¡YO M'INDIGNE!

Autor: Gonzalo Romero Casaña

¡Yo m’indigne!, quan veig un poble desunit; yo m’indigne!, quan patixc intolerancia!; yo m’indigne!, quan senc a predicadors de falses llibertats, que avant creuen en el profit propi; yo m’indigne!, quan no es valora el treball dels demes; yo m’indigne!, quan la mala fe, configura el cami per a la destruccio de l´adversari; yo m’indigne!, davant de les societats ingrates!;, yo m’indigne!, davant d´aquells, que sempre ataquen al debil, al pacific, a l’inofensiu; yo m’indigne!, per la falta de dignitat. En tota vida que es precie, en tot ser huma, que puguem considerar com a mereixedor de tal condicio, com sempre succeix, hi ha un minim. La dignitat es el fonament, des del que debem construir, qualsevol projecte de vida, qualsevol castell de fets; la dignitat es el cami, que dut per l´ale, de l´ilusio, ens perpetra, arribar a tot allo que vullgem, per difícil, que ara ens puga pareixer. El problema en tot aixo, es que tal vegada, els vents hedonistes protagonistes d´esta epoca en la que es toca viure, amenaçen d´una manera feroç en acabar en tot atisbe de dignitat que es puga percebre, en esta societat nostra, que cada volta mes, per desgracia, apunta cap una falta de valors, que reproduixen les circumstancies, que han envoltat historicament, el fi dels grans imperis, i de les més importants civilisacions. El dia que la honradea, escomence a ser, una moneda sense cap tipo de valor; el moment, en que el ser un idealista, siga un sinonim, de ser un pobre home; l´hora, en la que el ser digne, desterre a tots aquells que poseixen este do, al mon dels que estan abocats al fracas vital; la societat, que accepte totes estes regles de valoracio humana, estarà signant, sense cap tipo de dubte, la seua sentencia de mort. L´hiprocresia arribista; les amistats buides, les relacions gelades; l´incomprensio enmig de circumstancies personals, que no volem entendre; el vore l´esforç pels demes, com una perdua de temps; delata ad aquells que amenaçen en enfonsar, a un mon fisic, fet en base a un espirit, que conforma la nostra singularitat. Afortunadament, encara hui, continuen existint reductes humans, en els que, els valors intangibles, son valorats en la seua justa mida. Està clar! en la terra de Palleters i Vinatees, no es podien perdre valors seculars, tant de repent, i les llavoretes de raça, de bona raça, estàn hui aci, entre mosatros, els cavallers valencians, ya no van en coraces migevals, no porten ni caixco, ni espasa en la batalla, pero mantenen intacta la dignitat, de ser fills d´una terra, que els fa allumenar sentiments de noblea, d´honradea, de lluita, entorn lo nostre. Les brases, que hui son el repos, de la dignitat d´un poble, amenacen dema, en ser flama, i els amics de lo "ajeno", no volen que la llum de la nostra ciutadania, acabe en els seues deliris de grandea, ni que al calor del carinyo de la nostra gent, esta societat reprengue en orgull, el saver-se poseedors d´un be, que mai pedrem mentres existixca, en Castello, Morella, La Vila, o Morvedre, un bon valencià. La dignitat.

¡PAREM, SENSE DEIXAR DE CAMINAR!

Autor: Gonzalo Romero Casaña

¡Parem, sense deixar de caminar!, ¡Recapacitem, en relacio a quin ha segut el cami, recorregut fins ad este moment!, ¡Mirem cap al futur, pero mamprenent de nou el cami, en la força, de que la rao, està del nostre costat, pero que devem de superar, molts d´adjectius, que han esguitat negativament, a un moviment digne, que alguns traten de desprestigiar i fer desapareixer!. La desunio del moviment valencianiste; la seua falta d´estrategia; la falta de recursos que el rodeja; la injustificada valoracio inclus a voltes convertida en atacs, al treball que fan molts dels nostres, per la senzilla rao de que no seguixen al cent per cent el cami que pensem deuen de seguir; la falta de dialec, entre les distintes corrents dins del nostre moviment; el no establir un objectiu nitit i comu, que mos unixca en la lluita per la cultura del nostre poble, tal com la entenem, en entitat propia i independent d´atres, que encara que germanes ni poden, ni deuen, ni estem dispots a consentir que acaben anulant i diluint, la que sentim com a propia, la nostra, la valenciana; son una serie d´alguns dels adjectius negatius, que envolten, per desgracia, molt a sovint, una ideologia d´amor per lo nostre, de la que som portadors. Front a tot lo dit, no podem caure, en la dictadura d´estos adejectius "negatius", que encara que incordiants, són incapaços de ocultar la llum d´esta manera de viure la vida, transmessa al món per mig d´una llengua, una historia, unes tradicions, en definitiva una cultura, a la que envolten tambe adjectius superlatius, que han permes que fins a hui, la tinguem com a tal, com a propia, i que de segur, si sabem traure sustancia, a les virtuts, -que si, les tenim i són moltes-, de la valenciania, ningu per molt que ho vullgue, podrà suplantar una identitat propia, ni creant acomplexats, ni gent que vixca d´acomplexar, ni una societat que inclus a vegades de bona fe, admitixca en resignacio el triar un cami facil, davant de la por a la incomprenssio. El corage, dels que tant han fet per la valenciania, la renucia, el treball abnegat, la bona fe farcida de valentia, que sense complexos canta als quatre vents les glories d´un Regne, que en gents de Castello, Valencia, o Alacant, han conformat esta actual Comunitat Autonoma Valenciana, que conta en una base solidissima, tant economica, com social, historica, i per supost cultural, que la fan unica, nostra, singular, i que te tambe en un moviment vanguardista a l´hora de defendre-la, a l´hora de enaltir-la, a l´hora de proclamar sense complexos el perque som i mos sentim valencians. El valencianisme, deu de fer un analisis, de treball, i de conciencia; un analisis, de passat, present i futur; una revissio d´objectius, i de maneres i formes d´aplegar ad ells, i una mostra de bona fe, en conseguir una unio en allo que tant mos unix, la vida del nostre poble. La nostra secular manera de ser, de sentir, d´expressar alegria o tristor, de parlar una llengua propia, en la que volem i patim, en la que vixquem i morim, no pot estar a expenses de que els desenteniments, i la falta d´unitat d´accio, - com a minim, en uns punts basics d´unio -, dels que en principi militem i treballem en, i per un moviment cultural, simplement nostre. La lluita perque no se deixe ad este poble sense araïls, sense historia, sense personalitat propia, personalitat que els nostres yayos mos entregaren com a herencia de ser, requerix de punts d´encontre, i sense cap de dubte de dialec entre mosatros. Necessitem una parada en el cami, una reflexio a temps, que mos done espenta, per a arrollar en la força del argument, en l´espirit de saber-mos diferents, ni millors , ni pijors, simplement unics, i en unes circunstancies propies, per les que lluitem, i per les que volem, que la nostra historia de futur, escomence en un "te vullc", sentit i testifical que parle com durant sigles s´ha fet, i que diga en rotunditat, com mosatros a soles savem fer-ho, la nostra manera de transmetre l'amor.

... I EL 9 D'OCTUBRE... TAMBÉ

Autor: Desconocido Des de temps immemorials a l'home com a espècie, li ha agradat moltíssim ficar orde en el caos, buscant sempre un lloc per a cada cosa i sobre tot que cada cosa estiguera en el seu lloc. I seguint en eixa llínia en els darrers anys estem patint una eufòria d'atribuir dies a coses i actituts que mai no ho l'han tinguda, omplint el calendari de dies dedicats, i aixina junts als dies dedicats clàssics i tradicionals, (els de tota la vida), com són el dia de 'Tots els Sants', 'Sant Donís', 'Sant Valentí'... nos trobem el dia d'allò, de lo atre o de lo que nos haguérem imaginat mai. Estos dies dedicats, gràcies a la forta comercialisació que patim, nos pareix que són els únics dies propicis per a regalar eixe mocador en algun dolç, dur unes flors al cementeri o comprar un gran ram de flors en les quals redimir un any de falta de tendrea en el que segurament no haurem fet gens bonament en algun d'eixos temes. Pero a l'igual que eixos dies principals dedicats a les coses més diverses, també nos trobem en dies senyalats per a un territori, per a una Pàtria, sent alguns dels més destacats el 12 d'octubre per a Espanya en el qual es celebra el dia de l'Hispanitat i el dia 9 d'Octubre per a la nostra Pàtria Valenciana, dia en el qual celebrem el dia de la Nacional de la Pàtria Valenciana i commemorem l'entrada victoriosa del rei Jaume I a la ciutat de Valéncia en 1238. Cada 9 d'octubre en major o menor mida, (segons els actes que promouen les persones i entitats que no estan a favor de la nostra Pàtria Valenciana, de les nostres arraïls i de les nostres senyes d'identitat desenrollen per a que la normal celebració del nostre gran dia Nacional és deslluïxca i li lleve la seua bellea i el seu gloriós esplendor), els valencians nos junten en un acte de germanor valencianiste que es respira en l'aire i t'acarona les galtes i la front sublimant el teu espirit i enaltint la teua valenciania. El dia s'inicia en una provessó cívica plena de goig i bons desijos baix els plecs de la nostra benvolguda Real Senyera que, onejant al vent com una coloma nos oferix en les seues ales obertes un cant d'esperança i llibertat. Fem el recorregut marcat per a l'ocasió, corejant consignes i en alguns casos renovant amistats que a voltes pensaves perdudes. Després, de vesprada continuem la festa cada volta més valencianisada gràcies a les iniciatives de molts grups i associacions valencianistes com el GAV (Grup d'Acció Valencianista) i, ya de nit en un sopar en els familiars i amigots fiquem punt i a banda a un dia memorable que sempre recordarem, gràcies ad eixes fotografies i vídeos que hem fet i nos han fet, acabant en moltes ocasions dient, “El pròxim 9 d'octubre va a ser molt millor”. Pero a banda dels dies marcats per a festejar situacions i acontenyiments, o com en el cas del 9 d'octubre, per a proclamar en veu alta la nostra valencianitat i el nostre compromís en la nostra 'terreta', és del tot imprescindible que eixe dia en que exalcem la nostra valenciania, siguen tots els dies de l'any i no a soles el dia oficial marcat per ad això... Puix sentir la teua terra en el teu pit, notar com corre l'amor pàtrio per les teues venes o respirar l'aroma de la flor del taronger i que ell t'embriague per sancer, no és cosa d'un dia... ¡És una manera de viure! ¡És una manera de sentir i amar la teua terra! Parlar en valencià, és sentir Valéncia. Escriure en valencià, és sentir Valéncia. Conéixer la realitat de la nostra història (sense cap filtre de cap comunitat alinea a la nostra) i transmetre-la als teus chiques i als dels veïns, és sentir Valéncia. Participar en els proyectes valencians i valencianistes per a dur avant el nostre futur, és sentir Valéncia. Colaborar en les institucions, entitats i associacions valencianes i valencianistes, és sentir Valéncia. Formalisar una realitat política en força i representativa de tots els valencians que puga fer-li front ad eixe, 'estar per dalt o per avall de la mija' o eliminar que hi hagen unes comunitats més privilegiades que unes atres, és sentir Valéncia. Defendre el nostres interessos davant de qualsevol que estiga tentat en parar la mà, és sentir Valéncia... que quan digues, Valéncia, els ulls se te banyen d'eixes llagrimetes que ixen del cor, és sentir Valéncia... Aixina, el dia 9 d'octubre de tots els anys, passats i venidors, hem de sentir Valéncia dins de nosatres, exalçar-la i escampar als quatre vents la seua grandea, que mai no ha perdut i que mai no perdrà a pesar dels que estan disposts a incloure-la dins d'uns països inexistents o dels que miren cap a un atre costat en els moments que deurien de donar la cara i traure pit, deixant-la a la seua sòrt... puix no hem d'oblidar mai que Valéncia és un proyecte en un gloriós passat, un impressionant present i un esplendorós futur en el que tots estem implicats i que totes les persones de be hem de recolzar i defendre a capa i espasa. És per ad això que no a soles ha de surar la nostra valenciania el dia de la Pàtria Valenciana, que també, sino els trescents xixanta cinc dies de l'any, puix... Amar i defendre Valéncia es una tasca de tots els dies... i evidentment, del nou d'octubre, també

CRONOLOGIA HISTÓRICA de la LLENGUA VALENCIANA

“ Con los valencianos haré lo que yo quiera ,con los aragoneses lo que podré, con los catalanes lo que ellos quieran” (Conde-Duque de Olivares.)

  La humillante situación lingüística que atenaza al conformado pueblo valenciano, agredido desde hace ya más de dos siglos en su histórica lengua, en su cultura, en su identidad y en su Señera, hace necesaria , una vez más, la publicación de este libro-testimonio que guarde para la memoria histórica de nuestras futuras generaciones lo que les niegan pseudolingüistas fidelizados, académicos entreguistas y políticos desinformados.

El afán destructivo de todas esas insidiosas fuerzas alienígenas combinado con el poderío editorial de los enemigos históricos del pueblo valenciano y la complicidad vergonzante de algunos valencianos, desleales y traidores , hacen presagiar un preocupante destino para nuestra Lengua Valenciana vilmente suplantada por un infame e infecto dialecto barceloni , un recién nacido novecentista, sin apenas pedigrí ni historia .

La actitud escasamente reivindicativa de un pueblo valenciano inconsciente y desconocedor del fatídico destino que le espera en manos de gobernantes irresponsables , está marcando sus pasos hacia el humillante futuro que les condena a ser, irremediablemente , catalanes de tercera . O de cuarta. Hacia la esclavitud merecida de un pueblo indiferente que no supo reaccionar con rebeldía en defensa de la llave de su libertad : su gloriosa Lengua Valenciana.

Las poderosas fuerzas neo-fascistas y totalitarias , emergentes desde nuestros megalómanos vecinos , se han desbordado, enloquecidas, hacia el apoderamiento, por latrocinio de asimilación, del grandioso patrimonio valenciano . El agudo complejo histórico de inferioridad, arrostrado a través de los siglos por los herederos de los disminuidos condes feudales catalanes, ha despertado en la Comunidad Autónoma Catalana desbocadas ambiciones de poder y de figuración aparente en el marco nacional e internacional: ambicionan ser lo que nunca fueron. El quiero y no puedo, porque la historia se lo niega.

La categoria indiscutible del glorioso Reino de Valencia que alcanzó, gracias als Furs de Don Jaime I, la más altas cotas de autonomía jurídica, económica, social , cultural y gestora, está siendo degradada y capitidisminuida por los enemigos de la historia que quieren transformarnos en un vergonzante apéndice de asimilación , mutado a capricho de políticos interesados y maleables .

Lo que siempre fue el histórico Reino de Valencia ahora lo quieren rebajar a la denominación geográfica de “pais” . Y lo que siempre fue un mosaico de ambiciosos y embrutecidos condados feudales , ahora nos lo quieren transformar en falseada e inexistente “nació” catalana por un chantaje de votos. No hay categoria meritocrática ni jurídica. El Reyno de Valencia siempre las tuvo y fue Reyne por derecho .

Lo que siempre fue una histórica Lengua Valenciana , coronada por un largo Siglo de Oro literario, ahora nos la quieren suplantar por un infame e infecto dialecto barceloní, artificial producto esperántico del laboratorio fabrino.

Lo que fue siempre nuestra gloriosa Señera Valenciana , coronada victoriosa y con mantelete azul, y otorgada por los Reyes de Aragón “a la Ciutat i Reyne” , ahora , los comisarios del neofascismo catalaní, nos la quieren transformar en un falsificado “penó”.

Y lo que siempre fue patrimonio exclusivo de los reyes aragoneses : la Cuatribarrada aragonesa , le fue robada a Aragón en 1976 por los disminuidos herederos feudales catalanes en oprobioso acto de latrocinio alevoso. Y, asi, la inefable insignia histórica de los condes catalanes : su tradicional bandera , la de San Eulalia, exhibida en la Capilla del Consejo de Ciento barcelonés en manos del Conseller Casanova , pasó, en 1976, a mejor vida , tras el latrocinio bandolero.

Todo un envilecido proceso de falsificación histórica , por sustitución y asimilación , contra el domesticado pueblo valenciano que , llevado al campo de la lingüística está alcanzando cotas insoportables de humillación.

El control totalitario de los medios de edición y de comunicación valencianos por la casta feudal catalana y el apoderamiento sistemático de los ámbitos educativos por un comisariado izquierdista , desleal y traidor a Valencia , ha derivado en un progresivo “vaciamiento cultural” de nuestras nuevas generaciones. Presentes y futuras generaciones a las que se les ha socavado, sistemáticamente, su autoestima valenciana desde el aula primaria hasta la universitat. Presentes y futuras generaciones jóvenes que han abrevado ya en las mentiras y barbarismos históricos que hoy desbordan los textos , lecturas, diccionarios, exámenes , etc... de nuestros adoctrinados escolares valencianos . Su futuro está marcado: están llamados a ser los “tontos útiles” de la casta feudal catalana patrocinadora de la robo-lución kultural anti-valenciana, soportada desde hace más de un siglo.

Y es que.... , sin el feroz expolio del patrimonio histórico valenciano Cataluña no es nadie . Sin Valencia, el bagaje histórico-literario catalán se queda en nada. Cataluña es Doña Nadie. Aquella famosa confesión del erudito catalán Miguel i Planas en su prologo al “Cançoner Satiric Valenciá dels segles XV i XVI” así lo confirma:.. “ privar a Cataluña y a su literatura de de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época .. sería dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún : sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo , porque en ningún otro momento , antes de la Renaixença ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March , a los Roiç de Corella , a los Jaume Roig , a los Gaçull , a los Fenollar y otros cien más ...”. Todos ellos valencianos.

La endeblez argumental (por ignorancia supina de nuestros clásicos y de nuestra historia) de los paupérrimos testimonios presentados en los sucesivos contenciosos en defensa de la Lengua Valenciana , unida al diseño amiguista de unos tribunales acatalanados, más prestos a impartir política que a sentenciar justicia, han derivado siempre en derrota inexplicable contra Valencia, contra la Lengua Valenciana y contra nuestros históricos intereses.

La escasa fiabilidad de los testimonios literarios aportados para la derrota del valencianismo por unos kulturo-académicos, fidelizados por el catalanismo más abyecto, ha resultado siempre en inexplicable fracaso . Una y otra vez los indocumentados tribunales –culpa nuestra- han sentenciado a favor de un muy-promocionado infame dialecto barceloní, de sus fabricantes de humo, y en contra de nuestra histórica Lengua Valenciana .

Tal vez sea este el momento necesario que justifica un tan indispensable trabajo de investigación como es este libro de Credenciales Históricas de la Lengua Valenciana para sacar de su error a los equivocados impartidores de indocumentadas sentencias, para ilustrar a políticos desinformados y para advertir a las futuras generaciones de jóvenens valencianos del genocidio cultural contra Valencia y contra el ninguneado pueblo valenciano , que se está perpetrando desde las más altas instancias, políticas y kulturales. Por los rateros de la historia , por los expoliadores de nuestro Reino , de nuestra Lengua Valenciana , de nuestra coronada Señera .. Por los usurpadores de los credenciales que hacen un pueblo grande como lo fue siempre el Pueblo Valenciano y cuyo genocidio está en marcha .

Son las palabras de Juan Pablo II el mejor eco de su propia existencia : “Soy hijo de una nación a la que sus vecinos condenaron a muerte , pero que sobrevivió, no por la fuerza, sino por la defensa de su cultura”... El gran polaco Juan Pablo II sufrió en sus propias carnes el genocidio nazi-onalsocialista primero, y el genocidio marxista después. Los dos mismos mónstruos arraigados en nuestra vecindad que maquinan el genocidio valenciano. Si no hay una respuesta brava , como la del acosado Pueblo Polaco, por parte del , otrora rebelde, Poble Valenciá .....

2-10-2005: 50.000 PERSONES ACODIXEN A LA FESTA DE LA VALENCIANITAT

FERRER

ARTICUL L’alcaldesa de Valencia Rita Barberà havia ficat tot tipo de trabes burocratiques a mes de l’exigencia d’un segur de casi dos millons d’euros –la sifra mes alta mai exigida en la ciutat- per a convocar la concentracio. Els catalanufos volien desanimar als valencianistes per a que no anaren: “L’orage es preveu roïn. Segur que plou”. Pero aixina i tot, peperos i pantumakes han fracasat estrepitosament. El darrer dumenge 2-10-2005 mes de 50.000 valencians han acodit al llit del Turia a secundar la convocatoria de Coalicio Valenciana (CV) i Joan García Sentandreu. ¿I que es lo que se celebra exactament en esta Festa de la Valencianitat? El fet de que per cada valencià malparit que renega de la seua llengua ne trobaras cent valencians disposts a defendre-la. En dita festa el gran cuiner Manuel Velarte ha preparat una paella Anti-Carod-Rovira per a 50.000 persones en desagravi a la paella que el dirigent ultranacionaliste feu per a celebrar la derogacio del trasvas de l’Ebre. A mes, s’ha contat en castells unflables, jocs infantils i l'actuacio en directe del cantant valencià Vicent Segui. Inclus s’ha rifat una Scooter Yamaha Neos i s’ha venut Loteria en la cara de Carod-Rovira en orelles de ruc. Joan García Sentandreu ha aprofitat per a arremetre contra Carod, l’Academia de Zaplana i ha reivindicat que gracies a CV Accio Cultural del Païs Catala (ACPC) s’ha quedat sense el seu local en l’Edifici El Siglo i que enguany els catalanufos no podran manifestar-se el 9 d’Octubre, com tradicionalment venien fent tots els anys. En fi, que la Festa de la Valencianitat passarà a l’historia per ser un acte ludic i civic del valencianisme per tot lo alt. En Coalicio Valenciana saben com organisar actes espectaculars “a la americana”, a lo gran, com toca. Primer la manifestacio “¡Ara els valencians!” de 15-10-2004 en Madrit (mes de 5.000 assistents i 100.000 firmes a favor de la Llengua Valenciana), despres la de 27-11-2004 “¡En defensa de la Llengua Valenciana i contra l’intromissio de Catalunya!” (mes de 600.000 manifestants) i la concentracio de 19-2-2005 en contra de la catalanufa Academia Valenciana de la Llengua Catalana (AVLLC) (mes de 30.000 valencians). Ara ya sols queda esperar que Coalicio Valenciana (CV) i Unio Valenciana (UV) sumen les seues forces de cara a 2007. 05-10-05

VULLC SER LLIURE

 

Chimo Lanuza     

20 de setembre del 2004

Despres de tants anys reclamant i reivindicant la llibertat d’expressio, de manifestacio, d’eleccio, de pensament, de sentiment...; la llibertat de creacio, la de participacio, la d’integracio, la de decisio...; la llibertat de ser i d’estar, la de conviure, la de viure i viure’m, la de moure’m... Despres de tants anys de reivindicar la llibertat, observe en tristea que no soc –no som- lliure –no som lliures-.

Perque, certament, no som lliures d’expressar-nos obertament. Aixina, els valencianistes, segons com, quan, a on i en qui, nos veem obligats moltes voltes a “suavisar” (ocultar, reprimir) la nostra condicio de valencianistes. No es politicament correcte.

No som lliures, per tant, de manifestar-nos clarament valencianistes –cosa que no passa en els catalanistes, no saben la sort que tenen-. Els valencianistes no podem elegir lliurement les nostres llectures –estan perseguides, ocultades, minimisades-. Tot aço nos impedix integrar-nos, participar obertament en la societat i, per tant, no podem viure ni conviure pacificament com a valencians en Valencia. En conseqüencia, no podem ser valencians en llibertat. Perque l’unic “isme” natural per als naturals de Valencia hauria de ser el de “valencianisme”. Puix no, no es aixina. En termens generals, els valencians son qualsevol cosa: catalanistes, espanyolistes, barcelonistes, madridistes... del Valencia CF... pero no valencianistes.

A uns atres nivells. Per ser valencianistes, els valencianistes tenim menys oportunitats que els catalanistes, els espanyolistes o, simplement, els que no son res. Aixina, en Valencia, si eres catalaniste, espanyoliste, minusvalit, d’alguna minoria etnica, d’una ONG; si eres un desvergonyit, un lladre o un assessi; si eres qualsevol o si simplement no eres res, ya eres mes que si eres valencianiste, tens una serie de “privilegis” que el valencianiste no els te.

¿Aço te trellat? No vullc que el valencianiste siga mes que ningu –aixo es mes propi de catalanistes i/o espanyolistes-.

A soles vullc ser com tots, com qualsevol; o, per lo manco, tindre les mateixes oportunitats i els mateixos drets.

Vaig a posar-ho mes dificil encara. Si vullc casar-me, dificultats; si vullc separar-me o divorciar-me, mes dificultats encara; si vullc abortar, dificultats; si reclame la dignitat de l’eutanasia, a fotre’s; si vullc adoptar un chiquet, problemes, temps i diners; si no vullc que l’iglesia catolica i determinada elit interferixquen en la meua vida privada, apanyat estic; si vullc anar a ajudar a llocs a on puc fer falta, problemes (està monopolisat); si vullc casar-me en un/una del mateix sexe que yo, problemes; si, simplement, no vullc casar-me en el sentit estricte de la paraula, problemes; si vullc banyar-me nuet en la plaja, problemes; si vullc fer-me un porro, problemes; si vullc vore per televisio pelicules porno, les he de pagar (vore com maten a uns bous es gratuit... i, damunt, considerat com un espectacul festiu); si vullc una cadena que emitixca en una llengua que no siga el castella, o he de tragar-me el catala o he d’acudir al satelit per a agarrar emisores en italia, frances, angles...; si no vullc que li ensenyen catala als meus fills, problemes; si no vullc que em governen assessins i/o etnicides, problemes; si no vullc que ideologisen als meus fills en l’escola, problemes; si no vullc que els rics –o uns quants- vixquen a costa meua, problemes; si vullc treballar en dignitat, problemes; si vullc compartir el meu mon i el meu espai en els immigrants, problemes; si vullc que els imposts que paguem tots els ciutadans revertixquen en beneficis per a la societat –i no en proyectes faraonics per a benefici del politic de tanda-, problemes...

Son massa problemes per a poder afirmar que soc lliure. I yo vullc ser lliure.

VOLTA EN CARRO ALS PAISOS CATALANS

Es d'admirar els recursos que tenen els nacionalistes catalans. Es inqüestionable que ells no han deixat d'aprofitar qualsevol cosa, fet, data, event, per a donar a coneixer a tot lo mon la "diferencialitat" dels catalans front a qualsevol atre ser del mon. Una diferencialitat que, per ad ells, radica en la seua superioritat, no mai en qualsevol atre motiu diferencial que els senyale per baix d'uns atres, sino sempre fent vore lo que els engrandix.

Per tant, en tal de fer-se autopropaganda, tot es bo. I eixa propaganda ha de ser, si cap en lo possible, escrita per tal que l'historia vaja engrandint-los cara al futur. Lo que hui s'escriga magnificant a Catalunya, siga veritat o mentira, dema sera un " fet historic inqüestionable ".

Baix d'eixe prisma, auspiciat per les institucions catalanes, es plantejá una volta en carro als països catalans. Era l'estiu de l'any 1978, en el mes de juliol que es quan, naturalment, mes turistes podrien vore-ho. Un periodiste catala pareix ser l'organisador d'ella. Lo cert es que tots els dies, en la prensa de Barcelona, apareixen noticies de la dita volta. Tots els dies diuen a on estan, per a on passen, que estan fent, com els rebien en els pobles per a on entren i fan acampada. I tant propis com estranys es donarien conte que, si no res ho impedia, per a on passaren els carros era Catalunya.

En Manresa está eixercint de mege puericultor el Dr. Rafael Ramon-Llin Bigné. Es valenciá. Llig tots els dies els diaris d'alli i l'enverina la sanc saber lo que estan fent.

Ramon-Llin te, d'una atra banda, noticies continues i directes de lo que s'está fent en Valencia i coneix l'existencia del Consell Valenciá i del Grup d'Accio Valencianista. Ha conseguit el meu numero de telefon. I, com uns atres molts valencians, de dins i de fora del Regne, acodix al nostre moviment demanant ajuda.

Durant mes de deu dies, totes les nits, rep la seua cridada telefónica des de Manresa mediant la que em. dona noticies, tretes de la prensa catalana, d'a on estan, quina podia ser la ruta que estaven prenent i quan i per a on podien entrar en territori del nostre Regne, cosa que, per damunt de tot, s'hauria d'impedir.

Al final, seguint les croniques que el periodiste va d'onant, Ramon-Llin diu el dia i l'hora que podien aplegar i que la seua entrada es faria per Traiguera, primer poble valenciá despres de creuar el riu Senia que separa la provincia de Tarragona de la de Castello. El dia previst seria el 25 de juliol. I la noticia del Sr. Ramon-Llin en la transmet com a provable. Per la nit del vintiquatre em diu que, provablement, apleguen al sendema. Pero eixe provablement fa impossible movilisar des de Valencia a la gent. ¿Cóm podiem fer recorrer setanta kilómetros a una gran cantitat de persones, que havien de deixar-se la seua tasca per tal de vindre i que, una vegada alli, es trobaren en que els dels carros no havien entrat, o s'havien parat, o s'havien tornat arrere? Era qüestio d'anar alli, esperar-los i, quan els verem entrar dins del Regne, portar a la nostra gent per a tirar-los fora.

Vaig avisar, com de costum, als del grup de Massanassa i no per a que es movilisaren, sino per a que se posaren a punt. Pero hi havia un matrimoni que s'avançà als acontenyiments i digue que ells

m'acompanyaven per a anar a buscar-los. Era Vicent Baixauli i Concha, la seua senyora.

Despres de dinar ixquerem de Valencia. A mija vesprada nos trobarem a I'entrada de Traiguera, per la carretera que ve des de Vinaros, tant la familia Baixauli, com la de Ramon-Llin i la meua. Alli mateix plantarem "la paraeta".

Naturalment yo portava la meua senyera valenciana que, per aquells temps, era la que en tots els seus actes usava el GAV. I a la vora de la carretera, baix d'un arbre, senyera volant a l'aire, posarem la tauleta que portava Vicent Baixauli i ell trague, sempre ha sabut anar ben preparat, les botifarretes, la bota del vi i lo demes. Era qüestio de fer-se un bon soparet per a esperar a vore qué es lo que passava perqué, si era necessari tirar de garrot, el garrot tambe el teniem a punt.

Vicent i la seua senyora. El matrimoni Ramon-Llin i els seus chiquets que s'havien vingut des de Manresa. Ma muller, ma filla de quatre anys. i yo. Eixa era, en principi, la tropa que teniem per a parar una volta en carro als països catalans. I no teniem ni idea de qui eren, quants eren, quina força duyen. Tan sols les noticies de la prensa barcelonina. Si teniem en conte les croniques aparegudes, ells haurien de dur una organisacio que podia ser quantitativament important.

La noticia s'havia expandit ya entre alguns del socis del GAV que esperaven mes noticies per a vindre. No obstant, i coneixent com coneixiem I'impaciencia d'alguns, pensavem que eixa mateixa nit mes d'u agarraria els trastos i se'n vindria. Per aixo, i a fi d'anar concentrant-nos tots en el mateix lloc, estavem junt a la carretera i tenint la senyera a la vista dels qui per ella pugueren transitar.

El primer que s'acostá a la paraeta fon un senyor que baixà d'un coche en el que havia fet auto-stop des de Vinaros.

¿Vostes son els qui venen a rebre a la volta en carro als països catalans? -foren les seues primeres paraules en acostar-se fins a la tauleta a on estavem ya començant el berenaret. A les que yo li contesti que si; que erem nosatres els qui veniem a rebre'ls.

Doncs moltes gracies. Em contestà. I en preguntar-li yo si ell tambe venía de Valencia per a rebrels, m'aclará "que no. Que ell era el qui venía en els carros, pero que s'havia desplaçat fins a Vinaros per a retirar del Banc diners i per aixo venía per un atre cami fent auto-stop".

Em deixá chafat. Creent que era un dels nostres al qui yo estava rebent, resultá ser l'organisador de la mateixa volta, o siga, el principal enemic. Començà un dialec prou tens en el que yo li advertía de lo que els podía passar si entraven en el nostre Regne i ell em contestava "que be. Que ad ell no li preocupavem. Que tenía recursos per a impedir que els pararem. I que... ¡tranquils! ".

Li fiu vore que yo estava tranquil, que el qui no ho hauria d'estar era ell, ya que a la matinada del día següent vindria molta gent des de Valencia per a fer-los eixir del nostre territori i que no li convenía jugar a vore qué passava perque les conseqüencies podrien ser molt greus.

Se n'anava. Yo tenía la camara cinematografica de 8 m/m en les mans. Comenci a filmar-lo mentres se n'anava. I allo si que no l`agradà gens. Es posa nervios. Pensar que les imagens el podien "fichar" per al futur com a organisador de la volta, no el deixá gens tranquil.

Per lo vist: se n'anà corrent a denunciar el fet a la guardia civil de Traiguera perque uns minuts despres aparegue la parella per a parlar en mi. Els vaig explicar lo inconstitucional i lo provocatiu de l'acte d'uns catalans contra l'integritat d'un territori estrany ad ells. Parlarem del nostre moviment, del qué i el perqué els valencians no anavem. a acceptar aquella provocacio catalana. Em demanà el meu DNI i em. feu responsable de lo que, al sendema, puguera passar.

Yo me n'ani a la central telefonica de Traiguera, Des d'alli telefonegi a Maria Consuelo Reyna, Subdirectora del diari Las Provincias, per a contar-Ii lo que passava i per a que, d'alguna manera, ella traguera en la prensa la noticia per a que els valencians s'ajuntaren a nosatres a fi de que la volta en carros no entrara en el Regne de Valencia. Maria Consuelo em contestà que, vista la situacio, s'anava a posar al telefon el "redactor en cap" del diari, que li diguera lo que volia que ixquera en Las Provincias i que, tal com yo li ho contara, passava de seguida a prensa (ya l'edicio del dia següent estava entrant en maquines) per a que a primera hora del mati s'enteraren del fet tots els valencians.

Pero 'l'organisador", segons lo que aparegue en el seu llibre mesos despres, pareix ser que s'acostá a la central de telefons per a vore lo que passava i allí preguntà a l'encarregada de la central lo que podía haver arreplegat de la meua conversacio telefonica. Ella, al pareixer, li diu el meu nom o lo que ella havia entes, perque en el llibre ix equivocat, li diu que he parlat en el redactor del diari Las Provincias i que en ell eixiria al sendema una crida als valencianistes per a que vingueren a "rebre'ls". I, per lo vist, tot aço no li caigue massa he.

Mentres Vicent Baixauli feya guardia en el nostre lloc d'espera per a poder rebre i agrupar als qui vingueren des de Valencia per la carretera de Vinaros, yo me'n vaig anar a la carretera de Traiguera a Tarragona, per la que havien d'entrar els carros, per a vore com i quanta era la força contraria i fer una composicio de lloc de lo que podía succeir.

Quina no sería la meua sorpresa quan a un parell de kilometros de Traiguera em trobe a "l'enemic". Tres carros d'un sol tiro cadascu. Banderes quatribarrades onejant per damunt de les quatre puntes dels barrals. Pareixia que tan sols era una familia els unics components de tota l'expedicio. El pare podia ser el carreter del carro que anava al davant; la mare seria la que guiava el de darrere i un parell de chiquets de manco de quinze anys anaven, en bicicleta, jogant i pegant voltes als tres carros. L`atre podria ser un parent qualsevol. I aixo era tot. No havia cap de parafernalia adicional que la dita. Ells diran despres en son llibre que eren atres els "intelectuals" que conduien els carros. A nosatros no nos paregué aixina.

I es que es tipic dels catalans "magnificar" en la lletra escrita qualsevol chicoteta cosa que ells tinguen. I entre lo que dien els diaris de Catalunya referent a la gran volta en carro als països catalans i lo que era en realitat eixa volta, hi havia tot un abisme. Tot lo contrari dels valencians que, tenint tant com tenim, no li donem cap d'importancia a lo nostre mai.

Vista tambe per la Guardia Civil la cosa, la diferencia de forces possibles per allo que havien vist i lo que els havien dit d'una banda i de l'atra, pareix ser que tingueren un nou canvi d'impressions en el mentat organisador. Lo cert es que, ya ben entrada la nit, s'acostaren de nou a nosatres per a dir-me que tranquilisara als qui vingueren de Valencia perque s'havia arribat a un bon acort. Ells "reculaven" eixos kilometros que havien fet per dins del nostre territori i se'n tornaven a Catalanya. Havien pres una miqueta de por i li havien demanat a la Guardia Civil, pretextant no portar prou de llum per a tomar, tancada com estava la nit, que els acompanyaren en un 'jeep" fins a l'atra part del pont en el Senia allumenant-los el cami.

Al sendema, de bona matinada, començaren a aplegar coches des de Valencia. Parats en Traiguera, els donavem conte dels fets i dels resultats. Pero ningu es conformava en tomar-se'n sense donar-se el "gust" de "saludar" als components de la volta en carro.

Els dels carros havien passat la nit en l'ultim poble de Tarragona. Pero, per si acas, acampats dins dun torreny dins del poble i prou amagat, entre cases, per tal de no deixar-se vore facilment. Els nostres si que els trobaren i estigueren tot el dia passant coches per davant dels carros aparcats dient-los.... ¡cadascu allo que en aquell moment li eixia de dins!

Gracies a Deu no hi hague, com de costum, cap de violencia física. Si que la n'hi hague verbal. I esta fon prou clara per a convencer a l'organisador de la volta en carros als països catalans que, pel nostre territori del Regne de Valencia, se'ls havia prohibit, per part del moviment valencianiste, el pas. ¡ I no passaren!

Dies despres nos enterarem que havien passat en barco des de Tarragona fins a Alacant, a on s'havien embarcat cap a les Illes Balears per a acabar eixa volta de la que queda constancia historica en el llibre que va escriure l'organisador baix el titul de Volta en carros als Països Catalans. I dins del llibre descriu l'episodi succeit eixe 25 de juliol de 1978 entre els nacionalistes catalans i els valencianistes en un capitul baix el titul de "La batalla de Traiguera ".

Tal com havia dit Maria Consuelo Reyna, el dia 25 de juliol, encara refrescava l'aiguage de la matinada, quan ixque el reportage en Las Provincias, Si els catalans tenen per costum magnificar qualsevol cosa que els passe, inclus com en este cas quan el desenllaç els es contrari, els valencians tenim per costum, especialment els mijos de comunicacio, de minimisar al maxim els acontenyiments que vivim o que sofrim nosatres. I per a prova nomes cal llegir lo que publicaren els diaris de Valencia i lo que publicaren en son llibre els organisadors.

La noticia aparegue en la plana 21, en les noticies corresponents a "LA REGION" i baix el titul "LA PLANA". I alli dia:

" La volta en carro a1s països catalans entra en Castellón. Cuatro carros ocupados por ocho personas que integran la llamada 'volta en carro als països catalans' llegaron ayer tarde a la población castellonense de Traiguera, procedentes de La Cenia, en la provincia de Tarragona. Los carros portan banderas catalanas y van pintados en buena parte con los colores rojo y amarillo. Según indicaron los tripulantes de dichos carros, hoy proyectan continuar el viaje por el País Valenciano, probablemente hacia San Mateo, dentro del periplo programado por las provincias valencianas y, más tarde, Islas Baleares. Preguntados si sabían que el tema dels 'Països Catalans' es anticonstitucional, dijeron que no les preocupa y que pensaban proseguir su viaje. Según nuestras noticias los viajeros se limitaron a viajar sin hacer propaganda de ningún tipo".

Naturalment que no fon este "reportage" el que va fer moure als valencianistes per a encaminar-se a Traiguera i fer recular, mai millor dit, als animals que tiraven dels carros de 1a volta". ¡Qué poca gent de Valencia capital llig diariament les noticies que apareixen en la plana 21, i manco quan son noticies dels pobles de la provincia de Castello! Pero el nostre sistema d'alarma, cada cridada rebuda es convertia en déu cridades ad atres valencianistes, si que funciona perfectament. I quan l'objectiu quedá cobert, algun reporter del mateix diari Las Provincias feu una "cronica dels fets" que dubte, per lo que diu i com ho diu, que per a fer-la ni tan sols es desplaçara a Traiguera. Esta vegada ixque en la plana 26, tambe en la seccio "LA REGION. I en ella diu:

"NO PROSPERÓ LA VOLTA EN CARRO DELS PAÍSOS CATALANS".

Alrededor de las 6 de la tarde de ayer lunes llegaron a la localidad de Traiguera (Castellón) tres carros arrastrados por unas caballerías impresionantes que portaban en sus laterales, cada uno de ellos, dos banderas con los colores de la bandera catalana. A la entrada de la población se personó un grupo portando señeras con la franja azul, que impidió la entrada en la población de los citados carros, dándose cuenta al alcalde de la Ciudad del hecho que ocurría.

La primera autoridad local, ante la posibilidad de que aquello crease algún conflicto, dio aviso a la comandancia de la Guardia Civil, cuyas fuerzas del orden se pusieron enseguida en movimiento para, con los oportunos trámites y gestiones, hacerles retornar a su punto de origen. Los carros en cuestión, luciendo las citadas banderas cuatribarradas y escoltados por la Guardia Civil, pasaron por el centro de la población y fueron acompañados hasta el término de la provincia, haciendo su entrada en Cataluña, en este caso por la provincia de Tarragona, y regresando a sus puntos de origen, cuya procedencia parece ser Barcelona. Todavía esta mañana, martes, sigue el grupo valenciano con la senyera, por si los citados carros ' y sus banderas intentan otro paseo por esta zona del Maestrazgo, lo que se es tima que no ocurrirá. El alcalde de Traiguera, en todo momento, supo estar en su sitio, manteniendo un orden que podía ser turbado por quienes habían llegado. Nadie sabe con qué intenciones. Los carros llegaron a Traiguera por el camino de San Rq/ael, exactamente en el lugar en que se unen Castellón y Tarragona, yendo a Traiguera donde se dio lugar la manifestación de dichos carros y, por consiguiente, la constante atención y expectación de la pequeña localidad de Traiguera. "

Lo que el dia dels fets i el sendema portá el diari, com es pot llegir, no te casi cap de motiu per a ser resenyat en estes vivencies. Pero si que el te per a deixar constancia de que fon un reportage "clar, complet, veridic, extens i exacte", pero manco, de la nostra prensa per a un fet que significava el "cenit" d'una lluita que portem valencianistes i catalanistes des de fa moltissims anys, que continuem portant hui i que, per desgracia. encara durará moltissims anys mes. Perque s'ha de pensar que els dirigents catalans, en promoure eixa volta, tenien en el pensament que fora com el passeig tritunfal pels territoris vençuts de res que significava l'autentificacio de la victoria d'eixa idea politic-economica que ells diuen "Països Catalans".

D'una atra banda s'ha de subrrallar la de "troles" que conta el periodiste i com, per a fer la cronica

"al seu aire", no te en conte casi ninguna veritat de lo que succei. Els qui estiguerem alli, i despres llegirem el llibre escrit pels catalans i la cronica que aparegue en Las Provincias, creguerem que cadascun de nosatres havia vist "una pelicula diferent.

Perque ni foren "unas caballerías impresionantes", sino tres aques que no arribaven ni a rosins percherons; ni "a la entrada de la población se personó un grupo portando senyeras con franja azul, que impidió la entrada en la población... ", perque si els haguerem inipedit entrar ¿com despres els tirarem fora?; i tampoe "la primera autoridad local... dio aviso a la comandancia... perque l'alcalde no asomá el morro en cap moment: i Deu sap on estaría aquella vesprada per a que ningu el vera i ningu parlara en ell; i quan el redactor del diari diu "El alcalde de Traiguera, en todo momento, supo estar en su sitio... ", hauria de dir-nos quin era "eixe seu lloc" on va saber estar. I pareix una bovada, o mala intencio, dir "Nadie sabe con qué intenciones" si lo primer que havien fet nosatres es dir-li a la seua sub-directora lo que passava i lo que preteniem fer els valencianistes en Traiguera. Les intencions nostres crec que estaven prou clares...

El capitul "6ª ETAPA. LA BATALLA DE TR-AIGUERA. MAS BARBERANS-TRAIGUERA-CORNUDELLA

(23 A 30 DE JULIOL,", te una extensio de 28 planes del llibre Volta en carro a1s Paísos Catalans que va escriure el director d'eixa volta. D'elles retraurem en estes llinies lo mes sustancios que, ademes de fer-nos entendre que per ad ells tingue molta importancia lo que passá en Traiguera, cosa que com hem vist passá desapercebuda per a la majoria dels valencians, les seues autoritats i els seus diaris, deixa clar l'intencionalitat i l'importancia de la "volta en carros als països catalans',.

Per atra banda, com es impossible llegir este llibre perque está esgotat fa molt de temps (cosa que demostra I'interes que tenía per als lectors catalans), retrac la part mes interessant d'ell per als valencians. Per lo manco alguns podran enterar-se per estes vivencies de lo que no pogueren coneixer en el seu degut temps per mig dels mijos de comunicacio.

L'autor comença aixina, cosa que no te cap de desperdici:

"L'operació s'havia plantejat com una penetració rápida, utilitzant carros de combat catalans, de la Vall de Tenes, moguts per cavalls relativament lents, peró segurs. Havíem de sorprende l'adversari i, en quinze dies, arribar fins Alacant, on ens esperaria un vaixell de la Transmediterranea. Des d'allá embarcaríem a Eivissa, deixant darrere nostre un país conquistat. Era evident que no teníem les forces suficients per a ocupar el País Valenciá durant una llarga temporada. Peró comptávem amb el moviment de solidaritat que el nostre pas aniria desvetIlant. Hi ha els precedents de Fidel Castro que, amb pocs homes, havia guanyat la batalla de Cuba. 1 aixó que ell no tenia cavalleria! Aix doncs, tot el que va passar el dia 24 de juliol ens va agqfar per sorpresa. La rápida reacció de l'adversari, la seva fulminant preséncia al terreny de combat, ens va desorientar. Convençuts que si tratávem de presentar batalla seríem aniquilats per un enemic superior en nombre i animat per una elevada moral de victória, ens vam retirar" (pag. 113).

Tan sols despres de llegir la primera parrafada queden ben aclarídes moltes de les coses que, des de l'inici del nostre moviment, estavem repetint els valencianistes i a les que els pancatalanistes sempre contestaven dient "que nosatres veïem fantasmes per tot arreu i en tot lo que passava". Hem estat cansats de sentir de les seues boques allo de que "no hi havia intent de catalanisacio de Valencia", "que lo dels paisos Catalans era una qüestio cultural i no politica", i unes atres coses paregudes que intentaven, com diuen ben clar en este relat els catalans, "sorprendre al adversari", que ha segut sempre la tactica utilisada per ells.

Mes avant, i seguint la narracio, diuen: "Pocs dies abans d'entrar la Volta al País Valenciá, el divuit de, juliol érem a Valéncia Isidre Ballester i Jaume Farriol. Allá vam començar a tenir noticies alarmants. -Volen tombar els carros- ens digué, com mig engrescat, un xicot de Castelló que havia rebut la informació d'un infiltrat als cercles del GA V" (pag. 114).

¡Aixo si que es sorprenent ¡Ya havien infiltrat gent dins del nostre moviment, dins del Grup d'Accio Valencianista! Está clar que els catalans ni eren tan "pacifistes" com bufaven ser, ni els motius del seu moviment eren tan sols interessos culturals quan s'havien pres la molestia d'infiltrar gent dins de les nostres organisacions valencianistes. Está clar que allo era una infiltracio molt premeditada i que portava perverses intencions. I queda ben clar que, per ad ells, la força d'oposicio a la catalanisacio i absorcio del Regne de Valencia era el GAV.

"En tot cas, e/s nostres anfirtrions valencians ens van tranquilitzar amb l'afirmació que ells ens dibuixarien un itinerari per zones de l'interior, allunyades de 'l'ultravalencianisme' del GA V i on podíem circular sense cridar l'atenció ni provocar aldarulIs " (pag. 114). Els catalans tenien "anfitrions" en Valencia que els ajudaven. Els catalans estaven d'acort en valencians per a fer lo que estaven fent. Els catalans temen dins de la nostra terra la colaboracio dels pancatalanistes, quan ad estos sel's omplia la boca de dir que ells eren valencians que volien "retrobar la nostra cultura" i que no res tenía aixo que vore en voler-nos fer catalans, ni en res politic com eren els Països Catalans. Lo que queda molt clar i dit per els propis catalans de la "volta" es que allo era un intent de "conquesta" i una clara invasio, lo que no te res de "cultural". Per aixo diuen: "... per a ocupar el País Valenciá... deixant darrere nostre un país consquistat...'.

Pero lo que els de la volta no sabien, i ara ya s'estaven enterant, es que en Valencia hi havia molts valencians alçats en peu de guerra i en alerta constant. Per aixo continuen dient: "Aquell ambient 'b1au' de Valéncia ens havia d'haver alertat. Perque en els dies en que estigueren en la capital del Regne els senyors Ballester i Farriol havien ya palpat en els circuls culturals i politics en els que s'entrevistaren que estos, els pancatalanistes, ya tenien "respecte", per no dir "por", als valencianistes enrolats en els nostres moviments, moviments que estaven ben "vius" i que feyen "molt de roido".

Diu un refra que per la boca mor el peix. Per aixo qui molt parla, molt erra. o mirat des d'un atre prisma, quan u parla molt se li escapa lo que provablement no haguera volgut o no haguera degut dir. El qui escrigue el llibre de la volta en carro volgue fer-ho llarc. I en les 28 planes que destina a descriure la "Batalla de Traiguera" escrigue tant, que potser digue mes coses de les que hauria d'haver dit. I aixo nos ha donat peu a poder "interpretar" lo que, entre llinies, diu. En la plana 117 fa una exposicio d'anims dels components de la volta mentres es feyen un bon dinarot. I diu:

"Davant de la taula, doncs, vam fér la broma corresponent. De fet, l'al-lusió als 'bons' valencians i a1s 'mals' valencians, a1s 'nostres' i els 'atres', foren continuades. Vol dir que, dintre l'escasa informació que teníem, flotava aquella consciéncia de perill, que fou la constant de l'endemá i que acabá cristal-litzant en eIs fets de Traiguera.

Está clar que per als catalans, i per ende per als catalanistes, hi ha dos classes de valencians: "els bons" que, curiosament son "els d'ells", i els "mals" que som els qui no estem d'acort en "baixar-nos els pantalons" i fer allo que ells vullguen. Aixo em sona a haver-ho oit milers de vegades de boquetes socialistes, peceistes, sindicalistes, cults de la "cultureta", etc. Bons valencians son ells, i ells son els valencians que s'han "baixat els pantalons" i han acceptat "ser d'ells", ser subdits catalans, ser catalans de segona, del sur, ser esclaus de l'imperialisme catala. Els valencians "roins" som els qui no acceptem l'interferencia en els nostres assunts patriotics de ningu de fora, els qui no volem integrar-nos com a "el pobret de la familia" dins de la familia catalana, els qui volem una autonomia propia, pero no nomes fugint de l'influencia de Madrit, si no de la de Madrit i de la de qualsevol atra part.

La narracio del autor catala continua aixina:

"Havia començat el que seria per a nosaltres 'el dia més llarg', el que, un dia o altre, les cróniques en diran 'el dia de la batalla de Traiguera'... Abans de sortir, vam desenganxar els adhesius de cotxe 'Paisos Catalans' que algú havia posat al darrera dels carros. Era una política de contenció destinada a no irritar els valencians blavets... Portávem una bicicleta que servia per a fer volts de reconeiximent. Fou utilitzada amb molta freqüéncia, aquell matí. Hi havia, en qualsevol moviment, una aprensió, un cert nerviosisme. Mig esperávem, d'un moment a 1' altre, un contacte amb I'enemic..."(pag. 120).

Cal vore al llarc d'este relat les formes que portaven: "reconeiximents en bicicleta", "unes zones allunyades de l'ultravalencianisme on podíem circular sense cridar l'atenció...", "consciéncia de perill" "desenganxar els adhesius de Paisos Catalans"... Tot aço es pareix al lladre que va fugint, que s'amaga per a no ser vist quan va a fúrtar, que se tapa per a no ser reconegut, que busca la foscor per a no ser descobert... Les intencions de la volta, segons dien els pancatalanistes, eren tan sols culturals. ¿Perque, puix, actuaven d'eixa manera?

"No gaire llunt de San Rafael, es produí un incident significatiu: un Seat matricula de Valéncia ens avançá amb un prolongat, intens, toc de claxon. Per la finestra treia una bandera quatribarrada i blava. A causa de la intensitat del blau -alguns haviem sentit parlar de 'b1auet'i no de 'b1auás'-, quedárem desorientats " (pag. 121).

Aci, com es costum prou extesa en Catalunya i habitual dels catalans, mentixen en intencionalitat. El coche que els seguía i chiulava, o millor dit, els dos coches que ho estiguerem fent durant alguns kilometros, ya dins de terres valencianes, eren el de Rafael Ramon-Llin i el meu. Curiosament i casualment els dos coches portaven matricula de Barcelona. Ell perque feya anys que residía en Manresa. Yo perque en 1971, quan vaig comprar eixe coche, tenía el carnet d'identitat: expendit en Barcelona, a on havia vixcut vint anys, com ya en estes vivencies he dit, i per a mi era obligatori que, per mes que el coche fon comprat en el carrer de Ciscar de Valencia, la matriculacio havia de fer-se en Barcelona, d'on era el DNI.

En el mentat llibre i en la seua pagina 122, comença l'autor a contar lo que fon de veritat l'encontre entre els valencianistes i els de la volta en carro. Com ya hem dit, este llibre está esgotat i, per tant, si algu vol llegir-lo li va a ser impossible fer-ho. Per aixo vaig a reproduir els principals punts, per a que cadascun dels lectors traga les seues propies conclusions.

"Són pels volts de les sis quan dos vehicles, matrícula de Valéncia se'ns acosten en direcció contraria, passen pel nostre costat, a uns cent metres s'aturen, donen la volta i rápidament ens avencen. Ja els tenim ací! Amb una inútil estratégia de velocitat, algú dóna l'orddre -El Menut al davant!...

No cal dir que e1s automóbils ens atrapen sense cap mena de dificultat i que, en passar, fan gestos ostentosos d'amenaça. La circumstáncia bél-lica que tot el día es dibuixava comença a concretarse. No sabem, en realitat, qué pretenen, qué volen, fins a quin punt la maniobra és una pura demostració d'antipatia o un intent d'esestabilitzador... "' (pag. 123).

"Eren prop de les set quan arribávem a la població. Expectants, mirávem si, en algun lloc, es veía gent. No esperávem, certament, una multitut enférvorida, peró sí algun petit grupet damics, alguna senyera onejant, algun Visquen els Paisos Catalans'! Res...

En Pep i Laura que ya havien tornat de Vinarós, conversaven animadament amb un petit grup de gent que portaven senveres amb firanja blava. L'escena ens desconcertá momentániament. ¡No podia ser, que en Pep i la Laura s'haguessin passat a l'enemic!... (La realitat es que nomes estava en Pep. La tantes vegades nomenada Laura no estava en cap lloc.) Un senyor, que portava una magnífica senyera franjablavenca, discutía amb ells, mentre s'anaven acostant. Ens arribaren clarament algunes de les seves afirmacions programátiques: -Els Països Catalans són anticonstitucionals... Marxeu. Aquí no vos volem... Torneu-vos a Catalunya...

L'arribada d'en Pep i Laura ens portá l'explicació dels fets. I el cas fou que, en arribar de Vinarós, don venien dalt d'un cotxe que els havia portat fent auto-stop, van veure un grupet que portaven senyeres. Eren una dotzena de persones -tres homens i set o vuii dones... (Com ya coneix el llector, erem tres homens, tres dones, i tres chiquets de manco de huit anys) ... que ells, en un acte de santa inocéncia, van confondre amb un comité de benvinguda traiguerenc... " (pag. 124).

"U dels valencians aïrats afirma rotundament que, de Traiguera, no passariem. -Molt be!, afirmá en Pep amb un aire jovial, doncs ens quedarem aquí a menjar melons tot el temps que faci falta... Així que l'escena s'acabá amb la reincorporació dels nostres amics a la caravana quefia la seva entrada al poble mentre, ostentosament, un personatge -que després resultá repetidament incómode durant tota aquella nit ens filmava... " (pag. 125).

"Mentrestant, e1s carros havien travessat tot el poble i eren en una era, No sabíem on anar a dormir, on deixar els carros i cavalla. No havíem trobat cap contacte del País Valenciá que ens hagués preparat, com pensávem, un lloc per passar-hi la nit. Expliquem tots aquests detalls per anar dibuixant l'esquema del que seria la nit clau en la frustació del nostre projecte...---(pag. 126).

"UN TAL ZARZO 0 ZUAZO DE 'MURTA'. La Lourdes volia trucar a la seva familia. En Farriol havia de parlar, altra vegada, amb el garatge Nadal, punt de contacte de Lliçâ, per veure qué en pensaven de tot el que estava succeint. Anaren, doncs, cap a teléfons... Mentre esperávem, un home -el mateix que havia filmat la nostra entrada al poble- entrá dins la cabina telefónica. No cal dir que, en aquesta mena d'estris, els de fora sassabenten de tot, Fou així com arribá al nostre coneiximent una série de detalls altament significatius" (pag. 127).

"El tal Zuazo, que parlá en castellá perfecte i que ens doná la idea que era l'ánima de tot aquell moviment hostil, informá el seu interlocutor que 'han llegado los carros'. No cal dir que, en sentir parlar de nosaltres, tot foren orelles. El senyor que parlava castellá informá seriosament que anávem en 'carros destartalados' i 'caballos imponentes'... En tot cas, aquell home parlava amb un engrescament reconcentrat i amb una vaga ferocitat dialéctica. Informá a l'altre -i a nosaltres lambé, naturalment- que aquella nit 'vendrán a Traiguera tres mil valencianos dispuestos a cerrarles el paso'. Es mostrá Partidari d'informar les autoritats del nostre pas per Traiguera i de la necessitat de 'tomar medidas para evitar' que continuéssim 'provocando ' " (pag. 128).

Com sempre, s'ha de confondre al llector fent-Ii vore lo que no es, sempre i quan haja un chicotet detall al que aferrar-se. En este cas s'ha de fer vore al llector que els valencianistes "parlavem castellá", cosa que en el llibre repetixen varies vegades. Tot el que va en contra d'ells parla castellá i es un "invasor" de les terres valencianes. Obliden dir que yo havia estat parlant mes de mig hora en ells, en el carrer, en valenciá. Ara, quan estic parlant telefonicament en els redactors d'un diari que parlen castella, en el seu propi idioma per a que m'entenguen be, ells callen la llarga conversacio anterior i fan una "gran veritat" d'una parcialitat que trauen de context. Per ad ells, confondre es igual a convencer. Tambe queda clar que Farriol era un poc "dur d'orella". Qualsevol persona mijanament inteligent pot apreciar que quan un valenciá, i mes si ha estat vivint en Catalunya vint anys, parla en castellá, se li nota en el so del seu parlar que no es castellá-parlant. I a mi se me notava (tan sols feya cine anys que havia vingut de Catalunya) brutalment un so dur i acatalanat encara, com he dit ya alguna vegada en estes vivencies.

---El cas és que, quan acaba l'informe daquelí senyor de 'Murta' (revista fjeixista que nosaltres, de moment, confonguérem amb el nom d'algun poble dels voltants, quedava ben clar que l'única alternativa era una retirada ordenada, perá urgent. Tres mil valencians armats amb senyeres blaves i cridant obscenitats devien resultar un espectacle dantesc... " (pag. 128).

Diuen "revista feixista", igual que sempre ho han dit els pancatalanistes, i ho diuen sense coneixer-la (la confonen en un poble) i sense haver-la llegit mai. Aixo es pura clarividencia. Aixo es escriure en propietat, dient les veritats clares. ¿D'a on ve i per que es diu que Murta es una revista fascista? Per a contradir, quan no es tenen raons, es tenen insults i descalificacions. No mai, ni catalans ni catalanistes, han pogut dir res contra els articuls ben documentats de Murta. No mai han pogut demostrar que cap d'infórmacio de Murta haja tingut una sola falsetat. No mai, en Murta, ha hagut una sola insinuacio idealista cap a ningun partit. Murta ha segut totalment apolitica i tan sols ha denunciat fets i ha opinat exclusivament al voltant de fets valencianistes o antivalencianistes. ¿A on hi ha eixe fascisme? Tan sols está en les roïnes intencions catalanistes i pancatalanistes.

"Tornávem a1s carros. Els que s'havien quedat estaven, peró, molt excitats: havien rebut visita de la guárdia civil. Pel que sembla, un guárdia civil jove, 'morenot', que anava de paissá peró que, pel que sembía, estava en contacte amb el grup d'activistes de Traiguera, havia anat a informar-los que era convenient que marxessim... i que el millor que podíem fer era tornar a l'altra banda del riu Sénia que, pel que semblava, havia esdenvingut una frontera definitiva... " (pag.129).

"Tercer, el 'consell' que ens retiréssim era donat en llengua castellana. La qüestió de la llengua tenia la seva importáncia. És a dir, que el fet que es movien tan activament en contra ens ho diguessin en castellá ens feia veure quins sectors, a Valéncia, estaven més preocupats per la nostra preséncia i per la idea de la Volta a1s Països Catalanas... " (pag. 130).

I aci tornem a trobar-nos en l'axioma fals tan repetit pels catalans i catalanistes. Els valencianistes parlem castellá i els pancatalanistes son els qui parlen i els qui defenen autenticament el valenciá, que ells entenen com a catala. Per tant intenten impondre una dicotomia que els favorix i destruix a l'idiorna valenciá: el Regne de Valencia es billingüe; te dos llengües: el catala i el castellá. El qui no parla catala, per ad ells es castellaniste opressor, centraliste, fasciste i qualsevol atre "iste" que connote no tindre cap de dret a ser valenciá.

"Així fou com, precedits pel Citroen de la guárdía civil, abandonávem Traiguera. Fou un dels moments més tristos de la Volta. Havia deixat de ser, de facto, la Volta en carro als Països Catalans... Passávem amb el cap baix, entre una gent que ens mirava com un espectacle. Teníem l'estampa inequívoca dels venputs... " (pag. 13 1).

"Primer ens avançá un cotxe, després un altre. De dintre les finestres obertes, al moment de passar, sortiren crits i imprecacions. Ens tractaren de tot, peró en general e1s qualificatius anaven referits a una suposada - i per cert totalment infundada- inversio de sexe. També feren referéncies a la nostra mare, i altres implicacions grolleres. Val a dir que els insults eren en un castellá académic i profund. Aixó, fins a cert punt ens consolava, No ens foragitava el poble de Traiguera sino uns enviats de les forces ocupants. Era l'mperialisme centralista que ens acusava d'imperialisme catalá: un imperialisme cert, constatable, contra un imperialisme utópic " (pag. 132).

I tomen a eixir els mateixos axiornes de sempre. Es una lliço que tenen molt ben depresa. Els valencians que no vullguen combregar en el fet de que son catalans del sur, per ad ells son "castellans". forces de I'imperialisrne centraliste que han "ocupat per la força el "Païs Valenciá", part fonamental pero de segona categoria de la Gran Catalunya. Per als catalans está totalment clar que els casi cinccents mil valencians que es manifestaren en Valencia contra el catalanisme erem "enviats de Madrit", que haviem vingut, possiblernent en els vint duros en la bolchaca i I'entrepa baix del braç, com ells tenen per costum de fer sempre que hi ha una manifestacio catalanista dins de Valencia.

"La guardia civil ens feu un ordre-invitació: -'Les acompañamos hasta el otro lado del río'. 0 sigui que es tractava d'aixó: de tornar a 'passar' la frontera. Per a1s ultravalencians, aquell riu Sénia era una mena dobsessió patriótica. Allá s'acaba el 'Regne de Valéncia'. Allá, just al límit 'provincial' començava Catalunya. Estem cansats. Fá mes de dues hores que hem emprés el viatge de retorn i són quarts de tres quan arribem a Sant Rafael del Maestrat... " (pag. 133).

"De fet ens havien derrotat. La Volta quedava trencada i calia pensar a empendre el retorn... (pag. 136). En tornar, en Farriol ha trobat un carnet d' una dona, del GA V.- Grup d'Acció Valencianista, Si voliem saber qui eren, o si teníem algun dubte, ha quedat defínitivament aclarit. Els ultres del GA V han vingut de Valéncia per impedir la nostra invasió... " (pag. 137). (El carnet de socia del GAV era de Josefina Rueda que, junt al seu marit i el seu germa, una gran familia valencianista que tant i tant, com unes atres moltes, han treballat en el valencianisme mes actiu, havien acodit, com no, a rebre1s.)

"Cap a les onze es produeix el segon incident. Es presenten cinc cotxes de 'domingueros', amb famílies senceres: homens grans, dones, jovens, criatures. Al moment daturar-se se sent una veu que diu 'amagueu les banderes que som a Catalunya'... Tenen aspecte de gent del poble. Parlen en valenciá clar, natural. Al revés dels de la nit passada, que tenien un aspecte indefugible de senyoret castellanitzat, aquests dara són gen t del poble. No porten armes, ni pals, ni cap d'eina contundent... (pag. 137). Un dels interlocutors ensenya les mans: -Soc llauraor. L'altre és paleta. Realment.fa plorar comprovar com gent de l'auténtic poble va del bracet amb e1s energúmens feixiste... " (pag. 138).

Estes son les opinions que tenen els catalans activistes pro Paísos Catalans dels qui no acceptem els seus postulats polities. Per ad ells som senyorets castellanisats energumens o "quatre enganyats" que, estos si, son gent de l'autentic poble que van del bracet dels "feixistes".