jueves, 29 de agosto de 2013

VALENCIA: LA VEREDA DEL REINO (II)



Autor: Ricardo de la Cierva
Revista EPOCA  Nún. 25 semana 2-8 de septiembre de 1985.

El Estado, la repoblación, el idioma.

Tres hechos capitales, inmediatos a la Conquista,  debemos considerar antes las pretensiones del pancatalanismo;  tres hechos que se resumen en la aparición,  en el nuevo cristiano de Valencia,  de la Real Senyera, la primera bandera histórica de un reino europeo: el Estado, la repoblación y el idioma.

Como dice el profesor Suárez Fernández, y con él todos los historiadores solventes, “Valencia se incorporó a la Corona de Aragón como miembro de pleno derecho, sin anexionarse a ninguno de los reinos existentes”. Los conquistadores aragoneses exigían  la incorporación de Valencia al Reino de Aragón; y el Rey pensó inicialmente  dota al nuevo reino del fuero aragonés. Jaime I otorgó al nuevo reino un fuero independiente, el de 1240; y ante las protestas aragonesas el Rey Conquistador permitió que las ciudades del nuevo reino escogieran el Fuero de Aragón o de Valencia; sin la menor mención a la legislación catalana.

En segundo lugar, la repoblación. En la “Historia General de España” que dirigí para la Editorial Planeta en 1979/81 (tomo IV) el profesor Ángel Luís Molina hace un detenido estudio sobre la repoblación múltiple del Reino de Valencia,  y con base en las últimas investigaciones deshace la mitología catalanista de la repoblación; por ejemplo, en la zona costera castellonense  predominaron las colonizaciones de origen aragonés,  y no es cierto que las repoblaciones catalanas tuvieran lugar exclusivamente en la costa y las aragonesas en el interior. En todo caso, la repoblación, como la conquista, fue un empeño común de toda la Corona de Aragón, y los nuevos caballeros valencianos tenían clara conciencia  de que estaban creando un Reino nuevo, sin dependencia de ninguna clase respecto d sus reinos de origen. La identidad valenciana es un claro ejemplo de conciencia colectiva desde la misma raíz de la conquista; cualquier atribución catalanista o aragonesista, en sentido contrario no pasa de ser un flagrante anacronismo. La afirmación de la citada obra, atribuida a Ferrán Soldevila, “Les Balears y Valencia foren poblades de catalans (pag.67)” es una torpe simplificación, porque hubo otros pobladores, y porque los pobladores catalanes se sintieron, desde su nueva radicación, plenamente valencianos; la Corona se encargó de poner en su sitio a los nobles aragoneses que pensaban en Valencia como una prolongación feudal.

Y el tercer lugar el delicadísimo problema de la lengua. El Diccionario de la Real Academia Española, ed. 1970, comete una grave impropiedad al definir la lengua valenciana como “variedad de la lengua catalana  que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia”. Esto en un disparate. El profesor Dámaso Alonso, director de la Real Academia, corrigió la aberración en unas sonadas declaraciones en las que afirmó que “la lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel y debe reconocerse una mayor antigüedad a la valenciana ya que sus raíces se hallan más próximas al latín”. Torcuato Luca de Tena en la tercera de ABC de 24-6-1978 dio en la diana al describir la lengua romance que, junto al árabe decadente,  se encontraron los conquistadores en el nuevo reino: “¿Qué lengua se hablaba entre los cristianos durante los cinco siglos de ocupación islámica del Reino de Valencia? ¿Tal vez el árabe? Hasta los niños de las escuelas saben que no es así. Se seguía hablando lo de siempre: un idioma romance, hijo del latín,  con las notables influencias de otros dialectos latinos como el castellano y de otras lenguas cultas como el propio árabe.”

Sanchis Guarner, portavoz del pancatalanismo lingüístico, afirmaba en la Enciclopedia de la Cultura española (V-544) que a la llegada de los cristianos ya  no  había mozárabes en Valencia “porque  la mozarabía valenciana la extinguieron los almorávides en el siglo XII”. No es verdad. El propio Ferrán Soldevila (Historia de España, I, 217) reconoce que Alfonso el Batallador, en pleno siglo XI, encontró en Valencia mozárabes suficientes como para atraerse a muchos a la repoblación del valle del Ebro; y no constan matanzas de mozárabes en Valencia por los almorávides en plena decadencia. No; a raíz de la conquista se crea en Valencia una fecunda  creación cultural valenciana, que llenará la segundo mitad del siglo XIII más los siglos XIV y XV; dentro de la cual incluir en la literatura catalana a Arnau de Vilanova, Eiximenis, Ausias March o Joanot Martorell equivale a llamar extremeños a los gallegos a Juan de Mena y al Marqués de Santillana; es una  broma inter-regional de mal gusto.


Desde niño me mostraban un camino entre Beniel o Orihuela, que visto desde Murcia se llama todavía hoy la “Vereda del Reino”. Una frontera que es un camino; porque el Reino es el Reino de Valencia. Algunos pancatalanistas deberían tratar de comprender que el Reino de Valencia, aunque haga camino de sus fronteras, fue ya definitivamente conquistado en el siglo XIII.

sábado, 17 de agosto de 2013

ALGUNES RAONS PER A PROMOURE UN NACIONALISME VALENCIÀ



El meu amic -i bon maulet- Miquel Real em demana un articul al voltant del nacionalisme i lo primer que ara mateix em ve al cap es el prolec del "Tirant Lo Blanch" (1489) a on Joanot Martorell afirmà textualment ser "de nacio valenciana" ¡Que clar tenia Martorell quina era la seua Nacio! Fins i tot, poc despres, un castellà com Cervante tambe parlà ben rotundament d´un retor de "nacionalitat valenciana" ¿Com ara podem oblidar els valencians la nostra benvolguda historia? ¿De veritat som tan meninfots? ¿Tant nos han "rentat el cervell"els castellans?

Es pot dir mes alt pero mai mes clar: Els valencians som una Nacio, i som una Nacio tan historica com qualsevol atra ¡Que ningu ho dupte! Des de 1237 fins a 1707, els valencians poguerem fruir d´un Estat independent, lliure i sobira integrat en la Corona d´Arago (com ara l´Estat espanyol està integrat en l´Unio Europea). I eixos -i no atres- foren els segles de mayor gloria de la nostra Patria. Perque Jaime I s´encabotà que aço fora tot un Regne i no ni un marquesat, ni un ducat, ni un principat, ni un contat. I una vegada constituit el Regne cristià -hereu de l´arap- els valencians fruirem dels nostres reis propis, de la nostra Constitucio (Els Furs), de la nostra Justicia (Els Jurats de les ciutats), de la nostra moneda (els rals valencians), de la mateixa manera que teniem eixercit i marina propia o aduana en les fronteres. Promte flori el Segle d´Or de la Llengua Valenciana, el primer segle d´or de qualsevol atra llengua peninsular ¿Qué mes provees volem? ¿Qué mes proves necessitem? Nomes dir afegir que el Regne de Valencia fon la primera potencia del mar mediterrani. L´historia es tossuda.

I si politicament erem un Estat independent, potent i prestigios, culturalment no forem manco. La gastronomia, el folcor, els deports i els jocs, la manera de llaurar la terra i traure-li profit a l´aigua, el primer llibre impres en la peninsula, el primer sanatori mental i la primera lletra de canvi del mon, la Llonja, sant Vicent, els Borgia, Lluis Vives, Ausias March, ... I tot aço, es a dir, l´etnologia propia dels valencians, tota la grandea de la nostra Nacio, comporta una manera de "situar-se en el mon" (psicosociologia), incloent en el "fet valencià" un determinat tipo de meninfotisme consequencia que mai "hem tingut que buscar-nos la pataqueta" com ho han fet uns atres pobles menys afortunats. Pero tambe es cert que si no forem un poble tan prosper i tan ric no serien un poble tan codiciat pels nostres veïns. Mes clar, l´aigua.

Va ser en 1707, quan els botiflers nos guanyaren la guerra i "por justo derecho de justicia" nos furtaren tot: des d´Els Furs fins a l´ultim dret. Nos prohibiren la llengua i nos humiliaren. Nos feren espanyols per la força de les armes. Honestament, pense que els valencians podem perdonar pero mai oblidar.

Hui, en 2002, no es veritat que tingam un Estatut de segona divisio ¡El tenim de tercera! I es per aixo que els nacionalistes valencians treballem pel reconeiximent de "nacionalitat historica"; per unes forçes de seguretat valencianes (com tenen en Euskadi o Catalunya); perque no podem consentir que, per interessos aliens a nosatres, retallen les inversions en els nostres ports i aeroports; perque el nostre personal sanitari del sector public no cobre un 30% manco que el d´Extremadura o Asturias; per que l´AVE Madrit-Sevilla el pagaren "tots els espanyols" i per a tindre el nostre hem de rascar-nos la nostra buchaca; perque si els experts afirmaven que els Alts Forns de Sagunt eren els mes rentables de l´estat -per damunt dels del nort- no nos desmantelen mes encara la nostra industria; perque Madrit no pot continuar utilisant l´agricultura i el turisme valencià com a moneda de canvi en Brusseles i Estramburg i es necessari que sigam nosatres qui defengam els nostres interessos; perque, quina casualitat, la nova base militar de l´OTAN està en Betera convertint-nos en objetiu militar i aixina clavant-nos baix tots els riscs que aço pot comportar; etc, etc, etc. No mes agravis.

Als valencians nos costa moltissims diners ser espanyols. Per cada 100 euros que enviem cap a Madrit, l´Estat espanyol nos torna 7´3. Sense consultar-nos res. Furtant-nos els fruits del nostre treball sense donar-nos res a canvi. Per supost que els nacionalistes volem una Nacio Valenciana solidaria, pero exigim el dret de decidir com volem que uns atres es gasten els nostres els diners del nostre treball. Que una cosa es ajudar als gallecs en la seua tragedia actual del "Prestige" i una atra es anar pagant Expos (Sevilla), Olimpiades (Barcelona) o Capitalitats Culturals (Madrit).

Perque al remat no podem oblidar que tots som nacionalistes: uns seran nacionalistes espanyols, uns atres seran nacionalistes catalans i els valencianistes som nacionalistes valencians ¡I ben orgullosos que estem de ser-ho! (Fins i tot, espanyolisme i catalanisme a mes de nacionalistes son imperialistes i per aixo s´oponen a que esclate un nacionalisme d´estricta obediencia valenciana).

Tampoc hem de caure en la trampa i en la demagogia dels botiflers quan nos parlen de "Patria Gran" (Espanya) i "Patria Chica" (Valencia). Prou de manipulacions. La patria dels valencians mai potser una atra que Valencia. Nomes enganys dels que nos volen sumissos.

Que ningu malinterprete. No estic parlant d´independencia sino de dignitat i de llibertat. Personalment em dona lo mateix un estat independent, federal, confederal, foral, autonomic, etc sempre i quan els valencians pogam ser capaços de decidir el nostre futur sense que nigu ho faça per nosatres. Per aixo, ara, front a l´Europa dels Estats, els nacionalistes sense Estat propi, triem per l´Europa de les Nacions. Els valencians hem d´optar per conquerir nivells de qualitat de vida com Holanda o Suïssa, països de pareguda extensio geografica a la nostra Nacio.

Perque l´unica diferencia entre Euskadi, Catalunya o Irlanda i valencia es que els tres primers son conscients que son pobles (i cultures) amenaçades per l´imperialisme de determinats Estats megalomans. I per aixo lluiten contra la represio que supon viure oprimits (¿puc dir ocupats?) mentres nosatres encara no som conscients de la malaltia que nos afecta. Nosatres no a soles invitem a l´enemic a casa, es que damunt li donen de menjar. No estic dient que hem de copiar els models d´uns atres nacionalismes. Estic dient que hem de crear un model autoctom des de la singularitat i les caracteristiques propies de la nostra Nacio, ajustat a l´ades nomenat "fet valencià".

¡Ya està be "de ofrenar nuevas glorias a España"! ¿I quan ofrenem glories a Valencia, a nosatres mateixos?. Prou de "regionalismo bien entendido". Tan "ben entes" es eixe regionalisme que sempre guanyen els mateixos, els de sempre. No de rebut ficar-li un ciri a Deu i un atre al dimoni. I les glories abans per a Elig, Sagunt, Borriana i Xativa que per a Colmenar Viejo, Ecija, Mondragón o Sabadell. Prou de badoqueries.

Perque les Llibertats Nacionals i els Drets Historics no es demanen com qui demana almoina a la porta d´una Esglesia. I manco encara als opressors. Les Llibertats Nacionals i els Drets Historics es lluitem dia a dia. Que ningu s´enganye pensant que un dia obrara el milacre i llavors els botiflers es faran maulets. Quan l´Estat espanyol ha tingut que chafar als valencians, una i atra volta, ho ha fet sense pensar-se-ho massa.

Perque els nacionalistes volem una Nacio Valenciana Lliure i Soberana, digna i respectada, forta i unida. Una Nacio en veu i en vot tant en Madrit com en Europa ¿Quin valencià es pot negar a tot aço?

Evidentment i per llogica pura, tots els que defenguen que Valencia es una nacionalitat historica son nacionalistes. Tal vegada, voste, amic llector, es nacionaliste valencià sense saber-ho. Tal vegada, voste, amic llector, voste que porta anys fent valenciania, es nacionaliste.

Tampoc, amic llector, li tinga por al terme Nacio Valenciana. Ya hem vist abans lo que opinaven al respecte Martorell o Cervantes, que no eren precisament uns incults. I voste sap que els dos termes mes antics (historics) son els de Regne i Nacio. Com voste tambe sap que tambe son els dos termes que tenen un mayor component reivindicatiu (el terme "regio" fa referencia a una mera regio d´Espanya i el terme "païs" fa referencia als quimerics països catalans. Abdos son termes relativament nous i inventants, respectivament, per l´espanyolisme i pel catalanisme).

Reconegam d´una volta que la Nacio Valenciana, tan pacifica com maltractada, historicament ha segut terra de artistas i d´artessans, d´agricultors i de mariners, de grans meges, sants, escritors, pintors, etc, pero mai ha segut terra ni de politics ni de guerrers. Tal vegada perque es terra fertil i durant segles no nos ha fet falta. Pero senyors i senyores, ara ya toca. L´any passat quan Zaplana va afirmar, en tota la seua barra, durant una conferencia "que no hacia falta un partido nacionalista en Valencia" des del Colectiu Nacionaliste li contestarem que no es que fera falta, es que a hores d´ara es imprescindible.

I que ningu mes nos enganye. Que ningu diga que el nacionalisme valencià ha fracassat, perque el nacionalisme valencià està totalment inedit. Perque ben be que entre Madrit i Barcelona s´han preocupat d´avortar de tall qualsevol intent dels valencians de fornir i d´enfortir un moviment nacionaliste ferm i reivindicatiu des de l´estricta obediencia valenciana. Perque ni Madrit ni Barcelona volen consentir que els valencians nos organisem al voltant d´uns hipotetics PNV, de la nostra CiU o BNG adaptats/ajustats al model valencià.

Fent hipotesis: ¿Com nos haguera anat si en lloc de governar-nos el PSPV o el PPCV -sucursals del PSOE i del PP- nos haguera governat un partit nacionaliste que per damunt de tot defenguera els nostres interessos? ¿No es veritat que estariem molt millor que ara? Puix tots, colze a colze, mans a l´obra. Ni periferia del centre (Madrit) ni periferia de la periferia (Barcelona). Unicament reclamem un dret: Que nos deixen ser lo que som: valencians.

El regionalisme no es mes que un nacionalisme agenollat, pusilanim, anorexic, acomplexat i descafeinat, que nos ha portat a on nos ha portat. Hem de trencar de colp en certa dreta espanyolista que sempre nos ha manipulat disfrassant-se de valencianista. Ya estem farts del regionalisme folcloric i buit de contingut. Com tambe es l´hora de trencar en cert valencianisme "de salo". Es l´hora de donar un pas avant i d´apostar per un nacionalisme de construcio, en positiu, coherent, consistent i contundent. De soca i arrel.

Fa unes semanes hem assistit a un nou atac al nacionalisme valencià, esta vegada de ma del Diari de Valencia, periodic venut al servici del Partit Popular. Pero ya esten massa aveats a les mentires i a les amenaçes velades dels regionalistes dretosos proAVLl que ya donen mes risa que por. La gent mes jove, els mes preparats i conscienciats ya son nacionalistes i l´involucio ya no es posible. Qui vullga que es tanque els ulls, pero sense dupte, el futur del valencianisme passa inevitablement pel nacionalisme ferm i valent. La llabor ya està donant el seu fruit. Entre tots ho farem tot.

Regionalistes dretosos proAVLl com Maria Consuelo Reyna, Xavier Casp, Fernando Giner o Enric Esteve son els responsables de la desfeta politica i cultural del valencianisme. Ells s´han aprofitat de nosatres, d´un valencianisme mes de cor que de cap, i aixina uns intenten vendre-nos diaris que no nos interesen, uns atres mes egolatres reben medallas i estrenen operetes, uns atres cobren bons sous en l´AVLl, uns atres han obtinguts carrecs i prebendes en l´Administracio...Ben es cert que exnacionalistes com Bertomeu o Vicent Flor hui estan en el PP o en el BNV pero eixos no deixen de ser personages secundaris i prescindibles en esta tragicomedia i apenes pinten res. Per una atra part, generalisant, i aplicant la llogica, el grau de compromis d´un nacionaliste es molt superior al d´un regionaliste i per tant fa molt mes dificultosa la seua traicio al valencianisme.

(La gent del PSOE no enganya i dona la ara. Ells mai han negat que son catalanistas, mentres que els dirigents del -encara- poderos PP es presenten socialment com a valencianistes, nos manipulen en dos palmadetes a l´esquena i al remat nos donen la punyalada per l´esquena. Des de sempre diuen una cosa i fan una atra, la contraria. No existix pijor enemic que qui es presenta com a aliat. Recordem als senyors Attard, Broseta o Abril Martorell).

Ara "hem d´actuar com a homens de pensament i hem de pensar com a homens d´accio". Hem de rellegir els nostres referents (Constanti Llombart, Fausti Barbera, Gaetà Huguet, Almela i Vives, Josep Maria Bayarri, Miquel Adlert, Federic Feases, Paco Domingo, etc) sense renunciar tampoc al grans pensadors mondials (Noam Chomsky, Popper, Khun, etc) i aixina, des de la reflexio, teorisar el nacionalisme valencià del segle XXI. Un nacionalisme obert, europeu, solidari, integrador, cult, ... Front a ponent i a tramontana. Sabent que unicament depen de nosatres. Sabent que si els valencians no lluitem per lo nostre ni ho fara per nosatres.

Durant anys -i en pro de l´unio del valencianisme- els nacionalistes nos hem mossegat la llengua fins a la nafra. "No es el moment encara de reivindicar eixes coses", "mes avant, ara no es oportu", "no digues aço o allo, que este o aquell es poden ofendre". Una atra vegada mes: ¡Prou!. ¿Qui es va a molestar? ¿Olivas? ¿Ahuir? ¿Carrascosa? Tots eixos nos importen un pimento fregit. Eixos no son dels nostres, eixos no estan en nosatres. Eixos son els dels front. Pergam la por que nos paralisa. Expulsem els llops del galliner. Juntent-nos en germanor. Organisent-nos i tirem avant un moviment nacionaliste a alçada de la nostra Patria Valenciana. Per aixo, precisament per aixo, ara fa un any, es crea el Colectiu Nacionaliste. Per a aglutinar a tots els valencians, lluitar per la nostra identitat com a Nacio diferenciada d´unes atres i per a espentar el nostre autogovern fins als llimits que nosatres pensem que -com a valencians- nos pertoca.

Es l´hora de la dignitat. Es l´hora de la llibertat.

NOTA 1: Vos contare una anectoda. Fa anys vaig visitar Argentina per a coneixer uns familiars de mon pare, fills de Moixent. Durant tota l´estancia en Buenos Aires cada vegada que em preguntaven d´a on era yo -inconscientment- dia que valencià. No espanyol, valencià. Perque -insconscientment- yo ya sentia a Valencia com la meua Patria.
Pero mes encara. Estos valencians argentins nos organisaren un soparot de benvinguda a on sentirem l´himne nacional valencià. El sentirem "junts baix dels plecs de la nostra Senyera". I el sentirem sense la necessitat de ficar una atra bandera que tutelara nostra Real Senyera. M´emocioni. Els no ho sabiem, pero tots ells eren/son nacionalistes. Bons valencians.
Poc despres vaig assistir a un acte patriotic de la RACV. Eren els temps de Casp i Aparicio. Ficaren la bandera espanyola i "ofrenaren noves glories a Espanya". Alguns parlaven en castellà. Pensi en els moixentins d´Argentina i m´entraren ganes de plorar.

Despres alguns dieun que el nacionalisme (el nostre, que no el seu) es cura viajant. Sera que ells mai han viajat, perque nosatres ho fem prou a sovint.


NOTA 2: ¿Vos imagineu a un Lendakari o a un president de la Generalitat Catalana que fora capaç de deixar el seu carrec a canvi d´un ministeri en Madrit? ¿A que no?
Tampoc m´imaginava yo que enseyar-se valencià fora tan fotut per alguns de Cartagena o Motilla del Palancar ¿Tan curtets son Zaplana o Olivas? ¿O es que senzillament no volen ensenyar-se?

¡Reaccionem! ¡Encara nos passa poc!

NOTA 3: Unio Valenciana està molt llunt del model nacionaliste que nosatres proponguem. Lizondo s´enemistà en tot els intelectuals valencianistes; s´oblidà de les entitats culturals valencianistes; pactà greument i sense trellat entrar a formar part del govern del PP en la Generalitat; expulsà a Jovens Nacionalistes ¡Per ser nacionalistes!; deixa el partit sense clars referents ideologics; entronà als Piles, Artagoitia, etc.
Hui en dia, Unio Valenciana no ha canviat massa i no es mes que el "mal menor" respecte al PP i al PSOE. Continuen els mateixos erros. Tal vegada, una volta passen les proximes votades -i independentment dels resultats que esperem siguen bons per a UV- siga l´hora d´obrir el debat i d´encetar nous proyectes. Tots els nacionalistes desijém de tot cor que UV obtenga uns fantastics resultats, treballém llealment des de l´ombra (en lo que nos deixen) per a que UV torne a ser parlamentaria, pero...

Vicent Calabuig.
Membre del Colectiu Nacionaliste

ALGUNAS CITAS ILUSTRES SOBRE LA LENGUA VALENCIANA



"... Se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I"
( A. Ubieto, 1977 )

"Desde el siglo XIII hasta el XX inclusive, el valenciano se conoce con ese nombre, en periodos de auge o decadencia....".
( V.L. Simó Santoja )

"Las cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego, hebreo y latino".
( Carlos Ros Hebrera ( 1703-1773 ).

Nuestra lengua ha sido elogiada por quienes prestigian y se prestigian al alabarla. Viciana dice:

"haber concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada esprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre".
( Enrique Durán y Tortajada: En Anales del Centro de Cultura Valenciana. Discurso: "La Poesía valenciana, su natural vehículo lingüístico y su proyección universal". Tomo XXIV, pags. 23 y 24. Año 1956 )


"La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable".
( Miguel de Cervantes Saavedra: Persiles y Segismunda ).

La lengua de los valencianos es el valenciano. Somos valencianos y nuestro idioma es el valenciano. Quien renuncia a su lengua y reniega de su patria es cómo si renegara a su madre.
( Sanchis Guarner: "La lengua de los valencianos". Edición 1933 )

Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía "dialecto de los valencianos". Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.
( Julio Casares. Secretario perpetuo de la Real Academia. 1959 ).


Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo suficiente de la catalana para poder permitirse gramática y vocabularios propios.
( Salvador de Madariaga. "España". 5ª Edición ).

Insisto en la confusión que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, una absorción del segundo por el primero.
( Alemany. Académico que contestó a Fullana a su ingreso en la R.A.E. de la Lengua. Discurso de contestación a Fullana, 1928 ).

La noble ciudad de valencia a 28 de septiembre, año de 1238, fue presa y entrada por el venturoso rey don Jaime y poblada de nueva gente cristiana con diversas y no bien entendidas lenguas por que había italiános, franceses, alemanes, catalanes, aragoneses, navarros, vizcainos y castellanos y porque cada cual hablaba su lengua, había en la ciudad otra confusión que en Babel. Enpero cómo el rey y los de su casa, y corte, y muchos de sus vasallos hablaban lengua de Provenza, y aquella cómo más común prevalesció, pero no sin grande mixtura de otras lenguas y toda en conjunto fue nombrada lengua lemosina con la cual tenemos escripto el libro de las leyes forales del reino y las obras de Ausias March y otros muchos libros que nos han dado testimonio de aquella primera lengua. Y cómo el suelo de esta ciudad ora sea por el clima, planeta, signo, vientos, aguas, mantenimientos o alguna secreta influencia, tiene gracia incógnita y sobrenatural, tanto que todas las cosas humanas y plantas produce con grande perfección, primor y delicadeza. Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma y despierta el ingenio a vivos primores donde le resulta muy esclarecido lustre. […] Pasaron algunos años y ya los moradores de la ciudad fueron naturales, nascidos, y criados en este suelo que deiximos y con su juicio muy claro y de grande vivacidad, con discreta corrección borraron y apartaron de su lengua todos aquellos vocablos bárbaros, toscos, impertinentes y groseros, y hablan del presente. Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron … de la griega … de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
(Martín de Viciana. "Alabança de las lenguas hebrea, griega, castellana, latina y valenciana". Publicado alrededor de mediados del siglo XVI y reeditado en 1877)

"Es curioso que haya sido el valenciano, entre las primeras lenguas hijas de Roma, casi pareja con la italiana, la que alcanzase un Siglo de Oro".
( V.L. Simó Santoja )

¿ Cuando se ha dicho así ? ( País Valenciano ). ¿ Cuando han dicho los valencianos ni en español, ni en valenciano tal cosa ?. País Valenciano no es más que un calco de País Vasco y este nombre es a su vez traducido del francés Pais Basque. La palabra país es en español muy reciente, de fines del siglo XVI o comienzos del XVII, no se ha generalizado hasta mucho después y nunca se ha aplicado a Valencia cuando esta tenía personalidad política dentro de la Corona de Aragón. Reino de Valencia o simplemente Valencia es lo que se ha dicho.
( Julián Marías. "Consideración de Cataluña". Editorial Ayma. 1966 ).

Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos.
( Menendez Pidal ).



AL – BALANCI UN REI VALENCIÀ


Autor: Desconegut

Historicament está ben clar que l`invasio arabiga es produix primer en Valencia i está molt clar que cohabiten, creen families, viuen durant molts anys junt als valencians autoctons. Aço queda ben patent quan u pot vore encara a hores d`ara que una gran part dels pobles valencians tenen el nom que els arabics els posaren quan els fundaren. Que una gran part dels utensilis agricoles tenen nom arabic.
Que gran cantitat de llinages dels valencians son procedens d`oficis que tenen nom arabic.
No hi ha cap de dubte que un idioma compost majoritariament de paraules llatines i arabigues es producte de l`unio de persones que parlaven exclusivament el vulgo llati i de persones que s'ajunten ad elles parlant exclusivament l'arabic. I eixe fet es dona en Valencia abans que en Catalunya. Per tant la llengua primera, la mes antiga, la mare, es el Valencià.
I es del sur que arriba la llengua a Catalunya i no del nort. El rei AI-Balanci (el valencià) en el segon intent de conquista de les terres mes amunt de l`Ebre, diu l`historia, conquista terres fins a Poitiers.
Per tant son els moros valencians que tiren fora de Catalunya, del Sur de Franca, fins a la mateixa frontera d`Alemania, als cristians preminents d`eixes terres, que s'exilien al nort de França i en la mateixa Alemania.
La reconquista, que es tornar a conquistar allo que s'ha perdut, fa que els exiliats catalans tornen a les seues terres. I eixos catalans conquistaren Girona i s'assentaren en ella casi un sigle. Pero dels tres sigles que han estat en Franca i Alemania els ha quedat el sou dur del parlar alema i porten algunes paraules franceses. D`eixes es poden destacar "sortir", "noi", la negacio francesa " no ... pas", etc.
I despres de casi un sigle en Girona fan la conquista de Barcelona. El parlar barceloni ya es manco dur que el gironi. Ya s'ha diluit un poc l`accent dur ya que no son els propis retornats, sino el seus fills, que han naixcut en terres de Girona el qui, en barrejar-se en el parlar mes dolç dels habitants de Barcelona, fan que ixca un llenguage barrejat que no es tan dur.
¿Que passa despres en la llengua que es parla en Lleida i en Tarragona? Son terres que no son reconquistades pels catalans, sino pels aragonesos. L`aragones no lluita contra el moro per a apropiar-se del seu territori, sino per a alluntar-lo de les fronteres d`Arago. Lluita, derrota i torna a sa casa. No deixa la llengua ni part d`ella mai. perque no es queda en el lloc conquistat al moro. Per aixo, a lo llarc dels sigles següents, Lleida i Tarragona continuen parlant d`una atra manera que els catalans de Girona i de Barcelona.
¿I qué es lo que es parla en Lleida i Tarragona? Simpiement el valencià, llengua naixcuda del vulgo llati" dels habitants de l`Hispania Romana, transformada pels arabics en terres valencianes.
I eixa es la llengua que els valencians porten a Catalunya en la conquista dels arabics valencians ad eixes terres.
Hi ha un cas molt clar d`eixa realitat. Les torres humanes que des de temps immemorials son fetes en Valls (Tarragona pels habitants d`eixe poble, porten el nom encara a hores d`ara dels homens que les fan i els diuen "els chiquets de Valls". Chiquets i no "nois".
Es mes possible que el valencià siga la llengua mare i el catala de Lleida i Tarragona una modalitat dialectal d'ell, com el Barceloni i el Gironi. I si la mare es la que dona nom al fill, jamai al contrari, si tinguera que haver alguna vegada una unitat idiomatica per igualament de les llengües en el curs deis anys, la Ilengua comu tindria que portar un sol nom per dret d`antiguetat: llengua valenciana.
Queda clar que els soports en que volen sustentar els nacionalistes catalans eixe Fet Diferencial Catala no existixen de cap de les maneres.
Queda clar que el fet de dir-se catala significa solament ser de Catalunya, sense mes connotacio nacionalista que la que puga tindre el dir-se grauer aquell que es del Grau.
I si tot aixo es aixina, i si tot aço potser no es sabut per les bases populars d`eixe nacionalisme, pero si es sabut pels dirigents politics i els seus assessors, els intelectuals catalans ¿per que i per a que es fabrica el Fet Diferencial Catala?
Simple i exclusivament per motivacions politic-economiqiles. Per raons amagades que cal dessifrar si estudiem el fet macro-economic de Catalunya.
Ha quedat ciar que els grupets politics que el franquisme está deixant arraconats i que provenen d`esferes proximes al SEU, estan buscant la forma d`obrir-se camí en una política no tecnocratica. Que ahi poden entrar molts, pero sempre que es multipliquen els llocs publics.
Els sindicats no paren de demanar al govem cada any que cree mes i mes oferta publica. Es dir que cree llocs de treball en l`admínistracío publica, siguen o no estos necessaris per al normal funcionament de les institucíons.
D'atra banda, i per a que aixo siga possible, s'ha d'aumentar diaríament el numero d`institucions publiques. l`Estat s'ha de convertir en la gran patronal, en la que el treball es llauger i segur i ben pagat.
Els nacionalistes volen mes nacions, mes ínstitucions, mes llocs a on entrar a disfrutar d`alta economía i poca productivitat.


ACUERDO DE LA UNION EUROPEA SOBRE LAS LENGUAS MINORITARIAS




Texto íntegro del acuerdo

C. P., Bruselas

El texto completo del acuerdo adoptado ayer en Luxemburgo es el siguiente:

Conclusiones del Consejo relativas al empleo oficial de lenguas adicionales en el seno del Consejo y eventualmente en otras instituciones y órganos de la UE

1. Las presentes conclusiones son relativas a las lenguas, diferentes de las observadas por el reglamento nº1/1958 del Cosenjo, cuyo estatus es reconocido en por la Constitución de un Estado miembro sobre una parte de su territorio o cuyo empleo en tanto que lengua nacional esta autorizado por la ley.

2. El Consejo considera que, en el marco de los esfuerzos desplegados para acercar la Unión al conjunto de los ciudadanos, la riqueza de su diversidad lingüística debe ser tomado en consideración.

3. El Consejo estima que la posibilidad para los ciudadanos de utilizar las lenguas adicionales en sus relaciones con las instituciones es un factor importante para reforzar su identificación en el proyecto político de la UE.

4. El empleo oficial de las lenguas del punto 1 será autorizado en el Consejo sobre la base de un acuerdo administrativo entre el Estado miembro demandate y enventualmente por otra institución u órgano de la Union sobre la base de un acuerdo administrativo similar.

5. Estos acuerdos se concluirán en conformidad con el Tratado y con las disposiciones que se tomen por su aplicación, y deberán conformarse con las condiciones más abajo indicadas. Los costos directos o indirectos ligados a la puesta en marcha por las instituciones y órganos de la Unión de estos acuerdo administrativos correrán a cargo de cada Estado miembro demandante.

a) Publicidad de los actos adoptados en codecisión por el Parlamento Europeo y el Consejo

El Gobierno de un Estado miembro podrá enviar al Parlamento Europeo y al Consejo una traducción certificada de los actos adoptados en codecisión en una de las lenguas del apartado 1-. El Consejo verterá esta traducción en sus archivos y expedirá una copia bajo solicitud. El Consejo asegurará la publicidad de sus traducciones en su sitio de Internet. En los dos casos se llamará la atención sobre el hecho de que las traducciones no tienen valor jurídico.

b) Intervenciones orales durante una sesión del Consejo y eventualmente en otras instituciones u órganos de la Unión

El Gobierno de un Estado miembro podrá solicitar al Consejo, y eventualmente a otras instituciones u órganos (Parlamento Europeo o Comité de las Regiones) la posibilidad de utilizar una de las lenguas previstas en el punto 1 durante las intervenciones orales de uno de los miembros de la institución o de los órganos relativos a una sesión. Para el Consejo, será en principio dado a esta solicitud, bajo reserva de que sea presentada con una anticipación razonable antes de la sesión y que los medios necesarios en personal y en material estén disponibles.

c) Comunicaciones escritas a las instituciones y órganos de la Unión

Los Estados miembros podrán adoptar un acta jurídica en previsión de que, cuando uno de sus ciudadanos desee dirigir a una institución u órgano de la Unión una comunicación en una de las lenguas previstas en el punto 1, se dirija esta comunicación a un órgano designado por el Gobierno de este Estado miembro. Este órgano transmitirá a la institución u órgano afectado el texto de la comunicación, con una traducción en la lengua del Estado miembro prevista por el reglamento n.º1/1958 del Consejo. El mismo procedimiento se aplicará mutatis mutandis en la respuesta de la institución o del órgano implicado. Cuando las instituciones u órganos de la Unión tengan un periodo para responder, este periodo empezará a correr a partir de la fecha en la que la institución u órgano haya recibido del Estado miembro la traducción en una de las lenguas contenidas en el reglamento nº1/1958 del Consejo. La demora cesará de correr en la fecha en la que la institución u órgano de la Unión haya enviado su respuesta al órgano competente del Estado miembro en esta ultima lengua. El Consejo invita a las otras instituciones a concluir los arreglos administrativos sobre esta base.

16-06-05


ACTE DE PROCLAMACIO DE NA VIOLANT D’HONGRIA


Via Associacio Cardona Vives
Comunicat de prensa
L’Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello, manifesta:
El mantenedor de l’acte de proclamacio de Na Violant d’Hongria celebrat el passat dissabte en l’Auditori de Castello, pel prestigios juriste Don Eduardo Wenley Palacios, en us del dret fonamental reconegut i protegit en l’articul 20 de la Constitucio Espanyola, d’expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions per mig de paraula, l’escrit o qualsevol atre mig de reproduccio, va expondre fets historics, que per lo vist no agraden ad aquells que mes enlla de la descalificacio, no saven rebatre en raons, les raons que fan al poble de Castello i a tot el poble de la Comunitat Valenciana, un poble en llengua, historia i personalitat propia i diferencià d’atres pobles d’Espanya.
Davant les diverses manifestacions que entorn al discurs en l’acte de proclamacio de Na Violant d’Hongria, del juriste Don Eduardo Wenley Palacios, la nostra associacio cultural de Castello, manifesta el seu recolzament al contingut del susdit discurs, aixina com vol fer constar el seu rebuig a postures intolerants que mes enlla del “Si no m’agrada m’enfade i m’en vaig”, o alusions a dogmes de fe que venen sempre dictats i pagats des de el nort de l’Ebre, no entenen que la veritable convivencia en llibertat escomença sempre primer per escoltar i despres si s’estima convenient en rebatre en raons i en moderacio els pensaments, postures, o idees que u no considere correctes.
Al mateix temps des de la nostra castellonenca associacio cultural Cardona i Vives, volem reivindicar la figura de Don Gaetà Huguet, ilustre patrici castellonenc que destacà precisament per les seues possicions inequivocament castellonenques i valencianes, i que intelectualment rebujava expressament tot aquell catalanisme que tan de moda han ficat i destapat gent com Carod Rovira i els seus, que vullguera fer creure que els valencians som un poble sense personalitat propia, i com a mostra citem unes lletres d’un articul de Gaetà Huguet publicat en “La Veu de la Plana” l’any 1916, escrivia el susdit intelectual que, “L’idea dels chauvinistes catalans d’estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria, i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant, sinó que destructora dels mes cens dels postres ideals, si ella contra lo que esperem, prengués cos en Valencia, los de Castello nos fariem independents; i la combatriem dasta quedarne u dels postres. Serie un gros èrro creure que nosotros no admirém i amém al poble català com els que mes, pero ho fem com a germans i no com a subdits…”, i lo dit per este ilustrissim castellonenc ho fa seu l’Associacio Cultural Cardona i Vives.
Castello de la Plana, a 18 de giner de 2005.
Nota: Es prega se respete la normativa ortografica en la que s’ha escrit el present comunicat, moltes gracies.


ACERES EN MASSA DOL



Manuel Casaña Taroncher

Quan ya ni que es muiga el pare, tio o germa, hui en dia u es posa de dol rigoros, no se perqué en esta capital de Valencia, de cel clar i rica en teules, atobons i taulells de tots els colors, resulta que ara els ha pegat per vestir les aceres de negre charol.
I aixo no es tot, perque quan acaben de fer l’obra, com si batejaren el pis, li tiren per damunt un portland de lo més negre, per si acas no tinguera el taulell prou nativa negror. Despres, resulta que, quan camines el chafes, i te l’endus poquet a poquet al pati, a l’ascensor i t’entra en casa a on be que mascara. Pareix que s’haja perdut la moda d’empisar les aceres dels carrers en aquells atres taulells rogencs o groguencs, blavets o blancs que donaven certa varietat multicolor, més vivea que els actuals que regalen tristor a manta; pareixen pintats de dol pel soterrar del metro. I lo que está clar no es que en ser negre, botifarra, si no que este trist color no està a joc en l’alegria de la ciutat, en el caracter de la gent ni en la lluminositat del nostre sol. Ho tinc que dir en cert pesar: tant de dol, al pas, me dol. A no ser que haja pensat Obres Publiques -i l’Ajuntament estiga d’acort- en que el color negre es la solucio per a que no es veja lo bruta que esta una acera, -puix si els taulells foren blancs, pronte estaría el carrer fet una calamitat-, pel fums dels coches i les pixarrades dels gossos i gats.
Pero tampoc aço es un mal major.
Pijor resulta que quan s’acaben d’empisar els taulells, uns pugen i atres baixen o ballen uns sí i els atres tambe. Aço si que resulta perillos. Si ho volen comprovar, no tenen més que passar-se vostes per la plaça de Manises en front del Palau de la Generalitat i voran -si no ho apanyen abans que es publiquen estas linees- cóm estan las lloses de per alli, propenques al carrer de Cavallers. Pot ser que en algun temps estigueren a nivell, pero ara la que no te un dit ne te dos més d’alçaria que la del seu costat i axina, sí que as facil i ocorrix, que si no mires per a on vas, te pots pegar el gran morro, com el vaig vore pegar a més d’u quan el dumenge de Corpus molta gent passava per alli corrent volent vore els cirialots i els atres 400 personages biblics d’eixa processo.
I aço as lo que no comprenc i me pregunte:
¿Cóm, precisament, davant de la Presidencia de la Generalitat, estiga tan deteriorat l’empedrat? ¿Ho faran aposta per a que no se queixen atres veïns per deficiencies similars?
Com hui estic parlant d’aceres no tinc que oblidar-me d’atres carrers com el d’Avellanes i Mar i el de la Legio Espanyola. Avellanes i Mar tenen cossiets enormes pel carrer, bolardos severs plantats, alguns en peu i tombats atres, perque tambe hi ha coches, motos i bicicletes i molta gent que passa com pot a colzadas i tropeçons ya en un contenedor, ya en una moto o un bido, si no te decidixes anar per a on van els coches, a voltes, massa impacients. Cossis més que cossiets que unas vegades tenen flors i atres rastres de plantes secs i es quan penses que, possiblement, si no foren tan grans aquells passarien millor els viandants i replantant vegetals es gastarien manco diners. Encara que no sé si seria la solucio per a guanyar espai ya que quan hi ha un pam de més, de seguida, te trobes en un bar, que posa unes tauletes i unes cadires, i, si vols passes entre la gent o te tires per l’asfalt perillos a on pots tindre un accident.
Pero tampoc estos dos carrers son els que més me duen de cap. El que més es el de la Legio Espanyola paret del Palauet de Monforte en el que hi ha un puntello de jardi que se menja quasi tot el carrer -un carret de chiquet no pot passar per ell si no possa dos rodes per l’aire-, i es lo que no m’explique el perqué. Per qué uns carrers se poden eixamplar i ho fan sempre expropiant lo que faça falta i atres com este -que crec que es el tram de carrer més estret de tota la ciutat- està aixina i no hagen retallat uns pams de terreny al jardi per a donar més eixempla al carrer.
Que si no s’ha fet es podria fer i més d’una mare o yayo estariem satisfets. ¿O es que volen com en la processo del Corpus que hi haja jagants i nanos d’aceres tambe?

Diario de Valencia 7 de agosto de 2002


¿PIROMANS?, NO GRACIES


Autor: Desconegut

Ahir, la Devesa del Saler va ser afectada per un incedi, pareix ser que provocat, i aço ben mereix entrada en este blog. Una gran trompera que podia ser vista des de ben llunt. Es gran la tristor que un fet com este me produix, perque despres de que prou gent es desconsiderada en el mon vegetal, deixant per a on va fem, sense conciencia civica i ademes cegera prourbanita, tenim que soportar, ademes, gent que pegue foc a lo nostre, en intencions variades, des de fer mal simplement, a oscurs gran plans urbanistics ... en fi, que continuen una volta mes en agressions a la terra i a la gent nostra. I per supost a tot aço no tinguent prou, despres del passo, sense aire, ofegats pel fum, encara tenim que escoltar des de Canal 9, veus que continuament tartamudejen, reporters incapaços de parlar fluidament la seua llengua, ¿segur que es la seua?, corregint paraules i expresions mentre parlen, es desastroç, no he vist aço en ninguna atra cadena autonomica. El valencià normalitzat, es incomode per als valenciaparlants, i els efectes que produix son els mateixos al ensenyament d'atra llengua, en este cas, la catalana, i el process normal es pensar en valencià i traduïr al català ... fins que no pensem en català no parlarem català.

Pareix ser que, segons els comentaris d'atres persones, la llengua no importa, que n'hi ha'n realmentat problemes. Eixes persones son principalment les que se venen per quatre centims d'euro, perque quant u no te conciencia de si mateix, que mes li dona lo que li envolta i per això, des d'aci, d'estes llinees dir clarament, que com a consequencia, de qui soc, m'importen tots el problemes que m'afecten, tant a nivell de finca, de poble, de provicia, de comunitat de estat, de mon, de huma ... com vulgueu dir-ho: Lluitaré per la llibertat que he heretat.



PER A QUAN EL PUNT VAL?




Autor: Ferrer.
26-9-2005.

Els catalans ya han conseguit el seu punt cat (.cat). I els felicite. Com sol ser habitual, ells van per davant. I ara que ells ya ho tenen i veiem que ni ha arribat l’ Apocalipsis ni s’ ha trencat Espanya ni s’ ha cernit sobre el mon les set plagues bibliques com auguraven els mes agorers em pregunte a mi mateix ¿per a quan el .val? Si no volem que s’ incloga a Valencia com una regio catalana mes, ¿a que esperem per a demanar el .val? Quina millor manera de demostrar al mon que Valencia existix al marge de Catalunya que fent-se visible per a tot lo mon?

No hi ha que ser alarmistes en este tema ni fer una montanya d’ un granet d’ arena. L’ existencia del .cat no te res a vore en separatismes, ni en independencies ni en anticonstitucionalismes ni res paregut. Ni tampoc te res a vore en l’ existencia d’ una suposta “nacio cultural” ni en el reconeiximent internacional d’ una llengua. No. El .cat fa referencia exclusivament a una mera procedencia geografica, a un lloc (es dir, Catalunya). Abogue per l’ existencia d’ un .val. Sería molt util per a trobar en mes celeritat les pagines valencianes que hi ha a la xarcia.

I ficare un eixemple real. Fa poc una universitaria belga m’ escrigue al meu correu-e dient-me que estava fent una tesis doctoral de l’ arquitectura valenciana i que si per favor li podia recomanar algunes pagines sobre el tema. Ni cal dir te que si existira el .val ella podria haver localisat mes rapidament este tipo d’ informacio, ya que a la belga no li interessava l’ arquitectura canaria, madrilenya o riojana, sols la valenciana. I precisament quan busques una informacio molt concreta d’ una zona molt concreta del mon, este tipo de dominis poden ser utils.

Si estic fent un treball sobre les festes, costums i tradicions d’ Andalucia em facilitaria molt la faena un .and. I d’ igual forma, si busque informacio exclusiva de l’ Estat de Nova York o de l’ historia del Regne de Napols potser un .ny o un .nap podrien ajudar-me a localisar l’ informacio mes rapidament. En fi, que m’ agradaria molt que existira en este tipo de dominis en internet no sols per a Espanya sino per a tot lo mon. No es per res, pero, dixant qüestions politiques i culturals a banda, com a usuari d’ internet tal iniciativa sería util per a tot lo mon.

EL IDIOMA VALENCIANO EN ORIHUELA



Por Ricardo García Moya
Las Provincias 18 de Abril de 1999

La que fuera segunda capital del Reino sufre las intrigas de dos colectivos opuestos: el que afirma que sólo se hablaba en ella el castellano y el inmersionista, que propaga que fue ciudad en la que siempre se usó el catalán. Yerran unos y otros, pues fue bilingüe en lengua valenciana y castellana hasta tiempos cercanos.
Un año nefasto para el idioma valenciano en Oriola fue el de 1787, cuando se ordenó el "Recogimiento de niños y niñas del Reyno de Valencia" con unas medidas progresistas en todo, salvo en el machismo pedagógico y la lengua. En carta remitida a Orihuela el 26 de marzo de 1787, se ordenaba implantar la "diaria asistencia de niños y niñas a las escuelas y costuras". La orden afectaba a todos los valencianos, "desde los 5 hasta los 12 años, quieran o no sus padres". EI escrito, con gerundios jurídicos, regulaba penas: "Encontrando a algunos niños por las calles a las horas que deben estar en la escuela y costura", se castigará a los padres "con 4 reales la primera vez, 8 por la segunda, y 8 días de cárcel por la tercera".
Todo era positivo, salvo la machista programación -"hilos y agujas para niñas; catones, libros y plumas para niños"-, y la orden de inmersión lingüística: "Y no permita el maestro que los niños ablen (sic) en el idioma valenciano sin que les instruya en el "castellano." La lengua valenciana era usual en Oriola antes de 1787. EI cronista Francisco Martínez, en 1612, testifica que en la catedral de Orihuela se situaban carteles con "versos en lengua valenciana" alusivos a santos y beatos.
EI idioma prohibido era similar al usado en las fiestas de 1782, distinto al catalán coetáneo. En tal año, la "Parroquia de Santas Justa y Rufina de esta ciudad de Orihuela" publicó las letras "que se han de cantar en los maitines de San Vicente Ferrer el 7 de abril de 1782". En el texto hallamos léxico como "formage", sin el grupo consonántico catalán tg; a los solteros se les llamaba "fadrins", no "solters". Los verbos normalizan pronunciación y escritura, como en el infinitivo juhar, donde la hache muda sustituye a la velar g, alejándose del catalán y castellano "jugar". La reducción vocálica está presente en "vorem la festa" (no veurem), y se mantiene e como terminación, además de la ausencia de apóstrofos: "el habit no fa al monge" (no el monjo). Los enclíticos se unen al verbo: "Ferli, ferlo, fásanos", sin el guión impuesto por los catalanes del XIX para disimular la similitud con el castellano. En Orihuela usaban correctamente preposiciones, "pera anar al Cel", y demostrativos: "este gran sant", etc.
Los oriolanos perdieron su lengua valenciana a causa de la inmersión castellana en la escuela, además de la murcianización iniciada por BeIluga y la castellanización administrativa.
Antes de 1787, el centralismo borbónico fue flexible y el idioma estaba presente en los centros pedagógicos, aunque no como lengua oficial. Así, en 1766, se representó en la escuela de Enseñanza Pública de Niñas de Valencia una zarzuela alusiva a la educación femenina, con argumento que no era burlesco, sino enaltecedor de los conocimientos impartidos a las alumnas. Una nota advertía sobre "las poesías que entre las labores de las Niñas adornaban el salón". La estancia representaba el aula, y las composiciones que decoraban sus paredes eran: "Dezimas en valenciano y castellano".
Una de las poesías que rodeaban a las alumnas comienza con el clásico adverbio valenciano "hui les chiquetes...", que la inmersión substituye por el catalán avui. Las niñas de 1766 podían leer "no estan molt Ilunt de aci" (que nuestros amos culturales transformarían en el catalán "no són pas gaire Iluny d'aquí"). EI autor de las composiciones, el doctor Ignacio Moyan, usaba la ele valenciana y no las barcelonesas "elas" geminadas. EI presbítero escribía "y per no alegar", infinitivo que la inmersión sustituye por el barbarismo "al-legar".
Paradójicamente, el machismo pedagógico favoreció la pervivencia del idioma valenciano. Si leemos detenidamente la orden de 1787, observarnos que enlaza "Niños y Niñas" con ,"Escuela y Costura". Más adelante puntualiza que el "Maestro y Costurera estén pronto en la Escuela y Costura las tres horas de mañana y tres de tarde". EI encargado de la inmersión castellana es el maestro, como dice la orden, no la costurera, cuyos conocimientos de castellano serían escasos. Las niñas, mientras bordaban o cosían, podían hablar la lengua valenciana, ya que el castellano ni siquiera lo aprendían. Una de las "dezimas valencianas" de 1767 informa sobre la actividad de las niñas en las escuelas: "Son chiquetes de grans mans / puntechen totes assí / de vesprada, y per matí". Estas niñas eran las futuras madres del Reino, y ellas transmitieron el idioma materno, nunca mejor dicho, a sus hijos. Ahora, la inmersión catalana es más científica y abarca todos los intersticios de la comunicación, sean dibujos animados en Canal 9, rotulación de calles o la factura de la luz. Y, lo más grave: las futuras madres son catalanizadas desde las guarderías.