jueves, 27 de septiembre de 2012

EL `EMPAR´ QUE JAMÁS EXISTIÓ




Ricardo García Moya
Diario de Valencia 9 de Junio de 2002

Los barbarismos catalanes, con total apoyo de la Genera­lidad, invaden nuestro espacio vital. Si la falla Na Jordana escribe, por ajemplo, “gegant, perruqueria i pescateria” en lugar de las valencianas “ja­gant, peluqueria y peixcateria”, obtendrá aplausos del poder y titulares del diario catalán “Levante”. Aunque no es lo mismo, esto viene a cuento por un anuncio a toda página y color del madrileño “El Mundo” (Ed. Alicante, 12-5-02), publicitando el “Forn Desem­parats” (sic) del Mercado Cen­tral y de la calle Guillem So­rolla de Valencia. Sería digno de Sherlock Holmes descubrir qué pretenden al publicitar en catalán el pan que aquí, en Ali­cante, se vende con la misma calidad y precio. Lo de “Desem­parats” no es el nombre antiguo del establecimiento, pues en tal calle vivían familiares míos, y jamás hubo un horno normalitzat (que sus razones tendrá); pero no encaja que se anuncie en Alicante y repita en las pocas palabras del enorme anuncio las voces “Desempa­rats, Empars, Emparigües”, en lugar de las valencianas De­samparats, Amparito, Amparo (podría aceptarse Ampar), Am­parigües, Amparín, etc. No creo que la gente vaya de Alicante a Valencia para adquirir pan en tal horno, pero el anuncio ha logrado que algunos alicantinos piensen que en Valencia se usan tales palabras. Por cierto, jamás se bautizó a ninguna “Empar” hasta la contamina­ción posterior a 1940, con el franquismo fusteriano y meapi­las.
Lo que es innegable es que existió un arcaísmo “emparar” en los romances hispánicos, y basta leer al riojano Berceo o el castellanísimo Cantar del Cid para comprobarlo: “abremos grand empara” (Cod. Cid, h. 1207, v. 450). Es decir, que mientras Berceo y el juglar de Medinaceli usaban “emparar” en castellano, en los cartularios romances del monasterio de Poblet aparece “amparandi... honorem” (año 1194), y en tex­tos del latín arromanzado del pallarés, “amparet Bernardum de Torenna” (año 1170). Esta dualidad morfológica, en el idioma valenciano, acabó con el triunfo de “amparar” por la tendencia a la abertura inicial átona. De ahí lo raro que el “Forn Desemparats”, al felicitar a “les Empars” en lugar de “les Amparos”, olvide que tal nombre jamás existió en la onomástica valenciana, como reconoce hasta el pícaro Co­rominas “la variante empar es artificial, mera corrección pu­rista en una palabra poco arrai­gada” (DECLLC, Ed. La Caixa, Barcelona, 1995). Como es pí­caro, añade que “parece que en Valencia tiene más extensión y no sé si más espontaneidad” (íd.) ¡Qué pillo es el menda! Di­ce que no sabe si tiene más es­pontaneidad en Valencia, cuan­do la documentación más an­tigua que ha encontrado es un texto en catalán fusteriano de 1960, año en que hasta “Lo Rat Penat” sardaneaba al usar lo del amb y el desenvolupar, al tener como modelo idiomático la Revista Valenciana de Filología catalana (similar a la AVL), controlada por Joan Fus­ter, Gulsoy, Sanchis Guarner, Martí de Riquer, Dolç, Bohigas y toda la fusilería del IEC.
Los valencianos tenemos documenteción que demuestra que la adopción definitiva de “amparar, amparo y desampa­rats” no fue imposición del GAV o UV: “desamparada” (Vilano­va, Arnau: Obres, XI. 75, h. 1290); “desampararia tot” (Crónica de Pere IV, abans del 1387); “ampares” (DCVB, doc. any 1392); “amparar... no obs­tant l’ampara” (Roig: Espill, 1460); “deIs desamparats, aju­dador dels malalts” (Martorell:
Ag. II, 170, 1490); “desampara­ren la artilleria” (Breu relació de la Germania, 1519); “me de­sampares” (Montanyes, Jaume: Espifl de ben viure, 1559); “eres del christiá amparo” (Timo­neda: Misteri de la Iglesia, 1575); “confraría dels desam­parats” (Porcar; J.: Ms. Coses, 1615); “troben en vos lo am­paro... desamparat” (Mateu y Sanz, A la Verge de la Sapiencia. Bib. Nac. Madrid, Ms. 3746, 1642); “unich amparo en tots los perills” (Archiu Mun. Oriola, Leg. 984, Generalitat, 1649); “lo patrocini y amparo” (Orti, M. A.: Segón Cent. Can. S. Vicent, 1656); “desamparats (Inv. Sta. María de Castelló, 1674); “que em ampare ans (Cucarella: Luces de aurora, 1665); “desamparats” (Ros, Carlos: Tratat, 1736); “la mort me ampare... morirse desampa­rat” (Escoriguela. Stabat Mater, 1799); “busca qui t´ampa­re” (Balader: El pare alcalde, 1871); “sinse amparo es queda hui” (Escalante: El agüelo Cuc. 1877); “mos ampara” (Sánsano: Una sublevació en Jauja, Elig 1896); “desamparadament” (Escrig: Dicc.1887); “Mare de Deu dels Desamparats” (Ga­dea: Tipos, 1908; “perque l‘am­para” (Alberola: Terres secanes, 1924) “amparar, desampa­rar” (Dicc. RACV 1997). La AVL, igual que alguno hornos, desprecia a los autores citados y fomenta el arcaísmo “emparar” que impone Cataluña.
Hablando del pan, Coromi­nas condena “el recentíssim pa­naderia”(DECLLC), olvidando que más “recentíssim” es el ar­tificial nombre propio “Empar” (a. 1960) o la “nissaga” (h. 1800); no obstante, los catala­neros pierden el culo bautizando a sus hijas con este engendro para fortalecer la “nissaga” inmersora (en idioma valencia­no clásico existe “ginea”, equi­valente a estirpe). La voz “panaderia” era patrimonial antes de Almansa, “arrendadors de la panadenia” (Llibre Est. Peñís­cola, any l698), así que no era tan reciente este sustantivo que enlaza con el valenciano “panader” (DCVB). Como ven, nos tienden trampas los que viven del catalanismo, que son miles y miles.
La academia de Ascensión apoya todas las guarrerías idio­máticas del IEC, aunque son tan chapuzas los acuerdos de la AVL que parecen dictados por los Morancos. Así, el solemne “Acord de la AVL” (20/5/02) está lleno de barbaridades que sólo pueden cometerse aposta y para hacer reír. En el documen­to patinan, por ejemplo, al afirmar que el sustantivo “gasto” no está documentada “en texts dels segles XIII al XVI”. Ahora comprendo que quisieran un asesor idiomático estos virtu­osos de la lengua y hacer el ridí­culo, pues el inexistente “gas­to” está presente desde el siglo XIII al XVI, sea como el moza­rabismo “guastar”, usado por San Vicent (h. 1408), Roig (a. 1460), y Martorell (a. 1490); o en la forma reducida “gastar”, preferida por Eiximenis: “gasten e porten a destrucció” (a. 1387). Como es sabido, el hu­manista catalán escribía en nuestro idioma, pese a recono­cer humildemente “el seu po­bre entendre en llengua valen­ciana”; aunque más paupérri­mo es el de los miembros de la AVL. Eso le pasa a Ascensión por no haber consultado a cualquier miembro de la Real Academia de Cultura Valencia­na, que le habría sugerido sin cobrarle nada que leyera, por ejemplo, el popular Thesaurum de 1575 (de veritat, Ascensió, que l’any 1575 es del siglo XVI), donde Pou escribe: “lo gasto… fer grans gastos... cosa dels gas­tos... Ilibre memorial, en que se escriu lo gasto del dia... cuc que es fa en los seps y los gasta...” (Thes. Valencia 1575). Mentres tingam entre mosatros estos mespantofles cegos cronolexics, arrancant rails y enredrant desde el chiquets als yayos ¿cóm no eixirán a toneIlaes “Empars” y panaderies de de­samparats “desemparats”?

SIEMPRE HACIENDO EL RIDICULO

Valenciashui



EL CASTELLA DIALECTE DEL CATALA



Autor: Desconegut

Navegant per Internet, te pots trobar coses de tot tipo, com açò de que el castellà és un dialecte del català.
De segur que en la llengua que Deu es dirigí a Adam i Eva, també fon el català... i si no al temps, ya se les ocorrerà esta badoqueria algun dia.
Tornem a lo nostre. Hi ha un grup de persones alemanes que afirmen que el castellà és un dialecte del català, i per a allò es basen, segons ells clar, en uns texts que han trobat en la biblioteca d'El Vaticà.
Primer de tot anem a mostrar lo que diuen esta gent.
---
El castellà, dialecte del català
L'estudi "Der Ursprung des Spanischen" realisat pel Romanistische Abteilung de l'universitat de Friburgo diu demostrar que l'orige de la llengua castellana és el català.
El grup de llingüistes i historiadors alemans descobriren en la Biblioteca Vaticana una serie de texts de mijans del sigle IX dC, a on escrivans de la cort de Ramon IV discutien la fort influència que estava eixercint el català sobre el castellà "les gents de la Castella usen ja nosos vocablas", "la gent de Castella ya usa les nostres paraules" es pot llegir en el text d'u dels dos escrivans. A mitat del sigle IX l'influència catalana sobre la resta de la península creixqué de forma molt notòria.. La gran influència econòmica i social que els catalans eixerciren tingué que deixar calcigada.
"La preponderància de la cultura catalana, i el seu major grau de desenroll supongué en les zones de contacte i superposició un fenomen s'assimilació del traços culturals" declarava Mark Vlamynck, historiador del Romanistische Abteilung.
Est estudi s'acabà en giner del 2003, està sent molt poc publicitat per les grans pressions polítiques que genera, distribuïxquen-lo per la Ret
Es pot trobar documentació referent a dit tema en:
---
I nosatres, com està clar, anem a difondre-lo, pero pensant en lo que anem a dir, o siga, hem anat al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, que de moment és l'ent normatiu de l'espanyol o castellà, un ent que deuria de ser sério, pero nos hem trobat en açò.
Hem buscat primer de tot el terme, català, i nos hem trobat en açò.
2.- Pertanyent o relatiu ad este antic principat, hui comunitat autònoma d'Espanya.
[Esta accepció no té res que vore en el tema, pero la he afegit perque Catalunya mai ha sigut un principat, puix mai ha tingut un príncip. Comencem en mentires]
3.- Llengua romanç vernàcula que es parla en Catalunya i en uns atres dominis de l'antiga Corona d'Aragó.
[¿I en uns atres dominis de la Corona d'Aragó? Més mentires]
Per a eixir de dubte en respecte al terme, 'Vernàcula', busquem també en el diccionari de la RAE (Real Acadèmia Espanyola), ¿Qué vol dir 'vernàcul'? I trobem açò.
Vernàcul.- Dit especialment de l'idioma o llengua: Domèstic, natiu de la nostra casa o país.
Després, busquem castellà i nos trobem en açò.
4.- Llengua espanyola, especialment quan es vol introduir una distinció en respecte a unes atres llengües parlades també com a pròpies en Espanya.
5.- Dialecte romànic naixcut en Castella la Vella, del que tingué el seu orige la llengua espanyola.
Dialecte. No és llengua vernàcula com el català. A més, no hem de perdre de vista que en el punt 4 diu la definició de, llengua espanyola, que s'utilisa més que res per a distinguir-la d'unes atres 'llengües pròpies' d'Espanya. O siga ,que és un dialecte del qual a soles eixí una definició de distinció.
6.- Varietat de la llengua espanyola parlada modernament en Castella la Vella.
O siga. Castellà i Espanyol són sinònims, o aixina es desprén de la primera frase del punt 4 de la definició de castellà, pero segons el mateix diccionari de la RAE, després pareix que són térmens diferents.
El castellà és una varietat de la llengua espanyola, i llengua espanyola és a soles un terme de distinció en respecte a unes atres llengües parlades en Espanya.
És a dir, una llengua que en l'actualitat és una de les tres llengües més parlades en el món sancer, segons la RAE, a soles es parla en Castella la Vella, sabent que el terme, llengua castellana, és distint (distinció) del terme, llengua valenciana, o llengua balear, per eixemple. ¡Molt bona faena la de la RAE posant definicions!
Pero arribant ací, hem volgut saber lo que diu la RAE d'uns atres térmens, com a, gallec.
7.- Llengua dels gallecs.
Sense mes històries. El gallec és llengua. Cosa que no diuen aixina de clar del castellà.
També busquem, vasc, i nos derivaren a euskara, dient de l'euskara açò.
1.- Pertanyent o relatiu a la llengua vasca.
2.- Llengua parlada pels naturals del País Vasc espanyol i francés i de la Comunitat Navarra.
[També, sense més històries, L'esukara (Vasc) és llengua. I prou.]
Després per a arrematar el tema, busquem, balear, una de les llengües romances més antigues, i d'ella diu la RAE
5.- Varietat de la llengua catalana que es parla en les Illes Balears.
[Més mentires, i ells ho saben. ¡Quina vergonya d'acadèmia!]
I també busquem, valencià
5.- Varietat del català, que s'utilisa en gran part de l'antic regne de Valéncia i es sent allí comunament com a llengua pròpia.
[O siga, el valencià, la primera llengua romanç que tingué un sigle d'Or de les seues Lletres en lo sigle XV, es el dialecte d'una llengua que fon inventada a mitat del sigle XX. Sense comentaris.]
De tot lo expost, qualsevol persona, pot entendre que el català es la llengua mare de totes les llengües i que hi ha algunes formes de parlar com el castellà, que volen eixir de la seua foscor, sent totes les demés llengües, formes dialectals de la mare catalana.
¡¡¡¡ MARE MEUA QUIN PAÍS D'INCULTS !!!!
De segur que hi ha moltes persones, de dins i fora de la RAE que han llegit poc, o que tenen poca capacitat per a raonar i per a vore per elles mateixos la veritat.
Espere que algun dia nos torne la cordura a tots, i el català tornarà a ser lo que mai ha deixat de ser, una grossera derivació de la parla barcelonina que no para de furtar paraules de llengües consagrades i dolces com a la Llengua Valenciana.

ELS MILLONS DE CATALUNYA PER ALS CATALANISTES VALENCIANS



Autor: Valencia d'Elig

Eliseu Climent i els Repetidors de la TV3 en Valencia es fiquen fins al cul de €€€

Vos envie escanejat un recent i molt interesant reportage de la Revista Epoca (nº 1079, 9-15 diciembre 2005, pagines 24-29) sobre les subvencions que dona la Generalitat Catalana (el tripartit) a totes les entitats catalanistes, entre elles als pancatalanistes en Valencia.

Interessantissim la pagina en les que ixen totes les entitats i les cantitats. Voreu les millonaries subvencions (21 millons de ptes nomes per a enguany) a Accio Cultural del Pais Valencià (ACPV) www.acpv.net per als seus Casals Jaume I que asolen de propaganda catalana tota Valencia, Arago, etc. Tambe voreu ahi com els donen bons dinerets a la revista "El Temps" per a poder mantindre-la, ya que en Valencia no la compra ni Deu, en perdo. O com a la curiosissima Fundacio Francesc Eiximenis li donen enguany 10 millons de les antigues pesetes per a continuar expandint la senyal de la TV3-TVC en tota Valencia. Tot molt altruiste.

La paraeta de Pere Fuset (BLOC) al descobert

Pero el reportage nos fa revelacio molt interesant, la "Associacio Civica Tirant lo Blanc" www.tirant.org 100% afi al BLOC, que opera en teoria en l´Universitat de Valencia, reb enguany una fotraca d´euros (casi 4 millons de ptes) per a en teoria promocionar l´etiquetat en catala en Valencia, segons diu la subvencio. Pero resulta que l´Associacio Tirant lo Blanc està liderada per Pere Fuset, a la seua volta propietari del portal Valencianisme.com www.valencianisme.com i Diari Parlem www.diariparlem.com i atres "iniciatives" d´igual ideari catalaniste. ¿Un sucos "pagament" al Sr. Fuset del BLOC pels servicis prestats? ¿O es per a pagar-li el gastos dels seu entramat de portals i campanyes pancatalanistes en Valencia?.

Pere Fuset tambe es un destacat lider de les Joventuts del BLOC (BNV). L´Associacio Tirant lo Blanc es presenta a si mateixa com de "tercera via" o "catalanisme light". Despres se les donen de moderats i de que ya no son catalanistes...son valencianistes...pero els millons de Catalunya si que els agraden i estan ben contents fent de servils esclaus. Aixina nos va...

El reportage te una visio prou conservadora i una visio des de Madrit, algo centralista, que agradara mes a uns que a uns atres, pero no deixa de ser en moltes coses, com la llista de subvencions, molt interessant.

MES AGRESSIONS A LA LLENGUA VALENCIANA




Autor: Joan Benet Rodriguez.Manzanares
www.llebnguavalencianasi.com

Segons un artícul aparegut el dia 2 de decembre de 2007 en el diari, Valéncia Hui, El govern de Josep Lluís Rodríguez Zapatero, en resposta a una pregunta de Maria Àngels Ramón, diputada del Partit Popular en el Congrés, afirma que la Biblioteca Nacional cataloga els llibres escrits en valencià baix el còdic 'cat', 'en compliment dels estandarts internacionals' de descripció bibliogràfica.
¡Mare meua lo que han d'escoltar estes orelles que s'han de menjar els cucs!
La llengua valenciana està reconeguda com una llengua minoritària des de fa un bon grapat d'anys, i això no és un secret, i si eixos 'estandarts internacionals' als que fa referència el P.S.O.E. són entre ells, els que emanen de I.S.O. (International Organization for Standardization, entitat encarregada a nivell mundial de donar els còdics per a les llengües, entre unes atres coses), la multicentenària llengua valenciana seguix estant inclosa dins del còdic 'cat' de la llengua catalana, i admesa com 'el català que es parla en la Comunitat Valenciana' per que encara no ha hagut un govern valencià en el valor suficient per a demanar el nostre propi còdic per a dolça llengua valenciana, si en Valéncia tinguérem uns polítics compromesos en la nostra llengua, cultura i arraïls, com ho foren, Pujol o Maragall, per a Catalunya, ya fa temps que tindríem eixe còdic propi de llengua i estaríem deslligats de l’infame i infecte dialecte barceloní, com definí el gran gurú de l’investigació catalana el Pare Batllori a la parla catalana.
A més, eixa entitat a la que li diuen Acadèmia Valenciana de la Llengua (A.V.LL.) que tant se farten de dir que són una entitat valencianista i que defenen els interessos de la llengua valenciana, ¿Per qué no ha demanat ya fa temps el còdic propi per a la llengua que tingué el primer sigle d'Or de totes les llengües romances, la llengua valenciana?
Puix noha fet, molt al contrari d'això, fa apologia de la llengua catalana dins del nostre regne de Valéncia, escampa l'idea de que en Valéncia parlen català con ho feren en la passada Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, o recolzen l'idea de que els Borja eren catalans, parlaven català i ho escampaven per tot arreu.
Hi ha llengües, dialectes i unes atres maneres de parlar, que a soles les parlen quatre persones damunt d'una montanya, pero els seus governants i entitats han demanat el còdic I.S.O. i s'ho han donat sense cap problema.
¿Per qué el govern valencià no demana el còdic I.S.O. per a la llengua valenciana?
¿Per qué la A.V.LL. no ho demana?
¿Per qué tant el govern valencià com la A.V.LL. estan deixant que tot lo món per tot arreu creguen que parlem català si qualsevol en un poc de trellat i ganes d'investigar en els llibres de l'época que encara no estan manipulats, pot donar-se conte de lo que hi ha de veritat tot lo que estan dient?
¿Alguna volta tindrem una classe política com toca per a fer lo que ha de fer, ¡Defendre d'una volta la llengua valenciana! I deixar d'escampar lo que no toca?
El partit en el poder actualment, el P.S.O.E. (2007) deuria de tindre més tacte en lo que diu, puix en el nostre estatut posa molt clarament que el nostre propi idioma és el valencià, (a banda del castellà, idioma oficial en tota Espanya), i en lloc de dir la série de 'coses' que escampa per tot arreu, deuria de velar per que no es difongueren coses de dubtable validea i que es fera complir la llei, sino, ¿Per a que val que està escrit en l'Estatut?
¡Ara vas i en les pròximes votades generals de l'any que ve (Març de 2008) votes al P.S.O.E!

LA LLENGUA VALENCIANA EN CATALUNYA




Autor: Joan Ignaci Culla


Estic convençut de que els valencians (valencianistes) tenim un do especial per a aguantar les humillacions dels manipuladors de tanda, tant dels de fora de nostra Patria, com dels de la nostra casa (d’ahi la postilla de “valencianistes”, adjetiu utilisat i assumit inclus per els que no creuen o defenen la personalitat valenciana, cas dels catalanistes, o dels espanyolistes centralistes amagats de pseudovalencianistes). Les distorsions cognitives que patixen els porta a creure’s eixe mon artificial inventat per ells mateixos, sense donar-se conte de que la veritat esta per damunt de les seues usurpacions i felonies. I es que, per molt que alguns s’empenyen en distribuir panflets per a desvirtuar la realitat, i aixina poder presentar com a propi lo que es alie, ni la realitat ni l’historia poden canviar-la. Perque no hi ha mes veritat que les proves i mes si estes son contundents i sense ningun tipo d’apelatius, quedant aixina en evidencia i fent el ridicul mes espantos els que intenten disvirtuar-les, per mes que conten en afins irresponsables (en ocasions inocents), que assumint les funcions de ‘‘palmeros’’, es fan complices dels fins maquiavelics dels interessats.
Este tambe es el cas dels que presenten la llengua valenciana com un subproducte del catala, o lo que es pijor, com a catala directament.
 En els temps a on es respectava la noblea i no existien oscurs interessos de suplantacio predominava l’acatament a la trayectoria de cada u. Prova ben evident d’este fet es que els catalans asumiren que la seua llengua es debatia en el no res, i la llengua valenciana en els sigles XIV, XV i principis del XVI era la mes culta d’Europa. De fet ells tenien que recorrer a reeditar en Catalunya les nostres insignes obres escrites en llengua valenciana, i que propiciaren un Sigle d’Or, per a poder ilustrar-se en el saber i en el pensament, com abans havien segut les obres escrites en llati.
Aixina s’acredita en l’edicio de 1481 de Lluis de Fenollet (Xativa, ¿-1505), humaniste i escritor: Colofo de la Hystoria de Aleixandre de Plutarco, feta en Barcelona l’any 1481, a on es pot llegir: ‘‘en la present lengua valenciana transferida’’.
 Tambe ocurrix en l’edicio de Barcelona de 1493 (18 de setem- bre), quan publica el escritor i traductor Benardi Vallmanya (Valencia, sigle XV): Lo Carcer d’amor de Diego de Sanpedro (British Museum, Londres). En el començament de la dedicatoria es pot llegir: ‘‘Traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa’’. Este llibre es un clar eixemple de lo que ocurrix actualmente en qui carixen de treball propi, i te que recorrer a l’apropiacio indeguda per a acreditar la seua falsa notorietat i autoria. En 1906, la Societat Catalana de Bibliòfils fa una nova edicio manipulada de l’obra i consigna en el colofo que ha segut traduida per Valmanya de llengua castellana en catalana prosa... ¿? ¡Meyns mal que tenim l’original i demes proves, si no algun incredul pensaria que tenien rao estos ‘‘fotocopistes-investigadors’’!
Com no podria ser d’atra manera l’obra cim de la lliteratura valenciana, hui presentada com a catalana, Tirant lo Blanch , tambe s’editava en Barcelona en 1497 en la seua llengua original, la valenciana, com consta en el seu colofo: ‘‘lo qual fon traduhit de angles en lengua valenciana’’.
 Un cas molt curios es el del catala de Girona, Francesc Eiximenis (1325-1409), qui se va assentar en Valencia, i va fer patent la diferenciacio de les dos llengües, la catalana i la valenciana. En una edicio de 1491 de l’ Art de ben morir , afirmava: ‘‘deliberé de traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en lenguaje català clar e manifest estill’’. Pero en l’edicio barcelonina de 1507 del mateix opuscle, feta a la vista de la valenciana de 1497, la susdita frase la rectifica i apareix aixina: ‘‘he desliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil’’.
Totes estes cites aci replegades, junt a les que al llarc de 20 anys d’investigacio he reunit sobre l’historia de la llengua valenciana, conegudes en sa inmensa majoria pels llectors gracies als articuls publicats durant mols anys, s’han recopilat en el llibre Cronologia historica de la llengua valenciana . En total, el llibre recopila 700 cites i vora de 450 documents que corroboren l’autenticitat de les mateixes. Estos inapelables documents conten, ademes, en els capituls introductoris de M.ª Teresa Puerto.
 En definitiva, queda clar que els usurpadors, manipuladors i farsants, per mes marketing que empleen, sempre queden en evidencia. Les seues mentires es tornen contra ells, perque la veritat, per molt que s’empenyen, no es pot canviar: ¡per ad aixo estan les proves! I es que al cesar lo que es del cesar, i a Deu lo que es de Deu.

CONTINUACIO
En l’articul anterior reivindicava lo que hasta fa quatre dies ningu es questionava: la supremacia de la llengua valenciana front a la catalana, i com tenien que beure el catalans en la cuna del saber valencià per tal d’ilustrar la seua cultura, carent de continguts relevants. Be es cert que, una vegada adquirits eixos coneiximents, els catalans, en la nostra desinteressada i cordial ajuda, despres els han utilisat per a apropiar-se’ls i presentar-los com a propis. Pero mentres tant, i abans d’aixo, es continuaven publicant en Catalunya les obres escrites en llengua valenciana.
La famosa obra del nostre escritor Joan Roïç de Corella, Primera part del Cartoxa , es publicava en Barcelona l’any 1518, i com consta en el seu colofo: ‘‘... trelladada de lati en valenciana lengua’’.
El prolific autor valencià Miquel Pereç, reestampa en la Ciutat Comtal, tambe en 1518, el Libre del menyspreu del mon e de la imitacio de Jesuchrist , i diu: ‘‘aiixi mateix en valenciana prosa’’.
Parlaven en l’articul anterior de la figura rellevant de Francesc Eiximenis, i com diferenciava perfectament el catala del valencià. Una de les seues obres editades en Barcelona es Scala Dei , en l’any 1523, advertint: ‘‘Novament traduit de Llemosi en nostra lengua vulgar Valenciana’’.
Tambe l’obra de Lorenzo Palmireno Vocabulario Humanista se reedita en Barcelona en 1575, fent constar en el “aviso para el lector”: ‘‘... si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, póngola en Valenciano, Italiano, o Francés, o en lengua Portuguesa’’.
Onofre Pou (Girona, sigle XV-XVI), qui havia editat en Valencia (Pedro Huete), l’any 1575, Thesaurus Pueriles , fa una nova reedicio impresa en Barcelona l’any 1580, en cuya nota introductoria aclara: ‘‘... Esta primer lo vulgar en llengua Catalana, y valenciana, y despres lo llati’’. Es d’especial importancia que el llector observe la coma entre catalana i valenciana per a entendre la diferenciacio que fa l’autor d’una llengua i atra.
Dins d’esta recopilacio de cites cronologiques es demostra que les obres valencianes es publicaven en Catalunya, sent fidels als seus originals, es dir, en llengua valenciana, per ser la llengua culta i de prestigi del moment, deixant constancia del fet diferencial. Un cas molt curios per la seua claritat i contundencia es l’obra publicada en castellà en Barcelona l’any 1600, de Francisco Diago: Libro Primero de la Historia de S. Vicente , a on en la pagina 109 Diago, no a soles deixa clar en la llengua que parlava Sant Vicent, la valenciana (hui tambe cuestionada pels acientifics catalanistes), sino que marca la diferencia territorial entre les distintes llengues: ‘‘... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...’’.
Ningu en aquells temps, de fora o de dins del Regne de Valencia, com queda clar, es qüestionava ni el nom, ni la autoctonia de la llengua, i molt manco es plantejava l’usurpacio i suplantacio per un atra, com passa ara. Francisco Martorell, en Historia de la sagrada cinta con que la Madre de Dios honró la Catedral de Tortosa , Tortosa (1626), senyala: ‘‘... en lo mejor de la vega de Castellón de la Plana, no ha ochenta años que un hombre arando cerca de un árbol grandioso, que en lengua valenciana llaman lledoner, halló baxo una Imagen de la Virgen...’’.
El respecte mutu en l’ambit llingüistic, territorial i juridic era la nota predominant dels distints territoris que configuraven la Corona d’Arago, a diferencia d’ara que els interessos politics i economics modifiquen la realitat historica per ajustar-la als seus fins.

sábado, 22 de septiembre de 2012

LA GUERRA DE LAS GERMANIAS



Document  num.: 31

Font: Archiu del Regne de Valencia H3 f. 7º-2

Valencia, 31 d’octubre de 1.521 – Perdo concedit pel virrei als agermanats, en indicacio de les pèrsones exceptuaes.

“Nos Don Carlos per la divina clemencia Emperador dels Romans, August Rey de Alemanya, Donna Johana, sa mare y lo mateix Don Carlos per la fracia de Deu, Reys de Arago, Castella, de Leo, de les Dos Sicilies, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, etcetera e per ses magestats nos Don Diego Hurtado de Mendoza e compte de Melito, conseller dels ditas senerissims reys e persones reals magestats, loctinent e capta genera en lo present Regne de Valencia.

“Com dia de princips y dels qui loch de aquell tenen, usar de misericordia y donarse clementment a sos sundits y deliquents en los quals vechen alguns senials de contriccio y demanen perdo, coneixer ses culpes y delictes, per ço, como axan antes los delictes e conmocions populars per vostres vehins e habitadors de la ciutat e horta de Valencia comesos contra la dita Cesarea Magestat, preheminencies y jurisdiccio reals e contra nos, por los quals casen de vosatres seria encorregut de pena de mort natural, valentnos habent ab clemencia ab vosatres suplicants humilment per los reverent, illustres, spectables, nobles e magnifichs, los prelats, lo Capitol de la Seu de la dita ciutat e com embaxador de la qual nos ha suplicat lo canonge de la Torre, los duchs, comtes, barons, cabvallers e generosos del dit regne haguessen per be havernos misericordiosament ab vosatres e no castigarvos, segons los demerits vostres e segons les gran ofenses que habeu fetes a la Cesarea Magestat y a nos, sperant seren obedients en tot lo que per sa alteza e per sos real officials vos sera mane e mungit e que smeranen los erros passats e viuren ab tota obediencia e fidelitat de la Sacra Cesarea Magestat y nostra representant la real persona. Anahuint a les dites suplicacions, usant de la autoritat e poder a nos,  per sa magestat  atribuit e donats, ab tenor de las presents, de nostra certa sciencia, deliberadament e consulta, absolvem , remetem e relaxem y perdonem a vosatres dit vehins e habitadors de la ciutat e horta de Valencia puix no sien vassalls de religio o caballers de les viles reals, comprenense en aquelles la vila de Morvedre, la pena de mort natural y mutilacio de emmbres que habeys encarregat per auqlsevol delictes populars,  envcara que sia de crim de rebellio, de lesa Magestat, de la qual remisio volem essem sceptades les persones següents, a sabes es:

“Los Tretze vells e novells y de este volem sien compresos en lo dit perdonament: Pere Llorens, Anytoni Garbi, Francesc Pastor.

“E mes volem ser sceptades les persones següents:

-          Bueso, artiller
-          Andreu, capita de Patrix
-          Antonio Eixarchs, veeder de Flaçaders
-          Lo fill de Bernabeu, lo argenter
-          Los cinch germans Fonts
-          Franciscot de la Madrina
-          Los dos fills de Ambros Artes
-          Gonsalvo d’Arcos, velluter
-          Guitart, lo sastre
-          Gaspar, lo carnicer que te un colp en la cara
-          Gisbert, lo notari
-          Joan Avila, carnicer
-          Johan Sadosni, clavari dels fusters
-          Luis Vle,a notari
-          Luis, lo cofrener
-          Geroni Guitart
-          Miquelot, lo arquer
-          Nofre Dogna
-          Navarro de Ruzafa
-          Perico Speramochi
-          Pedro Navarro Velluter
-          Lo elet dels fuster, Quadrado alferix
-          Rodrigo de Moya, pedrapiquer
-          Romero, perayre
-          Simonet, lo corredor
-          Cerda de Ruzafa
-          Soler del Cano de Morvedre, capita dels desmandats
-          Teuset, lo corredor
-          Vicent Perez Figuerola, lo corder
-          Santa Fe, lo foguer
-          E sis juristes
  
“E totes les persones de aquelles qui per manament nostre son stat presos e retenguts en preso e ajen fugit de aqeulla, les culpes dels quels la caneixança de castichs de aquelles reservan a nosresmenys reservanm totes les persones de tots los senyors, caballers, generosos, eclesiastics, offcials real les culpes de aquells que en los sobredits delictes seran en qualsevol manera participants per a poderlos castigar, asi en les persones com alalteris, segons a nos sea ben vist ab les excepcions y retencions sobredites remetem a vosatres segons dit en la dita pena de mort natural e mutilacio de membres per la causa damunt dita. E axique a instancia de aquella no poguen esser presos, detenguts, arrestats, molestats e inquietats per nos o per atre offcial de Sa Magestat.

“Manam a tenor de les dites presents a tots e qualsevol officials major o menors y a sos loctinent presents e esdevenidors en lo dit present Regne, baix incorriment de la ira e indignacio regia e pena de dos milla florins d’or de Arago al fisch de la regia cort aplicadors, que la dita real e nostra remisio de pena e mutilacio de membres ab les excepcions e retencions damunt dites, tinguen e observen tindre e observar fassen per qui vulla e no contrafaren ni permetan sia contrafet per qualsevol raho e causa ans a sola asetio de la present remisio perdonament axi fets com faedors contra vosatres, exceptats los sobredits. Imposam, absolvem al sobredit fichs real sobre les dites penes de asi avant silenci perpetuo.

“En testimoni de les quals coses habem manat fer les presents del sagell secret real sagellades datis. Etcetera.

“In universis manu mandatorum et empaparum enric gobernacionis. Valentia any MDXXI. En Pere Artni trompeta public de la Ciutat de Valencia, que ell ensems ab sos companyons haber publicada la preinserta povisio real per la ciutat e lochs acostumats de aquella.

HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (I)



 Autor: Agusti Galbis

L´absencia de llimits de l´egocentrisme catalaniste, fa que, erigits en el melic del mon, s´autoconcedixquen la potestat d´inventar-se el passat historic, encara que tinguen que anar a calbots en els fets reals. Com vorem, s´atrevixen en tot, sense deixar rama verda. I lo mes penos es vore als acatalanats valencians fet-los el caldo gros.

Entrem en faena. Sabem que la denominacio “Corona d´Arago”, es el nom historic que es va consolidar, per a nomenar a un conjunt canviant de pobles, que per diverses raons compartien monarca, cada u dels quals, contava en institucions d´autogovern i lleis propies. Valencians i catalans, entre atres, formarem part de la Corona d´Arago.

Pero el nom historic de “Corona d´Arago”, no els fa gens de gracia als catalans. El nom deixa erm el seu ego. ¿Com pot ser que en el nom del conjunt no aparega Catalunya? ¿Perque “Corona d´Arago” i no “Corona de Catalunya”?

Joan Corominas, en la p 27 de “El que s'ha de saber de la llengua catalana”, escriu: “Aquestes terres pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó (de fet s'hauria hagut de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i identificat amb aquesta en terres estrangeres)”. Comprovem com, amollant la mentira de que en terres estrangeres, la Corona d´Arago, era identificada en Catalunya, Corominas, deixa constancia de la confabulacio del passat en contra dels catalans. I ¿qué fer si la Historia real no els agrada? ¡Se n´inventen una atra i es queden mes amples que un palloc! Vegem que, com escampar lo de “Corona de Catalunya”, podria ser perillos, per que mes d´un aniria a bacs de riure´s, s´introduix sutilment una atra mentira ya mes estesa: la famosa “Confederació”.

Anem a vore, com una de les estrategies del catalanisme, per a evitar el nom historic, es intentar el seu descredit. I tornem a trobar-nos en el nostre “il.l.lustrissim” Ferrando, que en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” diu: “L'expressió “Corona d'Aragó” només es generalitzà a partir del segle XVI. Abans fou utilitzada molt esporàdicamént a Valéncia i Mallorca, i molt rares vegades a Catalunya”. Anem a demostrar, que eixa afirmacio, no es mes que un atra, de la tira de falsetats i mentires que componen el llibre citat. Anem a vore, com ya en el s.XIII, s´usa l´expressio “Corona d´Arago”, sent les cites del s XV, innumerables.

Del sigle XIII, les trobem en l´articul“Fuero de adscripción por Jaime II de las villas de Orihuela y Alicante a la corona de Aragón” de Juan Manuel del Estal. L´any 1296, Jaume II es compromet, a no separar mai Alacant de la seua Corona: “...a Corona regni Aragonie et a dominio nostro”. Del mateix any, es la provisio per a Oriola: “De non separanda villa d'Oriola a Corona Aragonum

Corresponents al sigle XIV, en l´“Arxiu virtual Jaume I”, trobem, de l´any 1310, un  document paregut als anteriors, respecte de Vila-real: “…quod dictus locus sive popula Villeregalis, sit semper de corona Aragonum,…non possit a dicta corona Aragonum aliquatenus separari” De 1380 i “dados para los catalanes en Grecia”, segons la “Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón” son els “Capitols d´Atenes”. El text consta en “Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión”, de Rubió i Lluch. En la p.243 llegim: “…sacra reyal magestat de la sacra corona daragó que li placia a la sua reyal magestat que al dit Notari dimitri rendi…”. Tambe trobem l´expressio sacra sancta Corona d´Arago. Com vegem, no es que els catalans no parlaren de la corona d´Arago, ¡la feen sacro-santa!

I del XV, aportem eixemples catalans: Pel llibre “Colección de documentos inéditos del archivo de la Corona de Aragón”, sabem que a 19 de juny de 1411, “lo parlament general del principat de Catalunya”, escriu al rei de Castella, “sobre lo fet de la successio dels regnes e terres de la corona reyal Darago. El 23 de Febrer de 1412, “Lo parlament general del principat de Catalunya” escriu “Al reverend pare en Christ mossen lo bisbe de Sogorb”, parlant de “lo pretes dret del dit don Frederich en la succesio dels regnes e terres de la dita real corona Darago. Los “diputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya”, escriuen el 25 de Febrer de 1461: “Nosaltres e nostre consell aquest Principat representants inseguints e imitants los vestigis dels predecessors nostres qui res pertinent a la fidelitat de la real corona Darago…”. A 8 de juliol de 1462, els “deputats del General del Principat de Cathalunya”, escriuen: “…e procurar bona unitat e repos en aquest Principat a lahor de Nostre senyor Deu servey de la real corona Darago En el llibre “Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II” llegim que l´onze de juny de 1462, “los consols e concell general de la vila de Guissona”, escriuen a “los diputats del General e consell lur representants lo principat de Catalunya, parlant de “La constant fiducia e innata fidelitat dels cathalans la qual ab los ilustrissims senyors Reys Darago…”, aixina com de “los innumerables serveys que lo Principat en ampliacio de la reyal corona Darago…”

Eixemples valencians del XV, ne trobem a manta, fullejant el llibre Epistolari de la Valencia medieval i el “Llibre de memories”:  “…Realmes e terres de la Corona de Arago, puix lo Senyor Rey En Marti era pasat de la present vida en laltra”, “…drets de justicia que la Corona Darago havia del dit Realme de Sicilia”, “…lo qual lo General Parlament dels Regnes e terres de la Corona Darago…”, “…mossen sent Vicent, patro singular de la ciutat de Valencia, e a exaltacio de la precellent Reyal Corona Darago…” “…bo e necesari servar fealtat e guardar la ciutat a la Corona Real de Arago…”, “… exalçament de la gloriosa corona de Aragó… unit tot, empero, a la fidelitat de la real corona de Aragó.”

Hem comentat, que l´intencio del catalanisme intentant el descredit de l´expressio “Corona d´Arago”, no preten mes que justificar, la seua substitucio per la ahistorica e interessada “Confederacio Catalano-Aragonesa”, de la qual parlarem mes extensament.

I per a acabar per hui, denuncie per segon volta, que en la pagina web de les Corts valencianes, entrant en “Coneix les Corts”,  s´accedix a “Passeig per la història”. Ahi es  parla d´un “regne de València…dins de la confederació catalano-aragonesa”. Vegem que, els qui haurien d´actuar com a representants del poble valencià, es venen a lo mes cerril del catalanisme (ni Ferrando s´atrevix a gastar l´expressio en el seu llibre, parlant nomes d´“una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya”). I es que el sentiment valencianiste dels irresponsables que manen actualment, es mes fals, que l´existencia historica de la dita “confederacio”. Es de supondre que, algun dia, les urnes els faran pagar tot el mal que fan i deixen fer. 

LA EXPULSION DE LOS MORISCOS, SUS RAZONES JURIDICAS Y CONSECUENCIAS ECONOMICAS PARA LA REGION VALENCIANA (VII)




Autor: Antonio Magraner Rodrigo
Valencia 1975
ARV. Signatura 1607-2498


Y así llegamos, sin más hechos de interés histórico, al reinado de Felipe II (1556-1598), tras de haber abdicado en él su achacoso padre el gobierno de los Países Bajos primero y la Corona de España poco después.

Parecía, al principio, conociendo las condiciones del nuevo monarca y su profundo catolicismo del que se constituyó, toda una vida, en su más denodado defensor, que el problema morisco iba a tocar a su fin, y sin embargo no fue así. Todo su reinado transcurrió en discusiones, reconociendo la necesidad de la expulsión para reservarla a su sucesor.

Un edicto de gracias más empezó dictando el 10 de abril de 1558, para los moriscos de Segovia, Avila, Palencia, Valladolid, Medina del Campo, Arévalo y Piedrahita, que, durante el plazo señalado confesasen sus culpas. Pero en la práctica siempre se tropezaba con el mismo obstáculo: los intereses y resistencia de los nobles.

Siguió la misma política de tolerancia oficial, y los sucesores de Santo Tomás de Villanueva, en el Arzobispado de Valencia (don Francisco de Navarra, don Martín de Ayala y don Fernando Loaces) continuaron esforzándose en vano – enviando predicadores a los pueblos de nuevos cristianos- por lograr su conversión verdadera. Estos seguían tan moros como siempre,  en secreto, aunque en apariencia practicaban el culto católico. Pero a pesar de ello, según decía en canónigo granadino Pedraza, “tenían buenas obras morales, mucha verdad en tratos y contratos y gran caridad por sus pobres” y eran “todos trabajadores y poco ociosos”.

No tomó en cuenta el Rey este testimonio favorable y atendiendo sólo a las acusaciones, mas o menos injustas, que contra los moriscos se formulaban, dictó, desde 1560 a 1566, una serie de resoluciones y pragmáticas que los reducían a una situación precaria y ruinosa. Veámoslo. En las Cortes de Toledo de 1560, Felipe II empezó por acceder a la petición de los procuradores que solicitaron prohibiera a los moriscos tener esclavos negros de Guinea, porque éstos les enseñaban las doctrinas de Mahoma y los convertían a sus costumbres.

Poco después se declaró vigente una Real Cédula de 1533, por la que se les prohibía llevar armas sin autorización, ordenando la entrega de las mismas en el plazo de 50 días, bajo la pena de seis años de galeras. Esta prohibición se hizo extensiva a los moros valencianos, a quienes se desarmó en 8 de febrero de 1563, recogiéndose mas de 25.000 armas. Esto, unido a un edicto de 1 de enero de 1526, que prohibía, como vimos ya, el uso de la lengua árabe y las costumbres mahometanas, produjo una gran agitación entre los moriscos granadinos. “Heridos en todo cuanto el hombre tiene de más caro –dice Boix- y condenados a la más degradante humillación, veían hollar, a un tiempo, los recuerdos de su patria y de su culto, su lengua, sus nombres, sus vestidos, sus usos y toda independencia, aún la del hogar doméstico. Esto era exigir demasiado”. Se lanzaron, pues,  los moros al campo de las Alpujarras, y el 16 de abril de 1568 sonaba el toque de rebato de la Alambra, siendo, a fines de dicho año, 182 los lugares sublevados, tomando por caudillo a don Fernando de Valor, caballero veinticuatro de Granada, quien cambió el nombre por el de Aben-Humeya. La insurrección fue vencida por don Juan de Austria, cuando no contaba más de veintidos años de edad, pero los moriscos ni se convirtieron ni se arrepintieron.

Entonces Felipe II, por real cédula, ordenó que todos los moriscos del reino de Granada “viniesen tierra adentro para que los que allí restasen acabaran de reducirse o perderse”. Desparramos por toda España, siguieron siendo, durante todo el reinado, causa permanente de disturbios e inquietudes.

HISTORIA DE VALENCIA (y X)



 Liberales contra Carlistas

       A la muerte de Fernando VII en 1833, los Carlistas proclamaron a su hermano como Carlos V, rey de España, rechazando a la futura reina Isabel II. La proximidad de los Carlistas a la ciudad exasperaba los ánimos de los liberales y la noche del 5 de agosto de 1835, la plebe se amotinó forzando las puertas de las prisiones y liberando a los Carlistas detenidos, consiguiendo más tarde la abolición de los señoríos y la clausura de muchos conventos. Esto último tuvo consecuencias importantes en el urbanismo de la ciudad, ya que fueron derruidos diversos conventos y en los solares se abrieron nuevas calles e instalaciones. En 1839 se inició la construcción de la Plaza Redonda en el lugar donde antes se mataba a los animales que se vendían en el mercado. El 6 de marzo de 1836 la Milicia Nacional toma Valencia y obliga a el Capitán General a dimitir. Consternados los liberales de la ciudad de Valencia por la impunidad de movimientos de la tropa Carlista, reclaman una radicalización de la política; capitaneados por Boïl, rechazaron el Estatuto Real otorgado por la reina gobernadora, que tuvo que aceptar la Constitución de Cádiz de 1812 que fue proclamada en Valencia el 10 de agosto. 
       El 12 de octubre de 1840 María Cristina renuncia a la regencia y el día 17 embarca hacia Roma. El 20 de octubre las infantas salen de Valencia, a donde habían llegado con su madre en julio de ese mismo año, para dirigirse a Madrid, donde Espartero se hará cargo de la regencia. En los años 1854 y 1855 hubo dos epidemias de cólera con 2.000 muertos cada una, cifra considerable ya que la ciudad no había crecido desde 1831 debido a la guerra civil y a la limitación del espacio que suponía la muralla. El 22 de marzo de 1852 se inauguró el primer tramo de ferrocarril, el de Valencia al Grau y en esta etapa del siglo se construyó el edificio más importante de la época isabelina en Valencia, la plaza de toros, que en el momento de ser inaugurada era la más grande y bella de España.

 Hacia los albores del siglo XX

      Una dura crisis económica en 1866 hizo cerrar muchos talleres y tiendas en Valencia y en septiembre de 1868 estalla al fin "la Gloriosa" Revolución. A diferencia de otras ciudades los revolucionarios valencianos no cometieron atropellos contra los religiosos y el arzobispo fue respetado. En septiembre de 1871 el rey Amadeo I hace una breve visita a la ciudad de Valencia, aunque esta no es muy favorable a la monarquía Amadeista. Con la caída de Pi y Margall se propaga el alzamiento cantonalista, el Cantón Valenciano fue proclamado el 22 de julio de 1873 desde la casa vestuario sita frente a la catedral, con gran entusiasmo de la gente. El 26 de julio comienza el sitio de la ciudad, que resiste trece días, pero se rinde ante los horrores y los destrozos del bombardeo.
       En enero de 1874 el general Pavía da un golpe de estado y disuelve las cortes de la República y el 11 de enero de 1875 desembarca en Valencia Alfonso XII de paso hacia Madrid. El derribo de la muralla favorece el enlace entre el núcleo de la ciudad y el Grau, la ronda de la muralla se convierte en la circunvalación de la ciudad y se inician las obras del Ensanche. El aumento de la población en 1900 fue importante debido sobre todo a la anexión de municipios de alrededor como Patraix, Beniferri, Benicalap, Ruzafa, etc. En la pintura destaca Joaquín Sorolla (1863-1923) y en la escultura Mariano Benlliure (1862-1947). Vicente Blasco Ibáñez escritor valenciano mundialmente reconocido encarnaba el republicanismo de la primera mitad del siglo XX. La neutralidad de España durante la I Guerra Mundial permitió hacer grandes negocios a aquellos que comerciaban con los paises beligerantes. 
       Pero en Valencia entre 1914-1918 el precio de la comida aumentó un 40% y un 60% mientras que los salarios no subieron hasta 1919-20. La situación se tornó mucho más grave en 1917 con el bloqueo marítimo impuesto por Alemania, que supuso el colapso agrícola. La lucha de clases se agudizó después de 1917, había bombas, atentados personales y contraterrorismo. En septiembre de 1923 se implanta la Dictadura de Primo de Rivera. Ese mismo año Alfonso XIII y la reina Victoria Eugenia habían visitado Valencia para presidir la Coronación de la Virgen de los Desamparados. Blasco Ibáñez desde el exilio publicó en 1924 un violento panfleto contra el dictador y el rey. El Mercado Central se hacía todavía a base de paradas que se desmontaban al medio día, ya que el edificio nuevo de estilo modernista estaba todavía en obras (1910-28), también es modernista el Mercado de Colón (1914) y la Estación de Ferrocarriles del Norte. En el año 1929 la Dictadura hace crisis y pierde el apoyo de la burguesía, en enero de ese mismo año, fracasa un golpe militar en Valencia y en 1930 cayó la monarquía.

Del siglo XX al siglo XXI

      El 14 de abril de 1931 se declaró la II República, en Valencia triunfó consiguiendo 32 escaños y Agustín Trigo fue nombrado alcalde. En este año se inauguró el edificio del cine Capitol y se comenzó a derribar la plaza de la Reina para su ampliación. En 1933, vuelven a Valencia los restos del novelista Blasco Ibáñez, para ser enterrados en el cementerio civil de la ciudad. El 18 de julio de 1936 se produce el levantamiento militar contra la República, en ese momento comienza la Guerra Civil Española y el 6 de noviembre el Gobierno de la República se traslada a Valencia, por miedo a que caiga Madrid; la ciudad se llena de refugios antiaéreos, se queman las iglesias de los Santos Juanes, San Martín, San Agustín, etcEn octubre de 1937 el gobierno abandona Valencia para marchar a Barcelona, este mismo año muere José Benlliure, gran pintor valenciano y padre del escultor Mariano Benlliure. El 30 de marzo de 1939 entran en Valencia las tropas nacionales y el 1 de abril se declara la paz. Francisco Franco se proclama Jefe de Estado y toma el nombre de "Caudillo". 
       La paz viene acompañada de carencia de alimentos, cartillas de racionamiento y del estraperlo. En 1943 comienzan las obras del nuevo Palacio Arzobispal, en 1945 nace la primera ofrenda floral a la Virgen de los Desamparados por parte de las comisiones falleras. El 14 de octubre de 1957, la ciudad sufre la más terrible riada de toda la historia y en consecuencia se proyecta el desvío del cauce del río Turia por fuera de la ciudad. 
      El 20 de noviembre de 1975 muere el general Franco y el 27 de Diciembre del mismo año Don Juan Carlos I es proclamado rey de España y confirma el gobierno provisional que llevará a la nación hacia la democracia. El 15 de junio de 1977 se llevan a cabo las primeras elecciones democráticas, este ambiente democrático propicia la creación y aprobación de la Constitución Española del 6 de diciembre de 1978 que ha llegado hasta nuestros días. Una vez establecidas las bases de la nueva democracia comienzan las manifestaciones de los valencianos pidiendo "Llibertat, amnistía, Estatut d'Autonomía" y el 29 de abril de 1982 se aprueba el Estatuto de Autonomía para la Comunidad Valenciana. En 1987 se inaugura el Palau de la Música, el tramo de Bofill del Jardín del Turia y comienza a construirse el edificio de Radio Televisión
Valenciana. Valencia mira al siglo XXI desde la Ciudad de las Artes y las Ciencias, que en este momento, todavía en construcción, nos ofrece las instalaciones de l' Hemisferic, convertida en una ciudad moderna que recientemente ha construido su Palacio de Congresos