Miquel
Adlert NoguerolMurta – Novembre 1.978.
Es una autonomia sense anima la que es prepara per a
Valencia. Per aixo no es l’autonomia de la Patria Valenciana, denominacio la de
Patria caracteristica del valencianisme, com comença l’himne a la Mare de Deu
dels Desamparats: “La Patria Valenciana s’ampara baix tot mant”; Patria, que,
com escrigue Xavier Caps, es:
“...dolor
i
fe...
¡Amor!”
No
es l’autonomia d’una ideologia politica basá en una personalitat que fon
estatal, i per aixo no es l’autonomia del Regne de Valencia.
No
es tampoc l’autonomia d’una concepcio regionalista, i per aixo no es
l’autonomia de la Regio Valenciana.
No
es, en definitiva, l’autonomia que respon a lo que significa Valencia.
No
pot haver autenticitat en les coses -manco en les grans- si no hi ha anima,
esperit, idealitat..., com vullga dir-se. Perque será com armadura buida, molt
lluïdora, espectacular i vistosa, pero sense anima: la de l’home que la du.
L’anima de l’autonomia, lo que la justifica, es respondre a un ideal, en este cas
el valencianisme en son mes ampla gama. Perque el valencianisme no es solament
una politica, com pareix ser per a Cuco, sino tota una concepcio humana del ser
valenciá.
Abans
de la guerra, l’autonomia catalana estava en mans de partits que sentien l’autonomisme
ortodoxament per ser catalanistes. Ho eren tots els partits, del poder i de
l’oposicio: Esquerra Catalana, Accio Catalana, Lliga Catalana, Unio Democratica
de Catalunya, Nosaltres Sols, Palestra... Igual panorama el vasc, dominat pel
Partit Nacionaliste Vasc i Accio Nacionalista Vasca.
L’autonomia
valenciana, si arriba a traure flor, será artifical, d’hivernader,
burocratico-adminsitrativa. I l’autonomia deu ser com fruit madur, que ha
d’esperar-se, per a collir-lo, a que,
per completament madur, es desprenga de l’arbre i empomar-lo per a que no caiga
a terra i s’embrute. ¡I com esta de taboll en Valencia el fruit d l’autonomia!
I es que per a anar be una autonomia requerix l’existencia previa d’un esperit
autonomic. Per aixo, per a que un territori autonom funcione be, es
indispensable que estiga regit per partits autoctons d’ideologia autonomista,
sino nacionalista per lo manco regionalista. Perque el perfect regiment de
l’autonomia nomes pot ser obra d’uns homens autonomistes de solera i no improvisats;
que no tinguen dependencies politiques
de fora del territori autonom; que encara que estiguen relacionats en
partits afins en la part ideologica no valencianista, no estiguen obligats a la
subjeccio d’ells.
Com
es veu, no es el cas del Consell valenciá, els consellers del qual no es ningu
de partit no ya valencianista sino ni solament valenciá. Tots son de partits de
direccio suprema en Madrit; alguns subordinats o condiconats a directrius o
dependencies de mes alla de les fronteres espanyoles.
L’autonomia
valencianana que s’intenta, no mes respon a una materilitat en el mes extens
sentit de la paraula: una extensio geografica, un tros del territori dels
Països Catalans: el Pais Valenciá. Perque país
es un concepte territorial geografic. Segons el diccionari de Fabra inspirador
per als pancatalanistes que propugnen l’autonomia, es: “Territori d’una nacio,
d’un poble; per extensio, contrada.” Per aixo es l’autonomia del territori de
les provincies d’Alacant, Castello i Valencia, per a en son dia (quan la cosa
madure) agregar-se el territori de Catalunya d’on ve tota l’inspiracio i a qui
interessa materialment des d’un punt de vista d’interessos capitalistes,
financers, industrials, ¿incauts o conscients? politics valencians, inclus (¡oh
ironia!) d’ideologia enemigues del capitalisme.
Perque
no pot creure’s que ignoren esta inicial motivacio economica del
pancatalanisme, que busca en l’unitat dels Països Catalans, sobre tot, en
vistes a l’integracio d’Espanya en la Comunitat Economica Europea, la solucio a
molts problemes catalans, com la compensacio al
deficit de divises catala, en els superavits: valenciá per l’exportacio
i mallorqui pel turisme. Lo que Tarradellas, el 6 del passat abril doná a
entendre als que no estiguen faves. I no crec que els pancalanistes diguen que
el Presidente de la Generalitat de Catalunya es del bunker-barraqueta.
Els
parlamentaris que representen a Valencia (no dic valencians perque n’hi ha qui
no ho es i devia abstindre’s en lo referent a la valencianitat) no han segut mai
valencianistes, ni ho son. I per tant no sabem lo que es el valencisme quan
comencen no solament per no acceptar la bandera que sempre hem usat els
valencianistes: blau, roig, groc, sino que volen substituir-la per la catalana,
camuflá o no. I com no son valencianistes ni saben lo que es, no el senten i no
tenen ni idea de lo que per als valencianistes es l’autonomia.
Recorde’s
que en les eleccions del 15 de juny de 1.977 no ana ningu partit que es
titulara no ya nacionaliste, sino tampoc ni regionaliste, ni valencianiste,. Ni
autonomiste... ¡Inclus es fugi dels gentilicis, substituïts per “del Pais
Valenciá”, que ha acabat en anagrama com matricula de coche, indicacio
comercial com S.A. o futbolistica com C.F.
En
Catalunya l’autonomia esta en mans de catalanistes i en Vasconia en mans de
vasquistes.
No
soc l’unic ni tampoc el mes vell dels que el 18 de juliol de 1.936 erem
valencinistes (nacionalistes o regionalistes). Per tant, son encara molts els que, per sort, han
conegut, sentit i defes lo mateix que yo i de lo que parle ara. Recorde al
vells i done a coneixer als jovens, que abans de la guerra el valencianisme era
molt minoritari. Les organisacions valencianistes com, per eixemple, Accio
Nacionalista Valenciana, Centre d’Actuacio Valencianiste, Agrupacio
Valencianista Republicana, Partit Valencianiste d’Esquerra, Unio Valencianiste,
Nova Germania, Agrupacio Valencianista de la Dreta i Agrupacio Regionaliste
Alacantina, podien haver segut denominats pels partits hegemonics (com diem els
grans): Dreta Regional Valenciana i Partit d’Unio Republicana Autonomista, com
a “los siete enanitos” que diuen ara
els grans als minoritaris.
Al
reves que en Catalunya on les eleccions les guanyaren els catalanistes, els
valencianistes no guanyaren en Valencia mai les eleccions. Per a eixir un
valencianiste elegit havia d’anar incrustrat en una candidatura dels
hegemonics.
Ara
en Valencia es consigna el valencianisme civic. Els pancatalanistes no es diuen
valencianistes, no parlen de valencianisme, ni com a cosa que ha existit, fugen
d’estes denominacions i per aixo, per a dir-nos-les als valencianistes, son mes
reabioses: fascistes, bunker-barraqueta, valencianers... Pense’s lo que els
valencianistes podrien dir a ells si tingueren aquella poca densitat moral que Ortega
i Gasset dia referint-se a uns diputats.
Es
comprensible la consigna del valencianismecidi perque, des del punt de vista
catala que supon el pancatalanime, valencianisme i valencianiste son tan
absurts com tortosisme i tortosiste, sabadellisme i sabadelliste, gironisme i
gironiste, lleidatenisme i
lleidataniste, etcetera. S’ha de reconeixer que en mig de l’ocea
d’absurts pel que naveguen els pantacalanistes, en aço son conseqüents, encara
que obren per consigna i no per raciocisme propi, que no se si algu se n’haura
adonat.
Es
gravissim erro per a l’autonomia haver produït una solucio de continuïtat en
l’autonomisme al prescindir del valencianisme i de tot lo anterior als ultims
anys del franquisme; i pijor encara si el tope de partida es posa en les
eleccions del 15 de juny de 1.977.
Els
que com yo tenim una experiencia valencianiste de mes de mig sigle, no
simplememt d’ideologia, sino tambe d’actuacio, i intensa, incluso en llocs
directius de la politica valencianista, detectem en l’actual autonomisme nomes
els sintomes de pallola politica, mes o manco intensa segons els casos. Perque
no trobem per ninguna part el patriotisme; ni nacionaliste ni regionaliste.
Mentres l’autonomisme catala actual es la continuacio del catalanisme,
l’autonomisme d’ara en Valencia no es continuacio del valenciamisme sino la
negacio d’ell per una nova creacio: el pancatalanisme. L’autonomia valenciana
será aixi com, per eixemple, l’autonomia extramenya: sense l’efusio espiritual
d’uns antecedents valencianistes de patriotisme, que es l’anima de l’autonomia.
Resulta
ineludible, doná la seua conexio en el pancatalanisme, ocupar-se del marxisme
per quant, per ser majoritari en els parlamentaris, i predominant en el Consell
on ocupa la presidencia, ha adquirit en tan decissiva incidencia, una enorme
responsabilitat davant de Valencia, lo que el coloca, dins d’una situacio
liberal i democrata, en el lloc de ser objecte de critica. Es una de les
manifestacions de la grandea i servitut del poder.
L’explicacio
del pancatalanisme en lloc de valencianisme en els jovens politics que rigen
Valencia, la vaig intuir en antelacio, des del primer moment que m’adoni del
predomini de l’ideari marxiste en els jovens que assistien a les reunions que,
durant el franquisme, teniem Xavier Casp i yo. I tingui la prova i explicacio
per lo que el pancatalaniste Sempronio (Andreu Aveli Artis Tomas), en
“Destino”, numero 1.962, de 14 de maig
de 1.975, escrivia en la pagina 43, que li havia dit el pancatalaniste valenciá
Raimon (Ramon Pelejero Sanchis): Añadia algo que yo ya sabia, pero cuya
constatacion resulta curiosa, y es que muchos jovenes valencianos, hijos de
burgueses castellanizados han llegado estos postreros años al descubrimiento de
la lengua de su tierra a traves del marxismo.” Desviacio de la via normal, perque un valenciá va a la llengua
seua per ser valenciá i no per ser marxiste, ni republicá, ni monarquic, perque
la llengua no es ni la marxista, ni la republicana, ni la monarquica. Per aixo
no han anat al valencianisme sino al pancatalanisme, perque al valencianisme
politic -nacionaliste o regionaliste-
es va per la via del patriotisme. I al patriotisme no es va sense la
carrega d’amor a lo propi, a lo que constituix la Patria.
Observe’s
que el pancatalanisme ha arrelat be en els que es deuen a les internacionals:
marxistes i capitalistes. Significativa coincidencia de dos interpretacions
materialistes de la vida, tan distintes en atres aspectes pero coincidents en
el pancatalanisme.
La
coincidencia marxisme-pancatalanisme no es caprichosa. El pancatalanisme ha
buscat el soport d’una ideologia politica dogmatica, perque al ser tan fals
necessitava per a la seua expansio el dogmatisme marxiste, del que per a quedar
convençuts basta llegir un poc a Wladimir Ilitx Ulianof, que per als que no ho
sapien dire que es el nom de Lenin. Dogmatisme garantisat per la forta
disciplina de partit que te el marxisme. Dogmatisme i ferria disciplina de
partit que son, sobre la qüestio ideologica, dos motius per que siga escassa la
credibilitat que puga tindre’s sobre el lliberalisme i el democratisme
marxistes; sobre tot si es mira a Europa entre els meriadians 10 i 30.
I
en quant a la conjuncio capitalisme-pancatalanisme aquelles tres coses que
Napoleo digue que eren precises per a la guerra, no podien negligir-se pel
pancatalanisme, mes encara per ser de gestacio catalana.
Pero
este dogmatisme s’ha fet repetir als adictes: que usen la bandera
“quatribarrada” (maixquera innocent de “catalana”) perque es la valenciana que
dugue D. Jaume en el peno de la conquista; que el blau es de la capital; o que
¡es obra del franquisme!; que “pais valenciá” es dia en el sigle XVIII; que
Regne es anacronic (sense reparar en el “Principat”); que Valencia es repoblá de catalans i, per tant es catalana;
que estos catalans dugueren la llengua i, per consegüent, es la catalana, etc.
Si
digueren la veritat de lo que pensen i senten: Nos creem i sentims catalans;
per aixo usen Pais Valenciá, com a u dels Països Catalans; volem que Valencia
siga catalana, que use la bandera catalana i que parle la llengua catalana. I a
continuacio explicaren les raons i ventages de tot aço; en este cas nos seria
possible el dialec en els pancatalanistes, pero venint-nos en mentires, lo que
començá per ser que nos creuen faves, no es possible el dialec. Els
pancatalanistes son els que el fan impossible.
Perque,
per eixemple, els maxistes, tan lligats al pancatalanisme, no digüen sobre el
marxisme que la bandera roja la dugue D.
Jaume, ni que el marxisme es l’organisacio que posá Don Jaume en Valencia,
etc., sino que es obra, en el sigle passat, de Marx i Engels, modificat, entre
atres, per Lenin i Mao; i que l’actual sistema capitaliste volen substituir-lo
pel marxisme.
A
les mentires han donat en ocasions una forma de truco. Com al constituir-se el
Consell preautonomic dir que anar contra el Consell es anar contra l’autonomia.
I enganyaren a molts que no es paraven a pensar que atacar al govern no es
atacar al sistema lliberal i democratic.
I
el truco es tan fals que la veritat es al reves, perque el Consell es el que
está contra els qui diuen que estan contra el Consell, que es el que, al
colocar-se en la linia pancatalanista s’ha colocat CONTRA el valencianisme que
existix des de fa moltissins anys i el Consell es un recent naixcut. Perque no
pretendrá ningu que lo anterior es posa contra lo posterior, si es contrari a
lo anterior, es lo que es posa contra aixo anterior. ¿O es que es creu que se
nos pot obligar als valencianistes a que
abracen el pancatalanisme?.
Per
tant, la divisio dels valencians es per l’escissio o secessio dels
pancatalanistes al considerar-se com a catalans. No es per tant, a mes, una
divisio politica, sino patriotica, perque consistix en que per als
pancatalanistes la Patria es la Catalunya i per als valencians es Valencia.
Es
molt perillosa la proclivitat del Consell al nou ideari secessioniste, al que
son afectes la majoria dels consellers. Un ilustre tractadiste frances de Dret
Politic digue que es devia evitar per les majories, sobre tot en el poder, fer a les minories irreconciliables. I lo
afigc: que es lo que fan les dictadures en tots els contraris; i que es lo que ha fet el Consell al decantar-se
cap a l’antidemocrata pancatalanisme, lo que fa temer per l’autonomia futura
aquell perfil agre i trist a que es referi Ortega i Gasset.
Perque
es evident a tots que el pancatalanisme goja del favor del Consell: pel nom de
Pais Valenciá que usa, per la llengua que usa, començant per dir al seu
periodic oficial “Butlleti” i no
bolleti, i per la bandera catalana que vol implantar.
Els
redactors de l’estatut poden anar pensant en quin nom trien entre Valencia,
Regne de Valencia i Regio Valenciana, perque han de recordar que hi haura un tribunal especial per a entendre
de les violacions constitucionals. I l’articul 147, a), de la constitucio diu:
“La denominacio de la comunitat que millor corresponga a sa identitat
historica.” I Valencia te mes de dos milenis, Regne de Valencia deu sigles,
Regio Valenciana un sigle i Pais Valenciá quarante-set anys. I l’articul 4 tambe
diu una cosa que tambe han de recordar: 2. Els estatuts podran reconeixer
banderes i ensenyes propies de les comunitats autonomes.” ¡Com s’ha pogut
pensar en una determinacio colegiá i personal1.
Potser
explique moltes coses lo que, en “Las Provincias” de 7 de novembre dia, tan
acertadament, Consuelo Reyna sobre la falta que tenen els actuals partits de
persones prestigioses per a presentar a
les eleccions municipals. Lo que es un mal presagi tambe per a l’autonomia. Aço
em fa pensar en lo que, ¡en aquells temps cuallats de grans prestigis!, digue
Alejandro Lerroux de que alguns diputats “tenian
la altura de un perro sentado”. ¿Qué diria ara? Dels mes de quaranta
parlamentaris que representen a Valencia, no mes quatre figuren en la “Gran Enciclopedia de la Region
Valenciana”, lo que demostra que els que no figuren es
perque considera dita enciclopedia que no destacaven en ningun aspecte. I no es
diga la imbecilitat de bunker perque entre els assessors de l’enciclopedia
estan Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Ernest Lluch, Alfons Cuco, Enric
Llobregat i Manuel Ardit.
Potser
el truco mes innocent siga l’invent d’una bandera. A banda d’atres “invents” de
bandera, em referixc al que fa mes d’un any conegui i que pareix que es la
bandera “favorita”. He dit innocent perque
ho es voler camuflar la bandera catalana posant-li un escut. Perque
igual que passá en la bandera espanyola, que tenint tambe escut de sempre, No
el duen sino les oficials, en l’invent” la catalana apareixeria correntment
sense l’escut i seria la catalana lliure
de caguiles; com ara passa tambe en la valenciana que, correntment, no du sobre
el blau la proyeccio de la corona.
La
idea de la caguila de l’escut en la bandera catalana te mes molla de la que
pareix. Alemanya occidental i Alemanya oriental tenen la mateixa bandera per
ser UN MATEIX I UNIC POBLE, i per a que se sapia de quina zona es tracta a la
MATEIXA bandera li posen un ESCUT a
l’oriental.
Si
Valencia i Catalunya consideren que son UN MATEIX I UNIC POBLE, (com Alemanya)
es llogic voler que les dos tinguen la MATEIXA bandera, i per a que se sapia si
es tracta de la zona septentrional o la meridional, a esta se li posa UN ESCUT.
Hi ha motiu per a pensar que esta semblança no es la consabuda “mera
coincidencia” de les pelicules, sino la coincidencia de la comuna aspiracio
marxista dels escuts.
Per
cert que es curios que hagen qüestionat en Valencia una bandera mai discutida i
mai sense politisar, els mateixos que no qüestionaren en Madrit una bandera
baix la qual no “conspiraren”. ¿Quin compromis tan fort es el que tenen en el
pancatalanisme?.
Nomes
una inexistencia de valencianisme pot considerar accidentals qüestions que per
al valencianisme son innegociables com el nom de la Patria; sa bandera; i el
seu mig d’expressio mes genui: la llengua. Perque no son qüestions politiques
per als valencianistes com ho son per als pancatalanistes. Perque els
valencianistes les sentim com a part del patriotisme.
Pense’s
com acollirien tots els espanyols que, uns grups, per haver “conspirat” en la
dictadura en pro de l’unitat iberica, propugnaren per haver-ho adoptat ells en
la “conspiracio”, canviar el nom d’Espanya pel de Peninsula Iberica (de molta
mes antiguetat que “Pais Valencia“ naixcut en 1.931); substituir la llengua
castellana, o espanyola, per la portuguesa; i la bandera espanyola, per la
portuguesa, posant-li un escudet per a saber-se que era l’antic Portugal i
l’antiga Espanya. ¿Quina seria la reaccio? ¿Es considerarien coses accidentals?
¿Ho aurien acceptat els que volen els canvis en Valencia si ocuparen el poder
en Madrit per tindre majoria en el Parlament? ¿S’aprovaria una constitucio en
eixes qüestions “accidentals”?
I
perque aixo es lo que vol fer-se en Valencia, es la reaccio a que se nos vullga
fer u dels Països Catalans, canviant-nos el nom; posant-nos la bandera
catalana, en caguila o no; i imposant-nos la llengua catalana. Considerar
accidental aço es pura interpretacio materialista. ¿i quina es creu que seria
l’actitut catalana si se’ls volguera canviar el nom de Catalunya, sa llengua i
la bandera seua?
Encara
que, per ser anticonstitucionals, els Països Catalans no poguen constituir-se
legalment, si com vol el pancatalanisme i el Consell, Valencia du el nom d’u
dels Països Catalans: Pais Valenciá; sa llengua oficial, que ya usa el Consell,
es la catalana, un poc camuflá; i la bandera seua es la catalana, en caguila o
sense caguila, aço seria un condicionament espiritual decisiu per a la
constitucio, no ”de jure” clar, pero si “de facto”, dels Països Catalans.
Davant
una autonomia sense anima, anima valencianista, patriotica, dec d’exclamar com
Ortega i Gasset en atra situacio angustiosa: ¡No es aixo, no es aixo!. I, com
Espanya a Unamuno, em dol a mi Valencia i pense en la Bohemia que tambe dolia a
Jungmann, Palacky i Safarik. Perque es inevitable que els valencianistes
evoquem els euforics anys d’abans de la guerra civil, quant l’ilusio nos fea
feliços; i que recordem els inquietants de la passá dictadura, en els que
l’esperança que tenien era millor que la trista realitat actual, presagi, si no
ho evitem a temps, del plor per un ideal fustrat, pel que haurem d’entonar un
requiem per una Patria.
Una
cosa es l’autonomia i atra l’estatut que es posa a referendum. En la democracia
el ciutadá te una arma que acerta sempre en la diana de l’urna electortal. A un
estatut en alguna d’estes caracteristiques no negociables per als
valencianisme: que li diguen del Pais Valenciá, nom d’u dels Països Catalans;
en la llengua catalana, mes o manco disfrassá; i en la bandera catalana, en
caguila o sense caguila, o qualsevol atra concessio pancatalanista innegociable
per al valencianisme, com no será una autonomia valenciana, sino una
coautonomia en Catalunya, yo votare NO i fare tot lo possible per a que tots
els que puga convencer voten NO.
