Per Ricart García Moya
Llunt está el temps en que algún cansalaer
valenciá, ingeniós e inquet, aprofitava porcs aufegats en sequioles pera fer
delicatees y dinés. Ara, els percacers (homens afaenats) com Roig son pardals
de venguda (experimentats), en molta netea y res de viurer a carcaselles (del
cuento). Com llixc en s’hagiografía, el
benisant Roig sempre barrina (cavila) cóm guanyar dinés y popar a clients y
empleats. Per aixó, pensant en mosatros, tanimentres comprem artículs d’Hacendado,
els rótuls de Mercadona mos ensenyen catalá en purea del IEC del Montilla y
Olé, ¡arsa pilila!. En firmea de ferro y
bon quixal d’or del
enteniment, Roig ha fet de Mercadona una paraeta sicodélica del quemenjar pera
la implantació del catalá en el Reyne de Valencia. Entre carchofes y carlotes
he aprengut paraules que, segur, ni coneixía el Porcairol de Montserrat.
Desde’l
temps de les chapes tenim el valenciá “saladura
> salaura”, semicultisme
derivat del lletí sal, salis; sustantiu arrailat en prosa y vers desde Arnau de
Vilanova als saineters costumistes. En les ciutats valencianes eixistíen
carrers o botiguetes pera véndrer estos productes: “carrer
del Trench en Valencia... desde inmemorial se destiná a la venda de saladuríes
o saladures de carn y peix” (Gadea: Tipos,
apéndix, 1908) N’hia que dir que
Gadea patía febra floralesca per 1908, reintroduint la -d- intervocálica per
mimetisme panoli cap al castellá y catalá. Abans, en 1891, escrivía “mocahor”
o “acoquinaes”
(Ensisam, 73, 253), eliminant o sustituint -d- intervocálica per -h- muda,
norma mantinguda per llexicógrafs del XIX: “salador,
salahor; saladura, salahura” (Escrig:
Dicc.1851).
Sustantiu dels yayos de Roig y dels meus,
no de Mercadona, el tenim documentat en grafía moderna a tutiplé: “per
els pobles venent salaura” (Navarro y
Reig: La pau dels poblets, 1913); “paga
la salaura” (Barchino: ¿Quí
talla l’abaecho?, 1924).
Y no asoles era de la ciutat de Valencia, com acusen els furris cuan volen
criminalisar vocables: “els salaureros
aufegats de moixama y atres salaures”
(El Tio Cuc, nº 143, Alacant,
1917); “la salaura... de
bacallar y bonitol” (El Tio Cuc, 2ª
ep., nº55, Alacant,
1924). Bacallar o abaecho, moixama, bonítol, bull de tonyina, capellanets...,
tot está engabiat dins del catalá “salaons”
de Mercadona. Barbarisme desconegut en valenciá, tampoc era catalá. El ridícul “salaons”
es atre invent dels carlovingis de Fabra del 1900... y mos el clava ara
Mercadona ¡Ay, quína agonía
de poble! ¿No n’hiaurá
algú en l’arbellonera
Generalitat del PP que tinga una miqueta de trellat y talle tant d’agrávit
y vilea?.
Com el valenciá modern es traullat
(foradat, punchat) a navaixaes per l’AVLL
del PP, els que fan lletreros pera empreses trauen la masmarruga (tot el
profit) al programa catalá SALT del PP (que du “salaons”);
y cuan més estrafalariament catalá siga el vocable o construcció sintáctica,
més rápit aplegará el money de la lliseria de subvenció. Roig, astut com les
panderoles americanes, ataullá que’ls
manyofles donen caragols (dinés) a manegaes pera’l
catalá ¿Qué te que fer
un empresari desonillat (que no dorm) com Roig? Fer lo que fan els que manen.
La valencianiiiisima Nolla (sinyoreta Rita Barberá), aubrint trinchera y donant
eixemple, li pegá cabotá fa temps al clásic “peixcatería”,
ficant els catalans “pescateria,
peixateria” per tots els
puestos, mentres la borregá sanc d’horchata
li llepava els pinrels. El sustantiu “peixcatería”
ya era patrimonial en el Sigle d’Or,
fora en el valenciá lliterari de Bernat Fenollar o l’administratiu
d’Elig, com demostrá mon amic Jaume
Sansano: “peixcatería”
(Archiu Mun. Elig, 480 / 21, any 1481) La paraula es mantingué en tot el Reyne:
“la peixcatería”
(Semanari Garrotá de sego, Alacant, 12 agost 1888); “en
la peixcatería” (Semanari El
Blua, Castelló, 21 febrer 1892) En Mercadona no trobem “peixcatería”.
La Generalitat del PP seguirá donant dinés
a quí fique rótuls en catalá. ¿Y per qué no lo
contrari? Es faría el preguntat: -“A
vórer, sinyor Roig, ¿per qué sa
paraeta asoles mostra el catalá “salaons”
y no el valenciá salaures? ¡Mil euros de
multa per nonsabo!”. Al sendemá
apareixeríen “salaures”
per tots el puestos: Mercadona, Consum, Alcampo, etc. Pero els invertebrats del
PP volen catalá, no valenciá. Están fent en la llengua lo que faría Carod
Rovira. Y si el fascisme catalaner s’aspixarra
a carcallaes dels clásics salaures y peixcatería ¿qué
fará en veus com “sofrasá”,
del valenciá modern?. Martorell escrigué el Tirant en sa llengua “vulgar
valenciana” del 1455, la
que s’ascoltava per Oriola, Gandía o
Burriana. Si hui no patírem l’ancolla
catalanera usaríem en orgull la “vulgar
valenciana”, sinse tindrer
vergonyetes de repinfilis. Un vocable pot ser cult en valenciá y barbarisme en
castellá o catalá. Menéndez Pidal donava eixemples de formació de paraules per
etimología popular, en cámbits semántics, apócops y tot tipo de guilopaes
gramaticals respecte al étim; aixina, del lletí “ante-ostium”
ixqué el cast. “altozano”;
y del céltit lletinisat “paraveredus”
eixiría el prov. “palafré”
y el valenciá “palafrener”
(Gram. Hist. p.191) Nostre “sofrasá”
no te pares coneguts, asoles parents: els castellans “sobreasada,
sobrasada”, mallorquí “sobrassada”,
italians “sopressá”
y “soprassata”,
etc.
El sustantiu “sofrasá”
es nostre, singularitat que fa riurer als colaboracionistes, pero Corominas l’arreplegá
com a valenciá, “sofrasá”
(DECLLC); figurant també en l’Alcover, “sofrasá”
(DCVB). Segons Corominas, per estar tan arrailat desde antic en lo Reyne de
Valencia sería absurt y complicat l’orige
castellá o italiá, recalcant que sería més llógic donarli arrail mosárap: “tant
com ho es de simple el pas d’un mossàr.
sopresata” (DECLLC). Siga
d’orige mosárap o no, perteneix al
valenciá modern, el nostre: “un troset de
sofrasá” (BNM, Ms.
14480, Merelo: Els sufriments de Toneta, 1864); “sofrasá”
(BNM, Ms.14484, Liern: Un rato en l´hort
del Santísim, c.1865); “un troset de
sofrasá” (Escalante:
Tres forasters, 1876); “bon tros de
sofrasá” (Palanca:
Noblea obliga, c. 1890); “cansalá...
sofrasaes” (Peris: La
matansa, Castelló, 1911); “¿Vols un troset
de sofrasá?” (La Traca, 23
Octubre 1915); “¿y la sofrasá?”
(Soler: La casa misteriosa, 1917);“tres
sofrasaes” (Barchino: La
barraqueta del Nano, 1921); “sis rodanchetes
de sofrasá” (Quevedo: Per
menchar carn de burro, 1932).Si no estigueren encarabasinats els poliseros del
PP en el Nort del Senia, els de Mercadona hagueren escrit “sofrasá”.
Precisament el poble de Tabernes (cultisme del valenciá modern, del lletí “taberna”),
ahon Roig te nucs afectius, era conegut per sa “sofrasá”,
no “sobrassada”,
com recorda un imprés: “sofrasaes de
Tabernes” (Soler: La casa
misteriosa, 1917)
El PP ha impost el catalá. La riata de
destarifats de l’escalfida
Generalitat de Camps ha triunfat: en Mercadona podem vórer els fruts idiomátics
en rótuls catalans com “brioxeria”
¡Ay, Roig, Roig! ¡Quin
batistot m’has donat! ¿A
quín sant apareix “brioxeria”
en una empresa valenciana com Mercadona, al costat de ma casa? ¿Es
que Alacant es Palafrugell o Mollerusa? ¿Es
que Camps es Montilla? No, es un milló de vegaes pijor. El PP fa catalanisme en
sordidea, en badomíes, aprofitanse de la gent marejá per 30 anys d’inmersió.
Els sindona lo mateix que Rita o Mercadona fiquen “salaons”,
“broixeria”
o lo que’ls ixca dels
pelendengues. No estem en el paraís democrátic d’Obama,
sinos en el pudent tarquimal dels Nonsabo, Fent de Mona y Sanc d’Horchata.
No hay comentarios:
Publicar un comentario