ELS QUATRE EVANGELIS

Traduccio de la Nova Vulgata a la Llengua Valenciana

Per: Josep Alminyana Vallés i Lluïs Alcón Edo

Valencia 1984

PRESENTACIO

Esta traduccio dels Evangelis a la Llengua Valen­ciana, que hui tenim honor de presentar, es fruit de molts anys de treball i d'una profunda reflexio. Per mes que tenim ya traduit tot e1 Nou Testament i una bona part de l'Antic, Hem decidit publicar, per ara nornes, els Quatre Evangelis.

Sobre esta decisio nostra han pesat molt estes pa­raules del Concili Vatica II, en sa Constitucio sobre la Divina Revelacio: «No ignora ningu que, entre totes les Escritures, inclosas les del Nou Testument, els Evan­gelis ocupen, ab rao, un lloc preeminent, ya que son e1 testimoni principal de la vida i de la doctrina de la Paraula Encarnada, el nostre Salvador» (Const. Dei Verbum, 18).

Encara que als lectors d'este volum els semble fa­cil el treball que ara e1s presentem, en realitat ha segut una tarea ardua i complexa, plena d'autentics esculls, els quals nomes la paciencia i l'amor al bon fer han segut capacos de superar-los.

Estos Quatre Evangelis en Llengua Valenciana te­nen la seua historia. Des de les ya lluntanes acaballes del 60, quan començavem la traduccio dels texts biblics per als nostres Leccionaris, ya fomentavem l'esperança d'editar estos Evangelis en la Llengua que parla i enten el nostre poble fidel valenciá.

No caldra que expliquem ara i aci els rnotius de tanta demora i de les dificultats i pressions a que hem estat sotmesos i que hem hagut d'aguantar. Per supost, tal com ho podran cornprovar els catolics va­lencians, els texts d'este llibre han tingut com a base els nostres Leccionaris: A, B i C, el dels Sants, el dels Propis de la Diocesis i el dels Sacraments ab les cor­responents adicions i precisions que l'estudi constant, la refiexio acreditativa i el consell dels tecnics i asses­sors han anat descobrint-mos.

Perque saber que tota obra humana es, de per si mateixa, perfectible, reconeixern les nostres llimi­tacions i, per aixo, nos obrim a qualsevol sugerencia que se mos fasa per tal de perfeccionar esta obra nostra de traduccio.

Ab les nostres deficiencies i tot, que si n’hi ha efectivament, creem haver omplit

una etapa i haver complit un deure ab la Patra. Hui es un dia historic per al nostre Regne. Des de 1'edicio de la Biblia Valen­ciana de Donn Bonifaci Ferrer, alla per les lluntanies del 1478, est es el primer intent, que es du a bon terme, d'editar e1s Evangelis en Llengua Valenciana. Es un día historic per als valencians, perque resumix ressonancies historiques, concentra fragancies ances­trals i obri noves rutes cap a un futur mes esperançaor.

Hui es urt día de festa per a Valencia, perque vos pr^-esentemn els Evangelis en Llengua Valenciana, en la llengua del nostre poble. Aço, que pareix una breu no­ticia, es realment un verdader esdeveniment, ya que la Llengua no es unicament una forma de parlar i d'entendre's, sino allo que d'alguna manera correspon a la forma de ser, allo que configura principalment la cultura d'un poble.

La riquea de la nostra Llengua Valenciana es ex­traordinaria. Quan les del seu entorn eren a penes balbucients, ella _ya havia aconseguit una vigorosa personalitat.

Poc despres de la reconquista cristiana de Valencia pe1 reí Jaunze I, naixen, en ple sigle XIV els homens que conduiren e1 nostre Idioma Valencia a 1a seua edat d'or, i florixen els oraors, poetes, teolecs, nove­listes, homens de lleis i tractadistes en totes les rames del saber, tals con el Pare Vicent Ferrer, predicaor incansable pels pobles de la vella Europa, i un atre frare dominic, Fra. Antoni Canals, escritor original i traductor excepcional en Llengua Valenciana, que mos ha deixat la mes bella de les pagines en alabança dels llibres; i poc despres, el divi Ausias March, inductablement e1 major i millor poeta de la Llengua Valenciana, autor de l’universal “Cant espiritual” seu; Roig de Corella, de qui va dir Gaçul1 que «saber llegír es un gran be, tan sols per a llegir les poesies de Co­rella»; Joanot Martorell, de l'obra del qual, «Tirant lo Blanch», deixà dit 1'imortal Cervantes «que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo» entre les noveles de cavalleria; i la dolça i simpatica Sor Isabel líe Villena, que ab sos diminutius, tan caracteristics de la Llengua Valenciana, entreteixi sa maravellosa «Vita Christi», la lectura de la qual encara hui mos ompli d'entusiasme i d'emocio.

I, sens eixir-mos dels sigles XIV i XV, citarém no­mes, d'entre els valencians ilustres, a Jordi de Sant Jordi, Pere i Arnau March, Joan Moreno, Narcis Vinyoles, Bernat Fenollar, Joan Escrivá, Jaume Roig, Jaume Gaçull í tants i tants d'atres contemporanis i successors seus, que constituixen la gloriosa corona de llorer ab que se ciny la nostra Patria Valenciana.

Ades hem citat de pas un gran juriste i venera­ble cartoixá, Don Bonifaci Ferrer, que, a finals del sigle XIV, ab uns atres «singulars homens de'sciencia», traduida a la nostra Llengua Valenciana, en el valencianissim monasteri de Porta-coeli, tota la Biblia, la qual, ab les correccions que li feu 1'inquisior P. Jaume Borrell, fon editada l'any 1478.

Desgraciadarnent, no es conserva cap d'eixemplar d'esta obra; pero el Senyor ha voluat que se salvara 1'ultim foli d'est incunable, e1 qual, despres de moltes viicisituts, aná a parar a 1'«Hispanic Society» de Nueva York, a on es conserva. El catalec d'este Museu qua­lifica este foli de la Biblia Valenciana corn a una au­tentica joya; hi conté en 1'anvers una part dels capi­tuls XX i XXII i tot el capitul XXI de l'Apocalipsis, i, en el revers, el final del capitul XXII i el colofo de 1'obra.

Encara que no comprenem corn hagen pogut des­apareixer tots els eixemplars d'esta obra, la primera de les traduccions de la Biblia en llengües romani­ques, alguna Ilum proyecten sobre este cas particular els documents que apareixen en el treball presentat per D. Josep M. Torres i Belda en 1874, al celebrar-se en Valencia el quart centenari de l'introduccio de 1'impremta, treball que fort premiat per l'Ateneu Cien­tific, Literari i Artistic de la Ciutat, Cap i Casal del Regne.

En ell hi ha un document molt important, datat en Avíla el día 7 de novembre de 1497, pel que els inquisiors generals d'Espanya comuniquen als de 1a Ciutat i Regne de Valencia haver-se enterat que hi ha llibres escrits en «ebrayco» i en «romance», «de lo qual se esperan seguir e siguen daños e ynconvenyentes e yn­fidelitat»; per lo qual ordenen que, publicaes les oportunes cartes i ordens, els referits llibres siguen presentats a l'Inquisicio, abans de quinze dies, sots pena de ser sospitosos en la fe, d'excomunio major i de perdua de tots els seus bens, i que tots els Ilibres presentats siguen cremats publicarnent, dins dels huit dies següents a sa presentacio.

No sabem en concret com s'interpretá este mandat en Valencia; lo que sí tenim es un decret de l'in­quisior de 1a Ciutat i Regne de Valencia, Mn. Joan de Monasterio, canonge de Burgos, datat a 19 de març de 1498, en el qual decret ya es concreta el tema que nos ocupa. En ell es diu textualment: «Actectaren y han actentat de sacar e tresladar la dita Sagrada Scriptura en p1a y en nostra llengua moderna en al­gunes parts, de les quals alguns dels tals trasladaors han errat y era dificil i casi impossible trasladar-l sens herror, perque los vocables y termens de la llen­gua moderna, en que fonch treta segons gramatica, no basten per a comprendre ni comprenen lo verdader seny ni sentencia de la dita Sagrada Escriptura». El decret s'esten explicant el dany que poden ocasionar als fidels cristians els susdits llibres i traduccions; per lo que el procuraor fiscal demana a l'inquisior i juge que «totes les Bribies y Salteris que estiguessen trets y treslladats en la dita llengua moderna i altres qualsevols llibres en que estiguessen salms de salteri en pla... portats que fossen, los manassen quemar (sic)».

El document acaba explicant el modo de procedir i recordant les penes, que son les indicaes en el do­cument d'Avila.

Be podem supondre quants llibres, especialment Biblies, cremarien les families emparentaes, ab mo­ros i judeus, temeroses d'incorrer en les gravissimes penes anunciaes. Aixina i tot, el poble senzill i pla protestá contra la tan absurda com categorica prohi­bicio, negant-se a presentar els seus llibres a l'Inqui­sicio per a ser destruits a1 foc. Esta protesta fon fe­liçment secundada pels Vicaris Generals de 1'Arque­bisbat, de tal manera que e1 mateix inquisidor hague de retractar son decret ab un edicte, que maná publi­car deu dies despres, el 20 de marg de 1498: «E ara, per alguns justs respectes nostre anys movents, havem manar sobressehir y per les presents sobresseym en les dites letres y provisio de aquelles. Per ço, al tenor de les presents, vos hointimam e notificam, certifi­cant-vos que, encara que no porten los dits libres, no incorrisen en les censures y altres penes contengudes en les dites nostres Iletres. La qual suspensio volem i declarem que dure fins en tant que [un] altre nostre manament vejau en contrari».

Hem volgut transcriure estos testimonis, a fi de comprovar el gran numero de Biblies i Salteris que posseirien els valencians en sa propia Llengua valenciana, signe inequivoc del nivell cultural biblic que tenien e1s fideís valencians del sigle XV.

Actualment, d'edicions de la Biblia en Llengua Va­1enciana nomes coneixem la de Dom Bonifaci Ferrer, que, per ser traduïda totalment, contenia tambe el text dels Quatre Evangelis.

De rnanuscrits se'n couserven alguns en 1'actualitat, afortunadament. En la Biblioteca Nacional, abans Real, de Paris hi ha tres grans voluns en foli major, que hi contenen la traduccio valenciana de tota a1 Biblia. E1 volum III inclou tot el Nou  Testarnent i, per tnnt, els Sants Evangelis.

D'esta Biblia diu Eugeni d'Ochoa, en sa obra Catalogo razonado de los manuscritos españoles en 1 Biblioteca Real de París, Paris 1844, pag. 35: «Me parece indudable que esta versión de la Biblia es la que hizo del Padre Dom Bonifacio Ferrer, prior general de toda la Cartula».

Un atre manuscrit hi ha, en la susdita Biblioteca Nacional de Paris, que hi conté tot el Nou Testamert; es de 313 folis en paper i dos guardes de pergami pertany al sigle XIV, i sa traduccio es bastant lliure.

En Barcelona es conserva el codex denorninat «del Palau», que porta la traduccio valenciana dels Quatre Evangelis. D'esta traduccio ha dit Mn. Josep Gudiol i Cunill, que estudià este codex i e1 publicá l'any 1910 «El manuscrit, que publicam, tothom trobará que te evident sabor valenciá, tal com devia presentar 1a Biblia trasladada per Fr. Bonifaci Ferrer, com diu el colofó irnprés, de lengua latina en la nostra valenciana. Per ço, mentres no vingan nous fets a establir 1o contrari, pensarem que es verosimil que e1 códex del Palau dóna, ab petites variants, el text biblich, tal com el dexá el Prior de Porta Celi, sens les modificacions que després degué fer-li 1'inquisidor BorreIl

A mes d'estos texts manuscrits complets, hi ha u atre codex manuscrit, en la Biblioteca Colombina de Sevilla, que nos oferix la traduccio valenciana dei capitul primer de sant Lluc i els vers. 1-14 del capitul primer de sant Joan.

Estos monurnents historics literaris nos donen fe de la tradicio biblica del nostre pable valencià.

Ara i aci oferim als valencians de hui en dia esta versio nostra deis Quatre Evangelis en Llengua Valenciana. Nos consta que molts valencians, especialment dels grups cristians compromesos en desenrollar la seua fe, estan esperant estos texts. Nosatres, de part nostra, hem procurat ajustar-nos al maxim al text original grec i, sobre tot, el text llati de la Nova Vulgata, edicio segons el Conciti Vatica II, revisada per or^-de del PP. Pau VI i promulgada ab 1'autoritat del PP. Joan Pau II, per tal que els fidels valencians pugueren beure a doll d'aquella mateixa font en la que saciaren la seua set les primeres generacions cris­rianes.

En la traduccio d'estos texts biblics a la nostra Llerzgua Valenciana hem volgut tindre presents, com a norma a seguir, unes paraules del Papa Pau VI, de grata memoria, referides a les traduccions liturgiques, que fem del tot nostres, a l'hora d'oferir-vos esta traduccio:  que siga ben valenciana, tot 1o mes litera­riament digna, gramaticalment correcta i directament inteligible que hem pogut, inclus, per als chiquets, ab un llenguage senzill i sugerent.

D'aci ve que, atenent-nos a les orientacions de l'Acadernia de Cultura Valenciana, hagem preferit tambe conscientment aplicar a esta traduccio nostra les seues normes ortogr^-afiques, elaboradores per la seua seccio de Llengua i Lliteratura, per ser-ne, ara per ara, les uniques que mes s’ajusten a la nostra fonetica i les que mes s'adeqüen a la Ilengua viva del nostre poble valenciá, que es, al cap i a la fi, son exclusiu amo i senyor.

Que la Mare de Jesus i Mare de l'Iglesia, a 1a que venerem ab 1'advocacio de «Mare de Den dels Desam­parats«, Sant Vicent Ferrer, el nostre Patro, i son germa el venerable Dom Bonifaci, traductor de 1a pr^-imera Biblia Valenciana, nos alcancen la gracia de viure segons la doctrina contiguda en estos Quatre Evangelis en Llengua Valenciana.

Valencia, 12 de maig de 1984.

Festa lliturgica de la Mare de Deu dels Desamparats

ELS PASTISSOS CATALANS

 Per Josep Bea Izquierdo

Murta – Valencia, Juliol de  1.978

E

ls alts rectors del Gremi de Sucrers d’enlla de l’Ebre estaven molt preocupats; sa delicada industria mo marchava al ritme desijat. Ses limitacions demografiques impedien que el negoci prenguera el pes especific indispensable per a dur a bon terme ses ambicions d’expansio. Calia donar mes qualitat i major garra a sos productes, incrementar la produccio i, sobretot, obrir nous mercats.

Fea uns cinquanta anys que els havien fallat les tentatives d’integrar en el seu Gremi als pastissers provençals, tentatives tallades en sec per la dura actitut proteccionista del Ministeri de Comerç frances que ya anticipava aixi sa posicio futura al respecte del Mercat Comu. S’imposava per tant una reconsideracio absoluta de l’estrategia d’expansio comercial.

Fon en este moment quan u dels capitosts sugeri la idea de desempolsegar un vell proyecte que potser donara solucio al greu problema. ¿Per que no girar els ulls als colegues de Valencia i Balears?

Tots els assistents es relleparen els llavis davant de tan feliç iniciativa; perque si tentadores eren les llepolies mallorquines ¿quines inmenses possibilitats no oferien les valencianes? A la ment de tots acudiren els torrons de Xixona i Alacant, les peladilles alcoyanes, les figues albardades castelloneres, les coques bobes d’Alberic...

Si, alli estava la solucio desijada, el complement necessari per arredonir el negoci baix  l’exclusiva direccio que unicament el geni fenici del senyor Esteve era capaç d’assumir.

Algu gosá timidament d’objectar: ¿Acceptaran de bon grat valencians i mallorquins aquella magna cooperativa? ¿No voldrien mantindre independent la personalitat multisecular de les “denominacions d’orige” de sos dolços? ¡Bah! Allo era pecatta minuta per al geni mamprenedor dels pastissers catalans. A mes ¿no havia ya existit fea molts sigles un precedent d’actuacio conjunta?

Un aiguafestes argumentá que aquella lluntana experiencia no havia significat una integracio total, sino una simple agrupacio sense mes nexe entre sos components que l’autoritat de l’Eixecutiu que, a mes, era aragones. I els aragonesos eren durs, durs com els enormes “adoquins” de les confiteries de Catalatayud. D’atra banda son paladar i sa llengua no eren tan afins com les dels atres tres i tots sabem la importancia de la llengüa en qüestio de llepolies.

No, calia descartar als aragonesos, que hagueren resultat un os massa dur de rosegar de cara a la preponderancia barcelonina en la futura cooperativa. En canvi ¿quina resistencia anaven a oposar al “palo catalá” la tendra ensaimada mallorquina ni la coca boba valenciana, tan tova i molla, segons havia asseverat fa alguns sigles un gourmet tan expert con el Comte-Duc d’Olivares?.

Pensat i fet; sense pedre un instant foren enviats doctes catedratics a la Universitat Culinaria de Valencia a fi de formar als maleables discipols valencians que un futur proxim havien de regentar les mes afamades confiteries de l’antic Regne.

Davant les magnes possibilitats economiques de l’empresa, la banca catalana, les organisacions culturals (no oblidem que la gastronomia es un element cultural de primera linia) i alguns fabricants de productes alimenticis i vins escumosos posaren a disposicio del Gremi ingents efectius dineraris que foren el lubricant que engreixara les rodes del carro que començava a marchar.

Els ideolecs del Departament de Propaganda programaren les linies mestres de l’estrategia a seguir. Com ya s’ha dit que el paladar i la llengüa son orguens capitals per a la degustacio de llepolies, fon instrumentada una campanya psicologica destinada a persuadir a valencians i mallorquins de la comuna identitat llingüistica i palatal dels tres pobles.

Doctes prohoms valencians del ram, que des del primer moment acceptaren l’idea i colaboraren en ella, foren objecte d’una magna promocio que els elevara a la categoria de mites per tal que son pretigi influïra decisivament en la catequisacio dels ajudants i marmitons que pululaven per les rebosteries casolanes.

Uns i atres foren infiltrats atentament en els punts claus que havien de propiciar l’exit final de l’operacio i els mes destacats foren agraciats ab substanciosos premis del Consell Superior de les Llepolies Catalanes, no sense alguna protesta dels mestres catalans de l’especilitat que es veien postergats per raons de politica expansionista.

La Premsa, la Radio i molt especialment la Televisio martellejaren incansables slogans i consignes en un geganti “llavat de cervell” conduent a aconseguir que els pastissers valencians reduiren a dos colors les tradicionals tricomies que sempre havien distingut els envasos dels productes indigenes i a substituir l’antiga denomicacio de “Proveïdors de la Real Casa” per una nova marca registrada que ben pronte feu furor: “ELS PASTISSOS CATALANS”.

Pero l’encert maxim i que doná mes profitosos rendiments fon la campanya encaminada a convencer al consumidor indigena de que menjar dolços estrictament valencians sols era propi de paladars reaccionaris i bunquerians mentres, per contra, els paladars autenticament democratics havien de consumir en exclusiva les llepolies homologades “made in Barchinona”.

La circumstancia d’haver-se produït recentment un canvi de “regim dietetic” vinge a influir decisivament en la qüestio; totes les associacions de consumidors de tendencia “progre” acceptaren disciplinadament la imposicio mentres les de carácter  moderat s’adheriren a elles gojosament ab l’ingenu desig d’evidenciar son paladar democratic i, de pas, fer-se perdonar algun que atre pecat autocratic de joventut.

Pero ben pronte començaren a apareixer sintomes alarmants. Els orguens gastro-intestinals valencians, acostumats atavicament a ingerir i digerir placidament les coques ab panses i els pastissets de moniato casolans, començaren a rebujar espasmodicament aquella inaguantable saturacio de nata catalana. Els centres nerviosos de paladar i llengua trameteren al subsconscient sa irada protesta per la infusio inadmissible de uns sabors extranys que repugnaven institivament sos habits milenaris.

Timidament primer, ab major força despres, clamorosament mes tart, els llepols valencians començaren a manifestar-se contra aquella invasio forania per a acabar reclamant a crits son dret irrenunciable a seguir assaborint en pau els “plats de gloria”, les “valencianes” o aquelles enyorades “llibertats” en que, sobre l’esponjosa base de bescuit, s’alçava el triangul truncat de dolcissima bromera amerengada.

Hui per hui les espases seguixen en alt ¿Com acabara la historia? ¿Qui prevaldra sobre qui: el “palo catalá” o el “plat de goria”? Massa dur de pelar es eixe “palo” i massa moll es el merengue; pero que no oblide ningu que precisament per aixo, per ser de merengue, els valencians sempre hem segunt molt amants de les nostres “llibertats”...  

ELS PANCALANISTES, CONTRA LA LLENGUA VALENCIANA

P

er als pancalanistes, la llengua catalana es el fundament mateix de l’existencia dels suposts països catalans. Es un clau ardent al que s’agarren per a poder sustentar (previa identificacio entre cultura y llenguage) lo seu nacionalisme dels països catalans. Ells saben molt be que el reconeiximent oficial de la llengua valenciana, en nostre estatut, implica un greu perill per al seu dogma “dels països catalans”. Per aixo, els Nacionalistes d’Esquerres de Catalunya afirmen que “el reconeiximent llegal de la llengua valenciana implicaria un precedent llegal que posaria a l’idioma catalá en perill de mort definitiva com a llengua normal dels països catalans"”(Cfr. "Les Provincies” 5.1.82, pag. 6). El reconeiximent llegal de la llengua valenciana implicaria la mort -mes pronte o mes tart- dels països catalans. D’ahi  el revol entre els pancalanistes, tras la reunio del 29 de decembre de 1.982, mantinguda per la comissio constitucional i en la que s’aprová la llengua valenciana junt a la castellana como a llengües oficials de l’historic Regne de Valencia.

Jordi Pujol en ses editorials de “Santillana i Anaya” al llibre primer de BUP  de Llacer Carreter i V. Tuson,  afirma categoricament: “Llengua catalana. Resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatres provincies de Catalunya, les valls d’Andorra, el departament frances dels Pirineus Orientals, zones de l’est d’Arago, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”.

“Durant varis sigles, es suposá equivocadament que el catalá era una varietat del provençal (llengua veïna de la regio francesa de Provença) concretament sa varietat cridá llemosina (zona de Provença quin centre es Limoges). I aixi, encara es corrent que molts catalans, mallorquins y valencians, criden llemosi a sa llengua”.

“Es tracta d’un gran erro. El catala es, com hem dit, el resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula. No es el dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre’s fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.

“El catalá es llengua d’enorme vitalitat, i el seu empleo es general de les regions a on es parla. Sa varietat dominant es la de Barcelona. En el s’escriuen numerorosos llibres de totes  les ciencies, y conta en una lliteratura d’extraordinaria calitat”.

Como hem vist, per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integraven -segons ells- els cridats  “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua tots parlem o hem de parlar catalá. E aci l’obsessio d’Enric Prat de la Riba i Antoni Rovira i Virgili, naturals de Castelltersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque la llengua es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscustible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini greografic d’un idioma está netaement dellimitat coincindix, en efecte en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon seguix, en nostre cas i segons els pancatalanistes..., que les illes Balears son la Catalunya insular, com el Departament frances dels Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que tots som catalans. ”La raïl mes poderosa del pancatalisme -segons Rovira- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...). Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica.· Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. “Per al catalá -confessa el professor barcelones Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”.

Pero, en oposicio a les tesis pancatalanistes aportaren uns quantes testimonis:

a)      Antoni Canals, valenciá,  escrigue en l’ultim terç del sigle XIV, al traduir del llati la famosa obra de Valerio Maximo “Dictorum factorum que memorabilium” lo següent: “perque yo, manament de vostra senyoria, el letret del lati en nostra volguda “lengua materna valenciana” aixi com he pogut, jatssessia que atres l’hagen tret en lengua cathalana”; i

b)      Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, s’obra “Thesaurus puerilis” en quina nota editorial aferma que escrigue son llibre “en llengua cathalana y valenciana”. O lo que es lo mateix que tots nostres autors dels sigles XIV-XV -nostra edat d’or de les lletres valencianes-  no sols admitien l’existencia de les dos llengües: la catalana i la valenciana, sino “la diferenciacio entre les mateixes” (Vid. J. Alminyana, “Crit de la llengua”, Valencia, 1.981, pag. 1 i ss). Ademes obren en nostre poder divers documents no sols dels sigles d’or, sino tambe dels sigles posteriors en els que s’afirma que els diferents escritors escriguiem  tots ells en “llengua valenciana”.

c)      L’eminent juriscumsulte valenciá Llorens Matheu i Sanz, en s’obra “Tractatus de reimene urbis et Regni Valentia” (1.654-1.656) en lo seu segon volum de la primera edicio, mos diu Josep Alminyana Vallés (Levante, 14-II-82), “... consta per ser la primera formulacio expressa de l’independencia idiomatica de la nostra llengua valenciana respecte del catalá”.

En la pagina 504 aduix testimonis de gran autoritat sobre la diversitat de les llengües parlaes en Espanya.

Com es port vore en esta relacio, basá en un llibre antic, ya es parla clara i expressament de la nostra llengua valenciana. Despres hi explica l’orige d’ella, i de colp, sen s’esperar-ho, fa la gran afirmacio: “que per haver eixit com de la boca d’un profeta, cap pregonar-la ben fort en estos dies, perque la puguen en fer nos creure, a la “tragala”, que la nostra llengua es la catalana”.

Val la pena atendre a les parayules llatines del doctor Matheu i Sanz, que no tenen perdua:

“At traducta ad catalaunos, et nobis comunicata, per nostros majores, succesive ita per polita, et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea distinguatur, speciem distinetam constituendo: sicut enim castellana differ ab araconensi elegantia, et spelndore, sic similiter valentina a cataula”.

Crec que el testimoni es d’un valor absolut i el mes clar de tots els que hasda hui s’han citat en llibres i articuls periodistics.

Ya que la majoria dels llectors no tenen perque saber llati traduixc el text que acabe de citar:

“Pero (esta llengua) duta als catalans i comunicada a nosatres pels nostres antepassats, de tal com alcança aplegar a ser, poc a poc, tan bonica i elegant, que hui per hui, es diferent d’aquella, constituint una especie distinta: perque igual com la llengua castellana es diferencia de l’aragonesa per sa elegancia i esplendor, aixina, de la mateixa manera, es diferencia la valenciana de la catalana”.

Per tant, qualsevol que siga la tesis que sotimgam, ben be podem afirmar que,  per a un autor de la categoria de l’eminent jurisconsulte, el doctor Matheu i Sanz, pertanyent al sigle XVII tan  llunt de l’apassionament de la polemica actual, la llengua valenciana diferix clarament del catalá “speciem distinetam constituendo” i li es superior per sa limpidea, esplendor i elegancia.

A modo de conclusio aportarem el testimoni de l’eminent erudit Josep Alminyana qui mos diu: “Els testimonis que he aportat em pareixen d’un gran valor, puix els autors que afirmaven escriure en llengua valenciana eren homens d’una cultura vastissima en tots els rams del saber”.

                                   Joan Ferrando i Badia – Levante – 3-10-82

ELS NOSTRES ORIGENS COM A POBLE SINGULAR Y DIFERENCIAT

Baltasar Bueno Tárrega (Breu Historia de la Llengua Valenciana – Las Provincias – Giner de 1.999)

(traduccio per Josep Guillén y Milla)

Els origens de l’historia dels valencians hi ha que buscarlos en el paleolitic mig o periodo dels homens del Neardental.

D’esta epoca ne son la Cova Negra de Bellus, La Cova del Salt d’Alcoy y la Cova del Cochino de Villena, per eixemple,  que ne son zones hui valencià y castellàparlants.

Del paleolitic superior trobem coves en Alcoy, Xativa y Gandia, zones que son a soles valenciàparlants: Rates Penaes, Barranc, Blanch, Mallaetes, Parpalló, Meravelles...

Del mesolitic se constaten coves en arees que hui son de parla castellana: Villena (Cova de la Huesa), Dos Aigües (Cova de la Cuina), Buñol (Venta Mina), Andilla (Covacha de las Llatas)...

De la llaborisitat d’aquells primers poblaors valencians  parlen els restos de la ferramenta y utils de treball trobats.

Y de la seua vitalitat artistica, l’art rupestre aparegut en moltissimes coves.

Son importans els abrigos de Morella (Masia, Roure y la Vinya), Valltorta (Coves dels Cavalls, En Josep y Saltaora), Ares del Maestrat (Barrac de la Gasulla, Cova Remigia y Les Dogues), Benifassà (Polvori), Borriols (La Joquera) y Alcoy (La Sarga). Tots ells en arees hui valenciàparlants, mentres que en arees de parla castallana trobem les Coves del Cinto de les Lletres (Dos Aigües), la Tortosilla y el Sordo (Ayora) y la Aranya (Bicorp).

L’historiaor, investigaor y defensor de la llengua y cultura valencianes, el notari Vicent Lluïs Simo Santonja, al respete d’esta epoca diu:

“Res sabem de la llengua que parlaven els distints poblaors de cada etapa, si fon una o foren varies y com evolucionaren...

Apareix aci el primer substrat comu que pogue tindre una llengua parlà en un territori que tingue el mateix grau de civilisacio y cultura. Y tenim dos constants en quant a zones valenciàparlants: El Maestrat y Alcoy-Gandia”.

ELS MUSULMANS PARLAVEN ROMANÇ

 

Per: Josep Boronat Gisbert

En l’Espanya Musulmana parlaven romanç no a soles els cristians o mossaraps, sino tambe els musulmans.

Estos parlaven, evidentment, l’arap. Pero l’us de l’arap dialectal no era exclusiu. Tambe utilisaren amplament les llengües romanç, aljamies.

Els testimonis cronistics de que els musulmans parlaven romanç, i de que en certs casos ignoraven l’arap per complet, son molt conegudes des de que l’arabiste valencià En Julià Ribera els exhumà. En la seua traduccio de la “Historia de los Jueces de Cordoba” es conten les vides d’estos funcionaris musulmans i s’observa que parlen romanç i que n’hi ha de musulmans que no entenen l’arap. Son testimonis del sigle IX arreplegats en el sigle X. I Cordova era una ciutat molt islamisà. Es que no s’ha de confondre l’islamisacio en l’arabisacio.

Tambe escrivien romanç els musulmans. Les “mohaxanes” de Mocadem ben Moafa eren poesies fetes “usant la manera del vulgo ignat i la llengua romanç”.

El proces observat en l’Espanya Musulmana es: Primer conviuen simultaneament l’arap i el romanç, sent l’arap la llengua oficial. Despres, l’arap va sent oblidat a favor del romanç, aplegant al desconeiximent total. No s’ha determinat encara a quins anys arribaren parlant arap: pero lo cert es que no deixaren mai de parlar romanç.

LA VALENCIA MUSULMANA NO FON UNA EXCEPCIO

La Valencia Musulmana no fon una excepcio en el proces general d’Espanya, o siga d’Al-Andalus.

Existien moltes referencies a l’aljamia valenciana, el romanç valencià parlat pels musulmans d’esta terra. Pero es molt interessant i significatiu el testimoni del filolec musulma Ibd Sida.

Ibs Sida fon un destacat filolec que, des de Murcia, s’expatrià a la ciutat valenciana de Denia, morint en ella el 25 de març de 1066, cent setanta dos anys abans de la rendicio del Regne Musulma de Valencia a Jaume I d’Arago.

En el prolec d’una de les seues obres, “Kitab al-Muyasas”, una especie de diccionari analogic, es disculpa dels erros que poguera tindre la seua obra, dient: “Icom no he de cometre-los yo, si escric en temps tan lluntants (d’aquells en que llengua arap es parlava en purea) i havent de viure familiarment en persones que parlen romanç...

Els musulmans que vivien en Denia dos sigles abans de la conquista cristana de Valencia, parlaven normalment romanç (“no arap”), encara que l’arap era la llengua oficial i fora conegut mes o manco defectuosament.

L’ALJAMIA VALENCIANA, NUCLEU INICIAL DE LA LLENGUA VALENCIANA

Un testimoni d’excepcio sobre quin fon el nucleu inicial i l’orige de la llengua valenciana es el que mos proporciona el “magnific mestre Jaume Roig”, mege preclar i insigne poeta valencià, citat en la lliteratura com a precursor de la picaresca. De gran prestigi com a mege, apareix documentat en funcions d’examinaors dels meges de Valencia moltes vegaes, des de 1434 a 1477.

En ell s’unia l’inspiracio poetica al criteri cientific. L’humanisme a la ciencia, la vida prestigiosa per la seua sapiencia al llenguage pla i popular, la diligencia en totes les obres benefiques ad ell confiaes per la regina Maria a la noblea de sentiments que tan destacadamenbt exteriorisa en els seues escrits. Era Conseller de la Ciutat de Valencia i mege de Maria de Castella, regina de Valencia com a muller d’Alfons III de Valencia i V d’Arago.

La mes important de les seues obres lliteraries es la titulà: “Spill”, edità baix la denominacio de “Llibre de les dones” o “Llibre de Consells”, manifestant en ella son proposit de demostrar que totes les dones, a excepcio de la Mare de Deu, son vils. Est obra es lliurà de la condena de l’Inquisicio en 1793 “por su elevacion de estilo y rareza”, “por su antigüedad, y alta estimaciòn que goza entre los literarios, asi como para conservación del idioma valenciano”.

En l’edicio critica que du les variants de totes les publicaes i les del Ms. De la Vaticana, prologà i comentà per Roc Chabas, en els versos 80 i ss., es llig:

                                               “Sera en romanç:

                                               noves rimades,

                                               al pla teixides

del algemia

                                               e parleria

dels de Paterna,

Torrent, Soterna”.

Jaume Roig diu, afirmant-ho en son criteri cientific, en son rigor, que escriu son “spill” en “aljamia”. Afirmacio que Nicolau Primitiu, Deca del Centre de Cultura Valenciana, en 1958 comenta aixina: “...Jaume Roig escribió sus rimas “al pla”; esto es, en la lengua corriente, como hablaban las aljamias; y como las aljamias eran de los moros: Paterna, Benaguacil, Torrent, Vall d’Alcala, etc., resulta también que los moros hablaban en lengua vulgar valenciana, desmitiendo a los filologos que suponen a los moros hablando arabe”.

Es evident que la llengua valenciana era la parlà pels habitants de la regio valenciana, musulmans i no musulmans: No fon importà.

ELS INCOMPRENSIBLES SILENCIS DAVANT DE L´AVL

Autor: Josep Vicent Navarro i Raga

Comença a preocupar-nos clamorosament el ninguneig i inclús linchament moral i polític al qual s´està sometent al valencianisme des d´algunes institucions valencianes.
Des de determinades entitats i grups socials o culturals la correcta gestió de govern del Partit Popular, el bon clima de comunicació i la colaboració en alguns proyectes nos han portat a vore en simpatia, o a recolzar obertament com en el meu cas, la política de l´actual Consell. La major proximitat ideològica i programàtica del Partit Popular a l´ideari valencianiste, respecte a uns atres partits en possibilitats d´obtindre representació en les institucions valencianes en els últims comicis, nos feu participar en el seu proyecte. Això dugué a que alguns membres de la nostra entitat, a títul personal i com pot fer-ho qualsevol persona al mostrar la seua preferència política independentment de la seua participació en qualsevol grup o associació de caràcter no partidiste, recolzàrem el proyecte de Francisco Camps com a candidat a la Generalitat Valenciana. Francisco Camps, oferia en aquells moments motius per a l´esperança en la consecució d´alguna de les reivindicacions que en matèria cultural, educativa i social perseguix el valencianisme i, en concret, la societat Lo Rat Penat.
Durant la seua etapa com a Conseller de Cultura i Educació del Govern presidit per Eduardo Zaplana va mostrar un gran interés i colaborà de manera singular i decisiva en els nostres proyectes. Podríem destacar el seu paper decisiu en el conveni de colaboració entre Lo Rat Penat i la Conselleria, que junt en el de l´Ajuntament i el de la Diputació de Valéncia propiciaren l´adquisició i restauració de l´actual sèu.
Ell, com cap atre president, hauria de conéixer que l´amor a la nostra cultura des de la nostra particular forma d´entendre la seua ideal forma d´expressió, i en conseqüència la nostra defensa i activitats a favor del seu eixercici, desenroll i progrés, es troba davant de qualsevol atre interés. Des de l´independència política, o integrats en alguns partits polítics, defenem els nostres valors culturals i les nostres senyes d´identitat com a pròpies i independents dels d´atres pobles d´Espanya. Afortunadament molts d´estos signes d´identitat hui es troben sense qüestionar; no aixina la llengua valenciana, que en la seua definició i en el seu contingut gramatical, fonètic i ortogràfic, es troba rebatuda.
La qüestió és senzilla. La nostra trayectòria deixa clarament establit que, independentment d´atres qüestions polítiques, defenem de manera clara, irrenunciable i rotunda l´idiosincràsia de la llengua valenciana, en títul i en contingut, respecte a qualsevol atra. Per tant, les frases malévoles i enredroses que pretenen di r que és lo que no és -com si no es diguera- parides de ments provablement faltes d´oxigen -potser a causa de les altures de determinades elevades plantes hoteleres- al caliu de no sé sap quins ocults interessos i idees, no sols és que no nos deixen satisfets, sino que ademés nos fan desconfiar d´allò en lo que confiàvem, i lo que és pijor, nos posen en una difícil situació puix ya res tenim a vore en qui de manera enrevessada pretén enganyar, per descontat sense conseguir-ho, al poble valencià.
A soles en dos de les últimes actuacions de l´AVL, recolzada pel Govern Valencià, queda més que patent l´expulsió del valencianisme polític del proyecte popular. Clar, tot això si no se li posa remei, i positivament crec que existix eixe remei i que és necessari buscar-lo.
En primer lloc està l´acort de l´AVL a favor de l´unitat de la llengua, expressat en el dictamen del 9 de febrer d´enguany en el qual s´afirmava: «La lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la filología, es también la que comparten las comunidades autónomas de Cataluña y las Islas Baleares y el Principado de Andorra? es un hecho que en España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la de valenciano, establecida en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, y la de catalán, reconocida en los estatutos de autonomía de Cataluña y las Islas Baleares... por ello la denominación histórica de valenciano ha coexistido con la de catalán documentada en determinadas fuentes valencianas».
En segon lloc està el paper humillant de segona classe que se li donen a les formes, paraules, expressions i girs valencians front als catalans en la gramàtica i ortografia de l´AVL recentment parida.
En el primer cas es tracta, sense cap lloc a dubtes -i qualsevol atra interpretació seria un atentat a l´inteligència- de la declaració institucionalisada de l´unitat de la llengua, dos noms, de moment, pero una sola llengua. Servixca com a prova que tots els mijos de comunicació dels dies posteriors ad este dictamen d´una institució valenciana -supostament al servici de la defensa de la llengua i la cultura valenciana- expressaven que «el dictamen de la AVLl aprueba por unanimidad que valencianos y catalanes comparten la misma lengua».
En el segon cas, es tracta de l´ofensa més humillant i grossera que mai ha patit la nostra cultura i la nostra llengua. Per a l´AVL la tradició, l´expressió, l´ortografia o la fonètica que utilisa secularment un ciutadà valencià, serà llenguage poc cult, coloquial i en molts casos només per a expressió verbal, al contrari dictamina que si l´expressió o l´ortografia o la fonètica és la copiada de l´Institut d´Estudis Catalans i transcrita per l´AVL serà ya no sols la culta i formal, sino a partir d´ara l´oficial i obligatòria.
No m´imagine quina opinió tindrà ara Francisco Camps de la llengua valenciana que ell ha parlat i escrit perfectament depresa de sos pares i yayos i que segons l´AVL és una expressió poc culta i ni tan sols digna de ser escrita. Tampoc m´imagine a Rita Barberá, recorrent els mercats parlant la mateixa llengua que es parla en Catalunya com si estiguera parlant en un venedor del principat d´Andorra o de les Rambles; o a Alfonso Rus dirigint-se, com Raimon, als xativins parlant en eixa llengua sobre la cultura que compartim en els països catalans, o a...
Crec que front als acadèmics de l´AVL que nos tracten com a miserables ignorants valencians caldria dir alguna cosa.

Per això crec que el valencianisme hauria de subscriure una a una, i totes les paraules i declaracions de Fernando Giner. La seua actitut sincera, clara i valenta en defensa del nostre idioma valencià és la que nos manté en la permanència. Les demés actituts ni estan ni es troben.

ELS IDIOMES PARLATS EN LO REGNE DE VALENCIA NO PROVENEN DE LA RECONQUISTA.

Per: Josep Boronat Gisbert

La Reconquista del Regne de Valencia fon un fenomen rapit. Podria concretar-se l’ocupacio en dos breus periodos historics: des de 1233 a 1238, i de 1244 a 1245.

Encara que es subdividixquen les terres conquistaes en etapes, sempre resulta que, al sobreposar el mapa de les conquistes de Jaume I sobre la frontera lligüistica entre el valencià i l’aragones o castellà, no hi ha forma de que coincidixquen. Es pot afirmar sense posibilitat d’error que els idiomes parlats en el Regne de Valencia no son un producte d’un fenomen de Reconquista per part de Jaume I. I no hi ha un sol moment cronolig-historic en el que es puguer fer coincidir les fronteres reconquistaes i la frontera llingüistica.

FRONTERA ENTRE DIALECTE I LLENGUA SEPARÀ

La llengua parlà en gran part del Regne de Valencia, evolucionant baix la denominacio constant de Llengua Valenciana, poseix totes les caracteristiques que definisen i delimiten un idioma. No li fa falta anar a captar la seua inclusio en una atra. I de cap manera pot deixar-se expoliar per atra llengua (la catalana) que patix de carencies importants. La Llengua Valenciana no pot renunciar a lo que li correspon per dret, ni deu d’entregar-se a l’engany d’una suposta –i falsa- posicio dialectal, propicià per autonemenats llingüistes.

Sabem que –en afirmacio que se li escapa a un valencià catalanisaor- “La lingüística no siempre puede trazar la linea divisoria entre el acento local i el dialecto, entre el dialecto y la lengua separada. Pero estas delimitaciones tienen, en muchos casos, un evidente papel como elementos diferenciadores de grupo”.

Per aixo, es inexplicable que, per raons cientifiques, llingüistiques (pero si que es compren per atres motius manco confessables) s’intente dogmatisar la desaparicio de la llengua valenciana com a tal, i la seua inclusio en la catalana, en nom d’un “cientifisme llingüistic” que no ho es tal, perque desconeix, ignora i tergiversa tota la trayectoria historica i evolutiva de la Llengua Valenciana.

DAS KATALANISCHE

Els intents de justificacio llingüistica d’esta aberrant concepcio comencen en “Das Katalanische” (1925) de Wilhelm Neyer Lübke, llingüistic romaniste comparatiste, que agrupà el conjunt de varietats filologiques que va del Rossello a Elig, baix una comoda i artificial denominacio. Pero cert que en son viage d’estudi, Lübke  no aplegà a posar els peus –ni les orelles- en terres valencianes, perque el seu mecenes catala, -segons afirma el tambe romaniste Fermin Juanto Manrique, li ho va impedir, manyosament, afalagant-lo. No pot dir-se que haguera objetivitat cientifica en el coneiximent de la realitat.

Per a valorar tal agrupacio i la seua transcendencia en la materia que estem tractant, recordem que els llingüistes comparatistes establixen grups de llenguages. Per eixemple, dels indoeuropeus, huit grups: indoirani, armeni, albanes, baltoeslau, germanic, celtic, italic i grec. La nostra llengua valenciana perteneix al grup italic, pero no es la llengua italica.

Del grup italic tenim l’italic oriental i l’occidental. En l’occidental està el llati i els parlars romanics, derivats del llati; tambe subdividits en grups, com el galorromanic, l’iberorromanic, etc.

El problema que encara hui es plantegen els llingüistes es el de les relacions internes dels diversos llenguages dins d’un grup, i el de quina manera actuar per a repartir-los en subgrups. Pero aixo diu Malberg que ha discutit molt si les varietats filologiques del grup que Lübke denominà “Das Katalanische” s’han de posar en el galorromanic (junt al provençal i al frances) o en l’iberorromanic (junt al castellà, gallec i portugues).

Aço està aixi perque en el grup al que Lübke donà artificialment lo nom de catala, hi ha caracteristiques clares del grup galorromanic (en el catala propiament dit, no el el valencià) i caracteristiques clares del grup iberromanic (certament en el valencià).

En estes circumstancies, resulta laboriosa la discussio sobre com conve agrupar els idiomes, dependint dels resultats –seguix dient Malmberg- dels criteris mes o menys arbitraris que s’adopten en la classificacio; pero mai serà llicit arribar a la confusio i absorcio de les diverses llengües d’un mateix grup.

BASE ARTICULATORIA I MECANISMES

La diferenciacio entre la llengua valenciana i el catala no es un fenomen actual, fruit d’influencies exteriors en l’evolucio. Recordem la manifestacio coneguda d’Antoni Canals, ya en el sigle XIV.

La llengua valenciana com a llengua brotà del llati a traves del parlar romanç dels musulmans valencians- -l’aljamia valenciana-, ya en aquells temps classics, tenia una base d’articulacio determinà i diferent d’atres pobles.

La base d’articulacio es en fonetica, el conjunt d’habits expressius que afecten a tot el mecanisme de l’articulacio, degut a les tendencies colectives que determinen la posicio dels orguens del parlar, el moviment dels llavis i mandibules, la cantitat d’aire respirat, la tensio muscular, etc. Per be que imitem el punt i modo de l’articulacio de cada so en una llengua estrangera, no conseguirem una bona pronunciacio a no ser que desprenent-nos de la base articulatoria de nostra llengua materna, substituint-la per la del nou idioma.

La base articulatoria i atres mecanismes de l’elaboracio del pensament que incidixen en el llenguage, havien de ser diferents en el Regne de Valencia i en els condats de la Marca Hispanica.

La parla dels catalans va sorgir tambe del llati, pero no a traves de les aljamies, sino de la poblacio perteneixent a l’imperi dels Francs, l’Imperi Carolingi. Est imperi arribava al riu Llobregat, formant en el nordest peninsular la Marca Hispanica, fundà entre els anys 785 i 792. Era un territori frances dividit en condats. U dels comtes, designat  per l’Emperaor frances, era el Comte de la Marca. Ses fronteres eren bellugadices, variables, aplegant en alguna ocasio a Tarragona.

La Marca, com ho proven les “Constitutio de Hispanis” de 781, 815 i 844, estava “reduida a soletat”, deshabità. Era un “desert estrategic”, una regio d’erms i brosses, tenint per cap “un conde-marques de las malezas y de los yermos”.

En la Marca, la poblacio primitiva, que havia segut musulmanisà, fon exterminà o va fugir. En este desert estrategic, frontera defensiva del regne frances, el sobira franc o son delegat, el comte, anava donant terres en “aprisio” o “pressura” a gent que venia de fora, quedant obligats els repoblaors beneficiats a formar en l’eixercit del comte, a servir-lo en exploracions i atalayes, etc.

Estos poblaors nous, de diverses procedencies, pero normalment galorromanics, francs, constituiren sobre la terra erma la poblacio originaria dels catalans, deslligà de l’anterior poblacio peninsular. Tenien, per son orige, una base d’articulacio diferent de la que tenien els que parlaven  els parlars romançs d’Al-Andalus –tota Espanya musulmanisà-, com els valencians, toledans, cordobesos, granadins, murcians. saragoçans, etc.,; i diferent tambe de la que tenien els que parlaven els romançs de l’Espanya cristiana.

Per aixo, la fonetica, la base articulatoria i els mecanismes d’elaboracio del pensament i de la seua expressio, que incidixen en les estructures del llenguage, eren mes pareguts en aquells temps entre els romançs gallec, castellà i valencià que entre el valencià i el catala. Cosa que, llogicament, perdura en l’evolucio.

Els francs de la Marca, dits molts anys despres catalans, de base articulatoria diferent, i sense lliteratura, anaren polint i millorant son llenguage per influencia de la lliteratura valenciana, com reconeix Alexandre Cirici, pero sense deixar de perteneixer al sistema galorromanic en les estructures mentals i expressives del seu parlar, seguint le sentencies colectives articulatories propies.

Pero com la llengua que es fiu lliteraria, en anterioritat a qualsevol atra de tota la peninsula iberica, fon la valenciana, es de tot punt evident que la fonetica de la llengua classica valenciana correspon a la base d’articulacio valenciana.

VIRUS I MIASMES CATALANISAORS

S’ha descobert que hi ha verins de lliure circulacio: la tinta d’uns rotulaors japonesos es altament perillosa per a la salut, encara que hi haja una advertencia en angles que diu: perill, contè xileno. Pot ser perjudicial o fatal si s’ingerix. Pero no poden ser retirats del mercat perque no existix una llegislacio suficient.

Tambe hi ha verins, virus i miasmes, toxicitat i perill molt greu, en informacions, escrits, ensenyances escolars i universitaries, determinacions politiques, etc., que falsegen l’historia, la llengua i tot lo propi del nostre poble valencià. Pero no duen cap d’advertencia de toxicitat. I no hi ha tampoc una llegislacio adecuà per a poder retirar-los de la circulacio.

Els chiquets que chuplen els rotulaors mentres que el professor parla del teorema de Pitagoreas, seguiran patint greus transtorns fisics.

Els majors i el chicons que chuplen determinaes informacions, escrits, ensenyances universitaries i escolars, determinacions politiques catalanisaores, seguiran patint transtorns de personalitat, aplegant a la mort del seu ver sentit de valencianitat.

Els primers sintomes que presenten els enverinats per rotulaors o per catalanisaors son identics, i comencen –si l’organisme encara està sa- per unes incontenibles ganes de vomitar.

Bossar el veri, els virus i miasmes que s’han tragat, i pendre antidots, es el remei d’urgencia.

Adonar-se de quines informacions estan contaminaes per a rebujar-les, es el nostre intent en este treball.

ELS FILLS DE LA MORTA-VIVA

Autor: Joan Ignaci Culla

En el seu moment de major fecunditat lliteraria, Constatí Llombart (1848-1893) publica Los Fills de la Morta-Viva (1879). En ella mostrava les excelencies de la llengua valenciana –la “morta-viva”–, la llengua que resucitava . Ho fea a traves dels escritors valencians que va reunir. Un magnific mostrari de lliteratura valenciana en els temps de la Renaixença valenciana. Llombart arreplega l’iniciativa dels que creen possible fer renaixer la Morta-Viva, com entre atres, Carles Ros, dels que volien “restaurar y tornar á son primitiu lluiment nostra materna llengua; tan llastimosa y tiránicament de mort ferida pel rey En Felipe V, al decretar en 29 de Juny de 1707, la despòtica abolició de nostres furs y privilegis...”. En estos mes de 100 anys, molts son els que han treballat per a que la Morta-Viva, se recuperara del coma al que la tenien somesa, sobre tot els que pensaven que en un Estat nomes pot haver una llengua, i no precisament la valenciana. S’ignorava aixina l’idioma valencià, en el que s’havia fet la primera traduccio d’una Biblia, el primer diccionari en llengua romanç del mon ( Liber Elegantiarum ), o que fora la referencia lliteraria, per ser la llengua mes culta d’Espanya i Europa en els sigles XIV i XV.

Quan retorna la democracia i tots pensaven que era el moment de resucitar-la, partits que se denominaven progresistes intenten que no figure com tal en el Estatut que se estava redactant (1982). La pressio del poble, auntentic garant de la llengua, es lo que fa possible que en la redaccio del mateix figure, lo que no podria ser d’atra forma: llengua valenciana. Pero ha de ser el designi d’este poble no poder viure en pau, i els que, falsariament, s’amaguen baix l’etiqueta d’intelectuals d’esquerres, s’alien en la dreta mes burguesa de Catalunya (CiU), per a renegar de sa mare valenciana i adoptar el nou estatus: ser fills de la catalana.

L’arribada del PP al poder obria les esperances d’un poble humillat. Lo que mai podien pensar es que aquells que tenien la responsabilitat de curar-la, anaven a optar per practicar-li l’eutanasia, atenent als consells dels que havien adoptat un atre fill d’una familia acomodada i en mes recursos economics, com es la catalana. Tants anys d’historia i lliteratura mereixien tindre un bon final en el boato corresponent. Contrataren, a bon preu, planyideres que estigueren presents mentre els germanastres manipulaven el testament al seu favor, redactat a lo llarc de 8 sigles, i aixina poder suministrar-li l’extremauncio de la que tindria que ser la seua ultima voluntat: renegar de la seua conviccio i personalitat i abraçar la nova religio catalanista. Aixina ho prepararen i firmaren aquells que se ficaren les seues millors gales per a l’ocasio, el 9 de febrer de 2005. ¡S’havia conseguit! En eixe famos “Dictamen” (AVL), tots els bens i posessions del malalt (llengua valenciana) passaven no als seus descendents directes i llegitims hereus (poble valencià), sino als que en vida l’havien traïcionat i menjat tota l’herencia, els catalans.

Ya donada l’extremaucio, hi havia que amortallar-la. Li donaren el trage que havien confeccionat a mida al Tribunal Suprem, per a que este certificara la seua mort, encara que no s’havia produit, per a que aixina li ho corroboraren el seus marmessors: la Generalitat, de majoria absoluta del PP. Ya preparat el funeral i dol, no contaven que los Fills de la Morta-Viva no se prestarien a tal comedia i reivindicarien un informe imparcial d’un mege, per a demostrar que encara respirava. Lo que no eren conscients es que el poble demanarà l’autopsia oportuna, per a certificar llegalment com va faltar, i aixina exigir les responsabilitats pertinents. Mentres tant el poble valencià la tindrà Viva. No contaven que, matant-la, anava a renaixer mes forta que mai a traves dels Fills de la Morta-Viva. 

ELS EFECTES DEL "NORMALITZAT"

AUTOR: CHIMO LANUZA

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 Certament, la politica llingüistica que s’ha posat en practica en Valencia no ha cobert les expectatives creades –ingenuament, es pensaven els politics que tot consistia en la “Llei d’us” i au-. Despres de tots estos anys d’aplicacio de l’esmentada llei, la conseqüencia mes evident es que aumenten els coneixedors de la llengua pero disminuixen els seus usuaris. ¿I aço per que?

Una reposta clara, evidentment, es el divorç existent entre el sistema que s’ensenya en les escoles i el que es parla en el carrer. Resulta tan forçat, tan ridicul, tan antinatural parlar el tal “Normalitzat” que, a l’hora de la veritat, a soles s’utilisa en molt poques ocasions –i sempre condicionades per l’entorn-. D’entre totes les barbaritats, la mes coenta es sentir parlar a un chiquet de deu anys utilisant formes com “aquest”, “aleshores”, “esbarjo” i un llarc etcetera. El chiquet pareix d’un atre mon. Resulta tan horroros com sentir-lo declamar “La princesa está triste...” de Rubén Darío en l’afectat historionisme que tal poema sugerix.

Un atre motiu igualment important es –ya ho he apuntat en unes atres ocasions- la falta de referents utilisant eixe codic tan afectat. Deportistes d’elit, artistes, politics..., habitualment s’expressen en castella. I lo que passa; com en el cas del chiquet de deu anys, quan algun d’estos personages publics “normalitza”, el resultat es patetic de forma que ni ells mateix ni els seus seguidors son capaços d’identificar-se en eixe codic. Afortunadament, clar, per a la llengua valenciana.

No podia faltar: la nefasta politica llingüistica dels governs que hem tengut i seguim tenint en Valencia: acomplexats, castellanistes, catalanistes; gent que no li importa ni la llengua ni l’identitat valencianes, gent que te uns atres objectius en la seua carrera politica, gent que no te preparacio en el tema, gent que no te clara la seua filiacio identitaria... De tot aço, l’unic resultat possible ha segut governs que s’han dedicat a “omplir la papereta”, “fer el numeret”, intentar llevar-se el problema d’enmig. Ahi està lo llamentable del cas: el valencià, la llengua valenciana –inclus el catala i el castella-, en definitiva, la llengua, ha acabat convertint-se en un problema deixant de costat i cada volta mes arrere la seua funcio natural: ser un instrument de comunicacio aglutinador, vertebrador, identitari i referencial.

Ara be, no tot ha segut negatiu (per al pancatalanisme, clar; el valencianisme mai trau beneficis dels seus esforços). Lo que ha conseguit el “normalitzat” ha segut confondre als propis valencians, inclus a molts valencianistes. ¿Quin valencià “normal” no utilisa formes alienes al valencià comu, formes evidentment catalanes? ¿Quin valencianiste no ha dubtat mes d’una vegada davant l’utilisacio de determinades paraules, expressions, etc.? Moltes persones utilisen catalanismes sense donar-se conte i, no obstant, juren i perjuren que son mes valencianistes que ningu.

I una atra conseqüencia: el “normalitzat” ha creat grapats i grapats de “correctors vius”. Les ultimes generacions no saben parlar be valencià, no saben escriure ni valencià ni “normalitzat”, cometen moltes incorreccions, utilisen molts castellanismes i barbarismes en general... pero si que s’han quedat en la cançoneta: “La y grega no existix en valencià”, “Nosatres està mal dit”, “Falten accents” (quan ells no en posen ni en castella”, “Aço no es diu aixina”... ¡No et fot!