LA FOLLA ACADEMIA DE GRISOLIA

(o l’historia d’una mentira historica)
per Joan Garcìa Sentandreu

Resulta certament complicat contar tot lo que ha passat en dos anys i mig des de que el Tribunal Constitucional mos donà el bodrio de sentencia sobre la llengua, redactà pel magistrat català Carles Vives Pi i Sunyer que acaba d’excarcelar a la taula de Herri Batasuna.

En aquella sentencia es permiti a l’Universitat denominar cientificament a tot com li donara la gana, a la llengua i a qualsevol atra cosa.

Aço fon el principi de nostra academia de Grisolia o academia de la llengua que no te nom. Tot lo que passà despres va ser l’escenificacio d’un presunt acort cientific que solapa lo que vertaderament ha segut un pastiseig politic, un eixugat de mediocridats, un conveni d’acomplexats i un consens de traidors.

Se mos ha volgut fer vore que el poble valencià, per mig de les Corts, solicità un dictame consultiu al Consell Valencià de Cultura sobre la naturalea de la llengua i que d’ell va eixir la llei que li dona cobertura el 2 de setembre de 1.998. Pero tot ha segut un engany i un fracas.



Un engany perque els periodistes, cantants, traumatolecs, directors d’orquesta, politics, membres de l’Institut d’Estudis Catalans i algu que atre coneixidor de la llengua valenciana, mos donaren un dictamen en truc que es v’elaborar en les taules de negociacio politica o en les dels restorants despres del ¿Menchem o sopem?.

La llei de l’Academia del PP i del PSOE dia el 2 de setembre de 1.998 que en trenta dies es compondria la nova “institucio”. Despres voltejaeren les campanes i les campanyes. Zaplana es fiu totes les fotos i ixque en Informe Semanal.

Hui s’academia està jacent, com Blancaneus, esperant que Zaplana i Moreno, o Romero, o Asuncion, o Pla, o Ciscar, o Lerma o qui siga, la besuquejen fins fer-la despertar, si es que poden tras catorce mesos de fracas, fruit de sa manipulacio i dependencia politica, i patentisant el gran erro de voler politisar lo que es netament popular.

Sols vullc donar una serie de claus del pacte de la llengua que relate en un llibre que en este titul acabe de presentar. Es un resum cronologic d’una mentira elevà a la categoria de llei obsoleta. Es l’agenda d’una traicio.

21 D’ABRIL DE 1.997. El Constitucional permitix a l’Universitat cridar “català” a la llengua valenciana.

20 DE MAIG DE 1.997. El Parlament aprova una proposicio no de llei per la que dona cobertura llegal a l’unitat de la llengua Valenciana i catalana.

20 DE MAIG DE 1.997. El mateix dia, el GAV se manifesta en Madrit davant el monument a la Constitucio i davant el Tribunal Constitucional.

13 DE JUNY DE 1.997. Manifestacio en Valencia. 500.000 valencians demanen les Normes de la Real Academia de Cultura Valenciana. PP. i UV. recolzen la proposta.

ESTIU DEL 1.997. SILENCI. Ningu diu res. S’apaga l’eco de la manifestacio. ¿Qué passa?. Escomencen a correr els rumors de pacte. Hem de mirar arrere.
.../...
MAIG 1.997. Sopar de Pujol en Zaplana. Se nega i despres es reconeix. No s’aclara el contingut per ser de “ambit privat”.

12 DE MAIG DE 1.997. Sopar de Zaplana, Casp, i Ferrando, este de l’Institut Interuniversitari i de L’Institut d’Estudis Catalans.

12 de MAIG DE 1.997. El mateix dia, l’Institut d’Estudis Catalans canvia ses estatuts per a incloure sa competencia sobre la llengua valenciana.

20 DE MAIG DE 1.997. Acort de la Comissio d’Educacio del Parlament sobre l’unitat del Valencià i català.

13 DE JUNY DE 1.997. Manifestacio en Valencia.

20 DE JUNY DE 1.997. Reunio en la seu del Bloc Nacionaliste en Pere Esteve (Secretari de Convergencia Democratica de Catalunya), Pere Sampol (nacionalista de Mallorca) i Pere Major (del Bloc Nacionaliste Valencia).

13 DE SETEMBRE DE 1.997. El GAV filtra el pacte a traves de LEVANTE.EMV.

17 DE SETEMBRE DE 1.997. Les Corts Valencianes donen competencia al Consell Valencià de Culturta en els vots de UV.PP. PSOE. i EU per a que dictamine sobre la naturalea de la llengua.

NOVEMBRE DE 1.997. Sopar privat (¿) de Joaquim Triadù, Secretari General de la Generalitat de Catalunya en Josep Joaquim Ripoll, Conseller de Presidencia de la Generalitat Valenciana. Acudixen el senaor valencià Esteve Gonzalez, l’assessor de Zaplana, Rafael Blasco i Pere Major, del Bloc Nacionaliste.

NOVEMBRE DE 1.997. Es reunix Joaquim Triadú, de la Generalitat de Catalunya en Eliseu Climent, d’Accio Cultural del Pais Valencià, i Antoni Asunción, del PSOE.

4 DE MAIG DE 1.998. Es reunixen en Barcelona Pujol i Zaplana en motiu d’una conferencia del primer.

13 DE JULIOL DE 1.998. Dictamen de la llengua en el Consell Valencià de Cultura. El pacte es una realitat. El document l’elaboren entre el politic Calomarde (PP), el fisic Ramon Lapiedra (PSOE) i el traumatolec Sanchis Guarner. El filolec valencianiste Toni Fontelles afegix a la llista al llicenciat en dret i senaor del PP. Esteve Gonzalez i al professor de dret, Vicent Franch.

2 DE SETEMBRE DE 1.998. LLEI DE LA NOVA ACADEMIA.

23 D’OCTUBRE DE 1.998. Sopar de Pujol en Zaplana en l’embaixa d’Espanya en la Santa Seu, Pujol mostra sa satisfaccio. Lo mateix el President de l’Institut d’Estudis Catalans, Manuel Castellet i Pere Major, del Bloc Nacionaliste, qui manifesta que es “una victoria solida i historica”.

Copi de l’autor: Joan Garcia Sentandreu: reservats drets. Valencia 1.999

LA CULTURA DIFERENCIÀ DE VALENCIA

Joan Ferrando i Badia – octubre de 1984
Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia

Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.

Doctor Honoris Causa

U dels primers problemes que tenim plantejats els espanyols es, obviament, la consolidacio de l’Estat de les autonomies, i este serà mes consistent en la mida en que sapia conjugar la singularitat en la solidaritat de cadascu dels seus pobles. Singularitat que fonamentalment ve definida per l’identitat cultural, que es lo mateix que dir ses arraïls. Sagunt i els Alts Forns del Mediterraneu han segut causa d’un trist protagonisme de la regio valenciana al llarc de l’ultim any. Hui, la festa d’esta comunitat, 9 d’octubre, dia en que es celebra l’entrà de Jaume I en Valencia, mos dona peu per a ocupar-nos no de ses problemes economics o pilitics, sino precisament de s’identitat cultural.

---oOo---


T
ota cultura –factor decissiu per a la posterior conscienciacio de cada poble del seu fet diferencial- es una superestructura tipica, reflex de realitats geosocio-historiques propies, que servir per a diferenciar-lo dels atres quadrants.

L’antropologia social ensenya (i dogmatisa la doctrina social-marxista) que tota cultura es, si vol ser autentica, un reflex de la situacio historica, social i economica del poble que l’ha creat.

Cada poble te –deu de tindre- “sa cultura”. El Poble Valencià condicionat per multiples factors, ha decantat tambe sa tipica cultura i lo seu peculiar modo d’intercomunicacio social, es dir, sa llengua. Per tant, no pot, ni deu ser subsumit per atres cultures ni per atres comunitats autonomes, ni reals ni presuntes, com per eixemple, els quimerics “païssos catalans”. Els “pancatalanistes” solen partir del fals presupost de que tant Catalunya com els historics regnes de Mallorca i Valencia, compartixen una mateixa cultura, una mateixa llengua. Per ad ells resulta evident l’identitat cultural i de la llengua dels “païssos catalans” (Declaracio de Miquel Roca, en Las Provincias, 10-6-84, p. 4).

A nostre criteri, afirmar que a realitats socio-historiques “diferents” correspon una “identica” cultura, es donar l’esquena a les ensenyances de l’antropologia social i ser cego a les realitats socio-culturals circundants. Es patir de miopia i ceguera davant els valors per a mi desconeguts i incomprensibles.

Ya Miguel de Unamuno, seguint les ensenyances d’Aristoteles, Bodino, Montesquieu, etc., subrayà l’influencia dels factors greografics i, concretament, el clima i els modos de produccio- sobre la cultura. Comparava el Rector de Salamanca a Blasco Ibañez en Pereda. Per al discipul de Kirkegaard el primer era un pintor, el segon un dibuixant.

No es necessiten molts silogismes per a desmostrar-ho. L’influx del clima i del sol es evident en les distintes formes culturals –lliteratura, poesia i pintura impresionista-, com tambe ho es en els modos de produccio sobre el contingut de les mateixes, aixi com la tipica indumentaria valenciana. Pensem en el cultiu de l’arros i l’us dels saragüells clars i pensem tambe en la correlacio que existix entre lo que es produix i l’art culinari, etc.

Pero seria anar allende nostres actuals proposits, portar a cap un estudi sociologic de la nostra cultura. Pretenim establir les coordenaes fonamentals sobre les que s’assenta la superestructura cultural valenciana i, especialment, tenint en conter sa diferenciacio de l’area catalana, puix es aci a on es troba la causa fonamental del disens socio-cultural reinant entre una minoria de pancatalanistes en Valencia i la majoria del poble valencià.

Considerem que la diferencia entre l’historic Regne de Valencia i Catalunya radica en el peculiar “sustratum” socio-historico que, al nostre entendre, ha condicionat el naiximent de la nostra cultura valenciana.

Els arguments que s’aduixen en defensa de la pertenencia cultural de la Comunitat Valenciana a la comunitat cultural catalana (i dels cridats “païssos catalans”) obliden algo tan important com es la llogica diferencial del desenroll de la societat valenciana i la catalana. No es pecar d’economicisme afirmar que la dinamica economica condiciona, de manera significativa, la “cultura” d’un poble. Puix be, tant l’herencia del passat i les multiples influencies socio-culturals, com la llogica del desenroll de sa economia ha conformat una estratificacio social i un tipo de compotament economic-cultural i politic clarament diferent dels de Catalunya. En este sentit, en la realitat socio-cultural de l’historic Regne de Valencia , ha confluit, configurant-la, una serie de factors: l’historia prerromana i romana, la secular dels antics regnes de taifes valencians, aixi com les corrents d’inmigracio castellanes: hi havien moros –utilisem este vocablo en s’accepcio ampla apuntant ad aquells que pofessaven la fe musulmana-; descendents dels poblaors hispano-romans-visigots que s’havien convertit al mahometisme, i que son coneguts pels muladies; hi havien jueus fidels a sa fe; atres, que eren descendents de poblacio premulsulmana, que hi havien conservat sa religio, coneguts pels mossaraps; i tras la reconquista es barrejaren en les races procedents aragoneses, barcelonins... i d’atres pobles hispans. D’entre els conquistaors, els aragonesos foren els que en major numero es quedaren en Valencia.

Junt a l’estratificacio de la poblacio tipica valenciana –basà en etnies diferents- hem de tindre en conter la documentacio fonamentalment agraria de l’economia valenciana, el pes del feudalisme hasda el sigle XIX (contrariament a Catalunya), etc., i molt mes recientment el model de desenroll economic, que arranca de la segon mitat del sigle XIX, conformat sobre la base d’un boyant sector agricola-exportaor i un sector industrial molt particular en forts arraïls i contingut artesanal . El predomini de la chicoteta empresa; les relacions paternalistes en l’industria; el carácter sociologicament rural de la societat valenciana; l’inexistencia d’una burguesia nacional (a diferencia de Catalunya); l’alineacio de la classe politica; la fort dependencia de l’exterior de l’economia valenciana; el carácter artesanal, o en recients bases artesanals, de l’industria; l’orige social de l’empresariat, etc., no poden ser oblidats a l’hora d’entendre i explicar l’estructura social valenciana i lo seu reflex cultural. Les recients corrents mayoritaries i la forma com s’han integrat en la societat valenciana tampoc poden ser oblidaes. El fort pes del sector castellaparlant, tantes vegaes marginat es un element de particular importancia per a entendre el marcat carácter diferencial de la realitat sociocultural i lingüística valenciana.

La intrahistoria valenciana –usant terminologia de Miguel de Unamuno- es remonta a les diverses etapes evolutives del devindre historic del nostre poble: a saber: 1, epoca romana; 2, epoca barbara; 3, epoca arabe; 4, epoca provençal, que coincidix en l’arap, ya que s’inicia en el sur de lo que hui cridem com a França cap al sigle X i ve a tancar-se a mediats del sigle XIII. En este sigle escomença la quinta etapa del devindre historic dels pobles valencians cap a la seua unitat com a poble, es dir, l’epoca valenciano-aragonesa (sigles XIII-XVIII). Les epoques romana i arap –els mossaraps eren el poble ple dominat per la classe invasora arap- son els que han deixat una major impornta en lo regne cristia de Valencia. Per tant, no es incurrir en cap d’erro historic si afirmem que d’aquell conglomerat dels taifes musulmans, assentats en la mossarabia valenciana (R. Chabas Llorens), es dir, en les poblacions ibero-romanic-visigodes –pero de creencies cristianes, Jaume I creà un sol regne (Vid. D. Flecher En defensa del iberismo, Valencia, 1945).

Podem afirmar, seguint a la gran historiaor Americo Castro, que l’estructura historica diferencià del Regne de Valencia s’integrà per la combinacio d’estos tres ingredients: romano-cristia, arap i judaic, de quina interrelacio i ocordinacio s’ha decantat la tipica configuracio de la personalitat valenciana en tots els ordens, estiguent condicionà tambe per les formes de produccio que en son dia establegueren els nostres antepassats (des dels romans, i de modo particular els araps), i el particular proces de desenroll i conformacio de nostra estructura economica, quina incidencia en lo social es fart coneguda.

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (XIV)

L'HIMNE NACIONAL I ATRES HIMNES

L'himne nacional ha de ser al meu entendre el mateix de Maximilià Thous Orts i Josep Serrano i Simeón al qual a soles se li ha de canviar el primer vers, i despres unes chicotetes modificacions per a adaptar-lo a l’actual sentiment nacionaliste dels valencians en uns casos (a on diu regio pel terme nacio) i per a corregir alguns chicotets defectes llingüistics en uns atres casos. Recordeu que la -d- de les terminacions -ada / -ades s’escriuen, pero no es pronuncien (per aixi van entre parentesis), llevat d’alguns casos en que ho exigix la metrica. La transcripcio sansera de l’himne "actualisat" sería la següent:

L'HIMNE NACIONAL.

Tots baix dels plecs de la nostra senyera,
junts i a una veu germans vingau,
¡Ya en el taller i en el camp remoregen
cantics d'amor, himnes de pau!
Tots baix els plecs de la nostra senyera,
junts i a una veu germans vingau,
¡Ya en el taller i en el camp remoregen
cantics d'amor, himnes de pau!
¡Pas a la nacio que alvança en marcha triumfal!
Per a tu la vega envia la riquea que atesora
i es la veu de l'aigua cantic d'alegria
acordat al ritme de guitarra mora...
Paladins de l'Art ofrenen ses victories jagantines;
i als teus peus sultana tots jardins estenen
un tapis de murta i de roses fines.
Brinden fruites dora(d)es els paraïsos de les Riberes;
pengen les arraca(d)es baix les arcà(d)es de les palmeres,
palmeres...Sona la veu amada i en potentissim vibrant reso,
notes de nostra albada canten les glories de la Nacio.
Valencians: en peu alcem-nos.
Que nostra veu la llum salude d'un sol novell.
Tots baix els plecs de la nostra senyera,
junts i a una veu, germans vingau.
¡Ya en el taller i en el camp remoregen
cantics d'amor, himnes de pau!
¡Flamege en l'aire nostra Senyera!
¡Gloria a la Patria!
¡Vixca Valencia!
¡Vixca,
Vixca,
Vixca!

Els atres himnes als que fea referencia l'apartat, son El vent de ponent i La canço de lluita (1922-1924). Per lo que respecta al primer, alguns valencianistes creuen que deuria ser l'himne dels valencians; el segon es un himne reivindicatiu que algunes associacions jovenils el tenen com a propi (J.N.U.V. i JJ.RR.). S’inclouen per a que vosatres jovens tingau tots els referents en este tema dels himnes i pogau cantar lo mes reivindicativament possible com a bons nacionalistes.

Respecte al primer es tracta d’un poema que resultà guanyador del primer premi del "Concurs d’Himnes" oferit per "Patria Nova". Es presentà baix el lema: "Sant Jordi, Mata l’aranya", i va ser continuament publicat per les distintes revistes i semanaris valencianistes. Es un himne reivindicatiu de llibertat front a l’opressio centralista. La lletra es de Lluïs Cebrián Ibor (1915) i la musica es d’autor desconegut (1917).

La Canço de Lluita (1922-1924) la lletra del qual es de M. Thous Llorens, es un himne reivindicatiu i alternatiu a l’Himne Regional de son pare, considerant-se per amples sectors del valencianisme com l’himne nacional. La musica es de Miguel Asensi.


VENT DE PONENT.

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Llauradors, nostra terra perilla.
Agermanats, l'amor sant defengam.
Vil estrany maganchos nos humilla...
¡Valencians, per la Patria breguem!
¡Defemgam la nostra casa,
geni i llengua, sanc i raça!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa dignitat!
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,
fort, gojos...i ara debil i trist!...
Dones flors i te tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruines.
Fores l'alba llevantina;
teua fon la mar llatina;
escampà ta gloria el vent...
¡I ara esclau d'un fort ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Rompa fort nostre clam, colliters.
Del cultiu detingam els quefers:
El Ponent malait tot ho arrasa,
els verts camps i la sanc nos abrasa.
¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa...
i refresque nostra llar
l'alenada de la mar!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

LA CANÇO DE LLUITA.

Valencians, prou de temps s'alluntarem
oblidant-nos de que erem germans.
Ajuntem-nos, que ya ha arribat l'hora
de ser lliures i de ser valencians.
Ya sobre els camps d'Iberia
per tot arreu esclaten
les flors que son el simbol
de patria i llibertat,
i mentres atres cullen
els fruits de la victoria,
el poble de Valencia
no deu d'estar parat.
Valencians, defengam nostra terra
contra lladres, bochins i tirans;
ajuntem-nos, que ya ha arribat l'hora
de ser dignes de ser valencians.
Agraïm l'amor pur de Valencia
que nos vol vore units i germans,
i els fills nostres diran recordant-nos,
que som dignes de ser valencians.
Junt a la mar blavosa
i al cim de la montanya,
la voluntat del poble
nos ha posat un niu;
de front, a l'aire lliure
el nostre pit s'eixampla
i al bes del sol que abrasa
el nostre cor hui reviu.
Valencians, defemgam nostra terra
contra lladres, bochins i tirans;
ajuntem-nos, que ya ha arribat l'hora
de ser dignes de ser valencians.

L'AVL RENEGA DE MOSATROS

Autor: Jaume de la Serra

Com de (mala) costum, la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVL) aprofita l'inici de qualsevol periodo vacacional per a oferir al poble valencià els seus treballs pseudocientifics en favor de la "llengua comuna" (segons la terminologia pancatalanista, lliggas "llengua catalana"). "Regals" edulcorats en molt d'eufemisme rimbombant i embolicaor en una suposta defensa de la "seua llengua" (la d'ells, la catalana). Son, com en l'historia de "Blancaneus", lluentes pomes reblides de veri catalaniste que se li donen al poble valencià, desinformat i manipulat a consciencia pel lobby catalaniste i eixos politics venuts que no mos representen, per a que, mosset a mosset els valencians siguen cada volta mes "convergents", o lo que es lo mateix: mes catalans. L'ultima "poma" de l'AVL es el DOPV (Diccionari Ortografic i de Pronunciacio del Valencià) que mes que "poma" pareix ser una "castanya" al servici de la catalanisacio i desnaturalisacio de la llengua Valenciana ("convergencia" que li diuen els colaboracionistes de l'AVL). Com sempre, seguint el "modus operandi" catalaniste, l'AVL ha fet una introduccio per al DOPV reblida de morralla eufemistica de defensa "nostrellengüera", per al remat, fer tot lo contrari de lo que pregona ("dime de que presumes y te dire de que careces"). Com a mostra uns botons: Si busquem en el DOPV els pronoms genuinament valencians "mosatros" i "vosatros" usats per la major part de valenciaparlants d'Alacant, Castello o Valencia, no els trobarem. No apareixen. Absent de tota llogica i rigor cientific, l'AVL deixa fora del seu diccionari, (censura, ignora, prohibix), les genuines formes propies valencianes "mosatros" i "vosatros", ben actuals i vives desde fa centuries, mentres que, per contra, si que incorpora les forasteres formes catalanes "nosaltres" i "vosaltres", arcaismes desapareguts i morts en llengua Valenciana moderna, que cap valenciaparlant gasta, emplea o utilisa en cap lloc del Reine de Valencia (excepte els quatre colaboracionistes catalanistes que fan apologia de la llengua catalana en terres valencianes - entre ells els academics de l'AVL- que volen fer engolir al poble valencià la llengua "comuna" catalana per a gloria i enaltiment d'uns ficticis "països catalans" en els que anexionen en total desvergonya al sempre independent i sobira Reine de Valencia). Resulta prou curios que els membres de la seccio de lexicografia de l'AVL "s'obliden" dels genuins pronoms valencians "mosatros" i "vosatros" (per lo vist no han trobat encara a cap valenciaparlant que els use) i per contra claven en el diccionari (en calçaor) paraules inventaes com: "amb"; mortes com: "nosaltres, vosaltres"; o d'un us minoritari (gens representatiu) en llengua Valenciana com: "sota (baix), aquest o maccarthisme" - per posar uns eixemples. Per cert, esta ultima paraula, "maccarthisme", estic per saber si es d'arraïl mossarap, arap o celtibera, encara que molt possiblement si els "cientifics" lexicografs de l'AVL l'han clavat en el DOPV sera perque l'hauran vist usar a algun dels nostres classics del sigle XV ¿Joanot Martorell, Roiç de Corella, McCarthur, MacDonalds..? Macoques... No està de mes que sapiam qui son els "cientifics" lexicografs de l'AVL als qui deuriem donar les gracies per la catalanisacio convergent de la "nostra llengua", o en atres paraules, per la destruccio del genui valencià per una absurda incorporacio de paraules i construccions llingüistiques catalanes, en substitucio, censura o negacio de les valencianes propies:- JORDI COLOMINA CASTANYER: Catedratic de Filologia Catalana.- RAFAEL ALEMANY FERRER: Catedratic de Filologia Catalana.- ANTONI FERRANDO FRANCES: Filolec. Membre de la Seccio Filologica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).- MANUEL PEREZ SALDANYA: Filolec. Membre de la Seccio Filologica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).- EMILI CASANOVA HERRERO: Doctor en Filologia Hispanica, IIFV (Institucio pro-llengua catalana).- VERONICA CANTO DOMENECH: Llicencià en Filosofia i Lletres (Seccio Filologia Catalana).- ARTUR AHUIR LOPEZ: Filolec (sense especificar). Expulsat de la RACV.- RAMON ARNAU GARCIA: Retor- ANGEL VICENT CALPE CLIMENT: Mege. Expulsat de la seccio de llengua de la RACV.- JOSEP LLUIS DOMENECH ZORNOZA: Psicolec.- HONORAT ROS PARDO: Llicenciat en Filosofia i Lletres.- RAMON FERRER NAVARRO: Historiaor.- ALFONS VILA MORENO: Historiaor.- PERE MARIA ORTS BOSCH: Abogat. ¿ Entre tanta "filologia catalana" (i lo que no ve al cas) encara mos estranyem de que en el diccionari "convergent" de la catalanista AVL reneguen de "mosatros"? De tots mosatros els valencians i de nostra genuina llengua materna Valenciana.

'¡HE VUELTO!'

El Regreso de la Dama de Elche a su Ciudad

Autor: Josep Esteve Rico Sogorb. jueves 18 de mayo de 2006

¡¡HE VUELTO!!Unos pasos alteran mi reposo vespertino. Hoy, martes 16, las luces de la sala, casi a la hora de la siesta, se encienden y ante mi pétrea mirada aparecen unos hombres. Veo que proceden despacio a embalarme y protegerme cuidadosamente. Mi guia favorita, María, me comentó ayer que unos técnicos iban a envolverme entre algodones pero no me explicó nada más. Sólo me adelantó que habría una sorpresa para mi. Ahora, la espera se me hace larga. Ignoro que van a hacer conmigo, si me trasladarán a otro lugar. Llevo años quieta dentro de esta urna, sin moverme y recibiendo innumerables visitas de gentes de toda nacionalidad y condición.Por fin acabaron de envolverme. La sala, mi hogar durante tanto tiempo, y los técnicos, desaparecieron de mi vista. Les he oido comentar que tardaron más de una hora. Eso es mucho, pero me gusta que me trataran con tanto esmero porque, aunque me conservo bien, tengo ya dos mil cuatrocientos años. Los suficientes para extremar los cuidados. El minucioso embalaje me impide ver. Sólo percibo leves vibraciones y pequeños movimientos como si me portaran en andas o tal vez sea la sensación de estar en movimiento, de ir a alguna parte con moderada velocidad. Me recuerda a Helike, cuando me transportaban a hombros o sobre un carro.Oculta mi visión, las conjeturas y las dudas acerca de mi inminente destino me angustian. Mientras perdura esa sensación de movimiento y velocidad voy imaginando posibles finales para este viaje. No creo que me trasladen al extranjero ni que me cambien de museo en la capital. Al menos nada de ello me comentaba María, la guía turística, cuando me acompañaba en los ratos de soledad. Por contra, animaba mi ilusión y alentaba mi anhelo de volver a la ciudad que me vió nacer: Elche. Incluso me informó que el Ayuntamiento ilicitano volvió a solicitar traslado y estancia y que esta vez, las probabilidades de regresar a casa eran casi seguras.No tengo la certeza absoluta pero creo que nos dirigimos a Elche. Ojalá sea verdad. ¡Cuánto tiempo soñando con volver! El movimiento y la velocidad han cesado. Supongo que el viaje ha concluido, que arribamos a destino. De nuevo, esa sensación de ir en volandas, en suspensión para apenas notar el apoyo firme. Las voces y el trasiego enmudecen. Me han depositado sobre alguna superficie consistente. Deduzco que me encuentro en una sala nueva, distinta de la que abandoné horas antes. La impaciencia y el ansia remiten y el cansancio me vence. Dormiré. Soñaré que estoy en Elche. De dónde nunca debí salir.
He despertado. Será ya, miércoles 17. Oigo voces dispares y suaves sonidos de rasgado. Al parecer, comenzaron las tareas de desprecintado y desembalaje. Tras otra larga hora de espera y cautela, las asas y la caja desaparecen. El papel tisú es retirado. Soy colocada en una nueva urna. Por fin, mis ojos ven la luz de la estancia. La mirada se libera quedando al descubierto de una muy, pero que muy bella y debidamente acondicionada sala, seguramente por mi.¡Cuánto honor! Los técnicos realizan pruebas con luces y sistemas de seguridad. Nada comparado con las antorchas de brea y los cerrojos oxidados de Heliké. Comentan que todo va bien, que todo está en perfectas condiciones para el día siguiente. No sé que me espera al amanecer pero intuyo que algo importante. ¡Estoy tan nerviosa!Los técnicos se marcharon y las luces se apagaron. Unos hombres uniformados y armados me vigilan de cerca. La impresión que me causan, es similar a la que sentía cuando los guerreros heliketanos me custodiaban con sus lanzas, falcatas y escudos. ¡Me siento tan protegida! Es de noche, lo sé y lo percibo a través de un tragaluz de la sala. ¡Pero qué ven mis ojos! ¡A través de la abertura estoy contemplando hojas de palmera! ¡Eso significa que estoy en Elche! ¡Al fin el sueño se hizo realidad! ¡Gracias, oh, diosa Tanit, por escuchar mis ruegos y cumplir mis deseos!La noche transcurre lentísima, casi perenne, agónica. No puedo dormir. La emoción me embarga sólo de pensar que al amanecer veré a mi pueblo. Las horas pasan muy despacio. De súbito, cuando casi parecía imposible, con el nuevo día, el jueves 18, las luces se encienden, los técnicos irrumpen en la sala y se ultiman los detalles. Y ¡ooooh! Ante mi se presentan grupos de personas sonrientes, bien trajeadas para la ocasión, tan solemnes como en las ceremonias a los dioses en Heliké. Luces intermitentes de cámaras fotográficas inundan la estancia y me hacen parpadear. Mi intuición me dice que son personalidades ilustres. Tal vez jefes, capitanes, sacerdotes o príncipes. Uno de los guardias comenta que se trata del alcalde de Elche y la Infanta Cristina. ¡Cómo han cambiado las cosas! En mis tiempos, el jefe y la princesa del poblado. ¡Qué halago contar con tan excelsas y majestuosas presencias!Mis ojos se tornan vidriosos. La humedad pétrea acompaña a una plena sonrisa de satisfacción y orgullo. Se evidencia mi gratitud por el regreso.Soñé con volver. Y el anhelo se cumplió.Gracias, Elche, porque...¡He vuelto!Josep Esteve Rico SogorbEscritor y periodistaMiembro del Grupo Poético 'Abril 2005'Presidente del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano.

ZAPATERO VA HA IMPULSAR EL CATALA EN EUROPA. MAL COMENCEN ELS QUATRE ANYS DEL SEU MANDAT

Autor: Joan Benet Rodriguez-Manzanares

benet@llenguavalencianasi.com

A So Zapatero l'ha vingut de noves aço de ser president, puix ni encara el seu partit creïa que anaren a guanyar les votades, pero bo, tots sabem perqué les ha guanyat.
Lo que realment mos importa a mosatros es que des de que començà a sentir-se president, en acabant en el discurs que donà en els dies de la seua investidura, no ha fet gens per lo Regne de Valencia, molt al contrari, d'aço, ha paralisat el Plan Hidrologic, deixant sense aigua a moltes llocs, ¡sense aigua!, que no es poc. No ha dit res de la Copa America, quan es un proyecte d'una envergadura tan gran que les sueus obres ya deurien d'haver acabat. ¡Ya vorem cóm queda aço!
Pero d'entre totes les coses que ha dit, hui es troba aci perque ha dit, que va a impulsar el catala com a llengua europea. ¡No tinc paraules per a expressar lo que sent!
O siga, no es a soles que el Govern Central actual i anterior està fent oits sorts i ulls cegues, a la catalanisacio que, fomentada per la Generalitat de Catalunya i tota la comunitat catalana, està fent-li a unes atres comunitats com Lo Regne de Valencia, Lo Regne d'Arago o Lo Regne de Mallorca, d'una forma declarada, frontal i brutal, sino que ademes els està ajudant a que se n'ixquen en la seua. ¡Com ya he dit moltes vegades, aço a soles es, pa per a hui i fam per a dema!, per que els catalans no son gent que s'obliden de res.
De fet, aço de recolzar al catala com a llengua europea, mos pareix que es com començar a pagar nacosa que, segons ells clar, encara no s'ha fet, que son els pactes de despres de les eleccions. Hi ha moltes partits que l'han recolçat com a president i entre ells, E.R.C. (Esquerra Republicana de Catalunya), i tots tenen que cobrar-se d'alguna forma eixe vot.
Per una atra banda, no te que oblidar-se a so Zapatero, que segons els Estatuts d'Autonomia, (ara que encara no s'han reformat ni manipulat per quatre politics), hi ha unes atres llengues oficials en Espanya, sense contar en totes les llengues que sense ser oficials, es parlen en molts llocs de la nostra geografia, i que decantar-se publica i politicament per una llengua, es menysprear i tirar per terra a totes les atres llengües, i aixo a soles es crear malestar general en tota Espanya, puix la gent pot pensar, "I per qué el catala i no el gallec, l'euskara, el valencià..." Aço a soles es pondre's a tot lo mon (manco Catalunya) en contra d'ell, a la mateixa vegada que pondre a tota Espanya en contra de Catalunya.
Pero tot esto no es nou per als regnes mencionats, i ara per a tota Espanya, puix si arribeu a la pagina de l'Agencia Tributaria, http://www.agenciatributaria.es vos donareu conter de que està escrita en castellà, com toca per ser la llengua oficial d'Espanya, pero traduïda a soles al catala. Ara tambe pon, Valencià i Gallec, gracies a gent que com yo mateixa, hem enviat moltes mensages queixant-mos d'aço, pero de totes formes, tant el valencià com el gallec, estan buits de continguts.
Si el present Govern Central no canvia la seua actitut en respecte a la politica llinguistica, i mana a cadascu a on li toca estar, passar dels escrits a nacosa mes fort i contundent, es a soles qüestio de temps.

LAS ARBITRARIEDADES DE POMPEYO FABRA

Por: Ricardo de la Cierva

En 1913 el Institut d'Estudis Catalans adopta para su objetivo de normalización el criterio de un químico metido filólogo y transformador de la lengua catalana: Pompeyo Fabra y Poch, conocido después como Pompeu Fabra, otro intocable del cual habrá que hacer alguna vez una crítica profunda, que jamás han intentado los intelectuales catalan­es, por conformismo (excepto uno, el profesor Rubio, sobre quien volveremos), ni los castellanos que conocen el catalán, quizá por cobardía. Disconforme con las arbi­trariedades de Fabra, Alcover, que era un filólogo mucho más serio, dimite y se vuelve a Mallorca.

Pomeyo Fabra había nacido en Barcelona en 1868. De­sempeñó una cátedra de su carrera universitaria, la quí mica, en Bilbao. Aficionado a la filología, se dedicó a la reforma del catalán con el ardor de un cruzado y bajo la protección entusiasta de Prat de la Riba. Publicó una Gra­mática de la lengua catalana en 1912 y un Diccionario ge­neral en 1923, que se considera por los pancatalanistas como dogma de fe. Con motivo de la guerra civil se exilió en Francia, donde murió en 1948.

La clave filológica de Fabra era «conseguir un proceso de unificación sobre la base de la normalización en el prin­cipado». Será el mismo fin que adopten los forzados unifi­cadores de la lengua vasca, dispersa en media docena de dialectos; y tanto unos como otros bajo la inspiración de los filólogos judíos que normalizaron la resurrección del hebreo como nueva lengua nacional para el solar de Israel en Palestina. La retirada de Alcover se debió a su oposi­ción a este «centralismo lingüístico» de Fabra, que preten­día imponer en todas partes el habla no ya de Cataluña sino de Barcelona, con talante dogmático y con arbitraria eliminación de las formas que se asemejaban al castella­no, pero que provenían de una evolución natural y legíti­ma, es decir, perfectamente catalana. E1 ilustre filólogo valenciano Cremades, de la Compañía de Jesús, de quien tomamos estas opiniones, explica por qué Fabra no eligió por modelo a Jacinto Verdaguer, máximo poeta catalán con­temporáneo: «Y es que la lingüística verdagueriana se ha­lla bastante más próxima al valenciano de los Ausias March, Martorell y sus sucesores hasta Teodoro Llorente y Fulla­na; más cerca también del catalán occidental, leridano y tortosino; más cerca incluso del romance vivo en el Reino de Valencia cuando la conquista de Jaime I y que hoy po­demos admirar en el texto de Els furs. Lo que es más, los escritos de Verdaguer se hallan mucho más próximos al lenguaje actual de los valenciano-parlantes que al catalán oriental.» Y eso que Pompeyo Fabra se dignaba permitir que la lengua del Reino de Valencia se denominase valen­ciano o catalán.

SOBRE LA NORMATIVA EMPLEÀ EN ELPALLETER.COM

Autor: J. Romero.

Hi han algunes persones que no entenen que en elpalleter.com no s´utilise la normativa de la RACV. Intentare explicaro en poques paraules. Les normes d´El Puig van ser un pas molt important en la codificacio de la llengua valenciana en l´epoca del seu naiximent fa ara mes de 25 anys, ha segut la normativa ‘oficial’ durant tots estos anys per als valencianistes, i sense dupte, hi ha que reconeixer la gran llavor que feren els pares d´esta normativa. Pero a dia de hui, la realitat es la que es. Fora dels ambients valencianistes el coneiximent i us d´esta normativa es inexistent, i entre els valencianistes molts pocs la dominen i es troben a gust en ella. Al meu entendre, aço es deu principalment a dos motius: la seua dificultosa ortografia i la no-identificacio dels valenciaparlants en esta codificacio (parle en general). Segurament, si es feren cas a les veus d´alguns entesos en llengua valenciana, a les propostes d´actualisacio normativa de la Societat de Filologia Valenciana i a les propostes i conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana, es dir, si s´abordara la tan desijà i necessaria reforma de la normativa d´El Puig de forma consensuà, guanyaria la propia Llengua Valenciana i mosatros, els seus usuaris i defensors. Dita actualisacio, d´acort en les propostes ades citaes, deuria seguir els criteris de simplicacio ortografica (p.e. escriure tornameu –que es com s´ha escrit sempre en valencià- i no torna-m´ho –que, curiosament, es com s´escriu en ‘normalitzat’, es dir, en catala) i d´aproximacio al valencià viu, parlat i modern (p.e. escriure mosatros, dinés, abre, cremà, albaes i no nosatres, diners, arbre, cremada, albades –formes inexistents en la llengua valenciana desde fa molts anys i que, curiosament, coincidixen en el catala). Es dir, criteris que desgraciadament la RACV no ha seguit en els ultims temps, sino justament ha mampres el cami contrari: complicacio ortografica i aproximacio ortografica cap a la normativa de l´AVLl, i per tant alluntament de la llengua valenciana
Per si la necessitat de salvaguardar i protegir a la genuina llengua valenciana, aumentar el numero d´usuaris oferintlos una normativa mes senzilla i que els valenciaparlants mos pugam identificar en dita normativa, encara hi ha un atre motiu importantissim que els valencianistes no podem oblidar si volem obrar responsablement: la no-diferenciacio entre les normatives valencianista i catalanista. Tots sabem que les autoritats politic-llingüistiques del catalanisme porten desde principis del sigle XX intentant llimar les diferencies entre la llengua valenciana i la catalana pera fer creure a tot lo mon de que lo que parlem els valencians i els catalans es la mateixa llengua. Estes diferencies llingüistiques es supon que apareixen codificaes en les normatives, pero no mos enganyem: l´actual normativa d´El Puig no va tot lo llunt que deuria anar pera diferenciarse de la normativa catalanista com pera defendre en arguments de que un llibre està escrit en una o atra llengua segons estes normatives. Per favor, que algu agarre un text escrit en ‘normalitzat’ i un atre en les actuals normes d´El Puig... podra comprovar desagradablement que apenes es diferencien en res. I si no es diferencien en res, ¿com podem defendre en Valencia, Madrit o Bruseles que son idiomes distints si per escrit no es diferencien en casi res? Tota nostra defensa llegitima de la llengua valenciana es queda en el mes pur ridicul. Personalment, en estos temps no puc defendre l´idiosincracia de la llengua valenciana –que es aon radica el meu principal compromis coma patriota valencià- en la normativa de la RACV, es una ferramenta que necessita actualisarse pera que siga eficaç front al catalanisme llingüistic. De lo contrari, dita normativa està condenà a difuminarse dins del ‘normalitzat’, a acabar engolida pel catala.
Ahi entren en joc les recomanacions dels sociollingüistes –i que foren expostes i propostes en el II Congres de la Llengua Valenciana-, els quals mos diuen que quan una llengua es sent amenaçà per absorcio per part d´una atra, hi ha que aplicar el criteri de: maximisar les diferencies i minimisar els pareguts respecte a la llengua absorbent. ¿Com es pot aplicar este criteri? Seguint els atres dos criteris que nomenavem ades: simplificacio ortografica i aproximacio al valencià viu, ademes de recorrer en ocasions a formes tradicionalment valencianes que mos diferencien del ‘normalitzat’ absorbent, com per eixemple la preposicio valenciana per excelencia ‘pera’ (i no ‘per a’, coincident en el catala). Convide a qui lligga est articul a que s´assente tranquilament i observe com s´ha escrit esta preposicio en tota la lliteratura valenciana desde el sigle XV hasda el Pare Fullana. Per cert, alguns potser s´escandalisen de l´us en elpalleter.com de vocables com otony, apoyo, individuo, cauce, reine; vocables que, ademes de ser els que usem en els pobles valenciaparlants, estan en el Vocabulari Ortografic Valenciá-Castellá del Pare Lluis Fullana de l´any 1921, en les pagines 461, 49, 376, 121, 539, respectivament. Es bo coneixer quan mes millor la llengua valenciana si de veres el compromis es defendrela. Ademes de consultar llibres, documentacio i les obres lexicografiques de llengua valenciana mes antigues en el temps, pero en ocasions tan modernes en el seu lexic (J. Escrig, C. Llombart, Pare Fullana, etc.), un bon mig i amé pera coneixerla son els magistrals articuls de Ricardo Garcia Moya que es poden llegir en: www.garciamoya.cjb.net Algu podra dir que elpalleter.com no seguix ninguna normativa en concret, i es cert. Lo que es fa es aplicar una serie de criteris ‘grosso modo’ de les distintes propostes d´actualisacio normativa que hi han damunt la taula. Es una manera de rebelarse contra la cronica cançoneta de “ara no es el moment de mampendre la reforma normativa", i sempre donant llargues que ya farten.¡Mai es el moment, i la llengua valenciana cada dia en pijors condicions! La gran majoria dels valencianistes compromesos verdaderament en la genuina llengua valenciana estem d´acort en que s´obriga un proces d´actualisacio normativa i que s´oficialise de forma consensuà. Molts estem esperant eixa imprescindible actualisacio normativa que podra anar mes o manco llunt, retocar mes o manco aspectes, pero sempre en el sentit d´aproximar la codificacio a la llengua viva, simplificar l´ortografia i maximisar les diferencies respecte al ‘normalitzat’. Mentres arriba el moment d´eixa normativa actualisà que, insistixc, podra retocar mes o manco aspectes, molts valencianistes seguirem esta reivindicacio sense retorn de totes les maneres possibles, i entre elles, a través de l´escritura de la llengua valenciana.

LES JARCHES VALENCIANES: UN ROMANÇ YA FORMAT QUASI DOS SIGLES ABANS QUE EL CATALA

Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.

En 1912 tingue lloc un fet singular per a la llingüistica hispanica. Julià Rivera, defensor de l’influx arap en els origens de la nostra epica va propondre, front a la teoria de l’orige galaix-occita, l’orige arabic-hispa. Per encara mancava molt per a que tinguera lloc una troballa fonamental.

Com a conseqüencia de les investigacions realisaes posteriorment pot assegurar-se que les “jarches” ne son part d’una tradicio romanica comu i constitutives de la base de la moixaja i del mateix zejel. Les jarches reflexen una canço tradicional i popular hispano-musulmana. La pista de la troballa de texts romances o romancejats en les moaxajes la donà el “Cançoner” d’Abben Guzman en lo zejel numero 82. Tal composicio incluix un vers sancer en romanç. Este fet vingue a confirmar, al menys inicialment, els testimonis dels historiaors araps respecte de l’inclusio en l’estrofa zejelesca de paraules o frases romançs. La comprovacio definitiva anava a produir-se a partir de 1948. Fon en eixe anys quan l’ebreiste Samuel M. Stern donà a coneixer una troballa sensacional, calificat d’interes equivalent al primitiu telescopi de Galileo Galilei. Es dir, trovà vint mozaxages hebrees, que imitaven als araps, provistes d’uns versos finals en llengua romanç molt arcaica, que foren denominaes jarchas –jaryas-.

Lo interessant del fet es que alguns d’aquells texts poetics romanics es consideren anteriors a l’obra de Guillermo IX de Poitiers i es contenien al final de les moxajages de poetes jueus espanyols, quasi tots dels sigles XI i XII. D’este modo la moxaja, inventà cap a l’any 900, fon cultivà per espai de varis sigles per poetes hispano-araps i, a imitacio d’estos, per hispano-hebreus. Aço es de tal importancia que, en opinio de l’investigaor Damaso Alonso, algunes d’estes composicions (com les de Yosef el Escriba, que vixque en la primera mitat del sigle XI) constituirien els texts poetics mes antics en romanç hispanic i inclus de tota la Romania o, encara mes, de tota Europa. Dos sigles que, d’un colp, retrocedi la primitiva llirica valenciana i nacional en general; que pot ser pogueren emplar-se encara mes, puesto que els versos de les jarches estaven pres de poesies populars preexistents en romanç, les quals, per lo demes, constituiren la base metrica i musica sobre la que es construi la moaxaja arap.

Des d’aquelles primeres jarches localisaes per Stern hasda l’actualitat el numero d’elles ha alcançat mes de xixanta.

De l’importancia transcendental de les jarches en l’orige del romaç hispanic en general donarà cumplida idea en que Damaso Alonso, tras posar de relleu el paralelisme tematic de les jarches, les cantigues d’amic galaic-portugueses i les nadalenques castellanes, considerà estos dos ultimes versificacions descendents de les primeres.

La totalitat de les jarches hui conegudes procedixen de moaxages compostes entre els anys 1000 i 1150, pero, com la moaxaja s’introdui en Espanya en torn de l’any 900, aço porta a pensar que les conçonetes romançs conegudes pels primers poetes de les moaxages no deurien de ser en aquell temps cap de novetat.

Respecte de Valencia hi ha que senyalar que, encara que no son moltes les jarches trobaes com compostes aci, si es important s’entitat qualitativa com per a donar idea de l'estat de sa llengua en aquella epoca. Que son poques, com diuen “els critics a la violeta” de la llengua valenciana, menys es res, com ocorrix en el cas catala, a on no hi ha ni a soles un cas. Ara be, si s’ha recibit este llegat, ¿per que no ha de pensar-se en l’existencia d’atres, acas desaparegudes o no arreplegaes en son dia pels autors de les moaxages?.

Tenim noticia de tres autors que replegaren jarches en Valencia:

1. Ibn al-Labbana de Denia (mort en 1113) es autor d’una bella moaxaja en jarcha arap. Esta jarcha fon introduida bruscament en l’estrofa d’un panegiric a on s’elogia al monarca al-Ma’mun de Toledo (1037-1075), pero tambe se canta al vi i a l’amor.
2. Ibn Labbunn, magnat valencià del sigle XI, senyor de Morvedre (l’actual Sagunt) i que tingue relacio en el Cit Campeaor, introdui en una moaxaja una jarcha romanç, que posa en llabis d’una dona, “malalta d’amor”, en trance similar al del poeta.
3. Ibn Ruhain, del periodo almoravit, naixcut en Bocairent, fon visir i almojarif de Sevilla. Incluix una jarcha romanç en un panegiric precedit per un prolec erotic. Es esta jarcha de les primeres conegudes.

Otra moaxaja d’este mateix autor, en jarcha romanç, es la formà per un poema amoros en el que s’invoca al cefir i la pluja per a que transmitixquen la salutacio de l’enamorat a l’enamorà absent, pinta la bellea de l’amà i posa en ses llabis la jarcha en la que es queixa dels excesos erotics de l’amat.

Tot este material que acavem de contemplar avala, en creixes, la creencia de l’existencia d’una llengua romanica en Valencia en temps molts matiners del medievo. Aixi, puix, no cap minimisar el valor de les jarches valencianes per a provar l’existencia del romanç abans del sigle XII: si les jarches, en efecte, que feren aplegar hasda mosatros Ibn al-Labbana, Ibn Ruhaim i Ibn Labbun de Morvedre perteneixen ad este sigle, no es erroni, sino cientific, supondre una tradicio de tales cançonetes erotiques romançs en temps anteriors al que vixqueren els poetes hispano-araps mencionats. Inclus caldria pensar-se en s’existencia en el sigle IX i X. En conseqüencia, l’antiguetat del balbucient romanç valencià es retrasaria, miraculosament, ad estes sigles. Lo que si va ocorrer fon que la dominacio arap, tan profunda en Valencia, produi una relentisacio en el proces evolutiu d’esta llengua d’Ausias March i de Sant Vicent Ferrer, que quasi es va estancar per espai de dos centuries.

LES HOMILIES D’ORGANYA

Autor : Desconegut.

Les Homilies d' Organyà són un recull fragmentari de sermons o homilies que és trobaren en Organyà, en l'Alt Urgell, en setembre de l'any 1904. Foren descobertes per En Joaquim Miret i Sans, mentres feya neteja en l'archiu de la rectoria de l'extinguida Colegiata de Santa Maria d'Organya.
El descobriment consistix en un chicotet quadern de tres fulls doblats per la mitat, que constituïxen sis fulls d'una amplària de 18 centímetros d'alt per 12,5 d'ample escrits per les dos cares.
Un poc més avant es trobaren uns atres fulls de les mateixes característiques, que units a les que ya hi havien, fan un total de 8 fulls escrits per les dos cares, 16 planes.
Cada plana consta de 23 llínies d'escritura.
També volem dir que els experts daten estos texts a finals del sigle XII o principis del XIII, més concretament en el temps de Pere I el Catòlic (1196-1213), sent el caràcter de la lletra el de l'época de transició al gòtic i la calitat del pergamí prou ordinària, per no dir roïna.
Com monument de cult d'esta megalomania, han erigit en la Plaça dels Arbres d'Organyà la construcció que apareix en la foto.
Fins ací, més o manco els catalanistes podrien estar d'acort en el text, pero el mateix, igual que tots els que han escrit els catalans té un grapat d'erros i mentires.
Ara anem a començar per dir que en la data en que es daten les homilies d'Organyà, Catalunya no existia com a tal, a soles eren uns quants comtats que pertanyien a la Corona d'Aragó, per lo tant és del tot impossible que foren els inicis d'una llengua d'un territori que no existia. O acàs digueren els que vivien en eixe lloc en eixe moment, 'Anem a inventar el català per a quan existixca Catalunya'.
També anem a dir que en eixe moment, en eixos territoris la llengua o una de les llengües dominants era el provençal, de fet, fent una llectura tranquila de les homilies, trobem que hi ha un bon grapat de paraules, un molt alt percentage de paraules pròpies del provençal, i si ad este alt percentage li afig que com en totes les llengües, hi ha paraules que s'han quedat oblidades en el camí, podríem dir que queda un percentage molt chicotet de paraules que podrien ser qualsevol cosa i pertànyer a un bon grapat d'atres llengües.
També volem apuntar que com Catalunya no existia, si eixos texts foren un brot de nova llengua, es deuria dir que seria la llengua que és parlaria en Aragó, i si volem afinar més, en uns comtats d'Aragó, o siga que seria un brot d'aragonés. Mai no en un principi un chicotet territori ha tingut més importància que el regne d'a on pertany.
I no podem deixar de passar el següent punt. Segons la ruglonadora catalanista, les homilies d'Organyà foren els primers texts escrits en català, (1213), i En Jaume I el Conquistador, conquistà Valéncia en 1238.
Quan és redactaren els Furs de el Regne de Valéncia, (Catalunya no existia) el rei En Jaume I digué que s'escrigueren en la llengua que parlava el poble per a que foren entesos per ell, això vol dir que en el Regne de Valéncia ya és parlava alguna cosa diferent a lo que és parlava en qualsevol atre lloc.
En el Regne de Valéncia ya teníem una llengua pròpia, incipient pero pròpia, mentres que en lo que ara es diu Catalunya, no és que no hi havia llengua pròpia, sino que tampoc hi havia territori, no hi havia res... no eren res. Les Homilies d'Organyà, escrites de segur en provençal, és una mentira, una megalomania més dels pancatalanistes.