|
D
|
ecididament els valencians no tenim sort, o tenim justament allo que
mereixem. De tant en tant arriben a la prensa, com a belits d’ovelles conduides
per la força al mataor, les veus de pares que volen per als seus fills una ensenyança
en castellà, la llengua comuna encara de tots els espanyols i de trescents
millons mes de persones per tot arreu del mon. Tenen dret a exigir-ho, un dret,
ademes, clarament amparat per la Constitucio; un dret que en la practica se’ls
nega, i no per entitats particulars als marge de la llei, sino per orguens
oficials d’un modo progressiu i sistematic, que no dona atra opcio que la dels
tribunals.
Be sabem tots que guanyaran els pares, perque la llei es clara i
evident en este punt, que la sentencia els serà favorable; pero tambe sabem
que, en mig de dilacions i de recursos, arribara ya tart i, ademes, no sera mai
complida pels qui des del poder no tenen el mes minim respecte als drets de les
persones, ni tampoc per allo que nomenen llibertat. Diuen que si en la boca,
pero els fets els condenen cada dia.
Un senyor de la Mancha, un
mesetari ombriu d’idees fixes, tenaç en son proposit, presidix el Consell
d’Educacio. Son pur estil autoritari recorda el de la reina castellana que
demanava al rei el cap de Vinatea, desdenyosa dels furs i llibertats del poble
valencià. Encarna lo pijor de la noble Castella, aquella fosca part que D.
Manuel Machado nomenà “miserable”, transmutà, en son cap i en son gelat deliri,
en nova Castelonia, no la del seny, faenera, sentimental i practica, la que es
fa de voler quan es ben coneguda, sino la dels obscurs ensomis de gradea, la de
“l’espai vital”, la que vol dominar, la que ha ficat sa pota sobre el nostre
solar i reclama sobre ell un nou dret de conquista, la que es complau en dir i
repetir, vullgam o no, que som la seua pertinença. I el nostre Conseller
d’Educacio prepara empedernit, laborios i solicit els camins al senyoret del
nort, per a que pronte vinga a prendre possessio dels seus dominis, que des de Barcelona fa ya
temps que governa.
El Sr. Joan Romero es un bon
servior de Catalunya, lo millor que Pujol te en esta terra. Li passa a cau
d’orella les consignes a Lerma, les que venen de dalt, del qui mana. Que no es
Felip Gonzalez, Felip el paralitic, custodi d’un cadaver vivent i podrit que ha
escampat sa pudor per Europa i mig mon, deixant a la nacio en el mes humiliant
dels descredits, sino el nanet que s’assenta damunt de sa pancha, el qui, en
veu mixorrera, coll doblat i baixà de parpalles hipocrita, repetix no voler
atra cosa que un estable govern, el govern que ell controla en seus vots, un
govern apegat al poder com la llepassa, i que passa de tot, i tot ho engull, per tal de seguir amarrat a la
caira. I aixina es com tenim, no un estable govern, sino un govern-estable,
caent-se a trossos, ple de caramulls de fem i de brutea, en pesebre exclusiu
per als qui manen. Mentres tant l’espavilat nanet va chuplant i bevent la sanc
i el suc vital de tota Espanya, unflant-se com un boto, embriagat de poder,
atrevint-se un poc mes cada dia que passa.
Dins d’una Espanya en vies
de desintegracio, que ya internacionalment no pinta res, ni tan a soles en
l’emergent Europa Unida –com dolorosament s’ha vist a ran de l’actual conflicte
del fletan- el Regne de Valencia s’ha tornat en moneda de canvi, en peo
facilment sacrificable del joc que es porten els partits i els poders factics.
Ni port, ni aeroport, ni aigua del Xuquer, ni autovia a Madrit, ni tren d’alta
velocitat, ni nom ni llengua propis, ni res de res. L’eix Madrit-Barcelona no
passa per Valencia, mentres que els cegos caps, que els propis valencians hem
elegit, seguixen encabotats en transformar-la en païs catala, en comarca menor
de la comarca gran de Catalunya. I el poble valencià ¡tan tranquil i content!
mentres, tallats o encara per obrir els camins que porten al futur, es deixa
conduir com un ramat d’ovelles a l’erm sense pastura, al desert de montanyes
sanceres cremaes, a les sequies sense aigua, als mes fondos barrancs de
l’insignificancia.
N’hi ha qui encara pensa i
ensomia en fer pacte en els qui han demostrat fins hasda la sacietat que no els
importa res Valencia, sino com a colonia o despaig sucursal, privà d’entitat i de veu propia; i pensen en
reobrir la portella, per on el vent del nort, carregat de paraules i normes
estranyes, va invadir el casal de la llengua ancestral, hasda posar-la malalta,
dividida, inservible i somesa. Hui es el dia en que el poble valencià no pot
pregar a Deu en sa propia llengua, pero si que ho pot fer, per lo vist, en
llengua catalana.
Privant-la del seu nom,
imponent-li unes normes vingudes de fora, baratant-li-la al poble senzill i als
chiquets en l’escola per una atra que diuen que es mes culta, està fent-la
morir d’una mort lenta, la mort d’una llengua oficial, forçà i malvolguda.
¿S’avindran, els qui vullguen pactar, a que deixe de dir-se unitaria i, per
tant, catalana i, per tant controlà des
de Barcelona? ¿Consentira Pujol que el treball de trenta anys se li’n vaja per
un albello? I encara com, si es tractara nomes de la llengua, si per darrere
d’ella no vinguera un llarc rastre de prolongadament acaronaes conseqüencies,
que ya aguaiten el morro en “bloc de progres”, “països catalans”, “Valencia es
Catalunya”, “espanyols fill de p...” i unes atres gracietes i ahucs importats
per tots eixos grups de “camises
pardes”, que periodicament mos visiten com qui be a territori tot seu,
sabent-se protegits pels qui ya des de temps els servixen i els obrin cami. Una
reserva india de l’Oest america no crec que haja segut mes humillà i posposta
de lo que ara està sent-ho el Regne de Valencia. I els qui ens estan duent a
tota esta ruïna seguixen mantenint els mateixos criteris i els mateixos
principis en que van començar. Qualsevol pacte nou serà per a cedir un tros
mes, i a l’atre, un poquet mes, hasda l’integracio absorbent i a la marginacio
total. Com si tota l’historia, d’aci i del mon sancer, no ens havera donat prou
lliçons al respecte.
Joan Costa i Catala
El
ferro que desperta
Valencia
1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario