Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Capitul XXII – pag. 117 y següents.
PROSEGUÍX LA MATEIXA MATERIA EN LA SENTENCIA QUE A
FAVOR DE L’INFANT FERRANDO DONA EL MESTRE VICENT FERRER DECLARANTLI SUCCESSOR Y
REY DE LA CORONA D’ARAGO.
Liquidats, segons havem vist, els merits y accions dels competiors sobre el
dret a la Corona d’Arago, passaren els nou juges en lo castell de Casp a votar
qui deuria ser el llegitim successor y rey d’esta Corona. Votaren, puix, el 24
de juny. Y no obstant que entre ells hi havia un arquebisbe y un bisbe molt
doctor, y ser tambe gran lletrat Bonifaci Ferrer, Aranda, Gualbes y
Bardaxi, en tot aço era tal el concepte
y veneracio que tenien al mestret Vicent Ferrer, que vullgueren que votase ell
el primer. Convino al sant y voto aixi:
“Yo fray Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors,
Mestre en Teologia y u dels nomenats diputats, dic segons lo meu alcanç y puc
que a l’Inclit y Magnific Senyor Ferrando, Infant de Castella, net del senyor
Pere, rey IV d’Arago y II de Valencia, de feliç memoria, pare del senyor rey
Marti, de memoria excelsa, ultimament mort, mes prop varo, naixent de
llegitim matgrimoni y conjunt entre
abdos en grau de consanguinitat (1) (respectant al dit senyor rey Marti) debem
y estem obligats a tindre per lo seu verdader Rey y Senyor de Justicia y amparantli el pleit
d’homenage de fidelitat els dits Parlaments, els subdits y vassalls de la
Corona d’Arago, segons Deu y la meua consciencia. Y en testimoni de lo dit
firme de la meua ma els presents y els fortalixc en lo meu sagell pendent”.
(1) L’infant Ferrando era fill d’Elionor, filla del
dit rey Pere II de Valencia, germana del rey
Marti, casà en Joan fíll d’Enric de Trastamara, rey de Castella.
Firmà el sant y tras d’ell el bisbe d’Osca, despres
son germa Bonifaci, Gualbes, Bardaxi y Aranda en tal veneracio al sant que
expresaren lo seu vot escribint cadascu aixi: “En tot y per tot vullc y
m’acoste al sentir del sobredit Senyor Mestre Vicent”.
Dels juges restants, l’arquebisbe de Tarragona donà
lo seu vot a qui del conte d’Urgell o duc de Gandia es jujase mes idoneo pera
el cetre. Valseca determinadament votà per Urgell. Bertrán suspengue lo seu
vot, alegant el curt temps que hi havia tingut pera formar jui en causa tan
greu. Pero com en els Parlaments quedà acordat que la sentencia que donaren els
sis ((havent u de cada regne) ixquera en nom de tots, ixque aixi lo que en eixe
propi dia es donà a favor de l’infant Ferrando. Formarentse tres eixemplars
juridics, dels quals s’entregà u a l’arquebisbe de Tarragona, atres al bisbe
d’Osca y atre a Bonifaci Ferrer pera que cadascu els guardase en nom de la seua
provincia. Al sendema es notificà als tres alcaldes del castell pero es
conservà en tancat silenci hasda lo dia 28 de juny en que es deuria de
publicar.
Pero d’esta celebérrima funcio s’armà junt a
l’iglesia un entaulat en banc autoriçats y adornats en brocats pera els nou
juges y atres assents menors pera els embaixaors y atres cavallers.
Aplegà lo dia aplaçat y a les nou del mati baixaren
del castell els dits juges, acompantays de molta noblea; y sobre el dit
entaulat s’assentaren en un banc per est orde: es sentà enmig
l’arquebisbe; y a sa ma dreta fray
Bonifaci Ferrer, Valseca y Aranda; y a la ma esquerra Bardaxi, Vicent Ferrer,
Gualbes y Bertrán. El bisbe d’Osca no s’assentà perque va celebrar de pontificat en un altar que s’ergui a la porta de
l’iglesia, que fea casa dels juges.
Es cantà la missa en gran solemnitat y al remat,
pujà Vicent Ferrer al pulpit que alli estava prevenit y predicà un gran sermo,
prenint per tema lo del capitul 19 de l’Apocalipsis (AP. 19,7). Rematat el
sermo, prengue el Decret y Sentencia que s’havia de publicar. Estava en llati y
aixi heu llegi el mestret, pero en valecià, diu aixi:
“Nos Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona;
Domingo Ram, bisbe d’Osca; Bonifaci Ferrer, gran don de la Cartoixa; Guillem de
Valseca, doctor en lleys; fray Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, mestre
en Santa Teologia; Berenguer de Bardaxi, senyor del lloc de ZA y DI: Francesc
d’Aranda, donat del monasteri de Porta Coeli de l’Orde de la Cartoixa, natural
de Terol; Bernat de Gualbes, doctor en adbos drets; y Pere Bertrán, doctor en
decrets; es a saber, els nou diputats o electes pels Parlaments general y, nos,
puix, diguen de publicar que els sobredits Parlaments, els subdits y vassalls
de la Corona d’Arago, donem y estem obligats a prestar l’homenage de
fidelitat...”
Aci parà un poc el sant, fent con una disgresio
alegre y jocosa pera encendre mes la set en que ardia el moment de saber lo nom
de lo seu nou Rey, y despres prosegui, llegint en veu mes alta.
“A l’Ilustrissim, Excelentissim, Poderosissim
Princip y Senyor Ferrando, Infant de Castella”.
Apenes acabat de nomenarli foren tantes les
aclamacions de la gent, acompanyaes de trompetes, clarins y atres instruments
musics y tal el guirigay de les campanes, que no pogue lo nostre sant dir mes
paraules. Fon l’alegria gran y general quan escoltaren lo nom d’est aclarit
pinrcip, de quines nobles y cristianes costums estaven prou adonats. Ad esta
publicacio de la sentencia assitit Garivay en representacio del pontifix Benet
XIII (El Papa Lluna).
En tot est aplauso, no depararen lo seu dictame els
parcials del conte d’Urgell, antes quedaren tan mal contents com despres
mostraren, lo que a molts els costà la vida. Escomençaren despres a queixarse
de la sentencia, notant als juges d’enemics
de la patria, puix que llevaren la Corona a un natural d’ella, que era el
d’Urgell, y la donaven a un extranger. Vullgue el mestre Vicent assosegarlis y
pujant al sendema al pulpit els va fer una platica de molta erudicio y entre
atres coses els va dir:
“Germans, en pulits de justicia no s’accepten
persones ni se aten a pasions. Gran sentiment feu per lo conte d’Urgell y a la
veritat no ne te tant de dret, no dic com Ferrando, pero ni encara com el duc
de Gandia. Y encara aixi atenent a respectes humans, Ferrando es fill d’una
catalana, pero el d’Urgell d’una Lombarda”.
Sobre esta preferencia que el Sant donà al de Gandia
s’oferix un reparo y es que el conte era besnet d’Alonso IV y el duc era besnet
de Jaume II, pare d’Alonso y aixi estava un grau mes llunt de Marti, ultim
posseidor. Pero ad esto es respon que el duc heretà el mateix dret que tenia
son pare quan Marti mori; y el duc vell, com a saber era net del dit Jaume
estava a la mateixa distancia de Marti en lo conte d’Urgell; pera atra banda
tenia els graus intermijos de millor especie perque no mediava un subjecte (aço
es, son pare l’infant Pere) que no fora rey, pero en l’estirp del d’Urgell
mediaren dos que no foren reys.
No fa prou en tot un sant Vicent pera reduir els
anims rebelts del mal content, pero els Regnes y Ciutats celebraren en molta
alegria tan encertà sentencia. En particular en Valencia hi hague tant alboroç
y festes que fou precis manar als oficials y llauraors que tornaren al treball
y cultiu de les terres en tal de que no es pergueren.
Al sendema de la publicacio de la sentencia, ya ho
va saber lo nom del rey que estava en Conca en sa muller y fills, que eren cinc
infants y dos infantes, en els quals (costejat de la noblea d’Arago) s’encaminà
a Saragossa, a on estava el 3 d’agost y es detingue hasda els ultims d’octubre,
en que parti pera Lleida, aon lo conte d’Urgell per ses embaixaors a 28 del
mateix mes li prestà obediencia, en frau. Pera fer temps y cobrar forces en les
tropes que pera ferli la guerra li oferia el duc de Clarencia, angles.
De Lleida parti breument lo rey a vore a Benet XIII
que ya estava en Tortosa, a on entrà Ferrando lo dia 7 de novembre y estigue
hasda el 22 en que ixque pera Barcelona, a on es detingue lo resto d’est any y
gran part del següent.
En este mig temps, confederat el conte d’Urgell en
el de Clarencia y atres potentats extrangers, alçà el peno y li mogui guerra.
S’apoderà dels castells de Tramas y Montarago, con que lo rey li hague d’enviar
gent a Osca pera defendre l’entrà que feen les tropes angleses, auxiliars del
d’Urgell. Pero havent les del rey destrosat un regiment enemic lo 10 de juliol,
s’acollonaren tant els anglesos que es retiraren de l’aliança y deixaren al
d’Urgell tan enflaquit que es refugià y pensà ferse fort en Balaguer, a on
acodint el rey en lo seu eixercit, li posà el siti a 10 d’agost. Es defengue
valentment el conte d’Urgell hasda el 26 d’octubre de l’any 1413. Eixe dia,
veent molts desertats del seu y que ya
aquella ciutat no es podia defendre, rogà a
l’ìnfanta Isabel sa dona, germana de la mare del rey, que ixquera a
implorar sa clemencia. Ixque l’infanta y derretida en llagrimes el suplicà que,
usant de la seua pietat, concedira a lo seu home la vida, sense lesio de
membre, ni opressio de carcel o desterrament de la Corona d’Arago. Resistintse
el rey, alegant els grans crimens que contra ell hi havia perpetuat el conte;
pero a la vesprà el manà cridar y pel respecte que debia a la gran senyora,
concedi la vida al conte y que no
padeciese mutilacio de membre, ni
desterro de ses Regnes. Y aixi li va dir al conte, que eixe mateix dia se li va
tirar als peus. Pero el va condenar a confiscacio de bens y a carcel perpetua,
primer en lo castell d’Useya a on estigue hasda l’any 1426 y despres en el de
Xativa, hui cridat de Sant Felip, a on mori.
