Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.
Com a remat de tot lo expost anem a dur a estudi un
document verdaderament important i decissiu baix el nostre punt de vista.
En la seu catedralicia d’esta capital de Valencia,
en lo seu ric Archiu, obra un codic intitulat “Epistolare Valentinum”.
Tot el voluminos codic transcurrix entre llatins i
gregorià (està escrit, naturalment, en la llengua de la Roma decadent). Pero he
aci que, a l’aplegar al full 11, s’obri un mon nou davant la mirà atonita del
curios indagaor. Apareix llavors l’epistola farsida denominà “Planchs (laments)
de Sen Esteve”. I, aci, hi ha que fer un important parentesis: per la mateixa
epoca (sigle XI?) apareixia un fenomem similar en la llirica migeval: el
“pranto” dels cançoners galego-portuguesos.
Esta valenciana epistola consta de parafrasis en
llengua vulgar i notacio gregoriana sobre la pauta de cinc llinees (el conegut
en la semiologia musical com a pentagrama).
Pero no mos confundam. Algo paregut va fer ( sense
musica) Sant Vicent Ferrer en ses “Sermons” (en els sigles XIV/XV), pero no es
lo mateix, com vorem.
La parla romanç dels “Planchs” es de les mes
primitives manifestacions que es coneixen del romanç. Pero, aplegat aci, he de
fer un somero paralelisme en el romanç de Castella d’aquel tepms.
Es sabut que els primers testimonis valits del
romanç castellà son les “Glosas” de Sant Millan de la Cogolla y de Silos, abdos
del sigle X i escrites preponderantment en navarro-aragones. Pero, tant en unes
com en atres, la calcigà del romanç es reduia a paraules soltes o, a lo mes, a
frases molt breus. Tan a soles en les “Emilianenses” hi ha un paragraf que
podem dir que ne te ya morfologia i estructura sintactica romançs.
Puix be, en el cas dels “Planchs” ocorrix que la
sintaxis està encara mes evolucionà que
la morfologia. ¿Quedà arraconà l’evolucio lexica entre els hispans-godos que
permaneixqueren en territori musulma, mentres que existia una verdadera
consciencia llingüistica en orden sintactic, molt evolucionà ya? Es un
preguntat important al que personalment tinc que respondre afirmativament.
Vejam si no.
Si prenim dels “Planchs de Sen Esteve” a soles un
eixemple, al tun tun, obtindrem com a resultat lo següent: a) us “forçat” del
paradigme verbal, com es el cas de l’imperfecte del subjuntiu –com a forma
llatina- en lloc del present o similar; b)empleo de formes castellanes (esta),
i c) vacilacio en l’us de dos variants de una mateixa paraula. Vejam el text:
“Lectiu
actuum apostolorum.
Esta
liço que legirem dels fayts dels apostols la trayrem.
Lo
dit sant Luch recontarem, de sen Esteve
Parlarem”.
(Esta
llectura que vaig a llegir dels Fets dels Apostols
la
he tret/duc, lo (que) diu Sant Esteve vaig a
contar,
de Sant Esteve vaig a parlar).
Es deu comparar aço en un parafrag d’un sermo de
Sant Vicent Ferrer (sigles XIV-XV), es dir, del seu “De incaràtione Verbi
Sermo”, a on es troben intercalaes frases del lalti de l’Evangeli en lo seu
discurs en Llengua Valenciana:
“Mas
jo us dire: “en lo Evangeli de hui, tres
vegaes son
nomenaes
ecce, primo, quan(t) lo angel dix: Ecce conci-
pies
in utero et paries filium; la segonda, qua(t) lo angel
li
porta novella de Santa Elisabet, dix: Ecce Elisabeth;
la
terça, quant la Verge Maria, consentint a la volentat
de
Deu, dix: Ecce ancilla Domini, fiat mihi...”.
El text dels “Planchs “ el considere quasi coetaneu
del text primer del castellà –sigle XI- aquel que Damaso Alonso considerà com
el primer vagito d’esta llengua, una plegaria tremolosa i humilt:
“Cono
ajutorio de nuestro dueno, dueno Christo, dueno
Salvatore,
qual dueno get ena honore, equal dueno tie-
Net
ela mandatione cono Patre, cono Spiritu Sancto,
Enos
sieculos de los sieculos...”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario