domingo, 31 de enero de 2010

ALMORAVITS

Secta islamica saharaui la principal de la Lamtuníes, fundá en 1402 pel faqui Abd-Allah Ibn Yasin; de carácter regligios. Pretenien restablir les teories coraniques de Malik. Lo seu nom significa “consagrat a Deu”, i inspirats per lo seu fanatisme mamprengueren la guerra santa hasda formar un gran imperi: des d’Argel al Senegal. Aplegaren a Espanya en ajuda dels reis de taifes en Toledo. Dirigits per Yusuf Ibs Tasfin, feren la primera incursio en 1086, vencent als cristians en la batalla de Sagrajas (Badajoz); la segon en 1088, en que expulsaren als cristians d’Aledo (Murcia) encara que no aplegaren a vercer-lo’s. En la tercera, fracassaren en la conquista de Toledo (1090), per lo que Yusuf Ibn Tasfin regresá al Marroc tras destronar als reis de les taifes (taifa) meridionals d’Al-Andalus, que estaven en relacions en els castellans. Pero son eixercit fon reconquistant una a una les taifes peninsulars: Murcia (1091), Denia, Xativa i Alzira (1092), Tortosa (1098).

La conquista de Valencia fon mes tardana: tras la mort d’El Cit, quedá ama de la plaça la seua muller Na Gimena, quina en l’atac dels almoravits, enviá al bisbe Geronim de Perigord per a demanar ajuda a Alfons VI. Pero, a l’empijorar la situacio, despres de nous meses de siti, el rei castellá aconsellá que evacuara la ciutat i, despres de cremar-la, ixquera per Setaigües i Salvacanyet cap a Toledo (1102).

Els aragonesos abandonaren tambe el castells que posseien en el Maestrat. Als dos mesos de conquistá Valencia, fon nomenat primer governaor Abd-Allah Ibn Fatima, qui atacá Saragossa per propia iniciativa, pero no es va conseguir la conquista hasda l’any 1110, en que el nou governaor de Valencia, Muhammad Ibn Hayy, guanyá per a la jurisdiccio de Valencia les regions d’Albarracin, Tortosa, Lleida i Saragossa . Mes tart, Tortosa, Valencia, Xativa i Denia foren incloses en la regio meridional d’Al-Andalus; en totes elles s’acunyaren dinars d’or en la Seca de Valencia (480-537 de l’Hegira).

Estaven governaes per membres de la familia Ibn Tasfin que foren nomenats emirs (emir). En l’aplegá dels nous dominaors africans, els almohades, i desorganisat l’imperi almoravit, corrompit ademes en contacte en la civilisacio hispano-musulmana, hi hagueren d’emigrar be a Africa be a la zona cristiana de la peninsula.

En lo Regne de Valencia queden numerosos vestigis toponimics de s’estancia, com Adzeneta, nom donat pels nomades berebers Az-Zeneta; Senaja (Plana Baixa) i Senija (Marina Baixa), dels sedentaris berebers Sinhya; Miravet (Plana Alta), del carrec muratibun, voluntaris islamics per a fer la guerra santa, semejant als cavallers de les Ordens Militars que mes tart tindrien els cristians; Vall d’Almonesir (Alt Palancia), del latinisme Al-Munastir, nom donat als convents fortificats dels almoravits. No obstant, sempre foren considerats com estranngers, i eixerciren un paper esterilisant en el camp cultural, imposant per la forçá l’arap dialectal i l’africanisacio intransigent.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia1.972 – Tom I – pag. 205-206.

ALMOHADES

Secta islamica fundá per Muhammad Ibn Tumart Al-Mahdi de la tribu surafricana dels musmada, que defenia l’existencia d’un deu unic front a l’antropoformisme dels almoravits, a quins tractaren d’apostates i als que varen declarar la guerra santa (1121).

Lo seu nom significa “unitaris”. Tras vencer als almoravits en Berberia, mamprengueren la conquista d’Al-Andalus (1147) ocupant en facilitat en el desmembrat imperi almoravit les taifes del Sur i de l’Est, en la victoria en L’Algarbe.

En Valencia, el rei musulma Muhammad Ibn ‘Abd Allah Ibn Sad Ibn Mardanis es va preparar contra l’atac almohade demanant ajuda als reis de Castella i Arago i a les republiques de Genova i Pisa de quines era tributari. Mentrestant el califa almohade ‘Abd Al-Mumin convidava a Ibn Mardanis a que es convertira a la secta almohade, pero sa proposta fon desatesa i el califa enviá a ses dos fills, que realisaren una incursio pel Sur de la peninsula sense que Alfons VIII de Castella i el rei musulma valenciá pogueren evitar-ho (1153). Mes tart, Ibd Mardanis i lo seu sogre Ibn Hamusk, aprofitant una campanya almohade en territori africá, sitiaren Cordova i preniren Jaen, Ubeda i Baeza, a lo que respongueren els almohades prenint Oriola aplegant hasda Elig. Aço va causar certes diferencies entre Ibn Mardanis i lo seu sogre, que es va fer almohade.

Dabant el constant progres enemic Ibn Mardanis renova s’aliança en el rei d’Arago Alfons El Cast, a canvi d’un fort tribut, lo que junt a la constant presencia de cristians en lo regne i el desprestigi militar de Ibn Mardanis, acabá per cabrejar als musulmans valencians que escomençaren a vore en bons ulls l’ans temida aplegá dels almohades. Per fi es sublevaren contra lo seu rei en Alzira (1170) en Abu Bark Ibn Sufyan, que es va sometre als almohades. Elig ho fiu en 1171 i el mateix any es va sometre el governaor de Valencia, Abu-I-Hayyay Yusuf Ibn Sa’d, germá de Ibn Mardanis. Ibn Mardanis mori aconsellant al seu fill Abul Qamar, Hilal que es sometira als almohades, cosa que va fer junt als seu set germans, quins acabaren per rebre del calidf almohade de Sevilla carrecs de confiança: el propi califa casá en Zayda, filla de Ibn Mardanis (1174) i dos de ses germans aplegaren a ser governaors de Denia i Xativa. Al morir Abd Al-Mumin, el va succeir son fill Abu Yusuf Yaqub Al-Mansur, casat tambe en una filla de Ibn Mardanis, que va tindre que lluitar contra els amoravits de Balears i el comte de Barcelona.

Es l’epoca de maxim esplendor militar i intelectual (542-567 de l’Hegira): en la Seca de Valencia s’acunyá per a Valencia i Denia moneda almohade (dinars d’or i dirhams d’argent). Pero tingueren que lluitar aixi mateix contra els cristians i, en Africa, contra atres tribus rivals, per lo que, tras xixanta anys de lluita escomençá a decaure son imperi que mai lográ captar-se l’amistat hispano-musulmana ni robustir el poderiu militar de l’Islam. Les campanyes d’Africa debilitaren sa politica de conquista i els reis cristians foren culminant la reconquista del Regne de Valencia: Alfons El Cast doná els castells de Chivert i Oropesa a l’Orde del Temple i, a l’Orde dels Hospitalaris, els de Cervera i Cullera entre atres moltes concessions.

Pere El Catolic, pare de Jaume I El Conquistador, lográ rescatar definitivamente Ademus. Alfons VIII realiçá una incursio en Xativa i aplegá hasda la mar. Jaume I atacá per dos vegaes Penyiscola i el governaor almohade de Valencia Abu Zayd, se declará tributari seu (1226). En 1228, i aprofitant una campanya almohade en Africa, Ibn Hud es sublevá en Murcia aplegant a pendre Oriola, Denia, Bayren, Xativa i Alzira, encara que no aplegá a regnar en Valencia. Finalment Jaume I prengue la ciutat en 1238. Els almohades no lograren l’unitat religiosa i politica, per lo que seu poder es fon debilitant i, com hi havia succeit en els almoravits, ses dominis escomençaren a disgregar-se. En realitat i a pesar de l’esplendor que sens dubte alcançaren, el poderiu musulma en la peninsula estava ya, al remat, en franca decadencia.

Font: Gran Enciplopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1.972 – Tom I – pag. 202-204

ALJAMA

Nom que es donava a les comunitats de moros i judeus en territoris cristians. En les ciutats i viles mes importants els membres de cada aljama solien habitar en barris determinats, generalment vedats a la poblacio cristiana, cridats, respectivament, moreries i juderies. En lo Regne de Valencia les aljames de moros, que lo mateix que les dels judeus, no gojaren sempre de la llibertat d’accio estipulá per les distintes cartes pobles otorgaes despres de la Reconquista, estaven regides per l’alami nomenat pel monarca, senyor o abat de qui depenguera l’aljama, assistit pels adelantats, eixercit pel cadi o juge suprem ajudat pel zalmedina, qui normalment entenia de les causes menors.Les aljames judies depenien directamente del Rei i estaben baix l’autoritat d’un baile.

Ses membres se dedicaren generalment al comerç, aplegant alguns d’ells a desempenyorar carrecs en l’administracio del Regne. A banda de ciutats com Valencia, Xativa, Alzira, Elig, Alacant i Morella, que contaren en les dos aljames, apareixen documentaes les moreries de Chelva, Chest, Eslida i la Vall d’Uxo.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1972 – Tom. I pag. 193

LA CATALANIZACIÓN DE ITALIA POR LOS PAPAS BORJA


Autor: Baltasar Bueno
23.11.07


Como Marichalar no ha creado bastantes problemas a la Casa Real, ahora que se siente más libre que antes por lo de la separación, pues se dedica a crearlos al conjunto del Estado, en esta ocasión bendiciendo un congreso de una organización cada día mas crecida en su apostolado catalanista, donde se han atrevido a afirmar que los Papas Borja, los del pueblo de Rus, catalanizaron Italia, es decir, los Estados Pontificios.
La ‘bobez’ de Marichalar no ha podido ser mayor, meterse en camisa de once varas, quien sabe a cambio de quien, sobre todo teniendo en cuenta que con Cataluña y Valencia el hombre poco tiene que ver y nada con la lengua catalana, ni con la catalana ni con ninguna.
Siendo lo del Duque de Lugo una memez, lo grave hay que observarlo en esta organización que se empeña en catalanizarlo todo, ahora los Papas Borjas y su política cultural, negándole su valencianidad, de forma descarada y acientífica, ellos que tanto se jactan de remitirse a la filología y a la comunidad científica internacional. Y eso que los Borja influyeron en media Europa, llevando allí la plenitud del Siglo XV valenciano, el Siglo de Oro de la Lengua y Literatura Valencianas.
Frente a esta gente minoritaria, que han perdido todo respeto a la valencianidad y cualquier miedo, que actúan con desparpajo y osadía, hay que decir basta, sobre todo desde la Generalidad Valenciana, que no solo no les dice nada, sino que les premia generosamente.
Ahí tienen, si no, a Alejandro Font de Mora, que disfruta dándoles premios, como el otro día le otorgó a Joan F. Mira y a la editorial Bromera, editorial que se está forrando con dinero público que administra la Generalidad y con dinero público que administra la Diputación, por los encargos que estos órganos gobernados por el Partido Popular les hacen, sobre todo en libros escolares y libros con que se promocionan determinados medios de comunicación adictos a la causa.
El PP, que siempre que vienen elecciones hace airear la bandera de la valencianidad, sobre todo a través de los “voceros” Ricardo Costa y Vicente Rambla, no suele prodigarse a lo largo del año en condenar este tipo de barbaridades históricas y poner las cosas en su sitio; no lo condenan, sino que lo premian. Hacen creer a la gente que son valencianistas, pero a la hora de batirse el cobre se hacen los locos.
Lo mismo que están haciendo con TV3, con total descaro, hacen creer a sus votantes que quieren cerrar TV3, y no la cierran, y no solo no la cierran, sino que a espaldas, a traición del pueblo valenciano, negocian para que se legalice aquí su visión, a cambio de que la cosa esa que tenemos aquí se vea en el territorio catalán, lo que les importara allí ver a los del 9, para lo que hacen y dicen.
Estamos donde siempre, partidos centralistas, unidos por el denominador común del catalanismo. Unos por vocación, otros porque mejor no menearlo, no sea que se joroben otros intereses.

FACAO DENUNCIA QUE LOS CATALANOHABLANTES QUE AYER RECLAMARON EN MADRID EL CATALÁN PARA ARAGÓN SON EN REALIDAD INDEPENDENTISTAS PRO-PAÍSES CATALANES

FACAO DENUNCIA QUE LOS “CATALANOHABLANTES” QUE AYER RECLAMARON EN MADRID EL CATALÁN PARA ARAGÓN SON EN REALIDAD INDEPENDENTISTAS PRO-PAÍSES CATALANES

FACAO: “LOS GRUPOS QUE AYER SE PRESENTARON EN MADRID COMO ARAGONESES SON LOS MISMOS QUE SE AUTODEFINEN COMO CATALANES E INDEPENDENTISTAS EN CATALUÑA”.

“ALGUNOS HAN MANIFESTADO QUE EL HECHO MÁS DRAMÁTICO DE LOS ÚLTIMOS AÑOS HA SIDO EL PASO DE LAS PARROQUIAS DE LA DIÓCESIS DE LÉRIDA A LA DE BARBASTRO SIN QUE LA GENERALITAT DE CATALUÑA ABRIERA LA BOCA”.

“HAY QUINES INCLUSO SE QUEJAN DE QUE LOS CATALANES QUE VAN A LA Y DEJAN ALLÍ INGRESOS NO SE PUEDEN DIRIGIR EN CATALÁN A LAS ADMINISTRACIONES”.

FACAO DENUNCIA QUE LOS “CATALANOHABLANTES” QUE AYER RECLAMARON EN MADRID EL CATALÁN PARA ARAGÓN SON EN REALIDAD INDEPENDENTISTAS PRO-PAÍSES CATALANES

FACAO: “LOS GRUPOS QUE AYER SE PRESENTARON EN MADRID COMO ARAGONESES SON LOS MISMOS QUE SE AUTODEFINEN COMO CATALANES E INDEPENDENTISTAS EN CATALUÑA”.

“ALGUNOS HAN MANIFESTADO QUE EL HECHO MÁS DRAMÁTICO DE LOS ÚLTIMOS AÑOS HA SIDO EL PASO DE LAS PARROQUIAS DE LA DIÓCESIS DE LÉRIDA A LA DE BARBASTRO SIN QUE LA GENERALITAT DE CATALUÑA ABRIERA LA BOCA”.

“HAY QUINES INCLUSO SE QUEJAN DE QUE LOS CATALANES QUE VAN A LA Y DEJAN ALLÍ INGRESOS NO SE PUEDEN DIRIGIR EN CATALÁN A LAS ADMINISTRACIONES”.


La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental denuncia en un comunicado, que hará extensible próximamente a todas las fuerzas políticas de Aragón, que los grupos que en Aragón están pidiendo la cooficialidad y reconocimiento del catalán y, que ayer lo exigieron en Madrid, son en realidad asociaciones radicales que trabajan en favor de la independencia de los Países Catalanes y que están integradas en muchos casos personas que ni han nacido ni viven en Aragón.

FACAO manifiesta que los tres representantes de la “Instució Cultural de la Franja de Ponent” que ayer estuvieron en Madrid son destacados activistas en favor de la independencia de Cataluña.

El presidente de la agrupación, Jaume Borbón, posó en fotografía bajo una bandera independentista catalana en Barcelona el pasado 11 de septiembre (Diada de Cataluña) mientras su entidad realizaba una ofrenda floral a la estatua de Rafael Casanovas, máximo mito del nacionalismo catalán.

El secretario de la asociación y, natural de Badalona, Guillem Chacón, y también bajo una bandera independentista catalana manifestaba en el año 2000, como representante de la “Franja”, que “la artificial raya que se sorteó, aquí o allá, que nos arrancó de nuestros hermanos y nos intentó aplastar no será nada con el abrazo obstinado de nuestra tierra, Cataluña”.

Finalmente, la tercera representante que ayer estuvo en Madrid, Aurora Fontoba, firmó en Barcelona el pasado 5 de febrero de 2005 un manifiesto contrario a la Constitución Europea porque no reconocía los Países Catalanes.

El colofón lo pusó también ayer Joaquim Montclús, presidente de la asociación “Amics de la Franja de Ponent”, entidad que comparte web, actuaciones y exigencia de la cooficialidad del catalán con la ya citada ACFP. Montclús, colaborador del diario AVUI de Barcelona, publicaba ayer un artículo en el que afirmaba que “La Franja de Poniente son unas tierras catalanas que a lo largo de la historia han sido incorporadas a la administración aragonesa tanto desde el punto de vista político como eclesiástico. De todos modos quedó una gente catalana con una cultura y una lengua también catalanas”. Montclús llega a decir que “uno de los hechos más dramáticos que sucedieron fue el paso de las parroquias de la diócesis de Lérida a la de Barbastro, sin que prácticamente el gobierno de la Generalitat abriera la boca”.

El pasado 3 de mayo, y también en el diario AVUI de Barcelona, Montclús escribió que al llegar a la “Franja de Poniente” y “entrar en alguna de sus iglesias, la lengua que se impone en todos los actos litúrgicos es la castellana y también en todas sus publicaciones”. En el mismo artículo llegó a decir lo siguiente: “Otros catalanes que un cierto día visitaron estas tierras, se sintieron bien, y, entonces, decidieron comprarse una casa como segunda residencia. Todas estas personas que tienen una casa en la Franja pagan una parte de sus impuestos en Aragón y en sus estancias aportan una importante fuente de riqueza. (...) Toda esta gente, a pesar de la riqueza que aportan y a pesar de que en estas tierras se habla la misma lengua que en la Cataluña estricta ven cómo no se les reconocen sus derechos más elementales lingüísticos y que además se les trata como a forasteros. Si han de dirigirse a cualquier administración en la forma escrita lo tienen que hacer en castellano (...)”

Expuesta toda esta información, desde FACAO solicitamos a todas las fuerzas políticas de Aragón y, en especial a los políticos que están redactando nuestro Estatuto de Autonomía, que no se dejen influenciar por estos individuos y no permitan que en nuestro Estatuto “nos cuelen el gol” del idioma catalán. También exigimos a las Cortes de Aragón que escuche al más del 90% de la población de la zona oriental que según el “Estudio Sociolingüístico de la Franja Oriental de Aragón”, publicado por la Universidad de Zaragoza en 1995, no reconocía la lengua catalana como su lengua.

Asimismo rogamos a toda la sociedad aragonesa que esté alerta ante los ataques hacia la integridad territorial de Aragón y que no olvide que la zona oriental es también parte de esta comunidad.

Finalmente huelga decir que desde FACAO seguiremos defendiendo nuestros derechos lingüísticos y demostrando que la lengua que hablamos en la zona oriental de Aragón es una modalidad de aragonés y no de catalán, como recientemente ha demostrado el investigador J. Naval releyendo “El fuero de Jaca” del siglo XI donde aparecen numerosos documentos escritos en nuestra modalidad.

EN LLADRES (CATALANISTES) EXIGIR JUSTICIA, MAI FER PACTES


Autor: Jaume de la Serra

De l'Academia Valenciana de la Llengua (catalana), AVL(c), (eixa academia composta per majoria de catalanistes que en el 2005 dictaminaren - perque sí - que la llengua Valenciana es Català), ham aplegat a sentir dir que es una institucio de "consens" entre les diferents "sensibilitats" llingüistiques (setze catalanistes versus tres o quatre creuaponts ex-RACV), que "treballa" (en jornals multimillonaris pagats pels valencians) per a que no hi haigguen "ni guanyaors, ni vençuts".
Mos podrien preguntar: ¿ si agarren a un lladre que li ha furtat a algu la bujaca (i els dines), qué s'ha de fer ?¿ pactar en el lladre la cantitat de dines que li tornarà al seu llegitim propietari, de manera que no hi haigguen "ni guanyaors, ni vençuts" ? ¿ O mes aïna se li obligarà al lladre a tornar integrament tot lo que li ha furtat a la seua victima i a que responga davant de la justicia pel seu furt ?
¿ Per qué si el poble valencià es el llegitim propietari de la seua llengua PROPIA Valenciana, (ya que la ha parlat a lo llarc dels sigles mantenintla viva i fentla evolucionar de forma natural i particular), ha de pactar res en eixos que li volen impondre la forastera llengua Catalana ?
¿ Per qué el poble Valencià ha de pactar res en el lladre catalaniste que vol corrompre sa genuina llengua Valenciana mutilant i prohibint senyes particulars, genuines i propies de l'idioma Valencià al mateix temps que introduix artificiosa i forçadament senyes propies de la llengua catalana que no son propies de la llengua Valenciana general ?
¿ Per qué el poble Valencià ha de pactar res en estos aprofitats "germanastros" catalans (i colaboracionistes valencians) quan ya se sap objectivament que la catalanisacio no afavorix en absolut la pervivencia de la llengua Valenciana, sino tot lo contrari, i que la seua finalitat es incloure al poble Valencià dins de la falacia dels "onze millons de catalaparlants" dels "països catalans" per a donarli mes força al proyecte independentiste de la "catalunya gran" al temps que els catalanistes, de manera victimista, van obtenint mes recursos economics per a Catalunya ?
Tenim el virus catalaniste inoculat dins de l'AVL, les universitats i molts atres ambits politics i culturals valencians (no oblidem que el proyecte de la "catalunya gran" no seria gran cosa sense la mentira dels "onze millons de catalaparlants", ni la grandea del Sigle d'Or de la lliteratura Valenciana que estos lladres fan passar falaçment per "catalana"). Pero per molts lladres catalanistes que tingam "residents" i "historics" en terres valencianes el delit no prescriu i els lladres catalanistes continuaran sent lladres sense cap dret a que se pacte en ells (per molt que el PP i PSOE s'hi haigguen baixat els pantalons davant d'esta gentola).
Els lladres catalanistes tenen i tindran per sempre l'obligacio i el deure de tornar tot allo que estan furtantli a la llengua Valenciana: la seua secular independencia per a continuar sent la llengua PROPIA del poble valencià i que éste la parle i la codifique en clau estrictament valenciana, o siga, respectant al maxim les senyes generals propies del Valencià actual, sense tindre que pactar res en catalanistes aprofitats que neguen la mateixa existencia de l'idioma Valencià i volen impondre una absurda i artificiosa normativa catalanista en la que cap valenciaparlant s'identifica.
No es una qüestio de "guanyaors o vençuts", es una qüestio "de victimes i de bochins". De manera que lo que correspon no es que el poble Valencià i la seua llengua Valenciana "pacten" en els lladres catalanistes, sino que a lo que tenen dret els primers, com a victimes que son, es a que se faça justicia i a que se'ls torne integrament lo que des de sempre ha segut seu:"L'autoritat i les ferramentes per a protegir, defendre, potenciar i dignificar l'idioma Valencià com a llengua diferent i independent de la Catalana, o la que siga".

DEFINICIO DE VALENCIANISME.


Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

El valencianisme podriem considerar-lo com:

a) "Sentiment d'amor dels valencians per tot lo que entenen o creuen que els es privatiu."

b) "Moviment de defensa i recuperacio de la personalitat diferenciada dels valencians, lo que ha vingut denominant-se el fet valencià."

El valencianisme com a moviment de masses, es un moviment molt heterogeneu, que s'alimenta de sentiments, d'intangibles. El valencianisme primer que tot se sent. Eixe sentiment s'ha d'avivar, com les flames d'una foguerada.

Quan la consciencia colectiva, eixe sentiment de valencianitat està mes debil, es quan es dubta d'ella, i es veu atacada, com ara, per a desarrelar el sentiment de colectivitat de tot un poble, en mires d'implantar uns atres sentiments.

El proces es:

Debilitament >>> Qüestionament >>> Substitucio

Per avivar eixe foc de sentiments lo que s'ha de fer primerament, es fer vore a les persones directament implicades, es dir, a les que formen part d'eixa comunitat o poble, que formen part d'un tot important, prestigios, que els ha de fer sentir-se valioses, importants, orgulloses, i a gust com a part integrant d'eixa colectivitat de persones. Es fa necessari implicar a tota la comunitat en un proyecte comu: Valencia.

Aço nos duria al nacionalisme com a unica forma de defendre en fermea el fet valencià en la seua totalitat, i a l'hora que tambe nos serviria per a represtigiar-lo, i enaltir-lo.

Bibliografia.

Boronat Gisbert, Josep. Pomell de valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987.

Marí, Xavier. Revisio al conflicte valencià.Valencia, 1983

Ramos, Vicent. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978

San Valero Aparici, Julià. Poble, cultura i llengua. Valencia, 1977

VV.AA. Bases per al nacionalisme valencià.Valencia, 1985

VV.AA. Raons d’identitat. Historia i llengua. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1985

viernes, 29 de enero de 2010

EL SUFLE CATALA I EL MONIATO VALENCIA

Autor: Juan Ignaci Culla

Todo apuntaba a que el famoso suflé catalán de Maragall sería sustituido por unes mongetes . No porque sea una especialidad culinaria más apetecible, sino porque toda esta historia iba acabar como los efectos que produce la abundancia en la degustación de este plato. Al parecer son tantos los políticos que lo probaron, que nadie se atrevió a señalar al responsable de tamaño hedor, ya que todos han contribuido a cargar este ambiente fétido.
De hecho, ya ha comparecido en el Parlamento catalán el consejero de Política Territorial, Joaquín Nadal, para afirmar ante la comisión de investigación que “no hay ninguna evidencia” de que existieran irregularidades contables en la empresa de la Generalitat Guisa.
Tampoco pasará nada con la denuncia de Media Park, donde parece que han desaparecido más de 1.000 millones de las antiguas pesetas. Según los denunciantes, Media Park, empresa en la que Telefónica y TV3 son accionistas, realizó pagos a políticos de CiU, concretamente, a un hijo de Jordi Pujol.
Todos miraron en su día hacia otro lado cuando se habló de las conexiones que tenía el antiguo presidente de la Generalitat catalana con el entonces presidente de Telefónica, Juan Villalonga. El código de silencio, al más puro estilo de mafia catalana, va a primar por encima de todo.
Lo de Maragall y Artur Mas ha sido pura comedia, “yo no aireo tus olores, ni tú los míos”. Hasta Piqué contribuyó en esta comedia con su coitus interruptus haciendo de extra gratuito. Por mucho que se empeñen (es un decir) los comités o la Fiscalía Anticorrupción, este culebrón inmobiliario quedará en aguas de borrajas.
Por otra parte, no nos debería extrañar, ya que no es la primera vez (ni la última) que salen a la luz pública (aunque luego se apaguen) casos de corrupción en Cataluña... Se les escapan de vez en cuando.
Ahí queda en la memoria el caso Banca Catalana y sus presuntos lazos con Pujol, cuyo efecto púdico quedó difuminado en el espacio, en el tiempo y en la forma por ese pacto de silencio. Ese caso, como el de ahora, no llegó al postre . Se pulverizó en el primer plato. ¡Una pena! De no haber predominado las influencias/apoyos/chantajes (como ahora) al/por el poder, habrían servido, entre otras cosas, el segundo plato: el boniato valenciano.
El boniato valenciano no era, ni más ni menos, sino la versión del impuesto revolucionario inmobiliario del suflé a la financiación y sostenimiento del catalanismo en la Comunidad Valenciana.
Al grito de “dame boniato y dime tonto”, cuya versión actualizada por los académicos de la AVL es “dame boniato y dime panca”, se subvencionaron editoriales, manifestaciones pro Països Catalans , claustros, a personajes como Eliseu Climent (repasar hemerotecas) y distintos servicios públicos. Cualquier reafirmación catalanista tenía la justa contraprestación (como hoy). Todos los empeños de borrar la literatura e historia valenciana eran (son) espléndidamente gratificados.
No importaba que en ese momento no tuviesen adeptos a la causa, ni que les adjudicasen el nombre de traidores o el del tubérculo: boniato.
Lo realmente importante era conocer el carácter del valenciano y saber que, con el tiempo, cambiaría o adaptaría el paladar a las nuevas costumbres culinarias, por hediondas que fuesen estas, y máxime después de los últimos sondeos de opinión que confirman que lo más progre de lo progre es comer boniato.
Lo que en un pasado fue un símbolo de subsistencia, hoy se servirá como un plato distinguido en los mejores despachos (restaurantes). Ni los del suflé ni los del boniato van a ser capaces de mitigar el aire fétido que nos envuelve por más colonia que se empeñen en pulverizar.

LA COENTOR DE LA CONFEDERACIO CATALANO-ARAGONESA

Fa un temps nos descarreguem de la Uep oficial de la Generalitat de Catalunya, un archiu en format, pdf, nomenat, scle2.pdf, ¡No té desperdici!. Té tantes mentires com paràgrafs, en un dels primers paràgrafs parla de la "confederació catalano-aragonesa" i més... en fi tota una película de la ciència-ficció.
Pero lo que a nosatres nos interessa és el còmput de catalaparlants que en ell es fa. Després d'una explicació que no es té de peu, perque no hi ha ni una sola paraula que aprofite, posen dos mapes, u d'ells és d'a on he agarrat este fragment, que encara que tots lo coneixem, perque constituïx els seus imaginaris i inconstitucionals països catalans encara no s'havien agarrat tot Aragó, (vore la megalomania, Territoris de la Corona d'Aragó), després posen un mapa ampliat dels seus ¿Països? i després fiquen un quadro que és a on vullc arribar.
Com es pot vore, en un quadro molt bonico posen un bon grapat de números, els quals, al ser un estudi de l'any 1996 estarà ara mateixa totalment desfasat. Pero lo que nos interessa seguix vigent.
Podem vore que per a saber el número de catalaparlants de Catalunya recorren a l'IDESCAT, que per si no vos recordeu és l'Institut d'Estadística de Catalunya.
Per al número de catalaparlants del Regne de Valéncia i per a les Illes Balears recorren al, Cens llingüístic de 1.991 i població de 1.996, ¿El cens llingüístic? I ¿De població?, ¿Açò vol dir que tots els valencians i balears lo parlen sense excepció?
Per a Andorra recorren a una enquesta del Govern.
Pero lo millor ve ara, per a calcular-lo en Aragó i l'Alger, recorren a unes estimacions, o siga, més o manco yo crec que pot ser que hi hagen uns... no espera uns poquets més perque darrere d'aquell arbre hi havien uns chiquets que... a més eixa dòna no para de moure's...
I no hem de perdre de vista que per als territoris francesos que ells nomenen, Catalunya Nort, recorren a una enquesta d'elaboració pròpia, o siga, yo m'ho cuine, yo m'ho menge, i tots els demés a callar, que nosatres hem parlat. ¡El caramull!
Ara després de la Llei de Llengües que vol traure So Marcelino Iglesias, dient que la llengua catalana siga cooficial en Aragó junt a la castellana, hi haurà de posar també tot Aragó, no a soles l'Aragó Oriental, i en açò tendirem que...
Per a calcular els catalaparlants d'Aragó, font, Llei de Llengües, (per collons). En lo que sumarien 1.500.000 persones més, més o manco, més l'aument de població des de 1.996, o siga que ara mateixa deurien ser uns 16.000.000 de persones. ¡I això que no han contat en un grup de 20 persones que hi ha en Canadà que chapurregen el català!
Pero be, la veritat és una atra molt diferent.
En les Illes Balears impongueren el català a esquenes del poble, el qual encara després de vinticinc anys no ha acceptat el català com a llengua pròpia.
En lo Regne de Valéncia, MAI, va ha parlar-se el català, és més en el nostre Estatut d'Autonomia fica que l'idioma cooficial junt al castellà és l'idioma Valencià.
En Aragó, en tot Aragó l'idioma oficial és el castellà, i a més tenen el seu idioma autòcton que és l'aragonés, mai ha segut el català.
En l'Alger es parla, l'algerí.
I en lo que ells nomenen, Catalunya Nort, es parla Francés, perque és territori Francés, a banda del possible intercanvi cultural que puga haver per ser un territori fronterer.
Dins d'uns anys, en esta marcha, arribarem a tindre que el castellà serà una llengua minoritària i cooficial junt al català en alguns llocs d'Espanya, o ¿Potser que el terme Espanya estiga també mal posat i hi hauria de posar Catalunya? Açò que pareix una badoqueria, si no se'ls talla les ales als catalans, ¡Arribarà a ser cert!. Puix degut a l'intercanvi cultural que hi ha en totes les zones frontereres, si en Aragó conseguixen impondre el català com a llengua cooficial junt al castellà, dins de deu anys en les zones frontereres en unes atres províncies espanyoles ya serà una realitat i serà el moment de demanar que el català siga cooficial en províncies com a Castella i Lleó, Castella-La Mancha, Navarra o La Rioja.
O siga crec haver demostrat de nou els deliris de grandea dels catalans. D'una terra, d'un poble molt treballador que si en lloc d'utilisar les seues energies per a fotre als demés, l'utilisara per a ajudar a tot lo món, tots aniríem millor.
Per si no vols anar a la Uep de la Generalitat de Catalunya, ací tens l'archiu que hem nomenat en est escrit.

EL DINERO PARA EL CATALANISMO

¡Enhorabuena Angel!. Mas claro no se puede hablar. Aqui esta la entrevista a nuestro amigo Angel en el diario valencianista "Valencia Hui", de hoy martes. En la edición digital sale en la portada de "Politica" con fotografia incluida. La entrevista sale solo con versión en valenciano en papel y en la edición digital.


Ángel Hernández: "Catalunya està repartint molts diners en Aragó per a comprar voluntats"
13.03.07 02:00. Archivado en
Politica

J.Ferrer(VH).- L'inginier industrial superior Ángel Hernández (Fraga, Aragó,1950) és un acèrrim defensor de l'identitat de l'aragonés oriental. Home de fermes conviccions religioses i colaborador de la Creu Roja, es rebela a que Aragó quede reduït a un mer apèndix de Catalunya. Està casat, té tres fills i li manté contacte en les entitats valencianistes.
Vosté és president de FACAO i d'Amics de Fraga. Explique als nostres llectors qué son estes associacions i quines són les activitats a les que es dediquen. En 1996 naix la Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental, un grup d'entitats que s'unixen per a denunciar i defendre's de la catalanisació que patix esta zona. FACAO denuncia i informa al restant d'aragonesos sobre la forta pressió i invasió pancatalanista que patim en estes terres colindants en Catalunya, tant per entitats financiades des del nacionalisme català com des d'alguns partits aragonesos, que favorixen tot lo català.Amics de Fraga, una de les associacions de FACAO, des de 1991 està documentant la cultura i tradicions fragatines per a salvaguardar-les de cara al futur.
En Aragó existixen dos llengües pròpies, l'altaragonés o fabla i l'aragonés oriental ¿Quines diferències hi ha entre elles?L'altaragonés es parla en el nort d'Aragó i és algo més tancat, en la zona esquerra en influències de la llengua vasca, i en la zona dreta en més pareguts al català. L'aragonés oriental, de la terra fronterera en Catalunya, en les seues modalitats de literà, fragatí, ribagorzà, maellà, fabarol, baix aragonés, chapurreau, etc, és més obert i en alguna influència del català pero encara que tinguen pareguts, cosa llògica per ser llengües germanes, perteneix a l'àmbit aragonés. Són llengües pròpies d'Aragó, cosa que no és l'idioma català.
¿Per qué diuen els catalanistes que l'aragonés oriental és un dialecte del català?En l'inici de la democràcia, Catalunya començà la promoció del català en Valéncia, Balears i part d'Aragó. Es tracta d'un problema d'expansió de Catalunya, d'absorció dels territoris veïns en eixe proyecte de 'països catalans' o 'Gran Catalunya' que somien, independent d'Espanya que els faria forts en Europa. Per ad eixa expansió usen la llengua com ferramenta -cavall de Troya- per lo que estan venent en Europa que són 12 millons de parlants. Ells diuen "¡Qui parla català, és català!" Queda clar que no és un problema llingüístic, sino fortament polític i de gran envergadura, puix Catalunya està repartint molts diners en estes terres que denomina 'països catalans' per a anar comprant voluntats.
Els defensors de l'altaragonés pareixen estar enfrontats en els de l'aragonés oriental... ¿S'està aplicant la vella tècnica de "dividix i venceràs"?L'altaragonés està molt dèbil i en lloc d'ajuntar-se en els parlants de l'aragonés oriental, triaren fer-ho en els catalanistes que volien ficar l'idioma català en Aragó, buscant el seu recolzament i ajuda econòmica.



1) Usted es presidente la FACAO y Amics de Fraga. Explique brevemente a nuestros lectores qué son estas asociación y a qué se dedican.
En 1996 nace FACAO, la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental, grupo de varias asociaciones que estando cada una luchando en su pueblo para preservar y fomentar su patrimonio cultural, se unen para denunciar y defenderse de la catalanización que sufre esta zona.
Existe una gran manipulación y politiqueo de todo lo cultural, que están perjudicando a Aragón al atentar contra su patrimonio básico: la riqueza que representan las modalidades aragonesas que se hablan en el AltoAragón y en el Aragón oriental (la periferia de Aragón).
FACAO denuncia e informa al resto de aragoneses sobre la fuerte presión e invasión pancatalanista que sufrimos en estas tierras lindantes con Cataluña, tanto por entidades financiadas desde el nacionalismo catalán como desde algunos partidos aragoneses, que favorecen todo lo catalán.
AMICS DE FRAGA, una de las asociaciones de FACAO, desde 1.991 está documentando la cultura y tradiciones fragatinas para salvaguardarlas cara al futuro: libros, teatro, desfiles, vestuario, fotos, canciones,… Y ahora nos vienen con que somos de cultura catalana y que deberíamos sustituir la lengua fragatina por el idioma catalán. Lo mismo en cada pueblo de la zona oriental de Aragón.

2) En Aragón existen dos lenguas propias, el altoaragonés o fabla y el aragonés oriental ¿Qué diferencias hay entre ellas?
Son las lenguas remanentes del aragonés medieval que Aragón perdió a favor del castellano. Son zonas rurales de la periferia de Aragón, lo que permitió que perviviera su forma de hablar. El Altoaragonés es algo más cerrado, en la zona izquierda con influencias de la lengua vasca, y en su zona izquierda con más parecidos a la lengua catalana. El aragonés oriental, de la tierra fronteriza con Cataluña, con sus modalidades de literano, fragatino, ribagorzano, maellano, fabarol, bajo aragonés, chapurreau,...etc., es más abierto y con alguna influencia del catalán, pero aunque tengan parecidos, cosa lógica por ser lenguas hermanas en la Historia, pertenece al ámbito aragonés, lengua hoy muy poco apoyada y valorada. Son lenguas “propias” de Aragón, cosa que no es el idioma catalán.

3) ¿Por qué dicen los catalanistas que el aragonés oriental es un dialecto del catalán?
Con el inicio de la democracia, Cataluña inició la promoción del catalán fuera de Cataluña: en Valencia, en Baleares y en parte de Aragón.
En sí se trata de un problema de expansión de Cataluña, de absorción de los territorios vecinos en ese proyecto de “paisos catalans”, la “Gran Cataluña” que sueñan, independiente de España, que les haría fuertes en Europa. Para esa expansión usan la lengua como herramienta –caballo de Troya- con lo que están vendiendo en Europa que son 12 millones. Nuestros vecinos catalanes han hecho de la lengua un símbolo de identidad del pueblo catalán: “Quien habla catalán, ¡es catalán!”
Queda claro que no es un problema lingüístico ni cultural, sino fuertemente político, y de gran envergadura, pues Cataluña está esparciendo mucho dinero en esas tierras que denomina “paisos catalans” para ir comprando voluntades.

4) Los defensores del altoaragonés parecen estar enfrentados con los del aragonés oriental. ¿Se está aplicando la vieja técnica del “divide y vencerás”?
Es más simple. El Alto aragonés está muy débil por el abandono secular de las autoridades aragonesas. En lugar de juntarse, con lógica, con los hablantes del aragonés oriental, también aragoneses olvidados de las autoridades centralistas, escogieron juntarse con los catalanistas que querían poner el catalán en Aragón, buscando su fortaleza y apoyo económico. Así nació el concepto de Aragón trilingüe, que no lo apoya nadie salvo los integrantes de las asociaciones defensoras de esa “fabla” y la Chunta Aragonesista, por sus acuerdos con Esquerra Republicana de Cataluña.

5) Un término muy extendido es el de “la franja aragonesa” ¿Este término es correcto? ¿Cómo lo denominan los propios aragoneses?
Esa “franja” es un invento del nacionalismo catalán, que fija aquellos territorios aragoneses que reivindican desde Cataluña como territorio catalán, parte del proyecto de “paisos catalans”. Una franja tiene dos fronteras, y estas tierras aragonesas solo tienen una frontera oficial (que no física, de momento). La expresión “franja” debe estar proscrita en Aragón, en cuanto atenta a los intereses de Aragón, y sin embargo es común oírla de medios de difusión y de los propios políticos aragoneses.

6) ¿En qué situación quedan las lenguas aragonesas con las reformas del Estatuto aragonés?
Se ha impuesto el sentido común y se ha rechazado las enmiendas de los partidos catalanistas y de la CHA que pretendían la introducción del idioma catalán en Aragón.
Sigue quedando a la voluntad de los políticos, que en sí están obligados a proteger las lenguas y modalidades “propias” de Aragón. Propias quiere decir pertenencia y poder de decidir sobre ellas.

7) ¿Cuál es la situación del aragonés en las aulas? ¿Existe alguna asignatura? ¿Hay voluntad política para recuperar esta lengua?
Han de ser los hablantes los que deben pedir la enseñanza de sus lenguas “maternas” , y le corresponde a la administración el poner los medios para que así sea, sin manipular ni tergiversar ni imponer gramáticas ajenas. De hecho hay mucha enseñanza ya de la modalidad altoaragonés, pero en cambio, con la enseñanza del idioma catalán en la zona oriental de Aragón, por conveniencia de la población para conocer el idioma vecino (estudios superiores, trabajo,…), no se enseña las lenguas locales del aragonés oriental, con el riesgo de absorción por el catalán.

8) ¿Cómo valora usted que en los libros de texto se hable de la ‘Confederación Catalano-Aragonesa’ o del ‘Reino de Cataluña/Aragón’?
Es parte de la manipulación general de todas las ciencias que está realizando Cataluña, cambiando la Historia, Geografia, Literatura,… a perjuicio del resto de españoles. Ello está siendo permitido por la debilidad de los gobiernos estatales.

9) Existen dos partidos regionales en Aragón, la Chunta Aragonesista y el Partido Aragonés ¿Qué defiende cada uno? ¿Alguno de los dos defiende realmente los intereses aragoneses?
Chunta Aragonesista (CHA) está supeditada por sus acuerdos a Esquerra Republicana de Cataluña, y defiende poner el idioma catalán como lengua oficial en Aragón, soslayando la reivindicación que hace ERC de la catalanidad de parte del territorio de Aragón.
El PAR, que ha tenido dudas y altibajos, apuesta ahora por la tesis aragonesista de las hablas de la zona oriental de Aragón.
10) ¿Cual es la postura del Partido Popular aragonés con respecto al aragonés oriental?
Claramente opuesto a la introducción del idioma catalán como lengua de Aragón y defensor de las lenguas aragonesas, según el Estatuto de Autonomía.

11) ¿Qué le diría usted a los valencianos en relación a la lengua valenciana?
Lo mismo que ya les dije en la conferencia que dí en el II Congrés de la Llengua Valenciana, que defiendan su patrimonio propio, sin dejarse catalanizar, pero uniendo fuerzas, que están divididos en fruslerías. Ahora no es el momento de discutir de reglas gramaticales ni de cómo poner los acentos, sino unirse todos y a todos los niveles en la defensa de la lengua valenciana, erradicando las injerencias ajenas. La Comunidad Valenciana tiene suficiente poder, valía y capacidad para conseguirlo.






VICENTE BLASCO IBÁÑEZ SELECCIÓN DE ARTICULOS PERIODISTICOS ANTIMONARQUICOS Y REPUBLICANOS (III)


CONTRA EL REY DE ESPAÑA
ALFONSO XIII DESENMASCARADO
UNA NACIÓN AMORDAZADA
LA DICTADURA MILITAR DE ESPAÑA



EL REY ALFONSO XIII

Para hablar de Alfonso XIII es preciso traer a colación a Guillermo II. Del mismo modo que en el teatro existe la contrafigura que pasa por el fondo del escenario imitando al protagonista de la obra, que se halla en primer término, Alfonso XII ha sido siempre un imitador, un reflejo del antiguo Kaiser.
Existe en Cataluña un fabricante de champagne español llamado Codorniu, y aunque su vino no es malo, los burlones ríen de él al compararlo con el champagne legítimo, haciendo de dicho vino un símbolo de todo lo que es imitación más o menos grotesca. Por ejemplo, de un mediocre poeta dicen que es Víctor Hugo Codorniu, de un general malo, Napoleón Codorniu, etc. A Alfonso XIII le llamaban en los años anteriores a la guerra el Kaiser Codorniu.
El emperador viejo y el rey joven se detestaban cordialmente como dos cómicos de edad diferente e historia diversa, que pretenden desempeñar el mismo papel. Pero los dos eran idénticos; el mismo afán de cabotinage, la misma ansia de llamar la atención, de intervenir en todo, de dirigirlo todo, de pronunciar discursos, de creerse aptos para todas las manifestaciones más brillantes de la vida.
Iguales aficiones a la mascarada. Alfonso XIII se viste a las dos de la tarde de almirante, a las tres de húsar de la muerte, a las cuatro de lancero. No hay hora del día que no aparezca con un uniforme distinto. Y además de los trajes militares, se cubre con unas vestimentas de clown para jugar al polo, ridículas hasta el punto de que en cierta época tuvieron que prohibir a los periódicos ilustrados de Madrid que reprodujesen las fotografías de Su Majestad en estos trajes deportivos de su invención, para que no riesen las gentes.
Es indiscutible que Alfonso XIII ha odiado siempre a Guillermo II. Por la ley física que obliga a repelerse a dos nubes de la misma electricidad, esta pareja de histriones reales se detestó siempre de un modo irresistible.
Guillermo II no prestó nunca un apoyo franco al ensueño de ciertos allegados y consejeros de Alfonso XIII, consistente en matar la República de Portugal y crear un imperio ibérico para que el bisnieto de Fernando VII pudiera darse aires de emperador. Por su parte, el rey de España hizo todo cuanto pudo para molestar a su maestro imperial, hasta el día en que estalló la guerra.
Alfonso XIII es hijo de una austriaca y aunque en los tiempos de su adolescencia se mostró como un colegial travieso que desobedece las órdenes de mamá, al transcurrir los años ha recobrado la madre sobre él un poderío enorme y con ella toda su corte de archiduques arruinados y de superiores de órdenes religiosas.
Además, si Alfonso XIII aborreció la persona de Guillermo II, admiró siempre sus ideas políticas, su tendencia al absolutismo. La mejor demostración la ha dado recientemente al matar en España el régimen constitucional y favorecer el triunfo de la dictadura militar.
Hábil comediante, como su bisabuelo Fernando VII, que engañó a Napoleón, engañó a Luis XVIII y engañó hasta a sus más fervorosos amigos, Alfonso XIII se dedicó durante los cinco años de la guerra europea a mentir a los beligerantes haciendo creer a cada uno de ellos que se hallaba a su lado. Pero bien claramente se vio de qué parte estaban sus simpatías.
Alfonso XIII fue germanófilo, como su madre y toda su corte. Y no solamente fue germanófilo, sino que se permitió con Francia las ironías más crueles. El, que ha sido siempre el verdadero dueño de España y no ha hecho más que su voluntad, se fingió una víctima rodeado de enemigos y peligros a causa de su amor a Francia, y dijo en cierta ocasión:
- En España, los únicos francófilos somos yo y la canalla.
Y pensar que ha habido numerosos tontos en Francia que han repetido y celebrado esta ironía cruel. "La canalla" éramos nosotros, los escritores, los profesores de la Universidad, los artistas, todos los españoles intelectuales que estuvimos al lado de los aliados desde el primer momento. Sin duda, para el bisnieto de Fernando VII las únicas gentes distinguidas eran la aristocracia ignorante y devota, el populacho campesino, reaccionario y feroz, que aplaudían los crímenes de la invasión alemana en Francia y los torpedeamientos de los submarinos.
Yo no conozco personalmente a Alfonso XIII. Nunca he querido dejarme presentar a él. Pero le sigo desde hace años con el interés del novelista que estudia un "documento humano" y lo conozco mejor que muchos de los que le han visto de cerca.
Una de las razones de por qué me negué siempre a verle fue porque adivinaba que tarde o temprano tendría que escribir contra él, diciendo la verdad. ¡Lo que he sufrido durante la guerra, no pudiendo hablar libremente para advertir a los aliados quién era este hombre que se declaraba partidario de ellos en unión con "la canalla"! Pero en aquel momento decir la verdad equivalía a un escándalo sin resultado que sólo podía alegrar a los alemanes. Además, los diversos gobernantes franceses sabían tanto como yo qué clase de amigo de Francia es Alfonso XIII. ¡Si pudieran revelarse ciertas notas y documentos secretos en los archivos de París!
Pero al fin ha llegado la oportunidad de hablar de lo que es público, aunque lo ignoran la mayoría de las gentes, de exponer la verdad para que este personaje de carácter complicado y tortuoso ocupe el lugar histórico que le corresponde.

miércoles, 27 de enero de 2010

HISTORIA DE VALENCIA DES DE SA FUNDACIO (II)


Font: Historia Viva de Valencia “Las Provincias” 1.988

LA CAMPANYA D’EN JAUME.

En abril de 1.223, en Alcanyis, Hugo de Fullalquer i Blasco d’Alagon raonaven al rei Jaume I sobre el bon regne que seria Valencia per a la seua corona i sobre la conveniencia de prenir-la. Jaume I hi havia pres ya Mallorca en 1.229. En 1.232 Blasco d’Alagon hi havia pres ya Morella. Pero l’assalt de Valencia s’inicià en la primavera d’estiu de 1.233. El 15 de juliol de 1.233 en la conquista de Borriana tras un alvanç rapit per la costa es tingue el primer fruit. Borriana escomençà a ser poblà a furs de Saragossa.

Torrent i Silla s’havien concedit als Hospitalaris eixe any, abans de ser prenides. Les donacions es feren en bon numero. Gimen d’Urrea va rebre l’Alcalaten; els Templaris Chivert i lo seu castell, Penyiscola es va rendir en 1.234, en Cervera del Maestrat.

Hi hague en 1.234 i 1.235 descans i poc alvanç . La documentacio d’eixa epoca es mes confusa. A partir de les Corts de Monço de 1.236, n’obstant, se reviu la campanya. En 1.237 l’eixercit concentrat en Terol escomença a baixar pel Palancia. Es pren Uxo, Nules, Almenara, Betera i la seua torre, Paterna, Moncada...

El següent objectiu fon El Puig, una fortalea que permitia el domini de la planura de l’horta. Zayan rei de Valencia, que hi havia destonat a Abu Zeit, no controlava tot l’interior regne moro i En Jaume pogue intervindre en sa lluita intestina en lo seu favor. Zayan fon derrotat en agost de 1.237 en El Puig i allo fon el pas decisiu per al siti de Valencia. El Papa, eixe mateix any, donava bula de creuà per a pendre la Ciutat.

El siti de Valencia s’inicià el 22 d’abril de 1.238 en uns trescents cavallers i mil infants. El rei En Jaume instalà lo seu principal campament en Russafa i desplegà ses hosts –aragonesos, cavalleria dels Templaris, cavallers de Sant Jordi d’Alfama, tropes mercenaries o de fortuna de molt diversa procedencia, entre les que es trobaven un numero insignificant de gent del comtat de Barcelona- en els barris i hortes que rodejen la ciutat amurallà. Zayan demanà ajuda i sols tingue una chicoteta resposta. El 28 de setembre de 1.238 la ciutat capitulà i el 9 d’octubre següent entrà lo rei En Jaume en ella.

martes, 19 de enero de 2010

APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (y IV)


Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

A MODO DE RESUMEN
I
Molts i variats ne son els factors que han incidit en l’implantacio, directa o indirectament, del catalanisme en lo Regne de Valencia. Encara que a rics de deixar-mos aparcats alguns d’ells mos atrevim a citar-los. Ademes dels historics-culturals i llingüistics, que sabiament manipulats han actuat directament, hi ha atres que indirectament han segut eficaços en el posterior desenroll del mateix. El carácter dels valencians, obert, festiu, poc constants en lo profundo, amic del “fum i les carcases”, “meninfot” (que s’inhibix, que s’alça de muscles), en una burguesia incapaç d’asumir el paper de mecenes de la cultura autoctona, que l’historia li havia reservat, que ha obligat a emigrar a certa intelectualitat nativa, en busca d’apoyos morals i economics en atres latituts i que generosament se’ls ha brindat a a canvi de favor i interessos inconfesables, que al nostre jui estan clars “com la llum que mos allumena”.

II
Tambe està la sicologia colectiva, que en termens generals, el valenciano s’ha sentit comodo sempre com a espanyol, aço ha fet que es distanciara de ses arraïls autoctons en ares d’un ecumenisme nacional. Despres està el factor demografic. La fort inmigracio de gents vingudes d’atres bandes en busca d’un major nivell de vida que els era negat en ses llocs d’orige –no jugem, constatem un fet- i que els natius hem segut incapaços d’integrar-los plena, historica i culturalment en la nostra comunitat.

III
I no podem oblidar la carga emotiva de les sigles dels partits que, cridats de “esquerres”, han eixercit sobre les classes mes humilts, i el dany que estos han originat a l’asumir integrament el dogma pancatala. El factor economic fon determinant. L’auge economic dels anys xixanta donà com a major resultat una major afluencia de jovens universitaris, que begueren en avidea cuantes doctrines els vertiren sobre ses mentes “blanques”. I estos antany universitaris, hui dirigents politics, en carrecs de relevancia, estan duent a la practica, com a fruit de “aquella sembra duta a terme pels professors que en atra part havem nomenat, totes les ensenyances rebudes.

IV
El nacionalisme catala ha sabut sempre envoltar-se en la “capa” de la llibertat, de la democracia, del progresisme. A soles aixi es pot aplegar a comprendre que esta idea haja pogut ser asumida per tot l’arc politic cridat progresiste. Naturalment involucraes estan tambe eatres formacions politiques que no son d’esquerres i no volen ser de dretes, entenent com a tal a la tradicional i conservaora, que en termens generals viu alluntà de eixes “chicotees” que tant conturben al sector humilt de la societat: els valencianistes.

V
No volguerem ser irreverents quan afirmen que l’iglesia tambe ha aportat lo seu “gra d’arena” en este menester.. De tots es sabut el canvi efectuat per esta institucio en el camp social, deixant arrere prejuïns atavics i obrint-se mes al progres. Ses “pulpits” han servit per a la propagacio d’eixes idees i com ho habem dit ades i ho repetim ara, el catalanisme s’ha impregnat d’eixe barniç progresiste, puix amplis sectors de l’iglesia ho han divulgat. I aço no es una afirmacio gratuïta. L’abadia de Montserrat donà acollida entre ses voltes ad aquells embrions de l’oposicio al regim, que durant quaranta anys ha regit els destins dels espanyols. Pero, aixo si, cubrint-los en la bandera dels tres enunciats anteriorment: llibertat, democracia i progres.

No havem volgut fer un analisis exhaustiu de la lamentable –al nostre juï- situacio en que mos trobem en Valencia, a on està en joc la supervivencia d’un poble. Ya sabem que este no pot desapareixer fisicament, salvo que un terremot o maremot ho arrase i engolisca, pero si pot passar a ser anulat i que sa personalitat es diluixca en ares d’un hipotetic somi en nom concret: “països catalans”... “Catalunya”.

VI
No volem remontar-mos- encara que ho citem- al problema de l’imperialisme macedonic contra el atenienses, advertit per Demostenes, en ses discursos a ses conciutadans sobre les maniobres beliques de Filipo contra Atenes. No. Pero tampoc podem ignorar que el fet no es nou. En epoques recents, el papanatisme, o l’indiferencia, o la cobardia, o tot junt va fer possible el “Pacte de Munich” (1938) quin paralelisme en la nostra situacio es del tot evident. Llavors com ara el mon feu “oits sorts” als “estampits” d’un nacionalisme incipient, de qui resultat tots coneguem. Es possible que estes paraules fasen somriure ad alguns. No ho dubtem. A soles recordar que el nacionalisme ¡JAMAS! presenta ses maximes aplicacions reivindicatives, a soles les minimes. Quant Cambo i ses “lliguers” acosaven en el Congres (7 i 8 de juny de 1916), en demandes de mercets i prebendes, tant politiques com economiques per a Catalunya, Lerroux li preguntà: “...Mosatros coneguem varis programes minins de la “Lliga”; no coneguem cap problema maxim...” “...Senyor Cambo...” “... si S.S. poguera obtindre l’independencia de Catalunya, ¿es contentaria en l’autonomia politica de Catalunya?. (G. Venero, H.N., II, pag. 193). L’experiencia que estem vivint mos fa parlar cargant l’accent en el pesimisme.
REQUIEM PER VALENCIA
VII
La nostra intencio, com hem indicat ades, no ha segut l’apurar el tema. Moltes coses mos hem deixat en el tinter. No hem citat una important rao d pes: la qüestio economica. L’aventura independentista mampresa per Catalunya, precisa d’uns condicionaments que li asseguren en el futur sa viabilitat, i Valencia i les Balears son les dos regions quin comerç exterior te un balanç positiu com a superavit, en relacio a les atres regions d’Espanya. I es precisament Catalunya la mes deficitaria en eixe aspecte, degut a que sa industria de transformats ha precisat durant sigles un desaforat proteccionisme a l’importacio de sa materia prima, que en bones o males arts ha conseguit del denostat Estat Espanyol, be siga en monarquia, republica, regencia o dictaura, que generosament qual “banya de l’abundancia” ha derramat sobre Catalunya. I es curios el constatar que el sentit autonomiste en lo politic es diluix quan es tracta de l’economic. En eixe aspecte ne son rabiosament centralistes. Mos remitim a l’historia.

VIII
Valencia està siguent abandonà a la seua sort. El valencianisme no genera, no a soles simpatia cap ad ell, sino, tan sivol interes. No contar en el concert nacional, a soles el catalanisme està de moda, per no citar ad atres nacionalismes, Els mijos de comunicacio ne son un eixemple a considerar. La publicitat s’ha convertit en “ciencia” definitiva, per allo que hem apuntat en atra ocasio: una mentira repetida moltes vegaes pretent que es convertixca en veritat.

IX
La nostra intencio ha segut expondre lo mes objectivament possible i sense apasionament este tema tan candent, que lleva el somi a molts valencians. ¿Ho habrem conseguit?. Hem tractat d’explicar i aportar un material que servixca d’orientacio per a la mes facil comprensio d’este problema, que afecta a tots els espanyols, obrint les portes a una possible curiositat que permitixca un coneiximent mes profunt del tema. Si el treball que hem recopilat ha servit per a generar a soles un deu per cent de l’interes que posaren en sa confeccio, mos donarem per satisfets. El tema queda obert. El futur ne te la paraula. Ad este ho conformarà el present i ningu pot sentir-se alie –per a be o per a mal- al mateix. L’historia seguix... El pancatalanisme es troba expandit en... les institucions politiques..., en les docents... (universitat, instituts, escoles), en els mijos de comunicacio social baix control governamental... (i en els privats per moltes raons), en els partits politics, d’esquerres i de dretes, en amplis sectors de l’iglesia catolica i no catolica (per activa i per passiva), en... en... ¿Serà est el moment d’entonar un REQUIEM PER VALENCIA?.

domingo, 17 de enero de 2010

VALENCIANISME PATRIOTIC


Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

DEFINICIO DE NACIONALISME.


Caldria preguntar-nos primer qué es el nacionalisme, i quina o quines definicions de nacionalisme nos podem trobar per ahi.

Si nos atenen a la etimologia de la paraula propiament dita, en l'enciclopedia Rialp nos indica:

"Es una paraula composta de l'arrel, o paraula "nacional" i del sufix "isme", que designa la doctrina, secta, sistema o ideologia que considera a la nacio com la font primaria i criteri basic d'adhesions, de juïns de valor, del dret i d'activitats politiques."

Pero llavors tindriem que definir el terme nacio, i en l'enciclopedia G.Larousse Uni mos diu:

"Comunitat humana basada en una serie d'elements vinculants: orige etnic, comunitat de territori, d'idioma, de cultura, de tradicions, etc. No obstant aço, estos factors, que son els que definixen la nacio, casi mai es donen tots a l'hora, (ni son excloents).

Tampoc hi ha prou en l'existencia d'un d'ells per a que un cert grup huma siga considerat com a nacio.

Tal volta el rasgo mes decisori per a qualificar a una comunitat com nacional, i que contituix la força vinculadora dels elements abans enumerats, siga una especie de solidaritat psicologica (podem llegir conciencia de grup, colectivitat o comunitat) que es remonta a les generacions anteriors i es proyecta sobre les futures."

La meua definicio de nacionalisme sería la següent:

"Es el moviment de defensa de totes les caracteristiques peculiars que conformen l'idiosincrasia d'una certa comunitat o colectivitat humana."

I un atra definicio tambe meua:

"Un moviment alimentat per la força dels sentiments, de la convivencia, i caracterisat per la defensa de tot un conjunt, tant fisic com siquic, que un cert grup considera propi i identificador."

Els sentiments com a intangibles que son, s'aviven al fer que cada individu es crega important, i veja que es important el tot al que vol i creu perteneixer. Els sentiments no es poden medir ni quantificar, son els que son, normalment per que aixina els hem heretat, la renuncia ad algun d'ells, aixina com la renuncia ad alguna caracteristica del poble o comunitat nacional, significa en certa manera el deshonrar als antepassats, i deixar perdre lo que ells s'esforçaren en deixar-nos com a llegat, en mes o manco exit.
A continuacio vos donare unes atres definicions de nacionalisme, per tal de conceptuar millor el terme des de diversos punts de vista.

"Volença dels naturals d'una nacio ad ella mateixa, i a quant li pertany."

"Doctrina que exalta en tots els ordens la personalitat nacional completa o lo que reputen com a tal els partidaris d'ella."

Ara a continuacio vos posare dos definicions que nos indiquen que el nacionalisme vol equiparar l'estat i la nacio.

"L'aspiracio d'un poble a tindre politica propia, a tindre un estat seu, eixa es la formula politica del nacionalisme."

"La tendencia a fer-los coincidir (el estat i la nacio) en la forma que l'estat sols es componga dels connacionals se li diu nacionalisme."

En la Gran En. Larousse Uni. nos explicíta que hi ha dos aspectes per a defenir el terme, l'un l'etic, i el considera com a un sentiment; i l'atre aspecte el politic, i el considera com un credo, i com a principal apoyo per a la cohesio de les societats modernes que llegitimisa la seua pretencio d'autoirtat.

Hans Kohn en dos llibres seus, definix el nacionalisme com:

"Un sentiment de llealtat cap a l'estat nacional, o com una voluntat colectiva vixquent i activa que li dona cohesio a l'estat nacional i que supon que est es la forma llegitima ideal d'organisacio politica, i que tambe es a la seua vegada la font suprema de creacio cultural i de benestar economic."

Kohn senyala dos vertents del nacionalisme:
a. La nacio com a organisacio politica democratica que emanaria de la voluntat dels que la conformen.
b. Els que la veuen com a herencia del passat, en una certa "anima nacional", mitologia i historia, grandees del passat, i investida d'una certa missio historica del poble aludit.

En la meua opinio els dos aspectes que el nacionalisme pendria, segons com considerarem la nacio, no tenen perque estar renyits. La nacio pot ser eixa organisacio politica democratica, i a la seua volta tindre un passat en comu, que li done la cohesio, i una certa "anima nacional", tan necessaries per a la pervivencia de la nacio com a estat, en el mon en el que vivim. Eixe passat o "anima nacional" ajudaria a consolidar la voluntat o conciencia dels connacionals.

Un atre terme relacionat en este i que crec de gran importancia donar-vos unes definicions, es la patria.

Per a Antonio Canovas del Castillo era:
"Es la consciencia que cada nacio posseix de si mateixa."


Per a Vazquez de Mella:
"Es la consciencia i sentiment mes o menys intens d'eixa comunitat moral e historica que en el seu grau maxim se li diu nacio."

En tot aço que vos he dit vos pregunte:
¿Creeu qué nosatres els valencians i la nostra terra podem i deguem constituir-nos en nacio, o millor encara en estat nacional?

Yo crec que si, i que es l'aspiracio mes llegitima d'un poble que per historia i tradicio sempre s'ha considerat com a tal, com a una nacio. Tenim totes les caracteristiques que nos llegitimen de cara a l'historia i al mon per a aixina realisar-ho.

Pero si ya s'ha quedat clar qué es el nacionalisme, estareu d'acort en mi que nos cal un marc nacional geografic, per que la gent som tots els valencians, i nos desenrollem com a poble i arribem a constituir una nacio en un lloc o territori fisic mes o manco dellimitat i definit a lo llarc de l’historia en comu.

Ara, una volta convenientment aclarit este punt, haurem de vore com a segut eixe espai fisic sobre el que nos hem assentat els valencians. A continuacio passe a definir el nostre marc nacional, i alguns aspectes interessants d'ell.

Bibliografia.
Diccionario Unesco de cc. sociales.Planeta-Agostini.
Ernest Gellner.Naciones i nacionalismo.Madrit.1988

¡VALENCIANO O CATALAN?


Lunes, abril 10, 2006

“Le Monde” sostiene que el valenciano se habla en Lérida, Andorra y parte de Aragón.
Un estudio sobre los nacionalismos en España rebate las tesis tradicionales del catalanismo.
VALENCIA.- El diario francés “Le Monde” se ha acercado al fenómeno del nacionalismo en España con un insospechado análisis que rebate las tesis tradicionales del catalanismo, y que desmonta algunos de los preceptos habitualmente empleados en la defensa de la preeminencia de la denominación del catalán sobre el valenciano, rompiendo así con la corriente de pensamiento único que rodeaba a esta cuestión.
En un artículo de Cécile Chambraud, corresponsal en Madrid del diario francés, la periodista se preguntaba si el valenciano “¿es una variante del catalán o bien una lengua de por sí?”.
Una pregunta a la que responde en el propio artículo al darle carta de naturaleza como lengua cooficial en España en un mapa identificativoEl reportaje, titulado ¿Cuántas naciones tiene España?, pretende ser una aproximación al “aumento del nacionalismo y “la discusión de los Estatutos catalán y vasco”.
Pero con todo, el aspecto más sorprendente del artículo es el referido a la presencia del valenciano como idioma propio y diferenciado en el contexto estatal. Rompiendo con el tradicional tratamiento que se ha dado en los medios extranjeros a la lengua de Ausiàs March y Joanot Martorell, la periodista de “Le Monde” y el diario optan por llamar valenciano a lo que en las clases de Filología de la universidad de valencia se denominaría “catalán occidental”.
De este modo, “Le Monde” dice que el valenciano se extiende desde Andorra hasta el norte de Murcia, e incluye parte de Aragón y de las provincias catalanas de Lérida y Tarragona. En virtud de esta nomenclatura, en el mapa de las lenguas cooficiales de España, además del gallego, euskera y catalán, se reconoce al valenciano como lengua propia y se defiende su campo de extensión por toda la franja occidental de la zona bilingüe de la antigua Corona de Aragón.
Así, el rotativo galo circunscribe lo que denomina catalán sólo a la parte oriental de Cataluña y Baleares."El Mundo" edición valencia 2-4-2006.Todo esto ya fue adelantado por nuevacorriente en su artículo "¿Valenciano o catalán?" del mes de noviembre, el cual trascribimos de nuevo. Un análisis en profundidad y objetivo sobre las diferencias y similitudes del catalán y valenciano.
¿Es el valenciano una lengua o un dialecto? Esta es la pregunta que ha ocasionado y ocasiona el llamado conflicto lingüístico que existe en Valencia. La polémica comenzó en el siglo XIX y se recrudeció con la transición democrática de finales del siglo XX. Hoy el conflicto perdura, aunque no con la intensidad que lo hacia en la década de los 80.
El caso valenciano-catalán no es el único que plantea problemas. Existe en Europa casos similares como el flamenco. Sin ir tan lejos, en España tenemos el ejemplo de la lengua gallega y portuguesa que nos puede ayudar en nuestro caso. ¿Es el gallego una lengua o un dialecto del portugués?Para intentar desvelar el problema es necesario hacer una referencia a la terminología.
Qué se entiende por dialecto, por lengua, por normalización, por lingüística...El hecho de que un pueblo se exprese en un determinada forma de hablar indica que existe una lengua. Pero ¿la lengua es igual o idéntica a la lingüística o esta es simplemente un factor o pilar que fundamenta la existencia de una lengua?. ¿Para la configuración de una lengua hay que tener en cuenta otros factores como el histórico, el social o el literario o basta únicamente con el factor lingüístico?.
Desde un punto de vista de los defensores de la “unitat de la llengua” solo hay que acudir a parámetros estrictamente lingüísticos uniendo el concepto de lengua con el concepto de lingüística. Esta se encarga de la gramática que conforma una lengua. No se tiene en cuenta en absoluto otros parámetros. Sin embargo esta postura es rebatida por otros lingüistas europeos. Pryde J.B afirma "son numerosos los criterios para demarcar los límites entre lenguas o entre dialectos".
Es decir "las diferencias entre las lenguas y los dialectos estrechamente relacionados, son en su mayor parte, políticas, culturales, más que lingüísticas" como dice Lyons, John. Esta parece ser la corriente mayoritaria entre los lingüistas.Analicemos pues los otros factores que configuran la existencia de una lengua. En primer lugar el histórico. En la península Ibérica durante la dominación árabe se consolidaron los dialectos de la lengua latina. En el lado occidental el gallego, en el central el castellano, y en el oriental el valenciano. La tesis catalanista de que el catalán fue llevado a Valencia y Mallorca con el rey Jaime I ha demostrado ser errónea.
El árabe Ibn Sida que murió en Denia en 1066 se disculpaba de los errores cometidos en su obra ya que estaba rodeado "de personas que hablaban romance". Antes de la llegada del Conquistador ya se hablaba una lengua romance que posteriormente se llamara valenciano. Por otro lado y de acuerdo con las fuentes históricas la repoblación cristiana apenas supero el 3% siendo imposible que esa pequeña población de repobladores impusiera una lengua y más cuando se encontraban divididos en aragoneses, catalanes y franceses.Valencia nunca ha estado unida políticamente a Cataluña.
El Reino de Valencia se regía por sus propios fueros diferentes de los otros territorios de la Corona de Aragón. Por tanto desde un punto de vista político e institucional Valencia y Cataluña desde hace 700 años han constituido dos realidades distintas. Este es un factor clave en la diferenciación entre el gallego y portugués. El hecho de que Galicia y Portugal pertenezcan a realidades políticas diferentes ha sido crucial para que ambas lenguas se consideren distintas. Aquí no ha mediado un factor lingüístico sino un factor político.Un elemento sólido e identitario del valenciano es sin duda la literatura que ha aportado.
El siglo de oro valenciano fue desarrollado casi en exclusiva por autores valencianos. Y hay unanimidad entre los autores de la época en afirmar que escribían en lengua valenciana. El clásico valenciano autor de Tirant lo Blanch, Joanot Martorell dice "no solament de la lengua anglesa en portuguesa. Mes encara de portuguesa en vulgar valenciana". Un poco más tarde el autor universal del Quijote también menciono el valenciano como lengua "la valenciana, graciosa lengua".
Por contra el catalán hasta 1900 se le consideró un dialecto del provençal y fue en 1959 cuando la Real Academia Española rectifico su definición de catalán.La transformación que experimentó el catalán de dialecto a lengua supone la exteriorización de una nueva realidad: el nacionalismo. Fueron los catalanohablantes los que reivindicaron que su habla tuviera la calidad de lengua. Aquí entra a escena el factor social y cultural. La lengua la crean los usuarios de la misma. Los usuarios catalanes decidieron que el catalán ya no era dialecto. En el caso valenciano la mayoría de los valencianohablantes –un 64%- considera su lengua distinta a la catalana, de acuerdo con la encuesta del CIS de 2004.
Respetemos, también, la voluntad de los valencianos.El argumento estrella de los defensores de la unidad de la lengua es que catalán y valenciano son una misma lengua pero el valenciano es una variable, un dialecto. Por tanto habría unidad lingüística. Pero desde esta perspectiva y con los datos históricos y literarios que poseemos...no sería más correcto preguntarse ¿es el catalán un dialecto del valenciano? En todo caso las tesis unionistas no se sostienen porque valenciano y catalán mantienen muchas diferencias estructurales, fonéticas, morfológicas etc.
No existe por tanto unidad lingüística aunque es evidente que el catalán y valenciano son lenguas hermanas pertenecientes a un mismo sistema lingüístico pero no idéntico. Como pertenecen a un mismo sistema el gallego y el portugués pero ambas se las considera lenguas distintas.
La solución es hablar el valenciano de nuestros padres, mantener viva las formas valencianas aunque sean consideradas incultas en ciertos despachos e instancias bien remuneradas. Rechazar otras palabras "cultas" distintas a las valencianas. La lengua culta la construye el pueblo y no las academias.

PEQUEÑOS APUNTES SOBRE LA LENGUA

Publicado Julio 22, 2007 Idioma Valencià

Este verano, en una tórrida tarde en la Universidad de Barcelona, comprobé lo interesante que era el manuscrito Ms. 1010. Terminado hacia 1637, con caligrafía semejante a batallones de inquietas hormigas, trataba sobre la “lengua catalana materna”. Ahora, ya en el Reino, he consultado los comentarios sobre el citado manuscrito en la “Historia de la Lìteratura Catalana”, de D. Martí de Riquer, y algo no concuerda; la única cita referente a nosotros es para recordar que en los años del manuscrito estudiaban en Lleida más de “300 valencianos que hablaban y entendían, como es lógico, el catalán” (HLC, V, p. 430). Por supuesto que entendían el catalán y el latín, pero ¿hablaban catalán o valenciano?

EI Ms. 1010 confirma que las lenguas habituales en Lleida fueron el catalán, el latín (círculo universitario) y el valenciano; conclusión que no sorprendería si la inmersión no censurara originales. La Universidad de Lleida fue autorizada en 1300 por Jaime II en un lugar a salvo de ataques costeros y de la peligrosa frontera castellana, aunque alejado de Valencia, Zaragoza y Barcelona. EI monarca nacido en Valencia concedió a Lleida el monopolio de los estudios universitarios de todos sus estados; hecho que explica la nutrida presencia de valencianos en la diminuta ciudad. La tradición persistió incluso en el XVII, cuando el Estudio General de Valencia superaba a Lleida en prestigio y alumnado.

La Universidad reconocía a los valencianos múltiples inmunidades y por privilegio de AIfonso III (año 1428), elegían al rector independientemente de aragoneses y catalanes. Lérida vivía de su Universidad y, necesariamente un colectivo que oscilaba de 300 a 800 valencianos sobre una población que, por ejemplo en 1708 no superaba los 3.000 habitantes, tuvo que influir lingüísticamente a lo largo de los siglos, desde 1300 hasta 1705. EI avispado gerundense Onofre Pou se percató del negocio que supondría un diccionario en las tres lenguas habituales y, tras estudiar en Valencia, editó en 1575 un vocabulario valenciano-catalán-latín. Convertido en bestseller, sirvió de texto en la universidad catalana hasta el siglo XVIII, según reconoce la propia Enciclopedia Catalana.

Precisamente los que discuten en el Ms. 1010 sobre las lenguas maternas son dos ilerdenses ilustres: el canónigo Alexandro Ros y el catedrático Diego Cisteller. EI primero advierte que si los sermones sólo se imparten en catalán no gustará a los extranjeros, incluso a los valencianos. Y añade que “en el Reyno de Valencia los más son bilingües, sin que se hagan estorbo en la pronunciación las dos lenguas valenciana y castellana” (Ms. 1010). A estas consideraciones (censuradas por Riquer, claro), se opone Cisteller, que convivía con valencianos en Lleida y disponía del Thesaurus de Pou para despejar dudas en los tres idiomas. En él, por ejemplo, se aclaraban incluso nimiedades como que el latín pastanaca o el catalán pastanaga equivallan al valenciano safanoria (f. 31 v). La copiosa información sobre léxico y ortografía del idioma valenciano (carchofa, pechines, picher, chic, eixida, otonyo, charrador, etc.) explicaría el éxito del trilingüe vocabulario en las universidades condales.

EI constante trasiego valenciano por la ruta de Lleida se efectuaba lentamente, con frecuentes descansos y pernoctaciones en las mismas y poco pobladas aldeas desde el medieval año 1300. Estudiantes y familiares, cultos y acomodados en relación a los aldeanos, eran modelo a imitar por su refinamiento e idioma. No es ilógico, pues, que la cuña lingüística valenciana amenazara exten- derse desde Lleida hacia la parte oriental de Cataluña, hecho denunciado en 1628 por el catalán Andreu Bosch (”Titols d’Honor’, Perpinya, 1628). La valencianización en la ruta valenciana Ilegó a un punto en que los predicadores regnícolas usaban el valenciano en sus sermones, no el catalán.

LA MARCA HISPANICA (IV)


CARLOMAGNO: EXPEDICIO A ESPANYA I CREACIO DE LA MARCA HISPANICA

Al mateix temps que alcançava en el sudest sa maxima expansio, el regne de Carlomagno anava eixamplant-se per lo seu extrem occidental en l'anexio de noves terres. I tambe en esta zona l'expedicio tingue com a preambul un colp fallit i una llarga contenda que es prolongà durant varies decades. Ad este respecte resulta significatiu que en un principi no hi haguera passat per la ment a Carles dedicar el menor interes als seus veïns araps d’Espanya. Per esta rao els començaments i els resultats d’estes lluites senyalen en especial relleu la força d’irradiacio del regne, la politica de Carles i els poders que es feen sentir amplament al voltant seu.

Des de que lo rei Pipino eliminà les ultimes avançádilles araps existents al nort dels Pirineus i Carlomagno, a poc d’erigir-se en monarca unic, es fera l’amo de Aquitania convertint-la en païs fronterer, el regne franc pogue sentir-se tranquil en respecte als araps d’Espanya. Estos ya ne tenien prou en ses propis assunts i a Carles evindentment li bastaven en que les coses sigueren com hasda llavors en la frontera pacificà. No fon ell qui concebi el pla d’intervindre en Espanya sino que una de les faccions araps requeri s’ajuda.

Un grup d’abassides, rivals de l’omeya Abderahman, que hi havia implantat en Cordova el seu propi califat, encapçalats pel governaor de Barcelona, Ibn al Arabi, es dirigiren a Carles, entrevistant-se en la Dieta de Pederborn (777). Alli, Ibn al Arabi implorà l’ajuda de Carles “fent entrega (al monarca franc) de sa propia persona i de les ciutats que li havia confiat el rei sarrai”. Encara que Carles no hi havia lograt lo seu objectiu en Sajonia, es va sentir obligat –i lo suficientment fort per ad aço- a amprar l’ajuda que li demanaven els araps, puix l’embaixà arap s’havia dirigit ad ell com a l’unic sobira d’occident, que per lo seu rango es trobava en el deure d’amprar la proteccio que se li demanava, tant mes quant que esta proteccio significava la penetracio franca en els territoris dominats pels araps i redundaria en profit dels cristians; lo qual, per supost, no significava que Carles partira per a una creuà.

L’expedicio a Espanya , que es va decidir en Pederborn i quedà ya concretà en la primavera d’estiu de 778 novament en dos eixercits, paria estar baix una mala estrela. La ciutat cristiana de Pamplona tancà ses portes al sobira franc. Despres de prenir-la, abdos eixercits se reagruparen en Saragossa.... i alli tinguerem que destindre’s. La faccio arap que hi havia cridat a Carles no donà l’ajuda promesa i els princips cristians refusaren tot auxili als francs. En vista d’una situacio tan poc afalagaora Carles optà per donar fi a l’expedicio.

De regres, vascos cristians atacaren a la retaguarda franca. Est atac, inmortalisat per la llegenda –que per primera vegà senyala a Roncesvalles com al lloc de l’encontre- es rematà sense dubte en una derrota franca, pero una derrota sense conseqüencies especials per quant el gros de l’eixercit quedà completament incolume. Lo doloros fon mes que res la perdua d’alguns magnats, entre ells el margreu de la Marca de Bretanya, Hroudlan (Roldan), i el fet de que, segons Eguinardo, no poguera ser vengat l’atac, puix els vascos inmediatament es dispersaren en totes direccions. I considerant l’absurt d’una expedidico de vengança, Carles s’abstingue de tota accio punitiva.

No obstant, despres d’acceptà la proposta arap de protegir Barcelona i ses territoris veïns, Carles ya no cellà en lo seu proyecte d’eixamplar el poderiu franc pel sudest. Lo que si va canviar, com tantes atres vegaes, foren els procediments. Com l’expedicio hi havia ensenyat lo poc que podia alcançar-se d’una sola expedicio belica, en els anys següents Carles procurà d’anar preparant el terreny a una influencia duradera, que hi havia de patir de la veïna Aquitania, convenientment preparà per a la mampresa. En primer lloc es procedi al trasllat de numerosos francs a Aquitania, procediment que surti lo seu efecte aci com en Italia, Sajonia, la terra dels alemans, i Baviera . En els assunts de govern, en estos francs alternaren tambe aquitans que d’eixa forma estretaren ses relacions en la casa real, hasda el punt de que Carlomagno elevá son territoti a la categoria de subregne i, com ya s’ha dit ades, els envià en calitat de rei a son fill Ludovic, a la sao de tres anys. Este nom merovingi de Ludovic senyala sense genero de dubte que, al quedar ya molt arrere el derrocament d’ultim merovingi, Carlomango va reviure la tradicio d’esta monarquia per a fer hincapeu que la sobirania carolingia era continuacio inmediata de la merovingia.

Les mides de Carles lograren lo seu objectiu. La creixent consolidacio d’Aquitania irradià ses efectes mes enllà de la frontera i ya en el 785 la ciutat pirenaica de Girona s’inclinà davant del poderiu del païs collindant sometent-se a la sobirania dels francs. Lo seu eixemple ho seguiren atres ciutats iberiques de sort que l’influencia franca en el nort d’Espanya no tardà a extendre’s a circuls mes amples. Una contraofensiva dels araps, que durant les guerres averes els portà hasda Narbona no a soles no va detendre
la penetracio franca sino que la v’accelerar. Puix era Carles qui hi havia organisat de forma sistematica chicotetes avançadilles quina penetracio en el païs sempre era lo justament llimità per a permetre mediant l’ereccio de castells, la conservacio de les terres conquistes.

De l’atac es passava inmediatament a la defensa i, a mida que s’alvançava, els dominis francs foren extenent-se en l’ambit geografic hispa-arap. Damunt del suelo conquistat fon format-se una amppla franja fronteriça que servia de defensa militar al “hinterland”: la Marca Hispanica, que tenia una especie de capitalidad en Barcelona –conquistà el 801-803- i que s’extenia hasda el sur hasdta l’Ebre.

Era la primera conquista que es conseguia contra l’islam des de la desaparicio del regne godo.

LES LLENGÜES EN LO REGNE CRISTIA VALENCIÁ

Joan Ferrando i Badia – Diari de Valencia – 22.11.2000

“Els Furs” de Jaume I de 1.261 otorgaren facultats per a que qualsevol home poguera impartir lliurement les ensenyances de l’epoca: “Concedim que qualsevol clerigo u atre home puga, lliurement i sense ningu servici o tribut, tindre estudi de gramatica i de totes les atres arts, i de fisica i de dret civil i canonic en qualsevol lloc de la ciutat”. Encara que aparentment a soles cita a clerigos, es cert que tambe diu “u atre home”, es dir, qualsevol dels habitants del Regne, i d’allo no estaven excluits ni araps ni judeus.

Fray Francesc Eximenis, de l’orde de San Francesc, que encara naixquent en Girona, en 1.327, sel considerava valenciá, perque vingue molt jove ad esta ciutat i aci escrigue obres maravelloses sobre el govern de la ciutat, en lo seu llibre “Regiment de la Cosa Publica” fa una exaltacio de la Ciutat i Regne de Valencia i pondera l’ensenyança plural en la lloança que porta el numero trentados, en la que senyala: “La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cadascuna a retengut ço millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mal sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat que us pot ensenyar les principals lengues del mon. Aixi com son lati, ebraych e morisch” (sic).

Quant un frare ve de Girona i de Barcelona i fa una exhaltacio de l’aprenentage de les llengües llatina, hebraica i arap en Valencia, es per la rao de que ni en Barcelona ni en sa Girona nativa debien existir escoles de llengües hebrea i arap, perque si les haguera habut no s’haguera extranyat.

Estos fets constaten que els valencians han segut sempre, abans i despres del sigle XIII, lliberals en tot i tolerants en qualsevol atra forma de pensar.

Es cert que el Rey Jaume I es va vore obligat a tolerar i a establir la llibertat d’ensenyaments degut a que l’estratificacio sociocultural existent en lo Regne taifa de Zayyan el va obligar a allo, pero en lloc de destruir eixa riquea cultural, la protegi i fomentá. Y aço mos porta, entre atres coses, a les següents conclusions:

1ª) Que no es cert que quant el Rey En Jaume entrá en Valencia expulsá de son territori als poblaors, creant de lo res un nou regne, material i formalment;

2ª) Que es un erro l’afirmacio de que els valencians actuals son hereters exclusivament d’aragonesos i catalans, i

3ª) Que es llogic que concluyam afermant que a pluraritat de races, credos, cultures i llengües, els valencians de hui -hereters del passat- siguen una resultant de la barreja de totes les races i etnies anteriors.

El bilingüisme valenciá i castellá no es mes que dos expresions d’una mateixa cultura. No hi ha dos comunitats culturals antagoniques com s’ha afermat alguna vegá, sino que els valencian-parlants i els castellan-parlants compartixern una mateixa cultura: la valenciana.
Mos pareix molt encertat lo prescrit en l’articul 7º de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1-VII-82), que senyala:

1. “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valenciá i el castellá. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los.

2. La Generalitat Valenciana garantirá l’us normal i oficial de les dos llengües i adoptará les mides necessaries per a assegurar lo seu coneiximent.

3. Ningu podrá ser discriminat per rao de llengüa.

Y finalment subrayen el punt 4 del mateix articul que diu: “S’otorgará especial proteccio i respecte a la recuperacio del valenciá”.

Per tot allo volem subrayar tambe, que respectant l’identitat de nostra Llengua Valenciana -ademes de respectar nostra historia cultural- respectaren la llegalitat vigent en nostre Estat valenciá de Dret. Y al respectar la llei, com expressio de la voluntat general, actuarem com a democrates.

jueves, 14 de enero de 2010

HISTORIA DE VALENCIA DES DE SA FUNDACIO (I)



Font: Historia Viva de Valencia “Las Provincias” 1.988

ROMANS: UNA CIUTAT EN UNA ILLA.

L’historia de Valencia, evidentment, no escomença en Jaume I d’Arago. Abans de 1.238 i la conquista hi havia agut aci molta vida, molt quefer, molts sigles de treball, inclus dins d’uns llimits modests, algu esplendor. Valencia hi havia segut fundà per els romans en l’any de 138 abans de Jesucrist pero abans hi havia agut en tota la franja mediterranea una floreixent cultura ibera. Quant Valencia naixque, Sagunt, Denia, Lliria, Xativa, Sogorp, Elig, Alacant... –i citem solament algunes de les hara existents- eren ciutats forts i poblaes, en una llarga historia a ses esquenes.

Cap a l’any 305 fon martirisat en Valencia el diacà Vicent i en torn a lo que es supon que fon la seua tomba, es fundà un centre de pietat en lo que hui es la Roqueta. Valencia, era una ciutat assentà en un illot del riu que, gracies als distints barrancs, inundava els ultims quilometros de curs hasda la mar.

Els romans hi havien fet una incipient transformacio agricola i havien construit les bases d’una mateixa irrigacio. Tenien muralles en quatre portes, dos carrers principals que es creuaven en lo seu mig, foro, temple i edificis publics. La ciutat s’assentava en el promontori que te son centre en lo que hui es la plaça de la Mare de Deu. Les excavacions fetes en el caixco antic i, singularment, les que se venen fent en l’Almoina parlen d’una ciutat mija pero desenrollà, en vida agricola i comercial que es beneficiava de la proximitat de la mar i del pas per la ruta romana que discurria per la costa de nort a sur.

El periodo visigot n’ha deixat grans restos arqueologics. Hi havia una iglesia organiçà en Valencia, de la que hi ha noticies fidedignes a partir de l’any 500, i bisbat. Un absit i soterrament de l’epoca estan siguent estudiats per els tecnics a raïl dels trobaments de l’Almoina, prop d’eixa plaça que fon sempre el centre de la vida, religio i administracio de la ciutat.

MUSULMANS: SIS SIGLES DE VIDA.

Valencia entrà en lo sigle VIII, com bona part de la peninsula iberica, en el mon musulma que aplegà i assimilà, per a millorar-ho, quant hi havia de positiu en la ciutat i son territori: Milloren els regadius i l’agricultura, eixamplen la ciutat, que escomença a contar i apareixer en freqüencia en els documents. Hi ha noticia de que Abderraman I manà destruir la ciutat en l’any 778, per haver participat en un intent per a destronar-ho. Un princip omeya, fill d’Abderraman, de nom Al Balansy es el primer personage que porta un apelatiu relacionat en la paraula Valencia. Fon el repoblaor de la ciutat despres de sa destruccio.

El sigle X i el XI, serien, n’obstant, els dels desenroll urba de la Valencia musulmana. Entre l’any 950 i l’aplegà d’En Jaume hi ha en Valencia floreiximent agricola i urba, construccio de la muralla i de l’alcasser, construccio dels primers ponts –u d’ells de pedra- i un cert prestigi que la proyecta ya com a cap d’un territori ric i apetible. Sa medina, o ciutat comercial, era ampla: Valencia tenia almudi, seu de lo seu governaor, casa per a la justicia i distintes mesquites, una de les quals, la major, s’assentava en l’area que hi havia segut abans temple romà i visigot i que es correspon a l’actual Catedral. Fora dels murs, distints barris s’extenien per l’horta, a una i atra vora del riu, que encara configuraven una illa en la que s’ssentava la ciutat. La ciutat es calcula que tindria uns 15.000 habitants i era la mes poblà de tot el llitoral mediterraneu.

El regne taifa d’Abdelazid Ibn Abu Almir, net d’Almançor, comprenia, poc despres de l’any 1.000, Valencia d’una part i d’atra Murcia i Almeria. Denia, Alpont i Tortosa eren capsaleres d’atres regnes de taifes. Regnà quaranta anys i en ells Valencia adquiri gran esplendor. Ell fon el que manà construir les muralles i portes que va trobar el Cit al pendre la ciutat.

EL CIT; UN EPISODI DE DEU ANYS.

Guerrers castellans prengueren Valencia en l’any 1.086 i imposaren aci un rei despotic que lis resultava fidel: Al Qadir. Valencia era ya una fruita abellida i es disputaren el rei moro de Saragossa, aliat en el comte de Barcelona y, el Cit, aliat ocasionalment a Al Qadir, la defenia. Ramon Berenguer atacà Valencia en l’any 1.088 i el Cit li fiu alçar el siti, lo que no encaixa en els habituals esquemes separaors de moros i cristians separats i eternament enfrontats que son en freqüencia trencats per els fets reals. Al Qadir de Valencia, fon trbutari de Roderic Diaz de Vivar, el Cit, que decidia sobre la ciutat encara que no estiguera en ella. El guerrer castellà vence en l’any 1.090 a l’eixercit que Ramon Berenguer posà a disposicio dels reis moros de Saragossa i Lleida per a pendre Valencia, lo que li va permetre tindre com a tributari un ampli regne que incluia Saragossa, Albarraci, Tortosa, Alpont, Valencia i Alacant en Denia.

Alfons VI de Castella posà siti a Valencia ajudat per naus de Genova i Pisa en l’any 1.092, per a llevar a Roderic lo seu poder. Este, que estava en Saragossa, respongue arrasant La Rioja, lo que v’obligar al rei castellà a deixar tranquila a Valencia. N’obstant, un any abans Al Qadir de Valencia hi havia segut mort durant una revolta i se governava autonomament mediant una especie de senat que hi havia triat a un cadí, Ibn Djahaf, que es va revelar contra la proteccio de Roderic Diaz de Vivar.

La resposta cidià fon el siti de la ciutat, que es desenrollà entre 1.092 i 1.093. Ibn Djahaf cedi, es sublevaren contra ell els murcians i el Cit estretà mes lo cerc. El 15 de juny de 1.094 el Cit prengue la ciutat que, tras vint mesos de siti, estava assolà per la fam. En decembre, el Cit va vencer a una gran tropa almoravit que vullgue prenir Valencia i manà ajusticiar a Ibn Djahaf que va morir soterrat hasda la cintura i cremat. Roderic mori en l’any 1.099 i els esforçs de sa viuda Na Jimena no pogueren retindre la ciutat per mes temps. Valencia fon de nou almoravit en 1.102.

CORREGUDES, INTENTS I VASSALLAGE (1.102-1.238).

No pot dir-se que Valencia “deixara de ser mora” durant el temps breu que estigue en mans d’el Cit. No pergue les estructures culturals, economiques i socials, sa forma de viure i organisar-se en eixos breus deu anys. Eixe canvi no es va donar hasda Jaime I en 1.238.

Alfons el Batallaor d’Arago va fer correries per Valencia en 1.125 pero no prengue la ciutat. Ramon Berenguer IV, en 1.148, prengue Valencia de forma efimera, encara que deixant obligacio de vassallage i tribut. El Regne d’Arago fon alvançant ya cap al sur i en lo tractat de Tudilen, en 1.151, quedà pactat que Valencia, al remat, corresponia a Arago per conquista. Els almohades prengueren la ciutat als almoravits en 1.171. Alfons el Cast D’Arago atacà de nou Valencia en l’any següent i consegui doblar el tribut que cobrava de la ciutat . Yusuf I visità Valencia en 1.173 i el regne fon prou be governat i repoblat per Abul Hadjaj hasda l’any 1.186, sempre pagant tributs als aragonesos. En 1.179, en Cazorla, els dos Alfons: el Cast d’Arago i el VIII de Castella pactaven de nou el repart futur dels regnes i Valencia segui en l’esfera de les conquistes aragoneses hasda Denia. L’actual Alacant, en Murcia, quedava reservà a Castella. El pare d’En Jaume I, Pere II d’Arago, aplegà a les portes de Valencia sense prenir-la. Fon una expedicio de castic. Pero si va pendre Ademus en 1.210. Jaime I hi havia naixcut dos anys abans. En 1.212, en les Naves de Tolosa, els distints regnes cristians venceren als regnes musulmans de forma tant contundent que quebraren lo seu poder de forma defintiva.

En 1.228 Valencia fon asedià per Al Djudzani, caudill del regne veï de Murcia que hi havia domenyat tota l’actual provincia d’Alacant i les voreres del Xuquer.

Pero no pogue pendre la ciutat, gracies a la defensa de Abu Zeit, el popularment conegut com el Moro Zeit. N’obstant, la ciutat i lo seu entorn eren vassals, des de 1.226 de Jaume I, que regnava des de 1.213 en minoria d’edat i des de 1.218 personalment.