lunes, 16 de mayo de 2016

LAS CHEKAS ESCOLARES CATALANAS



Autor: José García Domínguez


No sólo pretenden sellarnos la boca, también quieren cortarnos la lengua. Es su gran sueño. Aunque ya empiece a resultar un pelín añejo; de hecho, va para un cuarto de siglo desde que nos lo revelaron por primera vez. No obstante, ayer, el camarada-jefe de la cheka de Educación en Tarragona sintió la necesidad imperiosa de recordárnoslo de nuevo; por si acaso hubiésemos caído en la tentación de olvidado. Así, ese propio de Maragall y Montilla volvió a dictar, en circular firmada y sellada, que por la presente queda terminantemente prohibido hablar o escribir en castellano dentro de los colegios públicos de esta plaza. Y cuidadito con no obedecer, porque el mando está muy preocupado con el asunto y anuncia el envío inminente de comisarios lingüísticos para castigar a los profesores rebeldes.

Mucho ojo, pues, con osar dirigirse a las víctimas en castellano, ya sea durante las clases, por los pasillos o mientras dure el recreo. Y más ojo aún con mancillar la sagrada memoria de Pompeu Fabra en las entrevistas con los padres, caso de transigir en ellas con el repugnante idioma de las fuerzas de ocupación españolas. Porque ningún funcionario ha de olvidar, amenaza el subalterno de Maragall, que no habrá excepción que valga, excusa que se tolere, ni atenuante que minore el justo castigo a los infractores. La norma, sentencia, es y será inflexible. Ni siquiera con los alumnos sudamericanos recién llegados se admitirá la menor violación del monolingüismo catalán obligatorio, concluye su aviso a navegantes. Aunque no sin antes recordar que obran así por nuestro bien y el de nuestros vástagos. Puesto que, según certifica ese sabio del tripartito, “el uso del castellano perjudica la cohesión social de los alumnos”. Especialmente, podría haber añadido, cuando su padre no resulte ser cierto zurupeto de Córdoba que puede permitirse el lujo de enviar a sus tres hijas al carísimo, exclusivo y multilingüe Colegio Alemán.

Pero no concluyen ahí los doctos hallazgos de esos metropayeses que controlan la educación en Casa Nostra. Porque también han descubierto que aprender a hablar perjudica a los niños sordos si proceden de familias castellanoparlantes. Como es sabido, esas personas sólo logran avanzar en el aprendizaje usando el mismo idioma en casa y en el colegio. Consciente y sensibilizada con el problema, la Administración de Maragall desea ayudarles al máximo. De ahí que esté recomendando no una, sino dos estrategias de actuación a los padres con ese problema: que pasen a hablar exclusivamente catalán con sus hijos o que se marchen de Cataluña. Razón ésta de que los logopedas de la Generalitat tengan órdenes estrictas de no recurrir jamás al español en las sesiones de terapia con los pacientes de lengua materna castellana.

Y mientras tanto, ese pobre diablo que responde por Pepe Montilla, berreando el domingo, en Barcelona, que Pilar del Castillo, Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy son “los responsables directos del espectacular aumento del fracaso escolar”. Como no sea del suyo.


LAS CARABINAS DE AMBROSIO ¿ERAN VALENCIANAS?


Ricardo García Moya
Diario de Valencia 11 de Marzo de 2001

En los tratados sobre modis­mos y frases hechas hay un lu­gar de honor para la carabina de Ambrosio, un campesino an­daluz que se echó al monte en tiempos de la invasión francesa. Según dicen, su carabina era inocua al carecer de pólvora, fracasó como bandolero y regre­só a los surcos. Así lo cuentan José Calles y Belén Bermejo en Dichos y frases hechas (Madrid, 2000), aunque no informan so­bre la documentación que les permite localizar los hechos en Andalucía y enmarcarlos crono­lógicamente entre 1808 y 1813. Esta ambigüedad hace sospe­char que fusilaron el relato a José Mª Iribarren y su divulga­do El porqué de los dichos (Pamplona, 1994). El investiga­dor navarro, más explícito, re­mite a la revista “Por esos mun­dos” (Madrid, 1900) donde apa­rece la historia del Ambrosio sevillano que, a principios del XIX, decide cambiar el arado por la carabina cargada con ca­ñamones y sin pólvora.
Los tratadistas de modismos copiaron a Iribarren por su prestigio, al ser académico de la Real Academia Española. Todos reproducen la historieta del andaluz y su inútil carabina en­tre 1808 y 1813, en tiempos de Napoleón. Podría ser cierto el relato, pero no lo es. El verano pasado, al examinar el manus­crito de la comedia “El más temido valor y temido valencia­no Matías Oltra”, de Tomás Ma­nuel Carretero, me llamó la atención esta frase: “mis armas son carabinas de Ambrosio”, Era inusual la pluralización y quien hablaba no era un anda­luz, sino un valenciano; ade­más, el manuscrito estaba fechado en 1746, anterior a la época napoleónica. Sería la pri­mera documentación literaria del modismo.
El contexto donde surge la frase es tan valenciano como la topografía de la acción, entre Mulvedre, Liria, el Grao, etc. El dramaturgo, de posible origen manchego, debió vivir en el Rei­no por su acertada utilización de vocablos emblemáticos que teñían de valencianidad el am­biente; el recuerdo de san Vi­cente Ferrer y voces como meló de Alcher, “troset”, “sara huells” o “chirivia” son puestas en boca de Vicenteta, Grifol o Corbellot. En consecuencia, la expresión: “mis armas son como las carabinas de Ambrosio sugiere la existencia de algún comerciante valenciano que hubiera vendido carabinas en mal estado, quizá de las viejas y usadas en la Guerra de Sucesión mereciéndose el sambenito.
En lengua valenciana aparece la voz “caravina” antes que en castellano y catalán. En las poesías que fray Pere de Denia compuso contra los micalets catalans, escritas hacia 1651 (murió en 1658), encontramos el plural “caravines” con labiodental, igual que en otro poema de 1687: “desparassen caravines” (Sacro Monte Parnaso, Valencia, 1687, p.189). En castellano daría carabina, con bilabial; mientras que en catalán surgió “carrabina”, también con bilabial y una vibrante múltiple que, quizá, demostraría esa raíz aria de guerreros carlo­vingios que juraban “en catalá de l‘altra part del Pirineu” (L‘Avenç, Barcelona, 1893). El germanismo morfológico, aman­te de dígrafos y grupos conso­nánticos marciales como redo­bles de tambor o disparos de ametralladora, debiera normali­zarlo el IEC en grafías como Herr Herriberrt Barrerra o Marrta Ferrrusola.
La falsa historia de la carabi­na de Ambrosio ilustra cómo un modelo de prestigio -el texto del académico Iribarren- puede ge­nerar falsa tradición culta. Esta conducta robotizada afecta a los valencianos, como vemos en el sainetesco caso de Muchamel, topónimo que jamás se escribió con tx, Mutxamel, en idioma va­lenciano. La inmersión vendió como grafía ancestral y culta la que era falsa y reciente, nacida de una invención morfológica de Sanchis Guarner, similar a los fraudes históricos de Joan Fuster.
Ejemplo de lo dicho es el que cometió la pareja con un texto de 1561 de Almudéver. Según Fuster, el citado Almudéver: “incorporaba unas vibrantes admoniciones sobre el abandono del catalán por parte de sus contemporáneos valencianos” (Fuster: Obres, Barcelona, 1994, p.274). Con lupa o microscopio, como ustedes quieran, jamás encontrarán que Almudéver defendiera otra lengua que la valenciana. En “Nosaltres, els valencians”, Fuster va más lejos, dando a entender que Almudéver defendía una supuesta nación catalana: “los es- critores valencianos del siglo XVI abandonan el catalán (y) Almudéver acusa a sus compa- triotas valencianos de ser ingratos a la leche que habéis mamado y a la nación donde habéis nacido” (p.l38). Ni Tarancón hubiera defendido mejor a la gran nación catalana, pero Fus­ter engaña al lector.
El párrafo de Almudéver también fue reproducido por Sanchis Guarner: “Si no fuerais ingratos a la leche que habéis mamado y a la patria donde ha­béis nacido, no dormiríais con tan gran descuido, antes, los ojos abiertos, veríais cómo se os van perdiendo las perlas y mar­garitas que vuestros antepasa­dos adquirieron y después os de­jaron...Por eso os exhorto” (La llengua, p.162). Los censores Sanchis Guarner y Fuster muti­laron el texto original, sustitu­yendo con puntos suspensivos lo más sabroso del alegato de Al­mudéver, ya que la alerta que da a los valencianos de 1561 era contra los catalanes, por el robo de Ausias March; pues, pese a ser “valenciá, los Cathalans lo san volgut aplicar”. ¡Qué honra­dez filológica e histórica la de esta pareja! Almudéver era un valenciano digno -no un catala­nero colaboracionista como los citados- que dio la voz de alarma ante los saqueos culturales que los catalanes intentaban co­meter contra la nación valencia­na. Lo triste es que los estudian­tes valencianos sólo se entera­rán de la versión manipulada por Fuster, editada por la Gene­ralidad y elevada a texto sagra­do por la sumisa Universidad.
Más de lo mismo. La Genera­lidad de Mª Angeles Ramón ­Llin y Zaplana nos remite, ¡otra vez!, la revista Saó. En ella, el comando de motilones sólo uti­liza el catalán, salvo un aparta­do donde el pintamonas Harca se burla del racismo español, de don Pelayo, de la Reconquista y del Imperio. Cegatos, cobardes y místicos malasombras, pien­san que aún vive José Antonio y Franco, o que estamos en la época falangista de Fuster. ¿No os dais cuenta que el fascismo sois vosotros? Los que calláis las arengas de obispos trabu­quers, las barbaridades de Mar­ta Ferrusola o Heribert Barre­ra, o la entrega del pueblo va­lenciano al catalanismo nazi. Lamentablemente, os seguirán dando pasta nuestros heroicos políticos que, sin duda alguna, son como las carabinas de Am­brosio.



LAS BARBAS DEL VECINO



Jorge Borrás Frago.
Asociació Cultural Lliterana “Lo Timó”
La Llitera (Huesca)
Junio-2005


DIVISION LINGUISTICA PANCATALANISTA DE ARAGON



Unos ciudadanos catalanes han emitido hace poco un “Manifiesto” en el que se quejan con amargura de la nefasta situación política que se vive Cataluña por culpa del monopolio nacionalista, del que gobernó antes y del que gobierna ahora. En esa denuncia se pueden leer –entre otras cosas- que: “la táctica del nacionalismo catalán consiste en el conflicto permanente, en la pedagogía del odio, en romper vínculos, en el nacionalismo como obsesiva respuesta. Ese nacionalismo ha sumido a Cataluña en la decadencia política”.

A veces es necesario escuchar a los demás para poder hablar de nosotros mismos; y en este caso se hace necesario, porque en Aragón ese perjudicial modelo del nacionalismo catalán tiene entre nosotros aliados y defensores, imitadores y copistas, admiradores y club de fans. Esa identificación ha llevado a algunos aragoneses a coaligarse con el nacionalismo catalán para acudir juntos a Europa y defender sus intereses y proyectos comunes. Esa aparente similitud de siglas les está obligando a otros aragoneses a disculpar con el silencio sus actitudes y salidas de tono, a callar y mirar para otro lado cuando la lógica les debería llevar a la crítica y el rechazo. Ambos no han entendido todavía que ese nacionalismo catalán les sonreirá y abrazará mientras les resulten útiles y de provecho, que les tratará como iguales mientras no les lleven la contraria ni se opongan a ninguno de sus disparatados deseos.
Este manifiesto de esos catalanes rebeldes es producto de la cotidiana injusticia de vivir en una sociedad con guetos lingüísticos y cuadernos de caligrafía en cursiva, de sufrir una sociedad de la palabra, el pensamiento y la cultura única. Esos hombres valientes prefieren padecer la respuesta anunciada del insulto y la descalificación a su denuncia antes que seguir tragando inquina y guardar silencio durante más tiempo.
En ese manifiesto nos avisan a los demás del riesgo de imitar determinadas imposturas que se han convertido en reglamentos de orden cerrado. Nos advierten de los nocivos efectos secundarios de aplicar semejante fórmula; de las negativas consecuencias de copiar el discurso del nacionalismo catalán del ANTI-algo y el ANTI-alguien como única manera de afirmar la identidad propia.
Ese manifiesto nos debe llevar a los aragoneses a reflexionar sobre nosotros mismos, y debe conducir a algunos a reconocer lo perjudicial de tener como modelo y ejemplo esa política del agravio y el egoísmo superlativo, de reconocer el ridículo y el absurdo de ese nacionalismo soberbio y excluyente que está en continua contradicción con los principios fundamentales de la solidaridad y la igualdad entre los pueblos.
Ese manifiesto nos entrega a los aragoneses el aviso, la predicción de un futuro imperfecto y parcial, la urgente necesidad de renunciar a semejante horizonte antes de que sea demasiado tarde, antes que desde algunos despachos se empiecen a emitir credenciales de adictos al régimen, de indeseables y desafectos, listas de buenos y malos aragoneses. Antes que en los foros de la nueva patria cuelguen nuestra fotografía en blanco y negro y nos califiquen como “enemigos del pueblo”, antes que dibujen nuestra silueta en los callejones oscuros de su odio
Ese manifiesto nos advierte a los aragoneses de la necesidad de abandonar ese camino que sólo lleva al enfrentamiento y la división, la conveniencia de cerrar esa puerta y marcar las distancias, la obligación de mirar más por el bien común que por los intereses de idea o partido, la necesidad de buscar una expresión política que concilie en un solo acto la afirmación propia y el reconocimiento ajeno.
Ese manifiesto nos advierte a los aragoneses que debemos cambiar todo esa estridencia y ese orgullo que se atraganta por algo más humano y cívico, de encontrar una deseada forma de convivencia alejada de la negación y el desprecio. De aplicar los principios del respeto mutuo y el encuentro, del paisaje y el futuro compartidos.
Nuestro vecino ha pedido trasquilar su barba, que algunos aragoneses escuchen el aviso y pongan las suyas a remojar y deshagan por fin ese estéril nudo. Porque si no rectifican y cambian ahora quizás deberíamos pensar que en realidad les gusta embriagarse con vino peleón y ser el muñeco de un ventrílocuo. Si no renuncian ahora quizás deberíamos creer que están de acuerdo con ese lenguaje y ese estilo, que piensan, quieren y defienden las mismas ideas, que desean para Aragón el mismo futuro insensato y divisible.






LAS BANDERAS DE CUATRO BARRAS EN LA COMUNIDAD
Por Ricardo García Moya
Las Provincias

Desde hace unos decenios, la tenaz labor catalanizadora, unida al desconocimiento que teníamos en temas vexilológicos, favoreció la implantación de banderas de cuatro barras en algunos pueblos valencia­nos; especialmente en los que habían incrementado pobla­ción y territorio en este siglo y no tenían enseña propia.
En reciente llamada al cabinista, se recomendaba a LAS PROVINCIAS que "profundizara un poco más; pues en tierras de Castellón, la cuatribarriada es normal en casi todos los pueblos", y Villarreal "lleva la cuatribarriada en las fiestas desde hace muchos años". En primer lugar, no son tantos años, pues se remonta a 1975, aproximadamente, el inicio de la implantación de estas politizadas banderas. Por tanto, no hay que ahondar mucho; todavía en la Guerra Civil, en 1936, los castellonenses, como valencianos que eran, lucha­ron con banderas coronadas sobre franja azul ("El País", dominical, 6 abril 1986, p. 90).
En la década de los 70, los seguidores de Fuster y Guarner, las introducían en fiestas y recitales fingiendo ingenui­dad. Después, una vez dada la apariencia de venerable tradi­ción, se aprobaban con votos de concejales que seguían consignas de partido. Así y todo, las ciudades importantes, como Orihuela, no cayeron en la trampa de modificar su propia enseña por la del rey de Aragón.
La implantación de simbología y lengua catalana ha sido un paso previo para la despersonalización valenciana. Tam­bién los jóvenes que han sufrido la "inmersión", proclaman que los barbarismos catalanes (desde el "amb" al "desenvolupar", pasando por el "esport") pertenecen al léxico valen­ciano de toda la vida (su vida). De igual modo, han logrado que "País valenciano" sea el título del territorio "desde hace muchos años". El avasallamiento catalán está convirtiendo en tradición lo que sólo son falsedades repetidas machaco­namente.
Si en la Edad Media fue habitual la presencia de banderas barradas, era por pertenecer a una confederación de estados que tenía corno reino-cabeza al de Aragón. Su simbolismo era similar al de la bandera de España que ondea actualmen­te en los edificios oficiales, junto a la de cada autonomía; pero en la Edad Media tenían bandera propia los Reinos de Valencia, Nápoles y Mallorca. Ahora bien, todos sabemos que la Corona de Aragón feneció hace siglos y, otro poder expansionista, el catalán, usurpó su enseña. ¿Por qué, en­tonces, ese empeño en adoptar una enseña que no es de nuestro territorio?
Los ayuntamientos de pueblos valencianos que no exis­tían en el siglo pasado, que tenían dependencia de otro municipio o carecían de heráldica (salvo el caso de Sagunto, que ha incluido la corona y el Rat Penat arriba del asta, no en el tejido) son los que más "presumen" de cuatro barras en banderas y adargas. Están repitiendo un curioso fenóme­no que sucedió en Cataluña a fines del siglo pasado. Quien lo cuenta es Armando de Fluviá, historiador catalán:
"Los sellos municipales del siglo XIX y principios del XX es que, por un patrioterismo mal entendido, la mayoría de muni­cipios quisieron incluir en los escudos la señal de los cuatro palos, quizá pensando que poniéndolos serian más catalanes" (Fluviá, Armando: "El Temps", 4 de mayo de 1987, p. 46").
Asi de simple es la motivación que está impulsando el olvido de la heráldica propia, pues la bandera es sólo la traslación a un soporte ligero –tejido- de los símbolos que expresan la singularidad de la villa; sea la llave del Reino, como Biar, o el pájaro Oriol de Orihuela. Lo que debiera hacerse -si es que todavía somos un pueblo singularizado, y no una colonia de otra región- es regularizar la bandera de los pueblos que carecen de ella, utilizando la Real Señera, y en su centro, la heráldica local. En la actualidad, los ayuntamientos socialistas hacen esta superposición, pero usando la bandera de Cataluña.
Las actuales autonomías de Andalucía, Extremadura, Ma­drid y Rioja, como es sabido, fueron conquistadas con la bandera del rey de Castilla. Jamás tuvieron bandera propia, pero Blas Infante, Leguina y otros "diseñadores" crearon en nuestro siglo sus banderas y, que yo sepa, no hay ningún pueblo en Andalucía, Rioja, Madrid o Extremadura que esté tratando de imponer la bandera de Fernando III de Castilla y llorando por ser castellano ¿Por qué en el Reino de Valencia, con una Real Señera propia desde el siglo XIV, tratan de humillarla y adoptar la antigua con los palos de Aragón y, ahora, de Cataluña? ¿Es que alguna vez han pertenecido Castellón, Santa Pola o Villareal, por citar casos concretos, a Cataluña o Aragón?
De todas formas, difícil será adoptar cualquier iniciativa con el poder en manos de una Generalidad que está forman­do mediante la "inmersió catalana" -unos valencianos jení­zaros-; y no es ningún insulto, sino realidad. Los jenízaros fueron, en el siglo XIV, un cuerpo militar de élite preparado por los turcos para luchar contra los ejércitos católicos. Su disciplinada formación consistía en un lavado de cerebro, que incluía la "inmersión islámica" para incrementar el odio a su misma raza, ya que eran cristianos capturados en incur­siones o hijos de cristianos cautivos. Es decir, se transforma­ban en los enemigos más encarnizados y crueles de su misma raza.


LAS ARBITRARIEDADES DE POMPEYO FABRA

Por: Ricardo de la Cierva
En 1913 el Institut d'Estudis Catalans adopta para su objetivo de normalización el criterio de un químico metido filólogo y transformador de la lengua catalana: Pompeyo Fabra y Poch, conocido después como Pompeu Fabra, otro intocable del cual habrá que hacer alguna vez una crítica profunda, que jamás han intentado los intelectuales catalan­es, por conformismo (excepto uno, el profesor Rubio, sobre quien volveremos), ni los castellanos que conocen el catalán, quizá por cobardía. Disconforme con las arbi­trariedades de Fabra, Alcover, que era un filólogo mucho más serio, dimite y se vuelve a Mallorca.

Pomeyo Fabra había nacido en Barcelona en 1868. De­sempeñó una cátedra de su carrera universitaria, la quí mica, en Bilbao. Aficionado a la filología, se dedicó a la reforma del catalán con el ardor de un cruzado y bajo la protección entusiasta de Prat de la Riba. Publicó una Gra­mática de la lengua catalana en 1912 y un Diccionario ge­neral en 1923, que se considera por los pancatalanistas como dogma de fe. Con motivo de la guerra civil se exilió en Francia, donde murió en 1948.


La clave filológica de Fabra era «conseguir un proceso de unificación sobre la base de la normalización en el prin­cipado». Será el mismo fin que adopten los forzados unifi­cadores de la lengua vasca, dispersa en media docena de dialectos; y tanto unos como otros bajo la inspiración de los filólogos judíos que normalizaron la resurrección del hebreo como nueva lengua nacional para el solar de Israel en Palestina. La retirada de Alcover se debió a su oposi­ción a este «centralismo lingüístico» de Fabra, que preten­día imponer en todas partes el habla no ya de Cataluña sino de Barcelona, con talante dogmático y con arbitraria eliminación de las formas que se asemejaban al castella­no, pero que provenían de una evolución natural y legíti­ma, es decir, perfectamente catalana. E1 ilustre filólogo valenciano Cremades, de la Compañía de Jesús, de quien tomamos estas opiniones, explica por qué Fabra no eligió por modelo a Jacinto Verdaguer, máximo poeta catalán con­temporáneo: «Y es que la lingüística verdagueriana se ha­lla bastante más próxima al valenciano de los Ausias March, Martorell y sus sucesores hasta Teodoro Llorente y Fulla­na; más cerca también del catalán occidental, leridano y tortosino; más cerca incluso del romance vivo en el Reino de Valencia cuando la conquista de Jaime I y que hoy po­demos admirar en el texto de Els furs. Lo que es más, los escritos de Verdaguer se hallan mucho más próximos al lenguaje actual de los valenciano-parlantes que al catalán oriental.» Y eso que Pompeyo Fabra se dignaba permitir que la lengua del Reino de Valencia se denominase valen­ciano o catalán.

L' ANTI-CATALANISME "DE CONSTRUCCIO"

 

AUTOR: JAUME DE LA SERRA
 (Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)


- 1ª Part. La precaria situacio del valencianisme politic.
- 2ª Part. Postulats impopulars de diferents discursos valencianistes.
- 3ª Part. L'anti-catalanisme necessari pera la construcció de l'identitat valenciana.


- 1ª Part. La precaria situacio del valencianisme politic.

 El valencianisme "de veritat" eixe que alguns anomenen despectivament "blaverisme" pareix travessar un moment "delicat".

 Els atres valencianismes, els de "mentira", o siga, els "tercerviistes" o "catalano-valencianistes" i els "valencianistes en mija familia catalana", o siga, els "panques de sempre", que diuen a boca plena alló de "valencià es la meva manera de esser català" (i que sembla que viuen casi tots en Vinaros o una miqueta mes amunt), estos "pseudovalencianismes", com dic, tampoc pareix que estiguen com "pera tirar coets".

 Pot ser alguns d'estos "valencianistes de mentira" estiguen prou contents per tindre una A.V.L. (Academia Valenciana de la Llengua) que oficialisa una normativa catalanisaora, desnaturalisaora (i ilicita) pera la Llengua Valenciana, mentres tracta de canviarli el nom a la nostra llengua centenaria per el de "català-valencià" o similar (sense haverne cap necessitat pera fero).
 ¡ Quina faena més bona que està fent la A.V.L. ! Si aixo es "velar, protegir i potenciar" l'idioma Valencià (tal i com dictamina el seu reglament), no vullc ni imaginarme lo contrari.

 Ara be, que ningun "pseudovalencianiste" cante victoria. Ya sabem que la A.V.L. nomes es producte de PP i PSPV i de les conveniencies coyunturals que tingueren estos partits a l'hora de crear l'entitat (El PP tenia que ferli "la rosca" als catalans de CiU pera governar en Madrit).
La A.V.L. es un "montage" politic que acabarà anantse'n de la mateixa manera que ha vengut, o siga, politicament.

 I es que a la societat valenciana, la A.V.L. i tot lo que fa, resol o dictamina, "se la bufa". Eixe "pastiche" "catalano-valenciano" que reglamenta no s'ho traga ningu i com a llengua forastera i estranya que es, s'estudia per obligacio i pera aprovar els examens, pero ni s'utilisa, ni se sent coma propia. (Cosa que a la A.V.L. li issiona tres pitos, perque en realitat lo que ells volen aconseguir es que l'idioma Valencià acabe nomenantse "català", per tot alló de posar les terres valencianes dins dels "Països catalans", "gran catalunya", "Eurorregió", etc..., (faena fantastica dels membres de la A.V.L. pagada en sous millonaris, dels diners dels valencians)).

 I de la mateixa manera que la societat valenciana es impermeable a eixe "bodrio" llingüístic que mos vol clavar de través la A.V.L., pareix que tambe ho es al "valencianisme" (a la vista dels resultats electorals obtinguts pels diferents partits auto-anomenats valencianistes).

 ¿ Com es possible que la societat valenciana "passe" del valencianisme, quan hauria de ser al contrari ? (ya que suposadament, els partits "valencianistes" defenen "lo valencià" en més conviccio que els partits "espanyolistes").

 Be, el cas es que pera que algu t'escolte li has de dir coses que li interessen i li agraden (ademes de que siguen veritat). Si no, temps perdut i saliva gastà. La moto no te la compren.


- 2ª Part. Postulats impopulars de diferents discursos valencianistes.

 ¿ Son els mensages dels diferents "valencianismes" interessants i sugestius pera la societat valenciana ?
 ¿ Les caracteristiques del producte que se presenta com "lo valencià" son atractives i desijàes per als valencians ?
 ¿ O acas s'està volent vendre un "producte" sense atractiu, que a ningu li fa falta, ni li interessa ?

 A continuacio s'analisen una serie d'idees i conceptes presents en l'ideologia de diferents corrents valencianistes que pareix tenen poc atractiu pera la societat valenciana:

1) "Unitat de la llengua". El Valencià es català. El Valencià hauria de anomenarse català.

 Els anteriors plantejaments no tenen res de "valencianistes", ni son gens atractius (excepte per als catalans). Els valencians haurien de estar "grillats" pera acceptar massivament una cosa aixina.

2) "Països catalans" (hui "Eurorregio"). Les terres valencianes formen part dels "Països catalans". Els Valencians son catalans.

 La mateixa resposta que en el punt anterior.

3) "Catalans germans, espanyols adversaris". Catalans i Valencians cosins germans. Els espanyols l'enemic a batre.

 Una cantitat molt alta de valencians son monollíngües castellans i els demes intercanvien l'us del Castellà i el Valencià en tota normalitat.
 Els valencians tenen instalà una "espanyolitat" sense estridencies desde fa sigles (producte d'una inmersio "pancastellanista" durant 500 anys i d'una concepcio "hispana" (romana) molt més antiga). Tractar de "vendre" ara mateix als valencians un sentiment "antiespanyol" es un producte que no te eixida en la societat valenciana.

 Per contra, el secular i generalisat sentiment anticatalà que manifesta el poble valencià està molt arrailat i es molt facil d'incentivar (i actualment més encara, a la vista de tota la manipulacio i mentires que els catalanistes estan fentne servir en contra de "lo Valencià" per tal d'aconseguir les seues ambicions politiques i llingüístiques).

4) "Nacio Valenciana Independent de Espanya". Els valencians no son espanyols.

 En este punt mos situem mes especificament dins de la corrent del "nacionalisme valencià".
 Deixant a un costat les opinions pera dir si es llegitima o no la demanda independentista del "nacionalisme valencià", lo unic que en este moment mos interessa saber es si esta proposta es, ara mateix, "vendible" o no, a la societat valenciana.

 La resposta passa per lo que s'ha dit en el punt anterior, "els valencians tenen instalà una "espanyolitat" sense estridencies desde fa sigles", per lo que no tenen ninguna necessitat d'independisarse d'Espanya pera complir les seues aspiracions basiques i humanes (familia, treball, casa, seguritat ciutadana, etc...). Es més, l'inmensa majoria de valencians no tenen ningun inconvenient en reconeixer que son "valencians i espanyols" (per contra, molt pocs en hi ha que diguen que son "valencians i catalans" o "valencians purs") i pot ser, no creguen que independisantse d'Espanya vagen a viure necessariament millor que ara.

 Per atra part, molts valencians tenen memoria historica i sentit comu (encara que alguns pensen que aixo ho tenen nomes ells) i ningu te ganes de "jaleos" que mos puguen portar a alçaments militars i guerres civils fraticides a on lo unic que s'aconseguiria seria destruir el benestar que ara tenim (un privilegi molt delicat que no el tenen tots els pobles del mon) i substituirlo pel patiment, la miseria i la mort.

 N'hi ha que ser realistes i donarse conte de que, ara mateix, la societat valenciana interpreta coma una agresio les manifestacions independentistes del sector nacionaliste, ya que, de moment, la nostra societat, de manera molt ampla, s'identifica plenament i sense rubor coma una part constitutiva de Espanya.



 Sinteticament se podria dir que, els següents punts ideologics utilisats recurrent i insistentment per diferents corrents del valencianisme no resulten gens atractius a la societat valenciana i més que adhesions lo que fan es generar animadversio i rebuig en els valencians cap a tot el que comulgue en eixos postulats (lo que més tart se veu reflectit en els resultats electorals):

1) El Valencià es Català ("unitat de la llengua").
2) Els valencians i les terres valencianes son catalanes ("Països catalans/Eurorregio").
3) Els espanyols son els adversaris dels valencians (antiespanyolisme).
4) La Nacio Valenciana te que separarse d'Espanya (independentisme).


 Es possible que alguns no estiguen dispostos a renunciar a les seues conviccions politiques. Evidentment cada u es lliure de fer lo que considere convenient; lo mateix que la propia societat valenciana que, segons la seua idiosincracia, acceptarà lo que li parega interesant i atractiu, i rebujarà i deixarà de votar tot allo que no li agrade.


 Arribats a este punt, lo logic es preguntarse qué es lo que hauria de fer el "valencianisme" per tal de aplegar a la societat valenciana i fer creixer en ella el sentiment identitari valencianiste.


- 3ª Part. El anti-catalanisme necessari pera la construcció de la identitat valenciana.

 La clau de tot este assunt passa per denunciar i informar constantment a la societat valenciana dels abusos que venim patint els valencians per part de catalanistes i pancatalanistes (en molts casos en l'apoyo d'institucions oficials catalanes), en tots els aspectes que conformen el nostre patrimoni identitari coma poble Valencià .
 No se tracta de fer un "anti-catalanisme gratuit" i sense fonaments.
 Se tracta de defendremos els valencians del "acoso y derribo" real i constant del pan/catalanisme, i de tota la manipulacio i mentira que, en els ultims anys i en molta intensitat, tota esta gent està fentne servir, sense cap vergonya, per tal d'aconseguir les seues ambicions politiques.

 Els catalanistes mos volen absorvir i desdibuixar als valencians, furtantmos les nostres senyes identitaries més genuines i re-escrivint en mentires la historia. Coma eixemple tenim el cas de la nostra Llengua Valenciana, que ells diuen que es Català i que hauria de dirse "llengua Catalana". O el de la nostra historia coma nacionalitat i regne sobirà, independent de Catalunya, que ara volen incluir en uns inventats i ficticis "Països catalans" ("Eurorregio"), negantmos el reconeiximent de "Nacionalitat Historica" que mos correspon i les competencies adecuàes a tal "estàtus".


 Diuen que pera que existixca "el be", ha d'existir tambe "el mal", que lo "blanc" sense lo "negre" no se pot concretar, que no sabriem que es la "felicitat" si no coneguerem la "tristea", ni el "plaer" sense el "dolor". De la mateixa manera, en este mon a on moltes coses se reafirmen enfrontantse als seus contraris, la societat valenciana trobarà i enfortirà la seua identitat valencianista mirantse i comparantse en eixa estranya i forastera identitat catalana que alguns mos volen clavar a la força i fermos creure que es la de mosatros.
 Per tant es fonamental informar constantment a la societat valenciana de tots els abusos i atacs que desde fa ya molt de temps venim patint els valencians per part dels catalanistes, perque a traves d'eixe coneiximent, la societat valenciana obrirà els ulls i pendrà consciencia de la seua identitat valenciana diferencià.

 Si se vol que la societat valenciana prenga empatia i interes pel "valencianisme" éste haura d'abandonar tots els postulats que, de manera general, els valencians no accepten i que fan que s'acabe rebujant el proyecte valencianiste sencer. Ademes, se li hauran d'explicar les coses molt be al poble valencia, pera que sapia diferenciar entre el valencianisme "de veritat" i el "de mentira" (i no acaben clavantmos a tots en el sac del pan/catalanisme).

 Evidentment, la gent no viu nomes de "Llengua Valenciana", "senyera en blau" o "anti-catalanisme"; el valencianisme politic, ademes, tindra que oferir moltes més coses a la societat valenciana pera que ésta considere que es una opcio politica interesant i valida a la que donar el seu vot.





 


L’ ANALFABETISME DEL DIARI PARLEM I EL MEMORANDUM DE LES LLENGÜES.


Autor: Ferrer.
17-12-2004.

Que el Diari Parlem manipula i mentix no es cap novetat. Es nota de llunt que este es un diari d’ aficionats a on qualsevol verdulera pot redactar qualsevol animalada, i enviar-la per a que li la publiquen. Es lo que ocorre quan quatre borricos volen jugar a ser reporters i no tenen ni puta idea de res. A continuacio ficare un fragment d’ una noticia falsa publicada per Josep Melero en este panflet de poca monta el darrer dia 13-12-2004.


LA UNITAT DEL VALENCIÀ/CATALÀ QUEDA PROVADA DE FORMA IRREBATIBLE AL MEMORÀNDUM

“La unitat valencià/català ha quedat provada de forma jurídicament irrebatible a la UE amb el memoràndum que el govern de Zapatero ha entregat. Açó significa un gran triomf per a tots els defensors de la nostra llengua i la veritat. D’ara endavant es podrà parlar a Europa valencià/català, gallec o euskera quan participe un representant d´alguna de les autonomies que tenen una d´aquestes llengües com a pròpia”.



Abans d’ entrar a desmontar lo que diu el titular i l’ entradeta (es tot fals) nomes voldria destacar que en el Diari Parlem no s’ han enterat encara que la denominacio “valencià/catala” que fiquen en el titular fon desestimada. Per lo vist, estaven tan ilusionats en eixa nomenclatura que ni s’ han vullgut enterar que al final ha quedat descartada. Destacar tambe el to franquiste, totalitari, reaccionari, parcial i manipulador d’ este text, que parla de “triumf de la veritat”. Els bloqueros, posseidors de la veritat absoluta. Ningu mes la te a banda d’ ells.

1) Que ZP envie un memorandum no significa que l’ unitat de Valencià i catala haja quedat “provada de forma juridicament irrebatible” a la Unio Europea (UE). De fet, per a esglai, pasme, sorpresa i indignacio de Josep Melero, el Valencià ya està reconegut per la Unio Europea com a llengua minoritaria des de fa molts anys.

2) Valencià, euskera, catala i gallec no poden ser llengües de treball a la UE perque no son llengües estatals (es dir, no es parlen en un estat sancer, nomes en una part concreta d’ un estat). El memorandum no aprova l’ unitat de les llengües catalana i valenciana (qui te fam somia rollos), tan sols propon que totes estes llengües puguen ser “idiomes de treball” a la UE i que siga l’ Estat Espanyol el que sufrague els costos. Res mes. Dic “idiomes de treball” (entre cometes), puix, a l’ hora de la veritat, tan sols podrien ser llengües de treball “de segona divissio” puix en tot cas un eurodiputat podria parlar catala pero ningu li respondria en tal idioma ad ell.

3) Eixe memorandum no val per a res. Es tan sols una proposta que per a tindre alguna validea ha de ser aprovada per unanimitat pels 25 estats membres de la UE, en que hi haja un sol estat que diga no el memorandum valdra lo mateix que tota la pseudociencia catalanufa: res. Els suros de Diari Parlem son tan incults que confonen una simple proposta d’ Espanya en una norma aprovada per la UE. Es com si un diputat d’ ERC reivindica al Parlament Espanyol que l’ eixercit no intervinga en Catalunya en cas d’ independisar-se i al sandema el panflet bloquero titula: “L’ eixercit espanyol no intervindrà a Catalunya en cas d’ independisar-se”.

L'ACIENTIFISME DE POMPEU FABRA


Autor: Francisco B. Cremades Marco

1 - Opinio de Mossen Alcover.
 Impressiona la preparacio cientifica -poc autodidacta- del docte mallorquí Antoni Alcover: Acabant-se el sigle XIX mampren l'estudi dels parlars populars balears: 24 volums pedestal grandios i solit d'ulteriors estudis cientifies. Replega en 33 calaixos unes 900.000 cedúles lexicografiques. Planeja la confeccio d'un Diccionario dialectologic, historic, i que continga sincronia del llenguaje ensems ab diacromia en horizontalitat d'espai i verticalitat de temps.
 Als 40 anys enceta sa formacio metelogicament cientifica. Passa una etapa d'estudi en obres de: Milà i Fontanals, Frederich Díez, Meyer Lübke i atres. Entra en contacte ab B. Sehädel, de Halle, qui li ensenya fonetica i diactologia. En l'estiu de 1906, els dos fan un periple pels Pirineus Catalans; el mestre investiga la fonetica i el discipul, lexic i flexió verbal.
 En 1907 viaja quatre mesos a França, Alemanya, Austria, Suissa, Italia, practicant idiomes i coneixent personalment als mestres europeus de la romanistica escoltant les seues lliçons. L'any en que se fundà la SECCIÓ FILOLOGICA en l'Institut d'Estudis Catalans, de la que es elegit sense discursió primer president. Renunciant i tornant-sen a sa illa, pels constants enfrontaments contra l'autoritarisme despotic de Fabra.
 El propi mossen Alcover explica la seua posicio davant Fabra: "D. Enric Prat de la Riba me digué que presentàs jo un projecte i En Fabra en presentaría un altre; discutiriem i acordariem lo procedent. Faig jo el meu projecte, i l'entrec an En Fabra, que, sense mirar-lo-se ni obrir plec, el posà dins la botxaca, i no n'he sabudes pus noves ni me'n ha parlat mai". Aixina practicava o fea sentir Fabra "el pes de la seva autoritat oral" del qual nos parlava el Dr. Badia.
 "...i no vaig poder conseguir que dins d'elles (les normes i sistema ortografic, qüestionats pels anys 1913, en el que Alcover, president primer de la SECCIO FILOLOGICA, dimiti per desacort) se tocassen els problemes d'ortografia del català balear, ni de l'occidental ni del valencià, dient els altres que allà's tractava just del català literari, entenent ells per tal el català barceloní, contra la qual sempre he protestat i protestaré tota la vida. ¿quin dret ni categoría literaria té el barceloní demunt el català balear, occidental i valencià? ABSOLUTAMENT CAP. Donar an el Barceloní tal dret i tal categoría ¿no es tal volta crear un centralisme llingüistic, tan pervers com el polític i administratiu dels de Madrit, contra el qual han clamat i clamen sempre els catalanistes, carregadissims de raó?"
 Pronte comprovarem quanta rao tenia mossen Alcover, i no per motius politics, en sa discrepancia de l'acientific sistema fabriste.
 2 - Testimoni del doctor Lluis Rubio.
 No cal retrotraure-nos als inicis del fabrisme per a trobar durissimes impugnacions d'un expert actual al sistema llingüistic de Fabra. Ne tenim unes publicades en el diari alacanti INFORMACION en ocasio d'haver escrit el llibre REFLEXIONES SOBRE LA LENGUA CATALANA. Son autor, sent deca de la Facultat de Filosofia i Lletres de Murcia i Catedratic de Filologia Romanica, feu unes declaracions baix el subtitul LA LLENGUA CATALANA EN CRISIS. S'ha de tindre en conte que el Dr. Rubio es compatriota de l'autor de la normativa en qüestio. Les seues apreciacions desfavorables no poden ser mes explosives. Dirigint-se al periodiste que l'interrogava, manifestà sense rodejos resumint la mes candent i transcendental del seu llibre:
 "Vengo recogiendo datos sobre el tema desde hace nueve años... Para mí esa reforma (de Fabra) tiene cuatro defectos fundamentales que provocan lo que yo llamo CONTRADICCIONES INTERNAS".
 Les resumim:
 
 a.- "En primer lugar, la reforma se hizo por y para Cataluña".
 b.- "En segundo lugar, se hizo partiendo fundamentalmente de Barcelona, y del habla de Barcelona". (Afirmacio que molts fabristes purs ho confirmen).
 c.- "En tercer lugar, creo que hubiese sido conveniente que, en vez de hacer la reforma un solo hombre, hubiese partido ésta de un grupo". En aço els incondicionals estan tots d'acort, es obra d'un sol home; fet res cientific, sempre anormal, i més dins la modernitat cientifica.
 Fins ara, els criteris de Rubio i Alcover sobre la normativa de Fabra coincidixen substancialment. Pero afig encara el catedratic de Filologia Romanica una quarta contradiccio interna que a nostre parer té un poder destructiu tcrrorific que es de triple ramificacio i que en part conecta perfectament ab el criteri fonamental filologic del P. Fullana:
 d.- "En cuarto lugar, Fabra veía en todas partes castellanismos y emprendió una obra de transformación de la lengua que ha hecho que muchos catalanes no entiendan el catalán normalizado, con lo que se ha creado una distancia entre éste y el popular, la mayor existente en las lenguas románicas".
 A mes, per tant, d'acusar a Fabra de vore en obsesiva freqüencia visions fantasmagoriques de castellanismes - a voltes calificats per ell de barbarismes -, d'haver construit una normativa contraria a la rao de ser del llenguage huma, dificultant l'inteligencia dels continguts comunicables, i finalment - i no es menys greu - de provocar la major distanciacio d'allo que es la font natural i espontanea de tot llenguage llegitim, el parlar del poble pla.
 3 - El Pare Lluis Fullana, el mes radical oponent a la "normalitzacio".
 Encara mes a fons s'oposava a Fabra el primer filolec de la llengua valenciana, Pare Fullana, Academic de número de "la Española".
 El passage encomiastic més contrastant pot ser siga el següent, avalat per les propies paraules del gran valencianiste llingüistic alacanti de Benimarfull, despres de recriminar a Fabra que "suponer en pleno siglo XX -com ell supon- que se puede detener la dinámica de la lengua y retrotraerla varios siglos atrás, es a mi entender, partir de una base irreal y atentar contra la propia esencia de la lengua". I seguix:
 "Fullana, cuyas intuiciones lingüísticas no han sido todavía suficientemente valoradas. procede de una manera más lógica y consecuente y apegada a la realidad cotidiana. Así, escribía en Proemio de su Ortografia Valenciana estas aleccionadoras palabras, que indirectamente suponen una aguda réplica o Fabra; "La tradicio fonamentada en l'autoritat dels nostres classics es atra base, que'ns pot servir de norma en l'Ortografia valenciana, sempre que les paraules no hagen degut evolucionar, des d'el temps en que'ls autors escrivien, fins al dia de hui. Perque tractantse de paraules subjectes al procés evolutiu, hi ha que donar a eixes paraules la forma corresponent a l'actual evolucio de les mateixes. Voler conservar el llenguage ab les mateixes formes que tenien les paraules en els sigles XIV i XV es considerar com a mòrta esta llengua; lo qual es un error deplorable. Tota llengua viva deu necessariament descriure dos linies paraleles durant el transcurs de la seua existencia. Una linia d'evolució i progrés de l'Ortografía. Lo corregut simultani de l'Ortogratia nos dona, com a conseqüencia llògica, l'evolucio i progrés de la morfologia, o siga la transformacio progressiva del llenguage".".
  Acabem resumint el proces que necessariament va tindre que seguir Fabra, i era per ad ell indispensable per a la manipulacio que pretenia.
 1.- Sostindre com a base essencial irrenunciable el dogma o postulat: Les tres modalitats o varietats idiomatiques constituixen la mateixa llengua catalana (i no cal aduir rao ninguna).
 2.- Els valencians - rao 'habil' - poden anomenar llengua valenciana la que els catalans anomenem llengua catalana; veredader postulat filosofica i semanticament nominaliste pur -simple qüestio de nom-.
 3.- Per a eixir-se'n del llaberint embrollat i realment sense eixida de les tres varietats com a d'una sola llengua, per alguns aspectes discordants irreductibles que contenen, hi ha que crear una nova llengua de laboratori, "començant de nou o de zero".
 4.- Llengua ésta ideada per Fabra que tant s'aparta, o conve que s'aparte, de la literaria classica valenciana i de sigles posteriors com de la viva actual a la que s'aproxima la lleidetana i la tortosina.
 5.- Considerar el major numero possible de castellanismes indesijables, molts que no son en absolut castellanismes, i atres que, encara que siguen, el poble valencià els ha fet substancia de sa llengua, com ocorre en totes les parts del mon.
 6.- La nova creatura llingüistica deu de ser obra d'un sol gramatic: el "gran filolec jo Pompeu Fabra".
 7.- Es indispensable la colaboracio d'un grup d'escritors fidels que posen en practica la normativa d'eixe "unic gramatic", i escomence la maquina propagandistica.
 8.- Els valencians poden ajudar a l'unifìcacio, mes no creant un Centre filologic que done ombra a l'Institut d'Estudis Catalans, desprestigiar els que hi haja i "facilitar-les" l'edicio dels seus llibres escrits en estes nonnes; -o siga NORMALITZATS.
 9.- Hi ha que marginar de l'empresa unificadora a tot investigador pur.
 10.- Als ya d'antic abundants galicismes del catala - observats i anunciats pel gran sabi valencià Gregori Mayans i Ciscar - hi ha que acreixer son numero lo mes possible per mig de nous galicismes.
 11.- Al mateix temps hi ha que multiplicar la major cantitat possible de lexic nou i de neologismes de laboratori. (L'idea de llengua de laboratori, de nou lexic i d'amontonament de galicismes nos la dona el Dr. Lluis Rubio, en son citat llibre).
 12.- Conservar tots els arcaismes possibles que concorden ab els que mostra el llenguage barceloní i el catala més oriental, que en terres valencianes, lleidetanes i tortosines estan desusats.
 Tal es, al nostre parer, el proces o la contextura de laboratori fabricada pel creador de la moderna i artificial llengua catalana fabrista, el quimic catala Pompeu Fabra.


L'ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA...CATALANA


Autor: J.V. Guinot

Des de l’any 1982 en que el mai suficientment vilipendiat Cipria Ciscar donara forma a la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià la societat valenciana havia estat en una situacio d’enfrontament social permanent. Per un costat la clase politica dominant i els seus acolits que volien introduir molt sibilinament el català com a idioma del nostre Regne de Valencia, i per l’atra la gent del carrer, a la que tot aixo de doncs, aleshores i demes catalanismes aberrants i absurts els sonava a deliris de grandea de imperialistes catalans i catalanistes traïdors.

Aixina que, despres de molts anys de catalanisacio en coleges, instituts, universitats i qualsevol tipo d´organisme oficial, algu va tindre la genial idea de que havia arribat el moment de deixar d´amagar-se, i de que hi havia que superar el problema de que en l´Estatut d´Autonomia Valencià diu que l´idioma oficial de la Comunitat Valenciana es el Valencià. (Greu problema senyors, sobre tot per a tots aquells que se´ls fa la boca aigua cada vegada que diuen aquesta… sota… Pais Valencia… catala… ¡Catalunya!...)

Per tant la cosa estava molt clara. El senyor, al que nomes li interesa la seua bojaca, Zaplana, es reuni en el senyor imperialiste, Pujol, en Reus i alli pactaren, per mig d´un document redactat pel, en aquell moment Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, el senyor defensor de l´unitat de la llengua, Villalonga, que la literatura s´ensenyaria com a una unitat en la que s´incloguera la Renaixença Valenciana i la Catalana.

Per tant, i per a donar-li oficialitat al tema se li demanà un dictamen al Consell Valencia de Cultura per a que nos diguera als valencians que era lo que parlavem (¿?) i se creà l´Academia Valenciana de la Llengua… ¡Catalana, clar!, per a donar oficialitat a l´ortografia de l´Institut d´Estudis Catalans, la mateixa que estaven ensenyant des del 1982.

El dictamen de 13 de juliol de 1998 del Consell Valencià de Cultura i la Llei de creacio de l´Academia Valenciana de la Llengua… Catalana, se va convertir en son dia i segons els politics del PP i del PSOE, en tota una demostracio de normalitat, de que el conflicte llingüistic era un tema ya superat pels valencians i de que l´enfrontament social s´havia acabat. ¡Tots estaven contents!. ¿Com no tenien que estar-ho si tant el dictamen del CVC com la Llei de l´AVL reconeixen l´unitat de la llengua?

En tot aço, el tema estava cada volta mes clar. A pesar de que les associacions valencianistes no paraven de treballar, la realitat es que la societat valenciana era cada vegada mes meninfot en el tema de la llengua. No contaven en l´inestimable ajuda del tripartit català PSC, ERC i IC, de Zapatero i, com no podia ser d´atra manera, dels d´aci, PSPV i PP (ara representat pel senyor soc valencianiste pero nomes de boquilla, Paco Camps).

¿I perque?, puix molt facil, simplement perque a l´hora de presentar en Bruseles les traduccions de la Constitucio Europea en les diferents llengües oficials de l´Estat Espanyol, el Govern de Madrit va cedir al chantage d´ERC o siga, del senyor deliris de grandea, Carod Rovira i que consistia en que el Govern havia de fer una declaracio en la que negara l´existencia del valencià i, per tant, reconeguera l´unitat de la llengua i, a canvi, ERC aprovaria els Pressuposts Generals de l´Estat.

Dit i fet. La maniobra era molt facil. Nomes hi havia que demanar les traduccions a cada una de les autonomies i esperar. Esperar a que la traduccio valenciana la fera l´AVL per mig del traductor informatic de la Generalitat Valencia (el programa SALT), i que coincidiria exactament en la traduccio catalana perque tambe se faria en el mateix programa, que a fi de conters no fa mes que respectar l´ortografia i les formes que defen l´IEC. ¡I ya està, a partir d´ara l´Unio Europea reconeix que valencià i català son la mateixa llengua!.

Ademes i, per a donar-li cobertura "cientifica" a tot aço, 13 academics de l´AVL presentaren un dictamen sobre el valencià en el que s´incloia la denominacio valencià-catala.

Pero esta denominacio no li pareixia be al ¿nostre? President, el senyor soc valencianiste pero nomes de boquilla (¿vos enrecordeu?) Paco Camps, aixina que decidix pactar en el president de la Generalitat Catalana Pascual, no vos done ni aigüa, Maragall, l´unitat de les llengües valenciana i catalana, conseguint "aixo si", que els catalans nos permitixquen dir-li valencià quan estigam en casa. (Hi ha que vore quin negociador).

¿I aço com s´enten?, puix lo que se fa es demanar a l´AVL… C, que facen un atre dictamen al gust del ¿nostre? President, del PP, i tambe del PSOE i naturalment d´ERC , i de nou tots contents (igual que el 13 de juliol del 98). Perque l´ultim dictamen de l´AVL, diu textualment … "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principal d´Andorra. … Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua. …". O siga, blanc i en botella… llet. ¡Vamos, que parlem catala!.

I lo pijor de tot es que este dictamen es vinculant per a totes les institucions publiques valencianes, perque l´AVL es una institucio que depen directament de Presidencia de la Generalitat Valenciana, i que té delegades les maximes competencies en materia llingüistica dins de la Comunitat.

Per tant i, eixa es un atra, per a continuar ensenyant lo mateix en coleges i instituts i aplicar la mateixa normativa de l´IEC, tenim una Academia en 21 academics que cobren un millo de les antigues pesetes al mes cada u. Aixo fa un total, de … a vore … 21 millons al mes… per 12 mesos … per 5 anys …¡1.260 millons de pesetes nomes en sous!. ¡Collons, quants diners per a no aportar res de nou!.

Nomes nos queda una opcio i es que, els valencians, nos fem en el poder politic en la Generalitat Valenciana i disoldre ´AVL…C, perque pensar que aixo ho fara Paco, soc mes valencianiste que ningu pero nomes de boquilla, Camps i el seu PP, encara que tinguen majoria absoluta en el parlament valencià, es de ser molt inocents. ¿O no?.