viernes, 27 de abril de 2012

EXPULSIO DELS MORISCOS DEL REGNE DE VALENCIA I LES SEUES CONSEQÜENCIES



Per José Vicente Gómez Bayarri

L´intent de conversio de molts sarraïns per mig de les predicacions havia segut un fracas, puix no abraçaren la religio cristiana per conviccio sino per conveniencia i continuaven practicant la seua religio. Les disposicions de 1526 sobre l´evangelisacio no produiren l´efecte desijat. Un testimoni de l´any 1576 contingut en un proces inquisitorial d´un cert Cosme Abenamir, morisc de Benaguasil, posava de manifest que “encara que convertits no son ni viuen com a cristians, mes pronte, es tracten i viuen com a moros (...) de manera que son mes moros que abans”. Tambe es cert que no es portà la labor evangelisadora en rigor i en la serietat que requeria la voluntat de desenrrollar un proces evangelisador en els mijos i metodes adequats per a conseguir l´objectiu que es perseguia.
Davant de tal situacio el monarca Felip II va prendre la decisio per primera vegada d´expulsar als moriscos de les terres hispaniques en un Consell d´Estat reunit en Lisboa el 19 de setembre de 1582. Tal decret no es va aplicar. Pero la idea fon madurant en la ment dels ministres i governants. L´opinio antimorisca disposà de fervents propagandistes. Un eixemple d´aixo està representat en les terres valencianes per Martín de Salvatierra, bisbe de Segorbe, una diocesis densament poblada de moriscos, que va propondre en 1587 deportar-los a Terranova i castrar als homens. La proposta del prior de l´Orde de Calatrava, doctor Fidalgo va ser mes expeditiva, preferia eliminar-los físicament embarcant-los en naus sense aparells.
El 4 d´agost de 1609, en el regnat de Felip III, es va expedir en Madrid el decret d´expulsio definitiva. El virrei del Regne de Valencia, don Luis Carrillo de Toledo, Marqués de Caracena, el 22 de setembre d´eixe mateix any firmava un bando d´expulsio dels moriscos valencians que certificava, practicament, el final de la situacio conflictiva creada en diverses poblacions i comarques del Regne.
Bando de l´expulsio dels moriscos del Regne de Valencia, fet public pel virrei de Valencia el Marqués de Caracena, el 22 de setembre de 1609. Archiu de Simancas
Els moriscos tenien un determini de tres dies per a encaminar-se als ports que li´ls indicarien. Podien emportar-se tots els bens mobles que pogueren, inclus les monedes i quedar-se sis families de cada cent i tambe tots aquells que demostraren per mig d´avals un autentic cristianisme. Tambe quedaren lliures d´expulsio tots els chiquets menors de sis anys que romangueren a carrec de cristians vells. A pesar d´aço, foren pocs els que van decidir quedar-se. Molts chiquets foren raptats per families cristianes. L´operacio va resultar molt complexa pero va estar preparada per a eixecutar-la en un periodo de sis mesos. Es van armar galeres espanyoles i italianes, multitut de mercants particulars, tropes d´infanteria i intendencia, etc. Tenint en conte la magnitut de l´empresa es reconeix que es va efectuar en prou orde.
LES CONSEQÜÈNCIES DE L´EXPULSIO
El Regne de Valencia devia tindre l´any 1609 una poblacio estimada al voltant de 350.000 habitants. Dels quals s´ha calculat que van ser expulsats, aproximadament, uns 127.000 moriscos que representaven un percentage de mes del 33% de la poblacio total. Conseqüentment, la perdua demografica va tindre grans repercussions en l´economia i es tardarà prop d´un segle a suplir eixe descens poblacional.
Els mes perjudicats foren, en un principi, els senyors. En la mida que la poblacio dels seus senyorius territorials eren majoritariament poblacio morisca, la seua expulsio va supondre quedar-se, de colp, sense mà d´obra barata i experimentada. S’ha afirmà que “els que tenien moros tenia or”. El costat positiu de la mida pogue ser que se´ls obrien grans possibilitats de reorganisacio en els seus senyorius, en nous contractes i nous treballadors, encara que ab prou llimitacions.
El sector social mes perjudicat per l´expulsio fon la incipient burgesia menestral urbana. Els senyors havien rebut quantitats elevades en prestams per mig de la figura juridica de censals, una especie de prestam hipotecari. Prestadors urbans, comerciants, particulars i inclus institucions religioses anticipaven els diners i asseguraven una renda perpetua. Els senyors garantisaven, generalment, estos credits en les rendes senyorials o ab les propietats dels seus vassalls.
L´expulsio va supondre un colp molt dur per a estos senyors que es veren impossibilitats, en molts casos, per a tornar els diners, perque els moriscos havien eixit de les seues hisendes i ells s´havien arruïnat. Consideraven que si s´obligava als nous cristians en mides dures podia fracassar la repoblacio d´aquelles terres.
Finalment, dos pragmàtiques de 1614 i 1622 van obligar als senyors a pagar les pensions, pero en reduccio dels interessos, de manera que les conseqüències economiques les pagaren tambe els inversors urbans.

¿PER QUE NO ACCEPAR UN ATRE SISTEMA DE ACCENTUACIO?




Autor: Chimo Lanuza
Revista SOM – maig 2003

  1. Ya tenim un sistema consolidat des de fa mes de vint anys i no es pot negar que es de molt facil aplicacio.
  2.  2 ¿L’accent grafic facilita la llectura?. Ho dubte, pero no olviden que tambe dificulta l’escritura i que ni sempre s’han accentuat les llengües ni totes les llengües s’accentuen. Qualsevol persona competent en la seua propia llengua primer depren a parlar i despres a escriure i per tant sap a on es situa la silaba tonica de la paraula sense necessitat d’un signe.
  3.   Les  regles ortografiques d’una llengua que no siga la materna no s’elaboren pensant en els posibles nous usuaris –manco encara  en llengües minoritaries- , sino pensant en els usuaris naturals de les llengües, Per als neofits, hi ha metodos d’ensenyança que els ajudarà a superar la dificultat que supon .-¿?-  l’absencia de signe grafic d’accentuacio (¿per qué  no inventar un signe que diferencie –i es important- les vocals obertes de les tancades?, ¿no seria igual de practic o mes?.  
  4.  Les regles ortografiques han de ser sencilles, lo mes sencilles posibles, de manera que faciliten –que no dificulten- l’escritura.
  5.  La falta ortografica que mes es comet/el signe ortografic del que mes es prescindíx es, precisament, l’accent grafic, síntoma inequivoc de que no servís per a molt o de que molesta (es una falacia posar eixemples extrems: les normes estan fetes per a la generalitat no per a les excepcions).
  6. S’ha de ser prou ignorant per a fer declaracions com les de Isabel Escudero (PSPV): ¿quin accent es “cientific” senyora meua?; o les de Ramon Cardona (EU):deprenga “don sabut”, que este debat SEMPRE (=en totes les llengües de cultura del mon) ha segut, es i sera politic  i que precisament gent com vostes van ser els que van iniciar la seua politisacio en Valencia. Observe, si es que te eixa capacitat, que l’accentuacio catalana tambe es igual a la castellana i sapia que la diferenciacio es un criteri totalment llegitim (i molt utilisat pels codificadors catalans).
  7. La pecualiar accentuacio actual –que a penes conta en uns pocs accents- es valenta, decidida, vanguardista... i tan emblemática com la Y o la Ch. ¿Per qué no eliminem tambe estes grafies?. Un text sense accents es valencià: un text en accents provoca confusio… I yo no vullc que en confonguen. Simple estrategia. ¡I aço no ho dic yo, cavallers : ho dihuen els mes importants i reconeguts sociollingüistes del mon!
  8. En l’actual ortografia valenciana hi ha unes atres coses molt mes importants que “retocar” i que fa temps que son –estes, si- un clamor popular i inclus historic. Eixa es la faena que s’ha de fer; continuar en la codificacio del valencià i no buscar nous camins o travessar ponts que nos porten  a... Cadascu que acabe la frase com vullga.
  9. “Necesitar” l’accent grafic es un síntoma  d’un preocupant complex d’inferioritat. Un moviment perseguit no pot contar entre ses files a gent acomplexada. Pero hi ha gent que no està comoda pertanyent a una minoria i d’alguna forma s’ha d’acostar a la majoria per a sentir-se mes “acceptat”. Sense problemes, simplement que se’n vagen  i se’n passen a l’atra vora pero que no endenyen al colectiu del que ya s’han aprofitat massa.
  10. Estrictament, l’accent, un signe CONVENCIONAL –com uns atres signes-, serviria :  per a ser “mes iguals a”, per a ser millor vists pels que ya nos miren mal (¿a canvi d que?)... ¡Ah... Tambe per a deprendre mes normes, mes excepcions... i per a cometre faltes d’ortografia. 
Per ultim, un aclariment. Fa uns mesos es va posar damunt de la taula l’opcio “accents si accents no”. I, com no estic a favor d’ells. Em vaig abstindre. Este febrer passat l’opcio ya no era la mateixa : l’alternativa era « proposta A » o « proposta B ». Entre les dos, sense dubte la mes técnica i la mes seria era la de Lleopolt Penyarroja. I, davant la possibilitat de que eixira una accentuacio complicadísima i poc practica, vaig tindre molt clar que sempre he de posar-me del costat de l’usuari. En conseqüencia, a solaes podia votar a favor de la proposta de Penyarroja.
    

CUATRO HISTORIAS MENORES Y UNA ADIVINANZA ACTUAL SOBRE LA REAL SEÑERA





Por Ricardo García Moya  -  Las Provincias 9 de Octubre de 1994

Los valencianos que acompañaron a la Real Señera no siempre protagonizaron hechos dramáticos o gloriosos, como la batalla de Murvedre o la toma de Tortosa. A lo  largo de  los siglos,  múltiples anécdotas con personajes humildes y situaciones tragicómicas sucedieron bajo su augusta presencia.
Hubo de todo, con el inesperado rifirrafe ocurrido en 1626 cuando la procesión. cívica entraba en la calle de San Jorge. EI nervioso canónigo Vives -alias "Fatiguilla"-, se enfrentó al orgulloso pavor de Rocafull espetándole una voz alta que, "aunque era docto era imprudente"; a lo que, subiendo de tono, contestó Rocafull "que ell ("Fatiguilla"), era indocte y imprudent". EI incidente, presenciado por el notario Pancrudo, supuso dos dias de arresto al pavor de la Universidad, pero no afectó al desplazamiento de la Real Señera; salvo en las sonrisas disimuladas de los testigos.
En otra ocasión, el 9 de octubre de 1621 , llevaba la Real Señera el orondo justicia criminal Salafranca, personaje popular "del que los sis Jurats dien coses molt gracioses".  Salafranca,  de  carácter  ingenuo, había desempeñado cargos importantes como "cap de taula del AImodí", pero siempre era objeto de bromas. Así, nombrado "mustaçaf, un carnicer li dona a entendre que unes turmes que tenía damunt de la seua taula eren de ovella, y aixi, acongoxat analo a dir a la llongeta ab gran sentiment que ¿cóm se podía sufrir ques venesen turmes de ovella?" Los cotilleos irónicos del cortejo,  típicamente  valencianos, contrastaban con la enlutada procesión; hasta el Rat Penat de la Señera lucía "unes borles de tafatá negre" por la muerte de Felipe III.

Dejadez institucional en el S. XVII

Las crónicas también reflejan la dejadez  institucional  en  el  siglo XVII. EI 9 de octubre de 1624, la Real Señera con su corona bordada sobre "sis alnes un palm y mig de mantos blau", sólo fue acompañada por veinte ballesteros, cuando superaban los doscientos en el Siglo de Oro. Y es que la presión ejercida por virreyes y funcionarios procedentes de Castilla minaba las tradiciones.
Esta situación queda manifiesta en el altercado sucedido en 1650: "el día de San Dionís, habiendo salido el Justicia Criminal con el Estandarte,  Ilevando  las faldas  los subsíndicos del racional", Ilegaron en  tropa  Garcia,  Toledo,  Arnal, Muntaner y Gisbert que, violentamente, retiraron a Ferrer y pusieron a Gisbert en su lugar. La acción -en que participaron gran  número de consejeros-, era una protesta por la intromisión del virrey en el nombramiento de cargos. Los valencianos no consideraban a Ferrer digno de Ilevar uno de los extremos de la Real Señera.
Pero, incluso en los momentos negativos, siempre quedaron valencianos dignos. Uno de ellos fue el capellán de San Martí, que anotó lo sucedido el 9 de octubre de 1615: "día de San Dionís, feren la processó acostumada. Estava en una finestra damunt la porta del palau bisbal D. Pedro de Toledo ab lo Virey y atres senyors; y quant fonch la processó davant la plaça del Palau giraren a ma esquerra, fent volta perque el dit Pedro de Toledo ves la processó". EI capellán resalta que "lo que admirá als de Valencia" fue que diera la vuelta la procesión con la  Real  Señera "per atra persona menys que la del Senyor Rey".
La presencia del virrey y Pedro de Toledo, gobernador de Milán, en el balcón del "palau bisbal" se debía a que la procesión cívica con Ia Real  Señera no atravesaba el río y, en consecuencia, el virrey no podía presenciar la ceremonia desde el Palacio Real. Y aquí ya encontramos una humillación, al no acompañar el virrey a la bandera como en el siglo XV y principios del XVI.
Pero lo que irritó al capellán de San Martí fue el sumiso comportamiento de las autoridades valencianas, que alteraron el tradicional recorrido para Ilevar la Real Señera -- como si fuera un espectáculo circense -- ante los ojos del gobernador de Milán.  EI capellá de San Martí, con palabras medidas pero elocuentes, subrayaba el asombro del  pueblo  ante  esta  concesión: "por hacerse por otra persona de menor categoría que el Rey".

Adivinanza

Ahora, trasladándonos a 1994, vamos con la adivinanza que relaciona la Real Señera con un personaje sui géneris. Se trata de averiguar su identidad: no es quisquilloso canonge como el "Fatiguilla", ni adusto profesor como Rocafull; aunque su actitud ha provocado la sustitución  del  valenciano  por el catalán  en  la  Universidad.  Tiene algo de Salafranca, pues dicen "coses molt gracioses de ell". Su relación con la Real Señera se caracteriza por el terror y desprecio que manifiesta hacia ella, hasta el punto de que el 9 de octubre convoca aparatosas reuniones --con tintorro de marca pagado por el pueblo-- para restar acompañamiento a  la procesión cívica.
Dicen que es valenciano, aunque ni siquiera se asoma a la ventana para homenajear a la Real Señera; comportándose peor que Pedro de Toledo y el virrey mesetario. Otra pista: sus sonrisas menos acartonadas las dedica a la bandera catalana que sus subordinados cuelgan por Alicante y Castellón.
No pasará a la historia como Calígula, recordado por los valencianos del barroco "porque juntó muchos excelentes médicos y cirujanos para mudar el sexo; y por último  quedó  sin  uno,  y  sin  otro" (Ferrer, Jayme: Compendio. Valencia 1699, p.52). Nuestro personaje no intentó cambiar de sexo, que sepamos, pero sus esfuerzos más notables los dirigió a convertir todo un Reino de Valencia en un país catalán. ¿Conoce usted a este ser de pesadilla que huye de la Real Señera como Nosferatu de la Cruz?

LES RONDALLES DEL PARE GUINOT



EL CASAMENT DE LA PRINCESA.

Artana Estiu 1994
Per Josep Maria Guinot i Galan (q.e.p.d.)
El Pare Guinot.

 

En el pais d'Artanlandia un dia de mati la gent no parava de fer comentaris: acabava de fer-se public que la Reina anava a casar a la seua filla unica, la princesa Irene, en un poderos princip extranger, d’un pais molt llunya.
La cosa tenia importancia, perque la Reina, al quedar-se viuda, havia deixat el govern de la nacío en mans d'un ministre que no era del gust del poble.
Aquell ministre era injust i profitos i s'enriquia a força de pujar les contribucions i omplir-se la borjaca: tot ho fea malament.
Per a postres tenia una filla, Angelina, mes lleja que un pecat, degut sobre tot al seu nas, tan descomunal que quam anava anant se li adelantava mes d'un pam.
El poble creia que si la princesa es casava en un princip poderos, i com Deu mana, tot aquell desgovern s acabaría ,el ministre seria destituit i el reine escomençaria a estar ben regit, en pau i prosperitat.
Quan el ministre es va enterar de la decissio de la Reina, se va enfurir, pensant llogicament que el princip, quan vindria, no li permetria governar en tantes trapaceries, i va cridar a la seu filla i va tindre ab ella una conversa secreta, en la que li exposà els seus plans per a que el reine, en conte d'anar a parar a la princesa, fora per a ella.
Esta va donar a son pare la conformitat en tot.
A continuacio el ministre ruin va anar a parlar, en la Reina i li va dir: Senyora, ¿me concediu l'honor de que la meua filla acompanye a la vostra al pais a on tindra lloc el casament? La Reina, sense sospitar res, va donar el seu consentiment i encara li ho va agrair.
Arribà el dia de la partida i prepararen cavalls per a la princesa, la filla del ministre i l'acompanyament.
Este anava davant obrint el pas, i darrere anaven les dos fadrines, al pareixer en bona armonia.
Pero pronte van començar les desavenencies . En el cami van passar per davant d'una font, i la princesa li va demanar per favor a la filla del ministre que li donara aigua.
Angelina , que encara que ho dissimulava, esta va per dins plena d'enveja i malevolencia, va contestar: Princesa, baixeu del cavall i vos mateixa podreu beure de la font, yo no tinc ganes de descalvacar.
La princesa aixina ho va fer, va baixar de la cavalleria i va beure tot lo que se li va antoixar.
Mes avant, ya a la fi de la jornada, la princesa Irene va tindre fam i digue a la companyera: yo tinc fam, voldria menjar ya.
A lo que respongue Angelina: Ya m'he cansat de dissimular; aci la que mana soc yo; yo sere la princesa d'ara en avant i tú estaras a les meues ordens; es inutil que recorregues als criats del sequit, que ells son tots de la completa confiança de mon pare i no te faran gens de cas, aixina es que baixa del cavall i servix-me el sopar tú a mi, i si no obeixes ta mare pagara les consqûencies: mon pare la tancara en un calaboç en lo mes fondo d'un castell.
La princesa tremolant de por contestà: ¿Com sabra ton pare que yo no m'he prestat a les teues artimanyes pera arrapar-me el novio?.
Un soldat de mon pare - digue Angelina- nos espera a mitat del cami per a portar-li noticies de com va la cosa.
La princesa, en vista de les circunstancies i veent que no podía confiar en l'ajuda dels criats no va tindre mes remei que accedir en tot a la voluntat de la filla del ministre.
Aixina anaven caminan un dia i un atre dia en direccio al palau del princip estranger.
Un dia de tants els va alcançar un soldat qui, despres de parlar en secret en Angelina, s'en va tornar cap al palau real.
Quan la comitiva va aplegar al castell-palau del reí estranger, els van recibir en bombo i platillos, es dir, en un gran recibiment de musiques, vols de campanes, traques i atres mostres d’alegria.
Angelina es presentà com a princesa, i la verdadera princesa, com a dama de companyia.
Tan pronte com entraren en el castell s'organisà la presentacio de la princesa a la familia real, en el salo del trono.
Alli estaven assentats el rei, la reina i el princip, i a la presencia d’ells passaren, despres de fer la protocolaria reverencia, Angelina i els seus acompanyants mes distiguits.
Irene es va quedar esperant a la porta.
Quan el princip va vore a Angelina, tan lleja, es va desilusionar (¡ ell que havia associat sempre el nom de princesa al grau mes alt de bellea femenina! ) i mentres son pare donava la benvenguda als visitants, el princip, pretextant que no s'encontrava be, s'en va anar corrents a la seua habitacio acompanyat d'un cortesa.
Pero, a pesar de lo disgustat que estava, es va donar conte de lo guapa que era la chica que estava a la porta i que pertanyia a l'acompanyament de la que ell creia princesa.
Quan se va acabar la ceremonia, Angelina, al eixir li va pegar una "colsa" a Irene i li va dir: hala, gandula, fes-te carrec de totes les maletes i puja-ho tot a les habitacions que nos han preparat a nosatres.
Aixina ho feu Irene. ¡Van transcorrer alguns dies i el princip fugia la conversa ab Angelina, de la qual no li agradaven, ni el caracter, ni el nasot que tan lleja la fea, per lo qual fon recriminat per son pare el rei.
En canvi cada dia li caía mes en gracia la doncella, la qual trobava hermosa, simpatica, dolça i educada, fins enamorar-se perdudament d'ella.
Els pares del princip veen com este no tenia ningun interes en parlar en Angelina, i l'animaven a que per lo menys despres de dinar pasejara un ratet ab ella: que si no li agrada va, que tinguera paciencia i se resignara, ya que es tractava d'un casament de gran conveniencia, lo que es diu un casament per raons d'Estat.
Com Angelina va suspitar l’inclinacio del princip per Irene, intenta fer-la desapareixer de la seua presencia, i al efecte li va demanar que li buscara alguna ocupacio a la "doncella" per aquells dies, a fi de que no estiguera tan ociosa.
El princip li busca ocupacio en una granja a on tenia que pasturar oques.
A Angelina la solucio li paregue mgnifica.
La doncella fon portada a la granja, llunt del castell, i allí passava día i nit, esperant que algun dia allo s'acabaria.
Al cap d'uns dies, el princip, fent com qui passava per allí per casualitat, pero en veritat en el deler de vore a la "doncella" de qui estava enamorat, va entrar en la granja a visitar a Irene, una verdadera Princesa que esta va guardant oques; entrà sileciosament i la encontrà torcant-se les llagrimes dels ulls, El princip li pregunta: ¿ Per que plores, chiqueta? La doncella respongue, ! no res, es que m'ha entrat una brossa a l'ull ".
El princip, al tornar al castell, li va contar a son pare lo que passava i que en tot allo devia haver algun misteri, puix, no era corrent que una chica tan agraciada fisicament, fora al mateix temps tan desgraciada.
Son pare va voler averiguar lo que succeia i es dirigí a la granja, i encontrà a la "doncella" plorant.
¿ Per que plores ? digue el rei.
La chica, per por a les represalies de la verinosa Angelina, va dir magestat, no puc dir a ningu lo que me passa; si ho fera, sufriria un gran castic.
El rei replica: ya que no me ho pots dir a mi, dis-ho a eixe arbre que esta ahí a la vora, i aixina no podras ser castigada.
La princesa Irene, animada per les paraules del rei, s'acosta a l’arbre i li conta les seus penes: " Que desgraciada soc, que sent una princesa, destinada a casar-me en un princip, tinc que fer de criada d'una impostora, qui me maltracta.
Qué desgraciada soc, que si dic a algu lo que me passa, mare sera tancada en una masmorra per a tota la seua vida.
El reí, que va escoltar tot lo que la "doncella" li havia confessat a l’arbre, li va dir a Irene: a ta mare no li succeira res: per aixo estic yo aci Anem al castell i prepararem el teu casament, que el meu fill a qui vol es a tu.
En el palau se va aclarir tato El rei precedit d'un esquadro de cavalleria i acompanyat de la real familia se va dirigir en companyia de tots els que havien anat a formalisar el casament, al castell d'Artanlandia, a on no els esperaven encara i al pillarlos desprevenguts, va ser facil destituir al ministre ruin i rebaixar a la seua filla a fregar els pissos del palau.
Als poc dies es va celebrar la boda del princip en la princesa Irene. Se casaren i foren molt feliços, i el princip va gobernar el pais en pau i progres, i els subdits van quedar molt pagats del canvi.

 



TV3 SEGUIRA UTILIZANDO EL TERMINO INCONSTITUCIONAL "PAISOS CATALANS"




VALENCIA HUI
Jueves 5 de abril
Redacción(vh).- El conseller de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat catalana, Joan Manuel Tresserras, advirtió ayer que no aceptará que el Gobierno valenciano "pretenda condicionar TV3 o cualquiera de sus emisoras" en aspectos como el lenguaje.
En declaraciones a Catalunya Ràdio, Tresserras reconoció que "no puedo tener garantía" respecto al posible cierre de las emisiones ilegales de TV3 en la Comunidad Valenciana, aunque afirmó: "me parece que hay margen y existe posibilidad" para el acuerdo. También consideró que si las negociaciones "se llevan con cordialidad, no se tendría que llegar al cierre".
El titular de Cultura del Gobierno catalán tiene previsto reunirse con el conseller valenciano de Relaciones Institucionales y Comunicación, Vicente Rambla, después de Semana Santa para avanzar en las negociaciones y consideró "razonable" que ninguna de las partes haga "exhibición de fuerza".
Cierre de TV3 el 25 de abril
De esta forma, según explicó Tresserras, intentará evitar que el día 25, en plenas conversaciones, se cierre el primer repetidor de TV3 en la Comunitat Valenciana.
Joan Manuel Tresserras también explicó que Vicente Rambla le ha enviado una carta con tres puntos: el de la reciprocidad, el del respeto escrupuloso al Estatuto valenciano y el de pedir la implicación del Ministerio de Industria para que habilite unas frecuencias que den solidez al acuerdo al que se puede llegar.

EL RIDICUL DELS CATALANS



Autor: Desconegut

Des de que yo em recorde els catalans sempre han volgut tindre les seues senyes d'identitat diferenciades del restant de l'Estat Espanyol, arribant en molts casos al ridícul més gran, com és en esta ocasió.
Est és el cas d'esta nova megalomamia que nos brinden els catalans. En este cas nos referim a l'extensió dels dominis d'Internet. A vore. En Internet per als dominis, hi ha una serie d'extensions generals com, ".com", ".net", ".org", etc. pero després cada país en concret té la seua extensió de domini, i d'eixa manera Espanya té l'extensió, ".es", Itàlia l'extensió, ".it", Argentina l'extensió, ".com.ar", Mexic l'extensió, ".com.mx", i aixina podríem dir totes les extensions que fan referència a cadascú dels països del món.
Pero ara arribem als catalans. Seguint en la llínea dels seus imaginaris països catalans, ells es creuen en l'obligació de donar-li de tot, a pesar de tot, i siga com siga. Puix be, d'entre els països que tenen assignada una extensió pròpia real, està Canadà. Eixe país té l'extensió ".ca", haveu vist, ".ca". Els catalans sempre han volgut les sigles, "cat", per a nomenar als seus imaginaris països, pero a falta de ".cat", be està, ".ca".
A soles i com una chicoteta mostra vaig a posar la direcció Web de Ràdio Catalunya, http://www.radiocatalunya.ca
A primera vista l'efecte òptic és que Catalunya té la seua pròpia extensió de domini, pero... vos haveu donat conte de lo que pot passar, puix que si esta nova megalomania s'introduïx de ple en tot el nacionalisme català, hi hauran mils i mils de pàgines escrites en català en l'extensió de Canadà, i quan els canadiensos vagen a buscar qualsevol cosa escrita en la seua llengua i dels seus temes concrets, trobaran moltes pàgines alienes als seus temes i a la seua problemàtica.
Com sempre, els catalans estan ficant els seus nassos a on no deuen ficar-los, pero mirant-lo be, no està tan mal que facen açò, aixina tot lo món és donarà conte de com son els catalans

lunes, 23 de abril de 2012

CUANDO CATALUÑA VALENCIANIZO SU IDIOMA



Autor: Ricardo García Moya   Las Provincias 24 de Mayo de 1996

 Sorprende el epígrafe, pero es correcto. Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña  de dar supremacía "e imitar a la Lengua Valenciana"  (Títols d'honor.  Perpinyà, 1628).

 Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas "mudaran la vocal a, en e" (p. 27) razonaba que escribir "las nostras ciencias" era menos correcto que "les nostres ciencies".

 En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su "Thesaurus", Ilevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, carchofa, giner, puncha, etc.

 Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda "lengua gascona y catalana" (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.

 Relacionado con el problema actual, un rotativo catalán reconocía que: "la independencia de un país ha Ilevado a codificar como una lengua distinta la que se consideraba dialecto. Así lo hizo Noruega a comienzos de siglo respecto al danés. Y así está ocurriendo hoy en la antigua Yugoslavia donde el serbo croata, codificado a mitad del siglo pasado y lengua común en la Yugoslavia de Tito, se ha escindido en cinco lenguas distintas. En las últimas conversaciones de paz en territorio norteamericano croatas, serbios y bosnios se presentaron acompañados de sus respectivos intérpretes para traducir unas lenguas que los expertos consideran que difieren menos entre sí que el catalán y el valenciano" ("La  Vanguardia",  10IV-96).

 Aquí sucede lo contrario. Las oficinas de inmersión (especialmente en las Universidades de Alicante, CasteIlón y Valencia)  compiten  para ver cuál  catalaniza  más  eficazmente, arrinconando al valenciano y español. Alegremente, con dinero del contribuyente, editan libro tras libro con la finalidad citada.

 Prototipo de estos ejemplares sería "Els valencians i la Ilengua normativa" (Generalidad,  1995);  ensayo sembrador de confusión que, por ejemplo, afirma que el adjetivo "petit" está vivo en Alcoy, criticando al diccionario del GAV por negarlo.

 Una cosa es que autores como FuIlana,  ingenuamente,  recogieran  arcaísmos como "esser o freturar" y palabras fronterizas; y otra muy distinta es utilizar como prueba de idioma vivo el léxico de los alumnos alcoyanos víctimas de la inmersión, o el de los funcionarios reciclados en catalán.

 EI autor -olvidando que no está arriba del Cenia- escribe "vuit, gener, mica, amb, mots, seva, tasca", y condena el léxico (bellea, giner, chiquet...) que en 1600 era publicado en Perpignan como paradigma de culto.

 Igual finalidad busca "Obres impreses en català al País Valencià" (Diputación de Valencia, 1989), donde figuran Blasco Ibáñez y Martí y Gadea como escritores "en catalán".

 Curiosamente,  si  hubo  un  autor preocupado por la lengua valenciana fue precisamente Joaquín Martí y Gadea, que pasó su vida tratando de conocer el alma de "nostre Reyne de Valencia" (él escribía Reyne).

 Martí y Gadea destacaba la singularidad de "La Ilengua valenciana, per la riquea de veus,  modismes y gracia (...) superant a la catalana" (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

 Por mucho que manipulen, la lengua de Martí y Gadea es distinta a la del norte. Valga de ejemplo estas frases, respetando ortografía y léxico del alcoyano: "U que va pedre en Alcoy, ariava en peus de plom. Com es riurán de nosatros els companyers, per tindre rellonges  d'arena  y  de  boljaca.  La Llonja te riquea y bellea. Els jagants junt a la casa vestuari. La sencillea y el títul d'atre; vorán y Ilegirán els articuls per primera vegá els jovens, ahon hia festa.  En el sigle dènau contava en tres millóns en dinés, terrés y molíns de paper".

 Gadea depuraba su léxico y adoptaba libremente vocablos foráneos, sin imposiciones; aunque sean discutibles algunos. Por ejemplo, él  (lo mismo que todos los valencianos en 1900), no usaba la preposición "fins"; prefería escribir el neologismo "dasta", por coherencia con el habla viva. Lo de "fins" lo reservaba para traducir el plural del adjetivo castellano fino: "Alicantins, pocs y fins", locución de origen alcoyano que incluye en "Tipos y modismes".

 Pero las decisiones sobre el rechazo o aceptación referentes al idioma las debieran tomar los valencianos  (no los inmersionistas del catalán, claro).

 Todas las innovaciones léxicas y gramaticales que el pueblo valenciano ha ido incorporando a su idioma son "científicamente" desprestigiadas, puestas en la lista de indeseables y -como es sabido- sustituidas por las dictadas por el Institut d'Estudis Catalans. Y lo peor es que estos culturicidas viven de los impuestos.


PSOE Y PP CONTRA LA LENGUA VALENCIANA



VALENCIA HUI 
20.12.06 | 00:03. 

Si los socialistas no se hubieran puesto burros, torpes y potros cuando alcanzaron el poder municipal de Valencia en los años 80, hubieran gobernado, sino toda la vida, sí más que Franco.
Al pasar de los 40 años de vacaciones que disfrutaron durante la égida del General, a tocar poder, como que se trastornaron y comenzaron a arremeter contra cualquier signo de identidad valenciana, desde la lengua y cultura hasta las Fallas.
Y así les fueron las cosas. Duraron en el poder menos que un merengue en el patio de un colegio. La gente, que no es tonta, a la primera de cambio, envió a los socialistas a los vestuarios.
El PSOE vuelve ahora a las andadas, se ha desmadrado de nuevo. No saben hacer oposición, no son inteligentes, también les falta ser un poco más listos. Se están radicalizando. No se les puede sacar de casa.
Rafael Rubio es de lo mejorcito que tiene el PSOE, pero me da que, últimamente, está perdiendo los estribos y se va a pegar un morrón de aúpa.
Ayer se metió con la alcaldesa, Rita Barberá, que los tiene de percherón huertano, exigiéndole que el Ayuntamiento no subvencione a la Real Academia de Cultura Valenciana, ni a Lo Rat Penat, tampoco al Grup d'Acció Valencianista, por el grave delito de no seguir las normas de la catalanista Academia Valenciana de la Lengua, porque estas entidades no son unionistas, son secesionistas lingüísticas.
El PSOE siempre ha estado por el catalán, nunca por el valenciano y hace lo que tiene que hacer, es coherente, lo suyo es que se subvencione a las entidades catalanistas.
Lo incoherente e ilógico es lo que los pasa a los del PP -' mariacomplejines', al decir de Jiménez Losantos- que se acurrucan por lo que pueda decir un simple concejal y se achantan, haciendo dejación de sus promesas electorales valencianistas no ayudando a las entidades, que, de verdad, defienden la lengua y la cultura valencianas, desde hace más de cien años, como la Real Academia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat.
 Gracias a esas presiones, Generalidad, Ayuntamiento y Diputación,gobernadas por el PP, mirando con pavor al PSOE y no al pueblo valenciano, niegan o retardan subvenciones a las entidades valencianas no catalanistas, al tiempo que organizan y patrocinan exposiciones homenaje a escritores catalanistas como Joan Fuster y Manuel Sanchis Guarner.
Por ponerles un ejemplo, Diputación le debe a la Real Academia de Cultura Valenciana las subvenciones de los dos últimos años. Ya ven como está el patio.



¡YA ESTÀ BE!




Autor de l'articul: Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)

Resulta que en una hipotetica Espanya de l’any dos mil cinccents, on les diferents regions autonomiques havien adquirit molta força i la periferia dominava sobre el centre provincià i rural, l’antiga llengua oficial havia anat perdent prestigi i havia quedat a poc a poc reduïda a un parlar casolà i familiar. Despres de l’unificacio d’Europa, quatrecents anys en arrere, s’havia anat imponent com a llengua comu i oficial l’europlà, que alternava més o menys pacificament ab les diferents llengües evolucionades que es parlaven per alla en torn a l’any dos mil en les diferents provincies europees.

Un sigle abans, en el dos mil quatrecents, s’havia descobert un nou element, derivat dels residus minerals de les ya casi agotades mines de carbo, el qual era essencial per a les noves tecnologies punta de la navegacio interplanetaria.

L’antic Principat d’Asturies conegue aixi una prosperitat mai ensomiada. El bable reviscolà de pronte. Als chiquets se’ls posava noms com Pelayo, Favila, Fruela, Ortunyo. S’escomençà a parlar de la “nacio asturiana” i de la llengua bable, una de les més antigues d’Europa. S’especulava si tot hauria començat ya mil huitcents anys abans, a rel d’una gran batalla que tingue lloc en Covadonga i que marcaria el naiximent i expansio asturiana ab la repoblacio de la messeta, portant ad esta la llengua del Principat. La major part de la documentacio del bable s’havia “perdut”, pero en l’archiu de l’Ajuntament d’Oviedo s’havia trobat una resposta, datada en 1987, a l’Ajuntament de Barcelona, acusant rebuda d’una carta, lo qual demostrava les amples relacions que en eixe temps tenia el Principat d’Asturies ab el restant de la peninsula. Un examen detingut d’este breu pero precios decument evidenciava no solament l’originalitat del llenguage, sino l’existencia d’una llengua ya formada de molts sigles.

Els historiadors asturians trobaren forts indicis d’una confederacio astur-lleonesa, regida per la Casa Real d’Asturies, que incorporaria més tart el condat de Castella, convertit pronte en regne. La Casa Real d’Asturies acabaria la reconquista de tot el cos central i sur peninsular i, despres de l’incorporacio d’Arago, reinaria en tota la peninsula alla per les darreries del sigle XV, i la llengua bable, que s’havia anat estenent a tot el territori conquistat, coneixeria en el sigle XVI el seu Sigle d’Or.

No cabia dubte de l’influencia definitiva del bable sobre la llengua parlada, en Lleo i en el païs castellà primer, i despres en tots els territoris conquistats. Cervantes, Lope de Vega, Calderon i atres molts més, son els grans classics del Bable, natiu dels Països Asturians, on es parlen diverses modalitats, variants o dialectes de la Llengua Bable

En el sigle XVI, Madrit, devinguda capital del Païs Castella, es la ciutat hegemonica de la peninsula i resulta llogic que foren castellans la gran majoria dels autors d’este periode de les lletres autoctones. No pot estranyar que els escritors de Madrit, satisfets de la seua ciutat i regne, es complagueren en anomenar “llengua castellana” al seu idioma, demoninacio que un sigle abans alternava encara en la de “romanç”. A pesar d’esta diversitat de denominacions (castella, estremeny, andaluç, murcià, etc) en tot el domini llingüistic bable hi havia consciencia de l’unitat idiomatica...

Qualsevol paregut d’esta historia futurista ab la realitat del sigle XX, referida al Païs Catala i al Regne de Valencia, no es pura casualitat. El poble valencià està fart de tanta pendoneria i de que, a la tragala, el vullguen fer combregar en estes rodes de moli. Està fart de que li regategen la seua denominacio secular i de que, a pesar dels flamants Estatuts d’Autonomia, repetixquen constantment, inclus en els mateixos documents oficials, una denominacio de quatre dies, que careix de tradicio i tendix a subordinar-lo a una atra regio. Està fart de que li furten, a cara descoberta i en tota la barra del mon, no solament el nom sino el contingut de sa propia llengua i lliteratura, per a incloure’ls en el bable-catala. Està fart de vore com eixe cau de sectarisme en que s’ha convertit l’Universitat de Valencia recaneja tot lo que pot i més alla de lo permes en coses que afecten intrinsecament a l’identitat valenciana, davant de la passivitat, quan no complaença, d’unes autoritats que es diuen valencianes pero que no ho demostren en res. Està fart de que imponguen en les escoles als chiquets una llengua que els resulta tan estranya i forastera com el mateix castella, i que damunt diguen que es l’expressio culta de la llengua que es parla en Valencia, pero que no té nom de valenciana. Està fart de tanta intromissio i colonialisme cultural, que son la mateixa negacio de tot lo que es autenticament valencià.

¡Ya està be!

CRONOLOGIA HISTORICA DE LA LLENGUA VALENCIANA




Autor: Anónimo
Extraído de Intrnet
Con los valencianos haré lo que yo quiera ,con los aragoneses lo que podré, con los catalanes lo que ellos quieran” (Conde-Duque de Olivares.)


  La humillante situación lingüística que atenaza al conformado pueblo valenciano, agredido desde hace ya más de dos siglos en su histórica lengua, en su cultura, en su identidad y en su Señera, hace necesaria , una vez más, la publicación de este libro-testimonio que guarde para la memoria histórica de nuestras futuras generaciones lo que les niegan pseudolingüistas fidelizados, académicos entreguistas y políticos desinformados.

El afán destructivo de todas esas insidiosas fuerzas alienígenas combinado con el poderío editorial de los enemigos históricos del pueblo valenciano y la complicidad vergonzante de algunos valencianos, desleales y traidores , hacen presagiar un preocupante destino para nuestra Lengua Valenciana vilmente suplantada por un infame e infecto dialecto barceloni , un recién nacido novecentista, sin apenas pedigrí ni historia .

La actitud escasamente reivindicativa de un pueblo valenciano inconsciente y desconocedor del fatídico destino que le espera en manos de gobernantes irresponsables , está marcando sus pasos hacia el humillante futuro que les condena a ser, irremediablemente , catalanes de tercera . O de cuarta. Hacia la esclavitud merecida de un pueblo indiferente que no supo reaccionar con rebeldía en defensa de la llave de su libertad : su gloriosa Lengua Valenciana.

Las poderosas fuerzas neo-fascistas y totalitarias , emergentes desde nuestros megalómanos vecinos , se han desbordado, enloquecidas, hacia el apoderamiento, por latrocinio de asimilación, del grandioso patrimonio valenciano . El agudo complejo histórico de inferioridad, arrostrado a través de los siglos por los herederos de los disminuidos condes feudales catalanes, ha despertado en la Comunidad Autónoma Catalana desbocadas ambiciones de poder y de figuración aparente en el marco nacional e internacional: ambicionan ser lo que nunca fueron. El quiero y no puedo, porque la historia se lo niega.

La categoria indiscutible del glorioso Reino de Valencia que alcanzó, gracias als Furs de Don Jaime I, la más altas cotas de autonomía jurídica, económica, social , cultural y gestora, está siendo degradada y capitidisminuida por los enemigos de la historia que quieren transformarnos en un vergonzante apéndice de asimilación , mutado a capricho de políticos interesados y maleables .

Lo que siempre fue el histórico Reino de Valencia ahora lo quieren rebajar a la denominación geográfica de “pais” . Y lo que siempre fue un mosaico de ambiciosos y embrutecidos condados feudales , ahora nos lo quieren transformar en falseada e inexistente “nació” catalana por un chantaje de votos. No hay categoria meritocrática ni jurídica. El Reyno de Valencia siempre las tuvo y fue Reyne por derecho .

Lo que siempre fue una histórica Lengua Valenciana , coronada por un largo Siglo de Oro literario, ahora nos la quieren suplantar por un infame e infecto dialecto barceloní, artificial producto esperántico del laboratorio fabrino.

Lo que fue siempre nuestra gloriosa Señera Valenciana , coronada victoriosa y con mantelete azul, y otorgada por los Reyes de Aragón “a la Ciutat i Reyne” , ahora , los comisarios del neofascismo catalaní, nos la quieren transformar en un falsificado “penó”.

Y lo que siempre fue patrimonio exclusivo de los reyes aragoneses : la Cuatribarrada aragonesa , le fue robada a Aragón en 1976 por los disminuidos herederos feudales catalanes en oprobioso acto de latrocinio alevoso. Y, asi, la inefable insignia histórica de los condes catalanes : su tradicional bandera , la de San Eulalia, exhibida en la Capilla del Consejo de Ciento barcelonés en manos del Conseller Casanova , pasó, en 1976, a mejor vida , tras el latrocinio bandolero.

Todo un envilecido proceso de falsificación histórica , por sustitución y asimilación , contra el domesticado pueblo valenciano que , llevado al campo de la lingüística está alcanzando cotas insoportables de humillación.

El control totalitario de los medios de edición y de comunicación valencianos por la casta feudal catalana y el apoderamiento sistemático de los ámbitos educativos por un comisariado izquierdista , desleal y traidor a Valencia , ha derivado en un progresivo “vaciamiento cultural” de nuestras nuevas generaciones. Presentes y futuras generaciones a las que se les ha socavado, sistemáticamente, su autoestima valenciana desde el aula primaria hasta la universitat. Presentes y futuras generaciones jóvenes que han abrevado ya en las mentiras y barbarismos históricos que hoy desbordan los textos , lecturas, diccionarios, exámenes , etc... de nuestros adoctrinados escolares valencianos . Su futuro está marcado: están llamados a ser los “tontos útiles” de la casta feudal catalana patrocinadora de la robo-lución kultural anti-valenciana, soportada desde hace más de un siglo.

Y es que.... , sin el feroz expolio del patrimonio histórico valenciano Cataluña no es nadie . Sin Valencia, el bagaje histórico-literario catalán se queda en nada. Cataluña es Doña Nadie. Aquella famosa confesión del erudito catalán Miguel i Planas en su prologo al “Cançoner Satiric Valenciá dels segles XV i XVI” así lo confirma:.. “ privar a Cataluña y a su literatura de de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época .. sería dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún : sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo , porque en ningún otro momento , antes de la Renaixença ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March , a los Roiç de Corella , a los Jaume Roig , a los Gaçull , a los Fenollar y otros cien más ...”. Todos ellos valencianos.

La endeblez argumental (por ignorancia supina de nuestros clásicos y de nuestra historia) de los paupérrimos testimonios presentados en los sucesivos contenciosos en defensa de la Lengua Valenciana , unida al diseño amiguista de unos tribunales acatalanados, más prestos a impartir política que a sentenciar justicia, han derivado siempre en derrota inexplicable contra Valencia, contra la Lengua Valenciana y contra nuestros históricos intereses.

La escasa fiabilidad de los testimonios literarios aportados para la derrota del valencianismo por unos kulturo-académicos, fidelizados por el catalanismo más abyecto, ha resultado siempre en inexplicable fracaso . Una y otra vez los indocumentados tribunales –culpa nuestra- han sentenciado a favor de un muy-promocionado infame dialecto barceloní, de sus fabricantes de humo, y en contra de nuestra histórica Lengua Valenciana .

Tal vez sea este el momento necesario que justifica un tan indispensable trabajo de investigación como es este libro de Credenciales Históricas de la Lengua Valenciana para sacar de su error a los equivocados impartidores de indocumentadas sentencias, para ilustrar a políticos desinformados y para advertir a las futuras generaciones de jóvenens valencianos del genocidio cultural contra Valencia y contra el ninguneado pueblo valenciano , que se está perpetrando desde las más altas instancias, políticas y kulturales. Por los rateros de la historia , por los expoliadores de nuestro Reino , de nuestra Lengua Valenciana , de nuestra coronada Señera .. Por los usurpadores de los credenciales que hacen un pueblo grande como lo fue siempre el Pueblo Valenciano y cuyo genocidio está en marcha .

Son las palabras de Juan Pablo II el mejor eco de su propia existencia : “Soy hijo de una nación a la que sus vecinos condenaron a muerte , pero que sobrevivió, no por la fuerza, sino por la defensa de su cultura”... El gran polaco Juan Pablo II sufrió en sus propias carnes el genocidio nazi-onalsocialista primero, y el genocidio marxista después. Los dos mismos mónstruos arraigados en nuestra vecindad que maquinan el genocidio valenciano. Si no hay una respuesta brava , como la del acosado Pueblo Polaco, por parte del , otrora rebelde, Poble Valenciá .....

EL PENSAMIENTO "BLAVER" DE JOAN FUSTER




AUTOR: VALENCIÀ D'ELIG
 (Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)
  
 Joan Fuster dejó para la posteridad "slogans" propagandísticos de gran calidad que para si quisiera más de un creativo publicitario de nuestros días. Valga como ejemplo su famosa frase:
  << Dir-nos "valencians", en definitiva, és la nostra manera de dir-nos "catalans" >>
  Es posible que no exista otra frase más manida y utilizada por los activistas del movimiento pan/catalanista valenciano que la que más arriba se reproduce. Estos la repiten con tal profusión y en tantos y tan diversos foros que uno acaba teniendo la irreal impresión de que el exíguo (pero sumamente cridanero), movimiento pan/catalanista valenciano está compuesto por una legión inmensa de seguidores (lo cual no se ajusta en absoluto a la realidad político-social valenciana a la vista de los decepcionantes resultados electorales que obtienen tales formaciones políticas en tierras de la nacionalidad valenciana).
  Ahora bien, el que el señor Fuster tuviera dotes de buen creativo publicitario no implica que lo que él dijera tuviera que ser necesariamente cierto.
Su falta de veracidad nacía de una exagerada subjetividad o "esencialismo catalán" que impregnaba y condicionaba todo su pensamiento ideológico. (El idealismo, y los ideales, no siempre van cogidos de la mano de la verdad y la objetividad. "La burda mentira del pancatalanismo fusteriano").
  Sin entrar a pormenorizar en detalle la obra de Joan Fuster pudiera resultar interesante plantear el siguiente interrogante:
  ¿ Ha sido exitoso el pensamiento fusteriano ?
  Depende de lo que cada uno entienda por "éxito".
 En principio resulta objetivo decir que el "fusterianismo" ha dado de que hablar y se ha hecho de notar. Pero poco más.
 A día de hoy, y tras ni-se-sabe cuantos decenios que lleva ya el "fusterianismo" "dando la tabarra" en tierras valencianas, se puede decir, con la misma objetividad y sin ningún género de dudas, que el pensamiento fusteriano es un fracaso político-social que no conduce a nínguna parte (excepto a la auto-marginación i al ghetto).
 Ante tan desolador panorama es más que evidente que poco ha sido el "éxito" cosechado por el pensamiento fusteriano (algo que no quita, por supuesto, el que pueda continuar dando de que hablar y haciéndose de notar).
  ¿ Cuáles han sido las razones por las que ha fracasado tan estrepitosamente el "fusterianismo" entre los valencianos ?
  Resultan relevantes las propias palabras del señor Fuster cuando en respuesta a la pregunta de si los "Països catalans" son una nación, dice:
  << Si el senyor no sé qui, vol dir-li nació a Benetússer, a mi em sembla molt bé, ja s'ho apanyaran els de Benetússer i el senyor que ho diga. Com ja s'ho apanyarà el veïnat i m'ho apanyaré jo amb això dels Països Catalans >>
  Parece evidente que ni el señor Fuster, ni todos aquellos "fusterianos" que han comulgado con sus ideas y se han esforzado en hacer proselitismo de ellas, han podido todavía "apañarse" con el "veïnat" de la sociedad valenciana.
  Y es que la respuesta al fracaso "fusteriano" es bien simple: Fuster trató de vender un "producto" equivocado. Un producto que la sociedad valenciana no quería, ni quiere, ni querrá comprar jamás.
  Es más, el verdadero apoyo y sostén del "pensamiento fusteriano" no viene precisamente de la mano del pueblo valenciano, sino de la del nacionalismo expansionista catalán, para el que sí que resultan tremendamente atractivas las cosignas del tipo: "valenciano es sinónimo de catalán" o "valenciano y catalán son una misma cosa".
  Es un hecho, constatado tras muchos años de activismo, que el "fusterianismo" lo único que ha logrado es fomentar en la sociedad valenciana la animadversión y el rechazo hacia lo catalán o hacia todo aquello que manifieste carácter pancatalanista.
  Ahora bien, no todo es negativo en la obra de Joan Fuster. Algunos de sus puntos de vista, con los debidos cambios, pueden ser tremendamente positivos y prácticos para el verdadero valencianismo.
  Así pues, tomando como referente político-social la anterior frase del señor Fuster, en vez de preguntarle al "veïnat" de la sociedad valenciana si está en el deseo de pertenecer a unos ficticios "Països catalans", lo que se le debería preguntar es si desea tener una Lengua Valenciana, de nombre "Valenciano", distinta i separada de la lengua Catalana.
 No hace falta ser muy avispado para darse cuenta de que todos los indicadores socio-políticos apuntan a que eso es algo con lo que sí estaría conforme el pueblo valenciano.
 Por tanto, a la guisa de lo que decía Joan Fuster, es muy probable que los que defienden un idioma Valenciano independiente del catalán no tengan mucho problema en "apañarse" o coincidir en este tema con el resto del "veïnat" valenciano.
  La conclusión eminentemente valencianista a la que nos conduce el pensamiento fusteriano es la de que la sociedad valenciana tiene todo el derecho a tomar las decisiones que considere oportunas en relación a todo aquello que le es propio y le pertenece, dejando al margen cualquier tipo de injerencia efectuada por terceros ajenos a ella.
  Si la sociedad valenciana considera (desde hace muchos siglos), que su lengua es el "Valenciano", que ese es su nombre correcto y que es una lengua independiente y distinta del catalán, nada ni nadie está legitimado a ir en contra de tal convicción, ni tiene el derecho, en base a un "cientifismo" politizado, a decidir lo contrario. 

LA GRAMATICA DE LA AVLL. UNA COPIA, PROU CARA, DE LA CATALANA



IDIOMA VALENCIÀ
http://www.idiomavalencia.com
http://www.idiomavalencia.cjb.net

Autor: Jaume de la Serra

El radical i ultra-catalaniste Gabriel Bibiloni (un mallorquí que nega
l'independencia de la llengua Balear respecte al Català i que tracta
d'impondre la forastera llengua Catalana en l'historic Reine de Mallorca,
sense importali lo mes minim que aixo suponga l'extermini de l'idioma Balear
autocton), ha publicat en el seu blog personal un articul en el que analisa
la recent "Gramatica Normativa Valenciana" elaborà per l'Academia Valenciana
de la Llengua (AVL) arribant a la conclusio de que, en poquetes diferencies
"cosmetiques", la gramatica de l'AVL es una copia de la gramatica de la
llengua catalana feta per l'Intitut d'estudis catalans (IEC).
 L'ultra-catalaniste diu [transcrit]:
 "...la gramatica [de l'AVL] NO ES especialment localista ni regionalista ni,
per descontat, secessionista. En algunes matisacions que podriem fer, ES LA
GRAMATICA CATALANA en l'incorporació de formes valencianes admeses [...] pel
mateix Institut [d'estudis catalans - IEC]. En alguns moments de la llectura
pots arribar a vore una cosa feta en copy-paste [directament de la gramatica
catalana de l'IEC]..."
 En realitat este radical ultra-catalaniste mos esta dient que la gramatica
de l'AVL no ha segut feta en base a la genuina realitat llingüistica
valenciana (prou diferent de la catalana), sino prenent com a base la
realitat llingüistica catalana, o lo que es lo mateix, copiant integrament
la gramatica catalana de l'IEC en chicotets retocs superficials, com son
afegir aquelles poquetes parauletes valencianes que el propi IEC reconeix i
"dona permis" a l'AVL p'a que les gaste.
 Si la gramatica de l'AVL, gens representativa de la realitat llingüistica
valenciana, es una copia de la gramatica catalana de l'IEC i ademes el
grapat de parauletes que marquen l'inexistent diferencia entre les dos
gramatiques, son paraules que l'IEC ya reconeix en la seua gramatica
catalana ¿ quina necessitat tenim els valencians de pagar jornals de casi un
millo de pessetes mensuals (6.000 euros/mes) a cadascu dels 21 academics
catalanistes de la vergonyosa academia de la llengua-sense-nom ?
Mes de 250 millons de pessetes a l'any, que es diu pronte (sense contar les
pagues extraordinaries i els gastos de manteniment de l'academia que no son
pocs), nomes en els jornals d'uns academics que es dediquen a copiar la
gramatica catalana que han fet atres i a dictaminar, per mig de la
manipulacio, que el Valencià es la mateixa llengua que el Català (actuant de
quintacolumnistes del nacionalisme neo-colonialiste català i els seus
(ficticis) "països catalans").
 La gramatica de l'IEC diu lo mateix que la copia de l'AVL i mos ix debaes. ¿
Tota eixa patracolà de dines llançats a pedre en l'AVL no seria millor
aprofitarlos p'a construir coleges, hospitals, residencies de gent major,
pisos subvencionats o atres coses mes necessaries ?
 Per favor, ya esta be de que mos prenguen el pel esta colla d'espabilats
("dame pan i dime tonto"), que se'n vagen tots eixos academics catalanistes
i copions al carrer i que tornen tots els dines que li han furtat als
valencians, ans de que acaben d'afonar per sempre nostra autoctona llengua
Valenciana.





LA CAVALCATA INFALTIL DEL NINOT I LES NOSTRES TELEVISIONS



Autor: Joan Benet
www.llenguavalencianasi.com 

Enguany, com tots els anys, el dumenge dia quatre de març, és realisà la Cavalcata del Ninot Infantil, acte pertanyent a la festa de les Falles de Valéncia, festa que d'una atra part, té la categoria de, Festa d'Interés Turístic.
La cavalcata a nivell de festa, a nivell de comissions falleres i activitat fallera no tingué res que desmeréixer a la festa, a pesar de ser un acte infantil, l'ironia i la sàtira, s'entremesclaven en una gran dosis d'humor i alegria per part de tots el chiquets i chiquetes, que disfrassats de lo més rar i inimaginable, caminaven i ballaven durant tota la cavalcata.
Esta, com en els darrers anys, començà en la plaça de Tetuan i acabà en lo carrer Xàtiva, passant per lo carrer de la Pau i Sant Vicent i, ¡Cóm no! per la plaça de l'Ajuntament, a on havia un mantenedor de cada falla llegint l'explicació del per qué dels disfrassos, les carrosses, els rodants... a la mateixa volta que una gran cantitat de persones i personalitats, junt ad un jurat, ¡Que per cert ho tingué molt difícil per a triar un guanyador! Miraven com discorria la cavalcata davant d'ells.
La gent que anà a vore la cavalcata en directe i a acompanyar als chics, chiques i majors que participarem en ella, és posaren a abdós parts de tots els carrers i places per a on passava la cavalcata. ¡Tot estava en el seu lloc! ¡Tot estava com tocava! ¡La festa estigué servida!
Pero... per a desgràcia i deshonra de valencians i valencianes, exceptuant l'honrosa excepció de 'Canal 7 Tele Valéncia' que retransmetí en directe la cavalcata, no hagué cap atra televisió, ni autonòmica ni d'àmbit nacional espanyol que és dignara a retransmetre la Cavalcata Infantil del Ninot, rebaixant la nostra benvolguda cavalcata a res, i com tots sabem, lo que no ix per televisió... ¡En moltes ocasions no existix!
Pareix mentira que haja televisions que quan en una atra comunitat s'entrega una rosa i un llibre lo posen per televisió en les franges horàries més importants, fent un recort, i un repàs per tot lo que suponc l'entrega d'eixa rosa, i que televisions com Canal Nou o Punt 2 que deurien d'estar al costat de tot lo valencià, de tot lo nostre, no és feren eco de la cavalcata ni a soles un minut.
No volguera acabar est artícul sense dir que hui dia cinc, en la secció de Societat del teletext, Canal 9 ha posat quatre llínies, i vullc dir quatre llínies i no més, sobre la cavalcata, quatre llínies que són com diuen de l'aigua, sense color, sense sabor i sens olor.
És un pena. Yo estiguí en ella. Yo fiu part d'ella.