AQUELLS 9 D'OCTUBRE (I)

per Lola Garcia-Broch

Existixen unes dates en la vida de les persones que son un referent de recorts i vivencies, i que, d'alguna manera, marquen i influixen en el transcurs de la vida. Per a mi, una d'elles es el 9 d'Octubre. Recorde, especialment, alguns anys, encara que, des de sempre, es celebrava l'aniversari de bodes dels meus pares.

Remontant-me en el temps, em sumergixc en els recorts del meu primer 9 d'Octubre. Hague de ser per l'any 45 o 46. Mon pare ana a arreplegar-me, abans de l'eixida del chicotet colege de barri, a on assistia. Possiblement, no ho se en exactitut, sería la primera volta que es celebrava l'acte oficial, ya que la guerra havia ferit greument a Valencia, l'ultima capital de la republica. La ciutat, empobrida, trencada i famolenca plorava les absencies de morts, captius i exiliats.

Les cues del racionament, inacabables, reunien a dones endolades i plenes de tristor.

Els coleges carien de tot. Les cuines de les llars suplien en imaginacio i pastilles de manteca de cacau, chocolate de garrofa i pa de salvat, les absencies d'oli, dolços i farina. Se fea reciclage de tot. Des de les corfes de la taronja, per a fer foc, fins a la roba dels majors, que passava als chiquets, en chicotetes componendes casolanes que la feen creixer de nou, de poc a poc, al temps que s'allargaven les cames, i s'eixamplava (que no engrossaven) els cossos.

Mon pare, republicà, ana explicant-me la celebracio. Senti parlar per primera vegada del Rei En Jaume, dels Furs, del Regne i de com l'eixercit de la Republica, a on servien molts valencians, dugue la Real Senyera a Arago, Madrit, Ibiza, (existixen en l'Hemeroteca unes resenyes grafiques, en fotografies que feu mon pare, periodiste de "La Correspondencia", a on valencians, alçant el puny colocaren la Senyera en terres balears).

En la llavors Plaça del "Caudillo", i damunt de l'escalinata de Göerlich, mon pare ana desgranant ma primera lliço d'historia de Valencia (qui m'anava a dir a mi que aquelles columnes de pedra, que els meus ulls de chiqueta veyen immenses, m'aprofitarien, vora mig segle despres, per a alçar el monument als Maulets, heroes valencians de 1707, en la confluencia de l'Avinguda del Regne de Valencia en Mestre Racional).

Alguns curiosos; senyors vestits en elegancia, faixins i bandes; algun militar; una exigua banda de musica. Bordejant la vorera del carrer Barques, ni tan sols pel centre, a pesar de que, nomes algun coche de la llinea groga, algun tramvia i molt poquius coches privats, circulaven per ell, arribarem al Parterre acompanyant a la Senyera.

Unes breus paraules i una corona de llorer, es tot lo que recorde. I un rei En Jaume immens, que segons contaven els chiquets, guardava en la pancha del cavall, un tesor en monedes d'or: pero mon pare s'afanyà a aclarir-me, somrient, que nomes hi havia monedes de curs llegal i un diari, amagat al peu del pedestal.

En anys posteriors, el "poder politic" establit, ana intervenint en l'acte: La Senyera baixà de l'Ajuntament, molta gent, i en el Parterre l'espasa del Rei En Jaume, rodejada de falangistes, els timbals de la ciutat, el parlament de l'Alcalde, la corona de llorer i l'Himne; pero en castella que era lo "politicament correcte", de llavors. El meu atre 9 d'Octubre va ser intens i doloros. De nou el poder politic apoderant-se dels simbols del poble.

Ara lo "interessat i politicament correcte" era anular les nostres senyes d'identitat. El PSOE decidi convertir-nos en un apendix dels fantasmagorics Països Catalans, i per allo de "tots baix els plecs de la mateixa bandera" i "si parlem lo mateix, som lo mateix" ("molt Hitlerià"). Les quatre barrres d'Arago, furtades per Catalunya, flamejaven en tots els ajuntaments socialistes, en tots els carrers. I els papanates de sempre, presumint de "progres" i "kults", s'afanyaren a reverenciar lo que nosatres, despectivament, diem "marfega" i "quatribarrada". Els qui pretenien prebendes, s'acostaren al "nou orde". El poble no. El poble pla es defengue, es va unir. ¡I naixque el Grup d'Accio Valencianista!

Manifestacions per tots els pobles, sentades, protestes, charrades catalanistes reventades, "marfegues" arrancades, pero sobre tot: ira, impotencia, rabia,... i unio. Tots nos agermanarem baix el mateix afany: acabar en el catalanisme.

LLENGUA CATALANA I NACIONALISME

Autor: Joan Ferrando Badia

Valencia, 2000

Els nacionalistes catalans partixen del supost de que Catalunya es una nacio i que l’essencia i fonament de la mateixa es la llengua catalana. Sense l’unitat de la llengua no cap “l’unitat” nacional defesa pels pancatalanistes. ¿Qué es per al nacionalisme catalá, la llengua? Jordi Pujol, afirma categoricament que “la llengua catalana resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatre provincias de Catalunya, els Valls d’Andorra, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”. I proseguix dogmatisant el senyor Pujol que el catalá es “resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula. No es dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.

Per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integren –segons ells- el cridats “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua, “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “Països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua, “tots parlem o hem de parlar catala”. D’ahí l’obsessio d’Enric Prats de la Riba i Antonio Rovira i Virgili, naturals de Castellgersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque segons els nacionalistes catalans la llengua, es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscutible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini geografic d’un idioma nacional esta netament delimitat coincidix, en efecte, en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon se seguix, segons els pancatalanistes, que les illes Balerars son la Catalunya insular, com el departament frances, els Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que l’antic Regne de Valencia es catalá...

La raïl mes poderosa del pancatalanisme –digue Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...) Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica”. Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. Per al catalá –confessa el professor barceloni Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la proba de s’existencia colectiva.

Pero en oposicio a les tesis pancatalanistes s’alsen les veus del lliteraris valencians del Sigle d’Or. Tots els autors valencians del sigles XIV-XV –l’edat d’or de les lletres valencianes- no sols admitien l’existencia de les dos llengúes: la catalana i la valenciana, sino “la diferencia entres les mateixes”, i aixi per eixemple Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, la seua obra “Thesaurus Puerilis”, en quina nota editorial afirma que escriu lo seu llibre “en llengua catalana i valenciana”. Ademes hi ha distints documents no sols del sigles d’or, sino tambe del sigles posteriors, en els que s’aferma que els diferents escritors escribien tots ells en “llengua valenciana”.

Els nacionalistes catalans, no obstant l’oposicio dels grans poetes (Ausias March)... novelistes (Joanot Martorell)... i atres autors, historiaors, filolecs i lliterats antics (Tirso de Molina, Cervantes) i moderns (L.Fullana, Salvador de Madariaga, Azorin...) s’agarren al supost dogma de que l’idioma valenciá es catalá, perque, de no ser aixi, lo seu nacionalisme i pancatalanisme caurien per sa base. I ademes de no ser aixi, la lliteratura catalana es quedaria coixa i manca...

¿Per que deuen creure els valencians que parlen catala i posar en dubte les paraules de Tirso de Molina, de Cervantes, dels classics del Sigle d’Or Valenciá, quant han afirmat que parlen Llengua Valenciana?.

Este preguntat queda contestat en la cita de Ramon Miquel i Planas (naixcut i mort en Barcelona, 1.872-1.950), en lo seu prolec al “Cançoner satiric Valenciá del sigles XV-XVI”.

“Vist el cas des de Catalunya. No cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantiva de la Peninsula i en les Illes Balears. El nostre interes creix, sobretot respecte a Valencia, al considerar la preponderencia que alcançá l’escola poetica Valenciana en el sigle XV”.

“Privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les Lletres Valencianes d’aquella epoca i hasda be entrat el sigle XVI seria deixar la nostra historia lliteraria truncá en el centre de lo seu creiximent i ufania; mes encara, seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en ningu atre moment, hasda la Renaixença, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies a Ausias March, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar, i atres cent mes”.

Com diu Salvador de Madariaga: “Valencia no vol ser atra cosa que Valencia. Sa llengua diferix prou de la catalana per a poder permitir-se gramatica i vocabulari propi”.

La consciencia del seu fet diferenciat cultural i llingüistic fa portar als valencians a afirmar en Azorin i sense mes retorciment, que: “La condicio del valenciá se ve quant se compara text en tex en atre idioma”.

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (VII)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003

3. Les Associacions culturals:

Moltes, moltissimes, ne son les associacions que hui conformen l’espectre cultural de la terra valenciana, la majoria d’elles agrupaes en lo que coneguem com la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia i tambe, posteriorment, la que no fa tant de temps ha segut crea: la Plataforma Normes d’El Puig.

En l’any 1.878 es varen reunir en la Ciutat de Valencia un grup de persones, poetes, escritors i intelectuals interessats profundament en l`exaltacio del fet valencià. Estaven alli per a escoltar el poema “Lucrecia profanada” del poeta Lladro i Malli.

Entre els assistents estava un jove, Carmel Navarro Llombart, al que despres es va coneixer en lo seudonim de “Constanti Llombart”, jove que arreplegà les inquietuts de tots aquells presents, fundant, dies despres, l’entitat cultural Lo Rat Penat. La societat tenia en l’imaginacio del jove Llombart el proposit de convertir-se poc a poc en llavor per a la reivindicacio politica dels valencians. Era un principi de nacionalisme estricte, autocton i independent.

Pero la figura d’atre poeta renombrat, Teodor Llorent, va ser clau per a que els somni del jove Constanti quedaren soterrats.

La distincio que el mateix Teodor Llorente fea dels poetes integrants del grup, denominant-los de “guant i espardenya” marcà una llinia divisoria entre els poetes politics-nacionalistes (d’espardenya) que escribien per al poble en un valencià vulgar i en els diaris, i els que ho feen en un llenguage cult i docte -¿a que mos sona aço als valencians?- i que, per tant, rebujaven la politica (eren els de guant) i pensaven que la cultura estava per damunt de les reivindicacions d’un poble que patia des d’Almansa i molt ades, l’invasio d’una llengua, la castellana, que no era la propia, i en actitut servil veïa com les seues arraïls culturals anaven difuminant-se en benefici dels poders factics. Era una prova de l’incipient coentor, coentor que en la seua accepcio vol dir “cursi” pero que tambe te un atre significat: coentor que irrita.

La trayectoria d’esta societat, que comente per ser la mes antiga, crec, de totes les que hui conformen l’espectre cultural valencià, ha segut sempre, i segons les influencies politiques de cada epoca, la del bandejament cap a les distintes opcions politiques i culturals. Hui tenim una societat a on ha desembarcat el partit politic que actualment governa la nostra Comunitat, el PP.

Per supost que existixen moltissimes mes entitats valencianistes en el nostre espectre cultural i fer mencio a totes elles seria prou dilatat i farragos per al lector. A soles dir que en les seues trayectories culturals n’hi ha de tot: les que son fidels als seus plantejaments estatutaris de defensa de les senyes d’identitat valencianes i, les que estan escorant-se cap als postulats politics a l’us agenollant-se per a tractar de conseguir algunes molletes de les que solen caure de les taules politiques sempre prou be surtides economicament.

Hui mes que mai el moviment cultural valencianiste necessita de la concurrencia, en estricta obediencia valenciana, de totes les entitats, encara que crec que l’excisio ya s’ha fet lo suficientment profunda per a conseguir la necessaria cooperacio de forces que ne son necessaries per a lograr que se mos restituixquen els drets culturals que per historics i per llei mos corresponen. Eixemple d’aço puc citar a la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia quina activitat està totalment abandonà i que no sap, o no vol o no pot, aglutinar els objectius de les entitats que encara pertanyen ad ella.

EL PALACIO REAL DE VALENCIA

El Palacio Real residencia de los reyes de Valencia durante la Edad Media. Su ubicación estaba en parte de lo que hoy conocemos como el Jardín de Viveros.

Pepe Guillén Milla.

MAS SOBRE LA MARCA HISPANICA (III)

Yo creo que con este mapa está bastante claro lo que era la Marca Hispánica. Gran parte de lo que hoy es Cataluña estaba bajo el dominio de los francos, cuyo rey más característico fue Carlomagno.

En julio de 1258, veinte años después de la conquista bdel Reino Moro de Valencia por las huestes del rey Jaime I el Conquistador, se efectuó el Tratado de Corbeil, entre el rey aragones y el rey francés, por el que se dividían los condados arriba y bajo los pirineos..

Cuando se produce la conquista de Valencia, los catalanes no existían ni por asomo, eran meros vasallos, sin raices, sin tradiciones, en la miseria y pagando tributo a los francos.

En fin, nada de nada. Con diguem en valenciá: res de res.

LA REAL SEÑERA DEL REINO DE VALENCIA EN MOTRIL

En junio deeste año me di una vuelta por Granada y, al llegar a Motil, esta fue mi sorpresa.

Allí, a la entrada de un precioso parque que está en el centro de la ciudad, me encontré con nuestra Real Señera Coronada, flanqueada por las de las demás autonomías, pero sin duda, y sin ánimo de ser chovinista, la que más lucía era la nuestra.

Pepe Guillén Milla.

LA MARCA HISPANICA (I)

Autor: Vicente Pardo Saez

Valencia, Cap i Casal del Regne, juliol del 2.002

No comprenc, sabent com se sap de l’inexistencia de Catalunya quan se conquistaren les Illes Balears i el Regne Moro de Valencia, com generalment se tolera i accepta l’intromissio de la hui Catalunya com a impositora i preponderant d’una historia falsa i d’un proyecte anticonstitucional i estrafalari dels Països Catalans.

Puix tots sabem o deguem de saber que quan lo rei Jaume I d’Arago, El Conquistaor, vingue en senyal de creuá contra els musulmans de les terres valencianes, no existia Catalunya ni social, ni juridica, ni territorialment.

I que estes terres de la suposta Catalunya, a soles eren un conglomerat de Comtats de la Marca Hispanica, entre els que tambe estava el Comtat de Barcelona com a “marchio” o guarda-fronteres de la Marca Hispanica.

I, mes encara, quan tambe se sap que vint anys despres de pactá la Ciutat de Valencia en l’any 1.238, el rei Jaume I d’Arago i el rei franc San Lluïs IX, pactaren en l’any 1.258 el famos tractat de Corbeil, que determiná la hui llinea dels Pirineus que subsistix ab una chicoteta variant politica.

A soles aixo, ya mos demostra la inexistencia de la tal Catalunya, ya que ningu dels dos reis contaren ab ella per a la seua particio.

No obstant, els catalans de hui s’ufanen de que, quan vingueren acompanyant al rei Jaume I d’Arago a la conquista del Regne de Valencia, mos duguerem la parla catalana.

Pero com no existien encara com a catalans, impossible que mos dugueren el catala com a llengua propia d’ells, puix els que vingueren a la creuà ho feren com a gerundesos, barcelonins, de Mompeller, del Rosello, de la Provença, de l’Italica, de la Galia i d’atres molts llocs, manco de Catalunya per no exisitr encara.

Puix se dona el cas de que no mes fet el tractat de Corbeil, Girona i Barcelona que es trobaven en la part dels francs, passaren a la part hispanica baix l’auspici del rei d’Arago, perdent el comtat de Barcelona tots els privilegis de la Marca Hispanica com a marchio o jefe de guarda de fronteres, quedant-se a soles com a comtat de la Corona d’Arago baix les ordens del rei d’Arago, no depenent ya del reis francs.

Pero, fijeu-se be, de que aixo va ocorrer vint anys despres de la rendicio de la Ciutat de Valencia, on se quedaren molts musulmans a viure i entre ells els nomenats mossaraps o mixt-araps que ya parlaven el mossarap en les terres valencianes.

Sabem que tots els que vingueren no se quedaren a viure en les terres valencianes, tornant-se al lloc d’orige i els que es quedaren se’n anaren acoplant al conviure dels que vivien com a natius.

Puix com se sap i mos ho conta l’historia, els suposts catalans no podien dur-nos una llengua propia puix que, els de la Marca Hispanica, parlaven per aquells temps un mal parlat provençal o un derivat del provençal, que per aquells temps era la llengua culta d’eixos entorns.

Pero resulta, que en l’any 1245, per conseqüencies de la rebelio dels albigenses, i per mig de l’inquisicio, el papa Inocenci IV, sofocat l’ultim reducte albigense, seguidament promulgá per a tots els territoris de la Galia, ya com a terres franques o França, l’abolicio de totes les llengües d’oc, incluint la provençal, quedant-se esta zona sense llengua culta encara que la seguiren parlant mal, per a posar la llengua d’oil que es la que es manifestà com a llengua unica per a tota la ya nomenà França.

Com se pot comprendre, Girona i Barcelona que parlaven un derivat del provençal, seguiren parlant-lo encara que malament i de moment.

Puix per este temps, el nou Regne de Valencia escomençava a donar el fruit de l’esperança que el propi rei Jaume I, ya de Valencia, hi havia ficat en el seu Regne de Valencia i estos suposts catalans de la Marca Hispanica, s’agarraren al carro de la renaisent cultura valenciana, mamant-se o tragant-se els Sigles d’Or de la Llengua i Cultura Valenciana, ya que no podier fer una atra cosa.

Es mes, si se comproven les titulacions que tenien els reis d’Arago, de Balears i de Valencia i, despres, els Reis Catolics i de les Espanyes, se vorà concretament que en cap moment i en cap manifest de les seues titulacions s’han manifestat com a reis de Barcelona per ser a soles un comtat, ni de Catalunya per no exisitir com a ent juridic i territorial.

Incloent tambe al rei Felip V (1700-1746) que a Valencia la segui titulant en el decim lloc com a Regne de Valencia i a Barcelona com a comtat de Barcelona i no de Catalunya per no exisitir com a tal hasda 1833 en que escomençà a existir oficial, social. geografica, territorial i juridicament.

I si d’abans es nomenava Catalunya, era de mal nom i no lo acceptaven per no ser nom d’orige fidedigne.

Puix Marcelo Capdeferro, en el seu llibre Atra Historia de Catalunya, expon cinc o sis possibilitats del seu orige, afegint yo una atra mes.

Pero la veritat, que es la que sura, es la de que no vingue cap de catala en la creuà contra els musulmans valencians i, per tant, no mos pogueren dur la seua parla propia, que no es ni catala, ni barceloni, ni provençal, ni llengua d’oc, ni valencià, puix a soles es un valencià mal parlat, retrotragut al sigle XV, provençalisat, afrancesat i castellanisat, pero mai catala.

I, per lo tant, a soles puc dir al respecte: que el catala no exisitix, ni ha existit mai, puix a soles es un invent de l’ingenier carioca Pompeu Fabra en l’any 1913-1915, inventat per a la Gran Catalunya que derivà en la parodia estrafalaria dels Països Catalans.

La divisio territorial d’Espanya en provincies s’efectuá per primera vegá en el regnat de Carles III, inspirant-se en la tradicio de les regions, pero la divisio real i territorial se realisá en l’any 1833, per decret real de Sa Magestat la Regina Maria Cristina en el 30 de novembre de 1833, que fon quant en realitat començá Catalunya en funcio d’un territori greografic, social i juridic i, per lo tant, mai pogueren vindre a la creuá cristiana contra els musulmans valencians cap de catala, manco que fora com a gerundesos, barcelonins, d’Urgell, de Vic, de Mompellier, de l’Italica, de la Galia i d’atres molts llocs, en concepte de bula i otorgacions reals de Jaume I d’Arago, com a unic jefe i baluart de la contenda ciristiana contra els musulmans del Regne Moro de Valencia -nomenat ya com a Regne Cristia de Valencia- de molt anterior com se pot justificar per mig de la verdadera historia de les terres valencianes.

Per tot aixo, es impossible que les hosts o tropes del rei Jaume I d’Arago, i despres I de Valencia, mos pogueren dur la parla nomená catala, perque en aquells moments estes gents solien parlar un derivat del provençal que era la llengua culta d’aquells abans i d’aquells entorns de la Marca Hispanica.

A semejança de la Marca que tenien els francs allende el Rhin i els Alps, constituiren atra Marca al costat dels Pirineus corresponent a la peninsula iberica, en els territoris consquistats als araps i encara, potser, als hispans independents dels Pirineus, si be no falta qui sostinga que foren estos els que solicitaren l’auxili dels francs per a guerrejar contra els invasors, realisant-se l’expedicio de Guillem de Tolosa i de Lluïs, rei d’Aquitania, en temps de Carlomagno, la que conquistá Barcelona i doná orige ad este comtat. Est alvanç pot fixar-se en l’any 770 en que Carlomagno conquistá molt territori hispa; en 785 la llinia divisoria de la Marca pot fixar-se entre Barcelona i Girona. La rendicio d’esta ciutat fon l’orige de la Marca Hispanica i la del comtat de Barcelona, cap del nou territori franc. Es nomená a Bera o Bara (801-820) comte de Barcelona, i els francs-aquitans vullgueren extendre ses dominis per lo manco hasda Torotsa, clau de L’Ebre i punt de la comunicacio entre la Marca i Valencia. Pero fracasaren despres de conquistá en 811, i, d’acort en els araps, quedá fixá com a llimit de la Marca Hispanica d’una manera definitiva, la frontera del Panades entre les conques hidrografiques dels rius Llobregat i Gaya.

Carlomagno doná el 2 d’abril de 812 un precepte o privilegi otorgant als poblaors de la Marca la seguritat del terreny i del llar contra les exigencies dels senyors, precepte que fon confirmat en 815 i en 816 per Ludovic Piu. Al dividir este ses estats entre ses fills en el 817, va correspondre a Pepino la Marca Hispanica que fon, llavors, segregá de l’Aquitania i incorporá a la Septimania, passant despres a poder de Carles el Calvo, qui en l’any 844 confirmá els privilegis otorgats per ses antecessors.

Es dividi la Marca Hispanica en comtats segons els costums d’Aquitania o sur de França. Foren estos en la diocesis d’Elna, els de Rossello, Conflent i Vallespir; en la de Girona, els de Besalu, Ampuries i Girona; en la d’Ausona, els de Manresa i Ausona; en la d’Urgell, els d’Urgell i Cerdenya, i en la de Barcelona, el dit propi nom. Els dos comtats dels Pirineus que es mantingueren sempre lliures del domini sarrai, eld de Pallars i de la Ribagorza, no entraren en els dominis dels francs, quedant excluits de la Marca Hispanica.

No tots els contats foren regits per comtes propis, sino que una mateixa persona tingue el domini de dos o mes comtats. Obeien al comtat de Barcelona cridat aiximateix marques o senyor suprem de la Marca. Des de llavors es deixá de contar pels anys de la era del Cesar, escomençant el dels regnats del rei de França, que durá hasda mediats del sigle XII. Els escritors castellans i araps donen als habitants de la Marca lo nom generic de francs, hasda fins del sigle XII, i els araps el d’Afrank a la propia Marca.

Governaren este territori a nom dels reis francs els següents comtes de Barcelona: Bera (801-820), Bernat I (820-832), Berenguer (832-835), Bernat I, per segon vegá (835-844), Sunifret (844-846), Aledran (846-851), en quin temps Barcelona fon presa pels sarrains (852), Udalrich (852-856), Humfrit (858-864), Bernat II (864-865), Robert i Bernat III (866-878), Wifredo I el Velloso (875-898), Wifret II, tambe cridat Borrell I (894-914), conjuntament en lo seu germa Suniario o Sunyer (898-945), Borrell II (945-933) conjuntament en lo seu germa Mir (945-966). En est epoca Almanzor s’apoderá i destrui Barcelona (1 de juliol de 966), coincidint en la mort del rei franc Lotario (986) i el fi de la dinastia carolingia (987) en les forts i duraderes perturbacions politiques de França.

La Marca Hispanica va quedar abandoná al seu propi esforç i el comte Borrell II, ajudat del demes comtes de la Marca, recobrá Barcelona i es va independiçar dels francs, escomençant l’epoca coneguda per comtat independent de Barcelona, encara que atres sostenen que el primer comte independent va ser Wifret I, com a conseqüencia material de l’apartament de Barcelona del resto de l’imperi franc, la barrera dels Pirineus i el poder militar que produia la constant guerra en els araps, no tenint valor historic la llegenda que existix sobre el particular.

Durá la Marca Hispanica des de 770 a 986, o siga un periodo de 216 anys, notant-se en moltes ocasions un fort antagonisme entre ses habitants i els francs, sintetisat en la poderosa sublevacio d’Aizon, a qui secundava Wilmont, fill del comte de Bera (826) i que dominá en quasi tota la Marca.

L’inexistencia del cridat “Principat de Catalunya” com a territori geografic i, per consegüent, l’inexistencia del titul de princip de la mateixa: El territori de lo que hui coneguem com a Catalunya, mai ha segut regne, ducat, comtat ni marquesat i, molt menys, principat. Es digne de notar-se que mai es cridaren princips de Catalunya ni els comtes de Barcelona, ni els comtes reis d’Arago ni els hereters del tro. De manera que no hi ha cap de princip titular.

Alguns autors creuen que es cridá principat perque algunes vegaes es doná lo nom de princip a alguns comtes de Barcelona; pero hi ha que tindre en conter que el titul de princip no era exclusiu del comte de Barcelona i, ademes, no podia referir-se al territori, perque llavors no es nomenava Catalunya sino Marca. Hispanica.

La supremacía que com a sobira tenia el comte de Barcelona sobre atres comtes de menys categoria, el feen acreedor ad esta dignitat que era merament honorifica, algo aixi com si diguerem comte principal. Catalunya es, puix, cridá hui principat, perque tingue en lo seu si un comte sobira, el qual no era conegut, no obstant, com a princip de Catalumya, puix que eixe titul no fon territorial com el de comte de Barcelona.

En definitiva, esta definicio que es fa de l’orige de l’inexistent titul de princip careix totalment de referencia historica al no estar Catalunya constituida en aquell temps, sino a soles com a Marca Hispanica, denominacio que desaparegue per a integrar-se dins de la Corona d’Arago els territoris dels distints comtats a raïl del tractat de Corbeil entre el rei Jaume I d’Arago, comte de Barcelona i el rei Lluïs de França.

EL CATALA ¿ CIENCIA O ACTE DE FE ?

Autor: Joan Ignaci Culla

Es curios com s´apela a la ciencia per a explicar quasi qualsevol cosa. Ultimament, sobre tot els politics, recurrixen ad ella en massa frecuencia: «Aço está cientificament demostrat»; «ho avalen els cientics»; «el mon cientific ho te superat»; etc. No entrare a analisar els curricula d´eixos cientifics, ni la definicio del terme («Conjunt de coneiximents obtinguts per mig de l´observacio i el raonament, sistematicament estructurats i dels que es deduixen principis i lleis generals»). Pero, si que m´agradaria senyalar que en la polemica sobre l´identitat del valencià no existix el raonament cientific al que tant s´apela. Creure cegament en lo que alguns politics pseudofilolecs nos diuen sobre este asunt, per moltes voltes que ho repetixquen, mes que ciencia es un acte de fe.

Molts d´ells, sabedors de que la seua ciencia es voluble, recurrixen ad ella per a intentar acreditar lo que no deixa de ser una simple creencia o una manipulacio interesada. Es pot comprovar clarament al observar com mencionen -com si de ciencia es tratara- l´actual versio de la RAE de 1970, filla de les presions catalanistes, i la definicio que aporta de valencià, i no la que es publicà en 1959, en la que es definia com a «lengua propia de los valencianos», naixcuda des de la llibertad dels academics (Bolleti, Volum XXXIX-Quadern CLVIII).

I es que, en assunts de llengua, parlar de ciencia pot conduir a erros. Ya ho dia Miquel Adlert Noguerol: «l´Idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser un producte d´una ciencia, sino al reves: una ciencia -la filologica- es producte de la llengua; no es una llengua merament especulativa (...) Ara els filolecs valencians pancatalanistes s´han apoderat de la llengua com a cosa seua i en acte dominant fan una llengua i volen imposar al poble l´artificialitat de sa factura científica» (En defensa de la llengua Valenciana, 1977, pps. 18 i 19).

I es que, clar, alguns d´estos cientifics no han «observat o raonat» lo que diuen personages com Gregorio Mayans: El concepte que este savi tenia de la llengua valenciana el va resumir el filosof Julian Marias en l´articul publicat en la revista Gaceta Ilustrada (23 de març de 1972) -«La llengua valenciana es llengua germana, i no filla de la catalana»-.

O Mossen Joan Bonlabi, catala de naiximet, que traduix al valencià el Blanquerna de Ramon Llull, escrit en mallorqui, i publicat en Valencia en 1552. En el prolec se diu «fon traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana» (1521). L´autor se queixa tambe de no ser molt docte o molt llimat en dit idioma per ser-li peregri i extranger. Inclus Pi i Margall, tambe catala, diu: «Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes, sino de idiomas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano», en lo que reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i valencià (tret de la Hoja del lunes de Valencia, 26-06-78, pág. 14).

Clar que ya ho va dir un atre catala i eminent filolec, Manuel de Montoliu: «La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas d´Oc, nadie que tenga una mediana cultura lo pone hoy en duda (...) Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones ´científicas´ a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual se da nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España (...) El elogio que escribió Cervantes de la Lengua Valenciana, tiene para mi más importancia y más peso que la opinión de tres o cuatro sabios».

Carreras Candi, historiador (1862-1937) al que hui el mon científic el calificaria com «fascita-blavero», en son estudi sobre «El Lenguaje Valenciano», diu: «Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente».

Josep Plá, escritor catala Premi de les Lletres Catalanes, en les seues obres (volum 28) defen que «totes les llengües neollatines tenen la mateixa estructura; lo que les fa diferents es la fonetica».

El millor mossarabiste que ha tingut el Regne de Valencia, Leopoldo Penyarroja en El Mozàrabe de Valencia i Cristianos bajo el Islam (edit. Gredos), afirma: «La Historia, con datos pormenorizados, confirma que el valenciano no es un producto de reconquista, o repoblación medieval. Pensarlo hoy así es, a lo sumo, un acto de fe, no una deducción científica».

Quina pena que la ciencia i els actes de fe siguen hui en dia un mer intrument all servici de la mentira i la manipulacio. L´historia del valencià pareix haver-se escrit els ultims 20 anys. ¿Es que ningu se´n recorda de Cervantes?

NO PODIA SER DE OTRA MANERA

... y le pegaron fuego a la "marfega".

LA REAL SEÑERA CORONADA, BANDERA DE LOS REPUBLICANOS.

En esta fotografía de 1936 podemos observar bajo que bandera fueron los milicianos republicanos a la guerra civil (1936-1939), la Real Señera Coronada del Reino de Valencia.

Al parecer, aquellas fuerzas de izquierdas, que lucharon contra los alzados, no tuvieron ningún reparo en ampararse bajo nuestra señera, no como en la actualidad que les repele y reniegan de ella en cualquier ocasion que se les presenta.