lunes, 23 de noviembre de 2009

VALENCIÀ I CATALA: ¿IDIOMES DIFERENTS?

Autor: J. Romero
9 de novembre del 2004

El passat 16 de setembre, el diari Levante publicava que, en l´entrevista mantinguda entre Zapatero i Carod-Rovira en La Moncloa, este ultim personage li havia regalat al primer “las traducciones de un extracto de la Constitución europea al catalán y al valenciano para que constatara las escasas diferencias existentes entre ambas”. Llamentablement ham de dir que, en este cas, Carod te rao. M´explique. Les dos traduccions apenes es diferencien en res perque usen la mateixa normativa: la de l´IEC. Pero tambe es veritat que si la traduccio al valencià l´haguera fet la RACV estariem practicament igual, sense apenes diferencies entre les dos traduccions.

En efecte, convide a qui lligga est articul a que contraste les diferencies entre un text escrit en “normalitzat” i un atre en les actuals normes de la RACV. Amargament podra comprovar que apenes es diferencien en res. Per tant, ¿com podem dir mosatros que el valencià i el catala son idiomes diferents si no es diferencien (per escrit) en casi res?. Esta una de les flagrants contradiccions que desde fa molts anys requerix corregirse si no volem pedre els nostres arguments i fer el ridicul alla aon anem.

Anem a vore. Està molt clar que el valencià i el catala son idiomes diferents. El problema es que les actuals Normes d´El Puig (o de la RACV) no arrepleguen decididament la realitat de la Llengua Valenciana desde el punt de vista ortografic, morfologic i lexic valencià. Estan massa prop de la normativa catalanista i massa llunt de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, que es la que realment es diferencia del catala.

Hasda els temps de Pompeu Fabra (sigle XX), mai s´han escrit els guionets enclitics en Llengua Valenciana. Estos guionets fabrians, ademes d´eliminar una particularitat que mos diferencia del catala, complica moltissim l´escritura de la llengua ¿no es mes facil i mes valencià escriure ‘tornameu’ que escriure ‘torna-m´ho’?, ¿per qué ham d´utilisar la complicà ortografia catalana pera escriure en valencià?.

Hasda els temps de Fabra, la preposicio valenciana per excelencia es ‘pera’, i no ‘per a’ que es com s´escriu en catala. Convide als llectors a que heu comproven en la lliteratura valenciana que va desde el sigle XV hasda principis del sigle XX, i voran quina es la forma general. ¿Per qué ham d´anar a parar a la forma catalana ‘per a’?, ¿pera llimar diferencies entre els dos idiomes?, ¿acas no es eixa l´estrategia catalanista?.

Ya els bons diccionaris valencians i la lliteratura valenciana del sigle XIX escrivien sense les coentissimes /d/ intervocaliques finals en les terminacions -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, -adet, -adeta, -adets, -adetes. Els valencians diguem ‘vesprà’ no ‘vesprada’, ‘llauraor’ no ‘llaurador’, ‘albaes’ no ‘albades’, ‘picaeta’ no ‘picadeta’. Ademes de la coentor, escriure estes /d/ intervocaliques supon llimar les diferencies reals entre el valencià i el catala, i pegar un jagant pas arrere en la codificacio de la Llengua Valenciana; pas acertat que ya pegaren els nostres estudiosos del sigle XIX al suprimir estes /d/ intervocaliques, pero pas errat i incomprensible que en el sigle XXI hajam de seguir en esta immundicia morfologica que a soles es conserva actualment en el catala.

¿Com podem dir que lo correcte en valencià es ‘atre’ i no ‘altre’, sense eixa consonant interior, i al mateix temps dir que es incorrecte escriure les formes valencianes vives ‘abre’, ‘pedre’, ‘dinés’, ‘dimats’, i que lo correcte son les estranyes formes ‘arbre’, ‘perdre’, ‘diners’, ‘dimarts’ i que, ademes, coincidixen en el catala?. Mosatros mateixa mos tirem terra als ulls.

Per motius d´espai no puc estendrem molt, aixina que a soles posare un eixemple mes. En la web de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV es diu que la forma general en valencià (i per tant, estandar) es ‘nosatres’, mentres que la forma dialectal es ‘mosatros’. Aço es un dels desproposits mes inadmissibles. En sap mal diro aixina, pero es una mentira com una casa. La ridicula i coenta forma ‘nosatres’ NO EXISTIX en Llengua Valenciana; a soles es conserva en certes comarques de Barcelona i Lleida (mes d´una vegà s´ha escoltat pronunciar ‘nosatres’ a J. Pujol). Per atra part, la valencianissima i genuina forma ‘mosatros’ ya es documenta lliterariament en el sigle XVIII, apareix en els diccionaris i en la lliteratura valenciana del sigle XIX, es la forma general viva actual en practicament tot lo Reine de Valencia, i ademes mos diferencia del catala. ¿Per qué ham de seguir escrivint coma borreguets l´estranya forma ‘nosatres’?, ¿pera llimar diferencies entre el valencià i el catala?

Desde fa molts anys, molts valencianistes vinguem reivindicant la revisio de la normativa valencianista de referencia per tal d´acostarla a la realitat de la Llengua Valenciana. En 1985, l´eminent filolec, el pare Guinot, en el llibre ‘Raons d´Identitat’ ya dia “lo primer en que es deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica de la llengua, no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici”; en 1993, el gran investigaor del lexic genuinament valencià (que ya es hora de que es tinguen en conter les seues investigacions), Ricardo Garcia Moya, dia en el seu magnific llibre sobre la Real Senyera que li haguera agradat escriurel en idioma valencià pero aixo haguera supost polemica inclus entre valencianistes, aixina que s´esperaria a que confiarem en mosatros mateixa i no tinguerem complexos d´usar el lexic autocton; en 1999, el valent Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu, dia en el seu revelaor llibre sobre el pacte de la llengua que per fidelitat a les normes de la RACV l´escrivia en dites normes, “en el be entes de que, segons el manifest del Nou Valencianisme, es fa urgent una actualisacio d´elles adequantles a l´evolucio de l´autentic parlar popular valencià”; quatre anys mes tart, en 2003, les conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana apuntaven en la mateixa direccio, es dir, la d´acostar la normativa al parlar popular i maximisar les diferencies i minimisar els pareguts en relacio al catala, que es lo que recomana la Sociollingüistica en el cas de que una llengua estiga amenaçà d´absorcio per una atra.

Per desgracia, el sector dominant de la Seccio de Llengua de la RACV no te en conter estes reivindicacions i recomanacions de millores necessaries ans de que la confusio acabe canviant el parlar del Poble Valencià en les proximes generacions i el valencià acabe engolit pel catala. Pel contrari, no s´heu ha pensat dos voltes a l´hora de mampendre el cami contrari que s´acosta al catala, com es l´introduccio d´una accentuacio grafica ‘a la catalana’.
L´unica entitat seria, honrà i de contrastat rigor cientific (ahi està la prestigiosa Revista de Filologia Valenciana que edita desde fa anys i distribuix en les universitats mes importants del mon, ademes de numerosos llibres sobre la Llengua Valenciana) que ha mostrat la seua predisposicio a pegar el pas acertat d´acostar la normativa a l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, es la Societat de Filologia Valenciana. La seua proposta de revisio normativa es la que poden vore aplicà en este mateix articul que estan llegint vostes. Segur que si traduirem la Constitucio europea seguint estes normes s´apreciarien molt millor les diferencies reals entre l´idioma valencià i el catala. A mosatros, als bons valencianistes, mos toca no fermos mes els ingenus i obrar en conseqüencia, coherencia i dignitat.

jueves, 19 de noviembre de 2009

QUE ESPECTACULO ESTAN DANDO

Autor: Pepe Guillen Milla
Valencia, 19 de noviembre del 2009

A estas alturas de la democracia en España ya no nos extrañamos absolutamente de nada ni de algo en lo que puedan intervenir los políticos.

El espectáculo está servido, es decir, empezó a servirse en los momentos en que hubo de realizarse un cambio de régimen político en España, en la mitad del siglo pasado.

En lo que respecta a la Comunidad Valenciana, los enjuagues de los parlamentarios fueron frecuentes y, aunque sobre el papel los intereses de todos los bandos en lid estaban contrapuestos, lo bien cierto en que todos se pusieron de acuerdo a la hora de pergeñar un estatuto para nuestra peautonomía, en el que no se reconociesen las señas de identidad del Pueblo Valenciano, a cambio de introducirnos como ciudadanos de tercera o cuarta categoría dentro del estrafalario proyecto de los países catalanes.

Si entonces el espectáculo estuvo servido ¿Qué podemos decir del espectáculo al que en la actualidad estamos asistiendo?

Las garantías históricas que se consiguieron con el estatuto de autonomía, fueron tergiversadas por el dictamen de los decretos leyes que se formularon y, lo que es peor, por los reglamentos que cada institución política puso en marcha para la aplicación, tanto del estatuto como de los dichos decretos leyes.

Ello trajo malas consecuencias para nuestro pueblo. Los habitantes de esta Comunidad hemos sido, somos, relegados a un nivel tan bajo en el que sólo contamos para depositar nuestro voto en las urnas cada cuatro años. Mientras tanto, en este ínterin de tiempo, los políticos organizan a su conveniencia la administración institucional y, generalmente, sólo aplican sus atenciones al pueblo cuando se acerca la fecha de las elecciones tanto municipales, como autonómicas como generales.

Entonces se desviven para ofrecer una imagen de dedicación a la solución de los problemas habidos y por haber en el ámbito de la Comunidad. Entonces los ciudadanos somos para ellos los protagonistas, unos protagonistas que nos convertimos en los “convidados de piedra” cuando se publican los resultados de las urnas. Después sigue el espectáculo.

La ley electoral que tenemos vigente en España está totalmente orientada para beneficiar a los partidos políticos que cuentan con más votos. No es de recibo que el voto de una persona valga más en un sitio que en otro. Si nos remitimos a la frase “un hombre un voto”, ello no se aplica en la ley de Hont.

Por ello, si los vividores de la política se comportan con sus votantes de la manera que venimos padeciendo, es lícito aconsejar el voto en blanco, al menos les diremos que no estamos conformes con la actuación de ninguna de las opciones “democráticas” que se presentan a las elecciones. Que sigan con el espectáculo que ofrecen, pero, al menos, no con mi voto.








martes, 17 de noviembre de 2009

PANCATALANISME: GENESIS I EVOLUCIO

Per: Ramon Garcia Hernandez
Noviembre 1992

LAMENTS D’AZAÑA EN SES MEMORIES DE GUERRA

El 24 de setembre de 1932 Azaña aplegà a Barcelona, al saludar-li Macia, li diu que: “en la concesio de l’estatut evitava una guerra entre Catalunya i Espanya”, Azaña li contestà: “El vostre himne historic es queda sense enemic a qui motejar.

Este tindria temps de reflexionar hasda el moment de sa mort produida en lo seu obligat desterro en Montauban (Francia) en 1941, sobre el seu apoyo a l’Estatut de Catalunya. Ha soles n’hi ha que llegir ses “Memories politiques i de guerra” i “la velà de Benicarlo”, escrita esta ultima en sa residencia de La Pobleta en Valencia. Estes ne son lo seu vertader testament politic. En ell dona a entendre l’amargura de la guerra civil, aon subyaç el convenciment de l’exclusivisme nacionalista i de sa postura irritant i mendaç. Repleguem algo al respecte que apareix en elles.

3 de maig de 1937. “que per moltes i molts molt grans i encadaloses que hagen segut les proves d’insoliratirat i desafecte, d’hostilitat, de “chantajisme” que la politica catalana d’estos mesos ha donat front al govern de la Republica...” (pag. 58). “El major obstacul per a l’accio del govern serà la politica tortuosa dels homens de la Generalitat; (...) ara posaran mil trampes i estaran amagats en espera d’una ocasio” (pag. 59).

3 de juliol de 1937. “Pi i Sunyer, Alcalde nominal de Barcelona es u dels pocs politics catalans en que es podia parlar noblement”. I mes avant dirigint-se a Pi diu:” ...en el fondo n’hi ha sempre una camaraderia entre catalans, en virtut de la qual mai es barallen uns contra atres seriament” (pag. 122-122).

28 de juliol de 1937. “La carta (de Companys) en un sintoma. Repetidament l’he dit al president del Consell i al govern en ple que les gents de la Generalitat..., tractaran de promoure un conflicte, en quant trobaren un pretext per a parlar de la catalanitat ofesa o de les llibertats chafaes, etc. etc. I en una ocasio propicia. “Lo millor dels politics catalans es no tractar-los”.

9 d’agost de 1937. “El president del Consell, recientment aplegat de Barcelona vingue a contar-me ses conversacions en aquells senyors. L’impresio de Negrin es desagradable. Moltes queixes d’ells per coses menudes, imposibilitat de concretar res formal. Lios; paraules, falsetat” (pag. 213).

13 d’agost de 1937. “Companys i atres se lis acaba l’estupida comedia de que les terres aragoneses les haja conquistat Catalunya per a la Gran Catalunya”. (pag. 218).

10 de setembre de 1937. “Estes llinees ham fan recordar algunes atres circunstamcies d’aquella desbaratà expedicio naixcuda de la tartarina vanitat, petulancia i desvarià ambicio d’alguns politics barcelonins.” “Alguns, en Barcelona, havien per lo vist decidit aprofitar l’ocasio per a construir la “Gran Catalunya”, sometint a les atres provincies proximes. Vollgueren conquistar Arago, tambe les Balears. Bayo em telegrafiava tots els dies contat-me els progresos de l’expedicio que hi havia mampres “per orde de la Generallitat de Catalunya”. En atres comunicats es dia que conquistava les Balears per a Catalunya, Quan desembarca, demanà cent banderes catalanes (...) Megalomania i egoisme".”(pag. 269-270).

19 de setembre de 1937. “ Des de usurpar-me (i al govern de la Republica en qui ho compartix) el dret a l’indult, cap a baix, no s’han privat de cap de transgresio, de cap invasio de funcions. Assaltaren la frontera, les aduanes, el Banc d’Espanya...Volgueren conquistar Arago, decretaren l’insensata expedicio a les Balears, per a constituir la Gran Catalunya, de Prat de la Riba” (pag. 291). “Per lo vist es me facil fer una llei, encara que siga lo seu estatut, capaç de satisfer les aspiracions de Catalunya, que arrancar la raïl psicologica del recel, de la desconfiança, de les emulacions vanidoses i, sobre tot, la raïl d'eixe sentiment depriment de poble incomprendit i vexat, que obstenten alguns de vostes” (se ho diu a Pi i Sunyer). “En el temperament que tinc, si yo fora catala, eixe sentiment m’avergonyiria” (pag. 296)

20 de setembre de 1937. “Prieto, a Pi i Sunyer li ha soltat aço: “Mire voste: yo soc d’una franquea brutal. Tot lo que passa en Catalunya prove de que vostes estan governats per un malalt com Companys, i per dos miserables canalles con Tarradellas i Comorena incapaços d’una accio noble, me diu” (pag. 299)

20 d’octubre de 1937. “Els catalans l’han indicat (a Negrin) que, una vegà el govern en Barcelona podria fer-se una modificacio, reduint-se el numero de consellers de la Generalitat i aumentar-se el de ministres catalans en el govern de la Republica. ¿Ho veu voste? –li dic a Negrin- ya ixen les combinacions. Son com l’hedra. Se li pujaran a voste per les cames hasda envoltar-lo” (pag. 333). (J. Boronat Gisbert. “Max Aub, Azaña i els catalans”. “Murta nº. 17, oct. 1979. Pag. 6,7 i 8 (El proyecte de recatalanisacio...)

RESUMINT

Morts fisicament Admirall, Prat de la Riba, Macià, i un llarc etcetera de nacionalistes que enarbolaren l’antorcha del pancatalanisme, sa idea, lo seu proyecte i s’estrategia seguixen vives, vigorisaes i actualisaes. No es una qüestio teorica a soles, sino que es un programa que està realisant-se dia a dia sense desmai i sense llimit cronologic ni fre que el detinga.

Es com una carrera de relevos, a on el corredor de tanda, d’una marcha que han iniciat uns atres, replega el testic que justifica un recorregut salvat per lo sea antecessor. Aixi el pancatalanisme actual ha replegat el “testic” i s’ha trobat en un proyecte degudament estructurat, molt be estudiat i programat, en una estratgegia i una tactica acrisolà per tots estos sigles de lluita. Aço ha fet possible el transmetre eixa consciencia colectiva del “Fet Catala” i que fora asumit per tot el teixit socio-politic i hasda l’eclesial de Catalunya.

Al fil de l’expost i per a concloure, mos be com anell al dit, un document airejat per “El Periodico de Cataluña”, en fecha del 28.10.90, -alguns mijos s’han fet eco- que no es ni mes ni manco que el desenroll de tota la filosofia pratiana. Un document elaborat per les altes instancies de la coalicio de partits que governen en Catalunya (CDC-UDC), s’antenga Convergencia i Unio. Elevat, per al seu estudi i acceptacio, a l’Eixecutiu catala. Son unes propostes per a aumentar la consciencia nacional de Catalunya, o siga los “Països Catalans”. Aço no es cap de novetat. Es lo que des de moltissins anys està fent el pancatalanisme a tots els vivells, dins i fora d’Espanya.

En el dit document es senyala l’estrategia de la recatalanisacio, quins ambits d’actuacio van desde el control i l’alineacio del pensament, des de l’ensenyança primaria a l’Universitat i l’investigacio, passant pels mijos de comunicacio i de les entitats culturals i de l’oci, sense oblidar al mon empresarial, aixi com de la proyeccio exterior, infraestructures i l’administracio, etc. etc. Es cert que el Sr. Pujol, Roca, etc., han tractat de desmarcar-se del document ara que ha eixit a la llum publica, pero sa trayectoria nega veracitat ad estes declaracions.

Com a tasca fonamental a realisar en tots els ambits que senyala el document en qüestio, està la d’incidir en la sensibilisacio sobre la personalitat catalana, entenent com a tal els “Països Catalans”. Per a allo es precis la divulgacio de l’historia del “Fet Nacional Catala” i del seu transfondo mitic. Del nou concepte de nacio dins del marc europeu de lo que es Catalunya, o siga els “Països Catalans”. Tambe es parla d’airejar tot allo que done fe del memorial d’agravis, descobrint-lo, constatant-lo i divulgant-lo en l’objecte de que es coneguen els fets discriminatoris i les carencies a que està somesa Catalunya.

No podia faltar en el document, la rao, fonament i meta final que es perseguix: La sobirania de Catalunya, dins del marc europeu. En eixe sentit camina. Tambe parla d’impulsar el sentiment nacional catala davant els professors, pares i estudiants, ademes de potenciar l’us de la llengua catalana entre tots ells. Exigir-lis al mateix temps el coneiximent de la geografia i l’historia dels “Països Catalans”. Controlar la formacio del professorat d’EGB i la catalanisacio dels programes d’ensenyança. Reorganisar el cos d’inspectors per a controlar la normativa de la catalanisacio.

Potenciar les Associacions de pares, en gent que tinga criteris nacionalistes. Potenciar per l’exterior la llengua catalana, aixi com tambe les associacions de professors universitaris, i les equivalents d’estudiants nacionalistes. Potenciar a personalitats d’ideologia nacionalista en els orguens rectors de les tres universitats.

En relacio als mijos de comunicacio, potenciar-los per a que siguen eficaços en la mida de que poguen transmetre el model nacional catala, extenent l’ambit d’actuacio per a que apleguen a tots els “Països Catalans”. Per a conseguir aço haura que incidir en els periodistes i tecnics de comunicacio. I per a tindre garantia de que eixa consciencia nacional siga real es tindra que introduir gents en els puestos claus, en estos mijos, que tinguen consciencia nacionalista.

En quant a la proyeccio exterior donar a coneixer l’existencia de Catalunya, els “Països Catalans” en tot lo mon, especialment Europa. Tambe hi ha que estretar els llaços entre tots els “Països Ctalans”, i conseguir que Barcelona siga la capital economica, comercial i turistica-cultural del Mediterraneu del Gran Sur Europeu.

Aço no es pot considerar com a un proyecte de futur a estudiar. Es una realitat constatà dia a dia. Es un programa que ya fon posat en practica per Prat de la Riba, des de la Presidencia de la Mancomunitat de Catalunya. Hui, ses epigons, a soles han tingut que seguir desenrollant-lo i adaptant-lo a tenor de les circunstamcies, cosa que estan fent des de fa moltes decades.

L’unica novetat, si cap aixi considerar-la, es l’exit que ha supost com a producte d’exportacio, tant pel resto d’Espanya com per l’extranger quina promocio a nivell universitari es evident, com evident es el fet palpable de sa proyeccio en aquelles zones a absorbir. I tambe el que siguen les mes altes instancies d’estes Comunitats –governs autonomos i universitats, organismes que inciden directament en la societat- els promotors i “gendarmes” de que es cumplixen els “diktats” filologic-politics del pancatalanisme.

Aixi es fa bona la sentencia del comentariste i escritor frances Francois Revel, replegà en son llibre “El Conocimiento inutil”. “No es la veritat sino la mentira la força que mou a la societat del nostre temps i son certes persones i certs mijos –i certes institucions, afegim- els que manipulen l’informacio hasda aplegar a llegitimar, gracies al prestigi de que gogen, estes mentires flagrants”.

I en esta lluita que tenim mampresa algunes gents de Valencia, com en atres Comunitats, toma cos la de Davit contra Goliat. Esperem que tinga el mateix fi que aquella.

domingo, 15 de noviembre de 2009

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (II)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003

Com a introduccio crec que no dec extendre’m mes i val lo referit i, per tant, dec de centrar-me en els següents punts en els que he classificat les meues reflexions:

1. Idiosincrasia de la poblacio valenciana
2. Els valencians i ses senyes d’identitat
3. Els valencians i la politica
4. Els Partits Politics
5. Les Associacions Culturals
6. El mon de les Falles
7. Necessaria conscienciacio dels Valencians
8. Cridamente a la societat valenciana

1. Idiosincrasia de la poblacio valenciana:

Baix el meu punt de vista, crec que la poblacio actual de la terra valenciana està dividida en diferents grups. Encara que considerem que hi hasquen mes, podrien resumir-los en els següents.

Els habitants auctoctons valencians: Els que els seus arraïls venen des de temps inmemorials, naixcuts valenciaparlants: son els naturals de les nostres terres valencianes quins arraïls es confundixen en l’orige dels temps. La seua personalitat està formà per la solapacio de diferents cultures procedents de gents invasores: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, musulmans, jueus, cristians, estos ultims subdividits en cristians vells i nous com a consequencia de la –obligà o no- cristianisacio dels musulmans i jueus poblaors de les nostres terres.

Com poguem facilment deduir, el poble valencià es un poble obert a un sinfi de etnies foranees i allo, potser, haja segut l’orige de la transformacio de la seua personalitat que es caracterisa com molt oberta al mon, acollidora i assimilaora de tot allo que de bo per a la seua supervivencia portaven els estrangers. No obstant, la base de la personalitat valenciana, es caracterisa per una gran capacitat de treball, un gran amor per la seua terra, que es la que li dona de menjar, i una gran dedicacio al cultiu de l’art representat per totes les branques de la cultura.

Els naixcuts en les terres valencianes de pares inmigrants: Es molt comprensible que gents d’atres terres, tant espanyoles com estrangeres, acudixquen a les terres valencianes moguts per la sana intencio de trobar una millor calitat de vida que en els seus punts d’orige. Especialment han inmigrat en temps que podem dir recents -cents anys aproximadament- gents d’Arago, Castella, Andalucia i atres punts de la peninsula que crec son de menor consideracio en quant al numero d’inmigrants.

Valencia sempre s’ha distinguit per l’acolliment dels inmigrants sense cap de recel. Mes encara, obrint les portes de les seues cases i tractant de fer que aquells que opten per una vida millor en la nostra companyia es trobem com en la seua propia casa. Estos inmigrants ya ne tenen, a hores d’ara, descendencia en una o dos generacions. Gents que per lo seu natalici en les nostres terres son valencians de fet i de dret, encara que llogicament, estiguem molt influenciats pels origens dels seus pares. D’entre ells existixen grans valencians i valencianistes i, per contra, atres que no han aplegat a obtindre una conviccio, o no han volgut o reconeixer la cultura valenciana perque la llavor de l’amor per la seua patria no ha segut degudament regà.

Els naixcuts en les terres valencianes castellaparlants: Valencians de ple dret, com els ades nomenats, pero en una concepcio del valencianisme llingüistic diferent dels naixcuts en les zones valenciaparlants. No per allo menys amaors de les seues terres i tradicions culturals, encara que en gran part prou diferenciaes especialment per la naturalea de la llengua en la que s’expressen.

La diferenciacio d’abdos zones geografiques -la valenciaparlant i la castellaparlant- de les nostres terres no es ni mes ni manco que com a consequencia de la distribucio provincial politicament promoguda, anexionant terres castellanes al Regne de Valencia. No obstant aço els habitants d’estes zones, encara que castellaparlants, es considerem en sa major part com a valencians de fet i de dret.

Hui, com a conseqüencia de la instauracio de la democracia en l’Estat Espanyol, la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonomia amparen a tots els habitants de Valencia, Castello i Alacant dins del marc territorial de lo que politicament se denomina com a Comunitat Valenciana.

Els que procedents d’atres terres de fora de les espanyoles han triat la nostra terra per diferents motius: Hui en dia, des de fa molt poquets anys, cinc o sis, deu a lo sum, estem assistint a l’aplegà a les nostres terres valencianes d’un sinfi d’inmigrants procedents practicament de tots els continents del mon: araps, subsaharians, orientals, llatinoamericans, rusos, rumans, etc., que fugint de la pobrea i manca de treball existent en els seus països, recalen en la nostra terra en busca de majors nivells de vida i inclus d’una dignitat que en molts casos no se li reconeix en ses terres d’orige.

Este segment inmigrant recala en les nostres terres valencianes portant un bagage cultural d’orige i, segons els casos, estan mes o manco decidits a assimilar la cultura autotocna valenciana. L’escolarisacio obligatoria dels chiquets els subsumis en una cultura que desconeixen totalment i, per tant, aliena als seus arraïls, produint-se dos situacions: l’assuncio de la nostra cultura o el rebuj de la mateixa. En el primer cas possiblement assistiriem a una acceptacio lliure i voluntaria, resultant -en el mateix cas que els originaris d’atres terres espanyoles-, molt favorable la seua integracio per al reforçament del seu benestar social i, en el segon cas, a que la nostra cultura no recale en la seua forma de pensar i, al desapareixer l’obligacio de l’estudi, els esvare tot lo nostre, recluint-se i tancant-se a tota cultura valenciana i, especialment, a la llengua valenciana propia dels valencians, encara que la meua opinio al respecte es prou clara: preferixc que no asumixquen la cultura i llengua oficial que se’ls dona perque no es la propia dels valencians, al menys mentres persistixquen les actuals tendencies catalanistes en l’administracio valenciana.

No obstant esta subdivisio o grups que he considerat oportu reflexar en estes reflexions, tinc que dir que molt possiblement, n’hi hauran atres sensibilitats o grups dins de la nostra terra valenciana, pero crec que els que comente son lo suficientment representatius de l’actual situacio sociocultural de la Comunitat Valenciana.

REAFIRMACION VALENCIANA

(38) Consideramos –dice A. Ubieto- que la lengua romance hablada en el siglo XII en Valencia persistió durante el siglo XII y XIII, desembocando en el “Valenciano medieval”. Sobre esta lengua actuaría en muy escasa incidencia la de los conquistadores, ya que, como he señalado en otra ocasión, el aumento de la población del Reino de Valencia no llegó a un 5% con la inmigración aragonesa y catalana. Y esta inmigración iba aproximadamente mitad por mitad... (Archivo del Reino de Valencia: Llibre del Repartiment)

A esta “lengua romance” la llaman Valenciana los escritores que la utilizan (Antonio Canals, Jaume Roiç de Corella, Ausias March, Vicente Ferrer, Sor Isabel de Villena, etc. ...). Joanot Martorell y los literatos valencianos más libres de espíritu adoptan el termino: “la vulgar valenciana llingua”. Antonio Ubieto Arteta.


(39) “La llengua –dice el P. Fullana (1916)- te vida independent, lliteratura propia y pot formar part de la seua historia d’evolución morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no por tindre vida independent, ni molt manco lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valencià es un pur dialecte: eixos no han llegit nostres clasics dels sigles XIV, XV, XVI y XVII”.

“...Es llengua valenciana la parlada en la major part de l’antic Reine de Valencia y perteneix al grup romanic de les llengües inflexio-indo-europees, germana del castellá, frances, Italia, etc”. Pare Fullana (1919).

DE LA MEUA CATACUMBA (y V)

Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
Valencia, 1984

25) No es deu dir pels malintencionats o ignorants, ni creure per ningu, que es fa politica quan es defen la valencianitat sense adherencies canceroses. Perque la valencianitat no es una idea politica sino un sentiment patriotic, com ho pot ser l’andalusitat, la galleguitat, l’aragonesitat... i es diu la hispanitat. Lo que si que es fer politica es lo que fan els que ataquen a algun d’estos sentiments patriotics.

26) Pense en horror si -¿per l’accio de patricis de ponent o tramuntana?- arribara un dia en que, per algun patriota supervivent, es podrà fer un requiem per la Patria Valenciana.

27) ¡Pobre del patriota valencià que es amant de la veritat!

28) Es curios lo que, per lo manco a molts, sol molestar l’Historia. Perque poques coses hi ha mes mal tractaes, manco respectaes i mes falsejaes.

29) Es una pervensio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.

30) Hi ha qui en lloc de parlar deuria d’anar a pasturar. Segur que el lector ya ha pensat noms.

31) Tots els que ara som valencianistes, aixi com els anteriors a nosatros, nos ferem valencianistes sense “alfabetisacio”. Ningu de nosatros no havia anat a cursets de llengua valenciana. Pero teniem els llibres de totes classes i materies (principalment de poesia) que s’havien publicat “sense haver segur alfabetisat els autors”. Com tambe “sense haver segut alfabetisats” els posteriors (entre ells nosatros) nos feren valencianistes per “culturisacio” de la llengua valenciana que representaven els llibres que nos trobavem publicats. I per culturisacio i no per alfabetisacio es el valencianisme existent en l’actualitat.

Com sense alfabetisacio tinguerem el sigle d’or de la nostra llengua valenciana que supongue un altissim grau de “culturisacio”. Perque no s’oblide que es la cultura i no l’alfabetisacio qui dona categoria a una llengua. Sense “alfabetisacio” fon la nostra portentosa cultura que centra el sigle XV.

32) No deu oblidar-se que “evolucio” pot ser –i ho es molt correntment- nomes que un eufemisme, un “camouflage” de traïcio.

Continuarem…

LOS ENEMIGOS DE VALENCIA

EL PUEBLO DIARIO REPUBLICANO DE VALENCIA

Jueves, 20 de junio de 1.907

La prensa catalanista anda estos días muy preocupada organizando la expedición de “segadors” que ha de desembarcar en el puerto de Valencia el día 29 a las diez de la mañana, para dar el abrazo fraternal a la trinidad pepino-vinatera que pretende regenerarnos entre calabazas, alcohol y lanas.

Y con ocasión de ello nos endilgan sus correspondientes chinazos en un castellano pésimo, que necesita ser leído varias veces para poder entenderlo. Son enemigos hasta del idioma estos cerebros de primera, y se necesita un poco de buena voluntad para poder descifrar sus logorreas que se agitan en un mar de proposiciones inútiles.

Pierden el tiempo los periodistas catalanistas al escribir en la forma que lo hacen, porque el ambiente contrario a este viaje de señores egoístas no se puede deshacer. Hay varias razones para manifestarse hostilmente en día de su llegada, y ciertamente no escapan a la vista de los jefes solidarios, por cuanto ellos no se arriesgan a venir, considerando que tal viaje, además de revelar un cinismo estupendo, es una burla cruel que se hace a esta región, victima siempre de los brutales aranceles proteccionistas.

En primer lugar conviene dejar sentado que los que a bordo del “Brasileño” llegarán el 29 no son catalanes, son catalanistas. Aquellos son apreciados en Valencia, como ha dejado ya de modo explicito probado esta culta población recibiendo amorosamente a cuantos hijos de aquella región vinieron en calidad de forasteros o visitantes. Ahí están para no desmentirnos el viaje que hicieron los coros Clavé y cuantas veces vino la Banda Municipal de Barcelona, en que todos rivalizamos en agasajar y obsequiar a los que eran nuestros huéspedes.

“La Tribuna”, el ex diario canalejista, quiere, pasándose de lista, hacer ver que en Valencia el partido republicano de la Unión es enemigo de Cataluña y de los catalanes. Se equivoca, y permítanos el colega catalanista que le digamos que eso es una habilidad trasnochada propia de los tiempos en que imperaba el progresismo histórico; aquí. Señores de “La Tribuna”, de lo que se es enemigo es de esa amalgama Solidaridad, en la que ingresaron todos los partidos que tuvieron en mas estima la ambición que la dignidad, todos los personajes y personajillos que apreciaron mas el odio y el despecho que el pudor.

Cataluña y el pueblo catalán tienen en Valencia y en nosotros unos admiradores entusiastas, porque sabemos apreciar la virilidad de una región que sabe trabajar progresivamente haciendo un buen uso de sus altas virtudes cívicas que sabe concretarlas en obras tan sublimes como la Casa del Pueblo.

Pero la desviación del carácter catalán, ese sentimiento mezquino que no mira mas que al cajón y aprovecha todo movimiento para dar satisfacción a su sed de avaro, a su avaricia, en una palabra, sin pensar que ello puede redundar en perjuicio de otras regiones, es lo que inspira nuestra antipatía, nuestra repulsión y nuestro odio.

¿Cómo se ha de odiar a Cataluña si ella, junto con las demás regiones, integra la nación que tan desdichada hicieron los desgobiernos de los políticos monárquicos? ¿Por qué se ha de ser enemigo del pueblo catalán, si éste como el valenciano, el andaluz, el gallego, el castellano, fue a morir pacientemente a la manigua cubana en los barcos de ese gran chupóptero catalanista marqués de Comillas? ¿Acaso este pueblo catalán no sufre las implacables persecuciones de unas leyes burguesas, y no padece iguales tiranías en Barcelona que en el resto de España?.

Todos somos hermanos en injusticias y todos soportamos los dolores que producen los irritantes privilegios, de los que son primeros en disfrutar los personajes motores de Solidaridad Catalana, y a todos nos interesa luchar porque termine el régimen de aprobio y desigualdad que tiene aherrojada y humillada a la nación española.

Valencia de lo que es enemiga es de una conjunción catalanista, que no se reúne para otro fin que para la consecución de unos aranceles proteccionistas que salven los intereses de unos cuantos, aun cuando ello ocasione la ruina de los productos de las demás regiones. Valencia acepta la lucha económica en la libre concurrencia de productos noblemente, justamente; pero lo que considera indigno, y más que indigno villano, es la hipocresía de encubrir las aspiraciones egoístas con la máscara de un partido potaje que llegó al Congreso para desleírse en verborrea vulgar y ridícula.

No, aquí no se odia a Cataluña ni se tiene como catalanes a los que vienen el día 29; se les juzga como catalanistas, como enemigos de los intereses de nuestra región y por eso consideramos un delito de leso valencianismo el recibirlos con palmas y vítores.

No hay que confundir los términos, señores de “La Tribuna”. Los catalanes son nuestros hermanos, y éstos siempre tienen nuestros brazos abiertos; los catalanistas son nuestros enemigos y como tales les hemos de tratar y recibir.

Dicen que vienen a acabar con el partido que sigue a Blasco Ibáñez, a terminar con su obra y con su influencia, y para ello reclutaron a todos los carlistas recordándoles que ahora es el momento propicio para vengar la pedrea contra la peregrinación, el recibimiento a Cerralbo y las diatribas del ilustre novelista contra el partido vergüenza de España.

No saben siquiera engañar a la gente. La peregrinación catalanista cubre a una bandada de facciosos carlistas, y Valencia demostrará el día 29 que odia tanto a los súbditos de Carlos Chapa como a los catalanistas insultantes.

Ya verá “La Tribuna” como no tenemos que apuntar ningún fracaso ni tomamos tizas de tila. Eso queda para los que huyen vergonzosamente de San Sebastián corridos a bofetadas y a puntapiés.

viernes, 13 de noviembre de 2009

MANIFESTACIONES PUBLICAS

Por: Pepe Guillén Milla

En (de Albiñana...) Vicente Ramos insiste en detallarnos lo que fueron algunas de las manifestaciones públicas entra de los intereses que perseguían los políticos catalanistas. O sea, la mayoría de los que integraban el “Plenari” y de los que posteriormente se conjuraron para confeccionar el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana. Y nos dice…

“Manifestaciones Públicas. Durante el corto y divertido febrero, dos grandes grupos de manifestantes se pasearon y vociferaron por las calles de Valencia. Uno, el 8, organizado por pesoistas y comunistas; otro, el 10 por la “Coordinadora Nacionalista i d’Esquerres del País Valencia”. Aquellos enarbolaban la bandera del 151; estos abominaban tanto de la 151 como de la 143 (se refiere a los artículos del estatuto de autonomía que debían de aplicarse a la Comunidad Valenciana). (No se pronunciaron sobre la 144.) “Las vías constitucionales –dijeron los segundos- son vías muertas para nuestro autogobierno. Con la falsa polémica 143-151, el bloque reformista, (derecha e izquierda) pretende hacernos entrar en el juego constitucional para ofrendar nuevas glorias a España (…). Nosotros no queremos construir España: queremos reconstruir nuestro País. Estos paisanos que no españoles estaban encabezados, entre otros, por Francisco de P. Burguera, Vicente Ventura, Jorge Olcina, Carlos Dolç, Francisco Candela, Vicente Badía Marín… ¡Todos muy adictos a la Constitución!"

Esta es una prueba insignificante de las manifestaciones callejeras que vendrían después, tanto por estamentos o seudopartidos catalanistas, disfrazados con el aura del valencianismo político, como de organizaciones valencianistas, entre las que más se distinguió fue la Coordinadora de Entidades Culturales del Reino de Valencia.

Todas las manifestaciones que se han convocado por los estamentos pancatalanistas en nuestra ciudad y en otras del resto de la comunidad, han sido organizadas para defensa del estatuto, pero de una defensa orientada a que nuestra comunidad, nuestro Reino de Valencia, no fuera absorbida dentro del estrafalario proyectos de los Países Catalanes. O sea, pancatalanismo puro y duro.

Las manifestaciones organizadas dentro y fuera del ámbito de nuestra Comunidad convocadas por las entidades culturales valencianistas, que no por los partidos políticos, que en toda su existencia democrática jamás han organizado, ni siquiera convocado manifestación alguna dirigida a la defensa de nuestras señas de identidad y de nuestra historia como pueblo diferente y diferenciado del resto de los de España.

Aquí tenemos dos bien diferenciadas actitudes, la valencianista y la pancatalanista.

De todas las manifestaciones las de mayor presencia de ciudadanos han sido las convocadas por las entidades valencianistas, en las que no hace falta pagar ni autobuses ni bocadillos para que la gente se vuelque en nutrir las mismas. Por el contrario, las pancatalanistas siempre se han distinguido por el escaso número de participantes a pesar de que han sido traídos en autobuses, incluso de Cataluña, y con la comida pagada. Mucho ruido, pero pocas nueces.

Las manifestaciones valencianistas siempre han sido agraviadas con la presencia de buen número de efectivos de la policía nacional que, tanto de uniforme, como de paisano, siempre han estado atentos a cualquier desmán que pudiera producirse, tanto a favor del motivo de las manifestaciones como en contra de las provocaciones de elementos catalanistas que siempre han merodeado por los recorridos autorizados previamente por los delegados del gobierno de España.

Los valencianos, los que defendemos nuestras señas de identidad y para lo que nos hemos manifestado, siempre estamos denostados. La policía se emplea contra nosotros, en ocasiones, excesivamente. Los medios de comunicación no se hacen eco del gran numero de manifestantes a favor de la causa valenciana y los estamentos comunitarios, o sea el gobierno autonómico, fuere del color que fuere, jamás se han eco de la voz de la calle. Muy al contrario, siempre han contribuido económicamente con las organizaciones catalanistas cuando las entidades valencianistas, -las beligerantes, claro, las mansas aunque poco han recogido algunas migajas- , jamás han obtenido ni ayuda ni reconocimiento a la labor reivindicativa y de la defensa de nuestra historia y de nuestra lengua valenciana.

A pesar de ello. A pesar del gran número de valencianos que siempre han nutrido las manifestaciones valencianistas, el voto en las urnas siempre se ha decantado por los dos partidos mayoritarios: PP. y PSOE., ambos netamente catalanistas y culpables de la difícil situación por la que hoy atraviesa nuestra Comunidad, tanto en el aspecto económico, como, en el que más duele a los valencianistas, al aspecto cultural. La traición es constante, la ofensa a los valencianos es total y la inmersión lingüística que nuestros hijos y nietos están sufriendo aún los centros escolares, universidades y todos aquellas instituciones que dependen del gobierno autonómico, es el objetivo más significativo de la colaboración incondicional que nuestros políticos ofrecen a sus “socios” catalanes.

PANCATALANISME: GENESIS I EVOLUCIO

Per: Ramon Garcia Hernandez
Noviembre 1992

LAMENTS D’AZAÑA EN SES MEMORIES DE GUERRA

El 24 de setembre de 1932 Azaña aplegà a Barcelona, al saludar-li Macia, li diu que: “en la concesio de l’estatut evitava una guerra entre Catalunya i Espanya”, Azaña li contestà: “El vostre himne historic es queda sense enemic a qui motejar.

Este tindria temps de reflexionar hasda el moment de sa mort produida en lo seu obligat desterro en Montauban (Francia) en 1941, sobre el seu apoyo a l’Estatut de Catalunya. Ha soles n’hi ha que llegir ses “Memories politiques i de guerra” i “la velà de Benicarlo”, escrita esta ultima en sa residencia de La Pobleta en Valencia. Estes ne son lo seu vertader testament politic. En ell dona a entendre l’amargura de la guerra civil, aon subyaç el convenciment de l’exclusivisme nacionalista i de sa postura irritant i mendaç. Repleguem algo al respecte que apareix en elles.

3 de maig de 1937. “que per moltes i molts molt grans i encadaloses que hagen segut les proves d’insoliratirat i desafecte, d’hostilitat, de “chantajisme” que la politica catalana d’estos mesos ha donat front al govern de la Republica...” (pag. 58). “El major obstacul per a l’accio del govern serà la politica tortuosa dels homens de la Generalitat; (...) ara posaran mil trampes i estaran amagats en espera d’una ocasio” (pag. 59).

3 de juliol de 1937. “Pi i Sunyer, Alcalde nominal de Barcelona es u dels pocs politics catalans en que es podia parlar noblement”. I mes avant dirigint-se a Pi diu:” ...en el fondo n’hi ha sempre una camaraderia entre catalans, en virtut de la qual mai es barallen uns contra atres seriament” (pag. 122-122).

28 de juliol de 1937. “La carta (de Companys) en un sintoma. Repetidament l’he dit al president del Consell i al govern en ple que les gents de la Generalitat..., tractaran de promoure un conflicte, en quant trobaren un pretext per a parlar de la catalanitat ofesa o de les llibertats chafaes, etc. etc. I en una ocasio propicia. “Lo millor dels politics catalans es no tractar-los”.

9 d’agost de 1937. “El president del Consell, recientment aplegat de Barcelona vingue a contar-me ses conversacions en aquells senyors. L’impresio de Negrin es desagradable. Moltes queixes d’ells per coses menudes, imposibilitat de concretar res formal. Lios; paraules, falsetat” (pag. 213).

13 d’agost de 1937. “Companys i atres se lis acaba l’estupida comedia de que les terres aragoneses les haja conquistat Catalunya per a la Gran Catalunya”. (pag. 218).

10 de setembre de 1937. “Estes llinees hem fan recordar algunes atres circunstamcies d’aquella desbaratà expedicio naixcuda de la tartarina vanitat, petulancia i desvarià ambicio d’alguns politics barcelonins.” “Alguns, en Barcelona, havien per lo vist decidit aprofitar l’ocasio per a construir la “Gran Catalunya”, sometint a les atres provincies proximes. Vollgueren conquistar Arago, tambe les Balears. Bayo em telegrafiava tots els dies contant-me els progresos de l’expedicio que hi havia mampres “per orde de la Generallitat de Catalunya”. En atres comunicats es dia que conquistava les Balears per a Catalunya, Quan desembarca, demanà cent banderes catalanes (...) Megalomania i egoisme".”(pag. 269-270).

19 de setembre de 1937. “ Des de usurpar-me (i al govern de la Republica en qui ho compartix) el dret a l’indult, cap a baix, no s’han privat de cap de transgresio, de cap invasio de funcions. Assaltaren la frontera, les aduanes, el Banc d’Espanya...Volgueren conquistar Arago, decretaren l’insensata expedicio a les Balears, per a constituir la Gran Catalunya, de Prat de la Riba” (pag. 291). “Per lo vist es me facil fer una llei, encara que siga lo seu estatut, capaç de satisfer les aspiracions de Catalunya, que arrancar la raïl psicologica del recel, de la desconfiança, de les emulacions vanidoses i, sobre tot, la raïl d'eixe sentiment depriment de poble incomprendit i vexat, que obstenten alguns de vostes” (se ho diu a Pi i Sunyer). “En el temperament que tinc, si yo fora catala, eixe sentiment m’avergonyiria” (pag. 296)

20 de setembre de 1937. “Prieto, a Pi i Sunyer li ha soltat aço: “Mire voste: yo soc d’una franquea brutal. Tot lo que passa en Catalunya prove de que vostes estan governats per un malalt com Companys, i per dos miserables canalles con Tarradellas i Comorena incapaços d’una accio noble, me diu” (pag. 299)

20 d’octubre de 1937. “Els catalans l’han indicat (a Negrin) que, una vegà el govern en Barcelona podria fer-se una modificacio, reduint-se el numero de consellers de la Generalitat i aumentar-se el de ministres catalans en el govern de la Republica. ¿Ho veu voste? –li dic a Negrin- ya ixen les combinacions. Son com l’hedra. Se li pujaran a voste per les cames hasda envoltar-lo” (pag. 333). (J. Boronat Gisbert. “Max Aub, Azaña i els catalans”. “Murta nº. 17, oct. 1979. Pag. 6,7 i 8 (El proyecte de recatalanisacio...)


miércoles, 11 de noviembre de 2009

EL NOSTRE HIMNE

Per: Pep Guillen y Milla

Tenim molt clar quin es l’himne de la nostra terra valenciana: El que va compondre el mestre Josep Serrano en lletra del poeta Maximilia Thous pera l’Exposicio Regional Valenciana de l’any 1909. Hinme acceptat pels valencians com a propi de la seua particular idiosincrasia.

No obstant, en el devenir dels temps y com a consequencia de la marginacio que al nostre Reine se li te des del resto d’Espanya y del govern central, per motius que tots coneguem: manca d’agua, presuposts generals discriminaors, miserables inversions en infraestructures, autopistes, port autonom, alta velocitat, a lo que hi ha que afegir el despreci en que mos nomenem sempre com “el Levante” tot per no voler tan sivol nomenarmos com a “Valencia” etc. etc., tot allo en benefici d’atres autonomies mes acaparaores, considere que –y aço possiblement a alguns els disguste- la lletra que fa referencia a...........

Per a ofrenar
noves glories a Espanya......

deu de ser sustituida per

Tots baix els plecs
de la nostra Senyera.......

Esta sustitucio –que alguns ya la cantem des de fa temps- no es nova ni molt manco., puix tinc referencies de que l’unica documentacio que es conserva d’esta modificacio es una fulla publicà per la Junta Fallera d’Alzira, en temps del Franquisme, 1955.

Per als que diuen que el nostre himne es un invent de la dreta reaccionaria, -un incis: desconec si el mestre Serrano tenia filiacio politica, pero si que sabem que Thous era comuniste- hi ha que fer referencia a lo que en el mateix llibre deixa constancia “La Correspondencia de Valencia” –quin director fon Maximilià Thous- del dissabte primer d’agost de l’any trentasis que comenta: