VALENCIA EN LA CORONA D’ARAGO

 

Per: Xavier Marí

Si be els pobles no ne tenen un naiximent com les persones, en un moment determinat, si que hi ha moments en l’evolucio de la seua historia que determinen i marquen, en certa mida, les caracteristiques externes, els limits geografics.

El Poble Valencià en els seus limits ben poc s’ha diferenciat d’aquell que sorgi de la restauracio al mon cristia migeval, dominat hasda la gesta de Jaume I, i al llarc de cinc sigles pels araps.

Gesta, la creacio d’un Regne independent, que mos ha relatat escassament i sense importancia alguna de l’historiografia oficial.

I, el punt de coincidencia està en reconeixer per les dos tendencies la creacio d’un regne independent per Jaume I, Regne al qui li va conferir l’estructura juridic-politica que el convertia en un estat sense atra relacio en els restants pobles de la seua corona, que la de la seua persona. La llegislacio que li conferi al nou regne, els Furs, els va jurar i va establir l’obligacio de jurar-los pels seus successors dins del primer mes del seu regnat i en la Ciutat de Valencia.

I per a proporcionar i mantindre eixa independencia, inclus respecte de les decisions del propi rei, es constituixen les Corts Valencianes, en les quals estaven representats els braços eclesiastic, de la noblea, o militar i el corresponent a les ciutats i Viles reals, aquelles que no depenien de cap senyor, sino del propi rei, i que aplegaren a ser mes trenta.

El carácter llegislatiu de les Corts Valencianes conferien a les disposicions adoptaes el caracter particular de ser “paccionaes”, es dir,  eren uns “contractes” entre la persona del rei i les Corts representants del poble valencià, contractes que ne tenien caracter irrevocable. Eixa caracteristica impossibilitava l’absolutisme real.

Cal recordar l’obligatorietat d’assistencia a les Corts, en persona o per procuraor en cas de no tindre un impediment que justificara legalment la seua absencia. Cas contraris eren declarats contumaços, que no complien en la seua obligacio; no obstant quedaven obligats als acorts.

El proposit de les Corts era el “be comu i utilitat puiblica”. Les Corts Valencianes adquirixen gran prestigi i inclus arriven a identificar-.se en lo Regne, lo qual constituix un extraordinari soport en l’organisacio politica i administrativa valenciana.

Ya apuntava ades com en esta epoca no calien els valencianistes, senzillament bastava ser valencià per aixo a soles destacare de tota esta gloriosa etapa, l’actitut del braç popular que s’oposà a les pretensions dels nobles que no volien que regiren en Valencia atres Furs que els d’Arago. Eixa pretensio fon rebujà en les Corts de 1330, reafirmant-se el dret valencià.

Tal volta u dels fets que deixa ben clar l’obligacio de sentir-se valencià i actuar com a tal, defenent la llegislacio que mos conferia la llibertat nacional com a poble, siga el protagonisat per Francesc de Vinatea (finals de 1332 o primeries de 1333) a l’encapçalar la protesta davant el Rei per les donacions fetes de ciutats i viles reals al fill de la seua dona.

Anfos “el Benigne” accedi a les peticions de la seua dona, la castellana Leonor, de donar-li al fill d’esta varies ciutats reals. El veïns del pobles afectats acodiren al cap del Regne, Valencia, per a que els ajudara contra l’injusticia que anava contra els Fursa. Els jurats no desosiren als afectats i despres d’adoptar anar contra les donacions realisaes, fon Francesc de Vinatea qui prengue la determinacio de dirigir-se al Rei.

Jurats i Consellers es presentaren davant del rei i segons P. Abarca va dir Vinatea:

“Senyor: les donacions de Xativa, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castello han paregut tan desorbitaes i desordenaes que la nostra Ciutat i tots els pobles del Regne es desconsolen de que vostra persona real les haja decretat, i s’irriten de que vostres consellers els hagen permitit o procurat com si la Republica ho sustentase, honrase i obeira per a ser els nostres primers i mes encarnisats enemics, o com si poguera cridar-se servici vostre lo que es roina dels regnes que vos donen lo nom i magestat de rei. En els quals, per la vostra naturalea no sou mes que u dels demes homens, i pel vostre ofici, que Due posà en la vostra persona, sois el cap, el cor i l’anima de tots; aixi, no poder voler una atra cosa que siga en contra d’ells, puix com home no seu sobre mosatros i com a rei seu por mosatros i per a mosatros. Fundats puix en esta santa veritat, vos diguem que no permitirem l’excces d’estes mercets, que son el desfet i el perill d’este Regne, la divisio de la Corona d’Arago i el quebrantament dels millors furs, per els quals advertim a vostra real benignitat que estem prontes a morir i pensarem en açó en serviros a Vos i a Deu. Mes sapien els vostres consellers que si yo i els meus companyers moriren i patixqueren aci per esta justa llibertat, cap de quants estan en el palau, menys les persones reals, escaparien de ser degollats, a mans de la justa vengaja dels nostres ciutadans”.

Segons la cronica, el rei es dirigi a la regina dient-li: “Ah, regina ¿Aço volies vos escoltar?”, a lo qual tota airà va respondre: “Senyor, no consentiria el Rei N’Anfos de Castella, germa nostre, que ell no els degollase a tots”. El rei li tornà a dir: “Regina, regina, el nostre poble es franc e no es aixi subjugat com es el poble de Castella, car ells tenen a Nos com a Senyor e Nos ad ells com a bons vassalls e companyons”.

Alçant-se, revocà totes les donacions fetes.

L’historiaor Perales comenta despres de resenyar el fet: “Aixi defenien nostres antics jurats la llibertat de Valencia, sense que el arredase el risc que corrien els seus caps al inclinar-les davant del tro per a deixar escoltar la robustea de la seua veu en tots els ambits del regne defendit per ells, contra lo que pareixien fallos irrevocables dels monarques. Aixi recordaven freqüentment als sobirans que el soli que ocupaven  estava assentat damunt del pedestal dels pobles, a quina deuria proteccio i justicia en lloc d’esquilmar-lis en onerosos tributs i vejacions. Aixi eren volguts i respectats els magistrats municipals, i adquiriren tan gran i llegitim ascendent sobre els habitants de la ciutat, que apenes si els decrets i les ordens dels monarques tenien suficient força de llei com no es trovasen aprovats pels jurats. En tant resoltes i prudents i dignisimes autoritats, qui primer blaso eren l’honradea i el patriotisme, es compren que Valencia prosperara en tan poc de temps, colocant-se per sa industria i lo seu comerç quasi al nivell de les cultes i opulentes nacions europees, siguent lo Regne de Valencia u dels mes renombrats de la Corona d’Arago”.

Per a finalisar en el fet que resenyem i al mateix temps esta epoca de Valencia transcriurè estes paraules de Salvador Carreres Zacares:

“¿Com pogue realisar este glorios fet un conseller? Solament el carácter especial de la nostra llegislacio que animava l’institucio dels jurats i del Consell de la Ciutat de Valencia, ho feu possible”.

Vinatea fon l’heroe com hi haguera pogut ser un atre; lo que li donava força era lo seu carrec, puix, si s’escorcolla la nostra historia, si s’estudia l’actuacio d’estos magistrats municipals, tan dignes com els d’atres pobles, sense reconeixer superioritat a ningu, trobarem molts fets que a pesar de no ser tan coneguts com este, demostren l’esperit de llibertat i independencia de que estaven posseits; eren els jurats i els consellers molt partidaris de la realea, mes quan els actes reals lesionaven els nostres Furs i privilegis feen lo mateix que va fer Vinatea, sense atemorisar-los el poder real”.