martes, 12 de enero de 2010

VICENTE BLASCO IBÁÑEZ SELECCIÓN DE ARTICULOS PERIODISTICOS ANTIMONARQUICOS Y REPUBLICANOS (II)


CONTRA EL REY DE ESPAÑA
ALFONSO XIII DESENMASCARADO
UNA NACIÓN AMORDAZADA
LA DICTADURA MILITAR DE ESPAÑA

EL REY ALFONSO XIII


Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese "personaje simpático" tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades.


Pero ocurre con los "personajes simpáticos" que al transcurrir los años su "simpatía" va resultando terrible. Persisten en ellos las condiciones propias de la adolescencia y éstas resultan inoportunas y peligrosas en la edad madura, sobre todo cuando se trata de hombres que desempeñan altísimos cargos y sobre los cuales pesan inmensas responsabilidades.


El rey de España ha sido igual a esos niños prodigio que llaman la atención por sus facultades precoces mientras son pequeños. Luego, al convertirse en hombres, sin evolucionar oportunamente, resultan insufribles y peligrosos por su estacionamiento mental, y por la vanidad omnisciente que les infundieron los éxitos y adulaciones de su adolescencia.


Alfonso XIII es un Borbón español que tiene todas las malas condiciones de su bisabuelo Fernando VII. Para los historiadores de Napoleón ha sido siempre un problema oscuro cómo, este hombre genial, de pensamiento clarividente, pudo emprender la desastrosa guerra de España. El mismo, en su retiro de Santa Elena, reconoció dicha empresa como el mayor error de su vida. Para mí, el asunto resulta clarísimo. Es que tuvo que entenderse con los Borbones españoles y, especialmente, con el joven Fernando VII (tan simpático en su juventud como Alfonso XIII) el cual con sus astucias, con sus faltas a la palabra, sus malicias y deslealtades, era capaz de desorientar y perturbar al cerebro más poderoso.


El bisabuelo de Alfonso XIII, al mismo tiempo que pedía casi de rodillas a Napoleón que le permitiera casarse con una mujer de su familia, cediéndole espontáneamente la corona de España, se presentaba a los españoles como un triste prisionero del emperador francés. Se comprende el engaño de Napoleón. Juzgando al pueblo español por los reyes miserables que venía tolerando, lo creyó un pueblo envilecido y cobarde y se lanzó a una invasión fatal para él. Igual equivocación sufriría ahora el que juzgase al pueblo español actual por la persona del rey que aguanta.


Fernando VII jamás en su larga historia tuvo una palabra mala ni una obra buena. Sin embargo, muchos de sus contemporáneos le admiraron en su juventud como monarca simpático que sabía decir frases chistosas. Cuando consiguió que Luis XVIII enviase a los aliados Cien Mil Hijos de San Luis para batir a los liberales españoles y reponerle en su trono de monarca absoluto, agradeció tal apoyo restableciendo la Inquisición y fusilando a un sinnúmero de liberales que se habían rendido fiados en la presencia de las tropas francesas.
Ni aún para los mismos partidarios del absolutismo tuvo Fernando VII amistad ni lealtad. Se consideraba más allá de los amigos y los enemigos. Reía igualmente de unos y de otros. En España solamente debía de existir el rey; los demás eran un mísero rebaño. Azuzaba a los absolutistas contra los liberales y al vencer éstos, les pedía el exterminio de las mismas gentes que él había incitado a sublevarse.


Los españoles clarividentes, le apodaron a causa de su nariz borbónica y su rostro carrilludo: "narizotas, cara de pastel". Este Tiberio conocía el apodo que le daban los liberales llamados "negros" y los absolutistas descontentos de su falta de lealtad que se titulaban "blancos". Y algunos de sus íntimos contaron que cuando estaba a solas en su palacio toma una guitarra para canturrear la siguiente canción:


"Este narizotas, cara de pastel a blancos y negros los ha de j..."


Efectivamente, durante el reinado de Fernando VII, murieron innumerables "blancos" y "negros" por sus diabólicas combinaciones para destruir a unos y otros.


Repito que este Borbón fue en su juventud tan simpático y chistoso como su bisnieto Alfonso XIII. Por eso su recuerdo ha resucitado en España durante los últimos años, comparándose la conducta del rey presente con la de su bisabuelo.


- Es igual a Fernando VII- dicen muchos que le han estudiado de cerca y hasta fueron sus ministros.
- Algo más -repuso uno de los personajes más eminentes de la política de la derecha en España.- Es Fernando VII.... y pico.

ALMOGAVERS: (Almogavares)


Soldats professionals que durant el sigle XIII emplearen els Reis de la Corona d’Arago, en ses guerres internacionals. Els Almogavers, foren, inicialment, tropa de frontera e intervingueren en la reconquista del Regne de Valencia (1233-1253) i del Regne de Murcia (1264-1266) aixi com, despres, en les asidues incursions de castic i rapinya per territori musulma (“e guerregen tots jorns ab sarraïns, e entren dins la terra dels sarraïns una jorná o dos”) diu el croniste Desclot.

Pere I de Valencia El Gran, els portá en 1282, a combatre en Africa, primer, i despres, en Sicilia i Calabria. Quant la pau de Castellbellota (1302) assegurá a la dinastia aragonesa el tro de Sicilia, passaren al servici de l’emperaor de Bizancio, per a lluitar contra els turcs: est episodi breu (1302-1310) pero agitat i conegut per “l’expedicio dels almogavers a l’Orient” doná fama historica i lliteraria ad estos mercenaris. Encara apareixen uns ultims cossos d’almogaves en lo regnat de Pere II de Valencia El Cerimonios, en les campanyes del dit monarca contra Jaume II de Mallorca (1343) i Pere I de Castella (1356-1366).

Eren, per lo general, gent d’infanteria. Desclot, lo seu contemporaneu, els descriu com “gents que no viuen sino d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sino en muntanyes ne en boscs”; afegix que “ben estaran dos jorns sens menjar, si mester es, o menjaran de les herbes del camp”, i consigna que solien anar precariament vestits, bruts (“tots suats e negres”) i en escasos pertrets d’atac (“un coltell“, “una bona llança e dos darts”). Son aspecte feroç i lo seu valor en el camp de batalla aplegaren a ser llegendaris (“anaven tan llejos i denegrits que sols en el semblant feen guerra, i com eren homens desesperats, cent d’ells osaven acometre a mil”, escriu Gaspar Escolano). Son crit de combat era “¡Desperta, Ferro! ¡Desperta!.

Desclot afirma que “son aragonesos e serrans”, entenent per serrans els procedents de la zona muntanyenca a on convergixen Arago, Castella i lo Regne de Valencia; pareix que tambe figuraven moros (sarraïns) en ses files.

Resulta imposible valorar laa participacio valenciana en aquelles forces, pero n’hi ha noticia d’ella: Ramon Muntaner, en sa Cronica, parla incidentalment d’un grup de vint almogavers de Sogorp, i en les hosts de Pere II de Valencia El Cerimonios, encara formaven grups d’extricte orige local (“en la reraguarda, apres totes les adzenebles, ab los almogavers de Valencia”).

En les terres valencianes del sur recient recuperaes, operaven intensament hasda 1275 (mes de huit mil es concentraren llavors en “la Pena de Xeixona”, qui es entre Alacant i Xativa, d’aon tingueren que ser evacuats perque es dedicaven a la depredacio dels musulmans ya sometits).

Mal pagats, sens dubte, buscaven lo seu boti entre els mateixos subdits del rei a qui servien.

Reapareixen els almogavers en accions de guerra en temps de Pere II de Valencia El Cerimonios, a raïl de l’invasio de les tropes castellanes de Pere I com ya queda dit.

Els almogavers tingueren en la Cronica (1235) de Ramon Muntaner un relat circunstanciat i entusiasta, i la novela de Joanot Martorell “Tirant lo Blanch” (1460) s’inspirá directament en l’aventura de Bizancio. Es important tambe el llibre del Valenciá Francesc de Moncada “L’expedicio d’aragonesos contra turcs i grecs” (1623). El mit historic apenes trobá eco en els poetes valencians de la Renaixença i, potser, sols siga digne de mencio, per s’excepcionalitat, el poema dramatic Roger de Flor (1925) de Josep Maria Bayarri. De totes maneres, en el llengüage corrent, te una certa vigencia la paraula “almogaver” per a designar mes o menys ironicament, al patriota exacerbat.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1.972 – Tom I pag. 202.

ABENCERRAGES


La paraula Abencerrages (Aben-as-Serrach) significa propìament “fill del cairer”. En este nom es designa en lo Regne arap de Granada a una tribu o milicia denodá i valent, de procedencia africana que intervingue notablement en l’historia granaina del sigle XV, ya imposant-se als emirs de Granada com a una guarda pretoriana, ya sostenint a distints usurpaors i pretenents al soli. Els reis, a sa vegá, se vengaven i desfeen d’ells quant podien. Estigueren en continues lluites en els reis siguent estes la caiguda del Regne de Granada i de sa conquista pels Reis Catolics.

La passio d’un abencerrage per la germana de Boabdil el Chic causá la mort dels principals d’esta familia en els jardins i salons de l’Alhambra en 1485. Encara existix en l’Alhambra la cridá Sala dels Abencerrages. En este fet, no del tot comprovat, está basá la novela de Chateubriant, la que a sa vegá servi a Jovy per a escriure el llibret de l’opera de Cherubin “Els Abencerrages”.

Varis de ses individuos es distinguiren en el periodo que precedi a la caiguda de l’imperi arabic en Espanya. En 1423 mori Yusuf III, princip esforçat i inteligent, succeint-li son fill Mohamed VII, cridat Alaisar (l’esquerrer), que segui l’eixemple de son pare i mantingue bones relacions en la cort de Castella i en els princips africans; en canvi, degut al seu orgull i tirania, es va fer odios als seus subdits. Les manifestacions de descontent del poble pogue mantindre-le’s un temps lo seu ministre Jusuf Ben Zerraj, cridat pels cronistes espanyols “Alguasil major de Granada”; no obstant, en 1427 esclatá una revolucio promoguda per Mohamed -el-Zaguir, que atres criden As-Saguir, cosi del rei, Logrant penetrar els sublevats en l’Alhambra pero Mohamed XVII pogue fugir disfrassat i es refugiá en Africa , siguent ben rebut pel rei de Feç Muley Ben Fariz, Mohamed -el-Zaguir pujá llavors al tro de Granada; Yusuf Zerraj s’interná en Castella en alguns de ses parents, i els que quedaren en Granada foren inhumanament sacrificats.

El rei de Castella, Joan II, cedint a les instancies de Yusuj-Ben-Zerraj negociá per lo seu conducte en el rei de Tunes un tractat per a repondre en el tro de Granada a Mohamed VII, lo que consegui est ultim en ajuda de ses aliats, castigant ern la mort la traicio de Zaguir. Mohamed no cumpli els compromisos contraiguts en Joan II de Castella, interrumpint-se per la dita causa les relacions amistoses que durant alguns temps hi havia existit entre les dos corts, trencant-se les hostilitats, declarant-se el monarca castellá a favor de Yusuf-Al-maul, aspirant al tro, que hi havia conseguit formar un partit poderos en lo regne granadi.

Yusef Ben Zerraj reuni les forces de Mohamed VII i ixque a l’encontre dels dos aliats, pero fon derrotat i pergue la vida en la batalla; i ocupá llavors lo tro de Granada Yusuf Ben Almaul, i Mohamed consegui refugiar-se en Malaga als pocs mesos mori Yusuf i Mohamed VII torná a ocupar per tercera vegá el tro, hasda que en 1444 fon de nou destronat pel seu nebot Osmin-al-Ahnaf, el Coixo, enemic mortal dels abencerrages, que es refugiaren en Montefrio, i proclamaren rei a Aben Nazar Saad (Ismael III), qui, recolzat per Joan II, pujá al tro en 1453.

Asseguren alguns cornistes que, que abans d’abandonar a Granada, Mohamed, “el Coixo” va fer concurrir a varis abencerrages per a que presenciaren la cerimonia de s’abdicacio. Als quals, en numero de trentasis, maná degollar tranquilament quant els tenia assegurats dins del palau. A la mort de Joan II, i a poc d’ocupar Enric IV el tro de Castella, escomençá novament la guerra, prenint des d’esta epoca un giro desfavorable per a Granada.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom I – pag. 366

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (VI)

LA BATALLA DE VALENCIA (III)


¿Cómo se consiguió que en nuestro Estatuto de Autonomía se reconociera el Idioma Valenciano?

Sin duda, la vertiente lingüística del movimiento valencianista o “blavero” es su rasgo más definitorio tal y como asumen los principales diccionarios valencianos.

Por oposición a la caracterización por
Joan Fuster de los valenciano-hablantes como pertenecientes a la nacionalidad catalana, los “blaveros" abogarán por un uso idiomático del valenciano, y rechazarán las unitaristas Normas de Castellón, de 1932, para optar por las diferentes normativas ortográficas secesionistas del catalán propuestas por la Real Academia de Cultura Valenciana a partir de 1978. Este proceso se iniciará con el ensayo de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana: perqué i cóm s’ha d’escriure la que es parla (1977), y los protagonistas del mismo serán el propio Adlert y el poeta Xavier Casp, quienes evolucionaron durante los años 70 desde una postura unitarista inicial.

El blaverismo lingüístico cosechará importantes éxitos durante los primeros años de su andadura, en lo que se ha llamado
Guerra de la Lengua. En octubre de 1979, sus tesis se impondrán en Lo Rat Penat, institución símbolo del valencianismo cultural. En marzo de 1981, pocos días antes de comenzar las negociaciones del Estatuto, la UCD dará su apoyo a las Normas del Puig de la RACV, que habían sido firmadas ese mismo mes. Incluso el Estatuto de Autonomía llegará a publicarse en el Diario Oficial de la Generalidad Valenciana, el 15 de julio de 1982 con esta última normativa ortográfica. Sin embargo, a pesar de estos éxitos iniciales, los intentos de institucionalizar estas normas pronto fracasarán, por razones tanto políticas (hundimiento de la UCD), como culturales (amplio rechazo en la comunidad científica y universitaria) y sociológicas (la limitada difusión que llegarán a tener entre los hablantes).

En
2001 se constituirá la Academia Valenciana de la Lengua, única autoridad lingüística oficial en la Comunidad Valenciana y, aunque oficialmente, no está subordinada al Instituto de Estudios Catalanes, en la práctica depende exclusivamente de él, gracias al consenso que se obtuvo en las negociaciones de los políticos del PP valencianos con Convergencia y Unio, en tiempos del mandato de José María Aznar como presidente del gobierno de España. El objetivo manifiesto por parte de los partidos políticos valencianos mayoritarios será el dejar, de esta manera, fuera del debate político el tema de la lengua. En el preámbulo de su Ley de creación 7/1998, del 16 de septiembre, se dice que: «El valenciano, idioma histórico y propio de la Comunidad Valenciana, forma parte del sistema lingüístico que los correspondientes estatutos de autonomía de los territorios hispánicos de la antigua Corona de Aragón reconocen como lengua propia.» Asimismo, el Artículo 3 de dicha Ley declara que una de sus funciones será «velar por [...] la normativización consolidada, a partir de las llamadas Normas de Castellón».

El ingreso en la Academia Valenciana de la Lengua de
Xavier Casp, cuando todavía era decano de la Real Academia de Cultura Valenciana, supondrá un duro golpe para el blaverismo. Esta fraudulenta Academia, disfrazada de Institución oficial, es considerada por el valencianismo como el verdadero Caballo de Troya de la Lengua Valenciana, ya que la composición de sus académicos es totalmente de influencia catalanista. Para disfrazar esta maniobra catalanizadora por parte del PP., se nombraron a cinco académicos de la Real Academia de Cultura Valenciana, que atraídos por las fuertes remuneraciones económicas, no dudaron en traicionar al valencianismo social que hasta aquellos momentos los habían estado apoyando, tanto en el orden personal, como en el orden creativo. La mayor parte de la venta de los libros y estudios de estos académicos de la RACV. fueron comprados por el sector valencianista, pues, por otra parte, de no haber sido así, no se hubieran publicado buena parte de ellos. Y así es como agradecieron estos elementos subversivos pancatalanistas, infiltrados en el valencianismo, los sacrificios que en muchos casos costó el mantenimiento de dicha RACV., hoy nada beligerante ni en el tema de la lengua valenciana ni en cualquier situación que se presente en contra del valencianismo social.

APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (III)


Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

ESTANDARISACIO-NORMALISACIO-CATALANISACIO I CONGRES INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)

U dels hitos mes importants, en este proces de transformacio (travestisme llingüistic), que està sufrint la LLENGUA VALENCIANA des de matineres feches, es sense dubte alguna el I Congres Internacional de la Llengua Catalana, celebrat en Barcelona en 1906, promocionat i auspiciat per la Diputacio de Barcelona, quina presidencia ostentava Prat de la Riba. Les raons per les quals aixi considerem este singular event les anem a expondre sucintament, prescindint dels detalls tecnics que no venen al cas. Hem, senyalat en anterioritat, en atres escrits, l’importancia que la llengua te per al nacionalisme catala. Puix be, a pesar dels intents que en anterioritat s’havien anant produint per a menyspreuar o subordinar la llengua valenciana al catala, considerant-la com un dialecte de la mateixa, fon en este congres quan el catalanisme consegui ses proposits, per lo manco damunt del paper. Anem a desenrollar-lo, pas a pas, tot el proces que s’ha dut a terme, i es seguix fent en la practica. Alli es consegui donar lo nom de catala –nom convencional per a alguns i natural per al nacionalisme- a les tres llengües occitanes d’Espanya: valencià, catala i mallorqui, donan nom d’una part (catala) a un tot, subordinant a tot un poble (Valencia) baix l’orbita catalana. Les raons per les quals aquells doctos varons, aliens a les maniobres del catalanisme, acceptaren tal denominacio, abanda de sa bona fe, sense dubte hi ha que trobar-la en la corrent historicistra que durant molts anys ha subsistit i que per interessos partidistes encara se seguix sustentant: la llengua en funcio de la Reconquista.

LA CORRENT HISTORICISTA

El problema de la llengua valenciana ha estat plantejat durant molts anys, i encara es seguix mantenint per sectors interessats, com a fenomen de la reconquista de Jaume I, en 1237. Esta hipotesis tenia sa rail en l’interpretacio del “Llibre del Repartiment”, duta a cap per Prospero de Bofarull i Mascaros (catala), en 1856. El dit “llibre” es l’assent a on consten les donacions que el rei va fer als senyors que l’ajudaren en la conquista de Valencia. El treball realisat per este historiaor ha careixcut de rigor cientific al no constatar-ho en la documentacio existent. (Desamparados Cabanes, “El Llibre del Repaartiment”, del Regne de Valencia, pag. 11 Ed. Anubar. Zaragoza 1979). Varis ne son els treballs que han tractat este tema, no molt afortunats per cert, no anem a enumerar-los. Teodor Llorrente tampoc estigue molt encertat en lo seu llibre “Valencia”, publicat en 1887, en Barcelona, com a part de la coleccio “España, sus monumentos y artes...”, al tocar el tema de les donacions asignaes als nous poblaors (D. Cabanes. “Geografia i Repoblaciones”, pag. 10 Ed. A.D.I.A. Alicante, 1984). Tot allo ha servit com a base per a establir que els catalans s’assentaren en el llitoral i els aragonesos en l’interior (D. Cabanes. Op. Cit. Pag. 7) hipotesis establida esta que s’ha convertit en un dogma per al sector catalaniste, a pesar de que s’ha demostrat, pels treballs d’investigacio de A. Ubieto i la doctora Cabanes, de la manca de fiabilitat dels treballs anteriors. (Origenes del Reino de Valencia”. A. Ubieto). El baix percentage (5%) dels assentats i la geopolitica de la Corona d’Arago destruixen totes les teories sustentaes sobre l’importancia del catala en lo Regne de Valencia.


ESTANDARISACIO DEL CATALA

El diccionari de la llengua espanyola arreplega sense empaig el significat de la paraula “catalanisar”, aço es: “Donar a una cosa forma catalana, o inculcar a una persona les costums o sentiments propis de Catalunya”. Es dir, convertir en catala allo que no ho es. Puix be, hasda aplegar a convertir en catala, a la llengua valenciana, hi ha tot un proces que l'estrategia nacionalista ha anat jalonant pas a pas. L’estandarisacio del catala fon requisit indispensable i importantissima peça clau en el posterior desenroll del proces. I no podem omitir a les persones que foren actors primerissims en eixe menester. Prat de la Riba, primer com a president de la Diputacio de Barcelona i posteriorment com a tal de la Mancomunitat, va fer us de les dos institucions, com a orguens del poder politic, per a impondre la “lengua moderna”. (M. Garcia Venero. “Historia del nacionalismo catalan” Ed. Nacional. 1967, pag. 157. Tomo II) I fon este, en sa visio pragmatica, qui intui que seria Pompeu Fabra, ingenier quimic d’ascendencia cubana, qui duria a terme la “transformacio” de l’idioma, actualisant-lo i posant-lo al dia. Tenim lo seu testimoni: “L’ideal que perseguim no es la resurreccio d’una llengua migeval, sino transformar la llengua moderna que hauria eixit de nostra antiga llengua sense els llarcs sigles de decadencia lliteraria i de supeditacio a una llengua forastera” (M. Garcia Venero. Obr. Cit., pag. 149).

CRONICA D’UNA TRAICIO ANUNCIÀ (II)

INTRODUCCIO (yII)
Pep Guillén i Milla.

En Valencia, Cap i Casal del Regne de Valencia,
Any 2003


En els treballs que mes a seguit exponc he tractat de replegar els estudis de molts historiaors, filolecs i gent del poble pla que demostren taxativament que la llengua valenciana naixque en el nostre Regne de Valencia molt abans de la conquista en 1238 pel rei aragones Jaume I El Conquistaor. Abans de la dita conquista, Valencia estava ya constituida com a Regne Moro de Valencia i, dins del dit regne convivien sense problemes de veïnat, ni politics, ni de llengua: valencians, araps i jueus, expressant-se en la llengua romanç que posteriorment donà pas a la seua denominacio de Llengua Valenciana pel mig del classics valencians que escribien les seues obres en la dita llengua, reconeguda per ells mateixa en les seues publicacions. L’expressio mes important de la llengua valenciana es produix en els sigles XIV i XV, denominats Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, molt anterior al sigle d’or de les lletres castrellanes. En el dit temps l’expressio escrita en llengua catalana no existia. Es tractava d’una llengua coloquial, dialecte de l’occità i sense cap de representacio classica i, per supost, carent d’autors migevals que pogueren fer creure en un idioma o llengua autoctona dels contats de la antiga Marca Hispanica.

Es molt important que s’estudien en molta atencio els descobriments i estudis dels diferents autors que arreplegue en este treball, per a tindre una visio de la realitat historica de la nostra llengua valenciana i de l’identitat i els arraïls del poble valencià, que sempre ha segut un poble independent i que es deu considerar com a nacio per la seua historia.

En resum. Per tota l’informacio que plasme en este treball es podrà traure la conclusio del per que la megalomania catalana vol fer-se en la riquea cultural i economica que des de sempre ha tingut lo nostre Regne de Valencia, per a lo que no han reparat en gastos, en donacions, en subvencions, en comprar i vendre a tot el que siga necessari i, desgraciadament han trobat en esta beneida terra a gent que, renegant de la seua patria valenciana, de la seua llengua, dels seus arraïls, ha consentit vendre’s, i no sempre per diners.

Els politics, l’Universitat, l’Admninistracio autonomica, els mijos de comunicacio, en sa major part, moltes Entitats Culturals (inclus algunes de les que sempre s’han manifestat com a defensors a ultrança de la valencianitat) han colaborat en tota esta traicio al Poble Valencià, fonamentalment des de l’adveniment de la democracia en l’Estat Espanyol.

Espere i desige sincerament que este treball que, com crec que ya he dit ades, he fet basant-me en les vivencies meues i de la meua dona, que juntament habem lluitat per la causa valencianista i que ha segut la persona que en mes contundencia, dins de la nostra familia s’ha dedicat durant molts anys a la brega per la defensa a ultrança de la nostra causa, causa que ha marcat la nostra existencia durant un munto d’anys, puix el nostre calvari escomençà quant als nostres fills, Davit i Ismael, les autoritats escolars preteneren, sense conseguir-ho, obligar-los a deprendre el catala en l’escola. La nostra dignitat de valencians mos va fer que no consentirem est atropello, ni a mosatros ni als nostres fills. Per aixo, encara que a voltes aço estiga escrit com a vicencies meues, deu de tindre’s en conte que les vivencies han segut d’abdos.

Per al que no ho sapia, volem aclarir tambe que els nostres antepassats familiars no eren netament valencians. Pero, aixo, no mos ha mancat ni mos ha fet retraure-mos en la lluita que voluntaria i decididament escomençarem alla pel 1980. Els meus pares eren de Valencia i Almeria i els de la meua dona de de les provincies d’Albacete i Conca, lo que vol dir que la nostra total valencianitat es produix a rail del nostre naiximent en la Ciutat de Valencia i d’ahí la nostra decidida entrega a la defensa de les senyes d’identitat del Poble Valencià, a la defensa dels nostres simbols ascentrals, al remat, lo que tambe es coneix com el valencianisme historic d’este poble (el valencianisme politic mos ha demostrat que s’ha valgut del valencianisme del poble pla per a medrar i deixar-ho traicionat en el moment i les vegaes que ha segut necessari).

Durant molts anys, i segurament hasda la nostra desaparicio d’este mon, estarem bregant per la causa valencianista, perque sempre hem considerat que la nostra terra no deu de ser absobida per cap de comunitat foranea. El nostre Regne de Valencia (en furs, moneda i institucions propies) te la suficient historia i categoria en tots els ambits com per a no consentir que siga subsumida per atra autonomia, concretament, la catalana. El nostre lema sempre ha segut: “preferim morir de peu defenent a la nostra terra valenciana que viure agenollats a la causa catalanista”. Desgraciadament esta visio de la realitat valenciana no la compartixen molts valencians, com ya hem comentat ades.

sábado, 9 de enero de 2010

AQUELLS 9 D'OCTUBRE (y III)

per Lola Garcia-Broch

9 d'Octubre de 1994

Fea uns mesos que havien desembarcat els "tunos" i els "motoristes" com assessors, en el grup municipal d'Unio Valenciana. Personagets que tingueren abans el sou i despres signaren com a afiliats.

Des de mesos anteriors no corrien bons temps per a Unio Valenciana i, per tant, per al valencianisme.

Vicent Ferrer, llavors Secretari General d'Unio Valenciana i assessor, a sou, en l'Ajuntament i hui senador del Partit Popular, havia signat un acort, en catala, en la Convergencia Valenciana, partit extremadament catalaniste, liderat per Pepa Chesa. Joan Ignaci Culla m'ho feu arribar i yo ho denunciï davant del Consell d'U.V. Gonzalez Lizondo em va fer callar, airat, acusant-me de manipuladora; pero yo vaig traure l'escrit, signat per Blasco (hui del P.P.), Chesa i Ferrer, i tot foren escuses (nos l'han colat, no signarem aixo... tot canviarà), tot mentires.

A la fi, C.V. tingue el seu paper en catala i U.V. el seu en valencià; pero la traïcio estava en marcha. Mogui els meus fils i hi hague forta resposta.

Decidi llançar una carrega contra la llinia de flotacio del pancatalanisme. I aixina, vaig cridar a Edison Valls, d'U.V. i del Colege d'Art Major de la Seda i li demani que investigara la realitat del Peno. Tots sabem que es fals pero ningu havia desmontat l'entelequia. Edison, entusiasmat, vingue en experts d'Alcoy i dugue investigadors.

En una simple mirada, u d'ells digue: El torçut dels fils no es del segle XIII. El tintat no es migeval. Aixina i tot aplicarém unes proves. -¿Del carbono-14? Pregunti. No. Pot donar una variant de massa temps. Millor la del polen.

No pugui vore-ho: Gonzalez Lizondo em cridà al seu despaig. Me tirà la barrila d'aquelles maneres i em va prohibir fer l'investigacio, "perque podria arruinar les conversacions que s'estan fent".

He de reconeixer que soc molt desobedient quan no m'agrada lo que tracten d'impondre'm. Aixina que contesti que anava a continuar avant i busqui presupost per a pagar l'investigacio del Peno. Pero Edison Valls es va fer arrere: -M'hauria agradat, Lola, pero Vicente m'ho ha prohibit i som molt amics.

A l'endema la prensa arreplegà les ridicules declaracions del Regidor portaveu Társilo Piles: -"No es pot obrir la vitrina, s'han perdut les claus".

Una pobra i estupida excusa. El departament de Patrimoni sap cóm s'obri, i yo tambe. Aixina es que, el Peno es salvà del ridicul mes espantos. U.V. i el seu president es cobriren de trista gloria i yo m'havia enfrontat a les ires del "Gran Emperador".

(Tot aço queda demostrat en el llibre que tinc molt alvançat, perque entenc que els valencians tenen dret a coneixer la veritat de la nostra historia local mes proxima).

Aixina es que les conseqüencies no es feren esperar. Társilo Piles presentà en l'Alcaldia una peticio per a que em retiraren les meues delegacions en favor de Cerviño, obedient i submis. L'Alcaldesa no era partidaria d'aço. Yo m'havia compromes, en el 91, quan dimiti, perque no em permetien canviar els lletrers catalanisats ni publicar en valencià, a acabar la llegislatura, passara lo que passara i no tornar a abandonar. Juan Cotino, Delegat de policia, que se portà en mi com un gran amic, m'avisà que el 9 d'Octubre anaven a hi haure enfrontaments entre abdos partidaris i yo decidi que, per mi, eixe sagrat dia devia de ser pacific. Aixina que... presenti la meua baixa com a integrant d'U.V. Era el 4 d'Octubre.

El dia 9 trencava el dia plujos. Yo, encara Delegada de Patrimoni ordeni cobrir la Senyera en una enorme funda de plastic. La plaça, baix el diluvi, bollia de gent. A les 12 en punt baixà la Senyera. Yo portava un borlo. Clementina Rodenas ne duya un atre. L'arruixo era fort. Tots els regidors obriren els seus paraigües. A l'Alcaldesa la cobriren en u enorme, que ocupava tota una fotografia. Front al balco de l'Ajuntament, una gran pancarta: "Lola, el valencianisme està en tu". Apreti el borlo, pero em vaig emocionar. Una vella em posà en la ma una estampa de la "maredeueta": "que ella te beneixca, filla i no te'n vages".

Lo que no pogue tot l'odi, l'enveja i la rencor de la meua, antany, propia gent, ho consegui aquella yayeta, que no conec: plori. La pluja arrastrà les meues llagrimes.

Clementina i yo continuavem sense paraigües. El pel flaccit, la banda descolorida. El trage de seda s'anava encollint. La gent baix la pluja, seguia el corteig.

Junt a Vinatea, qui apretava en ses mans el llibre de "Els Furs", uns inconscients d'E.R.C. intentaren posar unes flors en una quatribarrada. Amparo, "la del SOM" els se les arrancà de les mans i els pegà en el cap. Despres em donà la cinta barrada.

-"Tin. No te preocupes de res. Estem en tu". Al seu costat els seus Vicents, pare i fill, tan valents com sempre.

Torni a mirar a Vinatea: ¡Qué dificil es sempre per als valencians defendre lo nostre!

La gelor va calar la roba banyada i m'aborroni, com en una premonicio: ¿A on estava l'amor a Valencia? ¿es que tot te un preu? ¿es que es cert que el poder corromp? ¿començava el principi de la desilusio i l'abando?

Em sacsejà l'idea. No, de segur que no. Molta gent se m'acostava i m'animava a continuar.

El mati gris. Gelor pels carrers i gelor d'anima. Pero yo sentia el meu cor calit: Tots anavem a seguir en la defensa del nostre Idioma, de la nostra Identitat, de les nostres arraïls. Tots, tots anavem a continuar. Ningu anava a abandonar el seu valencianisme.

Despres, el temps ha escrit l'epilec. I ho hem llegit. Si no nos agrada, camviem-ho. Podem

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (V)

LA BATALLA DE VALENCIA (II)

El movimiento valencianista nace en el año 1976 y es la consecuencia de la recuperación de la democracia al superarse la dictadura y, previendo que las actuaciones políticas partidistas no iban a conducir a nada bueno para la autonomía valenciana, que irremediablemente se estaba gestando, pues todas las apariencias hacían augurar malos vientos para nuestra tierra. Y “Estos (se está refiriendo a los diputados de las Cortes Españolas) como lo hicieron en tiempos de la II República, cuando los catalanes pedían en su primer estatuto la anexión del Reino de Valencia a Cataluña, niegan cualquier posibilidad de la creación de esos Países Catalanes y, además, niegan la posibilidad de tan solo una federación entre autonomías (Valencians front al catalanisme – Manuel Zarzo – Valencia 1995, en adelante “Valencians...”)

Todo movimiento cultural precisa de la aportación grandes fuerzas intelectuales y, ni que decir tiene, que en Valencia, como una consecuencia natural de la ascentral creatividad de sus habitantes, las había en aquellos tiempos revueltos y que, además, muchos de ellos, eran y se consideraban valencianistas pero, como la mayoría del pueblo, estaban desentendidos de los movimientos populares callejeros, limitándose a publicar literatura, poesía y teatro y otras manifestaciones en lengua valenciana, sin más. Años después, uno de los más conocidos intelectuales que creíamos de la causa, Xavier Casp, me dijo: “Nosotros –se refería a los intelectuales- lo que tenemos que hacer es dejarnos de guerras y publicar nuestros estudios en lengua valenciana para conocimiento de las generaciones futuras”. A mi modo de ver es un razonamiento lógico, pero sólo en parte, -y más tratándose de los delicados momentos por los que atravesaba nuestra cultura- pues se puede investigar, estudiar, publicar y, también, se puede ser beligerante con aquellos que atacan a la personalidad del pueblo valenciano. Los intelectuales valencianos y valencianistas no se caracterizaron en aquellos años precisamente por su enfrentamiento al pancatalanismo. ¿Ejemplos? Los tenemos con la entidad Lo Rat Penat y con la Real Academia de Cultura Valenciana, instituciones que pasan totalmente del valencianismo beligerante y de cuyas casas han salido no pocos de los transformados en declarados catalanistas, en virtud de los sueldos y prebendas obtenidos del gobierno de la Generalidad Valenciana.

Y dentro de este movimiento, en 1977, nace una asociación cultural, no política, que pasaría a ser la fundamental protagonista de la Batalla de Valencia, la que aunaría los esfuerzos de los valencianistas desperdigados, para oponerse al nacionalismo catalanista. Estoy hablando del Grup d’Accio Valencianista

Es este Grup el que, por medio de la intercomunicación entre sus socios, cuando se van convocando con el fin de acudir a manifestarse contra los actos promovidos por los parlamentarios preautonómicos, por los grupos catalanistas y todas aquellas manifestaciones políticas y culturales que atentan contra las raíces profundas de nuestra tierra valenciana.

Están en “L’aplec del Puig” organizado por el terrorista PSAN. Están en el Palacio de Benicarló, sede de las Cortes Valencianas. Están en tantos y tantos lugares y momentos históricos para nuestra autonomía, que sus actuaciones se extienden como la mancha de aceite y ello hace que las fuerzas políticas, amedrentadas por las reivindicaciones de sus actuaciones, proceden a condenar mediáticamente a esta organización tachándolos de “fascistas” por oponerse a sus pretensiones catalanistas. Y con estas estrategias de ataque y descalificación continúan ahora en que nos encontramos en la primera década del siglo XXI.

El Grup d’Accio Valencianista carece de cualquier tipo de ayudas oficiales, llámense subvenciones económicas o apoyos siquiera mediáticos. No así pasa con las asociaciones culturales catalanistas que gozan de los privilegios y subvenciones económicas, que durante toda la democracia han obtenido de las instituciones catalanas y de las autonómicas valencianas.

Durante los treinta años de existencia de este Grup d’Accio la asociación ha venido subsistiendo en lo que podemos denominar como una “economía de guerra”, es decir, con las aportaciones de sus socios y algunas extraordinarias, pero ello no ha conseguido que, en ocasiones, no tuvieran ingresos suficientes ni para pagar los alquileres de su sede. Pero la abnegación de su junta les ha permitido mantenerse como la única llama valencianista, verdaderamente beligerante con las tendencias políticas catalanistas, que durante estos años vienen agrediendo la idiosincrasia de los valencianos.

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (y X)


Pep Guillen y Milla
Juny del 2003

7. Cridament als valencians:

Al principi vaig escomençar referint-me a la conferencia de Vicent Sanç Sancho per l’actualitat de ses paraules. Vullc rematar estes reflexions fent-me eco de les seues conclusions. Si be ell es referix en tot moment a la situacio politica, crec que la seua opinio mos servix actualment per a obtindre l’exit en les nostres reivindicacions culturals.

Vicent Sanç dia: “N’hi ha que estimular un proyecte que aspire a vertebrar-se en la propia societat. Que aspire a estendre i acceptar les seues bases en lo mes fondo del teixit social valencià. Arrelant en el si de la colectivitat”

“Un proyecte que se propon aglutinar les noves inquietuts socials i recabar la colaboracio de totes aquelles forces socials i personalitats de la vida valenciana que encara que no vinculaes politicament d’una manera definitiva..... (afegixc yo: per a tractar de vincular-les culturalment) sentan la necessitat de moderninisacio i de protagonisme real valencià.”

“Un proyecte que no naix en la voluntat de fragmentar i dividir el panorama cultural valencià, sino que preten aglutinar i sumar a totes aquelles persones i grups humans que participen d’uns mateixos criteris de valencianitat i de independencia politica”
“Una alternativa de progres, netament valenciana, autonoma i deslligada d’estructures i dependencies politiques i culturals externes”.

“Des de la crida a la solidaritat”.

“A la recuperacuio de la nostra dignitat”.

“Davant la realitat valenciana, el valencianisme politic i cultural ha de proyectar-se com un mensage capaç de donar i crear espectatives, d’obrir una via d’esperança, de conseguir que la gent torne a trobar un estimul que la moga a acceptar els problemes del present, des de la fe en superar-los dema".”

”Una crida a rescatar tota l’iniciativa creadora dels valencians”.

“A no deixar-nos sumergir en la desesperança”.

“Un mensage politic capaç de crear un marc de confiança i d’estimul a on insertar els canvis i transformacions que necessita la societat valenciana”.

“Un mensage politic que presenta i se propon com a superacio d’una politica que es incapaç de donar solucions i respostes als problemes de la realitat plural valenciana”.

“ La proposta intelectual i politica que es formula des del valencianisme politic, vol ser un revulsiu, un fort revulsiu per a la tristea del moment present. Un revulsiu capaç de revolucionar al mes conservaor. Capaç de despertar a tants valencians de la quietut i somnolencia en que es troben”.

“No es possible permaneixer oferint l’espectacul de l’impotencia, la mediocritat, l’absencia de idees i valors valencians”.

“I precisament perque impera la desmoralisacio i el desengany entre moltes persones era necessari formular un proyecte ambicios, i per que no dir-ho tambe, dificil”.

“Serà una batalla dura i a voltes desigual”.

“Tindrem que batallar contra l’oficilitat i el poder d’una politica sense perfils valencians”.

“Batallar contra l’insolidaritat, la por de moltes persones a significar-se publicament, i en cas contrari, batallar front a l’excessiu personalisme d’atres”.

“Tindrem que batallar contra els excepticismes, les enveges, els prejuïns...”

“Pero a pesar de totes estes dificultats, la llabor ha de ser un exit”.

“I lo que volem esta nit en assentar la primera pedra de la renovacio valenciana”.

“Existix una alternativa als problemes de Valencia”.

“I n’hi ha que proclamar-ho”

“Una alternativa valenciana”.

“I els convide, a tots vostes, a participar d’este proyecte”.

“A defendre un mensage d’esperança de futur”.

“Un futur que volem valencià”.

En conclusio, se te que treballar amplament com a consequencia de la necessitat de rescatar al nostre poble del seu tradicional abandonament; abandonament al que no son extranys la major part dels propis valencians, i als que les nostres forces politiques i socials han donat l’esquena la majoria de vegaes, en un gest de frivolitat i indiferencia que els desacredita. Se te que treballar amplament per a conseguir dotar al nostre poble d’altes dosis de protagonisme.

A soles podrem conseguir-ho sobre la base de l’unitat del valencianisme cultural, puix està clar que els politics a soles obedixen als dictats de les seues esferes superiors, generalment centralistes. Hui pareix que esta unio esta llunt de fer-se una realitat, pero, tenim que tindre l’esperança de que aço pot ser una realitat, mes o manco proxima, pero no podem gitar-mos a dormir i esperar a que les coses es solucionen per si mateixa. Tenim que solucionar-les mosatros. Tenim que trencar esa situacio de “comodisme” de molts valencians que pensen i que se justifiquen en que res es pot fer per a reintegrar a la nostra terra valenciana la seua dignitat com a poble. I tenim que escomençar a fer-ho ya. No podem esperar mes. Valencia, el nostre Regne de Valencia, mos esta reclamant desde fa molt de temps que mos alcem, que lluitem, que germanem, que aunem voluntats pero sempre, sempre, en clau valenciana i per als valencians.

Pep Guillen i Milla
Valencia, Cap i Casal del Regne
Juny del 2003

APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (II)


Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

IMPOSICIO DE LA “LLENGUA MODERNA” EN CATALUNYA

Es important coneixer la manera en que es va impondre la “llengua moderna”, donat el rebuig d’alguns, prou, homens de les lletres catalanes, ademes del mallorqui Alcover. La poderosa Mancomunitat posà tot lo seu potencial economic en l’expansio i promocio de tot tipo de publicacions, en la sola condicio de que estigueren escrites en la normativa fabrista. En el “Institut d’Estudis Catalans” trobaren empleo infinitat d’escritors i artistes. Les publicacions, revistes, seminaris, quins editors i directors estaven vinculats al nacionalisme, obedien el “dictat” filologic. La Mancomunitat creà infinitat d’institucions, el “Institut d’Educacio General”, “quins proposits eren tan amples que abarcaven des l’ensenyança del “folclor“ en l’inclusa, hasda la formacio atletica, sense oblidar l’educacio moral, del sentiment, de la voluntat, de la paraula, del sentit civic, vida de relacio, etc.”. “Totalitarisme pur”, comenta Garcia Venero (II, pag. 164). Per a totes estes institucions diverses, que abarcaven des de l’ensenyança de la cuina i llabors caseres, hasda l’escola de funcionaris, eren precises obres de text, que encargaria a editors privats, pero que totes elles responderien a les normes de Pompeu Fabra. El testimoni d’un catala vinculat a tots estos events del nacionalisme de principi de sigle, en lo seu llibre “Cuaranta anys d’abvocat” i tret a colacio per Garcia Venero (II, 163) es definitiu: “Dec de fer nota que en aquella epoca els correctors de proves, per consentiment general, eren una especie d’agents de l’autoritat, encarregats de l’eixecucio de les normes ortografiques i gramaticals del nostre idioma en formacio...” (sic). Hem volgut citaar estos fets, per la similitut existent entre estos i l’actual situacio qur s’està donant en Valencia, en relacio a l’imposicio de la normativa fabrista.

LES ATRIBUCIONS TERRITORIALS DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Josep Guia recorda en lo seu llibre “Digueu-li Catalunya”, pag 14, que esta institucio en una empresa significativa “per l’alliberament nacional”, per lo tant lo seu ambit d’actuacio no s’ha llimitat a les fronteres naturals (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) sino que ses poderorsos tentaculs s’extenen per tots aquells espais que segons ells es parla la “llengua catalana”. El filolec mallorqui, mos conta que, ni Prat de la Riba ni Pompeu Fabra, acceptaren un proyecte complementari de les normes, que tractava de donar solucio als problemes ortografics de Valencia i les Balears i que no s’havia tingut en conter per a res. L’oposicio d’estos naixia del temor a que un “tortosi o lleidata o un valencià”, poguera elaborar atres normes distintes de les de l’Institut; mos imaginen la socarroneria del cureta de Manacor en lo seu comentari al respecte. “Les catalanisres s’hi son acostats massa poc devers València” i no coneixem l’anima valenciana mes que per la “corbella” i per damunt”. Yo se ho vaig avisar als de l’Institut pero no vullgueren escoltar-me, creguent-se ells que els de Valencia hi havien de rebre a “genellons” lo que els digueren des de Barcelona...” (F. Carreras Candi. “Geografia General del Reino de Valencia”). Tot aço ocorria en el primer terc d’este sigle. En la actualitat i recientment segons declaracions del president de l’entitat, arreplegaes en “El Periodico” del 9.1.86, al jujar l’actitut del Ministeri d’Educacio cap al “Institut” per la concesio de la sunvencio al “...comprendre que la nostra llabor investigaora sobrepassa l’ambit merament local...” “...Casasus recordà que la llabor de l’Institut s’exten a la comunitat autotoma catalana, valenciana, balear i part d’Arago...”. Segons el periodiste que fa l’informacio, “...els estatuts de l’Institut, este, te jurisdiccio sobre totes les terres de llengua catalana...” (“El Periodico”, 8.1.86). Quede clar, puix, qui es l’ambit territorial d’actuacio, que s’han apropiat.

EXTRATEGIES DE PENETRACIO 1932 I SES ANTECEDENTS

Esta es una data clau per a comprendre tot el proces seguit, pel catalanisme, en sa penetracio en Valencia. Per estes llatituts els nacionalisme sempre ha trobat a grups i persones receptives a ses postulats. No anem a analisar les raons en profunditat, a soles constatarem els fets. Victor Balaguer trobà a Vicent Boix, un erudit valencià coetaneo d’ell. Jacint Labaila tambe es deixà seduir i li fon publicat un llibre de poesies en Barcelonam “Flors del Turia”. Este poeta asistia a les classes nocturnes del LiceuValencià, en el qui donava classes gratuites Boix, es est un detall a considerar. La polemica es suscità pel prolec d’este llibre, que corregue a carrec de Victor Balaguer. Entre atres coses dia: “Lo valencià no es mes que una branca del catala: una branca del gran tronc de la llengua d’oc...” Corria l’any 1868, en Barcelona i en motiu dels Jocs Florals, hi hague una concentracio de poetes. De Valencia assistiren Teodor Llorente, Ferrer i Bigne, Querol, etc., aixi com de Mallorca i Provença. “L’asombro de la delegacio valenciana fon trobar-se a Jacint Labaila sentat entre els personages del consistori dels Jocs Florals. I Labaila fon l’insolit manteneor d’aquellla ocasio.” En la polemica tercià el periodic de Madrid “El Figaro”, que prengue partit en contra de Victor Balaguer i l’autor del desaguisat. Labaila, el poeta valencià que “vengue s’anima per la publicacio d’un llibre i per un pergami d’una academia”. Ya en aquelles feches la polemica es plantejava sobre bases llingüistiques que ocultaven el transfondo poilitic que tancaven (sic) (J.L. León Roca. “Raco de l’Olla”. “Levante”, 1982. Valencia). Creem necessari aportar estes cites que d’alguna manera ajudaran a una major comprensio del problema que tractem d’explicar. Clarificaor es el testimoni d’un dels valencianistes que va viure els avatars del nacionamlisme valencià d’escomençament de sigle i inclus posteriors, Miquel Adlert Noguerol (juriste). Vinculat al catalanisme, de bona fe, repudià d’este en la decada dels 70-80, fent publica declaracio i denunciant les intencions del pancatalanisme. Aixi explica sa proclivitat: “...el valencianisme naixque sentint el catalanisme com sa germa major que, ademes, ha triumfat en la vida i ha alcançat la prosperitat. Esto fea que els valencianistes mos mirarem en els catalanistes com en un espill que mos havia de donar la visio de lo que hi havia de ser la nostra image...” “...aço mos dugue un ansia d’emulacio, a una autentica limitacio del catalanisme; llançant-mos a la proteccio de ses poderosos braços, sense intents identificaors sino fraternisants...” “...el nacionalisme catala ha arrastrat en ansia unificaora als valencians caigusts en el pancatalanisme...” (M. Adlert Noguerol. “Generalitat. No.” “Levante. 1982. Valencia).

LA “TRAMPA DE CASTELLO”

Poc mesos despres d’haver-li concedit a Catalunya l’estatut d’autonomia, 15 de setembre de 1931, els profabristes de Castello i Valencia, promouen una reunio en la capital de La Plana, en l’unic objecte d’acceptar, per a la LENGUA VALENCIANA, la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans inspirà per Fabra. No fon gens dificil, per les raons que hem apuntat ades. Poc despres es promulgarien i divulgarien en el titul de “Normes d’Ortografia Valenciana”. Com lo nom indica a soles afectaven a l’ortografia, una de les parts de la gramatica que es pot considerar la mes convencional, com diu Mossen Alcover: “...sense sistema ortografic fixaren les llengües sabies i les neollatines ses gran lliteratures...”. Evident contrast d’est erudit en les intencions que el pancatalanisme fabriste li tenia reservat a l’ortografia. Pero sigam. Acompanyava ad estes normes una declaracio d’intencionns dels firmants. I encara es reconeix el sentit unificaor, es prou llegir el text per a adonar-se que els redactors respectaren escrupulosament, tant el lexic com les flexions verbals, etc. propies de la llengua valenciana, cosa que mai s’ha cumplit. Seguixen afirman que “es un acorts transacional...” i que no hi ha cap de vençut, “...puix les autoritats filologiques (a soles firmà una, Fullana, i es va reservar el primer espai en el fi de donar-li prestigi a l’acort per ell mai estigue en llinea en elles) que firmen mantenen ses punts de vista cientifics...” u deixan “...a les noves generacions la missio...” “...d’anar rectificant i millorant el sistema...”.

La realitat es que la millora que s’ha seguit ha segut en transformar la multisecular llengua dels nostres classics, la LLENGUA VALENCIANA, aixi denominà per ells, en l’inventà per Fabra. Aixi s’obrigueren les portes per a que s’introduira el catralanisme lliterari, a base del politic, que estem sufrint des de fa mes de mig sigle.Despres hi ha tota una estrategia desenrollà, pas a pas, que va des de la bona fe dels escritors valencianistes que junt en els profabristes, foren oblidant la “Declaracio” per a abocar-se en el catala-barceloni. Hasda el titul originari de les “normes”, que ha anat sufrint distints canvis, com l’actual de “normes de Castello”, de clara intencionalitat politica en el fi de que els naturals d’eixa provincia les consideren com a propies i les accepten, juant d’esta manera en el sentiment de rivalitat entre Valencia i Castello. Sentiment este que es fomentat i auspiciat per sectors interessats, que fan fore com a centralista la Ciutat de Valencia. En fi, tota una estrategia digna de Maquiavelo, en la que no manca l’insult i la descalificacio personal, per a tots aquells que no accepten els dictats del nacionalisme catala en general.