|
|
|
|
|
|
Ricart García Moya/ Els Sants de la Pedra eren Abdón y Senent; y els del títul, de la la
pedrá intelectual. En valenciá distinguim ‘cuento’, narració curta, del
‘conte’ (o cónter) fet en números y llapisera. En la Nadalá (temps próxim a
Nadal; Escrig, 1851) es típic vórer películes ahon el terror fa parella en la
ternura pera acabar en placidea d’espírit. Ací no aplegarem a cap d’eixos
estats; encá que, en el meu cas, el ser humá em dona terror. Si pensárem
dasta ahón pot aplegar el sadisme, la crueltat y l’afá de poder, la veritat,
no eixiríem al carrer. Per supost que no estic referinme a incruentes guerres
idiomátiques o culturals (més d’una vegá, botafocs de les atres). N’hia un discurs de Santiago Carrillo en el “Catálogo Biográfico Español”
que heu donaven com fet “en valenciano”. Vaig anar a Madrit, al ‘Instituto de
Historia Militar’, y comproví que “El camí de la Victoria” pronunciat en la
“Conferència Nacional de la Joventut a València”, feta del sis al huit de
març de 1937, estava redactat en pur catalá y editat per la “impremta
Clarasó” de Barcelona a mitants de 1937. El caronte coliller parlava de que
les tarees fetes en “la reraguarda són extraordinariament importants... que
nosaltres volem mobilitzar la joventut, que avui es troba a la reraguarda”
(p.40); y donava com a eixemple que “la joventut de Madrid ha desenvolupat
els seus grups Alerta”. Com si fora la Belén Esteban del “¡Yo maaato!”, no el
“¡Yo muuero!”, el tenebrós enguiscaor mostrava obsesió en netejar la
“reraguarda” y trastornar als chicots en el paraís soviétic: “hi ha molta
llibertat perquè a la Unió Soviètica els nois son molt valents” (p.37).
Rentar cervells era l’objetiu de la “Comisión Nacional de Agitprop”,
propaganda y agitació, terme originari dels teórics soviétics Plejánov y
Lenin. Carrillo volía encéndrer la sanc als jovens pera durlos a la mort:
“que més val morir travessant les línies enemigues, abans que viure...”(p.40)
Hui, en 2009, Carrillo está viu y fet un virtuós étic; pero, aquells millars
y millars de chicons que marejá: ¿en quín clot acabaren als pocs mesos?. Un
topónim aclarix la bonea de Carrillo en la retaguarda: Paracuellos. Y deixe a
este repugnant vestigle, o lo que siga, perque acabaríem bosant (per cert,
parlí en els militars y em digueren que llevaríen lo del ‘valenciá’ de
Carrillo ¡Ya vorem, que día un cego!). Estem en Nadal y seguix la indolent Batalla de Valencia, ahon mos afonen
dasta el copró. La mort y la mare naturalea ya han reduit a pols y detritus a
uns cuants académics que, en vida, pensaren obtíndrer gloria eterna y llorer
d’or en una caíra de l’AVLL; en realitat, asoles m’anrecorde del sompo
canonge “normalitzat” y algú més. No vullc desdorar el recort d’estos
personats, casi en l’olvit colectiu. No obstant, mos quedá la tristea de
que’ls dinés els amelá la chiripiga (cast. acíbar) d’entranfullar sa dignitat
y llengua. Y ara, sinyor Colomina, t’ha tocat la tanda (no el cat. “torn”). No puc
dirte que “a tot serdot li aplega el seu Sent Martí”, per dos rahons: una,
que de porc no tens res (que yo sapia, ¿eh?); y atra, que “serdot” es un joc
morfosemántic paródic, per aféresis (sa)serdot > serdot; o síncopa:
s(ac)erdot > serdot: “el sinyor capellá Balaguer... grasies a que es un
serdot de molt de talent” (El Blua, Castelló, 21 febrer 1892). Asobint
apareix sancer: “que ordenaren més saserdots” (Caps y senteners, 1892); “fará
un bon saserdot” (Aznar Pellicer: El misteri de Trinitat, 1930). No eres
serdot, clar; tot lo més un revoltó, inquet cuc que fa taranyines gramaticals
en fils del IEC. No te conec personalment, pero sí a les teues actuacions; y reconec que
tens pasió per la llengua. Lo mateix t’angarcholaves l’estudi del valenciá
fet per la catedrática Lilian Sagredo, colega meua, que regiraves el parlar
valenciá d’El Carche. Eres alcoyá y tots vosatros teniu un puntet
d’originalitat, ¡cóm olvidar al ‘cultísim’ chavaloyes polític d’Alcoy, que tu
coneixerás, en querida y dona en la mateixa escaleta: “¡Eey, mante, que
abaixe a per tabaco!”. El furgamander abaixava al replanell y, al cap d’uns
minuts, pujava en la llengua fora y la bragueta encá auberta ¡Qué tindrá
Alcoy pera que ixca el gandufari cabut Ovidi Montllor, el follaoret Francisco
y el peripatétic Camilochet!. Faltaves tu, Colomina, que estás de reguiny en
mi per parlar més de lo degut, sinse donarme cónter de que m’estaven grabant
(en -b- etimológica); y respecte als juins negatius a Eugeni Reig
-cagarnereta en camp d’extermini-, encá em quedí curt en el Prólec del
Apéndix al DHIVAM. Has tingut coraella pera aulorar la covarcha del lleó blaver, pero sabíes
que era gat sinse ungles. De totes formes, tens eixa educació valenciana que
recorde de la meua infantea; cuan mon pare es juntava en amics y sempre
s’ascoltaven eixos saluts heretats dels temps forals: “¡Bon día, caballers!,
¡Deu mos guart”. Tu, bledá producte de les montanyes d’Alcoy, defens la
llengua valenciana en aparent corpenta, pero preferixes el catalá “pròleg”,
reculant d’escriurer el valenciá “prólec” o, si vols, “pròlec” (l’acentuació
de tancaes y aubertes es calc del catalá); y tu saps que “prólec”, en velar
sorda –c, es patrimoni del valenciá migeval, clásic y modern, siga en Antoni
Canals (a.1395) o en el Llibret de Foguera Alfons el Sabi d’Alacant (any
1930). Escrius “diàleg” en catalá, fugint del valenciá modern “diálec”; y no mos
vingues de sumuliste etimológic, pues vosatros vos fiqueu culperamunt cuan
l’IEC fa bufalagamba del valenciá “cambiar” (del lletí ‘cambiare’) y adopteu
el modern fabriste y no etimológic “canviar”. Aixina, obedint al IEC, vos
fisgueu de l’etimología y dels autors valencians, ¡y cuan trateu de la Taula
de Cambis de Valencia, no tingau la desvergonya d’escriurer “Taula de
Canvis”, com feren els ampastrers de la G. Enciclopedia de la Región
Valenciana. En valenciá modern tenim “cámbit”, en -t epéntetica; inclús en el
valenciá de tons pares: “en cámbit yo la vullc” (Román: Tots de la mateixa
familia, Alcoy, 1937). A vegaes, sinse voler, nugue persones a personages
lliteraris: Sentandreu sempre m’ha paregut d’una novela de Dostoyevski; tu,
Colomina, seríes de Ben Jonson (¿Volpone, Voltore, Corvino...?; / no dic
quíno); yo, probablement, un coscó de Marsé. Y la ferramentera filológica de
l’academia d’Ascensió, en el teu conegut Dr. Taranyina, seríeu secundaris
dels guions del ‘Churubusco Azteca, S.A’, ahon feen les clásiques de
Cantinfles. Suponc que gracies a tu, arreglaparroquies Colomina, el Churubusco Azteca
(llixcam AVLL) ha editat en dinés de mosatros atre llibre d’Eugeni Reig. En
el prólec expreses admiració sinse llímits al sinyor Eugeni, per buscar la
purea del valenciá genuí. ¡Quína parella d’ascatosos!. El dit Eugeni asoles
es un matarife o mataor idiomátic que, a gavinetaes, mata al valenciá al
triar lléxic impost per l’IEC. També fa d’escorchaor al escorchar la pell de
les paraules, sa morfología, pera afaitarles (cast. ‘maquillarlas’) al gust
del IEC. Fanc de la riua catalanera, Eugeni entarquima veus valencianes pera
afonarles al nivell d’us coloquial, usant el catalá més repugnant pera
expóndrer sa tesis a nivell cult (o “culte”, en cat.). ¡Ay, Colomina de la
colomina! Pera vosatros, escriurer en bonyigos lléxics com l’advérbit catalá
“avui” (Reig: Les nostres paraules, p.11), es deféndrer el valenciá (¿encano
li has ensenyat a Eugeni que “avui” es corrupció catalana del clásic valenciá
hui?). En este articulet carixc d’espay pera rentar les espardenyaes
catalaneres que ampreu; y lo d’amprar no m’agrá res en valenciá (en eixe
semantisme); pero sempre es millor que l’arcaisme y catalá “emprar” de
vosatros. Ara, entrant en la ficció, apleguem al terme del coloqui y teló rápit:
Fret fi de semana y nit de Capdany, u de giner de 2010; un amodorrit
Colomina, flatós y vert per la fartá, s’alsa de matiná pera allaugerar el
cos. Raere d’uns piif, pof, repotopoof (¡qué anem a fer, si el soparot era
d’académic d’Ascensió!), en esme y sensatea rahona: —Dins d’uns anys estaré socarranme les creílles en el Tártar, junt als
huendos d’atres catalaners; y encá que disimule com a polisero bo, soc u dels
que dirigix la catalanisació del Reyne, y eixe cabró blaver de García Moya hu
escampa a tot el mon. ¡La veritat es que estic empachat de mentiroles! ¿Y si
defenguera de veres la llengua valenciana, sinse anderdos ni fetilleríes?.Ya
está, vaig a escomensar una vida nova. Ara mateixa li cride per teléfono a
Eugeniet pera dirli cuatre veritats. —¿Eugénit? Sí, sí, soc Colomina ¿Com, que’s molt prónter?¿Cóm dius, que
me’n vaja a fer la ma? Home, tingues criansa, volía dirte que tot lo que fas
es lo contrari de lo que pregones ¿Qué ya heu sabíes? Sí, sí, yo també.
Mosatros estávem fent el mardanot de la pijor manera, enganyant als panolis
valencians al donarlis catalá enmelat ¿Cóm? Sí, sí, vaig a deixarme la
cátedra de catalá en Alacant y dedicarme a activitats peliculeres en l’Estudi
Churubusco Azteca. Sí, ya tinc el títul: “El Dr. Taranyina fa la o en un
canut”. Tu, si vols, serás el partiquí del canut. Pera l’expansionisme catalá era interesant tíndrer en Elig un poeta
catalaniste y maricó, elegiac cantor del “amor secret dels homes” (sic), per
lo que desde 1992 “la nostra crítica literària comença també a fer referència
a l'homosexualitat del poeta Gaspar Jaén”. (Picó, Lliris: Motius homoerótics
en la poesía de Gaspar Jaen, la literatura homosexual en català). Els del IEC
valoren molt a esta varietat de diletants de la ploma: “Sexuality and
National Identity in Catalan Gay Fiction. Londres”. Els poemes de Gaspar
Jaén, entre Walt Whitman y Falete, estaríen més prop d’este últim: “¡Ay,
cofre de vulgar hipocresía, / ante la gente yo oculto mi derrota, / payaso
con careta de alegría, / pero tengo por dentro el alma rota”. Per cert,
l’eixégeta de Jaén, la sinyora Lliris Picó, es atra joya culdegot naixcuda en
Ibi que viu del catalanisme. Aixina, en fachenda, fa campaneta de combregar
per tota la redolá: “sóc escriptora, perquè en els darrers anys he vomitat
paraules i mentides ... Així doncs, faig ús del meu títol de llicenciada, amb
grau!!!, en Filologia catalana i em guanye el pa, per a mi i per als meus, a
l'Institut d'Estudis Catalans, a Alacant”. ¡Quína tía més vomitiva y
mentirola! ¡Lo que fan els dinés del IEC!. En lletreros del “Agitprop”, els ideólecs de Carrillo preguntávem als
famolencs: “¿Quieres vencer al hambre? ¿Quieres comer?¿Quieres beber? ¡Entra
en las Brigadas de Choque!”. Parlant del seu pasat, llir entre carts de
pobrea, Lliris Picó reconeixía que no guanyava ni pera tramusos: “no em donen
pera alimentar la meua familia” (Blogger, Lliris Picó). L’arroche Lliris,
gracies al IEC, ya pot menjar calent y cagar fort. Aixina, pregonant que
n’hian peles pera llicenciats desesperats, l’ Associació d’escriptors en
llengua catalana fa anuncis com els del “Agitprop” pera enrosinar a gent com
la dita Lliris Picó: “Associa-t’hi... un munt d’ avantatges”. El catalanisme
els dona sigrons y algo més. Ells, agraits, fan com la morrua Esteban: “¡Yo
maaaato!”, pera deféndrer el catalá y el plat de fresols. Que a Gaspar Jaén
li agrade la carn o l’abaecho mos sindona lo mateix, es la naturalea de cada
u; pero que’l Reyne estiga fet un paltrot de merda catalanera... ¡a quína
vilea ham aplegat!. Millonari llingüiste Colomina: tu calles y seguixes amparant nostra
destrucció. També es veritat que tens detalls, com la noblea de citar el
DHIVAM en el Prólec, per lo que sempre tindrás l’odi y desprécit dels teus
companyers del Churubusco Azteca (¿Per qué no filmeu la versió catalana de
‘La faba de Ramonet’ en, si vullgueren, Gaspar Eixaent y Lliris Picó?). ¡Ah,
recorda que soc Ricart, en valenciá; no Ricard, com tu escrius; y te done
eixemples: “prior... apellat Ricart” (Canals: Llibre de Hugo de Sent Víctor,
1396); “Diafebus a Ricart... la de Ricart era...” (Martorell: Tirant, 1455);
“mossen Lluch Ricart” (Siurana: Disputa de viudes, 1561); “Ricart al Sant ha
posat” (Martínez de la Vega: Fiestas a Tomás de Villanueva, 1620), etc. En
valenciá tenim el refrá “Cul pareix, y bufa”; y tu, Colomina, en lo que fas y
bufes, ¿qué pareixes, si aplaudixes als que hui usen el fals “valenciá” de
Carrillo en 1937?. En fi, som fum de boches. ¡Bones festes als valencians
normals y, com estem en la Nadalá, també a vosatros, boirosos tagarins
idiomátics: Colomina, Eugénit, Gaspar Eixaent y Lliris Picó!. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario