RONDALLES DEL PARE GUINOT (III)

EL PRINCIP MALALTUÇ

Artana, Estiu 1995

Autor: Josep Mª. Guinot i Galan

El Pare Guinot.

En un temps molt antic hi havia un rei que tenia un fill groguiç, malaltuç, sense ganes de menjar, ni de fer res. Per aixo el mimaven i li concedien tot lo que desijava. No obstant aixo era animos: les forces fisiques no corresponien als seus somis de grandea: ser un cavaller esforçat i mamprendre la conquista d'un gran regne lluitant contra jagants en batalles descomunals.
Al princip el visitaren els meges de mes fama i no conseguiren curar-lo. Pero no se qui va dir que en una montanya molt alta es criava la medicina que ell necessitava: un frutal que produïa unes pomes d'or que aumentaven les forces de qui les tastava.
El princip, qui a pesar d'estar tant debil tenía ganes d'aventures, demanà permis a son pare, qui es resistia a donar-li'l, i sense cap acompanyament, es llancà a la conquista del fruit dorat que li havia de donar la salut.
Quan el princip passava pel carrer, montant en el cavall blanc que li havia regalat son pare, la gent exclamava: ¡mira, pareix un llapis damunt d'un cavall! Tan primet estava.
Anant de cami se li va fer de nit i buscà estage en una caseta del campo En la caseta vivia una agüeleta que els donà hostage, al princip i al cavall. El pricip li demanà informes a la velleta sobre l'arbre prodigios que tenía aquells fruits que donaven tanta força. La velleta li va donar la següent informacio:
Camina en la direccio de l'estrela polar, sense girar ni a la dreta ni a l'esquerra. Passaras per una montanya molt escarpada. En mig del bosc trobaras un jagant. Este te posarà a prova. Si la superes, te deixarà seguir el teu cami. Despres seguix alvançant. Al final del cami voras la pomera dels fruits que donen força.
Al sendema de mati, el princip es despedix de la velleta, puja al cavall i mampren el seu cami. Cavalcant de dia i descansant de nit va sempre en la direccio que la velleta li havia indicat. Arriba dalt de la montanya, dins d'un bosc espes, i alli li ix un jagant, alt com un campanar.
¡So! -li diu el jagant al cavall, agarrant-lo dels ramals. Obliga a descavalcar al princip i li diu en una veu molt grossa-:
Pel cami que portes, ya veig que te dirigixes a l'hort de la pomera de les pomes de la força. Pero has de saber que no te deixare passar avant si no me demostres ta superioritat en alguna cosa. Com yo me considere superior te deixe que tries la prova.
El princip en vore al jagant tant alt en les cames obertes, va tindre una inspiracio i contesta:
En seguida. A vore si tu pots fer lo que yo faig.
I puja damunt del cavall i li passa al jagant entre mig de les cames.
El jagant, tot sorpres per l'inteligencia del princip i no volent fer us de sa força, exclamà:
M'has guanyat. ¡Pots seguir avant! Pero en una condicio: que en tornar no passes per aci.
El princip seguix el seu cami, ara diferent, mes planet, mes ample, vorejat de verdor i floretes, i arriba al'hort de la pomera de les pomes de la fortalea: eren dorades, en galtes roges, d'un aroma i d'un gust delicios.
No va poder contindre's el princip i, immediatament, començà el tractament de la seua malaltia, menjant-se dos o tres pomes seguides. Una volta satisfet, omplí un sac d'aquell fruit tant prodigios i manprengue el cami de retorn, per a continuar en el palau la cura de sa malaltia.
El princip no va tornar a casa pel mateix cami pel que havia anat, per por al jagant, que li ho havia prohibit, sino per unes sendes estretes i tortuoses per a on corrien llops, lleons, tigres, i tota classe d'animals silvestres. El princip anava vencent a les feres que li eixien al pas, una darrere de l’atra, ferint-les en la faca que portava, i en la força recuperada dels seus braços.
Per fi el princip arribà a casa, abraçà a son pare, segui el tractament, es curà del tot i en aquella casa tots foren feliços.

LA DENOMINACIO "LLENGUA VALENCIANA" DOCUMENTADA EN 1335

Autor: Agusti Galbis

LA CITA "VALENCIANESCH" DE 1346.

El 27 de novembre de 2005 en un diari regional, baix el titul "El nacimiento del valencià", s´afegia: "Valencianesch antes que valencià. La primera mención al habla propia de los valencianos ha sido descubierta en un documento jurídico menorquín datado entre 1343 y 1346. La cita es medio siglo anterior a la de Canals que se consideraba la primera". Proseguix afirmant que "Los profesores de la Universitat de València Antoni Ferrando y Miquel Nicolas son quienes han rescatado esta primera denominación de valencianesch en la "Historia de la llengua catalana" que acaban de publicar..."

En primer lloc, s´ha de denunciar el erro en l´asignació del "descobriment": En la pagina 174 del "Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana" de 1984, llegim: "Es tractàs o no d“una exageració, sembla que els illencs podien, en el cas que els haguessen sentit, diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, s´indiqui que una dona nadiva d´Oriola parlava valencianesch." (Archiu del Regne de Mallorca. Proces criminal AH-5337. f 178-276)

Es curios fer notar, que tampoc havien "descobert" mai la cita de "lingua valentina" de 1335, a pesar de haver segut publicada com a minim tres voltes des de 1908. No de bades, pot vindre al cap el dupte sobre si sera posible que els catalanistes no es lligguen entre ells. O millor: ¿Quantes coses oculten, manipulen, o fan desapareixer, els catalans, i catalanistes que nos han caigut en desgracia, en la finalitat de conseguir els seus objetius? Lo dels catalans podria entendre´s. Lo dels catalanistes valencians no s´enten.

Coneguent la penuria dels mijos materials del mon valencianiste, es comprensible no detectar les cites. El mon valencianiste viu i ha vixcut d´ilusio i de sacrificis i poc mes es pot demanar. Al contrari, observant la riquea, a voltes exhuberant dels mijos dels catalanistes, pot ser llicit pensar en una ocultacio deliberada.

En segon lloc, es deu resaltar l´importancia de la cita, per quant posa de manifest, l´existencia de caracteristiques unitaries valencianes, en un dels llimits del Regne que es troba mes llunt de la ciutat de Valencia.

La concrecio d´eixe llimit pasà per incidencies diverses i no fon en absolut pacific. Oriola, Elig i Guardamar s´incorporaren al Regne de Castella, en virtut del "Tractat d´Almizra" suscrit en 1244 entre Jaume I i Alfons X. En l´any 1296, Jaume II, els pren a la força per al Regne d´Aragó. El 3 de febrer de 1298, Alfonso de la Cerda, comunica als habitants d´Oriola la donacio del territori al rei d´Arago. Les continues bregues per a determinar els llimits dels Regnes, acaba en 1304, dictant-se la "Sentencia de Torroellas". Finalment, els dies 17 i 25 de juny de 1308, Jaume II incorporà oficialment al Regne de Valencia les terres d´Elig, Alacant, Oriola i Guardamar.

Trenta huit anys passats de l´incorporacio oficial d´Oriola al Regne de Valencia, en Menorca, el parlar dels oriolans, es identificat com "valencianesch".

Christianesch, i sarrahinesch, per una banda, prohensalesch, castellanesch, valencianesch, cathalanesch... per una atra, son formules arcaiques que fan referencia a la llengua.

Catalans i catalanistes, identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana. La mostra la tenim en casa. El segon dels texts ¿valencians? seleccionat per els nostres il·lustrissims academics de la AVL, "on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians", es la Cronica de Ramon Muntaner, catalá naixcut en Peralada (Girona), quan diu que en Oriola, Elig, Alacant, Guadamar, Cartagena i Murcia, "parlen de bell catalanesc del món"

Comprovem, que per la mateixa epoca, el parlar d´Oriola, es identificat com "valencianesch" i com "de bell catalanesc del mon". El primer prové d´un context d´espontaneitat. El segon d´un personage d´un nacionalisme exhacerbat, que aplega a contar en primera persona alguns fets que no va viure.


El sufix "esc", representa be propietat, be semblança. "Novelesc" vol dir propi de la novela o que sembla novela. ¿Hi ha algú que es crega, que quan Muntaner va sentir parlar eixe "catalanesc", siguent propi de catalans, estos ya parlaven de forma distinta de quan varen aplegar?.Evidentment, es una solucio destrellatada. Hem d´acordar que, "catalanesc" vol dir, que es sembla a lo que parlen els catalans. Eixa semblança que trenca l´identitat, es reconeguda per el mateix Muntaner quan diferencia la llengua "de cascun lloc de Catalunya" d´aquella "del Regne de Valencia".

Els menorquins, notaven la diferencia i per aixo parlaven de "valencianesch". Els valencians, ya haviem donat nom propi a eixa llengua. I el nom fon, es i sera el de Llengua Valenciana.

Es desconcertant que els catalanistes que identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana, no facen l´identificacio de "valencianesc" = valencià o llengua valenciana, encara que siga per coherencia.

De juny de 2005 data la publicacio de la "Historia de la llengua catalana" del academic de la "Academia Valenciana de la Llengua", Antoni Ferrando, a on es "rescata" la cita menorquina de "valencianesch". D´abril de 2005, es el DOGV en el qual consta el "Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià" de la AVL. La cita de "valencianesch" de 1346 no forma part de la "Selecció de testimonis on es documenta l’ús de la denominació de valencià o llengua valenciana", escomençant per la del "Valeri Maxim" d´Antoni Canals de 1395. ¿Hi ha algu que es crega que Antoni Ferrando desconeixia el contingut del seu llibre dos mesos abans de que es publicara? Si convenim que es prou increible, lo que es deduiria te un nom: ocultacio. I l´ocultacio es una part del proces de manipulacio. I com es sabut, "Qui furta un ou, furta un bou". Llevem les caracetes a tots els que es dediquen a furtar-nos allo de lo que podem sentir-nos orgullosos, per a donar-los-ho al veïns.

EL COMPROMIS DE CASP (III)

VIDA DE SANT VICENT FERRER, APOSTOL D’EUROPA
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.

Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.

INTERREGNO DE LA CORONA D’ARAGO, EN QUE SANT VICENT FERRER FON TRIAT PERA DECLARAR SUCCESSOR.

Els ascendents per on estos princips pretenien succeir en la Corona foren: El rey Jaume II, net del Conquistaor y pare del rey Alonso IV, qui lo fon de Pere IV y este de Joan y Marti, ultims reys de la llinea varonil d’esta Casa Real.

Ademes dels princips convocats pel dit Parlament, pretenien la Corona Joan II, rey de Castella, fill d’Enric III que fon el primogenit de Leonor, germana de Marti, ultim rey d’Arago. No convocà el Parlament femelles suposantles excloides d’esta herencia per la naturalea d’este Maroyaç. En tot el pretenien Violant, filla de Joan I d’Arago y muller de Lluïs d’Anjou II, rey de Napols; y d’Isabel, dona del conte d’Urgell y filla del rey Pere IV. Joana germana major d’esta infanta, que casà en el conte de Foix, ya per este temps hi havia mort.

Feta la convocatoria es passà al nomenament dels juges. El Parlament d’Alcanyis, representat en lo Regne d’Arago, començà l’accio de nomenar els tres de sa nacio: Al governaor Gil Ruiz de Lihory y al justicia d’aquell regne, y juntament envià orde al Parlament de Tortosa que triase als tres perteneixents al contat de Barcelona. Este convocà als vintiquatre diputats que tenia en la Junta Gran d’Alcanyis, els quals nomenaren juge pel contat de Barcelona al doctor Guillem Valseca; y en nova accio que alli se’ls conferi, nomenaren juges per lo Regne de Valencia a Sant Vicent Ferrer, a Giner Rabassa y a Arnaldo de Conques.

Reclamaren els Parlaments de Valencia, alengant que tambe tenien dret a triar ses tres juges valencians y seguidament d’allo el Parlament “de dins” que estava en Vinaros, nomenà per juges a Bonifaci Ferrer, a Giner Rabassa y a Arnaldo de Conques. No els v’admetre la Junta d’Alcanyis, responent al Parlament de Vinaros que siguent el “de fora” resident en Traiguera, compost de la major part dels nobles de lo Regne de Valencia, no podia el de Vinaros, ser ni cridarse el “Braç Militar” quina era esa accio y nomenament. Y en força d’allo l’eleccio era nula y a soles admitien a Bonifaci Ferrer, no com a electe en lo del Parlament, sino merament per ses relevants penyores. Pero dels atres que faltaven, l’u seria nomenat per la Junta de Tortosa y l’atra per la d’Alcanyis.

En vista, empero, de que tota l’accio de nomenar juges estava ya encapçalà en els que concurrien en la Junta d’Alcanyis (perque encara els dos Parlaments valencians hi havien donat els seus poders als dits embaixaors Miquel Novales y Joan Mercader) resolvi tota aquella gravíssima junta –com per conveni nou- que el nomenament de tots els juges heu feren el governaor y el justicia d’Arago, els quals en aprovacio de tot aquell consistori nomenaren juges als següents:

Per lo Regne d’Arago a Domingo Ram, Bisbe d’Osca; a Francesc Aranda, natural de Terol, donat del monasteri de Cartoixos, cridat “Porta Coeli”, quatre llegües distant de Valencia; a y Micer Berenguer de Bardaxi.. Per lo Regne de Valencia a Bonifaci Ferrer Miquel, general de la Cartoixa; Mestre Vicent Ferrer Miquel (l’heroe d’esta historia) y que hi havia segut conseller y almoyner major del rey Joan I; y Giner Rabassa, que hi havia segut del consell del rey Pere IV, gran legista y gran cavaller, pero ya vell de huitanta anys y pel contat de Barcelona foren nomenats Pere Sagarriga, Arquebisbe de Tarragona; Guillem de Valseca y Bernat de Gualbes

Es va fer este nomenament y es conclui lo dia 14 de març d’este anys de 1412 y es varen graduar els nomenaments per est orde: Assentantse en lo primer assent el bisbe d’Osca, el germa Aranda (varo de gran testa y molt virtuos, que tambe hi havia segut conseller del rey Pere IV) y micer Berenguer de Bardaxi. El segon assent el ocuparen el bisbe de Tarragona Guillem de Valseca y Bernat de Guelbes, y el tercer assent el preniren Bonifaci Ferrer, nostre Vicent Ferrer y Giner Rabassa. Estos juges encara que, segons digueren, deurien trovarse en Casp el 29 de març, en tot, eixe dia encara no hi havien arribat ad esta vila Vicent Ferrer y son germa, com tampoc Valseca y Rabassa, pero aplegaren pocs dies despres y a mediats d’abril ya estaven tots en Casp.

En eixos mateix dies Carles VI de França, tio de Lluïs conte de Guisa, y Violant, Regina de Napols, mare d’este princip, cassà en Lluïs d’Anjou II d’este nom y rey de Napols, donaren en la Junta d’Alcanyis per juges sospitosos: Al bisbe d’Osca, a Bonifaci Ferrer y tambe a Bardaxi y al germa Aranda, oferint per mig de ses Procuraors deixar provats els motius que els convenciese de parcials davant dels cinc juges restants, dels quals era u el nostre mestre Vicent Ferrer. ¡Rara veneracio dels princips a nostre sant y mostra ilustre del concepte gran que hi havien format de sa integritat incorrupta y amor a la justicia! ¡Constituintse en rey de França y una regina de Napols juge, en querella que fea contra lo seu mateix germa Bonifaci Ferrer, acusantli y recusantlo per sospitos y parcial!... Oixque el sant en el conjuges les raons que alegaren els Procuraors Reals y reconeguent no ser prou pera declararlos sospitosos y parcials, deixaren en son grau y estimacio als dits quatre juges y passaren per est acort els dits rey y regina.

En este mig es manifestà infatuat Giner Rabassa y havent els demes juges averiguat sa malaltia l’excloiren de la judicatura y nomenaren en son lloc a Pere Bertrán, doctor, valenciá, jurisconsult insigne. Aixo s’eixecutà a mediats de maig, quan ya els Procuraors y advocats dels princips pretenents estaven en Casp. Y els juges haventles oit les raons que alegaren sobre el dret de ses principals es tancaren en lo castell, escoltats de gent d’armes y escomençaren a liquidar la calitat del dret que cada pretenent tenia, segon l’alegat y segons els Furs de la Corona d’Arago y naturalea d’este Real Vivent. Y despres de varies conferencies passaren a resoldre els punts concernients y respectant a la principal causa per est orde:

Lo primer donaren per incapaços d’heretar esta Corona a les femelles. Y aixi donaren per constant que la regina Petronila no succei com a senyora propietaria a Ramiro son pare. Ni a Alfons II, fill d’esta regina lo succei en la Corona d’Arago per la donacio que ella li fiu, sino que l’heretà per si a soles com a varo mes “propinquo” al dit Ramiro, yayo seu. Sentà esta veritat y fundà en lleys del Regne, passaren a excloir en la successio a Violant, regina de Napols y a Isabel, contesa d’Urgell. Este punt de no heretar femella era ya materia notoria com s’havia vist en l’any 1396 en que mori el rey Joan, no passà la corona ni a Joana, contesa de Foix, ni a Violant, regina de Napols, filles seues, sino a son germa Marti, duc de Montblanch, y aixo sense el menor litigi ni rao de duptar entre els juristes y jefes de la Corona. Y encara que el de Foix, en set de regnar, va fer alguns moviments inutils de voler entrar conquistant no trobà s’ambicio abrigo algu en els provincials.

A NUESTRO ARZOBISPO DON CARLOS

Autor: Juan Vanrell Nadal

Muy apreciado Sr. Arzobispo de Valencia: La prensa local ha resaltado su buena voluntad de reanudar la edición paralizada del “misal en valencià”. Por lo leído, le va a asesorar la Academia Valenciana de la Lengua. “¿De qué lengua?” nos preguntamos muchos. Porque es público y notorio que la AVL sigue los dictados del Instituto de Estudios Catalanes y proclama, en contra del sentir y querer del pueblo, que “catalán y valenciano son una misma lengua catalana”. Esta aseveración, desde el estudio serio de la Filología, es una falacia total. En Cataluña se habla catalán; en Valencia, valenciano; en Mallorca, mallorquín.
Pero el motivo de la presente no es molestarle con teorías filológicas. Sólo pretendo contarle lo que ha pasado en mi querida tierra, Mallorca, con la imposición episcopal de la misa en lengua catalana :
D. Teodoro Úbeda, e.p.d., fue obispo de Mallorca durante 30 años. Cuando tomó posesión de esta diócesis el 13 de abril de 1973, Mallorca era un dechado de fervor y de cumplimiento religioso. Me acuerdo que la iglesia La Porciúncula, en la Bahía de Palma, se ponía de bote en bote, con gente de pie, para la misa dominical de las 19h.30m. Parecida asistencia tenían la mayoría de las iglesias mallorquinas.
El nuevo obispo sintonizó maravillosamente bien con la élite de la intelectualidad, la prensa y la política balear. En abril de 1983 el estamento político aprobó por unanimidad “su” Estatuto de Autonomía. Increíblemente y de espaldas al pueblo, este Estatuto hacía oficial la Lengua Catalana como la propia de Baleares. De tiempo inmemorial la lengua de las islas era “el mallorquín” en Mallorca, “el menorquín” en Menorca, “el ibicenco” en Ibiza. El obispo Úbeda, fiel servidor de este Estatuto, impuso que LAS MISAS DEBÍAN DE CELEBRARSE EN CATALÁN. Este furor catalanista de “celo apostólico” ha resultado nefasto.
Es verdad que los intelectuales, la prensa y la progresía izquierdosa se deshacían en elogios del Sr. Úbeda. “Jamás habíamos tenido un obispo de tal categoría. Es culto, abierto y muy avanzado” oía de amigos míos, docentes universitarios. Pero, los resultados populares han sido demoledores: La gente poco a poco ha ido dejando de ir a misa y de ayudar económicamente a la Iglesia (Consulte las estadísticas). La Porciúncula, otrora repleta, está ahora semivacía. Un sábado que fui a la grandiosa Basílica de San Francisco de Palma para oír misa y orar ante la tumba del Beato Ramón Llull, 1235-1315, nacido en Palma de M. (¡Filósofo “catalán”, según las enciclopedias!) éramos la abrumadora multitud de 17 personas. La razón es obvia: “Jò vatx a missa per rezà a Déu, no per aprende català” me dicen muchos amigos que han dejado de ir a los actos religiosos. Lamentaría, Sr. Arzobispo, que a Vd., inducido por la mejor de sus intenciones, le pasara en Valencia lo que ya es tristísima realdad en Mallorca, sólo por complacer a una progresía pancatalanista que no va ni va a ir a misa. El sencillo pueblo fiel no acepta imposiciones ajenas a su lengua autóctona, por muy avaladas que estén por normas de universidades prostituídas.
¿Se ha detenido en pensar por qué su digno predecesor -tan odiado por la izquierda catalanista que no va a misa- paralizó la confección del misal en “valenciano”?. No deseo que tenga que vivir el significado de una exclamación de mi tierra: “¡Déu mos llibéri d’un jà està fet!”, como seguramente –tarde ya- en el cielo lamenta el obispo Úbeda.
Desde mi gratitud a Dios por ser creyente, le he escrito la presente. Reciba mi mejor saludo, con todo afecto y respeto.

KILLILEA RECONOCE EL VALENCIANO

La lengua valenciana -diferenciada del catalán- es oficial y así está reconocida su denominación en Europa desde el 5 de noviembre de 1992 tras la aprobación de la Carta Europea de Lenguas Minoritarias a la que se adjuntó el informe del comité de expertos de fecha 13 de febrero de 1991 en cuya página 80 se reconoce el catalán y en la 81, totalmente diferenciada, el valenciano.

Asimismo el pleno del Parlamento Europeo aprobó la denominada “Killilea Resolution” en la que en su documento técnico anexo figura reconocida la lengua valenciana (Pág. 49) diferenciada del catalán (Pág. 21).

Si desde entonces el valenciano es oficial y está reconocido en cuanto a denominación o nombre (normativas aparte), los conselleres González Pons y Amor erraron al decir que con la actual traducción valenciana de la Constitución Europea se inicia la oficialidad y el reconocimiento de nuestra lengua. Y lo más grave: Maragall, Carod y Zapatero con sus actuaciones se sitúan en contra del informe 13/91, de la resolución "Killilea" y de la Carta Europea de Lenguas Minoritarias como intentos de vulnerar éstos acuerdos aprobados por España y resto de la UE.

¿Será capaz ZP el próximo día 22 de violar estos acuerdos con la retirada de la traducción valenciana y aceptando como única denominación la de catalana integrando el valenciano? No puede vulnerar lo que como ordenamiento jurídico-legal-legislativo está reconocido y refrendado por la UE.

¿Por qué no respetan y admiten todos ellos las legalidades europea, constitucional y autonómica? ¿Hemos de refrescarles la memoria?. Nadie cita la “Killilea Resolution”. De ésta nadie se acuerda ni quiere acordarse o no les interesa.

Ni a Maragall & Carod -pues desean aprovechar la polémica para sus pretensiones y aspiraciones políticas con la excusa de una discutible unidad lingüística- ni a Zapatero -quien quiere evitar el ridículo de ser el primer jefe del ejecutivo que no logre aprobar a la primera los presupuestos generales y desea pasar a la posteridad como el presidente que rubricó la Constitución Europea pacífica y consensuadamente- ni a Camps -que seguirá utilizando el objeto de la discordia, el tomo de marras, la traducción "valenciana", como arma contra ambos: derecha contra izquierdas, contra Madrid y Barcelona, versus ZP-Maragall-Carod.
O sea, ganan o desean ganar los políticos implicados, por intereses. En definitiva, pierde la Comunidad Valenciana, pierde la lengua valenciana -reconocida por Killilea y presente en la Carta de Lenguas Minoritarias- y perdemos los valencianos, como siempre, desde la batalla de Almansa en 1707, 297años perdiendo.

Somos moneda de cambio, juguete caprichoso y objeto del deseo ambicioso de todos ellos. Lamentable.

Autor: Josep Esteve Rico Sogorb.

EL BLAU EN JAUME I

Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

En temps migevals, les banderes eren distintius personals dels reis o dels qui obstentaven autoritat en les ciutats. En lo Regne de Valencia, la bandera mes representativa, a la que hi havia de seguir totes les demes quan eixia, era la d’eixa entitat politica que s’autodefinia com a “Ciutat i Regne de Valencia”, com a cap i cos d’una mateixa realitat.

No es llicit decapitar, guillotinar o degollar eixa unitat politica migeval, considerant separadament el cap -Valencia Ciutat- i el cos –tot lo Regne-, com volen certs “segaors” a base de “bon colp de falç”.

La Senyera de Valencia –Ciutat i Regne- era “la que porta el blau”, com reconeix el catala Josep Porter i Moix en “Catalunya Comtal”, com hem vist abans. Encara que ell intenta, per atres consideracions, que els valencians adopten l’actual de Catalunya, no pot fugir-se’n de reconeixer “la historicitat, antiguetat, veracitat i autenticitat” (p. 47) del blau de la bandera valenciana. “Com a minim –diu- a la senyera amb el blau no se li pot negar historicitat, ja que data de cinc cents anys pel cap de baix”.

Fent paralelisme sobre pautes de raonament de l’articul de Porter, i aplicant-les a fets indubtables, podrien arribar a tindre una idea ajustà de l’orige de la Senyera. Vaig a procurar intertar-ho:

Els valencians musulmans, a l’hora de la rendicio pactà de Valencia a Jaume I, “segurament perque es considerava mes important i facil de llegir el peno real sense aditaments” alçaren en la torre de Bab-el-Schar solament lo mes visible, les quatre barres roges, encara que l’estandart de l’eixercit de Jaume I duguera tambe el blau en cap “puix que Jaume I sabia que anava a conquerir la ciutat”, sent mes que conegut el fet del que parla Marti de Viciana: que els reis d’Arago portaven les banderes o estandarts de conquista en l’afegit de color blau. El document fon escriturar en Valencia el 12 de març de 1348, traduit i publicat per Marti de Viciana.

Diu Porter que “Es ben clar, doncs, que hi havia banderes catalano-aragoneses de conquesta, amb el blau, anteriors a la que Pere el Cerimonios dona a Valencia”.

“La senyera de Jaume I –la que duya el seu eixercit- quedaria en la ciutat, en palau, segurament reservà per qui, en nom del rei, quedara tambe com a governaor i administraor”. Apart, conservarien com a trofeu el peno que els sarraïns valencians hissaren en senyal de rendicio. Sent aixi que la bandera de conquista del rei era la que es conservava honorificament en la Ciutat de Valencia, capital del Regne –la que duya al cap del seu eixercit-, es de clara evidencia que portava el blau en cap, transversal a les barres roges.

Per aixo no es gens estrany que Pere el Cerimonios, precisament per ser molt puntillos en les coses protocolaries i de simbolismes, observant que en Borriana utilisaven una bandera de barres sense blau, manara que li l’afegiren per a que la bandera fora como hi havia de ser. Alguns han cregut que este manament del rei a la ciutat de Borriana era una concessio, un privilegi en el sentit actual de la paraula, entesa com un favor o una distincio. Hem de recordar que “privilegi”, en aquell temps, tenia el significat de “llei privà” (pri-legi), es dir, llei que no es general per a tot lo Regne. Era llei o manament particular que tant podia ser de concessio honorifica com d’imposicio d’obligacions o prohibicions.

En este cas, podem perfectament interpretar-lo tambe en sentit de manament d’afegir el blau que faltava (“que se acresciente por la parte de arriba, la qual anyadidura estè teñida de color azul”, en trraduccio de Viciana). Podem interpretar-lo aixima perque justifica el manament donant raons de costum ancestral (“del qual los antiguos reyes de Aragon, nuestros antecesores ilustres, solian sus banderas vencedoras llevar”).

La costum ancestral del blau es urgida per Pere el Cerimonis quan, en motiu d’una victoria, observa que encara no l’havien posat en Borriana. Pere el del Punyalet anava uniformant baix el blau les banderes del Regne de Valencia.

NOUS DOCUMENTS SENSE CONTEMPLAR ENCARA

Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.

Els llibres de l’Historia d’Espanya mos han donat a entendre, a traves dels sigles, que en Valencia, en el moment de ser reconquistats per les hosts cristianes, integraes per aragonesos, castellans, navarresos, i gents de l’antiga Marca Hispanica o siga dels contats de Barcelona, etc., lo que hui conexiem com a Catalunya, no quedava a soles ni u a soles dels cristians, o poc mes. Es u dels tants cliches que se mos transmitisen sense saber d’a on arranca el primer esllabo de la caena.

Por aixo, i com aportacio final, durè al coneiximent del lector un ultim acopi de dats que avalen l’existencia segura i diafana d’una llengua valenciana parlà en estes terres en els dies en que travessaven el “telo d’acer” del domini mulim els eixercits de Jaume I el Conquistaor.

A. ¿Existia una verdadera activitat religiosa per part dels cristians valencians, si els hi havia?.

La resposta ad esta qüestio, la mes fonamental per a apoyar l’afirmacio de que es parlava romanç en Valencia en l’epoca de la conquista cristiana, mos la donen estes senyes historiques:

Entre els codics de la Catedral de Valencia es troben les “Constituciones Synodales Ecclesiae Valentinae”, donaes algunes en anys molt coincidents en la conquista cristiana. Foren otorgaes per Andreu d’Albalat, Jazpert de Botonach i atres prelats valencians. Conte el lligam a que fem referencia treinta i huit constitucions del bisbe Andreu d’Albalat (1248), quatre de Jazpert de Botonach (1276) i les restants perteneixen a l’iglesia tarraconense, de la que llavors era sufraganea la de Valencia.

¿Qué aporten al preguntat formulat abans? Algo prou revelaor: pels mateix anys en que es duia a cap la reconquista de les terres mores de Valencia existien en elles res mes que cent deneu parroquies que formaven la diocesis de Valencia. En efecte, en el full 1 de codic s’oferix la relacio d’estes parroquies. ¿Qué no hi havien cristians en Valencia quan aplegà Jaume I? ¿Es possible que, als deu anys exactes de la conquista de la Ciutat de Valencia, els conquistaors hagen creat ya tal numero de nucleus cristians? ¡Ni els hi haguera segut donat als missioners del Nou Mon, ni a la evagelisaora activitat de Sant Frances Xavier, alcançar tal comes!.

Seria antinatural pensar que un grapat de guerrers pogueren dur a terme un efecte de tal magnitut evagelisaora en terres de moros, en unes terres de les que, segons diu la mala historia, hi havien segut erradicats, sense deixar rastro, tots els mossaraps, en les que no hi havia res mes de lo que hi havia: moros i mes moror. ¡Quasi provoca el riure” ¡Pero “aixi” es fa l’historia!.

Senya important que dona resposta igualment a l’interrogacio abans formulà es el fet de que apleguen a formar-se personalitats tan destacaes en la Valencia de l’epoca como “Sant Pere Pasqual o Arnau de Vilanova”, lo que demostra, contrariament a lo que afirmen molts autors, que les mossaravies valencianes no hi havien segut “virtualment exterminaes” –com diu, per eixemple, Alvaro Galmes-.

Onze anys abans de la conquista, aço es, en 1227, hi havia naixcut en la ciutat de Valencia Sant Pere Pasqual de pares mossaraps, fet que demostra la vitalitat del cristianisme en estes terres. Estos nucleus cristians deurian de ser molt actius a la vista de lo que s’ha dit en el punt precedent: hi havien bisbes i, per consegüent, vida religiosa colectiva. Una senya a favor d’est asert: en la Catedral de Valencia en un full en pergami que servix de guarda a la “Tabula Speculi Historialis (un index alfabet de l’Historial de Vicent de Belvaco –o Beauvis-) manat fer per Joan Hautfuney, presbiter, encara que este codic fon regalat ad esta Catedral per Pere Gustart, sochant de la mateixa, en l’any 1388, la lletra es del sigle XIV o, inclus, anterior, per quant, en el full del pergami del principi es troba la següent nota, d’atra ma: “Aquest llibre es apellat taula sobre les quatre pars del vincent, ço es del Speculum istoriale. Lo qual era de Mossen Pere Gustart de la seu de Valencia y lo qual lo dit mossen en pere dustart dona a la seu de Valencia presents testics mossen pere de Monfort canonge de la dita seu y en Ramon piquer sub sagrista de la dita seu fou lo XV de agost any MCCCLXXX y huit”. Codics com este abunden en l’Archiu Catedralici de Valencia , tal es el cas de “In epistolas S. Pauli”, de Pere de Tarantasia, en lletra del sigle XIV tambe, pero en quin full 196 es llig: “Iste tharantasia fuit de ordine predicatorum et sub pontifice innocentius V. 1276”. Es podrien afegir atres eixemples.

Tot aço mos demostra l’activitat religiosa i encara teologica de la seu i de la Catedral de Valencia en l’epoca a que mos referim. No estava morta la vida cristiana en estes terres oficialment de moros.

Per lo que respecta a “Arnau (o Arnaldo) de Vilanova”, l’atre eixemple aduit a favor de la mossaravia valenciana en els dies de l’aplegà de les tropes cristianes es pot dir que naixque en les properies de la Ciutat de Valencia pels dies de la conquista, es dir, cap a 1238. Estricte contemporaneo de R. Llull, pese a que nos conste que hi haguera hagut contacte entre abdos. Dominava el llati, el grec, l’arap i l’hebreu, que li possibilitaren sa dedicacio per un temps a la traduccio d’obres cientifiques. Mege per l’Universitat de Montpeller, eixerci sa professio en Valencia i fon mege de Pere I de Valencia, el Gran. Ensenyà en Montpeller, a on fon mege i amic de Jaume II de Valencia, el Just. A escomençaments del sigle XIV estava en Roma com a mege de Bonifaci VIII.

LA GUERRA DE LES GERMANIES (III)

Escomencen hui a publicar una relación de documents relacionats en la Guerra de les Germanies que, per la seua importancia, considerem oportu fer mencio. La totalitat d'ells han segut recopilats de les fonts existens en l'Archiu del Regne de Valencia y en l'Archiu de l'Excel. Ajuntament de Valencia.

Document num. 1

Font: Archiu del Regne de Valencia Real, 720 f. 152.

Valencia 31 d’octubre de 1.517 – “Crida” del governaor per a publicar una real cedula de Carles I en la que es fa saber que no es cert el remor que corre de que haja decidit expulsar als moros d’Arago i Valencia.

“Crida publicada en virtud de letra de la real Magestad, sobre lo fet dels moros.

“ara hoiats que us fa a saber lo molt spectable mossen Lluis de Cabanilles, caballer, conseller, camarlench de la real Magestat e portantveus del general governador en la Ciutat e Regne de Valencia, com en lo dia de huy sa spectabilitat ha rebuda una real letra de la prefata real magestat del molt alt senyor Rey, dada en la vila de Sant Vicent de la Baruera, a X dies del present mes de octubre e any corrent mil cinchcents deheset, la qual es del tenor seguent: Al spectable magnifico, amado consejero nuestro, regente lalugartenencia general e portantvozes de nuestro general governador en el Reyno de Valencia, mossen Luis de Cabanilles. El Rey Governador, savido havemos que algunas personas han dicho y publicado que nos venimos con proposito de echar todos los moros desos nuestros reynos de Aragon y Valencia a cuya causa diz que muchos dellos se van y otros dexan de sembrar y facer sus labranças y estan con mucha alteracion y desasosiego, de que los barones desos dichos reynos que tienen vasallos reciben nuestro danyo en sus rentas. E por que si tal se ha dicho, es contra toda verdad, que nuestra intencion no es ni fasta agora havemos pensado en fazer tal movidat, ni derogar en algo los fueros y libertades de nuestros reynos. Por ende, vos encargamos y mandamos que, sienbdo necessario, asi lo notifiques a todas las aliamas (aljamas) y morerias dessse Reyno y los pongays en toda quietud e sosiego, e no consentays que moros algunos salgan desse dicho Reyno para se passar alelende, sino solamente los que fueran echados de Navarra, para los quales dicmos licencia y no a otros. Y esto provehhed de tal manera que no convenga fazer otra posicion sobre ello. Dada en la villa de Sant Vicent de la Baruera, a diez del mes de octubre del anyo MDXXVII. Yo el Rey. Urries secretarius. E rebuda la dita real letra lo dit molt spectable portantveus de general governador mana aquella esseer publicada ab veus de pùblica crida per la Ciutat de Valencia e lochs acostumats de aquella, e aço per total seguritat e repos de los dits moros e tranquilitat de la present Ciutat e Regne de Valencia.

“Cabanylles, governador, Vidit Gallach, assessor.

“Dic sabbati XXXI octobris anno MDXXVII, Pedro Salzedo, trompeta, loctinent d’en Pere Artus, trompeta publich de la Ciutat de Valencia, per absencia de aquell, dix e relacio feu ell en lo dia de despus ahyr, que era dijous comptat XXVIII del corrent mes de octubre, haver publicat la desus dita crida ab sos companyons trompetes e tavals alta veu e solempnialment per la present Ciutat de Valencia e lochs acostumats de aquella”.

PARLAR I POTENCIAR EL GENUI VALENCIÀ DESACTIVARÀ EL CATALANISME

Autor: Valencià d'Elig

Lo que els pan/catalanistes li volen fer al genui idioma Valencià no es atra cosa que ferlo desapareixer i substituirlo per un artificios estandart de llengua Catalana inventat a principis del sigle XX per Pompeu Fabra, un quimic català aficionat a la llingüistica sense titulacio com a filolec.
Substitucio/uniformacio que se vol aplicar a les generacions més jovens de valencians a traves del sistema educatiu valencià en un plaç de dos o tres generacions. Este proyecte de construccio "nacional catalana", a mig/llarc plaç, conta en l'activa colaboracio de la catalanista A.V.L. (i els seus academics traidors a la llengua Valenciana).
El motiu de voler els pan/catalanistes la destruccio de l'idioma Valencià es perque mentres existixca la genuina llengua Valenciana tal com es, distinta, independent i prou diferencià de la Catalana, estorbarà i fara impossible l'unificacio/uniformacio dels valencians com a "catalans" i les terres valencianes com a part dels "països catalans" o "catalunya gran(sic)".
A continuacio se preproduix un text pancatalaniste a on les argumentacions (tendencioses) deixen en evidencia lo anteriorment expost. (Entre [ ] comentaris propis).

"...El dialecte nordoccidental es parla en territori del Principat(sic) de Catalunya, així com també a la Franja de Ponent(sic), sota administració aragonesa, i a Andorra. El valencià, per la seva banda, es parla exclusivament a les comarques orientals del País Valencià(sic). A Catalunya i a Andorra en els darrers anys el dialecte nordoccidental ha CEDIT terreny davant de l'estàndard, fins i tot en els àmbits orals no formals. L'escola, en l'àmbit escrit, i els mitjans de comunicació de masses, la ràdio i la televisió, en l'oral, han estat els VEHICLES de la DIFUSIÓ de l'ESTÀNDARD a la Catalunya occidental i a Andorra. Per tant, avui la llengua escrita en aquests territoris és IDÈNTICA a l'escrita en els territoris on es parlen els dialectes orientals peninsulars (central, rossellonès, septentrional de transició), i, pel que fa a la llengua parlada, cada vegada hi ha MENYS DIFERÈNCIA entre un grup i altre de dialectes, tant en els àmbits formals com en els no formals. Per entendre'ns, avui dia hi ha més distància entre la llengua que parlen un avi de Lleida i un de Girona que no pas la que parlen els seus NÉTS [gracies a l'adoctrinament escolar i televisiu].
Aquesta aproximació s'ha produït perquè existeix un estàndard, perquè aquest estàndard és acceptat [mes be impost] per uns i altres, els parlants de les variants nordoccidental i els parlants de les variants orientals, i perquè hi ha uns MITJANS eficients per DIFONDRE'l. En efecte, un ciutadà de Lleida, un d'Andorra la Vella i un de Manresa poden veure els mateixos canals de televisió i poden sentir les mateixes emissores de ràdio, i fins i tot en els canals i emissores que no són comuns, els locals, hi senten un MODEL de llengua pràcticament IDÈNTIC.
Al País Valencià(sic) la llengua ha seguit una evolució ben diferent [desde fa sigles]. L'estàndard ha penetrat poc en l'ambit oral, que ha continuat ocupat per l'espanyol i per les variants dialectals(sic) i col·loquials(sic). Per això la llengua oral no s'ha aproximat a l'estàndard [¿no sera mes be que els valenciaparlants no s'identifiquen gens en el foraster "estandard" Català i per aixo el rebugen ?]. Això ha estat així en primer lloc perquè el catala [?], a les comarques valencianes, ha penetrat molt poc en els àmbits d'us FORMAL, tant orals com escrits, que són els àmbits que primer ocupa l'estàndard i des d'on es DIFON. En segon lloc, una part important de la població, per raons que ARA NO ANALITZAREM [no li interessa fer l'analisis perque quedaria en evidencia que Valencià i Catala son dos llengües diferents], NO ES RECONEIX en l'estàndard i, per tant, PER SALVAR aquesta distància ha calgut acostar l'estàndard a les variants dialectals(sic), és a dir, a les variants col·loquials(sic) [en realitat està dient que la AVL estandarisa un "Catala avalencianat" com estrategia p'a fer engolir als valencians la llengua Catalana en conte de la Valenciana]. Com a conseqüència del que acabem d'explicar, en moltes situacions comunicatives de caire formal, la llengua utilitzada és l'espanyol, i en aquelles en què s'utilitza el català(sic), és una llengua poc allunyada de la llengua emprada en situacions comunicatives de tipus no formal, de tal manera que ens trobem amb una llengua plena de dialectalismes(sic), de barbarismes d'origen espanyol(sic) i de vulgarismes(sic) [discurs tipic dels que tracten de desprestigiar i fomentar l'auto-odi dels valencians cap a la propia llengua materna Valenciana i sustituirla per l'aberrant estandart catala], és a dir, de tot allò que singularitza una variant lingüística determinada i la diferencia de les altres [¿ aixo no equival a dir: les senyes que fan al Valencià una llengua diferent i independent de la Catalana ?]. Tot allò que s'ELIMINA [mes correcte seria dir: CENSURA, PROHIBIX injustificadament per la AVL] per tal d'acostar-se a la llengua comuna(sic), a l'estàndard, és allò que, precisament, aquí es prioritza, per tal d'allunyar-se'n.
En conseqüència, en el cas del valencià, la distància respecte l'estàndard es manté [p'a desgracia dels catalanistes], mentre que la distància respecte les variants nordoccidentals s'eixampla, ja que aquestes últimes variants s'estan DILUINT progressivament en l'estàndard. Es produeix, doncs, el fenomen contrari al que es produeix al nord: al País Valencià(sic) l'estàndard es dialectalitza ["Català avalencianat" de la AVL], mentre que al Principat(sic) i a Andorra els dialectes s'acosten a l'estàndard. Per tot això, considerem que dir que el valencià és català perquè s'assembla al català nordoccidental és mirar cap enrere i és no voler veure el que passa en el moment actual. És no adonar-se una vegada més d'una cosa crucial: que el valencià hagi estat català fins ara [MENTIRA, en la vida el Valencià ha SEGUT Català] no vol dir que ho hagi de ser en el futur, que això dependrà del que els parlants del valencià VULGUIN FER amb la SEVA LLENGUA [fa ya sigles que els valencians prengueren consciencia de que parlaven una LLENGUA distinta a la catalana i de lo que volien fer en ella] i del que ELS ESPANYOLS ELS DEIXIN fer [com sempre, els valencians som tontos, estem enganyats pels "espanyols"(sic) i han de ser els catalans els que mos vinguen a "salvar" de la nostra "ignoracia"]..."

Es mes que evident, segons lo que se despren de l'anterior pamflet catalaniste, que ara mateix, i despres de que "oficialment" (segons el "Supremo" i la AVL) el Valencià i el Catala han passat a ser la mateixa llengua, que la via mes efectiva que encara tenim els valencians p'a mantindre viva la nostra genuina i independent llengua Valenciana es potenciant l'us de la llengua parlà (oral) propia Valenciana (la viva, la real), en combinacio a un estandart de llengua Valenciana lo més proxim possible a lo parlat pels valenciaparlants i per tant, alluntat i divergent al maxim de l'estandart catala que volen impondre als chiquets valencians a traves de les escoles i mijos de comunicacio.
Una estrategia tan simple p'a mosatros com parlar nostre genui Valencià i escriurelo (representarlo) de la manera mes fidedigna possible, aprofitaria p'a desactivar en gran mida el catalanisme en terres valencianes, ademes de p'a fer pujar l'autoestima i l'us de la llengua Valenciana.

LA NACIÓN CATALANA NUNCA HA EXISTIDO (I)

José Osés Lurumbre, Maestro Nacional y Juan Osés Hidalgo, Publicista - Zaragoza 1932.

El separatismo catalanista, para justificar sus injustificables propósitos, los hace derivar única y exclusivamente del sobado hecho diferencial. Maestros los catalanistas de todos los matices y de todas las confesiones en el falseamiento de la Historia, continuadores de 1a fe púnica, como muy acertadamente dice Ricardo Baroja, todas sus argumentaciones de carácter científico se derrumban estrepitosamente por la base para caer en el mayor de los ridículos, con sólo consultar las más conocidas y autorizadas crónicas de los tiempos pasados y las obras de los historiadores solventes.

Es innegable que en un principio fue España un país poblado por razas homogéneas y afines y que las sucesivas dominaciones de griegos, fenicios, cartagineses y romanos formaron un pueblo que, aunque vario en las moda­lidades locales de las comarcas naturales, merced al predominio en cada una de ellas de algunos caracteres adquiridos de los invasores, llegó a ver formada su población por la raza godo-romana que, en toda la Península se extendió, conservando la uniformidad de igual moda que una familia en la que la común disciplina y el afecto común no anulan la personalidad de cada uno de sus componentes, o sea, conservando sus características locales sus comarcas y realizando la variedad dentro de la unidad.

Minado por diversas y graves causas internas el reino del último rey godo español, Rodrigo, sobrevino la invasión árabe a principios del siglo VIII. La profunda diferencia racial de invasores e invadidos fue desde e1 primer momento un obstáculo insuperable para la fusión, al contrario de lo que anteriormente sucediera con los demás invasores y civilizadores. Los espa­ñoles, reacios a la convivencia con los musulmanes, principalmente a causa de su fanatismo religioso cristiano, se retiraron a las montañas de los Pirineos y a la cordillera cantábrica para organizar allí la reconquista de la nación.

El éxodo en busca de refugio, no obstante, no pudo ser general, y grandes contingentes de españoles tuvieron que acomodarse al contacto de los musulmanes, aunque siempre resistiéndose a fundirse con ellos.

Las características locales de que se hace mención habían de influir notablemente en la marcha de los acontecimientos. La parte oriental de España, mejor dicho, la parte nordeste, o sea la actual Cataluña, conservaba mejor que ninguna otra comarca española un sedimento de los antiguos invasores griegos, fenicios y cartagineses, pueblos altamente utilitarios, mucho más avezados a las transacciones comerciales que a la lucha guerrera. En cambio, con más vestigios de la indómita y valerosa raza indígena los pobladores del centro y del norte, no les fue a estos últimos fácil avenirse a la convivencia con los árabes y sobrevino la guerra de liberación que había de culminar con la rendición de Granada, último baluarte, de los árabes, en el año 1492. En cuanto a los habitantes del sur, precisados a tolerar la presencia de los musulmanes invasores, porque la rapidez de la invasión les impidió huir hacia el norte o aprestarse para rechazarla, sin perder su amor a la patria, hubieron de reconocer que las huestes árabes tenían una civilización y conocimientos artísticos y científicos de los que supieron aprovecharse los españoles de aquella región para aportarlos a la España que comenzaba a renacer en el momento mismo en que parecía haber perecido arrollada por los ejércitos de Tarik y Muza.

Mientras en Asturias se organizaban los bravos españoles para la recu­peración de la Patria, amparándose en los riscos de los montes cántabros, en el este -hoy Cataluña-, los naturales, que como sabemos tenían dema­siadas reminiscencias de fenicios y cartagineses, pusilánimes de condición, optaron por no resistir, exponiendo sus vidas y sus haciendas, a diferencia de la heroica actitud adoptada por los demás españoles, a pesar de que pudieron hacerlo en mucho mejores condiciones que los refugiados en Asturias. Y renunciando a la lucha prefirieron someterse unos y huir los que más dignidad patriótica y religiosa supieron demostrar. Los que huyeron se adentraron, trasponiendo los Pirineos, en la Septimania, estado franco -francés-dependiente del reino, también franco o francés, de Aquitania, que a su vez dependió algo más adelante del Imperio de Occidente que, destruido por los bárbaros, fue restaurada por Carlomagno en el comienzo del siglo IX (año 800).

Los españoles de Asturias iniciaron valerosamente la lucha. Los espa­ñoles del Nordeste -hoy Cataluña - dejaron, con su pasividad y con su temor a la guerra en defensa de su dignidad y de sus intereses, que los ejércitos árabes salvaran la formidable cordillera pirenaica, que jamás éstos hubieran logrado atravesar si los naturales del país les hubiesen opuesto una resistencia con las armas en la mano. En Asturias, en Cantabria, los árabes tropezaron con una barrera infranqueable formada por los pechos de los españoles decididos a reconquistar el país perdido. En el nordeste, persiguiendo a los despavoridos pobladores, penetraron en las tierras que hoy son Francia, en Septimania y Aquitania, desde donde hubieran proseguido la invasión, para conquistar toda Europa, si no hubiesen hallado en su marcha victoriosa otros valerosos godos, los francos, que hicieron lo que los godos de la actual Cataluña no supieron hacer. En el nordeste, la pasividad y el temor habían dado a los invasores un baluarte firmísimo del que podrían arrojarlos los naturales de 1a comarca sin el auxilio ajeno, como veremos después.