viernes, 8 de septiembre de 2017

TIRANT LO BLANCH

Per

Joaquín Serrano Yuste

No vaig a contar-los la historia d’este bell llibre de cavalleries, escrit pel cavaller valencià Joanot Martorell el qual ya era elogiat per Cervantes, perque suponc que la majoria de vostes ho hauran llegit en alguna de les seues innumerables edicions, i si no es aixina es recomane que ho facen, per a que puguen comprovar que en el sigle XV s’escrivien en Valencia obres lliteraries de la major altura. Pero si que tratare de puntualisar uns extrems que incompressiblement per a mi, per ignorancia o tal vegada per no deixar que hem llaven el cervell, hi ha encara gent que’ls fica en qüestio.
Escomençare per les transcripcions lliterals de parts del “Prolech” i del “Deo Gracias”.
[…] Mes encara de portoguesa en VULGAR VALENCIANA, per ço que la nacio d’on yo so natural sen puxa alegrar e molt ajudar per lo tants e tan insignes actes com hi son.[…]
[…] Com evident experiencia mostre la debilitat de la nostra memoria, sots metent facilment a oblivio, no solament los actes per longitut de temps envellits mes encara los actes freschs de nostres dies […]
[…] Aci feneix lo libre del valeros e strenu cavaller TIRANT LO BLANCH, Princep e Cesar del Imperi Grech de Contestinoble. Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres en vulgar LENGUA VALENCIANA, per lo magnifich e virtuos cavaller mossen Johanot Martorell. […]
[…] Fon acabada de emprentar la present obra en la Ciutat de Valencia, a vint del mes de Nohembre del any de la nativitat de nostre Senyor Deu Jesucrist mil quatrecents noranta. […]
Com dia la meua yaya , mes clar aigua, es tan obvi que es molt dificil contradir-ho i absurt justificar-ho, es com demostrar que dos més dos son quatre o que el cavall blanc de Santiago era d’este lluminos color. El text nos diu primer que res que està escrit en VALENCIÀ, llengua que per aquella epoca va aplegar al seu Sigle d’Or, ans que el castellà i que encara hui no han alcansat les demes llengües espanyoles, i en segon lloc que el nom del personage i protagonista, heroe i cavaller es TIRANT LO BLANCH, en valencià classic, idioma en el que s’escriu i per tant en el que se denomina tot el seu contingut incluint el titul que s’ha transmitit en multiples edicions i per mig de generacions.
Ademes nos indica moltes atres coses, com que l’any 1490, en el que s’imprimix en Valencia, a on es trobava les primeres i més importants imprentes de la Peninsula, entre elles la de Nicolau Spindeler, com foc de primer orde internacional que era en eixe moment. Tambe conté un avis per a navegants, premonitori del tormentos futur en el que vivim, en el que s’obliden moltes coses si no estan escrites, i no a soles s’obliden lo que es pijor, es tergiversen i manipulen en funcio de foscs interessos torticers. Nos diuen qui es l’autor, com era la llengua valenciana migeval i atres moltes coses.
Com hem resenyat s’han realisat multitut d’edicions, les primeres: la principal en 1490 en Valencia de la que es va fer un tirage de 715 eixemplars i que s’anomenava Tirant Lo Blanch, la de Valladolid de 1511 en la denominacio Tirante el Blanco o les de Venecia de 1538, 1566 i 1611 en el titul Tirante il Bianco, tot aixo demostra atra evidencia, en cada llengua es va designar pel nom del protagonista traduït ad este idioma, aixina en català es Tirant lo Blanc en “c”, pero en valencià des de la primera fins a hui sempre ha segut Blanch en “ch” i qui no ho veja o esta sent enganyat o es un manipulador que canvia la realitat, nostra historia i la cultura de tot un poble creador de la mateixa i d’atres moltes obres significatives de la cultura mundial, que no permetra que se les arrebaten impunement al poble valencià.


¿TIENE ARZALLUS PIE DE CABRA?


Por Ricardo García Moya

Las Provincias 17 de Marzo de 1994



Euskalerría, paraíso agridulce; embriaga  la  mente y provoca sentimientos dionisíacos, casi satánicos, en algunos vascos. Los expertos -desde Torquemada a Corcuera- jamás comprendieron el hechizo e ignoraron el origen del mal; aunque un perspicaz jesuita, en 1649, ya advirtió que Vasconia dependía de unos señores de Vizcaya descendientes "de una mujer que tenía pie de cabra" (Nieremberg, I.: Curiosa filosofía. Alcalá, 1649, p. 97) y, ante la evidencia, sentenciaba que "demonio fue". Esto explicaría, quizá, el fenómeno ETA y la aparente malignidad de ciertos políticos.
Lizondo, por tanto, tendría que ser cauto con estos personajes y, por si las moscas, observar si Arzallus tiene extremidades humanas o de cabra. En el primer caso podría coaligarse, siempre que no hubieran sorpresas como la que tuve con Aramendi, un chovinista gastronómico que -devorando chuletones en su caserío de Tolosa- reconoció que "la ternera de aquí (Guipúzcoa) no vale nada; la buena es la gallega". EI vino había sincerado su lengua, pero no hasta el punto de descubrir el pluriempleo que desarrollaba. Pasado el tiempo, la policía encontró en su frigorífico -además de la obligada txistorra y queso de Idiazábal- más de ocho millones procedentes del secuestro de Suñer.
EI Pais Vasco ofrece más sorpresas que Disneylandia. EI verano último, antes de degustar un txangurro en  Hondarribia,  nos sorprendió en el Jaizkibel una ráfaga de ametralladora excesivamente cercana. Era la Guardia Civil en prácticas de tiro que sugería, cetme en mano, que abandonáramos el lugar. Hay que aclarar que el Jaizkibel, además de escenario de competiciones ciclistas, es socorrido desembarcadero de etarras venidos  de  la  cercana Francia.
Euskalerría  está ensombrecida por recuerdos de policías y etarras muertos, rara es la familia que no tiene un nombre en la mortal lista. Y es que nos encontramos en un vaivén de la historia, opuesto al de aquellos vizcaínos que contribuyeron -también con sus vidas-a la formación de España.
La españolidad era un concepto defendido con pasión en Vasconia. Incluso en 1803, el presbítero Astarloa pregonaba que el nombre de España era vasco: "no hay derecho para buscar la etimología de la voz España fuera de nuestra península. En Vascuence esta voz, sin quitar ni poner letra alguna, significa el labio o extremidad. La analogía es bellísima, pues la España es labio o extremidad del mundo". (Astarloa, P.: Apología de la lengua  vascongada,  Madrid  1803 pág . 135) .
Astarloa, políglota que conocía desde el idioma alemán al tonquinés, insistía en pregonar el origen vasco del topónimo: "es casi evidente que la lengua vascongada fue la primera que se habló en España. ¨Quién, en fin, puso a nuestro continente aquel nombre de España?". Denominar a nuestra península "continente" respondía a la peculiar idiosincrasia vasca de hiperbolizar  lo  amado. También recogía que "la terminación Ola, nota de localidad, nos hace ver que el paraje o lugar es redondo", de ahí que aparezca  incluida la valenciana Oriola en libros de toponimia vasca.
La trabazón de vascos y casteIlanos fue tan intensa que, aun en el siglo XVI, se hablaba vascuence en pueblos como el toledano Orche: "familias de Vizcaya poblaron una villa en lo alto de aquel monte, que en su lengua vascuenca (sic) Ilamaron Orche, y aún viven en aquellos pueblos, cuyo hábito y lengua duró  hasta  nuestros abuelos". (Pérez M.: Theatro del Mundo. Granada 1606, f. 135) .
EI poder de Castilla se sustentó con barcos y hombres de Vasconia. Cuando Felipe II se presenta en  Inglaterra  para celebrar su boda con María Tudor, es custodiado por "naos guipuzcoanas y vizcaynas" (Herrero, A.: Historia, Valladolid 1606). Los vascos eran parte activa del poder expansionista castellano al estar integrados voluntariamente en la estructura imperial, y no sólo como militares. El tesorero de Isabel de Castilla, por ejemplo, era López Larrazaga de Oñate;  aunque como ocurre ahora, la financiación de proyectos como el viaje de Colón salió del Reino de Valencia.
Los vascos se enorgullecían de pertenecer a España. Hoy sucede lo contrario: el kaskagorri Luis Camarero López (¡qué apellidos tan vascos!) en las pasadas fiestas de Bilbao, golpeaba inmisericorde a un ertzaina de Arzallus que defendía la presencia de la bandera española.
La situación es rocambolesca; hijos de burgaleses, toledanos y albaceteños luchan junto a ETA y el catalanismo para desintegrar la nación que sus antepasados formaron.
Tal como está la situación, con el  discriminatorio  pacto  político que saquea y destruye España en beneficio de Cataluña y altos cargos del PSOE, ¿por qué rechazar una alianza entre valencianos de UV, vascos del PNV, canarios de la CC, aragoneses del PAR, gallegos de CG y mallorquines de UM?
Y la verdad es que el proyecto tiene gracia, pues Lizondo y ArzaIlus, quizá sin proponérselo, están reconstruyendo  España  con  su Coalición Nacionalista al unir regiones vampirizadas por la suicida política  procatalana  del  PSOE. Aunque hay que ser prudentes, pues pudiera haber algún que otro "pie de cabra" camuflado entre los firmantes.



TEXTOS MAULETS Y BOTIFLERS


 Por Ricardo García Moya
 Las Provincias 27 de Abril de 1999

Desde hace décadas, la inmersión trata de convertir en fiesta el 25 de abril, día que los valencianos hemos ignorado siempre. Quieren que sustituya al 9 de Octubre y, por este motivo, intentan que los comercios abran en la fecha más solemne de nuestra historia, o que se firme una paz de opereta. Los que viven de la inmersión volverán a proclamar que son seguidores de heroicos maulets que lucharon contra Felipe V (el de la cabeza abajo en Játiva), defendiendo "la nostra Ilengua el 25 d'abril de 1707". Aunque la documentación diga lo contrario.
Cinco de la tarde del 24 de junio de 1706. EI rey maulet Carlos III, sombrero de plumas blancas y atrevidos tacones, entraba en el santuario de Montserrat acompañado del estruendo de campanas, chirimías, clarines y vítores. La crónica de la estancia del soberano y alto mando maulet en Montserrat se publicó a los pocos días en Barcelona por Rafael Figueró, al que los maulets habían nombrado "impresor del rey". Lo raro es que una obra destinada al lector maulet y en plena contienda por defender la lengua catalana está... ¡en castellano! (Figueró, R.: "Exemplares acciones de nuestro Rey Carlos III", Barcelona, 1706). Otro detalle: el rey maulet subió al camarín de la Virgen de Montserrat a las 2 de la tarde del 27 de junio "para despedirse" y dejó un folio autógrafo que contenía devotas poesías... ¡en castellano!
Los maulets de 1707 promocionaban el castellano de igual modo que Consuelo Císcar el catalán. En Valencia, entre 1705 y 1707, los maulets acudían en masa a saborear el teatro de Calderón, Moreto, Fragoso, etc. EI pueblo asistía entusiasmado a las representaciones de "Los amantes de Teruel", "EI duque de Osuna", " Los tejedores de Segovia", etc. La programación teatral maulet, hasta el día de la batalla de Almansa, fue en idioma castellano.
En octubre de 1706 el rey maulet visita Valencia. AI Ilegar al arco triunfal construido en las torres de Quart, los maulets dieron la señal para que -en honor de Carlos de Austria- se interpretaran canciones compuestas en castellano (y con la torpeza de aludir al austríaco como "garçon bello"). Los maulets, desde el Consejo de Ciento en Barcelona hasta los diputados del Reino se dirigían en castellano a Carlos III, monarca que contestaba en castellano. La crónica de lo sucedido en Valencia fue llevada a uña de caballo a Barcelona, siendo publicada en diciembre de 1706 por Francisco Guasch en castellano.
Son significativas las crónicas de los dos juramentos forales efectuados en octubre de 1706: el del maulet Carlos III, en Valencia, y el del virrey botifler Luis Belluga, en Orihuela. La primera está en castellano; la segunda, en valenciano. EI texto oriolano describe cómo en la "Real Capella de la Sta. Yglesia Catedral de Oriola (...) agenollat davant del sitial que se li posa en dita Real Capella jura a Deu (...) dits carrecs de Virrey Governador y que observara aquells furs". EI nombramiento lo había firmado en Jadraque el rey Felip Ouint (el que meses después suprimiría los Fueros).
No existía guerra entre Valencia y Castilla, sino entre potencias extranjeras que apoyaban al francés Felipe y al austríaco Carlos. EI núcleo de los ejércitos lo formaban mercenarios portugueses, ingleses y franceses, que luchaban por la soldada en moneda inglesa; aunque también participaron centenares de italianos, valencianos, navarros, etc. Así, entre los maulets que defendieron Barcelona hasta 1714 estaba "el famoso Tercio de Castellanos". Para los valencianos de 1707 el enemigo continuaba siendo el pirata islámico que, periódicamente, saqueaba las costas del Reino. Cuando Carlos III entra en Valencia en octubre de 1706, los maulets "rinden vasallaje al Aguila del Imperio, porque viva y triunfe nuestro Rey Carlos III; para que exalte la Iglesia y confunda al agareno" (Guasch, F.: "Entrada de nuestro rey Carlos III en Valencia". Barcelona, 1706). Confundir al agareno significaba "echar a perder, destruir al islámico". Las prensas de Barcelona destinadas a la propaganda bélica y dirigidas por Figueró seguían editando obras en castellano antes y después del 25 de abril de 1707. En marzo salía la crónica de la "Militar entrada de Carlos III en Barcelona", y en agosto leían los catalanes las vicisitudes de la flota maulet en Italia.
Resumiendo: el castellano fue idioma vehicular de los maulets; por el contrario, en las crónicas de los botiflers hallamos la lengua valenciana. Esa que ahora es reciclada en conffeti por las comisarías enquistadas en bibliotecas públicas y centros de enseñanza del Reino. Los trituradores no tienen enfrente a los Jurados botiflers de Valencia que, en 1707, se opusieron al Decreto de Nueva Planta. Su destino fue la prisión de Pamplona.


                                 

TEXTO REMITIDO A LA UNION EUROPEA



Los textos remitidos por los gobiernos valenciano y catalán estaban escritos casi exclusivamente en catalán, no siendo cierto lo manifestado por el Conseller González Pons de que la filtración desde Valencia a Barcelona sirviera para que estuvieran totalmente en valenciano.

Las versiones son casi idénticas por lo que, aún cuando se entregaron cuatro 4 tomos y aunque en la portada de uno pusiera Catalunya y en la de otro, Comunidad Valenciana; en realidad entregaron tres versiones. Esto nos supone a los valencianos que conocemos nuestra lengua y la usamos escrita y hablada, una tremenda decepción a que tras un supuesto texto “en valenciano” lo que verdaderamente había era una traducción de la constitución europea bastante catalanizada según las normas del Institut d' Estudios Catalans -ni siquiera en las del 32 o Castelló -que son las que por desgracia aplica la Academia Valenciana de la Lengua pues mantiene dependencia y sucursalismo con aquel- con algunos retoques autóctonos valencianos para evitar suspicacias.

Aunque en el texto habían palabras valencianas, -lo cual es de agradecer solo en mínima parte-, el resto estaba semántica, morfológica, ortográfica y léxicamente en catalán. Una explosiva y dañina mezcla antinatura e ilegal de dos lenguas que ha creado confusión y polémica.

El uso normativo sobre la base “fabriana” del Institut d'Estudis Catalans (IEC) y de l' Acadèmia Valenciana de la Lengua (AVL) responde a una unidad de acción pactada por ambos y sustentada sobre la doble militancia de determinados miembros de la AVL que lo son también del IEC, lo que explica que en la web de la AVL se ubique el diccionario de dicho instituto.

Asi que, la AVL está vendida al catalanismo y bien poco de valenciana o autóctona tiene, como organismo valenciano mal-creado por Zaplana y Pla bajo la batuta de Pujol. Resultaron gravísimas las intromisiones del Maragall y de Carod anunciando la impugnación y recurso de la presentación de un texto “en valenciano”. Al margen de la discutible escritura del texto que he explicado antes, ellos aprovecharon para negar la sustantividad, la personalidad propia histórica, la oficialidad y la legalidad del idioma valenciano. Sin embargo, la actuación de Zapatero es pusilánime , tibia, débil y acobardada por ceder ante aquellos.

Con más razón cuando se sabe que fue Zapatero, nervioso e impaciente, quien llamó constantemente a Carod a su móvil para citarle en Moncloa. Carod no le tomó las llamadas hasta tarde tras su conferencia en Forum Europa. El líder independentista se hizo de rogar y con cara de satisfacción le bailó manteniendo aguardando a un desesperado Zapatero. Este detalle es muy significativo. Le tiene cogido de los c...Y ZP, con tal de salvar presupuestos y su sillón presidencial, se baja los p...

Los consellers valencianos Gema Amor y Esteban González Pons -quien fue el gracioso que solicitó quitar lo de "valenciana" al nombre de la Generalitat- no destacan precisamente por conocimientos en valenciano. Respondiendo a sus manifestaciones en las que alegaban que "por primera vez se reconocerá oficialmente al valenciano en las instituciones europeas traducida por el Gobierno Valenciano y conformada por la Academia Valenciana de la Lengua”; cabe recordarles que esto no es cierto.
O van de farol, se equivocan, les falla la memoria o pecan de ignorantes. No es ésta la primera vez. La lengua valenciana ya es oficial y así está reconocida en Europa desde el 5 de noviembre de 1992 tras la aprobación de la Carta Europea de Lenguas Minoritarias a la que se adjuntó el informe del comité de expertos de fecha 13 de febrero de 1991 en cuya página 80 se reconoce el catalán y en la 81, totalmente diferenciada, el valenciano.

Asimismo el pleno del Parlamento Europeo aprobó la denominada “Killilea Resolution” en la que en su documento técnico anexo figura reconocida la lengua valenciana (Pág. 49) diferenciada del catalán (pág. 21). Si desde entonces, el valenciano ya es oficial y está reconocido, ¿cómo osan Maragall, Carod y Zapatero actuar en contra e intentar vulnerar un acuerdo aprobado por España y resto de la UE? ¿Por qué no respetan las legalidades europea y estatutaria? ¿Hace falta que les refresquemos la memoria? Nadie cita la “Killilea Resolution”. De esto nadie se acuerda ni quiere acordarse o no les interesa. Ni a Maragall & Carod -pues desean aprovechar la polémica para sus pretensiones y aspiraciones políticas con la excusa de una discutible unidad lingüística- ni Zapatero -pues desea pasar a la posteridad como el presidente que rubricó la Constitución Europea pacífica y consensuadamente- ni a Camps -pues seguirá usando la traducción como arma contra ambos, derecha contra izquierdas: contra Madrid y Barcelona, versus ZP, Maragall y Carod.

En definitiva, ganan o desean ganar los políticos implicados, por intereses. Pierde la Comunidad Valenciana, pierde la lengua valenciana -reconocida por Killilea y presente en la Carta de Lenguas Minoritarias- y perdemos los valencianos, como siempre, desde la batalla de Almansa en 1707 -297años perdiendo-. Somos moneda de cambio, juguete caprichoso y objeto del deseo ambicioso de todos ellos. Políticos 5- Valencia 0. Lamentable

Josep Esteve Rico Sogorb LILEA, POLÍTICOS 5-VALENCIA 0



TERCER SALÓN VALENCIANO DEL LIBRO, ¿VALENCIANO?

   Joan Benet

   Hace unos días fui al, 3er Salón Valenciano del Libro, el cual se hizo en el Monasterio de San Miquel de los Reyes, sede de nuestra conocida, A.V.L., por cierto, de entre todos los lugares que podían haber elegido para hundir más al valenciano, han elegido un antiguo templo, un antiguo lugar de culto cristiano, donde todavía están las imágenes de los santos, sobre todo la de San Miguel, que preside del gran salón.

   Con respecto a la exposición, pues hay una palabra que puede definir todo lo que he visto, "Pancatalanismo".
   Si es un salón del libro valenciano, habían cosas que estaban de más, por ejemplo todos los libros que hacían referencia  a todo lo catalán, o sea, gramática catalana, la Cataluña de..., la Cataluña vista por..., lo catalán con respecto...  biografías de gente catalana y pancatalanistas como Pompeu i Fabra, editoriales catalanas haciendo publicidad de sus libros escritos en catalán, y de temas catalanes.
   Tengo que decir en honor a la verdad que también encontré, sólo un libro, que hacía referencia al mallorquín, pero también tengo que decir que no hablaba sólo del mallorquín, sino que ese libro hacía referencia al mallorquín con respecto al valenciano y al catalán.
   Para que nadie pueda decir nada, también tengo que decir que yo no conozco todo el fondo literario de la exposición. Yo estoy hablando de los libros que pude ver en las casi tres horas que estuve viendo la exposición.
   Para amenizar el paseo por la exposición, de fondo se escuchaba música supuestamente valenciana, pero cuando dejaba de ser música de fondo y escuchabas la letra, de dabas cuenta que donde era la música.
   La A.V.L., esa entidad que se autodenomina, "valenciana", debería de no haber dejado que en éste acontecimiento tan valenciano como es su salón del libro, todo lo catalán se haya podido pasear a derecha e izquierda, y arriba y abajo. Esto sólo me lleva a pensar que la A.V.L. no tiene ningún interés  en que la lengua valenciana vuelva a tener el esplendor y la gloria, esa misma gloria que en su momento la llevó a tener el primer Siglo de Oro de una lengua romance.
   Puede haber gente que cuando lea este texto pueda decir, ¿Y que de malo tiene que hayan libros que hagan referencia a todo lo catalán y que estén escritos en catalán? Pues si ese caso se da, a toda esa gente tengo que decirles que si han dejado que hayan libros escritos haciendo referencia a cualquier tema catalán, ¿Por qué no habían libros escritos en gallego, en alemán en suahili... y haciendo referencia a sus respectivos lugares de procedencia... si cabe otra lengua que no sea la valenciana, en éste acontecimiento valenciano, cualquier lengua podía haber estado representada, y no ha sido así, sólo ha sido la lengua catalana, ¿Por qué?
   Tengo que decir también que los únicos libros que se salvan de todo aquel lío catalán, son cuatro o cinco libros que en su día escribió la R.A.C.V. allá por el año 1.998 - 2.000, todavía sin acentuar, o sea, cuando la Real Academia era la Real Academia de Cultura Vaelnciana. También en la sección de diccionarios se encontraba el diccionario qu en su día editó la R.A.C.V., que en estos momentos es el único diccionario de valenciano que se puede utilizar para traducir del castellano al valenciano *, (todos los demás están en catalán).
   Es una verdadera pena que deliberadamente estén ahogando al valenciano.
   Por último tengo que decir que esa exposición ha sido visitada por multitud de escolares y gente de todo tipo, y para la mayoría de esa gente lo que allí están viendo es valenciano, la unidad lingüística sigue su camino. ¿Que bien planeado que lo tienen todo!

   Deseo de todo corazón, que la A.V.L. se disuelva y que el valenciano pueda seguir su camino en paz y lejos del catalán.

   * Por si a alguien le interesa, el diccionario de, Castellano - Valencià de la R.A.C.V. tiene el I.S.B.N. némero, 84-85446-49-6. Editado per Promoción de Cultura Valenciana, (Del Senia Al Segura, S.L.), c/ Cronista Carreres, 9, 46003, Valencia. E impreso por, Artes Gráficas Soler, c/ L'Olivereta, 28, Valencia, 46018.
   El diccionario de Valenciano - Castellano tiene los mismas datos, excepto el I.S.B.N., que es el número, 84-85446-46-1

TELÉMACO EN L´ALBUFERA

 

Por Ricardo García Moya
Las Provincias 19 de Octubre de 1997


EI joven Telémaco y su ayo Mentor, enfangados, emergen vestidos de labradores valencianos con casco griego y cesto de altramuces; es decir, son "tramusers”. ¿Patético? quizá, especialmente si comparamos esta zarzuela valenciana de 1868 -parodia de epopeya homérica y de "Las aventuras de Telémaco" del arzobispo Fénelon- con las coetáneas Parsifal y Lohengrin wagnerianas. Pero cuidado, un ejemplar lo posee la Biblioteca Nacional (BN,T.23762) como testimonio de la lengua valenciana decimonónica; y los de la Grán Enciclopedia Catalana no hacen ascos a Rafael María Liern, y mienten urbi et orbi al afirmar que "en català escrivi Telemaco en I'Albufera".
Hay que saborearla como un filme del Buñuel surrealista. El preceptor Mentor resulta ser la siniestra Moma, mientras que el tramuser d'Alboraya, Telémaco, y las ninfas Calipso y Eucaris -enguileres de l'Albufera- sufrirán travesuras de un Cupido reinante del Palmar a "Catarrocha" (p. 35). Estos juguetes líricos que endulzaban a un Reino de Valencia marchitado por el cólera, albergan filones idiomáticos ocultos entre castellanismos (uso de la ñ) e intencionadas deformaciones morfológicas con finalidad satírica. Excluyendo lo estéril, en Telémaco aparecen tres niveles léxicos: uno, formado por vocablos clásicos de étimo árabe como "tarquín" y "tramús" (en catalán, llobí) o palabras como "dula", documentada en Elig (año 1378) y en el Spill (1459). Otro estrato contiene neologismos y voces de jerga de reciente y dudoso origen (gringo, peseta, carpanta) que pudieron surgir en el valenciano, castellano o catalán. Liern las considera tan usuales en el idioma valenciano que, cuando Calipso pregunta ¿Parle en gringo? (p. 7) se permite crear un bucle semántico (gringo significa griego, idioma que la ninfa helénica debía conocer).
EI tercer grupo léxico es el que preocupa al Institut d'Estudis Catalans. Liern usa el idioma vivo (chiquet, vullc, atres, mosatros, roder, hui, sigle, bolchaques, pallola, chufes, tindre, vindre), ajustando sin complejos grafía y fonética. Escribe "chitano" (p. 23), "m'agrá eixa rocha" (p. 19), "abaecho" (p. 9), alejándose de las formas gitano, agrada, roja, abadejo, comunes al catalán y castellano. Esta actualización lingüística, rompedora de fosilizaciones pedantes y pseudoeruditas, fue desprestigiada desde Barcelona, al mismo tiempo que premiaban a los literatos valencianos que catalanizaban su lengua en léxico y ortografía.
Por otro lado, los valencianos de 1800 habían resuelto la homonimia parcial entre el arcaico "veure" (ver) y el vigente beure (beber) al sustituir el primero por vore; cambio que disipa anfibologías. Cuando Telémaco, enamorado de Calipso, pregunta a Cupido: "¿No la voré?" (p. 32), emplea el transitivo "vore", no "veure".
Liern no era analfabeto, sino licenciado en Derecho y Filosofía y Letras, director del Teatro Real y autor de múltiples comedias bilingües que reflejaban la realidad idiomática del Reino hacia 1850. En otra comedia de este autor ("El  que  fuig  de Deu". Valencia 1878), asistimos al  curioso  examen de lengua valenciana a la joven Elisa, que finge ser "llauraora del Reyne de Valencia" (p. 19). Le preguntan: "¿Y te vosté la sertea de finchir be?, respondiendo Elisa: "Yo hablo bien el valenciano" (p. 6). El interrogatorio es capcioso: "¿Arrós en chagants y nanos?", contestando erróneamente: "Con nabos y con tabellas". Lapsus que es recogido irónicamente, "Con fesoles", al castellanizar fesols por "fesoles".
Suprime las d intervocálicas, actualizando la lengua al escribir tirá y perchaes (no tirada ni perxadas) rechazando las terminaciones catalanas y castellanas en ada, esas que hieren tímpanos los sábados futboleros (talonada, centrada, senyalada, rematada, enganchada, temporada, controlada). Incluso actualiza topónimos al escribir Moncá por Moncada (cambio no político como el de Mutxamel, que siempre se escribió Muchamel; o Morvedre, que es el topónimo valenciano gestado en época mozárabe, no Sagunt). También leemos: "vine en mí", con la preposición en (no la desconocida amb). Igual que Fullana en 1915, Liern sólo recoge "vesprá", no el arcaísmo vesprada.
Nacido en 1833, Liern fue notario lingüístico de la lengua valenciana, no un salvador de patrias introductor del avui, el esport y el desenvolupament barceloní. En "La toma de Tetuán" (Valencia, 1681) unos personajes gritan: "¡Apresa, chiquetes!", replicando las aludidas: "Mentres feu un drap vosatros, fem mosatros cuatre" (p. 7). En otra escena, un andaluz pregunta: "¿Q'ues tosino?", y el tío Verderol responde "cansalá" (p. 25), no el norteño "cansalada". Audazmente, incluso llegó a plasmar la abertura de vocales en grafías como "ascomensa", y "aspai";  algo discutible, pero discutible entre valencianos.
El panorama es sombrío. En 1997, en lugar de "Telémaco en l'Albufera", unos personajes subvencionados que se llaman "oralitzadors i rondallaires", organizan en catalán "espectacles per a gaudir als nens" de BUP y EGB. ¡Vaya valencianos! Se burlan del léxico de Liern y difunden el del Institut d'Estudis Catalans.


TALIBANS I ATEUS

Autor: Toni Fontelles 

El conseller d'Educacio i Cultura Manuel Tarancón, a pesar de ser inteligent, s'ha passat dos o tres pobles - com se sol dir en el carrer- en l'intervencio que ha fet en les Corts i a on ha parlat de llengua valenciana.
Ha ficat el dit en l'ull: el model idiomatic implantat no es sentit com a propi i esta es una -no es l'unica- causa de que molts estudiants deprenguen "llengua valenciana" en l'escola (es un dir), pero en acabant l'usen poc - o gens- en el carrer. Este model al que me referixc, que no era ex novo, va ser implantat pel PSOE - en substitucio del que havia iniciat la consellera A. Cabanes en son moment- i ha continuat durant l'etapa en que ha governat, en companyia o en solitari, el partit al qual representa el conseller. El fet es este, cadascu que el valore.
Tambe encerta el conseller quan diu que no hem de ser subsidiaris i que tenim una ampla tradicio classica i que, en poques paraules, hem de mirar lo nostre primer. Correcte. ¿Ho aplica?
El nostre conseller s'equivoca quan creu que entre els talibans "catalanistes" i "secessionistes" estan les Normes del 32. Com tambe erra en atribuir-li a M. Sanchis la "catalanisacio" d'eixes normes ortografiques (el vocabulari adjunt va ser posterior). ¿Per que? Perque elles ya son una copia quasi ad pedem litterae de les de l'Institut d'Estudis Catalans excepte en el digraf tz del sufix -itzar, que apareix en texts posteriors (i en el propi M. Sanchis i en molts atres autors). Dificilment poden ser "la pau llingüistica" que voste preconisa.
Es mes, en la gramatica valenciana de M. Sanchis, de 1950, es poden trobar moltes coses com: atre, coincidix, servixca, us indistint dels pronoms se o es, etc., al costat dels: amb, nosaltres, però, realitza, dotzè... i contradiccions com admetre la pronunciacio culta de "perea" i dir que es la forma classica, pero recomanar l'escritura de "peresa".
El senyor conseller no ha estat massa encertat en les referencies al model idiomatic, el qual no s'ha de desviar de la "correccio cientifica". Com a molt se pot alegar correccio tecnica, pero les llengües a pesar de ser objectes d'investigacio cientifica, no son cientifiques i, per definicio, qualsevol planificacio formal d'una llengua te una orientacio: taliban, atea, agnostica, religiosa, nacionalista, social, identitaria...
No vullc furgar mes en la ferida, pero la comparacio dels talibans es... com a minim, impropia del seu intelecte. No es desijable l'existencia de tals iconoclastes asiatics, pero es bo que la societat tinga iconoclastes intelectuals i que participen en les discussions, perque en cas contrari caminarém cap al pensament unic i politicament correcte. Des del poder es facil marginar a qui no el te, pero esta classe de solucions, que Paul Watzlawick denominà "clarifinants", son la mort de la cultura i de la ciencia, que tinc clar que no es lo que voste demana.
De totes les maneres, si hi haguera intencio real d'actuar s'hauria iniciat una politica de discriminacio positiva a favor d'aquells que hem estat i estem marginats ya, precisament per la nostra coherencia idiomatica i per propugnar el model que voste reclama i que ya existix ¿fa falta que li diga quin es?
Que no se m'oblide: algunes d'estes idees tambe son aplicables a uns atres "poders" i a uns atres temps.
Lo mes dificil es, quasi sempre, conviure en la discrepancia. ¿Per que no ho intentem i nos deixem de solucions magiques?
9-3-01


TACTIQUES TOTALITARIES AL SERVICI DEL CATALANISME


Joan Romero
23 de febrer del 2005

Si acodim a l´Historia podem vore quina era la seqüencia de les tactiques descalificaores de la propaganda leninista: primer s´intentava ignorar a l´oponent; quan aixo no es conseguia, es buscava ridiculisarlo; i, si tambe fracasava, s´optava per la descalificacio moral. Estes tactiques tan propies dels regims totalitaris de pensament unic, per desgracia, estan sent aplicaes rigorosament contra Coalicio Valenciana (CV). Sense anar mes llunt, el passat fi de semana, arrail de la Concentracio convocà per CV en defensa de la Llengua Valenciana i contra el catalanisme de l´Academia Valenciana de la Llengua (AVLl), mos ha donat eixemples d´estes tactiques en els tres estadis citats. Es dir, la maquinaria totalitaria a tota marcha, pos segons els partits catalanistes (PP, PSPV, EU, Bloc, ERC, etc.) i els mijos de comunicacio que controlen (o els son afins), n´hi ha que esclafar la valenta i brava defensa de la Personalitat, Identitat i Llengua Valenciana que està fent Coalicio Valenciana lliderà pel Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu.

El primer estadi de les tactiques totalitaries, es dir, l´ocultament de la veu dissident al pensament unic (o siga, el catalanisme oficial), el vam poder vore en la censura mampresa en els informatius de Canal 9. Els mils i mils de valencians que mos concentrarem pera reivindicar pacifica i democraticament l´identitat idiomatica de la Llengua Valenciana i la dissolucio de la catalanista AVLl, no existim pera la Radio Televisio Valenciana, violant, per atra part, el dret d´informacio dels ciutadans valencians que paguen en els seus imposts la televisio publica. Per desgracia, esta censura al mes pur estil sovietic no es nova en la RTVV, pos igual va passar el 15 d´octubre quan va censurar als mils de valencians que mos manifestarem en Madrit, i practicament lo mateixet en la macromanifestacio del 27 de novembre passat, aon mes de mig millo de valencians inundarem els carrers de Valencia defenent a l´Idioma Valencià de les intencions destructives del pancatalanisme. Aixo si, tots els dies tenim, descaradament, al president Camps (i adlaters) ocupant casi tot el Noticies 9 pera impondremos la propaganda oficial del PP, quedant en evidencia una RTVV controlà ferreament pel PP, pero que a l´hora de pagarla la paguem tots els valencians.

El segon estadi, es dir, la ridiculisacio de l´oponent, podem vorel en l´ignominios tracte que el diari ABC va donar a la Concentracio de CV. Al sendema de l´ofensiu i falaç dictamen catalaniste de l´AVLl, es dir, el dijous 10 de febrer, Juan Garcia Sentandreu explicava en Canal 13 TV que “per al proxim dissapte dia 19, a les 12 del migdia, ham demanat autorisacio pera realisar una concentracio davant les portes de la Generalitat, en la plaça de Manises, i, encara que no siga un acte tan majoritari i multitudinari com el del 27 de novembre, es un acte inmediat realisat coma resposta rapida, inmediata, a lo que ha segut esta barbaritat, esta enormitat del dictamen”. Ara llegim l´ABC servil al PP. Titular: “Coalición Valenciana apenas logra reunir a 3.000 personas contra la Academia i el Consell”; titular tendencios a mes no poder, pos dona la sifra proporcionà per la policia com si esta no obeira ordens politiques de reduir hasda el ridicul el numero de manifestants (com sempre fa en les manifestacions valencianistes), i per atra part, en el “apenas logra reunir” vol vendre la burra de que ha segut un rotunt fracas de convocatoria.

El tenor de la noticia s´encabota en ridiculisar la convocatoria de CV i escomença diguent: “Si la intención de Coalición Valenciana (CV) era reeditar la manifestación multitudinaria del 27 de noviembre pasado -...- se puede colegir que la convocatoria de ayer en la Plaza de la Virgen no cumplió, ni de lejos, los objetivos previstos”. O siga, que es el diari ABC, fent un alardo d´indecencia periodistica i servilisme politic, qui fixa els objectius prevists per Coalicio Valenciana, no el propi partit. El llector d´est articul ya haura pogut llegir mes amunt quin era l´objectiu de CV en les declaracions del seu President en Canal 13, pero per si acas no queda prou clar ¿ad algu en un minim de trellat se li pot ocorrer clavar a mig millo de persones en la Plaça de Manises? L´objectiu era fer una resposta inmediata al dictamen pancatalaniste de l´AVLl, organisà en apenes cinc dies davant les portes de la Generalitat. Obviament, el llimit de gent prevista estava marcat pel propi espai de la Plaça de Manises.

Vist el gran malestar creat entre la societat valenciana arrail de l´humillant dictamen, CV va decidir uns dies abans buscar un espai mes gran perque ya preveia que no cabriem tots en el lloc inicial, aixina que es va decidir fer la Concentracio en la Plaça de la Verge que es tres o quatre voltes mes gran. ¡I l´omplirem de gom a gom!, ¡¿aixo es un rotunt fracas de convocatoria com falaçment volen fer creure als seus llectors?!, ¡¿ahi erem nomes 3.000 persones?! si, pot ser... en cada raco de la plaça. Un servidor els demanaria als de l´ABC un poquet de sinderesis, objectivitat i independencia periodistica, pero crec que es massa demanar. Els ingressos per publicitat institucional estan en joc si no obeixen els dictats totalitaris del PP, i aixo pesa massa com pera rebujaro i ser honrats. Aixina que, tot val per tal de ridiculisar la resposta a la quidrà de CV i als manifestants, els quals som tractats de “hinchada” com si forem fanatics hinches d´un equip de futbol, i de “acólitos” com si forem els escolanets del retor.


El tercer estadi de les tactiques totalitaries, es dir, la descalificacio moral de l´oponent al pensament unic l´ham pogut presenciar en un atre diari controlat pel PP, en Las Provinvias. Efectivament, el dumenge 20 de febrer escomençava la noticia diguent: “La concentración organizada por Coalición Valenciana y secundada por España 2000 para reclamar...” N´hi ha que vore quina obsessio tenen en intentar vincular forçadament a CV en España 2000 per tal de vincular a CV en l´extrema dreta. Es dir, la descalificacio moral que es mereixen els racistes, els xenofops, els neonazis, etc. I esta tactica totalitaria per tal d´estigmatisar a CV en una ideologia en la que no te absolutament res que vore no nomes l´utilisa el PP contra CV (perque veu perillar la seua despotica majoria absoluta en les proximes eleccions arrail de l´ascens imparable de CV que denuncia les seues traicions i enganys al Poble Valencià), sino tambe pels catalanistes mes declarats. (A l´us brut i barat d´esta repugnant tactica s´ha apuntat tambe el Chiquillo del sol que mes calfa, hui senaor del PP, ahir president d´UV, i dema de lo que mes convinga... pera la seua bujaca).

En el Levante del 22 de febrer diu obertament “el PP tacha de «extrema derecha»” a Coalicio Valenciana. Injuries i calumnies, tot val per tal de tacar l´image intachable i honrosa del partit que hui representa a l´autentic Valencianisme politic. Eixa es la por que tenen, que democraticament CV tinga representacio parlamentaria en 2007 i s´acabe el chollo del PP, fent lo que els passa pels naços pero ocultant i manipulant els fets de cara als valencians a través dels mijos de comunicacio que controlen. Convide a qui realment no siga un borrego que es creu lo que desde el PP es vol fer creure, a que entre en www.coaliciovalenciana.com i que lligga el discurs fundacional, a que veja les cares dels militants i simpatisants de CV en totes les manifestacions, actes i conferencies que fa. A vore si algu troba el minim indici de proclames racistes, simbols i mensages neonazis, banderes espanyoles en l´aguila, caps rapats, etc., etc.


Qui visite la web de CV (o www.elpalleter.com ) o acodixca als actes de CV, si du preconcebuda la falsa image d´extrema dreta que desde el catalanisme s´intenta vendre desesperadament per tal de descalificar a CV, s´emportarà una gran sorpresa; es donarà conter que els militants i simpatisants de CV som tots persones normals i corrents, procedents de tots els racons de Valencia, desde pobles chicotets hasda grans ciutats; som persones molt dignes, honraes i valentes que lluitem pels interessos valencians i la veritat de les coses; som persones de diversa extraccio social i professional (ames de casa, autonoms, llauraors, obrers, llicenciats universitaris, professors, empresaris, etc.); som homens i dones en principis i valors que amem a Valencia per damunt de tot, que estem disposts a treballar de valent pera defendrela dels atacs absorcionistes i despersonalisaors del catalanisme procedent de Catalunya i dels seus colaboracionistes instalats desgraciadament en les institucions valencianes; homens i dones d´honor que de forma noble i sense descans treballem dia a dia, poble a poble, pera que la nostra mare, Valencia, estiga aon te que estar, en lo mes alt, i ajudar a que els nostres germans, valencians, tinguen una millor i mes eficaç defensa dels seus interessos (socials, economics, llaborals, infraestructures, etc.), tal com pot fer un partit que naix i te les arrails en la terra valenciana, no com atres organisacions politiques que estan a lo que els manen o els deixen fer desde Madrit o Barcelona, sent com sempre ham segut els valencians desde la transicio, la moneda de cambi pera que estos partits carents de valenciania puguen tirar avant els seus propis interessos de partit i no els de l´historic Reine de Valencia.

Per acabar, voldria dirlos a tots aquells que empleen les tactiques totalitaries contra Coalicio Valenciana i contra el nostre admirat i valent President, Juan Garcia Sentandreu, que s´enganyen de cap a peus si es creuen que aixina van a desanimar als militants i simpatisants de CV. Estes actituts totalitaries contra la llibertat, la democracia, el repecte i la tolerancia son sintomatiques de que anem per molt bon cami, de que estem fent les coses be, de que veuen perillar l´arquitectura pancatalanista que desde fa decades s´està construint per acabar en la nostra idiosincracia coma Poble, de que el PP veja perillar la seua despotica majoria absoluta i per tant inevitablement tinga que pactar en mosatros i detindre el proces de catalanisacio i iniciar un proces de re-valencianisacio de les institucions, especialment el sistema educatiu, ademes d´acceptar atres interessantissims proyectes socials i economics pensats per i per als valencians.


miércoles, 6 de septiembre de 2017

STUDIUM GENERALE


Per Domingo Gimeno Peña

Les universitats tenen l´orige en l´edat mija. El Concili de Letràn de 1179, durant el pontificat d´Alexandre III, manava en el Canon 18 que cada seu episcopal o iglesia catedral formara una escola en la que un mestre ensenyara gratuïtament a clerics i alumnes pobres, el bisbe pagaria els costs.

Al correr del temps, van sorgir les escoles catedralicies baix la proteccio del clero i sostingudes, recolzades i controlades pels bisbes de les diócesis.

En el temps, estes escoles van anar aumentant les titulacions i algunes d´elles van arribar al rango d`universitat. La de Paris ( la Sorbona ) l`any1200, Oxford en 1206, Palencia en 1212, Salamanca en 1242. En la Corona d`Arago la mes antiga es la de Montpeller i despres Lleida en 1300, sen totes elles confirmades pel papa, tramit necessari per a tindre la consideracio d`estudi general.

Jaume I va establir en els Furs, la llibertat d´ensenyança, en el titul: De metges, apothecaris i especiers, podem llegir: Atorgam que tot clergue o altre hom puxgue francamt é sens tot servi é tribut tenir studi de gramatica é totes altres arts, é de fisica (medicina), é de dret civil é canonich en tot loch tota la ciutat". En este titul el rei impedia l´exclusivitat eclesiastica de la docencia.

La llibertat d´ensenyança de la Valencia foral era contraria a l`espirit de l´epoca, per aixo el papa Inocenci IV va otorgar a Jaume I una bula ( Lyon 15 de juliol de 1245) per a que puguera crear un " Studium Generale" explicant que: la diligencia deu vigilar per a que perpetuament se conseve el Regne de Valencia baix l´observancia de la religió del Regne Celest. Pero Jaume I no va fer us d´esta concessio pontificia sino que va permetre que l´ensenyança continuara segons lo establit en els furs. Esta divergencia va continuar durant tota l´edat mija. Per un costat l´obispo i la curia, volent crear una universitat segons la tradicio canonica. Per l´atre, la burguesia valenciana permitint la llibertat d´ensenyança.

La rivalitat va arribar dasta tal punt que en 1374 el bachiller en arts Pedro Costa va ser excomulgat pel bisbe don Jaume d´Arago, per ensenyar sense autorisacio papal. En l´escola catedralicia ensenyava pel atre costat el mestre Gil Ramirez i va ser empressonat pels jurats de la ciutat .Despres de grans disputes van arribar a un acort: el bisbe reconeixia el fur otorgat pel conquistador i la ciutat contribuïa al manteniment eclesiastic, pero les dos escoles se van llimitar a la docencia de la gramatica i estudis primaris, deixant als valencians sense la posibilitat d´obtindre tituls univesitaris sense tindre que eixir fora.

Valencia va gastar grans sumes de diners per a la formacio dels seus fills, enviant-los, a universitats extrangeres; tenim referencia de 1371 a Ramon Castelló i Johan Letó enviats a graduar-se a Paris; a fr. Joan Monzó, dominico, enviat tambe a la Sorbona en 1375; a fr. Juan Barberá, dominico tambe, enviat a Oxford en 1377 i a San Vicent Ferrer destinat a Toulouse en 1387. L`universitat de Lleida, segons l´epoca, tenia una mija d`entre 300 i 800 alumnes valencians, arribant inclus a tindre el dret de nomenar al rector, per privilegi d`Alfons III ( any 1428 ) al ser el colectiu mes numeròs.

Els grans inconvenients de no tindre universitat i el progressiu aument de la poblacio que van fer de la ciutat de Valencia " la ciutat mes populosa d´Espanya", va fer que els jurats de la ciutat intentaren conseguir una universitat per a Valencia, aprofitant el fet de tindre el papa valencià. Alexandre VI concedia la bula del 23 de giner de 1501, fent realitat l`universitat de Valencia. L`inauguracio oficial va ser el 13 d´octubre de 1502, publicant-se les bules papals i el priviligi del rei Ferran el Catolic.

Des de les primeres universitats dasta hui, el desenroll del saber independent, universal i cientific, sempre ha estat condicionat quan no dirigit per patrocinadors, politics o iglesia. Els intelectuals que s´atrevien a negar els "dogmes" patien condenes de la Santa Inquisició, excomunions papals, cremada de llibres,… etc.

Llamentablement despres de tants segles, en la Comunitat Valenciana continuen estes practiques: els primers llibres impresos per a l´ensenyança de la llengua valenciana, en les normes del Puig, tambe van ser cremats i sustituits per atres catalanisats i en les nostres universitats qui no "trague" en els dogmes catalanistes patíx persecusió i condena, ( Ubieto, Cabanes, Peñarroja,…etc. ). Una pena, i mes tenint en conte que els valencians disposant de permis papal per a tindre universitat, vam preferir ser els primers en tindre llibertat d`ensenyança.

Principals fnts consultades:
  • Origenes del Reino de Valencia (A. Ubieto)
  • Temas valencianos nº 7


SOM I ESTEM

 

Autor: Chimo Lanuza
Revista Som del GAV. Octubre 2002

No soc sociolec; vaja aço per davant. Pero soc un observador i, pel temps que porte dedicat “activament” ad esta ultima part de la nostra historia, puc dir en condicions de donar fe d’ella. D’una atra banda, com no crec en les titulacions universitaries com a unic vehicul llegitim per a la manifestacio de les percepcions propies –per lo manco a lo que a les disciplines humanitaristes es referix-, em considere en conseqüencia suficientment capacitat  .inclus “autorisat”- pera a contribuir –o reconstruir-  la meua visio de lo que hem viscut durant els ultims vinticincs anys. Pero vaja tambe per davant que parle de lo que conec, de lo que m’ha/nos ha tocat viure, malviure o patir.

El moviment valencianiste apareix, ho reconec, com un moviment reaccionari; pero no oblidem que la causa d’esta peculiaritat es troba en la traïcio que la classe “intelectual” valenciana va fer a la seua propia  patria en els moments claus de les reivindicacions “autonomistes”.  Tot moviment nacionaliste –o pseudonacionaliste, o identitari si voleu fogir de la tan estigmatizada paraureleta- s’edifica sobre els fonaments d’una classe intelectual .mig aburguesada-  que s’encarrega de dotar-lo d’una doctrina o un cos ideologic necessaris per a la construccio de l’edifici global de la nacionalitat afectada. A l’hora –o subsegüentment- apareixen moviments pararels i complementaris per a seguir edificant necessariament cap amunt: moviment empresarial, moviment politic, moviment social… Pareix ser que en estes questions tindre un passat es important, en teoria, si una nacionalitat conta ya en  una historia propia com a referent per a la reivindicacio de la  propia identitat, la faena es mes facil de fer o, millor dit,  ya està feta part de la faena. Pero l’experiencia nos diu que  tampoc es requisit imprescindible posseir eixe bagaje historic: els pobles que no tenen un pasat que contar o sobre el qual montar el seu futur, simplement se’l inventen (de llunt tenim molts eixemples; de prop, es emblematic el cas de Catalunya) i a partir d’ahí es crea el perfil identitari del poble afectat (o que s’està “construint”).

En el cas de Valencia, que nos van fallar eixos necessaris “ideolecs” ya que els nostres “intelectuals”, per interessos personals i lucratius, van desviar la reivindicacio identitaria cap a un atre desti (¿cal nomenar-lo?), per este motiu, el valencianisme ultim i decisori, sense un lliderage ideologic adequat en el moment mes oportu per a la seua consolidacio, es veu afecte d’una gran deficiencia que l’obliga a actuar baix els parametros de l’espontaneitat i de l’improvisacio. A pesar d’estes –i de moltes atres- dificultats, va ser capaç de crear vehiculs que serviren d’expressio, de cabalisacio d’esforços, de comunicacio, de coordinacio... afrontant, sempre, l’absencia d’ajudes financieres o d’infraestructura, publiques o privades, oficials o oficioses (...en uns casos per -¿llogica?, ¿natural?- cobardía;  en uns atres casos per una simple i contra natura actitut traicionera, que es una manera de ser covart). I aixina es com Lo Rat Penat abandona la llinea procatalanista de les ultimes decades i recupera el sentit de la defensa de l’autenticitat de la llengua i cultura valencianes; aixina es com el Grup d’Accio Valencianista (absolutament necessari per a posar en marcha el moviment valencianiste de carrer);  apareixen partits politics valencianistes (dels qual l’unic que sobreviu a hores d’ara es Unio Valenciana), es formen associacions i entitats culturals o jovenils (sempre perseguides), es creen editorials i publicacions periodiques (que, en moltes dificultats, s’han dedicat a formar i informar des de le seues fulles de paper a tots els que patien el mateix mal de patria), etc.

Qui fa lo que pot no està obligat a mes. I em consta que tots els que s’implicaren en esta aventura feren mes de lo que podien. Millor o pijor, cadascu des del seu raco ha contribuit admirablement en esta  absurda confrontacio social. Per este motiu, es de justicia que façam per lo manco homenage des de la memoria en reconeixer la llavor i esforç de totes estes persones, d’entitats com el G.A.V., o de les injustament denigrades “ties maries” que van tindre un paper molt important en esta película de terror. ¡Tanta gent desinteresada i tot per afeccio cap a la seua terra!... Permetau-me que afirme que el Grup d’Accio Valencianista, encara que sense ostentar l’exclusivitat, representa perfectament a totes estes persones. ¡Quant de valencianisme d’a peu, valencians en consciencia, que han dedicat tant de temps i tanta entrega a canvi de no res! O barat a maldecaps, disgusts, problemes, una minva considerable de la salut i la bujaca... Aço el catalanisme no ho podra aportar mai en el seu currículo.

Han pasat vinticinc anys per a molts de nosatres: tambe per al Grup d’Accio Valencianista. Despres de vinticinc anys de persecucio, hem de felicitar a tots els seus socis, als d’ara i als de sempre,  perque despres de tots estos anys els valencians, gracies a l’antitats com esta, podem dir que encara SOM –valencians-  i encara ESTEM aci, en el carrer, en la trinchera, en la catacumba, a on siga, en sa casa, en el treball... Pero es el cas que gracies a l’actuacio  perdurable de tots els G.A.Vs i similars indefectiblement SOM i ESTEM. A pesar de tantes coses.

Des d’aci, un abraç a tots els blaveros que continuen penjats de la seua consciencia identitaria i que seguixquen creent que Valencia, algun dia, serà Valencia i valenciana. I tambe un recort entranyable per tots aquells als que el seu temps particular els va poder mes que el restant dels temps.

Per sempre.