jueves, 4 de junio de 2020

¿EXIT DEL VALENCIANISME? I ¡VERGONYA DEL GOVERN VALENCIÀ!


Autor: Federico Bolillo i Vigo

El dissabte 27 de novembre, complint en lo meu deber de valencià (com a monto mes de valencians) vaig eixir de ma casa en la soletat de la meua dignitat i en l’orgull de ¡SER VALENCIÀ !. Era la meua esperança i la meua confiança de que tots a una veu eixiren al carrer per a defendre lo que entre tota eixa gentola: 1.- Govern Valencià, 2.- Govern Central i 3.- Catalunya, mos han furtat com a poble: Les nostres senyes d’identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, el nostre art, la nostra lliteratura i la nostra llengua, volent deixar-mos com a orfes de pare i mare (sense arribar a saber ni coneixer al pare que prenyà a nostra mare i que una volta mos pari, mos deixa desvalguts baix un pont ) per a que ¡Gracies a Deu! la gran mare santa, tota poderosa Catalunya mos arreplegara i mos acollira entre els seus braços i mos fera un raconet (baix -que no dins- ) de lo seu breçol, perque vullgam o no, sempre serem fills putatius de la gran P… Catalunya. No sigau mal pensats, volia dir Patria, pero no se que ma passat que no he pogut escriue les lletres que falten. ¿Sera, perque mare i patria no mes que ni ha una?
Ara mes que mai, estic totalment conveçut de que estem a soletes en la nostra lluita, no mes que mos tenim a mosatros mateixa, aixo si: Junts, en unio, en força i lluitant fins a les ultimes conseqüencies. Un amic comu d’esta pagina (lo nostre amic Ferrer) diu en lo seu llibre, que Espanya es el problema i Valencia la solucio i encara i tot que estic d’acort en tot lo que diu, yo en lo seu permis, afegiria que, per l’efecte conegut de “simpatia”, tambe Valencia es el problema i la solucio els valencians
M’explicare lo millor que puga. Ans he dit (segons lo meu pareixer) quins mos han furtat i si vos fixeu, l’orde no l’he ficat a orri, sino mes be, com yo crec que tenen de culpabilitati de responsabilitat en lo conflicte que mos per toca. Per a mi, com he dit abans, el problema es Valencia - ELS GOVERNANTS QUE HEM TINGUT I LA SEU MISERABLE CLASSE POLITICA - i que com en tot podra haver alguna excepcio, pero la majoria no son dignes de ser fills de la nostra Patria Valenciana. No mes tinc que’n recordar-me del PSOE-PSPV. Per començar se pasaren pel forro el nom de la nostra comunitat, nomenan-se Partit Socialiste del Païs Valencia, en acabant varen impondre a nivell normatiu llingüistic Les Normes del 32 i sembraren la llabor de la catalanisacio ¡Que gran fills de…Valencia eren Joan Lerma i Cipria Ciscar i quant tenim que agrair-los a abdos!. Mes tart arriba el PP i com feu en lo seu moment el Cit, reconquistaren el Regne de Valencia als infidels democratics, progresistes i socialistes tots ells. ¡Mare meua, quin Cit Zaplana!, tot ell murcià afincat en Valencia, defenent la bandera de la santa tradicio valencianista i ¡lo be que parla Valencià! tant, que se li va ocorrer (junt en Jordi Pujol) crear l’Academia Valenciana de la Llengua ¿quina llengua? puix la Catalana, clar que si, com no. Paralelament en lo govern Central, els socialistes de Felipe Gonzalez Alfonso Guerra (i lo seu germa Joanet), Roldan, Corquera, Barrionuevo, Vera, el governador del Banc d’Espanya, els administradors de la cooperativa Filesa del sindicat de UGT, etc, etc dedicant-se a furtar i furtar als seus i al poble en general (enrecordeu-vos com varen terminar totsi ¡el president enterant-se per lo diari!), destinant mils i mils de millons a Andalusia (als seus compadres) disfrasats baix lo nom de "Plan de Empleo Rural" - PER - i com no a Catalunya en fortes inversions en el port, infraestructures, Olimpiades, etc, etc. I a Valencia, que yo recorde mos varen donar mes catala i en perdo ¡una merda! que evidentment yo no vaig tastar. De la segon creuada, la d’Aznar, ni recordar-lo vullc, puix encara me crema la sanc, pensant que tenint la majoria absoluta (lo mateix que en Valencia) i no volgue resoldre d’una volta el problema entre Catalunya i Valencia, parant-li els peus per a sempre a l’imperialisme catala (la diferencia entre ells i el cas d’ara, es que Jordi Pujol era un nacionaliste-imperialiste burgues i el Perez Carota-Rovira un nazionaliste-imperialiste aragones de pare Guardia Civil a mitan cami entre foll i Hitler, pero abdos uns gansters del chantage i l’extorsio.
Pero mira per a on, canvia la croqueta i ara es lo nostre president el NosferatusCamps, perque la seua image recorda mes a un mort que a un viu, encara que represente lo paper de CampsMan com a valencià, defenent tot lo nostre. Entre ell, Gonzalez Pons, Font de Mora, Ascension Figueres i la banda d’Ali-baba i els quaranta lladres mes (els menbres de la AVLL catalana, la Conselleria de IN-Cultura, Educacio i DE-Sports, els rectors i profesors de les Universitats, etc, no han fet res per mosatros. Senzilllament lo mateix que'ls atres. Per a rematar el panorama politc el gover central està en les mans d’un porrito agarrat pels collons, que no te dignitat ni vergonya per a que quant l’apreten una miqueta no mes els atributs de tot mascle (imagine que deu de tindre) s’acollone i cedixca a lo que li demanen. Aci en Valencia, no se penseu que estem millor, puix entre l'incapacitat de la nostra Generalitat i els grans valencians de l’oposicio (Joan Ignaci Pla, Joan Ribo i uns atres) estem pijor que mai, com sa pogut comprovar pels acontenyiments que s’han produit en les ultimes semanes.

Per ultim esta Catalunya, que des de Barcelona continua apretant de valent al bo, just iPELELE! de Zapatero, fins a que el globo revente a nivell nacional i com no, tambe a nivell autonomic. Pero vos dic en la meu humil opinio, pero convençut de lo que dic, que per aixo el problema es Valencia i la solucio els valencians, perque de tots els politics que he nomentat ans del govern de la Generalitat (tant del PSOE-PSPV com del PP en totes les etapes de gover) aixina com tots els politics que han estat en l’oposicio dels mateixos governs, presumixen de pixar del mateix color quel blau de la nostra Senyera, pero en realitat son uns cagallastimes, sanguangos i unes sangoneres de la bona fe del poble valencià i damunt de tot uns traidors a la patria que'ls dona l’oportunitat de fer-los dignes de ser valencians. Tots sense cap excepcio, des d'aci els desprecie per a sempre i mai tindran lo meu respecte, ni com a politics ni com a homens, ya que no han sabut defendre al poble valencià de cap de les maneres, no mes han fet que defendre els seus interesos particulars i politics. Son uns autentics tarambanes, que fan de les matafules el seu iderari de bon valencià: Mentir, mentir i mentir. Parlar, parlar i parlar i no dir ni fer res de res, no mes que amagar el cap baix l’ala quan realment tenien que donar la cara.
He dit al principi que estem a soles en la nostra lluita i als fets me remitixc, puix els diaris del dia 28 de novembre (tant d’ambit local, provincial com nacional), fan un chicotet apunt de la manifestacio, la majoria posant en dubte la sifra dels manifestants que acodiren a la mateixa (uns pels atres, entre 30 i 60 mil). No mes el Diari de Valencia (com sempre) va dedicar la portada i tres pagines interiors destacan l'exit de la manifestacio “des d'aci els done les gracies de tot cor “. La delegacio de la seua TV-3/33 Canal-9, dedicà exactament 15 segons a donar la noticia, com si res i en canvi dedicà 10 minuts a l’adhesio de la Fundacio Manuel Broseta al manifest que pensa fer el PP (en acabant de declinar l’invitacio de Joan Garcia Sentandreu de Coalico Valenciana a que participara en la manifestacio que en els seus diners convocà, junt a la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia, presidida per Mª Dolors Garcia Broch i pel president Manuel Latorre del Grup d’Accio Valencianista. Les demes televisions privades (Tele-5 i Antena-3) un parell de minuts. De la TV-1 i 2 no puc opinar perque no les vaig vore. Ni que contar de la seua pura i autentica TV-3/33, en la que no mes falta que mos digueren directament i en nom i llinages qui son els blaveros que acodiren a la minina manifestacio sense cap trascendencia en el tema de l’unitat de llengua. Pero no vullc que vos quedeu sense llegir, encara que siga fent mala llet, pero per a que vos doneu conte de l’irracionalitat delirant i esquisofrenica de ERC allo que diuen el dia 28 en lo seu diari AVUI:
40.000 persones secunden la marxa convocada per Coalición Valenciana, de la qual es desmarca el PP
El blaverisme pren de nou els carrers de València en contra de Catalunya
Ester Pinter
VALÈNCIA
"No a la intromissió de Catalunya. En defensa de la llengua valenciana". Era era el lema de la manifestació que ahir van secundar a València 40.000 persones, segons la policia.
La manifestació estava convocada pel partit ultra i blaver Coalición Valenciana, que lidera l'advocat Juan García Sentandreu, i que va xifrar els assistents en 600.000. Crits i pancartes contra el líder d'ERC, Josep-Lluis Carod-Rovira, i els presidents José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, van proliferar en la marxa, originada arran de la polèmica sobre valencià i catala a Europa. A més de demanar la separació del catala i el valencià a les institucions comunitàries, es va clamar per la derogació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i per la introducció del valencià de les Normes del Puig -catala no normatiu- a l'escola, a les universitats, a l'administració i a la televisió autonòmica Canal 9.


Des del 1997, data en què el Tribunal Constitucional va emetre una sentència reconeixent la unitat de la llengua catalana, no s'havia tornat a produir una mobilització secessionista d'aquestes característiques. L'expresident Eduardo Zaplana, a qui ahir acusaven de catalanista, havia aconseguit a base de subvencions milionàries a les associacions blaveres i de crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, desactivar temporalment aquest moviment anticatalanista. Però el recent enfrontament entre el govern de Francisco Camps -qui ha apel•lat contínuament a "l'agressió externa a les senyes d'identitat valencianes"- amb el govern central i la Generalitat de Catalunya sembla que ha estat decisiu en el reviscolament del blaverisme.
Pugna del PP amb CV
Però tot i les crides evidents a la mobilització pel sentiment valencià "agredit", la Generalitat Valenciana i el Partit Popular no van donar ahir suport a la marxa de García Sentandreu i fins i tot van intentar frenar-la animant els seus votants a no assistir-hi. En la seva pugna amb Coalición Valenciana per capitalitzar el moviment blaver, el PP no descarta convocar-ne una altra després del 13 de desembre, dia de presentació del memoràndum sobre les llengües cooficials a la Unió Europea per part del govern espanyol. Mentrestant, el govern valencià ha llançat un manifest des de la Fundació Manuel Brosseta "en defensa de l'idioma" per implicar la societat civil, al qual ja s'han sumat les organitzacions empresarials i totes les institucions governades pel PP.
Com podeu comprovar, ad este es el talant dels democratics, progresistes, d’esquerres i republicans i sobre tot tolerants d’ERC, aquells que volen per les bones com per les males fer-mos esclaus de la seua follia. Que Deu mos ajude i mosatros ho consigam de lliurar-nos d’estos dimonis, perque dimoni ya ne tenim uno en l’infern ( encara que a lo millor es tambe catala, mai se sap )

Per a concloure, al principi del tot i com a titul d’este articul, he ficat en interrogacio Exit del Valencianisme, per si algu dubtava del mateix, del poble Valencià, de la seua força i dels seus sentiments i com es evident no mos podem equivocar, perque el Poble Valencià, sap lo que va ser, lo que es i a on està, sap el lloc que li correspon per historia, cultura , llengua i lliteratura i per damunt de tot, crec de veritat que sabem lo que volem ser des d'ad este mateix moment (des d'el mateix dia 27 de novembre) en el que lo poble valencià se va donar conte de que es mes fort quan mes l’ofeguen i el volen humiliar tots els poder factics de l’entramat politic d’esta Espanya sense cap escrupul, des d'una Catalunya imperialista i absorvidora i des d'un govern valencià indolent i venunt. El dia 27 de novembre, ha segut el punt d’inflexio entre lo poble valencià i del govern autonomic de la nostra Generalitat, perque la gent ha pogut comprovar, com yo, que estem a soles en la nostra lluita i el govern que no mos pararan, tenint-mos, ara si crec yo: POR. Tots mos preguntarem el dia 27 ¿A on estava el nostre president de la Generalitat, a on estava la nostra Alcaldesa, a on estava el conseller de Cultura Font de Mora, a on estava la AVLL -presidenta i menbres de la mateixa- , a on estaven els fariseus de Joan Ignaci Pla, Joan Ribo, etc, etc?. No ni havia ningu, pero ningu i yo dic que ni falta que mos fa. Pero lo ben cert es que d’interrogant, cap ninguna, tot lo contrari ¡EXIT DEL VALENCIANISME! total i absolut i en canvi sense cap dubte com en lo titul de l’articul: ¡VERGONYA DE GOVERN QUE SE DIU VALENCIÀ ! Pura i dolorosa vergonya, pero aclaridora realitat per a saber en qui se juem lo nostre futur com a poble diferenciat i diferenciador a la vegada que hem demostrat en pau i civisme els nostres desijos, fent saber a tot lo mon, que en cada u de mosatros, en cada anima d’u valencia, n'hi ha i portem ¡UN PALLETER!

En la meua Patria Valenciana
29 de novembre de 2004.







¿En qué casa nació Luis Vives? (I)

Lunes 7 de mayo


Vicente L. Simó Santonja

13.02.07 | 00:00. Archivado en Columnas
Tengo mis dudas sobre si Luis Vives llegó a pensar alguna vez, que la casa donde nació, sería objeto de debate político (no científico de mera localización urbana), tal como ha sucedido al discutirse entre concejales, si nació en la vivienda ubicada en la casa esquina de las actuales calles de Cardona y Vidal, o si no hay pruebas de ello, lo que no daría lugar a su rehabilitación recuperativa de la historia de la judería valenciana (lo que por cierto no debería hacerse depender de si fue en ella donde nació nuestro humanista). He llegado a leer: "Juan Luis Corbín asegura que en su obra diálogos, Vives certifica que su casa se encontraba en este enclave". Anticipo que Luis Vives no "certificó" nada. Y lo primero que hay que hacer es revisar el texto de Vives, pero completo, no parcialmente.
Juan Luis Vives escribió, en latín, su 'Linguae Latinae Exercitatio', más conocida como 'Los Diálogos', un total de XXV, del que nos interesa el XXII ('Las leyes del juego'), que se considera el más importante del conjunto, por ser autobiográfico, por referirse a personas reales, y por describir tanto el juego de pelota como el de tenis, incluyendo las 'leyes del juego'. La geografía urbana de Valencia está reflejada tan perfectamente, que a día de hoy puede seguirse el itinerario de los tres personajes que aquí nos interesan: Cavanilles, Centelles y Borja. Lo que exactamente escribe Vives es lo siguiente:
"Borja.- Vamos pués por acá, por San Juan del Hospital, a la calle del Mar.
Cavanilles.- ¿Quieres, por ventura, qué vayamos todo derecho por la plaza de la Figuera y de Santa Tecla?
Centelles.- No, sino por la calle de la Taberna del Gallo, pues en aquella calle quiero ver la casa donde nació mi querido amigo Vives: está, según mis informes, según se baja a lo último de la calle, a la izquierda; y al mismo tiempo visitaré a sus hermanas Borja.- Subamos hacia San Martín. ¿Bajaremos por la calle de Vallesio a la plaza de Villarrasa?
Cavanilles.- Por acá; de ahí al juego de pelota de Barcia o, si lo prefieres, de los Mascones".
Me pregunto y les pregunto: ¿Es posible que Luis Vives no supiera el lugar exacto de la casa en que nació? Es lógico pensar que sí que la sabía; y en el texto transcrito ofrece dos pistas inequívocas, para conocer, al menos, donde no estaba su casa. Una es que dice estaba a la "izquierda", lo que descarta, aun suponiendo que la calle de la Taberna del Gallo fuera más larga que la actual Luis Vives, la pretendida esquina Vives-Cardona, queda a la "derecha". La otra, corrobora la anterior, ya que la calle de los Vallesos o Vallés (que es la actual calla de Cardona), llevaba y lleva a la plaza de Villarrasa, hoy Rinconada de García Sanhiz, tras haber sido plaza del Marqués de Dos Aguas.
Convendría ahora comparar el texto de Vives, con algunas obras que refieren la geografía urbana de Valencia, refiriéndose a las calles citadas: la 'Valencia Antigua y Moderna' del erudito Orellana, escrita en el último tercio del siglo XVIII, y editada en 1924, por Acción Bibliográfica Valenciana; y el 'Nomenclator de las Puertas, Calles y Plazas de Valencia, con los nombres que hoy tienen y los que han tenido desde el siglo XIV hasta el día', escrita por Manuel Carboneres, modesto oficial del Archivo Municipal, y publicada en 1873 (copia Facsímil, París-Valencia, 1980).








Lunes 7 de mayo

¿En qué casa nació Luis Vives ? (II)

Vicente L. Simó Santonja

14.02.07 | 00:00. Archivado en Columnas
Los años que Vives vivió en Valencia, antes de su exilio, era diferente la geografía urbana, de las calles que cita en sus 'Diálogos', pero muy aproximada. La calle de las Avellanas, empezaba en la esquina de la calle del Milagro y se ensanchaba como ahora (entonces plaza de Marrades), hasta alcanzar la calle del Mar(que en ese trozo se llamaba entonces Pujades). El año 1538, en que precisamente se escriben los 'Diálogos', aún existía la calle de la Taberna del Gall, como indica el Bando que anuncia la celebración del Centenario de la Conquista: "...irá per lo carrer de les Avellanes, girará per lo carrer de la Taverna del Gall, e girará a ma esquerra per la plaça de Mossen Villarrasa, per Sent Andreu" (cierto que omite decir cómo irá de la Taverna del Gall a la plaza de Villarrasa).
Pero vayamos a Carboneres (nacido en Xàtiva en 1829, estudiante de filosofía en Valencia, fundador de la librería de Pascual Aguilar, que desde la Secretaría y Archivo del Ayuntamiento de Valencia, pudo dedicarse, según Constantí Llombart, a sus estudios favoritos), quien al hablar de la plaza de Luis Vives, le da como entradas, la calle del Mar (la calle entonces no estaba partida en dos, porque aún no se había abierto la calle de la Paz), la de la Capilla de San Martín y la de Vidal (que Orellana, dice marcada de reciente). La calle Taverna del Gall ya está reconocida en 1480 (antes de nacer Vives), y no cambia de nombre hasta más tarde (Ribelles, en 1540; Soledad en 1781). La plaza de Villarrasa, documentada en 1480, tenía como entradas, la entonces y ahora Abadía de San Martín; la de Cardona, que antes había sido nominada dels Vallesos o Vallés (porque allí vivía esta familia, de la que es conocida Doña Gerónima); de Libreros (que hoy existe) y del Avemaría (actual Poeta Querol).
El concimiento urbano del 'Diálogo' es demostrable, porque mientras Cavanilles propone ir por la plaza de la Figuera o de Santa Tecla (que para ir a la actual Gascons, hubiera supuesto pasar por la fachada principal de San Martín), Centelles, ataja por la Taverna del Gall, porque quiere pasar por delante de la casa de Vives.
Si algo queda claro de todo este lío, es que, según Vives (que es el criterio más respetable), donde no estaba la casa era en la esquina Vidal-Cardona (antes Vallesos). Queda la incógnita, ¿dónde estaba? Hay que investigarlo, porque puede que corresponda a la actual última casa de la calle de Luis Vives (ya que la última en tiempo de Vives, fue más tarde convertida en cochera y luego ampliación de plaza), porque en el 'Dialogo' Vives no dice la última (de entonces), sino "a lo último de la calle" (sunt enim ut accepi descedentibus ad sinistram postremae in vico); es decir que podía ser la penúltima, cuyo "solar" existe hoy.
Si Vives nació en la esquina Vidal-Vallesos, ¿por qué, nombrando esta última calle, en el 'Dialogo', no dijo que nació en ella? A mí me basta su afirmación: nació en la calle de la Taverna del Gall, hacia el final de la misma, y a la izquierda. Esta es la única prueba documentada que tenemos, pero seguimos sin saber dónde (¿la última actual? ¿la última de entonces, hoy convertida en plaza? No hay pruebas, pero pueden encontrarse buscado armado de santa paciencia protocolos notariales. Lo que nunca debe hacerse es convertir la incógnita en cuestión política.



¿CHARREM DE SALAURES Y SOFRASA DE MERCADONA?


Per Ricart García Moya
Llunt está el temps en que algún cansalaer valenciá, ingeniós e inquet, aprofitava porcs aufegats en sequioles pera fer delicatees y dinés. Ara, els percacers (homens afaenats) com Roig son pardals de venguda (experimentats), en molta netea y res de viurer a carcaselles (del cuento). Com llixc en shagiografía, el benisant Roig sempre barrina (cavila) cóm guanyar dinés y popar a clients y empleats. Per aixó, pensant en mosatros, tanimentres comprem artículs dHacendado, els rótuls de Mercadona mos ensenyen catalá en purea del IEC del Montilla y Olé, ¡arsa pilila!. En firmea de ferro y bon quixal dor del enteniment, Roig ha fet de Mercadona una paraeta sicodélica del quemenjar pera la implantació del catalá en el Reyne de Valencia. Entre carchofes y carlotes he aprengut paraules que, segur, ni coneixía el Porcairol de Montserrat.
Desdel temps de les chapes tenim el valenciá saladura > salaura, semicultisme derivat del lletí sal, salis; sustantiu arrailat en prosa y vers desde Arnau de Vilanova als saineters costumistes. En les ciutats valencianes eixistíen carrers o botiguetes pera véndrer estos productes: carrer del Trench en Valencia... desde inmemorial se destiná a la venda de saladuríes o saladures de carn y peix (Gadea: Tipos, apéndix, 1908) Nhia que dir que Gadea patía febra floralesca per 1908, reintroduint la -d- intervocálica per mimetisme panoli cap al castellá y catalá. Abans, en 1891, escrivía mocahor o acoquinaes (Ensisam, 73, 253), eliminant o sustituint -d- intervocálica per -h- muda, norma mantinguda per llexicógrafs del XIX: salador, salahor; saladura, salahura (Escrig: Dicc.1851).
Sustantiu dels yayos de Roig y dels meus, no de Mercadona, el tenim documentat en grafía moderna a tutiplé: per els pobles venent salaura (Navarro y Reig: La pau dels poblets, 1913); paga la salaura (Barchino: ¿Quí talla labaecho?, 1924). Y no asoles era de la ciutat de Valencia, com acusen els furris cuan volen criminalisar vocables: els salaureros aufegats de moixama y atres salaures (El Tio Cuc, nº 143, Alacant, 1917); la salaura... de bacallar y bonitol (El Tio Cuc, 2ª ep., nº55, Alacant, 1924). Bacallar o abaecho, moixama, bonítol, bull de tonyina, capellanets..., tot está engabiat dins del catalá salaons de Mercadona. Barbarisme desconegut en valenciá, tampoc era catalá. El ridícul salaons es atre invent dels carlovingis de Fabra del 1900... y mos el clava ara Mercadona ¡Ay, quína agonía de poble! ¿No nhiaurá algú en larbellonera Generalitat del PP que tinga una miqueta de trellat y talle tant dagrávit y vilea?.
Com el valenciá modern es traullat (foradat, punchat) a navaixaes per lAVLL del PP, els que fan lletreros pera empreses trauen la masmarruga (tot el profit) al programa catalá SALT del PP (que du salaons); y cuan més estrafalariament catalá siga el vocable o construcció sintáctica, més rápit aplegará el money de la lliseria de subvenció. Roig, astut com les panderoles americanes, ataullá quels manyofles donen caragols (dinés) a manegaes peral catalá ¿Qué te que fer un empresari desonillat (que no dorm) com Roig? Fer lo que fan els que manen. La valencianiiiisima Nolla (sinyoreta Rita Barberá), aubrint trinchera y donant eixemple, li pegá cabotá fa temps al clásic peixcatería, ficant els catalans pescateria, peixateria per tots els puestos, mentres la borregá sanc dhorchata li llepava els pinrels. El sustantiu peixcatería ya era patrimonial en el Sigle dOr, fora en el valenciá lliterari de Bernat Fenollar o ladministratiu dElig, com demostrá mon amic Jaume Sansano: peixcatería (Archiu Mun. Elig, 480 / 21, any 1481) La paraula es mantingué en tot el Reyne: la peixcatería (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 12 agost 1888); en la peixcatería (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892) En Mercadona no trobem peixcatería.
La Generalitat del PP seguirá donant dinés a quí fique rótuls en catalá. ¿Y per qué no lo contrari? Es faría el preguntat: -A vórer, sinyor Roig, ¿per qué sa paraeta asoles mostra el catalá salaons y no el valenciá salaures? ¡Mil euros de multa per nonsabo!. Al sendemá apareixeríen salaures per tots el puestos: Mercadona, Consum, Alcampo, etc. Pero els invertebrats del PP volen catalá, no valenciá. Están fent en la llengua lo que faría Carod Rovira. Y si el fascisme catalaner saspixarra a carcallaes dels clásics salaures y peixcatería ¿qué fará en veus com sofrasá, del valenciá modern?. Martorell escrigué el Tirant en sa llengua vulgar valenciana del 1455, la que sascoltava per Oriola, Gandía o Burriana. Si hui no patírem lancolla catalanera usaríem en orgull la vulgar valenciana, sinse tindrer vergonyetes de repinfilis. Un vocable pot ser cult en valenciá y barbarisme en castellá o catalá. Menéndez Pidal donava eixemples de formació de paraules per etimología popular, en cámbits semántics, apócops y tot tipo de guilopaes gramaticals respecte al étim; aixina, del lletí ante-ostium ixqué el cast. altozano; y del céltit lletinisat paraveredus eixiría el prov. palafré y el valenciá palafrener (Gram. Hist. p.191) Nostre sofrasá no te pares coneguts, asoles parents: els castellans sobreasada, sobrasada, mallorquí sobrassada, italians sopressá y soprassata, etc.
El sustantiu sofrasá es nostre, singularitat que fa riurer als colaboracionistes, pero Corominas larreplegá com a valenciá, sofrasá (DECLLC); figurant també en lAlcover, sofrasá (DCVB). Segons Corominas, per estar tan arrailat desde antic en lo Reyne de Valencia sería absurt y complicat lorige castellá o italiá, recalcant que sería més llógic donarli arrail mosárap: tant com ho es de simple el pas dun mossàr. sopresata (DECLLC). Siga dorige mosárap o no, perteneix al valenciá modern, el nostre: un troset de sofrasá (BNM, Ms. 14480, Merelo: Els sufriments de Toneta, 1864); sofrasá (BNM, Ms.14484, Liern: Un rato en l´hort del Santísim, c.1865); un troset de sofrasá (Escalante: Tres forasters, 1876); bon tros de sofrasá (Palanca: Noblea obliga, c. 1890); cansalá... sofrasaes (Peris: La matansa, Castelló, 1911); “¿Vols un troset de sofrasá? (La Traca, 23 Octubre 1915); “¿y la sofrasá? (Soler: La casa misteriosa, 1917);tres sofrasaes (Barchino: La barraqueta del Nano, 1921); sis rodanchetes de sofrasá (Quevedo: Per menchar carn de burro, 1932).Si no estigueren encarabasinats els poliseros del PP en el Nort del Senia, els de Mercadona hagueren escrit sofrasá. Precisament el poble de Tabernes (cultisme del valenciá modern, del lletí taberna), ahon Roig te nucs afectius, era conegut per sa sofrasá, no sobrassada, com recorda un imprés: sofrasaes de Tabernes (Soler: La casa misteriosa, 1917)
El PP ha impost el catalá. La riata de destarifats de lescalfida Generalitat de Camps ha triunfat: en Mercadona podem vórer els fruts idiomátics en rótuls catalans com brioxeria ¡Ay, Roig, Roig! ¡Quin batistot mhas donat! ¿A quín sant apareix brioxeria en una empresa valenciana com Mercadona, al costat de ma casa? ¿Es que Alacant es Palafrugell o Mollerusa? ¿Es que Camps es Montilla? No, es un milló de vegaes pijor. El PP fa catalanisme en sordidea, en badomíes, aprofitanse de la gent marejá per 30 anys dinmersió. Els sindona lo mateix que Rita o Mercadona fiquen salaons, broixeria o lo quels ixca dels pelendengues. No estem en el paraís democrátic dObama, sinos en el pudent tarquimal dels Nonsabo, Fent de Mona y Sanc dHorchata.


¿CATALANO-ARAGONESA?


Per

Domingo Gimeno Peña

Es habitual llegir en llibres, revistes de divulgacio historica, inclus en llibres de texte, la denominacio antihistorica, Corona Catalano-Aragonesa, per a nomenar a la historica Corona d´Arago, despreciant a atres membres que com el nostre Regne de Valencia en una llarga epoca va ser el mes important de tota la Corona. ( En tems de Marti l´Huma, 1395-1410, quan Barcelona no pasava de 20.000 h. Saragossa 18.000, Mallorca 15.000 i Perpinya 12.000, la ciutat de Valencia ya contava en 90.000, superant a les demes tant en economia com en cultura.)
Se considere l´inici de la Corona d´Arago, quan Ramiro II ( el monge ), cedix en matrimoni a sa filla de dos anys Petronila ( 1137 ), al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, cedint-li tambe el domini del regne, per aixina ell poder tornar a la vida monastica ingresant en el monasteri de San Pere el Vell, en Hosca, pero sense abdicar del titul de rei, que va conservar dasta la seua mort, que el va heretar sa filla i despres el seu net Alfons II . Ramon Berenguer va governar Arago com a princip o dominador ( dominator regni aragonensis ), per lo tant son fill Alfons va heretar de sa mare un regne i de son pare un comtat .
Arago i el Comtat de Barcelona no se van poder unir per que el comtat era d`orige frances,.i per lo tant LLuis IX rei de França no ho haguera acceptat, i ademes en temps de Ramon Berenguer, el Comtat de Barcelona no era l´unic en la Marca Hispanica; existien en les mateixes condicions, els comtats de Pallars Fussà, Roselló, Pallars Subirà, Ampuries i Urgell, per lo tant Catalunya no estava encara formada i la denominacio tampoc. Cap resenyar que el Comte de Barcelona per a anar a Arago, tenia que pasar per territori que no li perteneixia ad ell sino al Comte d`Urge.
La denominacio Catalano - Aragonesa era impossible per que en 1137 la paraula Catalunya no existia, va naixer a finals del segle XII i va tindre entitat en la segon mitat del XIII, quan Jaume I va cedir Languedoc i la Provenza, menys el senyoriu de Montpeller, a canvi dels territoris de la Marca Hispanica mes el Rosello, que perteneixien a Sant LLuis Rei de França. ( tractat de Corbeil 1258).
Tots els succesors de Ramon Berenguer van ostentar els tituls de Rei d´Arago i comte de Barcelona, sense nomenar en absolut ningu, a Catalunya, i aixina com la Corona anava conquistant nous regnes, el Comtat de Barcelona retrocedia llocs en l`escalafo, seguint l`orde jerarquic en heraldica, com tota la documentacio real demostra; en el Privilegi del trasllat de la ciutat de Castello, podem vore com Jaume I ,diu ser Rei d`Arago, Mallorques i Valencia, comte de Barcelona i d`Urgell i senyor de Montpeller, continuant sense nomenar a Catalunya per a res, i postergant a Barcelona al cuart lloc ya en l`any 1251.
El cronista Jerónimo Blancas, en el sigle XVI, descriu el protocol dels representans en les Corts Generals de la Corona d`Arago: " en la mano derecha del rey, en la parte que dicen del Evangelio, se asientan los eclesiásticos, nobles caballeros e hidalgos aragoneses y valencianos". La distribucio se completa a la esquerra, mallorquins i a continuacio catalans, " y este orden se ha guardado desde muy antiguo en los asientos en Cortes Generales " ; es dir, des del sigle XIII al XVII, els regnes d`Arago i Valencia ocupaven llocs de privilegi junt al monarca, i Cataluña l`ultim a la esquerra. Este detall nos demostra l`importancia de Catalunya dins de la Corona.
Si abans de conquistar Mallorca i Valencia, Catalunya no existia i despres, es la quarta en importancia ¿ com poden dir Catalano-Aragonesa, pasan-la per damunt dels tres regnes i anulan a dos d´ells?
El catalanisme dins dels seus deliris de grandea, no a soles invente falses denominacions, sino que tampoc respecte lorde jerarquic, fican a Catalunya ( catalano ) davant d´Arago . Ya diuen els psiquiatres, que la paranoya no te cura.


¿BENDICIÓN O MALDICIÓN?


Per

Juan Vanrell Nadal

Som un mox escaldat. Años atrás, la creación del Instituto de Estudios Baleáricos me había "henchido de gozo". Hoy no me fío. ¿Será una trampa perversa o una nueva traición al mallorquín? ¿Será la patraña vil para sellar definitivamente que el balear es catalán? ¿Será una bendición o una maldición? Me hago estas preguntas basado en lo que está sucediendo en Valencia. Aunque existía la antigua y prestigiosa R.A.C.V., depositaria auténtica de la Lengua, Historia y Cultura del reino de Valencia, Zaplana creó en 2001 la Academia Valenciana de la Lengua. Vendió el invento como panacea definitiva y "consensuada" del conflicto lingüístico. A los "valencianistas" les aseguró que el nombre de valenciano era incuestionable: lo dice el Estatuto. A los "catalanistas" les prometió que era intocable la ley del "us del valencià". Esta ley hace oficial el "valencià normalitzat", el catalán unificado que se habla por igual en Cataluña, Valencia y Baleares. (Lerma y Ciscar, nov. de 1983). Es decir, dejó a todos contentos; pero, ben fotut al pueblo valenciano.
La A.V.L. va demostrando que su creación fue una estratagema política. Zaplana pensó que dando cuotas partidistas de representación y sueldos millonarios tendría sumiso al cotarro pancatalanista. Dócil lo ha tenido, pero inamovible en su obcecación (bien pagada) de que valenciano y mallorquín son variantes dialectales del catalán. Para ellos, la historia no es la que es, sino la que ellos quisieron que fuera.
El 19 de enero los señores Marí, I.E.C., y Luzón, U.I.B., en Canal 33 vinieron a repetir lo que Ciscar, ex conseller de Educación, Lapiedra, ex rector universitario, y Palomero, vicepresidente de la A.V.L., ya habían expuesto días antes en el Aula Magna de Valencia: la importancia, prestigio y supervivencia del valenciano y del balear dependían de su unidad incuestionable con el catalán. Su escisión sería nefasta. (¿Nefasta para quién?) Como soy duro de mollera quisiera que me explicaran cómo suprimiendo el valenciano y el mallorquín van a ser más conocidos y reconocidos. ¿Desapareciendo serán lenguas más prestigiosas y duraderas?...
Si el Instituto de Estudios baleáricos ha de seguir los dictados de las autoridades catalanistas, será una verdadera maldición para las Baleares que perderán para siempre su lengua. Su alma. Una lengua, dulce, bella y musical, hecha por sus propios habitantes a través de miles y miles de años. Esto sí que sería "nefasto" para la cultura balear.
Ahora bien, si este I.E.B. comienza a corregir los errores que por ignorancia, desidia o interés se han dado en nuestras maravillosas islas, entonces será una gran bendición. Los errores deben corregirse. En una carta pública al Sr. Matas, que la prensa mallorquina ha honrado con su silencio, contaba que el calendario romano corrigió un error de cálculo en 1582. Hay un caso curioso en la biografía de Santa Teresa de Avila. Murió el 2 de octubre y fue enterrada al día siguiente. Este día siguiente era el 15 de octubre, debido a mencionada corrección.
Será una bendición si defiende la verdad histórica de que catalán, valenciano y balear desde un mismo sustrato lingüístico milenario han elaborado su propia y personalísima habla. Por esto valencianos y mallorquines hablaban su lengua romanç valencià y romanç mallorquí, lo llama el doctor medievalista Gómez Bayarri, cuando los reconquistó Jaime I. Los mozárabes no eran mudos.
Si de verdad se vuelca en nuestra historia real (no la inventada), entonces el I.E.B. será una verdadera bendición para el pueblo balear, tan pacífico, tan honrado, tan confiado, tan antiguo, tan noble, tan sufrido. El Sr. Matas merecerá para siempre un puesto de gratitud en el corazón de cada buen mallorquín. En esta línea tendrá todo el apoyo de la Academia de la Lengua Balear. Yo, personalmente, cada día estoy más enamorado de mi tierra.