Per Antoni Atienza
Llibre de Pau
Viciano. Afers, Barcelona-Catarroja-Palma, 2008.
88 pàgines. 12
Euros.
Pau Viciano és un
dels medievalistes valencians més actius. El seu camp de treball ha segut el
funcionament de les institucions migevals valencianes, pero aixó no li ha
impedit fer incursions en atres camps, com demostra el seu La temptació de la
memoria (ed. Tres i quatre, Valéncia), a on repasa l’historiografia valenciana.
En esta ocasió,
Viciano nos oferix un llibre dedicat a la Senyera valenciana, o segons ell, a
la bandera de la ciutat de Valéncia. En realitat, el llibre té dos parts
clarament diferenciades: en la primera, es dedica a intentar explicar perque
les cartes nàutiques i atles migevals porten Senyeres coronades; en la segona,
reafirma totes les teories ya establides fa trenta anys per Pere Maria Orts i
Bosch, sobre la Senyera.
D’entrada, el
llibre té una deficiencia fonamental, i és que ignora totalment les oipinions
dels historiadors valencianistes, des d’Almela i Vives a García Moya, passant
per Momblanch, Juanto, Molina, Ferrando Badia, Tintorer, Bens… i un servidor.
Per a Viciano, a soles conten Vives Liern, que escrigué en 1900, Joan Fuster i
Orts i Bosch. Per a documentar-se sobre les opinions valencianistes sobre la
Senyera, acodix a la pàgina web Valencianisme.com i als texts de Baydal,
Esquilache i Fuste. Crec que esta actitut es comenta per si mateixa.
Viciano no amaga
que per ad ell, “el blau” té una connotació negativa. En estos presuposts
d’eixida, la resta del llibre s’esmunyís cap a les teories d’Orts: la Senyera
de Valéncia, ciutat i regne, sempre fon quatribarrada, fins que en el segle XIX
fon radicalment transformada. Cada vegada que en la documentació apareixen
paraules com “bandera del rei”, “bandera real” o “oriflama”, Viciano –com feu
Orts- les identifica automàticament com “quatribarrades”, sense cap atre
análisis. Lo que no pot amagar és l’incorporació de la corona; pero per a
Viciano, la corona no fon incorporada a la tela, sino a l’asta: la corona seria
una peça metàlica, una corona, damunt de la qual acabaria posant-se el drac
alat, i després el rat penat. La teoria no carix d’interés, perque Viciano no
ho diu, pero en valencià la paraula “corona” vol dir també “cimera”, o siga,
l’adornament superior de l’elm. Aixó vol dir, segons Viciano, que la bandera de
Valéncia seria quatribarrada. Llavors, ¿com s’explica l’aparició de la Senyera
en els portulans migevals, en blau i corona? Per a Viciano, els miniaturistes
volgueren representar la corona, i llavors se’ls va ocórrer dibuixar-la en la
bandera. Esta teoria ya no em pareix interessant, em pareix negar l’evidència
més absoluta.
Per a demostrar
que eixa corona, metàlica i no brodada, existia, Viciano aludix a un dibuix del
Libro del Ceremonial, de Lluis Aracil, confeccionat en 1696 i que mostra un
esquema de la Senyera i de com devia ser escoltada pels magistrats i càrrecs
públics de la Valéncia foral. Pero no resenya que en eixa epoca el rat penat,
tal i com hui en dia el coneguem, ya existia, fet per Simó de Toledo décades
arrere, i que si Aracil no el va representar, fon perque ell no volia fer un
dibuix exacte de la cimera, sino un esquema de tot l’estandart. De fet, tampoc
dibuixa la bandera, a soles les dos puntes.
Per a demostrar
que la Senyera no duya blau, Viciano utilisa els complicats càlculs sobre
l’utilisació de la tela comprada fets per Baydal, Esquilache i Fuste. Les seues
conclusions són que la Senyera no portava blau. La tela blava que es comprava
servia per a tornar-la a teixir, barrejant-la en atres i obtindre un teixit
tornasolat; o s’utilisava per als adornaments –mantellets, llambrequins- de la
corona i el rat penat de la cimera; o per a forrar l’asta de la bandera… Lo que
faça falta, per a que en les quatre barres no hi haguera ni una molécula de
blau.
Una prova
important, és que els cronistes no citen el blau. Clar que, ho reconeix, una
vegada apareix el blau i la corona (per ad ell, a partir de 1876), tampoc els
citen. O siga, que no eren importants. O siga, que si hagueren existit, podrien
ser ignorats, perque lo important eren les quatre barres.
Viciano seguix fidelment a Orts i Bosch. La bandera era abossellada, com el Penó de la Conquista, del qual era una
fidel rèplica. No obstant, ignora que en l´esquema ya citat d’Aracil, es
mostra clarament la Senyera en dos puntes. L’aparició de les banderoles en les
processons del XVIII, en franja blava, no altera el seu raonament, perque les
banderoles –a on apareix en la franja blava la corona, el rat penat i les L
coronades-, subralla, són una representació de l’escut de la ciutat, i no tenen
res a vore en la Senyera.
A partir del
segle XIX, Viciano enfatisa la banalisació de la Senyera, que passa a
convertir-se en un element festiu, un objecte per a passejar en cavalcades
historicistes tan del gust romàntic. En 1876, segons ell, i seguint una teoria
d’Orts, la Senyera fon radicalment restaurada. En una primera fase fon
retallada i el remat abossellat fon convertit en coa d’oronella; en una segona
fase, se li va afegir la franja blava en uns brodats dorats, que s’han volgut
identificar en una corona. Este “afegitó” es feu per motius estètics i
historicistes, purament ornamental i sense cap desig de diferenciació respecte
a la bandera de Catalunya –entre atres coses, perque els nacionalistes catalans
no adoptaren la quatribarrada com a bandera fins a la década de 1880-.
Viciano fixa la
data de 1876 com la primera vegada que es plasma una image gràfica de la
Senyera: és el quadro de Pinazo “Desembarcament de Francesc I de frança en el
Grau de Valéncia”; pero ignora que en 1867, Bernat Ferrandis ya l’havia
representada –i no una, sino dos- en el seu quadro “El rosari de les
doncelles”, a soles per citar una pintura propera a lo que defén. Per ad ell,
1876 era una fita important, perque es celebrà el VI Centenari de la mort de
Jaume I. Pero reconeix que no hi ha cap font que afirme que es feu eixa radical
restauració, a soles un poema de Cebrián Mezquita en el qual, d’una manera fosca
–massa fosca, crec yo-, al seu juí, , es reflexiona sobre la modernisació de la
Senyera.
La “prova de
càrrec” és un tros de tela que es regalà a Vicent Boix procedent d’eixa
“restauració”; pero com ya vaig afirmar, en l’antic Ajuntament de Valéncia no
es guardaven dos, sino tres banderes: “las banderas de la conquista, de la
Ciudad, del Centenar” (1); esta última bandera es desfeu, i segurament els seus
retalls foren els que repartiren.
Finalment, i
després d’una sèrie de cites en les quals vol demostrar que els autors que
descriuen la Senyera després de 1876 tampoc citen la, en les seues paraules,
“franja blavosa”, Viciano fa una recapitulació. Per ad ell, la Senyera deuria
ser la quatribarrada. Pero l’oficialitat de la Senyera coronada no es pot
discutir, i per tant hi hauria que establir una cooficialitat de abdos
estandarts: “caldrà aceptar alguna mena de coexistencia simbólica. Pero per
totes bandes”. No sé si aixó de “per totes bandes” vol dir que el catalanisme
militant estaria dispost a acceptar, a canvi de la convivència de la
quatribarrada en la Senyera, que les Normes del Puig foren també reconegudes i
oficialisades… Pero no sé per qué, crec que no es referix ad aixó.
La crítica més
interessant de les rebudes pel llibre, ha segut la de Rafael Company (http://rafaelcompany.blogspot.com/), quan afirma que Viciano, clarament, acaba la seua història en 1876,
precissament quan el regionalisme decimonònic valencià comença a evolucionar
cap a un nacionalisme, i com a tal, triarà com a bandera nacional valenciana a
la Senyera coronada. Tant ell com Baydal, des de les Normes de 1932, (http://www.ventdcabylia.com/2008/09/ofensiva-senyeril.html) parlen de la necessitat de contar en una bandera privativa valenciana per
a la construcció d’un proyecte nacional valencià, i que la qüestió sobre quina
era la Senyera dels valencians, deu quedar reduïda al debat erudit. Els
valencians ya tenim una bandera, i tota discussió és estèril.
Viciano sap
escriure, aixó no es nega, i la seua prosa és fluida. No és l’escritor àcit i
“menjablaveros” que escriu en El Temps. Pero manté postures sobre la Senyera
sense voler saber qué han escrit atres persones que no pensen com ell, i
ratifica idees ya elaborades per Orts fa trenta anys. Tot fa pensar que el
llibre és un engranage que vol espentar la corrent de mantindre al PSPV-PSOE
dins del “PV” i de tot alló que suposa estes sigles. O al menys, movilisar a
una part de l’opinió pública per a obtindre la cooficialitat de la
quatribarrada com a bandera de la Comunitat Valenciana. En tot cas, el llibre
no aporta res de nou al debat: és llenya banyada, que fa poca llum i molt de
fum.
|
| |||
No hay comentarios:
Publicar un comentario