CARACTERISTIQUES QUE LA INDIVIDUALISEN
Lo llogic,
tractant-se d'un Congres de Llengua Valenciana, es aportar al mateix el fruit
d'aquelles investigacions, en uns pocs folis, que es puguen llegir sense
fatigar als oyents, i en els que se continguen les conclusions mes
substancials, remetent a l'obra esmentada als que vullguen tindre una
explicacio mes detallada del problema. Aixo, puix, es lo que anem a fer.
1. LA
FONETICA NORMATIVA
En tots els
països sol haver diferencies de pronunciacio d'uns pobles ad atres, formant
dialectes i localismes. Tambe dins del Regne de Valencia existixen eixes
modalitats, les quals no afecten a l'unitat de la llengua Valenciana, ya que no
impedixen que els usuaris de les diferents pronunciacions s'entenguen
perfectament entre ells i conserven la conciencia de parlar la mateixa llengua.
En el Reine de Valencia les modalitats mes importants son tres: la del Nort en
la província de Castello que pren algunes formes fonetiques del parlar tortosi;
la del centre de la regio, Valencia i l'Horta de Valencia, que practica la
pronunciacio coneguda per "Apichat"; i la dels restants pobles de les
provincies de Castello, Valencia i Alacant que, per la seua extensio geografica
direm la pronunciacio general o comuna.
Els que
firmaren les anomenades "Normes de Castello" de l'any 1932, tingueren
el desacert d'adoptar per a les consonants palatals una pronunciacio que no
correspon a la que deu prevaleixer segons l'opinio mes generalisada. En la base
13 de dites "normes" se propugna la pronunciacio de la CH en conte de
la GE tal com se fa en l'apichat (s'ha de dir meche en conte de mege),
i tambe la pronunciacio catalana de la XE en conte de la CHE darrere de
consonant (s'ha de pronunciar punxa, conxa, en conte de puncha i concha).
En la meua
modesta opinio, una de les conclusions que deuria acordar este I Congres de
Llengua Valenciana es deixar ben clar que la fonetica valenciana que es
normalisa es precisament la generalisada o comuna, deixant per a l'us privat la
pronunciacio de "l'apichat" i d'algunes formes catalanes del Nort de
la província de Castello. I aixo per les raons següents:
1ª. Per ser
esta pronunciacio la mes generalisada geograficament.
2ª. Per ser
esta pronunciacio la mes pura. Sempre la purea es conserva en els pobles mes
apartats de la Capital i de parlars acostats.
3ª. Per ser
esta la fonetica mes rica, perque: a) mante la distincio entre la B i la V (bull
i vullc), b) establix distincio entre les consonants palatals africades
sorda i sonora, entre la CH i la GE: gemecar i charol.
4".
Per ser la pronunciacio, al parer, mes tradicional, puix comença en els
classics i encara està viva; no constituix un arcaisme.
No se si
faltava advertir que quan parlem de fonetica valenciana nos referim a esta mes
generalisada, i quan ho fem de fonetica catalana, a la de Barcelona que es la
normalizada i oficial.
2. EL
SISTEMA DE SONS
Hi ha que
advertir des del principi que dos llengües no son iguals o diferents perque
tinguen o no el mateix catalec de sons o de lletres. Dos llengües distintes
poden utilisar el mateix abecedari o els mateixos sons. Lo interessant es
l'evolucio dels sons dins de la cadena parlada, puix que diversos pobles de
parla neollatina poden tindre els mateixos sons i aplicar-los distintament en
la remodelacio de les paraules, que van canviant insensiblement a lo llarc de
l'historia. Per lo que parlar de sistemes de sons no conduix a res. Lo
interessant es l'evolucio fonetica: Per qué, per eixemple, el llati populus
ha donat en italià populo, en castellà pueblo, en valencià poble
i en catala pop.pla.
3.
IMPORTANCIA DE LA PRONUNCIACIO
S'ha
intentat negar la personalitat de la llengua valenciana dient que es un
dialecte del catala, del que en el nivell fonologic no es diferencia mes que en
detalls de pronunciacio. No obstant aixo, la pronunciacio es la que fa
diferents les llengües, per lo que dir que catala i valencià se diferencien en
la pronunciacio es admetre la seua radical diferencia, i eixes diferencies
existixen realment i son de tal importancia que formen verdaders sistemes
fonetics, com es vorà a lo llarc d'esta dissertacio.
En
confirmacio de lo que estem dient, aportem el testimoni, poc sospitos, d'un
ilustre escritor catala, premi de les lletres catalanes, En Josep Pla, qui, en
un treball titulat "Direccio Lisboa" que s'encontra en el volum 20 de
les seues obres completes (pagina22), diu textualment: "Els
llingüisties tenen raó: tots els dialectes neollatins situats des del Loira
fìns l'Algarve i els ultims caps de Sicília, tenen la mateixa construccio. El
que els diferencia es la fonètica. Es la fonètica la que crea, en llenguatges
que tenen la mateixa arrel, en aquest cas el llati, la inintel·ligibilitat,
inintel·ligibilitat que en definitiva és total".
Despres
d'exposar succintament estes diferencies, es quan serà el moment de dir si
efectivament eixes diferencies fonetiques son o no son importants, i si es
tracta d'una o de dos llengües distintes.
CARACTERISTIOUES
DE LA FONETICA VALENCIANA
No es
possible, llogicament, al parlar del sistema fonologic valencià, prescindir de
la comparacio ab el sistema castellà i el catala, respectivament. Precisament
un sistema se confirma en tal comparacio. Les diferencies son les que posen de
manifest les peculiaritats d'una llengua, i no les coincidencies que puguen
haver entre ella i les atres. Vejam estes caracteristiques des del punt de vista de les
vocals i de les consonants.
1. VOCALISME
El valencià
diferix del castellà per la possessio de vocals obertes, que no té la llengua
castellana. Diferix del portugues per no tindre vocals nasals. Finalment, té un
sistema vocalic diferent del catala per les raons següents :
El valencià
té sèt vocals: A, E, I, O, U, tancades, i E, O, obertes.
El catala,
en conte de set, té huit vocals: les set valencianes mes una vocal neutra que
es representa foneticament per una E ab un redolinet en la part inferior. Aixo
en quant al sistema o catalec de sons vocalics.
Pero,
ademes, sobre totes les paraules, en sa majoria procedents del llati, té un
procediment fonetic que afecta a l'us de dites vocals i consistix en convertir
les O atones en U, tant al principi com en mig i al final de la paraula. I un
atre procediment que porta una pertorbacio constant a la fonetica catalana, al
pronunciar ab una E neutra les A i E atones tant al principi com al mig o al
final de paraula. Resultat d'eixe sistema, tan distint del valencià, es que en
sílaba atona, mentres el valencià té les cinc vocals esmentades, el catala no
en té mes que tres: I, U, E neutra. Esta es la principal diferencia entre el
catala i el valencià suficient per a afirmar que el sistema fonetic valencià i
catala son diferents. Clar que el catala ampra una ortografia arcaica i
etimologista que dissimula este fenomen tan constant en el parlar i tan
diferent de l'escrit, pero que s'evidencia palesament en una escritura
fonetica.
Els
filolecs patrioters catalans no mencionen mai el fet anterior, assustats per la
seua importancia i evidencia, i quan volen fer del valencià un dialecte del
catala, en arribar a este punt nomes mencionen dos fets; la terminacio de la
primera persona del singular del present d'indicatiu dels verps, que en
valencià en la primera conjugacio es en -E i en catala en -O (valencià cante,
catala canto), i el distint tracte que en catala i en valencià es dona a
l'evolucio de la E llarga o de la I breu llatines que en valencià es E tancada
i en catala E oberta. Eixemples:
Llati: plenus siccus seta invidia apicula
Valencià: plé séc séda envéja abélla
Catala: plè sèc sèda enbèja abèlla
Eixa
mateixa E oberta usa el catala en els diminutius en -ET, igualment tancada en
valencià i oberta en catala: valencià pastorét, catala pesturèt.
I estan els
canvis morfo-fonetics que tant afecten a les vocals, que son innumerables, dels
que no faig mencio per si diuen que no son relevants, ya que nomes afecten al
tancament o apertura de vocals.
EVOLUCIO DE
LA POSTONICA INTERNA
A) a
postonica interna > e
orgue < organu (organic...
arfe < orphanu (orfantat...
rave < raphatlu
anet < anate
esparrec < asparagu
talem < talamun
canem < cannabu (cannabacies...
canter < cantharus (canterera...
balsem < balsamu (Passi Cobles: balsem...
B) Casos
problematics
archipelac / archipelec (archipelec)
cartilac / cartilec < cartilago
esofac / esofec (esofag)
estomac / estomec < stomachus
hipopotam / hipopotem < hippopotamus
naufrac / naufrec < naufragus
timpà (no dona
fonética) < tympanum
Cal tindre
en conte que en els derivats pot canviar la vocal, com per eixemple:
cartilac / cartilec: cartilaginos
esofac / esofec: esofagic
C) O postonica
(-logos) > e
teolec < theologus (teologa, teologia...
filolec < philologus ( filologa, filologia...
Antigament n'hi ha documentacio de: teoloc...
D) Nucle
/ Nucli
nucle, nucli < nucleus (nucelar, nucleic...
¿Hauria de ser nucleu?
Oli < oleum (olios, oleaginos...
TIMBRE DE
LA (O) EN DIVERSES TERMINACIONS
A) o +
bilabial (m, p, b) no agrupada
-oman: erotoman, megaloman, grafoman...
-oma: aroma, diploma, estoma, fibroma, hematoma,
leucoma, sarcoma...
-ometro: barometro, kilometro, fotometro...
-apodo: artropodo, cefalopodo, rizopodo, macropodo...
pero tenim: modo, robo (Fullana), trobo,
no la du.
B) o + una
atra consonant, lliure o agrupada
-ocul: monocul, binocul...
-ocop: apocop..
-ocrata: aristocrata, democrata...
-ocre: medíocre, ocre...
-ocron: eterocron, isocron...
-odrom: aerodrom, hipodrom...
-ofa: carchofa, estrofa, garrofa...
-ofac: antropofac, esofac...
C) atres
casos
-obi; microbi...
-obia: fobia...
-oble: moble, noble...
-obra: obra, pobra...
-obre: sobre, canelobre...
Observem
que la (o) seguida de bilabial, que no duga darrere una (i) sol ser tancada; si
li seguix una (i), oberta, i quan es troba agrupada o davant d'una atra
consonant el timbre sol ser obert.
2.
CONSONANTISME
Al tractar
del consonantisme valencià no exposare les diferencies que existixen entre
valencià i castellà, perque son de tots conegudes: el castellà te sons que no
estan en el sistema valencià, com els de la Z i la J; i, per atra part, el
valencià posseix sons que actualment no té ya el castellà com la S sonora, les
alveolars africades sorda i sonora ( S, Z ), les palatals fricatives sorda i
sonora ( S, Z ), la palatal africada sonora ( G) i la labiodental fricativa
sonora ( V ) distinta de la B.
Pero sí que
nos detindrem en les diferencies que hi ha entre el consonantisme valencià i el
catala, perque, si be u a u pareixen no tindre importancia, reunides en conjunt
manifesten clarament l'existencia de dos sistemes consonantics diferents.
Les
diferencies entre el consonantisme valencià i el catala afecten al modo
d'articulacio, a l'introduccio de nous sons en paraules de la mateixa
etimologia, a la geminacio de consonants, a la conservacio de grups arcaics,
etimologics o no, i a la perdua o conservacio de diferents sons. Per totes
eixes diferencies, el poble valencià sap reconeixer en l'acte quan, el que
parla, ho fa en catala; una llengua pareguda, que les persones mes cultes
entenen, pero a la que consideren "pareguda, pero diferent".
A)
Diferencies d'articulació.
1) La
palatal sorda africada C en principi de paraula o de silaba en valencià es
africada; en catala passa a ser fricativa ( S ). Eixemples:
Valencià: Charrar,
puncha, chocar, (fon.: carar, punca, cokar).
Catala: (fon.; será, punse, suká).
2) La
palatal sorda S, en valencià es pronuncia ab una I davant; el catala la omitix.
Eixemples:
Valencià: caixa, baix, aixina, (fon.: kaisa, bais, aisina).
Catala:
(fon.: kase, bas, esine).
3) En
catala s'establix diferencia entre les palatals fricativa i africada: pluja,
platja, panxa, metxa. En valencià (com en atres pobles fora de Valencia)
els fenomens fricatius se tornen africats, sobre tot en posicio inicial de
paraula i darrere de consonant. En estos casos sonen igual la G de junta
i penjar i la de metge i sutja; com, per atra part, la C
de puncha i la de chiquet, i la de cotxe o fletxa
(per aixo el valencià no utilisa els digrafs TJ, TG, TX).
Passem per
alt el grup TZ, que el valencià pronuncia simplement com S sonora i del que fa
tant d'abus el catala, sobre tot en el sufix -ITZAR, -ITZACIO (organitzar,
organitzacio).
4) El valencià
distinguix perfectament la V de la B (excepte en la zona de l'apichat); en
canvi no es distinguixen en catala, a on es confundixen bali i vali,
bellea i vellea, bena i vena.
B)
Introduccio de sons nous
En paraules
del mateix orige llati, el catala canvia uns sons per atres i dobla algunes
consonants (geminacio).
1) Canvi de C
per G davant de consonant sonora: article, anecdota, sonen artig·gle,
enegdute.
2) La
palatalisacio de la L inicial de paraula està mes avançada en valencià que en
catala. Eixemples:
Valencià: Llegislar, llepra, llicit, llimit, llinde,
etc. Catala: Legislar, lepra, licit, limit, linde, etc.
3) El
catala conserva consonants que el valencià considera com verdaders arcaismes i
ha eliminat del llenguage modern:
Catala: altre, nosaltres, vosaltres, arbre, tambe.
Valencià: atre, nosatres, vosatres, abre, tame.
C) La
geminacio consonantica
El catala
pronuncia gran cantitat de consonants geminades, de les quals unes estan
reflectides en l'ortografia; unes atres no: L·L, BB, PP, GG, NN, MM, i el grup
TLL. El valencià en general ha eliminat dites geminacions.
1) Quan la
B o la P estan situades entre una vocal i una L, dites consonants en catala se
pronuncien per doblat, B·B, P·P: estab·blir, fib·bla, contab·ble, trip·ple.
2)
Existixen moltes paraules en catala que porten L doble, geminacio que en les
mateixes paraules no existix en valencià:
Valencià: colege, colocacio, colecta, iluminar.
Catala: col·legi, col·locacio, cul·lccte, il·luminá.
3) Molt
menys tolera el valencià el grup catala TLL, que si be en catala sol
pronunciar-se en dos L, en valencià es pronuncia en L simple:
Valencià: espala, armela, vela
Catala: espatlla (espall·llia), ametlla
(emell·llia), vetlla (vell·llia).
4) La C i
la G darrere de vocal, i seguides de L, sonen en catala geminades; en valencià
no es dupliquen. Eixemples:
Valencià: regia, sigle, tecla, espectacul
Catala: reg·gla, seg·gle, tec·cla, espectac·cle
D) Grups
consonantics d'ortografia arcaica en catala
Estos grups
son mes ortografics que fonetics perque la pronunciacio catalana tampoc
coincidix en l'ortografìa: son TM, MP, PT, TN, TZ, TG, TJ. D'estos grups, uns
son etimologics, atres no.
1) Grups
etimologics
a) El grup
TM catala, reduit en valencià a M. Eixemples: Sotmetre, setmana, en
catala pronunciats sommetre, semmana; en valencià sometre, semana.
b) El grup
MP catala, reduit en valencià a N: redemptor, valencià
redentor; assumpte,
valencià assunt.
c) El grup
procedent del llati TL, en catala es palatalisa en TLL mentres en valencià
passa a L·L en tendencia a simplificar-se en L senzilla: Espatla, guatla,
motle, vetla, en valencià es pronuncien, segons Fullana, espal-la,
gual-la, mol le, vel-la; en catala dites paraules es pronuncien en TLL.
2) Grups no
etimologics
a) El grup TLL, al que ha evolucionat el grup
TL, es excessivament catala, i a mes de no ser etimologic, es completament
estrany al valencià a on ha evolucionat a L·L (mol·le, etc.) en
tendencia a L (en vela) i a LL (en rollo). El mateix grup en
catala evoluciona preferentment a la palatalisacio LL. En valencià direm bolleti
i bula, no butlleti ni butlla.
b) El grup TZ
solament es conserva en valencià en contades paraules (dotze, tretze,
Atzaneta, atzavara). Els sufixos -IZAR, -IZACION castellans, en valencià es
resolen per -ISAR, -ISACIO; en canvi en catala per -ITZAR, -ITZACIO. La rao
d'esta discrepancia es d'indole fonetica: la grafia catalana del TZ representa
la pronunciacio africada sonora (Z) que en valencià es simplement fricativa
sonora representada per una S suau (la de rosa), foneticament Z.
Eixemples:
Catala: organitzar
foneticament urgenizá, normalitzar foneticament nurmelizá.
Valencià: organisar foneticament organizar,
normalisar foneticament normalizár.
c) No
mencionem els grups ortografìcs catalans TG o TJ i TX perque en catala
pronuncien mege i formage, ficha i despachar, per
moltes T que introduixquen.
E)
Conservacio i perdua de consonants
En este
punt les diferencies entre el valencià i el catala son estes:
a) El
catala conserva en la pronunciacio la D intervocalica de les terminacions -ADA,
-ADES, -ADOR, -ADORA, -ADORS, -ADORES. El valencià pert dita D, encara que la
conserve en l'escritura.
Catala; vesprada,
menjades, comprador, compradora, cornpradors, compradores.
Valencià: vesprà, menjaes , compraor,
cornpraora, compraors, compraores.
b) Una gran
quantitat de paraules (abstractes en sa major part) que en castellà acaben en
-EZA, en valencià ho fan en -EA, ya a partir dels escritors classics . En
catala tenen en este cas una S en conte de la castellana Z.
Castellà: Fortaleza, tristeza, belleza, franqueza,
riqueza.
Valencià: Fortalea, tristea, bellea, franquea,
riquea.
Catala: Fortalesa, tristesa, bellesa, franquesa,
riquesa.
c) La R
final, normalment es pert en catala, mentres en valencià es conserva. Els casos
son molts, a saber:
1.- En els
infinitius dels verps, p.e. parlar, valer, correr, coneixer.
2.- En els derivats en -ER, com gerrer, galliner,
sabater, fuster.
3.- En els derivats en -AR, com colmenar, pinar,
bestiar, favar.
4.- En els derivats en -OR, com governador,
teixidor, volador.
5.- En els noms verbals en -TOR i -SOR, com inventor,
inversor, protector.
6.- En diverses paraules soltes, com clar, plaer,
miner, ahir, flor, plor, madur, canter (cat. canti)...
Dita R no es
pronuncia en catala, encara que la paraula estiga en plural: de carreter,
carreté i carretés.
d) El
catala admet una serie de paraules acabades en -US que no li van be al
valencià; Augustus, Titus, tipus, etc; en valencià, August, Tito,
tipo, etc.
e) La S
final de paraules cultes es pert en catala, com en tesis, tisis, diocesis,
sintaxis, dieresis, etc.: en valencià en S final; en catala, tesi, tisi,
diocesi, sintaxi, dieresi, etc.
f) Les
consonants C i G en posicio final, darrere de N, no solen pronunciar-se en
catala, mentres solen conservar-se en valencià:
Catala: blan, fan.
Valencià: blanc, fanc.
g) Prescindim de moltes atres diferencies, pel seu caracter
dialectal, aixi com la dificultat dels catalans per a pronunciar certs grups
fìnals, cults, en els que suprimixen la T.
El dia que es
vullga fer un estudi exhaustiu de les diferencies que hi ha entre la fonetica
consonantica catalana i la valenciana, el treball serà molt facil: bastarà
mirar les transcripcions fonetiques que fa a cada paraula el Diccionari
Catala-Valencià-Balear, començat per Mn. Alcover i
continuat per Moll i Sanchis Guarner
RECAPITULACIO
Hem resumit
les caracteristiques de la Fonetica de la Llengua Valenciana, de la millor
manera que es pot fer: comparant-la en l'idioma catala, én el que es vol per
alguns, erroneament, identificar, no concedint-li més que variacions de
pronunciacio insignificants. D'eixa comparacio, la fonetica valenciana ha
quedat clarament identificada i diferenciada: no es tracta de llaugeres
diferencies de pronunciacio en relacio al catala, sino de dos sistemes fonetics
diferents. Pot ser que a algu li pareguen les diferencies consonantiques poc
rellevants, i en alguns casos estarem conformes; pero si una a una les
diferencies poden ser tingudes com irrellevants en el sistema consonantic,
tambe considerades en son conjunt son tantes en numero i freqüencia que no es
honest negar-les importancia i dir que "es el mateix sistema
fonetic". Per una atra part, la diferencia radical ya està evidenciada en
les caracteristiques del vocalisme, diferencies més que suficients i relevants
per a establir una diferencia fonetica real.
I que
conste que no hem volgut aportar aci les diferencies morfo-fonetiques, tan
importants, que s'observen en la Morfologia de totes les parts de l'oracio,
pero mes que en ningun punt, i escandalosament, en la conjugacio.
La fonetica
ho penetra tot, i està dins del lexic i dins de les formes que, com materia
prima, usa la cadena parlada. Algu ha comparat l'evolucio de les paraules a les
pedres que baixen rodant de la montanya adquirint diverses formes o figures.
Efectivament, les paraules llatines que (en sa condicio popular o culta)
constituixen la major part del lexic de les llengües neollatines, van
evolucionant per la pronunciacio diferent en cada poble, que d'esta manera
modela el seu propi idioma. Cada sector llingüistic pren les paraules
originaries i les va modificant d'acort en els seus presuposts etnies i
llingüisties (factors externs), subjectant-se a les lleis que regulen l'evolucio
interna (economia de forces, armonia, etc.); i gradualment, sense donar-se
conte, van canviant el punt o modo d'articulacio dels sons, introduint nous
sons en mig o final de paraules, suprimint-se, canviant-los per atres més
eufonies o que suponen menor esforç, geminant consonants, simplificant-les o
perdent-les. Resultat de la qual es l'evolucio fonetica, base de la
diferenciacio de les llengües pertanyents a una mateixa família o tronc
llingüistic.
Tot ho fa,
tot es degut a la pronunciacio. Ella diferencia les llengües.
Ab tot lo
precedent, crec haver analisat sumariament, com me proponia, les
caracteristiques del vocalisme i consonantisme de la llengua valenciana,
particularment en relacio al catala. Espere sabran vostes perdonar les
deficiencies, que poden haver.
sistema castellà
i el catala, respectivament. Precisament un sistema se confirma en tal
comparacio. Les diferencies son les que posen de manifest les peculiaritats
d'una llengua, i no les coincidencies que puguen haver entre ella i les atres. Vejam estes
caracteristiques des del punt de vista de les vocals i de les consonants.
1. VOCALISME
El valencià
diferix del castellà per la possessio de vocals obertes, que no té la llengua
castellana. Diferix del portugues per no tindre vocals nasals. Finalment, té un
sistema vocalic diferent del catala per les raons següents :
El valencià
té sèt vocals: A, E, I, O, U, tancades, i E, O, obertes.
El catala,
en conte de set, té huit vocals: les set valencianes mes una vocal neutra que
es representa foneticament per una E ab un redolinet en la part inferior. Aixo
en quant al sistema o catalec de sons vocalics.
Pero,
ademes, sobre totes les paraules, en sa majoria procedents del llati, té un
procediment fonetic que afecta a l'us de dites vocals i consistix en convertir
les O atones en U, tant al principi com en mig i al final de la paraula. I un
atre procediment que porta una pertorbacio constant a la fonetica catalana, al
pronunciar ab una E neutra les A i E atones tant al principi com al mig o al
final de paraula. Resultat d'eixe sistema, tan distint del valencià, es que en
sílaba atona, mentres el valencià té les cinc vocals esmentades, el catala no
en té mes que tres: I, U, E neutra. Esta es la principal diferencia entre el
catala i el valencià suficient per a afirmar que el sistema fonetic valencià i
catala son diferents. Clar que el catala ampra una ortografia arcaica i
etimologista que dissimula este fenomen tan constant en el parlar i tan
diferent de l'escrit, pero que s'evidencia palesament en una escritura
fonetica.
Els
filolecs patrioters catalans no mencionen mai el fet anterior, assustats per la
seua importancia i evidencia, i quan volen fer del valencià un dialecte del
catala, en arribar a este punt nomes mencionen dos fets; la terminacio de la primera
persona del singular del present d'indicatiu dels verps, que en valencià en la
primera conjugacio es en -E i en catala en -O (valencià cante, catala canto),
i el distint tracte que en catala i en valencià es dona a l'evolucio de la E
llarga o de la I breu llatines que en valencià es E tancada i en catala E
oberta. Eixemples:
Llati: plenus siccus seta invidia apicula
Valencià: plé séc séda envéja abélla
Catala: plè sèc sèda enbèja abèlla
Eixa
mateixa E oberta usa el catala en els diminutius en -ET, igualment tancada en
valencià i oberta en catala: valencià pastorét, catala pesturèt.
I estan els
canvis morfo-fonetics que tant afecten a les vocals, que son innumerables, dels
que no faig mencio per si diuen que no son relevants, ya que nomes afecten al tancament
o apertura de vocals.
EVOLUCIO DE
LA POSTONICA INTERNA
A) a postonica
interna > e
orgue < organu (organic...
arfe < orphanu (orfantat...
rave < raphatlu
anet < anate
esparrec < asparagu
talem < talamun
canem < cannabu (cannabacies...
canter < cantharus (canterera...
balsem < balsamu (Passi Cobles: balsem...
B) Casos
problematics
archipelac / archipelec (archipelec)
cartilac / cartilec < cartilago
esofac / esofec (esofag)
estomac / estomec < stomachus
hipopotam / hipopotem < hippopotamus
naufrac / naufrec < naufragus
timpà (no dona
fonética) < tympanum
Cal tindre
en conte que en els derivats pot canviar la vocal, com per eixemple:
cartilac / cartilec: cartilaginos
esofac / esofec: esofagic
C) O postonica
(-logos) > e
teolec < theologus (teologa, teologia...
filolec < philologus ( filologa, filologia...
Antigament n'hi ha documentacio de: teoloc...
D) Nucle
/ Nucli
nucle, nucli < nucleus (nucelar, nucleic...
¿Hauria de ser nucleu?
Oli < oleum (olios, oleaginos...
TIMBRE DE
LA (O) EN DIVERSES TERMINACIONS
A) o +
bilabial (m, p, b) no agrupada
-oman: erotoman, megaloman, grafoman...
-oma: aroma, diploma, estoma, fibroma, hematoma,
leucoma, sarcoma...
-ometro: barometro, kilometro, fotometro...
-apodo: artropodo, cefalopodo, rizopodo, macropodo...
pero tenim: modo, robo (Fullana), trobo,
no la du.
B) o + una
atra consonant, lliure o agrupada
-ocul: monocul, binocul...
-ocop: apocop..
-ocrata: aristocrata, democrata...
-ocre: medíocre, ocre...
-ocron: eterocron, isocron...
-odrom: aerodrom, hipodrom...
-ofa: carchofa, estrofa, garrofa...
-ofac: antropofac, esofac...
C) atres
casos
-obi; microbi...
-obia: fobia...
-oble: moble, noble...
-obra: obra, pobra...
-obre: sobre, canelobre...
Observem
que la (o) seguida de bilabial, que no duga darrere una (i) sol ser tancada; si
li seguix una (i), oberta, i quan es troba agrupada o davant d'una atra
consonant el timbre sol ser obert.
2.
CONSONANTISME
Al tractar
del consonantisme valencià no exposare les diferencies que existixen entre
valencià i castellà, perque son de tots conegudes: el castellà te sons que no
estan en el sistema valencià, com els de la Z i la J; i, per atra part, el
valencià posseix sons que actualment no té ya el castellà com la S sonora, les
alveolars africades sorda i sonora ( S, Z ), les palatals fricatives sorda i
sonora ( S, Z ), la palatal africada sonora ( G) i la labiodental fricativa
sonora ( V ) distinta de la B.
Pero sí que
nos detindrem en les diferencies que hi ha entre el consonantisme valencià i el
catala, perque, si be u a u pareixen no tindre importancia, reunides en conjunt
manifesten clarament l'existencia de dos sistemes consonantics diferents.
Les
diferencies entre el consonantisme valencià i el catala afecten al modo
d'articulacio, a l'introduccio de nous sons en paraules de la mateixa
etimologia, a la geminacio de consonants, a la conservacio de grups arcaics,
etimologics o no, i a la perdua o conservacio de diferents sons. Per totes
eixes diferencies, el poble valencià sap reconeixer en l'acte quan, el que parla,
ho fa en catala; una llengua pareguda, que les persones mes cultes entenen,
pero a la que consideren "pareguda, pero diferent".
A)
Diferencies d'articulació.
1) La
palatal sorda africada C en principi de paraula o de silaba en valencià es
africada; en catala passa a ser fricativa ( S ). Eixemples:
Valencià: Charrar,
puncha, chocar, (fon.: carar, punca, cokar).
Catala: (fon.; será, punse, suká).
2) La
palatal sorda S, en valencià es pronuncia ab una I davant; el catala la omitix.
Eixemples:
Valencià: caixa, baix, aixina, (fon.: kaisa, bais, aisina).
Catala:
(fon.: kase, bas, esine).
3) En
catala s'establix diferencia entre les palatals fricativa i africada: pluja,
platja, panxa, metxa. En valencià (com en atres pobles fora de Valencia)
els fenomens fricatius se tornen africats, sobre tot en posicio inicial de
paraula i darrere de consonant. En estos casos sonen igual la G de junta
i penjar i la de metge i sutja; com, per atra part, la C
de puncha i la de chiquet, i la de cotxe o fletxa
(per aixo el valencià no utilisa els digrafs TJ, TG, TX).
Passem per
alt el grup TZ, que el valencià pronuncia simplement com S sonora i del que fa
tant d'abus el catala, sobre tot en el sufix -ITZAR, -ITZACIO (organitzar,
organitzacio).
4) El
valencià distinguix perfectament la V de la B (excepte en la zona de
l'apichat); en canvi no es distinguixen en catala, a on es confundixen bali
i vali, bellea i vellea, bena i vena.
B) Introduccio de
sons nous
En paraules
del mateix orige llati, el catala canvia uns sons per atres i dobla algunes
consonants (geminacio).
1) Canvi de C
per G davant de consonant sonora: article, anecdota, sonen artig·gle,
enegdute.
2) La
palatalisacio de la L inicial de paraula està mes avançada en valencià que en
catala. Eixemples:
Valencià: Llegislar, llepra, llicit, llimit, llinde,
etc. Catala: Legislar, lepra, licit, limit, linde, etc.
3) El
catala conserva consonants que el valencià considera com verdaders arcaismes i
ha eliminat del llenguage modern:
Catala: altre, nosaltres, vosaltres, arbre, tambe.
Valencià: atre, nosatres, vosatres, abre, tame.
C) La
geminacio consonantica
El catala
pronuncia gran cantitat de consonants geminades, de les quals unes estan
reflectides en l'ortografia; unes atres no: L·L, BB, PP, GG, NN, MM, i el grup
TLL. El valencià en general ha eliminat dites geminacions.
1) Quan la
B o la P estan situades entre una vocal i una L, dites consonants en catala se
pronuncien per doblat, B·B, P·P: estab·blir, fib·bla, contab·ble, trip·ple.
2)
Existixen moltes paraules en catala que porten L doble, geminacio que en les
mateixes paraules no existix en valencià:
Valencià: colege, colocacio, colecta, iluminar.
Catala: col·legi, col·locacio, cul·lccte, il·luminá.
3) Molt
menys tolera el valencià el grup catala TLL, que si be en catala sol
pronunciar-se en dos L, en valencià es pronuncia en L simple:
Valencià: espala, armela, vela
Catala: espatlla (espall·llia), ametlla
(emell·llia), vetlla (vell·llia).
4) La C i
la G darrere de vocal, i seguides de L, sonen en catala geminades; en valencià
no es dupliquen. Eixemples:
Valencià: regia, sigle, tecla, espectacul
Catala: reg·gla, seg·gle, tec·cla, espectac·cle
D) Grups
consonantics d'ortografia arcaica en catala
Estos grups
son mes ortografics que fonetics perque la pronunciacio catalana tampoc
coincidix en l'ortografìa: son TM, MP, PT, TN, TZ, TG, TJ. D'estos grups, uns
son etimologics, atres no.
1) Grups
etimologics
a) El grup
TM catala, reduit en valencià a M. Eixemples: Sotmetre, setmana, en
catala pronunciats sommetre, semmana; en valencià sometre, semana.
b) El grup
MP catala, reduit en valencià a N: redemptor, valencià
redentor; assumpte,
valencià assunt.
c) El grup
procedent del llati TL, en catala es palatalisa en TLL mentres en valencià
passa a L·L en tendencia a simplificar-se en L senzilla: Espatla, guatla,
motle, vetla, en valencià es pronuncien, segons Fullana, espal-la,
gual-la, mol le, vel-la; en catala dites paraules es pronuncien en TLL.
2) Grups no
etimologics
a) El grup
TLL, al que ha evolucionat el grup TL, es excessivament catala, i a mes de no
ser etimologic, es completament estrany al valencià a on ha evolucionat a L·L (mol·le,
etc.) en tendencia a L (en vela) i a LL (en rollo). El mateix
grup en catala evoluciona preferentment a la palatalisacio LL. En valencià
direm bolleti i bula, no butlleti ni butlla.
b) El grup
TZ solament es conserva en valencià en contades paraules (dotze, tretze,
Atzaneta, atzavara). Els sufixos -IZAR, -IZACION castellans, en valencià es
resolen per -ISAR, -ISACIO; en canvi en catala per -ITZAR, -ITZACIO. La rao
d'esta discrepancia es d'indole fonetica: la grafia catalana del TZ representa
la pronunciacio africada sonora (Z) que en valencià es simplement fricativa
sonora representada per una S suau (la de rosa), foneticament Z.
Eixemples:
Catala: organitzar
foneticament urgenizá, normalitzar foneticament nurmelizá.
Valencià: organisar foneticament organizar,
normalisar foneticament normalizár.
c) No
mencionem els grups ortografìcs catalans TG o TJ i TX perque en catala pronuncien
mege i formage, ficha i despachar, per moltes T que
introduixquen.
B) Introduccio de
sons nous
En paraules del
mateix orige llati, el catala canvia uns sons per atres i dobla algunes
consonants (geminacio).
1) Canvi de C
per G davant de consonant sonora: article, anecdota, sonen artig·gle,
enegdute.
2) La
palatalisacio de la L inicial de paraula està mes avançada en valencià que en
catala. Eixemples:
Valencià: Llegislar, llepra, llicit, llimit, llinde,
etc. Catala: Legislar, lepra, licit, limit, linde, etc.
3) El
catala conserva consonants que el valencià considera com verdaders arcaismes i
ha eliminat del llenguage modern:
Catala: altre, nosaltres, vosaltres, arbre, tambe.
Valencià: atre, nosatres, vosatres, abre, tame.
C) La
geminacio consonantica
El catala
pronuncia gran cantitat de consonants geminades, de les quals unes estan
reflectides en l'ortografia; unes atres no: L·L, BB, PP, GG, NN, MM, i el grup
TLL. El valencià en general ha eliminat dites geminacions.
1) Quan la
B o la P estan situades entre una vocal i una L, dites consonants en catala se
pronuncien per doblat, B·B, P·P: estab·blir, fib·bla, contab·ble, trip·ple.
2)
Existixen moltes paraules en catala que porten L doble, geminacio que en les
mateixes paraules no existix en valencià:
Valencià: colege, colocacio, colecta, iluminar.
Catala: col·legi, col·locacio, cul·lccte, il·luminá.
3) Molt
menys tolera el valencià el grup catala TLL, que si be en catala sol
pronunciar-se en dos L, en valencià es pronuncia en L simple:
Valencià: espala, armela, vela
Catala: espatlla (espall·llia), ametlla
(emell·llia), vetlla (vell·llia).
4) La C i
la G darrere de vocal, i seguides de L, sonen en catala geminades; en valencià
no es dupliquen. Eixemples:
Valencià: regia, sigle, tecla, espectacul
Catala: reg·gla, seg·gle, tec·cla, espectac·cle
D) Grups
consonantics d'ortografia arcaica en catala
Estos grups
son mes ortografics que fonetics perque la pronunciacio catalana tampoc
coincidix en l'ortografìa: son TM, MP, PT, TN, TZ, TG, TJ. D'estos grups, uns
son etimologics, atres no.
1) Grups
etimologics
a) El grup TM catala, reduit en valencià a M.
Eixemples: Sotmetre, setmana, en catala pronunciats sommetre, semmana;
en valencià sometre, semana.
b) El grup
MP catala, reduit en valencià a N: redemptor, valencià
redentor; assumpte,
valencià assunt.
c) El grup
procedent del llati TL, en catala es palatalisa en TLL mentres en valencià
passa a L·L en tendencia a simplificar-se en L senzilla: Espatla, guatla,
motle, vetla, en valencià es pronuncien, segons Fullana, espal-la,
gual-la, mol le, vel-la; en catala dites paraules es pronuncien en TLL.
2) Grups no
etimologics
a) El grup
TLL, al que ha evolucionat el grup TL, es excessivament catala, i a mes de no
ser etimologic, es completament estrany al valencià a on ha evolucionat a L·L (mol·le,
etc.) en tendencia a L (en vela) i a LL (en rollo). El mateix
grup en catala evoluciona preferentment a la palatalisacio LL. En valencià
direm bolleti i bula, no butlleti ni butlla.
b) El grup
TZ solament es conserva en valencià en contades paraules (dotze, tretze,
Atzaneta, atzavara). Els sufixos -IZAR, -IZACION castellans, en valencià es
resolen per -ISAR, -ISACIO; en canvi en catala per -ITZAR, -ITZACIO. La rao
d'esta discrepancia es d'indole fonetica: la grafia catalana del TZ representa
la pronunciacio africada sonora (Z) que en valencià es simplement fricativa
sonora representada per una S suau (la de rosa), foneticament Z.
Eixemples:
Catala: organitzar
foneticament urgenizá, normalitzar foneticament nurmelizá.
Valencià: organisar foneticament organizar,
normalisar foneticament normalizár.
c) No
mencionem els grups ortografìcs catalans TG o TJ i TX perque en catala
pronuncien mege i formage, ficha i despachar, per
moltes T que introduixquen.
El dia que es
vullga fer un estudi exhaustiu de les diferencies que hi ha entre la fonetica
consonantica catalana i la valenciana, el treball serà molt facil: bastarà
mirar les transcripcions fonetiques que fa a cada paraula el Diccionari
Catala-Valencià-Balear, començat per Mn. Alcover i
continuat per Moll i Sanchis Guarner
RECAPITULACIO
Hem resumit
les caracteristiques de la Fonetica de la Llengua Valenciana, de la millor
manera que es pot fer: comparant-la en l'idioma catala, én el que es vol per
alguns, erroneament, identificar, no concedint-li més que variacions de
pronunciacio insignificants. D'eixa comparacio, la fonetica valenciana ha
quedat clarament identificada i diferenciada: no es tracta de llaugeres
diferencies de pronunciacio en relacio al catala, sino de dos sistemes fonetics
diferents. Pot ser que a algu li pareguen les diferencies consonantiques poc
rellevants, i en alguns casos estarem conformes; pero si una a una les
diferencies poden ser tingudes com irrellevants en el sistema consonantic,
tambe considerades en son conjunt son tantes en numero i freqüencia que no es
honest negar-les importancia i dir que "es el mateix sistema
fonetic". Per una atra part, la diferencia radical ya està evidenciada en
les caracteristiques del vocalisme, diferencies més que suficients i relevants
per a establir una diferencia fonetica real.
I que
conste que no hem volgut aportar aci les diferencies morfo-fonetiques, tan
importants, que s'observen en la Morfologia de totes les parts de l'oracio,
pero mes que en ningun punt, i escandalosament, en la conjugacio.
La fonetica
ho penetra tot, i està dins del lexic i dins de les formes que, com materia
prima, usa la cadena parlada. Algu ha comparat l'evolucio de les paraules a les
pedres que baixen rodant de la montanya adquirint diverses formes o figures.
Efectivament, les paraules llatines que (en sa condicio popular o culta)
constituixen la major part del lexic de les llengües neollatines, van
evolucionant per la pronunciacio diferent en cada poble, que d'esta manera
modela el seu propi idioma. Cada sector llingüistic pren les paraules
originaries i les va modificant d'acort en els seus presuposts etnies i
llingüisties (factors externs), subjectant-se a les lleis que regulen
l'evolucio interna (economia de forces, armonia, etc.); i gradualment, sense
donar-se conte, van canviant el punt o modo d'articulacio dels sons, introduint
nous sons en mig o final de paraules, suprimint-se, canviant-los per atres més
eufonies o que suponen menor esforç, geminant consonants, simplificant-les o perdent-les.
Resultat de la qual es l'evolucio fonetica, base de la diferenciacio de les
llengües pertanyents a una mateixa família o tronc llingüistic.
Tot ho fa,
tot es degut a la pronunciacio. Ella diferencia les llengües.
Ab tot lo
precedent, crec haver analisat sumariament, com me proponia, les
caracteristiques del vocalisme i consonantisme de la llengua valenciana,
particularment en relacio al catala. Espere sabran vostes perdonar les
deficiencies, que poden haver
No hay comentarios:
Publicar un comentario