EL PARLAR ROMANIC VALENCIÀ D'ABANS DE JAUME I

AUTOR: LEOPOLDO PENYARROJA TORREJON

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 El naiximent del valencià com a llengua diferenciada no l´ha pogut explicar, com diguèrem, la teoria de la reconquista. Cap de les dos propostes defeses per Sanchis Guarner en 1953 i 1956 fon capaç d´aportar una argumentacio coherent que justificara el sorgiment d'un valencià diferencial i rapidament esclatat en forma literaria, a partir d'una suposta llengua catalana. La renuncia final a formular qualsevol hipotesis es ben sintomática i dona pas a un prolongat buit teoric que, aci i ara, es el que nos oferix la tesis catalanista.

 A falta, per tant, de raons historiques, de cifres y dades que la justifiquen, la famosa teoria de la reconquista s'ha fet, de fet, la teoria del perque-sí, i es la que tenen servida, ab la benediccio de nostres autoritats academiques, els escolars valencians.

 Pero be: si una suposta mossarabia residual, que a més (sempre segons S. Guarner) parlava una llengua prevalenciana distinta i oposta al valencià general, no pot explicar, llogicament, l'eclosio del valencià; si menys encara l'explica l'arap vulgar dels mudeixars de Valencia; si l'establiment de repobladors aragonesos i catalans tampoc guarda la més mínima relacio ab el repartiment de les llengües hui parlades en la nostra terra, es evident que sols un element anterior i present en el regne musulmà conquerit per Jaume I pot explicar cientificament la formacio historica del valencià. Este factor es, evidentment, el parlar romanic vernacul de la Valencia musulmana, viu i actiu a l'hora de la reconquista del sigle XIII.

 No soc, per cert, el primer en senyalar-ho. Per més que la teoria catalana haja minimisat o amagat darrerament este fet, es des de la propia teoria catalanista des d'on es va posar de relleu l'importancia decisiva del romanç vernacular. Heus aci un paragraf quasi profectic que no té desperdici. L'escrigué Germá Colón en un excelent treball de 1953 ("El valenciano"): "Es sabido que la lengua de aquellos moros que quedaron en Valencia no era ya el árabe, sino un habla neolatina, y es evidente que ese romance no pudo inmediatamente ser suplantado [...]. Resulta, pues, casi inverosímil, aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana condicionada sólo por el hecho de la reconquista, si a su lado no existen otros determinantes más categóricos [...].

El sentimiento lingüístico de los hablantes [aludix al rebuig de la suposta catalanitat de llengua pels valencians] ha de tener una base real y tal vez, cuando el romance mozárabe de esos territorios sea mejor conocido, podamos explicarnos más fácilmente las causas de dicho sentimiento" (VII Congrés Int. Lling. Rom., Actes, I, 131).

 (Hui el senyor Colón navega atres aigües. Quan, en certa sessio del Consell Valencia de Cultura, pocs anys arrere, li vaig recordar l´inexplicable contradiccio entre estes paraules i la seua propia actual postura, es va encollir de muscles. Tindria motius. No tenia raons.)

 Dia yo, per tant, que esta era una "intuicio" quasi profetica de Germá Colón perqué hui coneixem més, millor i més profundament el romanç vernacul de la Valencia musulmana; romanç que la Llingüistica Historica ha denominat, sense massa fortuna, mossarap; pero tan romanç com els demes romanços hispanics, del gallec al catala.

 El professor Sanchis Guarner, qui comprengué (com ho feren Menéndez Pidal, Germá Colón, Gili Gaya, Alvaro Galmés o Badia Margarit) lo capital del coneiximent d'este parlar romanic d'abans de Jaume I, intentà, fa mes de 40 anys, caracterisar-lo. Pero deixà de banda les fonts basiques del seu estudi, no sols les arabigues, que eren fonamentals, sino el mateix "Repartiment" de Valencia, del que utilisá una infima quantitat de dades; i desconegué, a més, aspectes crucials de la metodologia. Un intent meritori, pero equivocat.

 La llengua romanç dels mossaraps i els musulmans de Valencia, la que degué oír el rei Jaume quan posà peu en la Valencia de 1238, no era, per consegüent, la que, partint de bases insuficients, imaginà Sanchis Guarner (i que algun despistat discipul, reafirma contra tota evidencia). No era una llengua fósil, ni desiligada de la parla valenciana medieval, sino una llengua evolutiva i modernisant, d´estructura fonetica identica a la llengua valenciana posterior. Aço es lo que mostren i demostren les més de trenta lleis de fonetica historica que descric, a través d'un exhaustiu material extret de fonts arabigues i llatines dels sigles X-XIII, en "El mozárabe de Valencia (Gredos, 1990), i que no vaig a repetir aci. A l'hora de ser reconquistada per la corona d'Arago, Valencia no dia "chinco, colombo, ficaira, castiello, sino cinc, colom, figuera, castell". Ni mes ni menys les formes llingüistiques propies de valencià general.

 Per si açó fora poc, tal románç es parlava en una area territorial que concorda, ab sorprenent exactitud, ab lo que Jaume I designarà com a Regnum Valentiae. Sols este parlar románç d'abans de la conquista pogué fer possible, per tant, l'enmudiment de l'aragones portat en gran proporcio a la faixa costera valenciana; l'eliminacio del catala oriental, dominant entre la minoria catalana repobladora; i el sorgiment d'una consciencia valenciana no dialectal, literaria i sociologica. Esta es, per tant, la clau historica del naiximent del valencià.

EL PARE FULLANA DEFENSOR DEL VALENCIÀ FRONT AL CATALA

Catedra Fullana

Preguem als llectors que lligguen en molta atencio este aclaridor apartat. Resulta indignant que alguns catalanistes hagen intentat fer creure que el pare Fullana considerava al valencià i catala una mateixa llengua, negant que el valencià siga la llengua propia i autoctona valenciana, diferent i diferencià del catala.

Anem a vore. Es cert que el pare Fullana va colaborar en el Diccionari Catala-Valencià-Balear de mossen Alcover aportant els seus grans coneiximents sobre la Llengua Valenciana, que va fer una ponencia en el Congres de la Llengua Catalana (1906) i que va ser nomenat academic de l'Academia de la Llengua Catalana, com tambe va ser academic de la Real Academia Espanyola, en representacio del valencià

Llevat d'estes aportacions -segurament fetes en tota la bona voluntat que caracterisava el seu espirit evangelic, i frut del context de l'epoca-, la veritat es que pare Fullana es va desvincular totalment de les catalanisants "normes del 32" que havia firmat de mala gana "ates lo caracter provisional" de les normes (bases), tal i com va anotar damunt de la seua firma. La mes evident prova de la seua desvinculacio d'estes normes de Pompeu Fabra per a catalanisar la Llengua Valenciana està en el fet de que el pare Fullana reeditara la seua "Ortografia Valenciana" en 1933 reafirmantse en el seu criteri que "no es atre que la raó, deduída de la ciència filològica d'esta llengua" tal i com escriu el propi pare Fullana en l'Advertiment de dita publicacio. I per si no queda prou clareta la desvinculacio total de les normes fabrianes en este fet, l'encarregat de prologar esta segon edicio de la seua "Ortografía Valenciana" va ser un dels seus millors discipuls, bon valencianiste i incansable estudios de la Llengua Valenciana, el pare francisca Andreu Ivars.

Per la seua eloqüencia, reproduim textualment uns fragments de dit prolec escrit pel pare Ivars:

"D'este tractat ortográfic ens ha plagut, més que res, l'espirit valencianissim que l'informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana les maneres d'escriure d'alguns escriptors valencians, que enlluernats per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres, i per atra s'aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana. (...) Valencia es rica i no te necessitat d'anar a captar fòra de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura i donar normes ortográfiques als escriptors valencians, tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres forasteres, no conformes a la seua tradició clássica, a la seua evolució actual". Mes clar, aigua.

(Sobre les "normes del 32" recomanem la llectura del llibret en .pdf que es pot descarregar en l'apartat "Documents", i sobre el gran valencianiste el pare Ivars la llectura d'un interessant articul d'un atre gran valencianiste com es Ricardo Garcia Moya, "Camarada Canut: ¿Te acuerdas de Andrés Ivars?", (http://www.garciamoya.cjb.net)).

A continuacio reproduim lliteralment alguns fragments escrits pel propi Fullana defenent l'identitat i autoctonia de la Llengua Valenciana. Escomençarem per unes breus cites tretes de les principals obres del pare Fullana, i en acabant expondrem textualment alguns fragments d'una serie d'interessantissims articuls i conferencies seues ("Per la Llengua Valenciana", "La cooficialitat de la Llengua Valenciana", "Gramatologia Valenciana") publicats molt acertadament pel pare Agulló en un llibre titulat "CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919", que es pot descarregar integrament en l'apartat "Documents" i del que recomanem encaridament la seua llectura.

"Filología Valenciana es la ciencia que tracta de l'estudi y coneixença de les lleys etimológiques y gramaticals d'esta llengua, á fí de penetrar en sa lliteratura" (Estudi de Filología Valenciana, 1912) "Valenciá es la llengua parlá en la major part del antic Reine de Valencia. Nòstra llengüa te per distintiu especial dolçor i suavitat en sa Fonètica, i la vivea, moviment, gracia i energía en l'expressió" (Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, 1915

"Conéixer el verdader orige de la llengua valenciana, com el de les seues germanes, les demés llengües romániques. I nos llimitarem sòlament, per ara, a senyalar les modificacions introduídes en la declinació i conjugació del romá vulgar, mare indiscutible de la llengua valenciana" (Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá, 1921).

"La pretensió de molts catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com sempre mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt fòra de raó" (La cooficialitat de la Llengua Valenciana, 1918)

"Com eixos principis i eixes lleys d'evolució fonètica no han actuat de la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferència fonètica que s'observa en cad a una d'estes dos regions. D'ahi l'impossibilitat d'unificar les dos ortografíes: valenciana i catalana. Tractar, puix, d'acomodar la nòstra ortografía a la catalana, ademés de ser còsa antipatriòtica, es empresa irracional i antillogica" (Gramatologia Valenciana, cap. X, 1919)

"Que residixquen en Catalunya 'valencians catalanisats', se comprén i fins s'els pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia, pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son 'catalanisats i catalanisants', al mateix temps, es còsa que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no obstant que molts dels 'valencians catalanisats' ho son de bona fe; i es llastima que, siguent, per un atre costat, 'valencianistes de veritat', hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes de catalanisme, en lo que afecta a la llengua valenciana". (Gramatologia Valenciana, cap. XII, 1919)

"Després de copiar [el senyor Ortín], sense cap aprensió moltes de les 'definicions textuals' en els 'eixemples', tambe 'textuals', de la Gramática de la nòstra llengua publicá pel "Centre de Cultura Valenciana", va completar el seu treball en una serie no interrompuda de 'catalanismes' i de 'arcaismes inoportuns'. (...) Com a catalanisant i sembrador de arcaísmes inoportuns, no podem ni devem transigir, perque sería contribuir sabentho, a la destrucció de nòstra llengua". (Gramatologia Valenciana, cap. XIII, 1919).

"També s'adultera i corròmp la llengua en l'introducció de 'catalanismes', cuan estos son contraris a l'índole de nòstra llengua, tal com 'homes' i 'ordre'. (...) Si la tendència del catalá ha segut suprimir esta n en els plurals i escriure 'homes', 'verges', 'images', etc., la tendència valenciana, pel contrari, ha segut i es actualment conservar eixa n etimològica. I no deu estranyarmos l'existència d'estes dos tendències fonètiques, diferents en Catalunya i en Valencia, perque es cèrt que ademés de les lleys fonètiques i evolutives comuns al catalá i valenciá, existixen unes atres moltes, particulars i pròpies de cada una d'estes llengües" (Gramatologia Valenciana, cap. XIV, 1919 )

"En l'exposició i comprovació de l'anterior catalanisme, suspendrem, per ara, el nòstre treball de 'descatalanisació' de la llengua valenciana, esperant una ocasió més oportuna per a completar este estudi, majorment tenint en preparació les 'Diferències llingüístiques entre el valenciá i el catalá'". (Gramatologia Valenciana, cap. XV, 1919)

"... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d'un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d'estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l'Institut d'Estudis Catalans, segons el desig d'esta societat, que era també el nòstre, per a que nòstres 'Normes' foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l'escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d'esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía" (Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

"Es cèrt que tenim un sens fí de paraules en valenciá i en catalá que son idèntiques en cuant a la morfología i en cuant a la seua significació. ¿Será prou raó per a que totes eixes paraules es diguen exclusivament catalanes?, havent com hi tantíssimes paraules que tenen la mateixa forma i la mateixa significació en catalá que en castellá, s'haurán de dir també exclusivament catalanes o exclusivament castellanes. Per lo tant, si hi ha tantes paraules que son idèntiques en valenciá i en catalá, com les hi ha en catalá i castellá, no es estrany que hi ha també frases idèntiques, sobre tot, en valenciá i en catalá; i per lo mateix, refrans que presenten la mateixa forma i tinguen idèntica significació. Son llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel cual motiu son llengües diferents. Ya es hora que, tant En Balbuena com atres escritors, desistixquen de la ridícula pretensió de voler despullar al llenguage valenciá de la prerrogativa de 'llengua' i paguen just tribut a la veritat, dient: 'suum cuique': 'cascú qu'es conforme en lo seu'" (Prolec al 'Refraner Valenciá', d'Etanislau Alberola, 1928) "PER LA LLENGUA VALENCIANA"

Aci vorem al pare Fullana defenent magistralment l'autoctonia de la Llengua Valenciana. "Per la Llengua Valenciana" son unes repliques del catedratic de Llengua Valenciana, el pare pare Fullana, al director del Diario de Valencia, J. Luis Martín Mengod, per unes afirmacions que va fer el 11 d'agost de 1918 en el seu diari: "Para mí el valenciano no es una lengua sino un dialecto. Dialecto por el rango y lugar que ocupa en el grupo lingüístico a que pertenece y por su corta extensión y por su escasa acción histórica. La literatura valenciana más que literatura propiamente valenciana es literatura catalana y por eso los catalanes, procediendo lógicamente, la han incorporado a la suya". Davant d'estes afirmacions, el pare Fullana, que ya era personalitat indiscutible en la Llengua Valenciana, es va vore obligat a replicarli al senyor Martín Mengod.

La primera de les tres repliques es va publicar el 19 d'agost de 1918 en el Diario de Valencia:

"Ha incorregut vosté en diversos errors llingüístics uns i lliteraris uns atres que no devem deixar passar sense la seua corresponent protèsta els que de veritat sentim les glòries de Valencia, i entre la llengua del nòstres pares. (...) Segons les seues afirmacions, ham de supondre que el valenciá va ser importat pels catalans a este país, en temps de la Reconquista, i que per lo mateix, no deu nomenarse llengua valenciana, sino simplement un dialècte del catalá".

"Per lo vist es també vosté partidari de l'opinió dels que sostenen que, a la vinguda del gloriós conquistador En Jaume I d'Aragó i de Valencia, no quedaven cristians en esta regió, o que els dits cristians, oblidant la seua pròpia llengua, parlaven a sòles l'arab".

"L'opinió dels que afirmen que la raça romana va ser extinguida en la regió valenciana, durant la dominació sarracena, ha segut sabiament refutá per distinguits arabistes, i entre ells, modernament, per don Francesc Simonet en el seu 'Glosario de voces ibericas i latinas usadas entre los mozárabes'. Introducció feta per nòstre inoblidable historiador don Roque Chabas en seus 'Los mozárabes valencianos' (1891) lo mateix que l'opinió dels que creuen que els mossarabs valencians arribaren a oblidar el romanç i que en el temps de la Reconquista, no parlaven una atra llengua que no fora l'arab. Siguent puix, un fet comprovat que a la vinguda d'En Jaume a estes terres quedaven molts cristians, i que parlaven el romanç, de la mateixa manera que es parlava en la regió catalana. Els repobladors catalans que vingueren en el Rey no necessitaven implantar la seua llengua en este país, i de fet no feren un atra còsa que aumentar el numero d'habitants que parlaven el mateix romanç que ya s'usava en esta regió i per lo mateix es un error manifest creure en l'importació de la llengua catalana al nòstre antic Reine de Valencia". [No mos resistim a recordar aci els magnifics estudis d'investigacio del catedratic don Leopoldo Peñarroja Torrejón, "Cristianos bajo el Islam" i "El Mozárabe de Valencia", aon demostra cientificament la formacio de la llengua valenciana abans de la reconquista de Jaume I]

"Tots coneixem EL CARÁCTER ABSORBENT DELS CATALANS i el seu critèri respècte de la nòstra llengua en relació al catala; i no obstant, els catalans que sense cap preocupació, han estudiat sobre esta cuestió, no han tingut inconvenient en mantindre que el valenciá o siga el romanç parlat en la regió valenciana, existía abans de la vinguda dels catalans al nòstre país; i que, per lo mateix, no va poder ser importació seua i molt menys s'el pòt considerar com un dialècte del catalá. Lligga vosté per a convencerse lo que va deixar escrit l'eminent filòlec catalá doctor Grandia en l'introducció a la seua 'Gramatica Etimologica Catalana' (pag. 34) aon diu refutant al Pare Nonell, jesuíta: "Molt al contrari de lo que asegura el Pare Nonell a Valencia i a Mallorca durant cinch segles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demes d'Espanya barrejats ab els sarrahins guardant sa llengua".

"Diu vosté en el seu articul: 'lingüísticamente, no es más (el valenciano) que una derivación del catalán, que a su vez procede de la lengua de Oc'. Permétam senyor Martín, que li diga que no parla vosté segons la llingüística, al expressarse d'eixa manera i que en este parrafet apareixen dos erros llingüistics que devem aclarir".

"El valenciá no es derivació del catalá sino una llengua que es forma, creix i es desenrolla al mateix temps que el catalá, segons acabem de vore i el catalá no procedix tampòc de la llengua d'Òc, com afirma vosté, sense provarho".

Despres d'una magistral explicacio, el pare pare Fullana acaba esta primera replica diguent: "llingüísticament parlant, ni el catalá es derivació de la llengua d'Òc, ni el valenciá prové del catalá, ni a estes llengües correspònen les denominacions de provençal i llemosí".

La segon i tercera replica del pare Fullana, com esta primera, tampoc tenen el minim desperdici i ham cregut convenient dirigir als llectors a llegirles integrament i que gogen de la sabia magistralitat de l'eminent catedratic de Llengua Valenciana, el mai suficientment lloat i reconegut R.P. Lluis Fullana Mira.

Recordem als llectors que tenen a la seua disposicio les tres magistrals repliques sanceres "Per la Llengua Valenciana", mes "La cooficialitat de la Llengua Valenciana" i "Gramatologia Valenciana", en l'obra del pare Agullo que mos ha oferit estos interessantissims documents "CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919" podentse descarregar integrament en format .pdf en l'apartat "Documents".

EL PARE DEL VALENCIÀ MODERN I PARE DELS VALENCIANS: LLUIS FULLANA

FONT: Colectiu Aitana

El Pare Lluis Fullana i Mira naixque en Benimarfull, comarca de l’Alcoya, en l’any 1871.

En 1890 professà com a francisca. Fon professor de françes en els coleges franciscans de Benissa i Ontinyent, i llabors va iniciar els seus estudis de llengües romaniques.

El Pare Lluïs Fullana i Mira recorregue tot el Regne de Valencia per a donar al seu Diccionari de la Llengua Valenciana tota l’amplitut i riquea de les accepcions de les distintes comarques.

En certa ocasio digue: "Es tan gran l'afa que tinch per a la propagacio de l'obra del DICCIONARI, qu'esta regio d'Ontinyent me resulta chicoteta, y com capità afanyos de conquistar terres, vulch fer algunes expedicions per la provincia d'Alacant, qu'es ahon millor es conserva nostra llengua materna". (Fullana, 1902).

Del seu gran esforç realisat escriu en Decembre de 1910: "He recollit prop de mil accepcions del verp FER arreplegantles d'aci i d'alla en lo llenguage vivent d'este Reyne. I despres que diguen si es o no rica la nostra llengua. Acàs en hi ha atra, en lo mon, mes abundant en mijos d'expresio?".

El Diario de Valencia le publica les “Normes Ortografiques” en l’any 1914 i el Padre Lluïs Fullana i Mira dona quatre conferencies en l’Institut d’Estudis Catalans en l'any 1915, titulades, “Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques i Sintaxiques entre el Valencià i el Català”.

En l'Universitat de Valencia el dia 27 de Giner de 1918 es crea una catedra de Llengua Valenciana per iniciativa del Centre de Cultura Valenciana, (entitat que despres passà a ser la Real Academia de Cultura Valenciana), la qual fon regentada pel docte Pare Lluïs Fullana, i aço donà orige a la creacio del “Patronat de Llengües” del mencionat centre docent. Igualment, i a proposta d’este centre, el Pare Lluïs Fullana fon el primer professor de Llengua Valenciana en l’Universitat Lliteraria de Valencia.

Sobre la competencia del seu magisteri, de les seues documentades lliçons, i sabia didactica, es eloqüent el testimoni que en carta del 29 de Març de 1974 escriu el catedratic de Paleografia i Diplomatica de l’Universitat de Barcelona, En Felip Mateu i Llopis, al P. Benjamín Agulló en estos termens:

“Me pregunta V. concretamente mi parecer sobre significación (del P. Fullana) como filósofo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar la auténtica gramática valenciana popular; porque el P. Fullana era un gramático docente. Yo asistí a sus clases en la Universidad, y no era un filósofo con ambiciones y ni ensorberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trata de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en ésta."

El Pare Lluïs Fullana, en 1925, diu que les següents llengues romançs conegudes hui per llengues italiana, françesa, portuguesa, gallega, castellana, valenciana, catalana, provençal i mallorquina, tenen el seu orige en la llengua romana vulgar, duta pels eixercits romans a quasi totes les parts occidentals d’Europa, sobre tot a França, Espanya i Africa, al ser conquistades despres de continuades lluites durant una guerra de sigles, convertint estes grans regions en atres tantes provincies de l’Imperi Romà.

El Pare Fullana en el seu discurs d'ingres en la R.A.E (11-11-1928) com a Academic de la Llengua Valenciana, carrec per al que fon nomenat el 10-03-1927, demostrà magistralment que les llengues valenciana i catalana, podrien ser germanes, pero mai la mateixa i que abdos provenen del llati.


El principal ministeri que desempenyà el Pare Lluïs Fullana fon el de l’ensenyança. Ell mateix escriu, en l’introduccio al segon curs de la seua Gramatica Llatina, que ha estat mes de quaranta anys dedicat a l’ensenyança.

En la seua activitat docent podem destacar dos camps: El colege “La Concepcio” d’Ontinyent i l’Universitat Lliteraria de Valencia. En Ontinyent ensenya françes, principalment, i en l’Universitat de Valencia, valencià.

En 1932 fon un dels firmants de les normes de Castello, pero tambe fon qui en 1933 reedità la seua Ortografia Valenciana que discrepa en la de Castello i que les principals entitats que els firmaren foren Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, hui RACV, i esta nova reedicio de 1933 fon la que en anys posteriors donaren lloc a les Normes d’El Puig.


Sabia el llati a perfeccio, el françes, l’italià, l’angles i el grec .... En Octubre de 1940, en motiu de la visita a Espanya, del Gran Visir del Protectorat Espanyol en Marroc, en comissio de moros notables, el Pare Lluïs Fullana i Mira actuà d’interpret requerit pel Ministeri d’Assunts Exteriors, pels seus coneiximents dels dialectes del Rif.

Tambe la Casa Real deposita la seua confiança en ell com a home d’Iglesia, sent designat per la Regina Maria Cristina com a confessor seu. El Princep de Saboya tambe el va cridar per a que li acompanyara en un viage a Paris.

En la seua carrera eclesiastica fundà el convent dels franciscans de Sant Llorenç i fon superior de la seua comunitat, triant-li els franciscans Ministre Provincial de Valencia, per quatre voltes. El Cardenal Aguirre el va triar com a companyer i conseller seu en el Congres Eucaristic de Madrit.

Se coneixen els seus estudis, se premien els seus treballs, se codicien les seues ensenyançes i les seues teories sobre la llengua valenciana que arriben a formar escola... En Valencia es el puntal del renaiximent valencianiste.

Entre els multiples homenages que ha rebut podem destacar:

- Nomenat Fill Adoptiu de Cocentaina el 21 de Juliol de 1920.

- Nomenat Fill Predilecte de Benimarfull el 22 de Maig de 1927.

- Se li va eregir un monument en els Jardins del Real de Valencia Ciutat el 12 de Novembre de 1978, i en Septembre de 1996 fon nomenat Fill Adoptiu de Valencia.

- Placa conmemorativa en la seua casa natalicia de Benimarfull. L’associacio Lo Rat Penat li dedicà un atra en el 50 aniversari de la seua mort.

- Homenage en el Palau de Musica i en els Jardins de Vivers de Valencia ciutat en l’any 2003 per diferents associacions dedicades a la llengua valenciana, en conmemoracio del 75 aniversari de la seua presa de possesio com a academic de la RAE en representacio de la Llengua Valenciana.


Entre el cabal d'obres d'este eminent escritor sobre Filologia, citarem unes quantes per orde de publicacio, totes elles deurien d’estar en la biblioteca de qualsevol amant de la llengua valenciana.

1907. Morfologia del verp en la Llengua Valenciana.
1908. Ullada general a la Morfologia Valenciana.
1909. Estudi sobre Filologia Valenciana.
1914. Normes ortografiques.
1915. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana.
1915. La Palatalisacio Valenciana.
1915. Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques i Sintactiques entre el Valencià i el Català.
1916. Diferencies dialectals en la Llengua Valenciana.
1918. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana. (2ª edicio).
1921. Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà
1922. Compendi de la Gramatica Valenciana.
1925. Evolucio Fonografica de la Llengua Valenciana.
1926. Temes practics per a l'ensenyança de la Llengua Valenciana.
1928. Evolucio del verp en la Llengua Valenciana.
1932. Ortografia Valenciana.
1933. Ortografia Valenciana. ( 2ª edicio)



El Pare Lluis Fullana faltà el 21 de Juny de 1948 en Madrit als 77 anys d’edat.

EL OCCITANO, PESADILLA DEL INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

Ricardo Garcia Moya.
Las Provincias 23 de junio de 1997

Como disco rayado el Institut d'Estudis Catalans repite que si valencianos y catalanes se entienden es por la unicidad de la lengua, teoria que no aplican al norteno Languedoc. El texto que sigue es occitano y, según el citado IEC, no es catalan ni dialecto del mismo: "Xavier Deltour es un jove quia pas encara complits los vint ans. Nos presenta un mestre libre, I'istoria de l'Aquitania dins tot son ample istoric e geografic" (Lo Gai Saber. Revista de l'Escola Occitana, Toulouse 1996, p. 206).

Salvo discrepancias ortograficas que, segun el IEC, no tiene importancia ~Verdad que se entiende bastante? Pues el IEC no quiere saber nada sobre la unificación con el occitano, ya que si aplicaran la teoria de la expansión idiomatica de norte a sur tendria que aceptar su dependencia del Languedoc. El terror que inspira en el IEC una reacción cultural de Occitania, y la consecuente reivindicación del catalan como dialecto occitano o lemosin, explica la invencioón de algunas normas y vocablos para diferenciarse del incómodo pariente.

En occitano, por ejemplo, utilizan la CH y escriben "lo servici" (p. 209), pero apenas usan apóstrofos y pronombres encliticos unidos al verbo Casualmente, el IEC suprime la Ch y el articulo lo, dando preferencia a servei sobre servici; ademas, incrementa los apóstrofos, los encliticos y camufla vocablos con aparatosos digrafos consonantes: tj, tl, tm, tx, tll, etc. A nosotros no nos importa que el catalan quiera ser idioma y no dialecto lemosin; pero, cuando el inmersor esgrima la consigna de la cientifica inteligibilidad de valenciano y catalan, podemos preguntarle a que idioma pertenecen estas frases occitanas: ''Aqueste cop, me pensi, deu esser serios. Per formar un adjetiu a partir d'un substantiu. Mentre que d'unas mans expertas, adoba dins un vas lo ramelet de flors que li a portat'' (Revista d'Escola Occitana, numero 461, 1996). Incluso puede dejarle perplejo con este refrain de Pepin d'Oc, en occitano, claro: "Amic de l’or, ome sens cor'' (p 196).

Es obvio que no supondría enriquecimiento cultural que los occitanos de 1997 normalizaran Cataluña con su lengua, de igual modo que esta tendría que respetar la singularidad idiomática valenciana. Pero no es así, pues la inmersión induce caprichos del IEC (pilotaire, plànol, penyal, tipus, globus, etc.) y deforma vocablos autóctonos con sus normas. Asi, el loado Diccionario critico etimologico del Doctor Corominas utiliza como fuente la obra del valenciano Marti Gadea —"por ser tesoro riquisimo de la lengua", segun Corominas- pero su lexico es saqueado e incorporado al catalan tras sufrir violencias morfológicas. Prueba de ello es que al introducir originales de Marti Gadea en el ordenador, activando el Corrector de catala Word Ver observamos que las diferencias respecto al catalan son similares a ias que daria el occitano o el aranés

Marti Gadea nació en 1837 cerca de Cocentayna, de donde llegan noticias de las trastadas filologicas del Ayuntamiento local, pues escriben us esperem amb serveis, globus, meva. tipus (Boletin de la Casa de la Juventud). El contraste entre el autentico valenciano de Cocentayna y el catalan es notable; por ejemplo, Marti Gadea escribia Penyo d'lfach, no penyal; y habria ironizado en su Burrimaquia sobre el vocablo planol; palabreja del IEC que encandila a los normalitzats, como vernos en la exposición cartografica de la Beneficencia. En lengua valenciana y para Marti Gadea, Fullana, Escrig y Llombart la representación grafíca o delineación de terreno, casa o ciudad es el pla, no el planol.

De igual modo, el pilotaire habitual en los inmersionistas de Canal 9 es un barbarismo equivalente a xuflaire (en valenciano, chufer), drapaire (draper, en valenciano) o trabucaire (en valenciano, trabuquer). Es construcción mas cercana a la gallega que a la valenciana y, con identico criterio, el eufórico IEC podria inventer voces como futbolaire para no compartir el castellano futbolista (en valenciano, futboliste). Si hicieramos como en Cataluna, donde se tome como paradigma el barcelones, escribiriamos "chugadors de pilota"; pero el complejo de inferioridad nos convierte en juguete de la inmersión. Cuando el Reino no estaba pisoteado por los medios catalanes, Miguel Serres escribia en lengua valenciana (y asi lo declaraba) con esta ortografia: "Si fossen homens, chugadors" (Torre, Fiestas, Valencia 1667, p. 261).

Apostilla final: los miles de universitarios que se manifestaron el Viernes 13, han dinamitado la inmersión. El nosaltrismo que les torturó desde la EGB no ha podido con ellos. ¡ Que placer daba oir en sus voces los pronombres mosatros i vosatros ! han mantenido la herencia idiomática, pues Carlos León ya escribía nosatros en 1789, de igual modo que Marti Gadea o el académico Fullana ( lástima que algunos se averguencen de voces tan valencianas como sigles, mosatros, etc ).
Ahora, tras el viernes 13, el Institut d’Estudis Catalans tiene dos pesadillas: una, al norte, con inquietante occitano de Languedoc; otra, al sur, con la inesperada irrupción de la juventud del Reino de Valencia, que ha dicho basta a la extrema derecha catalanera y expansionista. Ellos quizá no valoren su importancia, pero la nueva generación que sustituirá a las veteranas valencianas que lucharon en primera línea ante la burla, el desden, la incomprensión y el desprecio de los colaboracionistas.

EL OBSCENO DEPORTE DE “ESVARAR” EN ALCIRA

Por Ricardo García Moya

Las Provincias 12 de octubre de 1996

Estaba el otro dia  tan absorto con la biografía de fray Agustín Pasqual -nacido en “Guadazuar, en el coraçón  del  Reyno  de  Valencia"- que me olvidé hasta del programa cultural de la Abradelo. AI pacífico fraìle no le tentaba Belcebú con aspecto de la citada presentadora, tenía suficiente "con la mortificación que padeció toda su vida con los piojos; de continuo estaba avivado de ellos, rehusando el que nadie les matase; y quitándole uno cierto religioso, le pidió se lo restituyese, y tomándolo se le volvió al cuerpo" (Vìda de Fray Agustín Pasqual. Valencia  1699,  p. 223).

Con los bichos a cuestas, Agustín recorría el Reino desde Orihuela a Morella una y otra vez; en Xàtiva amonestaba a una monja que "desayunaba pan y granos de pimienta" (p.  240) y en la Guerra dels Segadors predicaba en el mismo lugar donde se representaba un "comedión" (sic) para recreo de los tercios valencianos que taponaban hordas sardaneras. Daba más miedo que el careto de Pedreño, pues subía al púlpito exhibiendo un cráneo y "con voz de clarín. derretía el auditorio en sollozos,  hasta desmayarse muchos" (p. 249).

Predicando en las Agustinas de Alcira (con menguada clientela al ser carnestolendas) lanzó uno de sus gritos de clarín y "empezó a reprender un divertimiento que hay en los campos de aquella Vi- Ila, la esvaradora; en castellano,  resbaladera,  que es un pedazo de peña pendiente y lisa, por donde las mujeres quando salen a deporte, resbalando se recrean" (p. 253).

La transgresión moral no viene al caso, pero el texto posee valor semántico al informar que  las alcireñas, cuando salían "a deporte" se recreaban resbalando por la "esvaradora"; por tanto, el vocablo "deporte", en esta ocasión, equivalía a recreo y actividad al aire libre. EI biógrafo de fray Agustín traduce "esvaradora" como "resbaladera", aunque no ofrece el equivalente a "deporte" en lengua valenciana. ¿Cuál sería éste?

Los afectados por la pedregosa inmersión de Pedreño, Lapiedra, Pedro y Pedraza  contestarían que "esport", pero las alcireñas del siglo XVII avisaban a sus maridos que se iban a "fer deport", y no se les puede acusar de incultas, ya que la palabra fue habitual en clásicos como Ausiàs March y su étimo retrocede al latín. En el Espill, un personaje cava el huerto por "deport", y mossén Bernat Fenollar escribía hacia el 1500 una "Obra feta sobre un deport de la Albufera".

El deporte aludido por Fenollar era la caza, ejercicio que la nobleza  valenciana practicaba para mantener el cuerpo ágil, resistente y con músculos preparados para la única ocupación digna de su status social:  la guerra.  EI sustantivo,  por tanto,  tenía un significado similar al actual, aunque la actividad física no estuviera reglamentada por federaciones ni, como es obvio; gozara de las numerosas variables que la cultura del ocio y la angliparla genera sin cesar: rugby, hockey, tennis, baseball, boxing, tobogganing, cricket...

La  palabra  "deport"  - aparte  de  otras  acepciones- la emplearon los valencianos para designar actividades como deslizarse sobre una superficie;.jugar a pelota, competir con ballesta, pescar y cazar en la Albufera; ejercicios físicos que cumplían las funciones del deporte actual, desde el simple recreo hasta el mantenimiento del cuerpo en condiciones atléticas. EI "deport de esvarar" en Alcira provocaba incluso peleas como en el fútbol: "en el dicho deporte riñeron dos hombres y una mujer quedó con una herida" (p. 254).

Ya en el siglo XX, la angliparla filtró en el castellano de zonas permeables (p.e., el  Caribe)  la  aparición  de adjetivos como "esportivo", no admitidos por la RAE. En la península Ibérica, las len- guas románicas: gallego, valenciano, portugués, casteIlano y judeo-español (Dictionnaire de Joseph Nehana), continuaron  Ilamando deport y deporte a las actividades  recreativas físicas; pero en Cataluña, la política de alejamiento de las lenguas ibéricas ideada por los del Avenç y el IEC, les hizo tomar como  paradigma  el "sport" inglés para formar el neologismo  "esport".  En esta historia, las universidades valencianas del Bloc y Jarrai -activas y agresivas contra la singularidad autó- noma- actuaron  como siempre;  sumisas y con  el "Sí, señorito, queremos más látigo y estamos para lo que vuecencia mande".

No todo está perdido. Todavía podemos comprobar in situ la pervivencia del vocablo "deport" en  idioma valenciano. Cualquiera de ustedes puede recorrer (como hacía fray Agustín, el amigo de los insectos, en el siglo XVII) el Reino de Valencia, y da lo mismo que sea en Morella, Alboraya o Muchamel, pues todos los valencianos que no han sufrido la inmersión catalanera y de Canal 9 (que ya es difícil) le hablarán del "deport del fútbol, peixca y caça". Nuestros padres jamás utili- zaron el "esport" del Institut d'Estudis Catalans y sus incondicionales: Canal 9 y las universidades  pedregosas del Bloc y Jarrai.

Y humildemente: ¿Es mucho pedir que nuestras autoridades,  cuando  descansen de su heroica batalla en defensa de la paella y el arròs en fesòls i naps, vayan sustituyendo poliesportiu por el valenciano polideportiu?

EL NOSTRE FOLCLOR MUSICAL

Autor de l'articul: Diego Igual

El folclor musical, a traves de la transmissio oral, te un paper molt rellevant dins del patrimoni tradicional valencià. Les diverses mostres de tan caracteristic llegat es produixen en conexio en les atres arts i costums populars lo que contribuix a possibilitar la seua permanencia en el temps i en l'ambient de generacio en generacio.

La musica tradiconal configura prou els aspectes culturals que definixen una colectivitat, un poble, a l'igual que la influencia que en les formes de ser i comportar-se un conjunt etnic adquirix del seu entorn i del seu passat.

Molts pobles han influit en la nostra terra: tenicis, cartaginesos, grecs, romans, bizantins... fent una fusio entre lo autocton i lo exterior afegint-se despres la cultura arap.

La nostra musica tradicional valenciana queda enmarcada dins de la regio musical mediterranea. Esta regio es subdividix en un sur constituit pels països araps i un nort de tall mes europeu com son el sur de França, Catalunya, i el nort d'Italia. Estos dos extrems que semblen tan diferents i contradictoris fusionen en una zona intermija entre les dos comprenent els territoris de Grecia, Napols, l'antiga Yugoslavia, Albania, Calabria, totes les illes del Mediterraneu i les zones sur de la peninsula Iberica com Andalusia, Murcia i la nostra Valencia.

Esta zona de fusio conta en estils i formes de tradicions diferents, pero guarden els elements comuns fonamentals que van fer possible eixa fusio entre les estructures melodiques del nort i l'ornamentacio, el ritme lliure i intern i l'afinacio atemperada del sur.

La permanencia arap en distintes epoques historiques en les terres europees ha decantat esta fusio a la que podem denominar musica mediterranea a la que pertany, naturalment, la valenciana.

En les nostres terres els accidents geografics, i la divisio territorial de l'estat Espanyol en provincies (primera mitat del segle XIX) propiciant habits i costums que no sempre coincidixen en les tradicions seculars de les propies comarques i per un atre costat el cas de les demarcacions eclesiastiques, de mes antiguetat i arraïlada determinant clares diferencies en determinades practiques religioses en la consegüent incidencia en el viure i conviure dels creents, han influit prou en la determinacio del nostre folclor.

Una atra decisiva influencia s'origina en el natural billingüisme valencià que determina dos zones territorials diferents: la castellà-parlant i la valencià-parlant. La primera fitant en Arago, Castella i Murcia i la segona mes arrimades al Mediterraneu. Una i atra queden trencades a la seua vegada pel Xuquer, del que resulten dos zones mes chicotetes delimitades al nort pel riu Cenia i al sur pel riu Segura, cada una d'elles en caracteristiques folcloric-musicals diferenciades, encara que en una uniforme definicio.

Sobre aixo es constituix el folclor musical del nostre territori valencià. En aço es recolza el patrimoni musical valencià de tradicio oral i d'ells s'han nutrit les mes profundes arraïls de la nostra musica popular. En caure les formes de vida tradicional front a l'industrialisacio i l'urbanisacio es quan naix la necessitat d'estudiar este mon que mor i que destruix models de comportament, rituals, costums, rutines i tota una cultura.

En les nostres terres els modos de vida tradicionals no es van afonar bruscament de colp en la revolucio burguesa sino que, degut a la classe de creiximent economic basat en l'agricultura, van perdurar i van configurar la cultura fins unes dates relativament recents. L'urbanisacio començà a notar-se en la decada dels anys vint i l'industralisacio intensiva encara tardaria en fer-se present. Es en estos anys quan el terme folclor cobrarà la seua maxima vigencia entre nosatros. Blasco Ibañez va propondre la creacio d'un museu de folclor; Francesc Martínez tractà de reconstruir l'historia del folclor en Valencia i Maximilia Thous realisà una llavor de difusio a través de la radio. Intents i resultats que donen testimoni d'una consciencia mes generalisada d el contrast entre el modo de vida urba modern i la vida tradicional que desapareix. Hui en dia la transmissio oral que era vehicul d'una cultura que cobria les necessitats d'una societat que tambe está desapareixent, ha mort.

La societat moderna de consum en les noves formes de vida i mijos de comunicacio social ha substituit el sistema anterior i progressivament va proponent nous contenguts culturals. En el cas de la musica tradicional, la decadencia en quant al seu us ha vengut tambe determinada per la perdua de funcionalitat. Els cants i les melodies, tradicionalment s'han usat per a complir unes funcions molt concretes. En uns casos es tractava de funcionalitat de treball o laborable, com la d'acompanyar el treball de batre a l'era (les parves) o d'adormir als chiquets quan arribava l'hora. En uns atres casos la seua funcio era mes festiva a través de melodies per a rituals festius. Com hui ya no es practiquen alguns dels actes que eren acomopanyats per un tipo de cant o canço, estos tambe han caigut en desus.

Com he dit ades, molta d'eixa funcionalitat que complien diferents musiques i danses hui en dia ya no la te degut a la "modernisacio" de la societat valenciana. Nomes gracies als actuals grups folcloric-tradicionals (colles de chirimiters i tabaleters, grups de cors i danses, rondalles de musica tradicional) fan que aquelles musiques que els nostres antepassats utilisaven tornen a la vida i encara que no cumplixquen eixa funcionalitat que les caracterisava per lo manco es puguen conservar i mostrar al poble durant els segles mentrimentres estos grups existixquen.

Per a finalisar voldria fer extensiva la meua felicitacio a estos grups valencians per la seua labor per a que la nostra identitat com a poble tradicions, llengua i cultura propia, no es perguen per molt que alguns intenten integrant-nos en una nova cultura aliena i diferent a la nostra com es la catalana. A tota la gent d'eixos grups, a tots els valencians interessats en lo nostre, un abraç.

EL NOSTRE 11-M DE CADA DIA

Autor: Ferrer.
13-5-2004.

Des de 2001 estem lluitant en una encarnissada Tercera Guerra Mundial. Pero no es una guerra convencional; no combatem contra eixercits sino contra celules terroristes en una gran creuada internacional contra el terror. El fanatic Osama Bin Laden ya demostrà quant ens odia l’ 11-S en mes de 3.000 inocents assassinats en Nova York, i l’ 11-M en mes de 200 victimes en Madrit. Que ningu s’ alegre de lo que passà en Nova York o en Madrit, perque una matança pijor podria perpetrar-se en qualsevol de les localitats de Valencia, el nostre païs.

Molta gent es pensa que el retorn de les tropes espanyoles de l’ Iraq es una vacuna contra Al-Qaeda. Pero aixo no es cert: els extremistes islamics no ens odien perque l’ Estat Espanyol desplegara tropes a l’ Iraq sino per ser occidentals. Per ad ells solament som simples infidels i si no fora per Iraq ficarien atra excusa per atacar-nos: que hi ha soldats a l’ Afganistan o que Espanya no vol cedir Ceuta, Melilla, Canaries, Perejil i Chafarines al Marroc o que no fiquem una asignatura de religio islamica en l’ escola o que cal reconquistar Al-Andalus, etc.

Des de fa molt els valencians patim en les nostres carns un 11-M diari. Es un terrorisme cultural que inculca als nostres fills en les escoles un complex d’ inferioritat cap a Catalunya, que parlen catala, que son catalans, que els valencians no tenim llengua ni cultura propia... Dins de poc el Regne de Valencia mai haura existit, sera borrat dels llibres d’ historia. Yo maleixc als terroristes –espanyols i catalans- que han fet de Valencia un camp d’ extermini de llengües i cultures, a aquells que ens assassinen dia a dia sense que a ningu li importe res.

EL NOM DE LES LLENGÜES

Autor: Josep Boronat Gisbert (+)

Alacant 1.987

El primer atac que ha patit la llengua valenciana a segut, i es, l’intent de silenciar i, mes greu encara, negar-li la categoria de LLENGUA.   Este fet deplorable i injust dona peu a presentar les següents consideracions:

Els homens, en totes les latituts de la terra, parlen. Pero tots saben que la parla adquirix categoria de llengua lliteraria, d’idioma, quan pot oferir al mon una certa cantitat d’escrits que, per la seua correccio, propietat, exactitut expresiva i harmonia de conjunt, puguen denominar-se lliteraris.

Les llengües introduixen, definixen i confirmen son nom, la seua denomicacio, en una epoca que recebix lo nom de classica per ser el temps de son primer i notable esplendor. Epoca classica o sigle d’or.

El nom de bateig que li donen els classics a una llengua, en este temps d’esplendor inicial lliterari, perdura sempre, encara que s’eclipsara total o parcialment son prestigi lliterari. Una llengua tindra sempre el nom que li han donat en la seua epoca classica, a pesar de les vicissituts que experimente en el transcurs dels sigles.

Per aixo no pot ningu, o millor dit, no deu ningu substituir son nom per un atre. Fer-ho es fraudulent. Es fer un frau a la cultura i a la veritat.

LA LLENGUA QUE PARLEN ELS VALENCIANS

La llengua que parlen els valencians, subjecta a l’evolucio normal d tota llengua viva, es la que tingue la seua epoca d’or en els sigles XIV i XV.

De les llengües romaniques que han tingut un sigle d’or en la lliteratura figura en primer lloc la valenciana; casi al mateix temps la italiana, encara que un poc darrere; el portugues en el sigle XVI; el castellà en els sigles XVI i XVII; i el frances en els sigles XVII i XVIII.

Es incontrovertible que, dels escrits peninsulars del XIV i XV, tots els que tenen categoria lliteraria –els que fan que una parla siga considerà llengua- son produccio d’autors valencians.

En una rapida sucessio de noms, sense detindre-mos en lloar ses excelencies, podem citar a:

Les figures cimeres de la poesia lirica. Jordi de Sant Jordi (final sigle XIV-1424) i, sobre tot, Ausias March (f. XIV-1459), el mes gran dels poetes per la valia de la seua obra i per la sugestio de sa forta personalitat.

Joanot Martorell (1414-1468), de Gandia com son cunyat Ausias March, notabilissim en el genero novelestic de cavalleries.

La poesia de certamens i tertulies lliteraries s’inicia en les “Obres e trobes en lahors de la Verge Maria “, el primer llibre impres en Espanya, precisament en Valencia, en 1474. I seguix manifestant-se en una notable escola poetica valenciana, en la que destaquen Joan Roiç de Corella, Bernat Fenollar i Pere Gaçull.

En la lliteratura misogina es notable Jaume Roig, autor de “L’espill”.

La lliteratura religiosa mos proporciona les figures d’Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena i Antonio Canals.  Tots, naturalment, valencians.

NOM DE LA LLENGUA LLITERARIA EN L’EPOCA CLASSICA

Es inqüestionable tambe que, en tota l’epoca classica, el nom que apareix indefectiblement per a designar la llengua que utilisen els autors classics mencionats, la llengua que parlava el poble del Regne de Valencia, es el de “llengua valenciana”. En algun cas es nomena “romanç”, pero normalment referint-se a epoca anterior.

Per a comprovar-ho, havem d’observar als que citen expressament el nom de la llengua en que escriuen, que son els gramatics i traductors; i en alguna ocasio, encara que no molt necessariament, tambe alguns autors d’obres lliteraries. Investigant el nom que li donaven els traductors, gramatics i autors en els sigles d’or, es troba indefectiblement el nom de “llengua valenciana”.

Aci tenim alguns eixemples, ben explicits:

Antoni Casals, en el prolec de la seua tradiccio del “Valerio Maximo” (1395), diu que l’ha traduit “de llati en nuestra volguda llengua materna valenciana, axi com he pogut, jatssessia que altres l’agen tret en llengua cathalana” donant aixi clar testimoni de les diferencies entre valencià i catala, ya notables en 1395, com per a obligar a fer una atra diferent traduccio.

La primera traduccio de la “Biblia” a una llengua romanica que s’ha impresa en el mon es la de Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer; s’edità en Valencia en 1478. L’unic foli que es conserva, en la “Hispanic Society” de New York, podem llegir que “fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana”.

En la “Imitacio de Jesuchrist” traduida per Miquel Perez, impresa en Barcelona (1482), es llig: “esplanat de lati en valenciana lengua”. El mateix Miquel Perez declara en la “Vida de sancta Catherina de Sena”, Valencia 1488, que la ha volgut “traduir de lati en valenciana prosa”.

Joan Roiç de Corella tradui la “Vida de Iesus” del “Cartoixà” Ludolf de Saxonia, Valencia (1496), declarant haver-la “trelladada de lati en valenciana lengua”

Lluïs de Fenollet tradui del toscà la “Hystoria de Alexandre” de Plutarc, imprimint-la en Barcelona (1481). En ella es llig que fon “per Luis de Fenollet en la present lengua valenciana transferida”.

“Lo Carcer d’amor” traduit del castellà per Bernardi Vallmanya i impres en Barcelona (1493), diu “traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa”. Tambe traduix la “Revelacio del benaventurat apostol sanct Pau”, Valencia (1495), “de vulgar ydioma castellà en valenciana prosa”. I en el “Cordial de l’anima”, Valencia (1495), declara que tambe ha segut traduit “de vulgar lengua castellana en estil de valenciana prosa”.

“Art de ben morir” es un tractat llati traduit per Francesc Eximenis, natural de Girona, que en la primera edicio impresa en Valencia (1491?) diu que està traduida "en lenguage cathala"” pero el mateix traductor corregix el seu error de denominacio en la segon edicio, impresa en Barcelona (1507), afirmant: "e desliberat traure'’ segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana e manifest stil" "cala Dei" traduida pel mateix Eximenis i impresa en Barcelona (1523), diu que el llibre està “traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana”.

El “Blanquerna”, del mallorqui Ramon Llull, fon “traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana” per Joan Bonlabi, catala, en Valencia (1521). Notem que diu traduit a la llengua valenciana, sent Llull un escritor considerat autor catala.

El “Liber elegantiarum” es el primer diccionari impres d’una llengua romanica, estampat en Venecia (1489), obra de Joan Esteve, valencià. En ell es llig que ha segut “latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus”.

Les “Sinonimia variationum sententiarum” de Stefano Flisco,  obra traduida per Jeroni Amiguet, de Tortosa, impresa en Valencia (1502), diu que ho don “ex italico sermone in valentinum”.

Joan Roiçde Corella declara “descriurè en vulgar de valenciana prosa” la seua obra “La ystoria de Joseph”.

Joanot Martorell, en l’extraordinaria novela de cavalleries “Tirant lo Blanch”, Valencia (1490), que mereixque ser citada en honor per D. Miguel de Cervantes, presentant-se en ficcio lliteraria com a traductor, sent l’autor, escriu: “me atrevire exoondre: no solament de lengua anglesa en portoguesa. Mes encara de portoguesa en vulgar valenciana”. I en l’ultima pagina, Marti Joan de Galba, acabant la novela de Martorell, torna a repetir: “Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres em vulgar lengua valenciana”.

DENOMINACIO DEFINITIVA, “LLENGUA VALENCIANA”

La denominacio “LENGUA VALENCIANA” es la que apareix sempre en l’epoca classica en gramatics, traductors i autors, tant si son valencians com si no ho son, tant si editen en Valencia com si ho fan fora de Valencia.

Es evident que, juntament en la categoria lliteraria, s’havia generalisat la denominacio de “llengua valenciana”.

Aixina, per tant, ha de denominar-se sempre.

EL NOM DE LA LLENGUA

L

’Universitat lliteraria de Valencia ha presentat fora de plaç davant del Suprem, com a prova de que la llengua valenciana deu de dir-se catalana, un informe de 1983 solicitat en aquells temps per la Direccio d’Universitats del Ministeri d’Educacio i Ciencia a efectes d’equiparacio entre disciplines de Llengua i lliteratura Catalana que “con distintos nombres figuran en las Universidades de la Comunidades Autonomas de Valencia, Cataluña e Islas Baleares”. Equiparacio de demanda per “varios profesores de la Universitat de Valencia”.

La substancia de l’informe, redactat per tres professors, u d’ells el rector de l’Uuniversitat de Barcelona, Antoni Mª. Badia Margarit, ve a dir que la llengua de Catalunya, Valencia i Balears, entre atres, es una i la mateixa llengua, sense deixar de reconeixer que les denominacions de valencià i mallorqui “tienen notable arraigo popular, pero que no afecta a la unidad lingüística”.

El motiu, per tant, de l’informe partix d’una situacio de fet en la mateixa Universitat: L’existencia d’una diversitat de denominacio en cada territori. I lo que preten es una unificacio de nom “que de fet no existia”, ni havia existit mai. En 1983, la denominacio era de Llengua i Lliteratura Valenciana. Valga esta observacio per als qui tracten de “secessionista” l’actitut dels qui volen que es mantinga lo que sempre hi ha hagut.

Reconeix igualment l’informe que eixa denominacio te unes notables  i fondes arrels populars. Li falta dir que encara son mes notables i fondes els arrels historiques, i que la conjuncio de les dos, i no criteris “cientifics” o la voluntat politica d’uns professors, es la que dona el nom a les llengües.  No es fruit d’una investigacio cientifica ni de prolongats estudis especialisats el que la llengua de Portugal es diga portuguesa, en Galicia, gallega, en França francesa, en Alemania  alemana, en Italia italiana i en Valencia, per tant, valenciana. Tasca. Com es pot vore dificilissima i a soles reservà a experts i ments privilegiaes la de donar nom a una llengua. No es una qüestio universitaria o academica, com pretenen els partidaris del novell pancatalanisme. Es qüestio de si Valencia i els valencians pintem  res o no pintem davant de la societat i del mon com a poble diferenciat per un nom i una realitat propia. Eix es el punt, i no hi ha un atre.

L’informe subralla l’unitat de la llengua, pero el contencios no es sobre la discutida i discutible unitat, sino sobre el nom, i eixe nom, a banda de ser un nom historic de mes de sis sigles, es el que ha ratificat el poble valencià una volta mes en el seu Estatut d’Autonomia. La voluntat encabotinà d’uns professors universitaris no te mes pes ni mes força juridica que la decisio feta llei fonamental d’un poble per mig de sos representants democraticament elegits. I aixo pareix que no ho volen entendre els “democrates” professors de l’Universitat.

Afig l’informe que l’unitat llingüistica “se manifiesta en el hecho de que existe una sola ortografia i una sola gramatica para dicha lengua, las cuales, sin forzar la realidad, tienen aplicación en todo el dominio lingüistico”. Si diguera que les respectives Facultats  s’havien posat d’acort en usar nomes  l’ortografia i la gramatica propiament catalana, podria passar l’afirmacio. Pero tal com està redactà no respon en absolut a la veritat. Existixen ortografies i gramatiques valencianes, i algunes molt antigues, que no tenen en conte per a res ni l’ortografia, ni la gramatica, ni la llengua  dels catalans. Hasda els nostres dies, practicament totes. Ignorar-les delliberada i cinicament no les reduix a l’inexistencia.

I aixo de que tenen aplicacio a tot el domini llingüistic (no una atra cosa, en efecte, vol ser eixa unitat que un domini exclusiu del catala) sense forçar la realitat, es declarar igualment inexistent tota la  fortissima polemica llingüistica que, en conte d’amainar, pren cada volta mes força en l’ambit del mon valencià. A les discrepancies academiques de fondo, que han anat plantejant diverses institucions culturals valencianes, s’ha afegit el rebuig popular al llenguage acatalanat dels mijos de comunicacio oficials i al sistema de força  en l’ensenyança del catala implantat en la nostra terra.

Costa finalment de creure la rao d’haver presentat fora de plaç l’informe al Suprem: “Su no aportación ha sido por el estricto desconocimiento del mismo, etc.” Costa creure, dic, perque es un informe de fa sis anys, fet a instancies de “varios profesores de l’Universidad de Valencia”, la mateixa que ara manifesta “estricto desconocimiento del mismo”. El lector pot traure les conlusions que crega millors.

Queda calr, per a mi almenys, que la denominacio, que tant entercament defen l’Universitat Lliteraria per mig de sos actuals representants, es una denominacio recent, sense tradicio historica, imposta per un grup determinat de professors extranyament decidits a no ensenyar una atra cosa que el catala, contra la llei del nostre Estatut d’Autonomia i contra la voluntat, per tant, d’una gran majoria del poble valencià.

 

Joan Costa i Catala

                          El ferro que desperta

                          Valencia 1998

EL NACIONALISME CULTURAL VALENCIÀ

E

ls valencians tenim una consciencia clara de que tenim una historia, una cultura, unes institucions i una llengua,  que si en l’epoca migeval  la catalana va ser la mateixa que la valenciana fon degut, com escrigue J.M. Guinot i Galan (Las Provincias, 24.1.88), ”perque Valencia i el valenciá per raons sociologiques, politiques i principalment lliteraries (els classics valencians) s’havia erigit en llengua standart”. Qui va donar carácter de llengua lliteraria foren nostres classics valencians i, per aixo, el català existi i cobrá dignitat partint de nostres classics...  Atra cosa es lo que en posterioritat ha succeit i lo que ha vingut ocorrint des de la Renaixença catalana hasda l’actualitat... Pero aço es atre cantar.

Un proyecte per al valencianisme politic.

Qualsevol proyecte de futur per al poble valenciá deu arraïlar-se  en el passat. Tot canvi o revolucio al marge del poble está condenat al fracas. Una sociedad que haja perdut o perga sa memoria historica dificilmente podra reconstruir-se. Una comunitat que vullga tindre un proyecte sugestiu  de vida en comu -al dir d’Ortega i Gasset- no pot basar-se en una comunitat dual o plurinacional antagonica, perque,  mes tart o mes pronte  tendrá a autodestruir-se...., a seccionar-se. Tot estat plurinacional que no tinga vocacio vertebraora, que no estiga uniformá, porta en lo seu si la raïl de sa propia destruccio. Ad este respecte, la tesis fusteriana partidaria de l’existencia de dos comunitats culturals antagoniques, incompatibles i irreductibles coexistents en l’Antic Regne de Valencia es desintegraora, i certament reductora i apoquiora de la gran obra de Jaume I. Els pancatalanistes defenen que la Valencia “castellana(¿)” pase a formar paart de Castella y la valenciana de Catalunya. Esta seria la teoria partidaria d’una interpretacio antagonica de l’historia del poble valenciá.

No pareix, no es aconsellable, que les coses hagen anat ni deguen anar per eixos camins..., que certament debilitarien la presencia dels valencins en el conjunt de l’Estat Espanyol.

Per raons cientifiques, historiques i tambe politiques no podem acceptar l’interpretacio antagonica ni tampoc “criolla” o dual, de nostra historia, encara que en  est ultima teoria  es propugne  l’armonia entre abdos comunitats i cultures.

Els que propugnen la tercera via no es plantegen el coneiximent de la intrahistoria valenciana per a, des d’ella, vore si en realitat l’afirmacio de Fuster de que n’hi ha dos cultures antagoniques es certa  o, pel contrari, cap una interpretacio mestiça i no criolla de nostra historia, encara que insistixc, siga bilingüe. La tercera via afirma que existixen dos cultures que son les dos peces d’una mateixa tisora, pero, partint, de que son dos coses. ¿Es cert que n’hi ha dos cultures diverses i antagoniques? ¿O en realitat es una unica cultura valenciana, trasunt d’una mateixa realitat economico-social, encara que bilingüe?. Yo m’incline per est ultima afirmacio.

N’hi ha que profundisar en l’historia de Valencia de l’epoca prejaumiste, que está determinant tota la super estructura cultural, nostres pautes de conducta. L’historia de Valencia te que ser interpretá globalment, tenint en conter les epoques pre i jaumistes. Ningu pot dubtar que l’estructura economica agricola valenciana es fonamental per a la correcta interpretacio de nostra historia. I pense’s que les bases de nostra organisacio economica es troben en l’epoca romana i, fonalmentalment, en l’arap. El Rey En Jaume ordená i tolerá que en Valencia se regira tot segons anscentral costum, cas del Tribunal de les Aigües, (orige arap) per citar un eixemple. Protegi a araps i judeus en ses mesquites i sinagogues. No s’enten l’epoca jaumiste sense la pre-jaumiste. S’impon una interpretacio global del poble valenciá. Deu de ser una interpretacio autoctona: existix un unic poble -el poble valenciá- en una historia vixcuda en comu, en uns condicionaments economics tambe comuns i, per tant, en una super estructura cultural deferenciá, trasunt d’eixa realitat  economica, social i historica. El bilingüisme existent no implica, ni te que implicar, en modo algu, la realitat de dos cultures. Es de sobra sabut que la llengua es fonamentalment un  element d’intercomunicacio social i, per tant, un reflex i, a sa vegá, un factor de cultura.

                                                           Joan Ferrando i Badia – Març del 2.001                                                                                           Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                                                                Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                                                                Doctor Honoris Causa.