viernes, 9 de marzo de 2012

NACIONALISMO CATALAN, UNA GRAN FARSA (XVII)




Autor: Michel Braveheart
Depósito Legal: PM-1405-2002


Veamos ahora algunas tradiciones más, propias de Baleares; tal y como pueden ser los “COSSIÉS”, danzantes de bailes ancestrales (que según la tradición oral son de procedencia fenicia y se bailaban en honor a Melkart) que se acompañan musicalmente con flauta y tamboril, pero con notas muy simples, al igual que los pasos de dichos bailes. Viendo yo en ellos las raíces de los bailes típicos de Mallorca y Menorca, como  “es Copèo”, “sas Matéxas” y “es Boléro”. Aunque este último se asemeja enormemente a la Seguidilla andaluza en sus compases musicales.

            Otra de las tradiciones propias de Baleares que refuerzan el hecho de que no hubo ninguna repoblación de catalanes, y por consiguiente de cristianos viejos, es la celebración de la Pascua. Dicho día es para Baleares la conmemoración de la salida de Egipto de los israelitas, en cuya celebración se siguen fielmente las instrucciones que dio Moisés en su día. Las cuales fueron(1) : “... cada casa matará un cordero macho de un año, con su sangre se pintará el dintel y las dos jambas de la puerta de acceso a la vivienda, la carne se comerá asada y con pan ázimo, incluído las entrañas...”. De esas instrucciones a derivado el “Frit de Pàsco” (la Fritada de Pascua), que se elabora con las entrañas del cordero incluyendo las tripas, y que se consume puntualmente la mañana del día de Pascua, aunque en no pocos hogares, más fieles aún a la tradición, lo consumen la noche del Sábado Santo, víspera del Éxodo que se conmemora.

            En ese mismo día, Sábado Santo, se elaboran las “panàdas”(2) (empanadas) con la carne del cordero y masa ázima, como manda Yahveh o el Diós de Abraham, de José, de Moisés, de David y de todos los cristianos. Siendo esta vianda, la conserva de carne más antigua de la humanidad, pues la carne que contiene se mantiene apta para su consumo hasta cinco días.

            Para estas fechas la gastronomía balear tradicional, tiene también unos dulces llamados “crespélls, estrellas, robiòls y co-

rets” de los que la Biblia también hace mención(2). Concretamente de los “corets” que tienen forma de corazón (en hebreo “lebilot”)(3), y que en el relato bíblico fueron confec-cionados por Tamar, hermana de Amnón, hijo de David. Los “crespélls” tienen forma de estrella de seis puntas redondas, y las estrellas también de seis puntas pero finas, imitando el (“Magen”) escudo o estrella de David, también llamado por los musulmanes Sello de Salomón, y al que se le atribuyen propiedades mágicas.

            De todo ello hay que dar gracias al pueblo balear, por haber sabido guardar celosamente en secreto, la procedencia de estas tradiciones hasta el último tercio del siglo XX, en que ya se había disipado el temor a las represalias del largo brazo de la “justicia” de la Santa Madre Iglesia. Ya que de haberlo sabido ésta en alguna época pasada, ya estarían extinguidas y bien castigados sus practicantes.
            Cabe mencionar aquí, que en Cataluña tienen la costumbre germánica de regalar monas de Pascua.
            Todo lo sobre dicho hecha por tierra también, la creencia de no pocos historiadores, de que cuando llegó Jaime I de Aragón al reino de Mallorca, la inmensa mayoría de la población balear era árabe. Cuando la realidad nos demuestra que la inmensa mayoría del pueblo balear era descendiente de israelitas procedentes del Éxodo (1250 a.C.), que siguieron conservando sus antiguas costumbres incluso después de haberse cristianizado. Una prueba más de que así fue, la tenemos en la costumbre generalizada del Pueblo de dejar la llave puesta en la cerradura las veinticuatro horas del día; costumbre ésa, que a los foráneos y extranjeros se les antojaba que era un signo de gran confianza y de carencia de delincuencia. Bella costumbre, que se ha extinguido por completo a fecha de hoy, y que tuvo su principio de decadencia a partir de mediados del siglo XX, debido al enorme asentamento de delincuentes que  acompañó a la inmigración hacia estas islas por el “bum” turístico; delincuencia casi inxistente con anterioridad, según nos comenta D. Miguel de Unamuno (1916)(4) el cual se asombraba de que a diferencia de las ciudades y pueblos de la Península, en Mallorca no hubiese medigos profesionales. Pero la realidad histórica del por qué se dejaba la llave puesta en la cerradura, es debido(5) a una orden de la Iglesia, por la cual se obligó a todos los judios conversos que dejaran la llave puesta las veinticuatro horas del día, para que cualquier cristiano viejo pudiese entrar en la vivienda a cualquier hora del día o de la noche, para comprobar si a escondidas seguían pracitando su antigua religión. Prueba ésta más que palpable de que no hubo ninguna repoblación del reino de Mallorca por catalanes, pues cristianos viejos eran ellos y esa orden no hubiese sido necesaria, ni la hubiesen tenido que cumplir nada menos que el 90% de la población. 

miércoles, 7 de marzo de 2012

PER A SER UN BON CATALA



Autor: Chimo Lanuza
Extraído de Internet

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)
  
 Yo, pobre catala del sur, voldria ser un bon catala. De veres, ho intente continuament. 
 Per eixemple, faig terapia de grup –es diu “Panquetes anonims”- a on primerament mos reconeixem blaveros declarats i despres passem a contar les nostres experiencies, frustracions, impotencies, fobies, etc i acabem aconsellant-nos “els uns als altres”. Pero es fotut, em costa un monto. ¿Quines coses practique? A vore, de nit, per a dormir-me, m’imagine tota la peninsula –no, tota Europa; no, el mon sancer- coberts per l’ombra d’una marfega flamejant sobre els ciutadans terraqueus. Pero, quan em venen les arcades, ho deixe perque, en lloc de dormir-me, em posa en un estat d’ansietat molt desagradable ya que les barres roges acaben convertint-se enla meua imaginacio en barrots de preso. 
 En unes atres ocasions, em pose dos anous en la boca i intente parlar aixina, en la boca plena, per a emular el mes autentic i genuï parlar catala. Em tornen a vindre les arcades i no ho soporte; aixina es que tambe abandone tal practica. 
 Pero, clar, tot aço em produix una gran frustracio, ya que, ¿com no vaig a voler ser catala? Si tots els “sabuts” diuen que som catalans, que parlem catala, que ser valencia i parlar valencià es la nostra manera de ser/parlar catala... ¡Si Catalunya es lo mes gran del mon! I “nosaltres, els valencians”, fent la ma. 
 ¿Com nos resistim a formar part de la gran Catalunya si es tan guai? Mireu: 
 No som deu millons de parlants, no; es dona eixa cifra per allo de l’humiltat. En realitat, en som 23; si, 23 millons de parlants: Catalunya estricta, el Païs Valencià, les Illes, la Franja, L’Alguer, el sur de França, el nort de Madagascar, dos illes del Pacific, 123 habitants de Nova York, un troç de L’Irak, una ralla de Bolivia i tres tribus de l’Africa central... parlem catala. Total, aixo, 23 millons de catalanoparlants. De fet, els EEUU s’estan plantejant considerar-la tercera llengua oficial del païs. 
 ¿I com es que no vullc ser catala quan tants grans personages historics ho foren? A vore, ya sabeu que tots els grans escritors valencians i mallorquins eren catalans i escrivien en catala (Ovidi, Cervantes i Shakespeare tambe eren catalans pero, com no escrivien en catala, no conten. De moment). Pero tambe eren catalans Jesucrits, Espartaco, Colon, Confuci, el matrimoni Curie, els germans Lumière, el primer home que chafà la lluna, el segon imperi austro-hongares, el “Tercer home” i el “Último de la fila”. Els vikingos, ¿sabeu?, tambe eren catalans, de Vic –per aixo voreu en algunes pelicules de vikingos que porten marfegues en els pals dels seus barcos. L’unic personage historic que no era catala era Sant Tomeu d’Aquino, per aixo es conegut en eixe nom: Sant Tomeu d’aqui, no. 
 Pero hi ha mes. ¿Qui va formular la teoria de la relativitat que diu “tot es en relacio a... lo catala?, ¿qui va ser el primer en pegar-li la volta al mon –en l’imaginacio, pero li pegà la volta al mon-?, ¿qui va descubrir l’imprenta ans que Gutenberg –en ditades, pero imprimien-?, ¿qui es l’autentic creador de Windows que originalment es denominava “Finestres” pero adoptà la forma anglesa per allo del mercat?... ¡Catalans, tots catalans, naturalment! Lo de Hitler s’ho callen perque actualment te mala prensa. pero Hiler era d’orige catala i va fugir a una illa del Mediterraneu... catala, clar.
La paella, plat tipic catala; el “Misteri d’Elig”, catala; la Corona d’Arago, catalana; i catalans son l’orchata de chufa, el pa en tomaca, la lluna d’abril, els cants de les sirenes i la gola del llop... ¡Ai...! I nosatres encabotats en no ser-ho. ¡Es que no tenim remei!

 Petons, nois.

LLEGENDA DE LES DONZELLES DE LLEIDA




Autor: Domingo Gimeno Peña
Extraído de Internet


El catalanisme sempre ha tingut com objectiu anexionar-se als regnes de Mallorca i Valencia. L`instrument ha segut fer-nos creure que repoblacio, lleïs, peses i mides, heraldica i llengua, son de procedencia catalana, per lo tant com dia Joan Fuster "som un sol poble".
Hasda els anys 60 algunes de les hipótesis eren creibles per falta d`investigacio, pero hui totes elles resulten com a poc comiques. Per a "demostrar" la repoblacio catalana del Regne de Valencia donen com a prova la llegenda de les 300 donzelles de Lleida. (i se queden tan tranquils) 
Pere Tomich cronista catala de mitat del sigle XV, molt criticat pels seus destarifos, pero lo que els conve ho accepten com a historic, va ser el primer en dir lo de les donzelles. Beuter (1538) va replegar la noticia afegint detalls de la seua collita i finalment Escolano va rematar l´obra afegint noves aportacions. Al referir-se al asedi de Valencia Escolano diu: "y por que antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad…… en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos". 
Nos fixarem en alguns detalls que demostren la falsetat d`esta llegenda. La ciutat de Valencia va capitular, per lo tant l`ocupacio va ser pactada en dia i hora, entrant les tropes cristianes en la ciutat per la porta i sense oposicio. Per lo tant lo dels tres lleidatans trencant el mur no es possible i menys en un trabuc, que en temps d`Escolano ya existia, per aixo el nomena pero quan la conquista encara no, sent per tant una invencio seua. 
En quant a lleis, moneda i peses i mides. Els notres Furs no tenen res que vore en les "Costums" de Lleida, per lo tant no nos les van dur, ademes en 1238 Lleida utilizava les peses i mides d`Arago i comerciava en la moneda jaquesa,distinta a la primera moneda valenciana, el flori, i les peses i mides valencianes tenien paritat propia, distinta a totes les demes. 
En relacio a la repoblacio, segons els distints historiadors li calculen a Lleida en1238, entre 1600 i 4000 habitants, acceptant els calculs mes optimistes i aplicant la pirámide d`edats de l`epoca, Lleida i el seu entorn no disponien de donzelles en edat de casament per a vindre a Valencia, ni en un numero moltissim mes reduit del que assegure Escolano.
 Per ultim el portic a on estan les cares es d`estil romanic, per lo tant construït sigles abans de la conquista, lo que fa impossible que les cares representen als lleidatans. 
Com podem vore es difícil en tant poc de d`espai dir tantes barbaritats, pero a pesar de aixo, en llibres de texte, escoles i publicacions continuen mantenint la llegenda. El profesor Sanchis Guarner dia : "es sert que els valencians admiten llur ascendencia lleidatana, i aixì el cronista valencià Beuter (1538 ) creu que les famoses tres-centes donzelles de LLeida per manament de Jaime I foren dutes a Valencia per la poblacio cristiana del nou regne, foren les que dugueren la llengua catalana, per aquella pintoresca raó que donà el tortosì Despuig ( 1557 ): per ço que les criaturas mes aprenen de les mares que no dels pares". 
Com en esta historia cada u que la conta, fa el seu afegitò, yo fare el meu : Per a celebrar l`arribada de les dones, van fer com recentment en el poble de Planes, una gran festa en la plaça, van menjar "butifarra catalana amb mungetas, i se van fartar de ballar la sardana". 
* Temas Valencianos. La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Antonio Ubieto Arteta.

CONTRACCIÓN Y YUXTAPOSICIÓN




Por Ricardo García Moya
Las Provincias 7 de Junio de 1998


Pon, pon, pon... dia tras día.  Las dominicas recoletas de Villarreal no sabían qué hacer. Cuando el silencio debía acompañar al recogimiento, el impacto de pelotas destrozaba la paz del convento del Corpus Christi, hasta que la superiora suplicó al virrey de Valencia en 1691 que "trasladara de sitio el juego de pelota que hay delante de la puerta" (ACA, D. 230, 1691). Esto sucedía en el norte; en el sur, comó era habituel, Alicante incordiaba a los ilicitanos: "Alicante embarga mercaderias en el puerto de Santa Pola a los vecinos de Elche" (ACA, D. 244, año 1691). Aunque lo que asombraba a todo el Reino eran las aventuras del canónigo Llop al pie del Benacantil; pero esto lo dejo para el final (sólo pretendía una introducción liviana).
El  idioma  valenciano  de  las monjas de Villarreal y del canónigo Llop utilizaba la contracción ("pa en oli", panoli) y yuxtaposición ("vi agre", vinagre) para formar palabras o elidir grafías. Estas leyes se alteraron con la introducción del apóstrofo en el siglo XVIII, aunque pudo retrasarse en obras impresas por la carencia material de los mismos. Todavía en 1802,  la viuda  de Martín Peris -dueña del taller de la calle del Pozo- advertía que "no ha observado la más propia ortografía de la lengua valenciana por faltar los apóstrofes (sic) en su imprenta"; lo que indica la feble memoria del pueblo. La "más propia ortografía de la lengua", referida a los apóstrofos, apenas se remontaba a dos décadas.
Antes y después de 1707 (fecha que no supuso ruptura ortográfica ni léxica) muchos prosistas y poetas valencianos huían en sus obras del vulgarismo de la elisión: "de or", "casoles de olors", "al Angel li ha dit" (Fiestas del Carmen, Valencia, 1622). Si hoy escribiéramos "de Oriola" nos tildarían de incultos, aunque tal construcción era la admitida en la cancillería real, y así aparece escrita por doctores como Pere Montanyes en el libro de capítulos "de Oriola  y Alacant", en 1613. El notario Carlos Ros, ya en el XVIII, alternaba contracción y yuxtaposición con las formas completas ("al amich, al home, de adages"); regla que también hallamos en algún coloquio de escritor culto coetáneo de Ros: "qué direm de este sígle" (BNP Ms. 419).
Con el ñoño romanticismo, junto a pastiches léxicos neogóticos y quincalla provenzal, el advenedizo apóstrofo fue admitido por los valencianos, pero no la unidad con el catalán. En el siglo siguiente -en el cacareado año 1932- el firmante más cualificado de las normas de Castellón sacaba a luz la "Ortografía valenciana", con su protesta por "l´Ortografía imposada per l'Institut d'Estudis Catalans" (p. 64) y la denuncia contra la politizada unidad de la lengua, "per les diferencies marcadíssimes en una i atra llengua" (p. 64). Tentado y premiado por el IEC, también Fullana caía parcialmente en el cepo normalizador.  Un  nimio ejemplo lo ofrece la preposición "pera, así escrita por el filólogo de Benimarfull en su "Estudi de filología" editado por Lo Rat Penat en 1908, y que tanto él como la institución alterarían posteriormente por influencia del IEC. Con valor semántico y función sintáctica distinta a las preposiciones a y per, los catalanes de principios de siglo la transformaron en la compuesta "per a", enumerándola como una más: a, per, per a, etc. Actualmente, esta arbitrariedad se ha filtrado en los lugares más insospechados; no sólo en la falsa Gramática valenciana de la Generalidad, que da como paradigma la construcción: "per a la febre" (p. 206); cuando en idioma valenciano anterior al toque fa- briano de 1911 sería "pera la febra".
El diccionario de Escrig y Llombart mantenía la grafía en 1887, dando ejemplos: "pera anar més  cómodo". Igual criterio adoptaba Carlos Ros en sus "regles pera escriure" (Cartillas, 1751 ). En 1561, el áulico Luys Milan anotaba: "pera mal marit" ("EI Cortesano"). A pesar de su clasicismo, la grafía compacta no gustaba a Fabra, y desde 1911 comenzó la mutación de "pera" en "per a". Incluso hubo filólogo a la violeta que maquinó crear la voz comá. La frase "com a caps de bandolers" ("Luces de Aurora". Valencia, 1665, p. 334) se transformaría en "comá cap".
La inmersión, ¡ay!, lo aprovecha todo. Así, por influencia de la sintaxis de los mallorquines llegados después de 1609 a zonas de la Marina y Aitana, los medios usan la expresión "bous al carrer" aunque el festejo se celebre en la restante zona del Reino. El licenciado Serres, en 1669, nos recordaba el uso de la preposición en: "la festa dels bous allá en lo mercat" (Real Academia, Valencia p.103). En fin, como lo pro metido es deuda les doy un apunte de la historia citada al inicio del artículo.
El casco antiguo de Alicante -templo del calimocho- alberga entre etílicos vapores el fantasmal recuerdo del canónigo Llop, libertino que alcanzó merecida fama en el Imperio de Carlos II. No tuvo seguidores, ni sus enseñanzas fueron modélicas; jugaba a naipes, alternaba con comediantas y manejaba la espada como Cyrano, dando fe de ello el mandoblazo que en la noche del 4 de octubre de 1681 asestó en el cráneo al "secretario del obispo de Orihuela, cortándole la oreja". Fue castigado con la pena que más dolía a un alicantino del 1600: "Desterrado del Reyno de Valencia,  sin  poder  entrar en Orihuela ni en todo su obispado". Es, repito, una historia inédita; pero la Batalla de Valencia impide que nos ocupemos de la misma. Tengan en cuenta que en estos días, los jóvenes valencianos son forzados a examinarse de catalán -ese del amb, del esport, del xai.. -en todo el Reino.

martes, 6 de marzo de 2012

DICTAMEN DE LA A.V.L. PERA CATALANISAR L'ENTITAT DE L'IDIOMA VALENCIÀ



Autor: Valencia d'Elig

  (Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 Comentaris fets al dictamen del 9 de febrer del 2005 de l'Academia Valenciana de la Llengua (A.V.L.) en el que els seus academics catalanistes, sense necessitat alguna i sense que ningu s'ho demanara, han dictaminat que l'idioma Valencià i l'idioma català son els mateixos, anant en contra del sentir majoritari de la societat valenciana i de totes les manifestacions contraries a dita "unificacio" que al llarc de l'historia han segut vertides pels més prestigiosos escriptors i investigaors valencians i forasters.

 Es més que evident que desde fa uns decenis la faena de catalanisacio que ve patint la societat valenciana a mans del sistema propagandistic i institucional pancatalaniste està donant els seus fruts i més encara despues* d'introduirse dins de l'Academia Valenciana de la Llengua desde a on desplega obertament i sense obstaculs la seua faena catalanisaora que te coma objectiu ultim l'assimilacio del poble i les terres valencianes dins del artificios i fictici proyecte politic conegut com els "Països catalans".
  
"Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià" (dictamen)

 Monestir de Sant Miquel dels Reis
 València, 9 de febrer del 2005

 PREÀMBUL

Normes de Castelló, l’any 1932...
...el sistema acordat seria, en el futur, «rectificat i millorat», «a base d’amples acords» superadors de punts de vista diferents...

 (¿A on estan eixos amples acorts que justifiquen la substitucio de les "Normes de Castelló" per la normativisacio catalana del I.E.C.? La A.V.L. no utilisa actualment les "Normes de Castelló" (ya de per si catalanistes i mal fetes) sino un calc de la normativa catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) sense que mai s'haja pres ningun "ample acort" entre els diversos sectors valencianistes que ho valide).
...
 la qüestió de l’entitat de l’idioma i de les implicacions onomàstiques que se’n deriven dista encara d’estar superada des d’una perspectiva sociolingüística, a pesar que, des del punt de vista de la ciència filològica, per una banda, i de la legalitat estatutària valenciana, per l’altra, el tema es puga considerar resolt.

 (Sociollingüisticament està perfectament resolt encara que el dictamen de la A.V.L. diga lo contrari. La disciplina cientifica de la sociollingüistica determina de manera precisa que l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del català, per tant es mentira lo que el dictamen de la A.V.L. diu i eixa alusio es producte de la visio d'una "elit illustrà" pancatalanista que amaga lo que realment diu la disciplina cientifica de la sociollingüistica).

...
 Com és sabut, un sector de la societat valenciana considera que l’idioma propi dels valencians coincidix amb la llengua que es parla en altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, mentres que un altre sector considera que és una llengua diferent.

 (La part que considera que l'idioma Valencià es una llengua diferent al Català es significativament molt més gran que la que diu que l'idioma Valencià es el mateix que l'idioma Català, lo que passa es que els pancatalanistes tenen darrere tot el sistema propagandistic català que magnifica i amplifica artificiosament eixes veus catalanisaores).

 DICTAMEN

1.
...la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra...
...Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic»...

...Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.

 (La llengua propia i historica dels valencians es la que ara mateix tenim i parlem els valencians coma poble socio-politicament diferenciat i que desde una correcta perspectiva sociollingüistica se tracta de "llengua Valenciana", "Valencià" o "idioma Valencià", un idioma diferenciat i independent del Català o del que siga. Per atra part, ademes de desijable, es exigible a la A.V.L. que comence a substituir la normativisacio catalanisaora de l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) que ara mateix oficialisa pera la llengua Valenciana, per una atra propia i genuinament valenciana, algo que hauria d'haver fet ya fa molt de temps tal i com ho exigix el seu reglament).

2. El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües del món...
...Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil;...

 (¿ Per qué no presenten el cas del Gallec i el Portugues, el Chec i l'Eslovac, el Servi i el Croata a on cada idioma es independent l'u de l'atre i conten en les seues normatives diferenciàes i independents ? Eixos tipos de casos tambe son molt habituals i no existix ningun problema en que dos idiomes que son molt pareguts vagen cada un pel seu cami, més encara si la societat que el parla ho vol majoritariament aixina (com es en el cas dels valencians)).

3. La llengua és un vehicle de comunicació i de cultura. Compartir una llengua, per tant, equival també a compartir el llegat cultural que s’ha transmés en eixa llengua...

...francesos i quebequesos, que compartixen el francés; entre portuguesos i brasilers, que compartixen el portugués, o entre anglesos, irlandesos, nord-americans o australians, que compartixen l’anglés, etc...

...I això sense perjuí que cadascun d’estos pobles tinga la seua entitat política, social i cultural pròpia.

 (Lo que la A.V.L. deuria de manifestar es que el poble Valencià no es producte d'una "implantacio catalana" tal i com subliminalment sugerix en alguns dels eixemples indicats. Per atra part les seues paraules convindria que les tingueren en conte tots els politics i institucions politic-culturals catalanes que de manera manifesta i declarà defenen uns "Països catalans" politics a on claven sense ningun tipo de fonament a la Comunitat Valenciana).

4. En l’àmbit territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua pròpia dels valencians ha rebut majoritàriament el nom de valencià o llengua valenciana...

...la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània (annex 4). Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català,...

 (Es completament fals que la societat valenciana tinga una consciencia de "llengua compartida". Ademes, la consciencia llingüistica d'un poble evoluciona i tota mida involucionista per tornar arrere té un component fasciste i anti-natura que en este cas amaga ambicions politiques imperialistes ("Països catalans"), hui en dia la societat valenciana no te ninguna necessitat de "compartir" la seua llengua Valenciana en ningun atre territori (entre atres coses perque els valencians sempre ham estat separats del catalans), lo que fa falta es que se regularise i normativise el Valencià segons les caracteristiques propies i genuines del parlar valencià (cosa que ara la A.V.L. no fa). Ademes es del tot fals el que els valencians considerem al nom "català" coma sinonim pera "idioma Valencià" o "llengua Valenciana" (sino que majoritariament es tot lo contrari).

5. La denominació de valencià és, a més, l’establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Per tant, d’acord amb la tradició i amb la legalitat estatutària, l’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble. Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua. Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana, sense que este ús implique que es tracte d’un idioma diferent del compartit amb els altres territoris ja indicats.

 ("Valencià" es el terme més adecuat pera denominar l'idioma dels valencians. Tambe se considera valit el de "llengua Valenciana". Pero en ningun cas els termens de "Català" o "llengua Catalana" se mencionen coma valits pera ser utilisats coma denominacions de l'idioma dels valencians ("Valencià"). En este punt la A.V.L. resol que nomenar coma "català" l'idioma propi parlat pels valencians es una possibilitat que queda fora de la llegalitat vigent. Per atra part, com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià si que es un idioma diferenciat i independent del Català no te ningun sentit que el terme "Valencià" puga ser utilisat pera denominar tambe l'idioma parlat en Catalunya o atres puestos).

6. És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

...l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col•laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents...a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada.

 (Com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del Català el nom a utilisar en "l'exterior" no pot ser atre que el de "idioma Valencià", "Valencià" o "llengua Valenciana").

7. En relació amb el model de codificació de la llengua...

...El que es proposa, per al conjunt de la llengua és, per tant, una codificació policèntrica alhora que convergent.

 (Com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del Català la codificacio de l'idioma Valencià ha de ser genuinament valenciana sense tindre que "convergir" en el Català o atres idiomes emparentats. Seria convenient que la A.V.L. substituira la normativisacio catalanista que ara mateix oficialisa per una atra propia i genuinament valenciana si es que de veritat tant li interessa salvar a la verdadera llengua Valenciana).

8. Partint d’estos criteris, en l’àmbit territorial valencià, la codificació s’ha fet i es fa d’acord amb un model que incorpora les característiques pròpies dels parlars valencians, tal com es reflectix en els acords normatius adoptats fins ara per l’AVL.

 (Aixo es fals, la A.V.L. hasta* ara ha fet lo que l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) l'ha manat, deixant fora de la normativisacio de l'idioma Valencià moltes senyes propies i genuines del Valencià i implantant artificiosament atres senyes catalanes forasteres a la llengua Valenciana).

9. Sense perjuí del que assenyala el punt anterior, en els usos oficials i institucionals de l’idioma que, amb un abast general, es facen fora del conjunt de tot el seu àmbit territorial, s’hauria d’utilitzar un model de llengua convergent.

 (Com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del Català, no te ningun sentit en fer un model convergent o "pastiche artificial" de Valencià i Català pera "l'exterior". L'idioma Valencià te el prestigi i l'integritat pera representarse per ell mateixa en l'ambit que siga. Si els academics de la A.V.L. son uns acomplexats o colaboracionistes dels catalans i no tenen la dignitat pera defendre el genui idioma Valencià aci i a on siga, lo millor que poden fer es dimitir i deixar a gent verdaderament valencianista que defenga en orgull la verdadera llengua Valenciana).

- l’AVL...insta totes les institucions valencianes, les administracions, els poders públics i el sistema educatiu, així com els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i les empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic a ajustar les seues iniciatives en defensa de la denominació i l’entitat del valencià als principis i criteris continguts en el present dictamen...

 (Be està que els que utilisen el terme "català" en conte d'idioma Valencià el substituixquen pel de "Valencià" (per eixemple l'universitat i les institucions catalanes) i que ademes utilisen una genuina codificacio valenciana en conte de la catalana).

- l’AVL fa una crida a tots els parlants del nostre idioma perquè, amb la màxima generositat i flexibilitat, cooperen en la solució del denominat conflicte lingüístic valencià amb sentit comú i visió de futur.

 (La "generositat i flexibilitat" no han de donar peu a l'irresponsabilitat o al "deixarse catalanisar". La perspectiva de futur que la A.V.L. li dòna a la genuina i verdadera llengua Valenciana en els acorts, normatives i codificacions que ara mateix oficialisa es prou curta. Per tant, si volem donarli a l'idioma Valencià un futur més llarc, la A.V.L. tindra que descatalanisar tota la normativa que ara oficialisa, començar a pensar en clau estrictament valenciana i deixar de ser una mera comparsa de l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.)).


 Es una vergonya vore com estos membres de la A.V.L. apesebrats uns per un jornal millonari i catalanistes atres al servici de la maquinaria imperialista catalana no fan una atra cosa que destruir i desprestigiar cada volta més la Llengua Valenciana en conte de defendrela en orgull i conviccio.

 Si l'actual govern valencià tinguera una miqueta de decencia i fora honest en els valencians, en conte de beneir este dictamen lo que faria es dissoldre esta academia de vergonya i obrir una atra nova en academics verdaderament valencianistes amants de la seua genuina i independent Llengua Valenciana. 

EL VALENCIANISME NO ESTÀ DE MODA - MÉS ALLÀ DEL 27-05-07




Autor: Joan Benet

La data del 27 de maig del 2007 marcava un abans i un després en el valencianisme polític, puix era un poc com el renàixer del valencianisme polític, en el qual havíem posat molts de nosatres totes les esperances.
Ya feya molt de temps que el valencianisme polític no estava representat pràcticament en cap lloc, i en una incidència mínima en la política, pero des d'un bon grapat de temps abans de les eleccions del 27 de maig de 2007, el valencianisme polític s'havia posat les piles per a que en les eleccions, per lo manco traguérem 'un poc' de representació política, per a que des de dins de la política, és poguera defendre tot lo nostre, lo que realment és "lo nostre", pero els votants han decidit que, "El Valencianisme No Està De Moda".
És cert que al partit socialiste se li ha donat un toc d'atenció, per tot lo que fins ara li ha fet a Valéncia, pero no és manco cert que els mateixos que li han donat eixe toc d'atenció al partit socialiste, han recolzat la política i la postura del partit popular, un partit que per Valéncia ha fet manco que cap dels atres, molt al contrari, li ha fet més mal a Valéncia que tots els atres junts. ¡Quina pena que els valencians tingam una memòria tan curteta i que en quant nos diuen quatre cosetes boniques a l'oït, se nos oblida tot lo que abans nos han fet.
Ara, el valencianisme polític no te cap representació i a soles nos queda, de moment, el valencianisme cultural, pero com és sabut per tots, el valencianisme cultural oficial, ho meneja actualment el valencianisme polític, i al valencianisme polític en un molt alt percentage ho meneja el catalanisme, directa o indirectament; per lo tant com en un simple silogisme, el valencianisme cultural oficial depen del valencianisme polític i ad este ho controla el catalanisme, per lo tant el catalanisme controla el valencianisme cultural oficial... ¡Manco mal que encara queden entitats, associacions i persones de tot tipo, com yo mateix, que no nos controla el valencianisme cultural oficial!
I encara que "El Valencianisme No Està De Moda", ara, més allà de les eleccions municipals del 27-05-07, sempre quedarem eixes persones, associacions, entitats, per a dir a tot lo món i per tot arreu, "Soc valencià, en molt d'orgull"
¡Vixca Valéncia! ¡Vixca la Llengua Valenciana!
I com sempre, seguirem esperant eixe moment, eixe moment en que el valencianisme polític entre en el món polític per dret propi... ¡Que segur arribarà!

EL DICTAMEN DE LA AVL. ES EL NOU DECRET DE NOVA PLANTA




Entrevista a Joan Culla:

VALENCIA HUI

25.04.07 | 02:00. 

J.Ferrer(vh).- Joan Culla (Valéncia, 1959 ) aborda en esta entrevista l’ imposició del castellà en el Regne de Valéncia a partir de la derrota del 25 d’Abril que significà l’abolició dels Furs. Segons Culla portem 300 anys d’imposicions llingüístiques; ahir era el castellà i hui és el català.
Per qué durant la Guerra de Succesió els valencians decidiren colocar-se del costat de l’Archiduc Carles i no de Felip V de Borbó?
Ahí hi ha dos qüestions fonamentals. La primera és que el Regne de Valéncia juntament en el d’Aragó tenien una posició més nacionalista. Ací imperaven els Furs i sabiem de sobra que Felip V volia implantar un sistema centraliste i absolutiste. Ací predominaven més les Corts que el rei i el rei volia sobretot tindre eixe poder absolutiste. Per atra part el poble ho estava passant molt malament a nivell de càrregues fiscals i d’el senyoriu imperant. La societat estava estructurada de tal forma que li convenia més recolzar a l’Archiduc Carles.
¿Qué significa la derrota d’Almansa per al Regne de Valéncia en termens polítics?
Passar de ser una democràcia en autogovern i lleis pròpies a ser una dictadura absolutista i centralista, que era el model que hi havia en França i que adoptà per a tota Espanya. Passàrem de tindre unes Corts que feen lleis que el rei havia d’acatar a tindre un rei que fea ell les lleis sense que li importara res les Corts.
Vosté asegura que a partir de la Batalla d’Almansa, el castellà s’impon per la força.
¿Cóm s’impongué el castellà en el camp de la justícia?
En la justícia s’impon a través dels relators. En els juïs el poble parlava en valencià pero a partir d’aquell moment els relators fan tota la seua faena en castellà.
¿I en l’Església?
La jerarquia eclesiàstica feu molt de mal al valencià. A partir de 1744, l’arquebisbe Mayoral, que per a vergonya dels valencians té un carrer, pregonà per totes les esglesies el ‘Item prohibitiu’ que diu: “L’idioma castellà és el que en este temps s’usa regularment en tots els tribunals, per lo tant manem que en avant s’escriguen totes les partides en llengua castellana, ficant els llinages en la conformitat que sonen en valencià. El bisbe d’ Oriola anà més allà i obligà inclús a que els sobrenoms foren traduïts al castellà i que per cada sobrenom que es trobara en valencià, el cura o tinent que l’haguera escrit seria multat. El control de l’Església per castellanisar la societat arribà fins al punt d’ exigir que “s’escriguera en tinta negra i de bona calitat”.Fins ad eixos punts arribà el control.
Tots els noms valencians, tots els documents parroquials, tot en definitiva, passà al castellà.

¿I cóm s’implantà el castellà en l’ensenyança?
Fins a Isabel II, en la llei Moyano, no s’oficialisa l’ensenyança obligatòria en castellà. Pero és que hi ha un document de 1787, setanta anys abans de la llei Moyano, a on les autoritats diuen: “I no permeta el mestre que els chiquets i chiquetes no parlen en idioma valencià sense que se’ls instruïxca en el castellà per a millor pronunciació”. ¡Mira fins a quin punt se va fer sanc en el Regne de Valéncia en el tema idiomàtic!
Inclús els mateixos borbònics no donaven crèdit a lo que feu Felip V. S’empleà en massa contundència contra el Regne de Valéncia. Com si haguera de ser un botó de mostra de lo que li passaria als atres si no obeïen. La repressió fon més forta ací. De fet, Aragó i Catalunya recuperaren alguns privilegis pero Valéncia cap.

LA GUERRA DE LAS GERMANIAS (XVII)




Document num. 26

Font: Archiu del Regne de Valencia. Real 168 f. 112 y 112 v.

Valladolit, 13 de març de 1.523 – Disposicio del Rei instant als deudors del monasteri de la Trinitat a que es pagaren les pensions de censals que per causa de les Germanies s’havien suspendit.

“Don Carlos. Als spectable, nobles, magnificos y amats consellers nostres lo lochtinent general nostre que hara es eso per temps sera en lo dit Regne de Valencia regiente la lochtinencia general portanveus de nostre general governador, batle general, justicias y atres qualsevols officials maiors y menors en lo dit regne constituyents y constituidors al qual o als quals les coses deball scrites en qualsevol manera pertanga y las presents presentadas seran: salut y dileccio.

“A nos es stat regorregut per part de les devotes y amades monjes del monasteri de la Trinitat de Ciutat de Valencia dient que, per causa de les revoltes passades de aquex Regne, moltes persones per diverses vegades han recusat pagar les pensions de censals y sen fos que cascun any acopstumbran prestar al dit monasteri y de atres censalistes, axi per se pot haver presta ni cumplida paga impedint o algunes moratories, per los quals coses que les dites  mmonjes no tenen atra cosa mer certa que de alimentarse ni pagar les anuals de les mises que responen sentirse molt agreugades,  mos han fet molt humilment suplicar fos de nostra solita clemencia provehir los de concedent remedio de iusticia e nos, perque de manera cosa insta ab tenor de les presents de nostra certa sciencia auctoritat real, vos deiem y manan per primera y segona iussions que per justicia compellian a totos y qualsevol universitats y sengulars persones de aquex regen que ara o per avans sian en alguna manera debitores a las ditas monjas a pagar tot lo que debran axi per raho de censos, censals, com per atres qualsevols causes en sens ab totes les despesses, danys y dannajes que per tardança de la paga han conseguts y convendran fer y sostindre, per las ditas monjas no obstant qualsevol moratorias, que las tals persones o universitats hauran obtengudes de las quals en lo que toca a las ditas monjas, volen que en manera alguna no pugan alegrar e gran dany de fer lo contrari en manera alguna si nostra gracia tenin casa y la pena de mil florins dor de Arago a nostres cofres aplicadors desigan no incorrer con axi proveesca de la  nostra tota contradiccio cessans. Data en la villa de Valadolit a XIII dias del mes de march dit any de la nativitat de Nostre Senyor mil DXXIII”.

LA MENTIRA SOBRE “ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA” (III)



Autor: Agusti Galbis

Continuant possant de manifest tant l´incorrecte metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats del seu llibre que dona titul a l´articul, començarem parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem en “Berengario de Montecathano”, “Petri de Cabeçon”, “Bernardo de Roma”, o “Gomicio de Soria”. Sense dubte, poden representar procedencia, pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste” o “Berengarius de Montpao, dertusensis”, vegem que el toponim no referix a l´orige. Tambe es frequent, que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions. Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se tant al de la Conca de Barberà com al d´un llogaret de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot, va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans, tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia valenciana” que ya hem citat.

Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” (p.356), i de 1261 la de “Mahometo Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians no poden ser els descendents dels valencians de l´epoca visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio ecclesiae valentinae), o conversos, seguiren vixquent, de forma majoritaria, en esta terra? La major part d´ells, mantindrien les seuen propietats, llevat d´alguns, que per una necesaria reorganisacio, rebrien noves donacions.

Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar, que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la “repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte, en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat en Valencia en l´any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila, nº 1426, pp 502-503; Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom, hauràn segut contats per Guinot com a catalans.

Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que “La presencia d'occitans segurs es insignificant” (p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una «València occitana» ni d'altres orígens «foscos» o «amagats».”(p.241) ¿I perque li molesta? Trobem la resposta en l´apartat “La llengua catalana fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l´Universitat de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas prevalencianas”, quan, parlant de l´occità en relacio al català diu: “és cert que aquestes dues llengües s'assemblen, sobretot en l'època més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d'arribar a destriar l'una de l'altra)” Pero Burns, en la p.229 de "El Regne Croat de València", parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els seus subdits de Montpeller l´havien acompanyat a la croada valenciana i s´havien quedat per instal·lar-se a València en nombre tres vegades superior als de Lleida, i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una secció especial dins la ciutat conquistada.”. De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans, es que tambe els llinages eren pareguts, En la p.330 de la "Historia de la literatura española" de MG Ticknor, traduida per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors “que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”, en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo de Miraval”. En “Annales du Midi” (p.538), trobem a “Pétri Doménech” i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans Carbonell”. ¿Quants occitans d´orige, vinguts directament, o indirectament d´unes atres regions d´Espanya, ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur que moltissims.

Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta “ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en els dos articuls precedents, hem vist que una ciencia real, la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”, desconcertada, es preguntarà ¿I d´a on venim els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”. Traduixc de l´angles: “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”. De l´estudi de 15 pobles del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen a la conclusio de que “Valencia s´alça en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns atres pobles que han ocupat l´area Mediterranea durant diferents periodos historics”

I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia genetica. Els pobles endogens tendixen a l´atrofia. Pero la nostra condicio de poble obert, no ha d´impedir que guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni de traidors a esta terra, ni d´aquells que en la seu pasivitat donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia com a poble.

CONTSTACION A: ?QUE ES EL ALBALAT?




Por Ricardo García Moya
 Las Provincias 15 de Diciembre de 1996


Unos lectores de LAS PROVINCIAS (6-XII-96) se interesaban en EI Cabinista por el              "albalat del Turia", hecho que me reconforta. Me explico: hasta ahora, cuando he dado a conocer noticias como el secuestro en el mál Ilamado Archivo de la C. de Aragón  (nombre impuesto cuando ya no existía tal estructura política) de los documentos del Reino de Valencia robados por Na- poleón en Simancas, y taimadamente devueltos a Cataluña, contrariando órdenes reales, siempre habían caído en saco roto.
Respecto a "¿Qué es el albalat?" sólo puedo contestar que, sin duda alguna, es el nombre va- lenciano de una planta de las que formaban la flora del Guadalaviar. Lo pueden comprobar en el fondo antiguo de la sala Cervantes de la Biblioteca  Nacional de Madrid. Allí tienen "La breve y sumaria relación de la vida, muerte y milagros del venerable Pres. Mos. Fr. Hier. Simón Valenciano" (Signatura  R.  3/67.912)  de  Domingo Salcedo, impresa por Felipe Mey en Segorbe el año 1614. En los versos 47 y 48 leemos: "lo trebol lo poliol, lo albalat, lo almoraduix y lo mandastre oloros" (p. 195) como plantas del Turia.
Respecto a su denominación botánica -o en castellano, catalán y gallego- no tengo medios para averiguarlo. Mi equipo asesor se reduce a una infiel caniche que sólo investiga aromas de guisos  y,  para  asuntos  serios,  un Sant Vicent Ferrer decimonónico que heredé de mis tías relojeras de la Bolsería. Tampoco mis contactos con el mundo cultural pueden ayudarme, pues són más escasos que los de San Pacomio en la Tebaida egipcia. Y tengo motivos para ello.
Les cuento mi último escarceo por la selva cultural. Cuando localicé  la  "Marcha  Patriótica  del Exército del Reyno de Valencia", me pareció un hallazgo interesante, pues podría acompañar me- diante su orquestación -además del Himno Regional- en actos solemnes como los del 9 de octu- bre (para que no fuera todo música de pasodobles).
Nadie, absolutamente nadie en el melómano Reino de Valencia (salvo LP) se interesó por el tema. Ningún profesor de música, ninguna banda de ciudad, villa o viIlorrio; ni siquiera a Manolo el del Bombo le picó la curiosidad sobre la melodía que acompañó a nuestros antepasados cuando se liaron  bayonetazos con los franceses por Burgos, Soria, Navarra y Zaragoza.
Igual que con "Señeras valencianas y pendones catalanes", inicié una humillante peregrinación, ofreciendo (gratis, por supuesto) la composición militar del Reino; hasta acabar en manos de un ca- tedrático del Conservatorio de Alicante.  Entregado  el  documento escuché unas palabras -creo que company y vesprada, en lugar de companyer y vesprà- que indicaban su contaminación inmersora, y el ridículo que estaba haciendo un servidor.
Ha pasado más de un año. Sospecho que la partitura está en poder del enemigo y no sé nada de la "Marcha del Exército del Reyno". No me sorprendería que la estrenaran  -orquestada  a  ritmo  de sardana- en el Palau de la Música  de  Barcelona. ¿Comprenden por qué me alegra que, en El Cabinista, algún valenciano se interese por el albalat del Turia?
Si la Universidad de Eliseu Climent -antes Ilamada de la Virgen de la Sapiencia- no gastara miles de millones en catalanizar a nuestro Reino, seguro que algún departamento  (Botánica,  Ingeniería Agrónoma, Historia de la Ciencia, etc.) habría resuelto el problema del albalat. Pero es más cómodo limitarse a copiar los nombres vegetales que legaliza  el  Institut d'Estudis Catalans en sus diccionarios.
Sin ir más lejos, el miércoles 4 de diciembre apareció por Agrónomos el  Premio  Nobel  Miquel Vilalta, secretario de la Unió de Llauradors y Ganaders del Reino de Valencia (lo traduzco para que lo entiendan, pues ellos dicen no sé qué de "ramaders" y de "país") para impartir una conferencia sobre el agua y el proceso de paz en Palestina; aunque en el folleto anunciador encontramos la inocente inclusión de una poesía en catalán. Los temas que preocupan a Miquel Vilalta son: proceso de paz en Palestina, desarrollo rural en Oued Malha (Marruecos); centro de planificación familiar  en Amman (Jordania); desarrollo integral de la tribu de los Beni Rachen; cooperativa de miel  en Xauen, etc. Es decir, nada de la Vega Baja, el Maestrazgo, el poliol, el albalat o las propiedades de la matapusa.
Y último parte de la Batalla de Valencia. ¡Vaya desconcierto que ha motivado la aparición del nombre "albalat" entre los batallones inmersores!  Sus circuitos mentales no conciben que el general Corominas desconozca el término, y que el tren de suministros -más conocido como Diccionari  valencià-català- balear de Moll- tenga la armería vacía en el mismo asunto.