lunes, 16 de mayo de 2016

LA VOSTRA LLENGUA


Autor: Ferrer

Em sorpren que els catalanufos valencians parlen de “la nostra llengua” per a referir-se a l’idioma que parlem els valencians, que, segons ells, es el catala. Pel que es veu, tant els catalanufos com els espanyoleros estan molt contents de que Valencia no tinga una llengua ni cultura propia. Perque aixo es lo que significa que el Valencià siga un dialecte del catala i no una llengua propia naixcuda i conreada en terres valencianes. No sé a que ve aixo de “la nostra llengua”, eufemisme per a referir-se a una llengua –el catala- que no es nostra sino d’ells.

  Seguint la tesis catalanufa si en Valencia parlem catala no hi ha per qué identificar-ho en “la nostra llengua” puix no es una llengua propiament nostra. El castellà prove de Castella i el catala dels comtats precatalans/Catalunya per lo tant abdos son llengües foranees, estrangeres, cap de les dos ha naixcut propiament en Valencia, sino que foren importades com ho fon el llati en els romans o l’arap en els al-andalusis. Si resulta que en Valencia tenim dos llengües i les dos les han portat de fora ¿com puc dir “nostra llengua” a una de les dos?

  ¿Per qué he de sentir com “nostra” la llengua catalana? ¿Al cap i a la fi no ve de fora igual que el castella? ¿Per qué hauria de sentir com a propia una de de les dos llengües i com estrangera i aliena una atra? Al remat, les dos venen de fora segons els catalanufos ¿no? En principi tan estrangera es l’una com l’atra, i per tant tan nostra pot ser una com l’atra. Una atra cosa sería que el Valencià haguera naixcut en Valencia pero com eixa tesis la rebugen visceralment els catalanufos resulta que els valencians no tenim cap llengua “nostra” propiament dita.


  Yo tinc clar que el Valencià es una llengua que naixque a terres valencianes, i que es una llengua independent i distinta de la catalana. Per aixo senc el Valencià com una llengua nostra propiament dita. I els valencians no sentim com a propia una llengua estrangera –la catalana- que no es la nostra sino que es la vostra llengua, la dels catalanufos, pero que no es la dels valencians. Si el catala es un idioma de filolecs i cientifics que el parlen ells, yo preferixc la Llengua Valenciana, eixa en la que el gran Joanot Martorell asegurà escriure sa obra.

LA VICTORIA CONTRA EL FASCISME (2/2)


 Blai Vazquez i Garcia
 


El paralelisme pancatalaniste de l1antisemitisme nazi es la fanatica persecucio de l'etnia valenciana, els individus en una mateixa llengua i cultura valenciana, els quals son denominats despectivament blavers o secesionistes, per mig de l'imposicio mediatica, educacional, política i armada. La tradicio terrorista del moviment pancatalaniste engrunsa noms d'agrupacions politiques com PSAN (Partit Socialiste d'Alliberacio Nacional), encara existent, CLL (Catalunya Lliure) i diverses agrupacions fascistes com 3Bandera Negra2, La Reixa, Front d'Alliberament de Catalunya, Front Nacional de Catalunya i 3Terra Lliure. El terrorisme català ha utilisat la violencia en fins netament politics dirigits contra el poble de l'historic Regne de Valencia, el qual es consierat pel fonamentalisme dogmatic dels opresors com una comunitat conquerida. L'objetiu es, cada dia mes, l'independencia dels inventats Països Catalans en l'anexio de Valencia i esta idea tambe s'ha propagat gracies a la mes recent coaccio i panic de bombes, armes i morts de Terra Lliure en Valencia:
El 9 de septembre de 1981, Terra Lliure, atentà contra el Govern Civil del Cap i Casal del Regne i contra Govern Civil de la ciutat d'Alacant; El 9 d'Octubre de 1981, contra el Palau de Justicia de Valencia ciutat; El 12 de novembre de 1983, contra els jujats centrals de la ciutat de Valencia; El 15 de novembre de 1983, contra contra les Oficines d'Hidroelectrica de Valencia ciutat; El 9 de maig de 1984, contra una oficina de l'INEM de Valencia ciutat; El 13 de maig de 1984, atenta contra Hidroelectrica de Sueca; El 21 de maig de 1984, realisa un atentat contra el professor de L'Universitat de Valencia Pedro J Lapeña; El 30 de maig de 1984, atentat contra l'oficina de recaptacio d'imposts en el Cap i Casal; El 27 de juny de 1984, atentat contra una delegacio de l'INEM del Cap i Casal; El 16 de juliol de 1984, atentat contra una oficina de l'INEM i les instalacions d'Hidroelectrica en Torrent; El 18 de juliol de 1984, artefactes explosius en la delegacio de l'INEM de Quart de Poblet; El 20 de juliol de 1984 mor el fasciste Josep Antoni Villaescusa mentrimentes posava una bomba en l'INEM d'Alzira; El 26 d1abril de 1987, explosius contra dos unitats movils de TVE en el Cap i Casal; El 10 de juny de 1987, atentat contra una urbanisacio de lux en Benidorm; El 13 de juny de 1987, atentat contra la delegacio de Facenda del Cap i Casal; El 25 de juliol, atentat contra l'oficina del Banc Hispa Americà de la ciutat de Castello; El 6 d'Octubre de 1987, atentat contra les oficines de Telefonica del Cap i Casal; El 25 de novembre de 1987, atentat contra l'autopista Barcelona-Alacant al seu pas per Alzira; El 26 de giner de 1988, atentat contra l'acuarterament de la Guardia Civil en Orpesa del Mar; L'11 de març de 1988, atentat contra la delegacio de Facenda en Castello de la Plana; El 20 de maig de 1988, atentat contra infraestructura eléctrica de Benicassim; El 25 de maig de 1988, atentat contra infraestructura electrica de Benidorm; El 24 de septembre de 1988, atentat contra el Banc Saragossà del Cap i Casal i contra la delegacio de Facenda de Vinaros.
Es necesari puix que deixem d'alçar els muscles i de pedre el temps en el lament de les injusticies rebudes. No nos resignem a ser expoliats. No ha de quedar en la malediccio cap als lladres, bochins, tirans i renegats del poble valencià, o en el sindrome d'Estocolm que alguns patixen cap als qui nos condenen a viure baix els efectes de la seua repressio. Es necesari que aquells que ataquen l'herencia de nostres antepassats i nos castiguen al filialisme, al sucursalisme i la dependencia sapien que l'oposicio a l'injust castic descarregat al nostre poble continuará mentrimentes el valor i la dignitat del poble no decaiga. Es imprescindible defendre els llaços que nos unixen a la nostra Patria Valenciana per a que mai es trenquen, puix l'unica victoria contra el fascisme que nos acosa serà la que conseguim en el triunf de la llibertat i la veritat.


LA VICTORIA CONTRA EL FASCISME (1/2)

Blai Vazquez i Garcia

El meninfotisme valencià es conseqüencia dels castics, de la tirania cap ad este poble a lo llarc dels temps. Ya en el segle XVIII, durant la guerra de succesio de la corona d'Espanya, el poble del Regne de Valencia, des de l'any 1705 i el poble d'Arago i Mallorca, des de l'any 1706, recolzen al candidat Carles d'Austria temerosos del centralisme borbonic de Felip d'Anjou. En 1707 se promulga el represiu primer decreto de Nueva Planta que abolix els Furs de Valencia i Arago, imponent la llegislacio, institucions i llengua de Castella i prohibint la llengua valenciana. L'abolicio foral del maleit borbo Felip V d'Espanya fon, i es, la perduda dels drets historics de la Nacio Valenciana. El seu descendent, el borbo princip d'Asturies, tan lloat per la prensa rosa, es convertirà, sense jurar simbolicament Els Furs, sense demanar perdo i per a vergonya de la Nacio Valenciana, en Felip VI d'Espanya.


Fon en 1936 quan va esclatar un dilatat nou episodi negre per als valencians. La guerra civil espanyola, va truncar l'estatut d'autonomia per a Valencia per culpa de la sublevacio de gran part de l'eixercit espanyol contra la II república i comportà tres anys de guerra entre els colpistes i els defensors de la llegalitat democratica republicana. Al remat, en guanyar l'eixercit alçat la determinant batalla de l'Ebre, un exodo multitudinari de refugiats, principalment catalans, fugi cap a Francia mentre Valencia resistia com a ultim bastio constitucionaliste en un intent fallit i desesperat per a contindre als fascistes que contaven en el recolzament del nacionalcatolicisme, de Hitler i de Mussolini. El 1 de abril de 1939 la guerra conclogue pero no aixina les represalies i les matances. Franco es convertix en el dictador d'un Estat de Nacions i pobles destruïts en una unica llengua i cultura castellana oficial, fins a la seua mort el 20 de novembre de 1975.

Per la seua importancia i crueltat se conegue en la guerra civil espanyola la batejada com Batalla de Madrid que el Caudillo va guanyar. No obstant, el postfranquiste ha dut una nova historia contra la voluntat del poble valencià en la coneguda Batalla de Valencia lliurada entre el poble lleal a la seua Patria Valenciana i els imperialistes catalans, interventors de la cultura donat que ostenten el poder financier i politic, mediatic i propagandistic i la condescendencia dels succesius governs postfranquistes d'Espanya, els quals toleren estos sordits interessos a canvi de recolzaments en la dominacio politica de l'Estat espanyol. Aixina, el capital ha vist naixer el nacionalisme català com a negoci de la burguesia catalana que tracta d'opondre's a la satisfaccio de les necessitats i aspiracions de benestar social i economic dels valencians i nega, pero s'aprofita, de la singularitat i riquea cultural valenciana per a benefici propi. Sempre en simbiosis en l'Estat espanyol, la potent industria editorial i mediatica catalanista fa combregar adictes a la seua rancia doctrina fascista-imperialista que proclama i procura, mes o manco sibilinament, l'extensio, preponderancia i dominacio de la gran Catalunya dels països catalans sobre el poble de Valencia. A l'igual que fon el fascisme en Italia i el nacionalsocialisme en Alemania, el catalanisme facha aglutina tots els recursos dels que dispon la Generalitat de Catalunya en la realisacio d'un programa d'engrandiment nacional, encara que eixa politica topete en els interessos i la supervivencia de la Nacio Valenciana i encara que eixe programa conte en l'ajuda del tradicional terrorisme català que en la decada del 80 i baix el nom de Terra Lliure, va sembrar d'atentats el poble valencià. D'esta forma, la guerra en Europa fon tan inevitable com desigual es hui la Batalla de Valencia.


LA VEREDA DEL REINO


Por: Ricardo de la Cierva

Todos los demás reyes de la Corona de Aragón -hasta Juan Carlos I- han sido a la vez reyes de Valencia, y ostentar­on por lo tanto la doble numeración de su dinastía. Suced­ió a Jaime I su hijo Pedro I, que dominó la última rebe­liónn general de los moros sometidos, al conquistar su último reducto en el castillo de Montesa en 1277; de esta campa­ña surgió la cuarta de las grandes órdenes militares españolas, tras las de Santiago, Calatrava y Alcántara, cuyo Maestrazgo asumió, como en el caso de las demás, el rey Fernando el Católico. Ya sabemos que una quinta orden nacida entre Alcántara y Montesa, la orden naval de Santa María de España, instituida en Cartagena por el rey Sabio AIfonso X pora fechos allend mar (lema que hoy ostenta a fragata Infanta Elena, de la Marina de guerra española), fue absorbida por la orden de Santiago cuando casi todos los caballeros de Santiago habían perecido en una derrota contra los moros de Granada; la propia Corona de Castilla ordenó la inmolación de la orden naval-militar para salvar la más antigua de todas. Pedro I defendió los fueros del Reiino de Valencia, rechazados por la nobleza de Aragón. En su tiempo, 1283, se instala en Valencia, antes que en Mallorca y Barcelona, un Consulado del Mar.

Alfonso I de Valencia, y II de Aragón, hijo de Pedro I, reina de 1286 a 1291. A1 proclamarse re y de Valencia arreciaron las protestas de los nobles aragoneses, que prefe­rin considerar al Regne como parte de Aragón. Los valenc­ianos se oponen y obtienen del rey el privilegio general de rechazo de los fueros aragoneses. La Corona optó entonces por otorgar a cada pueblo el fuero que deseara; 31 de esos pueblos, dominados por la oligarquía nobiliaria, optaron por el fuero de Aragón y todos los demás, una gran mayoría, por los furs de Jaime I.

Entre 1291 y 1327 reinó Jaime II, que mantuvo una gue­rra contra Castilla; avanzó hacia el sur del reino, y tomó Alicante, Orihuela y Murcia. En el tratado de Campillo 1304 se extendieron los límites meridionales del Reino da Valencia hasta comprender Orihuela; entre este municipio y el vecino y ya murciano de Beniel discurría –y ahora se mantiene- un camino -ya alcanza un alto valor símbólico que la frontera entre los dos reinos Hermanos de Valencia y de Castilla sea eso, un camino- que hasta hoy se denomina, entre naranjales, La vereda del reino, jalonada por dos grandes tueros en su cruce con el camino real Orihuela-Murcia. He paseado muchas veces en torno a ese cruce, por la Vereda del Reino, que vista desde el de Valencia se refiere al de Castilla, y vista desde Castilla anuncia el de Valencia. El habla y la arquitectura se divi­den suavemente, como uniéndose a uno y otro lado de esa Vereda cuyo profundo significado debieran conocer quie­nes desde uno u otro exclusivismo tratan de pontificar so­bre lo que ignoran. A1 extinguirse en 1312, tras una dura persecución europea y romana, la Orden del Temple, el rey de Valencia obtiene del papa Juan XXII la erección canónica de la Orden de Montesa, cuyo nacimiento hemos citado ya y que absorbió a muchos templarios. Todo el Rei­no de Valencia apoya a Jaime II en la conquista de Cerde­ña, y todo el Mediterráneo occidental se llena con las ha­zañas del almirante valenciano Carroç.


LA VERDAD QUE HAY QUE DECIR



Autor: Vicente Giner Boira


Si se aportan premisas falsas, el resultado no puede ser la verdad. Por ello todo historiador ha de ceñirse sin equívoco alguno a aportar hechos ciertos si después la historia ha de ser exacta y verdadera.

Cuando se narra la historia de la conquista de Valencia es necesario citar a los pueblos de la Corona de Aragón que capitanearon y fueron el alma de la citada reconquista. Pero al hablar de Aragón y Cataluña, la gente mentalmente piensa que entonces eran lo que son hoy ambas regiones, es decir, Aragón las tres provincias de Huesca, Zaragoza y Teruel, y Cataluña las cuatro que hoy la conforman. Si ponemos esa premisa, nos saldrá la historia falsa, porque en el año 1238 Aragón no era lo que hoy es, sino más, y Cataluña no era lo que hoy conocemos, sino mucho menos.

El dominio exacto de ambas era el siguiente:

El Reino de Aragón estaba integrado por los territorios que hoy lo forman más todo lo que es la provincia de Lérida e incluida una franja grande del río Ebro hasta el mar, que tenía a Tortosa como ciudad costera. Por lo tanto, podríamos decir que las ciudades importantes del Reino de Aragón eran Jaca (la primera capital que tuvo cuando aún era Condado), Huesca, Lérida, Zaragoza, Tortosa y Teruel. Todo eso era el territorio auténtico del reino cuya corona tenía don Jaime "el Conquistador".

Y aparte, Cataluña era un pequeño territorio que aún hoy los historiadores conocen con el nombre de "Cataluña Vella", formado por unos condados independientes unos de otros, aunque reunidos bajo la tutela del conde de Barcelona.
 
Esta división territorial venía desde el mismo momento en que fueron reconquistadas Tortosa y Lérida a los moros. Ese suceso ocurrió en los años 1148 y 1149 y sus territorios no fueron incorporados a lo que aún no se llamaba Cataluña, sino que fueron integrados en el Reino de Aragón como parte del mismo, igual que ya lo eran las tierras de Huesca, Zaragoza y Teruel.

La razón remota fue que, estando los Condados de la Cataluña Vella sometidos al rey de Francia desde antes del año 801, no querían que el monarca francés creyera que Lérida y Tortosa también le pertenecían para integrarlos en su "Marca Hispánica" por derecho de conquista y, para alejarlos de las ambiciones del francés, fueron separados de Barcelona, creados Marquesados y, unidos al Reino de Aragón, como conquista aragonesa que eran.

Así, Ramón Berenguer se titulaba príncipe de Aragón, marqués de Lérida, marqués de Tortosa y conde de Barcelona. Y siendo esos títulos de marqués de mayor categoría que el de conde, quedaba ya imposibilitado que estuvieran sometidas al condado de Barcelona; porque ésto en la Edad Media era tan riguroso como hoy es en el ejército, donde un capitán no puede estar sometido a las órdenes de un simple cabo.

Y así estaban integradas en el Reino de Aragón, sin discusió, cuando Valencia fue conquistada, por lo que las gentes que vinieron de Lérida y de Tortosa a conquistar Valencia y quedarse luego repoblándola, ni eran catalanes ni podían serlo jamás, sino aragoneses, por pertenecer al Reino de Aragón. Tan aragoneses como los que vinieron de Jaca, de Huesca, de Daroca o de la misma Zaragoza.

Al final del siglo XIII (cuando el rey San Luis de Francia renunció a sus derechos sobre Barcelona), por una división meramente administrativa es cuando el rey de Aragón dispuso que Lérida también podía acudir a las Cortes de Cataluña pero sin dejar de formar parte de las Cortes de Aragón. Esa independencia que tenía Lérida se debe a que en ella estaba la única Universidad de la Corona de Aragón y, siendo ciudad universitaria, convenía que estuviera en las Cortes de Zaragoza y de Barcelona.

Es tan claro esto que narramos que los leridanos, ya en el siglo XIV, protestaron de que se les confundiera como catalanes, puesto que ellos no lo eran. Y está la famosa contestación de Pedro IV, "el del Punyalet", cuya carta hoy existente está fechada en 22 de mayo de 1337, y en la que el rey se dirige al municipio de Lérida y que declara que aunque Lérida estuviera en Cortes de Cataluña, les aseguraba que no pertenecía al condado de Barcelona. Prueba rotunda de que los leridanos no querían que se les tuviera por catalanes ni estar sometidos a Barcelona. (Poseo reproducción facsímil del documento).

Así pues este hecho cierto de que en 1238, cuando Valencia fue conquistada, e incluso cien años más tarde, Lérida y Tortosa eran tan de Aragón como Zaragoza y no de Cataluña, no debe ser nunca olvidado por los que escriben o hablan de la historia, porque al hacerse el cómputo de repobladores, el número abundante de leridanos y tortosinos que vino a poblar nuestro Reino de Valencia hay que computarlo como aragoneses siempre, y nunca como catalanes. Y si así lo hacemos, que es en definitiva computar datos ciertos y verídicos, veremos que el porcentaje de los que vinieron de la "Marca Hispánica" o condados catalanes es muchísimo más reducido de lo que nos quieren hacer creer quienes nunca juegan con la verdad. Y nunca dicen la verdad porque la odian, ya que ésta les está diciendo a voz en grito que están falseando la historia y engañando al pueblo.



LA `VALIDESA´ DE CAMPS



Ricardo García Moya
Diario de Valencia 27 de Octubre de 2002

Entre los políticos valencia­nos, ser conseller de Educació equivale a superar un rito iniciático interesante. Así lo prueba el rostro del candidato Francisco Camps que, tras ejercer el cargo, adquirió una expresión de asombro y des­confianza, como si en el ritual hubiera pasado una noche col­gado de las turmas. Hay que tener melsa, como Tarancón, para cumplir el legado del Ci­priano, distribuyendo entre los alumnos las normas cata­lanas del “Gripau”, favore­ciendo la rotulación en catalán o la compra de mapas “co­lonialistas” que -aunque As­censión diga que no-, siguen en los centros de enseñanza. Esta ‘eskola borroka’ cantin­flera impide -como debe saber Tarancón-, que la Real Señera y la bandera de España se icen en determinados centros de enseñanza “per ser símbols feixistes”, según los comisarios que pagamos todos; y que han engañado a sus alumnos hasta hacerles creer que el ca­talán “amb” es valenciano, o que somos un país catalán conquistado por el catalán Jaume I.
El otro día sintonicé la cha­bacana escuela de catalán Ra­dio 9 cuando hablaba Camps.
Era alocución solemne y usaba el catalán “validesa” (corrupción creada en Cata­luña hacia 1890), pues Camps tiene prohibido el antiguo valenciano “validea” por mandato del IEC y su miniyó AVL. Como refuerzo de la ‘eskola borroka’ lingüística, la Conselleria de Tarancamps­cón editó y edita panfletos donde se prohíbe la singularidad léxica, sintáctica y morfo­lógica del idioma valenciano. ¿Consecuencias? El pueblo tiene miedo a ser considerado inculto, y si el programa SALT de Tarancampscón ofrece, por ejemplo, los catala­nes “perruca, perruquí, pe­rruquer, perruquera”, y si aparte de admitirlos, subven­ciona su uso como “etiquetat­ge i retolació” (sic), la maldad está hecha; por mucho que Camps ponga cara de duque de Lugo, y Tarancón la de Don Tancredo.
Ayer observé en Benisa un gran rótulo, de los que sub­venciona la Generalitat, anunciando una “perruque­ría”. Crucé la calle “Desem­parats” (sic) y vi el “Casal dels Joves”, mientras una furgoneta municipal de un “servei” de no sé qué, casi me atropella cerca de la “Llotja”. La autoridad impone el cata­lán y el sumiso pueblo tiene miedo de usar “llonja, desam­parats, peluquería y servici”. En el bar de la plaza del Ayuntamiento pido un “café en llet” y escucho un valen­ciano perfecto; pero el letrero anunciando tapas, escrito con tiza, recuerda que la norma­lització penaliza el uso de la lengua valenciana. El dueño del bar me habla un valencia­no genuino, con el prohibido pronombre “mosatros” (no el arcaico “nosaltres” o el vergonzante “nosatres” de blan­dibú), y le pregunto si alguna vez ha oído lo de “perruque­ria”, respondiéndome que “¡En ma vida!” Respecto los nombres de las tapas, da a entender que su hija es la que le dicta la ortografía correcta. Por desgracia, en los institu­tos sólo se enseña catalán a nuestros hijos; por mucha pantomima que nos haga el tricicle Camps, Ascensió y Ta­rancó (no cito a Olivas por ser un manchego serio, preocupado por el tema de la chollo-pensión de ex president).
El dueño del bar, cuando le avisé de los catalanismos del rótulo, se apresuró a sacar un cuaderno para tomar nota. Tenía palabras correctas como “navaixes” (no el catalán “navalla”), pero ofertaba “sang” en lugar del valencia­no “sanc” (velar sorda y fre­cuente grafía sanch), vigente desde los clásicos: “vostra alta sanc” (DECLLC).
Doc. Real, any 1300); “sanc” (Canals: Trad. Valeri Maxim, 1395); “la Sanc” (Ferrer, St. Vicent:          Sermons, I, 106, 23, 1408) “Sanc de tisiquea” (Roig: Spill, 1460); “en la sanc” (Ferrer, Bonifaci: Biblia valenciana, 1478); “pedres banyades de sanc” (Esteve: Li­ber. 1489); “lladre de sanc” (Timoneda: Mist. Iglesia, 1569); “la bona sanc” (Pou: Thesaurus, 1575); “la sanch estava chorrant” (Porcar: Co­ses, 1615); “llansar sanc per la boca” (Ms. del Loreto de Mu­chamel, 1630); “de sanc, cau­dalós riu” (Ortí: Sol de acade­mias, 1659); “perque tinga sanch” (Mulet: Poesies a Marciana, c. 1643); “sanc en seba”­ (Mulet: Bib. Nac. Ms. Inf. Tellina, c. 1660); “carn y sanc” (Ballester: Ramellet, 1667); “chorrant sanc” (Sentiment de Mon Senyor, 1755); “rius de sanc” (Conv. de Saro. 1820); .“chorrar mes sanc” (Lier: La mona de Pasqua, 1862); “te faré chorrar sanc” (Liern: Telémaco en l’Albu­fera,. 1868); “tinc per sanc” (Escalante: El agüelo Cuc, 1877); “sanc en seba” (Millás: Els microbios, 1884); “sanc” (Borrás: El estudi d’un pintor, 1886); ”la sanc” (Un defensor de Melilla, Alacant, 1893); “sanc” (Fullana: Voc. 1921); “sanc” (Dicc. RACV, 1997). Hoy, en este teatro de pusilá­nimes, la ‘eskola borroka’ im­pone el catalán “sang” con ve­lar sonora.
Una de las frases hechas de la lengua valenciana es “tin­dre sanc d’horchata”, aunque la ídem de los valencianos ha permitido que sólo nos tole­ren escribirla en catalán: “te­nir sang d’orxata”.
Somos tan blandos que hui­mos ante las bravatas de los matones del IEC y tagamo­chis como Eliseu Climent; pues ¿ofrecen algún documen­to donde se escriba orxata en idioma valenciano? Ni uno, salvo las miserias de los floralistes y colaboracionistas de siempre. La voz valenciana “horchata” es un cultismo que mantiene la ‘h’ etimológi­ca y la ‘ch’ palatal africada sorda por mozarabismo; aun­que, excepcionalmente, se omite la h por descuido o in­cultura: “dos gots de orchata” (Coloqui de Tito, 1789); no ocurre igual con la ch, siem­pre respetada. Corominas lo tenía claro: “horchata, del la­tín hordeata, mozarabismo quizá de origen valenciano” (DCECH).
Igual que los sustantivos lonja, migraña o cantimplora proceden de los valencianos llonja, migranya y cantimplo­ra; la voz “horchata” aparece en Castilla en el siglo XVIII, cuando comienzan a llegar a Madrid los “horchaters valencians”; por tanto, aunque los colaboracionistas lo prohíban, no hay que tener vergüenza de esta morfología admitida desde Castellón: “fer horcha­ta” (Colom: Lo que fa la roba, Castelló, 1875), a Alicante: “te la sanc d’horchata” (Un de­fensor de Melilla, Alacant, 1893), pasando por Valencia: “l’horchateria” (Escalante: En una horchateria, 1869); “les horchates” (Millás: Una agensia, 1874); “tinc per sanc aigua d’horchata” (Escalante: El agüelo Cuc, 1877); “parlá un día en l’horchatera” (Fambuena: Per les cartes 1881); “sanc d’horchata” (Borrás: El estudi d’un pintor, 1886); “si horchata haguera pres” (Bar­ber: De Valencia al Grau 1889); “horchata, llimó...” (“La nova traca”, 29, VI, 1894); “horchata, horchater” (Fullana: Voc. 1921)
El 9 d’Octubre, el político “riu de sanc d’horchata” res­ponsable de que el pueblo es­criba validesa, sang, orxata, desemparats, llotja, servei y demás arcaísmos y barbarísimos, desfilaba sonriente y am­parándose bajo la Real Señera.
La última broma de estos que callan cuando nos llaman Levante o país catalán, ha sido aprobar la guía Telefóni­ca 2003 de la CV con “servei de trucada”. ¿Está de conse­ller Tarancón o Eliseu Cli­ment?


LA VALENCIANIA


Manuel Zarzo

Per a molts valencians i, desgraciadament per a quasi tots els partits politics, eixe es un assunt que no te importancia. I aixo es un plantejament fals. Te molta importancia.
A nivell de l'Estat Espanyol i de la resta de pobles d'Espanya, com ara es diu, els valencians serem tinguts en conte, serem oits, serem respectats tant en quant es fem valdre. I aixo ho será tant en la vertent cultural com en la economica i la politica. Un poble es mes fort, quant mes se sent i se precie com a tal. Per aixo mai hauriem de votar els valencians a ningun partit que no tinguera com a punt esencial del seu programa el ser valedor politic del fet diferencial, del fet cultural, del fet nacionaliste valenciá,
O se mos reconeix a tots els nivells com a un poble diferent, personal, unic, fort, unit, valent i propi o mai se mos fará cas. Viuran de nosatros, pero nosatros mai recebirem res d'ells. 1 aixo ya fa masa temps que mos está passant. Tots els que sempre hem lluitat en defensa de que tot lo nostre siga reconegut en tot lo mon, res podem fer si a l'hora de votar, unic dret democratic que pot gastar el poble, no votem be.
I eixa ENTESA CATALANA ( Socialistes catalans, Republicans i esquerra unida) mos han dit clarament que ells propugnen constituir ELS PAISOS CATALANS, O siga, propugnen anular al poble valenciá, borrar-lo com a poble, tan politicament, com culturalment, com historicament, com economicament. I ¿com algun valencia pot votar a qui propugna eixe genocidi i eixe empobriment del nostre poble? Es algo totalment aberrant. Pero el diumenge voreu quant hi ha que ho hauran fet.... Recordem-los ad eixos:
La Entesa Catalana está composta per socialistes catalans, republicans catalanas i esquerra Unida catalana. Els Socialistes catalans son una part del Partit Socialiste Obrer Espanyol, al igual que ho es el Partit Socialiste del Pais Valencia, o el gallec, el andalus o el d'Euskadi, Tots son trocets d'un sols partit. Per tant qui vota al Partit Socialiste del Pais Valenciá, está votant indirectarnent a LA ENTESA CATALANA que mos vol desfer com a poble. Esquerra Unida de Catalanuya, igualment, una part de Izquierda Unida de Espanya. Al igual que Esquerra Unida Valenciana.
Per tant, votar als conjunt del PACTE DE ESQUERRES, que es presente en qualsevol lloc en conjunt, per separat en atres llocs, baix distints noms en atres autonomies, es votar QUE SI a que se puga fer realitat eixa utopía dels PAISOS CATALANS, o lo que es lo mateix, votar per a que el poble valenciá desaparega absort, tragat per Catalunya, i deixem de ser en el futur lo que hem segut historicament des dels inicis de la nostra existencia.
Es molt dur. Pero hi ha que ser clars. Segons a qui votes, estás votant a favor o en contra de VALENCIA. Mes clar no ho puc dír, més fort si.


LA VALENCIA ROMANA I PALEOCRISTIANA

Font:  Atlas Visual de la Comunitat Valenciana

Las Provincias

LA ROMANISACIO


El terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments politic-administratius romans  en el nou territori, sino que va mes llunt i implica una assimilacio de modos de vida romans  per part de les civilisacions prerromanes.

A escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havien mantingut alguns contactes comercials en el mon romà.  Durant  l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana s’explotarien els recurs.

LA FUNDACIO DE VALENTIA


La primera noticia de la fundacio de Valencia la proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):

                        Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriatho milita
                        Verant, agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.

La fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’assentament de veterans de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).

En relacio en el caracter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres, segons apareix  en nou lapides valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt discutida. Segons alguns autors, els veteres (els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a Viriato, mentres que els veterani serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).

VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA


Els historiaors romans parlen en distintes ocasions de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia, despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.). Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una de les poques ciutats que li seguien fidels.

Els autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica. P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.

 

LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT


La civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon Lliria.

L’ESTRUCTURA URBANA

Pareix ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via Heraclea.

Segons Tito Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha aparegut ningun resto de muralla romana.

Gracies a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu, nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla, carrer Trinitaris-El Salvador.

L’estructura urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i temples.

NECROPOLIS

Els llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba, considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de les vies de comunicacio.

En la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominant era el de l’inhumacio i els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o  per la combinacio d’abdos. Algunes, mes senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.

En les necropolis romanes es localisaven notables monuments de distints tipos. En la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu Arqueologic de Barcelona.

LA MONEDA

Les primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà, siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania. L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.

En l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.

Durant l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a la numismatica general de l’imperi.

ARQUITECTURA

Deixant a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.

D’arquitectura civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interessants restos. En la colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics d’algunes cases del tipo “domus”.

En el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles, pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes d’interes en la zona valenciana (Puig de  Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es a soles per prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.

D’atres construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.



ARTS PLASTIQUES

L’ESCULTURA

Les escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum, Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.

Entre l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de Prehistoria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia.

Un apartat molt important dins de l’escultura ho constituixen els retrats. Es conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia real.

D’indole religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas

LA PINTURA

Han aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars sobre fondo obscur.

LA CERAMICA

En l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana. Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de verniç roig, coneguda com terra sigillata. Tant l’una com l’atra eren importaes.

En quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven procendents de distints punts del Mediterraneu.

ELS MOSAICS

La relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules, procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellonge Vell, es conserva en el Museu Municipal.



LA VALENCIA PALEOCRISTINA

L’APLEGA DEL CRISTIANISME A VALENCIA

No es possible establir, ni aproximadament, quant es produi l’aplegà del cristianisme a Valencia. Pareix ser que a traves de les rutes comercials, be directament des de Roma, o be des del Nort d’Africa, arrivarien al llitoral velencià les primeres ensenyances cristianes.

ELS PRIMER VESTIGIS CRISTIANS

Durant el Baix Imperi Romà la poblacio cristiana, que escomençaria siguent una minoria, convivi en el resto dels habitants i a soles li distinguiria d’ells sa fe; en els demes aspectes de la vida estarien plenament integrats.

Hasda hara,  no existisen testimonis cristians molt matiners en Valencia. De data no anterior a finals del sigle III deu de ser un pedestal, conservat en el Museu de Belles Arts de Valencia, en el que s’alçava l’estatua de l’emperador Claudi II. En ell, raere de la dedicatoria a l’emperaor i gravat en posteriortat es pot vore l’anagrama de Crist en la paraula Magis  (Crist es mes). Est inscripcio hi ha qui l’ha interpreetat com el crit de protesta d’un cristià apassionat; no obstant, pareix ser que es tracta d’una inscripcio critiano-romana que aprofitaria una pedra anterior.

A partir del 400 d.C. Teodosi per decret va prohibir la representacio de dioses i cults pagans. Estos, que apareixien en objectes d’us comu, com copes, lluminaries, plats, etc., foren substituits per motius cristians. 

VALENCIA ESCENARI DEL MARTIRI I MORT DE SANT VICENT MARTIR.

En la Ciutat de Valencia ocorri u dels acontenyiments mes importants del primitiu cristianisme occidental: el martiri de Sant Vicent a escomençaments del sigle IV d.C. La font basica per al seu esstudi es la Passio Sancti Vicenti, cronologicament lluntana dels fets. Aço i lo seu carácter mes apologetic que historic fa haja que prenir-la en prudencia, encara que no rebujar-la.

PERSECUCIO

L’emperaor Dioclecia  manà una fort persecucio contra els cristians entre el 303 i el 305 d.C. per a aglutinar a lo seu imperi en decadencia. En Hispania l’encarregat d’este cometit fon el proconsul Publi Dacià. Per orde seua foren detinguts en Saragossa el bisbe de la ciutat Valerius (Sant Valer) i son diaca Vicent.

Per motius que s’ignoren, encara que acas per ser la comunitat cristiana de Valencia mes debil que la de Saragossa, Dacià ordenà traslladar a Valerio i a lo seu diaca a Valencia per a jujar-los aci.

MARTIRI

Vicent defengue sa fe en apassionament i eloqüencia durant l’interrogatori, lo que irrità a Dacià, qui decidi  torturar-ho i desterrar al bisbe Valeriu. Els cruels torments als que fon sometit no feren sino aumentar sa fe. Primer fon sometit al “eculeo” aspa movil  a la que es nugaven peus i mans per a desquarterar al torturat; despres lo seu cos fon desgarrat en ganchos de ferro;  posteriorment colocat sobre unes graelles de ferro i  punches sobre  carbons encesos. Tancat, finalment, en una  masmorra de suelo punchant, est es va transformar en un llit de flors.

MORT  

Dacià impressionat per tots estos succeits, consenti en deixar-li morir sobre un llit. El prefecte negà la sepultura al cos del martir, que font arrojat a un muladar. Els animals respectaren les seues despulles, davant lo qual el romà ordenà sumegir-ho en la mar atant-ho a una roda de moli. Miraculosament, les despulles del martir foren tornaes a la plaja i replegat per uns cristians. Estos li donaren descans i triaren com a lloc de soterrament un lloc extramurs de la Ciutat de Valencia, en les properies de l’actual plaça d’Espanya. Alli, en la Roqueta, s’alçaria en posterioritat una basilica.

EL SARCOFAC DE SANT VICENT MARTIR 

En el Museu de Belles Arts de Valencia es conserva un sarcofac que, segons la tradicio, va contindre les despulles de Sant Vicent, creencia que de fet no te ningu fundament solit.

En la part central apareix una creu en un crismo damunt. Dos coloms descansen sobre els braços de la creu i al peu apareixen dos corders. En els llaterals es disposen dos bandes de dos estrigilos, enmarcats per moldures i pilastrilles.

Mentres aço s’escriu s’ha trobat en la capella preso de Sant Vicent un sepulcre en uns ossos i un troç de sarcofac paleocristià del sigle IV, que s’ha sugerit podria relacionar-se en el del sant martir.

Donat lo recent del trobament, i la manca de mes estudis, mos llimitem a deixar constancia del descobriment.

EL CULT A SANT VICENT MARTIR EN VALENCIA

En la figura de Sant Vicent escomença l’historia del cristianisme en Valencia.

El cult al diaca martirisat es va extendre amplament per tot el mon ccristià. Ad ell se li dedicaren molts i sa festa, el 22 de giner, figura des d’antic en calendaris lliturgics i sermons.

El temple cristià de la Roqueta es el mes antic del territori valencià. Consta que el cult que alli rebria Sant Vicent  no s’interrompi ni tan si vol durant els sigles de la dominacio islamica, i alli, en la Roqueta, es concentrà el principal nucleo de la mossarabia valenciana.

La comunitat cristiana de Valencia des de sempre ha venerat els llocs relacionats en el martiri i mort de Sant Vicent, lo seu patro, i ha mostrat devocio per la reliquia de lo seu braç, que, procedent de la catedral de Bari (sur d’Italia), es conserva  en la capella de la Resurreccio de la Catedral de Valencia.


LA UNIVERSITAT ES PURA CIENCIA


MANUEL ZARZO

-Estem ya farts de oure pels quatre costats, naturalment quan els que parlen son els catalanistes, que lo que diu la Universitat es cientific.
-Quan parlem de la llengua valenciana, tan sols els filolecs universitaris, tan sols els catedratics de la universitat saben la veritat en torn a quina es la llengua valenciana, com, es parla, com es deu parlar, d'on ve, quan va naixer, qui la parlava. com s'escriu. I lo que diu la Universitat es pura ciencia per als politics i per als mestres de qualsevol escola i per a tants i tants valencians "enganyats".
O que voluntariament se deixen enganyar, que tot es posible.
-Si. He dit enganyats. Perque la Universitat mos enganya, vos enganya, els enganya. . La Universitat enganya a tots els que creuen en ella com sí els que parlen des d'ella foren infalibles, indiscutibles, portadors de la veritat científica.
-Vegem un cas totalment actual, d'esta mateixa semana, i totalment clarificador.
-La Universitat d'Alacant ha creat una biblioteca informatica digital, mijant la qual tots els internautes poden accedir als fons bibliografics, als seus llibres, per mig d'internet, sense moures de casa. Comditata de comiditats de la tecnologia moderna.
I diuen que funciona molt be.
  • Tant be ha estat funcionant que la Universitat de Valencia vol fer un atra biblioteca en internet. La biblioteca portará per nom "Biblioteca Lluis Vives" i codificará dins d'ella tots els llibres valencians
d´interes. Per a conformar-la, la Universitat s'ha dirigit a tots els catedratics de les Universitats de Valencia demanant-los que aporten els llibres valencians que creguen interesants.
- Fins ad aci, tot molt correcte. Pero esperen un poquet vostes a vore lo que resta avans de fer-se carrec de l'asunt i avans de pendre opinio. La Universitat de Valencia, defensora segons ella mateixa diu de la llengua valenciana, exigix (aixo si, democraticament) als catedratics que els llibres que han de aportar han de reunir les següents condicions:
- 1.- Llibres publicats per autors valencians entre l'any 1.400 i l'any 1.900. No valen els autors del present segle XX. Des de 1900 cap aci, res de res. No interesa que se puguen llegir pels internautes eixos llibres no siga cosa que en ells hi haixca algo que no els interesa que la gent conega i lligca.
- 2.- Tan sols han de ser llibres escrits en llengua catalana. ¡Que sí senyor! ¡Que si, senyora!, Voste ho ha oit be. ¡Tan sols llibres escrits en catalá per a una biblioteca de la Universitat Valenciana que diu ser defensora de la llengua valenciana. ¿Ho ha oit be?. Per si acas, lo ho tome a dir.
- Qué podem traure en net de tot aço? Que per als dirigents, tots ells catedratics d'Universitat, de la nostra Universitat, no hi en la nostra terra atres llibres ni tenen dret a sobreviure i a ser llegits atres llibres, que no siguen els de valencians que han escrit en Dur i clar catalá, Per tal de fer gran la cultura catalana i desfer , si desfer, la autentica cultura valenciana. ¡ I si en vols encara mes, para el cabas!. La biblioteca, con hem dit, tindra el nom de "Biblioteca Lluis Vives! ¡Ah; pero... en ella no hi podran haver llibres del nostre Lluis Vives .... perque Lluis Vives escrigue en castellà! I, curiosament, en la seua biblioteca no podran haver-hi llibres d'ell ....
- A fer punyetes els territoris valencians de parla castellana. Desterrats de les biblioteques universitaries els autor valencians que han escrit en castellà. Fora Azorin, Blasco lbañes, Arniches, etc... Els territoris de la Valencia castellano-parlant no tenen dret a llegir en les biblioteques universitaries, per que en elles tan sols hi hauran llibres catalans. Avans s`acostava a dir: "qui vullga apendre, a Salamanca; ara s'ha de dir "qui vullga apendre.. a Catalunya".
- Per descontat, ni un sol llibre que estiga escrit en llengua valenciana. Els de l`Inquisició eren angelets al costat dels dirigents universitaris que nos ha tocat patir democraticament. Aixo si, ells "imposen" les seus teories, les seues veritats, naturalment veritats cientifiques, al so de la Ilíbertat de catedra", naturalment que qualsevol catedra universitaria ensenye sola i exclusivament lo que ad ells els interesa que se diga, que si ensenye, que se lligca.
I per ad aquells que vullguen creure que aço son pures invencions nostres, o parladuries que se diuen per ahí i que no es "perfectament contrastades" com diuen els chiquets de la premsa, podem dir que en ONA VINATEA LO QUE ES DIU ES VERITAT I ESTÁ CONTRASTAT.
D. Antonio Colomer, Catedratic de Dret Constitucional de la nostra Universitat es quí ha rebut la demanda del claustre universitari i qui nos ha informat Al contrari dels periodistes que diuen no poder dir les fonts informafives. mosatros no tenim cap inconvenient en dir-les. La veritat, pese a qui pese, sempre será la veritat.
I ara parlem de llengua valenciana .....
-Com se diría en valencia "¿lejos. muy lejos, lejísimo ?
Voste dirá: llunt, molt lluntn, lluntissim .....
Puig no. Un valenciá diría: llunt, molt llunt, allà a fer la ma.....?
S'acaba l'any, siga o no final de mileni. Lo cert es que indubitable l'efecte 2.000,tenit en compte que esten en la era dels aparells informatics que ho dominen tot. ¿ Quin es l`efecte 2.000 que deuria retocar al valencianisme.
Esencialment dos punts
  • L'u: posar a punt del 1 -1 - 2000 al Presidente de la Nacio SR Aznar
  • El mateix tractament que dona a PNV de Arzallus " no ixirse´n de la constitucio i del Estatut de Guernica; que lil done a Jordiet Pujol" no ixirse`n del Estatut d´Autonomia de Catalunya. I al PP de Valencià: no ixirse`n del Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana.

- ¿ En que se'n ix Pujol de la Constitucio Espanyola?
- Articuls de la Constitucio que son afectats:
1 - Disposico Adicional Primera - La constitucio ampara i respecta els drets historics del territoris forals.
El Regne de Valencia ha tingut els seus furs i es foral. Catalunya ha fet tot lo posible per a que se amparara ni
se respectara El nom del Regne ( i aixo es un dret historic); el territori del Regne ( i aixo es un atre dret historic);
la cultura i llengua del poble valencià; ( i aixo es un atre dret historic)

¿ En alguna atra cosa mes se'n in ix?
Si. L`articul 145.1 diu: En ningun cas s`admetrà la federacio de Comunitat Autonomes?
La creacio per part dels catalans del Paisos Catalans es real. Oficiosament s`aceptat en diferents ocasions per les
Corts Catalanes, d'ells s`ha parlat continuament dins de la Generalitat Catalana del Govern Catalá.
Jordi Pujol ha inagurat oficialment el monument als Paisos Catalans. Tot aixo i atres moltes coses s'han fet sense que jordi Pujol ni ligaa CIU que han de respectar la Constitucio, com ha dit al PNV.


LA TRAGICOMEDIA DE LAS “ÍES” CATALANAS


Por Ricardo García Moya
Las Provincias

El mimetismo es un recurso que el ser humano utiliza con fines diversos, ge­neralmente no muy dignos, en especial cuando se imita de manera servil al poderoso. El cronista Felipe de Albornoz cuenta que Al­fonso el Magnánimo, rey de Valencia, "por costumbre cabiztuerto (sic), no había en la Corte quien no fingiesse este defecto", es decir, que todos se acercaban a él con la cabeza torcida. De igual modo, cuando el emperador Carlos padeció "un dolor de cabeza (que) le obligó a quitarse el cabello", los aduladores transformaron la severa Corte en un colectivo de cabezas rapadas. Añade Albornoz que "si el dolor de cabeza fuera imitable, no hubiera hombre sin el" (Cartillas políticas. Madrid, 1666, f. 33).
Salvando diferencias, podemos comprobar cómo los ejecutores de la "inmersió catalana" en la Comunidad Valenciana practican el mis­mo ritual imitativo, regido sólo por la esperada subvención o puesto remunerado. Veamos, por ejemplo, el caso de la cruzada contra la "Y", pues no hay falta que más exacerbe a estos colaboracionistas que su presencia en un escri­to en valenciano; no importa que aparezca como conjunción copulativa, semivocal, etc. Pero no piense el lector que su irritación está motivada por razones serias, pues a ellos les da igual las matizaciones fonéticas o las peripecias etimológicas de esta letra: la yod que generó la consonante románica, o la adaptación de la "Y" por los latinos para transcribir la ypsilón griega. No son cuestiones gramaticales las que guían a estos filólogos, sino políticas.
La fobia hacia la "Y" surgió, por extraño que parezca, en la Castilla culterana de principios del siglo XVII. Mientras el genial Góngora componía sus asombrosas poesías, una legión de mediocres seguidores del cordobés ator­mentaba la lengua castellana batiendo retrué­canos, metáforas y giros rebuscados; otros, más modestos, trataban de introducir cultismos eli­minando excrecencias no latinas, destacando entre estos adalides lingüísticos el canónigo Bernardo Aldrete, partidario de suprimir la "Y" del castellano:
"La i tiene gran facilidad en pronunciarse, i al contrario el Y (...) en España se ha introduci­do en muchas dicciones, quitándole el oficio a la i natural, dándolo a la letra extranjera Y (...) i principalmente en la conjunción i, derivada de la ET latina" (Aldrete, B.: "Varias antigüeda­des". Amberes, año 1614, p. 62).
La batalla de las íes estaba iniciada. En el mismo año 1614 en que Aldrete arremetía con­tra la "extranjera Y", salían a luz obras en cas­tellano con la supresión de la odiosa letra. El murciano Cascales, por ejemplo, también se­guía esta moda en sus escritos: "era de la Ciu­dad; i no de los agermanados, i las banderas" (Cáscales, F.: Historia del Reino de Murcia, año 1614). La costumbre perduró en algunos autores hasta el siglo XVIII. Por el contrario, la lengua valenciana -sin ningún motivo para adoptar una norma gramatical venida de Casti­lla- continuó utilizando la "Y" como era tradi­cional. Así lo hicieron desde los escribanos de la Generalidad hasta los predicadores como Blay Arbuxech. No estaba el horno para bollos, pues la actuación despótica de algún virrey había incrementado la aversión al castellano, según se advierte en la carta del "Engonari de la Llonja" en 1656:
"Si algún resabut dirá, perqué en castellá no escric, dic yo que de aquella llengua sols men val pera mentir."
Hubo, como es lógico, excepciones, ya que algún escritor valenciano se contagió de las manías culteranas y eliminó la "Y". La dualidad queda reflejada en la obra del erudito Gregorio Mayans y la del notario Carlos Ros; el primero, inmerso en el estudio de la lengua castellana, escribía así:
"Hoi se usan, no eran mui antiguas i si se cabe; no hai muchos en España" (Diálogo de las armas/ ha procurado enmendarla D. Grego­rio Mayans, Bibliotecario del Rei. Madrid, 1734).
Carlos Ros, su coetáneo, luchaba por conser­var el idioma valenciano y, por supuesto, man­teniendo la "Y" griega. Visto el panorama, surge la duda: ¿Por qué rechazar una letra usada por los clásicos y que perduró hasta los sainetes decimonónicos? Muy sencillo, cuando surgió la "renaixença catalana" ya había sido olvidada la lucha contra la "Y" (aunque perduraba en más de un escritor en catalán que había asimilado la norma ignorando su procedencia) y adoptaron como medida diferenciadora del castellano la eliminación de la "Y". Los valencianos -pe­cando de candidez a principios del siglo XX- aceptaron algunas normas del Instituí d'Estudis Catalans al considerarlas beneficiosas contra "la parla vulgar"; entre las perlas donadas por Pompeu y compañía se encontraba -aderezada con otros argumentos- la teoría castellana de Ber­nardo Aldrete contra la "Y".
En nuestros días, los "inmersionistas" actúan sin ingenuidad. Igual que los cómicos "cabiz-tuertos" que seguían al Magnánimo, ejecutan las consignas emanadas del "Principat"; espe­rando la palmadita en la espalda o el terrón de azúcar que premie su fidelidad. Así, en "El Pe­riódico" de Barcelona (14-8-91) el catalán Pau Farner aplaudía la labor del "factótum cultural" Eliseu Climent, por ser "un personaje que de­sempeña todos los menesteres", y con "su edi­torial Tres i Quatre, su revista "El Temps" y sus tejemanejes audivisuales" y otras actividades "confiere importancia al catalán de la periferia". En fin, veremos si la "periferia" -así califica al Reino de Valencia el despectivo periodista bar­celonés- reacciona, recupera la personalidad y ¿por qué no? el uso de la tradicional "Y" en la lengua valenciana.