martes, 30 de octubre de 2012

MEMORIA HISTORICA.- DON SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL: LA INGRATITUD DE LOS SEPARATISTAS VASCOS Y CATALANES.



 Don Santiago Ramón y Cajal,
 gloria de la ciencia española y Premio Nobel de Medicina en 1906:

"...No soy adversario, en principio, de la concesión de privilegios regionales, pero a condición de que no rocen en lo más mínimo el sagrado principio de la Unidad Nacional..."


Palabras de Don Santiago Ramón y Cajal
(El Mundo a los Ochenta Años. Parte II». Madrid 1934)
«Deprime y entristece el ánimo, el considerar la ingratitud de los vascos, cuya gran mayoría desea separarse de la Patria común. Hasta en la noble Navarra existe un partido separatista o nacionalista, robusto y bien organizado, junto con el Tradicionalista que enarbola todavía la vieja bandera de Dios, Patria y Rey.
En la Facultad de Medicina de Barcelona, todos los profesores, menos dos, son catalanes nacionalistas; por donde se explica la emigración de catedráticos y de estudiantes, que no llega hoy, según mis informes, al tercio de los matriculados en años anteriores. Casi todos los maestros dan la enseñanza en catalán con acuerdo y consejo tácitos del consabido Patronato, empeñado en catalanizar a todo trance una institución costeada por el Estado.
A guisa de explicaciones del desvío actual de las regiones periféricas, se han imaginado varias hipótesis, algunas con ínfulas filosóficas. No nos hagamos ilusiones. La causa real carece de idealidad y es puramente económica. El movimiento desintegrador surgió en 1900, y tuvo por causa principal, aunque no exclusiva, con relación a Cataluña, la pérdida irreparable del espléndido mercado colonial. En cuanto a los vascos, proceden por imitación gregaria. Resignémonos los idealistas impenitentes a soslayar raíces raciales o incompatibilidades ideológicas profundas, para contraernos a motivos prosaicos y circunstanciales. «
¡Pobre Madrid, la supuesta aborrecida sede del imperialismo castellano! ¡Y pobre Castilla, la eterna abandonada por reyes y gobiernos! Ella, despojada primeramente de sus libertades, bajo el odioso despotismo de Carlos V, ayudado por los vascos, sufre ahora la amargura de ver cómo las provincias más vivas, mimadas y privilegiadas por el Estado, le echan en cara su centralismo avasallador.
No me explico este desafecto a España de Cataluña y Vasconia. Si recordaran la Historia y juzgaran imparcialmente a los castellanos, caerían en la cuenta de que su despego carece de fundamento moral, ni cabe explicarlo por móviles utilitarios. A este respecto, la amnesia de los vizcaitarras es algo incomprensible. Los cacareados Fueros, cuyo fundamento histórico es harto problemático, fueron ratificados por Carlos V en pago de la ayuda que le habían prestado los vizcaínos en Villalar, ¡estrangulando las libertades castellanas! ¡Cuánta ingratitud tendenciosa alberga el alma primitiva y sugestionable de los secuaces del vacuo y jactancioso Sabino Arana y del descomedido hermano que lo representa!.
La lista interminable de subvenciones generosamente otorgadas a las provincias vascas constituye algo indignante. Las cifras globales son aterradoras. Y todo para congraciarse con una raza (sic) que corresponde a la magnanimidad castellana (los despreciables «maketos») con la más negra ingratitud.
A pesar de todo lo dicho, esperamos que en las regiones favorecidas por los Estatutos, prevalezca el buen sentido, sin llegar a situaciones de violencia y desmembraciones fatales para todos. Estamos convencidos de la sensatez catalana, aunque no se nos oculte que en los pueblos envenenados sistemáticamente durante más de tres decenios por la pasión o prejuicios seculares, son difíciles las actitudes ecuánimes y serenas.
No soy adversario, en principio, de la concesión de privilegios regionales, pero a condición de que no rocen en lo más mínimo el sagrado principio de la Unidad Nacional. Sean autónomas las regiones, mas sin comprometer la Hacienda del Estado. Sufráguese el costo de los servicios cedidos, sin menoscabo de un excedente razonable para los inexcusables gastos de soberanía.
La sinceridad me obliga a confesar que este movimiento centrífugo es peligroso, más que en sí mismo, en relación con la especial psicología de los pueblos hispanos. Preciso es recordar –así lo proclama toda nuestra Historia– que somos incoherentes, indisciplinados, apasionadamente localistas, amén de tornadizos e imprevisores. El todo o nada es nuestra divisa. Nos falta el culto de la Patria Grande. Si España estuviera poblada de franceses e italianos, alemanes o británicos, mis alarmas por el futuro de España se disiparían. Porque estos pueblos sensatos saben sacrificar sus pequeñas querellas de campanario en aras de la concordia y del provecho común.
Santiago Ramón y Cajal. El Mundo a los Ochenta Años. Parte II». Madrid 1934.
Sin comentarios a éstas palabras de uno de los españoles más grandes de los siglos XIX y XX.


sábado, 27 de octubre de 2012

PALS I FLECHES CONTRA RAJOS LÁSER




Autor: Joan Benet
www.llenguavalencianasi.com

Igual qui lligga este títul podrà pensar que vaig a parlar de guerres, i casi és aixina, puix les terres que es troben entre el nort de Castelló, el sur de França, l'est d'Aragó i el mar Mediterràneu, han declarat una cruel guerra a tot lo valencià, balear, aragonés... i de moment estan guanyant totes les batalles.
Ara no vaig a entrar en que si els polítics valencians són o no són, o, han fet o no han fet, pero lo cert és que lo que ya està fet, està fet, i de moment és lo que hi ha, i lo que hi ha és que qui té els ramals de la llengua valenciana per a be o per a mal, és l'Acadèmia Valenciana d'una Llengua que no diu quina és, pero que per la seua trayectòria, dictamens i escrits de tot tipo, evidentment no és la valenciana.
Això és un fet constatable. A més, segons el punt número cinc de la llei de creació d'esta entitat, qui vullga algun favor de l'Administració Pública, ha d'acatar lo que ella diu sense dir una sola paraula, ¡Per que yo lo dic i mane! Que yo conega, no hi ha cap atre lloc en tot lo món que és done esta situació, que una entitat IMPONGA PER QUE YO LO DIC I MANE, com ha de parlar el poble que utilisa una llengua, i EL NOM D'EIXA LLENGUA. ¿Qué pensaria Galícia si ara al gallec l'impongueren nomenar-se "Bable/gallec" o Catalunya si al català l'impongueren nomenar-se, "Occità/català"?
Ni a soles la llengua anglesa, la qual parlen tanta gent en el món que casi podríem dir a hores d'ara que és una llengua d'us a nivell mundial i que si vols tindre la certea de que van a entendre't en casi qualsevol lloc del món, has de parlar anglés, té cap imposició a l'hora de parlar. Anualment les Universitats d'Oxfort i Cambridge emeten una nova versió del diccionari anglés, pero cada nova versió d'eixe diccionari no és contradiu en l'anterior, com passà en el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola en el terme "valencià" que canviaren sense motiu en els anys setanta; a més tampoc imponen cap paraula o expressió a ningú, sino que redacten el diccionari segons noves corrents idiomàtiques de la parla anglesa.
És vergonyós lo que està ocorrent en Valéncia i en la llengua valenciana, tant per part dels territoris del nordest d'Espanya, tant per Valéncia, com per tots els implicats en el tema.
I ara ve, això de, "Pals i fleches contra rajos làser". Hi ha un bon grup de persones, que intentem fer coses en pro de la llengua valenciana, que sempre hem escoltat com a valencià, en casa, en lo carrer, als pares, amics, tios, veïns... (que no es lo que ara ensenyen en les escoles valencianes), pero ho fem sense cap subvenció, sense cap ajuda de res, pagant de les nostres bojaques tot lo que s'ha de pagar, i sempre, combinant les nostres activitats en en pro de Valéncia i la llengua valenciana, en els nostres treballs i activitats habituals.
O siga, yo utilise part del meu temps lliure o llevant-s'ho a la meua família i amics, per a posar en la Xàrcia un artícul o un conte traduït a l'idioma valencià, pero la Generalitat dels territoris del nordest d'Espanya presenten per tot lo món, llibres del Sigle d'Or de les Lletres Valencianes, com a català antic.
Uns amics li lleven temps a la seua família i amics per a traduir uns programes a l'idioma valencià, mentrimentres que el Govern Valencià seguix recolzant programes com el Salt i mantenint entitats com la A.V.L.
Uns atres amics realisen conferencies per a escampar la veritat de l'idioma valencià, mentrimentres que hi ha persones i entitats que estan rebent sumes milloraries de diners per a posar llocs de cult pancatalaniste en edificis emblemàtics valencians.
Uns amics des d'associacions valencianistes estan intentant fer coses en favor de la llengua valenciana mentrimentres l'universitat de Valéncia diu que en l'àmbit universitari la multicentenària llengua valenciana és diu català i en eixa llengua estan escrits tots els llibres que utilisen i recomanen.
Els valencianistes estem tractant de fer arribar lo més llunt possible l'idioma valencià casi utilisant el boca a boca, mentrimentres que arriba una entitat, empresa, associació, per a traduir lo que siga a l'idioma valencià i a qui és dirigixen, ¿Al govern valencià? ¿A les entitats que tenen els ramals de l'idioma valencià en estos moments? I totes eixes persones i entitats, ¿A que idioma traduïxen lo que els demanen estes empreses, entitats, associacions...? ¡Després d'haver llegit fins ací, pensa-ho tu mateixa!
Els valencianistes utilisem els pals i les fleches, i les dos grans Generalitats i entitats afins utilisen els rajos i els làsers.
Si la situació social no dona un gir de 180º i li donem per sancer la volta a la tortilla... ¿Qui va a guanyar la guerra? ¡Quina pena!

LA LLENGUA VALENCIANA EN L'IGLESIA (III)




Autor: Joan Ignaci Culla

 La simbiosis entre l’Iglesia i la llengua valenciana era perfecta fins ara, com hem vist en els articuls anteriors. Multitut son els testimonis d’autors que certificaven que les seues obres estaven traduides o redactades en la llengua que parlava el nostre poble: la valenciana. Son proves incuestionables que deixen en evidencia ad aquells que s’encaboten en negar la seua existencia en uns casos, d’adulterar-la en atres, i quan no, directament suplantant-la, com es el cas de la nostra ben pagada, encara que nos traicione, Academia Valenciana de la Llengua (AVL).
 Els acolits-membres de l’AVL son els fanatics responsables d’oficialisar el catalanisme entre el poble valencià, i la traduccio del missal es un pas mes d’eixa catalanisacio, en este cas per a que es celebren les misses en catala, i no en la llengua propia, com ha segut la norma a lo llarc de la historia, a excepcio de les epoques dictatorials. En este clar eixemple de susticio d’una llengua per atra en l’Iglesia volen emular a l’arquebisbe Mayoral, quan despres de la batalla d’Almansa, va impodre per totes les parroquies el famos Item prohibitiu per a desterrar el valencià a favor del castellà.
 Estos intransigents de l’AVL volen trencar la tradicio de que tant la lliteratura com els textos religiosos s’editen en autentica llengua valenciana. En la seua falta d’escrupuls, no a soles es contenten en renegar de la seua propia llengua, sino que al sustituir-la desprecien el seu prestigi historic. De fet, el seu esplendor era tal que insignes obres escrites en atres llengües es traduien a la llengua valenciana. Este es el cas, tante voltes comentat, del mallorqui Ramon Llull, mestre en Sacra Teologia, i de obres seues com Blanquerna i el Llibre d’Oracions, que en 1521 es tenen que traduir a la llengua valenciana per ser la mes culta: ... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana ... Conve recordar ara que es preten unificar les llengües quin era el pensament en aquells temps a on no mediava una nomina per a emitir dictamens filologics promogent l’autoodi. Les traduccions de les obres de Llull les fa un catala, concretament de Rocafort de Queralt, Joan Bonlabi, qui en l’Espistola Proemial diu: Segons me preguà, ne prengués yo lo carrech conexent me affectat a la ciencia de aquell en que no·y sia docte, ni menys llimat en dita lengua com sia a mi peregrina y strangera . Entendra el llector perque no l’arreplega dins de les cites l’AVL: els desmontaria l’artificiosa, pero suculenta paraeta que baix el nom revestit “d’ Academia”, han montat els que de la mentira volen fer un modus vivendi .
 I es que, per mes que s’entesten estos nous afrancesats , cada territori tenia la seua llengua, i aixina es respetava en tots els estaments, a diferencia d’ara, com aixina es confirma en les “Actes Concili Tarraconense” de 1591 a on s’indica: … que ab auditoribus vix aut ne vix quidem intelligi possit (…) in Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur .
 I era normal que les demes llengües es tingueren que copiar de la mes docta, que no era, precisament, la que promou l’AVL (la catalana), sino la valenciana: Es el cas d’un monge de Montserrat que traduix la “Vita Christi de sant Bonaventura” en llengua catalana (Barcelona, 1522), i diu: He desliberat arromançar lo present libre (es referix al de Roiç de Corella), puix veig que fins aci, en nostra catalana lengua no es esta (sic) transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme .
 No te sentit fer llibres per a la lliturgia en una llengua que no es la propia, com preten l’AVL, com no ho era en 1591 fer-ho en una atra, com consta en la Junta d’Instruccio de la Biblioteca Nacional: En 10 de Mayo en la Junta de Instrucción de los nuevos convertidos se leyó que en el Cardenal de Toledo en la Junta de Madrid propuso en qué lengua se havia de enseñar la doctrina a los nuevos convertidos, y aunque huvo paresceres de que se havia de hacer en lengua Arábiga, y que los maestros que la huviesen de enseñar y predicar aprendiessen la que saben los nuevos convertidos: Resolvieron en conformidad que se les proponga y enseñe en lengua Castellana y Valenciana, porque comúnmente la saben y entienden todos, y que en las dos lenguas se hagan catecismos” (Bib. Nac. Ms. 10388, f.104, 10 de mayo de 1595).
 Resolvió su Md (Felipe II) que los nuevos convertidos sean enseñados en lengua castellana y valenciana y que en las dos se hiciesen catecismos” (Archivo General de Simancas. Estado, 212, 17 de mayo de 1595).
 Clama al cel (mai millor dit) este nou intent de manipulacio i suplantancio de la llengua valenciana, a traves del nou missal elaborat per l’AVL, al que tant els feligresos com les autoritats eclesiastiques tenen que rebujar.

HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (II)




Autor: Agusti Galbis 

La cerimonia per a alimentar l´egocentrisme català, burlant-se de l´Historia, començà en 1856, quan Próspero de Bofarull y Mascaró, per conte de parlar de la Monarquia de la corona d´Arago, parlà de “la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa…” (“Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragón” p.VI). En 1869 Antonio Bofarull y de Brocá, en “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana”, es el primer que nomena “…la confederación llamada Corona de Aragón…”. I aixo deu ser tan “cientific”, com quan el mateix autor, en el mateix llibre, cita “la poderosa nacionalidad catalano-aragonesa. ¿Sera que tambe es “cientific” que Catalunya i Aragó son la mateixa nacionalitat?

I a partir d´eixos destrellatats conceptes, el parlar de “Corona d´Arago”, ha deixat de ser “modern” i “cientific”, donant pas al gran descobriment de lo que mai va existir: la “Confederacio catalano-aragonesa”. La incansable repeticio de l´expressio per un considerable cor de mones, nomes es explicable, per la por a no tocar el titul de “cientific”, otorgat pels quatre de la porquereta que es creuen els amos del corral.

Menendez Pidal escrigué: “…así no extrañará ver del lado fanático un Catecismo Catalanista apoyando el citado artículo de Manresa con la afirmación histórica de que el catalán tuvo antiguamente más importancia histórica que el castellano, pues “en catalán se dirigían a las Cortes de la Confederación catalana-aragonesa (y perdone el Reino Aragonés este largo mote novísimo)”. (Vore “Antoni M. Alcover: dialectòleg, gramàtic, polemista” de Maria Pilar Perea.).

Guillermo Pérez, catedratic d´Historia Moderna, va escriure fa poc: “Decir que la Corona de Aragón fue una es un eufemismo, y además es falso…Aragón nunca se unió en confederación con nadie…La Corona de Aragón nunca fue una

Perque la realitat es, que la “Corona d´Aragó”, fon una “unió real” o monarquia composta (composite monarchy), que consistix en un aglomerat de territoris i subdits, en lleis i equilibris interns desiguals. La monarquia i les seues decisions respecte del conjunt, son l´unic element comu. Es permanent pel seu caracter succesori.

I a continuacio, anem a estudiar el per qué, parlar de “confederacio catalanoaragonesa”, es un destarifo.

Sabem, que distints territoris, en organismes propis i distints d´autogovern y en relació d´igualtat, poden confederar-se lliurement de forma transitoria, per a conseguir uns objectius determinats (normalment una politica internacional conjunta). Si els objectius inicials de la confederacio s´amplien, o deixen de ser transitoris, una confederacio d´estats pot acabar convertint-se en un “estat confederat”. Per tant, parlar de “confederacio” exigix tant una igualtat inicial entre els confederats com un dret d´abandonar-la, en relacio al concepte de transitorietat.

Si anem als inicis de la Corona d´Arago, sabem, que en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. El rei Ranimirus posà les condicions de l´acort, en el qual es llig:  “...et ego rex Ranimirus sim rex, dominus, et pater, in praephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi placuerit”. Es dir “I yo rei Ramir, siga rei, senyor i pare en el regne d´Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. (p.588 de  Memorias de la Real Academia de la historia  1.799). ¿Son estos els termens d´una unio entre iguals? No podem oblidar, les relacions que s´establirien en la baixa edat mija entre un rei i un comte. En el “Código Alfonsino” en la “Ley II, Título 1º” llegim: “E conde tanto quiere dezir como compañero que acompaña cotidianamente al emperador o al rey, faziendole servicio señalado…” ¿Era entre iguals un pacte  entre un rei i un “acompanyant de reis”? Es evident que no es donà la condicio d´igualtat entre les parts, indispensable per a poder parlar de “confederacio”. Mes que una unio, fon una absorcio, per la qual, els comtats de Ramon Berenguer, passaren a formar part del Regne d´Arago.

Si estudiem la “Corona d´Arago”, en relacio a la la transitorietat i el dret a abandonar-la que caracterisa una “Confederacio”, s´aplega al mes gran dels ridiculs. La monarquia es per definicio hereditaria i oposta a la transitorietat. Les decisions d´agregar o separar territoris de la Corona eren decisions reals, per molt que protestaren els representants dels distints territoris. I la prova de la falta de llibertat dels territoris per a “confederar-se” en qui vullgueren, abandonant la pressunta “confederacio”, es que els catalans, en distints moments historics, volgueren canviar el rei llegitim, duent-los al solc, a la força, si era necessari.

Pero, el terme “Confederacio catalanoaragonesa”, amaga mes perversions. Conduix a pensar en unicament dos comunitats: Catalunya i Aragó. ¿Que passa en els valencians? ¿No va formar part el Regne de Mallorca de la Corona d´Aragó? ¿I Napols i Sicilia? Aleguen que varen ser les comunitats fundadores. I es una atra mentira. Catalunya no va fundar res. El Regne de Valencia fon incorporat a la Corona d´Arago, prou mes pronte que el comtat d´Urgell, (1314), el d´Empuries (1325) i el de Pallars-Sobirà (1491). I en l´any 1137, el comtat de Rosello no s´havia unit al de Barcelona (1172), com tampoc no ho havia fet el de Pallars-Jussà (1192) ¿Eren Urgell, Empuries, Pallars…Catalunya? ¿Son Catalunya? I es que, lo que entrà a formar part del Regne d´Arago en 1137, no fon Catalunya, foren els comtats de Ramon Berenguer, es dir Barcelona.

Per ultim, el complex dels catalans, junt als seus aires de superioritat els fa posar-se els primers en el malnom inventat. ¿Per que “Confederacio catalano-aragonesa” i no “Confederacio arago-catalana”. Els catalans es reserven ¡com no! la preminencia. I dita preminencia es falsa, es mire com es mire. Datada en Valencia en 1353 es la “Ordinacio feta per lo molt alt e molt excellent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey dArago de la manera com los reys dArago se faran consegrar e ells mateys se coronaran”. Llegim: “On com los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça lo qual regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona…axi com veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual es cap de lur imperi” ¿Es pot explicar mes clarament la preminencia d´Arago?

Sabem que els reis, relataven els seus tituls per orde d´importancia. El rei “Pere terç”, ho fa aixina: “rey Darago, de Valencia, de Mallorca, de Sardenya et de Corcega et conte de Barchinona de Rosello et de Cerdanya” ¿A on esta Catalunya que no la veig?

Ya en 1968, Ferran Soldevila, en la p.1036 de “Història dels catalans” tirava en cara a Jaume I que “El seu gran error polític fou no haver constituït, amb les terres per ell integrades, un regne de Catalunya. Pensava que havia d´haver-ho fet, una volta subscrit el tractat de Corbeil en el rei de França. El complex historic, allo que “havia d´haver segut”, pero no fon, es lo que transtorna ad alguns catalans. En la “Memoria 2006”, de “Òmnium: Llengua, Cultura, País” (abril 2007), llegim: “Al vespre, a la seu del Memorial, es va inaugurar l´exposició ¿No es aço la mostra d´un trastorn?

Si la definicio d´“Historia” es la “Narracio i exposicio dels succeits passats i dignes de memoria”, per al catalanisme “Historia” es la “Narracio manipulada dels succeits passats, adaptant-los ad aquells que haurien d´haver passat, partint del prejuï de que Catalunya es una unitat de desti en lo universal des d´abans que catalans y Catalunya existiren”. I en eixe joc catalaniste, els valencians ni existiem ni existim. ¿Anem a consentir-ho?

DOS TESTIMONIOS DE LA LENGUA VALENCIANA




Por Juan Ferrando Badía
(Catedrático Emérito de Derecho Constitucional y Ciencia Política. Doctor Honoris Causa)

A) El primero es del gerundense, Francesc Eiximenis, que nació en 1327 y se afincó en Valencia. Es autor dela obra "Regiment de la cosa pública", tratado dedicado "als jurats de la ciutat de Valencia", que contiene treinta y dos alabanzas de exaltación de la ciudad y Reino de Valencia. La última de ellas dice: "La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch". Y en la conclusión de la "dita lletra" subraya: "poble valencià sia poble especial" (...) per privilegi especial ha propi nom e es nomena poble valencià. E per aquestes mateixes raons es digna cosa que la ciutat, qui es cap de tot aquest regne haja nom Valencia".

B) El segundo de los testimonios corresponde a Martín de Viciana, nacido de ilustre linaje en la ciudad de Burriana, en torno a 1502 y autor de las obras: "Chronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia" y de "Alabanzas de las lenguas". En el opúsculo "Alabanzas de las lenguas", dedicado "als ilustres jurats" de la ciudad de Valencia, aborda el origen y excelencias de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, de la que exalta su galanura y esplendor. De la lengua valenciana escribe que "ha probado con todo cumplimiento, que la lengua latina es muy universal por todo el mundo, y de aquella muchas otras lenguas han tomado gran número de vocablos: y que la lengua valenciana es hija y factura de la lengua latina por derecha línea y propagación".

Según Viciana, la lengua valenciana en más de tres mil vocablos es pura latina y
recoge una relación de voces que demuestran la relación directa con la lengua madre. Ejemplos:

latín, "cel", valenciano "cel", castellano "cielo";
latín "farina", valenciano "farina", cast. "harina";
latín "germana", val. "germana", cast. "hermana";
latín "regina", val. "regina", cast. "reina";
latín "os", val. "os", cast. "hueso";
latín "cepa", val. "ceba", cast. "cebolla";
latín "fames", val. "fam", cast. "hambre";
latín "fenestra", val. "finestra", cast. "ventana", etc.

Martín de Viciana elogia nuestra tierra y lengua, al recordarnos que Valencia tiene una lengua pulida,
dulce y linda: "Esta lengua formaron de lo mejor que había en la Limosina, y por lo que les faltaba recurrieron á las tres lenguas mas exelentes de todas las del mundo, según antes hemos probado. De la hebrea tomaron sac, recamar, tou, petit, sapha, de gom á gom, y muchos otros vocablos en gran número. Otrosí tomaron de la griega bastax, tapi, mostacho, assomar, golf, colp, geneca, cis, squinçar, gos, brecár, disminuir, y otros muchos en gran número. De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer, que la lengua valenciana, fuesse muy copiosa, y tuviesse propio nombre á cada cosa por rara que fuesse. Entre las otras lenguas que los valencianos desecharon y aborrescieron, fue la lengua arábiga..."

Esta mayor proximidad del valenciano a su lengua madre le llevó a manifestar a Dámaso Alonso que "la lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel". y reconocía "una mayor antigüedad de la lengua valenciana, ya que sus raíces se hallan más próximas al latín”.

Por todas estas particularidades sobre el origen, conciencia idiomática y cualidades, y haciendo nuestras las palabras del colofón de “Alabanzas de las lenguas”, antenemos, con todo derecho, que “la lengua valenciana puede pedir su justicia”.

miércoles, 24 de octubre de 2012

NO HI HA DIGNITAT EN L'ENGANY






Autor: Joan Benet Rodríguez i Manzanares
www.llenguavalencianasi.com

/ El dia 26 de novembre, dijous, dotze diaris catalans, publicaren un mateix editorial exigint del Tribunal Constitucional... demanant dignitat per a Catalunya... ficant-se a favor de l'Estatut de Catalunya que està en tela de juí si és o no constitucional... be és una editorial per a llegir-la i digerir-la molt poquet a poc.
Pero lo cert a banda de lo dit en l'editorial citat adés, és que Catalunya en això d'haver arborar sempre la bandera de ser la 'clau política' cada volta demana més i més al govern central de tots els colors, aplegant a un moment en que realment hi ha voltes en que u ya no sap si el poder i el govern emana de Madrit o de Barcelona.
Tampoc és manco cert que si Catalunya a aplegat a ser lo que hui en dia és, ha segut per la manera en que els seus dirigents, Josep Taradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, i els 128 presidents de la Generalitat de Catalunya han triat sempre la manera d'agranar per a casa tot quant han pogut sense mirar pel passe lo que passe.
També és cert que des de fa molts anys volen separar-se d'Espanya, la terra a on es troba la 'mamella de la vaca' d'a on estan chuplant des de sempre i ben saben esprémer-la fins a l'última gota, volent-la per a rebre diners, infraestructures i ajudes varies, pero quan toquem la llengua '¡Ai Sancho en l'iglésia hem topat! La llengua és una atra cosa, puix el castellà és l'assignatura a véncer i llevar de les escoles catalanes i el català la llengua a impondre en tot l'estat espanyol, sí he dit impondre, impondre a capa i espasa, en tots els llocs imaginables o inimaginables. En Balears ya la ficaren dins del seu estatut com a llengua de les illes, donant-los lo mateix que estiga ben demostrat que la llengua de les illes balears es el Balear, (mallorquí, menorquí, eivissenc...) en Valéncia gràcies a la AVL estan clavant-la en tots els estaments públics i privats, en Aragó volen impondre-la també com a llengua cooficial... I com tots sabem, les imposicions a soles les fan els dictadors en el seus governs dictatorials.Tampoc és una novetat que els mijos de comunicació vullguen pressionar als estaments jurídics, polítics o qualsevol atre.
Ara be... si Catalunya vol l'independència, deuríem de considerar la possibilitat de donar-se-la, puix encara que disponen d'embaixades en diferents països, eixes embaixades no representen a cap país real, es dir, com si yo ficara una embaixada del meu barri en França, val per a lo mateix, i si Catalunya està reconeguda i algunes persones fòra d'Espanya saben ficar-la en els mapes, és exactament per ad això, per que està en Espanya, si no fora aixina, ¡A qué sant sabrien que existix!Ademés les empreses i indústries que ara mateixa tenen la seua seu en Catalunya és perque tradicionalment ha segut una de les regions més favorides d'Espanya, pero una volta separada d'Espanya, esta ya no deuria de favorir-la més i les industries es podrien escampar per unes atres regions manco favorides tradicionalment com La Rioja, Càceres, Àvila, Huelva, Càdiz, Badajoz... ¡Che quina alegria per ad elles, puix també s'ho mereixen!
Ademés els diners del IVA de les empreses en seu en Catalunya no s'ho quedaria ella i es podria repartir entre totes les regions espanyoles, ¡que és lo que es deuria d'estar fent ya!
Ademés al separar-se i constituir un país independent, i no independent associat a Espanya que seria utilisar la llei de l'embut una atra volta, i torne a dir, una volta sent Catalunya un país independent, com no seria un país de la Unió Europea, deuríem de formalisar unes fronteres com cal i com tocaria per ad un país de fòra de la UE. La moneda que tindrien seria el Euro, una moneda de la Zona Euro a la qual tampoc pertanydrien. ¿I les empreses multinacionals, en seu en Catalunya, els seguiria interessant en un país que comença i en un futur incert? Puix hi haurien unes que sí i unes atres que no, i les que no s'anirien i ficarien les seues empreses en uns atres llocs d'Espanya o fòra d'ella, pero lo cert és que el treball baixaria en Catalunya i la seua economia es desestabilisaria, i que la mateix entraria en uns anys en els quals la misèria la fan i la pobrea seria com una Espasa de Damocles que estaria penjada dalt dels caps de tots els ciutadans que seguiren vivint eixos anys en Catalunya.Pero evidentment, Catalunya a soles és Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, i no els 'fantàstics països que s'han montat anexionant-se unilateralment (per que yo m'ho mereix) al regne de Valéncia, a Les Illes Balears, a la Franja d'Aragó o a tota Aragó, a gran part del Roselló francés, a l'Alguer d'Itàlia i no sé quants territoris més, per a que aixina puguen ser un país com cal, pero als territoris que volen anexionar-se unilateralment ¿els han preguntat si volen formar part d'eixa mentira nomenada, països catalans? (He de dir que no veig yo als francesos donant de bon grat el Roselló als catalans.)
Benvolguts catalans, yo tinc amics en eixa bella terra i sé ausades que tots els catalans no pensen com la majoria dels seus dirigents, (quina sòrt), pero no se pot demanar 'dignitat', no se pot demanar respecte per a un territori, quan eixe territori històricament no està respectant els interessos polítics, socials i culturals dels demés territoris de nació en la que estan enclavats i a soles estan manant a pastar fanc una volta i una atra qualsevol cosa que no siguen ells mateixos.
Si el restant dels mortals de tots els llocs som tan roïns que som per a la seua terra la mateixa reencarnació del mal, puix deuríem deixar que els mateixos s'ofegaren en la corda en la que mos estan ofegant a tots. La dignitat no està en un editorial redactat estudiant minuciosament el seu contingut, la dignitat es troba a lo manco, el dir la veritat, puix ara tot és demanar i fer pena per tot arreu, pero si aplegara el moment de la veritat, el de separar-se d'Espanya... ¿Es separarien?


EL VALENCIANISME EXPLICAT A TRAVÉS DE LA DIALECTICA DE HEGEL.


25 de Abril de 2008

            Autor: Desconocido.

Una de les majors aportacions de Georg Wilhelm Friedrich Hegel a l’historia de la filosofia occidental va ser el seu concepte de dialectica.
 Hegel pensava que l’evolucio de les idees i el progrés es produix a través d’un proces dialectic, es a dir, un concepte s’enfronta al seu opost i com a resultat d’este conflicte, s’alça un tercer, la sintesis.
De forma tradicional, esta dimensio del pensament hegelia s’ha analisat en termens de tesis, antitesis i sintesis.
 La sintesis supera el conflicte conciliant en un pla superior la veritat contenguda en la tesis i la antitesis. Esta sintesis es convertix en una nova tesis que genera una atra antitesis, donant lloc a una nova sintesis, conformant-se aixina el proces de desenroll intelectual o historic.
A pesar de que Hegel no va gastar mai els dits conceptes, resulten molt utils per a compendre el proces dels moviments historics.
Aplicant el raonament de Hegel a l’historia d’Europa, es comprén que en els conflictes entre els pobles i les nacions sempre s’han produit la confrontacio d’una tesis contra una antitesis fins desembocar en la societat europea actual: una sintesis que abarca les successives herencies paganes, grecorromanes i cristianes acumulades durant segles i que, dominada pel cristianisme, la monarquia i la lliure empresa, s’agrupa genericamnet baix el nom de societat occidental.

¿Com pot aplicar-se el raonament hegelia al cas del poble valencià?

La tesis podria ser una idea o un movimient historic com el nacionalisme catala i els països catalans. Tal idea i moviment politic-cultural presenta unes carencies i unes amenaces que en Valencia donen lloc a un moviment contrari: el blaverisme o antítesis, que genera una conflictividad interna en la societat valenciana.
Tesis i antitesis començaren a lluitar entre si en quan tingueren el mes minim contacte, donat que l’existencia d’una amenaçava l’existencia de l’atra, arribant al punt mes alt en lo que s’ha vengut a denominar: la Batalla de Valencia.
Les dos, tesis i antitesis, lluitaren durant un llarc periodo de temps sense que ninguna de les dos conseguira aniquilar definitivament a l’atra, i la batalla evolucionà cap un tercer tipo de societat diferent constituida per una mescla de les dos, un sistema hibrit o tercera via nomenat sintesis que ha acabat absorbint-ho tot. Es tracta d’una idea ambigua que ha acabat establint l’actual classe politica dominant valenciana que prete almalgamar tant al pancatalanisme com al valencianisme.

¿Com està actualment el valencianisme?

El valencinaisme (tant en la vertent politica com en la cultural) carix de dos dels principals factors per a fer-se realitat i impondre’s en el poble valencià: primer, carix d’un numero suficient de conjurats en capacitat (persones compromeses en la capacitat requerida) que abarquen tots els fronts de la societat valenciana, i segon, carix d’un bon pla valencianiste per a movilisar a les masses que recolcen les seues idees.
I una volta conseguides estes dos coses, l’esforç haura de continuar de manera doble, per una banda s’ha d’arribar a les masses socials valencianes per a convencer-les de les bondats del pla valencianiste, i per atra, i sobre tot, s’ha d’evitar que la gent deixe de recolzar el valencianisme per cansanci, desanim o per por.

¿Com conseguir-ho?

En l’actualitat es dispon de molts mijos, inimaginables fa mes d’un segle, per a transmetre el mensage: cine, radio, televisio, internet, libres, diaris, revistes, associacions de tota clase, sindicats, partits politics i atres organisacions socials…i tota la publicitat directa i indirecta possible en tots i cada un d’ells.
L’atomisacio i la dispersio del mon valencianiste podria pensar-se que es un inconvenient, pero en realitat no ho es. El verdader inconvenient es la dificultat per a conseguir unificar una unica estrategia i dispondre d’unes directrius que siguen acatades per tots els grups dispersos de la societat valenciana.

¿Quin pot ser el futur?

El cami a seguir deuria estar clar. Es imprescindible arrebatar de la societat valenciana l’idea de sintesis que han establit els actuals dirigents politics- una especie de tercerviisme o blaverisme i catalanisme mesclat- i convertir-lo en una nova tesis. Aço a soles es pot fer per mig de la creacio d’una nova antitesis, es dir una nova idea contraria a l’imposta actualment, lo suficientment poderosa com per a amenaçar l’hegemonia d’esta pero no tant com per a destruir-la. Despres s’haura de mantindre una segona Batalla de Valencia entre elles que dure per lo manco una decada per a que les masses d’un i atre bando, agotades, reclamen a crits “la pau” i l’enteniment novament entre la societat valenciana. Aço desembocaria en una nova sintesis, un nou model de societat valenciana i contraria al model de societat actual establida.
El proces sera llarc i complexe, perque no existix actualment res paregut a la nova antitesis que fa falta per a canviar el model de societat valenciana actualmenet establida.
Com dia Hegel:”el conflicte provoca el canvi i el conflicte planificat provocarà el canvi planificat

QUIMERA O PRETENSION REAL



Autor: José Vicente Gómez Bayarri 
 Extraído de Internet

 Son conocidas las ayudas económicas que reciben algunas asociaciones culturales valencianas de instituciones oficiales catalanas. Su aportación no es desinteresada.
 El debate en torno a los orígenes y evolución del valenciano comporta relevantes implicaciones sociolingüísticas, históricas y políticas. El doctor Vicente Ramos, académico de la Real Academia de Cultura Valenciana, señaló que la postura lingüística encubre otra más trascendente, de naturaleza geográfica-política, ya que, sofisticadamente, una vez admitida la “tesis absorcionista” de la lengua valenciana por la catalana y la generalización de este gentilicio, se intentará proceder a la integración cultural y territorial de nuestro histórico Reino en la entelequia de los denominados “países catalanes” o “la gran Cataluña”. Consecuentemente, resulta que lo que aparentemente es una controversia filológica, sustancialmente lo que se pretende es materializar una vieja aspiración política, de cuño imperialista, por vía pseudocultural. De esta forma no sólo se pretende acabar con la lengua y cultura valenciana sino también con el particular proceso histórico del reino de Valencia, actual Comunitat Valenciana.
 Ya en 1962, intelectuales nativos y foráneos, prebostes del catalanismo, apercibidos de la dificultad que encerraban sus propósitos, con mucha diplomacia, proyectan el plan estratégico de actuación “[...] aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die”. Consideraban que todavía no estaba abonado el terreno para proceder a alcanzar su objetivo y debían trabajar en la idea de “preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible”. Piden prudencia a sus correligionarios y justifican esta manera de actuar al señalar que “en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula ‘Catalunya’. Hauríem de fer majors esforços per reservar-li en el futur aquesta amplitut integral”. Manifestaciones explícitas que ponen, bien claro, los métodos de actuación y el objetivo final.
 La praxis de su actuación está encaminada a que se haga realidad la idea de que “un dia siga suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic i agregar-hi una precissió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti [...]. No som pocs els catalans que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia”.
 Tales declaraciones evidencian que no es una cuestión nominalista o simple “qüestió de noms”, sino el intento de lograr una ambicionada e inédita realidad geopolítica que satisfaga ansias expansionistas. Sin subterfugios, y de manera clara, se han marcado la línea de actuación y la intención última que no es otra que la absorción y subyugación de los valencianos, en aras de la creación de los anticonstitucionales “países catalanes”, con el pretexto de nuestra liberación centralista de Madrid para caer en la de Barcelona.
 En este proceso programado, la primera fase, ya en desarrollo, se limita a perturbar y confundir al pueblo en orden al uso y nombre de su seña social de identidad más entrañable: la lengua autóctona valenciana.
 La táctica solapada está dando sus frutos, como ya subrayaría el ensayista Joan Fuster: “No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes [...] l’expressió ‘llengua catalana’ hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar”.
 La incredulidad y el pseudopatriotismo valenciano pueden contribuir a que se haga realidad el proyecto. Hay momentos y decisiones determinantes en la intrahistoria de un pueblo. Para muchos valencianos la cuestión lingüística no es un tema banal y consideramos que no es un tema exclusivista de doctrina filológica. Partimos de la premisa de que la lengua es patrimonio de todos y funciona por y para los hablantes. El lingüista y politólogo Noam Chomsky afirma que ‘‘no sean los lingüistas ni los políticos los que decidan qué es lo que tienen que hablar los ciudadanos, sino que, en todo caso, se limiten a recoger la realidad lingüística de cada sociedad”.
 La conciencia idiomática de una lengua y consecuentemente su nombre no deben ser impuestos. El pueblo es quien la crea y quien la bautiza. De ahí, que resulta contraproducente denominar a la lengua valenciana de manera diferente a como la llama el pueblo, sus usuarios, y que ya en la Baja Edad Media fue elevada a la categoría literaria. Gracias a la reacción valenciana la aspiración catalanista está invernando.

VULLC SER LLIURE




Chimo Lanuza     
20 de setembre del 2004

Despres de tants anys reclamant i reivindicant la llibertat d’expressio, de manifestacio, d’eleccio, de pensament, de sentiment...; la llibertat de creacio, la de participacio, la d’integracio, la de decisio...; la llibertat de ser i d’estar, la de conviure, la de viure i viure’m, la de moure’m... Despres de tants anys de reivindicar la llibertat, observe en tristea que no soc –no som- lliure –no som lliures-.

Perque, certament, no som lliures d’expressar-nos obertament. Aixina, els valencianistes, segons com, quan, a on i en qui, nos veem obligats moltes voltes a “suavisar” (ocultar, reprimir) la nostra condicio de valencianistes. No es politicament correcte.

No som lliures, per tant, de manifestar-nos clarament valencianistes –cosa que no passa en els catalanistes, no saben la sort que tenen-. Els valencianistes no podem elegir lliurement les nostres llectures –estan perseguides, ocultades, minimisades-. Tot aço nos impedix integrar-nos, participar obertament en la societat i, per tant, no podem viure ni conviure pacificament com a valencians en Valencia. En conseqüencia, no podem ser valencians en llibertat. Perque l’unic “isme” natural per als naturals de Valencia hauria de ser el de “valencianisme”. Puix no, no es aixina. En termens generals, els valencians son qualsevol cosa: catalanistes, espanyolistes, barcelonistes, madridistes... del Valencia CF... pero no valencianistes.

A uns atres nivells. Per ser valencianistes, els valencianistes tenim menys oportunitats que els catalanistes, els espanyolistes o, simplement, els que no son res. Aixina, en Valencia, si eres catalaniste, espanyoliste, minusvalit, d’alguna minoria etnica, d’una ONG; si eres un desvergonyit, un lladre o un assessi; si eres qualsevol o si simplement no eres res, ya eres mes que si eres valencianiste, tens una serie de “privilegis” que el valencianiste no els te.

¿Aço te trellat? No vullc que el valencianiste siga mes que ningu –aixo es mes propi de catalanistes i/o espanyolistes-.

A soles vullc ser com tots, com qualsevol; o, per lo manco, tindre les mateixes oportunitats i els mateixos drets.

Vaig a posar-ho mes dificil encara. Si vullc casar-me, dificultats; si vullc separar-me o divorciar-me, mes dificultats encara; si vullc abortar, dificultats; si reclame la dignitat de l’eutanasia, a fotre’s; si vullc adoptar un chiquet, problemes, temps i diners; si no vullc que l’iglesia catolica i determinada elit interferixquen en la meua vida privada, apanyat estic; si vullc anar a ajudar a llocs a on puc fer falta, problemes (està monopolisat); si vullc casar-me en un/una del mateix sexe que yo, problemes; si, simplement, no vullc casar-me en el sentit estricte de la paraula, problemes; si vullc banyar-me nuet en la plaja, problemes; si vullc fer-me un porro, problemes; si vullc vore per televisio pelicules porno, les he de pagar (vore com maten a uns bous es gratuit... i, damunt, considerat com un espectacul festiu); si vullc una cadena que emitixca en una llengua que no siga el castella, o he de tragar-me el catala o he d’acudir al satelit per a agarrar emisores en italia, frances, angles...; si no vullc que li ensenyen catala als meus fills, problemes; si no vullc que em governen assessins i/o etnicides, problemes; si no vullc que ideologisen als meus fills en l’escola, problemes; si no vullc que els rics –o uns quants- vixquen a costa meua, problemes; si vullc treballar en dignitat, problemes; si vullc compartir el meu mon i el meu espai en els immigrants, problemes; si vullc que els imposts que paguem tots els ciutadans revertixquen en beneficis per a la societat –i no en proyectes faraonics per a benefici del politic de tanda-, problemes...

Son massa problemes per a poder afirmar que soc lliure. I yo vullc ser lliure.

EL ´ESQUELET` DE ORTÍ




Ricardo García Moya
Diario de Valencia 27 de mayo de 2001

Hace años, los restos del Pala­cio Real de Valencia se asoma­ron desafiantes al romper su letargo las excavadoras mu­nicipales. La entonces alcaldesa Ródenas, sin dudarlo, ordenó sepultar en asfalto aquellos si­llares que señalaban la realidad histórica de un Reino frente al invento fascista de “Principat, país i illes”. El recinto áulico, antes de su demolición, había sufrido un lento deterioro cuan­do la nobleza amiga de certáme­nes y comedias barrocas fue sustituida por rudos espadones que robaron hasta los cortina­jes. Un documento, fechado en Aranjuez el 30 de enero de 1806, decía: “el Alcayde del Real de Valencia se queja de que el Capitán General, que habite en el mismo Palacio, se ha apo­derado de las llaves de un quar­to que no le pertenece, para meter en él las algarrobas”.
Siglo y medio antes, por las magníficas estancias deambula­ba un catalán que despreciaba la lengua valenciana, al consi­derarla inferior a la castellana. Sombra del virrey de Valencia, el poeta Francisco de la Torre Tortosa, 1625), fue el cerebro de actividades literarias cortesa­nas donde la lengua castellana (que él siempre utilizó), era en­salzada en detrimento de la reg­nícola. Solapada, o abiertamen­te, los de su círculo literario de. jaban caer frases que herían el idioma valenciano y acompleja­ban a sus usuarios (táctica usa­da por los colaboracionistas ca­talaneros). Francisco de la To­rre vivió algún tiempo en Madrid, ciudad donde ejercía las funciones de cronista mayor de España el aragonés Joseph Pe­llicer. Ambos reconocían la sin­gularidad del idioma valencia­no, pero por su posición de ase­sores culturales de la nobleza castellanera, marcaban distan­cias respecto al mismo. Así, cuando Pellizer ayuda a redac­tar la genealogía de los Scals, dice: “Y no es de maravillar, cuando es tal la inopia de la len­gua valenciana, aunque hay quien dice lo contrario” (Decur­sión militar. Valencia 1681, f.3)
Al analizar el testamento de Paulo de Scals, fechado en Co­centaina el 24 de abril de 1349, declara: “No se vierten en cas­tellano, porque parece se en­tienden las cláusulas valen­cianas” (p.2l); y tenían razón, pese a estar en valenciano me­dieval. En el documento figura­ba un apellido conflictivo: “Por­ten los senyals o Armes de los Lories, ab la Scala dels Scals” (ib.). El plural valenciano Lío­ries equivalía al catalán Llúrias. Sin abandonar el Palacio Real de Valencia, donde lucían su ingenio los amigos de Francisco de la Torre, en 1658 se organizó una academia poética patroci­nada por el virrey, publicándose las obras en “Sol de academias” (Valencia, 1659), con la intro­ducción en castellano del cata­lán Francisco de la Torre.
La influencia de este último se advierte en el examen o crítica jocosa de composiciones y autores, especialmente en el fingido diálogo con Marco An­tonio Ortí, “Secretario de los tres braços del Reyno... porque como el Reyno es siempre niño o menor, por esso anda en bra­ços” (p.58). La ironía no oculta­ba el clima de forcejeo lingüísti­co entre la nobleza amiga del catalán Francisco de la Torre (cercanos al virrey y defensores del castellano), y los partidarios la lengua valenciana (círculo cercano a la Generalitat, acau­dillado por Ortí). Así, cuando se le pregunta a Ortí: “...lo hará VM. en valenciano o castella­no?”, el caballero de Nules res­ponde: “En valenciano, que es mi lengua materna y yo no sé hablar en otra”(p.58). Acorde con su ideario lingüístico, Ortí introducía conscientemente las novedades léxicas y morfológi­cas del valenciano moderno.
En “Sol de Academias” parti­cipó con un romance de tema amoroso: “Mandó una dama a su galán que se disciplinara, y él encomendó a un criado suyo es­ta penitencia, que conduxo a la gloria de oírse un romance en lengua valenciana”. En los ver­sos de Ortí hallamos un valen­ciano que unía enclíticos e infi­nitivos: “pera poder disculpar-lo”, “yo no he pogut persuadir­me”; con diminutivos y la tradi­cional africada sorda valenciana en voces emblemáticas: “car­chofetes” (p.32). Como los clási­cos, escribía sanc y llarc (“es un home llarc y sec”), con termina­ción velar sorda, distinta a la sonora catalana de “sang” y “llarg”. Empleaba demostrati­vos valencianos “esta part”; y formas verbales modernas “lo que si conseguixen”.
Aparte de singularidades co­nocidas, la lengua valenciana de Ortí enriquece su léxico con neologismos como “esquelet”, “traurela de un esquelet” (p.33), que en lengua catalana aparecería -según Corominas-, siglos después, en 1868 y con la forma castellana “esqueleto” (DCELLC). En la breve poesía de Ortí hay más materia lexico­gráfica, como la documentación de “atarantat” (“atarantat y suspens”), italianismo de la len­gua valenciana que la inmer­sión sustituye por el catalán “esmaperdut”. También está presente el verbo valenciano “saborechar” (“mes dolços que coents saborechará”). En valen­ciano tenemos la riqueza de las variables saborejar y sabore­char, esta última del valenciano fuerte o apichat que era el pre­ferido del caballero de Nules. La inmersión catalana de la Ge­neralitat de San Zaplana prohi­be ambas, e impone el “assabo­rir” ordenado por el Institut d´Estudis Catalans.
En 1658, el orgulloso Ortí es­cribía: “deixant agotats los pous/ ab casoles y llibrells” (p.33), y se asombraría de que a los alumnos valencianos del 2001 se les pro­hibiera el adjetivo agotat, obli­gándoles a usar los catalanes es­gotat o exhaurit. El caballero de Nules, que era de estatura gi­gantesca, se enfrentaría a estos políticos que le prohibirían, por ejemplo, los adjetivos abultat y caudalós, “en lo abultat, y lo píe”, “de sanc un caudalós riu” (p.33). Mayor desconcierto le causaría la bárbara aplicación de las preposiciones. Para expresar el lugar, Ortí escribía: “en les escoles”, y la inmersión taranco­niana de Canal 9 y sus cómplices impone “a les escoles”. Así podríamos seguir, pero es inútil, pues el rodillo inmersor pagado con nuestros impuestos nos seguirá aplastando a los blandos valencianos. En las ikastolas del Reino -centros de ESO- los alumnos defecan en las aulas (y no es broma), fuman porros por los pasillos (y no es broma), escupen a los profesores (y no es broma); pero hay algo que fun­ciona con disciplina teutónica y multimillonario presupuesto: la implantación del catalanismo.

jueves, 18 de octubre de 2012

......Y ES QUE NO TIENEN REMEDIO


SIN COMENTARIOS........ JA, JA, JA, JA,,,,,,,



miércoles, 17 de octubre de 2012

VALENCIANISME: REGIONALISME O NACIONALISME. UNA APROXIMACIO ALS CONCEPTES I AD ALGUNS TEORICS DEL VALENCIANISME. (I)



Per Juli Moreno Moreno
Extraigut d’Internet
Valencianisme: regionalisme o nacionalisme. Una aproximacio als conceptes i ad alguns teorics del valencianisme.
I Introduccio:
En esta breu intromissio conceptual es te l´intencio d´expondre aquelles idees que poden preocupar en relacio a conceptes que, be han estat poc definits o be han acabat diluint-se entre la fraseologia i la verborrea facil, quan no han segut sigilosament buidats del seu estricte significat. No es te la pretensio d´expondre la rao sobre termens i concepcions tan complexes, perque a la fi sería una rao, pero encara que res està mes llunt de voler acotar la seua vera significacio ni de marcar fronteres exclusivistes, tampoc es pot consentir que el confusionisme siga la guia de qui s´arrima per primera vegada a uns conceptes que es consideren sinomims de compromis, de dedicacio i, perque no, d´entrega. Al cap i a la fi ser o considerar-se valencianiste, regionaliste o nacionaliste valencià, son en definitiva una senya, una manera d´afrontar la vida i sobre tot una militancia que obliga a una practica, la de fer compatible els diferents ordens de la vida en el conreu de la cultura i de l´idiosincrasia valencianes.
Des del mes estricte purisme podem trobar que el concepte fonamental s´arreplega de la següent manera en els diccionaris que se citen:
Diccionario de la RAE:
-     "Valencianismo:      1. Locución, giro o modo de hablar propio de los valencianos.                                     
2. Amor o apoyo a las cosas características o típicas de Valencia."
-     "Valencianista":     No dona entrada.
Diccionario de Uso del Español. María Moliner. Ed. Gredos, 1997:
-     "Valencianismo:      Expresión de la lengua valenciana usada en otras regiones." Es l´unica accepcio que arreplega i no dona entrada al terme valencianiste/a.
-     "Valencianista":      No dona entrada.
Diccionari Català-Valencià-Balear (Diccionari Alcover):
-     Valencianisme:      "1. Mot, locució o altra forma d´expressió pr=pia dels valencians o del llenguatge valencià".                                 
 "2. Amor i conreu de les coses valencianes, sobretot en l´aspecte cultural o politic".
-     Valencianista:      Pertanyent o relatiu al valencianisme, seguidor del valencianisme.
Estos termens no s´inclouen dins el Diccionario Valenciano-Castellano de J. Escrig i Martínez i Constantí Llombart, Valencia, 1887.
La Enciclopedia de la Región Valenciana, en el seu volum 12 arreplega lo següent:
- Valencianisme. "En un sentido amplio, viene a designar la fidelidad a las raíces socio-culturales valencianas a partir de la decadencia de la cultura autóctona en el siglo XVI y de la desaparición de la estructura institucional del país en el XVIII. En un sentido estricto, con el término valencianisme se quiere designar una aspiración de recuperar la autonomía política. El valencianisme, entendido en este último sentido, comporta unas reivindicaciones lingüístico-culturales que lo completen y enmarquen. El valencianismo político tiene como punto de partida las postrimerías del siglo XIX y los principios del XX. (…) Pag. 137.
Lo mateix nos cal fer dels atres dos conceptes que nos proponem analisar, sobre tot per confrontar els seus respectius significats i lo que en sí mateix poden comportar en eixe compromis que veem en el terme "valencianisme", veu en la qual se designaria un fort compromis cap a les manifestacions valencianes. Abans, no escapa a la nostra curiositat en fer un breu analisis de les definicions arreplegades en el diccionari Català-Valencià-Balear, la direccio del qual inicià Mossen Alcover. Resulta, com a minim curios, que la diferenciacio en la seua significacio llingüistica, en el cas del valencianisme llingüistic, no es tracta mes que d´una paraula o terme valencià, que es expressio propia dels valencians o del seu llenguage (reparem en que no diu llengua). Mentres, per al terme catalanisme, aplicat en el mateix sentit es tracta de la paraula o del terme llingüístic introduit en una atra llengua. Tambe es obvia la diferencia en el sentit socio-cultural i politic. De la devocio cap a l´esperit i els interessos de Catalunya, es passa a un amor i conreu de les coses valencianes, en el cas del valencianisme.