|
Autor: Ricart García Moya
Este
aponentat estiu, el 24 d’agost a hores del rat penat, la mordinyá d’una
aserp morruda casi em dona billet pera fer companyía a Pere Boter y Sanchis
Guarner. Rápit y abofegat, com si em perseguira Mª Teresa Fz. de la Vega,
vaig fer el trayecte d’Arlanzón a Burgos en dihuit minuts. Al aplegar al
Hospital tenía el dit com un botifarró de la binsa. Ingresat d’urgencia en
“Cirugía Plástica”, no me tallaren res gracies al equip de la Dra.
Calzacorta (sic), y a unflarme de curautot dasta els nyitols. Va ser lo més
bonico de les vacacions. May m’havíen fet tant de cas. Tots s’aguaitaven a
la porta 413 pera vórer si fea coll de figa o em tallaven a escachets per
la cangrena (aixina havía pasat en atres).Y dasta del companyer
d’habitació, un amoixamat búlgar més renegrit que Saplana, era interesant
per la porega que’m donava de nit.
La
veritat es que m’agradaría charrar més de mi, per alló del egocentrisme,
pero com el payasisme catalaner del PP mos rosega el Reyne, enfilaré un
asunt que fa riurer als colaboracionistes: la valencianisació del triángul
Tortosa, Lleida, Tarragona. No conec atra ferramenta que la documentació
pera fer vórer que’l valenciá es sorregá al Nort del Senia desde temps
migevals, be per les paraules del mosárap y arábic valenciá dutes per
viagers, estudiants que anaven a Lleida, comerciants y guerrers; be per la llectura
de prosa y vers en valenciá, feta inclús per voluntat dels reixos,
¿recorden la traducció del Valeri al valenciá (a. 1395), ficá d’eixemple
idiomátic als Consellers catalans?; y també era vehícul de trasmisió
l’escoltar els atractius coloquis costumbristes valencians.
La
valencianisació afectá a les costums. L’erudit catalá Joan Amades
reconeixía que l’órige dels castells humans en Catalunya es troba en les
festes del poble de Valls del any 1791. Allí, entre atres borinotaes, es va
vórer un "ball dels valencians" (Amades, J.: Costumari, 1,
p.680), ahon tres dels ballaors pujaven a esquenes dels companyers,
agrupats en rogle, y el primer dansant montava damunt dels atres. El
folcloriste anyadix que, poquet a poquet, la “moixiganga o ball dels
valencians” es va fer més complicat, en més altea y castellers, aplegant a
sa máxima grandea en les festes de Valls de 1870; per tant, segons Amades:
“el qualificatiu de Ball de Valencians, apel•latiu que pel Penedés i pel
Camps de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una
procedencia valenciana de la Moixiganga” (ib. 4, p.812). ¿Cóm aplegá a
Valls esta tradició? Pot ser que algún grup de bolantiners valencians fera
espectáculs per Tarragona; o, posiblement, alguns catalans voríen en el
Reyne els jocs d’Alcides o moixiganga (aixina es día) y la imitaren al
tornar a Catalunya, cambiant lo de chics valencians per ‘Xiquets de Valls’.
Es evident que’n Tarragona consumíen cultura y lliteratura valenciana en el
sigle XVIII; aixina, en 1723 aplegaven composicions “en valenciá y en
consonants forzats..., també pera Tarragona, en consonants forzats y en
(l)lengua valenciana” (BSM, Ortí Mayor, J.Vicent: Poesíes, 1723, f.122); y
eixa tradició may es trencá, com demostra atre eixemple que trobí este
estiu.
En
joliol, abans de que’m picara la víbora, acaminava fet una sopa per
replasetes de la monflorita Chueca de Madrit pensant en l’archiu de
Longoria (no Eva, sinos el Palau homónim, rabosera de la SGAE de Ramoncín y
la Bardem). Raere de topetarme en personats com Eduardo Mendicuti, “La
Susi”, apleguí al Longoria, arquitectónic pastisot moderniste rebonico de
veritat. Ya no s’anrecordaven de mi, ni del canyeret d’atra visita (per una
brometa en el Ramoncín), y junt a l’angelical Adelaida torní a vórer el fantástic
palau per dins y fora, dasta el romántic jardínet cercat de columnes
lotiformes, cristals inglesos emplomats, escaleta d’ansómit wagneriá y,
dins de la llaberíntica mansió, lo que anava buscant: “Cremaes sinse foc”,
un sainet valenciá publicat en Tarragona l’any 1917, mentres que alemans,
inglesos y francesos es feen chichines en trincheres de fanc y sanc perfumá
en gas mostalla.
L’autor
havía presentat la comedia a la “llista del Concurs al prémit” (p.6) de Lo
Rat Penat y, per la demanda d’obres en valenciá, s’havía editat en
Tarragona. Poc coneixem de Gómez Gascón, autor d’enredros com La reina de
la festa de carrer (a.1932). En juny de 1936 estava dispost a regentar el
teatro Benavente de Sueca. No tingué sort. El seu nom y apellits apareixen
en la llista dels soterrats en un clot comú del cementeri de Valencia, mort
per “asistolia” als 66 anys el 25 de juny de 1944. Heu cataloguen entre les
“víctimes del franquisme”. Me pareix raro, ¿no?.
Pera mosatros era home lleal, que mantingué sa llengua sinse prostituirla
(no era un gandumbes que ficara ‘València’ en -e- auberta, eixa espardenyá
catalanera encá no havía botat el Senia). Als tarragonins, en el prólec,
els aclarix que estava escrit en valenciá (p.6); y, en els diálecs, una
dona pregunta: “¿Aixó, quina llengua es, chiqueta?”, contestanli l’atra:
“La valenciana” (p.20). El propi títul “Cremaes sinse foc” du la
caracterísca perdua intervocálica del valenciá modern, alluntanse del
castellá y catalá. Gascón usava la prep. “sinse” y la morfosintaxis
d’infinitiu y enclític junts, sinse guionet fabriste: “rascarse la
bolchaca” (p.8); y fea distinció de género: “un bromiste” (p.8), mentres
que’n catalá y castella es anfibológic pera masculí y femení, ‘bromista’.
Ell escriu “foro” (p.9), cultisme comú al valenciá, castellá y catalá;
pero, a mitans del sigle XX, els filólecs catalans vullgueren ser més
singulars y, per l’art científic de birlibirloc, amaitinaren l’etim lletí
‘forum’. Hui, el creillar catalaner de les Universitats del Reyne escriuen
y diuen “fòrum” ficant expresió docta, com si l’hagueren escoltat alguna
vegá a sons yayos (encá que prou mestres catalaners han aplegat a la vellea
y ampapusen catalá als netets).
La acció de “Cremaes sinse foc” ocurrix en un llogaret de les redolaes de
Castelló, “un disapte per la vesprá” (p.9); que, en catalá dels coleges,
diríen: ‘dissabte a la tarda (o vesprada)’. Tant el lléxic com la morfosintaxis
son del valenciá modern. Allí llegim: “¡A Margot han maltratat!” (p.14), en
signes d’exclamació que fiten cap y fi de frase; y el verp ‘maltratar’ no
du el sonit oclusiu sort -c- , encara que hui s’ascolte ‘maltractar’ als
monyicots amodorrits per l’inmersió y als machongos que’ls agrá fachendar
de cults. Lo mateix podem vórer en “es molt seria y se fa molt de respetar”
(p.19), fugint de la mariconaeta catalanera ‘seriosa’. Els pesiguets
sicalíptics apareixen en répliques tarquimoses y en vocables com el compost
de verp y sust. “Chuplanaps” (p.17), mot del novio de Lluisa. La
morfosintaxis verbal mostra construccions imperatives propies del valenciá:
“Dismeu com autoritat .-¿Li hu dic? -¡Diso!” (p.16) , y els sustantius eren
eixemple de valenciá modern pera tarragonins de 1917: “estem en el sigle
vint” (p.17), no l’arcaisme ‘segle’; y “en les taules del teatro”(p.18), no
‘teatre’, etc.
En esta
publicació feta en Catalunya apareixen pronoms moderns valencians: “com
mosatros pugam” (p.21), y tampoc falten referencies als embutits nostres:
“botifarrons de la binsa” (p.22) La variable valenciana ‘binsa’, en
billabial, es d’orige prerromá desconegut (l’étim lletí *vinctiare es fum
de boches), tenint parents en el vasc brintza, en l’antiu aragonés binza,
bienza, el brinsa del catalá y el binsa, binza escampats dasta Almería
(DECLLC, 9, p.287). N’hia més, com la bona “ansisam”(p.26), y el sabrós
“abaecho” (p.27), que hui ningú s’atrevix a escriurer en -ch-. Els adjetius
nostres també donaven riquea semántica: “fartona sinse vergonya” (p.27),
“tu tens la culpa, bachoca” (p.28), alternant en cultismes com “ara vindrá
el terremoto” (p.30), comú al valenciá, italiá y castellá (del lletí terrae
motus). Y d’aquell italiá ‘facciata’ -pronunciat facchiata-, ixque el
modern valenciá ‘fachá’ o frontera, usat per Gascón: “a la dreta... fachá
de casa en que viu l’alcalde” (p.11). Hui está perseguit per els millonaris
poliseros llingüístics del PP, que han implantat el catalá ‘façana’.
La comedieta acaba en una rahonamenta: “Estos chics apagarán / apretant
aixina un poc / a les cremaes sinse foc” (p.32), que en catalá tindríem:
‘aquests nois apagaran, / estrenyent així una mica / a les cremades sense
foc’. Idiomes pareguts y germans, com el valenciá y castellá, pero
distints. Podríem allargar la llandosa retafila de valencianismes
angarcholats als tarragonins en 1917, pero la pacencia te llímits. Aixina
que aniré tancant la pará.
La Batalla de Valencia no l’ham perdut del tot, desde’l moment en que cada
u de mosatros seguix fent lo que pot. La guerra cultural contra
l’expansionisme te en publicacions com el SOM o el digital El Palleter de
CV unes fortes closes (‘crosses’, en el merdós catalá de l’AVLL del PP).
Ara be, inclús al valencianiste en més purea l’arrapen y andenyen els
piteus del porc inmersor; aixina, en “Cremaes sinse foc” tenim el sust.
‘foc’ (combustió de materia), diferent a ‘foco’ (punt ahon naix algo, foco
d’enfermetat, foco lluminós, foco cultural, etc.),en –o final y comú al
valenciá, castellá y catala prefabriste. Alguns han caigut en lo filat de
créurer que’l catalá “focus” es valenciá, pero asoles es un lletinisme
adoptat a principis del XX per els gambaires de Pompeu Fabra y per motius
extrallingüístics (alluntarse d’homógrafs en castellá). La grafía ‘focus’
no existix en valenciá. Heu dic perque asobintet ix en la prosa d’algún
companyer. En el DHIVAM done testimonis pera qui vullga anterarse: “foco de
corrupció, de vicis...” (Escrig: Dicc. 1887); “dos focos eléctrics d’arc
voltaic” (Bernat, Lluis: El terreno del honor, 1894) “una nit, baix els
focos de la plasa” (Sendin, A.: ¡Grogui!, 1931); “cuansevol puesto ahon
s´encontra el seu foco” (El Bou solt, 1877, p.205); “un foco eléctric”
(Hern. Casajuana: La oroneta de plata, 1914, ) ; “que foscor... dónali la
clau al foco” (El Tio Cuc, nº150, Alacant, 1917); “un farol o foco... que
fasa poca llum” (Peris Celda: ¿Voleu llum?, 1918).
La
mosegá de l’aserpota ha quedat en l’olvit, y agraixc els bons modals
d’aquelles enfermeres de la Dra. Calzacorta. Ací, en el Reyne, n’hian atres
perills y convé anar en trencafronts y mirant de reull, per si mos empiulen
el copró. Aixina, en l’ultim SOM , en “Parle vosté... pero parle be” se
defen l’us del valenciá ‘escaló’, y s’enaltix com a “honrat catalaniste” a
Eugeni S. Reig per parlar del sust. “escaló” y els sinónims “esglaó i
graó”, arcaismes vius en catalá. Que mosatros sapiam, es la sibilina táctica
del IEC y sa mascota: oferir lléxic valenciá y catalá, recomanant este
últim com a nivell cult. Un bochí pot ser molt “honrat” y reconeixer, per
eixemple, a son pare; pero el penjará d’una corriola y l’afonará la neuleta
del esternó si li manen fero. Per cert, en la mateixa secció critiquen a
Mercadona per usar el catalá. ¡Che, mante, si Roig asoles seguix els
consells dels ‘honrats’ catalaners com Reig que, entre vocables catalans y
valencians, tríen els del Nort!.
A
continuació del comentari a Honrat Reig, tenen la gentilea d’acarchotarme
una llevantansa: “El Diccionari Historic de Garcia Moya no porta cap de les
dos paraules” (SOM, setembre, p.4) ¡Mentirola del tío Lepa!. Home, está
clar que no incluixc “esglaó” y “graó”, perque’l DHIVAM te com a misió
anfrontarse a la contaminació lléxica que mos introduixen, entre atres,
‘honrats’ com el sinyor Reig; pero el valenciá “escaló”, en contra de lo
que diu SOM, sí apareix en el DHIVAM y l’Apéndix: “no son sino escalons”
(Ferrer, St. V.: Serm. c. 1400); “alts escalons” (Roig: Espill, 1460); “lo
rey de armes al escaló més alt (...) “lo Sindich ecclesiastich pujá tres
escalonets” (Autobiog. Bernat Guillem, 1604); “damunt dels escalons o
banquets” (Libre de Antiguetats, abril, 1632); “els escalons” (Mulet, F.:
Bib. Nac. Ms. Infanta Tellina, c. 1660); “els cuatre o sinc escalóns” (Els
chics educats en casa, 1846, p. 67);“els escalons” (Chiste dels estudiants,
Eixátiva, 1854); “escalons te el Micalet” (García, J.: Un casique a
redolons, 1872); “escaló” (Escrig: Dicc. 1887); “fent escaló” (Soler, S.:
¡Mos quedem!, Castelló, 1907);“campets escalonats” (Gadea: Tipos, 1908);
“en un escaló” (El Tio Cuc, nº 111, Alacant, 1917); “tres escalons”
(Cubells: Els panquemaos, 1919); “cuatre escalons” (J. G., Josep Mª: Fallo
a blanques, 1924);“cuatre escalons que tenen sa corresponent balaustrá”
(Alegre Ortiz: En la Canyá, 1926); “dels escalons” (Serred, P.: Els cuatre
seros, 1926);“deixa la clau en l’escalonet” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy,
1931); “el peu del escaló” (Valls: El tío de sa neboda, Alcoy, 1933);
“oferint cada escaló” (Llibret Foguera 14 de Abril, Alacant, 1936). Aixina
que, amic Manolo Latorre, n’hia que mercarli ulleres de batre al que no
guipa lo que te davant. A partir d’ara, desacreditat el producte, ¿quí
voldrá tíndrer un DHIVAM que no duga y defenga valencianismes com “escaló?.
En
realitat, aufegats en la tristea d’este Auschwitz catalaner, ¿qué sería de
mosatros sinse estos tracalets saineters entre companyers?. Quede clar, per
si hagueren ductes, que’ls que colaboren en SOM tenen la meua admiració,
incluit el llosco crític. El meus enemics culturals son els millonaris
d’Ascensió y els politiquets empollastrits, eixos del Ajuntament de
Valencia que s’astoven per catalanisar a rabo borrego dasta el topónim
Valencia, escagarrusanse en tota la lliteratura y autors desde l’órige del idioma
valenciá.
Hui,
escalonet a escalonet, ¿aplegarem al Paraís de la dignitat com a poble, o
s’asbararem (en -b-) al Tártar del fascisme catalaner?. De moment, de rodes
a pilars, tenen a l’Administració com a bagasa, en tots els millons que
vullguen y un eixercit de colaboracionistes: mestres parnasians de carreró,
pintorets d’alta polsera, asesors culturals chuplacalostres..., y la
partiquí: embonyigats partits agenollats baix les cuatre barres y el
catalá. Un eufóric y panchut Eliseuet Climent, parlant de la Batalla de
Valencia, fachendava el dumenche pasat: “de allí nacieron otras conquistas:
universidades, escuelas, sindicatos, intelectuales”.
Abans,
el poble vivía fet un tot en el Reyne, nugats per la llengua y els seus
misteris: al gos de melsa d’una mixorrera del 1740 li díen “Ocsarrac”; y un
llauraor de la contorná de Valencia era “Quinolata”. Com si foren
animistes, tot tenía nom y ánima: els abres, montanyes y clotaes, tomateres
y carchofars, un rebals de sequiola, la placha del Cagarritar, el Nano del
carrer d’En Llop, el Calendureta d’Elig, el Diantre de Vilafamés, la Vagasa
(sic) d’Antella, el Pardalot d’Alcoy...; dasta els campanars parlaven
valenciá, no catalá: “campanes... les de Santa Catalina, / que dihuen clar
al tocar, / botifarra, botifarra, / botifarra y ansisam (...) les de Sent
Miquel, que dihuen, setrill, barral” (Romans en les virtuts dels Pixavins,
c.1730).
|
