FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (I)

 

Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, l´absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis d´Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”. Bulliet, es l´autor d´una “teoria de la conversio” que critiquen Epalza i Llobregat. Glick consulta personalment a Bulliet, qui li diu que l´argument de l´absencia de bisbes li pareix “de hecho, muy débil”, afegint que “…resulta estrafalario deducir de esto que todo el mundo se convertiría en masa al islam.”

 

I lo que realment resulta estrafalari, es perdre el temps discutint sobre hipotesis que conduixen a resultats contraris a la realitat. Perque, si no hi havien cristians en Valencia a partir de l´any 800, ¿Com poden existir les referencies historiques als cristians valencians que varem posar de manifest en els articuls “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I” i “Els cristians valencians que trobà Jaume I”? ¿Seran referencies historiques a fantasmes? Recordarém nomes un fet, la carta de l´any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent, en el qual es llig que havien segut expulsats de la ciutat de Valencia, en acabar l´atac d´Alfons el Batallador, acusats de colaboracionisme: “…pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se…”. A la pregunta sobre quants monges estaven en Sant Vicent, “Et quot -inquam- monachi sunt in vestro coenobio?”, contesta que 40, “Possit -inquiunt- ese XL” ¿Qué farien 40 fantasmes en Valencia en la primera mitat del s. XII, quan faltaven sobre uns 100 anys per a la reconquista de Jaume I, si no existien des de l´any 800? ¿A qui atendrien? ¿A mes fantasmes? El relat continua informant-nos de que els monges del monasteri de Sant Vicent li expliquen a Hermann el cami per a vindre a Valencia, perque no obstant lo que li havien contat, volia orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare”. Pareix evident, que si li hagueren parlat de la seua destruccio, no haguera preguntat com vindre. Aixo i un fum de proves mes, demostra la continuïtat del monasteri, sent segurament substituits els monges expulsats per uns atres no acusats de traïcio.

 

En un proxim articul tractarém dels cristians valencians des de l´invasio musumana fins al Sit. Vorem com parlar de l´inexistencia de bisbes valencians posteriors a l´any 800 es simplement fals. Com tambe vorem que es fals el parlar de la debil cristianisacio de Valencia. La finalitat de totes estes “parides” es clara i esta motivada per l´enronia dels catalanistes en llevar-se de damunt tota referencia que demostre la continuïtat de poble i cultura dels valencians.

 

Aixo es lo que els fa contradir-se de forma vergonyosa, de tanta pressa que tenen en desfer-se dels “mossarabs”, enrossinant-se en matar-los i rematar-los. Si Epalza i Llobregat se´ls havien volgut carregar en l´any 800, Enric Guinot, posteriorment a reconeixer que “les cròniques cristianes i musulmanes que relaten la història de la ciutat de València dels segles XI i XII, donen indicis de la presència de mossàrabs” (p. 72 de “Els fundadors…”), els extermina quan diu que  “això només fins a començament del segle XII, concretament fins a 1102, quan va ser abandonada i cremada la ciutat pels castellans del Cid Campeador…”. Quan Guinot analisa el document de 1143 del monge Hermann que hem comentat, quan en teoria, segons ell, ya no existien, els torna a matar, en escriure en la p.73: “La conclusió lògica d´aquest document és que el vell cenobi mossàrab de Sant Vicent va desaparèixer a causa dels atacs d´aquest rei aragonès, l´any 1125 o el 1129”. I es que els catalanistes deuen pensar-se que els atacs cristians eren pijor que una bomba atómica que nomes matava o fea fugir als cristians de ¡tot! el territori valencià. ¿No hauran llegit massa tebeos? ¿Sera que no s´han enterat de lo que li ha passat a Bush en Afganistan? ¿Sera que no saben lo difícil que es traure a un poble de sa casa, independentment de la religio que professen els seus membres?

 

Com la teoría de l´inexistencia de mossaraps en territori valencià des de l´any 800, era i es insostenible, pareix ser, que Mª Jesús Rubiera, junt a Míkel de Epalza i E. Llobregat, han passat per una “…reconsideración de la existencia de comunidades cristianas en el territorio islámico levantino…”, segons nos conta Eva Lapiedra Gutiérrez en “Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” publicat, en  “Sharq Al-Andalus” (1993-1994). No obstant, a pesar de que els autors de la destrellatada hipotesis s´han desdit, els acatalanats continuen traguent-la a relluir. Per aixo Guinot, en la p. 68 del mateix llibre, diu d´ella “una opinió radical però no per això menys probable” ¿Pero no havia comprovat ell mateix que era falsa?

 

Una volta constatada l´existencia de comunitats “mossaraps” en territori valencià, el dilema dels catalanistes era: ¿Qué nos inventarém per a que eixos “mossaraps” no puguen ser una linea de continuïtat del poble valencià, totalment prohibida pel dogma? Eva Lapiedra, nos posa en coneiximent del nou desficaci: “…los cristianos que aparecen en las fuentes no eran necesariamente descendientes de los cristianos preislámicos del Sarq al-Andalus, es decir no eran propiamente mozárabes sino “neo-mozárabes”: cristianos que vivían en un estado islámico, al que habían acudido por diferentes razones: saqáliba militares de la tropa que guardaban su religión, de origen catalán, vasco o de las costas mediterránea de Italia y Francia; víctimas de las razzias musulmanas y de la piratería; esclavas cristianas que podían conservar su religión aun casadas con personajes importantes…; comerciantes europeos, catalanes, pisanos, genoveses, etc”. Total, que ara resulta que els “mossaraps” de Valencia eren, entre atres ¡catalans! ¿Qué t´ha paregut, canut? Per als catalanistes, els governants musulmans de Valencia eren tan roïnassos, que no deixaven als cristians valencians que ho foren, pero els organisaven misses als “catalans” que vullgueren vindre, segurament subvencionant-los la construccio del monasteri de Sant Vicent en 40 monges. Si no fora de “chiste”, es realment per a plorar. ¡I tot aixo quan “Catalunya” i “catalans” eren conceptes historics practicament indocumentats!

 

Carmen Barceló, pronuncià una conferencia en el “Simposi Internacional sobre Jaume I i el seu temps” que titulà “El fantasma del mossàsab”. Germà Colón, en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Nº. 80”, publicà “Encara el fantasma mossàrab”. La tesis es que com no existien “mossaraps”, perque eren fantasmes, la llengua que podien haver parlat era un atre fantasma. Es dir, la tesis catalanista manté que com no existien cristians valencians, no existia el romanç valencià. Vegem com el catalanisme, en l´estrategia d´enredrar-ho tot, barreja religio en llengua, obviant que un dels significats de “mossarap” es “llengua romanç parlada tant per cristians com per musulmans, entenent per estos ultims, aquells descendents d´iberorromans que s´havien  convertit a la religio islamica”. Si fora de veres, -que no ho es- que a l´arribada de Jaume I no hi havien cristians valencians, en ningun cas aixo haguera implicat que no es parlara el romanç valencià.

 

I en els proxims articuls, anem a coneixer un bon ramell de noms de cristians i no cristians valencians, des del s. XI, fins a dos anys abans de la conquista de la ciutat de Valencia per Jaume I. La gran majoria d´ells seran sintomatics del romanç valencià que parlaven que es l´orige de l´antroponimia valenciana.

Si ad algun catalaniste se li pasa pel cap llegir-lo, vullc eximir-me de la responsabilitat de que els agarre algún atac al cor, si no poden soportar tant de fantasma solt.

 

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (II)

L´antroponimia es l´estudi de l´orige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes l´idea de l´inexistencia d´una antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d´una atra gran mentira.

 

Farem una miqueta d´historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l´islam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de l´Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l´orige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren d´acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si d´eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s´ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l´immensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents d´iberorromans valencians.

 

No cal dir, que una de les primeres coses que es canvia per les “modes” d´un poder dominant son els noms. En els ultims anys, hem vist proliferar els Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, lo qual no vol dir que els chiquets o chiquetes castigats en eixos noms, hagen deixat de parlar la llengua dels seus pares. ¿No es solen dir en castellà com a minim un 80% dels noms de persones que parlem en valencià? ¿No eren els noms oficials –fins a fa poc- exclusivament en castellà? Vegem per tant, que el nom d´una persona, oficial o familiar, en absolut determina la seua llengua materna. I aço tambe passava en l´epoca historica de la que parlem. El valencià Ibn Baskwal, diu d´un biografiat que “…sabía recitar versos y se sospecha que los entendía”, es dir que no acabava de tindre clar, que un personage musulmà, entenguera el Coran encara que el recitara, perque sense dubte parlava en romanç.

 

L´existencia i evolucio del romanç valencià, es pot constatar en alguns noms de musulmans. Muhammad ibn Abd Allah ibn Saad ibn Mardanis fon rei de Valencia. La relacio de “Mardanis” en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a “Rei Llop”, no “Lobo”. Els “Anales Toledanos”, fent referencia a l´any 1167 diuen: “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” I de l´any 1172 diuen: “Murió el rey don Lop. Era MCCX” I de Llop, el fill de Llop es Llopis. En la Denia del s. XI, trobem a un “Ibn Gharsiya”. Ya hem parlat del biograf valencià Ibn Baskwal (lligga´s Pasqual). Per l´articul citat sobre “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”, sabem que l´acabament en –al, dels llinages musulmans, “…era abundante en Valencia y en Cataluña…”. Afig l´autor que “Se trata de un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo y adoptado por los musulmanes españoles.” Escomencem a vore als “fantasmes” fent de les seues. Coneguem que “Otro apellido es Muyual que llevan varios juristas valencianos…Según Simonet, el nombre es seguramente un diminutivo de mauch, en el sentido de mochuelo, ave” (¿antecedent de Mocholí?, el 90% dels quals es troben en territori valencià), aixina com que “Pertenece al mismo grupo el apellido Magral, de un literato alicantino…Se trata de un diminutivo de origen latino macer (flaco, enjuto) del que procede el castellano magro”. Respecte dels “Barunyal o Burunyal”, nos fa saber que   “Francisco Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de Barunculos o Baroncelus (parvus baro), del bajo latín. Se adoptaron otras formas del mismo origen utilizadas en Italia, Francia y sobre todo en Cataluña y Levante: Berenguello, Berenguillo, Beringuel y Berenguer”. ¿Casualment?, mes d´un  70% dels Belenguer, es troben actualment en territori valencià. I Prop d´un 40% dels Berenguer es troben en la provincia d´Alacant.

 

I es podrien trobar mes fonts per a l´estudi de l´antroponimia valenciana en epoca de dominacio musulmana. Per eixemple, varem vore que Ibn al-Abbar, en el Takmila, cita Al-Sabatayr o Sabater. Tambe cita valencians en noms com com AlMoreno, o Ibn Vera. Simonet, en “Glosario de voces ibéricas y latinas”, nos posa de manifest a valencians que es diuen, Ibn Basso, Ibn Monteyel ó Montiel, Comparath, o Chorriól, parlant-nos de “…una literata valenciana del siglo XII, Thona ben Abdalazíz” el nom de la qual identifica en “…el nombre propio femenino Thona ó Tona, que actualmente usan Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”

 

Per l´estudi “Cocentaina en el período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de l´existencia d´una estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.

 

I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).

 

Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat: Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al Dani, de Denia (1285).

 

Que emigren a l´Arago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de Valentia (1173).

 

Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco d´un sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de “fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i escomencen a dir favades una darrere l´atra. En concret, Enric Guinot, en la p 114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels “mossaraps” citats per Penyaroja, “…una bona part d´ells no tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no valencians, es diu “Emigración mozárabe a la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que llig?

 

Continua Guinot: “Per tant, els que realment podem considerar d´origen valencià són només nou casos, tots ells del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus, Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”

 

Estudiem la rotunda afirmacio de l´inclit professor universitari. Vejam: Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser l´orige dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus” son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova? ¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona d´Arago? Ya hem vist en la Denia del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un “Santius Lupiz”. Respecte d´Ordonus, Ordunya es un llinage valencià que ha donat l´altet d´Ordunya en Ontinyent, inclus en toponimia.

 

Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a fiar-se de lo que “deduix” est home!

 

En el següent articul, proseguirém coneguent “fantasmes”, perque tots de colp pot ser massa per a la carabassa.

 

 

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (III)

 

Com els catalanistes pensen que els “mossaraps” valencians no son mes que fantasmes, en consequencia no els busquen, i per tant, no els troben. Com imagine que, a banda de repetir sense parar els destrellats que inventen per separat, deuen investigar, encara que siga poc, segurament, si ne veuen algun, ixen fugint, com si no l´hagueren vist, per por a que s´assole el dogma.

 

I una mostra de que no es tan dificil trobar-los, es que nomes en una miqueta d´aficio, crec haver-ne trobat algun, llevat de que puga haver algun error.

 

En les pp. 356-357 de la tesis sobre “Ermesèn vida y obra de la condesa”, consta document de 6 d´abril de 1020, segons el qual, “Ermesèn y su hijo Berenguer (Ramón I); condes de Barcelona, vendieron a los habitantes de “Corrone subteriore” (Corró de Baix) el derecho de poder construir un riego hasta “Corrone superiore” (Corró de Dalt)”. Llegim: “Sig+num Guillelmi de Denia, notarii” ¡Un notari de Denia a qui li dien Guillem i es trobava en Barcelona en l´any 1020!

 

Gual Camarena, en “Precedentes de la reconquista valenciana” nos informa de que “En 1124 figura un Amalbinus de Morella como testigo de un documento” (Public. LACARRA: Documentos Valle del Ebro, p. 502, doc. núm. 35.), afegint que “Como dato curioso apuntamos que en un documento perdido del «Libro de los Botones» del Pilar de 7 de noviembre de 1132. figura un don García Garcez de Buñol” (Public. por Pascual GALINDO: Reconstitución del Cartoral del Pilar. en «Universidad», XI. 1934, 591. doc. núm. XI. Vid. ibid. doc. núm. LXXXXI p. 605).

 

En el “Cartulaire général de l’Ordre du Temple 1119? – 1150”, l´autor, H. Champion, diu correspondre a “Valencia [in Hispania]”, una cita de 1138 que parla de “Guillelmus, prepositus valentinus”. De 1148, es un atra, “Copie du XII S.: Madrid, Archivo National, Cartulaire B. 663, page 84, n° 200”, que reproduixc, per fer referencia a “Arbert de Valencia”, sent una cita distinta de les que aporta Penyarroja : “…Facta carta de iste atorgamento de la donna cum sues filios, in Saragoza, que non erat illa in Oscha, quando suprascripsionis fuit scriptam ; et sunt testes et visores et auditores: don Balchet, et Arbert de Valencia et Mennie Gallece et lohannes scriptor qui istos duos regulo scripsit”. Encara trobarem una de “1150, mercredi 21 juin”, que parla de “…c. solidos probate Valentine monete…in presencia et testimonio…Gigonis de Valencia” i per a acabar, corresponent a “1150, lundi 23 octobre”, trobem a “Bartholomeus de Valencza”.

 

El 16 d´agost de 1162, Alfons II d’Aragó confirma als habitants de Saragossa tots els furs, usages i donacions concedides per Alfons I, Ramir II i Ramon Berenguer IV. (Archiu Municipal de Zaragoza. Privilegis reals, nº R-6). Llegim: “Et sunt testes… Guillem Arnal de Pere Martin, et don Iohan de Castro, et don Pedro Capalbo, et Garcia Sanç de porta de Valencia, et don Galin Sanç de Cotanda, et Pere Cornelg… »

 

De 1143 es la carta de poblacio de Salillas de Jalón. Llegim: “Ego, Raimundus, scriptor, sub iussione don Ramon de Larbasa et Garcia de Valencia hanc cartam scripsi et cum mea manu (signo) feci… Facta carta era M.ª Cª. LXXXª.Iª, regnante comes de Barcilona in Aragone, episcopus Dodus in Oscha, episcopus Bernardus in Cesaraugusta, rex Garcias in Pampilona, imperator Adefonsus in Castella.” En 1183, Garcia de Valencia ven a l´Orde de Sant Joan de Jesusalem el castell i vila de Salillas de Jalón: “Et ego, Garsias de Valentia, dono vobis don Garsia de Liesa, comendator domus Cesarauguste…Facta carta mense septembris, era Mª.CCª.XVIIIª. Berengarius scripsit.” En la p. 118 del “Cartulario del Temple de Huesca”, referent a juliol de 1189, i en motiu d´una donació d´un lloc per a traslladar una iglesia, trobem a “don Betran de Labarsa, filius de Garcia de Valencia”

 

De l´any 1222 es la referencia que nos dona Carmen Batlle (Universitat de Barcelona), en el seu treball sobre “Las relaciones comerciales de Barcelona con la España musulmana a fines del siglo XII e inicio del XIII” d´un tal Arnau que “…se comprometió a realizar una operación de préstamo en nombre de Pere Grony y a favor de Vidal d’Espanya, cuyo nombre indica un origen bastante concreto para este judío.” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1 -6-2834)

 

Maravall en el seu llibre “El concepto de España en la edad media” explica que “desde el XI en Cataluña y Aragón, se empleaba la palabra Hispania (en forma latina, castellana u otra) en ambos sentidos, para indicar la Península entera, o para indicar al-Andalus”. Ramón Berenguer I era conegut com “Hispaniae subjugator”. Els “Annali Genovesi di Caffaro” parlen del rey valencià ibn Mardanish, del rei Llop com a “…Lupus rex Ispanie de pace et concordia Ianuensius…”. No hi ha dubte de que “Vidal d’Espanya”, es Vidal de Valencia.

 

De encara mes prop de la conquista, de 1236 i del treball citat de Carmen Batlle, trobem que “Otros judíos presentes en Barcelona llevan este nombre, como Lobell d’Espanya en 1236…” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1-6-3862.)

 

Comprovem com “Vidal” i “Llobell”, es troben en Barcelona fent negocis, previament a la conquista del rei en Jaume. Carmen Batlle, els identifica com a judeus. I es que els catalanistes no nos expliquen la rao per la qual diuen que els cristians valencians es varen “arabitzar” i no en quedava un, encara que, per lo que es veu, els judeus resistiren la pretesa “arabitzacio”. ¡S´agarra primer a un mentiros que a un coixo!

Encara nos queda un material molt important per a escodrinyar en relacio a l´antroponimia valenciana. Es tracta del Llibre del Repartiment. Vorem com llinages valencians actuals es presenten en els noms dels qui poblaven Valencia previament a la vinguda de Jaume I.

 

 

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV)

 

Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover,  “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”. Diu: “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió”

 

I fora la “fusio” de la que parla Alcover de gran o de chicoteta entitat, l´unica veritat es que molt pronte, els valencians deixaren per escrit la conciencia de parlar i escriure una llengua propia, la llengua Valenciana que nos ha donat als valencians un sigle d´or que els catalans voldrien per ad ells. Eixe i no un atre es el motiu que mou a catalans i catalanistes a voler fer-se els amos de lo que no es d´ells. Als pobres, nomes els queda l´ilusio de creure que la Llengua Valenciana va naixer d´ells, constatada la realitat de que ni un català fon protagoniste d´eixe sigle d´or. Pero com no es de veres, no podem consentir que triumfe la mentira.

 

Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable. En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”

 

Anem a vore mes antroponimia romanica valenciana, referenciada a l´edicio del Repartiment de Cabanes-Ferrer (1979-80): Mahomat Passarello (I, 1321); Aben Vivent (I, 77, 236, 884, 1115, 1228); Ambonel (I, 12, 14); Almantel (I, 521); Mantel (III, 733) Mahomat Anferro (III, 1562); Mahomat Abinhorta (I, 1288);  Iucef Abingalol (II, 835); Çaat Sancta Marini (I, 798); Abenseraila de Murvedre; (I, 537); Abensalmo (I, 503, 862, 968); Amet Barbatorta (III, 1750, 1753, 1767)…”

 

Mes curiosos, perque poden correspondre´s a llinages valencians actuals, podrien ser: Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abenfortun (III, 2023), Mahomat Fertun (IIII 2028).- FORTUNY; Mahomat Alforner, (III, 1161).- FORNER; Mahomat Granel (III, 1029).- GRANELL; Ali Borrel (I, 441).- BORRELL; Avencosta (I, 160).- COSTA; Mahomat Almailol (I, 313).- MALLOL;  lucef Alcoyl (I, 1150).- COLL; Mahomat Sancte Marini (I, 241).- SANMARINO; Alponti (I, 1333).- ALPONT O ALAPONT; Mahomat Abinferri (I, 1361), Avinferriz (I, 1140)- FERRI, FERRIS, FERRIOLS, FERRUS; Mahomat Almari (I, 487) MARÍ; Amaç Loça (I, 581) LLOSÀ; Abnamoya (II, 862) MOYA; Abdalla Xampetri, A. Xempeteri (Rep. III, 1271, 1438).- ¿SAMPERE O SEMPERE?; Tamaret (I, 470, 1007).- TAMARIT; Mahomat, Allobregati.-LLOBREGAT; Aly Sarrio.- SARRIÓ; Avinçaval .- SAVALL…

 

Recordem, que en el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els musulmans que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. Els qui no tenien arraïls en la terra o no estaven disposts a integrar-se en la nova civilisacio cristiana, se n´anaren. Segurament, els que hem conegut formaven part d´estos ultims. Pero la major part dels descendents dels iberorromans valencians, cristians o islamisats, es quedaren en sa casa. No deu ser coincidencia que, segons l´aplicacio que facilita la “Distribución territorial de apellidos” en data d´u de giner del 2006 de l´Institut Nacional d´Estadistica, resulta que el 100% dels “Sanmarino”, mes del 85% dels “Alapont”, prop del 80% dels “Ferri” o “Sarrio”, mes d´un 75% dels “Granell” o “Savall” o “Forner”, de tota Espanya, es troben en territori valencià.

 

La convivencia de l´hebreu junt al romanç, podriem trobar-la en l´assentament nº 2.982 del Llibre del Repartiment: “in hereditate que fuit de Tobet…”, que podria vindre del hebreu “Tob” que vol dir “bo” mes el sufix romanç –et < -ITTU a semblança de BONET, descendent de BONU>bon + -et < -ITTU (Jucef Bonet, es registra en 1290).

 

Considere important coneixer que hi ha llinages valencians inclus d´orige prerromà. En “Toponímia, Geografia i Cartografia” de Vicenç M. Rosselló, Emili Casanova, i atres, en l´apartat “Toponims prerromans” parlen de “Ivars” diguent: “…que, per altra banda, ha penetrat com a llinatge”. Mes del 90 per cent dels “Ivars” de tota Espanya son valencians. Tambe prerromà es considera “Goterris” exclusiu de Castelló i Valencia, junt a “Donderis”, tambe practicament exclusiu. Propis de territori valencià son “Llisterris”, “Monerris”… Es mante un orige iberic per al sufix “eris” o “erris”. Tambe iberic podria ser “Tormo” i “Tormos”, mes del 75% dels quals es troben en territori valencià. I el que hui existixquen eixos llinages prerromans, predominantment valencians, nos mostra l´important llinea de continuïtat de poble.

 

Tornant a l´epoca del rei en Jaume, ya varem comentar lo misterios que resulta el que els acatalanats mai parlen dels noms de persones en toponims valencians. Recordem  una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” o Adam de Paterna (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” o Pere Vidal d´Alzira (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” o Felip de Denia (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” o Marti Gil de Sogorp (p.356). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” o Garcia Pere de Castalla (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” o Pere Sabata d´Alzira (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” o Berenguer Vives de Morella (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 trobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

 

En tota seguritat, molts d´ells havien vixcut “sots senyoria de moros” i s´havien integrat a la nova civilisacio cristiana. Passat poc de temps, els seus descendents serien els protagonistes del primer sigle d´or d´una llengua peninsular, del sigle d´or d´una llengua a la que donaren nom: Llengua Valenciana, molt a pesar dels acatalanats, als qui els haguera agradat que l´historia haguera segut d´una atra manera. De la manera que que ells inventen i intenten clavar-nos en calçador. Pero aixina fon, i no poden evitar-ho

 

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (i V)

 

Guinot, en la p. 119 de “Els fundadors del Regne de Valencia”, pareix que es burla quan es pregunta: “…per què haurien de canviar els suposats batejats els seus noms islàmics per uns idèntics als catalans, en la gran majoria dels casos, si ja n´haguessen tingut un de romanç valencià anterior a la conquista? O es que segons això, en tenien dos de noms?”. I com a qui es burla, el dimoni li furga, el Sr. Guinot hauria de saber que, per eixemple, Anselm de Turmeda, que es va convertir a l´islam, es nomenava  “Abdallah al Taryuman” ¿Tindria dos noms? Les croniques araps, li diuen a Alfons el Batallador, “Ibn Radimir” (fill de Ramir) ¿Tindria dos noms? L´any 1149, el rei Llop, firma un tractat de pau en la republica de Pisa. Llegim: “Ego namque rex Valencie Boadelle Machomet Abensat anc suprascriptam pacem manum suprascripto legato Pisanorum nomine Uberto…”. Del mateix rei, tenim document que diu “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop…” ¿Tindria dos noms? ¿O tres? ¿No sap Guinot, que en dos sistemes llingüistics distints poden coexistir dos noms, sobre tot en una situacio de bilingüisme?

 

Per una atra banda, es pregunta Guinot sobre el per qué es prenien noms “…idèntics als catalans, en la gran majoria de casos…”. I es que Guinot partix del prejuï de que tot lo que olga a valencià es català. Vejam com s´enganya: José Luis Castán Esteban, doctor en Geografía i Historia, en un treball de l´any 2002 titulat “La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana”, en acabant de dir, respecte del repartiment, que “…los problemas paleográficos han hecho relativizar algunas de sus conclusiones, pero en ningún modo negar datos como que un 60% de las casas de la ciudad de Valencia se concedieron a los concejos aragoneses.”, fa una relacio de “el nombre y apellido del ganadero que declara su rebaño ante las autoridades valencianas” circumscrivint-se a “…únicamente aquellos en los que tenemos la absoluta seguridad de que tienen un origen aragonés”. Afig: “En una simple lectura de la lista que publicamos como anexo I llama la atención la existencia de antropónimos tan frecuentes en Valencia como Aparici, Asensi, Climent, Dalmau, Dols, Doménech, Guinot, Miralles, Monfort, Romeu, Sanchis, Simó o Vives”. ¡Che tu! ¿Guinot aragones? ¡Quin disgust! ¿Sera que Arago tambe fon repoblat per catalans que no sabien parlar català? I es que resulta evident, que no tots eixos llinages son exclusivament aragonesos, com tampoc no ho son, catalans. Hem vist a un Sang (pare de Sanchis), i a un Vives, valencians, abans de la reconquista. ¡Aixo es a lo que du l´existencia de diverses llengues en contacte!

 

Es despren, que ni la teoria aragonesista ni la catalanista expliquen la realitat valenciana. Hem vist com els valencians que es convertiren a l´islam, en general, acolliren antroponimia musulmana, pero tambe hem comprovat que existiren uns atres, que mantingueren en distints nivells, antroponimia derivada dels iberorromans. Hem vist els noms de valencians que vixqueren “sots senyoria de moros” en distintes epoques, tant cristians, com convertits a l´islam. Les fonts, poden donar-nos els noms en llati (Arnaldus, Petrus, Santius, Ordonus, Guillelmi, Bartholomeus, Lupus…). A voltes, els noms en llati o romanç es troben transcrits del arap (Alfuns, Miqayl, Bitru, Yuwan, Gunsalbu, Baskwal, Thona, Sabatayr…). Tambe els trobem en romanç mes o manco evolucionat (Bono, Sang, Per, Miro, Lop, Garcia, Sanç, Vidal, Lobell, Fortuni, Forner, Borrel, Costa, Ferri, Marí, Loçà, Sarrio, Çaval…). Alguns noms s´estabilisarien en formes arcaiques i uns atres es modificaren paralelament a l´evolucio del romanç valencià.

 

Una volta tingue lloc la definitiva conquista cristiana de Jaume I, els valencians no cristians que es convertiren i que tenien noms en romanç, simplement els conservaren. Els qui els havien perduts, podrien haver pres els noms dels conquistadors, tant aragonesos com catalans, com d´atres llocs, de la mateixa manera que passà en l´invasio musulmana. No hem d´oblidar que les donacions senyorials, incloïen el poble que ocupava el territori: “…cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis…”. Segur que una part dels valencians islamisats per als qui la religio era lo primer, se n´anirien. Pero tambe es segur, que la major part dels qui se n´anaren eren aquells que no tenien arraïls en la terra, encara que d´estos tambe n´hi hague dels qui es quedaren.

 

Per a acabar, he agarrat una llista de llinages de valencians publicada en el DOCV, i en algun llinage mes que m´ha vingut al cap, he comprobat la “Distribución territorial de apellidos” en data de 1 de giner de 2006, en l´aplicacio informatica que facilita l´Institut Nacional d´Estadistica. Crec que inicialment, poden ser destacables aquells llinages que percentualment es troben en territori valencia, en mes d´un 50%, respecte de tota Espanya. Son: Albalat; Albero; Amoros; Ballester; Barberà; Barrachina; Benlliure; Bernácer; Camarasa; Castelló; Cerdà; Cabanes; Comes; Chapí; Esteve; Fortea; Galiana; Garrigós; Gascó; Guinot; Iborra; Lloret; Minguet; Mira; Reig; Sales; Segarra; Selma; Sorribes…

 

Es troben en territori valencià entre un 60 i un 70% de les persones en els següents llinages: Alabau; Alandi; Albert; Almenar; Belda; Besalduch; Bort; Branchadell; Civera; Corbí; Cuartiella; Chiva; Feltrer; Fenollar; Giner; Gisbert; Gomar; Guillot; Llorca; Lloris; Monferrer; Nogueroles; Palací; Palop; Planelles; Poquet; Ribes; Richart; Sospedra; Taurá; Terol; Tolsá; Torregrosa; Verdú…

 

D´un 70 a un 80% de les persones en els seguents llinages, son valencians: Agulló; Albelda; Albiach; Albentosa; Alberola; Aldeguer; Armengot; Bayarri; Belenguer; Bellver         ; Belliure; Bernabeu; Borderia; Brotons; Campello; Sivera; Clausell; Climent; Cucarella; Cholvi; Deltell; Esbri; Femenia; Fitor; Galbis; Gomis; Guarner; Guaita; Llansola; Lloscos; Llopis; Llobat; Mascaros; Peñarroja; Monlleó; Oltra; Ortells; Palanca; Payá; Persiva; Peset; Pitarch; Porcar; Renau; Ribelles; Rumbau; Savall; Senabre; Silla; Suay; Tarin; Tro; Troncho; o Vernia…

 

La probabilitat de ser valencians portant els seguents llinages s´incrementa al 80-90%: Aleixandre; Alepuz; Aparisi; Asensi; Asins; Arlandis; Baixauli; Baldoví; Benlloch; Bisquert; Bodí; Bolinches; Cabedo; Calabuig; Cantavella; Carsi; Che; Chirivella; Daudi; Delhom; Enguix; Escoí; Escrig; Escrivà; Espert; Esplugues; Estellés; Falomir; Fayos; Frasquet; Furió; Llácer; Llidó; Llobell; Mascarell; Meneu; Micó; Molla; Morant; Moratal; Magraner; Miso; Moncho; Monsoriu; Moscardó; Nácher; Oroval; Orts; Parrés; Pelechá; Penades; Quilis; Quirant; Rogles; Santonja; Sanchis; Senent; Sifre; Talens; Tatay; Trilles; Verchili….

 

Com a maxim poden no ser valencians un 10% dels qui porten els llinages següents: Alagarda; Arnandis; Avargues; Barreres; Bauset; Bixquert; Bronchu; Cabrelles; Carregui; Chulvi; Faubel; Ferrandis; Goterris; Hernandis; Llavata; Madramany; Momparler; Montalvà; Mocholí; Montull; Nouselles; Puchades; Tellols; Tronchoni; Verduch; Vercher…

 

Llinages exclusius valencians son: Alacot; Beferull; Carrals; Cones; Costerà; Chaquet; Felanich; Fenellos; Flors; Forriols; Guixart; Lacreu; Llançol; Mencheta; Montull; Niclos; Rameta; Radiu; Rotglà; Usoles; Vedri…

 

Respecte de “Balanzà”, es curios lo que es llig en “Estadística y antroponimia” de Rafael Mir de la Cruz: “Mozárabe, y aunque hay una reivindicación euskérica -existe el apellido Balanzátegui- hay que admitir la hipótesis de Dauzat de que en el mediodía francés Balançà señalaba origen valenciano. El diminutivo Balanzó confirma la suposición.”

 

D´esta serie d´articuls, podem traure com a conclusio, que tambe en l´antroponimia existix una linea de continuïtat entre el poble valencia que existia previament a la vinguda del rei en Jaume i el poble valencià posterior a la conquista. A mes, hem constatat l´existencia d´una antroponimia valenciana propia, que evolucionà en terres valencianes, junt al romanç valencià orige de la llengua valenciana, lo qual conduix a l´existencia de llinages propis valencians. Crec tambe, que encara falta molt per estudiar sobre este tema, i estic segur de que els catalanistes no ho faran.

 

Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a  un poble”. I per a evitar-ho, hem de combatre les mentires que escampen els acatalanats fantasmes (que no fantasmes acatalanats, perque son ben reals), que nomes busquen la submissio del poble valencià a un atre poble estrany i foraster.