EL VALENCIANO QUE CONQUISTÓ MAASTRICHT

Por Ricardo G. Moya

Las Provincias 30 de enero de 1994

Se figuran a un valenciano de El­che convertido en furia humana, con las mandíbulas rotas, asal­tando la ciudad holandesa de Maastrich? Es un hecho ignorado, pero digno de rescatar. La popular ciudad -tan citada en la prensa por el tratado homónimo- fue conquistada gracias al ilicitano Gaspar Ortiz. Y no era empresa fácil, pues los recios muros y canales circundantes, inunda­dos con el caudal del cercano Mosa, la convertían en fortaleza inexpugnable capaz de sobrecoger al mílite más teme­rario. Sólo en 1871, cuando fueron de­molidas sus defensas, se transformó progresivamente en la tranquila villa, en que los ministros europeos firmaron el famoso acuerdo.

A nosotros, el apellido Ortiz nos sue­na a repostería de hipermercado; pero a finales del siglo XVI, entre los tercios im­periales que dominaba Europa, no exis­tia soldado que desconociera a los he­roicos "capitanes Ortizes (Sic) de El­che, en el Reyno de Valencia". Sus andanzas, dignas de un apasio­nante guión cinematográfico, se en­cuentran desperdigadas en los archivos; pero, injustamente, no figuran en los libros de historia.

Para empezar, el más famoso de los "Ortizes" tenia las mandíbulas destroza­das. En la rebelión morisca de las Alpujarras granadinas, a "Gaspar Ortiz le rompieron las dos quixadas a pedradas, y escupió las piedras y dientes por la boca". Esta alteración física aumentó la rareza del personaje, al "llevar de ordi­nario unos coxinetes de algodón en la boca, y por hallarse tan impedido, huía de visitas". Hubo general de tercios que dudó de su carencia y "Ortiz, sentido del agravio, le dixo: si no me quiere creer, ahí están los algodones, y escu­piéndolos quedó sin poder hablar".

Respecto a la toma de Maestrique (así era denominada), sus habitantes cometieron el fatal error de subirse "en las murallas, vestidos con los ornamen­tos sagrados de las iglesias y con imá­genes de los santos por escarnio", bur­lándose de los tercios que sitiaban la ciudad. Estas ofensas eran observadas a poca distancia por Gaspar y su primo, el abanderado Gregorio Ortiz, los cuales, incapaces de soportar la afrenta -y sin esperar órdenes del prudente Alejandro Farnesio- se lanzaron contra los holan­deses, provocando la estampida y ata­que del ejército imperial.

Según los testigos: "Gregorio Ortiz, alférez del capitán Gaspar Ortiz, sin aguardar la orden del general, puesta la celada, alzó en la mano la bandera, viéndolo otros alféreces que estaban de guardia, sin esperar la orden del general, tomaron la suya y se inició el asalto a Maestrique, saltando trincheras hasta llegar al foso." La fama de inexpugnable que tenía Maestrique, fue constatada con el sacrificio de nuestro héroe: "el capitán Ortiz, en el asalto, le volaron los enemigos con una contramina; agoni­zando como estaba no dexaba de ani­mar a los suyos". Su primo recibió nue­ve balazos en el peto. Posteriormente, aunque todos alaba­ron su valiente iniciativa, justificó su ataque a Maestrique diciendo que "ha­bía interpretado mal al escuchar la con­versación entre el sargento mayor y el capitán".

Ciertamente, no hubieran necesitado del episodio de Maestrique para su glo­ria, ya que Gaspar -amigo de don Juan de Austria- se enfrentó a los turcos en Lepanto antes de pasar a Flandes con el duque de Alba. Y allí no hubo acción de guerra en que no participara: "Estuvo en Andeganter, Bomene y Bura, plazas que se ganaron por asalto; en la villa de Sichen en Holanda". También ayudó con su compañía de 1.500 soldados a la victoria sobre el conde de Egmont, aquel que inspiró una genial obertura a Beethoven y un profundo drama a Goethe.

La familia Ortiz ya era importante en nuestro territorio antes de las hazañas europeas, al ocupar cargos de la Gene­ralidad Valenciana (Jaime Ortiz en 1544), y recibir recompensas a sus ser­vicios por la monarquía. Posteriormente, Carlos IV concedió título de conde a "don Rafael Ortiz veci­no de la ciudad de Elche, en mi Reyno de Valencia". En el mismo documento el soberano recordaba que "vuestra fami­lia es de las más ilustres del Reyno de Valencia". Los capitanes Ortices no fueron ex­cepción entre los que salieron de las ciudades del Reino. El prestigio de estos militares era una realidad en la España imperial; algunos, antes de iniciar sus bélicas jornadas por Italia, Alemania y Flandes, fueron arma­dos caballeros por el propio rey, como los Llofriu y Carbonell. Así, "el amado Pedro Carbonell de Orihuela Reyno de Valencia, armado caballero con la espa­da desnuda, tocando en ella tu cabeza don Felipe I de Valencia". (A.R.V. Diversorum Valenctiae, año 1585). El mejor homenaje a estos valencia­nos lo ofreció el marqués de Leganés cuando -en su cargo de gobernador militar del norte de Italia- se encontró rodeado de fuerzas hostiles, pero: "como tuviese quarenta y quatro capi­tanes valencianos en su compañía, le hacían poca falta los demás". (Gavalda, F.: Memoria, 1651, f.12).

En fin, parece que los valencianos, que combatían por libre decisión en los tercios, no debieran ser ignorados al cantarse las victorias de la época impe­rial.

ELIG EL NOM VALENCIÀ MES CORRECTE PERA LA CIUTAT ILICITANA.

- 1ª Part. "ELIG", el nom correcte ortograficament.
- 2ª Part. "ELIG", el nom correcte historica y documentalment.


- 1ª Part. "ELIG", el nom correcte ortograficament.

En relació al nom (valencià) de "Elig", fa temps que venim escoltant dir a alguns (pancatalanistes) que es una forma ortografica incorrecta que no se adecua a la fonetica real del nom tal y com se pronuncia en idioma valencià (acabat en so de "ch castellana").
Diuen que "-ig" ha de anar precedit de vocal y no de consonant pera que sone com a "ch castellana"; puix sino, en conte de pronunciar "Elch" se estaria pronunciant (segons ells) "Elich".

Resulta que totes estes veus "coixegen del mateix peu". Aço es, fan servir (o aixo creuen) les "Normes de Castelló de 1932", o dientlo de una atra manera, una normativa ortografica que ampara la A.V.L. (Academia Valenciana de la Llengua), ent normatiu catalanisador que cada dia deixa mes patent la seua ineptitud pera defendre la identitat propia y independent de la Llengua Valenciana y que aspira a que el idioma Valencià siga absorvit y desnaturalisat per la llengua catalana (fentli el lloc a les ambicions del imperialisme pancatalanista que ya no te vergonya en proclamar obertament que les terres valencianes son part de la "gran catalunya", "paisos catalans", "arc mediterrani", "eurorregió" o com, dimonis, vullguen anomenar eixa mentira).

Lo que a continuació transcric s'ha copiat lliteralment de les ORIGINALS "Normes de Castelló de 1932". Eixes normes catalanisadores que de manera provisional van firmar (tal y com en el original se comproba), "Lo Rat Penat" (que no va participar en el seu dessarroll) y el pare Fullana (unic filolec de tota la colla de panques que les van dessarrollar y que tampoc va participar en el dessarroll y mai va fer us de elles).

Punt (13) de les "Normes de Castelló":
"...
13.- El só de palatal africada sorda ("ch" castellana) s'escriu "x" en PRINCIPI de paraula (xic); "tx" NO PRINCIPIANT NI ACABANT paraula (empatxar); ACABANT PARAULA "g" darrere "i"; "ig" en QUASEVOL ATRA POSICIÓ (safareig)."
(final del punt (13))

En cap lloc del punt (13) (ni tampoc en la resta de les normes) apareix res que diga que pera que "-ig" sone com a "ch castellana" ha de anar precedit de vocal.
Lo que les "normes de castelló" diuen es que a final de paraula pera representar el so de "ch castellana" se fara servir "-g" o "-ig" segons convinga. Y en cap cas diuen (ni en este punt, ni en quasevol atre) que a final de paraula se ha de utilisar "-x", "-tx" o quasevol atre sufix.

Aço y no cap atra cosa es lo que diuen les "Normes de Castelló" y aço es lo que la AVL hauria de oficialisar y reconeixer com a correcte.

(Pera saber quina es la (ilicita) normativa que oficialisa la A.V.L. llegir "La A.V.L. oficializa ilícitamente una normativa ortográfica catalanizadora" http://miarroba.com/foros/ver.php?foroid=370297&temaid=2270710 ).

Arribats a este punt aclarire que en cap moment la A.V.L. ha fet cap reforma de este punt (13) de les "normes de castelló" y per tant continúa vigent com el primer dia. (En cap dels dos acords normatius pera el Valencià que ha fet hasda el moment la A.V.L. (25-3-2002 y 20-5-2002) se arreplega res que modifique ni una coma el contengut del punt (13) de les "Normes de Castello").

Per tant, la forma "Elig" es la correcta segons les "Normes de Castello".
Y en canvi, les formes "Elx", "Eltx", "Eltg", etc, son incorrectes, perque segons les "Normes de Castelló" ni "-x", ni "-tx", ni "-tg" se poden utilisar pera representar el so de "ch castellana" a final de paraula.

Es mes, "Elig" (y no "Elx"), apart de ser la forma correcta segons les catalanistes "Normes de Castelló", tambe ho es segons les valencianistes "Normes d'El Puig" (reconegudes per la Real Academia de Cultura Valenciana R.A.C.V.). Les "Normes d'El Puig" diuen:

>>>>>
"...
Se escriu G
...
3. En so de [ch] (roig)

3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncía.)
3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.
3.3. En posicio final de paraula apareix sempre [ch], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora correspondent (G davant E, I i J davant A, O, U), o se mantinga (CH en tots els casos):
- trepig, trepigen.
- mig, mija.
- despaig, despachar."
>>>>>

Per tot lo exposat queda patent que per manifesta incorreccio ortografica, el nom de "Elx" (en "valencià"), que actualment ostenta la ciutat ilicitana, no es el correcte y hauria de ser restituit per el de "Elig", ortograficament correcte y en una vigencia historica y documental molt mes llarga que la forma "Elx" (tal y com a continuacio se aclara).


- 2ª Part. "ELIG", el nom correcte historica y documentalment.

Encara que el nom de "ELIG" pera la ciutat ilicitana es innegable historica y documentalment, en hi ha veus que volen desacreditarlo dient que en el temps en que se va utilisar el nom de "ELIG" éste se pronunciava "ELICH" (en una "I" sonora") en conte de "ELCH" tal y com ho pronunciem hui en dia.
El escrit que se presenta a continuacio demostra que lo que diuen eixes veus es falç, y que el nom "ELIG" sempre se ha pronunciat "ELCH" (sense ninguna "I" sonora") y mai "ELICH".


Abans de que Elig fora part de la Corona d'Arago ho va ser de la Corona de Castella per una garbera de anys (Elig no se incorporà al Regne de Valencia fins l'any 1308, 70 anys despres de 1238 y en tots els documents en castellà antic de la epoca apareix el nom "ELCHE".

Els castellans, que van ser els primers en reconquistar y instalarse en la vila musulmana d'Elig (ans que els aragonesos de Jaume I "el Conquistador") nomes feen que repetir el nom que els moros d'Elig li donaven a la seua vila: "ELCHE" (escrit en atre alfabet (arab), pero pronunciat aixina).
Esta clar que si els moros hagueren pronunciat "ELICH" els castellans hagueren escrit "ELICH" (o com a molt "ELICHE") pera denominar a la vila .

Mes tart, en 1296 Jaume II "el Just", net de Jaume I, sitià la vila y la conquistà pera la Corona d'Arago (per qüestions de desavenencies politiques en Castella). En eixos primers moments d'ocupacio aragonesa en els documents escrits en Llengua Valenciana burocratica nomes apareixen els noms "ELCHE" y "ELCH".
Hauran de passar uns poquets anys pera que en els documents escrits en la llengua Valenciana burocratica comencen a utilisarse de forma generalisada els noms "ELTX" o "ELX" (faltant encara mes de un sigle y mig pera que apareguera la forma "ELIG").

¿ A on està eixa "I" sonora que alguns diuen hauria de tindre el nom de la vila d'Elig ?

En cap puesto, perque la "I" sonora ya fea molt de temps arrere que havia caigut. Eixa "I" sonora pronunciada per hispanorromans y hispanogodes de abans de la conquista musulmana no la van sentir/escoltar mai ni els cristians castellans que primerament vingueren a Elig, ni els aragonesos que vingueren mes tart. Tots ells nomes van sentir dir "ELCHE" als pobladors de la vila.

El cas es que el nom de la vila, a partir de la arribada dels cristians y durant un sigle y mig, anà transformantse tenint la següent evolucio: ELCHE-ELCH > ELTX-ELX > ELTG-ELG.
O siga, que continuen apareixent una garbera de noms a on la "I" sonora mai apareix.

Pero de sopte, a mijans del sigle XV, substituint a les formes "ELTG"-"ELG" aparegué "ELIG", nom que se mantindrà fins 1707 quan el primer rei borbó Felipe V en el seu "Decreto de Nueva Planta" ordenà que la documentacio oficial se havia d'escriure nomes en castellà. A partir de ahí se tornarà a utilisar el nom castellà "ELCHE".

¿ Es acas logic pensar que la "I" d'eixe "ELIG" era sonora quan tots els seus noms antecessors (a partir del sigle XIII) no la presentaven en cap lloc ?
¿ Per quina extranya evolucio llingüistica hauria de començar a pronunciarse una "I" que, per lo manco, desde el sigle XIII YA NO SE ESCRIVIA (y per tant ya no se pronunciava) ?

Es mes, la forma "ELIG" quan va apareixer (a mijans del sigle XV), va conviure durant un temps en la forma "ELG" mes antiga. Lo que demostra que "-IG" era equivalent a "-G" y que en abdos casos no se pronunciava cap "I" sino tan sols una "CH castellana/valenciana".

O siga que, documentalment se demostra que la evolucio del nom de la vila d'Elig se va produir AL CONTRARI de lo que alguns mos volen fer creure ara.
La evolucio real va ser: ELCHE-ELCH > ELTX-ELX > ELTG-ELG > ELIG (éste ultim desde mijans del sigle XV fins 1707, sense variacio y sense compartir protagonisme en atre nom).

En hi ha que tindre conte que si "ELIG" haguera perdut la "I", este nom haguera donat pas a "ELG" y ara mateix tendriem documents en els que trobariem la forma "ELG" y que serien posteriors als que porten la forma "ELIG". Pero com aixo no passa y "ELIG" es el ULTIM nom en Valencià que historicament tingué la vila d'Elig (en exclusiva durant dos sigles y mig), es evident, per tot lo comentat anteriorment, que en el nom "ELIG" la "I" no se pronunciava, que este nom sonava com "ELCH" y que el diagraf "-IG" era equivalent a la "CH castellana/valenciana".

Aixo tambe se demostra de manera paralela, perque n'hi ha documentacio castellana que replega el nom de la vila d'Elig en castellà en la mateixa epoca en que estava vigent el nom valencià "ELIG" (del sigle XV al XVIII), y nomes fa servir el nom "ELCHE" y en ningun cas "ELICHE" o "ELICH".

Per tant, queda demostrat que la "I" del historic nom valencià "ELIG" mai s'ha pronunciat y que la pronunciacio correcta del nom, tant historica com ortograficament es "ELCH" y NO "ELICH".


Per tot lo exposat queda patent que per manifesta incorreccio ortografica, el nom de "Elx" (en "valencià"), que actualment ostenta la ciutat ilicitana, no es el mes correcte y hauria de ser restituit per el de "Elig", ortograficament correcte y en una vigencia historica y documental molt mes llarga que la forma "Elx".

Com a colofo, dir que, la restitucio del nom "ELIG" pera la ciutat ilicitana repararia una de les injusticies historiques que el any de 1707 mos va dur a tots els valencians.


(Pera saber mes respecte als noms historics de la vila d'Elig visitar http://perso.wanadoo.es/valenciadelig/v_illici_a.htm y
http://perso.wanadoo.es/valenciadelig/v_illici_b.htm )


© J. S. G.
Valencià d'Elig
www.valenciadelig.cjb.net

 

Valencià de Elig
http://www.valenciadelig.cjb.net

Editado por valenciadelig, Miércoles, 13 de Octubre de 2004, 17:38

L'ARTICUL NEUTRE "LO" EN LA GRAMATICA DE L'AVL

AUTOR: JAUME DE LA SERRA

Comentaris, dins de [ ], a cèrts punts de la gramàtica de l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) que fan referència a l'artícul nèutre "lo":

 "Gramàtica Normativa Valenciana" (pp. 127-128, Valéncia 2006)

 15.5. L’article neutre

 En l’expressió oral espontània [llengua viva actual], la forma "lo" s’utilitza actualment de manera general amb valor neutre, amb una distribució d’usos semblant a la que es fa en castellà. Però en la llengua medieval l’article lo s’usava indistintament amb un valor masculí i amb un valor neutre, i en els dos casos podia presentar la forma lo, apostrofar-se amb la paraula següent si començava per vocal o amb la paraula anterior si acabava en vocal, i contraure’s amb les preposicions "a", "de" i "per". Amb un valor neutre, concretament, s’utilitzava en construccions en què tenia un valor abstracte o en construccions comparatives amb un valor intensiu:

 [En principi l'AVL reconeix que en llengua valenciana viva l'us de l'artícul nèutre "lo" es completament general i normal per part dels valenciaparlants. Tot seguit, deixa de costat la llengua valenciana viva i escomença a parlar de la llengua medieval com si eixa fòra la base de la seua gramàtica. Pero lo llògic i adecuat es que l'AVL faça la seua gramàtica partint de l'actual llengua valenciana viva i general, no d'una desapareguda llengua valenciana medieval que ya ningú parla.]

 Construccions clàssiques amb l’article masculí usat amb un valor neutre:

 [Tot seguit, l'AVL dona eixemples de la lliteratura clàssica de la llengua valenciana a on apareix l'artícul nèutre "lo"]

-          «e prestament féu fer tot lo que l’ermità havia ordenat», Joanot Martorell, Tirant lo Blanch.

-         
- «deu mitigar si mateix recordant lo que diu lo mateix propheta», Isabel de Villena, Vita Christi.

-         
- «ultra lo de lo cavaller qui vençés se n’havia a portar lo seu e lo de l’altre, car axí era ordenat», Joanot Martorell, Tirant lo Blanch.

-         
- «mas no havent boca per dir lo contrari de ço que vostra molt alta senyoria mana», Curial.
- «aquesta li farà creure fermament tot lo contengut en la ley e prophetes», sor Isabel de Villena, Vita Christi.

-         
- «e no li devia fer enveja lo nostre», Llibre dels Fets.

-         
- «fent-li parences / e prometences / que tot lo meu / seria seu», Jaume Roig, Espill.

-         
- «e moguts de gran ira, caminaren lo més prest que pogueren», Joanot Martorell, Tirant lo Blanch.

-         
- «per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren», Joanot Martorell, Tirant lo Blanch.

 Amb anterioritat al segle XIV, el demostratiu neutre "ço" s’usava davant del relatiu "que" i la preposició "de" (ço que has dit, ço del cavaller). A partir del XIV, el demostratiu "ço" entrà en decadència i (...) estes dos funcions foren exercides pel "lo".

 ["A partir del XIV" vòl dir de l'any 1300 avant, o siga, fa ya més de 700 anys que els valencians, com a mínim, gasten l'artícul nèutre "lo" en llengua valenciana.]

 En la llengua actual, a més, no són estranys els exemples en què l’article masculí "el" assumix un valor abstracte. Així, són vives en el valencià general, o en certs parlars valencians, construccions amb l’article "el" amb valor abstracte com les següents:

-          No m’agrada gens el dolç. (‘les coses dolces’)

-         
- El mal és que no creu mai. (‘la cosa mala’)

-         
- Hem arreplegat l’aigua del plogut. (‘la pluja’)

-         
- Treballa més del que cal. (‘del que és la seua obligació’)

-         
- Si lleves el podrit, t’ho pots menjar tot. (‘la part podrida’)

-         
- Ahir van treballar al de mon pare. (‘el camp propietat de mon pare’)

-         
- No gastes més del que guanyes. (‘els guanys’)

-         
- Calla, calla, que ara ve el millor. (‘la millor cosa’)

-         
- No t’arrisques i vés pel segur. (‘la cosa segura, la part segura’)

-         
- No vages pel banyat. (‘la part banyada’)

-         
- Les cabres han entrat al regat. (‘la part regada’)

 [Tots eixos eixemples, ocasionals, esporàdics, particulars, no son més que les excepcions que confirmen la regla. La regla, lo normal, la norma, lo normatiu es que en llengua valenciana viva l'us del "lo" nèutre es constant, ample i generalisat a tots els nivells, ya siguen éstos formals o informals.]

 Vist que en la llengua clàssica no existia un article neutre diferent del masculí i que en la llengua actual més genuïna no són estranys els casos de "el" amb valor abstracte, la major part dels gramàtics i escriptors contemporanis han rebutjat l’ús d’un article neutre diferent formalment del masculí i han mantingut l’article masculí tant amb els usos propis del masculí com amb certs usos abstractes i intensius.

 [Parlant clar i ras, tot açò no son més que falsetats, retòliques i embolics. Lo primer de tot és dir que en llengua clàssica si existia un artícul nèutre diferent al masculí - significats diferents - encara que els dos tingueren idèntica forma: "lo" (paraules homògrafes). A partir d'ahí s'ha d'aclarir que l'artícul néutre clàssic ha mantingut en el temps dita forma hasda l'actualitat ("lo"), mentres que, en general, l'artícul masculí clàssic ("lo") ha patit una evolució hasda aplegar a l'actual forma "el" (aixina i tot, al nòrt de Castelló encara està viu l'artícul masculí "lo"). Esta diferenciació formal entre l'artícul nèutre ("lo") i el masculí ("el") es resultat de la evolució normal i llògica de la llengua valenciana (feta pels seus parlants). Una evolució que mira sempre de corregir les ambigüetats i confusions existents en els procesos comunicatius dels parlants, aplegant aixina, en el temps, a una llengua més práctica i funcional. Per contra, ara, els gramàtics catalanistes (AVL), anant en contra de la evolució natural i corrècta de la llengua valenciana (en definitiva, en contra de la ciència), pretenen que els valencians tornen a gastar un artícul nèutre i un artícul masculí idèntics (una mateixa forma). Dita involució no fa més que generar entre els valenciaparlants una gran confusió, ambigüetat, inseguritat i falta de practicitat en la comunicació, còsa que no afavorix gens l'us i normalisació de la llengua valenciana. Per si en açò no en tinguérem pròu, damunt, en conte de pendre la forma clàssica "lo" (present en l'actual artícul nèutre valencià i en l'artícul masculí gastat al nòrt de Castelló), pretenen impòndre per la fòrça i sense cap tipo de validea clàssica o empírica la forma "el", una forma que ni ans ni ara s'ha usat de forma normal i general com a nèutre. Pretensió acientífica (de motivació purament política) que no fa més que desbaratar lo ya resòlt fa temps per la pròpia evolució de la llengua valenciana (duta a terme pels pròpis valenciaparlants), al diferenciar, inteligentment, entre les formes "lo" i "el" (nèutre i masculí).]

 [Acabar dient, ademés, que es totalment fals que "la major part dels gramàtics i escritors contemporanis" hagen rebujat l'us de l'artícul nèutre "lo". L'AVL ademes d'amagar l'existència d'un número encara més gran de gramàtics, gramàtiques, institucions i escritors valencians que han defés i gastat el "lo" nèutre a lo llarc de l'història, lo que fa és omplir el seu cabaç en gramàtics i escritors catalans que no han tengut adecuat coneiximent de la llengua valenciana, ni mai han escrit en ella.

]

LA AVLL: COM ACABAR EN UNA ILUSIO

per Jaume Hurtado

Valencia, 22 de Novembre de 2003

 

A finals dels anys 70 i principis dels 80, esclatà una lluita politica pels simbols i l'identitat valenciana. Acabava de morir "Franco", i un nou orde politic estava naixent. N'hi havia moltes coses en joc. La senyera, la llengua, el territori, les institucions, l'Estatut,...

La pressio catalanista era insoportable en universitats, i institucions. Les tesis catalanistes sobre l'identitat del nostre poble eren rebatudes en articuls de prensa (coleccionats per molts de mosatros ), des de la revista "Murta" , el bolleti "SOM" del GAV o la llibreria "Va naixer", entre atres...

El descaro del catalanisme es fea visible en penjar l'alcalde socialiste la bandera catalana del balco de l'Ajuntament de Valencia. La senyera com a simbol del Regne de Valencia estava en l'aire, i es fomentà l'idea de que solament era emblema de la ciutat de Valencia, o que era un simbol de dretes.

El poble va saber reaccionar front ad una agressio tan clara, tan evident. Havia de decidir si la Senyera havia de portar blau i ser coronada, o no. El poble ho tingue clar, i aixina quedà demostrat en el carrer, en les Falles o en el Camp de Mestalla. ¡¡¡Que bonico es vore el video de la final de la Supercopa en Kempes lluint la Senyera!!!.

En aquella epoca, es feu una gran llabor perque la Senyera no es perguera com a simbol dels valencians. I hui, ningu dubta que la Senyera mos identifica com a poble. NINGU. Pero la senyera no es l'unic simbol que mos distinguix. Una historia, unes tradicions i una llengua tambe mos unixen. Al contrari de lo que passa en atres autonomies, els escolars valencians desconeixen completament quina es l'historia del Regne de Valencia, i quins son els nostres origens. No se conta que eren les Germanies, com era la Valencia musulmana, qui es Francesc de Vinatea, per qué son importants Bonifaci Ferrer o San Pere Pasqual, la verdadera influencia de San Vicent Ferrer, Aleixandre VI o Lluis de Santangel, la singularitat i antigüetat del sistema de rec valencià, o per qué hem d'estar orgullosos del nostre Tribunal de les Aigües, del Misteri d'Elig, del "Guerrer de Moixent" o del paper que jugà el Regne Valencia en l'Europa del segle XV.

Ningu es preocupa per difondre la cultura valenciana, mentres en les escoles catalanes, els "nens" i "nenes" ixen convençuts de que Joanot Martorell i Ausias March eren catalans, idolatren a Pompeu Fabra, i conten orgullosos per tot el mon que el parlament català es la democracia mes antiga del mon.

Es ofegant comprovar com l'Universitat de Valencia es lleva a si mateixa anys d'historia, destruix l'Horta de Valencia traslladant els seu campus a l'Avinguda dels Tarongers, i se convertix en el maxim exponent del catalanisme cultural.

Deprimix vore com els partits politics adopten una actitut hipocrita front a l'identitat valenciana, i perpetuen el catalanisme en les institucions i escoles, condenant a la llengua valenciana a l'illegalitat, o a l'ambit privat, i neguen qualsevol possibilitat de supervivencia a les Normes d'El Puig. O els empressaris valencians se senten a gust ballant al ritme dels politics de Madrit, sense cap actitut reivindicativa.

En 2000 estavem fotuts. Pero no s'havien fetes oficials les Normes de Pompeu Fabra en Valencia. Ho teniem dificil, pero no estavem sentenciats. No ho estavem fins a que es constitui la AVLL.

La AVLL no s'haguera materialisat mai, sense la presencia de membres de la RACV. I si el PP i PSOE hagueren decidit tirar avant, la AVLL no contaria en cap llegitimitat si estiguera formada solament per reconeguts catalanistes. Pero no, Ahuir, Casp, Ramon Ferrer i Alfons Vila acceptaren entrar, deixant en el cul a l'aire al valencianisme. ¿Per a que volien entrar en una AVLL en la que sabien i saben que estan en minoria, sense que ningu del "seu bando" els apoye?

En eixe moment, el valencianisme es mantingue unit. Les Normes d'El Puig no anaven a ser oficials com en 1981 quan "Ampar Cabanes era "la Consellera", pero la RACV continuava. En poc recursos, pero continuava i en un proyecte ilusionant: "El Corrector de Word" i el "Diccionari valencià". El Corrector hauria d'haver eixit el 3 de Març de 2003. Una ferramenta molt util per a tots els que volgueren escriure en llengua valenciana, i molt facil de difondre. Era un proyecte perfecte per a perpetuar la llengua valenciana. En el corrector de Word, ningu mos anava a parar...estaven els diners, estava la llicencia, sobrava l'ilusio...

¡¡¡¡Pero tampoc!!!!!, ¡¡¡¡¡TAMPOC!!!!!.,

¡¡¡¡¡¡NOOOOOOO!!!!!!

En lloc de centrar-se en el traductor, fer-ho rapit, buscar ajuda, presentar-ho en societat, i distribuir-ho debades, ad algun figura li se va ocorrer ¡¡¡¡¡CANVIAR LA REGLA D'ACCENTUACIO!!!! embolicant una miqueta mes les regles del model ortografic de la RACV, fent-ho mes innaccesible al que no te temps d'estudiar estes regles, i aproximant l'escritura al model catala ¿Per que? ¿Per a que?

I si no fora suficient, poc despres de donar este pas inutil, i convergent en les normes oficials de la AVLL, Angel Calpe academic de la RACV i justificador del canvi en la norma valenciana, entra en la AVLL de PP-PSOE, en la que solament estan Ahuir, Ferrer i Vila ¿Front? a 17 academics pro-catalanistes, que neguen l'existencia de la llengua valenciana. Pues val, no ho entenc.

¿I ara que s'ha de fer? ¿Callar per a que ningu se senta ferit? Yo me callare pronte. Oblidare-ho tot lo que ha passat, i si algu me demana que parle de Valencia, li parlaré de les Falles, de la plaja, de la llengua valenciana, i dels nostre segle d'Or. Este segle ho vullc oblidar. Me dona vergonya.

LA FONÈTICA EN EL TRIÀNGUL VALENCIÀ,-CASTELLÀ-CATALÀ

Autor: Joan Benet www.llenguavalencianasi.com

La llingüística diu que una de les coses que més arraïla té cada llengua és la seua fonètica, i que esta és l'última cosa que aplega a canviar en una llengua en els intents de ser absorbida per atra. És dir. En totes les llengües del món, hi ha transvasaments o aportacions d'una llengua a una atra , lo que es denomina 'préstams llingüístics', a banda dels consabuts estrangerismes, modismes i els argots propis o de moda d'una época o entorn geogràfic. En totes les époques de la vida i en totes les llengües, estos préstams llingüístics i unes atres situacions nomenades, s'han donat en molta facilitat i a voltes en més cantitat de lo que seria convenient, puix en moltes ocasions la paraula que un llengua pren com a préstam d'una atra, estrangerisme, modisme... acaba per substituir per sancer a la paraula autòctona i patrimonial. En valencià, per eixemple, s'ha pres el terme 'fútbol' com una forma més entre les paraules valencianes, pero tots sabem que el terme fútbol deriva del terme anglés, 'football', que es podria traduir lliteralment per 'baló peu', i lo que hem fet els valencià-parlants ha segut 'valencianisar' el terme anglés adaptant-lo a la fonètica valenciana, puix realment en anglés la 'a' de la sílaba 'ball' sonaria més o manco com una 'o' a l'oït nostre, i ademés en anglés sonaria com si fora una 'o' oberta o en cert grau d'obertura, pero en valencià hem obviat eixa obertura i la 'o', de nostra paraula, 'fútbol' sona com una 'o' tancada. Este procés d'adaptació de paraules alienes a la llengua a i la fonètica de la llengua que rep eixes aportacions, és una pràctica que realisen totes les llengües, puix en moltes ocasions la fonètica d'algunes de les llengües estrangeres poden ser inclús dificultoses de pronunciar pels parlants de les llengües que les reben, com passa en les aportacions de paraules àraps, llatines (encara siga una llengua morta), angleses o de qualsevol atra procedència de fonètica molt diferenciada. Pero en el nostre valencià, i a pesar de que estem patint una catalanisació cada volta més forta, la fonètica seguint sent la fonètica valenciana, puix a pesar d'escriure ya molts anys, 'Xirivella' en 'X' catalana, no hi ha cap valencià-parlant que no pronuncie, 'Chirivella' en 'Ch' com toca fer-ho, i a pesar de que els catalans i el pancatalanistes a través dels mijos de comunicació que utilisen la veu, nos martafallen en la pronunciació catalana més radical, no hi ha cap valencià-parlant de breçol que parle com ells, seguint utilisant la característica pronunciació i fonètica valenciana, i quines no som valencià-parlants de breçol, com és el meu cas, intentem imitar i conseguir eixa pronunciació valenciana, deixant tots els esforços de catalanisació que es vagen a pastar fanc. Pero lo que no ha conseguit el català, ho ha conseguit el castellà, puix el castellà ha conseguit introduir dins de la fonètica valenciana, el so de la 'j' (jota) com es pronuncia en castellà, i molts valencià-parlants inclús els de breçol, utilisen el so de jota castellana en paraules com 'pijo', 'jarcha' i moltes atres, puix en valencià el so de jota castellana no existix com tal, i totes les paraules que utilisen la jota en valencià, es pronuncien com a, 'll', 'g' o 'ch'. Eixemples: Joan, sonaria més o manco com 'll', encara que a voltes puga aplegar a sonar com una 'y' o com una 'ch'. Plaja, sonaria com una 'g', encara que també pot aplegar a sonar com una 'ch'. Jota, que sona com una 'ch'.Pero en cap cas la 'j' ha sonat mai com una 'j' castellana. En això tenim que el castellà (i com he dit abans és la meua llengua mare), s'ha clavat tant dins de la llengua valenciana, que ha aplegat inclús a modificar la seua fonètica que com he dit al principi d'este artícul és lo últim que aplega a canviar en un procés d'absorció o be en un procés d'assimilació d'una llengua per una atra. Llingüísticament parlant, el moviment valencianiste veu en qui viu entre el nort de Castelló i el sur de França un perill tan gran com el propi dimoni, pero no hem de perdre de vista, i em pareix que aixina ha segut, que el perill que emana de la meseta espanyola per a la llengua valenciana és tan o més gran que el perill de més allà del nort de Castellò. I no oblidem que igual que per a paraules com a 'récort' que és un anglicisme, tenim una paraula patrimonial, que és 'marca', per a paraules com 'pijo' tenim 'senyoret' o 'cregut'. I utilisant les nostres paraules patrimonials, conseguirem tindre un valencià més dolç i alluntat de qualsevol atra llengua que puga ser un perill per a la nostra dolça llengua valenciana, sense tindre que fer filigranes llingüístiques, que a voltes no seria lo més desijable.

EL DIALECTE CATALÀ

Joan Benet www.llenguavalencianasi.com

Com a dogma de fe, que no per raons i explicacions científiques els catalanistes més acèrrims de dins i fòra de les nostres terres valencianes, estan adoctrinant a tot ser viu en la mentira de que l'idioma valencià és un simple dialecte de la grossera parla catalana. Pero segons el gran Agustí Galvis, el bateig de la llengua valenciana com a tal i en eixe nom, data de 1335 per mig d'una exposició feta en el llibre 'Liber amici et amati' escrit en llatí originàriament. En canvi el bateig de la parla catalana com a tal (si cal dir que ha sigut batejada), també segons Agustí Galvis podria datar-se en 1362, quan Pere IV manà que, “el Lanzarote fora traduït... en llengua catalana”. Tenint en conte que entre la data del bateig d'abdós llengües hi ha 27 anys a favor de la llengua valenciana, no pot ser que esta siga un dialecte del català sino al contrari, puix és del tot impossible que aparega en primer lloc el dialecte i prou anys després aparega la llengua mare. (Tot això sense contar que els Furs s'escrigueren en la llengua que parlava el poble i unes tres consideracions històriques a les que no vaig a fer menció en esta ocasió). Aixina que a soles basant-nos en lo expost per Agustí tenim fonamentació ausades vàlida per a poder afirmar, no que l'idioma valencià no és un dialecte de la grosser parla catalana, ¡ni molt manco!, sino tot lo contrari, que eixa grossera parla dels que viuen entre el nort de Castelló i el sur de França, és o a lo manco be podria ser un dialecte de la dolça llengua valenciana. Este punt de vista deuria de ser tingut molt en conte per tot lo món, i sobre tot els valencians, els deuríem de demanar als pancatalanistes que arboren la bandera del cientifisme més absurt i roïn, per a dir una serie de burrades històriques de les quals ningú els demana explicacions, que nos explicaren, ¡Com és possible que primer aparega el dialecte i després la llengua mare! ¿És acàs possible que yo haja pogut nàixer abans que mos pares? ¿És acàs possible que nos haguérem pogut delectar en un sol de violí abans d'inventar-se este instrument? ¿És possible que existixca el català abans que la llengua valenciana? La resposta a totes eixes preguntes és, NO. El dialecte català ha de donar moltes gràcies a la llengua valenciana per haver-li deixar utilisar el nostre ric llenguage i el dels nostres grans escritors clàssics.

EXPOJOVE 2003

 

JOAN BENET

www.llenguavalencianasi.com

Expojove és una fira valenciana dedicada a la joventut com el seu nom indica, "Expojove".

Al ser una fira valenciana seria d'esperar que els texts que és pogueren llegir en la mateixa, per lo manco els texts genèrics, estigueren en castellà, i ¡Cóm no!, en valencià, pero qual no fon la meua sorpresa al poder comprovar que el 95% dels texts genèrics, (per ficar un percentage aproximat a ull), estaven a soles escrits en castellà.

El valencià lluïa per la seua absència, i lo poc que estava escrit en valencià, era en això que la Generalitat Valenciana i la A.V.LL. diu que és valencià. Eixa situació em produí tal vergonya aliena, que realment estar ahí dins em produïa realment pena.

També em cridà l'atenció que l'immensa majoria dels texts que anunciaven a l'Ajuntamient de Valéncia estaven escrits com és veu en esta image escanejada d'u dels tríptics que és podien arreplegar en la fira, "Ajuntament de Valencia". ¿Esta frase està en valencià o en castellà?, perque seria illògic que la mitat de la frase estiguera en valencià i l'atra mitat en castellà.

Tenim llavors que si està escrit en castellà, seria illògic puix, "Ajuntament" estaria malament escrita.

Pero si està escrit en valencià, "Valéncia", segons les catalanes normes de la A.V.LL. i la Generalitat Valenciana, s'escriu aixina, "València", i segons la nova accentuació de la, R.A.C.V. s'escriu aixina, "Valéncia", i a soles s'escriu sense accents, segons les originals Normes d'El Puig. És un bon primer pas de l'Ajuntamient de Valéncia. ¡Gràcies per no escriure Valéncia en català!

Després me ve al cap una atra qüestió, la Generalitat Valenciana està subvencionant l'escritura en valencià per part de totes les entitats que desigen escriure els seus texts publicitaries i demés, en valencià, per una otra banda, està fomentant per tots els mijos l'us de lo que ella diu ¿Valencià?. Està obligant a la comunitat escolar a estudiar el seu ¿Valencià?, obligant a tots els estudiants a deprendre una llengua aliena a la valenciana, pero en Expojove 2003 escriu en castellà.

¿Que passa? ¿Que tot és fa a esquenes del poble? ¿Que amagadament s'està substituint el valencià pel català pero que a l'hora de donar la cara preferix fer-ho en castellà? ¿Té alguna cosa que amagar? ¡A on està la valenciania de la Generalitat Valenciana!

No és molt ètic predicar una cosa i després fer una atra, si és promociona i és subvenciona i és fomenta l'us d'un idioma, que mínim que després expressar-se en ell.

En matèria de la llengua, i mentrimentres no em demostren lo contrari, dec de retirar-li a la Generalitat la meua confiança, puix, com llegí en un artícul no fa molt, "El número de coneixedors de valencià ha pujat, pero el de valenciaparlants ha baixat", i en esta política més que va ha baixar, la pròpia Generalitat està creant una aversió a tot lo que faça olor a valencià.

Des del dia que la Generalitat Valenciana i les entitats que rigen les normes de l'idioma valencià és decidixen a obrir els ulls i defendre el valencià que vol el poble, haurà més cantitat de valenciaparlants. Puix de moment el valencià que ensenyen en les escoles, a soles és una assignatura més per a oblidar lo més pronte possible.

Vullc fer una darrera reflexió. Dins del recint a on estava la fira, Expojove 2003, la 'Feria de Valéncia', tenia tot escrit en castellà i traduït a l'anglés, ni rastre de valencià. Açò també sería digne d'estudi, pero... això és una atra qüestió.

¿I EIXA PARAULA NO ÉS...? (I)

Per: Joan Benet www.llenguavalencianasi.cnm / No són poques les ocasions en que m'han dit, ¿I eixa paraula no és catalana? Com no fa molt de temps m'han fet en respecte al terme 'Rabosa'. Moltes de les preguntes i qüestions que m'han fet i em fan referides a preguntes cóm si una paraula és o no és valenciana, es podrien resoldre a soles si qui fa la pregunta, abans de fer-la mirara el vocabulari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que a hores d'ara pense el més encertat en temes de vocabulari valencià, a ón en este cas podem trobar que el terme, 'Rabosa', està arreplegat com un terme d'us normal dins de l'idioma valencià. En un principi, i em referix al temps, per eixemple del Pare Fullana, (per a no anar-me més llunt en el temps), la llengua valenciana era molt rica i variada en tot tipo de paraules i lèxic, sinònims, antònims, i tot tipo d'accepcions diverses, puix el mateix Pare Fullana s'enorgullia en dir que havia trobat més accepcions del verp fer de les que ell mateix haguera pogut imaginar mai, puix n'eren més de mil accepcions diferents, i totes eren d'us valencià trobades en les nostres riques terres. Evidentment, no totes eren d'un us generalisat en tot el regne, puix és conegut i tots sabem, que hi ha moltes paraules que a soles s'utilisen en uns determinats llocs de la nostra geografia, passant a formar part d'eixos localismes que enriquixen l'idioma valencià, (i qualsevol idioma), fent resò d'eixa màxima que diu que, “L'excepció fa la regla”, i que també en certa manera servixen per a saber sense preguntar a ningú, a on ha naixcut, puix no sempre s'utilisen les mateixes paraules en el nort del regne i en el sur, i totes són valencianes. ¡Molt valencianes! Ademés, és molt bo que n'hi hagen diversos térmens per a poder designar una cosa, una idea, un sentiment... puix a l'hora d'escriure una novela, per eixemple, és del tot imprescindible eixa riquea lèxica per a no repetir la mateixa paraula varies voltes en un mateix paràgraf o en paràgrafs contigus, donant un esplendor a la novela que a soles per la riquea de vocabulari, dona goig llegir-la. Pero les coses en matèria llingüística des de que vixqué el Pare Fullana han canviat moltíssim, puix a hores d'ara la majoria de nosatres nos creem filòlecs, de fet tots tenim un filòlec en el melic, i per tal motiu nos creen en la potestat de poder dir o corregir a qualsevol dient si això és una paraula com cal o si per contrari és una paraula fruït del catalanisme més radical que estem patint ya més de quaranta anys. Cert és que hi ha certes paraules 'Tòtem', que tots sabem que no cal dir-les, pero unes atres, abans de dir res sobre elles, deuríem de pensar abans de parlar. Cert és també que des dels temps del Pare Fullana, eixe catalanisme més radical s'ha arraïlat en les nostres terres valencianes clavant les seues arraïls en lo més fondo dels cors dels valencians que sempre han segut 'de soca i arrel', sense ells voler evidentment, i això també és un punt a tindre molt en conte. Pero no és manco cert que també des dels temps del Pare Fullana i a mida que el catalanisme ha anat fent mossa en el valencianisme, els valenciaparlants estem més recelosos a l'hora d'utilisar certes paraules o mirem en lupa certes paraules que no cal mirar, aplegant a trobar-nos en incongruències tals com dir que una paraula que sempre ha estat dins del vocabulari valencià, pensar que és catalana o dubtar si és valenciana. Pero esta actitut és un efecte de l'imposició política d'una llengua en un territori. L'imposició a pur de lleis i de 'ous' a soles nos du a un rebuig generalisat per part de la gent que tradicionalment ha parlat la llengua que des de la política estan tractant de substituir i amagar, i una posició d'indiferència per part de la gent que mai ha parlat la llengua que està sent motiu d'eixa suplantació i substitució, aplegant el moment que inclús les persones més arraïlades en la llengua que estan menjant-se des de l'estament públic comencen a tindre dubtes del vocabulari que estan utilisant, i és eixe moment quan la boca s'ompli d'eixa frase, ¿I eixa paraula no és catalana?, quan la pregunta deuria de ser justament al revés, els catalans deurien de preguntar-se, ¿I eixa paraula no és valenciana? Nos veem en la segona part. Fins ara.

JOANOT MARTORELL I EL PRINCIP DE VIANA

13.01.11

JOAN IGNACI CULLA | PRESIDENT DE RENAIXENÇA VALENCIANISTA

Final del formulario

La millor novela de cavalleria del mon, la valenciana Tirant lo Blanch, que forma part del nostre Sigle d'Or, no podria passar desapercebuda per a aquells que carixen de lliteratura de prestigi i pretenen tindre-la com siga. Es per aixo que alguns no a soles canvien el titul de l'obra, sino que tambe volen reinterpretar la llengua en la que l'autor afirmava que la havia escrit, la valenciana, substituin-la, burdament, per la catalana. Ara, en un intent, mes si cap, de catalanisar l'obra, ya no es conformen en dir que es catalana la novela, s'atrevisen, sense cap rubor ni prova documental, a afirmar que Joanot Martorell va escriure el Tirant en Barcelona, ya que formava part d'una suposta cort lliteraria del princip de Viana en eixa ciutat.

Dins de la Biblioteca virtual Miguel de Cervantes te el seu apartat la Biblioteca Lluis Vives, quina seu està en Alacant. Baix el titul 'Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc' (no respecten ni l'original) està la uep que dirigix Llúcia Martín Pascual. Esta membre del departament de Filologia Catalana de l'Universitat d'Alacant va obtindre per a la elaboracio d'este treball una subvencio (BFF200211132E) del Ministeri de Ciencia i Tecnologia de 16.560 €. Es una pena que una Biblioteca de recursos multimedia de l'obra Tirant lo Blanch es vega embrutada per les interpretacions partidistes i acientifiques d'esta «investigadora responsable», como s'autodenomina la senyoreta Martin.

En l'apartat de «Redaccio del Tirant lo Blanc» diu entre atres coses: «El lloc de redacció de la novel•la ha estat establert (lo dona per fet) a Barcelona per la documentació que relaciona Martorell amb la cort literària del príncep de Viana a Barcelona…».

Si no fora per la mala intencio que se li suposa als que oboquen folcloricament estes barbaritats, no tindriem perque preocupar-mos, ya que, indistintament de que el Tirant es redactara en Barcelona, en Valencia o en la Conchinchina, no tindria major importancia. Lo realment important es la categoria de novela i que ademes, la mateixa, com afirma el propi Martorell, estiguera escrita en la llengua mes culta del moment: en llengua valenciana. Pero ya que les seues intencions son fraudulentes anem a vore com les argumentacions d'esta 'responsable', ademes de falses son impossibles.

Donant per bons el documents que Jaume Torró, professor de l'Universitat de Girona, ha tret de l'Archiu de la Corona d'Arago, en Carlos de Viana es relaciona, efectivament, en un Martorell com a 'trinxant' (embaixador) seu. Pero aixo no implica res, i molt manco que Joanot formara part d'una cort lliteraria seua en Barcelona. D'entrada Torró ha publicat les anotacions de l'Archiu de la Corona d'Arago i no en els originals. No ho dic perque este siga el cas, pero tenim l'experiencia de la probada manipulacío de documents, com el cas del archiver i «investigador» català Bofarull, per cert tambe relacionat en el cas del nostre escritor, ¿casualitat?

De qualsevol manera es molt suposar que el Martorell embaixador siga el nostre, puix en el mateix nom i llinages coincidixen distins personages en la cort de Napols i en atres puestos.

Pero lo mes important es que el pelegrinage del princip de Viana demostra l'imposibilitat de que Joanot escriguera el Tirant en Barcelona en una suposta cort lliteraria 'catalana'. Quan el nostre novelista inicia la redaccio del Tirant (com consta en la novela, escomença el dia 2 de giner de 1460), Carlos estava en Mallorca (20 d'agost de 1459 al 22 de març de 1460), a on li havia enviat son pare, Joan d'Arago, des de Mesina. La primera volta que va chafar Barcelona el princip de Viana es el 31 de març de 1460. I des del 2 de decembre de 1460 d'asta finals de febrer de 1461 es troba empresonat en el castell de Morella per problemes en son pare. No torna a Barcelona d'asta el 12 de març i mor el 23 de setembre de 1461.

Es dir que, ni quadren les dates en Barcelona quan escomença la redaccio del Tirant i, ni el mateix Carlos de Viana va estar el temps suficient per a crear una cort lliteraria en Barcelona. ¿Com anava a formar part de la mateixa Joanot Martorell, si ademes se'l relaciona a d'este en distintes missions? Per atra part, per a formar una cort i ademes lliteraria o de qualsevol atre tipo d'arts, es necessita diners, cosa que careixia el princip, com queda constancia en l'inventari que va fer Paul Raymond, i que va publicar Juan Iturralde i Suit en el 'Catálogo de la Biblioteca del príncipe Viana'.

El quadro de José Moreno Carbonero 'El príncipe de Viana', plasma a un home excentric, a soles, refugiat en el seus llibres plens de pols (per cert, quasi exclusivament d'autors llatins i francesos), apartat de la societat, en ropajes modests, i en el seu fidel gos com unica companyia. Es dir, res que vore al que se vol retratar ara.

A Carlos de Viana se li recorda per el seu talent, per els seus escrits, pero sobre tot per les seues desgracies -la major, ser fill de l'usurpador i perjur Joan II-, pero no per formar una cort llteraria, i molt manco en Barcelona, del la qual formara part el nostre insigne novelista valencià Joanot Martorell.