domingo, 14 de agosto de 2011

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL CIT A JAUME I (i II)


Autor: Agusti Galbis 

Recordem, que Carmen Barceló, en l´articul "Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe" publicat en la "Revista de filología española" l´any 1997, va escriure que “…resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII.” I es que, lo que realment resulta enigmatic, es la presunta perdua de memoria d´esta dona que no s´enrecorda ni de lo que ella publica. En la p.131 de “Minorías islámicas en el País Valenciano” escrivia Carmen Barceló en 1984: “En Xátiva escribía sus versos de amor a la hija de un cristiano Muhammad b. Ali b. Yúsuf, oriundo de Valencia y nacido en 1204.” ¿Que ha passat des de 1984 a 1997? ¿Li fan falta rabos de pansa a Carmen Barceló o es que no conve airejar la veritat? Puix anem a fer-ho. En la p. 781 de la “Historia de los mozárabes de España” de Simonet, llegim: “Un autor árabe copia cierta poesía compuesta por un literato musulmán natural de Játiva y oriundo de Valencia, llamado Mohámed ben Alí ben Yúsuf, a una dama llamada Zainab, hija del cristiano Isaac Arrasaguini o Arrasaini,(Ishaq al- Nasarani, el Nazaré o el cristià). Que Isaac y Zainab eran mozárabes consta por usar nombres arábigos, siendo cristianos de religión.” La part del text que traduix Simonet es: “Adaa y Taim: No los mencionaré para mal, aunque soy amante de Háxim”. Ni yo lo censuraré a Alí y su familia mientras sean alabados en Dios. Dícenme: ¿Qué tienen los cristianos para que los ames? (Y sin embargo los hombres de inteligencia son alárabes o agemíes) Y yo les digo que para mí son dignos de ser amados los que inspiran amor a las criaturas y hasta las bestias”. Es despren, que en la Xativa, del s XIII, previament a la conquista de Jaume I, hi havien cristians.

La revolta de Zayyan contra Abu Zeyt, feu que este ultim, abandonara la ciutat de Valencia l´any 1229, fugint cap al nort. Segons Huici Miranda en 1236 es convertix al cristianisme, prenent el nom de Vicent (segons alguns, Vicent Bellvis). En document de 22 d´abril de 1236, transcrit i publicat en “Segorbe en el siglo XIII”, “Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencia…” es dirigix al bisbe de Sogorp, “Segobricensis Ecclesie et venerabili carissimo amico nostro Guillermo” i li dona les iglesies “assignamus, concedimus et damus ut ex tunc tanquam diocesanus Episcopus noster ea ad ius vestrum vestreque Ecclesie habeatis”, dels pobles baix el seu poder Arenoso, Montan, Castielmontan, Sirat, Tormo, Fuentes, Viliahaleva, Villamalur, Bordelos, Arcos, Xoda, Bueynegro, Villa Malea i dels pobles que espera tindre “habere speramus, scilicet Ondam, Nules, Huxon et Almanera i tambe Alpuent, Cardeiheis, Andilia, Tuessa, Chelva, Dominio, luliella, Liria et inde Murbedro…” Nules, Almenara i Vall d´Uxo no es rendiren a Jaume I fins a 1238. Onda no fon presa fins al 1242. D´este document, nos parla Beuter en el s XVI, en “lo llibre primer de la historia de Valencia” quan nos diu que "...i segons he vist un acte antic en poder del reverendissim senyor don Jofre de Borja, bisbe de Sogorb, ab que Zeit Abuzeit rei de Valencia, convertit a la fe cristiana…” No es pot descartar, que la donacio es referixca a iglesies fisiques, que podien i devien existir.

En les pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana” de Vicente Coscollà llegim: “Sin embargo nos creemos en el deber de aportar la traducción de una referencia al acto de entrega de Valencia a Jaime por parte Zayyán, en la que el rey musulmán se refiere a los cristianos y judíos valencianos. Estas líneas deberán tomarse con toda reserva ya que no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un pasado más o menos lejano: <...hemos vivido en esta «bondadosa» ciudad centenares de años cristianos, musulmanes y judíos. Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los «Viernes de Tristeza», (interpretamos que Zayyán se refiere a nuestro Viernes Santo) intentando quemarlas en venganza de lo que hicieron con el Mesías (tenga paz). Y lo que os pedimos ahora es que tratéis a nuestros hijos musulmanes en esta «bondadosa» ciudad como os tratábamos nosotros, con tolerancia y amor.>

De la cita anterior, es important destacar la frase del autor del llibre, que quan diu, “…nos creemos en el deber de aportar…”, pareix que li dolga, que li coste, que no tinga mes remei, que posar de manifest, un fet mes, que torna a posar en evidencia, la mentira que la “ciencia” oficial catalanista, ha volgut fer-nos engolir.

Anant al cor de la cita, comprovem, no nomes l´existencia de cristians valencians, sino que ademes, estos, feen actes comunitaris. Vegem que per els carrers de Valencia es celebraven processons, “por las calles llevando la cruz.” I coneguem, que s´organisaven atacs als judeus, “en venganza de lo que hicieron con el Mesías”. Es imprescindible supondre, que per a fer actes comunitaris, es precis l´existencia d´una comunitat. Una comunitat de cristians valencians, que vivien i havien vixcut “centenares de años” en la ciutat de Valencia previament a la reconquista de Jaume I.

Pero la por a la “excomunio” de la “ciencia” oficial, fa dir al autor del llibre destrellats com que “…no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un pasado más o menos lejano...”. ¿Es la rendicio i entrega de la ciutat, el moment mes adequat per a que de Zayyan es posara a contar “histories” a Jaume I, que tragueren l´evidencia d´una massacre o expulsio masiva de cristians? En el supost de que s´haguera produit eixe acte de cinisme, sense dubte, Jaume I, haguera fet correr la sanc, perdent sentit la reciprocitat de tracte demanada “que tratéis a nuestros hijos musulmanes …como os tratábamos nosotros, con tolerancia y amor.

En la pag 206 de "Moros cristians i jueus”, Burns nos conta respecte dels judeus, que Eliyahu Ashtor “creu, així y tot, que en quedaven 162 families a la ciutat de València quan Jaume la conquerí” (“The Islamic Middle East, 700-1900: Studies in Economic and Social History” pp. 91-132). ¿Judeus valencians sí i cristians valencians no? ¿Es que els cristians valencians molesten al dogma catalanista? La resposta es evident.

Alvaro Galmes de Fuentes, diu en "Las lenguas prevalencianas", que "Claro está que estas circunstancias no excluyen, en relación con los mozárabes, un bilingüismo activo, por lo que en la época del Cid los mozárabes de Valencia todavía conservaban, sin duda, su lengua romance, que sólo debió de desaparecer con la extinción misma de aquellos." En articuls precedents, hem conegut als cristians valencians de l´epoca del Sit, i la seua pervivencia fins a la reconquista de Jaume I i hui hem vist que eren una comunitat. Demostrada la falsa “extinción” i seguint a Galmes de Fuentes, haurem d´acordar, que els cristians valencians, “conservaban, sin duda, su lengua romance”, llengua romanç valenciana, que junt en els romanços dels minoritaris nous pobladors, evolucionà, donant com a resultat la nostra llengua valenciana.

No hay comentarios: