Vicente L. Simó
Santonja
Pense que després de tres
dies de reflexió sobre aquell, per alguns vigent, mal d'Almansa, algú pot
tindre mal de pancha, o qui sap si dolor coral. Indicada la dieta, els recorde
la que en el seu Spill recomanava Jaume Roig: "Per exerçici/ de ma persona,/
alguna stona/ yo cave'n l'ort/ per mon deport,/ apres passeje/ fins que
fameje;/ dijous, dumenge / e dimarts, menge/ carn sense greix/ los tres jorns,
peix/ l'u, aigua i pa;/ si no'm trompsa/ pa i vi vermell" (vv.
15680-15693, per al qui dubte). I com estem en divendres, nos toca abstinència
d'aigua (o vi vermell) i pa. I que millor abstinència, que un romancet sobre la
nostra, meua i seua, benvolguda llengua valenciana.
L'editorial l'Oronella acaba
de publicar el 'De Vinis' d'Arnau de Vilanova, en una
introducció, transcripció (del text llatí), traducció i notes, feta per mi
(Nota: açò no és propaganda de venda, sino justícia meua, particular, cap una
editorial: L'Oronella, gràcies a la qual, en bona part, persistixen les
publicacions en llengua valenciana 'formal', és un dir séria, i no poc formal
com nos califica la 'convergent' AVL. ¡Si volen, que vinguen a raonar-me la
poca formalitat del llatí d'Arnau i de la meua traducció al valencià).
Puix be, Arnau de Vilanova,
naturalment inclòs dins de la lliteratura catalana, per pur robo, es referix a
una recepta màgica: "Vi aiguat, 'enganyabovos' dels malalts. La boca d'una
ampolla es tapa en un dit i, mantenint-lo aixina, s'introduix en un veixell ple
de vi roig (negre) tal qual i olorific. I quan l'ampolla està al fondo, s'alça
el dit, mantenint-la baix del vi. Per a extraure-la es repetix el cami invers,
superposat el dit. Quan l'ampolla està fora, pot servir-se i son contingut
tindrà el color del vi i un modic sabor, en lo que s'enganya al malalt".
Ya em diran vostés. Es
tracta d'aigua pura disfrassada per un procediment màgic. Deu ser molt
important això del dit que tapa, destapa i torna a tapar, pero crec que molt
malament deu estar el malalt per a creure's l'enganyabovos. I no dic res si és
una persona sana que fa dieta... pot entrar-li una fam... desesperada.
El mateix Arnau escrigué en llatí un 'Regimen Sanitatis' dedicat a Jaume II, el
qual encarregà al cirugià Berenguer Sarriera (com ya he dit moltes vegades,
pero cal repetir-ho, com gota d'aigua sobre pedra) que fera traducció al
'català', per tal que sa muller Na Blanca, poguera entendre'l. I el tal
Sarriera complí l'encàrrec escrivint: "he traslladat de llatí en romanç,
tresllade aquest llibre de llatí en romanç". Lo que vol dir, al sà i al
pla que entre 1305 i 1310 data de la traducció, la paraula 'català', com a
llengua, no era gens coneguda. Ademés raona sobre la dificultat de traduir
llibres de medicina 'que a penes poden metre en romanç', per lo qual deu
corregir-se 'ab aquell del llatí'.
Sarriera ho tenia clar. ¿Per
qué la confusió científica actual? ¿Qué nos ensenyaren els catalans
acompanyants de Jaume I, el català o el seu romanç, sent com era i es llògic
que els valencians, no muts, parlaven el seu propi romanç? Be, sempre nos queda
l'opció ¿científica?, de pensar que Sarriera era un 'ruc', acientífic, ignorant
i ignoscent, de que escrivia 'romanç' quan devia escriure 'català'.
Lo més important de la
ciència, i dels científics és la congruència. I si Sarriera
que no era precisament un ruc, dia 'romanç', és perque encara no s'havia
descobert el nom omnipresent de 'català'. Miren per a on, una dieta d'aigua,
disfrassada o no de vi negre, al remat, nos porta, 'tots dins d'una séquia',
com la caragolada de Chimo... al català de certs 'rucaires'.
No hay comentarios:
Publicar un comentario