¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (I)

 

La toponimia es la disciplina que estudia l´orige dels noms propis de lloc. Els catalanistes, seguint l´estategia de desdibuixar tot lo que siga valencia, poant per als catalans, s´han unflat a dir mentires volent transmetre la idea d´un orige català de la toponimia valenciana. Per aixo, professors universitaris valencians, tracten de la nostra toponimia en el “Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (2001) València”

 

Son els habitants d´un lloc, els qui fan naixer i evolucionar la toponimia propia. Alguns catalans s´establiren en l´antic Regne de Valencia en motiu de la reconquista del rei en Jaume. No es difícil adjectivar com a desficaci el dir “catalana” a la toponimia produida en terres valencianes abans de que per aci es deixara caure algun català. Convindrem que no pot ser “catalana” ni la toponimia prerromana, ni la romana, ni la visigoda, ni aquella produida “sots senyoria de moros”, be derivada de l´arap, be del romanç.

 

Recordem que Jaume I tingue dificultats per a trobar contingent repoblador, una volta se n´anaren els musulmans que vullgueren. No estaven les coses com per a “fundar” noves poblacions, i de fet, estes son minimes, practicament inexistents. En este articul anem a documentar un grapat de toponimia d´abans de la reconquista. Sorprendrà alguna considerada “catalana” i que es ben valenciana. De tot es despren, l´important linea de continuïtat valenciana, tant de poble com de llengua.

De 1098 es el document pel qual “Rodrigo Díaz Campeador dota con varias heredades la iglesia catedral de Valencia” (Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de 1098 y 1101. Menéndez Pidal): “…villam que dicitur Pigacen, cum villis et terris et vineis… villam que dicitur Frenales, cum omnibus suis adiacenciis infra terminum eiusdem castri Cepolle… duodecim pariliatas infra terminum Murisveteri…” Picassent, Pobla de Farnals (castellanisat en Frenales), i Morvedre (llatinisat en Murisveteri), no son toponimia catalana.

En la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del sigle XI consta: “…transfundo allidens muros Almarie, per Deniam, per Valenciam, inde per Tortosam…” (Crónica del Moro Rasis, de Diego Catalán i Soledad de Andrés; 1975, p.XV). Els autors del llibre diuen: “…ha sido siempre considerada como una obra mozárabe…Parece escrita en Toledo, quizá por un autor procedente de Murcia”. De 1189 i escrita en llati per un alemà tenim la “Narratio de Itinere Navali Peregrinorum Hierosolymam Tendentium et Silviam Capientium”. Llegim: “Deinde spacioso mari ad sinistrum latus nos committentes prospero cursu has civitates transsivimus… Alacant, Deniam, Valenciam, Burrianam, Orpensam, Pinnisculam. (Proceedings, American Philosophical Society; 1939, vol. 81, p. 641). Realment costa imaginar-nos a un català donant classes de llengua valenciana als mossaraps murcians i als alemans.

En la “Historia Roderici”, reproduida en “La Castilla y el mas famoso castellano” de Manuel Risco, escrita en llatí, entre l´any 1.100 (Menendez  Pidal) i el 1170 (Dozy), d´autor seguramente de la zona de La Rioja, tenim: “Postea surrexit inde Rodericus Campidoctus, & introivit in montana de Alpont…” (p.XXVII); “Obtemperans Liriae castrum ab eo tam bello, quam fame…” (p.XLIII); “… ascendit in montana de Morella.” (p.XXXV); “…in loco qui dicitur Quarto, ab urbe Valentia IV milliarios habenti…” (p.L) “…reliquit in pace Valentiam, & celebrari cursu pervenit ad Rechena…” (p.XXVII); “…accepit oppidum, qui dicitur Serra” (p. LII.  L´autor diu que no hi ha dubte de que el “Serra” conquerit es el proxim a Olocau); “Castra vero sua metatus est in valle, quae dicitur Torrens…” (p.XXVI); “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…” (p.XLVIII). Vegem que ni Alpont, ni Lliria, ni Morella, ni Quart, ni Requena, ni Serra, ni Torrent, ni Vilanova, son toponims catalans.

Per la p. 511; doc. nº 48 de  “Documentos del Valle del Ebro” de Lacarra, sabem que Alfons I (1073 – 1134), quan confirma donacio al bisbe de Saragossa parla de “…terras ultra Balentia, duos castellos que dicitur Lilia et Villa Margen”. Observem un atra vila valenciana Vilamarchant.

De 1157 es el document pel cual Ramon Berenguer IV dóna a l’orde de l’Hospital “Et dono eis castrum de Cervaria aut castrum de Cullera quam michi retinueran” (p.266 del “Llibre de privilegis de la Villa de Sant Mateu” de Sanchez Almela) Comprovem que Cervera del Maestrat, llatinisat en “Cervaria” (com en tots el documents en llati posteriors a la conquista), no es ningún nom català.

De l´any 1178 es document d´Alfons II d´Arago  (p.310 de España Sagrada) en el qual llegim: “Almanaram cum suis terminis, concessit cum suis terminis Nulles…Bounegre cum suis terminis, Alcalatem cum suis terminis…Cullam cum suis terminis…Aras cum suis terminis, Morellam cum suis terminis…termino de Fonscalens, usque ad mare, et usque ad rivum de Burriana, et usque ad terminum de Borriol, et usque ad Montaneam de Montornes…”

El 20 de març 1179 Alfons VIII de Castella i Alfons II d’Arago subscriuen el tractat de “Cazola”. Llegim: “…qui est ultra Biar, qui portus dicitur Portus de Biar, sicut respicit versus Exativam et Valenciam, et Deniam et totum regnum Denie, cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis, sicut tendit et ducit portus usque ad mare et vadit usque ad Calp”. Vegem que Biar, Xativa (escrit com realment es pronuncia “Eixativa”) i Calp, en 1179 es dien igual que hui.

¿Sorprendria trobar toponimia cristianisada previamente a la reconquista? Anem a coneixer-la. Al-Udri, (1003-1085) en la seua obra “Nusus‘an al-Andalus” cita “Santa Būla”, derivat de “Sancta Paula”, actual “Santa Pola”. El poble de Sant Mateu, es registra en pergami original de 1195 “…carrera que itur de Sancto Matheo, dividit ad Vilar de Cenia”. Vegem com els noms de Santa Pola i Sant Mateu res tenen que vore en els catalans. (p.87 de “El mozárabe de Valencia” de Leopoldo Peñarroja)

Manuel Betí, en “Primeros señores de Castellón,” (BSCC, VII; 1926)  reproduix part del “Cantar de mio Cid”: “ganada a Xérica, e a Onda por nombre/ priso a Almenar e a Murviedro que es miyor/ assi fízo Cebolla, e adelant Castejon/ e Peña Cadiella, que es una peña fuort/ con aquestas todas de Valencia es señor”. Diu Betí que degut al “…exactísimo orden geográfico en la cita de lugares, que quizá es también el orden cronológico de conquista”, s´aplega a la conclusio de que “…el aludido Castejon corresponde o algún lugar de este nombre emplazado más allá del Turia, verbigracia, el Castelló ante Játiva que su alcaid entregaba a D. Jaime en Julio de 1240, de que habla la crónica apartado 327”. Vegem Castello castellanisat en Castejón (a Ramon Berenguer li diu “Berenguiel”). Ibn al-Abbar cita un Castelló en el seu “Takmila” La translliteracio es “Qastilyun”. En “El repartiment”, trobem Castelo, Castello, Castello de Xativa (II, 610 et passim, fins 1218 segons el Llibre del Repartiment de Cabanes-Ferrer). Es toponim documentat, com a minim, des de l´any 1003: “Senior Fortunio Sangiz in Kolia et in Castilion de ripa de mare”, es dir Culla i Castelló de vora mar (Colección Diplomática de Pedro I, doc. nº. 72). L´any 1099: “Roderico Gostioz in Castilgone et in Auropesa”. (Colección diplomática de Pedro I de Aragón y Navarra p.313) Vegem que seria una falsetat dir que “Castelló” es un “Topònim català”.

El 22 de març de 1213, en document del rei Pere llegim: “castrus el villam de Cullar…usque ad rivum de Truites…versus Aras, et totum locum nuncupatum Avinançal…usque ad covas de Berig…usque ad Xodos et inde ad Pinnam Gulosam…” Ni els noms de Culla, ni el del riu de les Truites, ni el de Ares, ni el de Benassal, ni Barig, ni Chodos, ni Penyagolosa son catalans.

En el “Privilegio rodado de Alfonso X a Urihuela” consta “Crivillen” (Torres Fontes, Fueros y Priv. Alfonso X, LXXIII, p. 89)

¿Organisarien els “catalans” “cursets” de toponimia per a instruir a tots els redactors de documents respecte dels noms que en el futur posarien als pobles valencians? (Els catalanistes s´ho creuen) ¿O eixos redactors deixaven constancia de la toponimia que creava el poble valencia?

La toponimia es una ferramenta per a l´estudi del romanç valencià que, junt en moltes mes proves, explica el per qué Jaume I tradui tan rapidament els Furs al romanç, establint que: “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran…”. El cultiu en estes terres del llati, per raons obvies, s´havia abandonat.

 

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (II)

 

Hui anem a seguir posant de manifest la continuïtat toponimica de la Valencia prejaumina i la postjaumina, a partir d´unes atres fonts. Esta continuïtat no es mes que una atra mostra de la continuïtat de poble i llengua i trau a la llum la miserable enganyifa pretesa pels catalanistes, tant catalans com valencians. Continuem.

Ángel Poveda Sánchez, de l´Universitat d´Alacant escriu “La investigación sobre el hidraulismo andalusí…” Llegim: “…territorio fortificado de Culla, que está documentado en las fuentes árabes (Kulya), en 1128, con motivo de una expedición militar realizada por un príncipe almorávide”. Segons Corominas, el toponim “Culla” ve del llati “cochlea” ¿Qui l´havia fet evolucionar a “Culla” un sigle abans de la reconquista? ¿El desig dels catalans?

 

Jasim Alubudi, publicà “Dos viajes inéditos de Safwān B. Idris (1165-1202)”. L´autor, sense massa dificultat, identifica “F.ns.rāt”en Finestrat. Escriu: “Qastalla, sin duda alguna, puedo identificarla con Castalla”. I diu que Al Idrisi parla de “Yabal Kalb” es dir, la Montanya de Calp. Tambe identifica, Oriola, Petrer, Alzira, Ontinyent, Xativa, Sueca, Denia, Valencia, Morvedre, Alzira i Benisuera. Deduim que Finestrat, Castalla, Calp i tots els atres, no son toponims catalans.

 

De “Identificación de algunos topónimos de la Diócesis de Tortosa citados por Al-Idrisi” de Dolors Bramon tenim: “al-Bunt” = Alpont; “B.h.t.k” = Bechi; “Buryāna” = Burriana; “Sārt” = Chert; “S.b.rt” = Chivert; “J.dral” = Fadrell (terme de Castello); “Muturnās” = Montornes (terme de Benicassim); “Mawrāl.la” = MorelIa; “Undah” = Onda; “Baniskula” = Peniscola; “Sun” = Uxó.

 

Com ad algu pot sorprendre llegir “F.ns.rāt” o “al-Bunt”, hem de saber, que son translliteracions de l´arap, es dir transcripcions al nostre alfabet de lo que es troba escrit en arap. Simplificant dir, que l´arap nomes te tres vocals “a-i-u”, faltant-los la “e” i la “o”. Per a fer-ho mes difícil, “a-i-u”, poden ser breus o llargues i si son breus no s´escriuen, llegint-se per distints signes que acompanyen a la consonant següent. En arap, no existix el so de la “p”, (es confon en “b”), ni per tant grafia per a representar-lo. I lo mateix passa en unes atres consonants del valencià (v, rr, ch …). Per eixemple, si un arap sent “Alpont” i ho escriu, la translliteracio de lo escrit, seria “Albunt” i si sent Peniscola, “Baniskula”.

 

Per tant, els arabofons no tenien gens facil escriure lo que sentien en romanç. Dolors Bramon en “De Nuevo unos topónimos catalanes escritos por Ibn Hayyan”, nos informa de que els arabofons escriuen “Empuries” com “Anbuwaryas”, “Anburyas”, “Anburis”, “Anbur”, “nwrs”, “nys” o “yns”, aixina com que Al Idrisi escriu Montpeller, per “Munt Baslir” ¿Veritat que no vol dir que els empurians digueren a la seua terra “Anbuwaryas”. Hem de pensar lo mateix quan llegim la tranlliteracio de Valencia: “Balansiya”. Com quan els araps citen “Balanqir” aludint al conte català Berenguer.

 

En “Nusus‘an al-Andalus” d´Al-Udrī (1003-1085), trobem, entre atres: L.qnt (Alacant) “Banī Gatīl” = Benicadell, “Bāgu” (Pego); “Batrīr” (Petrer); Ils (Elig) “Galinār” (vall de la Gallinera), etc.

 

I en el “Takmila” d´ Ibn al-Abbar (1199-1260), a banda dels toponims ya citats, trobem: “Agr.sī” = Agres; “Bilyana” = Billena; “Bunyūl” = Bunyol; “G.rbīra” = Cervera;  “Kulya” = Culla; “Qulyayra = Cullera; “Sīlg” = Chilches; “Ll.rya” = Lliria; “M.ntīsa” = Montesa; “Murbītr” = Morvedre “Andāra” = Ondara; “Untunyāna” = Ontinyent; “Ūryūla” = Oriola; “B.tārna” = Paterna; “B.q.sān” = Picassent; “Rugāt” = Rugat; “Sārra” = Serra; “Suburb” = Segorb “Sātiba”= Xativa; “Sar.qa” = Xerica…i cent mes.

 

Ara i com a curiositat, ¿Penseu que la paraula “Llobregat” es exclusivamente catalana? Anem a vore com no. Ibn al-Abbar, cita “Ll.burqat”, com a dependencia d´Oropesa. A. Poveda, en “Toponimia arabe musulmana de Mayurqa” situa el Llobregat valencià entre Alcala de Chivert y Burriana. I en el Repartiment, amaneix algun naixcut en el lloc: “…domum de Mahomat Allobrecati iuxta viccum…” ¿I Moncada? ¿Es Moncada català? Vejam-ho: L´any 1234, previamente a la conquista, es dona a P de Montecatano “…turrem de Moncada cum suis alqueriis, ad consuetudinem Barchinone…”. Miquel Barceló en “El feudalisme comptat i debatut” diu que s´ha pensat en un “rebatejament de la torre en funció del seu beneficiari primer”. Podria ser justetet al contrari sabent que Ibn Al Abbar cita “R.gl(a)t” (Rotglà), sent per tant un toponim existent abans de ser posseit per Joan Rotglà.

 

El repartiment, es una font preciosa per a l´estudi de la toponimia valenciana. No havia donat temps de batejar res. Es repartix lo que hi ha i en els noms d´eixe moment. Trobem llogicament noms en arap i en romanç valencià. Com a eixemple, reproduim un grapat de toponims: Alcoy; Almonesir; Benimantell; Bocayren; Borriol; Buynol; Carlet; Carraxet; Cayllosa; Corbera; Crespins; Finestrat; Fortalen; Gorgo; Quart; Laurin; Liber, Luxen; Maçamagrel; Maçarroyos; Murvedre; Montroy; Muro; Museros; Ontignen; Parsen; Pedreguer; Pego; Perpunchent; Pop; Polop; Piccacen; Quartel; Segarria; Tarbenam; Toyllo; Seta; Vilella; Villamerxant; Venalguazir; Xalo, Xaraco; Yelo…

 

I en acabant de tot lo dit, yo em pregunte ¿A on nassos està la toponimia catalana? Anem a vore com ni els catalanistes la troben.

 

En el llibre “Toponímia, Geografia i Cartografia” del mallorqui Vicenç M. Rosselló, l´agullenti Emili Casanova, i atres, es conté l´apartat “Anotacions a la Toponimia de la Ribera del Xuquer i encontorns”. Escomencen parlant de “Toponims prerromans” citant les poblacions de Xeresa, Xaraco, Barig i Barcheta, aixina com els toponims Ivars, La Bega, Xuquer, Fontarda, Bernissa, avenc, barraca i clot. Parlen de “toponims d´origen llati” a on situen les poblacions de Corbera, Paterna i Carcaixent, aixina com Mijans, Materna, la Casella, Vilella, i Maranyent. En acabant de relacionar “toponims mossàrabs”, ve l´apartat “Toponims catalans”. I diuen que “hi destaquen Castelló de la Ribera, derivat català del llatí castellone, motivat per la presència d´un castellet islàmic…” parlen de Lloc nou d´En Fenollet diguent que “respon a una repoblacio de 1609 d´un lloc de moriscos, propulsada per un personatge del dit cognom”. Comenten que “el derivat postverbal de poblar apareix a la Pobla Llarga, dita abans d´Esplugues o de l´Ardiaca, en recordança del llinatge i càrrec del qui l´establí el 1317”. Continuen en Vilella diguent que “podia ser un llatinisme (villella de villa)”. Acaben afirmant que “Finalment tenim el Peirat “paviment de pedra” per a pasar un toll, que no es més que un arcaisme lèxic”.

 

O siga, que tots els “toponims catalans” que troben grans “factotums” del catalanisme valencià, en tota la Ribera del Xuquer i “encontorns” (contornada) son: “Castelló de la Ribera”, que ya l´hem vist documentat prou abans de la conquista i de català no te res; “Vilella”, toponim que ya havien citat com d´orige llati i que es troba en el Llibre del Repartiment; “Peirat” que deu ser tan tan català, que no es troba ni en el “Gran diccionari de la Llengua catalana”, ni en el “Diccionari Català Valencià Balear” d´Alcover ¿Vindria algun arcaic català a deixar-nos-la? ¿O seria un aragones, sent que la paraula “Peirat” la trobem en el “Diccionario aragonés” de Rafael Andolz: “Peirat: sust. masc. (oc) = guijarro” ¿O seria arcaisme valencià? ¿Acas els valencians no podem tindre´n? Ara lo que es per a que ho estudie un mege, es considerar, que un toponim de 1317 i un atre ¡de 1609! siguen toponims catalans. No mereix ni comentari. Recordar-los, que en 1335, algun valencià, no com ells, ya parlà de la “llengua valenciana” ¿Estava mal del cap? ¿O els qui no estan massa be son aquells que volen amagar, falsejar i desfer tota l´historia i cultura d´un poble?

 

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (III)

 

En els dos articuls anteriors hem vist la continuïtat pre i postjaumina, fonamentalment de la toponimia major, es dir, de pobles i ciutats. Algu podria pensar que les gatades dels catalans les podriem trobar en la toponimia menor, (partides, llomes, tossals, barrancs, camins, fonts, cequies, cases…). I res mes llunt de la realitat. Vejam-ho:

 

En el llibre editat en motiu del “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” (2001), Emili Casanova, presentà “Les monografies toponímiques de Joan Coromines i l´Onomasticon Cataloniae: El cas de la vall d´Albaida”. El seu treball consistix en fer una arreplega dels comentaris etimologics de Coromines sobre toponimia de la Vall d´Albaida, tant els que es troben en el “Onomasticon Catalonie” com uns atres inèdits (154 toponims).

 

Fent un estudi, segons els comentaris de Coromines, per a vore en que consistix “l´onomàstica catalana” de la Vall d´Albaida, trobem un total de 410 toponims, que es convertixen en 395, perque n´hi han de repetits en distints pobles. Mantindré la seua grafia.

 

Coromines estudia posibles etimologies prerromanes per a 9 toponims: Alianda, Racó de la Escucadora, Fonteta i Barranquet de la Nava, Tossalet de Pereat, Pda. de Sales, Cova de Tudulí, Fondo de les Mascarelles, Pla de la Vega i Cartaina.

 

Troba 37 arabismes “segurs”. Ne reproduixc alguns: L´Asseit; Albacor; L´Alfardí, L´Alfogàs; L´Algebassó; L´Aljorf; L´Almoina; L´Atzuvia; Benialis; El Beniati; Benioia; La font de Bodí….

 

De possibles arabismes “te aspecte, pot ser, segurament…”, ne trobem 19: Font de l´Aljar; L´Arboleda de Dalt i de Baix; La Carbonera; Pda Gàfit; Barranc de Gaietà; Casa Madremany; Pinar de Merseguer; Casa el Mudel; Mulió;  El Rafelet…

 

Mossarabismes segurs “flagrant mossarabisme, es o son, sembla clar que, per ventura, plenament mossàrab, serà…”, ne conte 41. Per eixemple: Asséix; El Barandano; La Barcella; Benicadell; El Bolòt; Penya Campana; El Campaner; Barranc de la Canella; El Castellar; Cebolella; La torre del tio Columbari; Conxell…

 

Possibles mossarabismes “pot ser, cal suposar-lo, em decanto a admetre, ha de ser, sospito que, sembla, podria ser, té aspecte, segurament, te aire, pot venir, la cosa més versemblant, probablement…” n´ixen 115. Vejam-ne alguns: Font Ados, Barranc de l´Aiguar, Barraix, Benimatxer, L´alt de Calbo, Font del lagarto, El Llobero, La Maciana Barranc del Modronyar, La Motxa, Carrasques de Palusseno;  Barranc del Penyascals, El Pesebret, Alt de Pètre…

 

Mossarabismes dubtosos ne trobem 53 “mes dificil, seria rebuscat, dubtem entre, qui sap si…”. Una mostra: Aracil/Racil; Corralet de la Aracila-Rassila; Les Armes; L´Asnet; Pda Atarcó; Benifumet; Benimantell; Benimeia; Beniprí; El Bessó; Pda. Borràs; Clot de Carabassero; Els Colòquis; Alt de Montaner; El Peix…

 

Es conten 44 topònims que poden procedir de noms o malnoms de persona: La font de Ballester; Barrabassets; La Beata; Lloma Bèlo; L´escala de Billo; Molí del Bors; El Calent; El Canari; Costera de Carando; Pda Carrió (Bèlgida) El Catalí….

 

Toponims que fan referencia a paraules o derivats, n´hi han 15: El Pas de l´Anguilar; Botanet; Font de Brulls; Font de Cantal; Barranc Codollets…, i alusius a fets o a l´entorn es troben 16: Casa de Caragol; Les Carrilades; La Crestió; La Freixura; Lloma i barranc Geperut….

 

No veu explicacio raonable a 25 toponims: Els Amallars; Carrer Budèu; La lloma del Caliu; Alteró Carà; Colltorta; La Cruà  (Olleria); L´esclafitó… i es conten 5 no autoctons o castellanismes: El Bohío; Assut Calicanto; La cova Jàquera…De 7 no fa comentaris etimologics: El Dèu; Casi; El Cop; La sima Maldàia; La Marxaleta… De dos nomes s´extrau que son “precatalanes”: Pda. Bendix; i Vint i cinc.

 

¿I “catalanes”? ¿Quants toponims hi han en la Vall d´Albaida, segons Coromines, que segur, segur foren duts pels “conquistadors catalans” (espai no vos maregeu en la cifra) ¡9! I son: La Coma; Caseta Felissio; Tossalet de Calabuig; La cova Morral; La Bassaporta; El Cérvo; Pla de Coca; Cova del Haver i La Paixerona. ¡I aixo es tot lo que juga!

 

D´elles, hi ha una que segur que no es cert. Des de l´any 1100, Ibn Buklaris atribuix a l´aljamia de Valencia la veu “s.rbu” (lliggas cervo). (Be saben els escolars valencians que hui els imposen “cérvol”). Lo de “Calabuig”, simplement comentar, que mes del 80% dels Calabuig de tota Espanya estan en Valencia, segons el “Mapa de distribución de apellidos” del I.N.E. Respecte del “Haver”, (de la cova del Haver), el “mestre” la fa catalana, “…per més que en català el que s´ha aplicat al bestiar és averia, derivat d´haver”…i aixina totes.

 

Donant-los tots per bons, tindriem que, segons Coromines, ¡un 2% de la toponimia de la vall d´Albaida seria catalana! Si afegirem els que fan referencia a paraules o derivats i aquells alusius a fets o a l´entorn, el percentage estaria pel 10%. ¿Dona aixo dret als catalans a apropiar-se de la toponimia valenciana?

 

S`ha de destacar la important majoria de toponimia d´orige romanic, no català, respecte dels quals els arabismes son una minoria. Llegint a Coromines no parem de vore: “…mot essencialment estrany al cat.”; “Estructuralment no pot ser cat. ni aràbic”; “Evidentment es nom precatalà”; “no es mot d´herència catalana”; “ antic i no català”; “no cat. segurament anterior a la Conquesta”; “segur que no es d´origen català”; “no es cat. ni pot ser aràbic”; “no té etim lògica en cat.”; “Com que aquest nom no es cat.”; “Nom precatalà”; “Difícilment cat”; “no ve de l´àrab ni del cat”; “de tota manera ha de ser precatalà”; “No te explicació clara en la nostra llengua” “en català no es compren la formació”; “veig clar que de tota manera ha de ser precatalà”; “N´hi hauria que sospitar que es tracti de noms d´origen precatalà…”

 

Pero no nos deixem enganyar, parlar de “precatalà” en Valencia es un destrellat com ho seria parlar de “prevalencià” en Murcia. La toponimia valenciana es valenciana i no catalana. La minima infuencia que ha pogut haver no els dona dret a apoderar-se del conjunt. ¿Furt, lladrera, robo, lladronici? ¿Acte d´imperialisme o de poca vergonya?

 

Coromines (naixcut Corominas), aplegà mes llunt. La toponimia valenciana es troba en l´ “Onomasticon Cataloniae”, es dir en l´Onomasticon “de Catalunya”. I es que hi ha catalans i catalanistes que no han estudiat o no entenen la teoria basica de conjunts. Vejam: siguen dos conjunts independents A (Valencia) y B (Catalunya), cada u en els seus elements. ¿Estan els elements de A en B? Per lo vist, hi ha alguns que pensen que sí, rao per la qual segur que farien el ridicul en “¿Sabes más que un niño de primaria?”

Hem de saber, que el “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” tingue lloc, en la ciutat de Valencia, entre el 18 i el 21 d’abril de l’any 2001 “sota l’organització d’un equip de docents i col.laboradors encapçalats pel sempre actiu Emili Casanova”. El propi Emili Casanova, diu que el treball que hem estudiat el fa “…a fi de veure les aportacions que fa a l´onomàstica catalana…” (Coromines). Hem de coneixer, que est agullenti, es “il·l·lustrissim” academic de la AVL. ¿Es Agullent (el poble de mon pare), valencià o es de Catalunya? ¿Que podem esperar de la gent que pareix que no volen deixar ni pollegó en el patrimoni dels valencians?

 

Bosch Vilá, en“Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle…” es sorprengue, com J. Ribera en “De historia arábigo-valenciana”, de l´elevat numero de romanismes en la toponimia de la Valencia acabada de reconquistar i pensa en la “existencia de un fondo romano intenso [...] y la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neomusulmanes”. Els nostres catalanistes diuen justetet lo contrari. ¿Sera perque no pensen? ¿O perque lo que pensen es en “ofrenar noves glories….a Catalunya”? ¡Redell quina vergonya de valencians!

 

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (IV)

 

Els toponims valencians que hem vist fins a este moment, corresponen a noms de fenomens topografics. I estos fenomens topografics, tenen uns noms particulars que els donen els habitants de cada poble. Anem a comprovar com els noms dels fenomens topografics valencians son valencians i no catalans. Ya tenien noms quan el rei en Jaume reconquistà Valencia, i els catalans que pogueren vindre, no varen tindre mes remei que respectar-los. Es hui, quan el catalanisme -que funciona a base de diners i poder- esta posant-los en perill, intentant impondre´n uns atres.

 

Escomençarem pels elements fisics que sobreeixen del territori

 

Parlant en valencià, en general solem tindre “Montanyes”, i no “Muntanyes”. Àngela Bujalafara en “El Tortosí a través d´un assaig…” (p.737 del Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes) afirma: “En valencià predomina montanya”. Documentada en els Furs: “…e en Eslida, e en tota la sua montanya”.

 

Tambe tenim “Serres” i “serrades”, “Serradals”, “Serrelles” i “Serratelles” Coromines diu respecte de “Serratella”: “…nom molt repetit en la top. Val. possiblement de data mossàrab i almenys en la part d´ells és segur”

 

En la p. 149 de “Toponímia, geografia i cartografia” de Vicenç M. Rosselló i Verger llegim: “Tossal és un altre genèric -molt valencià- per a altures que pot significar, tant un puig de categoria (Tossal del Mondúver, 840 m), com turons ben humils” El trobem documentat en la “Carta del departiment del terme de Cervera e de Peniscola”. (1326) “…entro en la serra prop lo toçal appellat d’en Morató….”. Hui nos frigen a la catalanada “turó”, que ¿sabeu des de quan esta documentada? ¡des de 1803! La paraula tossal, ve del “toç” valencià que en català diuen “clatell”. Toç, es troba documentada en el Consolat del Mar: “… deu esser mes en un pal per la natura e que l´isca per lo toç.” “Clatell” es troba documentada ¡tambe en 1803! ¿No vos aborroneu, per paraules catalanes tan vererables? Els valencians, ni tenim “tosses” ni “turons”.

 

De “Lloma” diu Corominas, “…terme propi del domini valencià” Documentada en un protocol d’un notari de Vilafranca de 1465: “fonch fitat e mudat lo camí cegador que ix del pla e va a la lloma del Rebollar” Tambe tenim el toponimic “Llom”.

 

Des del “Puntal de les Cambrelles” en Adzeneta del Maestrat al “Puntal gros” de La Romana, passant pel “Puntal dels Cucons” en Alzira, la paraula “Puntal” fa referencia a una montanya que sobreix de les atres. Ni existix en diccionaris catalans. Tambe “Punta”. Corominas diu que “l´he sentida sovint per les muntanyes d´Almeria”, encara que es paraula extranya al castellà. Es demostra que res te que vore en els catalans.

 

Una montanya significativa, mes be aïllada, es pot dir en valencià “Cabeç”, “Cabeço” “Cabecet” o “Cabeçó”. Es tracta d´un atre grup de paraules estrany al català. En la sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat de 1307 trobem: “…et ordenat baix en lo Puig Vas o Cabeç apellat de la Corca…”. Diu Corominas: “L´us topografic de cabeç, és sobretot valencià…es pot donar per segur que pertot és supervivència de la toponimia mossàrab…”

De la paraula “Alter” diu Vicenç M. Rosselló en el llibre nomenat: “…típicament valencià”. La tinc documentada en 1438. (ARV, Gobernació, 2262, 2ª ma, fol. 37r): “…que en e de la dita cequia de muncada han molts alters. . . los quals no poden regar… los dits alters han e poden haure rech de aquella”. I junt a “Alter”, tenim “Alteró”, paraula tambe exclusivament valenciana.

 

Si parlem de “ports de montanya”, els toponims “Portell”, “Portí”, “Portichol”, i “Porticholet” nos dona conte de que els catalans tampoc tingueren res que vore.

 

Si atenem a l´orientacio de les montanyes respecte del sol, els valencians tenim “Solanes” o “Cara-sols”, no “Solàns” ni “Solells”, i “Ombries”, no “Bacs”, “Bagues”, “Obacs” i “Obagues”.

 

Continuant en les depressions dels territori, es curiosa l´afirmació de Rosselló, quan parlant de la paraula prerromana “barranc” diu: “…el concepte ha estat usurpat en aquest tros del País Valencià per la veu barranc…”. I es que en valencià, en general, tot lo que no son rius son barrancs, mentres catalans i castellans, coincidixen en restringir-ho ad aquells que son fondos, estrets,  i encaixats entre roques. En valencià, no es prodiga l´arabisme “rambla”. I per a barrancs menuts tenim la paraula “Barrancada”.

 

Respecte de la paraula “Clot”, Badia Margarit en “Les regles d´esquivar vocables…” diu: “…sabem que clot era propi de terres valencianes al tombant dels s. XV i XVI, i que sot (paraula catalana), es trobava al nord-est del territori. La documentació de clot que ha recollit el DCVB rebla el clau, per tal que tots els exemples antics que hi cita son de fonts valencianes…” I per a clots grans, tenim la paraula “Clotada”. Per a clots menuts, en les roques, tenim “Clocha”, paregut a “Codolla”, que no “cadolla” que es en castellà. Per cert, els valencians no tenim “Bòfies” catalanes.

 

Anem a per una atra paraula valenciana “Foya”. No entenc la rao per la qual, molesta especialment als catalanistes, front a unes atres. En el llibre de Eugeni S. Reig “Valencià en perill d´extinció” 2ª ed, consta que “…segons Joan Coromines, és d´origen mossàrab, pero segons Emili Casanova és un aragonesisme del segle XV” ¿Qué diu l´“il·l·lustrissim” Casanova? ¿aragonesisme del XV? Que, ¿qué? Anem a vore-la ¡en els Furs!: “Si alcu en les terres laurades, o en vinyes fara foyes, o cijes per pendre besties saluatges… per aquelles foyes, o cijes dan haura… Aquell qui fara foya, o cija en aquell loch on es publicament carrera…”. I es que Jaume I sabia que escrivia els Furs per als valencians, en valencià. La trobe, aplicada a un toponim en 1307, en la “Sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Monserrat”: “…que es en lo Puig Acebiat, damunt la foya de Millerola en la alqueria de Picaçent…” ¿No es cansaran mai els nostres catalanistes d´intentar desacreditar la llengua valenciana?

 

I seguim en la familia “Fondo”, “Fondó”, “Fondada”, “Fondalada”… No crec que hi haja ningu que discutixca la seua exclusiva valencianitat. Es demostra facilment per l´atac que patix actualment, substituint-se sistematicament “fondo” per “fons”. Jaume Roig en “Lo Spill” escrivia: “en hun clot tou / ffondo com pou”. Tant Al Udri, (1003-1085), com Al-Idrisi (1100-1172), citen “al-F.ndun”.

 

I per a tallar per hui, no queda mes que constatar que segons els propis catalanistes, els fenomens topografics dels que hem parlat fins ara, son: “de data mossàrab”; “molt valencià”; “supervivència de la toponimia mossàrab”; “típicament valencià”; “propi de terres valencianes”; “d´origen mossàrab”. I ne tenim alguns, que ni es troben en els diccionaris catalans. Es la rao per la qual yo em pregunte ¿A on recollons esta la toponimia catalana que no la trobe? I com hi haura “espaviladets” que es pensen que he anat a triar-la, ¡voran com no! ¡Aço no s´acabat!

 

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? (V)

 

Continuem parlant dels fenomens topografics valencians, base de la nostra toponimia.

 

Si la part mes alta de la montanya es allargada i plana estem front a una “Mola”, denominació practicament inexistent en Catalunya. Tambe trobem “Penyons”, hui en dia en el estigma de “castellanisme” per no existir en català, a pesar de que Coromines diu que no deu ser-ho, “…car penyó és molt estés en la top val.”

 

En la nostra toponimia tenim “Morros” “Morrets” i “Morrals”, per a nomenar roques prominents. ¡En l´odi que tenen els catalans a les paraules acabades en “o” i en “al”! De 1305 es document que parla “… del dit morral o cabeç de fita coberta entro al aljub…”

 

Per a passos entre montanyes tenim els “Collados” o “Colladets”, dels quals Corominas digué que no eren castellanisme, sino d´orige mossarap. Si el pas es estret, parlem de “Estret” o de “Gorgoncho”, no de “Congost” ni de “Afrau”. Vejam-ho en les “Afrontacions del terme de Cervera” de l´any 1322: “…a hun stret de roqua e passant lo barranch puga a hun moltó qui és en dret del dit stret…”. (En català nomes parlen d´“estret” si es de mar). Als dos costats d´un estret, coll o collado, solen estar els “Alts”. Molt abundant en toponimia valenciana des de “L’Alt de Mola” en Ares a “L´Alt de la Barcella” en Banyeres. A voltes es referix a la montanya més alta.  Es una denominació toponímica, que ni consta en la “Codificació dels topònims” del “Institut Cartografic de Catalunya”.

 

I tenim “Tallats”. “Penya-segat”, es una invencio indocumentada (En el Gran Diccionari de la Llengua Catalana han tingut vergonya de posar l´any de la primera documentacio) ¿Canviarem els nom al “Tallat dels Venters” de “La Romana”, al “Tallat de Navargues” de Carcaixent, o al “Tallat de l’Ainer” de L´Atzubia, per a dir-los la preciositat de “penya-segats”? (El “Centro nacional de información geográfica” del “Gobierno de España”, ya esta fent-ho. ¿Es d´informacio o d´invencio geografica?). Relacionat en els “tallats”, en valencià tenim “Despenyadors”,  “Cingles”, “Recingles” i “Recinglons”, no els catalans “Espadats”, “Timberes” o“Timbes”. (les timbes les fem jugant a cartes)

 

A les pendents de montanyes o barrancs diguem “Sospalmes” o “Aiguavessants” no “Aiguavés”. En elles podem trobar-nos “Esgoladors” no “Esllavissadors” ni “Relliscadors” ni “Llenegadors”.

 

Si pujem dalt del tot de la montanya, mai apleguem al “cim”, invencio catalana, de la qual el DCVB diu “no trobar-se la forma cim en cap document català antic”. Els valencians apleguem al “Cap”, al “Capoll”, al “Capsilló”,  al “Cop” o a la “Cima” de la montanya. (¿tindrem sinonims com per a tindre-nos que copiar una invencio catalana?). Cima no es castellanisme, a no ser que pensem que Bernat Fenollar estava castellanisat quan encriu: “quant vingue de l’alta cima”. Si el cap de la montanya acaba en punta, li diem “Pic”. L´existencia de “Picayos” i “Picachos” confirma que no es castellanisme.

 

I per les montanyes a on neva, no tenim “Pous de glaç”, tenim “Caves”, “Pous de neu” o “Neveres”

 

Respecte de “Cova”, l´existencia “Covatelles”, “covachons” i “covarchons”, demostra que els catalans no dugueren la paraula. No tenim les “Bores” catalanes. En les coves trobem “mugronets” i “canellons” per “estalagmites i estalactites. Mugró, es dir pitó de roca, es paraula toponimica valenciana (Mugró de la Saladella, Toll del Mugró…), del llati “mucro,-onis” que volia dir punta d´espasa o llança, de la qual parla Coromines  com a fenomen “mossàrab”. I per a coves en terra, tenim “Sima” i “Simeta”, que en valencià no te el significat de la “sima” castellana a la que diguem “Alvenc”. Vicenç M. Rosselló, en el llibre “Toponímia, geografia i cartografia”, parlant de “cova” diu: “Sima i simeta te el mateix significat”

En les nostres montanyes, poden produirse “Solsides”, no “Ensulsiades”, ni “Esllavissades” ni “Esfondraments” (Font de la Solsida en Finestrat)

 

Tambe les terres o pedres, poden ser orige de toponimia. I si parlem de terres o pedres que no tenen els catalans tenim per eixemple: “Terra Albardiç” o “llecorella”, “Cantals”, “Cascall”, “Pedres Codisses”, “Cudols”, “Llastres”, “Llombos”, “Llosmos”, “Machambró”, “Terra Pinyolada”, “Pedra Tosca”, “Tormos”, “Pedrots”, “Tap”, “Tap blau” i moltissimes mes.

 

La nostra toponimia nos mostra que els valencians anem anant per camins, “Caminals” o “Sendes”, no per no “Senderes” ni “Viaranys” ni “Caminois”, ni “Viarons”, ni, “Carreranys” ni “Tiranys”. Ausias March: “Quant per son mal hom ix d’aquella senda”. Els camins fan “Revoltes”, no “Corbes” i si es creuen fan “Creuers” o “Creullades”, no “Cruïlles”. Els catalans, no pujen “Costeres” sino “Costes”. La paraula “costera”, la tenim documentada en “El consolat del mar”: “…nau o leny qui primer serà ormejat en port o en plaja o en costera o en altre loch…” i en la carta de poblament de Quart de Poblet de 1334: “Item, que los dits pobladors sien tenguts laurar costeres...”. Les “pales” catalanes no son “costeres” valencianes. Si el terreny no te costera, en valencià es “Pla”, no “Planer”. Els valencians trobem “Racons” i “Racers” no la coentor de “Abrics”. Els catalans no troben ni “Replanells”, ni “Replanes” ni “Replaces”.

 

Si parlem de la vegetació tenim “Pinars” i “Pinades”, no “Pinedes”; “Malea” i “Brosseguerals” no “Bosquina”; “Matollar” no “Matasser”; “Tochars” i  “Espartals”, no “Espartars”; “Argilagars” no “Argelaguers”; “Albarzerals”, no “Esbarzerars”; “Coscollars” no “Garrigars”; “Timonedes” no “Farigolars”; “Cepellars” no  “Bruquerars”; “Romerals” no “Romaninars”; “Carrascals” no “Alzinars”; “Teixeres” no “Teixars”; “Fleixeres”, no “Freixedes”; “Margallonars” etc, etc etc Vorem toponimia que fa referencia a l´“Oró”, no a l´“Auró”, (“Torre de L’Oró”; Llucena);  a l´“Edra” no a la “Heura” (“Penya Edra”; Serra de Serrella), etc, etc etc. I tot, esta ben documentat. Per eixemple “colscolar” o “coscoylar” en el “Llibre del Repartiment” (Del llat. “cusculiu”).

 

En baixar de la montanya podem trobar-nos en “Bancalades” no “Feixaments” ni  “Assaplanaments” ni “Eglaonat”. Als  “Bancals” no els diguem ni “Sorts” ni “Peces”

 

Relacionat en l´economia de cria d´animals, en valencià tenim “Corrals” o “corralisses” no “Pletes” ni “pletius”. Tenim “Mallades”, no “cledes” i “Sesters”, no “sestadors”. Tenim “Colomers” i “Abellers”, no “Colomars” i “Abellars”. Trobarem “Colmenars” no “Ruscos d´abelles”. En català no existixen “Bovalars”, ni “Antuixans” ni…. El nostre ganado anava pels “Assagadors”, no per les “Carrerades”. Trobe “Assagador” en 1419 en “Documents per a la història de Vilafamés”: “Los quals camins e açagadors sien mollonats e fitats per dos bons homens de Vilafameç….” Segons Coromines, “Assagador”, prove del llatí “secutorium” i s´hauria mantes per via mossarap.

 

Hui continuem comprovant com els valencians tenim denominacions propies, que rara volta coincidixen en les catalanes (tambe en alguna ocasio coincidix valencià-castellà-català). I yo em pregunte: Si tant varen fer els catalans que vingueren, ¿com es que en la nostra toponimia no es veu ni un “Afrau”, ni un “Balç”, ni una “Bòfia” ni una “Bora”, ni un “Cim” ni un “Congost”, ni una “Cinglera”, ni un “Espadat”, ni una “Grallera”, ni una “Obaga”, ni una “Pala”, ni un “Passant”, ni un “Penya-segat”, ni un “Pujol”, ni un “Ras “, ni una “Rasa”, ni un “Roc”, ni un “Sot”, ni una “Timbera”, ni una “Tossa”, ni un “Tuc”, ni una “Tuca”, ni una “Tuta” ni un “Turó”, ni…ni…? ¿Se les deixaren en Catalunya? ¿Com es que no batejaren ningun fenomen topografic en tan precioses paraules? ¿Qui no els deixà?

 

Hem de saber, que els catalanistes, a voltes parlen de “aragonesismes”, i més ultimament, perque voldrien llevar-se de damunt el mal dit “mossarap” i no saben com. Diguent aixo donen per supost que lo demes son “catalanismes”, lo qual es mentira grossa com hem vist. Segurament deuen pensar que al poc de la conquista, es reuniren catalans i aragonesos i digueren: A vore: ¿A quina forma de montanya vas a possar-li tu el nom? I els aragonesos digueren: ¡Yo a la que esta a soles, es alta i acaba en punta! I els catalans digueren: ¡Yo a la que es grossa i acaba en pla! Aixina anaren repartint-se tots els fenomens topografics (guanyant els catalans, que eren mes espavilats ¡com no! “¡És clà com l´aiga!”). En acabant, s´organisaren comissions d´aragonessos i catalans per a que recorregueren tots els pobles de la geografia valenciana, ensenyant, uns als catalans, sobre com ho tenien que dir en aragones, i uns atres tenien la missio d´ensenyar als aragonessos sobre com ho tenien que dir en català. Prou ridicul ¿no? Puix crec que hi han catalanistes que s´ho creuen.

 

¿ES CATALANA LA TOPONIMIA VALENCIANA? ( i VI)

 

Si anem al capitul hidrologic, els rius valencians (tambe tenim “Riachols”), naixen en “Naiximents d´aigüa”, no en “Deus”. L´aigua pot “Sumar” (tenim per eixemple la Font del sumadoret d´Alcoy), mai “Traspua” ni “Remintola”. Suma dels “Clavills” i “Badalls” o “Quebrasses”, no de les “Clivelles” (1ª documentacio en català ¡en 1839!) ni de les “Escletxes” (1ª doc. ¡en 1803!). Tambe pot “brollar”, per lo que tenim “Brolladors” (com el Brollador de la Pedrera d´Elig), no “Brolls”, per a on “Brolla” i no “Raja” l´aigua. Les nostres fonts tenen “Chorros”, “Chorradors” i “Chorrolls” que no tenen les catalanes.

 

L´aigua naixcuda, pot correr “Cavallera” pel seu “Caixer” no pel “Buc”. De 1693, son les obres de “renovaçió de la Esglesia Parrochial dels gloriosos Sants Juans Batiste y Evangeliste…” Llegim: “…de vn pam a dos de amplaria, y de fondaria lo que hauran menester per a que puga eixir la aigua cavallerament…”

 

Format el riu, este pot tindre “Raconades”, o “Algoleges”, no “recolzades” ni “meandres” (castellanisme català documentat ¡en 1868!) De la carta de poblament als musulmans de Sumacarcer de 1403 tenim: “…traure farà de novellament alguna algoleja, alguna roca o troç de terra e en aquella algoleja sembrarà adaça o paniz…”. De 1618 llegim: “…y enunda les algoleches de Alberich…” Un derivat, “sangolejar”, continua viu hui en dia. Constantí Llombart, donava fe en “El pare Mulet y bou solt”: “Velar sobre eixe niu d´anchels que dormen / Pegant sangolechaes d´eixos tendres”. A on es dete la corrent, fa “Remels”, no “Rabeig”. En els rius valencians, no trobem ni “Rescloses” ni “Peixeres”, trobem “Assuts”. Les “Riuades”, que no “Rierades”, deixen “Solades”, no “Terra de les Escurades” (¿la terra d´escurar es la terreta?). A la contornada del riu, es creen “Riberes” no “Ribes”

En certes condicions, als “deus” catalans, tambe els diguem “Ullals”, i si per conte d´eixir s´en va l´aigüa, tenim “Engolidors”, no “Dragadors”. Per un “Alvertenc” o “Alvertent” igual ix aigua que se la chupla. Per a taure l´aigüa de baix terra fem pous, i tambe tenim algun “Pouacho”. Ademes de “basses”, tenim “Badines”. I tambe trobarem “Gachulls”,  “Fanguchars” i “Tarquimars” que no tenen els catalans.

 

Si estudiem la toponimia prelitoral i litoral, Rosselló, en el llibre citat, parlant de la “restinga” catalana (castellanisme ¡de 1868!), diu: “No serà sobrer fer al·lusió a un topònim valencià coincident…) i parla de la “Devesa”. Els catalans han de dir “Terreny aigualós”, per a lo que els valencians tenim, segons Rosselló la “valencianíssima paraula” “Marjal”. I tenim “Albuferes”, no “Buferes”, que… L´aigua ix a la mar per les “Goles” no pels “Golerons”. Respecte dels “Marenys”, diu Rossello: “…interessant paral·lel valencià –tal volta precatalà- de maresme”. Ademes, els valencians tenim “Begues”, entre atres “La Bega de Cullera”, “mot problemàtic” segons Rosselló, perque com els catalans no el tenen, han de dir “Plana fèrtil”. Bega, segons Corominas, es d´estrat prerromà. Acostant-nos a la plaja tenim “Montanyars” no “cordo de dunes” ni “dunes”, castellanisme documentat en català per primera volta en 1696. Coromines diu que “Montanyar” “…Es el nom valencià de les dunes que constato en us des de la costa”. El DCVB, erra la definicio i dona una cita de 1433. N´aporte un atra del “Sermo de la Conquista”  de Gaspar Blay Arbuxech (1666): “…que estigueren emboscats entre els canyars u montanyars de la vora de la mar.” Els montanyars son d´“Arena”, no de “Sorra”.

 

Si entrem en la mar i la plaja es d´arena, a poca distancia de la “Vora” que no de la “Riba”, poden formar-se “Arenals”, no “Sorrals” ni “Barres de sorra”. (En valencià, les “ribes” o “ribaços” es troben entre els abancalaments). Podem trobar-nos en “Alguers” que no “Algars”. Quan comença una montanya submarina, estem en la “Barbada”, no en les “Vessants d´una timbera submarina”, i podem trobarnos en “Secanys” o “Secanyos”, no en “Secs” ni “Esculls sota l´aigua”. (La paraula “secany”, es troba documentada en el “Liber Elegantiarum” de Joan Esteve). En alguns llocs diguem “Renegada”, a la “Restinga sotaiguada” catalana. I si anem molt a fora apleguem al “Pelec”, que no “Pèlag” i en consequencia en valencià es diu “Archipelec” no “arxipèlag”. Els nostres peixcadors estan atents a les “Faroles” no als “Fars” i entren al port per l´“Escollera” no per l´“Escullera”

 

Si entrem en la toponimia del regadiu tenim “Senies” no “Sínies”; “Almenares”, no “Alimàries”; “Sequies”, “Sequiols” “Sequions” i “Sequioles” no “Sèquies”; “Canal” es femeni, no masculi. I els catalans no entenen ni chufa si els diguem que tenim: “Aldufes”,  “Boqueres”, “Braçals”, “Cadufs”, “Escorredors”, “Estalladors”, “Files”, “Filloles”, “Motes”, “Parades”, “Partidors”, “Regachols”, “Reguers”, “Reguerons”, “Rolls”, “Sistars”, “Tandes”, “Trastelladors”… Quan Jaume Roig en “lo Spill” escriu. “per rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles /  rolls e filloles”, dona mostra de que parlava el  romanç “sera ’n romanç… de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent, Soterna”, es dir, la llengua valenciana.

 

I en fi, en un mapa toponimic en llengua valenciana, de l´industria de la terra, trobariem “Algepsars” no “Guixeres”, “Cantereries” o “Rajolars”, no “Terrisseries”…No voriem “Places de toros”, voriem “Places de bous”, ni “Dipòsits”, sino “Deposits”, ni

“Cementiris” sino “Cementeris”, en la tercera “e” ben oberta.

 

Per tot lo que hem vist, Vicenç M. Rosselló, parlant de toponimia valenciana diu en la p.146 de “Toponímia, geografia i cartografia”: “Diverses designacions amb prou feines són localitzades fora del domini valencià.” ¿No es esta frase una demostració de la desvergonya que tenen catalans i catalanistes de voler apropiar-se de la toponimia valenciana? I es que, que la toponimia valenciana, es valenciana, que pareix una favada aixina dita, crec que els lladres, no ho tenen tan clar. Una mostra de toponimia catalana: en “El cartulario de Tavernoles”, en document de 1041 (p. 43) llegim: “in villa Cabrisax et de occidentis in serra Merdosa…” i en la p. 86 tenim “…in rivum Merder…”. ¿Els sorpren que els valencians no tingam serres merdoses ni rius merders?

 

Estic convençut, que eixiran alguns que diran que “aço” o “allo” es diu en Tortosa, en Lleida o en La Matarranya. No es casualitat que tant Tortosa com Lleida com La Matarranya tenien una important poblacio autoctona baix el poder dels musulmans, previament a canviar a poder cristia. I referent a Tortosa, recordar lo que digué Antoni de Puigblanch, a qui es sol clavar en la “prerenaixença” catalana i que, naixcut en Mataró l´any 1775, va escriure en “Opúsculos gramático-satíricos…”: “Que Vallfogona  tropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bien valenciano que catalán…”.

Catalans i catalanistes, volen engolir-s´ho tot, com si foren una revolta de riu. I en tot rebolicat, fer un empastre que fa oix, un “valencat” o “catlencià”, a on no s´aclarixca ningu. (aixo sí, encabudits en dir a tot “català”) En la rao en les nostres mans, pense que podrem parar-los els peus.

 

En esta serie d´articuls, hem vist castellanismes dels catalans com “restinga” “duna” o “meandre” (Els catalans tenen dret divi a tindre castellanismes ¡Aixo podiem fer!, ara els valencians ¡Aixo son atres calces!). Hem vist paraules catalanes, sense gens de tradicio lliteraria, com “turó”, “clivella” o “escletxa” I hem vist milantamil paraules propies i genuines de la llengua valenciana. I yo em pregunte: ¿Quina es la rao per la qual tenim que dur darrere eixos “penjolls” catalans, que son repetits i escampats innecesariament, en televisions publiques i escoles, tinguent paraules valencianes en moltissima mes tradicio? ¿Per qué nos martirisen els oits en Canal 9 o Punt 2 en eixes “perles”? Per a evitar eixe martiri, tinc per norma, a les tres catalanades canviar de canal, rao per la qual, normalment no veig les televisions ¿valencianes? ni un minut al dia. Esta clar que en alguns es total desconeiximent de la llengua valenciana. Pero en els mes, es pur colaboracionisme catalaniste descarat i consentit per els que manen, que del tema de l´identitat valenciana passen mes que dels de la musica i els que la toquen, deixant actuar a plaer al catalanisme mes radical. I no puc entendre com hi ha gent que pareix que s´entabuixen davant d´eixes “essencies” catalanes, encara que facen pudor.

 

I per a acabar, crec que es important dir, que en esta serie d´articuls, hem vist la llengua arrailada a la terra, la llengua que naix de la terra. Els catalanistes propaguen que els reconquistadors ho feren tot de nou i aixo no es mes que una enganyifa catalanera sense trellat. No es tan facil tirar de sa casa als propietaris. I els propietaris erem i som -de moment- els valencians. El desarrailament de la terra que hi ha en la societat de hui en dia, es lo que obri els forats per a que furgue el cuc del catalanisme. No hi ha dubte de que es donà la continuïtat social i llingüistica, entre el poble autocton valencià -els descendents dels iberorromans (cristians o islamisats)-,  anteriors a la vinguda de Jaume I, i el poble valencià posterior a Jaume I. Els qui vingueren en ell, dugueren diversos romanços en formació que interactuaren en el romanç valencià, fent naixer i evolucionar la nostra llengua valenciana. Es indiscutible que la llengua valenciana lliteraria tingue influencies, tant del llati, com d´una llengua afi: la llengua d´oc, considerada llengua franca en aquells moment, que posteriorment fon considerada en estes terres com a llengua “antiga” i nomenada “llemosi”. Ho vorem en mes detall.