologia de Valencia

9- Mig centenar de valencianistes impedixen que el "senyor" Colom (E:R.C.) done una conferencia al voltant dels països catalans en el salo d'actes de la societat coral El Micalet. En el transcurs de l'accio casualment, es trenquen les vidrieres de la porta principal

10- Nou d'Octubre Un grup de jovens del G.A.V., encapçalats pel vocal d'accio, retiren una marfega de mes de vint metros que penjava des de dalt del Micalet de la Seu. Acte seguit, eixe drap seria cremat per la multitut en la plaça de l'Ajuntament. Esta accio es tingue que repetir els anys que durà la restauracio del Micalet

11- 18/05/02 Cinquanta jovens es tanquen el la Seu de Valencia per a protestar contra la A.V.LL. i en concret la doble militancia, en les dos academies, del Dea Ramon Arnau

12- Un centenar de Professors titulats pel G.A.V. i L.R.P. es tanquen en el palau de la Generalitat per a demanar l'homologacio dels seus tituls. Vora mig miler de persones fan vigilia en lo carrer recolzant-los tota la nit

13- Apareix comprensiblement trencat el monument "a la marfega" que recentment Cipria Ciscar va inagurar en Picassent

14- 18/07/84 En un viage rellamp es rectificaren els cartells colocats en les entrades de Catalunya a on ficava benvinguts als Països Catalans, ara posa Benvinguts als payasos catalans.
15- 00/06/02 Mig centenar de Jovens del Colectiu Nacionaliste, Grup d'Accio Valencianista i Unio Valenciana fan un acte de protesta en Sueca per la presentacio en la localitat de l'Institut d'estudis catalans de Castello; L'acte estigue a punt de suspende's. Despres de l'intervencio de la policia local i guardia civil l'acte es desenrollà a porta tancada.

16- Per primera volta accions valencianistes son reivindicades per l'autonomenat Colectiu Vinatea; Des de la data, la seua activitat en defensa de la personalitat valenciana no ha cessat, i hui per hui, no s'ha pogut establir cap relacio fefaent entre dit colectiu i cap entitat valencianista
17- 00/09/01 Apareix cremada la porta de la seu, que l'Ajuntament del P.P. posà a disposicio de l'Institut d'Estudis Catalans en Castello

18- 00/00/82 Jovens del G.A.V. reventen una conferencia de Joan Fuster, presentada per Josep Guia en la Facultat de Filologia de la Ciutat de Valencia

19- 00/07/92 Campanya Espanya 92 Valencia 0, denunciant l'agravi comparatiu per les fastuoses inversions del govern central en Madrit, Sevilla i Barcelona.

20- 00/06/93 Campanya de "retirada" de plaques en les plages en el lema "Mediterrania, latges de la Comunitat Valenciana"

21- 00/04/91 Campanya de rectificacio i erradicio de les plaques del "Servei Valencià de Salut i Colegis Publics" S'arribà a comentar en el seu moment que en una mateixa nit aparegueren un centenar d'estes plaques valencianisades, corregides o arrancades...

22- 00/06/97 Campanya de retirada de banderes aragoneses en la comarca del Camp de Morvedre. Posteriorment estes varen ser entregades als festers d'un poble de Terol. Nos consta que en les festes d'enguany les citades banderes encara presidien balcons i carrers

23- Amaneix destroçat el vehicul d'un regidor de la U.P.V. en Carcaixent. El regidor s'havia destacat fins eixe dia per la seua catalanitat i sanya persecutoria contra el moviment valencianiste en la comarca

24- 25/04/92 Vora huitanta autobusos procedents de Catalunya, punchen les rodes a l'aparcar en l'albereda de Valencia, mentres els seus ocupants participaven en la manifestacio catalanista convocada per Eliseu Climent
25- 00/06/85 Membres del Grup d'Accio Valencianista i d'Alternativa Universitaria, irrompen en el paranimf de l'Universitat lliteraria de Valencia mentres estaven discutint els estatuts catalanistes de Ramon Lapiedra, obligant a suspendre la sessio.

martes, 16 de marzo de 2010

ZAPATERO, EIXE HOME


Autor: Joan Benet Rodriguez-Manzanares
benet@llenguavalencianasi.com


Estimat So Zapatero (Per ser educat), és vosté el 5º President del govern espanyol des de la transició, i si com passà en els reis, tinguérem que posar-li un malnom, pense que podria ser... Be eixe no és el tema. Vosté naix en Valladolit un 4 d'agost de 1960 i per pura casualitat, si per casualitat, perque si no s'hagueren produït els atentats de l'onze de març, és molt possible que vosté no haguera segut mai el president del govern espanyol, puix moltes de les enquestes d'intenció de vot de l'época, donaven com a guanyador a Marià Rajoy, pero la fortuna jugà en el seu favor.
Els escassos 18 vots que li separaven del Partit Popular (164 vots a 146) li donaren a vosté com guanyador, pero al Regne de Valéncia i a la resta d'Espanya com per perdedors. ¡A la resta! No. No a tots, puix la part nortoriental d'Espanya és una atra cosa.
Hem de fer memoria i recordar que el P.S.C. ya favorí a Zapatero en els seus vots en 2000, en el 35º Congrés Federal, realisat en juny, en el qual Zapatero decidí optar per presentar-se per a dur les ramaleres del P.S.O.E., opció que guanyà per 995 vots.
Des de que vosté guanyà les dites eleccions per a president de la nació espanyola el 14 de març de 2004, l'història s'escriu donant un pas avant i un atre pas arrere. ¿Perqué? ¡Si home! Ad estes altures de la seua llegislatura, (Ya són quatre anys) ¿Quí no sap que el seu yayo patern, Juan Rodríguez Lozano, capità republicà, fon eixecutat pels nacionals el 18 d'agost de 1.936 durant la Guerra Civil Espanyola per negar-se a participar en la sublevació...? ¡Ningú! No hi ha cap persona, ni dins i fora de la nostra nació que no sàpia eixa història, tan vella que dona mala olor a soles parlar d'ella. Això és un pas arrere, i no pense que siga bon pas arrere president Zapatero, puix encara hi ha moltes ferides obertes i això a soles està furgant dins d'elles. Pero hi ha una atra cosa So Zapatero, el meu yayo matern, també morí en eixa guerra, encara que no li vaig a dir a mans de quí, per a no tirar-li més llenya a l’assunt, pero a més del seu yayo i el meu, també moriren un bon grapat de yayos, yayes, nets, fills, filles, cosins, pares, mares, tios... i més, i més. Pero encara em fa gràcia una atra cosa, pareix que vosté no te més yayos, ¿No solem tindre quatre?
Pero be, no a soles del passat està vosté vivint, puix podríem parlar per eixemple de, "Els papers de Salamanca", (Abans nomenats "L'Archiu de Salamanca"). Lo que ha passat en ells, no és veu ni en les "Repúbliques Bananers".
Vosté és advocat, puix estudià dret en l'universitat de Lleó, i més que ningú, vosté sap que excepte la part Nordoriental d'Espanya, i quatre persones més, tots els demés estàvem en contra de que és traslladaren eixos "Papers de Salamanca" a Catalunya, pero a més el trasllat és feu al més pur estil dictatorial; anaren a per ells de nit, escoltats per policies i depresa... Al dia següent mentrimentres uns, Catalunya, s'alegraven de rebre L'Archiu de Salamanca, la resta d'Espanya, inclosa Salamanca, evidentment, ploràvem eixe gran erro històric que és feu baix el seu mandat, i crec que és un erro, ya no per lo que ha segut per a l'història d'Espanya, sino més que res, per com s'ha dut a terme eixe trasllat. Senyor advocat, senyors del jurat, no tinc més que dir.
Ara vullc comentar-li una coseta sobre el A.V.E. (Alta Velocitat Espanyola). En 1980, sent president del govern espanyol Adolf Suàrez (U.C.D. Centre), s'estudià la possibilitat de construir la primera de les llínies del A.V.E. (En aquell moment denominat L.A.V. -Llínia d'Alta Velocitat-), i el primer traçat que s'estudià fon, Madrit-Saragossa-Barcelona-frontera francesa, pero al final és descartà en favor de la llínia Madrit-Sevilla per motius de La Expo de Sevilla de 1992, ¡Sabia decisió!, i aixina el 14 d'abril de 1992, sent el president de govern Felip Gonzàlez, (P.S.O.E) s'inaugurà esta llínia en molt d'èxit. Pero, ¡Ai Zapatero! la llínia que ya deuria d'haver vingut a Valéncia, per molts motius i u dels motius de més pes és que Valéncia en 2007 va a acollir l'event deportiu més importat del món després dels Jocs Olímpics, "La 32 Copa Amèrica de Vela", com pronte, i si no passa res, és va a construir en 2010. ¡Això vol dir que el A.V.E. no va a estar present com a mig de transport en la Copa Amèrica, i que va a vindre Valéncia, uns 18 anys després que s'inaugurà la primera llínia!
Aixina, So Zapatero, podríem parlar del Pla Hidrològic, de la seua postura en E.T.A., dels seus companyons de Catalunya i lo que els manen, de l'immigració, de la participació en les guerres i perqué no, d'eixe turbant àrap que és posà... i de tantes i tantes atres coses, pero no vaig a escriure més per a no cansar a ningú, pero... abans d'anar-me, vullc deixar a tots els llectors en l'eslògan de la seua campanya de les eleccions de l'any 2004, quan guanyà, el qual dia, "Mereixem una Espanya millor", ¡Efectivament! Agarre vosté per a sí mateix el seu eslògan, continue en la seua carrera d'advocat, i deixe que una atra persona que sàpia, faça realitat eixe eslògan, puix de veritat, ¡SI! que nos mereixem una Espanya millor. ¡Per lo manco, millor que la que vosté nos està deixant!

DINASTIA ABASI


Dinastía de califas que gobernaron el califato del Islam desde el 750 hasta 1258. Descendientes de Abbas, miembro de la tribu de Quraysh de La Meca, que era tío del profeta Mahoma Los Abasíes (o Abasidas) tomaron el califato tras el derrocamiento de la dinastía Omeya, y lo conservaron hasta que los mongoles saquearon Bagdad y asesinaron al último califa de la línea. Durante la mayor parte del tiempo, su corte estuvo en Bagdad, ciudad fundada por orden del segundo califa Abasí, Al-Mansur (754-775) en 762.

Durante el primer siglo de su califato, los Abasíes actuaron como líderes tanto religiosos como políticos del islam, aunque incluso durante este periodo su autoridad fue rechazada por algunos. El auge de su poder se alcanzó probablemente con el reinado de Harun al-Rashid que confió mucho en la familia de administradores Barmakíes (o Barmecíes). Tras la muerte de Harun, hubo un periodo de guerra civil entre sus dos hijos, Al-Amin y Al-Ma'mun, este último triunfó al final pero el prestigio de la familia se deterioró.

A finales del siglo IX, los Abasíes eran incapaces de ejercer una autoridad política o religiosa real. Desde el punto de vista religioso, su autoridad había sido tomada por los eruditos religiosos del islam sunita después del fracaso del intento de los califas de imponer su poder sobre ellos en la prueba de fuerza conocida como Mihna (833-847). Como resultado de esto, a los califas se les limitó a un papel sobre todo simbólico sólo como líderes nominales del islam sunita. Los seguidores del shiismo rechazaron por completo a los Abasíes.

Desde el punto de vista político, los califas se convirtieron en marionetas a manos de sus soldados turcos, capaces de quitar o poner califas según su deseo. En el 908 un califa gobernó tan sólo un día. El proceso culminó con la creación en el 935 del título de amir al-umara (comandante de comandantes), que fue ocupado por el auténtico poder político, el jefe de los soldados turcos.
Al mismo tiempo, los territorios que los Abasíes habían controlado, surgieron como estados independientes en regiones antaño bajo dominio Abasí. Algunos de los gobernantes de estos estados reconocieron el sultanato de los Abasíes, pero esto era sólo algo simbólico. En el 945 la propia Bagdad fue conquistada por la familia shií de los Buwayhíes (o Buyíes), y durante el siglo siguiente el califato Abasí subsistió principalmente porque los Buwayhíes le encontraron útil de varias maneras.
Aunque en los siglos IX y X se observó una decadencia en el poder de los califas, el periodo fue de gran importancia religiosa y cultural. La prueba de fuerza entre los califas y los eruditos religiosos suníes supuso el surgimiento de la forma de islam suní. Preparó el camino para la aparición de los grandes textos legales suníes y las colecciones de hadits (estudios sobre Mahoma). Sólo poco después, el shüsmo alcanzó su modo definitivo cuando la línea de los 12 imanes terminó en el 873, acontecimiento seguido de la aparición de libros legales shües y distintas colecciones de hadits.
Se desarrollaron la filosofía, la medicina, las matemáticas y otras ciencias en el mundo islámico, que se apropió y desarrolló el conocimiento y la sabiduría de las culturas anteriores y circundantes. Particularmente importante fue la ciencia y la filosofía del Oriente Próximo helenístico, y durante los siglos IX y X se realizó la traducción al árabe de varias obras de (o atribuidas a) figuras como Aristóteles, Platón., Euclides, Galeno y otros. La labor de traducción fue fomentada por el califa Abasí Al-Ma'mun, quien fundó para ello la denominada 'Casa de la Sabiduría' (Dar al-Hikma) en Bagdad. Los cristianos de lengua árabe destacaron en la realización de traducciones. El sistema de los denominados números árabes, aunque de hecho se originó en 1a India, fueron adoptados en esta época por la civilización islámica y después transmitidos a Occidente.

La fragmentación política del califato condujo al surgimiento de muchas cortes y centros de poder locales, que también fomentaron el desarrollo de la ciencia y de la filosofía, así como de la poesía, la prosa, el arte y la arquitectura. Algunas cortes locales que surgieron en las regiones orientales del califato permitieron el surgimiento de una literatura persa islámica y del sentimiento nacional iraní.

En 1055, los turcos Selyúcidas que eran suníes (sunitas), capturaron Bagdad. Aunque de nuevo considerados como símbolos de la unidad del islam suní, la libertad de acción de los califas quedó muy limitada. Sólo en los tiempos de debilidad Selyúcida, los califas pudieron ocasionalmente ejercer algún poder e influencia. Durante la época del Irnperiomongol finalizó la línea de califas (1258), y el islam suní no necesitó más del papel simbólico del califato. Es cierto que los sultanes Masmelucos de Egipto crearon un califato marioneta en El Cairo, colocando a varios miembros de la familia Abasí que habían escapado de Bagdad. Sin embargo, desde la caída del califato Abasí en Bagdad, ningún pretendiente al cargo logró un reconocimiento general entre los musulmanes.

Aproximadamente después del primer siglo no se puede decir que los Abasíes hayan tenido demasiado control sobre los acontecimientos, aunque sin duda suponían un foco de lealtad para el islam suní durante un periodo a menudo turbulento, y su califato puede considerarse como la edad dorada de la civilización islámica.

EL CORAN


(De l’arap Qayaa, llegir, recitar).


El llibre sagrat dels mahometans segons el qual conté les revelacions fetes per Deu al profeta Mahoma: es la font del dret i el codic civil dels muslins. El primitiu eixemplar arap, redactat pel califa Abu Bequer sobre les declaracions verbals i memories disperses del secretari de Mahoma i publicat pel califa Otman, consta de 114 sures o capituls, d’extensio molt desigual, en tituls a sovint molt dificils d’entendre, trets alguns d’ells, de conceptes que es troben casualment en els mateixos, per eixemple Vaca (sura num. 2), Dones (sura num. 4). Alguns d’ells son tan llarcs com el llibre del Genesis, mentres que atres son tan curts que es reduixen a dos o tres sentencies, i el tot no forma cos algu de doctrina ni professio ninguna sistematica de fe o creencies, no guardant els capituls relacio entre si: lo seu estil i sa exposicio son quasi sempre de forma amena e inspirá, encara que fatigosos, per les imnumerables repeticions.

El Coran conté dogmes, llegendes, historia, fabules, barreja de superticio i religio, preceptes o maximes d’economia politica i domestica; descripcions imaginaries del cel, de l’infern, del juï final; doctrines sobre la resurreccio dels cossos i, al remat, una amalgama de les tradicions judaiques i cristianes com de les llegendes musulmanes; tot allo en formes les mes variaes i distintes unes d’atres, a on es repetix a cada pas lo nom de Deu. L’explicacio o interpretacio del Coran forma una de les branques mes importants de la lliteratura arap.Sa llectura es consdierá pels mahometans com una obra meritoria, i els fragments del Coran els servixen d’oracions i encara de talismans que nutrixen la superticio.

A proposit de les doctrines del Coran es tractará amplament en l’articul mahometisme, siga prou açi apuntar que es pot reduir a quatres grups: 1º Fe o lo que s’ha de creure; 2º Practiques i Cult; 3º Moral, o lo que está manat o está prohibit; 4º Leccions morals, historiques i llegendaries, tretes dels llibres coranics i apocrifos de la Biblia i de les creencies antigues i contemporanees dels araps.

Les fons d’inspiracio del Coran pareixen haver segut, ademes de la Biblia (Antic i Nou Testament) i les llegendes araps: a) els llibres judaics i el judaisme de les escoles rabiniques: En temps de Mahoma hi havien molts judeus en les regions de l’Arabia, especialment en Medina; b) el sabeisme, una barreja de maniqueisme i de les supersticions babiloniques; c) el zoroastrisme i les creencies de l’antiga Persia, lo qual es compren si es te en conter l’influencia politica que esta regio tingue en la part NE de l’Arabia; d) l’hafionisme; se sap que dotze dels primers companyers o sequaços de Mahoma hi havien pertanyit a la secta dels hafinistes. Aço, a jujar per els que en realitat acusen la forma i disposicio del llibre i les circunstamcies historiques que acompanyeren a la creacio i difussio del mahometisme, pero si hi ha que atendre’s a lo que el propi Coran diu i a lo que creuen els musulmans, es d’orige inmediatament divi, i la dogmatica mahometana ensenya que les doctrines del Coran existien ya en l’eternitat i que foren transmitides successivament a Mahoma per conducte de l’Arcangel Gabriel.

El tex del Coran, sense contar l’edicio de Paganini, d’escomençáments del sigle XVI, entregat a les flames per manat pontifice, fon publicat per primera vegá per Hinkelman (Hamburgo 1694).

Des del punt de vista artistic, ha donat motiu el Coran a bellissimes pagines ormanentals, distinguint-se entre tots els illumenistes i caligrafs islamites, els egipcios. Ademes dels tituls ricament enlluernats, estan realçaes les pagines en medallons marginats de la major magnificencia, rodejaes i enquadraes per arabescs de sutils combinacions, la riquea dels elements geometrics i el valor artistic de les sures enlluernaes, sols son comparables a les millors catifes de l’Orient, realisant l’armonia dels colors l’us de l’or. Els millors eixemplars els posseix la biblioteca d’El Cairo, distinguint-se per ses extraordinaries dimensions, antiguetat i riquea; entre ells hi ha numerosos eixemplars turcs, indostanics i marroquis. El Coran de Safiya, marc de Mahomet Khan está escrit alternant les llinies dauraes en les negres. El mes antic está escrit en caracters cufics i es del sigle VIII.
El Museu Britanic i el Victoria i Albert, de Londres, posseixen magnifics eixemplars del Coran i pagines soltes d’extraordinaria bellea. En la biblioteca d’El Escorial es conserven tambe excelents mostres del llibre mahometa, siguent u dels millors Corans el que va perteneixer a l’Emperaor del Marroc, Muley Zidan (1594). El museu arap d’El Cairo posseis un estoig per a guardar el Coran, de cuiro daurat i repujat, ilustrat a escomeçaments del sigle XVI.

Font: Enclipedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom. XV, pags. 453-454-455

CINCO PILARES DEL ISLAM


CINCO PILARES DEL ISLAM (en árabe, arkan), cinco obligaciones rituales prescritas, cuya realización es para los musulmanes el pilar central de su fe. Dichas obligaciones son: (1) profesar la fe (kalima o shahada); (2) realizar las cinco oraciones diarias (salat); (3) ayunar durante el mes del ramadán (saum); (4) pagar el impuesto destinado a ta limosna (zakat); (5) realizar, al menos una vez en la vida, la peregrinación a La Meca En la mayoría de las tierras islámicas - con excepción, por ejemplo, de wahhabies Estado de Arabia Saudí- los musulmanes no son castigados por no cumplir estas obligaciones. En muchos estados islámicos, sin embargo, cualquier negación pública por parte de un musulmán de la validez, importancia o centralización de los cinco pilares es considerada como acto de apostasía castigable con la ejecución.

La shahada es la oración árabe simple, "la itah ¡lía Allah wa Muhammad rasul Allah", que significa: "no hay otro Dios sino Allah y Mahoma es su profeta". Se describe a menudo como credo, pero como no hace otra mención a ninguna doctrina, sería más apropiado llamarla una confesión de fe. En el islam hay oraciones de credo más complejas, pero éstas surgirían relativamente tarde. Además, no existe un sólo credo ortodoxo o definitivo, al igual que en el islamismo no hay ninguna autoridad ortodoxa o modelo de dogma estereotipado. Los chiitas añaden generalmente al shahada la frase árabe, "wa Ali Wali Atlah", que significa: "Al¡ ibn Abi Talib es el amigo de Dios". Además de que su recitación constituya la afirmación de la identidad religiosa de un musulmán, especialmente con ocasión de su conversión al islam, la shahada es pronunciado como parte de la llamada a la oración (adhan) por parte del muecín.

La salat, también conocida como namaz en Irán, India y Turquía, hace referencia a las cinco oraciones diarias obligatorias. Éstas sólo se realizan después de un rito de ablución y en un orden especial en momentos establecidos del día: antes del amanecer, por la tarde, a media tarde, inmediatamente después del anochecer, y antes de medianoche. Los chiítas consideran permisible unir las oraciones de la noche y la tarde, así como las del anochecer y de la medianoche, con lo que sólo necesitan rezar tres veces al día. Rezar en el islam se asocia de igual modo a un juego específico de posturas; es decir, ponerse en pie, inclinarse y postrarse.

El saum es un ayuno de treinta días, durante todo el mes de ramadán, prescrito sólo para musulmanes sanos y adultos. Del alba al anochecer no se permite comer, beber o mantener relaciones conyugales. Los enfermos están excluidos al igual que las mujeres que den de mamar a sus hijos, pero se espera que compensen el ayuno cuando recuperen la salud (o dejen de amamantar) en otras épocas del año.

El zakat, o impuesto para la limosna, es recaudado anualmente de las cosechas, el ganado, metales preciosos y dinero en efectivo de quienes que vivan por encima de la mera subsistencia y cuyas deudas no excedan sus bienes. En teoría se debe recolectar en nombre de los pobres y después distribuirlo entre ellos.

Históricamente muchos líderes islámicos recolectaron el zakat para engrosar sus propios tesoros reales. Por dicho motivo la identidad del encargado de la tarea de recolectar y distribuir el impuesto ha sido siempre objeto de debate entre los eruditos religiosos. Desde finales de la edad media, los chiítas han visto su impuesto recogido por sus juristas, quienes actúan de acuerdo con el estilo creado por y para ellos, de ser los que gobiernan lo más oculto del iman.

El hach es la más importante de las dos peregrinaciones a La Meca. Todos los adultos sanos de religión musulmana deberían llevarlo a cabo al menos una vez en su vida, con tal que tengan suficientes medios y transporte seguro. A diferencia de la peregrinación de menor importancia (llamada umra), sólo es posible hacer el hach en un momento determinado del año, durante la primera mitad del mes de Du al-Hiyya. Aquellos que realizan el hach pueden hacer uso del título honorífico de Hach.

QUINA ERA LA SENYERA REAL DE JAUME I?





Autor: Joan Ignaci Culla


Abans d'entrar a Valencia, el rei Jaume I havia pactat en el rei Zayyan, a traves del raiç Abulhamalet, la rendicio de Valencia a la seua persona, que no a l'exercit, per a desgracia, especialment, dels aragonesos. Segons la tradicio, els moros van penjar en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple) un drap imitant la senyera reial, com prova de rendicio i a la vegada, com hem dit, com a avis que eixe territori no es podia saquejar per les tropes per acatament al rei. El capitul 282 del Llibre dels Feyts ho narra aci: enviam a dir al rey e raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valencia, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls playa. E nos fom en la rambla, entre'l reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta.

Mai mes es va saber d'aqueix drap, fins que el comptador de faules Pere Antoni Beuter (tambe es va inventar la de les barres de Wifredo el Vellos, com relatarem en estes mateixes pagines, LP, 17 i 18 /8/08) encarregat en el segon centenari (1538) de fer el tradicional Sermo de la Conquesta, assegura que, el Peno que en aqueix moment es conservava en l'esglesia de Sant Vicent de la Roqueta, es el mateix que izaren els moros en la capitulacio de Valencia. Cent anys despres, en motiu del tercer centenari, el Justicia Criminal, segurament en millors mijans científics dels que hui disposa el CSI (si no, no es compren), va despenjar el Peno i va assegurar que era l'autentic dau el seu aspecte vell. ¡Una prova irrefutable per a certificar la seua autenticitat! I Horatio, el de la serie, sense enterar-se. Alli va permaneixer fins al sigle XIX que, en la desamortisacio dels bens de l'Esglesia, va passar a la Casa de la Ciutat i en 1855 es va traslladar a l'actual Ajuntament.

Els catalanistes han vist en este fals Peno un simbol per a identificar-se en els catalans, en contraposicio de nostra Real Senyera, en un clar intent de divisio dels valencians. D'aci que determinats grupusculs desorientats i desinformats intenten per tots els mitjans el seu reconeixement a nivell oficial.

Pero, ¿es possible que eixe tros de drap blanc -en el pas del temps les franges blanques han adquirit un to groc que li dona un aspecte de mes "autentic"- de forma abocellada, sobre el qual es pintaren les quatre barres rojes, retallat per dalt (l'historiador Antoni Atienza, en el seu extraordinari llibre La Real Senyera, p. 48, diu que el motiu que estiga retallada pot ser perque: la bandera primitiva estiguera molt desfeta, o que portara inscripcions o pintures per ser una bandera gremial, o inclus que duguera una franja blava en una corona o un rat penat pintat. Y que deixaren les barres a soles, perque eren l'emblema del rei d'Espanya d'eixa epoca...) i l'inscripcio en castellà "Año 1238" siga el que conta la tradicio ficaren els moros com prova de rendicio? ¡Puix no!

Anem analisar que, lo mes prop que ha estat la falsa reliquia del Peno que exposa sense rubor l'Ajuntament de Valencia del rei en Jaume, es el dia que la ficaren sobre l'ataut dels suposades restes de nostre manorca (es ficaren aleatoriament en funcio de la seua altura, etc., despres del l'expoli del sigle XIX, i com no casaven, l'abad del moment lo certicà en un "yo t'absolvo" al tecnic encargat de "quadrar" els ossos) en 1952 quan varen ser retornades les "seues" despulles des de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet.

Dien al principi que, com prova de rendicio al rei, els moros pengaren en la torre d'Ali Bufat, la senyera reial, com descriu la "Crònica". I, ¿qual era la senyera reial? Tots els documents, aixina com els historiadors que no han sufrit cap insolacio en l'Ampurdà, certifiquen que l'enseya reial, nomes tenia dos franges rojes: Juame I tenia, com a ensenya seua personal, una bandera de cinc barres, tres grogues i dos roges, o si es preferix, dos batons rojos em camp d'or. Eixa era la bandera de Jaume I. (A. Atienza, p. 42.

Si que es cert que, en aqueix temps, es poden observar en distintes representacions, banderes en dos, tres, cuatre, nou i dasta dotze barres, pero aixo es degut que en el sigle XIII encara no estaven definides les cuatre barres. Pero lo que si es paradoxic es que, a Jaume I, sempre se l'indenfique i represente en dos.

No obstant, i per que no niaxca dubtes, anem a analisar documents que ho acrediten.

Tots els experts coincidixen que les pintures del castell d'Alcanyis son de la mateixa epoca de la conquesta, es mes, l'inmensa majoria interpreten que respresenten la reconquesta de Valencia. Indistintament que siga l'entrada a Alcanyis o a Valencia, observant la pintura es detecta que, entre totes les banderes de diverses barres que es refleixen, just el peo que va al costat del rei (ho està mirant directament de forma reverencial), porta el seu l'estandart personal, en dos barres.

García Moya en el seu magnific llibre, tantes voltes comentat i del que, incomprensiblement, l'Ajuntament de València no ho ha tornat a reeditar (magnifica ocasio perduda aprofitant este any de celebracions): Tratado de la Real Senyera, ens aporta multitut de testimonis, com analisarem, entre atres, esta que especifica que: "Uno de los pocos retratos efectuados en vida de Jaume I, es en las "Cántigas de Santa María" de 1260, en el que aparecen tanto en su traje real como en su trono las dos barras. La pintura fue encargada y supervisada por Alfonso X el Sabio (rey de Castilla y yerno del Conqueridor). El cual conocía el ceremonial aragones, sino también la heráldica de su suegro" (p. 122).

NACIONALISME I PANCATALANISME


Joan Ferrando i Badia – 4 de setiembre de 1984
Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia Politica.

Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.

Doctor Honoris Causa

El nacionalisme, fundament del desenroll de les solidaritats racionals i de la primacia de l’Estat, ha correspost en lo sigle XIX a Europa -i hui en Mig i Extrem Orient- a una fase de liberacio. La doctrina dels drets dels pobles a dispondre ells mateixa, que ha provocat les revolucions europees de 1830 i de 1848, que condugue a l’unitat italiana i alemana, que dislocà l’imperi turc i l’austro-hungar i que disloca, hui en dia, als imperis colonials, ha segut una doctrina lliberaora. Constituix, llogicament, la prolongacio dels principis de la revolucio francesa: la sobirania del poble supon que el poble es lliure d’escollir ses propis governants, de definir ses propis quadros institucionals, etc., lo mateix que cada home es lliure d’escollir lo seu propi proyecte de vida.

NACIONALISTES DELS “PAÏSSOS CATALANS”

Com habem expost els moviments i sentiments nacionalistes, unes vegaes ha segut, en la majoria dels casos, de lliberacio de l’explotacio foranea, de recuperacio de la propia independencia, i atres, com en els estats autocratics, be de signe fasciste, be de social-marxiste, com instrument d’explotacio interna, com en els regims fascistes, o com a mig de subyugar els estats mes devils a les potencies mes fortes; v.gr. els casos de rebelio d’Hungria (1963), de Checoslovaquia (1968) i de Polonia (1981), en relacio a l’URSS.

Puix be, quan llegim o escoltem atentament a la quasi majoria dels catalans –i fonamentalment dels pancatalanistes- no apleguem a comprendre lo seu nacionalisme. ¿Per que? Perque si el contemplem des de la perspectiva d’un moviment de recuperacio nacional... d’independencia, etc., llavors se mos impon est interrogant ¿Per que se vol subsumir a la nacionalitat valenciana en els cridats i mai existents “pàïssos catalans” . ¿Ad aço se li crida ser nacionaliste valencià? No ho entenc. Yo lo denominaria nacionalista pancatalanista, perque favorix la creacio de la nacio catalana (A. Rovira i Virgili), a la “Gran Catalunya” (E. Prat de la Riva), “païssos catalans” (J. Fuster), en detriment de la recuperacio de l’identitat de la personalitat cultural diferencià del poble valencià, tan trabajosament logrà pel transcurs de molts sigles d’historia. Els pancatalanistes partixen d’este supost: la llengua es la vida dels suposts “païssos catalans”. La rail mes poderosa del pancatalanisme -sentencià Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma.

Continuant al fil de la nostra breu exposicio, digam que no comprenem com el nacionaliste pancatalaniste se mos vol presentar com a progressiste, puix tenint en conter que el marc dels cridats -i mai existents- “païssos catalans”, l’imperialisme economic, cultural i llingüistic barceloni eixerceria -com ya ve acaecent en la comunitat autonoma catalana- una explotacio de tot tipo, sobre els demes membres supostament integrats en eixa fantasmagorica comunitat de “païssos catalans”.

No mos deixem enganyar, el pancatalanisme es, en l’actualitat, el pijor enemic de la recuperacio nacional del poble valencià. Es un moviment antivalencià..., d’explotacio del poble valencià, i, per tant, des de la nostra optica el “pancatalanisme” es un moviment imperialiste i de tall totalitari, per molta lliteratura en que se mos vullga revestir. En conclusio, rebugem de ple que el pancatalanisme s’autocalifique de progressiste. Rete a qualsevol dels pancatalanistes a que consulten qualsevol de les obres de Carles Marx o dels marxistes centroeuropeus i que, tras lo seu estudi, em demostre que ser pancatalaniste -i mes encara en Valencia- es un moviment de “lliberacio” i no d’alineacio del poble valencià.

Pero no a soles aço, sino que el pancatalanisme en qualsevol de ses cristalisacions organisatives -que tambe pululen per la Comunitat Autonoma Valenciana- es el pijor enemic de la nostra autonomia ya que preten la sucursalisacio de Valencia a Catalunya i, per ende, la despotenciacio de la nostra autonomia.

MES CITES DOCUMENTALS ( y V)

AUSIAS MARCH, Cavaller valencià

Cita 0041
Joan Roïç de Corella, traduix "Vida de Iesuchrist" de Lodulf de Saxonia, 1486, 'trelladada de lati en valenciana lengua'.
Cita 0042
Joan Esteve, Venecia 1489, publicà el Liber Elegantiorum, 'escrit en latina et valentiana lingua'. El Liber Elegantiorum es el primer diccionari d´una llengua romanica.
Cita 0043
Bernardi Vallmanya, Barcelona 1493, Traduix "Lo carcer d´amor", 'traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa'. Tambe va traduir "La revelacio del benaventurat apostol Pau" i "Cordial d´anima, abdos en Valencia 1495, 'de vulgar idioma castella en valenciana prosa'.
Cita 0044
Marti de Viciana, naixcut en Burriana en 1502, diu "la Lengua Valenciana es hija y factura de la Lengua latina por derecha línea y propagación".
Cita 0045
Dins dels documents pontificis, destaquem un del Papa Alexandre VI, a on es pot llegir "lingua vulgari valentini expeditarum".
Cita 0046
Joan Bonlabij, catala de Tarragona, traduix "Blanquerna" de Ramon Llull, Valencia 1521, 'traduit en la lengua valenciana'.
Cita 0047
En 1569, l´humaniste Llorenç Palminero, natural d´Arago, publicà un "Vocabulario del Humanista" en el que al traduir les equivalencies del llati en llengua vulgar explica "si no hallo vocablo con el que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Francés, o lengua Portuguesa".
Cita 0048
Gregori Mayans i Ciscar, intelectual de talla europea, cap de l´Ilustracio "Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión".